Estructura política i social (classe 2)

Classes socials

Una classe social és un grup de persones que es divideixen pel poder adquisitiu, però hi ha un factor principal que
determina aquestes classes socials, és a dir, la propietat. Els propietaris són els empresaris, i els treballadors són els
assalariats. La propietat és el factor principal que determina les classes socials. Els propietaris tenen condicions
diferents, poden ser grans, mitjans o petits. Els propietaris es diferencien entre ells per mitjà de la gran o de la petita
burgesia. Es poden fer distincions entre els propietaris.

També existeixen diferències entre els assalariats, com el nivell de qualificació o el lloc que ocupen ens els seus
respectius llocs de treball. Tenen condicions molt diverses, tot depèn de l’empresa, del nivell de qualificació i de molts
altres factors. Hi ha un cert tipus d’assalariats que es troben en la gamma alta, ja que cobren molts diners i els podem
relacionar amb la burgesia. Tenen funcions pròpies d’un propietari, encara que no ho són.

Hi ha tipus de propietaris diferents i assalariats diferents.

La relació amb els mitjans de producció determina a quina classe social es troben les persones. Quan formes part d’un
grup social, els teus interessos són semblants a les persones que formen part d’aquest grup social. Hi ha una lluita
d’interessos a causa de la taxa d’explotació, i per tant, es crea un antagonisme d’interessos dins d’una mateixa classe
social.

Hi ha una tendència a relacionar-se amb persones que tenen els mateixos interessos que tu, per tal de protegir-los i
poder negociar unes millors condicions laborals. D’aquesta manera, s’actua de forma col·lectiva.

No és fàcil saber a quina classe social es pertany.

 La classe mitjana. Un espai amb un mínim de realisme. Ningú mai s’etiquetarà en una classe social que
resulta despectiva, és a dir, la classe baixa, per això s’ha inventat aquesta classe mitjana que suposadament
es troba entre mig de les dues, però és una classe hipotètica. La classe mitja es genera a partir del
capitalisme de consum.

Sovint, és difícil percebre a quina classe social ens trobem. És molt fàcil equivocar-se a l’hora d’ubicar-se en una
classe social. La classe mitjana és un aspecte més subjectiu. Quan parlem de classes socials, es parla de la distinció
entre classes en si, i classes per a si. De manera objectiva i subjectiva.

 Luckacs. Els treballadors poden no tenir consciència de formar part d’un grup social. La classe per a si, es
produeix quan un grup pren consciència de formar part d’un grup social determinat. Cal ser conscient
respecte a quina classe social et trobes realment. No sempre és fàcil saber-ho. Hi ha una distinció entre classe
en si i classe per a si. Qui té consciència de pertànyer a un cert grup social, actua conjuntament amb les
altres persones que hi formen part.

La moderna societat de consum 

Dels anys 40 als 50, els treballadors accedeixen a un nivell de vida material bastant bo, i a poder tenir un bon nivell
de benestar. Els treballadors tenen un drets socials més dignes, i accepten el capitalisme de consum. També es veu
reflectit en l’educació. La universitat es va democratitzar. El capitalisme necessita cada cop més la formació de
persones que passin per la universitat, i per tant, s’amplia l’accés als estudis. El consumista té una actitud
individualista.

Els elements que sostenen la societat de consum són:

 Creació artificial de necessitats.

 La pressió social quan una cosa s’imposa.
 Obsolescència programada. Els productes tenen una vida útil determinada.
 Diners. Es necessita un salari que permeti consumir. Sense diners no pots comprar. El salari no sempre et
permet comprar-ho tot, per això, existeix el crèdit, que endeuta a les persones. Són diners que has de
tornar.

El capitalisme de consum dóna lloc a la classe mitja. Ser treballador i tenir accés a un nivell de consum que abans era
la classe rica, és el principi de la creació de la classe mitja. Una part de la societat vivia en el capitalisme de consum, i
generava una classe social subjectiva.

Els treballadors tenen en comú que són assalariats, però hi ha moltes diferències entre ells:
 - El sou i l’estatus, que van lligats directament a la qualificació de la feina.
- La posició que ocupen dins del mercat global. Desigualtats en funció del país on vivien els treballadors.
- Segons les condicions de treball i el nivell d’explotació.
- Els horaris laborals.
- La possibilitat de defensar els teus drets.
- El factor d’edat i l’estabilitat laboral. Ser precari o no precari.
- Nivell cultural i nivell formatiu, que atribueix una qualificació diferent.
- En funció de les relacions personals.
- El tema de l’origen. Com més diferent és una classe treballadora, més problemes de relació hi ha.

Al primer capitalisme treballaven només els homes, i les dones i els nens es quedaven a casa. Des de fa 50 o 60 anys,
les coses han canviat. Abans eren tan sols els homes els qui treballaven, i actualment les coses ja no són així, però és
cert que hi ha diferències de treball i sou entre uns i altres a causa de les desigualtats de gènere.

L’acció col·lectiva dels treballadors és molt dèbil actualment. Per tal de poder actuar col·lectivament amb algú, cal
posar en comú els interessos de les persones que formen part d’un mateix treball. La nostra identitat personal ja no
es relaciona amb la identitat laboral, encara que la identitat laboral és aquella que ho determina tot, fins i tot, la
nostra posició en la societat.

 Cosificació. Relacions entre persones o entre coses. La mercaderia agafa vida pròpia i s’anomenen productes
de consum (fetitxisme de la mercaderia). Com les coses apareixen d’una manera diferent a com són
realment, i llavors, és molt difícil adquirir consciència social.
 Consciència corporativa. Es defensen uns interessos determinats.

Quan parlem de consciència de classe, aquesta pot ser antagonista als interessos dels treballadors. Entre empresaris i
treballadors hi ha interessos antagònics.

Capital – treball

Piketty. Les desigualtats socials han augmentat. Si hi ha creixement econòmic, tothom tira endavant (evolució de les
desigualtats). Si els que tenen més poder tiren endavant, tots ho fan, per això es diu que és un mite. Avui en dia, qui
més mana i controla, és el sector de les finances, que és el sector que controla l’economia mundial.

99% vs 1%. La majoria de la població contra la minoria financera. La crisi econòmica ha demostrat que aquest 1%
posava els seus interessos per sobre de tot. Entre tots sufraguen els interessos d’una minoria, que és aquella que
controla l’economia mundial i concentra molta part de la riquesa i del poder. La crisi ha augmentat el poder econòmic.

La diferència de salaris ha augmentat durant les últimes quatre dècades. La diferència s’ha disparat per dalt.

És impossible entendre el món si no ho mirem des del punt de vista de les classes socials. La consciència de classe és
més fàcil d’adquirir-la a un grup minoritari respecte als ingressos.

Model de societat de classe mitja. Ensorrament des de 2008 a causa de la crisi econòmica. El futur de classe mitja
s’ha ensorrat, la societat queda bloquejada i el futur queda com un bloqueig. El futur queda bloquejat a causa de la
crisi, hi ha un canvi de context i la gent s’adapta a una nova realitat. La crisi marca un canvi de fase, és un canvi de
dinàmica. Quan hi ha una crisi econòmica, es generen canvis molt diversos. Al final t’acabes acostumant a la realitat,
tot es normalitza i les expectatives s’ajusten a la realitat.

Teoria de la dissonància cognitiva. Cal trobar coherència entre allò que fem i allò que pensem. La crisi genera
malestar social, però fa que la realitat es presenti tal i com és. Cal acceptar la situació. La crisi permet entendre millor
com funcionen les coses, facilita entendre com funciona el món i tenir visions més alternatives de les coses, però
també genera por, i això paralitza a les persones. La por és un estat associat a conflictes socials. La crisi és una època
exponencial, però cada cop l’anem normalitzant. Molts fenòmens que em experimentat amb la crisi, els relacionem
amb problemes que han succeït a altres parts del món. La crisi és com un punt d’inflexió, marca un abans i un
després. En funció d’allò que passi durant la crisi, sortirem d’una forma o d’una altra.

 Paraula crisi. S’ha trencat el seu ordre previ, i tot va cap a baix.

Krino. El primer ús de la paraula crisi ve de la medicina grega. Era com un punt d’inflexió, el moment en el qual has
de prendre una decisió, anar cap amunt o cap a baix. Tries una opció o una altra. La crisi és un moment entre dues
normalitats. Ningú és capaç d’estabilitzar un model de societat. Normalment, les sortides de la crisi són complicades.
La crisi és una època d’inestabilitat social.