UF1 MARC DE LA INTERVENCIÓ SOCIAL

NF1. PROCESSOS D’INTEGRACIÓ I EXCLUSIÓ SOCIAL

1.1 El context de la intervenció social

La intervenció social està lligada a l'atenció d'una multiplicitat de situacions que totes
tenen en comú la integració de les persones en la societat; però en realitat, en què
consisteix la intervenció social
,

Es pot definir la intervenció social com qualsevol acció o conjunt d'accions planificades
degudament que tenen com a objectiu millorar les condicions de persones o grups,
especialment dels que es troben en situació de desavantatge social.
Unes quantes preguntes ens ajudaran a comprendre de forma mes completa l'objecte
d'estudi:
En què consisteixen els processos d' integració i reinserció?, a quines persones o
grups estan destinats?, quines persones els duen a terme?, com, quan i on ho fan?,
quin paper tenen les integradores i els integradors socials en aquests processos?

1.1.1 El marc de la intervenció social

Per fixar el marc de la intervenció social podem partir de l’existència de tres zones o
espais socials pels quals es distribueixen les persones al llarg de la seva vida, segons el
seu nivell d'inclusió:.

Zona d'integració. Es caracteritza pel fet que es tracta d'una situació relativament
estable, en la qual es tenen ingressos, accés al mercat de treball i unes relacions socials i
de suport social. En aquesta zona, les persones es troben integrades socialment, encara
que hi puguin existir desigualtats.

Zona de vulnerabilitat o risc. Caracteritzada per situacions de precarietat, en l’àmbit de

la feina, la renda, la salut i les relacions socials i
familiars. Les persones que es troben en aquest espai coneixen situacions
de risc social.

Zona d’exclusió social. Caracteritzada per la dificultat manifesta o la impossibilitat de

participació social en un o diversos àmbits fonamentals: feina, renda, salut acceptable,
accés a recursos sanitaris, xarxa social o familiar, etc. En aquesta zona, les persones es
troben en situació de franca exclusió o marginació social.

1
L'organització en aquestes tres zones ens permet fixar amb precisió l'àmbit de la
intervenció social, que se centrarà en l'atenció a les persones que es troben a les zones
de risc i d'exclusió socials.
No obstant això, l'adscripció a qualsevol d'aquestes tres zones no és estàtica.
Les persones poden transitar d'una situació a una altra, passant de la integració a la
vulnerabilitat i d'aquesta a l'exclusió. Com també poden transitar per aquests processos a
l’inrevés, de l'exclusió a la integració.

1.1.2 Objectius i destinataris de la intervenció social

Aquesta mobilitat ens ajuda a preveure els objectius prioritaris de la intervenció:

 D’una banda, enfortir les condicions de la població en risc per evitar que es
desplaci cap a la zona d'exclusió.

 De I ‘altra, afavorir els processos d'integració i reinserció perquè les persones

que es troben a la zona d'exclusió es puguin reintegrar.

Una altra pregunta que ens ajudarà a completar el context de la intervenció social serà:
quines persones es troben en aquestes zones de risc o d'exclusió?

Evidentment, seran les persones que estiguin en situacions de més vulnerabilitat social.
Podem agrupar les persones en col·lectius que presentin característiques i necessitats
homogènies. Però això no ens pot fer oblidar que la atenció que haguem d'oferir com a
integradors serà personalitzada en cada cas:

 Persones amb diversitat funcional o malaltia mental.

 Persones amb drogodependència o altres addicions.
 Nenes , nens o adolescents en risc o víctimes de la violència familiar.
 Dones víctimes de violència de gènere.
 Persones que pateixen discriminació per raó de sexe, lloc de procedència, ètnia o
cultura.

2
Què fa que algunes persones es trobin en risc social o exclusió?

Coneixent les circumstàncies que defineixen l'exclusió social de les persones estarem en
millors condicions d'orientar la nostra feina com a integradors i integradores socials.

1.2 Conceptualització de l’exclusió

L'exclusió social es un procés complex, que respon a una multiplicitat de factors i que té
conseqüències en àmbits socials molt diferents. És evident que per aquests motius no és
fàcil definir-la d'una forma clara i definitiva; no obstant això, considerem que la definició
següent és completa i permet recollir molts dels aspectes que hem comentat fins ara.

L'exclusió social es defineix com una situació concreta, fruit d'un procés dinàmic
d'acumulació, superposició i/o combinació de diversos factors de desavantatge o
vulnerabilitat social, que pot afectar tant persones com grups, generant una situació
d'impossibilitat o dificultat intensa d'accedir als mecanismes de desenvolupament
personal i d'inserció sociosanitària, així com als sistemes preestablerts de protecció
social.

Per completar aquesta definició es necessari presentar alguna de les característiques que
s'assenyalen sobre l'exclusió social:

És multifactorial, perquè l'exclusió social gairebé sempre la generen diversos factors i no

pas un de sol.

És dinàmica, ja que les causes socials que es troben a la seva base poden ser noves o
canviants.

És processual, perquè es tracta d'un procés, no d'un estat, en el qual les persones no son
excloses, sinó que es troben en situacions a processos d'exclusió, i tots dos, situacions i
processos, son reversibles.

És estructural, ja que forma part intrínseca de la societat i la generen tant el mateix

funcionament de les societats com els sistemes econòmics.

És acumulativa, perquè les privacions o desavantatges que pateixen les persones en un

àmbit concret poden provocar ràpidament nous desavantatges en altres àmbits i
acumular-se.

És construïda. Les situacions d'exclusió sempre tenen relació amb un determinat entorn
social, que estableix unes normes i exclusió. També veurem que tots els entorns socials
son construccions històriques que, per tant, es poden modificar.

És polititzable, perquè determinats grups es poden servir de l'exclusió social i els

mecanismes d'aquesta per legitimar les seves posicions i pràctiques de poder.

1.2.1. La pobresa com a eix de l'exclusió

El concepte d'exclusió social està molt vinculat a la privació de determinats bens materials
i econòmics, tot i que podem identificar una gran quantitat de fenòmens no lligats
3
estrictament a aquesta disponibilitat que determinen nombroses situacions d’exclusió
social.

La pobresa s’entén com la falta de recursos econòmics o la privació de bens materials.

Aquestes privacions són, alhora, causa i conseqüència d'altres tipus de privacions en
diversos ordres perquè la no disponibilitat de recursos econòmics pot provocar que les
persones experimentin la dificultat d'accedir a molts altres tipus de bens socials:
relacionats amb àmbits com ara els de la salut i l’atenció sociosanitària, l'educació,
l'habitatge, la cultura, etc.

Per això podem dir que, si be l'exclusió social transcendeix la dimensió econòmica,
aquesta encara ocupa un espai de centralitat a l'hora de canalitzar-la. Per abordar el tema
de la pobresa cal distingir-ne tres nivells:

La pobresa absoluta. Es refereix a aquelles situacions en les quals no es poden satisfer

uns mínims vitals per a la subsistència.

La pobresa relativa. Es aquella situació en la qual les persones no poden accedir a un

nivell de vida econòmic mínimament adequat al marc territorial
en que viuen.

La pobresa subjectiva. Es pot definir com la percepció que les persones tenen que la seva
situació econòmica no els permet satisfer les seves necessitat personals.

Si bé la pobresa ocupa la centralitat com a factor explicatiu de l'exclusió, des dels estudis
dels fenòmens socials cada vegada es parla mes de la necessitat de focalitzar l'atenció en
altres processos.

1.2.2. El context socioeconòmic de l’exclusió

L’extensió de la pobresa i la desigualtat i, com a conseqüència d' exclusió, és una

tendència que s'ha anat accentuat els darrers anys, marcats per un entorn de crisi
econòmica estructural, una reculada gradual de les llibertats personals i les conquestes
laborals i, en definitiva, una incapacitat manifesta dels governs per oferir respostes
satisfactòries a les necessitats que presenta la població.

Aquest panorama està relacionat amb un conjunt de transformacions socials profundes

que les nostres societats han experimentat en les ultimes dècades i que han fet que les
situacions de vulnerabilitat social es multipliquin i abastin dimensions molt diverses.

Entre aquestes transformacions, podríem esmentar les següents:

 Globalització econòmica.
 Reducció de l'estat del benestar i mercantilització de serveis.
 Augment i redirecció ament dels fluxos migratoris.
 Canvis que tendeixen a augmentar la precarització del mercat de treball.
 Canvis i diversificació pel que fa als models familiars.
 Envelliment de la població .

Totes aquestes transformacions contribueixen a l’emergència del que es coneix com a

noves figures de l'exclusió social.

4
En aquest sentit, actualment es parla de democratització del risc per referir-se a aquests
processos de transformació, que fan que la vulnerabilitat social ja no sigui patrimoni
exclusiu de determinats grups marginals, sinó que pot afectar amplies capes de la
població .
En aquest context, la majoria de persones cada vegada estan més exposades al perill
d'experimentar processos de ruptura i privacions.

1.2.3. Dimensions de l’exclusió

Un altre aspecte determinant per caracteritzar l'exclusió social son les tres dimensions
que te: estructural, relacional i subjectiva, que donen lloc al que s'ha anomenat triple
ruptura.

 La dimensió estructural.

El mateix entorn i la manera en que funciona la societat

generen desigualtats que provoquen inestabilitat i pèrdues, que es tradueixen,
recurrentment, en situacions de ruptura per a les persones.

Aquesta dimensió estructural també té a veure amb les transformacions que es

produeixen en el funcionament del sistema socioeconòmic i cultural, a mesura que
determinades estructures i espais que conferien seguretat als individus van desapareixent
i transformant-se gradualment.

 La dimensió relacional.

Té a veure amb els vincles que estableixen les persones.

Actualment, s'assisteix a nombroses fragmentacions del teixit social. Institucions com
l'escola, la feina, el sindicat o la fábrica, la família extensa o el barri, per posar només uns
quants exemples, ja no constitueixen espais adequats per establir una sòlida xarxa
relacional.Aquestes xarxes no solament oferien a les persones una vinculació i un
sentiment de pertinença, sinó que també eren espais que permetien generar mecanismes
de reciprocitat i de suport mutu, o plataformes des de les quals era possible defensar
interessos i lluitar per aconseguir determinats drets. Per això es parla de desafiliació
social com un procés que suposa l'atomització de les relacions socials i una progressiva
individualització en les nostres societats.

Amb l'ús massiu de les xarxes socials associades a les tecnologies de la informació, les
formes de relacionar-se i establir mecanismes de suport i solidaritat entre persones ja no
es resolen en els espais tradicionals. Potser més que desaparèixer i conduir-nos a una
irremissible atomització social, estem assistint a una transformació de canals, formes i
espais d’afiliació social.

Aquesta transformació, d'altra banda, ens pot situar davant de noves formes del que
entenem per vulnerabilitat social: les de les persones que per motius diversos no poden
accedir a aquestes tecnologies.

 La dimensió subjectiva.

Està relacionada amb les situacions de pèrdua, les privacions, les dificultats per satisfer
necessitats bàsiques, l'estigmatització, etc.
5
Totes aquestes situacions repercuteixen de forma evident en les persones que les
pateixen. Sovint es tradueixen en baixa autoestima, pèrdua de confiança, dificultats per
establir relacions socials, deterioració de la salut física i mental, i un estat de desànim que
reflecteix la falta de confiança en la possibilitat de satisfer les aspiracions personals.

Per tant, estructura, medi i persona son variables determinants en la configuració dels
contextos d'exclusió.

Començarem per la dimensió personal, a partir de l’anàlisi del cicle vital, pels processos
de socialització i pel procés de construcció de l'autoconcepte. Tant la psicologia del
desenvolupament com la psicologia social fan aportacions fonamentals per comprendre
aquests fenòmens.

1.3. Desenvolupament evolutiu de l'ésser humà

La branca de la psicologia que s'ha dedicat a l'estudi del desenvolupament evolutiu de

l'ésser humà és la psicologia del desenvolupament.
La psicologia del desenvolupament estudia els processos de canvi de les persones que
fan referencia a l'aprenentatge i la manera en que progressivament es van adaptant al seu
medi.

Al llarg de la nostra vida, les persones experimentem canvis en el nostre cos, en la

manera de pensar, en la nostra personalitat, en la manera d'expressar els sentiments, en
la capacitat d'aprendre, en els afectes, etc. Tots aquests aspectes formen part de l’àmbit
d'estudi de la psicologia del desenvolupament.

Entendre com i per que es produeixen aquests canvis ens ajudarà a comprendre i predir
el comportament de les persones en les diferents fases de la vida.
Per exemple, un nen de cinc anys, un adolescent o una persona d'edat avançada no
tenen les mateixes capacitats ni interessos. El que si que és cert es que tots han de trobar
en la interacció amb el seu medi social els recursos, espais i oportunitats per
desenvolupar les seves capacitats, promoure els seus interessos i satisfer les seves
necessitats.

1.3.1. El cicle vital

El cicle vital es el procés de canvis psicològics que experimenta cada ésser humà des del
naixement fins a la mort.

6
En l’àmbit de la psicologia existeixen diferents corrents i teories que expliquen el
desenvolupament humà. Moltes d'elles seqüencien una sèrie d'etapes o estadis que
estableixen en funció dels canvis que es produeixen en cada un.

La infància és el camp en que han abocat els seus arguments un major nombre de teories
i autors, perquè s'hi produeixen els canvis mes determinants en la configuració de la
persona. Freud, Piaget, Walton i molts altres han organitzat el desenvolupament infantil en
diversos estadis, que en conjunt tots resulten molt heterogenis entre ells.
Si considerem el cicle vital en tota la seva extensió, entre els corrents psicològics
probablement la teoria que millor ha sintetitzat aquest desenvolupament ha estat la
proposta d'E. Eriksson.

Per analitzar el desenvolupament del cicle vital, es tendeix a diferenciar quatre etapes:
infància, adolescència i joventut, edat adulta i vellesa, tot i que no hi ha una unanimitat
total sobre aquest tema.

Tradicionalment s'han assignat uns rols determinats a cadascuna d'aquestes fases:

7
  La infància. És l'etapa de la vida que transcorre des del naixement fins a
l’adolescència. En aquests anys els canvis que es produeixen són espectaculars en tots
els àmbits (sensoriomotor, cognitiu, socioafectiu, comunicatiu, etc, per la qual cosa les
teories dedicades a estudiar-la solen diferenciar diferents subetapes. Veurem que en
aquests anys la socialització és molt intensa.

 Adolescència. Compren des del final de la infància fins al principi de la vida adulta.
S'inicia amb els canvis fisiològics de la pubertat i finalitza quan s'arriba al ple estatus
sociològic d'adult. Es considera una etapa critica, ja que l'adolescent, en el procés de
recerca de la seva pròpia identitat, ha d'anar donant resposta a molts interrogants: qui és,
quin és el seu paper al món, què vol fer amb la seva vida, amb quins valors s’haurà de
regir, etc.
És una etapa molt influenciada pels mitjans de comunicació i, especialment, pels grups de
referència que substitueixen la família com a proveïdors de valors, i les relacions amb
aquesta, en general són mes conflictives.

 L'edat adulta. És una etapa mes llarga en anys (dels 20 als 70 anys
aproximadament).
Els eixos bàsics sobre els quals s'articula aquesta etapa acostumen a ser la vida familiar i
la vida professional.
 Adultesa jove (fins als 40 anys aproximadament). És l’època de creixement i
adquisició de rols: s'acaben els estudis, la persona es desprèn de la família d'origen, es
forma la nova família, s'eduquen els fills, s'inicia la carrera professional, etc.
 L'adultesa mitjana. Suposa el canvi de tendència, perquè les metes que es
van plantejar ja s'han aconseguit o ja es veuen difícils d'assolir. Això suposa una certa
revisió de la vida passada, que sovint es reflecteix en la crisi de la meitat de la vida.

 La vellesa. Tot i que l’esperança de vida lliure de dependència arriba a edats molt
altes i permet viure molts anys amb una excel·lent qualitat de vida, la vellesa es defineix
com una etapa de pèrdues: de la feina, de la independència econòmica, de persones
properes, de la parella, etc. Davant de la profunditat d'aquests canvis, es pot plantejar la
necessitat de resocialització.

La noció de cicle vital ens permet entendre com anem aprenent progressivament a
interactuar amb el nostre entorn social. Així, les habilitats, les capacitats i també els
interessos i les motivacions de les persones depenen en gran manera de I ‘edat que tenen
o si es prefereix, del seu grau de desenvolupament.

1.3.2. Canvis en la trajectòria de vida

Una manera d'analitzar I ‘impacte d'aquestes transformacions en les persones es a partir

de I ‘estudi del que es coneix com a trajectòria de vida.

La trajectòria de vida la podem definir com la seqüència completa d'esdeveniments vitals

que se succeeixen al llarg de tota la vida d'una persona.

Hem vist que en l'esquema clàssic les persones passaven d'una etapa d’infància i
formació, a una altra etapa, en la qual trobaven en el mercat de treball una estabilitat
relativa que els garantia la possibilitat d'accedir a una renda en molts casos suficient per
poder formar una família, establir-se en una residencia i, arribat el moment, jubilar-se.
8
No obstant això, en les últimes dècades s'han donat uns canvis que han alterat la
tradicional trajectòria de vida. Algunes de les més determinants son les següents:

 Les fases de formació es prolonguen, s'entra i se surt del sistema educatiu.

 El mercat de treball no ofereix estabilitat i les persones solen entrar-hi i sortir-ne
diverses vegades al llarg de la seva trajectòria laboral, experimentant períodes de
desocupació o inactivitat.
 Les famílies i els llocs de residencia en el transcurs de la vida de les persones
 també es van diversificant, fruit de canvis socials que transformen les estructures
familiars i de la necessitat de mobilitat a la qual obliga I ‘actual mercat laboral.

La noció de ruptura

La noció de ruptura (disrupcions) es una de les claus per entendre els processos
d'exclusió social. Es poden donar ruptures en les trajectòries laborals, familiars, formatives
o residencials i de viatge, que poden fer que les persones passin per situacions en els
seus recursos socials, econòmics, familiars i de suport es vegin transformats. Això pot
conduir a experimentar en el pla subjectiu moments d'inseguretat i vulnerabilitat.

La relació entre aquests moments de ruptura i el fenomen de l'exclusió social és evident.

Cal que les persones desenvolupin processos de resiliència que els permetin fer front a
aquestes situacions i superar els escenaris que suposen les ruptures esmentades.

La resiliència és Ia capacitat que té una persona per superar circumstàncies d'una

dificultat especial gràcies a les seves qualitats mentals, de conducta i d'adaptació.

1.4. Processos de socialització

Si entenem la persona com un esser social, haurem d'incidir en els processos mitjançant
els quals adquireix aquesta socialització.

La socialització és el procés mitjançant el qual les persones aprenen i interioritzen les

habilitats, valors i pautes de conducta que les ajudaran a relacionar-se amb el seu medi.
Cada persona integra en Ia seva personalitat tots aquests esquemes, que son propis de la
societat a la qual pertany i que condicionen Ia seva manera d'obrar i relacionar-se.
Totes les persones neixen amb uns trets genètics, però aquests es modelen i
desenvolupen d'una manera diferent en funció de l'entorn familiar, social i ambiental.
Des de Ia infància se'ls transmeten les maneres de pensar, d'actuar, de sentir o de
comportar-se, que assimilen i que configuren la seva manera de ser.

1.4.1 Agents de socialització

Un agent de socialització és una persona, figura o institució significativa que participa en

el procés mitjançant el qual les persones aprenen i interioritzen les habilitats, els valors i
les pautes de conducta que necessiten per relacionar-se amb el seu medi.

L'acció dels agents de socialització pot ser voluntària o involuntària, intencional o no

9
intencional, i pot tenir efectes positius o negatius sobre la persona.

La quantitat d'agents que intervenen es molt amplia, però els mes decisius son:

 La família. Es l'agent socialitzador per excel·lència, perquè es on comença el

procés de socialització. A més, a causa de la convivència i dels llaços afectius que
es generen, continua sent un referent al llarg de tota la vida.

 L'escola. Es un medi formal de socialització més intencionat i planificat, en el qual

unes figures d'autoritat determinades transmeten continguts curriculars i valors. No
es menys important la socialització informal que es produeix en aquest entorn, a
causa de l'elevat nombre d' hores que cal passar-hi.

10
  Els grups d'iguals. Aquest agent el formen els companys o companyes de la
mateixa edat: amistats, companys i companyes de classe, la colla, etc. Són molt
importants en totes les etapes, però d'una manera especial en l’adolescència.

 Els mitjans de comunicació social. Exerceixen una funció de socialització

mitjançant la difusió d'informació, estereotips, tendències, models de comportament
o valors. Aquesta acció pot ser positiva (transmissió de coneixements o de valors
com la solidaritat, la sostenibilitat, etc.) o negativa (continguts poc ètics,
agressivitat, estereotips, etc.). La publicitat televisiva projecta estereotips
relacionats amb aspectes racials, socials, culturals i sexuals, així com hàbits
alimentaris que no contribueixen al desenvolupament integral ni a una socialització
adient.

 Les tecnologies

1.4.2 Nivells de socialització

Si tenim en compte la noció de cicle vital i els processos d'aprenentatge, podem

assenyalar tres nivells de socialització:

Socialització primària. Es dona en la infància i els agents socialitzadors són la família i el

seu entorn mes proper. Es una socialització amb un component afectiu i emocional molt
important. En aquest nivell es desenvolupa l'aprenentatge d’hàbits de conducta, habilitats,
valors i pautes d'interacció que configuren l'estructura bàsica del sistema de creences i de
la personalitat de la persona.

Socialització secundària. Te lloc quan es comença a interactuar en espais diferents de la

família. L'escola es l'agent mes important, perquè es on la persona socialitza amb iguals i
amb persones adultes en un pla qualitativament diferent de l'entorn familiar. També són
agents de socialització les organitzacions socials i els mitjans de comunicació. En aquest
nivell s'ofereixen a l'individu valors, pautes de conducta i instruments necessaris pel seu
desenvolupament social.

Socialització terciària. Es dóna en els casos en que els individus requereixen una
resocialització, es a dir, que han de tornar a fer un procés de socialització per interioritzar
determinats valors o pautes o adquirir determinades habilitats especifiques que per motius

11
diversos no han adquirit en els processos de socialització primària i secundaria.
Aquesta socialització la duen a terme institucions com els establiments penitenciaris o
altres espais educatius, que miren de proporcionar a aquestes persones pautes, habilitats,
recursos i oportunitats que afavoreixin la seva reintegració en la societat.
En certa manera, la socialització terciària es pot identificar amb la feina d'integració social.
El medi ens ofereix maneres, no sempre suficients ni accessibles, per satisfer les nostres
necessitats:
Un medi social inclusiu serà capaç de proveir de recursos els seus membres, satisfer-ne
les necessitats i promoure'n els interessos.
Un medi social que no generi recursos ni oportunitats suficients i adaptades deixarà
diversos dels seus membres en situació de risc d'exclusió social.

1.5. Identitat individual i identitat social

Des de la psicologia social, la filosofia, l'antropologia o la sociologia, s'han fet
aproximacions teòriques per explicar la manera com es constitueix la identitat individual i
social d'una persona. D'altra banda, aquests conceptes estan molt relacionats i, en certa
manera, formen les dues cares d'una mateixa moneda:

La identitat individual. Es correspon amb l’experiència i la imatge que les persones

tenen de si mateixes.

La identitat social. Consisteix en el conjunt de característiques que son atribuïdes a cada

individu pel seu context social.

Totes dues es relacionen entre elles. De fet, hi ha autors que sostenen que la identitat
individual no es més que l’experiència subjectiva que cada persona té de la identitat social
que se li assigna, en el sentit que som i fer el que els altres reconeixen i esperen de
nosaltres.

És determinant per a la feina d'integració social es comprendre el pes d'aquestes

identitats individual i social, i la capacitat que tenen de conduir a situacions de
desavantatge o exclusiva social.

1.5.1. La construcció de la identitat individual.

De la identitat individual es deriva l'autoconcepte o representació que cada persona es fa

d'ella mateixa. Cada persona es defineix a ella mateixa a partir de la posició que ocupa en
el cos social, per la qual cosa el seu autoconcepte està condicionat pel reconeixement
que els altres li fan. Així, la identitat d'una persona depèn, en gran manera, del paper que
se li reconeix en els diferents sistemes familiars, educatius, laborals, relacionals i afectius
en els quals intervé, especialment en els mes propers.

Per exemple, una alumna que rebi amb certa regularitat missatges, tant des de la seva
família com des de l'escola, que es molt poc responsable que té una actitud negativa
respecte als estudis té moltes probabilitats de generar una imatge d'ella mateixa basada
en aquestes característiques.
En general, l'autoconcepte (el que penso de mi) i la realitat (el que realment sóc) no
coincideixen plenament, ja que les persones tendeixen a sobrevalorar-se o menystenir-se.

12
La valoració de la pròpia identitat determinarà l'autoestima.

L’autoestima es el valor que una persona es dona a ella mateixa.

Aquest valor en determina l’ànim, les capacitats la confiança en ella mateixa. L'autoestima
depèn de situacions vitals; de característiques psicològiques, genètiques i físiques
individuals; del mateix autoconcepte, i del reconeixement social i afectiu de l'entorn. La
construcció de la pròpia identitat i la valoració que se'n fa rebran determinants per
comprendre els processos d'inclusió i exclusió social.

1.5.2. La construcció de la identitat social

La nostra experiència del que som depèn en gran manera de les relacions socials que
establim i del reconeixement que rebem de la resta de persones. Això repercuteix en el
que som com a persones individuals i en el que som com a integrants de diferents grups.
La pertinença grupal, com ja hem comentat, determina la identitat social de cada individu.

Analitzarem la manera com es duu a terme el procés de categorització i valoració social, i

el paper que exerceixen els prejudicis i estereotips en aquest procés.

Diversitat i singularitat ( “Tots som iguals i diferents”)

Totes les persones tenen una sèrie de trets, de característiques que les defineixen i que
en conformen la identitat. Poden tenir en comú amb altres el color de pell, amb altres
també l’alçada, amb molts mes el gènere o la llengua materna, amb alguns el fet d'haver
anat a una escola determinada, amb d'altres el gust per un tipus de musica i amb uns
pocs mes saber tocar el piano. Algunes d'aquestes característiques o pertinences es
comparteixen amb milions de persones; d'altres, només amb un grup molt reduït.

13
Però si es pensa en el conjunt de característiques personals, hi ha molt poques persones,
potser ningú, que les comparteixin totes. Per exemple, el fet de ser dona i d'origen
marroquí, es pot compartir amb moltes persones. Però serà molt més difícil trobar algú
que, a més, sigui d'ètnia i llengua àrab, resideixi en un determinat barri de Màlaga, hagi
estudiat Filologia, tingui tres germans, una petita discapacitat auditiva, afició per la
muntanya i per un cert tipus de música, etc.

Aquesta persona, com qualsevol altra, considerada en la globalitat de les seves

característiques, es singular. Com a conclusió, direm que les societats estan compostes
per individus singulars que, al seu torn, comparteixen alguns dels seus trets característics.

Totes les persones, com a éssers humans, son iguals. Alhora, totes són diferents, perquè
en cadascuna hi conflueixen una sèrie de característiques que Ii donen la seva singularitat
: diversitat de gènere, d'identitat sexual, de cultura, d'origen, de classe social, d'ideologia
política, funcional, etc. Mirem on mirem, existeixen diferencies i, si s'observa amb atenció,
també es trobaran elements comuns que apropen les persones.

El procés de categorització i valoració social

Totes les societats i cultures estableixen mecanismes de distinció I classificació del

conjunt de trets característics que hi ha presents i les componen. Aquestes classificacions,
i aquest es un aspecte molt important, no es limiten a anomenar i assenyalar algunes de
les diferències, sinó que els atribueixen un valor. Aquesta valoració social pot ser més alta
o més baixa i sol respondre a uns interessos determinats.( casar-se- tenir fills, feina
estable, .....)

A les persones amb trets característics visibles i qualificats com de baixa valoració, se
les fa portadores d'una identitat social menyspreada i estigmatitzant, i en la societat se’ls
assignen posicions de risc o marginals. L’atribució d'aquesta menysvaloració realimenta
l'exclusió, ja que contribueix a agreujar la situació de risc o vulnerabilitat o reforçar la
situació d'exclusió social en que as troben aquestes persones.

La creació d'estereotips i prejudicis

El procés de categorització dels individus d'acord amb les característiques concretes que
presenten i la seva valoració s'elabora amb els criteris del referent cultural dominant, que
sol estar carregat d'una série d'imatges preconcebudes que es coneixen com a
estereotips.

14
Un estereotip es un conjunt estable de creences i d'idees preconcebudes que els
membres d'un determinat grup comparteixen sobre les característiques d'altres grups.
L’ús d'estereotips pot provocar situacions d'avantatge o desavantatge per a les persones. I
això es possible pel fet que habitualment es basen en prejudicis.

Els prejudicis consisteixen en l'atribució anticipada a determinades persones d’unes

idees o estereotips, sense disposar d'una informació completa sobre elles. Els prejudicis
es basen, en la majoria de casos, en estereotips, perquè jutgen les persones segons una
imatge estereotipada, sovint associada amb atribucions negatives.

1.5.3. L'alteritat

Tota societat s'ordena a partir de la consideració d'una sèrie de trets que entén com a
valorats i d’uns altres que considera indesitjables o marginals. A partir d'aquesta
categorització, la societat estableix la seva identitat col·lectiva, però també defineix el que
es coneix com a alteritat.
L'alteritat fa referència a totes les diferències que, allunyant-se de la norma social, són
observades com a alienes, no pròpies, fins i tot anormals o desviades. L'alteritat la
constitueixen les persones amb capacitats diferents de les considerades normals, amb
interessos diversos i amb orientacions diferents, per a les quals s'assigna un valor
marginal. Les persones que presenten —o es considera que presenten— aquests trets
s'acostumen a trobar en situacions de desavantatge social.
A mes, el mateix funcionament de la societat a nivell econòmic i material, en lloc de
compensar, tendeix a agreujar aquestes diferencies. Així, podem pensar en el cas d'una
persona amb mobilitat reduïda. Tot i que la nostra societat es cada vegada mes conscient
que les persones amb diversitat funcional han de tenir les mateixes oportunitats que la
resta, en la realitat solen trobar diferents barreres (arquitectòniques, però també
psicològiques i d'altres tipus) que obstaculitzen la seva participació social.

15
La construcció de I’alteritat

Podem afirmar que les societats sempre han establert mecanismes per definir i distingir el
que consideren apropiat, natural o desitjable i que s'estandarditza com a norma social
majoritària. La majoria de les conductes diferents són qualificades de desviades,
antinaturals o fins i tot perilloses, per la qual cosa generen rebuig. També existeixen certes
característiques que, si be s'aparten de la norma, estan ben valorades o són admirades.

Aquestes acostumen a estar associades amb subgrups socials i econòmics d'un rang
determinat.
Naturalment, es un procés dinàmic i que depèn duna sèrie de factors històrics, culturals,
materials i socioeconòmics, que poden fer que el que en un moment és normatiu passi a
ser marginal en un altre o , a l’inrevés, que conductes que siguin majoritàriament
rebutjades passin a ser acceptades per la societat.

Respostes a l'alteritat :

Tot i que es pot considerar que progressivament les nostres societats són més propenses
a acceptar la diferència i la diversitat, encara existeixen molts mecanismes que
provoquen l'exclusió o rebuig de persones pel fet que presenten determinades
característiques o es troben en unes situacions determinades.
Davant l'alteritat les societats poden adoptar actituds de rebuig, d’institucionalització o
d'acolliment.

 Actituds de rebuig

Les societats poden reaccionar estigmatitzant l'alteritat, perseguint-la, apartant-la de la

vida social o tancant-la en institucions. Aquestes actituds habitualment condueixen al que
es coneix com la naturalització de l’exclusió, que consisteix a considerar les situacions de
desavantatge com a naturals, inevitables, o fins i tot a culpabilitzar les persones que les
pateixen com les úniques responsables.
En etiquetar les persones reduint-les al seu tret característic considerat marginal, no
solament s'identifiquen amb el seu problema: els aturats, els sense sostre, els immigrants,
etc., sinó que aquestes persones també corren el risc d'assumir la seva situació com a
natural.

Les integradores i els integradors socials no només han de concentrar els seus esforços a
sensibilitzar per derrocar idees o barreres simbòliques, i també han de generar
mecanismes de transformació social que modifiquin les condicions materials i el
funcionament de les nostres societats, afavorint que hi hagi més equitat.

 Actituds d'institucionalització

Amb aquesta actitud, si bé no es rebutja l'alteritat, es creen circuïts específics per tractar-
la, mantenint-la, sovint, apartada del medi social. Això passa, per exemple, amb centres
d'internament, centres de salut mental, centres de menors i, en general, altres dispositius i
institucions. Tot i que aquests dispositius persegueixen l'acolliment i la integració, en
determinades condicions s'acaben convertint en circuits tancats que no afavoreixen els
processos d'inserció.
Al seu torn, poden generar mecanismes de dependència envers les institucions i els
recursos. En aquest context, les persones poden descobrir que la seva identitat i el seu
16
reconeixement social es veuen limitats al context d'aquestes institucions, sense capacitat
ni recursos per tractar d'orientar la seva vida mes enllà del medi que aquestes els
ofereixen i aconseguir integrar-se en la societat.

 Actituds d'acolliment

L'acolliment es una actitud destinada a facilitar la integració millorant les condicions de les
persones que es troben en situacions de desavantatge o desigualtat perquè s'integrin
plenament en la societat. Una societat inclusiva ha de saber acceptar i oferir recursos i
oportunitats per satisfer necessitats i interessos de la diversitat de col·lectius que la
componen. Les persones no neixen excloses ni s'hi converteixen de forma natural
irreversible, és el context social el que crea el marc que afavoreix la situació d'exclusió
social.
Com que el context social es transformable, des de la intervenció social s'han de propiciar
entorns que facilitin l'acolliment de la diferencia i minimitzin les situacions de
desavantatge. El foment de I'autonomia de les persones i la seva participació en l'entorn
de la comunitat, per afavorir processos d'acolliment, son dos eixos fonamentals que han
d'orientar sempre el treball d'integració social.

1.6. Teories de la desviació social

Però per què sobre determinats individus i grups hi pesa un major nombre d'estereotips?
Per què sobre algunes persones hi pesa una imatge estigmatitzada?
Per què certs grups socials són representats amb imatges de caràcter positiu i uns altres
reben una sèrie de prejudicis infravalorats?

Entendre els mecanismes d'aquest fenomen és fonamental per explicar com es generen
els mecanismes d'exclusió social.

La sociologia, l'antropologia i la psicologia social han aportat unes quantes respostes des
del que s'anomena teories de la desviació. Aquestes teories son els antecedents teòrics
del que en llenguatge actual es coneix corn a estudis de l'exclusió social.

1.6.1 Teories funcionalistes

Aquestes teories parteixen del principi de la desviació com un aspecte naturalment inscrit
en el cos social. El principal representant d'aquestes teories es el sociòleg francès Emile
Durkheim, i també veurem les aportacions de Robert K. Merton.

Emile Durkheim
Segons Emile Durkheim (18581917), els desviats no són cossos aliens al conjunt de la
societat, sinó que ocupen una posició de centralitat en el sistema social. Totes les
societats presenten situacions de desviació, i aquestes situacions no són patològiques, i
són a dins del funcionament d'una societat sana.

17
Encara més, amb l'existència de la desviació, la norma queda enfortida, ja que actua com
a detonant perquè la societat reforci els seus llaços socials i defineixi amb més claredat
els seus límits morals. Dit d'una altra manera, el fet d'assenyalar i perseguir el que es
anormal ajuda a reforçar amb mes claredat el que es correcte i enfortir el sentiment
de pertinença i de vinculació a la norma.

Robert K. Merton

Altres aportacions interessants en la línia de les teories funcionalistes són les de Robert K.
Merton (1910-2003). Aquest autor considera que és la mateixa societat la que, d'alguna
manera, condueix l'individu a adoptar conductes desviades. El seu enfocament parteix del
fet que la societat no solament reprimeix en certa manera aquestes conductes, sinó que
també les estimula.
D'acord amb aquesta teoria, la societat dictamina una sèrie de metes que passen a ser
desitjables per als individus, per exemple l'adopció d'un determinat estil de vida, l'accés a
un habitatge, l'adquisició de determinats productes o serveis... En general, metes molt
Iligades a la millora del benestar.
Igualment, la societat estableix quins mitjans son legítims per aconseguir aquestes metes i
quins no ho són. Aquest fet provoca que els individus que no disposen de mitjans legítims
acabin adoptant conductes desviades amb l'objectiu d'aconseguir les finalitats socialment
reconegudes com a desitjables.
Un exemple actual que es podria interpretar d'acord amb aquestes tesis és el de
l'ocupació de pisos buits per part de persones que han patit un desnonament. D’una
banda, la societat defineix com a desitjable que les persones disposin d'un habitatge
d'unes característiques determinades i prescriu els mitjans legítims per accedir-hi. Les
persones que no disposen de recursos per fer front a la compra o el lloguer d'un habitatge
ocupen aquests pisos buits sense permís de la propietat. Això suposa que incorrin en una
conducta desviada, ja que estan accedint on be sense fer servir els mitjans que la societat
considera legítims per fer-ho.

18
1.6.2 Teoria de les subcultures

Altres aportacions interessants per comprendre el fenomen de l'exclusió social són les
que diversos teòrics, fonamentalment vinculats a l'anomenada Escola de Chicago, van fer
al voltant del que posteriorment es va conèixer corn la teoria de les subcultures.
Aquesta teoria parteix de la hipòtesi que determinats grups socials, normalment aquells
que són mes desafavorits, reaccionen buscant el seu propi espai en l'estructura social. Ho
fan reaccionant davant la seva falta de recursos per accedir als bens socials, i generant
una cultura pròpia que defineix i legítima altres conductes i estratègies (considerades
desviades per la norma dominant) per accedir-hi.

L’adopció de conductes desviades com a legitimes es pot

explicar pel fet que aquests individus han estat socialitzats en entorns en els quals els
valors i les normes difereixen dels de la majoria de la societat.

Allà on la societat no proveeix de mitjans legítims suficients perquè els grups accedeixin
als bens socials, aquests reaccionen dotant-se d'una subcultura que els permet adoptar-
se. Per tant, en aquelles societats en les quals el repartiment dels recursos és més
desigual, hi emergiran mes subcultures que legitimen conductes considerades desviades.

1.6.3.Teoria de l’etiquetatge (labelling approach). Becker. Chicago 1928

Aquesta teoria, en lloc de centrar-se a explicar el comportament desviat, posa l'èmfasi a

observar els mecanismes de control social i les institucions que l'exerceixen.

Els teòrics de l'etiquetatge parteixen d'una premissa molt senzilla: un acte desviat es
aquell que es considera com a tal ( no ho és en sí mateix), i es justament el fet de
definir conductes com a patològiques, disruptives, delictives o perilloses el que les
converteix en desviades.

Un individu es pot considerar desviat quan alguna de les instancies de control social ha
definit d'aquesta manera la seva conducta. En aquest sentit, la desviació es una
construcció social, i el desviat es aquell a qui alguna institució de control social atribueix
19
una conducta assignada amb aquesta etiqueta.

D'acord amb les aportacions de la teoria de l'etiquetatge, aquestes institucions de control

social (com presons, centres de salut mental, fabriques, escoles o serveis socials) no
solament s'encarreguen de definir quines conductes son legitimes i quines no ho són. Pel
fet d'assenyalar uns individus determinats, fan que aquests s'acabin identificant corn un
subgrup marginal, desviat i estigmatitzat.
En conseqüència, les persones assumeixen aquesta identitat marginal i generen
estratègies de legitimació de les seves pròpies conductes, reproduint-les i creant una
subcultura i un entorn marcats en conjunt per aquesta etiqueta estigmatitzada.

L'exemple següent, en el context escolar, ens ajuda a entendre aquest mecanisme. Si a

un nen a l'escola se li diu recurrentment que es molt inquiet, que es dolent i que no
serveix per estudiar, pot acabar interioritzant aquestes característiques i reproduir-les. En
ser qualificat d'aquesta manera, el nen pot acabar fem el que el seu entorn espera del,
incorporant corn a trets de la seva identitat característiques que, en aquest cas, l'aboquen
a tenir nombroses dificultats en l'àmbit escolar.

Des d'aquests corrents s'assenyala que el paper de determinades institucions socials,

lluny de reinserir, tractar, rehabilitar o reeducar facilitant la integració de les persones, pot
ser el contrari: estigmatitzar i perpetuar les conductes dels subjectes a qui controlen.
D'aquesta manera, poden crear, recrear o cronificar processos d'etiquetatge que perpetuïn
la situació d'exclusió social que suposadament havien de combatre.

1.6.4. Teoria de la criminologia crítica

La criminologia crítica parteix d'observar els processos que les institucions duen a terme
per criminalitzar individus i conductes qualificant-los corn a desviats. De fet, impugnen la
mateixa categoria de desviació social, perquè plantegen que està carregada en si mateixa
de connotacions estigmatitzadores que fan que el seu ús estigui al servei d’una lògica de
domini i control social.

Les conductes criminals no ho són en si mateixes. Qualsevol conducta humana no és una

qualitat criminal en sí mateixa, sinó que es sotmet a la categorització que fa la legislació.
Així, certes conductes es converteixen en desviades quan un grup SOCIAL és
suficientment poderós per condemnar-la. PER TANT, és el sistema el que amb les seves
lleis perpetra l'opressió i la desigualtat.

En general, la criminologia critica defensarà que, més que inversions en seguretat publica
i institucions de control social, són necessàries polítiques socials redistributives que
garanteixin que aquells grups que es troben en situació de desavantatge puguin accedir a
una serie de bens socials bàsics per al seu benestar.

Si be la criminologia critica destina la major part de les seves anàlisis a l'estudi de

fenòmens Lligats a la delinqüència, les seves aportacions son fonamentals per
comprendre els processos d'exclusió social.

20