Modul1 - Viure I Treballar Als Marges.

Viure i treballar
en els marges.
Exclusió i pobresa
des dels serveis
socials
PID_00244942
Montserrat Pastor Puyol

Asun Pié Balaguer
Temps mínim de dedicació recomanat: 3 hores

© FUOC • PID_00244942 Viure i treballar en els marges. Exclusió i pobresa des dels serveis...
Cap part d'aquesta publicació, incloent-hi el disseny general i la coberta, no pot ser copiada,
reproduïda, emmagatzemada o transmesa de cap manera ni per cap mitjà, tant si és elèctric com
químic, mecànic, òptic, de gravació, de fotocòpia o per altres mètodes, sense l'autorització
prèvia per escrit dels titulars del copyright.
© FUOC • PID_00244942 Viure i treballar en els marges. Exclusió i pobresa des dels serveis...
Índex
1. Introducció. Exclusió social i pobresa.......................................... 5
2. Pobresa i exclusió: qui és qui?....................................................... 8

2.1. Relació entre pobresa i exclusió .................................................. 10
3. Enquadrament de l’exclusió social: desafiliació i

vulnerabilitat...................................................................................... 13
3.1. Desafiliació .................................................................................. 14
3.2. Vulnerabilitat ............................................................................... 15
3.2.1. De l’ésser vulnerable a l’ésser vulnerat .......................... 17
3.2.2. Vulnerabilitat i societat del risc avui ............................. 18
4. L’exclusió, ens és familiar?.............................................................. 20

4.1. Ús genèric i ús específic del terme exclusió.................................. 21
5. Però, què genera l’exclusió?............................................................ 24

5.1. Situacions de pobresa extrema i marginació social .................... 26
6. Els exclosos: uns postmoderns estranys....................................... 28
7. De la precarietat a l’autoexclusió................................................. 31
Bibliografia................................................................................................. 37
© FUOC • PID_00244942 5 Viure i treballar en els marges. Exclusió i pobresa des dels serveis...
1. Introducció. Exclusió social i pobresa
La pobresa és un concepte associat amb la desigualtat, que ha estat definit de

manera diferent al llarg de la història.
En les societats industrials, les desigualtats es produïen pel poder adquisitiu,

pel fet de ser una persona rica o pobra. Així, la pobresa afectava la persona que
no tenia feina perquè no tenia ingressos, però això no significava que estigués
exclosa.
«La vella societat industrial originava conflictes centrats bàsicament en la dinàmica de

classe que, atesa la seva unidimensionalitat (vinculada amb les diferents posicions dels
uns i els altres en el sistema productiu), no arribaven a trencar els paràmetres bàsics de
la integració social, i, d’altra banda, es mantenien les estructures de socialització tradici-
onals (família, barri i treball).»
J. Subirats (2012). «Los grandes procesos de cambio y transformación social. Algunos

elementos de análisis». A: Cambio social y cooperación en el siglo XXI. Barcelona: Fundación
Intervida.
Durant aquest temps la pobresa es tendia a combatre pensant-hi com la mera

carència de recursos econòmics.
La pobresa és un fenomen unidimensional i continu basat en l’àmbit

econòmic i de classe social de les persones.
Estivill (2010) fa referència a les definicions europees basades en autors brità-

nics:
• Són pobres els individus, les famílies i els grups els recursos dels quals (ma-
terials, culturals i socials) són tan escassos que aquestes persones estan ex-
closes de les formes de vida mínimament acceptables en els estats on vi-
uen.
• Són pobres aquelles persones que disposen d’ingressos inferiors a la meitat

dels ingressos mitjans per capita del seu país.
En la primera definició no solament es fa referència als diners, sinó que

s’al·ludeix a més a més a com aquests afecten una escassetat de recursos en
general, i se’n reconeix el caràcter social, ja que inclou també els grups. La
qüestió és que el concepte «forma de vida mínimament acceptable» és subjec-
tiu i per tant difícil de quantificar.
La segona definició és quantificable però no determina amb precisió les situ-

acions reals en què es pot definir algú com a pobre.
Estivill (2010, pàg. 35) assenyala altres maneres de definir la pobresa, interes-
sants de remarcar quant als efectes que produeixen en les persones ateses.
Una d’aquestes és la pobresa�institucional, que defineix les persones pobres

com a beneficiàries de serveis i prestacions públics. El significant de «ser pobre»
s’associa amb el fet de ser assistit, i aquesta idea ha romàs durant anys en la
societat; així, la persona que es visitava en serveis socials era el pobre.
L’altra és la pobresa�subjectiva, que té a veure amb la representació col·lectiva,

amb la representació que fan les persones d’elles mateixes i amb el mesura-
ment de la situació pròpia, el barem de la qual és si s’arriba a fi de mes o no.
Aquest punt sembla interessant pel fet de relacionar-se amb la manera en què
les persones demanen ajuda, de vegades amb caràcter d’urgència, en situaci-
ons que no podrien considerar-se així «objectivament», i, en canvi, altres amb
molts menys ingressos i en una situació de precarietat absoluta no tenen sen-
sació de carència.
Així, podem veure el cas d’una senyora que cobra una pensió de 1.200 euros,
paga 700 euros de lloguer i manté un fill de vint-i-un anys i les seves despeses,
algunes de necessàries però no imprescindibles com internet, telèfon mòbil,
etc. Viu amb una sensació de pobresa important perquè no arriba a final de mes
i té dificultats per a pagar els subministraments. Es queixa de la falta d’ajudes
socials, però no veu les possibilitats que té a les seves mans, com ara que el fill
comenci a treballar, llogar una habitació, reduir despeses, etc.
En canvi, una altra dona amb un fill de deu anys a càrrec seu, i que cobra
una renda mínima d’inserció de 700 euros, creu que amb aquesta ajuda té uns
ingressos adequats. Aquests li han permès llogar un pis, compartir despeses
amb una altra inquilina rellogada i viure adequadament —comptant també
amb alguna altra ajuda com la beca de menjador o d’activitats extraescolars
per al seu fill.
Seguint Estivill, el concepte de pobresa subjectiva dóna peu a la introducció del

concepte d’exclusió, que sorgeix a partir d’una relació individual o col·lectiva.
Sovint té a veure amb la insatisfacció que pot tenir qualsevol individu quan
no pot fer allò que vol o quan no té el que considera que hauria de tenir. Des
d’aquest punt de vista, l’exclusió té una càrrega subjectiva basada en la falta
de mitjans materials en relació amb els altres, és a dir, «no puc fer el que els
altres fan».
És el cas d’una senyora, en la cinquantena, que havia treballat sempre. Amb

la crisi, el 2007, va perdre la seva ocupació. Després de cinc anys de formació,
curs rere curs, havia perdut tota esperança de tornar a treballar; ni tan sols no
havia pogut trobar res en l’economia submergida. La qüestió central és que es
va aïllar molt, va perdre les amistats i va anar abandonant progressivament
tot tipus d’activitats, tant socials com lúdiques. Tenia la vivència que no era
com les altres persones perquè no tenia diners i perquè, sense diners, no es
podia fer res. La situació era circular i sense sortida. A la falta de feina s’unia
l’aïllament, i amb la retroalimentació dels dos aspectes anava augmentant el
sentiment d’exclusió.
2. Pobresa i exclusió: qui és qui?
En les societats industrials es podia ser pobre però es podia estar inclòs en el
sistema. La situació canvia radicalment en les societats postmodernes. En els
anys setanta i vuitanta la població europea en situació de pobresa era mino-
ritària; els treballadors de les fàbriques van anar aconseguint drets laborals i
millores salarials progressivament. Es va començar a crear un estat del benes-
tar incipient, que donava una certa cobertura i que permetia mantenir una
societat sense fractures.
Durant la dècada dels noranta la situació es modifica a causa dels grans i ràpids
canvis estructurals (socioeconòmics, demogràfics, tecnològics, familiars, etc.).
La realitat social esdevé complexa i apareixen altres escenaris de desigualtat,
diferents dels que hi havia en les societats industrials. D’aquesta manera el
canvi social provoca el canvi conceptual. Així el concepte de pobresa s’ha anat
substituint pel d’exclusió�social.
L’ús de la noció d’exclusió ve del llibre Les exclus, que René Lenoir va publicar
el 1974.
«Quan Lenoir parla dels exclosos ho fa en un sentit prou precís. Per a ell, es tractava de fer
un crit d’alarma davant la incapacitat que tenia una economia expansiva per a incorporar
determinats col·lectius, discapacitats físics, psíquics i socials. Calculava que un de cada
deu francesos quedava al marge dels resultats econòmics i socials.»
J. Estivill (2010). «El nom fa la cosa». A: L’Observatori Català de la Pobresa, la vulnerabilitat

i la inclusió social. Fonaments i precedents europeus. (pàg. 36). Barcelona: Generalitat de
Catalunya («Inclusió Social»).
La societat industrial avançada del segle XX ha comportat canvis substanci-

als, i és en aquest context en què s’inscriu el concepte d’exclusió social. És
un concepte que engloba la pobresa però que va més enllà. Podríem dir que
de la pobresa se surt mentre que de l’exclusió no. En l’exclusió es produeix
una autèntica impossibilitat d’escapar dels factors que la generen, malgrat els
sistemes de promoció personal, de la inserció en la comunitat i de l’accés als
sistemes de protecció de l’Estat. Tanmateix, això no vol dir que el concepte
de pobresa estigui obsolet, ja que la pobresa continua existint i és un dels ele-
ments primordials que porten a l’exclusió social, però ja no és l’únic.
Subirats (2004) ens planteja que les desigualtats estructurals del sistema eco-
nòmic i social causen les situacions d’exclusió. Aquest punt de vista tracta
d’incorporar «la qüestió social», és a dir, d’ampliar el focus de visió i recollir les
diverses situacions que coexisteixen, no solament de desigualtat econòmica
i de diferències d’oportunitats, sinó també de pèrdua de vincles, desafiliació,
desconnexió o marginació social. Es refereix a un procés de vulnerabilitat crei-
xent que afecta sectors cada vegada més amplis del cos social i que es materi-
alitza en una precarietat cada cop més gran en els àmbits laboral, residencial
i econòmic.
«L’exclusió implica fractures en el teixit social, la ruptura de certes coordenades bàsiques

d’integració i, en conseqüència, l’aparició d’una nova escissió social en termes de dins /
fora. És a partir d’aquí quan podem parlar de nous col·lectius exclosos.»

elementos de análisis». A: Cambio social y cooperación en el siglo XXI. Barcelona: Fundación
Intervida.
Vivim en un canvi de paradigma social amb el qual apareixen noves transfor-

macions que afecten les trajectòries vitals de les persones, transformacions en
què la incertesa i la sensació de risc són el denominador comú.
En parlar d’exclusió ens referim a un procés, no a una situació estàtica i estable.

La qüestió que cal remarcar és que aquest procés:
«[...] no afecta només grups predeterminats concrets; més aviat al contrari, afecta de ma-
nera canviant persones i col·lectius a partir del seu grau de vulnerabilitat enfront de di-
nàmiques de marginació».

elementos de análisis». A: Cambio social y cooperación en el siglo XXI (pàg. 13). Barcelona:
Fundación Intervida.
Es tracta d’un fenomen estructural que participa de manera activa de la lògica

del sistema econòmic, polític i social que l’ha creat i que la continua mante-
nint. L’exclusió social no tracta de la reproducció de les desigualtats clàssiques,
sinó que, atès el context d’heterogeneïtat creixent, s’inclouen situacions noves
i variades generades per l’existència de noves fractures socials i la ruptura de
les coordenades de la integració. Podríem dir que afecten de manera variable
individus i col·lectius, que poden passar d’una situació de vulnerabilitat a una
de marginació.
«De fet, la distribució de riscos socials —en un context marcat per l’erosió progressiva
dels ancoratges de seguretat de la modernitat industrial— es torna molt més complexa i
generalitzada. El risc de ruptura familiar en un context de canvi en les relacions de gènere,
el risc de desqualificació en un marc de canvi tecnològic accelerat, el risc de precarietat
i infrasalarització en un context de canvi en la naturalesa del canvi laboral… Tot això i
molts altres exemples poden traslladar, cap a zones de vulnerabilitat a l’exclusió, persones
i col·lectius variables en moments molt diversos del seu cicle de vida. Les fronteres de
l’exclusió són mòbils i fluides; els índexs de risc presenten extensions socials i intensitats
personals altament canviants.»
J. Subirats (2004). «Las políticas contra la exclusión social como palanca de transforma-
ción del Estado». Ponència redactada per Joan Subirats amb la col·laboració de Quim
Brugué i Ricard Gomà, membres de l’Institut de Govern i Polítiques Públiques de la UAB.
Una part de la dificultat del tractament de l’exclusió social és que es tracta

d’un fenomen multifactorial i multidimensional i, per tant, no es pot abordar
des d’una única mirada, política o línia d’acció. No hi ha cap causa, sinó que
s’interrelacionen diversos vessants. Subirats planteja que no hi ha explicaci-
ons o definicions fragmentades i assenyala l’alta correlació en les estadístiques
de fracàs escolar, precarietat laboral, desprotecció social, monoparentalitat i
gènere, d’una banda, i barris guetitzats, infrahabitatge, segregació ètnica, po-

bresa i sobreincidència de malalties, de l’altra. Així, doncs, no es tracta d’una
única problemàtica, sinó que la relació entre totes serà la que provocarà una
situació d’exclusió en més o menys grau.
Tal com s’ha dit anteriorment, la pobresa està lligada a la falta de recursos
econòmics; l’exclusió, en canvi, és producte de factors diferents i diversos que
s’interrelacionen i retroalimenten entre ells.
«L’exclusió social es defineix llavors com una situació concreta fruit d’un procés dinàmic
d’acumulació, superposició o combinació de diversos factors de desavantatge o vulnera-
bilitat social que poden afectar persones o grups, de manera que generen una situació
d’impossibilitat o dificultat intensa d’accedir als mecanismes de desenvolupament per-
sonal, d’inserció sociocomunitària i als sistemes preestablerts de protecció social.»

elementos de análisis». A: Cambio social y cooperación en el siglo XXI (pàg. 22). Barcelona:
Fundación Intervida.
És a dir, hi ha persones que viuen en unes condicions materials i psíquiques

que els impedeixen sentir-se i desenvolupar-se plenament com a éssers hu-
mans en el seu context social. L’exclusió provoca que l’individu no pugui for-
mar part de la societat en què viu.
«L’ús que s’ha anat fent del terme exclusió, en el context de les polítiques socials a Euro-
pa en els últims anys, no es limita a aquests significats estrictes. Més aviat al·ludeix als
processos creixents de vulnerabilitat, de desconnexió social, de pèrdua de llaços socials i
familiars que, juntament amb una combinació variada de causes de desigualtat i margi-
nació, acaben generant situacions que denominem d’exclusió en sentit ampli.»
J. Subirats (dir.) (2004). Pobreza y exclusión social. Un análisis de la realidad española y

europea(pàg. 19). Barcelona: Fundació La Caixa.
2.1. Relació entre pobresa i exclusió
Pobresa i exclusió no són termes equivalents. No totes les persones pobres són
excloses ni totes les excloses són pobres. Per exemplificar-ho, Estivill (2010,
pàg. 42) posa l’exemple de l’homosexualitat. En molts països del món és per-
seguida, amb la qual cosa els homosexuals poden ser exclosos, però no són
pobres necessàriament. I, al revés, podem veure barris dels afores de les grans
ciutats immersos en la pobresa; són exclosos respecte a la resta de la ciutat
però no ho són entre ells. Però també en molts casos pobresa i exclusió coinci-
deixen i les trobem unides. De fet, alguns estudis, que veurem més endavant,
analitzen com són els processos del pas de la pobresa a l’exclusió i, posterior-
ment, a la desinserció.
Estivill (2010) planteja que els dos conceptes són relatius, ja que les perso-
nes designades com a pobres i excloses ho són en funció de les representa-
cions socials i la definició que cada societat fa del benestar material i perso-
nal. En aquest sentit, els efectes del capitalisme han estat devastadors ja que,
d’entrada, la persona que no pot consumir es considera ella mateixa exclosa,
i la societat no fa més que corroborar-ho.
«Així mateix, aquesta relativitat que té els seus límits en la inanició per l’extrema pobresa
i en el suïcidi per l’exclusió més forta, no ha de fer oblidar que totes dues comparteixen
la idea de procés, d’acumulació i de pluridimensionalitat, i que troben l’explicació de les
seves causes en les estructures més centrals de l’economia i de la societat.»

i la inclusió social. Fonaments i precedents europeus (pàg. 43). Barcelona: Generalitat de
Catalunya. («Inclusió social»).
Per què la noció de pobresa, tot i que ha estat la que s'ha utilitzat més sovint,
ha anat deixant pas a la d’exclusió? Estivill estableix les hipòtesis següents:
• La pobresa ha estat el referent històric de les actituds i les mesures més

caritatives i individualitzadores.
• Sovint ha estat definida com una carència de mitjans econòmics i, més

en concret, d’ingressos monetaris, la qual cosa li dóna un sentit «econo-
micista» i unidimensional, rebutjat per molts.
• Se li ha donat un caràcter conjuntural, transitiu i al mateix temps inamo-

vible.
• Se l’ha rebutjada perquè remet a un passat que es creu superat, a una pre-
sència que molesta els ciutadans, deslegitima els polítics i incomoda els
professionals. A més a més, no se’n vol admetre la persistència, l’amplitud
i la profunditat.
• El contrari de la pobresa és la riquesa, i això evoca plantejar-ne la distri-

bució, qüestió que molt rarament es vol tocar en les estratègies de lluita
contra la pobresa.
• La seva visibilitat entra en contradicció amb els discursos mediàtics, amb

determinats principis constitucionals, amb totes les visions optimistes que
sostenen que el creixement econòmic només pot tenir conseqüències po-
sitives.
• La seva quantificació, subjecta a debats metodològics, permet identificar

més que no comprendre, gestionar més que no transformar, mesurar les
manifestacions més que no posar en relleu les causes més profundes.
• A més a més, quan se’n troben volums importants, desanima els respon-
sables polítics i dóna més força als arguments escèptics enfront de qual-
sevol actuació, que es resumeix en la frase «sempre hi ha hagut pobres i
sempre n’hi haurà». Si la quantificació de la pobresa dóna percentatges
petits, llavors es pensa que serà reabsorbida i que, per tant, no constitueix
una preocupació important ni cal dedicar-hi esforços específics.
El domini creixent de la noció d’exclusió, en canvi, es pot explicar a partir dels

factors següents:
• Té el valor d’una relativa novetat, pot aparèixer com una innovació con-
ceptual i terminològica, i permet reactivar un debat que estava estancat.
• Es volen superar conceptes com privació, misèria o penúria, que evoquen

patiment i malestar.
• Té menys càrrega històrica i és menys estigmatitzadora que la paraula po-

bresa.
• Permet fer una reinterpretació que posa en relleu més clarament les carac-
terístiques estructurals, pluridimensionals i dinàmiques.
• Dóna una idea més precisa del procés. L’exclusió és alhora causa i resultat.
Els itineraris d’inserció i les mesures d’inclusió es poden contraposar als
itineraris d’exclusió.
• La polivalència i la fluïdesa que té permeten incorporar una dimensió so-

cial, econòmica i política.
• El seu contrari estricte és la inclusió, i en aquest sentit permet evacuar la

qüestió de la desigualtat. L’ús de paraules antònimes, com inserció, inclusió,
incorporació i integració, també ha ajudat a estendre la noció d’exclusió.
• Les dificultats per a mesurar-la i fer-la operativa permeten parlar-ne sense

comprometre’s massa i quedar en un pla general.
• Tothom pot identificar-se fins a un cert punt amb aquesta noció, en la

mesura que sempre s’està exclòs d’alguna cosa o per algú.
Diferències entre pobresa i exclusió social
Pobresa Exclusió social
La pobresa és un fenomen unidimensional L’exclusió social és un fenomen multidimensi-

i continu basat en els àmbits econòmic i de onal, canviant i dinàmic, és a dir, que les fron-
classe social de les persones. teres que determinen l’exclusió social són mo-
vibles i fluides.
Actualment el concepte de pobresa, que no- L’exclusió social implica una dualitat en
més es basa en la renda i la classe social, és l’estructura social. Hi ha dinàmiques socials
massa limitat per a analitzar la situació de que es poden interpretar en termes de tro-
col·lectius de persones més desfavorides. bar-se dins o fora del sistema.
Quan s’utilitza la renda personal o familiar per És un fenomen polièdric format per un cúmul
a mesurar la pobresa s’acostumen a conside- de circumstàncies desfavorables al llarg de la
rar tres nivells de pobresa: pobresa moderada vida. Diferents moments en el cicle vital po-
(quan es disposa d’entre el 60 i el 41% dels in- den produir oportunitats i/o desavantatges.
gressos mitjans de la població del país de refe-
rència), pobresa alta (quan es disposa d’entre
el 40 i el 26% d’aquests ingressos) i pobresa
severa (quan es disposa del 25% o menys dels
ingressos mitjans de la població).
Font: X. Pelegrí (ed.) (2011). Els Serveis Socials a Catalunya: aportacions per al seu estudi. Lleida: Edicions de la Universitat de Llei-
da (pàg. 442).
3. Enquadrament de l’exclusió social: desafiliació i

vulnerabilitat
Un vegada situades les diferències entre pobresa i exclusió, passarem a analit-

zar diferents punts de vista de l’exclusió, que és la responsable que quedin al
marge de la societat milions de persones que es troben en unes condicions de
deteriorament personal considerable. Lluny de desaparèixer, la realitat és que
l’estructura i organització socials l’estan mantenint.
Indagarem en aquesta categoria una mica més a fons amb alguns estudis.
L’exclusió se sustenta en una certa ideologia, és generada per unes polítiques
determinades i mantinguda per la realitat socioeconòmica. Els diferents autors
que aquí citem ens permetran aproximar-nos a aquest concepte i a les seves
diferents accepcions. Són estudis que s’interrelacionen i que donen peu a de-
bats importants.
Robert Castel entén l’exclusió no com un estat sinó com un procés en què
intervenen diferents actors: els estats, la protecció social, la socialdemocràcia i
l’existència o desaparició de les classes socials. Per a combatre-la, és imprescin-
dible el reconeixement social i la utilitat del treball de les persones. Per això,
més que ajudes caldrà implementar polítiques de foment d’ocupació.
Castel proposa analitzar els processos d’exclusió a partir de dos eixos que
s’interrelacionen:
• l’eix de la integració o no al treball, que ell anomena d’afiliació�/�desafi-

liació,
• l’eix de la inserció o no a les xarxes socials primàries, que denomina de

vulnerabilitat i a vegades de precarietat.
Les persones que pateixen exclusió no solament estan amenaçades per la falta
de treball i de recursos materials, sinó que es troben debilitades per les ruptures
dels seus llaços familiars i socials.
«Al final d’aquest procés, les condicions econòmiques precàries es converteixen en indi-
gència, i la fragilitat relacional en aïllament.»
R. Castel, citat per: J. Estivill (2010). «El nom fa la cosa». A: L’Observatori Català de la
Pobresa, la vulnerabilitat i la inclusió social. Fonaments i precedents europeus (pàg. 46). Bar-
celona: Generalitat de Catalunya. («Inclusió Social»).
3.1. Desafiliació
Robert Castel matisa el concepte d’exclusió mitjançant el de desafiliació. Con-

sidera l’exclusió com una ruptura del llaç i del compromís social que provoca
que desaparegui el sentit de pertinença dels individus en considerar-los pobres
i supernumeraris. Es desfà el compromís social. Planteja que cal donar respos-
tes tècniques proposant l’aplicació de polítiques preventives i no tan sols re-
paradores. Així, el paper de l’Estat és fonamental, ja que pot ajudar a reduir
les diferències. Sense entrar en detalls, recordem que els estats liberals i neoli-
berals deixarien al seu albir les persones excloses, que, en tot cas, rebrien aju-
da d’entitats benèfiques i/o assistencials. Per la seva banda, els estats socialde-
mòcrates tractarien de mantenir les polítiques socials i els suports i les ajudes
com un dret del ciutadà. Així, doncs, es va passar d’una etapa en què es va
anar aconseguint un cert compromís dels estats a l’aparició de fenòmens de
vulnerabilitat en la societat.
«En efecte, la xarxa d’empares ordides a l’entorn del treball experimenta un procés de
disgregació en perdre força les normes del contracte laboral i de la protecció social. La
persona assalariada és un tot: el contracte de treball i el dret del treball, el salari i la
protecció social.»
M. Autès (2004). «Tres formas de desligadura». A: S. Karsz (coord.). La exclusión: bordeando

sus fronteras. Barcelona: Gedisa (pàg. 22).
Desgranarem el plantejament que fa Castel.
Quan avui es parla d’exclusió s’apunta al que el 1984 es va començar a deno-

minar nous pobres. Es tracta d’una pobresa que apareix com a conseqüència
d’una degradació respecte a una situació anterior; és a dir, els nous pobres no
han estat sempre pobres. Són noves situacions que apareixen després d’una si-
tuació de vulnerabilitat; per exemple, persones que tenen una ocupació precà-
ria o que després de tota la vida treballant en una empresa perden la feina per-
què tanca o les acomiaden. Aquesta persona caurà llavors en una nova «zona».
Castel proposa la idea metafòrica de zones�de�la�vida�social:
• Zona� d’integració: es tracta de persones que tenen una feina estable i

suports de sociabilitat prou ferms.
• Zona�de�vulnerabilitat: treball precari i situacions socials inestables.
• Zona�d’exclusió: en la qual cauen algunes persones vulnerables i fins i tot

les integrades.
Aquests processos no tenen l’origen en els marges de la vida social sinó al

centre, entès com l’empresa. Segons l’autor, certes polítiques econòmiques de
les empreses han tingut efectes molt forts respecte a la desestabilització social
i, per tant, han col·laborat en la producció de l’exclusió. Planteja el terme

de desafiliació per entendre la lògica de les trajectòries, dels processos, de les
persones que es desenganxen i cauen.
El més interessant del plantejament de Castel és que posa l’èmfasi en la im-

portància del treball com a «antídot» de l’exclusió. Si només es considera
l’exclusió com a tal, es tendirà a respondre mitjançant mesures assistencialis-
tes o en el millor dels casos es farà inserció. I això és un problema, atès que les
persones ja es troben en una zona perillosa, ja s’han ensorrat. És a dir, planteja
la quasi impossibilitat de sortir d’aquesta situació. Per aquesta raó, els estats
han de proposar polítiques preventives que evitin la caiguda en l’exclusió, és
a dir, anar a les causes, no tractar simplement les conseqüències.
Castel (2004) planteja pensar en els nous perfils de l’exclusió. La població a qui
es destinava l’acció social abans dels anys setanta i vuitanta eren les persones
afectades de discapacitats, trastorns mentals, etc., els anomenats «inadaptats
socials». L’acció social clàssica tracta les persones que són ineptes per al treball.
Però aquesta no és la situació actual, ja que els exclosos no entren en el grup
de casos socials. Si no haguessin perdut la feina no es trobarien en aquesta
situació. Són els «supernumeraris, persones que no tenen espai per motius
que escapen a la seva responsabilitat». El problema rau en el fet que les noves
exigències de la competitivitat, la competència i la reducció d’oportunitats
d’ocupació, els deixen sense espai, de manera que provoquen l’entrada a una
situació de vulnerabilitat.
«El que jo suggereixo és que el consens ampli que ha rebut la noció d’exclusió es pot
explicar pel fet que les mesures que s’han pres en nom seu i de la lluita que s’ha lliurat en
contra fan la funció de política social més general, una política les metes de la qual són
preventives i no solament reparadores. […] Sembla més fàcil i realista intervenir sobre els
problemes relativament limitats que plantegen els “exclosos”, que controlar o intentar
controlar els processos que desencadenen aquesta exclusió. Ocupar-se de les conseqüèn-
cies d’aquests processos —o sigui, ocupar-se dels exclosos— mobilitza bàsicament respos-
tes tècniques (encara que no siguin fàcils de trobar), però el domini del procés exigiria
un tractament polític en el sentit de política real.»
R. Castel (2004). Trampas de la exclusión (pàg. 61). Buenos Aires: Topia Editorial.
3.2. Vulnerabilitat
El concepte de vulnerabilitat emergeix recentment a Europa lligat a l’auge de

la concepció de la societat del risc i la falta de seguretat. És un terme que ha
estat més utilitzat a l’Amèrica Llatina. Un dels sectors en què va aparèixer el
concepte de vulnerabilitat va ser el camp de les ciències ambientals i de la ges-
tió dels riscos naturals. La idea principal era la de tenir en compte la diferència
de l’impacte de les catàstrofes naturals en les comunitats humanes segons la
seva capacitat per a afrontar-les. No totes les societats pateixen una catàstro-
fe de la mateixa manera; es va començar a plantejar el concepte de població
vulnerable entenent que hi ha graus i diferències (nens, gent gran, persones
malaltes o amb diversitat funcional, poblacions pobres, etc.). Així, les amena-
ces externes, més o menys previsibles, posen a prova els recursos dels indivi-
dus i les comunitats. Es podria dir que l’impacte de les adversitats dependrà
de la interacció entre l’amenaça i la capacitat de resposta de la població.
En les ciències socials es va utilitzar aquesta noció per a aplicar-la als estudis
sobre la pobresa; l’aproximació que s’introduïa era essencialment socioeconò-
mica i es basava a estudiar els dèficits dels recursos i els seus efectes sobre les
trajectòries dels individus i dels grups.
Castel fa una aproximació particular, ja que relaciona la vulnerabilitat amb

la precarietat en el treball. Així, deixa de banda les qüestions individuals i els
factors de risc, i passa a donar importància als aspectes que faciliten la integra-
ció en la societat, bàsicament el treball i els drets socials que se’n deriven. En
la seva obra Les métamorphoses de la question sociale, publicada el 1995, explica
que la vulnerabilitat actual està marcada per la incertesa davant el futur.
«La vulnerabilitat és una zona intermèdia, inestable, que conjuga la precarietat en el

treball amb la fragilitat de les ajudes de proximitat. No es tracta tant de situar els individus
en aquestes zones com d’aclarir els processos que els fan transitar d’una a l’altra, per
exemple passar de la integració a la vulnerabilitat o vascular d’aquesta a la inexistència
social.»
R. Castel (1995). Les métamorphoses de la question sociale: une chronique du salariat. París:
Fayard.
Claude Martin, en l’article «Penser la vulnérabilité. Les apports de Robert Cas-

tel» (2013), explica que la zona de vulnerabilitat per a Castel correspon a una
doble fragilització:
• D’una banda, hi hauria la fragilització en l’àrea del treball amb l’aparició

dels treballs temporals, l’atur i, en particular, l’atur de llarga durada.
• D’una altra, la fragilització dels llaços socials primaris i la inestabilitat fa-

miliar.
Aquests dos eixos permeten comprendre l’augment dels sentiments

d’incertesa davant el futur, la vulnerabilitat o la precarietat. Així, un tipus de
fragilitat en pot provocar una altra. Per exemple, la pèrdua de la feina pot
provocar directament o indirectament una separació de parella i, al revés, una
ruptura sentimental pot ajudar a perdre un ocupació, i d’aquí es poden anar
encadenant altres pèrdues que portin l’individu a una situació difícil de re-
muntar.
La contribució original de Castel és la reticència a una aproximació centrada

en els riscos, o, per a ser més precisos, són els perills de reduir la complexitat
dels individus a mers factors de risc i deixar de costat la relació pròxima amb les
persones. Aquí hem de fer un incís. Actualment, en serveis socials es manegen
taules en què s’ofereixen llistes de factors de riscos, que són útils pel fet que ens
aproximen a dades o característiques observables. Però hem de tenir present
que no poden determinar una situació o dirigir una actuació. Utilitzarem un
exemple: veiem un infant els pares del qual tenen un diagnòstic de trastorn
mental, no tenen feina i presenten inestabilitat d’habitatge. Són factors de
risc social, però no predeterminen que l’infant pugui estar en situació de risc.
Segurament la família necessitarà suports professionals, però caldrà veure quin
tipus de relacions tenen entre ells, si les necessitats de l’infant estan cobertes
o no, com funcionen les seves xarxes socials, etc.
L’aproximació de la vulnerabilitat de Castel s’inscriu en una teoria de

l’individu i de la individualització. Ell mateix va lamentar no haver pogut,
personalment
«[...] establir un sistema de correspondències estrictes entre el que un subjecte social viu
en el fons de la seva experiència personal i les condicions que li són imposades per l’època
històrica en què viu i la posició social que té. No per reduir la subjectivitat individual a
determinacions objectives, sinó, al contrari, per mostrar que les càrregues de la història i
les restriccions socials són interioritzades pels subjectes que som fins a constituir el teixit
de les nostres emocions més personals».
C. Martin (2013). «Penser la vulnérabilité. Les apports de Robert Castel». Journal Européen
de Recherche sur le Handicap (vol. 7, núm. 4, pàg. 6).
Segons Estivill (2010), d’aquests treballs de Castel i d’altres de més recents

com L’insécurité sociale, de 2003, es poden deduir diverses indicacions que fan
avançar el concepte de vulnerabilitat:
• En primer lloc, el model de dues coordenades, que permet establir les zones
de vulnerabilitat caracteritzades per la pèrdua successiva de les relacions
individuals i col·lectives.
• En segon lloc, l’evocació de com aquestes zones es converteixen en els

espais on s’encreuen les mesures de control, repressió i protecció.
• En tercer lloc, l’accent en els processos econòmics i socials en els quals

s’inscriuen els itineraris individuals i col·lectius d’inserció / integració i els
de desafiliació / vulnerabilitat.
• En quart lloc, la concepció de la vulnerabilitat com una zona de turbulèn-

cies a què s’arriba quan les situacions i la seguretat es fan més fràgils.
En aquest sentit, la vulnerabilitat seria, a més d’un procés, un resultat de pèr-

dues i ruptures successives, ja sigui del treball i de la seguretat social, o dels
vincles familiars.
3.2.1. De l’ésser vulnerable a l’ésser vulnerat
És interessant assenyalar on posem el pes del problema: en el subjecte (és vul-

nerable) o en la societat (és qui vulnera)? Per a saber-ho, veurem teories actu-
als com les de Leal, Beck i Bauman. Ja hem anat veient la responsabilitat de
l’estructura social en el fenomen de l’exclusió social. Leal (2016) fa una apor-
tació que ens agradaria introduir. És el qüestionament de la denominació de
persones vulnerables, de manera que fixa el pes o la responsabilitat en les per-

sones que són definides com a tals perquè han rebut l’impacte de la violèn-
cia, o han tingut carències o patiments importants. Es proposa, així, parlar de
persones�vulnerades, en la mesura que s’han vist afectades per la violència
estructural. Així es passa d’una visió individualista (persona vulnerable) a una
de comunitària (persona vulnerada).
La vulnerabilitat és una qüestió intrínseca en l’ésser humà. Totes i tots som

vulnerables, no som complets i sempre estem necessitats de l’altre. Leal intro-
dueix els efectes de les condicions externes perquè una persona passi a ser
considerada vulnerada.
«Una persona sense llar, una persona sense feina, malalta i sense suport, fugida del seu
país, abusada per la seva condició, etc., és clarament vulnerada i aquesta experiència
la fa més altament vulnerable. L’augment de la vulnerabilitat està unit a l’experiència
de vulnerat. La consciència de vulnerabilitat ens porta a la prevenció. La consciència
de vulneració ens porta a la petició, al dret de ser mereixedor reconegut de suports.
L’experiència d’haver estat vulnerat incrementa la desconfiança i disminueix els recursos
per a fer front a les noves adversitats. En aquestes situacions l’ajuda és un deure i els
nivells en què s’ofereix expressen els nivells de salut d’una comunitat i d’un Estat en què
l’ètica de l’atenció sustenta els vincles. L’experiència d’haver estat vulnerat disminueix
l’autonomia i incrementa la dependència.»
J. Leal (2016). «La posición de los profesionales ante la vulnerabilidad de los sujetos y de
los derechos sociales». Revista de Treball Social (núm. 207, pàg. 48).
Potser aquesta mirada permet modificar certes posicions professionals en què

el tecnòcrata se situa en un nivell superior i passar a veure l’altre com a persona
amb drets, persona que en un moment donat ha estat vulnerada i que té la
necessitat de suports més o menys regulars en el temps.
3.2.2. Vulnerabilitat i societat del risc avui
Hi ha un altre tipus de mirada sobre la vulnerabilitat: és la d’Ulrick Beck en Referència bibliogràfica

la seva obra La sociedad del riesgo global. En aquest llibre posa de manifest les
U.�Beck (2002). La sociedad
noves vulnerabilitats de l’home postmodern i la seva relació amb la societat del riesgo global. Madrid: Siglo
de consum actual, creadora d’un fals paradís a què molta gent no pot acce- XXI.
dir. Així, augmenta la vulnerabilitat quan s’impulsen necessitats artificials que

generen processos de deute. Ho tenim ben a prop; ho hem pogut constatar
a Espanya, però també a Europa, amb la crisi important que va començar el
2007 i en la qual el drama ha estat marcat per la falta i pèrdua d’ocupació
i la pèrdua posterior d’habitatge. A això cal afegir la falta de seguretat, que
està motivada per dos factors: l’augment de la delinqüència i la caiguda dels
sistemes de benestar social (empitjorament de la qualitat del sistema sanitari,
educatiu i de serveis socials).
«Beck assenyala que la lluita per a resoldre les necessitats bàsiques ja no és fonamental als
països més desenvolupats i que aquests potser passen per una fase diferent de modernit-
zació caracteritzada per la “societat del risc”. En aquesta, els processos d’individualització
amb l’alliberament dels sistemes de control social, com la família, la classe i l’estatut se-
xual, arriben a nivells desconeguts anteriorment, quan eren característiques pròpies de les
societats industrials. La inestabilitat i la precarietat, les noves condicions que s’ofereixen
a causa d’un desenvolupament inèdit de la llibertat individual, el risc, la incertesa i l’atzar,
defineixen, així, les noves vulnerabilitats de l’individu postmodern.»

i la inclusió social. Fonaments i precedents europeus (pàg. 36). Barcelona: Generalitat de
Catalunya. («Inclusió social»).
Nota
Som conscients que aquesta és una visió dels estats del benestar. La situació en altres
llocs del món és diferent, però no es pot recollir tot aquí. Recomanem llegir l’aportació
d’Estivill en la qual parla de les dificultats de quantificar i objectivar la vulnerabilitat, la
pobresa i l’exclusió ampliant-ne la visió i estenent-la a altres territoris. Per a això explica
alguns estudis en què s’analitzen indicadors com el grau de precarietat de l’habitatge,
l’atur i la subocupació, la capacitat d’accés als serveis de salut, el grau de discapacitat,
etc., i algunes de les seves variables com l’accés a l’aigua corrent, la llum, els tipus de
materials de construcció dels habitatges, etc.
4. L’exclusió, ens és familiar?
No és possible ocupar-se de l’exclusió des de la pràctica si no és des d’un punt

de vista filosòfic. No podem aclucar els ulls davant les ideologies que imperen;
en cas contrari anirem a la deriva empesos per aquestes. Què volem dir amb
això? Que darrere de qualsevol política, actuació o línia de treball hi ha un
ideari que la dirigeix, i cal poder llegir entre línies el que hi ha en joc.
«Els posicionaments filosòfics no són gratuïts ni anodins. Permeten avançar o, al contrari,

condueixen a carrerons sense sortida.»
S. Karsz (coord.) (2004). La exclusión: bordeando sus fronteras(pàg. 148). Barcelona: Gedisa.
Anteriorment ja plantejàvem que l’ús del terme exclusió social és contempora-

ni. El capitalisme ha produït efectes en l’organització del treball a escala mun-
dial: és la globalització.
«En efecte, les mutacions en la divisió internacional del treball, les reestructuracions in-
dustrials i financeres, la desocupació i la precarització de masses, la generalització de
les relacions mercantils, el conjunt de transformacions que defineixen l’etapa actual del
procés de mundialització, és a dir, d’expansió conqueridora del capitalisme, produeixen
efectes que s’entén que són condensats per la noció d’exclusió […]. A partir de la dècada
de 1990, la noció d’exclusió passa a ser una categoria sobredeterminada, aparentment
sense fronteres, alhora interprofessional i interdisciplinària. Va més enllà de l’esfera eco-
nòmica i política.»
Karsz planteja l’exclusió com un rebuig del que és diferent; així, dirà:
«S’entén per exclusió una renegació de l’alteritat que es correspon amb una rigidesa crei-
xent de les institucions i les empreses, impregnades les unes de burocràcia i les altres de
culte a la productivitat».
(1)
Podem veure que l’exclusió està en joc contínuament en la nostra societat: la Concepte que Bauman (2007)
manlleva de Castel.
via dels refugiats, utilitzada pels polítics; la immigració; els drets d’uns i altres
respecte de la població autòctona, etc. El que és desconegut, el que és diferent
ens fa por. Bauman (2007) dirà que aquest és l’encàrrec de l’Estat modern: el
de gestionar la por. Les estructures de protecció de l’Estat premodern cauen i
tornen les «classes perilloses».1 Les classes perilloses originals es formaven amb
gent temporalment exclosa, població que havia quedat sense integrar, ja que
el progrés econòmic els havia privat d’utilitat; no obstant això, s’esperava que
amb el temps fos integrada novament. Les noves classes perilloses són aquells
grups que és impossible de reintegrar, que se suposa que no podran exercir cap
funció. Són classes supèrflues, excloses permanentment.
«L’exclusió actual no es percep com el resultat d’una mala ratxa passatgera i remeiable,
sinó com un destí irrevocable. Cada vegada amb més freqüència, l’exclusió sol ser un
carreró sense sortida i es percep com a tal.»
Z. Bauman (2007). Tiempos líquidos(pàg. 100). Barcelona: Tusquets.
Alguns arriben a considerar-la com una part de tota la societat; al llarg de la

història sempre hi ha hagut aquell subgrup pobre i reclòs:
«No hauria existit, no podria existir, una societat sense exclusió: dels esclaus, els estran-
gers, els invàlids, els bojos, els immigrants, els desocupats, els treballadors, els jueus, els
àrabs, els pobres, els rics; en suma, de l’altre, de l’Altre. L’exclusió seria tributària no d’una
conjuntura (temporal), sinó d’una estructura (no depassable): les seves formes i els seus
continguts canviarien sobre el fons d’una carcassa que travessa les èpoques i les societats».
L’exclusió ens concerneix perquè cadascun de nosaltres en algun moment o

altre ens hem sentit exclosos i ens fa por caure-hi, de vegades de manera sub-
jectiva però també objectiva a partir de la desarticulació dels estats del benes-
tar i de la pèrdua de la situació de bonança.
Aquesta qüestió, que pot semblar banal, estarà en joc en cadascun de nosaltres
també quan estiguem en la praxi del treball social.
«Coneixem l’exclusió escolar, l’exclusió professional, […] l’exclusió enfront del treball,
l’exclusió en matèria d’amistat, l’exclusió amorosa, l’exclusió racial […]. Si es busca bé,
sempre s’està exclòs en relació amb algú, s’està exclòs de quelcom.»
4.1. Ús genèric i ús específic del terme exclusió
Sobre el terme exclusió, cal diferenciar l’ús genèric de l’específic. Aquest fet
donarà peu a diferents lectures i, per tant, a diferents pràctiques.
Les situacions esmentades abans correspondrien a un ús genèric. Encara que

es tracti d’exclusions greus, són exclusions restringides i particulars. Podríem
parlar d’una certa exclusió des de la part més interior del subjecte. El terme
podria prendre les accepcions de segregació, expulsió, apartament, desterrament,
exili...
«En el sentit específic, l’exclusió representa alguna cosa diferent i alguna cosa més que
les seves manifestacions datades i localitzades. Re-significa situacions de depuració, de
despullament, de rebuig, i fins i tot situacions d’exclusió ja existents.»
En l’actualitat, és a dir, a partir de 1990, el terme exclusió pren una altra di-
mensió. Tenen lloc discursos i pràctiques que funcionen d’una manera molt
específica. En l’ús contemporani l’exclusió�sempre�és�social. En paraules de
Karsz, l’exclusió social és l’exclusió sense fronteres; això dóna idea de la seva
expansió sense límit.
L’adjectiu social:
«[...] expressa fins a quin punt l’exclusió és radical, profunda, devastadora: en els seus
efectes materials, i també en allò que ataca, en cada subjecte humà i en el conjunt de
la societat. […] D’aquesta manera, si en la dècada de 1970 ja va ser qüestió d’exclosos
(de l’economia, del benestar, del progrés, etc.); si abans, en els anys cinquanta, va ser
qüestió dels exclosos de l’habitatge, i així successivament, tot això no té a veure encara
amb l’exclusió social, que data dels anys 1985-1990: aquests exclosos ho són radicalment
i són per tant socialment exclosos, són exclosos socials».
Així, els exemples assenyalats anteriorment (falta d’habitatge, d’ocupació, etc.)

no correspondrien a l’exclusió, ja que podrien ser esmenats mitjançant la pro-
moció d’ocupació, habitatge… En el moment en què la persona aconseguís
ocupació s’hauria resolt el problema. No passa el mateix amb la categoria
d’exclusió social: «L’exclusió social concerneix les arrels de l’ésser i de l’ésser
junts» (Karsz, 2004, pàg. 145).
La nostra època es caracteritza per una crisi social important en què les desi-
gualtats són ingents i en què la falta d’expectatives és constant. Fa la impressió
que si hom entra en la categoria d’exclòs, difícilment en sortirà.
«El desenvolupament de l’exclusió transforma radicalment el que és social, ho desconnec-

ta, ho deixa sense timó: el que és social cessa de ser l’espai de l’expectativa, de l’esperança
i de la promoció (socials), del progrés compartit, de la possibilitat de trobar un lloc en
la societat… El que és social passa a ser el teatre de les desigualtats, tan intolerables que
semblen impossibles d’evitar, o fins i tot definitives.»
La diferència amb altres èpoques és que la societat abans era més homogènia,
no trobàvem situacions tan dispars dins d’una mateixa comunitat, i si es do-
naven condicions de vida precàries sempre hi havia una esperança, se suposa-
va que la situació seria transitòria i hi havia l’esperança d’un futur millor. Ho
tenim ben present a Espanya en els anys seixanta, moment en què les migra-
cions tant dins el país com cap a Europa van ser nombroses. La gent va viure
els primers anys en condicions molt penoses en les comunitats que els van
rebre, però progressivament van poder millorar i fins i tot tornar a les seves
terres d’origen.
Evidentment podríem plantejar que en altres èpoques la pobresa era genera-

litzada i no exempta de conflictes i guerres, però el fet diferencial de l’exclusió
avui dia és que és una problemàtica holística i no solament un problema de fal-
ta de diners, d’habitatge o de treball. Karsz parla d’un disfuncionament, d’un
malestar social. El creixement de l’exclusió amenaça el que és social, n’eleva
les tensions fins a fer-lo explotar.
«El que és social no és el que era. A la llarga, l’exclusió exclou el que és social. Com a
testimoni del que avui ocorre amb el que és social, l’exclusió diu el que se suposa que no
és: un allò social dividit, desigualitari, conflictiu, contradictori. Ocupar-se de l’exclusió
és operar sobre les causes i els mecanismes que fan que el que és social es mostri tan poc
llis, gens unit, a penes consensual. Tan poc social, en suma.»
La cohesió social és un repte i necessita polítiques interessades en la seva res-

tauració. Podem veure que el fracàs escolar incideix amb més insistència en
l’alumnat de barris amb una problemàtica social elevada; aquests alumnes tin-
dran dificultats serioses per a accedir a una ocupació i segurament quedaran
reclosos en la realitat del territori sense altres possibilitats. La impossibilitat
de poder escapar d’aquesta realitat fa vacil·lar la identitat dels subjectes, que
no podran accedir a una millora de la seva situació, i tampoc no ho podran
fer les generacions futures. Aquesta és la marca de l’exclusió: els trets estruc-
turals que es poden veure en la societat —estructurals pel fet que es troben en
l’estructura d’aquesta.
En relació amb aquest fet, veiem que els exclosos són a la societat. Karsz plan-
teja que l’exclusió afecta persones que estan fora d’una societat de la qual al
mateix temps formen part. Els exclosos són a la societat i intenten sobreviu-
re-hi amb els recursos que tenen o amb els que la mateixa societat els pot fa-
cilitar. Així, si pensem en l’exclusió dintre del grup de toxicomania o de barris
marginals, podem veure com depenen de la mateixa societat per a sobreviure,
per a aconseguir diners fora de la llei; podríem dir fora de la societat però per
mitjà d’aquesta. Aquests grups d’exclosos formen part de la societat de la qual
són expulsats. No estan fora de la societat sinó fora dels circuits formals esta-
blerts. No estan fora de l’economia sinó en llocs concrets d’aquesta economia,
no estan exclosos del consum sinó de cert tipus de consum.
«És justament en l’economia on aquestes poblacions compleixen o se’ls fa complir fun-

cions ben precises: element de fre de les reivindicacions salarials, sosteniment de la idea
segons la qual els que tenen un ocupació com a treballadors assalariats —la que sigui—
són privilegiats, confirmació de l’adagio segons el qual el treball és salut, resignació a
condicions laborals cada vegada més penoses, estímul del repartiment de l’ocupació sen-
se tocar per a res l’estructura de la propietat i la distribució del capital… […] L’exclusió és
interior a la societat considerada i compleix en aquesta rols alhora precisos i preciosos.»
5. Però, què genera l’exclusió?
Arribats a aquest punt, convindria identificar els grans factors generadors Referència bibliogràfica
d’exclusió. Subirats proposa tres factors clau de la magnitud i l’estructura de
J.�Subirats (2004).«Las polí-
l’exclusió: ticas contra la exclusión soci-
al como palanca de transfor-
mación del Estado». Ponèn-
1)�La�fragmentació�tridimensional�de�la�societat cia redactada per Joan Subi-
rats amb la col·laboració de
Quim Brugué i Ricard Gomà,
Com assenyalàvem anteriorment, l’estructura actual és molt més complexa i membres de l’Institut de Go-
vern i Polítiques Públiques de
fragmentada, i està influenciada al seu torn per diferents fets: la UAB.
• La diversificació ètnica derivada d’emigracions dels països més pobres, ge-

neradora de situacions molt precàries produïdes per la manca de treball,
documentació, xarxa social, etc.
• Alteració de la piràmide d’edats, en la qual augmenta el nombre de per-

sones dependents —bàsicament ancians— i disminueix la població amb
capacitat laboral.
• Pluralitat de formes de convivència familiar amb increment de la mono-

parentalitat en capes mitjanes i populars. La falta de suport, que anterior-
ment havia estat facilitat per la família extensa, juntament amb les políti-
ques fràgils de suport a les famílies i la dificultat de conciliació familiar i
laboral, comporten noves dinàmiques de risc en especial per a les dones
i els nens.
2)�L’impacte�sobre�l’ocupació�de�l’economia�postindustrial
Hi ha un canvi molt important entre els modes de producció postfordistes, en

els quals imperaven les cadenes de muntatge, i el model d’economia informa-
cional. El mercat de treball, l’ocupació i les relacions laborals s’han vist afec-
tats i modificats. Per a sectors rellevants de la societat, el canvi econòmic pot
haver generat un ventall de noves oportunitats impensable en períodes ante-
riors. Però no podem obviar que qualsevol canvi econòmic, inscrit en la lògica
del capitalisme, genera perdedors històrics. En aquest cas, perdedors empesos
cap a processos d’exclusió, concretats en noves realitats connectades a l’esfera
laboral: desocupació juvenil de tipus nou, estructural i adult de llarga durada;
treballs de baixa qualitat sense vessant formatiu, i ocupacions de salari molt
baix i sense cobertura per conveni col·lectiu. En síntesi, tot això ens remet a
dos fenòmens:
• Les trajectòries lineals i ràpides dels joves cap a l’ocupació industrial as-
salariada són avui residuals. Han donat pas a un ventall d’itineraris molt
complexos i dilatats en el temps. Els itineraris d’inserció recorreguts per
joves amb intenses mancances formatives i ressorts d’aprenentatge, que

donen accés estricte a ocupacions eventuals, precàries i no generadores
de cap tipus de vincle grupal o comunitari, construeixen unes condicions
propícies per a un nou espai d’exclusió social juvenil.
• La flexibilitat irreversible dels processos productius en l’economia infor-

macional ha servit d’argument en algunes societats, entre les quals hi ha
l’espanyola, per a impulsar processos paral·lels de destrucció d’ocupació
i de desregulació laboral, amb erosió de drets laborals i debilitament dels
esquemes de protecció social tradicionalment lligats al mercat de treball.
Això ha generat nous espais socials d’exclusió, que afecten no solament la
població més jove, sinó també i sobretot col·lectius adults amb càrregues
familiars.
3)�El�dèficit�d’inclusivitat�de�l’estat�del�benestar
Subirats planteja que un tercer factor clau està determinat per la falta Referència bibliogràfica
d’inclusivitat de l’estat del benestar i que es manifesta en dos vessants:
J.�Subirats�(dir.) (2005). Aná-
lisis de los factores de exclusi-
• Es consoliden les fractures de la població a partir del disseny poc inclusiu ón social. Madrid: Fundación
BBVA, Institut d’Estudis Au-
de les polítiques de benestar. Per exemple, l’exclusió dels grups que fracas- tonòmics (pàg. 14-16).
sen en l’escolaritat i la poca o nul·la resposta de certes polítiques educati-
ves.
• S’amplia el caràcter segregador de certs mercats del benestar. Per exem-

ple, la liberalització del mercat immobiliari provoca l’exclusió de l’accés
a l’habitatge d’amplis col·lectius socials i fractures importants als barris,
sobretot en els més deprimits.
Aquests tres factors s’interrelacionen i sovint es potencien mútuament, de ma-

nera que alimenten les dinàmiques d’exclusió social. Podem veure exemples
en què es concreta el caràcter multifactorial i multidimensional en la vida
quotidiana: barris deprimits en els quals l’escolarització és precària, amb altes
taxes d’absentisme escolar i que pateixen la desocupació de llarga durada, o
col·lectius d’immigrants que davant la falta de documentació i de regularitza-
ció de la seva situació no accedeixen als sistemes de salut i de protecció social
ni a un habitatge adequat.
Leal planteja que la precarietat provoca molt patiment en els subjectes. Quan
la intensitat és excessiva i no es pot contenir, augmenta el desemparament i
el subjecte queda en la indefensió més absoluta; si es veu fora de la comunitat
o exclòs, queda sense la protecció que aquesta pot proporcionar-li. La soledat,
la falta de suports, la fragilitat dels vincles i els fracassos:
«[...] provoquen una fractura de la confiança en el subjecte, que queda així indefens, i
el col·loquen en alt risc de desconfiar d’ell mateix i de quedar atrapat en relacions de
dependència i submissió, com qui ha abandonat l’esperança de construir un projecte i
al qual només queda subsistir en la permanent precarietat. […] La pèrdua de la feina
i de la casa, la manca de mitjans per a viure de manera digna, l’assistència insuficient
davant la necessitat, el debilitament de la funció contenidora de les institucions, la fallida
dels mecanismes redistributius, etc., tenen un alt cost per a subjectes i col·lectius, en
especial els més fràgils. L’augment de l’exclusió i del desemparament és el resultat de la
consolidació progressiva d’un sistema que “s’ha tornat hostil a la vida”».
J. Leal (2016). «La posición de los profesionales ante la vulnerabilidad de los sujetos y de
los derechos sociales». Revista de Treball Social (núm. 207, pàg. 43).
5.1. Situacions de pobresa extrema i marginació social
Les persones que pateixen de manera més intensa les conseqüències de

l’exclusió social són les que es troben en una situació de pobresa extrema. Pre-
senten desavantatges socials i econòmics que poden ser altament persistents,
estigmatitzadors i segregadors. Aquesta situació fa que la persona es vagi allu-
nyant progressivament del que és social, de manera que queda fora del circuit
de manera irremeiable.
En èpoques anteriors, de les quals som hereus, aquests col·lectius rebien el

nom d’inadaptats socials. D’aquesta manera, i amb aquest significant, queden
responsabilitzats del fet d’«estar fora», no s’adapten a la societat. Així, les per-
sones marginades queden fora del sistema, sense suport familiar, social i sense
vincles amb el món laboral.
Més aviat, en les coordenades actuals explicades anteriorment, es tracta d’un

fet estructural en què les estructures socials i econòmiques deixen fora un am-
pli col·lectiu que és considerat o bé perillós o bé un rebuig de la societat, o
ambdues coses alhora.
Segons Bauman:
«Les “classes perilloses” originals estaven constituïdes per l’excés de població exclosa tem-
poralment i encara sense integrar, població a qui la rapidesa del progrés econòmic ha-
via privat de la seva “funció útil” i que, en desintegrar-se molt de pressa les xarxes de
vincles socials, va acabar sense cap protecció. No obstant això, s’esperava que amb el
temps aquestes classes es reintegrarien, atenuarien els seus ressentiments i restablirien els
seus interessos en l’“ordre social”. Les noves “classes perilloses”, al contrari, són aquells
grups socials que es jutgen inadequats per a la reintegració i es declaren inassimilables,
ja que no es pot imaginar quina funció podrien exercir després de la “rehabilitació”. No
solament són classes excedents, sinó supèrflues. Estan excloses permanentment: es tracta
d’un dels pocs casos de “permanència” que la modernitat líquida consent i fomenta de
manera activa».
Per a l’autor, la irrevocabilitat de l’exclusió es deu a la descomposició de l’estat

social. Fins ara, aquest estat era el pressumpte garant de serveis públics i de
protecció i, d’altra banda, podem pensar que ha funcionat amb l’estatut de
l’ideal. Aquest ideal s’ha degradat; el públic ha deixat de tenir la idea d’Estat
protector com a garantia de cobertura de les necessitats; apareix la idea que és
l’individu qui ha de cobrir-se les espatlles i, en el cas que no tingui capacitat,
la família és l’encarregada de donar el suport necessari. D’aquesta manera, es

desdibuixa la cobertura social de manera que passa a predominar la individual.
És la realitat que podem captar actualment davant la falta de feina. La respon-
sabilitat és de la persona que no s’ha format prou, de la que ha gastat per sobre
de les seves possibilitats, de la persona immigrant que ha vingut a usurpar el
nostre benestar… i el que no millora la seva situació és perquè no vol. Així:
«[...] no tenir un lloc de treball es percep cada vegada més com un estat de “redundàn-
cia” (ser descartat, etiquetat com a superflu, inútil, incapacitat per a treballar i condemnat
a romandre “econòmicament inactiu”). No tenir feina implica ser prescindible, potser
fins i tot ser prescindible per sempre, destinat a l’abocador del “progrés econòmic”, un
progrés que, en última instància, es redueix a fer la mateixa feina i aconseguir beneficis
idèntics, però amb menys personal i “costos laborals” inferiors».
Els desocupats pertanyen a una subclasse, cauen en un forat del qual difícil-
ment podran sortir i deixen de ser considerats ciutadans de dret, no tenen va-
lor per a la societat i, per tant, passen a ser considerats un rebuig.
«Tampoc no hi ha gaire distància entre els “superflus” i els delinqüents: la “subclasse” i

els “delinqüents” són dues subcategories dels exclosos, dels “socialment inadequats” o,
millor encara, dels “elements antisocials”. El que els diferència és la classificació social
i el tracte que reben, no l’actitud i la conducta que tenen. Tal com ocorre amb la gent
sense feina, els delinqüents (és a dir, els empresonats, acusats d’un delicte i en espera de
judici, sota vigilància policial) ja no són vistos com a subjectes exclosos temporalment de
la vida social normal i destinats a ser “reeducats”, “rehabilitats” i “restituïts a la comu-
nitat” com més aviat millor. Se’ls considera més aviat individus marginals a perpetuïtat,
inadequats per a ser “reciclats socialment” i destinats a romandre per sempre allunyats
dels problemes, separats de la comunitat dels ciutadans respectuosos amb la llei.»

6. Els exclosos: uns postmoderns estranys
Els postmoderns estranys per excel·lència són els immigrants, els refugiats, els
desplaçats… Són extremadament útils i necessaris; sempre va bé tenir un boc
expiatori. Al cap i a la fi, la culpa sempre és de l’altre. El problema de la im-
migració no és el de conviure amb la diferència, sinó el de la misèria que ha
provocat la crisi actual, a la qual s’han vist abocats. Treballadors estrangers van
arribar encoratjats per la bonança a Europa, amb la promesa de viure en un
món ric. La producció industrial ha anat de mal en pitjor, però s’han obert
altres camps com la construcció i els serveis. El destí dels treballadors estran-
gers va ser:
«[...] incorporar-se a un mercat de treball més inclement que el propiciat per les fàbriques,
col·locar-se als extrems de la precarització i la subcontractació laboral i, ara, alimentar
tant els nous exèrcits com les noves formes de lumpenproletariat i de marginació social,
permanentment al límit».
M. Delgado (2013). «Formas contemporáneas de la exclusión social». Exclusiones. Discur-

sos, políticas, profesiones(pàg. 53). Barcelona: Editorial UOC.
En el moment en què convenia tenir mà d’obra barata es van obrir les fronte-
res, de manera que se’n va facilitar l’arribada. Els missatges que es donaven
en els mitjans de comunicació eren que els països europeus, entre els quals hi
havia Espanya, necessitaven població jove treballadora que assegurés les pen-
sions futures de la prevista població envellida espanyola. L’estructura econò-
mica es va anar enriquint gràcies a una certa explotació laboral. Al seu torn,
aquesta integració per la qual suposadament es lluita des de les polítiques és
falsa i negada; la realitat és que els estrangers pobres no tenen els mateixos
drets i deures, i a ells els són vetats drets socials a causa de la situació jurídi-
ca, modificada contínuament per reduir-se cada cop més. La integració es veu
obstaculitzada per totes les contingències que atrapen —l’estranger— en els
racons més empobrits i vulnerables de l’estructura socioeconòmica, de la qual
és difícil, per no dir impossible, sortir. Així, és freqüent veure passar pels serveis
socials persones molt formades acadèmicament, que com que no tenen els tí-
tols homologats no poden exercir la professió; si a això s’afegeix que no dis-
posen de permís de treball o residència, la cosa es complica substancialment,
de manera que es veuen obligades a treballar en l’economia submergida.
«Aquests no-ciutadans se suposa que haurien de veure atenuat l’estat de desemparament

legal a què se’ls sotmet amb una sèrie d’atencions bàsiques de què fan ús sistemàtic i
generalitzat i que els corresponen en tant que persones, al marge de la legalitat de la
seva situació o no o, millor dit, de la seva mateixa existència. Això últim és important
i cal remarcar-ho, ja que una bona part d’aquestes persones reben la consideració —
ja per ella mateixa xocant— d’“il·legals”, conseqüència de lleis d’estrangeria l’objectiu
de les quals —en contra del que s’afirma— no és regular l’entrada d’immigrants, sinó
regular-ne la presència al territori propi o, millor dit, desregularitzar-los, convertir-los en
un subproletariat indocumentat a mercè de la precarització laboral i la sobreexplotació
que els espera.»
M. Delgado (2013). «Formas contemporáneas de la exclusión social». Exclusiones. Discur-

sos, políticas, profesiones(pàg. 56). Barcelona: Editorial UOC.
I què passa quan ja no se’ls necessita? Què passa quan no hi ha feina per a tots?
El missatge que es fa arribar és que hi ha massa immigrants. El de fora és un

estrany, i com a tal espanta. En paraules de Bauman, «l’estrany és detestable
i temut», l’estrany és algú davant el qual cal sentir indignació, «l’acuïtat de
l’estranyitat i la intensitat de la indignació», i Max Frisch, citat per Bauman
(2009, pàg. 39), parlant dels estrangers, dirà: «senzillament n’hi ha massa; no
als solars en construcció, ni a les fàbriques, ni tampoc a les quadres ni a la
cuina, sinó fora d’hores. Especialment el diumenge, n’hi ha inesperadament
massa». El tracte discriminatori de la persona estrangera té la seva funció. Te-
nen un paper important relacionat amb la inseguretat, s’integren en el discurs
social i polític per justificar problemes que pertanyen a la societat sencera i
donar-los cos. Res no ho il·lustra millor que el lloc que ocupen aquests grups
d’exclosos per motius d’ètnia en l’actualitat, des dels barris perifèrics de les
grans ciutats fins als grans assentaments de refugiats.
Els estranys resulten útils precisament per la seva qualitat d’estranys; la seva
estranyitat ha de ser protegida i preservada amb atenció. Constitueixen senya-
litzacions imprescindibles els efectes psicològics de les quals s’estenen més en-
llà dels mateixos exclosos. La idea és que l’estrany, l’immigrant, l’exclòs, ens
pot treure el que és nostre i augmentar així la inseguretat. Això és el que hi ha
en el rerefons de nombrosos discursos polítics europeus actuals. Castel (2010)
afirma que:
«La generalització del sentiment d’inseguretat se situa en la conjunció de dues sèries de

factors: un augment de la inseguretat social, a causa de la degradació de les condicions
d’existència, o la por d’aquesta degradació, en amplis sectors de l’opinió pública (insegu-
retat social); i un augment del nombre d’atemptats contra la integritat de béns i persones
(inseguretat civil)».
R. Castel (2010). La discriminación negativa. Barcelona: Editorial Hacer.
Així, Bauman (2009) planteja que ningú no pot estar segur: els treballs no
són duradors, l’experiència laboral i els aprenentatges superiors poden ser un
benefici però també es poden girar en contra. Així, uns pocs poderosos poden
fer xantatge a la resta del món i continuar exercint el seu poder.
«En la seva versió actual, els drets humans no impliquen l’adquisició del dret a una ocu-
pació, per molt bé que s’exerceixi, o —d’una manera més general— del dret a l’atenció
i a la consideració per mèrits passats. L’alimentació, la posició social, el reconeixement
de la utilitat pròpia i el dret a la dignitat es poden esvair per complet, de la nit al dia i
sense avís previ.»
Z. Bauman (2009). La posmodernidad y sus descontentos(pàg. 34). Madrid: Ediciones Akal.
La incertesa postmoderna es caracteritza també pel debilitament de les xarxes

socials, com les formades a partir del barri, de la família i de les amistats pròpies
d’altres temps. El consumisme té una part de responsabilitat en l’assumpte: es
presenta com a font directa de satisfacció, comprem amb la promesa de ser
feliços amb els nostres objectes i acabem aïllant-nos amb ells.
«La dissolució lenta però inexorable i l’oblit induït de les habilitats socials tenen una
altra part de responsabilitat. El que se solia unir i mantenir unit gràcies a les habilitats
individuals i a la utilització de recursos autòctons tendeix ara a passar per mitjà de la
mediació d’eines produïdes tecnològicament que s’adquireixen en el mercat. Quan no es
tenen aquestes eines, les comunitats i els grups es desintegren (si és que abans van tenir
l’ocasió de formar-se). No solament la satisfacció de necessitats individuals, sinó també
la presència i resistència de grups i col·lectivitats, adquireixen un grau cada vegada més
gran de dependència del mercat i, per consegüent, en reflecteixen, com caldria esperar,
el caràcter capritxós i excèntric.»
El missatge que ens arriba dels mitjans de comunicació és un missatge

d’indeterminació: res no és segur, tot dura poc, tot és efímer. Abans es vivia en
la societat de la certesa, ara res no és durador i entrem en la societat del risc.
«I, per consegüent, no hi ha a penes coses en el món que es puguin considerar sòlides
i fiables, res que recordi una lona persistent en què es podria teixir el propi itinerari de
vida.»
Aquestes són les condicions de la incertesa postmoderna que incideixen i mar-

quen els processos d’exclusió, en el sentit que exclosa ho pot ser qualsevol
persona. Estem en un canvi de paradigma que ens afecta a tots de la mateixa
manera: el sentiment de possible pèrdua constant, la pèrdua del que té de se-
gur el treball, de la seguretat del que s’ha conegut, al costat del debilitament de
les nostres xarxes socials de suport, fan que les coordenades del que entenem
per exclusió variïn.
«Al costat del col·lapse de l’oposició entre la realitat i el seu simulacre, entre la veritat i la
seva representació, arriba el desdibuixament i la dissolució de la diferència entre el que
és normal i el que és anormal, l’esperat i l’inesperat, el que és corrent i el que és estrany,
el domesticat i el salvatge, el familiar i l’estrany, “nosaltres” i els estranys. Ja no hi ha
una preselecció, definició i segregació autoritzades dels estranys com la que hi solia haver
en l’època dels programes coherents, duradors i gestionats per l’Estat, de construcció de
l’ordre. Els estranys són ara tan canviants i proteics com la mateixa identitat; estan igual
de feblement fundats, són igual d’erràtics i volàtils.»

7. De la precarietat a l’autoexclusió
Tal com hem vist anteriorment, la desafiliació pot portar a la marginalitat i

a l’exclusió extremes. Com es porta a terme aquest procés? En aquest apartat
veurem els mecanismes socials i individuals que hi poden influir.
Després d’haver vist les aproximacions clàssiques de la pobresa, ens endinsem

en la lògica d’un procés, el procés de l’exclusió. Aquesta anàlisi permetrà plan-
tejar-nos la dinàmica de l’exclusió i poder pensar com tractar-la abans que ar-
ribi a tenir uns efectes irreversibles. Sense estalviar-nos pensar que calen acci-
ons polítiques que modifiquin la situació estructural, es tractarà d’establir una
posició determinada en la relació amb les persones que atenem i un treball
amb els equips implicats.
Així, doncs, intentarem detectar les zones de vulnerabilitat quan veiem algú
que no aconsegueix mantenir-se amb les feines precàries que té, o aquell jove
que no pot seguir una formació continuada que el portaria a una inserció la-
boral i social real. Si no hi ha un suport familiar o d’una xarxa professional, els
subjectes poden anar entrant progressivament en un procés de marginalitat.
Seguirem els estudis de Serge Paugam (citat per Rouet) i el procés de desqua-
lificació social.
Paugam defineix el procés�de�desqualificació�social com una de les formes

possibles de la relació d’interdependència entre una població designada com
a pobre i exclosa i la resta de la societat. Hi ha quatre elements que permeten
definir aquesta relació:
• Estigma. La pobresa es considera intolerable per la comunitat, i les perso-

nes pobres són desvalorades. Han de viure en l’aïllament, ja que la humi-
liació els impedeix desenvolupar el sentiment de pertinença a una classe
social.
• Les persones pobres. Pel fet de ser assistides, no poden tenir més que un
estatus social desvalorat que les desqualifica. No obstant això, són consi-
derades membres de la societat, tot i que pertanyents a l’últim estrat. En
aquest sentit, la desqualificació social no és sinònim d’exclusió.
• Els modes de resistència a l’estigma i l’adaptació a la relació d’assistència.

Varien segons la fase del procés de desqualificació en la qual es troben les
persones pobres. Les persones assistides no constitueixen un estrat homo-
geni de la població.
• Condicions sociohistòriques d’aquest procés de desqualificació social.

L’augment de l’ús de l’assistència s’explica per tres factors: un nivell ele-
vat de desenvolupament econòmic associat amb una forta degradació del
mercat de treball; un augment de la fragilitat dels llaços socials, en parti-
cular en l’àmbit familiar, i una protecció més gran per l’Estat.
Segons Rouet, la marginalitat és així directament una conseqüència d’un re-

buig de l’assistit, de la humiliació induïda per l’assimilació a una subcatego-
ria de ciutadà, de persona, i causa una ruptura del llaç social. La desquali-
ficació de Paugam reuneix una construcció de la identitat en negatiu que,
d’alguna manera, condueix les persones a desenvolupar comportaments par-
ticulars amb vista als dispositius institucionals de solidaritat o d’assistència,
la qual cosa els fa ser inoperants. L’exclusió social és una anomia social que
s’inscriu en la construcció d’una cultura de l’exclusió, en formes de vida parti-
culars instal·lades en la desviació o la perillositat per al cos social. Així, doncs,
aquesta anàlisi permet veure com els programes i les polítiques de lluita contra
l’exclusió, que institucionalitzen les persones pobres i la pobresa, agreugen de
vegades la situació i institueixen alhora una cultura de la pobresa.
La fragmentació de la societat implica nous interrogants sobre la manera de

mantenir els llaços en una societat on l’exclusió es constata sense poder ser
delimitada.
No obstant això, no podem deixar de banda les qüestions particulars dels sub- Referència bibliogràfica
jectes en els processos de precarietat. No es pot parlar d’exclusió generalitzada;
C.�Morana (2015). «Jean
cal tenir en compte les particularitats, els processos purament individuals. Per Furtos. De la précarité à
a això seguirem el desenvolupament teòric de Furtos, que mostra el llaç entre l’auto-exclusion. Editions
rue d’Ulm / Presses de l’École
la precarietat i l’autoexclusió analitzant les noves formes de patologia mental Normale Supérieure. 2009.
Par Laurence Lacroix». L’Œil
que se’n deriven. Ho farem seguint l’article de Morana: «Jean Furtos. De la
de Minerve.
précarité à l’auto-exclusion».
Jean Furtos
Furtos és psiquiatre i cap de Psiquiatria en un hospital prop de Lió (França). El 1995 va

fundar un observatori que treballa en les pràctiques de salut mental i precarietat al costat
dels que estan a primera línia de la clínica psicosocial. El 2009 va publicar la seva obra
De la précarité à l’auto-exclusion.
Furtos constata que el tipus de patiment va canviant, de manera que

l’estructura psíquica dels subjectes evoluciona segons el tipus de societat en
què viuen.
«Si l’autoexclusió apareix així com una nova forma de patologia mental, cal cercar la
causa en les característiques de la societat contemporània.»
C. Morana (2015). «Jean Furtos. De la précarité à l’auto-exclusion, Editions Rue d’Ulm/

Presses de l’École Normale Supérieure, 2009, par Laurence Lacroix». L’Œil de Minerve.
Aquest fet ens porta a prendre consciència que la mundialització dels mercats
econòmics i les polítiques liberals donen lloc a una nova economia psíquica
de la qual la síndrome d’autoexclusió no és més que un reflex.
El naixement del món modern ha comportat l’individualisme i l’atomització

del fet social, i aquest ha estat el substrat per a l’auge de la precarietat so-
cial. S’assisteix a una fragilització psíquica del subjecte, que queda absoluta-
ment sol; d’aquí sorgeixen les noves formes de patologia psíquica. Per a com-
prendre-les convé aprofundir en les característiques d’aquesta nova precarie-
tat. Aquesta no concerneix tant l’individu com l’estructura social mateixa. És
la conseqüència de la mundialització del capitalisme financer, que dirigeix les
coordenades del món. Els seus efectes, com ja hem vist, no passen desaperce-
buts. Els interessos econòmics van en contra del que convé als ciutadans, i
poden anar molt més enllà, en contra de la vida mateixa directament.
Furtos planteja que en tot subjecte es dóna una precarietat normal; seria la
vulnerabilitat de què hem parlat abans i que tots portem inscrita. Però hi ha
una altra precarietat que ell defineix com a patològica. En la precarietat nor-
mal, quan el subjecte està en dificultat demana ajuda. Aquesta demanda és
impossible en la precarietat patològica. Es produeix una desestructuració de la
relació de confiança que l’individu teixeix amb el fet social i es manifesta en
una pèrdua de confiança generalitzada, característica pròpia de la precarietat
psíquica contemporània.
Aquesta pèrdua de confiança té lloc en tres àrees:
• El subjecte perd tota confiança en ell mateix, pensa que mai res no anirà
bé; és un rebuig de la societat. La desestructuració del llaç social és present.
• La violència generada produïda per les estructures socials produeix una

pèrdua de confiança en l’altre, sobretot empès per les polítiques de segu-
retat que persegueixen l’estrany, que és perillós.
• Hi ha una pèrdua de confiança en el futur. Es pot observar en els últims

temps; ho tenim a prop. Es tracta de la pèrdua d’esperança, la pèrdua de
fe en la humanitat, en un mateix, en els altres.
Aquests aspectes, portats a l’extrem, són els que apareixen en l’anomenat sín-
drome�d’autoexclusió.
La base d’aquesta patologia és la de no voler veure, no voler sentir, deixar de

patir. Aquesta patologia mental es mostra en la gent que viu al carrer, a l’extrem
de l’exclusió. Es produeix també el sentiment de manca de pertinença al grup
d’humans. Una de les maneres de tractar aquest sentiment és el de practicar
l’autoexclusió, que es basa a dir-se a un mateix: «Jo abandono aquest món, no
hi confio, em tanco en mi mateix i m’alieno en el meu interior». Segons Furtos
(2009), un dels signes freqüents que trobem en aquesta síndrome és el descuit,
entès com la falta de cura d’un mateix. La falta d’autopreocupació es mostra,

en certa manera, com un descoratjament, un desànim greu, una desesperació
en la vida quotidiana, de vegades gravíssima. S’observa el descuit en perso-
nes aïllades i que s’aïllen de forma decidida: malalts mentals, persones grans,
persones amb una gran precarietat social i, essencialment, persones que en
certs moments s’allunyen de la seva pertinença a la comunitat. El descuit, en
aquests contextos, s’ha de llegir com un signe clínic de l’exclusió i de l’abandó
de si mateix. Les formes més greus d’aquesta negligència són: la falta d’higiene,
la falta d’alimentació, la negativa a sortir de casa, els problemes importants de
salut i un aïllament extrem que en les formes més greus porta a la mort.
Així, per a sobreviure, el subjecte s’exclou d’ell mateix, de la seva pròpia sub-
jectivitat. Per evitar patir s’allunya del seu patiment, s’anestesia.
L’autoexclusió es formalitza a partir d’aquesta autoanestèsia i manifesta els

signes següents:
• Anestèsia parcial del cos. Les persones no senten el dolor causat per les
malalties.
• Inhibició parcial del pensament i de les emocions. Els símptomes

s’assemblen als de l’esquizofrènia, la depressió i fins i tot la demència, però
Furtos aïlla aquesta síndrome de manera diferencial: el subjecte està anes-
tesiat, mecanisme existencial de defensa que pot portar a la desesperació
de què el subjecte no pot parlar.
• Ruptura activa amb la família i els éssers pròxims, fins i tot amb els pro-
fessionals.
• Pèrdua de la vergonya humanitzadora. Al costat de la humiliació, hi ha

una «vergonya bona», que és la que evita fer qualsevol cosa inacceptable
perquè els altres considerarien que no forma part del grup.
• Vida en un món paradoxal, un món al revés; tant que sembla que no en-
tenguin que viuen en el mateix món de tothom. Així, veiem que moltes
de les persones que viuen al carrer no accepten un habitatge salubre i, si
ho fan, continuen dormint a terra o amb la finestra oberta. És habitual
que transformin l’habitatge en inhabitable, fins i tot que es facin expulsar
després de mostrar comportaments inadequats.
La síndrome d’autoexclusió és la manera que ha trobat el subjecte de respon-

dre al caràcter excloent del fet social. Això es manifesta per una incapacitat
de demanar ajuda encara que al mateix temps la necessitin manera urgent.
Arriben fins i tot a rebutjar-la quan els l’ofereixen. El fet d’errar i el rebuig d’un
lloc on arrelar-se és un fenomen comú.
Les persones exerceixen una «autonegligència» important. Acumulen coses

sense distingir les que són escombraries de les que no ho són. Viuen en la im-
mundícia. És el que actualment s’anomena la síndrome de Diògenes. Furtos
(2009, pàg. 3) explica que hi ha una pèrdua de la funció psíquica de descon-
taminació entre el que cal llençar i el que cal guardar. La persona ve a ser un
rebuig en ella mateixa. No vol dir que sigui un rebuig com a subjecte, sinó
perquè es va destruint progressivament en la seva humanitat; apareix com un
rebuig i desapareix com un subjecte amb dignitat.
La síndrome d’autoexclusió mostra una complicació important i terminal: és

la mort prematura a causa del descuit, l’anestèsia i el rebuig de l’ajuda i de les
cures adequades.
Furtos (2009) proposa una resposta ètica al tractament d’aquest tipus de situ-
acions: l’antídot�de�l’exclusió�és�el�respecte. És perquè l’estructura social està
deshumanitzada, perquè no té en compte la persona com a principi mateix
i fonament primordial, que apareix la síndrome d’autoexclusió. Lluitar con-
tra això implica un retorn a les relacions veritablement humanes. Per a acom-
panyar en l’exclusió cal respectar comportaments que no entenem, que són
destructius i paradoxals i, no obstant això, continuar mantenint una relació.
És la relació intersubjectiva, la que reconeix la dignitat de la persona i la seva
impossibilitat temporal de complir les normes. És important reconèixer i ac-
ceptar, durant un temps, el món al revés en què viuen algunes persones en
situació d’exclusió; viure al revés però viure malgrat tot.
Per a situar-se davant de les persones amb aquestes dificultats psicosocials tan
greus, cal d’entrada reconèixer-les com a tals i evitar interpretar que mostren
una «mala voluntat» o que «sabotegen el treball professional». En aquest tipus
de relació d’ajuda, sigui quin sigui el lloc de la relació d’ajuda, s’ha de desen-
volupar la capacitat de negociar; cal crear un espai amb gent que aparentment
no vol res però que pot acceptar una petita ajuda, sobretot si la hi ofereixen
amb tacte, amb convicció però, sobretot, desitjant-los que tinguin la possibi-
litat de viure.
Bibliografia
Bauman, Z. (2000). Modernidad líquida. Buenos Aires: Fondo de Cultura Económica.
Bauman, Z. (2007). Tiempos líquidos. Barcelona: Tusquets.
Bauman, Z. (2009). La posmodernidad y sus descontentos. Madrid: Ediciones Akal.
Bauman, Z.; Dessal, G. (2014). El retorno del péndulo. Madrid: Fondo de Cultura Económica
de España.
Beck, U. (2002). La sociedad del riesgo global. Madrid: Siglo XXI.
Castel, R. (2010). La discriminación negativa. Barcelona: Editorial Hacer.
de Castro, G.; Casares, M. (eds.) (2012). Cambio social y cooperación en el siglo XXI. Bar-
celona: Fundación Intervida.
Delgado, M. (2013). «Formas contemporáneas de la exclusión social». A: Exclusiones. Dis-

cursos, políticas, profesiones. Barcelona: Editorial UOC.
Estivill, J. (2010). «El nom fa la cosa». A: L’Observatori Català de la Pobresa, la vulnerabilitat i la

inclusió social. Fonaments i precedents europeus. Barcelona: Generalitat de Catalunya («Inclusió
Social»).
Furtos, J. (2009). «Quelques aspects de la santé mentale concernant l’habitat dans

l’accompagnement des personnes précaires». Cahier SC (núm. 48) «Vulnérabilités».
García Molina, J. (coord.) (2013). Exclusiones. Discursos, políticas, profesiones. Barcelona:

Editorial UOC.
Karsz, S. (coord.) (2004). La exclusión: bordeando sus fronteras. Barcelona: Gedisa.
Leal, J. (2016). «La posición de los profesionales ante la vulnerabilidad de los sujetos y de
los derechos sociales». Revista de Treball Social (núm. 207, pàg. 40-52).
Morana, C. (2015). «Jean Furtos. De la précarité à l’autoexclusion. Editions rue d’Ulm /

Presses de l’École Normale Supérieure. 2009. Par Laurence Lacroix». L’Œil de Minerve.
Paugam, S. (2007). Las formas elementales de la pobreza. Madrid: Alianza Editorial.
Pelegrí, X. (ed.) (2011). Els Serveis Socials a Catalunya: aportacions per al seu estudi. Lleida:
Edicions de la Universitat de Lleida.
Prévost, M. (2009). «La souffrance psycho-sociale: regards de Jean Furtos». Cahier SC (núm.
48) «Vulnérabilités».
Ramonet, I. (2016). «Los nuevos miedos». Le Monde diplomatique (núm. 248).
Rouet, G. (2010). «La pauvreté et l’exclusion sociale en Europe: concepts et politiques».
Subirats, J. (dir.) (2004). Pobreza y exclusión social. Un análisis de la realidad española y eu-
ropea. Barcelona: Fundació La Caixa.
Subirats, J. (dir.) (2005). Análisis de los factores de exclusión social. Madrid: Fundación BBVA /
Institut d’Estudis Autonòmics.
Subirats, J. (2012). «Los grandes procesos de cambio y transformación social. Algunos ele-
mentos de análisis». A: Cambio social y cooperación en el siglo XXI. Barcelona: Fundación In-
tervida.

Modul1 - Viure I Treballar Als Marges.

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

Modul1 - Viure I Treballar Als Marges.

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

Viure i treballar

Montserrat Pastor Puyol

Temps mínim de dedicació recomanat: 3 hores

1. Introducció. Exclusió social i pobresa.......................................... 5

2. Pobresa i exclusió: qui és qui?....................................................... 8

3. Enquadrament de l’exclusió social: desafiliació i

4. L’exclusió, ens és familiar?.............................................................. 20

5. Però, què genera l’exclusió?............................................................ 24

6. Els exclosos: uns postmoderns estranys....................................... 28

1. Introducció. Exclusió social i pobresa

La pobresa és un concepte associat amb la desigualtat, que ha estat definit de

En les societats industrials, les desigualtats es produïen pel poder adquisitiu,

«La vella societat industrial originava conflictes centrats bàsicament en la dinàmica de

J. Subirats (2012). «Los grandes procesos de cambio y transformación social. Algunos

Durant aquest temps la pobresa es tendia a combatre pensant-hi com la mera

La pobresa és un fenomen unidimensional i continu basat en l’àmbit

Estivill (2010) fa referència a les definicions europees basades en autors brità-

• Són pobres aquelles persones que disposen d’ingressos inferiors a la meitat

En la primera definició no solament es fa referència als diners, sinó que

La segona definició és quantificable però no determina amb precisió les situ-

Una d’aquestes és la pobresa�institucional, que defineix les persones pobres

L’altra és la pobresa�subjectiva, que té a veure amb la representació col·lectiva,

Seguint Estivill, el concepte de pobresa subjectiva dóna peu a la introducció del

És el cas d’una senyora, en la cinquantena, que havia treballat sempre. Amb

2. Pobresa i exclusió: qui és qui?

J. Estivill (2010). «El nom fa la cosa». A: L’Observatori Català de la Pobresa, la vulnerabilitat

La societat industrial avançada del segle XX ha comportat canvis substanci-

«L’exclusió implica fractures en el teixit social, la ruptura de certes coordenades bàsiques

J. Subirats (2012). «Los grandes procesos de cambio y transformación social. Algunos

Vivim en un canvi de paradigma social amb el qual apareixen noves transfor-

En parlar d’exclusió ens referim a un procés, no a una situació estàtica i estable.

J. Subirats (2012). «Los grandes procesos de cambio y transformación social. Algunos

Es tracta d’un fenomen estructural que participa de manera activa de la lògica

Una part de la dificultat del tractament de l’exclusió social és que es tracta

gènere, d’una banda, i barris guetitzats, infrahabitatge, segregació ètnica, po-

J. Subirats (2012). «Los grandes procesos de cambio y transformación social. Algunos

És a dir, hi ha persones que viuen en unes condicions materials i psíquiques

J. Subirats (dir.) (2004). Pobreza y exclusión social. Un análisis de la realidad española y

2.1. Relació entre pobresa i exclusió

J. Estivill (2010). «El nom fa la cosa». A: L’Observatori Català de la Pobresa, la vulnerabilitat

• La pobresa ha estat el referent històric de les actituds i les mesures més

• Sovint ha estat definida com una carència de mitjans econòmics i, més

• Se li ha donat un caràcter conjuntural, transitiu i al mateix temps inamo-

• El contrari de la pobresa és la riquesa, i això evoca plantejar-ne la distri-

• La seva visibilitat entra en contradicció amb els discursos mediàtics, amb

• La seva quantificació, subjecta a debats metodològics, permet identificar

El domini creixent de la noció d’exclusió, en canvi, es pot explicar a partir dels

• Es volen superar conceptes com privació, misèria o penúria, que evoquen

• Té menys càrrega històrica i és menys estigmatitzadora que la paraula po-

• La polivalència i la fluïdesa que té permeten incorporar una dimensió so-

• El seu contrari estricte és la inclusió, i en aquest sentit permet evacuar la

• Les dificultats per a mesurar-la i fer-la operativa permeten parlar-ne sense

• Tothom pot identificar-se fins a un cert punt amb aquesta noció, en la

Diferències entre pobresa i exclusió social

Pobresa Exclusió social

La pobresa és un fenomen unidimensional L’exclusió social és un fenomen multidimensi-

3. Enquadrament de l’exclusió social: desafiliació i

Un vegada situades les diferències entre pobresa i exclusió, passarem a analit-

• l’eix de la integració o no al treball, que ell anomena d’afiliació�/�desafi-

• l’eix de la inserció o no a les xarxes socials primàries, que denomina de

Robert Castel matisa el concepte d’exclusió mitjançant el de desafiliació. Con-

M. Autès (2004). «Tres formas de desligadura». A: S. Karsz (coord.). La exclusión: bordeando

Desgranarem el plantejament que fa Castel.