Tema 1

1a sessió : Els fonaments de l'acció política: béns

públics i acció col·lectiva
Què és la política?
Zoon politikon: animal polític (en el sentit de que viu a la polis, són animals socials)

Els homes viuen en societat per a garantir-nos seguretat, aliments (béns públics en
general). El problema és que no només som animals socials.

Homo homini lupus: l’home és un llop per l’home (l’home vol dominar altres homes)

Hi han 2 vessants de l’home: la necessitat de supervivència i la necessitat de convivència.

Viure en societat implica conflictes. Necessitem cooperar per sobreviure. Però a la vegada,
viure en societat implica conflictes i això és un problema.

La política es distingeix dels assumptes privats perquè tracta dels béns col·lectius o públics.
L’economia és la responsable dels béns privats. El principal objectiu de la política és la
provisió de béns públics.

Definició de política del pp:

Activitat o pràctica col·lectiva que té per objectiu regular el conflicte dins una societat
mitjançant l’adopció de decisions que obliguen (si cal per la força) a tots els membres de la
comunitat.

Per què sorgeixen conflictes?

Per la diversitat d’idees, maneres d’entendre, opinions, interessos, etc. Tot això està vinculat
a les desigualtats de les societats. Hi ha una existència objectiva de desigualtats que està
vinculada a diferències originàries entre nosaltres. Tots som diferents, tant l’aspecte físic, en
el context en el qual visquem, el nostre cervell, etc.

Hi han moltes diferències entre nosaltres que es converteixen en desigualtats. Per tant, la
diversitat d’idees, etc (allò que he mencionat al principi), prové de les desigualtats. Aquests
interessos diferents suposen necessitats i objectius diferents per a cada persona. Resum:
societats complexes amb diferències on es generen desigualtats que es deriven en
conflictes socials.

Acció col·lectiva
Són les manifestacions polítiques, ja sigui del canvi climàtic, de l’habitatge, de la dona, etc.
És el resultat dels conflictes socials i és la representació dels interessos de la gent que
pateix diferents desigualtats. La importància de l’acció política és que fins que aquesta no es
dóna, les desigualtats no són percebudes. Moltes no ho eren fins que algún líder o exponent

Què fer?

1
Aquesta necessitat de convivència combinada amb les desigualtats resulten en conflictes
que dificulten la divisió dels béns públics. Per tant, busquem seguretat i una manera de
resoldre els conflictes. Hi han diferents posicions socials que es deriven en partits polítics
que defensen aquestes posicions socials i interessos propis. És aquí on surten el partits
polítics om una manera de projectar els diferents projectes, valors i objectius per acabar
amb les desigualtats.

Antigament, el que e feia era liquidar a l’oponent polític, literalment, exemple: guerra civil
española (no m’agrada la teva manera de pensar i com que no puc eliminar-te
democràticament, el que faig és que t’elimino físicament).

Comunitat
Finalment, el que s’aconsegueix amb els partits és mantenir la societat en comunitat. La
societat coopera entre sí i subsisteix. Pot fer-se de diverses maneres: ja sigui en un Estat
Federal o d’altre tipus, per posar un exemple.

Resum
➢ L’objectiu de la política es la provisió de “béns públics”.
➢ Que promovem mitjançant l’acció col·lectiva.
➢ En un context de conflicte d’interessos, diferències i desigualtats.
➢ El que implica institucions públiques (lleis, governs...)
➢ Per mantenir unida la comunitat que ens permet prove¨r-nos d’aquells bns públics
que implicarà novament gestió de conflictes i competència.

Els fonaments de l'acció política: béns

públics i acció col·lectiva
El que distingeix un bé públic d’un bé privat és que la satisfacció que jo estregui d’aquest no
altera la satisfacció que una altra persona hi estregui.

1. Els Béns Públics

Definició: Aquells que pot utilitzar una persona sense alterar la satisfacció o la utilitat dels
altres.

Característiques:
- Són indivisibles: no poden dividir-se en porcions o parts per al consum privat in
particular. No els podem dividir en trossos.
- No exclusió: no es pot excloure, o és molt difícil, a ningú del seu gaudi o consum.
Les raons de la impossibilitat poden ser físiques, econòmiques o ètiques.
- No hi ha rivalitat en el consum: quan el consum que un individu realiza d’aquest bé
no impedeix ni redueix la quantitat disponible per al consum d’altres persones. Que
jo respiri aire, no redueix el benefici que altres persones respirin aire, per exemple.
Tot i això, té uns límits.

Advertencia 1

2
No confondre els béns públics amb les formes mitjançant els quals aquests béns són
produïts i/o amb les formes jurídiques dels productors.

Advertencia 2
La no rivalitat no implica que totes les persones valorin per igual el servei. De fet és molt
probable que les demandes de defensa nacional siguin molt variades.

Externalitats
Els béns públics poden veure’s afectats per la producció i consum de béns privats, o l’efecte
de certes accions sobre la satisfacció i utilitat d’altres. “Mal públic”. Els nostres
comportaments, accions quotidianes, poden acabar perjudicant la qualitat dels béns públics,
ja sigui per els béns privats o per accions privades que afectan la satisfacció d’aquests. Els
beneficis particulars comporten costos col·lectius, per exemple: moltes empreses i factories
que produeixen fum toxic perjudiquen l’atmosfera, l’aire, que és considerat un bé públic. Per
a controlar això, per exemple, s’imposa un impost per contaminar l’aire, el mateix passaria
amb els peatges.

Béns que interessen a la política

1. Béns públics purs: ni exclusió, ni rivalitat. (aire, aigües de pluja, un senyal de trànsit,
un far al mar etc). No són divisibles en porcions o en parts separades perquè els
usin individus diferents. Pocs béns públics són així de purs. Un exemple podria ser
un far de mar, per molt que hi hagin molts vaixells, no redueix la satisfacció del seu
ús.
2. Béns públics amb rivalitat: pateixen de congestió potencial. Com més gran és el
nombre de les persones que usen una carretera i un parc, menor és la utilitat
obtinguda per cada usuari.
3. Béns en xarxa: briden beneficis potencials més elevats a cada usuari com més gran
és el nombre d’usuaris (llengües, sistemes de presos i mesures; wiki, les monedes,
internet, les xarxes socials). Seria com l’antitesi dels anteriors, és a dir, quanta més
gent els utilitza millor.
4. Béns de club: béns públics que només poden utilitzar els seus membres amb la
finalitat de reduir la congestió.
5. Béns comuns: aquells que posseeixen rivalitat però no exclusió. (oceà, medi
ambient, l’atmòsfera, els boscos, etc).
__________________________________________
Allò següent és extret de wuolah:
Tenim diversos tipus de béns públics: materials, serveis, lliures (il·limitats en quantitat, com
per exemple, l’aire), econòmics (són escassos i cal distribuir-los, com ara un mòbil),
duradors, peribles (s’esgoten), etc.

Pel que fa a la rivalitat dels béns, la rivalitat en el consum d'un bé implica que el consum per
part d'un individu impedeix l'ús per altres. Ex: L'ús d'un martell per algú impedeix que sigui
usat alhora per algun altre - tot i que aquest altre ho podria utilitzar en el futur.

Ergo: l'ús d'un bé rival redueix la disponibilitat per altres.

3
Es diu que no hi ha rivalitat en el consum d'un producte o servei, quan el consum que un
individu realitza d'aquest bé no impedeix ni redueix la quantitat disponible per al consum
d'altres persones. Per tant, de manera simultània o no, diversos individus poden consumir
les mateixes unitats del bé sense que es ressenti el consum dels altres. Ex: La defensa
nacional és un bé que ofereix l'Estat a la ciutadania i arriba per igual a tots els ciutadans del
territori i el que un individu d'un país estigui protegit per la defensa nacional, no
implica menos garantia per a un altre ciutadà.

Pel que fa a la exclusió, el principi d'exclusió té a veure amb la impossibilitat d'excloure del
consum d'un producte determinades persones.

Les raons de la impossibilitat poden ser físiques o econòmiques o ètiques. La baixa

capacitat d'exclusió implica que o és imposible o molt difícil prohibir el consum d'un bé a
altres individus. S'ha al·legat que tot bé és excloïble, si està disposat a prendre les mesures
necessàries.

Igualment, s'ha suggerit que qualsevol bé seria no excloïble, si està disposat a fer qualsevol
sigui el necessari per obtenir-lo i atenir-se a les consequêncies. Això emfatitza que el
concepte és relatiu a consideracions legals i socials.

___________________________________________

La política dels Béns Públics

- Hi ha disputa sobre quins béns públics proveir, i com.

- Perquè encara que se’n beneficiïn totes les persones, no totes volen el mateix, ni
assumeixen els mateixos costos

- Depèn de la seva posició social, del nombre potencial de beneficiaris, dels costos de
coordinació, dels valors i idees (preferències)...

- Això porta a competència i conflictes redistribuitius.

- Conflictes – ideologies – partits polítics – lleis i regulacions

L’acció col·lectiva
Els béns públics no sempre es proveeixen d'una manera eficient i equitativa als diferent
grups de la societat.

Això és perquè la provisió d'aquests béns no depèn del cost dels béns, sinó dels costos de
l'acció col·lectiva capaç d'aconseguir aquesta provisió.

4
Com que són indivisibles i no es pot excloure ningú, cada individu pot esperar que siguin els
altres els qui paguin el cost o l'esforç de proveir-lo, i ell se n'aprofiti.

Això es pot expressar mitjançant la següent fórmula:

P = B*I – C

C = el cost de participar
B = el benefici que es pugui obtenir
I = la capacitat d’influir en la consecució d’aquest resultat mitjançant la pròpia participació.
P = participació o acció

El polizó o free rider

Els béns públics no podem excloure ningú, per tant els beneficis són col·lectius; - B

Aconseguir-lo té uns costos (els costos de la participació, impostos...) i cal la cooperació per
aconseguir-los, però se’n beneficiarà tothom (els qui han participat i els qui no). - C

I a més la nostra influència en el seu assoliment és minsa i, en tot cas, variable. - I

Lògica individual: Puc esperar obtenir el benefici sense haver d’assumir els costos de
participar - Polizó o freerider.

Resultat col·lectiu: no provisió del be públic.

Conclusió: La racionalitat individual perjudica la racionalitat/interés col·lectiva.

El dilema del presoner o la tragèdia dels comuns

Tot i que la decisió de cooperar o no es individual, aquesta no es pren de manera aïllada: es

veu condicionada pel que esperem que faran els altres. Veiem-ho:

Dos sospitosos han estat detinguts. La policia els ofereix el següent.

Pere

Si calla Si delata

Joan Si calla 1 anys de presó per Pere surt lliure, Joan

cadascú 10 anys de presó

Si delata Joan surt lliure, Pere 5 anys de presó pels

10 anys de presó. dos

Quines preferències tindrà Joan:

➔ 1r - Delatar i que Pere calli – ell lliure, Pere 10 anys de presó

5
 ➔ 2n - Callar i que Pere calli – 1 any per cadascú
➔ 3r - Delatar i que Pere delati – 5 anys per cadascú
➔ 4t - Callar i que Pere delati – 10 anys per ell, Pere surt lliure

I Pere? Exactament la mateixa escala de prioritats.

➔ Si els 2 cooperen (callen), els 2 paguen un cost (1 any) però eviten el mal major (10 anys).
➔ Si només coopera 1, l’altre obté el bé sense cost (és a dir, la llibertat).

Com raonaran: suposem que sóc Joan, em preguntaré, què farà Pere?
➔ Si Pere calla, el millor que puc fer és delatar i sortir lliure.
➔ Si Pere em delata, el millor que puc fer és delatar i tindré només 5 anys enlloc de 10.

Això se’n diu “estratègia dominant”: Quan amb una estratègia sempre s’obtenen els millors resultats

https://www.youtube.com/watch?v=S0qjK3TWZE8

Els altres

Fan vaga No fan vaga

Costos sí (pèrdua del sou,

Costos sí
amenaça del cap)
Faig vaga Beneficis no: No aconseguim el
Beneficis sí: Aconseguim el
que volem
que volem

Jo

Costos no Costos no
No faig
Beneficis sí: Aconseguim el Beneficis no: No aconseguim el
vaga
que volem que volem

Aquesta decisió no la prenem de manera aïllada, està condicionada al que faran els altres. El que
esperem que faci la societat influeix clarament en si decidim col·laborar o no col·laborar.

Determinants de l’acció col·lectiva

Tamany del grup:
- Participació major si la meva participació és més decisiva (P). Ex: eleccions molt
ajustades es vota més. O més polaritzades.

6
 - O grups petits (C). Els grups grans els costa més d’actuar en comú que als grups
petits.

Participació major en accions de baix cost. Si C és molt alt, els beneficis també ho hauran
de ser.

Estimació particular de beneficis: Participació major quan el benefici és més elevat. Ex: meu
barri, NIMBY...

- Grups privilegiats: grups petits en els que un o uns pocs membres estan
suficientment interessats en el be com per pagar ells tot el seu cost. Ex: parallamps
d’una escola. Exèrcit dels EEUU. Seguretat d’un banc.

CONFIANÇA:
La confiança i l’empatia aseguren una acció col·lectiva efectiva

- Identitat col·lectiva: grup compacte, amb molts interessos comuns i molt identificats,
amb una alta densitat de relacions socials, que implica que comparteixen interessos
comuns.
- Concentració espacial. Molt concentrats, facilita la trobada, intercanvi
d’opinions i d'informació, coordinació i presa de decisions, també la pressió
per cooperar…
- Homogeneïtat: comparteixen vincles, principis i valors, interessos...

- Partides repetides
- Nombre de partides que queden

Incentius selectius
Introduïm una nova variable: Incentius selectius (IS)
P = B*I – C + IS

- Materials positius: ens referim als diners

- Materials negatius: multa
- Morals positius
- Morals negatius

Altres casos pràctics:

Comunitat/Estat
Transició a la democracia
Dissuasió (Guerra Freda)

Factors que poden canviar el resultat:

Partides repetides
Nombre de partides
Confiança
Identitat/homogeneïtat

Teoria de jocs

7
si ha cooperació, obtindrem el bé comú
si cadascú treballa sol, obtindrà algun percentatge del bé comú però mai la totalitat d’aquest
(la caça del cérvol o el dilema del presoner o el joc del gallina és un exemple)

Tema 2: Divisió de poders en

l’organització de l’Estat
L'Estat: origen, evolució i formes d'organització
Els ajuntaments realment tenen molt poques competències i recursos, tot i que són els
centres els quals els habitants acudeixen per a buscar ajudar o queixar-se si tenen
qualsevol problema. Pel que fa a les escoles, és una competència de les comunitats
autònomes. Pel que fa a la moneda, és una competència dels Estats. Amb el cap dels
anys, hem anat deixant més decisions a la UE.

Com a conclusió es pot dir que parlem dels béns públics i com es gestionen entre ells. Hi
han alguns que es gestionen o s’intenten proveïr desde l’àmbit local, estatal o global.
Aquests béns públics són dinàmics, van canviant. Existeix una dinàmica de relació entre els
diferents nivells de béns públics.

Hi ha béns públics globals (medi ambient, Iluita al terrorisme, oceans, accés a les obres
d'art), de nivell nacional (defensa, carreteres, monedes comuns) i comunals (recollida
d'escombraries, provisió d'aigua, escoles, biblioteques). Històricament, molts d'aquests béns
públics han estat oferts per alguna autoritat pública mitjançant la definició d'algun sistema
administratiu (burocràcia).

Alguns exemples de governança multinivell seria:

- Organismes internacionals (OMS; OIT…)
- UE
- Estat
- CCAA
- Províncies - Diputacions
- Vegueries (una manera d’intentar recuperar la institució catalana històrica)
- Comarques
- Àrees Metropolitanes
- Mancomunitats
- Municipis, EMD…

Origen de la política
La política va néixer fa més o menys una 3.000 anys a.c. Això no vol dir que abans
d’aquesta data no hi hagués política, sí que hi havia d’alguna mena però encara no es
reconeixia com a tal.

El procés històric de gestió dels conflictes col·lectius i de béns comuns comença a ser una
activitat independent, és a dir no està lligada a altres activitats com la economia. No podem
parlar de política perquè les diferents comunitats humanes gestionaven les seves polítiques

8
de manera diferent, com ara, aquells que eren rics, que creien en els Déus. No hi havia un
lloc específic com avui dia tenim un parlament, per exemple. No va ser fins que van passar
molts anys que cada cop hi havia un lloc físic.

Els Estats apareixen entre el S.XVI-XVII (Pau de Westfàlia, 1648). Per tant, l’aparició dels
Estats com a estructura política és una cosa bastant recent. La formació dels Estats es un
procés gradual (no va sorgir de sobte) d’expropiació i concentración dels mitjans de gestió
política: producció de lleis, justícia, fiscalitat, exèrcit, diplomàcia…

La creació de l’Estat el que fa és concentrar les potestats dels senyors feudals al rei, per
això s’anomena rei absolut, perquè concentren tot el poder en les mans d’un rei i aquells
que li envolten. Serà qui elabora les lleis, qui fa justícia…

Per tant, els Estats són el resultat de dues variables:

- màxima autonomia institucional de la política: tenim un ambit diferenciat d’altres
activitats humanes, com ara l’economia, la religió, etc.

La base de l’autoritat són les lleis (no la tradició ni el carisma...). La política es

professionalitza (el rei era rei per dret diví, però el president del govern és un càrrec
que es guanya en les votacions) i el poder es despersonalitza (el reis s'hereten, en
canvi, els presidents del govern no).

- màxima concentració de la coacció: té la capacitat d'imposar decisions legítimes

[monopoli de la coacció legítima], és a dir, li reconeixem que és la institució que té el
dret de fer-ho, té la sobirania. Antigament, en els temps feudals, qui manava també
era qui era ric i tenia més terres, és adir, si algú era rei però altra persona tenia més
terres, aquesta persona el podría destronar.

Els mitjans de dominació (força, recaptació fiscal, defensa, creació del dret) es
concentren en l’Estat. Centralització, integració econòmica, homogeneïtzació cultural
(lengua, educació...)

Tot això acaba configurant l’estat en: territori, població i sobirania.

Com hem anat evolucionant?

Hem anat evolucionant des d’un Estat absolut > Estat liberal > Estat liberal democràtic >
Estat del Benestar. Avui dia tenim una divisió de poders, capacitat de votar, gestió i
distribució dels béns públics. Així com també es van ampliant funcions: educació, salut,
pensions, atur, serveis socials, dependència, medi ambient…

Correspon a l’Estat assumir la responsabilitat del benestar social i econòmics dels seus
membres.

Onades de nous estats:

Congrés de Viena (1815): aprox. una dotzena estats; 1840 es produeix la dissolució de les
colònies espanyoles a Amèrica: 15 noves repúbliques
WWI: caiguda dels imperis otomà, austrohongarès i rus, 10 nous estats a l'Europa del 1920
Post WWII: descolonització a Àfrica, Àsia i Orient Pròxim. 70 nous estats entre 1945 i 1975

9
1989: caiguda del mur de Berlín i fi de la Rússia comunista, guerres dels Balcans i 20 noves
repúbliques independents

El concepte de nació
Apareix posteriorment a l’ascendencia dels Estats. Fins al segle 18-19 realment no apareix
aquest terme. La nació és l’agrupació d’individus conscients de formar part d’una mateixa
col·lectivitat i que comparteixen un conjunt de característiques comunes (llengua, història,
ètnia, religió...)

L’objectiu de la nació és legitimar el nou estat liberal: De “l’Estat soc jo” a “l’Estat som la
nació”. La nació busca homogeneïtzar culturalment un país, una identitat que faciliti la
cooperació. Ni la nació ni l’estat son realitats preexistents, són construccions polítiques.

Objectiu: l’estat-nació
Nation building: L’Estat abans de la nació, com ara França, Espanya, països descolonitzats.
L’Estat precedeix a la nació, teniem un estat amb un rei i després es crea la nació: tenim un
sistema polític, uns trets comuns, etc.

State building: La nació abans de l'Estat, com ara, Itàlia, Alemanya… Hi han nacions que
s’identifiquen com a tal però no tenen Estat propi, per tant, reivindiquen el seu dret de tenir-
ne.

Poques vegades estat i nació es corresponen perfectament. (Portugal, Islandia, Suècia,

Japó…). Molts estats plurinacionals (Espanya, UK, Canadà, Bèlgica, etc.). Algunes
identitats nacionals engloven diversos estats (Xina, Taiwan, Singapur, Malasia, Corees).

En els darrers anys s’han accentuat els conflictes entre la nació i l’estat.
➢ descolonització: estats sense identitat nacional
➢ desintegració de la URSS
➢ globalització
➢ afirmació de les identitats nacionals subestatals
➢ migracions

Formes d’Estat i formes de govern

Formes d’Estat: relació entre els elements constitutius de l’Estat: població, sobirania i
territori. Tenim: estats unitaris, regionals, autonòmics, federals, absolut, liberal, liberal-
democràtic, “l’estat social i democràtic de dret”, i la confederació d’estats.

Formes de govern: distribució funcional del poder i la relació entre els tres poders de l’Estat.
Tradicionalment, tenim la monarquia, l'aristocràcia i la democràcia. Actualment, tenim el
parlamentarisme, presidencialisme, semipresidencialisme, monarquia i república.

Distribució territorial del poder

Classificació segons la distribució territorial del poder:
➔ Estats Unitaris: Ex: França
El poder i la sobirania resideixen només en l’Estat central. La creació de l’Estat
modern vol incloure que tothom sigui el mateix dins de l’Estat, per tant es dóna

10
 suport a la centralitat del poder, la qual cosa també facilita que es traslladin les
decisions que l’Estat pren a la societat. És el poder central qui legisla i executa.

➔ Estats Regionals: Ex. Espanya

Allò que els distingeix dels estats unitaris és el seu disseny i estructura que no és
lliure, i trasllada les seves competències legislatives a les unitats autònomes que el
composen. Les autonomies tenen competències exclusives (poden decidir en
matèries exclusivament ells) i compartides (poden decidir en matèries compartides
pel poder central). Un exemple és l’autogovern de Catalunya. Allò que els distingeix
dels estats federals és la poca influencia pel que fa al poder compartit. Sí otorga un
poder polític, però participen poc en el poder unitari de l’estat.

➔ Estats Federals: Ex. EEUU

Els estats federals són el resultat d’estats que decideixen unir-se i compartir el seu
poder per crear un gran poder central. Tenim tres aspectes importants a comentar.
D’una banda, l’autogovern. Els territoris que conformen l’estat federal tenen poder de
decisió en aquelles matèries que no hagin estat cedides a l’estat federal (principi de
subsidiarietat). D’altra banda, el govern compartit. A més de l’autogovern, els estats
membres formen l’estat federal, que té unes competències exclusives. La reforma
constitucional necessita el consentiment tant de les institucions de la federació com
de les de la majoria de les entitats federades. Finalment, el bicameralisme, que
consisteix en l'existència de dues cambres: la cambra baixa, que representa a la
ciutadania, i la cambra alta, que representa als territoris. Els estats que el composen
tenen les seves pròpies institucions però també tenen cambres pròpies de cada
estat. Tots seleccionen aproximadament el mateix nombre de senadors de les
cambres.

➔ Estats Confederals: Ex. UE

És una mena d’estats que decideixen unir-se per poder prendre decisions en
matèries que consideren molt importants, com ara la defensa o seguretat. No
posseeix sobirania, sinó que la sobirania resideix en cada un dels estats membres.
Pel que fa al seu fonament jurídic, tenen tractats internacionals en comptes de
constitucions. Això és una de les seves diferències. Implica que la majoria de les
decisions han de sortir de la unanimitat. Les confederacions acostumen a tenir una
institució com una asamblea amb els representants del estats corresponents
(ambaixadors) per defensar les seves preferències. Per tant, les normes les
executen els mateixos estats membres i no la confederació.

11
Distribució territorial del poder: el cas d’Espanya
Tenim dues variables: l’autogovern i el govern compartit.

Per autogovern entenem que té a veure amb la capacitat de decidir de manera autònoma
en materies concretes. Fins a quin punt poden decidir, financçar, etc en determinades
matèries. Per exemple, quin nivell institucional tenen, tipus de competències, la capacitat
que tenen pel que fa al tema dels impostos, etc.

Per govern compartit enetenm que és la mesura en que els governs dels estats membres o
territoris participen en el les decisions del poder central. Per exemple, la seva representació,
fins a quin punt els membres participen en les lleis de l’estat, influència dels impostos que
decideix l’estat o de les regions en les reformes de la constitució compartida, la
determinació dels òrgans compartits, etc.

Distribució funcional del poder

12
 Tema 3: Partits Polítics
Un conjunt de persones que decideixen unir-se per la defensa d’uns interessos, idees,
valors, etc. El que diferencia un partit polític d’altres associacions és la voluntat d’assolir el
poder.
Definició del pp: Associació d’individus unida per la defensa d’uns interessos, en un
organització estable i estesa pel territori afectat per aquests interessos, amb afany de

13
permanència en el temps, i l’objectiu del qual és assolir el poder polític, exercir-lo i portar a
terme un programa polític.

Partits de Notables
➔ Membres influents i destacats de la societat.
➔ Pocs electors, poques persones.
➔ Poca organització ni estructura permanent.
➔ Finançament a càrrec dels membres
➔ Programa o ideari molt genèric.

Els partis polítics neixen pel sorgiment de l’Estat liberal. S’impulsa un nou sistema de poder
que es divideix entre tres: judicial, executiu, legislatiu. El Parlament intentarà representar a
la ciutadania de la nació. La representació de la ciutadania no la faran a partir del sufragi
universal, en un principi, el dret de vot està extraordinàriament restringit als homes rics
(sufragi censatari: sufragi molt limitat amb molts criteris). En un inici, aquestes restriccions
de votació provoca que una part molt petita de la ciutadania.

Gent amb molt prestigi social - grans terratinents, empresaris, industrials -, burgesos,
nobles, etc. Per què s’estableix un criteri de renda a l'hora de votar? Perquè com que eren
rics el fet de votar era una manera de distingir-se de la resta de la població. Tenien el
temps, recursos i formació per pensar en la voluntat general i en els seus “interessos”
socials.

Apareixen les institucions sense un programa previ, és la participació en debats i en la

política en general quan comencen a sorgir-ne i a formar-se els partits polítics i cantons
diferents. A partir dels debats que es feien és quan es produeixen afinitats dins dels
membres i es comencen a reunir per millorar afers polítics, com ara, que el sufragi sigui
universal.

Partits de Masses
➢ Creats pels exclosos del poder polític.
➢ Pretenen ser un instrument d’instrucció
➢ Pretenen ser molts membres (“de masses”):
➔ Representen a una massa social molt àmplia
➔ Vots
➔ Finançament: pagament quota per el partit.
➢ Ben organitzats
Professionals de la política:
➔ “Alliberats”: treballadors del partit.
➔ Dirigents.

Aquí és quan comencen a sorgir les ideologies que mostren un ideal futur, una aspiració
col·lectiva mitjançant un programa de cada partit polític. Si tenim ara per ara un col·lectiu
molt més gran que vota, per tant, els partits s’anomenen partits de masses perquè es
dirigeixen a masses de gent. Aquests són creats fora del sistema polític, aquesta és la
diferència. És la creació del sector de població que abans havia estat exclòs de la polític i
sorgeixen les platafirmes necessàries per a poder financiar aquests partits.

14
Comencen a sorgir els partits liberals i socialistes. Creen molts mecanismes per instruir a la
clase obrera - com ara mútues, ateneus (espai d’activitat cultural per a la classe
treballadora, activitats d’oci, activitats extralaborals), diaris, etc. -.

Quan els partits estaven reduïts als rics, no hi havia problema per a finançar les campanyes
polítiques, però en aquesta època no és així, es fa a partir de les aportacions o quotes
petites dels membres del partit.

Partits de Masses: evolució

➔ Constitucionalització
➔ Finançament públic
➔ Canvi en les condicions de vida.
➔ Irrupció dels mitjans de comunicació

S’introdueixen en les constitucions, per tant, agafen molta rellevància, sobretot després de
la SGM. Per posar més difícil que es pogués centralitzar el poder com Hitler va fer,
s’introdueixen en la constitució per a que els partits estiguessin més protegits i no
s’eliminessin.

Les persones que treballen en política tenen un sou públic, un finançament públic. Què
justifica aquest sou públic? Perquè si t’has de dedicar a la política amb tot el que això
exigeix i a més haguessis de treballar per subsistir, sería molt més complicat tenir una
política en condicions. Per tant, tenen un sou públic per a poder dedicar-se plenament a la
política i, a més, subsistir.

Apareix l’Estat del benestar, l’expansió de l’atur, etc. Això millora en termes generals les
condicions de vida i la classe mitjana que difumina les grans desigualtats dels s.XIX i les
distincions entre classes. Emergeix un nou sector social que ja no es considera com a
classe treballadora, etc. - i , per tant, es produeix un canvi en les condicions de vida i dels
valors de la societat (molt materialistes d’una banda, la reivindicació del feminisme, etc.)

Els mitjans de comunicació han impulsat molt als partits polítics. hi ha tot un escenari en el
que s’estudia la llum, els colors, etc. per a que les imatges siguin les millors possibles.
També tenim internet i les xarxes socials amb diaris constants, notícies i demés per a dirigir-
se a un públic o altre. La televisió va trigar anys en generalitzar-se però els mòbils, en canvi,
en poc temps tothom en tenia.

Partits d’electors o “catch all” (Kirchheimer, 1980)

➢ Objectiu principal: mobilització dels votants.
➢ Pretén captar un ampli espectre social. (atrapalotodo)
➢ Prioritat de l’activitat del partit és la propaganda electoral.
➢ Desideologització
➢ Programes genèrics i ambigus
➢ Augmenta la importància dels grups d’interés, baixa el dels afiliats.
➢ Creix la professionalització política i la importància dels líders.

Tot això ens porta a uns partits “atrapalotodo” (catch all). Es dirigeixen a un sector molt
ampli, els màxims votants possibles, dóna més igual la seva classe social. Difuminen les

15
ideologies i els programes electorals per atraure a més gent. agafen molta força sense una
estructura fixa. Per a arribar a tothom té molta facilitat amb Internet i les xarxes socials.

Funcions dels partits

➢ Socialització política i creació d’opinió
➢ Agregació d’interessos: agents de simplificació i agregació de demandes socials
➢ Canalització de les peticions de la població
➢ Formació d’elits polítiques
➢ Reforçament i estabilització del sistema polític

Els partits socialitzen, parlen sobre temes polítics de qualsevol mena i creen opinions
diferents segons les prioritats i interessos de cadascun. Intenten emportar-se l’atenció
mediàtica cap a allò que els interessa. També recullen peticions de la població per a poder
satisfer-les. A mesura que es participa en la política, més es reforça el bon funcionament i
dinàmica del sistema polític i la e¡seva estabilització.

Els valors
Per definició, els valors són principis o creences que defineixen les nostres aspiracions o
desitjos, i que orienten el nostre comportament. Donen coherència al nostre sistema
d’actituds polítiques.

Els valors influeixen en les decisions polítiques. Els valors ens defineixen a nosaltres i al
món que ens envolta. Són un conjunt d’orientacions, conceptes i creences que ens guien i
determinen políticament. És a dir, dicten d’alguna manera cap a on es posicionem.
Sostenten les nostres actituds polítiques. Els valors canvien accions, comportaments i lleis.

La família, l’educació, la classe social, el lloc de naixement, la religió, entre d’altres, són
institucions que influeixen en la construcció de valors.

Així doncs, els valors no són tan sols construccions individuals, sinó socials. Els sistemes de
valors evolucionen i canvien amb el temps.

Els canvis els valors dominants tenen repercussió en les orientacions polítiques i en
l’organització social

Ideologies
¿Què és una ideologia? Una ideologia és un conjunt de conceptes i valors que pretenen
descriure l'univers polític, establir objectius per a intervenir en aquest i definir estratègies
necessàries per aconseguir-ho.

16
D’idiologies han nascut i mort al llarg de la nostra història, però totes (o gairebé totes)
comparteixen les següents característiques:
➢ sistemàtiques: expliquen la relació entre diversos elements per explicar la realitat
➢ instrumentals: són un instrument de canvi social
➢ simplifiquen la realitat: esquematitzen la realitat

Les ideologies se sustenten pels valors i principis de la societat. Ens expliquen com és la
realitat, d’una banda, i com hauria de ser, d’altra banda. Les ideologies transformen els
sistemes de valors en instruments per a l’acció política.

Les nostres ideologies ens faciliten posicionar-nos en una banda u altre políticament parlant
sense necessitat de conèixer al 100% el tema.

Quins són els components principals de les ideologies?

➢ Defensar una determinada concepció de la natura humana: determinan la natura
humana. Cadascuna d’elles entenen la natura humana d’una manera u altre.
➢ Defineix una visió de les relacions entre individus.
➢ Proposen un esquema de relacions entre cada individu i el col·lectiu social:
aquestes relacions com s’haurien de produir. S’haurien de realitzar en benefici propi,
per exemple?
➢ Es pronuncien sobre l’estratègia a dur a terme per avançar cap als objectius:
pot ser un canvi en les lleis, imposar una religió, etc.

Utilitat:
➔ Redueix els costos d’informació.
➔ Permet simplificar els missatges.
➔ Les diferents ideologies sovint s’agrupen en dimensions ideològiques que poden
incloure posicionaments diferents. Ex: esquerra-dreta.
➔ El concepte esquerra/dreta varia de significat. Es a dir, cal diferenciar sistemes de
valors i ideologies, dels termes que s’adopten per a cadascuna d’aquestes, que
poden variar.

Els canvis dels valors dominants tenen repercussió en les orientacions polítiques i en
l’organització social

Conflictes socials i impacte polític

17
Liberalisme
➔ Contraposats a les Monarquies absolutistes.
➔ Origen: Il·lustració europea, S.XVIII
➔ Autors principals: Locke, Stuart Mills, Bentham, Adam Smith
➔ Protagonista: l’individu. Valor suprem: la seva llibertat.
➔ Comunitat política = l’acord entre individus lliures.
➔ Sistema polític: separació de poders, laïcisme, drets fonamentals.
➔ Sistema econòmic: defensors i promotors del capitalisme i Estat mínim.
➔ Polítiques públiques habituals: baixades d'impostos, privatització, desregulació...
➔ Respecte a les decisions personals: LGTBI, avortament, eutanasia...
➔ Evolució: les desigualtats + greus crisis econòmiques – Social-liberal, o lliberalisme
social.
➔ Partits liberals a Espanya: Junts? Ciudadanos? Dins del PP i dins del PSOE.

Si neixies camperol eres camperol tota la vida, més igual la política. Això va canviar amb la
Revolució Industrial i Francesa, on es reivindica la llibertat i ara qui naixia camperol tenia la
llibertat de ser una altra cosa al llarg de la seva vida.
Això és producte del pacte del conjunt d’individus racionals que conforma la realitat política.

Pel que fa al sistema econòmic, els liberals volen un sistema autonòmic a finals del S.XVIII
davant d’una economia principalment agrària. Aquesta idea comença a expandir-se al S.XIX
i sorgeixen els burgesos i els grans propietaris de terres. Tenen interessos similars però
sovint xoquen.
Sorgeix el capitalisme i la idea de llibertad com a valor suprem. Les idees econòmiques
alimenten les idees polítiques. Tenim un sistema econòmic basat en la llibertat: llibertat
d’empresa, llibertat de compra, llei d’oferta i de demanda, existència d’una mà invisible que
d’alguna manera controla el mercat sense interferències de l’Estat (Estat mínim), etc.
Els valors conservadors continuen oprimint a la societat, especialment a les dones. El
liberalisme veu que la llibertat de les relacions econòmiques acaba generant grans
desigualtats: salari mínim, jornades de treball interminables, etc. Degut a això, tenim crisis
econòmiques amb costos socials molt grans. Per tant, l’Estat comença a tenir un paper més
incisiu en les relacions econòmiques per evitar les cirisi i que les nacions es recuperesin
més ràpidament de les crisis.

18
Conservadurisme
➔ Reacció al liberalisme, defensors de l’Antic regim: noblesa, jerarquia eclesiàstica.
➔ Autors: Burke, De Bonald, De Maistre.
➔ Consideren que existeix una comunitat social de forma natural. I el composen
col·lectius o institucions socials: famílies, pobles, estaments socials, gremis...
➔ Tradicionalistes.
➔ Contraris al progrés, contraris als canvis: contraris a llibertats personals (eutanàsia,
matrimoni homosexual, avortament, lgtbi...)
➔ En l’àmbit econòmic: primer terratinents agrícoles. Posteriorment incorporaran el
liberalisme econòmic.
➔ Variants i evolució: dues derives
◆ Radicalització: Feixisme
◆ Moderació: DC, que acceptarà l’Estat del Benestar (Al, Italia, GB...)
➔ Mes recentment: revolució conservadora Thatcher i Reagan:

El conservadurisme reacciona davant del liberalisme, és una mena de contrarevolució.

Tenen uns principis contraris als de
A diferència dels liberals, creuen la naturalesa humana està conformada per comunitats
socials que son consustancials, parlen de la família, pobles, estaments socials, gremis, etc
Considerem que tot allò forma part de la naturalesa humana i d'un organisme viu que
defineix la manera de ser d'un poble o nació. Per tant, son molt tradicionalistes, es la
tradició l’únic component que dóna legitimitat. Contradeix a la democràcia com a mínim en
la ideologia, i per tant, també contraris al progrés, no volen cap canvi en la societat.
Creuen en la familia tradicional: home, dona i fills, qualsevol altre model de família es
considerat una tragèdia. Fins i tot es funden partits des de la religió per donar suport als
seus valors.

Pel que fa a la economia, tenim a gran terratinents agrícoles. a mesura que es genera la
revolució industrial i diverses crisis acaban concloent en un estat que intervingui en
l'economia i que accepta l’estat del benestar. Pero no tota aquesta població conservadurista
esta d’acord sino que hi ha una part que es radicalista i es torna feixista.

Socialisme
➔ També reacció al liberalisme i al capitalisme, però per avançar: assegurar el
benestar col·lectiu, de tothom, no només d’uns pocs.
➔ Autors: Marx, Gramsci, Bernstein, Adorno, Habermas
➔ Consideren esser humà com a social. Valor suprem: igualtat.
➔ I no hi ha llibertat sense igualtat: llibertat com a no injerència vs. No dominació.
➔ Problema: propietat privada i explotació entre essers humans – Lluita de classes
➔ I l’Estat burgès que protegeix aquesta classe i aquesta desigualtat.
➔ Per això cal que la classe treballadora es faci amb el poder, i establir l’equitat.
➔ Evolució: disputa reforma vs. revolució?
◆ La Revolució Bolxevic representa un cisma definitiu: PS vs PC.
◆ També entre els qui defensen arribar a un control col·lectiu i públic de tota
l’economia vs els qui contemplen propietat privada: Socialdemocràcia.
➔ Avui: tots gradualisme i reforma, diferència en l'ambició.
➔ I incorporant noves idees: ecologisme, feminisme...

19
 ➔ Polítiques públiques: serveis públics, intervenció pública en l'economia (regulació,
controls, preus...), empreses públiques, redistribució i pre-distribució...
➔ En drets personals en línia “liberal”: eutanàsia, lgtbi, anti-racisme...

Reacció al liberalisme en altres termes. Volen superar el liberalisme i ser una societat que
satisfegui a tots. Com a valor fonamental tenen la igualtat. La riquesa d’uns pocs té com a
conseqüència la pobresa i misèria de molts. Tenen una visió utòpica per a aconseguir
canviar això i que tothom sigui igual per no patir més crisi ni desigualtats.
Creuen que no hi ha llibertat pròpiament dita sense igualtat. Pels liberals la llibertat
consisteix en que ningú intervingui en la vida dels altres ni estiguis forçat a fer res. Llibertat
coma no iferencia es diu. En canvi, els socialistes creuen que la llibertat es la no-dominació,
hem de tenir les condicions necessàries per a que mai ningú estigui en una situació inferior
que l’altre, a mé de la definició que els liberals li donen a la llibertat.

Es proposa una revolució per arribar a les institucions i canviar el model de vida i economia
que es porta fins al moment. Lluitaran per aconseguir el sufragi universal a partir de la seva
presència en les institucions i la seva influencia comencen a obtenir els seus objectius i
canvis en la política econòmica, una sèrie d’avenços molt tímids que comencen a posar de
manifest una certa millora de la clase treballadora.
La primera revolució treballadora exitosa es la revolució boltxevica, i gràcies a aquesta
moltes altres revolucion s treballadores van començar a triomfar.

Nacionalisme
➔ La nació com a comunitat amb passat històric i com a projecte col·lectiu de futur, es
el protagonista de l’acció política.
➔ El nacionalisme crea la nació, i també pot impedir que un Estat es converteixi
plenament en nació: Nacionalisme d’Estat i Nacions sense Estat.
➔ Objectiu: Estat propi i nacionalment homogeni.
➔ Polítiques: major autogovern i sobirania, defensa dels elements identitaris principals
(llengua, tradicions, cultura...), projecció exterior.

Entenen que tots els éssers humans formen part d'una nació històrica amb un passat i
característiques que s’han de conservar en el futur. El protagonisme no es la llibertat,
igualtat o les classes, sino la nació. La nació ha de defensar-se de les amenaces.

Ecologisme
➔ Neix als anys 60, a les democràcies occidentals
➔ Autors: Rachel Carson, Petra Kelly.
➔ Alerten del deteriorament del planeta per l'acció humana que explota la natura,
amenaçant la pròpia subsistència de la vida, i hipotecant a les generacions futures.
➔ S'hi sumen altres idees claus com pacifisme, drets humans, anti-racisme,
animalisme...
➔ Inicialment crític amb esquerra i dreta, i aliè a aquesta distinció. Evolució: major
identificació amb l'esquerra.
➔ Polítiques: foment de les renovables, mobilitat sostenible, consum de proximitat,
descarbonització, tancament de nuclears, protecció territori i espècies...

20
Neix a partir de la consciència de que l'ésser humà està destruint el planeta. Estem
explotant el planeta i es quedara en condicions pitjors per a les futures generacions. Es
volen canvi en la manera de produir, consumir, moure's, etc. Involucra una serie de valors
que no havien tingut tanta rellevància, no s’havien contemplat, són resultats del pas del
temps. Son valors postmaterialistes perquè no tenen a veure amb la millora de les
condicions de vida, o en tot cas no directament, sino de que les futures generacions puguin
gaudir de la mateix dret de viure i per tant apareixen noves idees i noves inquietuds.

La Unió Europea
La creació de la UE ha estat un avanç per als seus membres. La seva creació prové de la
diverses guerres mundials amb l’objectiu de que no es tornés a donar un fet com aquest i la
millora de les economies dels diferents països. És un fet inèdit perquè és molt difícil una
decisió conjunta i que la Unió sigui vigent, és molt important per a la societat.

Avui dia està formada per 27 Estats membres, 440 milions de ciutadans i 19 Estats
comparteixen l’€. Tenim diversos candidats actuals per a entrar a la UE: Albània, Antiga
República Iugoslava de Macedònia, Montenegro, Sèrbia, Turquia i Ucraïna.

Els principis fonamentals de la UE són:

- Valors comuns: respecte de la dignitat humana, llibertat, democràcia, igualtat, Estat
de Dret, respecte dels drets humans, pluralisme, no discriminació, tolerància, justícia
i solidaritat (article 2 del TUE)
- Finalitat: promoure la pau, els valors de la UE i el benestar dels seus pobles (article
3 del TUE)
- Les quatre llibertats: lliure circulació de persones, mercaderies, serveis i capitals

L’evolució que s’ha viscut és la següent: l’any 1951 es crea la Comunitat Europea del Carbó
i l'Acer (CECA). Perquè carbó i acer? Perquè és evident que aquests elements eren clau en
la potencia elementística i econòmica de les nacions i, com es volia evitar guerres, doncs. Al
1957 se signa el Tractat de Roma, la qual cosa forma la Comunitat Econòmica europea
(CEE) i de l’Euratom. Finalment, al 1965 se signa el Tractat de Brussel·les, la qual cosa
crea la fusió de les diverses comunitats europees fins al moment: CECA, CEE i EURATOM.

Pel que fa als tractats:

- 1986: Acta Única Europea
- 1992: Tractat de Maastricht, molt important perquè es prepara la creació de l’€, es
demanen a les economies que s’integraràn de manera única a dur a terme unes
polítiques econòmiques: que tingui un nivell d’inflació, de deute, entre d’altres,
determinats, els quals s’han d’assolir per a que les economies siguin més o menys
homogènies. Així doncs, també es prepara la Unió Monetària Europea i una major
unió política. És un moment tens i delicat per a les nacions perquè, d’alguna manera,
es restringeix l’àmbit econòmic dels països.
- 1997: Tractat d’Amsterdam
- 2000: Carta de Dret Fonamentals
- 2001: Tractat de Niza

21
 - 2005: Rebuig de la Constitució Europea a França i Països Baixos. La construcció de
la UE va ser molt dificultosa i va ser objecte de debat. Es van anar generant diverses
aliances i enemistats amb el pas del temps, però tot això s’ha resolt més o menys
- 2007: podem proposar legislacións a nivell europeu gràcies al tractat de Lisboa
mitjançant ciutadans europeus que recullen signatures. Tot això es manté el principi
que la UE actua dins els límits i competències que els hi atorguen els estats.

Aquests són els membres per ordre cronològic de la UE:

➔ 1951: Alemania, Bélgica, Francia, Italia, Luxemburgo y Países Bajos - CECA
➔ 1973: Primera ampliación – Entrada de Dinamarca, Irlanda y Reino Unido en la CEE
➔ 1981: Grecia
➔ 1986: España y Portugal
➔ 1995: Austria, Finlandia y Suecia
➔ 2004:
Eslovènia, Eslovàquia, Estònia, Hongria, Letònia, Lituània, Malta, Polònia, RepúblicaT
xeca, Xipre, Bulgària i Romania
➔ 2013: Croacia
➔ 2020: Brexit
Actualment hi ha 27 països de la UE.

Què ens ofereix la UE?

➔ Llibertat per a viure, estudiar i treballar en qualsevol Estat membre
➔ Programes d'intercanvi per als joves: Comenius, Leonardo da Vinci o Erasmus
➔ Una moneda única per a dinou països
➔ Lleis sobre el medi ambient per a lluitar contra l'escalfament climàtic
➔ Igualtat d'oportunitats

Institucions Europees
Parlament Europeu: és l’òrgan de representació directa de la ciutadania. Comparteix amb el
Consell de la Unió Europeu el poder legislatiu (aprovació de les lleis). Per tant no té el poder
total en aquest àmbit. Això es fa mitjançant dos procediments:

➢ Procediment legislatiu ordinari: paritat Parlament-Consell

➢ Procediment legislatiu especial: preeminència Parlament o Consell

Per tant, sovint té diversos dèficits democràtics, ja que té les seves limitacions. Un exemple
d’això és que té tota la part de política econòmica com si no fos rellevant, perquè té molt
poca capacitat de decisió en l’àmbit econòmic.
Dèficits que té (resum):
- ha de compartir el seu poder amb el consell
- hi han matèries en les que té un paper nul
- no té iniciativa legislativa: els centres que le formen no tenen poder per legislar,
només es presenten proposicions.

Funcions:
➢ Debatre i aprovar, juntament amb el Consell, la legislació de la UE
➢ Controla a altres institucions de la UE, especialment a la Comissió,
➢ Debat i adopta amb el Consell el pressupost de la UE

22
Actualment, el Parlament està format per 705 membres triats per sufragi universal. Espanya
elegeix 59. Es produeixen eleccions cada cinc anys. Tenim la seu a Estrasburg i
Brussel·les. La presidenta és Roberta Metsola. Els diputats al Parlament Europeu se sentin
en grups que estan organitzats en funció de la seva afiliació política, no de la seva
nacionalitat

Els 705 diputats al Parlament Europeu, segons els grups polítics (maig de 2021):
187 - Grup del Partit Popular Europeu (Conservadors - Demòcrata-Cristians): PP
145 - Grup de l'Aliança Progressista de Socialistes i Demòcrates (Socialdemòcrates): PSOE
97 - Grup Renew Europe (Liberals): PNB, Ciutadans.
74 - Grup Identitat i Democràcia (Extrema dreta)
73 - Grup dels Verdes/Aliança Lliure Europea (Ecologistes i nacionalistes sense Estat): part
de UP, ERC, Junts
63 - Grup dels Conservadors i Reformistes Europeus (Extrema dreta): VOX
39 - Grup de l'Esquerra (GUE/NGL) (Esquerra post-comunista): Part de UP
27 - No inscrits: Diputats de Junts

Consell Europeu no és el mateix que el Consell de la Unió Europea. Les decisions es

tomen amb el de la UE.

El consell europeu està compost pels caps d'Estat o de Govern dels Estats membres, així
com pel seu president i pel president de la Comissió Europea.
La seva finalitat és guiar les polítiques de la UE i definir la seva adreça i prioritats polítiques.
Estableixen les orientacions de la unió, parlen de la política exterior, etc.
Cimeres: 1 per trimestre + extraordinàries
Decisions: Consens (amb excepcions)
President: Charles Michel, triat pel mateix Consell Europeu per majoria qualificada.

El Consell de la Unió Europea és la reunió dels ministres dels 27 Estats membres segons el
tema. És un dels òrgans principals de negociar i adaptar les polítiques que s’aproven de la
unió europea. Per exemple, si la temàtica és economia, reunim els ministres d’Ecofin (reunió
dels ministres d'economia dels països de la unió europea).

Representa els interessos dels Estats Membres. És el principal òrgan de decisió de la UE

juntament amb el Parlament. Coordina i vigila les polítiques dels estats membres, sobretot
les econòmiques, a més de desenvolupar un pla de seguretat i d’exterior. Aprova l'ampliació
de la ue per unanimitat si reuneix els requisits i es pren les decisions per majoria qualificada.

Funcions:
➔ Colegisla amb el Parlament Europeu (modifica, aprova o rebutja les propostes
legislatives de la Comissió)
➔ Coordina les polítiques dels Estats membres.
➔ Desenvolupa la política exterior i de seguretat, seguint els directrius del Consell
Europeu.
➔ Juntament amb el Parlament Europeu, aprova el pressupost de la UE.

23
La seva presidència és rotatòria i exercida per un Estat membre diferent cada sis mesos. Se
suposa que al juliol li toca a España, cosa que significa que totes les reunions hauran de
realitzar-se davant la presència del president/a del moment.

Decisions:
➢ Normalment mayoria qualificada:
○ 55% dels Estats que representin, com a mínim, al 65% de la població de la
UE).
○ Per a bloquejar una decisió, són necessaris mínim 4 països (que representin,
com a mínim, al 35% de la població de la UE).
➢ Decisions en temes sensibles com la política exterior i la fiscalitat - unanimitat
➢ Qüestions administratives i de procediment - majoria simple

La Comissió Europea
Té la capacitat/dret d'iniciativa: proposa i aplica les lleis. És considerat com una mena de
guardià de la UE. S’entén que pensa en la UE, degut a que és l'òrgan definit per impulsar la
constitució europea i que prioritza els objectius i necessitats de la UE abans que els
personals.
Son 28 comissaris europeus exclusivament, (un per cada Estat membre), inclòs la
presidenta: Ursula von der Leyen, i diversos vicepresidents (un d'ells, l'Alt Representant de
la Unió per a Afers exteriors i Política de Seguretat).

Funcions:
➢ Es negocien acords internacionals en nom de la UE.
➢ Proposar nova legislació al Parlament i al Consell.
➢ Té gairebé exclusivitat en la iniciativa legislativa.
➢ Elabora els pressupostos anuals perquè els aprovin el Parlament i el Consell.
➢ Gestiona el pressupost de la UE.
➢ Fa complir la legislació de la UE (juntament amb el TJ)

Elecció del President/Presidenta: el Consell Europeu acorda un/a candidat/al fet que
necessita el suport de la majoria del Parlament Europeu.

Altres institucions i òrgans de la UE

➢ Tribunal de Justícia de la Unió Europea
➢ Banc Central Europeu
➢ Tribunal de Comptes Europeu
➢ Comitè Econòmic i Social Europeu (CESSAMENT)
➢ Comitè Europeu de les Regions

El dret de la ue
- aplicabilitat inmediata: no cal que le sparlaments dels països facin res. No
necessiten cap acte de recepció.
- efecte directe: els drets i obligacions son exigibles, ho podem exigir als nostres
governants. Els drets i obligacions que crea són directament exigibles pels
particulars entre si, enfront dels òrgans nacionals o europeus.
- supremacia: si el que s'estableix es contradictori el que regeix està per sobre de le
snostres lleis. Els tractats internacionals, així com les directives i reglaments

24
 europeus, una vegada publicats oficialment a Espanya, formaran part del seu
ordenament intern (TUE i el TFUE).
- reglaments: el nivell màxim d'aplicació de legislació europea, es obligatoria en els
mitjans i en els fins, aquell reglament pot entrar en vigor de manera immediata i no
necesita ninguna altra aprovació, té la mateixa aplicació a tots els estats membres.
s'aplica a tota la UE. Obligatori en els mitjans i en els resultats.
- directiva: si necesiten una adaptació, el que fan és donar orientacions, finalitats,
estableixen objectius obligatoris pero no mitjans per arribar a assolir aquests
objectius per això donen orientacions per tal de fer-ho. Els mitjans no són obligatoris,
però sí els resultats i terminis. Els Estats han de fer una transposició en el seu
ordenament.
- decisions: No té abast general. Destinat a empreses, particulars o Estat de la UE

No surt al pp: el paper de les regions i de les comunitats autònomes és a nivell ascendent,
existeix una comissió o conferència d’assumptes relacionats amb la ue a espanya que
reuneix els diferents consellers per tractar els temes que esdevendran a la unió, espai per
facilitar que les comunitats participin en les decisions despanya en la unio. i a nivell
descendent es que s'han de respectar les competències que tinguin, si el tema de salut es
de competencia de comunitats autònomes això s’ha de tenir en compte a l’hora de negociar
temes de salut.

Governança Global
Definició: Gestió conjunta dels interessos i els problemes compartits per diversos actors
internacionals, estatals i no estatals, a través d'institucions, mecanismes o processos
formals i informals. Exemples: Banc Mundial, FMI, OMC, OMS, OIT…

La dificultat és que no tots els països tenen les mateixes preferències, tenen posicions
diferents, tenim processos molt industrialitzats i d'altres que no, els interessos polítics i
estratègics són diferents, i segons la matèria a tractar serà més fàcil o no posar-se d’acord o
no.

Béns en xarxa: Ex: calendari, pesos i mesures, correus, trànsit aeri...

Ex: Org. Meteorològica Internacional, o la Unió Postal Universal, o la Unió Internacional de
Telecom.

Són aquells béns públics que no s’aturen, al contrari, quanta més gent els utilitzi millor, més
beneficis aporta. Les decisions acostumen a prendre’s de manera amplia i tècnica.

Béns globals “competitius”, qüestions econòmiques.

Ex: condicions laborals, finances, comerç... Banc Mundial, FMI
Reunions molt freqüents per aconseguir acords, vots ponderats (es té en compte el pes o la
importància de cada país) i regles de majoria qualificada per possibilitar decisions. Les
decisions aquí, per tant, són molt més difícils i complicades

25
Béns globals “conflictius”: Acostumen a organitzar-se en un directori on es troben els actors
més rellevants i poderosos, amb caràcter permanent, i dret de veto.
Ex: NNUU

Parlen de temes de seguretat, sobre tot. Si es dóna un conflicte armat o repartiment de

territoris, el país que sigui més fort guanyarà i el que no perdrà. La decisió d’un país
poderós d’actuar, d’intervenir, no està en mans d’una assemblea. Per tant, el pes d’aquests
països és molt desigual. Tenim països que són decisius, doncs.

Trilema de rodrick

Hem de mantenir l’escenari de la globalització teensa. El que passa a l’altra punta del món
ens afecta, així com el canvi climàtic o decisions polítiques alienes, etc. La globalització és
sobretot un procés econòmic que no ha sigut casual. Gràcies a això s’han eliminat aranzels i
barreres i fomentat el lliure canvi. Tot i això no està en les nostres mans poder aturar
procesos. Això genera desigualtats entre les persones i països, l’exclusió de la societat
(tenim guanyadors i perdedors), crisis econòmiques, etc.

Fins ara, la capacitat d’intervenir era essencialment dels estats. La sobirania nacional es
veu afectada per la globalització. De manera que sembla incompatible la vigència d’aquests
tres components.

Llavors el que s’ha de fer és escollir, ja que no es pot mantenir totes. Les polítiques
democràtiques és una opció, encara que difícil de mantenir en un món globalitzat. Una altra
opció és la sobirania nacional, però estariem renunciant a la democràcia i al poder del
poble. Una tercera opció sería globalització amb democràcia.

Resum: El trilema de Rodrick, o també dit el trilema impossible, assenyala que és

impossible aconseguir al mateix temps, la hiperglobalització econòmica, la democràcia
política i la sobirania nacional. Les tres opcions simultànies són incompatibles pel que ens
veurem obligats a triar només dues d'elles.

El trilema de Rodrick assenyala que la consecució de les alternatives entre

hiperglobalització econòmica, polítiques democràtiques i sobirania nacional comporta

26
necessàriament l'afebliment d'alguna d'aquestes tres forces. D'aquesta manera, podem triar
entre les següents situacions:

- Triar ser un país globalitzat econòmicament amb una democràcia a nivell global,
però haurem de sacrificar part de la nostra sobirania nacional.
- Conservar plenament la nostra sobirania nacional i democràcia interna, però sense
integrar-nos plenament a la globalització.
- Adherir-nos a la globalització, mantenir la nostra autonomia nacional, però sacrificar
la democràcia interna.

Aconseguir els tres objectius al mateix temps és impossible ja que obtenir un impedeix que
completem un altre.

Nacions Unides
Creada amb l'objectiu fonamental de garantir el manteniment de la pau i la seguretat
internacionals. És una concepció de la pau i la seguretat entre països i per a fomentar els
drets humans. Tots els països que formen part, en teoria, están regits per la carta definitoria
de 1945 (Carta de NNUU [tractat] ). Aquesta carta dicta els principis de les nacions unides:

➔ Igualtat sobirana Estats

➔ Prohibició ús de la força
➔ Obligacions per sobre de la resta de tractats

Com a estructura tenim una Asamblea General de NNUU: òrgan deliberatiu de l'ONU. Seria
lo més semblant a un parlament. Estan representats els 193 Estats membres. Es fan
celebracions sessions ordinàries anuals. Cada país té un vot i un representant. Prenen les
decisions més rellevants (pau, seguretat, pressupostos, etc) per majoria: Això la assemblea,
perquè realment, les decisions més trascendents les pren el consell de seguretat.

Secretari General: António Guterres

Consell de Seguretat de NNUU

La Carta de les Nacions Unides assigna la responsabilitat primordial del manteniment de la
pau i la seguretat internacionals al Consell de Seguretat.

El Consell està integrat per 15 membres: Estats Units, el Regne Unit, Rússia (com a hereva
de l'URSS), la Xina i França- tenen llocs permanents i dret a veto. Deu països més, elegits
per l'Assemblea General per períodes de dos anys, sense dret a veto.

D'acord amb l'article 25 de la Carta, les seves decisions són vinculants per als Estats
membres, i poden fer recomanacions o decidir mesures per mantenir o restablir la pau i la
seguretat internacionals, inclòs el ús de la força. Cort Internacional de Justícia

Sistema de les Nacions Unides

Donar crèdits a canvi d’imposar polítiques que les nacions unides i diu, capacitat d’influir en
les polítiques econòmiques molt gran, recomanacions sobre la salut (de fet, va ser
l’organisme que va determinar que ens trobàvem en una pandèmia), entre altres

27
Objectius de desenvolupament sostenible
Adoptats el setembre de 2015, dins l'Agenda 2030 per al Desenvolupament Sostenible.
1. Eradicar la pobresa en totes les seves formes a tot el món.
2. Posar fi a la gana, aconseguir la seguretat alimentària i una nutrició millor, i promoure
l'agricultura sostenible.
3. Garantir una vida saludable i promoure el benestar per a tots i totes a totes les edats.
4. Garantir una educació de qualitat inclusiva i equitativa i promoure les oportunitats
d'aprenentatge permanent per a tothom.
5. Assolir la igualtat entre els gèneres i empoderar totes les dones i nenes.
6. Garantir la disponibilitat i la gestió sostenible de l'aigua i el sanejament per a tothom.
7. Assegurar l’accés a energies assequibles, fiables, sostenibles i modernes per a tothom.
8. Fomentar el creixement econòmic sostingut, inclusiu i sostenible, l'ocupació plena i
productiva, i el treball decent per a tothom.
9. Desenvolupar infraestructures resilients, promoure la industrialització inclusiva i
sostenible, i fomentar la innovació.
10. Reduir les desigualtats entre països i dins d'ells.
11. Aconseguir que les ciutats i els assentaments humans siguin inclusius, segurs, resilients
i sostenibles.
12. Garantir les pautes de consum i de producció sostenibles.
13. Prendre mesures urgents per combatre el canvi climàtic i els seus efectes.
14. Conservar i utilitzar de manera sostenible els oceans, mars i recursos marins per
aconseguir el desenvolupament sostenible.
15. Protegir, restaurar i promoure la utilització sostenible dels ecosistemes terrestres,
gestionar de manera sostenible els boscos, combatre la desertificació i aturar i revertir la
degradació de la terra i frenar la pèrdua de diversitat biològica.
16. Promoure societats pacífiques i inclusives per al desenvolupament sostenible, facilitar
accés a la justícia per a tothom i crear institucions eficaces, responsables i inclusives a tots
els nivells.
17. Enfortir els mitjans d'execució i revifar l'aliança mundial per al desenvolupament
sostenible.

G8
Promoure polítiques econòmiques a nivell internacional: l’organització comercial i financera,
regularització dels mercats laborals, facilitar el moviment de treballadors, controlar la
inflació, etc. Té una seu establerta i organismes. Aquí tenim els Estats Units, suècia,
França, Japó, etc. Es va fundar l’any 1973.

Els representants d'aquests vuit països es reuneixen anualment en llocs pertanyents a

algun dels membres en l'anomenada Cimera del G8. La finalitat d'aquestes reunions és
analitzar l'estat de la política i les economies internacionals i intentar unificar posicions
respecte a les decisions que es prenen entorn del sistema econòmic i polític mundial.

G20
Aquesta és del 1999, molt més moderna. Els objectius, a la pràctica, acaben sent els
mateixos. Són les potències econòmiques del món intentant coordinar-se. No té cap seu.

28
És un fòrum internacional de governants i presidents de bancs centrals, que té com a meta
discutir sobre polítiques relacionades amb la promoció de l'estabilitat financera
internacional, sent el principal espai de deliberació política i econòmica del món.

OCDE (Organización para la Cooperación y el Desarrollo Económicos)

En formen part els països rics. L’objectiu és el mateix. Aquesta és de l'any 1961. Molta
capacitat d’influència. És un organisme de cooperació internacional compost per 38 estats,5
6 l'objectiu dels quals és coordinar les seves polítiques econòmiques i socials.

OTAN (Organización del Tratado del Atlántico Norte)

Sorgeix el 1949 que obliga als països membres a recolzar-se entre ells en cas que un d’ells
estigui dins un conflicte. És una aliança militar intergovernamental que es regeix pel Tractat
de l'Atlàntic Nord. L'organització constitueix un sistema de defensa col·lectiva, en el qual els
Estats integrants van acordar defensar a qualsevol dels seus membres que sigui atacat per
una potència externa.

OSCE (Organización para la Seguridad y la Cooperación en Europa)

No va tenir molt èxit. Neix com una conferència l’any 1975, participen 57 estats (Rússia, la
UE, Estats Units, Canadà) que en plena guerra freda busquen una seguretat compartida. La
OSCE, en el seu temps, va tenir un paper important a l'hora d’evitar conflictes.
Malauradament, no va funcionar.

Pretén exercir de mediador entre els estats membres en tasques relacionades amb la
prevenció i gestió de conflictes, de manera que estimuli un ambient de confiança encaminat
cap a la millora de la seguretat col·lectiva.

entran las lecturas recomanades

29