Agents i Institucions Públiques

1. ELS FONAMENTS DE L’ACCIÓ POLÍTICA: BÉNS PÚBLICS I ACCIÓ COL·LECTIVA

- Què és la política?
La idea de política va lligada a les societats humanes. En grups humans prehistòrics no existia la política; és algo
d’una generació de col·lectius humans més amplis. És un producte d’aquesta necessitat i voluntat d’agrupar-se
col·lectivament i, alhora, la seva conseqüència.
- Té com a sentit d’existir la gestió i sorgeix afavorida pels enfrontaments, així com per la socialització.
*Zoon politikon (animal polític): Segons aristòtil, som tots animals polítics, necessitem viure en societat.
*Homo homini lupus (l’home és un llop x ell): Cal concentrar el poder en una persona per evitar conflictes seguits.

- Quin tipus de béns són al centre de l'acció política? Els béns públics
Vivim en societats amb diferències i, algunes d’aquestes, generen desigualtats (home-dona, pobre-ric…). Aquestes
desigualtats proposen també diferències sobre la valoració i importància dels béns públics; adoptem una diferent
visió sobre la gestió d’aquests béns públics segons la nostra posició.
- La implantació de béns públics suposa un benefici per tothom però no el mateix cost per a cadascú.

- Com és possible arribar a un nivell òptim de certs béns considerats importants per a la comunitat? L’acció
col·lectiva
Els que es troben/senten en una situació de desavantatge treballaran per millorar la seva situació mitjançant l’acció
col·lectiva. Per aconseguir proveir-nos d'aquests béns públics i solucionar els conflictes generats per les desigualtats,
desenvolupem la política.

- Quins són els mecanismes i les característiques que faciliten (o inhibeixen) l'acció col·lectiva? Cooperació i
conflicte
La política i la comunitat subsisteixen en la mesura en que son capaços de resoldre els problemes existents en
aquesta societat. Quan la política no és capaç de solucionar els problemes i oferir els béns públics demandats, la
societat es fractura (canvi de règim, cop d’estat…). El sentit de la política és oferir i gestionar els béns públics així
com solucionar els problemes de la societat, mantenint-la tota unida.

- Resum
- L’objectiu de la política és la provisió de béns públics
- Aquests es promouen mitjançant l’acció col·lectiva
- En un context de conflicte d’interessos, diferències i desigualtats.
- Això implica a institucions públiques que solucionin i regulin aquests conflictes (lleis, governs…)
- Per mantenir unida la comunitat que ens permet proveir-nos d’aquells béns públics
- Això implicarà novament la gestió de conflictes i competència.

1.1. Béns públics

- Són aquells que pot utilitzar una persona sense alterar la satisfacció o unitat dels altres. La seva existència i
activitat ens afecta i beneficia a tots per igual. Les seves característiques són:
- Indivisibles: No poden dividir-se en porcions o parts per al consum privat i particular.
- No exclusió: No es pot excloure, o es molt difícil, a ningú del seu gaudi o consum.
- Les raons de la impossibilitat poden ser físiques o econòmiques o ètiques.
- No hi ha rivalitat: El consum que un individu realitza d'aquest bé no impedeix ni redueix la quantitat
disponible per al consum d'altres persones.

!! Advertències !!
- La no rivalitat no implica que tothom valori per igual el servei; de fet és molt probable que les demandes de
defensa nacional siguin molt variades.
- No s’han de confondre els béns públics amb les formes mitjançant els quals aquests béns són produïts i/o les
formes jurídiques dels productors.
- Un bé públic no té perquè ser proveït per l’administració pública, ni tampoc un privat x una privada.

1
1.1.1. Externalitats
- Els béns públics poden veure’s afectats* per la producció i consum de béns privats, o l’efecte de certes
accions sobre la satisfacció i utilitat d’altres . "Mal Públic”.
- Ex. Activitat privada que dificulta la provisió de béns públics (beneficis particulars, costos col·lectius).
- Ex2. La contaminació que produeix un cotxe/empresa afecta al bé públic de l’aire i ambient net.
*Dificultar la (qualitat de) seva producció

1.1.2. Tipus de béns públics (que interessen a la política)

- Béns públics (purs): Ni exclusió ni rivalitat. No són divisibles en porcions perquè els usin varios individus.
- Ex. Aire, aigües de pluja, senyal de trànsit, far al mar…
- Béns públics amb rivalitat: Pateixen de congestió potencial. Com més gran és el nombre de les persones
que usen una carretera o un parc, menor és la utilitat obtinguda per cada usuari.
- Béns en xarxa: Com més gent els utilitza, més beneficis potencials brinda a cada usuari.
- Ex. Llengües, sistemes de pesos i mesures; wiki, les monedes, internet, les xarxes socials.
- Béns de club: Només els poden utilitzar els seus membres amb la finalitat de contenir/evitar la congestió.
- Tenen un límit econòmic, legal, etc.
- Ex. Entrar al Parc Güell (pagar una entrada); prohibida l’entrada a la piscina a no empadronats.
- Béns comuns: Posseeixen rivalitat però no exclusió.
- Ex. Oceà, medi ambient, les pastures, els boscos, etc.
- Com que no es pot excloure a ningú del seu ús però hi ha el perill de que s’utilitzin en excés, pot
provocar que: el bé es faci malbé o que hi hagi pocs incentius de la ciutadania per proveir aquell bé.
- Ex. Preservació de boscos, no reciclar, etc.
- Poca contribució a l’hora de separar brossa perquè es pensa que no tindrà un
impacte però alhora seguirà gaudint dels beneficis.

1.1.3. La política dels Béns Públics

- Hi ha una disputa social sobre quins béns públics s’han de proveir i com, perquè encara que se’n beneficiïn
totes les persones, no totes volen el mateix ni assumeixen els mateixos costos.
- Combatre canvi climàtic (cost diferent per país ja industrialitzat a país en procés).
- Depèn de la posició social, nombre potencial de beneficiaris, costos de coordinació, valors i idees
(preferències)... el que porta a competència i conflictes redistributius.
Conflictes - Ideologies - Partits polítics - Lleis i regulacions

1.2. Acció col·lectiva

- Els béns públics no sempre es proveeixen d'una manera eficient i equitativa als grups de la societat.
- La dificultat en proveir béns públics no és tant un cost econòmic sinó el posar-se tots d’acord (AC).
- La lògica individual erosiona l’acció col·lectiva i dificulta la provisió del bé públic (parc de gespa
amb caminet format per humans).
- Mentre hi ha grups molt efectiu a l'hora d'organitzar i promoure els seus interessos, alguns grups ni tan sols
poden garantir el desenvolupament d'una acció col·lectiva

Fòrmula: P = B * I - C
- C = Cost de participar (son variables i particulars)
- B = Benefici que es pugui obtenir (col·lectius)
- I = Capacitat d’influir en la consecució d’aquest resultat mitjançant la participació
- Element clau i diferencial del béns públics. És subjectiva.
- P = Participació o acció (resultar)

2
1.2.1. El polizó / freerider (el que s’aprofita)
● Els béns públics no podem excloure ningú, per tant els beneficis són col·lectius; - B
● Aconseguir-lo té uns costos (de la participació, impostos...) i cal la cooperació per aconseguir-los, però se’n
beneficiarà tothom (els qui han participat i els qui no). - C
● La nostra influència en el seu assoliment o no és minsa i, en tot cas, variable. - P
● Lògica individual: Puc obtenir el benefici sense haver d’assumir els costos de participar: polizó/freerider.
○ Resultat col·lectiu: No provisió del bé públic.
Conclusió: La racionalitat individual perjudica la racionalitat/interés col·lectiva.

Ex.1. El dilema del presoner

● La decisió de cooperar es individual, però es veu condicionada pel que esperem que faran els altres.

Pere

Si calla Si delata

Si calla 1 any de presó per cadascú Pere lliure, Joan 10 anys de presó
Joan
Si delata Joan lliure, Pere 10 anys de presó 5 anys de presó pels dos

Ex.2. La tragèdia dels comuns

Els altres

Fan vaga No fan vaga

Faig vaga Costos: Sí, pèrdua de sou Costos: Sí

Beneficis: Sí Beneficis: No ho aconseguim
Jo
No faig vaga Costos: No Costos: No
Beneficis: Sí, aconseguim el que volem Beneficis: No

1.2.2. Determinants de l’acció col·lectiva

● Tamany del grup:
○ Participació major si la meva participació és més decisiva (P).
■ Ex: En eleccions molt ajustades/polaritzades es vota més.
○ O grups petits (C). Els grups grans els costa més d’actuar en comú que als grups petits.
● Participació major en accions de baix cost. Si C és molt alt, els beneficis també ho hauran de ser.
● Estimació particular de beneficis: Participació major quan el benefici és més elevat. Ex: NIMBY…
○ Grups privilegiats: Grups petits en els que un o uns pocs membres estan suficientment interessats
en el bé com per pagar ells tot el seu cost.
■ Ex: parallamps d’una escola, exèrcit dels EEUU, seguretat d’un banc.
● Identitat col·lectiva: Grup compacte, amb molts interessos comuns i molt identificats, amb una alta densitat
de relacions socials, que implica que comparteixen interessos comuns.
○ Concentració espacial: Molt concentrats, facilita la trobada, intercanvi d’opinions i informació,
coordinació i presa de decisions, també la pressió per cooperar…
○ Homogeneïtat: comparteixen vincles, principis i valors, interessos...
● Partides repetides: El fet de cooperar afavoreix la cooperació, i a l'inrevés.
● Nombre de partides que queden

1.2.3. Incentius selectius

- Són els mecanismes utilitzats per facilitar/afavorir la cooperació i l’acció. Tipus:
● Materials o morals
● Positius (beneficis): compensació monetària, regals, descomptes, reconeixement, valors, honor…
● Negatius (conseqüències): multes, impostos, insults (esquirol)…

3
4
 2. L’ESTAT: ORIGEN, EVOLUCIÓ I FORMES D’ORGANITZACIÓ
Cada bé públic es proveeix a nivells institucionals diferents. La seva provisió ha variat amb els anys.
● Sanitat i educació (autonomies), Moneda (UE-€), Defensa (estat)
● El principal actor en la provisió de béns públics: Estat (màxim poder polític, econòmic, etc.).

1. Origen
Sorgeix al 3.000 anys a.C aprox. → Es comença a establir un espai i funció específica que es dedica a gestionar els
conflictes socials i coordinar-nos per produir determinats béns públics.
● Quan es deixa de fer en base a grups petits i es comença a deixar l'organització al lider es crea la política.

Aparició dels Estats: S.XVI-XVII (Pau de Westfàlia, 1648) → L’estat és l'exemplar màxim d’un ambit especific i
separat d’altres qüestions dedicat a gestionar els conflictes socials i a proveir béns públics.
- La formació dels Estats és un procés gradual d’expropiació i concentració dels mitjans de gestió política:
producció de lleis, justícia, fiscalitat, exèrcit, diplomácia…

2. Característiques
● Màxima autonomia institucional política: àmbit diferenciat del parentesc, relacions econòmiques, religió…
○ La base de l’autoritat son les lleis (no la tradició, ni el carisma, ni l’escollit per Déu…)
○ La política es professionalitza i el poder es despersonalitza.
● Màxima concentració de la coacció: L’estat exerceix el monopoli de la coacció legítima (violència i
producció del dret - sobirania)
○ Els mitjans de dominació (força, recaptació fiscal, defensa, creació del dret) es concentren en l’estat.
○ Centralització, integració econòmica, homogeneïtzació cultural (llengua, educació…).
● Elements configuradors: Territori, població i sobirania (potestat de decidir sobre aquestes qüestions).

3. Evolució
● Es van democratitzant: absolut – liberal - liberaldemocràtic - Estat del Benestar
○ Absolut → El Rei té el poder.
○ Liberal → Mitjançant les revolucions s’intenta dividir els 3 poders de l’estat. Però, quan
s’aconsegueix expropiar el poder al rei (s.XIX), encara no és un fusionament democràtic, sinó un
estat liberal (no tothom hi participa, només voten els més rics).
○ Liberaldemocràtic → Revolucions posteriors aconsegueixen ampliar el sufragi (no només masculí).
○ Estat del Benestar → L’estat proveeix més béns i cada vegada té més funcions (educació, pensions,
atur, seguretat social, medi ambient, etc.).
■ Paral·lelament van augmentant el nombre d’estats existents

3.1. Onades de nous estats

● Congrés de Viena (1815): aprox. una dotzena estats; 1840 dissolució de les colònies espanyoles: 15 noves
repúbliques.
● WWI: caiguda dels imperis otomà, austrohongarès i rus, 10 nous estats a l'Europa del 1920.
● Post WWII: decolonialització a Àfrica, Àsia i Orient Pròxim. 70 nous estats entre 1945 i 1975.
● Caiguda mur de Berlín (1989) i fi de la Rússia comunista: guerres dels Balcans i 20 noves repúbliques
independents

2. Estat i nació
● Nació: Agrupació d’individus conscients de formar part d’una mateixa col·lectivitat i que comparteixen un
conjunt de característiques comunes (llengua, història, ètnia, religió...)
● Objectiu: legitimar el nou estat liberal existent: De “l’Estat soc jo” a “l’Estat som la nació”.

La nació busca homogeneïtzar culturalment un país, una identitat que faciliti la cooperació. Ni la nació ni l’estat son
realitats preexistents: són construccions polítiques.
- El que fonamenta la creació d’un estat és l'existència d’una nació.

5
Objectiu: L’estat-nació
● Nation building: L’Estat abans de la nació (França, Espanya, països descolonitzats)
● State building: La nació abans de l’Estat (Itàlia, Alemanya…)
Poques vegades estat i nació es corresponen perfectament (Portugal, Islandia, Suècia, Japó…); molts estats són
plurinacionals (Espanya, UK, Canadá, Bèlgica…); algunes identitats nacionals engloben diversos estats (Xina,
Taiwan, Singapur, Malasia, Corees…)
● Durants els darrers anys, s’han accentuat els conflictes entre la nació i l’estat.
○ Descolonització: Estats sense identitat nacional.
○ Desintegració de la URSS
○ Globalització
○ Afirmació de les identitats nacionals subestatals.
○ Migracions

2.1. Formes d’estat i formes de govern

● Formes d’estat: Relació entre els elements constitutius de l’Estat: Població, sobirania i territori.
○ Estats unitaris, Regionals / Autonòmics, Federals, Confederació d’Estats.
○ Estat absolut, liberal, liberal-democràtic. “Estado social y democràtico de derecho”.
● Formes de govern: Distribució funcional del poder i la relació entre els tres poders de l’Estat.
○ Tradicional: Monarquia, Aristocràcia, Democràcia.
○ Actual:
■ Parlamentarisme, Presidencialisme, Semi-presidencialisme…
■ Monarquia, República.

2.2. Distribució territorial del poder

★ Estats Unitaris: El poder i la sobirania resideix només en l’Estat central. El centre legisla i executa l’Estat.
○ Ex. França, Portugal, Grècia, Suècia
★ Estats Regionals: Les competències de les autonomies estan limitades per la mateixa Constitució. Tenen
competència legislativa (diferència amb l’Estat Unitari) (autogovern) però poca participació en el govern
compartit de l’Estat (govern compartit).
○ Ex. Espanya, Itàlia, UK, Dinamarca
★ Estats Federals:
○ Autogovern: Les competències no cedides a l’Estat federal romanen pertanyents als estats
membres (principi de subsidiarietat).
○ Govern Compartit: La reforma constitucional necessita el consentiment tant de les institucions de
la federació com de les de la majoria de les entitats federals.
■ Bicameralisme: repersentació ciutadana (cambra baixa) i dels territoris (cambra alta).
■ Les entitats federals participen en la composició de les principals institucions de l’Estat.
○ Ex. Alemanya, Canadà, EEUU, Bèlgica, Austria, Suïssa
★ Estats Confederals: No posseeix sobirania, sinó que la sobirania resideix en cada un dels estats membres.
○ Fonament jurídic: Tractat internacional. Cal unanimitat per actuar.
○ Les institucions estan formades per delegats dels estats membres, sotmesos al mandat dels seus
governs. Els estats membres s’encarreguen d’aplicar les decisions, no la confederació mateixa.
○ Ex: UE

**Gran Bretanya crea les comunitats autonomies més tard que Espanya. Espanya havia tingut un període de
democracia en la II República on s’havia iniciat un procés de descentralització. Per tant, és típic veure evolució
d’Estats Unitaris cap a Estats més descentralitzats. Això, a vegades es fa per guanyar legitimitat (Ex: Transició,
negociar per poder plantar el nou règim polític).

6
 3. DISTRIBUCIÓ FUNCIONAL DEL PODER
3.1. Executiu dual / Sistema Parlamentari
● Neix al Regne Unit com un model per controlar i limitar el poder de la monarquia. És una fórmula dual
entorn un primer ministre unipersonal i el parlament (les dues institucions són mútuament dependents).
● El parlament tria el primer ministre (es forma una majoria legislativa que dóna suport al gabinet executiu) i,
en algun cas, pot destituir el primer ministre o alguns dels ministres del gabinet.
○ El primer ministre pot dissoldre el parlament i convocar noves eleccions.

3.1.1. Parlamentarismo de 1 solo partido (UK)

Elevada concentració de poder (un únic partit pot arribar a controlar el parlament i el gabinet).
● Un únic partit pot formar fabinet amb un apoyo majoritari al parlament.
● El primer ministre predomina sobre el gabinet i encara més sobre el parlament.

3.1.2. Parlamentarismo multipartidista (GER, ITA)

Gabinets de coalició entre múltiples partits.
● Relació més equilibrada entre institucions, ja que els partits negocien freqüentment i sobre diversos aspectes.

3.2. Executiu Monista / Sistema Presidencialista

El cap d'estat és alhora cap del govern. Les eleccions són separades per a la presidència i per l'assemblea
● Govern unificat → El president compta amb una majoria d'escons a l'assemblea (superpresidentes;
concentració de poders)
● Govern dividit → El president no té majoria a l'assemblea (punt mort; conflicte interinstitucional)

El típic exemple d’aquest sistema és Estats Units. Hi ha secretaris d’estat, però, al no haver rei, la ciutadania escull
un president de govern que serà tan poderós com un monarca (posarà en marxa el poder executiu). D’altra banda, el
parlament no elegirà president, ja que el president és el cap del govern i de l’estat.
● El secretari d’estat és elegit pel president. D’aquesta forma de govern permet un equilibri de poders, perquè,
al ser el legislatiu i l’executiu elegits pels ciutadans, es poden vetar entre ells.

3.3. Sistema Semi-Presidencialista

La presidència i assemblea són elegides per separat però és l'assemblea que nomena i pot destituir el primer ministre.
● El president té uns poders executius reservats i pot dissoldre l'assemblea.
● El poder executiu és compartit entre dues institucions unipersonals ( president i el primer ministre)
○ Si el president té majoria política a l'assemblea, el 1r ministre passa a ser una figura secundària. Si
no té majoria, el poder és compartit (cohabitació).

7
4. Nivells de govern
Autogovern (self-rule): Capacitat de les regions per autogovernar-se, per prendre decisions pròpies. Ho analitza a
partir de diverses qüestions com per exemple:
● Nivell competencial → Tenen competències pròpies en les que puguin legislar independentment de l’Estat?
S’analitza des de no tenir cap ambit competencial propi fins a tenir un ambit competencial ampli (com salut,
educació, política econòmica, moviments migratoris…)
● Capacitat fiscal → Capacitat per decidir sobre posar/regular impostos. Des de no tenir cap capacitat (ho
gestiona el poder central) fins a tenir la capacitat (poden decidir la creació de nous impostos, participar en la
regulació dels impostos estatals, intervenir en els impostos estatal… Ex: Catalunya).
● Executius i legislatius propis → Si tenen governs i parlaments autonòmics o dels estats federals.
● Nivell d’autonomia a l’hora d'aplicar les lleis estatals → Aplicarles tal i com les diu el govern central o si
hi ha una certa autonomia.

Govern compartit (shared-rule): En quin grau les regions participen en les decisions a nivell estatal? En quina
mesura participen en la composició de la voluntat nacional/estatal del poder central. Els aspectes analitzats son:
● Existencia d’una segona cambra estatal, l'existència d’un senat.
○ Com està composat i quines competencies té aquesta cambra territorial.
● Capacitat per influir en la reforma de la Constitució.
● Capacitat de les regions/estats federals per intervenir en institucions d'àmbit estatal, com per exemple el
poder judicial, comissió del mercat i la competència, consellers del banc d’Espanya.
● Capacitat d'influència en la posició d’espanya en la Unió Europea.

8
 4. PARTITS POLÍTICS I POLÍTIQUES PUBLIQUES
*Partits polítics: Associació d’individus unida per la defensa d’uns interessos, en un organització estable i estesa pel
territori afectat per aquests interessos, amb afany de permanència en el temps, i l’objectiu del qual és assolir el poder
polític, exercir-lo i portar a terme un programa polític.
- Sorgeixen en el moment de canvi cap a l’estat liberal (separació de poders).
- Es creen els Parlaments, on residirà el poder legislatiu i es representarà la ciutadania.
- En aquesta època només hi participarà gent destacada de la societat.

Evolució dels partits

● Partits de notables (p.e. Jacobins)
Els partits són grups reduïts amb membres influents i destacats de la societat, però, hi ha poca organització i no tenen
una estructura permanent. El seu programa és molt generic; es basa en: autoritat, respecte… ideals d’aquella persona.
➔ Sufragi censatari
➔ Finançament a càrrec dels membres

A finals del s.XIX i principis del s.XX s’amplia el sufragi (primer és masculí i després universal).
● Partits de Masses
Els partits sorgeixen des de fora del sistema. La seva primera actuació és pressionar per poder participar al govern.
Molt impulsat per ideologies socialistes/socialdemòcrates (i més tard comunistes).
○ Ideari i programa específic basat en una ideologia.
○ Creats pels exclosos del poder polític
○ Pretenen ser un instrument d’instrucció
■ Creen sindicats, mútues, cooperatives i mecanismes per promoure el seu programa per captar a
mes membres (periódicos).
■ Fer avançar la societat cap a un ideal.
○ Pretenen ser molts membres (“de masses”) > Per fer canvi social es necessita molta gent i finançament.
■ Intenten aglutinar un gran sector social determinat (classe social p.e.) per intentar millorar les
seves condicions socials.
■ Representen una massa social molt àmplia.
■ Vots
■ Finançament: pagament quota pel partit
○ Es va perfilant el paper del líder de partit
○ Ben organitzats
■ Apareixen els professionals de la política
● Alliberats: treballadors del partit
● Dirigents

★ Evolució dels partits de masses

Els partits polítics començaran a normalitzar-se, es pren consciència de que son necessaris per la democràcia.
● Constitucionalització: Per evitar dificultar/evitar que un partit arribi a la resta, es constitucionalitzen
els partits. S’introdueixen a les constitucions per assegurar la seva permanència.
● Finançament públic: Es financen públicament perquè són essencials pel funcionament de l’estat i
perquè així tothom pugui participar (que no depengui de la capacitat econòmica d’un grup o altre).
○ Conseqüències: Les quotes d’afiliats ja no són necessàries; corrupció; com que no s’han de
pagar quotes, els votants poden no ser lleials.
● Canvi en les condicions de vida
● Irrupció dels mitjans de comunicació: D’aquesta manera poden arribar a més possibles votants.
○ Fan menys necessaris les quotes: La propaganda de les idees polítiques arriba a més gent

9
 ● Partits d’electors o “catch all” (Kirchheimer, 1980)
○ Objectiu principal: mobilització dels votants.
■ Pretén representar i captar un ampli espectre de persones (atrapalotodo).
■ Element clau: votants
○ Prioritat de l’activitat del partit és la propaganda electoral.
○ Desideologització
■ Si es vol representar a molta gent, les ideologies es difuminen/desapareixen
○ Programes genèrics i ambigus
○ Augmenta la importància dels grups d'interès, baixa el dels afiliats.
■ Ja no importa la militància, sinó altres actors/poders econòmics, socials, etc.
○ Creix la professionalització política i la importància dels líders.
■ El que s’havia començat en els de masses es desenvolupa en els catch all.
○ Els partits d’electors són els grans representants de la política actual.

Funcions dels partits

★ Socialització política i creació d’opinió: Serveixen com a font d’informació i comunicació del que passa a la
política. Proporcionen als individus elements i criteris d'anàlisi per comprendre els problemes socials i
fomenten la creació d’una pròpia opinió al respecte.
★ Agregació d’interessos: agents de simplificació i agregació de demandes socials: Intenten agregar i
simplificar demandes i peticions d’una ciutadania molt plural. contribueixen a explicar a la ciutadania que els
problemes q passen a un també passen a altres. agreguen demandes per construir un programa i polítiques
públiques que li facin front.
★ Canalització de les peticions de la població: Traslladen les demandes ciutadanes a les institucions.
★ Formació d’elits polítiques: Persones que assumeixen les màximes responsabilitats públiques dins les
institucions o els propis partits: els polítics. En la majoria dels casos provenen d’un partit polític.
■ Disciplina de vot: Els diputats d’un partit polític han de seguir la posició del que diu aquest.
★ Reforçament i estabilització del sistema polític: En la mesura que participen al sistema, també
contribueixen en fer-lo funcional, estabilitzar-lo i donar-li continuïtat.

La vinculació de la ciutadania
Els partits conforme es van fent més grans, es democratitzen. Podem distingir:
● Afiliats: Els que paguen les quotes
● Militants: A més d’estar inscrits, inverteixen hores gratuïtament.
● Permanents: Treballen de manera estable pel partit i tenen alguna responsabilitat.
● Dirigents: Dirigeixen els partits
Les visions polítiques de cada sector són diferents.
- Per exemple, els afiliats i militants tenen posicions més radicals, ja que estan més compromesos i implicats.

Els valors
*Valors: Principis o creences que defineixen les nostres aspiracions, i que orienten el nostre comportament.
● Allò que dóna coherència al nostre sistema d’actituds polítiques.
● No són construccions individuals, sinó socials; venim influenciats per molts factors.
● Els sistemes de valors evolucionen i canvien amb el temps.

Continuïtat i canvi
- Els canvis en els valors dominants tenen repercussió en les orientacions polítiques i en l’organització social.

10
Els canvis en els valors canvien la política:
1. L’element més determinant son els canvis en l’economia i la societat (revolucions, etc).
2. Aquests generen diferents interessos i preferències; apareixen noves maneres d’entendre el món.
3. Això es trasllada en un canvi en els valors; els nostres interessos i preferències.
a. Segons la nostra posició en la societat modificarà els nostres valors.
4. Tot això provocarà canvis en la política (ja que canvia la societat), en els partits i en les ideologies.

Conflictes socials i impacte polític

Canvis socials/econòmics que generen conflicte social que acabaran

provocant canvis polítics.
● La revolució industrial genera classes diferents (burgesia i
treballadors). Aquest canvi profund provoca una divisió social i, alhora,
interessos i valors diferents (que van tenir impacte en la política).
○ Es creen els partits (tomar partido per defensar certes idees).
*Cleavage: fractura social (traslación al ámbito político)

Aquests grans canvis acaben derivant en l’aparició de noves ideologies

*Ideologies: Conjunt de conceptes i valors que pretenen:
1. Descriure l'univers polític (què està passant, quins conflictes hi ha).
2. Establir objectius per intervenir (què volem aconseguir, on volem aspirar).
3. Definir estratègies necessàries per aconseguir-ho (com ho volem aconseguir).

Exemples d’ideologies: Comunisme, socialisme, anarquisme, liberalisme…

Característiques:
- Sistemàtiques: ordenen la realitat
- Instrumentals: interpretar realitat
- Simplifiquen la realitat

En definitiva, les ideologia transformen els sistemes de valors en instruments que serveixin per avançar cap a aquests
valors i per canviar la realitat (instruments d’acció política).

5. LA UNIÓ EUROPEA I LA GOVERNANÇA MULTINIVELL

- El context europeu: la UE com a entitat supranacional
- Governança multinivell com a nou paradigma
- Cooperació vertical i horitzontal i policy networks

4. Les institucions de govern (1): divisió de poders i ordenació territorial-administrativa

- Relacions formals entre institucions
- Règim parlamentari i règim presidencial

11
 - Nivells de govern i relacions intergovernamentals

5. Les institucions de govern (2): els partits polítics

- Paper contemporani dels partits polítics
- Sistemes de partits
- Partits i acció col·lectiva

6. Les Eleccions
- La funció de les eleccions a les democràcies
- Votacions de presidents
- Eleccions d'assemblees

12