Apuntes Eco Wuolah

APUNTS ECONOMIA.
pdf
Anónimo
Economía Política
1º Grado en Derecho
Facultad de Derecho
Universitat de València
Reservados todos los derechos.

No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad.
a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-1311702
1
ECONOMIA POLÍTICA

TEMA 1: INTRODUCCIÓ A L'ECONOMIA POLÍTICA I ALS SISTEMES
ECONÒMICS
• CONCEPTE D'ECONOMIA POLÍTICA
L'economia és la ciència que estudia com cobrir les ilimitades necessitats que tenim les persones amb uns
recursos limitats (Homo economicus). El seu objectiu serà la vida econòmica, el conjunt d'esforços que
realitzen els èssers humans per a satisfer les seues necessitats amb bèns i serveis, podem definir-ho com
activitat econòmica.
Els principals problemes econòmics que podem trobar són:

-L'escassetat de recursos per satisfer totes les necessitats. Hi ha que elegir com i en què gastar-los.
-Les necessitats humanes són ilimitades mentre que els recursos econòmics són limitats.
Les necessitats dels consumidors són les següents:

-Segons de qui sorgeixen:
-Necessitats individuals:
-Naturals: per exemple menjar o dormir.
-Socials: es tenen per viure en societat.
-Necessitats de la societat:
-Col·lectives: Parteixen de l'individu i passen a ser de la societat.
-Públiques: surgen de la mateixa societat.
-Segons la seua naturalesa:

-Vitals o primàries: Aquelles de les quals depen la conser vació de la vida.
-Civilitzades o secundàries: Tendeixen a augmentar el benestar de l'individu d'unes èpoques
a altres amb el manera cultural, econòmic i social en el que es desenvolupen els individus.
• BÈNS I SERVEIS
Els tipus de bèns:
-Bèns lliures: no són propietat de ningú. Són limitats o molt abundants.
-Bèns econòmics són bèns que satisfan necessitats i que són susceptibles d'usos alternatius.
-Bèns de consum: serveixen per a que els individus satisfajen les seues necessitats.
-Bèns de consum durader: no desapareixen amb el seu ús.
-Bèns de consum fungible: desapareixen amb el seu ús.
-Bèns de capital: no atenen directament a les necessitats humanes, serveixen per a adquirir
altres bèns.
-Bèns intermitjos: deuen sufrir noves transformacions antes de convertir-se en bèns de consum o de
capital.
-Bèns finals: ja han sofert les transformacions necessàries per al seu consum.
-Bèns complementaris: dos bèns són complementaris quan s'utilitzen a la mateixa vegada,
l'utilització d'un implica l'utilització de l'altre.
-Bèns sustitutius: quan satisfan la mateixa necessitat. L'utilització d'un suposa la no uutilització de
l'altre.
-Bèns independents: No tenen ninguna relació entre ells.
-Bèns públics: són aquells que l'oferta és indivisible i no hi ha rivalitat en el seu consum.
-Bèns privats: contrari que bèns públics.
-Bèns desitjables: aquells que el mercat produeix en poca quantitat o a un preu elevat.
-Bèns indesitjables: contrari que bèns desitjables.
TIPOLOGIA D'OUTPUTS:
-Un bè és tot allò que satisfa directa o indirectament els desitjos o les necessitats dels èssers vius.
-Un servei són les activitats que sense crear objectes materials, es destinen directa o indirectament a
satisfer necessitats humanes.
Reservados todos los derechos. No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad.
• L'ECONOMIA COM A CIÈNCIA SOCIAL: METODOLOGIA I MODELS
ECONÒMICS
L'economia estudia el comportament dels individus en la relació entre les necessitats ilimitades i els mitjans
escassos dels que disponem. Serà la ciència que estudie la producció, la distribució i el consum de bèns i
servicis per a poder aconseguir satisfer unes necessitats ilimitades amb recursos limitats.
L'economia naix com a disciplina l'any 1776 amb Adam Smith amb la publicació de “La riqueza de las
Naciones”. Adam Smith és considerat el pare de l'economia moderna.
La ciència económica es divideix en dos blocs:
-MICROECONOMÍA: Part de la ciència econòmica que estudia el comportament de les unitats

econòmiques: consumidors, empreses, interrelacions del mercat... Les qüestions que estudia la
microeconomía són les decisions de demanda, d'oferta, els costos, la producció,etc.
-MACROECONOMÍA: Estudia la economia a nivell global, la economia en el seu conjunt. La seua

funció és analitzar els problemes que té la societat, la inflació, la desocupació, el dèficit públic, etc.
El métode que s'utilitza és el mètode científic, el qual és una manera particular de generar ciència. Suposa
seguir unes pautes de comportament, quan les seguim, estem generant ciència.
Etapes del mètode científic:
-Parteix de la realitat: els fets econòmics tal i com es produeixen en la societat humana.
-El científic capta aquests fets, els recull, els medix i, a través d'un procés lògic, estableix la hipòtesi.
-A partir de la hipòtesi i mitjançant un procès deductiu, el científic proposa teoríes, lleis o models
que pretenen produïr els successos reals i econòmics.
-El científic contracta aquestes prediccions amb la realitat econòmica; amb la qual es confirma o no
la hipòtesi. Si no s'estableix, s'haurà de canviar la hipòtesi.
El mètode inducto-deductivista combina les dues formes de fer la ciència:

-Mètode inductivista: és el més antic. A partir de l'observació empírica de la realitat els científics
explicaven els successos.
-Métode deductivista: procedeix de la lògica matemàtica. Un raona i a partir d'aquest raonament crea
un model abstracte, després veu la realitat per a veure si se explica o la prediu.
Hi existeixen diferents models econòmics per fer funcionar la economía d'un país:
Podem parlar d'una economia de mercat, en la qual la producció i el consum són el resultat de decisions
descentralitzades que prenen diferents empreses atenent als seus interessos i a proporcionar el màxim
benefici per a la seua empresa. Són capaces de coordinar activitats econòmiques complexes i proporcionar al
consumidor tots els productes que necessita. El caos no planificat d'una economía de mercat resulta
funcionar millor que la planificació d'una economía dirigida.
L'alternativa a aquesta economia de mercat és una economia dirigida, en la qual una autoritat central pren les
decisions de producció i de consum, aquestes economies no van funcionar ja que eren incapaçes de produïr
per no poder dispondre de materies primeres essencials.
Les economies de mercat utilitzen l'expressió de mà invisible per a referirse a com la economía se les arregla
per a poder respondre i adaptar-se a l'interés general de la població sense necessitat de comunicar-se
La microeconomia serà la part de la economía que analitzarà els mercats individuals i justificar l'eficiència
de les empreses que formen part del mercat privat.
L'eficiència és la capacitat d'una empresa privada per produïr un producte amb els mateixos costos i obtindre
un major benefici, o ser capaç de produïr la mateixa producció però minimitzant els costos.
L'eficàcia és la capacitat del sector públic per complir uns determinats objectius que són importants per a
sostindre l'economia i la societat.
• PROBLEMES ECONÒMICS BÀSICS: ESCASSETAT I NECESSITAT DE TRIAR
Un problema econòmic deriva de la escassetat d'un recurs, davant aquest problema econòmic la persona ha
de fer una anàlisi de cost-benefici per a realitzar una acció econòmica.
A l'hora de prendre la decisió racional, prenem un individualisme metodològic que fa que tinguem una
racionalitat econòmica. El cost del que parlem pot ser amb diners o amb un cost d'oportunitat, que és aquella
alternativa a la que renunciem quan prenem una decisió econòmica racional.
El estudi de les decisions per part de l'empresa sobre produïr més o menys, realitzar més o menys sobre una
activitat o què fer amb algún recurs s'anomena anàlisi marginal.
• POSSIBILITATS DE PRODUCCIÓ I ASSIGNACIÓ DE RECURSOS

La frontera de possibilitat de producció és la major quantitat de producció que pot produïr un país utilitzant
tots els recursos disponibles.
Els punts de producció que es situen sobre la frontera de possibilitats són els punts de producció més
eficients en relació al benefici i als costos. Els punts que es situen per baix de la frontera són punts ineficients
de producció, i aquells que es situen dalt de la frontera són punts que són impossibles d'aconseguir. Quan
conseguim moure la frontera de possibilitat de producció cap a la dreta es produeix un creixement en la
producció, si es mou cap a l'esquerra es produeix una recessió.
El creixement econòmic és una mesura quantitativa, la podem calcular mitjançant el PIB i podem veure el
valor de la producció espanyola.
El desenvolupament econòmic és una mesura qualitativa i depén de la forma en què es tracta a la societat
espanyola i a les seues institucions
El desenvolupament sostenible és aquell capaç de cobrir les necessitats de la població actual sense possar en
risc les necessitats de les generacions futures.
• LES DECISIONS ECONÒMIQUES BÀSIQUES I ELS SISTEMES ECONÒMICS

L'economia positiva és aquella que estudia el que és.
L'economia normativa és aquella que estudia el que deuria ser.
El sistema econòmic és el conjunt de normes, institucions i costums que ajuden a contestar a tres preguntes
bàsiques: Què produïr? / Com produïr? / Per a qui produïr?
Els governs actuen de diferent manera i traçen diferents polítiques per poder fer funcionar l'economia d'un
país, generalment podem trobar tres tipus de sistemes econòmics que s'utilitzen a Europa.
-El sistema de planificació central.

És aquell mitjançant el qual es vol controlar tot el sistema econòmic d'un sol país o territori, la qual cosa és
una feina impossible de conseguir, per això la producció acaba caiguent en picat. Mitjançant aquest sistema
es defensa la igualtat econòmica, per tant, tot el món cobra el mateix i aconsegueix els mateixos beneficis ja
que per molt que algú treballe més, no pot conseguir majors beneficis. Per això, amb el pas del temps s'han
introduït els incentius, que és una correcció per a que aquelles persones que treballen dur puguen ser
recompensades amb un benefici extra, una part de la producció era per al benefici propi. Amb els serveis
públics, l'economia feia servir el sistema de la cua, és a dir, aquell qui sol·licitava abans un servei, se li era
otorgat abans, i quan ja no es poguera oferir més servei, tot aquell que no l'havia demanat, es quedava sense
ell. L'Estat poseeix tota la producció, especialment el capital industrial
-El sistema capitalista.
És aquell el qual defensa la iniciativa privada, es defensa l'egoisme dels particulars. Es pretén construïr una
economia basada en les empreses privades solament, sense fer servir el sector públic ni l'Estat.
Aquest sistema tenia un inconvenient, i és que si l'economia cau, no tindrien respostes eficaçes per poder
recuperar-se, és el que va passar a l'època victoriana, on les cases eren de fusta i es va produïr un incendi que
va arrassar amb tot. La població no volia que tornara a hi hauré un altre incendi però no tenien el pressupost
necessari per construïr cases amb cement. Per tant la gent va demanar al sector públic una legislació que
prohibira la construcció de cases de fusta, perquè així no hi hauria un altre incendi. Una volta feta la
legislació, per assegurar-se que es complien les normes establides per l'Estat, es van fer servir els inspectors,
els quals vigilarien que les normes es complisquen adecuadament, quan no es complia amb la legislació
s'imposarien les sancions. Les empreses, per poder construïr o desenvolupar la seua activitat, també es fan
servir del sector públic ja que necessiten que l'Estat forme treballadors qualificats. Així, el sistema capitalista
va tindre cada vegada major influència del sector públic.
-Les economies mixtes.

Són les més eficients en l'economia actual, ja que es produeix una racionalització entre el sector públic i
privat. És una economia en la qual es recurreix al mercat privat per poder asignar els diferents recursos, però

en el qual s'intervé per poder regular el seu funcionament, incorpora elements de l'economia lliure i de
l'economia planificada o una proposta en la que conviveixen la propietat privada del capitalisme i la propietat
col·lectiva del socialisme. Keynes va ser el precursor d'aquest model.
La participació pública dependrà de la ideología del govern:
-Estats més socials: major participació pública (Suècia)
-Estats més liberals: major participació del mercat (EEUU)
TEMA 2: ANÀLISI ELEMENTAL DEL MERCAT I DEL SISTEMA DE
PREUS
• EL PAPER DEL MERCAT EN L'ASSIGNACIÓ DE RECURSOS

En la demanda de mercat hi ha altra variable molt important que és la distribució de la renta, la qual és la
manera en que es reparteixen els recursos materials produïts en l'activitat econòmica.
El mercat distribueix els recursos materials de forma desigual.
• FUNCIONAMENT I AVANTATGES DEL SISTEMA DE MERCAT

Els venedors i compradors constitueixen el mercat e intercanvien un bè o un servei per un pagament. Un
mercat competitiu és un mercat en el que existeixen molts compradors i molts venedors d'un mateix bè, en
aquest tipus de mercat ningún individu pot influenciar sobre el preu del bè o servei.
El funcionament d'un mercat competitiu es descriu mitjançant el model de l'oferta i la demanda, influeixen
cinc factors diferents:
-La curva de la demanda
-La curva de l'oferta
-Els factors que influeixen en l'oferta i la demanda
-L'equilibri de mercat
-La forma en que canvia l'equilibri quan es desplaça la curva de l'oferta i la demanda
• LA DEMANDA: FACTORS QUE DETERMINEN LA DEMANDA D'UN BÈ

La curva de la demanda és la representació gràfica del pla de la demanda, és a dir, mostra la quantitat d'un bè
o servici que els consumidors desitjen comprar a cada un dels preus diferents.
La llei de la demanda ens diu que amb l'augment del preu d'un bè, la quantitat demandada es disminuirà. Per
tant, si el preu d'un bè disminueix, la quantitat demandada d'eixe bè augmentarà.
Existeixen cinc factors que influeixen en la curva de la demanda:
-Canvis dels preus dels bèns o serveis: si augmenta el preu del bè, disminuirà la quantitat demandada
-Canvis de la renta: un augment de la renta del consumidor provoca un augment de la quantitat
demandada, distingim tres tipus de bèns:
-Bèns primera necessitat: quan augmenta la renta, augmenta la demanda però en menor
proporció de la renta.
-Bèns de luxe: quan augmenta la renta, augmenta la demanda en major proporció que la
renta.
-Bèns inferiors: quan augmenta la renta, la quantitat demandada disminueix ja que s'han
substituït per els bèns de luxe.
-Canvis dels gustos o preferències: les modes i la publicitat.
-Canvis de les expectatives
-Canvis del nº de consumidors
-Canvis de preus d'altres bèns: bèns sustitutius i complementaris.
• L'OFERTA: FACTORS QUE DETERMINEN L'OFERTA D'UN BÈ
La curva de l'oferta és la representació gràfica del pla de l'oferta, és a dir, la variació de la quantitat ofertada
quan canvia el preu d'un bè o servei.
La llei de l'oferta ens diu que si es produeix un augment en el preu d'un bè o un servei, es produïrà un
augment en la quantitat ofertada, i viceversa.
Existeixen cinc factors que influeixen en la curva de l'oferta:
-Canvis dels preus dels inputs: si augmenten els costos de producció, es redueix el benefici i per tant
es redueix l'oferta.
-Canvis dels preus dels bèns i servicis: quan major siga el preu del bè, major serà la quantitat
ofertada.
-Canvis de la tecnología utilitzada: les innovacions tecnològiques comporten un augment de la
productivitat dels factors de producció, la qual cosa permet produïr més amb els mateixos factors o produïr el
mateix amb menys costos de producció. Augmentara l'oferta ja que atraurà noves empreses al mercat.
-Canvis en el nº de productors: major nombre d'empreses, major oferta del bè.
*inputs: és un bè o un servici que s'utilitza per a produïr un altre bè o servici.
*output: és el producte que s'obté dels inptus.
• L'EQUILIBRI DE MERCAT: DETERMINACIÓ DE PREUS I QUANTITAT

D'INTERCANVI
El preu que iguala la quantitat ofertada amb la quantitat demandada és el preu de l'equilibri; i la quantitat
venuda a eixe preu d'equilibri és la quantitat d'equilibri. És eixe moment en el que el mercat es buida ja que
tots els bèns produïts són venuts als consumidors.
En qualsevol mercat en el que els compradors i els venedors han participat durant un temps, les
compraventes tendeixen a fixar un preu generalment uniforme, per això podem parlar sense problemes d'un
preu de mercat.
Amb les fluctuacions del mercat podem trobar diferents situacions:
-Una d'elles és l'excès d'oferta, que es basa en un incentiu per a que els venedors o productors baixen
els preus amb l'intenció de vendre els seus productes. Aquesta baixada de preus es manté fins que s'arribe al
nivell d'equilibri.
-Una altra situació és l'excès de demanda, que es basa en què els consumidors ofereixen pagar més
diners per adquirir un bè que s'ha esgotat, o que els productors s'adonen que poden vendre els seus productes
més cars, per tant, el preu tendeix a pujar fins que s'arriba al nivell d'equilibri.
• MODIFICACIONS DE L'EQUILIBRI: CANVIS EN L'OFERTA I LA DEMANDA

Un augment en la demanda suposa un desplaçament en la curva de la demanda cap a la dreta, per tant, el
preu del bè tendeix a pujar fins que trobem un altre punt d'equilibri per a la nova situació de la demanda.
Un augment de la quantitat ofertada suposa un desplaçament en la curva de l'oferta cap a dalt, per tant, els
preus seran més alts i provocarán que hi haja menys quantitat demandada i que es trobe un punt d'equilibri
diferent.
CAMPS DE CONCENTRACIÓ
L'organització i l'activitat econòmica dins dels camps de concentració és pareguda a la que es desarrolla en la
economia normal, ja que en les dos economies es pot apreciar una intervenció del Sector Públic (Creu Roja),
la qual suministra als presoners els cigarrets i el menjar. La diferència de la economia dels camps de
concentració està en que els pressoners poden cobrir les seues necessitats bàsiques sense necessitat d'esforç,
no existia el treball i la finalitat del comerç era la d'augmentar el seu capital i poder augmentar el luxe, com
el de fumar major quantitat de cigarrets.
A més, en aquests camps de concentració s'establien els cigarrets com a moneda de canvi per a poder
comprar i vendre aliments, així com en la economia mundial existeixen les monedes i els bitllets.
En els camps de concentració també existeixen mercats privats ja que poden existir diferents compradors i
venedors que es comporten de manera diferent a les fluctuacions dels preus i dels mercats.
El preu és l'element més important en els mercats dels camps de concentració ja que varia moltes voltes
segons els periodes d'inflació i deflació dels diferents bèns i serveis que s'ofereixen. Els preus podien variar
per diferents aspectes com : l'arribada de nous pressoners, l'època en la que es venia un producte o un altre o
l'estat e la moneda de canvi que s'utilitzava.
Els camps de concentració eren el millor exemple de mercat privat, les necessitats bàsiques estaven cubertes
pel sector públic, però hi havia una gran influència del mercat privat, ja que molts comerciants lluitvane entre
ells per la venta de diferents productes en l'interior i exterior dels camps de concentració.
Com ocorre actualment, havien molts empresaris i comerciants que quebraven degut a les fluctuacions dels
preus i als periodes d'inflació i deflació.
La forma principal de fer funcionar l'economia era mitjançant l'intercanvi de diferents bèns i serveis.
L'exemple més clar era el d'intercanvi de cigarrets i menjar, ja que els no fumadors intentaven vendre la seua
part de cigarrets a canvi de més menjar.
L'intercanvi és la mesura més antiga per al funcionament de la organització econòmica, però també la més
eficaç ja que sempre pot satisfer a les dos parts: mentre que s'ofereix algo que no és necessari per al
productor, es pot adquirir algo necessari.
L'intercanvi en el mercat és necessari en els camps de concentració ja que, amb les necessitats bàsiques
cobertes, les desigualtats produïdes pels enviaments privats de la Creu Roja servixen per a produïr beneficis
entre els diferents comerciants del mercat dels camps de concentració.
Així com els diferents empresaris actuals intenten augmentar el seu capital mitjançant la lluita de preus en el
mercat d'intercanvi, en el qual es presta un servei o es ven un bè a canvi de diners que s'utilitzen per a poder
menjar i produïr més bèns i serveis, i així millorar les seues condicions i poder ser més competitiu dins del
mercat, per a poder conseguir així, més beneficis i més capital.
En els camps de concentració com en la economia normal, se intentaven traçar diferents sistemes econòmics
que fracasaven, així com en els camps s'intentava equilibrar els preus dels aliments en funció dels cigarrets, o
s'intentava introduïr el paper moneda. Tant en els camps de concentració com en la economia normal, els
preus varien i els comerciants o empreses privades intenten ajustar-se a les variacions del mercat per no
alterar la seua activitat comercial i augmentar el benefici o capital.
Amb respecte de la opinió pública, la gent considerava inapropiat el comerç dins dels camps de concentració
ja que creava un clima de crispació. A més no es podia establir un preu just per als aliments o cigarrets ja que
variaven segons el moment de la seua venta o el lloc on es venia.
Finalment, arribem a la conclusió de que amb mitjans infinits, l'organització o l'activitat econòmica són
redundants, ja que tota necessitat pot ser satisfeta sense esforç. És a dir, si tots podem cobrir les nostres
necessitats bàsiques sense esforç, no pot existir una organització econòmica ja que les activitats econòmiques
no són necessàries per a viure, per tant, no és necessària una activitat econòmica.
TEMA 3: APLICACIONS DE LA TEORIA ELEMENTAL DEL PREU
• L'ELASTICITAT DE LA DEMANDA: CONCEPTE I DETERMINANTS
L'elasticitat medix la reacció d'una variable quan canvia una altra.
L'elasticitat preu de la demanda és la variació porcentual de la quantitat demandada dividit per la variació
porcentual d'un bè.
En primer lloc estudiarem l'elasticitat preu de la demanda, que és el quocient entre la variació porcentual de
la quantitat demandada i la variació porcentual del preu. Quan l'elasticitat preu de la demanda és gran diem
que la demanda és molt elàstica. En canvi quan l'elasticitat preu de la demanda és baixa diem que la demanda
és inelàstica.
La demanda és totalment inelàstica quan la quantitat demandada no respon a les variacions del preu, i es
representa mitjançant una línia vertical. L'elasticitat preu de la demanda serà igual a 0.
La demanda és totalment elàstica quan qualsevol augment del preu provoca que la quantitat demandada es
faja nul·la. Es representa mitjançant una línia horizontal. L'elasticitat preu de la demanda serà igual a infinit.
La demanda és elàstica quan l'elasticitat preu de la demanda és major que 1.

La demanda és inelàstica quan l'elasticitat preu de la demanda és menor que 1.
La demanda és unitària quan l'elasticitat preu de la demanda és igual a 1.
ALTRES ELASTICITATS DE LA DEMANDA
-L'elasticitat preu creuat de la demanda és el quocient entre la variació porcentual de la quantitat

demandada d'un bè i la variació porcentual del preu d'un altre bè.
·Quan l'elasticitat preu creuat de la demanda és negativa, el bè és complementari.
·Quan l'elasticitat preu creuat de la demanda és positiva, el bè és sustitutiu.
-L'elasticitat renta de la demanda és el quocient entre la variació porcentual de la quantitat

demandada i la variació porcentual de la renta de les persones.
·Quan l'elasticitat renta de la demanda és positiva, el bè és un bè normal.
·Quan l'elasticitat renta de la demanda és negativa, el bè és un bè inferior.
• ELASTICITAT-PREU I INGRESSOS TOTALS

Depenent a l'elasticitat o no de la demanda, els ingressos seràn més o menys alts.
L'ingrès total es defineix com el valor total de les ventes d'un bè o un servei multiplicades per la quantitat
venuda.
Quan un venedor augmenta el preu d'un bè es produeixen dos efectes:

-Efecte preu: desprès de l'augment del preu, cada unitat venuda es ven a un preu més alt que fa
augmentar els ingressos.
-Efecte quantitat: deprès de l'augment del preu, es venen menys unitats, el que fa que es disminuïsca
l'ingrès.
L'elasticitat preu de la demanda ens diu com varía l'ingrés total quan varía el preu, i determina quin dels dos
efectes es més fort:
Si la demanda té una elasticitat unitària, un increment del preu no fa variar l'ingrés total. L'efecte
quantitat i l'efecte preu es compensen.
Si la demanda té una elasticitat inelàstica, un preu més alt augmenta l'ingrès total. L'efecte preu és
més fort que l'efecte quantitat.
Si la demanda té una elasticitat elàstica, un preu més alt reduïrà l'ingrés total. L'efecte quantitat és
més fort que l'efecte preu.
L'elasticitat preu de la demanda canvia al llarg de la curva de la demanda. Elàstica(disminució d'ingressos)-

unitària-inelàstica(augment d'ingressos)
• L'ELASTICITAT DE L'OFERTA: CONCEPTE I DETERMINANTS

L'elasticitat preu de l'oferta és el quocient entre la variació porcentual de la quantitat ofertada i la variació
porcentual del preu del bè ofertat.
L'oferta serà totalment inelàstica quan l'elasticitat preu de l'oferta és igual a 0, quan la quantitat ofertada no
varía a les variacions del preu, es representa mitjançant una línia vertical.
L'oferta serà totalment elàstica quan l'elasticitat preu de l'oferta és igual a infinit, quan qualsevol variació en
el preu del bè faria la quantitat ofertada nul·la o infinita, es representa mitjançant una línia horizontal.
Quan l'elasticitat preu de l'oferta és major que 0 serà la curva d'oferta creixent normal.
GANÀNCIES I COSTOS DELS IMPOSTOS
·Impost sobre el consum: impost sobre les ventes d'un bè.

La recaudació per part de l'Ajuntament amb la imposició d'aquest impost és igual a l'àrea del rectangle, del
qual l'altura és la diferència entre la curva de l'oferta i la demanda; i la seua amplada serà la quantitat
intercambiada amb l'impost.
Un tipus impositiu és la quantitat d'impost recaudat per cada unitat que està condicionada a aquest impost.
La disposició a pagar per un bè és el preu màxim al que està dispost a arribar a comprar un bè. La ganància
que un comprador obté per la compra d'un bè s'anomena excedent del consumidor. 7
El preu mínim al que hauria estat dispost a vendre s'anomena excedent individual del productor. El preu més
baix al que un venedor potencial està dispost a vendre s'anomena cost del venedor.
L'excedent total és la suma de l'excedent del consumidor i l'excedent del venedor.
• INTERVENCIÓ DE L'ESTAT EN ELS MERCATS: CONTROL DE PREUS,

IMPOSTOS I SUBVENCIONS
Quan un govern actúa sobre els preus d'un mercat parlem que imposa controls de preus. Consisteix en la
imposició d'un preu màxim o un preu mínim.
Els preus màxims s'imposen sobretot en temps de crisis, ja que en aquestes èpoques es solen produïr pujades
de preus que perjudiquen a la gent. El preu màxim és menor que el preu d'equilibri, aquest preu màxim
genera un excés de demanda, ja que els preus són més barats. Els bèns són més barats i aumenta la demanda.
Aquesta mesura s'estableix quan hi ha molta atenció als preus, com per exemple en temps de guerra.
Però el preu màxim pot provocar ineficiència:

-Quantitat ineficientment baixa
-Asignació ineficient entre els consumidors:
-Recursos desaprofitats
-Calitat ineficientment baixa
-Mercats negres
Els preus màxims s'imposen per:

-Una escassetat persistent del bè
-Ineficiència derivada d'aquesta escassetat
-Aparició d'un mercat negre
10
El preu mínim és major que el preu d'equilibri, aquest preu mínim genera un excés d'oferta ja que el preu
puja i les empreses produeixen més i ofereixen molt més. Si mantingueren el preu d'equilibri, les empreses
rebrien una menor quantitat de renta, ja que amb el pas del temps, la renta tendeix a disminuir, a més de que
la renta és molt volàtil. És l'exemple de l'agricultura, en la qual la PAC té l'objectiu de mantenir una renta
mínima alta per a que la gent continue al camp i no opte per realitzar altres activitats econòmiques. El
problema d'aquest mètode és l'excessiva generació d'excedents.
Però el preu mínim pot provocar ineficiència:

-Quantitat ineficientment baixa
-Asignació ineficient de les ventes entre els venedors
-Recursos desaprofitats
-Calitat ineficientment baixa
-Activitat il·legal
Els preus mínims s'imposen per:

-Excès d'oferta duradera del bè
-Ineficiència derivada de l'excès d'oferta duradera del bè
-La temptació de realitzar alguna activitat il·legal
El control de quantitat és un límit superior a la quantitat que es pot intercanviar d'un bè. La quantitat total
d'un bè que es pot comercialitzar legalment és el límit de la quota. Una llicència otorga al seu propietari el
dret a ofertar un bè. Un control de quantitat crea una fractura entre el preu de la demanda i el preu de l'oferta
d'un bè; és a dir, el preu pagat pels consumidors acaba siguent més alt que el preu rebut pels venedors.
La diferència entre el preu de la demanda i el de l'oferta en el límit de la quota és l'alquiler de la quota, les
ganàncies que rep el propietari de la llicència per tindre el dret a vendre el bè. I és igual al preu de mercat de
la llicència quan les llicències es comercialitzen.
11
TEMA 4: EL COMPORTAMENT DEL CONSUMIDOR I LA DEMANDA
• LA UTILITAT I LA CORBA DE LA DEMANDA

La corba de la demanda la podem utilitzar per a poder medir l'equilibri del consumidor, i està condicionada
per les preferències del consumidor, pel preu al qual es ven un bè, i per la quantitat demandada d'aquest bè a
diferents preus per part del consumidor.
La recta de balanç mostra les combinacions màximes de bèns que el consumidor pot comprar, donats uns
preus que té que pagar i la seua renta. Les combinacions màximes sran aquelles en les que gaste tota la seua
renta
• LES PREFERÈNCIES DEL CONSUMIDOR ORDENADES

Les preferències del consumidor estan determinades per aquells bens i serveis que otorguen d'utilitat al
consumidor. Aquests productes satisfan les diferents necessitats que tenen els consumidors i que poden
conseguir depenent de la seua situació pressupuestària.
Les preferències i les restriccions determinen la elecció del consumidor, la qual es definiria com la cistella de
bèns que maximitza el benestar del consumidor dins del mercat. Per a poder decidir quina cistella de bèns li
dòna al consumidor una major satisfacció, s'ordena d'acord amb les preferències.
Les preferències es representen mitjançant una relació binària entre dues cistelles, podem parlar de
preferència estricta, indiferent; substitutius perfectes o imperfectes, complementaris.
• LA RESTRICCIÓ PRESSUPUESTÀRIA
La restricció pressupuestària representa el conjunt de les combinacions possibles de bèns i serveis que,
agafant els seus preus, acabarien amb els ingressos dels consumidors. Les seues restriccions són la renta i els
preus dels bèns.
• L'EQUILIBRI DEL CONSUMIDOR

L'equilibri del consumidor és aquell punt en el que un consumidor troba la seua major utilitat per a uns preus
i una renta determinades. El consumidor es troba en equilibri quan amb la renta o pressupost que disposa pot
adquirir el bè que li reporta la màxima satisfacció.
• EXCEDENT DEL CONSUMIDOR

L'exedent del consumidor és la diferència entre la utilitat total que obtenim d'un bè o servei i el seu preu en el
mercat. La curva de la demanda és la que medix la quantitat que estan dispostos a pagar els consumidors per
cada unitat consumida.
L'exedent del consumidor sorgeix per la llei dels rendiments decreixents. Açò significa que la primera unitat
que adquirim la valorem altament, però a mesura que anem adquirint unitats adicionals la nostra valoració va
decaiguent. No obstant això, el preu que paguem per qualsevol unitat és sempre el mateix: el preu del mercat.
D'aquesta manera, disfrutem d'un excedent positiu de les primeres unitats que adquirim fins arribar a l'última
en la que l'excedent serà 0.
12
TEMA 6: LA PRODUCCIÓ I ELS COSTOS DE L'EMPRESA
• LA FUNCIÓ DE PRODUCCIÓ
La funció de producció és la relació entre la quantitat d'outputs e inputs. La quantitat d'outputs que produeix
una empresa depen de la quantitat d'inputs. La empresa té l'obligació de transformar els inputs en outputs.
Per exemple una granja que produeix un output (blat) i utlitza dos inputs (terra i treball). Si no es pot
augmentar o disminuir la propietat d'una empresa, la terra serà un input fixe
Input fixe: un input la quantitat del qual es manté fixa durant cert temps i no es pot canviar.
Però l'empresa pot tindre la llibertat d'elegir qui treballa la seua terra fixa (treballadors), per tant, el treball
serà un input variable
Input variable: input la quantitat del qual pot ser canviada per l'empresa en qualsevol moment.
El fet de que un input siga fixe o variable depen del temps.

A llarg termini les empreses poden ajustar la quantitat d'un input (no existeixen inputs fixes a llarg termini)
Tots són variables, excepte la tecnologia de l'empresa.
A curt termini hi ha, mínim, un input fixe.
A molt llarg termini tots els factors són variables, incluïda la tecnologia.

La producció serà la relació entre la quantitat de treball o input variable, i la quantitat del producte, una volta
donada la quantitat de l'input fixe. (granja)
La curva del producte total sería el gràfic que mostra de quina forma la quantitat de l'output o del producte
final depen de les variacions de l'input variable, donada una quantitat d'input fixe determinada.
• LES DECISIONS DE PRODUCCIÓ EN EL CURT TERMINI
La producció a curt termini:

-Producció total: quantitat total produïda d'un bè per una empresa, quan utilitza un nombre
determinat de treballadors i una quantitat de capital donada.
-Producció mitjana: relació entre la quantitat produïda de bèns i la quantitat de recursos utilitzats.
-Producció marginal: és el producte adicional quan s'utilitza una unitat més d'un factor de producció
(mantinguent constant tot lo altre). Un augment de la producció quan augmenta un treballador, Es un
producte adicional, que s'obté quan s'incorpora al procés de producció una unitat més de treball.
• LA LLEI DELS RENDIMENTS DECREIXENTS

El producte marginal no sempre és creixent, té una trajectòria creixent al principi i decreixent a partir d'un
punt, arribant inclús a poder ser negativa.
En qualsevol punt, donades unes quantitats de factor fixe, arriba un moment que si augmenta la quantitat del
factor variable, els augments de la producció són decreixents, açò es coneix com la Llei dels Rendiments
Decreixents.
Esta llei justifica perquè el factor variable, a mesura que augmenta, té menys quantitat de factor fixe amb el
que produïr.
La conclusió és que la llei de rendiments decreixents estableix que el producte marginal d'un factor variable
de producció disminueix, traspassat un determinat nivell, al incrementar la quantitat empleada de factor.
Si augmenta les quantitats del factor variable aplicades a una quantitat de factor fixe, el preu mitjà i el preu
marginal arribaran a disminuir.
També es pot coneixer com a llei de les proporcions variables.
Es produeix un rendiment decreixent d'un input quan un increment de la quantitat d'eixe input, mantenint
fixes les quantitats de tots els altres inputs, redueix el producte marginal de l'input.
13
• LA PRODUCCIÓ EN EL LLARG TERMINI: RENDIMENTS A ESCALA
A llarg termini, tots els factors productius són variables, per lo que la empresa pot variar les quantitats
utilitzades de tots els factors, en resposta a un canvi en la producció. El que ens interessa és el tamany
(escala) que pot tindre la empresa i com pot variar els factors per obtindre el producte desitjat.
La empresa utilitzarà el mètode productiu que minimitze els costos o maximitze els beneficis, de manera que
la rentabilitat que obtè de cada factor productiu siga igual al que paga per ell.
Duen a terme el principi de substitució: una empresa va a anar utilitzant els factors productius per a
maximitzar beneficis o minimitzar costos, de manera que anirà substituint factors productius sempre que el
Preu marginal d'un factor per euro gastat siga major que el de l'altre factor, fins que conseguisca igualar les
productivitats de tots els factors per euro gastat. La empresa utilitzarà més el factor productiu més car (anirà
substituint un per altre).
Economies a escala: consisteix en augmentar la producció més que els factors, això significa que l'augment
de la producció és major que el augment dels factors
Deseconomies d'escala: quan varíen tots els factors en la mateixa proporció, la quantitat del producte
augmenta amb menor proporció. En aquest cas diem que hi ha una deseconomia a escala. Aquesta situació es
dòna quan el tamany de l'empresa és tan gran que la gestió es fa complicada i poc operativa.
• ELS COSTOS DE PRODUCCIÓ A CURT TERMINI

La funció de costos ens indica el valor dels inputs utilitzats per l'empresa per poder produïr.
-Cost Total (CT): cost global, el que costa produïr una determinada quantitat de producte. És a dir, és
el valor dels inputs utilitzats per a produïr una determinada quantitat d'un bè.
-Cost Fixe (CF): és el valor dels factors fixes de l'empresa y per tant, a curt termini són
independents del nivell de producció. Sempre tenen el mateix valor, independentment de la quantitat
productiva
-Cost Variable (CTV): costos que depenen de la quantitat empleada dels factors de producció
i, per tant, del nivell de producció
-Cost Mitjà (Cme): és el cost total de produïr una quantitat determinada d'un bè, dividit per el
nombre d'unitats produïdes.
-Cost Mitjà Fixe (CMeF): cost total fixe dividit per el nombre d'unitats produïdes. Aquest
cost disminueix a mesura que augmente la producció.
-Cost Mitjà Variable (CMeV): cost total variable dividit per el nombre d'unitats produïdes.
-Cost Marginal (Cma): augment del cost total necessari per a produïr una unitat adicional del bè.
• ELS COSTOS DE PRODUCCIÓ A LLARG TERMINI: ECONOMIES D'ESCALA

S'estableix la curva del cost total mitjà a llarg termini, que és la relació entre la producció i el cost total mitjà
quan s'ha elegit el cost fixe que minimitze el cost total mitjà per a cada nivell d'output, tindrà forma d'U.
Poden existir rendiments creixents a escala quan el cost total mitjà a llarg termini disminueix a mesura que
augmenta la producció . Per el contrari, es produirà un rendiment decreixent a escala quan el cost total mitjà
a llarg termini augmenta al augmentar la producció.
A més, l'empresa experimenta rendiments constants a escala quan el cost total mitjà a llarg termini és
constant al augmentar la producció. En aquest cas, la curva del cost total mitjà a llarg termini serà una línia
horitzontal.
14
TEMA 7: FUNCIONAMENT DELS MERCATS COMPETITIUS
• CONDICIONS DE MAXIMITZACIÓ DE BENEFICIS

-Per a produïr o no produïr:
·Si la empresa no produeix, tindrà pèrdues, ja que no logra cobrir els seus costos fixos.
·Si la empresa produeix, però la producció augmenta en menor grau que els costos, s'incrementen les
pèrdues, perque als CTF se'ls suma els CTV.
·Si la empresa continúa augmentant la producció, obtindrà ingressos i aconseguirà cobrir els costos, tant
fixes com variables.
·A curt termini, l'empresa deuría produïr si l'Ingres Mitjà fora major o igual que el Cost Mitjà Variable, és a
dir, el Ingrés Total deuria ser major o igual que el Cost Total Variable.
LA UTILITZACIÓ DE L'ANÀLISI MARGINAL PER A ELEGIR LA QUANTITAT DE PRODUCCIÓ

MAXIMITZADORA DEL BENEFICI
La ganància marginal d'un bè o servei és la ganància adicional derivada de la venta d'una unitat més d'eixe bè
o servei.
El principi d'anàlisi marginal diu que la quantitat òptima d'una activitat és aquella en la que s'igualen la
ganància marginal i el cost marginal.
L'ingrès marginal és la variació de l'ingrès total generat per una unitat adicional d'output.
Segons la regla de producció òptima, el benefici es maximitza produïnt la quantitat d'output per la que
l'ingrès marginal de l'última unitat produïda és igual al seu cost marginal.
Segons la regla de producció òptima en una empresa preu-acceptant, una empresa peru-acceptant maximitza
els seus beneficis produïnt la quantitat d'output per la que el preu de mercat és igual al cost marginal de
l'última unitat produída.
El benefici econòmic és igual a l'ingrès menys el cost d'oportunitat dels recursos utilitzats.
Un cost explícit és un cost que requereix un desembolsament de diners.
Un cost implícit és un cost que es mesura pel valor monetari de les ganàncies a les que es renuncia.
El benefici contable és igual a l'ingrès menys el cost explícit. Generalment és major que el benefici
econòmic.
• LA COMPETÈNCIA PERFECTA
Un productor preu-acceptant és un productor, les accions del qual no tenen ningún efecte en el preu de
mercat del bè o servei que ven.
Un consumidor preu-acceptant és un consumidor, les accions del qual no tenen ningún efecte en el preu de
mercat del bè o servei que compra.
Un mercat perfectament competitiu és un mercat en el que tots els participants són preu-acceptants.
Una industria perfectament competitiva és una industria en la que tots els participants del mercat són preu-
acceptants.
Són necessàries diferents condicions per a que es done la competència perfecta:
-La quota de mercat d'un productor és el percentatge de l'output total de la indústria que representa
l'output d'aquest productor. Per a que una industria siga perfectament competitiva deu tindre molts
productors, ningún dels quals pot tindre la quota de mercat gran. Deuen seguir un comportament preu-
acceptant, la producció és tan xicoteta en comparació amb la del mercat, que no tenen capacitat d'influir en el
preu de mercat, els oferents i els demandants agafen els preus com determinats i no tenen capacitat per
canviar-love.
-Un bè és un producte homogeni quan els consumidors consideren que els productes que ofereixen
els diferents productors són el mateix bè. Tant compradors com venedors deuràn ser indiferents respecte a
qui comprar o vendre.
15
-La informació haurà de ser perfecta ja que tots els consumidors han de tindre un coneixement ple de
les condicions generals del mercat, és a dir, coneixen exactament quin és el producte i el preu.
-Hi ha llibertat d'entrada i eixida de les empreses del mercat, això vol dir que hi ha llire movilitat de
les empreses. Quan poden entrar fàcilment nous productors i quan els productors existents poden abandonar
el mercat fàcilment.
El preu és igual a l'Ingrès Marginal i a l'Ingrès Mitjà, i és igual a la curva de la demanda en competència
perfecta.
A curt termini, les empreses en competència perfecta poden tindre pèrdues, beneficis 0 o beneficis. Si les
empreses apliquen les regles de maximització de beneficis, les pèrdues seràn mínimes i els beneficis màxims.
Poden sorgir empreses marginals (aquelles que sols cobreixen els seus costos totals) i empreses
intramarginals (aquelles que obtenen beneficis benèfics) Per a determinar si l'empresa tindrà beneficis o no,
s'observa la relació entre el preu i el cost total mitjà variable.
• L'OFERTA COMPETITIVA
La producció serà rentable quan l'empresa tinga més ingressos que costos de producció.
-Si l'empresa produeix una quantitat en la que el preu és major que el Cost Total Mitjà, la empresa
obtindrà beneficis.
-Si l'empresa produeix una quantitat en la que el preu és igual que el Cost Total Mitjà, l'empresa
obtindrà benefici nul.
-Si l'empresa produeix una quantitat en la que el preu és menor que el Cost Total Mitjà Variable,
l'empresa tindrà pèrdues.
Per a saber si la empresa va a obtindre beneficis, es compara el preu del mercat amb el mínim del Cost Total
Mitjà del productor. Si el preu és major, el productor podrà trobar algún punt de producció en el que obtindre
beneficis; en canvi si el preu és menor, no hi haurà niingun nivell de producció en el productor no obtindrà
beneficis.
A curt termini, algunes voltes l'empresa deuria de produïr encara que el preu és menor que el mínim del Cost
Total Mitjà. La raó és que el cost total inclou el cost fixe, el qul ha de pagar-se sempre, amb independència
de que es produïsca o no, per tant, no té ninguna influència en la decisió de produïr o no. Per a decidir si es
produeix, haurem de fixar-se en el cost variable, el qual es pot ahorrar, si no es produeix.
Podem fixar-nos en dos casos:
·Quan el preu de mercat és menor que el mínim cost variable mitjà, el preu que l'empresa rep per
unitat de producte no cobreix el seu cost mitjà variable unitari; per tant, no hi haurà ningún nivell de
producció en el que l'ingrés total de l'empresa cobrisca les seus costos variables. La empresa tindrà que
renunciar a produïr. Podem dir que el mínim del cost mitjà variable funciona de preu de tancament a l'hora de
decidir si es produeix o no.
-Quan el preu de mercat és major que el cost variable mitjà, la empresa deuria de produïr a curt
termini. L'empresa maximitza els seus beneficis elegint la quantitat d'output en que el seu cost marginal és
igual al preu de mercat.
En canvi, si el preu està entre el mínim del cost total mitjà i el mínim del cost variable mitjà, la empresa
estarà millor produïnt alguna quantitat del bè a curt termini. L'empresa maximitzarà els seus beneficis
produïnt la quantitat d'output en la que el seu preu marginal és igual al preu de mercat.
A més, quan l'empresa està cobrint els seus costos variables, però no tots els seus costos fixos, l'empresa
haurà d'ignorar eixos costos irrecuperables.
En aquestos casos la corba d'oferta individual a curt termini mostra com la quantitat de producte que
maximitza els beneficisd'una empresa individual depen del preu de mercat, agafant el cost fixe determinat.
16
• L'EQUILIBRI DE L'EMPRESA COMPETITIVA EN EL CURT TERMINI
Podem analitzar la corba d'oferta de la indústria o del mercat, que és la relació entre el preu d'un bè i la
producció total de la indústria en el seu conjunt. A curt termini, dins d'un mercat, el nº d'empreses és fixe i la
quantitat ofertada per les empreses depen del preu de mercat, donat un nº fixe de productors. Podem parlar
d'equilibri en l'oferta a curt termini quan la quantitat demandada és igual a la quantitat ofertada a curt
termini.
• L'AJUST DE L'OFERTA DE MERCAT EN EL LLARG TERMINI

Una vegada, els productors actuals obtenen beneficis, entraran al mercat nous productors, el que farà que
augmente l'oferta a llarg termini. La producció total augmentarà ja que hi han més empreses produïnt, a més,
es desplaçara la corba d'oferta a la dreta i s'instaurarà un preu de mercat més baix. Les empreses ja existents
respondràn a la disminució del preu, disminuint la producció. El mercat estarà en equilibri a llarg termini
quan la quantitat ofertada és igual a la demandada, una vegada s'han instal·lat els nous productors, i han eixit
els vells.
A llarg termini, les empreses en competència perfecta:

a)les empreses que a curt termini han obtès benefici 0, a llarg termini seguixen tinguent benefici 0.
b)les empreses que a curt termini tenen beneficis menors que 0, a llarg termini van a eixir. Això
contrau l'oferta de la industria i provoca una pujada dels preus fins que com a màxim s'iguale amb el cost
(B=0).
c)les empreses que a curt termini tenen beneficis majors que 0, a llarg termini van a entrar més
empreses, de manera que el preu va a caure fins que s'iguale amb el cost, fins que els beneficis desapareguen
(B=0).
d)en competència perfecta, a llarg termini, totes les empreses són marginals. Té un benefici 0.
A llarg termini l'empresa podrà eliminar el cost fixe mitjançant la venta de factors de producció. L'empresa
elegirà el nivell de cost fixe que minimitze el cost total mitjà per a un determinat nivell de producció. Si
l'empresa decideix eliminar el cost fixe, no podrà tornar a produïr ja que ha venut el seu equip productiu.
• EFICIÈNCIA DELS MERCATS COMPETITIUS

En un mercat perfectament competitiu en equilibri, el valor del cost marginal és el mateix per a totes les
empreses, açò és perque totes les empreses produeixen la mateixa quantitatd'output en la que el cost marginal
és igual al peru de mercat. Totes s'enfrenten al preu de mercat, són preu-acceptants.
En l'equilibri a llarg termini, cada empresa tindrà benefici econòmic igual a 0, ja que hi ha llibertat d'entrada i
eixida i cada empresa produeix la quantitat d'output que minimitza el seu cost total mitjà
L'equilibri de mercat a llarg termini d'un mercat perfectament competitiu és eficient. Tots els consumidors
dispostos a pagar un preu major o igual que els costos dels venedors efectivament obtenen el bè. Per tant, la
producció és eficient, es minimitzen els costos i no es desperdicien recursos.
No queden sense realitzar transaccions benficioses, i aquesta condició tendeix a permanèixer al llarg del
temps encara que l'entorn canvie.
17
TEMA 8: FUNCIONAMENT DELS MERCATS NO COMPETITIUS
• EL MONOPOLI: CAUSES D'APARICIÓ DELS MONOPOLIS

El monopoli és aquella estructura de mercat en la que existeix una sola empresa en el mercat, és a dir, sols hi
ha un venedor que té la plena capacitat per a determinar el preu o la quantitat que desitja vendre.
Presenta barreres d'entrada que poden ser naturals o artificials.
Un productor és monopolista si és l'únic oferent d'un bè que no té sustitutius pròxims. Quan una empresa és
monopolista, el mercat és un monopoli.
El monopoli és la desviació més extrema de la competènica perfecta
La capacitat del monopolista per a elevar el seu preu per damunt del nivell competitiu reduïnt la producció es
denomina poder de mercat, el poder de mercat ñes tot el que és el monopoli. Al augmentar el preu reduïnt la
producció, el monopolista augmenta els seus beneficis.
Per a que un monopolista es mantinga amb beneficis y perdure deu haver barreres d'entrades:
1. Control de un recurso o un input escaàs i crucial
2. Rendiments creixents a escala: s'anomenen monopolis naturals en els que els rendiments
creixents a escala en els nivells de producció són rellevants per a la indústria. La raó
d'aquesta situació està en uns costos fixos molt alts, és a dir, quan per a produïr fa falta
incurrir en uns costos fixos alts, un nivell de producció determinat s'obtindrà amb un cost
mitjà total menor si és produït per una sola empresa gran que per dos o més que són de
menor tamany.
3. Superioritat tecnològica: encara que en alguns casos no provoca la superioritat degut a les
externalitats de la red.
4. Externalitat de la red: Quan existeix una externalitat de la red, la empresa que té la major
quantitat de consumidors connectats a la seua red i obtenint el seu producte tindrà una
ventaja per a atraure nous consumidors
5. Barreres creades pel govern: la patent otorga a un inventor el monopoli temporal en la
utilització o la venta d'un invent. Els drets d'autor otorguen al creador d'una obra literària o
artística el dret exclusiu als beneficis d'aquest treball. El govern presta incentius per a que els
monopolistes puguen beneficiar-se dels seus invents i de les seues creacions.
• L'EQUILIBRI DE L'EMPRESA MONOPOLISTA

El monopolista augmenta el seu benefici, augmentant el preu de mercat i disminuint la producció. El
comportament del monopolista serà diferent al de l'empresa en competència perfecta.
Una empresa maximitza el seu benefici quan produeix una quantitat d'output en la que el cost marginal de
produïr l'última unitat venuda és igual a l'ingrés marginal Img=CMg.
El monopolista utilitza la regla de la producció òptima: Img=Cmg en la quantitat de producte que maximitza
el benefici del monopolista.
La curva de demanda del mercat d'un oligopoli és sencillament la curva de demanda del seu mercat.
Un augment de la producció en una empresa monopolística té dos efectes sobre l'ingrés:
-Efecte quantitat: se ven una unitat més, augmentant l'ingrès en una quantía igual al preu al que es
ven eixa unitat.
-Efecte preu: per a vendre l'última unitat, el monopolista deu de baixar el preu a totes les unitats.
Diferenciem:
1- El monopoli que no discrimina preus:
·L'equilibri a curt termini: Ime=D (pendent negativa)
Ima contrari a la curva de la demanda
*Regles de maximització de beneficis:
a)Ima=Cma; Ime=D: P
b)P>Cvme
c)Cma deu tallar al Ima des de baix
El nivell de producció que maximitza el benefici del monopolista és aquell en el que el Ima és igual
al Ima.
18
*Conclusió: a curt termini el monopoli té beneficis.
·L'equilibri a llarg termini: Compta amb una gran defensa que es manifesta a travès de les
barreres d'entrada.
-Barreres legals: determinades per la llei i el govern (patent)
-Barreres naturals: donades per les circumstàncies físico-econòmiques
-Barreres econòmiques: tenen en compte els costos, sols una empresa molt
gran pot fer front als costos.
*Conclusió: l'equilibri a llarg termini és el mateix que el de curt termini per al monopolista.
2- El monopoli que discrimina preus:

Un monopolista discrimina preus quan ven un output per unitats successives a diferents
preus per raons no específicament relacionades amb els costos. La raó resideix en apropiar-se de l'excedent
del consumidor. Les diferents condicions per a que siga possible la discriminació són:
a)Si la discriminació és entre unitats de producció i venudes al mateix comprador, és
necessari que el venedor siga capaç de mantindre la pista a les unitats de producte que ven a
cada comprador.
b)Si la discriminació és entre compradors, requireix que els bèns venuts no puguen ser
revenuts pels compradors, de manera que el comprador que compre a un menor preu se'l
revende a aquell altre que el podría adquirir sols a un major preu.
• LA COMPETÈNCIA MONOPOLÍSTICA I LA DIFERENCIACIÓ DE PRODUCTES

La competència monopolística és una estructura de mercat híbrida que presenta característiques de la
competència perfecta i el monopoli. Té un elevat nombre d'oferents, encara que la quota de mercat de cada
un d'ells és superior que en competència perfecta. No existeixen barreres d'entrada o són molt baixes.
Té un producte heterogeni. Hi ha diferències en els reductes: marca, calitat, diseny, etc. Encara que satisfan
la mateixa necessitat. Ací trobem la capacitat de determinar preus distints.
-A curt termini les empreses en competència monopolística tenen beneficis (igual que el monopoli),
l'empresa obtindrà beneficis extraordinaris ja que l'ingrés mitjà serà major que el cost mitjà.
-A llarg termini existeix llibertat en entrada i eixida de les empreses a la indústria. Tenen benefici
zero i treballen amb excès de capacitat. Entraran noves empreses al mercat, per tant la demanda de
l'empresa caurà a llarg termini i tindrà beneficis normals.
El consumidor preferirà el mercat de competència perfecta perque l'empresa mai produïrà als costos més
baixos possibles en la competència monopolística, la qual utilitzarà un excés de capacitat per l'estructura del
seu mercat.
• L'OLIGOPOLI: VARIETATS DE LA CONDUCTA OLIGOPOLÍSTICA

Un oligopoli és aquell mercat en el que la major part de les ventes les realitzen unes poques empreses (hi ha
pocs oferents), cada una de les quals és capaç d'influïr en el preu del mercat amb les seues pròpies activitats.
L'escàs nombre de vendedors provoca que tinguen capacitat per a determinar e influir sobre el preu, per tant
tenen poder de mercat.
El producte és homogeni, és a dir, és igual o pràcticament igual, i no hi ha transparència d'informació. Tenen

impediments per a que les empreses entren en el mercat, és a dir, tenen barreres d'entrada.
Es pot donar:
-L'oligopoli d'oferta: quan la demanda està atesa per uns pocs oferents.
-L'oligopoli de demanda: quan un escàs nombre de demandants deu absorbir el bè o servei produït
per un gran nombre d'oferents.
-L'oligopoli bilateral: mercat format per pocs oferents i pocs demandants.
19
• ESTRUCTURA DE MERCAT I PODER DE MERCAT
L'estructura de mercat s'enten com aquelles característiques d'un mercat que influeixen en el comportament i
els resultats de les empreses que componen el mercat. Els aspectes principals seràn: el nombre d'agents, el
poder relatiu de negociació d'un en termes de la capacitat de fixar preus, el grau de concentració, el grau de
diferenciació i unicitat de productes, i la seua facilitat o no per a entrar i eixir dels mercats.
-Competència perfecta: el mercat eficient on els bèns són produïts utilitzant les tècniques més
eficients i utilitzant el mínim dels factors de producció.
-Competència imperfecta: totes aquelles situacions que difereixen de la competència perfecta. Els
compradors i venedors podran influir en el procés de determinació del preu dels bèns, donant lloc a pèrdues
d'eficiència
·Monopoli: es compon d'un únic ofertant que tindrà el poder total dels preus.
·Oligopoli: els productes són ofertats per una sèrie d'empreses. El nombre d'ofertants no és
suficientment numerós com per a garantitzar preus de competència perfecta
·Competència monopolística: mercat format per un gran nombre d'empreses que produeixen
un bè amb característiques similars que, no obstant això, pot ser percebut com únic degut a la diferenciació
del producte, la qual cosa permitira que el seu preu es mantinga per damunt del seu cost marginal. A cada
productor se li considerarà un monopoli gràcies a la diferenciació però tot el mercat serà competitiu degur a
que els graus de diferenciació no són suficients per a rebutjar possibles efectes substitutius.
El poder de mercat és la capacitat que té una empresa que no és perfectament competitiva per augmentar els
preus sense perdre tota la demanda del seu producte. En els mercats perfectament competitius, cap
companyia té el poder sobre el mercat. Una companyia amb poder de mercat pot pujar els preus sense perdre
els seus clients.
• REGULACIÓ DE LES PRÀCTIQUES RESTRICTIVES DE LA COMPETÈNCIA

L'Estat pot donar solucions colusives o colusòries:
Una colusió és qualsevol acord entre empreses per a restringir una lluita competitiva entre elles (les empreses
cooperen entre elles)
-Càrtel: és la forma més extrema de colusió.
a)Competència sense preus: cada empresa millora la seua calitat, l'accessibilitat al producte,
però no varía el preu.
b)Repartiment de quotes de mercat: s'assigna a cada empresa el mercat on va a vendre, o la
producció màxima que no podrà sobrepassar.
*En la pràctica aquestes empreses consegueixen un monopoli, es fa una competència sense preus i
les empreses actuen sense dependre de les demés.
Però arribar al càrtel és complicat:
1. Hi han dificultats per a que les empreses es posen d'acord.
2. Hi han dificultats per a mantindre el Càrtel: resulta difícil adaptar-lo i mantindre-lo degut a
la seua rigidesa i a la por de que el canvi els afecte negativament. Els càrtels estàn prohibits
per moltes legislacions de diferents païssos.
-Lideratge de preus: Una empresa que és líder en el mercat fixa els preus i les condicions de l'oferta
dins del mercat, aquestes condicions seràn acceptades per la resta de les empreses sense ningún tipus de
negociació. Una empresa pot ser líder:
a)L'empresa dominant: aquella amb major quota de mercat.
b)Aquella amb els costos més baixos o amb la tecnologia més avançada.
c)Aquella amb major prestigi social o respecte social, per la seua antiguetat o nivell de
formació.
20
Les solucions colusòries serien dos:
a)El model de Cournot: els oligopolistes estableixen competències de quantitats, no de preus:
-Problemes:
1. És una teoría molt ingènua: els oligopolistes poden ignorar que les
seues decisions no afecten als demés.
2. Si els oligopolistes decideixen competir disminuint preus, acabaran
en una situació de competència perfecta on no poden modificar el
preu.
b) El model de Stackelberg: model realitzat per a un duopoli, en el que una de les empreses actua
com a líder i l'altra com a seguidora.
-Líder: decideix el seu comportament, és l'empresa més forta que pot imposar a la resta la
seua decisió.
-Seguidora: empresa que agafa com a dada les decisions del líder i optimitza els seus
resultats en funció d'aquesta.
-Solució asimètrica: una líder i una seguidora (oligopolis estables)
-Oligopoli simètric: ambdúes són seguidores.

-Oligopoli simétric on ambdúes són líders: guerra de preus amb sistemes inestables.
21
TEMA 9: LA INTERVENCIÓ DEL SECTOR PÚBLIC EN L'ECONOMIA:
ELS ERRORS DEL MERCAT I LES DECISIONS COL·LECTIVES
• JUSTIFICACIONS DE LA INTERVENCIÓ DEL SECTOR PÚBLIC

El sector públic intervé per poder corregir les errades que es produeixen al mercat privat. Quan un mercat
falla, cap la possibilitat de que la economia caiga, per tant, el sector públic ha de sostindre aquesta economía
i realitzar actuacions a favor de revitalitzar l'economia i amb l'objectiu de l'equilibri en el mercat.
• ERRORS DE MERCAT: ERRORS DE LA COMPETÈNCIA, BÈNS PÚBLICS I

EXTERNALITATS
Les errades del mercat són aquelles circumstàncies en les que el funcionament del mercat no condueix a una
situació eficient. És a dir, es donen quan hi ha imperfeccions que impedeixen que els resultats siguen els
òptims per a la societat.
Serveixen de justificació per a la intervenció del sector públic en la economía.
a)Errades assignatives: aquelles que tenen lloc quan l'economia es troba en el procés d'assignar els
recursos.
b)Errades distributives: aquelles que sorgeixen quan s'han generat outputs.
c)Errades de regulació del cicle econòmic: en l'economia existeixen fluctuacions, no es seguix una
tendència estable.
a) Errades assignatives:
1. Externalitats: Existeix una externalitat quan la producció o el consum d'un bè afecta

directament al consumidor o a l'empresa que no participa en la seua compra o la seua venda,
i quan aquests efectes no es reflecteixen totalment en els preus de mercat.
Els efectes externs apareixen per la impossibilitat d'intercanvi del mercat de internalitzar
diverses repercussions externes al mateix.
Quan l'efecte extern és de caràcter positiu, es genera benefici de caràcter social. El benefici
privat és menor que el benefici social.
Quan es genera una pèrdua, l'efecte social és infinitament major que l'efecte privat que l'ha
generat.
En les externalitats, el mercat produeix alguna cosa que no volem, que no és benficiosa per a
la societat, o deixa de produïr allò que necessitem.
Podem diferenciar: efectes externs en el consum (fumar) o en la producció (contaminació);
segons es materialitzen poden ser efectes externs tecnològics o pecuniaris (via preus). També
poden ser unilaterals si afecten a una part, o recíprocs si afecten a les dos parts.
2. Bèns públics: els bèns públics són bèns no rivals ja que al suministrar un bè adicional no
augmenta el cost de producció. A més, són bèns no excluibles,ja que al produïr una unitat
adicional no disminueixen els benèfics del bè.
Es produeix un problema amb els bèns públics quan el mercat no produeix el que la societat
demana. Un bè públic serà aquell que no té rivalitat en el consum i que la oferta és
indivisible. L'empresa no produïrà bèns públics ja que no és rentable, els consumidors no
pagarien per la seua utilització ja que si no pagaren podrien disfrutar d'eixe bè igualment. Els
bèns públics presenten el problema de la seua financiació, ja que no hi ha manera d'excluir a
ningún usuari, per tant s'estableix el free-rider, és a dir, els consumidors oculten les seues
preferències i no paguen pel bè públic però sí que el consumeixen, per tant, com ningú paga,
el bè no es pot produïr.
També existeix la tragèdia dels comuners, que es basaria en que la propietat és comú, i tots
volen aprofitar-la al màxim, però ningú la conserva ja que això suposa costos; com que el bè
és finit, el seu abús té un límit i acaba per esgotar-se o degradar-se.
3. El poder del mercat és un altre problema greu, ja que una part pot imposar les seues
condicions a la resta d'empreses dins d'un mercat, les conseqüències d'aquesta errada és que
22
s'exprimeixen als consumidors ja que tenen que comprar més car o directament no poden
comprar. Quan el mercat no permitix que hi hajen dues empreses en un mateix mercat, es
produeix un monopoli natural, la qual cosa impedix la competència i sorgiria un problema en
la societat i en les empreses que no són les que dominen
4. La informació asimètrica, ja que una de les parts sap molt del producte, mentre que l'altra no
té mitjans per poder informar-se. Per tant presenta un problema ja que molts intercanvis no
es duen a terme. És el cas del mercat dels cotxes utilitzats o de segona mà, el que ven sap
més del producte que el comprador. La informació és molt important per saber on invertir i
on no.
• L'EFICIÈNCIA ASSIGNATIVA EN LA PROVISIÓ DE BÈNS PÚBLICS

Els bèns públics que són beneficiosos per a la societat són els de consum no rival i no excluyent, i sobre
aquests, el mercat no proporciona ningún incentiu per a fabricar-los i vendre-los. Per tant, l'Estat presenta
dues solucions:
a) L'Estat produeix els bèns i els reparteix.

b) L'empresa privada els produeix i l'Estat els reparteix.
Els governs deurien basar-se en l'anàlisi cost-benefici per determinar la quantitat d'un bè públic que
ofereixen, encara que fer-lo és problemàtic perque els individus tendixen a exagerar el valor que el bè té per
a ells.
• LES FUNCIONS ESTABILITZADORA I REDISTRIBUTIVA DE L'ESTAT

Amb l'errada del poder de mercat i els monopolis naturals, quan l'estructura del mercat no deixa que hi haja
competència i l'empresa monopolista exprimirà als consumidors reduint la quantitat de producció i
augmentarà els preus.
L'Estat intervé mitjançant tres actuacions o solucions:
a) el monopoli estatal: l'Estat es fa càrrec de la fabricació i venta del bè. Les empreses no poden
entrar i vendre als seus preus i depenent dels seus costos. Els inconvenients són la burocratització, la
falta d'eficiència i el desinterés i pèrduda de calitat del servei.
b) regulació del monopoli: l'Estat li diu al monopolista les condicions en les que té que vendre: el
preu, les quantitats mínimes i les condicions del servei. El preu es calcula per a que deixe benefici en
l'empresa. L'inconvenient és el possible engany per part de l'empresa a l'Estat.
c) introduïr la competència: no en la producció però sí en la venta, l'Estat pot augmentar la

competència i introduïr nous productes o ventes per a condicionar a l'empresa monopolista.
L'inconvenient és que s'ha de regular els preus de cesió o el monopolista tirarà del mercat als
competidors.
Amb l'errada de la informació asimètrica, la qual sorgeix quan una de les parts de l'intercanvi sap més sobre
el bè que l'altra, que es troba en una situació d'incertesa. Aquesta situació duu al fraude, i provoca que els
intercanvis no es produïsquen.
L'Estat proporciona tres solucions:
a) Marques fortes i garanties
b) Millora de la transparència: etiquetat, estàndars i certificacions
c) Lleis que castiguen el comportament oportunista dels venedors que es beneficien dels
compradors.
Amb l'errada de les externalitats, les quals es formen quan el que una empresa fa, influeix sobre els demés i
el mercat no ho té en compte. És necessari internalitzar l'externalitat: que qui fa algo s'apropie dels beneficis
o carregue amb ells amb els costos que recauen sobre alres.
Es presenten quatre solucions:
-Regulació de les activitats: la norma especificarà en quines condicions es poden fer algunes coses,
quins són els nivells màxims i mínims permesos, quines coses no es poden fer o que passa si algú
23
causa danys inintencionadament
-Tases i subvencions compensatòries: tases sobre els productes contaminants. Al augmenat el preu,
disminueix la quantitat demandada i disminueix la contaminació.
– Premisos negociables: L'Estat fixa un sostre global màxim per a les empreses, aquest sostre es
reparteix entre les empreses, aquesta part del sostre serà el màxim dels gasos contaminants que
una empresa podrà produïr, després, permet a les empreses que compren o venen eixe dret.
– Drets de propietat: les externalitats es solucionarien si estigueren ben definides i pugueren
exigirse. El que provoca l'externalitat, deuría de comprar als tercers afectats el dret fastidiar-los,
així, el cost social i el cost privat coincidirien. La correcta assignació del drets de propietat
internalitza les externalitats. Els problemes que tindria serien: els permanents costos de
transacció, la dificultat de valorar les compensacions, la inevitable presència de free-riders i els
comportaments estratègics.
• ELECCIÓ INDIVIDUAL I ELECCIÓ COL·LECTIVA

L'individu o agent tendeix a maximitzar la seva utilitat o benefici i a reduir els costos o riscos. Els individus
prefereixen més del que és bo i menys del que els cause mal. Els agents en el mercat sempre tendeixen a
maximitzar la seva utilitat o benefici i a reduir els costos o riscos. Aquesta racionalitat té a veure amb una
certa intuïció que porta els individus a optimitzar i millorar les seves condicions.
S'assumeix que tots els individus són egoïstes, i tot individu té la capacitat racional, el temps i la
independència emocional necessàries per triar la millor línia de conducta des del seu punt de vista. Per tant,
tot individu es guia racionalment pel seu interès personal, independentment de la complexitat de l'elecció que
hagi de prendre.
La teoria de l'elecció o opció pública és una teoria econòmica i política que tracta de lligar l'economia amb la
política a través de l'estat, entès com la suma de voluntats individuals, per saber quins són els factors que
determinen quines són les polítiques que tria l'estat d'entre les diferents opcions que a aquest se li presenten.
Es divideix en «elecció pública positiva», que estudia les decisions col·lectives o públiques dels agents
polítics, i en «economia política constitucional», que pretén desenvolupar un marc institucional que
disminueixi el poder polític davant la societat civil.
Per a poder manifestar l'elecció col·lectiva s'utilitza el sistema de votació, amb el qual cada agent.
• LES ACTUACIONS DEL SECTOR PÚBLIC (ESTAT DE BENESTAR)

Es va posar en marxa el model de l'Estat del benestar, el qual és un model d'intervenció pública gestat a partir
de la Segona Guerra Mundial en els països occidentals.
El seu desenvolupament i expansió institucionalitza una sèrie de drets socials i legitima la intervenció
pública en la provisió d'una sèrie de bèns i serveis de caràcter universal, anomenats públics.
Aquest model desmercantilitza la vida del ciutadà, ja que deixa de dependre exclusivament del mercat
perquè compta amb un recolçament públic.
Des d'una òptica política, l'Estat de benestar legitima la intervenció pública en la vida dels ciutadans.
L'Estat de benestar es recolça en uns pilars:
a) el sistema de transferències monetàries que s'encuadra en el sistema públic de la Seguritat Social.
b) està conformat en un conjunt de bèns i serveis preferents.
Els objectius que persegueix són:
a) Seguritat econòmica, que suposa la garantía d'un mínim vital per a tots els ciutadans, amb l'objecte
de protegir-los de determinats riscos i contingències.
b) Major igualtat en la distribució de la renta: reducció en la desigualtat socioeconòmica dels
ciutadans mitjançant:
-Producció, provisió o financiació pública de bèns i serveis.
24
-Sistema fiscal progressiu d'acord amb la idea de centre. Paga més el que més té.
-Reducció o eliminació de la pobresa: L'Estat del benestar articua prestacions econòmiques:
·Salaris mínims, subsidis d'atur, rentes mínimes d'inserció i caràcter no contributiu.
Diferents models de l'Estat de benestar.

Segons el grau d'institucionalització dels drets dels ciutadans:
a) Model residual (EEUU)

-Es dòna en països de major tradició liberal.
-Es basa en l'existència de dos víes naturals de satisfacció de les necessitats humanes: mercat i família.
-L'Estat juga un paper mínim i subsidiari en la satisfacció de les necessitats humanes: sols intervé en situació
probada d'inexistència de les dos vies naturals.
b) Model institucional, universal, redistributiu, de ciutadania o social:

-L'Estat té un paper fonamental.
-Els serveis públics de benestar tenen una funció primordial.
-El paradigma són els països escandinavs.
-Tot ciutadà deu tenir accés perfecte a un cert nivell de vida assegurat pel sector públic, amb programes

públics proveeixen ingressos directes i bèns i serveis.
-La intervenció pública està basada en principis de necessitat, igualtat econòmica, igualtat social i
universalitat.
c) Models d'Estats de Benestar continentals (Espanya):

-Basats en l'assoliment personal i en el resultat laboral. És el cas espanyol.
-Models de seguritat social, asseguradors, ocupacionals i corporatius.
-Tenen el seu origen en la legislació alemana del Canciller Von Bismark.
-Articulen un sistema contributiu de Seguritat Social.
-El seu fonament és la productivitat laboral.
-L'establiment d'ajudes públiques no es fa en criteris de necessitat sino de dret.
LA CRISI DE L'ESTAT DE BENESTAR

-Des de la crisi de l'oferta dels 70 i durant les dues dècades posteriors i davant sistemes de Seguritat Social
de Repartiment l'Estat s'enfrenta a la necessitat d'asumir cada vegada més necessitats contant amb menos
recursos per a això. És una crisi fiscal originalment.
-Des del començament del segle XXI en un context econòmic expansiu, la crisi és de caràcter polític i de
valors. Políticament, la quiebra de l'Estat del Benestar seria un fracàs del Govern, de qualsevol tendència.
-En l'actualitat en Espanya hi ha un saldo positiu de la Seguritat Social. La inmigració serà una bona ajuda
per al manteniment de l'Estat de Benestar, des d'una perspectiva fiscal. Nurinuriiloveyou
-Vies d'apuntalament intern:

a) Privatitzar a través d'empreses capitalistes.
b) Privatitzar a través d'entitats del Sector Públic.
PROBLEMA DE LA INTERVENCIÓ PÚBLICA EN L'ECONOMIA
a) Problemes socials i polítics: utilització amb interessos privats de l'Estat, siguent un factor públic de
benestar.
b) Problemes financiers: necessitat constant de recursos per a fer front a les despesses.
25
-No tot és recaudable mitjançant impostos, és necessària la despessa pública.
-Si l'Estat es financia pujant els tipus impositius: generació de desincentius al treball i a la inversió.
-Si l'Estat es financia amb deuda pública: aquesta tindrà que pagar-se:
·Creant diners: inflació
·Demanant prèstecs al sistema financier: pujarà el tipus d'interés i la inversió privada crearà
efecte d'expulsió.
El tipus d'interés és l'acció de demanar diners prestats. Depenent de com aquest tipus d'interés, alt o baix, la
empresa frenarà o es veurà més motivada per a invertir. No obstant, la decisió d'invertir és el preu comparant
el tipus d'interés amb la rentabilitat.
Si la rentabilitat és major que el tipus d'interés- hi ha inversió.
Si la rentabilitat és menor que el tipus d'interés- no hi ha nversió.
Per tant, quan es vol incentivar el creixement econòmic, es baixa el tipus d'interés, perque d'aquesta manera
es fomenta la inversió i per tant, la capacitat de producció de les empreses.
Alternatives de recaudar diners:

-Augment dels impostos.
-Deuda pública (Bonos de l'Estat)
Tindre en compte:
-Quan es crea diners es crea inflació.
-El preu dels diners és un tipús d'interés.
-Relació inversa entre tipus d'interés i la inversió.
-ERRADES DEL MERCAT

Falta d'incentius per reduïr els costos -> tendència al sobrecost i a la ineficiència
Objectius privats de polítics i gestors -> tendència a aprofitar l'Estat per als propis fins
Desconeixement i falta d'informació -> efectes inesperats, retrassos, equivocacions
Mal ús de la maquinària de l'Estat -> autoritarisme, clientilisme polític i arbitrarietat
ECONOMIA DEL BÈ COMÚ

L'economia del bè comú es defineix com un sistema econòmic alternatiu que proposa construir una
economía basada en els valors humans universals que ajuden a fomentar el bè comú entre tota la població i
totes les empreses.
Els principals objectius que persegueix l'economía del bè comú són: reduir les desigualtats entre les diferents
empreses del mercat, defensar la dignitat humana, integrar l'economía del bè comú dins del marc legal de la
Constitució, proposar el desenvolupament sostenible ecològicament, reduir la taxa de paro i desocupació i
instaurar un canvi en els valors que regeixen l'economía i el mercat.
Tot i això, l'objectiu principal d'aquest sistema econòmic alternatiu serà trobar aquest bè comú que afavorisca
a totes les empreses que conformen un determinat mercat.
Christian Felber és un professor universitari d'economia al seu país, en Austria, el qual és l'impulsor d'aquest
sistema alternatiu, l'economía del bè comú, mitjançant la publicació del seu llibre "La economía del bien
común" i tambè amb conferències per tot el món i a les seues classes en la universitat d'Economia i Negocis
de Vienna.
Aquest professor intenta crear un sistema econòmic alternatiu, el qual defensarà la propietat privada, igual
que el capitalisme, però no ho farà en excès, com passa actualment. A més, veu la necessitat d'un canvi en els
valors de l'economía, defensa que l'economía es base en valors com la igualtat, la solidaritat, l'amor, la
felicitat, la confiança, etc, que seràn valors humans, els quals desenvolupen el bè comú entre la societat i
defen el que necessita la societat.
En canvi, els valors que desenvolupa l'economía actual i el sistema capitalista seran els d'afàn de lucre i la
competència, a més de valors com l'èxit, el benefici, el creixement... que seràn valors que ens encaminen a
una economía on prima més guanyar grans quantitats de diners, que el benefici comú del mercat o el
creixement de tota la població i de totes les empreses, és un sistema basat en l'egoísme i la competència.
No obstant això, el més atractiu de tot serà el canvi en les regles del joc del sistema econòmic. Mentre que en
26
el sistema capitalista, les regles del joc són la competència (comportament de les empreses) i l'afany de lucre
(objectiu de les empreses); en el sistema de l'economía del bè comú s'introdueixen dues regles del joc
totalment diferents: la contribució al bè comú i la cooperació entre empreses.
Aquest canvi en les regles del joc és necessari ja que els valors que sorgeixen de les regles del joc del sistema
capitalista que són l'èxit, el benefici o el creixement, són valors que no afavoreixen les relacions humanes i
dels drets humans, és a dir, són valors que perjudiquen els drets humans i les relacions que s'estableixen en la
societat, per tant Christian Felber suporta e impulsa un model que afavorisca a les relacions humanes i els
drets fonamentals de les persones.
L'objectiu de millorar les relacions entre la societat i les empreses i el pensament comú per a afavorir a les
empreses funciona com a estrel·la guía per a poder desenvolupar l'economía del bè comú que tindrà
l'objectiu d'aconseguir aquestes idees.
Les dos noves regles del joc (contribució al bè comú i cooperació) afavoreixen a la dignitat humana que es
defineix com aquell valor que tenen tots els integrants de la societat, que tenen un valor incondicional i que
representa els mateixos drets fonamentals. Aquesta dignitat desenvolupa la creació de lleis naturals, les quals
no es poden qüestionar.
Tenint en compte la cooperació en l'economía del bè comú, sabem que amb aquesta regla del joc, tots
perseguim la mateixa meta u objectiu, per tant, les relacions entre les persones i les empreses floreixen per a
poder aconseguir eixos objectius ajudant-se i col·laborant entre elles. Per altra banda, amb el sistema
capitalista, l'èxit d'una empresa significa el fracàs d'una altra. En aquest sistema, la competència fa
augmentar la por per a les empreses, les quals s'arriesguen a perdre-ho tot dins d'un mercat amb una gran
competència.
L'èxit econòmic en el sistema capitalista s'aconsegueix mitjançant el benefici financer; mentre que en el
sistema alternatiu de l'economía del bè comú es preten millorar les condicions de vida de les diferents
empreses i persones, per tant, es podrà medir mitjançant enquestes de satisfacció, sostenibilitat, etc.
Per a poder instaurar aquest sistema alternatiu, Christian Felber defensa que s'hauria de produïr una
regeneració del sistema polític amb l'objectiu d'aconseguir una democràcia soberana. A més, pensa que el
capitalisme està destruint el sistema democràtic que hi ha en molts païssos en l'actualitat.
Felber, a més, veu un conjunt de beneficis que desenvoluparía la seua teoria de l'economia del bè comú. Ens
diu que hi hauria treball per a tot el món, ja que el treball es repartiria, hi hauria un any sabàtic cada 10 anys
de treball, tindríem semanes de 20 hores de treball, en canvi de les actuals 40 hores. Aquestes millores, a més
a més, augmentarien el nivell de vida de les persones ja que tindriem més temps per cuidar les nostres
relacions personals i socials. Per altra banda, també millorariem la situació mediambiental i així també
millorariem la qualitat de vida de la societat.
Una de les parts bàsiques del sistema alternatiu de l'economía del bè comú seria el balanç del bè comú, la
qual seria la ferramenta tècnica de medició que contabilitza i visibilitza les bones pràctiques. Aquest balanç
permitiria reconèixer el mapa global d'on està actuant l'economía del bè comú, permitiria definir el camp de
treball d'aquest sistema, així com obtindre un pla de millora i la seua corresponent fulla de ruta.
Un altre aspecte important és la matriu del bè comú, la qual es defineix com permet realitzar un balanç ètic,
ideològic i democràtic de les activitats en les diferents organitzacions o empreses. A més, promou una
economía basada en els valors constitucionals fundamentals, fomenta la cooperació, la qual està per damunt
de la competició i també defensa la contribució al bè comú, per davant de l'afany de lucre com a mesura de
l'èxit econòmic.
Finalment, podem veure com aquest sistema alternatiu impulsat per Christian Felber suposa una millora de
les condicions de vida de les persones, així com de les seues relacions personals i la situació tant econòmica,
com política, com mediambiental.
27
TEMA 10: MESURAMENT DE L'ACTIVITAT ECONÒMICA
• MESURES DEL PRODUCTE I LA RENDA NACIONALS

A partir d'aquest tema estudiarem la macroeconomia, la qual es defineix com la visió agregada de tot el que
produeix una economia. La qual està basada en els agents econòmics següents: Productors, consumidors,
sector públic i sector estatal.
La política macroeconòmica serà el conjunt de mesures públiques destinades a influir sobre la marxa de la
economia en el seu conjunt. Utilitzarà les variacions en la quantitat de diners per a modificar els tipus
d'interés o influir en la despesa agregada. Els seus objectius últims seràn: generar treball, reduïr la inflació,
creixement econòmic, millorar el dèficit pressupuestari i millorar el dèficit exterior.
La política fiscal utilitza els canvis de la despesa pública i dels impostos i per a influir en la despesa
agregada.
La comptabilitat nacional és aquella que s'encarrega de definir i relacionar les macromagnituds i de medir-
les, és a dir, donar-los un valor
Les principals macromagnituds són:
-La Renta Nacional és el valor total dels bèns i serveis finals produïts en un any per una economia.
-El Producte Nacional Brut (PNB) és el valor de la producció obtinguda pels factors d'un país, siga
dins o fora de les fronteres (durant un any).
-El Producte Interior Brut (PIB) és el valor dels bèns i serveis produïts dins de les fronteres d'un país,
siga per factors nacionals o estrangers durant un any.
Entre aquests agents econòmics podem explicar el flux circular de la renta mitjançant dos dimensions:
-Dimensió real: bèns i serveis proporcionats per l'empresa que es compensa amb la terra, el treball i
el capital que proporcionen els consumidors.
-Dimensió financiera: el diners que paguen els consumidors per poder disfrutar dels bèns es
compensen amb els sous, salaris, beneficis o interessos que l'empresa proporciona als consumidors.
A més, els diferents agents econòmics realitzen actuacions que provoquen canvis en la renta nacional del
mercat i dels seus productes. Ho diferenciem en entrades i eixides:
-Entrades:
· L'empresa injecta diners mitjançant les inversions que duen a terme per produïr.
· El sector públic injecta diners mitjançant la despessa pública que realitza en els mercats i
en determinats sectors.
· Les exportacions que es realitzen a l'estranger proporcionen d'un augment de renta a
l'economia del país i del mercat.
· Els consumidors consumeixen els productes i compren dins del mercat.
-Eixides:
· Els consumidors no invertixen part dels seus diners en el mercat ja que eixos diners estaràn
destinats a estalviar.
· El sector públic imposa diferents taxes e impostos dins del mercat per poder sostindre
l'economia del país, però que redueix la renta del mercat al recaudar aquests impostos.
· Les importacions que es fan del nostre país cap a l'estranger suposa una reducció de la renta
nacional i dels productes que es fabriquen en el país.
Si hi ha major nombre d'entrades que d'eixides: s'augmentarà la producció i el treball en el país.

Si hi ha menor nombre d'entrades que d'eixides: caurà la producció i l'economia en general.
Si el nombre entre eixides i entrades és el mateix: podem parlar d'equilibri econòmic.
Per a poder augmentar el producte i la renta nacional podriem realitzar diferents actuacions:
-Augmentar les exportacions: mitjançant la millora de les relacions amb determinats mercats
per obtindre millors oportunitats per a exportar i buscar nous mercats.
-Imposició per part del sector públic de crèdits blans, que es basaria en condicions especials
28
que el sector públic proporcionaria a les empreses per a que aquestes milloren la seua
internacionalitat.
-Les empreses haurien d'invertir més en I+D, buscar nous serveis de producció i valor afegit
en els productes.
Per a poder realitzar els canvis, faria falta un cluster, que es basaria en els diners i la financiació de l'Estat i el
coneixement desenvolupat en les universitats, parcs tecnològics o centres d'investigació.
• EL PIB NOMINAL I REAL

El Producte Interior Brut (PIB) és el tamany i els resultats de la producció de l'economia d'un país.
Probablement siga l'indicador més important de la economia i s'utilitza per a mesurar el rendiment, la
evolució, els cicles, la conveniència o no de prendre decisions i per a poder comparar amb altres païssos.
És el valor monetari dels bèns i serveis finals que es produeixen en una economia durant un any.
El PIB mesura una gran quantitat de coses distintes, les quals es transformen en diners pel seu preu de venta,
o si no tenen preu en el mercat, ho valorem per lo que ha costat produïr-les.
Dins del PIB podem trobar dos tipus de bèns i serveis: els bèns finals que estàn preparats per ser utilitzats o
els bèns intermitjos que encara necessiten transformació; però al contar els bèns intermitjos, estariem contant

eixe bè dos vegades ja que després es convertirà en bè final, aleshores, tan sols contem el valor dels bèns i
serveis finals. A més, el PIB mesura allò produït durant un any.
Els problemes que presenta són que el PIB no mesura la autoproducció ni la economia sumergida. Tampoc té
en compte els canvis en la calitat dels bèns, no indica sobre el benestar de la gent.
El PIB real és el valor total dels bèns i serveis finals produïts en la economia durant un any, calculat com si
els preus haveren romàs constants en el mateix nivell d'un determinat any base.
El PIB nominal és el valor total dels bèns i serveis finals produïts en la economia durant un any, calculat
utilitzant els preus de l'any en que es produeix l'output.
La producció agregada serà la quantitat total de bèns i serveis finals produïts per una economia. S'utilitza en
el càlcul del PIB nominal i real.
• COMPONENTS DE LA DESPESA AGREGADA

La despesa agregada es refireix a la renda total generada en una economia en un periode de temps
determinat, a més, la renda total coincideix amb el valor de la producció agregada feta a l’economia durant
aquell període de temps.
Els components de la despesa agregada són les diferents entrades i eixides dins d'un mercat pels diferents
agents econòmics.
-Entrades:
· L'empresa injecta diners mitjançant les inversions que duen a terme per produïr.
· El sector públic injecta diners mitjançant la despessa pública que realitza en els mercats i
en determinats sectors.
· Les exportacions que es realitzen a l'estranger proporcionen d'un augment de renta a
l'economia del país i del mercat.
· Els consumidors consumeixen els productes i compren dins del mercat.
-Eixides:
· Els consumidors no invertixen part dels seus diners en el mercat ja que eixos diners estaràn
destinats a estalviar.
· El sector públic imposa diferents taxes e impostos dins del mercat per poder sostindre
l'economia del país, però que redueix la renta del mercat al recaudar aquests impostos.
· Les importacions que es fan del nostre país cap a l'estranger suposa una reducció de la renta
nacional i dels productes que es fabriquen en el país.
29
La despesa agregada realitzada tanca el cercle del flux i il·lustra la circularitat de l’activitat econòmica des de
la perspectiva macroeconòmica: una economia produeix per a ingressar; ingressa per a gastar; gasta per a
produir; produeix per a ingressar…
• MESURES DEL COMPORTAMENT DELS PREUS: ÍNDEXS DE PREUS (IP)

Utilitzem els nostres diners per a comprar coses que volem o que ens agraden. Els preus de les coses canvien
amb el temps, de vegades ràpidament i de vegades amb més lentitud. Per tant, és necessari un medidor que
ens indique com estàn canviant els preus de les coses per a saber si els nostres diners valen més o menos. És
a dir, si amb els mateixos diners podem comprar hui les mateixes coses que compràvem l'any passat.
L'IPC és un indicador que resumeix, en una sola dada, la evolució general dels preus de les coses.
Els problemes que pot tindre són:
-Que no podem fer-lo a lo brut. I no té la mateixa importància un bè que comprem cada dia que un
altre que comprem cada més.
Per tant necessitem algo que li done més pes a unes coses que a altres, segons la importància que li donem
nosaltres a les coses
Necessitem una mitjana ponderada d'una sèrie de nombres que obtenim al multiplicar cada nombre per un
valor particular per a cada un d'ells, donat el seu pes i dividint la suma dels pesos.
Els índexs de preus són mitjanes ponderades de les variacions en els preus dels productes. Segons incluïm
uns productes o altres, tindrem un índex de preus o un altre.
Classes d'índex de preus:
-IPC (Índex de Preus de Consum) és una mitjana ponderada de les variacions del preus relatius dels
bèns de consum que compren habitualment els espanyols. Per a calcular-lo s'empleen 479 bèns i enquestant a
8.000 persones i families.
Es calcula tots els mesos i s'empleen un total de 220.000 preus. El pes de cada un dels bèns en el total és el
percentatge que suposa la despessa en ell sobre la despessa total.
És el més important, s'emplea per a renovar els salaris, alquilers, pensions, etc.
Les crítiques que ha rebut es centren en que sobreeestima la inflació, ja que no té en compte els canvis en el
consum que es produeixen cada vegada que varien els preus relatius. L'ús de l'IPC per a actualitzar rentes
suposa que els hàbits de consum dels distints frups coincideixen amb els de la llar mitjana.
No es tenen en compte els canvis en les qualitats dels bèns.
-IPCA (Índex de Preus de Consum Armonitzat) és un índex que es calcula de la mateixa manera en
tots els països de la UE i permet les comparacions entre aquests.
-IPRI (Índex de Preus Industrials) medix la evolució mensual dels preus dels productes industrials
fabricats en Espanya, en el primer pas de la seua comercialització. Utilitza els productes quan ixen de
fàbrica. És un indicador adelantat ja que anticipa amb exactitud el que va a passar amb l'IPC després.
• MESURES DEL NIVELL D'OCUPACIÓ I ACTIVITAT

L'ocupament és el nombre de persones que estàn treballant actualment en la economia, a temps complet o a
temps parcial.
El desocupament és el nombre de persones que busquen activament un treball , però que no estàn ocupades
actualment.
La població activa és igual a la suma de l'ocupament i el desocupament. La tasa d'activitat és el percentatge
de població en edat de treballar que forma part de la població activa.
30
La tasa de desocupament és el porcentatge del nombre total de persones que perteneixen a la població activa
però que estàn desocupades.
Dins de la tasa de desocupament no s'integren els treballadors desanimats, que són les persones que no estàn
treballant i que poden treballar, però que han deixat de buscar ocupament a causa de l'estat del mercat de
treball.
Els treballadors amb vínculs marginals són persones que voldríen estar ocupades i que han estat buscant un
treball en el passat recent, però que en l'actualitat no estàn buscant.
Els subocupats són les persones que treballen a temps parcial perque no poden trobar llocs de treball a temps
complet.
Una recuperació sense ocupació és un període en el que la tasa de creixement del PIB real és positiva, però la
tasa de desocupament seguix creixent.
Els treballadors que dediquen el seu temps a buscar una ocupació estàn ocupats en la búsqueda d'ocupació.
La desocupació friccional és la desocupació que es deu al temps que els treballadors dediquen a buscar una
ocupació.
En la desocupació estructural hi ha més persones buscant una ocupació en un mercat laboral concret que
llocs de treball disponibles al salari vigent, inclus quan la economia està en un pic del cicle econòmic.
Els salaris d'eficiència són els salaris que els empleadors fixen per damunt del salari d'equilibri, com un
incentiu per aconseguir un major rendiment dels treballadors.
La taxa natural de la desocupació és la tasa d'ocupació resultant de sumar la desocupació estructural més la
desocupació friccional.
La desocupació cíclica és la desviació de la taxa observada de desocupació respecte a la tasa natural de
desocupació, com a conseqüència d'un cicle econòmic.
La taxa natural de la desocupació pot variar al llarg del temps degut a canvis de les característiques de la
població activa i de les institucions. A més, es creu que les polítiques del govern disenyades per a ajudar als
treballadors poden ser una causa de les altes taxes europees de desocupació natural.
INFLACIÓ I DEFLACIÓ.
El salari real és el salari dividit entre el nivell de preus.

La renta real és la renta dividida entre el nivell de preus.
Per tant, la taxa d'inflació (taxa de variació dels preus) importa per a determinar el salari i la renta real de les
persones. La inflació s'ha considerat un important motiu de preocupació dels gestors de la política
econòmica, per tant, els gestors decidien reudïr l'ocupació i augmentar el paro per poder reduïr la inflació.
La inflació i la deflació són la pujada i la baixada generalitzada dels preus.
Aquesta inflació es pot medir mitjançant l'IPC que representa els bèns i els serveis que consumeix una
família mixta espanyola, és un mètode ràpid, encara que no s'inclouen tots els bèns i serveis.
I en segon cas, el deflactor del PIB, on primer calculem el valor de la moneda d'eixe mateix any, i es
compara amb el valor de la moneda d'un altre any. És una medició lenta, però inclou tots els bèns i serveis.
La inflació subyacent és la estimació de la inflació, però llevant-li les dos partides d'importació principals,
com són els aliments i el petroli. Així, aconseguim una visió més clara de la inflació en Espanya.
Si la inflació subyacent és major que l'IPC, indica que el país està important deflació, per tant, quan
s'incorporen les partides principals, els preus augmentaran.
En canvi, si la inflació subyacent és menor que l'IPC, indica que el país està important inflació, per tant quan
s'incorporen les partides principals, es reduiran els preus.
També sorgeix el Índex de Preus Industrials, en els quals es produeixen transaccions majoristes i minoristes i
podem distingir dos comportaments:
-IPC>IPI: l'IPC disminuirà
-IPC<IPI: l'IPC augmentarà
Serveix per a prendre mesures en els diferents sectors de l'economia, observant si augmenten o disminueixen
els preus.
31
Lo important en la inflació no és simplement el percentatge que s'adopta, sino que ens fixem en el
diferencial, és a dir, en la diferència del percentatge en relació amb els altres països. Si el percentatge arriba
als dos dígits (10%), serà molt preocupant.
L'hiperinflació es produïrà quan s'arriba als 300% d'inflació, en la qual no tenim informació sobre els preus,
s'esdevé a Veneçuela i a Argentina.
Les altes taxes d'inflació provoquen alts costos econòmics com són:
-Els costos en soles de sabates, que són l'augment dels costos de transacció causat per la inflació.
-Els costos en canvi de menú, que són els costos reals de canviar les llistes de preus.
-Els costos d'unitat de compte, que són els costos que sorgeixen pel fet de que la inflació converteix
els diners en una mesura menos fiable.
Amb la inflació hi ha perdedors i guanyadors, ja que a tots no els afecta de la mateixa manera. En aquesta
inflació per fer front a ella, s'interposen tipus d'interessos diferents:
-El tipus d'interés d'un crèdit és el preu, calculat com a percentatge de la quantitat prestada, que un
prestamista li cobra al prestatari per la utilització dels seus estalvis durant un any.
-El tipus d'interés nominal és el tipus d'interés expressat en termes monetaris.
-El tipus d'interés real és el tipus d'interés nominal menys la taxa d'inflació.
Una vegada s'ha produït la inflació, la deflació és molt costosa, i, per aquesta raó, els gestors de la política
econòmica tracten d'evitar arribar a nivells d'inflació molt elevats.
• LA BALANÇA DE PAGAMENTS
És un instrument comptable que recolleix les transaccions entre els residents d'un país i els residents dels
demés països durant un any.
Classifica les operacions en tres grans blocs:
-Operacions corrents: compte corrent.
-Operacions de capital: compte de capital.
-Operacions financieres: compte financer.
És un compte monetari: es recolleixen els ingressos (entrades de diners), els pagaments (eixides de diners) i
el saldo, com a diferència entre les entrades i eixides de diners podem dir que el saldo pot ser positiu
(superàvit), negatiu (dèficit) o cero (equilibri).
Dins del compte corrent: balança de mercancies, balança de serveis, balança de rentes i balança de
transferències corrents.
Dins del compte de capital: balança de transferències de capital.
Dins del compte financer: inversions directes, inversions de cartera, derivats financers i variació de reserves.
*La variació de reserves actua com un element d'ajust:

Si el saldo és positiu, hi ha una entrada neta de divises i actius internacionals, i el país té una posició
acreedora. A llarg termini tindrà que revaluar la seua moneda.
Si el saldo és negatiu, hi ha un eixida neta de divises i actius internacionals, i el país tindrà una
posició deutora. A llarg termini tindrà que devaluar la seua moneda i reduïr les importacions.
32
TEMA 11: ANÀLISI DE LA DEMANDA I OFERTA AGREGADES I DE LES
FLUCTUACIONS ECONÒMIQUES
• EL MODEL DE LA DEMANDA I L'OFERTA AGREGADES
La curva de la demanda agregada mostra la relació entre el nivell agregat de preus i la quantitat d'output
agregar que demanden els consumidors, el govern i la resta del món. La demanda agregada té com a
components: el consum dels consumidors (C=Co+cY), la inversió de les empreses (depenen de les
expectatives i dels tipus d'interés), la despessa del sector públic (mitjançant els impostos (C=Co+cYd) i el
valor net de les exportacions.
*Estalvi dels consumidors: S=-Co+sY.
*Les exportacions depenen de la renta dels altres països, mentre que les importacions depenen de la renta del
nostre país.
La curva de la demanda agregada mostra com canvia el PIB real quan varia el nivell agregat dels preus.
La curva és decreixent degut a l'efecte-riquesa i l'efecte-tipus d'interés causats per la variació del nivell
agregat dels preus.
L'efecte-riquesa d'una variació del nivell agregat de preus és l'efecte sobre la despessa de consum provocat

per l'impacte d'una variació del nivell agregat de preus sobre el poder adquisitiu dels actius dels
consumidors.
L'efecte-tipús d'interés d'una variació del nivell agregat de preus és l'efecte sobre la despessa de consum i de
inversió provocat per l'impacte d'una variació del nivell agregat de preus sobre el poder adquisitiu de les
tenències de diners de les persones i empreses.
Factors que influeixen en els desplaçaments de la curva de la demanda agregada:

-Canvis en les expectatives.
-Canvis en la riquesa.
-Canvis en el tamany de stock existent de capital.
-Canvis en la política fiscal: directament a través de les compres del govern, o indirectament a través
dels canvis dels impostos o de les transferències governamentals.
-Canvis en la política monetària: indirectament a través de les variacions del tipus d'interés.
La curva de l'oferta agregada mostra la relació entre el nivell agregat de preus i la quantitat d'output agregat
ofertat en la economia. La oferta agregada mostra la capacitat productiva d'un país.
A curt termini, un augment del nivell agregat dels preus està associat amb un augment de la producció
agregada ofertada.
Per a determinar els costos de producció a curt termini de l'oferta agregada i poder determinar si es produeix
o no ens hem de fixar en els costos de producció. En aquests, els salaris són el principal cost de producció
inflexible perque el salari nominalve determinat en els contractes firmats fa algun temps (salari nominal:
quantitat de diners que es paga en salaris).
La economia es basa també per a decidir si produïr en els salaris rígids els quals són els salaris nominals que
cauen lentament inclus quan hi ha molt de desocupament i que pujen poc a poc inclus quan hi ha escassetat
de mà d'obra.
La curva de l'oferta agregada a curt termini mostra la relació entre el nivell agregat de preus i la quantitat
d'output agregat oferit a curt termini, el període en el que molts costos de producció, com els salaris
nominals, poden considerar-se fixos.
Factors que influeixen en els desplaçaments de la curva de l'oferta agregada:

-Canvis en els preus de les matèries primeres.
-Canvis en els salaris nominals.
-Canvis en la productivitat.
La curva de l'oferta agregada a llarg termini mostra la relació entre el nivell agregat dels preus i la quantitat
d'output agregat ofertat que existiria si tots els preus sigueren totalment flexibles, incluit el dels salaris
nominals. A llarg termini, un augment del nivell agregat dels preus no té ningún efecte sobre l'output agregat
ofertat. A llarg termini tots els preus són flexibles. La curva d'oferta és una vertical traçada sobre el nivell
33
d'output potencial.
S'origina també l'output potencial, que és el nivell de PIB real que la economia produïria si tots els preus,
incluits els dels salaris nominals, foren totalment flexibles.
Si la producció agregada observada és major que l'output potencial, els salaris nominals acaben pujant i la
curva de l'oferta agregada a curt termini es desplaça cap a l'esquerra.
Si l'output potencial és major que la producció agregada observada, els salaris nominals acaben baixant i la
curva de l'oferta agregada a curt termini es desplaça cap a la dreta.
• DETERMINACIÓ DE L'EQUILIBRI MACROECONÒMIC

El model AD-AS analitza les fluctuacions econòmiques estudiant conjuntament les curves d'oferta i de
demanda agregada.
La economia alcança l'equilibri macroeconòmic a curt termini quan la quantitat ofertada de producció
agregada és igual a la quantitat demandada.
El nivell agregat de preus d'equilibri a curt termini és el nivell agregat de preus del punt d'equilibri
macroeconòmic a curt termini.
La producció agregada d'equilibri a curt termini és la quantitat de producció agregada del punt d'equilibri
macroeconòmic a curt termini.
Existeixen diferents models macroeconòmics que representen el funcionament de la economia amb la

demanda i l'oferta agregada. Es formen dos models: el model clàssic i el model keynesià.
El model clàssic: l'oferta agregada és completament inelàstica.

-En un moment donat en el temps existeix la capacitat productiva donada, determinada pel capital
productiu i el capital humà.
-Els preus són flexibles. Aquests sempre possibiliten l'equilibri entre l'oferta i la demanda. La
economia sempre tindrà equilibri.
-Amb preus flexibles apareixeran desajustos transitoris entre l'oferta i la demanda, hasta que canvien
els preus i torne a aparèixer l'equilibri.
·Davant d'un excés d'oferta agregada: es torna a l'equilibri baixant els preus.
·Davant d'un excés de demanda agregada: es torna a l'equilibri incrementant els preus.
És considerat un model irreal ja que:

-Els preus no són flexibles.
-Existeix una necessitat d'informació perfecta, i en realitat és imperfecta i asimètrica.
-Donat que no es cumple lo anterior, el model no tendix a l'equilibri.
En el model clàssic:
-Si s'intervé modificant la demanda agregada sols augmenten els preus, no la producció.
-Per a incrementarla es deu modificar l'oferta agregada.
-L'oferta agregada depen de la població activa, el shock del capital i la tecnologia.
Les mesures macroeconòmiques:
-Subsidis a les empreses per a que faciliten la producció.
-Baixada dels tipús d'interés per a que es facilite la inversió.
-Baixada dels tipus impositiu a els empreses...
El model Keynessià: és formulat per Keynes inductivament des de la realitat. Per a este model, l'oferta
agregada és elàstica i està situada al nivell de preus.
Per altra part, té un model de preus rígids:

-La capacitat productiva de la economia vindria determinada per eixe nivell depreus rígids e
invariables.
-L'oferta agregada se situaria elàsticament al nivell general de preus.
34
-La demanda agregada té una pendent clàssica negativa.
En el model keynessià:
-Si es modifica l'oferta agregada s'augmenten els preus.
-Per a incrementar la producció es deu modificar la demanda agregada.
-La demanda agregada depen del consum, la inversió, la despessa pública i les importacions i
exportacions.
-Mesures de política macroeconòmica
*Augment de la despessa pública
*Baixada dels impostos al consum
*Afavoriment de les importacions amb súbdits,etc.
DIFERENTS CRISIS ECONÒMIQUES I VARIACIONS DE LA OFERTA I LA DEMANDA

AGREGADES.
Als anys 30 es va produïr una crisi en la demanda agregada, ja que es va disminuir l'ocupament i la
producció, per a poder reduïr la inflació. Al igual que els 60, s'utilñitzà la mesura del Stop and Go creades
per Keyness i, mitjançant la qual, es busca el punt de renta on la producció és potencial. Es consegueix
mitjançant el trade-off, que consisteix en l'intercanvi entre l'augment de la inflació i l'augment del paro o del
desocupament.
Als anys 70, es va produïr l'estanflació o estancament de la inflació, causat pel shock del petroli (any 79
guerra entre Iràn e Iràk i el setembre de l'any 75). Aquesta crisi va provocar una reducció de la capacitat
productiva, la qual cosa porvocà que si seguiem utilitzant mesures keynessianes, augmentaria molt la
inflació. Per tant, s'intenta augmentar la capacitat productiva del país.
Algunes mesures són:
-Ronald Reagan: va proposar reduïr la despessa pública. En aquella època tots els països comptaven
amb dèficit estructural, al qual l'Estat no pot fer front.
-Margaret Thatcher: va privatitzar el ferrocarril, va reduïr les polítiques socials i va reduïr la despessa
pública.
-Felipe González: el nivell de l'Estat del Benestar en Espanya era molt baix així que Felipe va
augmentar lo despessa pública, va “soltar el lastre” del pressupost públic i va tallar i clausurar allò
que no era rentable. A més, va vendre la vivenda pública quasi la totalitat, i va propossar l'educació
concertada.
• EL COMPORTAMENT CÍCLIC DE L'ECONOMIA

El cicle econòmic és l'alternància a curt termini entre les recessions i les expasions de l'economia.
Les recessions són periodes de caiguda de l'economia, en els que la producció i l'ocupament disminueixen.
Les expansions són periodes de millora de l'economia, en els que la producció i l'ocupament augmenten.
El punt en el que l'economia passa d'una expansió a una recessió s'anomena pic.
El punt en el que l'economia passa d'una recessió a una expansió s'anomena vall.
La macroeconomia moderna va nàixer per poder fer front a la pitjor recessió de la història (anys 29 en
EEUU). Keyness va defendre la utilització de polítiques fiscals i monetàries per poder fer front als efectes de
les recessions.
• OBJECTIUS I INSTRUMENTS DE LA POLÍTICA FISCAL

La política fiscal és el conjunt d'actuacions discrecionals que l'Estat duu a terme mitjançant la variació dels
ingressos i les despesses públiques amb l'objectiu d'influir sobre determinats objectius de política econòmica.
35
a)La despessa pública és una variable d'ajustament que augmenta o disminueix la Demanda
Agregada. Es pot classificar des de dos perspectives:
-Econòmica:
·Despesses corrents: aquells que s'utilitzen per a retribuir al personal al
servei del sector públic i per a adquirir bèns i serveis. (Eixides)
·Despesses de capital: aquells que s'utilitzen per a contribuir a la formació de
capital en l'economia. (Entrades)
-Funcional:
·Despesses destinades a sanitat.
·Despesses destinades a educació.
Despessa pública= (DA=C+I+G)

L'augment de la despessa pública és menor que la renta.
Per buscar l'estabilitat pressupuestària automàtica es relacionen les eixides i les entrades.
Les entrades són una variable exògena, ja que no depenen de la renta nacional, es representen amb una línea
horitzontal. Mentre que les eixides són les següents: S: Estalvi; T=Impostos; M=Importacions.
(S=-Co+sY ; T=tY ; M=aY)
L'augment de la renta serà diferent segons la pendent de les eixides:

-Si augmenten els impostos, es reduïrà l'augment de la renta. (menor augment de la renta si s'augmenten les
eixides ja que eixos diners no circulen a l'interior del mercat del país). Menys diners en circulació, menys
consum, menys producció i menor quantitat de renta.
La política fiscal pot ser expansiva quan es duu a terme mitjançant un augment de la despessa pública, una
reducció dels impostos, o un increment de les transferències gubernamentals.
La política fiscal pot ser contractiva quan es duu a terme mitjançant una reducció de la despessa pública, un
augment dels impostos, o una disminució de les transferències gubernamentals.
• EL MULTIPLICADOR DE LA POLÍTICA FISCAL

El multiplicador de la renta és la relació entre la variació total de la renta nacional provocada per una
variació autònoma de la despessa agregada, i el tamany d'aquesta variació autònoma.
La variació autònoma de la despessa agregada és una variació inicial del nivell del nivell de despessa desitjat
per les empreses, els consumidors o el govern, donat un nivell de PIB real.
M=1/1-c
Augment de la renta= multiplicador* augment de les entrades.
El multiplicador ha de ser major que 1.
També podem trobar estabilitzadors automàtics del pressupost del país.

Els estabilizadors automàtics són les regles sobre la despessa pública i els impostos que fan que la política
fiscal siga automàticament expansiva quan l'economia es contrau i automàticament contractiva quan
l'economia s'expandeix.
La política fiscal discrecional és la política fiscal que resulta d'accions deliberades dels responsables de la
política econòmica, i no de regles econòmiques.
36
TEMA 12: ELS DINERS, PREUS I ACTIVITAT ECONÒMICA
• ELS DINERS: CONCEPTE, FUNCIONS I EVOLUCIÓ HISTÒRICA
Els diners són qualsevol actiu que es pot utilitzar fàcilment per comprar bèns i serveis. Un actiu és un líquid
si es pot convertir ràpidament en efectiu sense patir una gran pèrduda de valor.
Representa algo primordial per a les economies i expressa el valor de totes les coses; la seua possessió depén
de la disposició dels bèns i serveis que els individus volen.
Els dipòsits a la vista són els comptes bancaris contra els que és possible girar els xecs.
Els diners tenen una sèrie de funcions:

a) Mitjà de canvi: s'utilitza per a realitzar transaccions comercials o cancel·lar deudes. També
s'utilitza per a intercanviar bèns i serveis. Apareix la compra i la venta, i els diners permeten separar en el
temps i en l'espai la compra i la venta. Els diners redueixen els costos de transacció dels intercanvis.
b) Unitat de compte: els diners són la mesura que empleem per a mesurar el valor dels bèns i serveis
i efectuar comparacions fàcilment.

c) Dipòsit de valor: els diners són un mitjà de pagament per a conservar els nostres estalvis i
traslladar la capacitat de compra del present al futur. Se'ls anomena actius, i poden ser de dos tipus (reals:
terrenys, maquinària; o financers: obligacions, bonos de l'Estat)
Els actius es caracteritzen per dos paràmetres
·Liquiditat: facilitat per convertir en diners qualsevol actiu. L'actiu més líquid són els diners.
·Rentabilitat: capacitat d'un actiu per proporcionar rendiments.
Els diners sorgeixen d'un acord entre les persones: estic disposat a canviar coses que tenen valor per si
mateixes a canvi de diners perque confie en que algú acceptarà els meus diners a canvi d'altra cosa valiosa.
La base dels diners és la confiança. Els diners redueixen costos de transacció, d'almacenament i d'incertesa.
A més, l'ús dels diners millora l'eficiència econòmica.
Els diners poden ser de diferents tipus:

– Pel seu valor intrínsec o com a mercancia:
a) Diners-mercancia: és un bè que s'utilitza com mitjà de pagament i que té un valor
intrínsec per a altres (Valor de mercancia).
b) Diners fiduciaris: quan els diners valen únicament per la marca que porten (billets de
banc
– Pel suport legal o capacitat de mitjà de pagament:
a) Diners legals: mitjà de pagament amb ple poder lliberatori de deutes.
b) Diners bancaris: saldos dels comptes corrents que tenim en els bancs.
c) Quasi- diners: són els actius financers que no es poden utilitzar directament com a
mitjà de pagament però que es poden convertir en efectiu o en dipòsits a la vista.
L'oferta de diners o oferta monetària és la quantitat total de diners que hi haen una economia. Està formada
per allò que considerem com a diners:
– Lm o efectiu en mans del públic: són els bitllets i les monedes de curs legal que té la gent, les
empreses, etc.
– M1 u oferta monetària en sentit estricte: efectiu en mans del públic + dipòsits a la vista.
– M2 = M1 + dipòsits de termini fins a dos anys.
– M3 o disponibilitats líquides: M2 + actius líquids en mans del públic (poden convertir-se
ràpidament en diners).
37
– SISTEMA FINANCER, SISTEMA BANCARI I LA CREACIÓ DE DINERS. EL BANC
CENTRAL EUROPEU I LA UNIÓ MONETÀRIA. LA POLÍTICA MONETÀRIA I LA
DEMANDA AGREGADA.
El sistema bancari està format per un conjunt d'institucions que són capaces de crear diners legals i diners
bancaris.
Els seus components són:
a) Bancs comercials: són les institucions financeres que tenen autorització per a acceptar dipòsits i
per a concedir crèdits. En el cas espanyol tenim els bancs privats, les caixes d'estalvi (finalitat
d'intermediació financera, tenen un òrgan gestor i director, i compten amb un protectorat que observa el
compliment dels fins fundacionals) o les cooperatives de crèdit (són cooperatives de treball associat,
formades per socis amb igual poder de decisió i estàn obligades a realitzar obres socials vinculades als fons
de reserva obligatori, o als fons de promoció i foment del cooperativisme).
b) Banc central: és la màxima autoritat monetària d'un país (Banc d'Espanya).
-Funcions principals:
·Emitir bitllets en curs legal i posar en circulació les monedes.
·Centralitzar i controlar les operacions econòmiques externes.
·Actuar com a banquer de banc de bancs: custodia les reserves dels bancs del
sistema, els concedeix crèdits i rep dipòsits.
·Ser el banc de l'Estat. Manté el compte de l'Estat, concedeix crèdits i gestiona
l'emisió del deute públic.
·Supervisar el sistema bancari i les entitats financeres.
·Executar la política monetària.
Balanç del banc central:

Actius: actius front a l'exterior, crèdits al sector públic, crèdits al sector privat, actius reals i altres.
Passius: base monetària: efectiu en circulació, dipòsits dels bancs, comptes de capital, dipòsits del
Sector públic...
són institucions, la característica principal dels quals és que accepten diners dels seus clients generant uns
passius anomenats dipòsits, que poden ser reembolsats pels seus clients en diferents condicions i que els
proporcionen recursos que ofereixen a altres agents baix diferents formes.
El benefici del sector bancari és la diferència que obté per la rentabilitat dels recursos que obté i dels que
ofereix. Els orígens es troben en joyers i prestamistes de l'Edat Mitjana.
Els diners bancaris es generen en el sistema bancari i són diners fiduciaris:

RR (reserves requerides): lo que el banc es queda per possibles reembolsaments.
RE: els beneficis dels bancs és la diferència entre el tipus d'interés que s'ofereix als dipositaris i la
rentabilitat que s'obté de les seues inversions.
El intermediaris financers són les institucions que canalitzen els diners des dels agents que tenen un excés
d'aquest (estalvien) fins als que tenen necessitats de financiació.
La seua funció serà transformar els actius financers primaris, que són els que emiteixen quins tenen
necessitats de financiació, en actius financers secundaris, que són els que compren els agents que tenen un
excés de diners per col·locar els seus fondos.
-IF bancaris: emiteixen actius financers que se empleen com a mitjà de pagament. Banc central i
banca privada, caixes d'estalvi i cooperatives de crèdit.
-IF no bancaris: emiteixen actius financers que no són diners. Ex: societats de targetes de crèdit o
companyies de segurs.
Els bancs poden donar prèstecs i crear diners perque la gent no va a acudir tota a la vegada per a retirar els
seus fondos, però és possible que per algun rumor d'un problema en el banc, la gent vulga retirar els seus
diners. El banc no podrà retirar els seus fondos, ja que els ha prestat, i per tant, al no poder pagar, el banc
38
quebraría. Si aquesta situació s'expandira als altres bancs es produiria un pànic bancari i el sistema financer
desapareixeria.
S'estableixen diferents tallafocs:

1. La regulació bancària, que obliga als bancs a tindre un capital determinat i unes reserves
mínimes.
2. El Fons de Garantia de Diposits, que assegura la devolució dels estalvis que estiguen
dipositats en els bancs fins a 100.000 euros per persona.
3. La facilitat permanent de descompte del Banc Central Europeu, mitjançant la qual concedeix
prèstecs als bancs en dificultats per a fer front a la retirada de dipòsits.
4. La supervisió i vigilància bancària que duu a termini el Banc d'Espanya, per a que no hi haja
que utilitzar els altres tres tallafocs.
Creació de diners:
Els diners legals (bitllets i monedes) són creats pel Banc Central Europeu, el qual el distribueix als distints
Bancs Centrals Nacionals.
Els diners bancaris són creats pels intermediaris financers bancaris que creen diners amb els nostres diners
transformant els dipòsits en prèstecs i crèdits, augmentant els diners que hi ha en la economia.
Els bancs creen diners augmentant els passius sobre el sector real de l'economia.
El coeficient de caixa serà la relació entre el valor dels dipòsits i el valor de les reserves del banc que fa
d'eixe dipòsit.
Coeficient de caixa = valor de les reserves bancàries / valor dels dipòsits bancaris.
Augment total = dipòsit inicial * 1/coeficient de caixa.
El multiplicador dels dipòsits bancaris (1 / coeficient de caixa) es basa en els següents supostos:
1. Que les persones no es guarden part dels seus diners en efectiu.
2. Que els bancs no augmenten pel seu compte la proporció de les reserves.
3. Que particulars i empreses demanen crèdits.
Si algun d'aquests supostos falla, el multiplicador valdrà menys.
Els tipus d'interés dels actius financers a curt termini en la demanda de diners són aquells que tenen un
venciment inferior a un any.
Els tipus d'interés dels actius financers a llarg termini en la demanda de diners són aquells que tenen un
venciment superior a varios anys.
La curva de demanda dels diners mostra la relació entre el tipus d'interés i la quantitat demandada de diners.
La curva d'oferta dels diners mostra com varía la quantitat ofertada de diners quan varia el tipus d'interés.
El tipus d'interés estarà determinat per l'oferta i la demanda de diners, segons el model dels tipus d'interés
basats en la preferència per la liquiditat.
La política monetària pot ser expansiva, quan s'augmenta la demanda agregada, o contractiva, quan es
disminueix la demanda agregada.
La Regla de Taylor per a la política monetària és una regla que fixa el tipus d'interés interbancari tinguent en
compte la tasa d'inflació i, o bé la bretxa del PIB o bé la tasa de desocupació.
39

Apuntes Eco Wuolah

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

Apuntes Eco Wuolah

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

APUNTS ECONOMIA.

Reservados todos los derechos.

Reservados todos los derechos.

Els principals problemes econòmics que podem trobar són:

Les necessitats dels consumidors són les següents:

-Segons la seua naturalesa:

La ciència económica es divideix en dos blocs:

-MICROECONOMÍA: Part de la ciència econòmica que estudia el comportament de les unitats

-MACROECONOMÍA: Estudia la economia a nivell global, la economia en el seu conjunt. La seua

El mètode inducto-deductivista combina les dues formes de fer la ciència:

• POSSIBILITATS DE PRODUCCIÓ I ASSIGNACIÓ DE RECURSOS

• LES DECISIONS ECONÒMIQUES BÀSIQUES I ELS SISTEMES ECONÒMICS

-El sistema de planificació central.

-Les economies mixtes.

Reservados todos los derechos.

• EL PAPER DEL MERCAT EN L'ASSIGNACIÓ DE RECURSOS

• FUNCIONAMENT I AVANTATGES DEL SISTEMA DE MERCAT

• LA DEMANDA: FACTORS QUE DETERMINEN LA DEMANDA D'UN BÈ

• L'EQUILIBRI DE MERCAT: DETERMINACIÓ DE PREUS I QUANTITAT

• MODIFICACIONS DE L'EQUILIBRI: CANVIS EN L'OFERTA I LA DEMANDA

Reservados todos los derechos.

ALTRES ELASTICITATS DE LA DEMANDA

-L'elasticitat preu creuat de la demanda és el quocient entre la variació porcentual de la quantitat

-L'elasticitat renta de la demanda és el quocient entre la variació porcentual de la quantitat

• ELASTICITAT-PREU I INGRESSOS TOTALS

Quan un venedor augmenta el preu d'un bè es produeixen dos efectes:

L'elasticitat preu de la demanda canvia al llarg de la curva de la demanda. Elàstica(disminució d'ingressos)-

• L'ELASTICITAT DE L'OFERTA: CONCEPTE I DETERMINANTS

GANÀNCIES I COSTOS DELS IMPOSTOS

·Impost sobre el consum: impost sobre les ventes d'un bè.

• INTERVENCIÓ DE L'ESTAT EN ELS MERCATS: CONTROL DE PREUS,

Però el preu màxim pot provocar ineficiència:

Els preus màxims s'imposen per:

Però el preu mínim pot provocar ineficiència:

Els preus mínims s'imposen per:

• LA UTILITAT I LA CORBA DE LA DEMANDA

• LES PREFERÈNCIES DEL CONSUMIDOR ORDENADES

• L'EQUILIBRI DEL CONSUMIDOR

• EXCEDENT DEL CONSUMIDOR

El fet de que un input siga fixe o variable depen del temps.

Reservados todos los derechos.

• LES DECISIONS DE PRODUCCIÓ EN EL CURT TERMINI

La producció a curt termini:

• LA LLEI DELS RENDIMENTS DECREIXENTS

• ELS COSTOS DE PRODUCCIÓ A CURT TERMINI

• ELS COSTOS DE PRODUCCIÓ A LLARG TERMINI: ECONOMIES D'ESCALA

• CONDICIONS DE MAXIMITZACIÓ DE BENEFICIS

LA UTILITZACIÓ DE L'ANÀLISI MARGINAL PER A ELEGIR LA QUANTITAT DE PRODUCCIÓ

• L'AJUST DE L'OFERTA DE MERCAT EN EL LLARG TERMINI

A llarg termini, les empreses en competència perfecta:

Reservados todos los derechos.

• EFICIÈNCIA DELS MERCATS COMPETITIUS

• EL MONOPOLI: CAUSES D'APARICIÓ DELS MONOPOLIS

• L'EQUILIBRI DE L'EMPRESA MONOPOLISTA

2- El monopoli que discrimina preus:

• LA COMPETÈNCIA MONOPOLÍSTICA I LA DIFERENCIACIÓ DE PRODUCTES

• L'OLIGOPOLI: VARIETATS DE LA CONDUCTA OLIGOPOLÍSTICA

El producte és homogeni, és a dir, és igual o pràcticament igual, i no hi ha transparència d'informació. Tenen

• REGULACIÓ DE LES PRÀCTIQUES RESTRICTIVES DE LA COMPETÈNCIA

Reservados todos los derechos.

• JUSTIFICACIONS DE LA INTERVENCIÓ DEL SECTOR PÚBLIC

• ERRORS DE MERCAT: ERRORS DE LA COMPETÈNCIA, BÈNS PÚBLICS I

1. Externalitats: Existeix una externalitat quan la producció o el consum d'un bè afecta