“La pobreza en los países pobres del mundo no solo está más extendida, sinó que es

normalmente más grave.” The Week, 24 de febrero de 2001: 12

Com s’explica la desigualtat global?

Els factors de la pobresa mundial:
Per començar hi trobem la tecnologia. La majoria de ciutadans dels països de baixa renda,
com per exemple: l’Àfrica Central i Oriental, es dediquen a l’agricultura. El que significa que
no tenen la mateixa capacitat de producció industrial en comparació als països d’alta renda
com per exemple el Canadà o els Estats Units. El treball que fa una persona és menor que la
que pot fer una màquina amb la força del vapor o el gas. El fet que aquests països de baixa
renda es dediquin a l’agricultura, paralitza el desenvolupament de les capacitats humanes.

El següent factor és l’augment de la població. Els països menys desenvolupats

econòmicament, com Àfrica, compten amb l’índex de natalitat menys elevat. En aquests
territoris on els seus habitants encara no es poden reproduir, el creixement de la població serà
un problema per al futur. A finals de segle XX a Kenia, per exemple, on hi havia un
desenvolupament econòmic considerable, va augmentar el quatre per cent i això va generar
que els nivells de vida disminuïssin.

A continuació tenim els patrons socials. Els països pobres són tradicionals, els grups
parentals passen els usos i tradicions entre les diferents generacions; això significa que a
l’hora d’establir una manera de viure, la població es nega a les innovacions incloent aquelles
que tenen per objecte fer una vida més favorable i desenvolupada. Molts membres de les
famílies pobres s’adapten a la seva forma de viure d’aquesta manera poder seguir amb les
tradicions i el llegat familiar.

Un altre punt que explica la pobresa mundial és l’estratificació social. En la majoria de

territoris, les riqueses es reparteixen de manera desigualitaria i les conseqüències per als
països pobres són perilloses. En països que es dediquen a l’agricultura, com Bangladesh, el
deu per cent dels propietaris compten amb més de la meitat de les terres, mentre que la resta
quasi no en té.

Una altra causa molt important és la desigualtat de gènere. Les dones que viuen en llocs
escassos de béns de primera necessitat, tendeixen a tenir molts fills, això genera que a més,
augmentin les necessitats i que a la vegada, moderi el desenvolupament de l’economia. Els
experts creuen que el progrés del lloc de la dona en la societat influencia a l’augment de vida
de la població.

I per últim, les relacions globals de poder. Aquesta última raó per la pobresa són les relacions
que es creen entre els països d’arreu del món. Antigament, com a conseqüència del
colonialisme, un procés en què, mitjançant el control econòmic i polític d’alguns països, els
altres es beneficien; la major part de riqueses que tenia un país pobre passaven a tenir-ho els
països rics.

1. Dues teories contraposades

Trobem dues teories clàssiques que parlen sobre la distribució desigual de la riquesa i el
poder mundial, i es tracta de la teoria de la modernització i la teoria de la dependència. Cada
una dona suport a un estudi que pretén explicar el repartiment desigual en la societat.
Ambdues teories coincideixen en què el planeta compta amb diferents desigualtats i que es
necessita fer canvis per així poder assegurar un futur per als rics com pels pobres. Però, tenen
diferents pensaments a l’hora d’anomenar les causes per la pobresa. A més, obtenen diferents
resultats respecte a les solucions que es podrien dur a terme.

1.1. La teoria de la modernització

Des de la perspectiva conservadora, la teoria de la modernització és un tipus de progrés de
l’economia i de la societat en què, descriu la desigualtat segons el nivell de desenvolupament
tecnològic dels diversos països. Aquesta teoria neix al 1950, quan “modernitzar-se” era un
concepte popular a occident, però també era una època d’enfrontament cap als Estats Units, ja
que simbolitzava aquesta “modernitat”, per part dels països desafavorits. Les regions
socialistes, cada vegada tenien més suport per part dels països de baixa renda. Explicaven que
l’evolució de l’economia no era possible per la influència que tenien els capitalistes. Avui en
dia, aquesta teoria segueix tenint èxit entre la societat.

A continuació hi ha la perspectiva històrica. Al principi, l’augment de l’economia es trobava

en les ciutats i els seus voltants. A mesura que van passar els anys, a causa del vincle amb
altres territoris, van poder establir rutes comercials. Al 1750, els europeus van començar a fer
activitats econòmiques, la Revolució Industrial va generar una transformació que va afectar
primer a l’Occident d’Europa i a continuació, als Estats Units. Qui defensa aquesta teoria,
concorden en què la tecnologia industrial i les noves innovacions, només va afavorir a una
part de la població. No obstant això, pensen que com que la tecnologia era productiva, inclús
el nivell de vida dels ciutadans més pobres va començar a millorar progressivament; això
faria que la pobresa anés desapareixent.

Per l’altra banda, els països amb l’alta renda, que va començar a la Revolució Industrial, els
nivells de vida es van quadruplicar. Encara que, els territoris amb una baixa renda que no
tinguin tecnologia industrial, hauran de fer front a la baixa productivitat d’anys anteriors.
Per últim, la importància de la cultura en què, explica que la teoria de la modernització afirma
que no tots els països han sigut partidaris d’adoptar els canvis a les noves tecnologies. Segons
la cultura, les comunitats orientades al futur, han integrat aquests canvis; mentre que les més
tradicionals s’han oposat a fer aquesta transformació. Aquesta teoria creu que la principal
causa per la qual no es dona l’evolució econòmica és per la tradició. En moltes societats, els
llaços familiars són el més important i són molt forts, els antics hàbits afecten al present i al
futur. Per exemple, Malasia és un país que està en contra d’aquests avenços tecnològics per
tal de no desfer els costums familiars i les creences religioses.

1.1.1. Les etapes de la modernització de Rostow

A mesura que el desenvolupament tecnològic s’estén arreu del món, els països es dirigeixen
cap a un model més general anomenat “El model industrial”. Segons Walt Whitman Rostow
(1916-2003), economista, polític estatunidenc i opositor al comunisme, dividia l’evolució de
la modernització en quatre etapes:
Primer trobem l’etapa tradicional. Qualsevol societat que compti amb tradicions antigues
s’oposarà a les innovacions tecnològiques. Molta gent ha sigut educada per respectar el
passat, i per aquesta raó, no poden imaginar una altra vida diferent a la seva. Les persones
tradicionals, construeixen la seva vida basant-se en les tradicions de la família, sense moltes
llibertats individuals i d’aquesta manera eviten el canvi. Actualment, encara podem trobar
països que es troben en aquesta etapa tradicional com per exemple: Nigèria o Somàlia.

En segon lloc, l’etapa d’enlairament. La gent que deixa de banda les tradicions, comencen a
aplicar els seus coneixements i imaginació, fabriquen béns tant per al consum propi com per
vendre-ho a altres persones i així obtenir beneficis, d’aquesta manera apareixen els mercats.
Un dels països que es troba en aquest estat és Tailàndia.
A continuació hi ha el pas a la maduresa tecnològica. El “creixement” és un concepte que ha
estat acceptat i que incita a buscar un nivell de vida més alt. L’economia afecta a la societat a
l’hora de gaudir dels beneficis de les tecnologies. Però, per l’altra banda, comença a veure
que aquest avenç industrial afecta a moltes estructures familiars i comunitàries tradicionals.
Les ciutats creixen gràcies als immigrants que vénen en busca de treballs amb la finalitat
d’obtenir beneficis, l’especialització professional fa que les relacions siguin menys personals,
i l’individualisme ajuda a que apareguin nous moviments per l’obtenció de drets polítics. Els
territoris que compten amb una tecnologia avançada ofereixen una educació bàsica, i per
alguns d’ells, una educació especialitzada. I el paper de la dona comença a tenir semblança
amb el de l’home.

I per finalitzar, el consum de masses. L’evolució tecnològica industrial ha ajudat en la millora

de l’economia i en el nivell de vida. Aquesta millora es dur a terme, segons Rostow: “a
mesura que la producció massiva estimula el consum de masses”, el que significa que, la
població ràpidament aprèn a necessitar els productes que els sistemes productius generen.
Després de la Segona Guerra Mundial, Japó va introduir-se en l’era del consumisme de
masses, sent així el segon país del món, després dels Estats Units, amb la producció
econòmica més alta. Actualment, dos països d’Àsia es troben a l’inici d’aquesta etapa: Hong
Kong i Singapur.

1.1.2. El paper dels països rics

La teoria de la modernització considera com un paper molt important els països de renda alta,
ja que creu que els territoris desenvolupats poden moderar les desigualtats i per això, ho han
de fer de la següent manera:
Ajudant amb el control de la natalitat. El nombre de població més alta es troba en els països
pobres. Els països adinerats a l’hora de promocionar els mètodes per poder controlar la
natalitat, com les pastilles anticonceptives, ajuda a parar la natalitat i al mateix temps ajuda
eliminar la pobresa. Aquesta fase és molt important per a les dones perquè una vegada
l’economia es desenvolupa, ja no es centra en tenir fills i aquest fet causa una disminució de
natalitat.
Una altre mètode que poden utilitzar és augmentant la producció d’aliments. Aquesta teoria
confirma que els processos de cultiu amb tecnologia desenvolupada, que són enviats dels
països més rics als més pobres, millora la productivitat de l’agricultura. Aquests mètodes
inclouen: l’ús de noves llavors híbrides, mètodes moderns d’irrigació i fertilitzants químics.
La introducció a la tecnologia industrial també pot ser una solució per moderar les
desigualtats. Els territoris desenvolupats ajuden a aquells que necessiten un augment de
l’economia a través de màquines industrials i tecnologia informàtica. Aquest fet ajuda que
aquestes regions menys desafavorides es dediquin als processos industrials i no tan en
l’agricultura.
I també la creació de programes d’ajuda externa. Gràcies al capital financer que els països
rics aporten en aquells més pobres, poden lluitar per poder arribar a l’etapa d’enlairament. Els
territoris en desenvolupament utilitzen aquest capital per poder-ho invertir en comprar
fertilitzants i mètodes de regadiu d’alta gama amb la finalitat de millorar la productivitat
agrícola i d’aquesta manera construir centrals elèctriques i fàbriques industrials.

1.2. La teoria de la dependència

Des del punt de vista crític, la teoria de dependència és un tipus d’augment econòmic i social
que interpreta la desigualtat mundial segons l’explotació històrica de les regions pobres per
part de les riques. Aquesta hipòtesi analitza un factor molt diferent en comparació a la teoria
de la modernització. La teoria de dependència creu que els països de renda alta han fet
disminuir sistemàticament els països de renda baixa, que aquests depenien dels rics.
La perspectiva històrica explica que els defensors d’aquesta teoria confirmen que la majoria
de les regions que avui en dia són pobres, en el passat es trobaven en una situació econòmica
millor que l’actual. André Gunder Frank (1975), defensor d’aquesta hipòtesi, explica que els
vincles colonials que es van crear en els països desfavorits va causar el desenvolupament dels
territoris rics.
La teoria de dependència dona suport a l’afirmació: “les posicions tant econòmiques tant dels
països rics com dels pobres estan relacionats i no poden entendre’s correctament de forma
aïllada”, això és, que els territoris pobres no es queden endarrerits en comparació amb els
rics, sinó que el benestar de les regions riques va ser gràcies als de baixa renda. Alguns
d’aquests països es van beneficiar a causa de la pobresa d’altres.
Per últim, la importància del colonialisme, on aquests últims anys el colonialisme ha
desaparegut en la major part del planeta. Però, segons aquesta teoria, la llibertat política no
s’ha canviat per una autonomia econòmica. Els territoris desafavorits segueixen tenint vincles
econòmics amb els territoris industrialitzats.

1.2.1. L’economia mundial capitalista de Wallerstein

Immanuel Wallerstein (1930-2019) va crear el concepte d’economia mundial va suggerir que la
productivitat dels països necessitava el moviment d’una xarxa econòmica mundial. Una de les
característiques més important de l’economia avui en dia és que concentra en els països d’alta renda i
es delimita en un sistema capitalista.
A causa del capitalisme i el moviment de primeres matèries cap a l’Europa occidental, es van
beneficiar molts països rics que d’aquesta manera es crea el centre de l’economia mundial. A llarg
termini, va ajudar a l’origen de la Revolució Industrial.
En quant als països de renda baixa simbolitza la perifèria de l’economia. Actualment, els territoris
pobres són els que donen suport als rics a través de la mà d’obra, la facilitat a l’accés a les matèries
primeres i els mercats per la venda de productes.
Per una altra banda, també trobem la semiperifèria, en la qual es troben els països de renda
mitjana i que tenen contacte amb els centres d’economia mundial.

Segons Wallerstein, l’economia mundial ajuda els països rics, mentre que desafavoreix els
més pobres. Hi ha tres característiques dels països pobres que causen una dependència
d’aquestes regions:
Una d’elles són les economies limitades orientades a l’exportació. En els territoris
desafavorits, l’estat comunista exigeix l’extracció de les primeres matèries o a sembrar
productes agraris. Avui en dia, les companyies multinacionals aconsegueixen aquestes
matèries a través dels països pobres que, a continuació són transportades al centre, on les
processen i augmenten el preu afegit. A més, també posseeixen un gran nombre de terres,
això genera que els treballadors del camp passin a ser-ho de forma ajena amb beneficis
baixos. Això significa que, els territoris rics dificulten la possibilitat que els territoris pobres
puguin millorar els seus processos industrials.
Una altra característica és l’alta capacitat industrial. Les regions desfavorides amb la falta
d’un principi industrial han de suportar dos problemes: la dependència dels territoris rics
perquè els puguin comprar les matèries primeres i, a més, la dependència d’ells per comprar
els béns produïts amb un cost més alt. Per promocionar el rendiment de l’agricultura, els
països pobres aconsegueixen fertilitzants i equips mecànics dels països desenvolupats. Per
tant, els més beneficiats són els territoris l’alta renda.
I la tercera és el deute extern que es tracta d’un impost financer que pocs països pobres es
poden permetre. Un deute molt gran pot generar una desestabilitat en l’economia i empitjorar
les situacions d’altres llocs que ja tenen problemes amb les taxes d’atur.
1.2.2. El paper dels països rics
Els països rics són els més afectats en la teoria de la modernització i la teoria de dependència.
Per una banda, la teoria de la modernització dona importància a la producció de la riquesa,
mentre que la teoria de la dependència es centra en la desigualtat global segons la distribució
de la riquesa.
En la teoria de la modernització, els països s’enriqueixen pels avenços tecnològics que només
els afecta a ells. Però que en part, els països pobres també s’enriqueixen a l’hora de
l’exportació tecnològica.
I la teoria de la dependència diu que els mateixos països rics s’han apropiat desfavorablement
de la riquesa mundial per al propi benefici. Els defensors d’aquesta teoria creuen que en
contes d’ajudar als individus dels territoris pobres amb les tàctiques que proposen els països
rics, el que fan és que aquestes estratègies només beneficien als territoris amb altes rendes.
Els teòrics pensen que ja es fabriquen suficients aliments per a que tots en puguem tenir. Fins
i tot, els territoris desafavorits poden alimentar-se amb la seva producció. Això significa que
la qüestió no és la producció, sinó la pobresa, en què molta gent no pot obtenir o elaborar
aliments.
 2. Discapacitats i diferències
Existeixen dues perspectives molt diferenciades, però que no són necessàriament
incompatibles.
La primera està relacionada amb la deficiència en què són les persones tenen deficiències
físiques o mentals, o característiques que les fan incapacitades o reduïts del funcionament
complet. Aquestes deficiències normalment es relacionen amb la biologia, la genètica i la
medicina.
I per l’altra banda, estudia les deficiències com diferències rodejades per les reaccions
socials, això és conegut com les formes de discriminació social, les quals aïlla a aquestes
persones d’una vida ordinària.
Els treballadors socials i els professionals de la salut recorren als mètodes individuals a l’hora
de pensar en discapacitats, però els sociòlegs i activistes utilitzen els mètodes socials. L’ús
d’aquests models, els ajuda per tal d’argumentar diverses preocupacions per als sociòlegs de
la discapacitat.

2.1. Teories socials clàssiques i discapacitat

A continuació, explicarem les tres teories més importants sobre la sociologia i les lligarem a
la discapacitat.

2.1.1. Funcionalisme i discapacitat

El funcionalisme es centra en la forma en què les diferents parts de la societat funcionen i
encaixen el l’ordre social. En aquesta teoria, la discapacitat s’examina com un paper social.
El funcionalisme contempla la discapacitat com una defunció i la manera en la que inquieta a
la societat. No obstant això, també podria tenir en compte que les persones amb discapacitat
també poden realitzar funcions essencials per a la societat com per exemple definir el límit de
“discapacitat” i el “normal”.

Un dels sociòlegs més importants, Emile Durkheim, va insinuar aquesta divisió de lo normal i
lo patològic, que està enllaçat a la situació de la vida social. Per Durkheim, aquesta divisió
significava poder marcar els fins morals i que vinculava als individus amb enemics en comú.
També existeix el punt de vista de Mary Douglas, en què explica que les discapacitats poden
ser considerades un avís a l’ordre social i com a resultat s’obté la limitació de les fronteres de
l’ordre.
2.1.2. Interaccionisme i discapacitat
L’interaccionisme investiga el progrés mitjançant els quals es formen els significats. Una
teoria semblant és de la l’etiquetat, la qual analitza la funció que tenen les etiquetes socials o
les categories en la vida social. Respecte a la discapacitat és com una posició social. Els
sociòlegs es qüestionen quin és el funcionament de la societat: com reacciona en diverses
situacions i com els pot afectar.
Erving Goffman, sociòleg, analitza què els passa a les persones que fan front a l’estigma, el
qual altera la interacció normal i rutinària, i els enfronta amb allò que donem per suposat.

2.1.3. Paradigma del conflicte i discapacitat

La teoria del conflicte analitza les diverses atraccions de la societat i de quina manera els
poden dominar, humiliar o estafar. La discapacitat està inclosa en els mètodes de conflictes i
interessos, i a més, a l’experiència discriminatòria i opressora.

Mark Hyde analitza algunes divisions i arriba a una conclusió: “Les persones discapacitades
experimenten grans desavantatges econòmiques, que condueixen a una gran privatització i,
en l’última essència, una pobra qualitat de vida [...] són particularment dependents dels
serveis socials estatals [...] a vegades apartats pels programes d’assistència social [...] i
subjectats a nivells significatius de regulació estatal [...] una experiència considerablement
discriminatòria”.

En aquest petit fragment el que ens vol comunicar Hyde és que a aquestes persones que tenen
una discapacitat, els porten en condicions de vida molt diferents en comparació a l’altra gent
com per exemple: en l’economia a l’hora de rebre uns beneficis. També ens explica que són
acollits en els serveis socials i que fins i tot, ni això. L’autor arriba a la conclusió que a
aquests individus se’ls margina amb excés.
Les desigualtats socials i l’educació
1. Diferències degudes a les discapacitats
Històricament, els nens i nenes que tenien alguna discapacitat han sofert una evolució de
socialització que genera unes esperances baixes tant en l’aspecte escolar com en el laboral.
Durant molts anys, aquest procés britànic de socialització es va dur a terme amb la separació
dels nens que tenien una discapacitat en escoles especials, que actuaven segons les doctrines
de les “necessitats educatives especials”. Existien diferents escoles per diferents estudiants:
per a sords, cecs i per a minusvàlids.
Al 1944, hi havia la Llei de l’Educació, la qual explicava que els individus discapacitats
havien de matricular-se en escoles normals, però realment a l’hora de fer-ho, les autoritats
educatives oferien facilitats que separaven els nens discapacitats dels demés.
Alguns investigadors pensen que aquests col·legis específics són imprescindibles per aquelles
persones que tenen una discapacitat com per exemple: la sordesa. Un individu no podrà
aprendre llenguatge de signes en una escola convencional, sinó que haurà d’anar en una
escola que tingui l’opció d’ensenyar aquest llenguatge. Per l’altra banda, altres creuen que el
fet que hi hagi col·legis per a discapacitats només promou la discapacitat. A més, confirmen
que l’educació d’aquests nens i nenes és menor que la normal: els alumnes tenen menys
assignatures; els professors tenen unes expectatives menors; i els cursos educatius en comptes
de centrar-se en que els alumnes rebin uns estudis acadèmics, es centren en que tinguin
capacitats de supervivència.
Altres investigacions demostren que els nens i nenes que reben una educació tenen menys
possibilitats de tenir èxit en l’àmbit de l’educació i en el laboral.