Tema 9

Espanya: la població i sistemes urbans

1. La distribució de la població
2. La dinàmica de la població
3. L’estructura de la població
4. La urbanització i els sistemes urbans
5. La dinàmica urbana i la societat

Conceptes:
Dinàmica demogràfica:
Estudi de les poblacions humanes des d’un punt de vista de
l’evolució al llarg del temps i dels mecanisme que es modifica i
es distribueix la població.

1. Distribució de la població espanyola

A Espanya durant l’Edat Moderna, els càlculs per comptabilitzar

la població d’un lloc van tenir un valor relatiu aproximat.
Els recomptes es feien a partir dels focs o fogatxes i
s’utilitzaven per a la recaptació d’impostos i per a les lleves
militars.

Des del segle XVIII, i amb l’arribada de la dinastia dels Borbó,

es van començar a fer càlculs de població més detallats (edat,
sexe, estat civil de la població) com són:

Els cens: determina el recompte per edat, sexe, estat civil,

dimensió de la família, nivell d’estudis, professió, renda de què
disposa, etc.
A mitjans del segle XIX van tenir una certa fiabilitat i es feien en
els anys acabat en 0. A partir de 1981, els censos es fan en
anys abats en 1.
En els països desenvolupats hi ha un l’1% de desviació.

El padró municipal: registre de competència local que

comptabilitza naixements, defuncions i canvis de residència en
l’àmbit del municipi.

1
El 1929 el demògraf alemany Warren Thompson va
formular el model de transició demogràfica:
Segons aquest model, la relació canviant entre els naixements i les
defuncions es reflecteixen en quatre fases:

Característiques Taxa Taxa Exemples

de de actuals
natalit mortali
at tat
Fase Els nivells de la natalitat i la
estacionària mortalitat són elevats i estan Desapareguda
alta sotmesos a fluctuacions del món des
importants en poc temps. La del 1960
mortalitat catastròfica (deguda > 40 > aproximadame
a èpoques de fam, epidèmies %o 40%0 nt
de pesta i guerres) i la
mortalitat infantil tenen una
gran importàncies
Fase de la La natalitat és elevada i es
primera produeix una disminució > < Níger, Mali,
expansió progressiva de la mortalitat 35%0 15%0 Uganda
gràcies a la introducció de
millores en la dieta. Com a
conseqüència, hi ha un
augment considerable de la
població
Fase de La Natalitat disminueix i la
l’expansió mortalitat s’estabilitza. > < Veneçuela,
tardana L’augment de població 20%0 15%0 Índia, Pakistan
comença a minvar
Fase La natalitat i la
estacionàri mortalitat són baixes, i > < França,
a baixa el creixement de la 20% 15% EUA, Xina
població és mínim o nul 0

La teoria de la segona transició demogràfica, introduït pels

professors Ran Lesthaeghe i Dirk J. Van de Kaa el 1986,
descriu aquestes característiques:
- Increment de la solteria
- Retard del matrimoni
- Retard a l’hora de tenir el primer fill o filla.
- Expansió de les unions per mutu acord.
- Expansió dels naixements fora del matrimoni
- Increment de les ruptures matrimonials
2
 - Diversificació de les modalitats d’estructuració
familiar

Aquest conceptes també s’estan confirmant en països

emergents i no emergents.

Evolució de la població mundial:

2.500 milions habitants el 1950, ha passat als 7.000 habitants

actuals.
Aquest creixement s’ha produït principalment per dos factors:
- El descens de les taxes de mortalitat (general i infantil)
- Manteniment fins el 1970 d’unes taxes de natalitat
elevades en bona part del món.
- A partir del 1973, el percentatge de població va començar
a baixar lentament, però la gran quantitat de població jove
(entre 0 i 14 anys ) ha fet que l’augment poblacional
continuï sent de prop de 80 milions de persones any.
- El creixement més accelerat de la població mundial es
dóna avui al continent africà (Àfrica Subsahariana), en la
resta hi ha una tendència cap a la disminució dels
naixements, amb taxes de natalitat moderades entre un
10 %o i un 20%o.
- La taxa de mortalitat mundial també disminueix a poc a
poc. Únicament el continent europeu hi ha una tendència
a l’alça a causa de l’envelliment.
- La taxa de mortalitat menys elevada es dóna a l’Amèrica
Central i meridional, on la joventut de la població se suma
a unes condicions sanitàries i alimentàries acceptables
que fan que l’esperança de vida augmenti
- Les projeccions de població de l’ONU assenyalen que el
creixement total de la població mundial s’alentirà al llarg
del segle XXI. L’any 2050 pot arriba la població als 9.000
milions d’hab.
- El 57% de la població mundial es concentra en els sector
meridional i oriental del món i sud-est asiàtic.

3
La fecunditat permet explicar per què es produeix el creixement
demogràfic, i quines conseqüències pot tenir.
Índex conjuntural de fecunditat (ICF)

Causes Conseqüències Canvis demogràfics

i socials
Supervivència Disminució de la Augment de les
massiva dels fecunditat generacions adultes
nascuts i madures

Longevitat elevada Disminució del nivell Sobreenvelliment de

de reemplaçament la població (més de
per sota del 2.1 80 anys)

Feminització de la
societat (longevitat
femenina més gran)

Allargament de les
etapes vitals
(infatesa,
adolescència i
joventut més
prolongada)

Més inversió en els

fills.

De cada 1.000 naixements, 512 corresponen a nens i 488 a

nenes. No obstant això, en arribar als 10 anys hi ha un equilibri.

Fecunditat diferencial a diversos països (noies amb fills per cada

1.000 noies de 15 a 19 anys)
País Nombre de noies
República Democràtica del 191
Congo
Txad 155
Mali 155
Corea del Sud 6

4
Singapur 4
Països Baixos 4

Font: ONU. World Population Prospects: the 2008 revision

Àrea ICF per períodes
2005 -2010 2010 - 2015 2015 - 2020
Europa 1,50 1,53 1,56
Amèrica del 2,04 1,98 1,92
Nord
Amèrica llatina 2,26 2,09 1,98
Àfrica 4,61 4,27 3,89
Àsia 2,35 2,26 2,18
Oceania 2,44 2,39 2,31
Món 2,56 2,49 2,40

Les polítiques demogràfiques: l’ONU i les polítiques

demogràfiques.

- Les dues primeres trobades internacionals sobre el

problema demogràfic tingueren lloc a Roma (1954 ) i
Belgrad (1965), va ser de caràcter tècnic i informatiu
- La següent a Bucarest (1974) amb el nom de primera
Conferència Internacional sobre població i
Desenvolupament.
- La segona és a Mèxic (1984) i es va central en
planificació familiar, la cobertura de la demanda
d’anticonceptius, les migracions, envelliment i al paper
que tenen les dones en la planificació familiar.
- La tercera al Caire (1994) representat 179 estats acorden
un programa acció a desenvolupar al llarg de vint anys,
fins al 2014. Es posa èmfasi en el desenvolupament i en
el paper de les dones en qualsevol estratègia de
desenvolupament humà.
- Les polítiques demogràfiques de la majoria d’estats
mundials se centren, des d’aleshores, en els drets de les
dones i la llibertat de decisió sobre la reproducció, la
planificació familiar, les migracions i la salut mundials.
5
 - Hi ha dues tipus de polítiques demogràfiques (veure
Thomas Robert Malthus), la maltusianes i les populistes.

La maltusianes: tenen com a objectiu fonamental la reducció

del creixement vegetatiu de la població i es basen, sobretot, en
el control de la natalitat.
Les populistes pretenen, contràriament, l’increment de la
població mitjançant l’afavoriment de la natalitat o la immigració.

L’estat d’Israel manté, des dels seus orígens, una política

demogràfica populista que incentiva la immigració de persones
joves d’arreu del món amb l’objectiu d’igualar l’elevat
creixement vegetatiu de la població palestina que viu al seu
territori, cos que no ha aconseguit del tot.

L’experiència d’aquests anys demostren que, quan

coincideixen el desenvolupament econòmic i el
desenvolupament humà gràcies a polítiques de protecció a la
infantesa i als drets legals, laborals i de salut reproductiva de
les dones, la fecunditat disminueix immediatament.

- Les fases de transició demogràfica.

Representa quatres models demogràfics (la dinàmica de la

població de molts països europeus, entre els quals hi ha
Espanya) que s’estudien comparativament amb les fases de
la Gran Bretanya on es va produir la R. Industrial.

Actualment hi ha autors que posen dubtes de la utilitat del

model, tanmateix se segueix estudiant perquè ofereix un marc
general

1a. Fase: Règim demogràfic antic ( etapa d’estabilitat

demogràfica)

- Va des del neolític fins al finals del segle XVIII a la

Gran Bretanya
- Fins ben enllà del segle XX a Espanya.

6
Es caracteritza per taxes altes de natalitat i de mortalitat
molt elevades.
- Natalitat alta respon a una fecunditat de cinc fills per
dona
- Mortalitat del 1r. any al néixer feia estralls i era elevada
fins a 7 anys.
- L’esperança de vida (1880-1890) era de 35 anys a causa
de les dures condicions del treball, la falta d’higiene i els
escassos recursos mèdics.
- Mortalitat elevada produïda per les epidèmies, males
collites, guerres o catàstrofes naturals ( peste negra de
1348 )

2a. Fase. El creixement demogràfic.

Entre finals del segle XVIII i el començament del segle XIX a la

Gran Bretanya.

A Espanya, la fase d’estabilitat demogràfica va continuar durant

el primer terç del segle XX, però aleshores va entrar a la
segona fase del model de transició, amb un descens
continuat de la mortalitat per les millores de l’alimentació i de la
higiene que es va veure interromput per la Guerra Civil
(1936-1939)
Característiques:
La natalitat continua alta, però la mortalitat comença a
baixar i per tant el creixement demogràfic és notable. La
mortalitat baixa per les millores en l’alimentació i en la higiene.

Passat la postguerra des de els anys 1950 fins al

començament de la dècada dels 70, va haver un fort
augment de la població al centre i sud peninsular amb un
clar augment de la població jove.

Això explicarà l’èxode del camp a les principals capitals de

província i a les zones industrialitzades de Catalunya, el País
Basc i Madrid
També es va produir una emigració exterior cap al països
més industrialitzats d’Europa i cap a l’Amèrica Llatina.

7
Mentre les zones perifèriques industrials patien un fort
creixement urbà, les zones de l’interior i agràries patien una
pèrdua de població jove

3a. Fase. L’ajustament demogràfic

La Gran Bretanya va viure aquesta fase entre finals del segle

XIX i la dècada del 1940.
A Espanya es va viure a partir de la dècada dels 80 el
descens de les taxes de la natalitat, degut a l’ús de les
vacunes i de la higiene. Aquestes es van anar acostant en la
dècada dels 90 a les taxes de mortalitat.
Les causes que van provocar l’ajustament de la natalitat van
ser de caràcter econòmic i de tipus social.
El control de la fertilitat acostumava a passar quan els fills
deixen de representar una ajuda per a l’economia familiar i una
assegurança per a la vellesa dels seus pares.

El control de la fertilitat coincideixi:

- Amb l’escolarització obligatòria
- La prohibició del treball infantil
- Establiment de les pensions de la jubilació

Altres causes que van portar la planificació familiar i el

descens de la natalitat
- La baixa mortalitat infantil
- El creixement del consum
- L’accés de la dona a treballs remunerats
- El pas de la familiar extensa a la nuclear (en parella)

4a. Fase. El nou règim democràtic

Final de 1990 fins al llindar del segle XXI, fins que s’ha vist
interrompuda per un augment de la natalitat vinculat, en gran
mesura, a l’arribada de la població estrangera.

8
Europa i Espanya presenten taxes de natalitat i mortalitat molt
baixes.
- Creixement nul de la població i de vegades fins i tot
negatiu.
- Esperança de vida de 80 anys

1.2 espais densament poblats i espais gairebé deshabitats.

Espanya té una població de 46 milions que es distribueix de

manera molt desigual en el territori.
- 2008 una població de 46200000 hab. (amb respecte a
Europa es considerable)
- densitat de 91,2 hab/km2 ( en densitat amb respecte a
Europa és un país poc poblat)
- Dins del país podem trobar zones molt denses per sobre
dels 500hab/km2 i espais despoblats per sota de
20hab/km2.

Aquí 20/4
Les regions més poblades són en les costes i en les valls
adjacents, ja que en els darrers 150 anys en aquestes zones
s’ha instal·lat el turisme i l’activitat industrial.

- Barcelona i la seva àrea metropolitana

- València
- Alacant-Elx-Múrcia
- Sevilla-Cadis-Màlaga-Granada
- Guipuzcua-Biscaia-Cantàbria
- Gijón-Oviedo
- La Corunya-Vigo
- Les Balears
- Les illes Canàries
A l’Espanya interior destaquen
- Madrid amb una extensa zona metropolitana que s’estén
cap a Toledo i Guadalajara
- Saragossa
- Valladolid

Les regions menys poblades destaquen:

9
 - Les dues Castella lleó i Castella la Mancha
- La Comunitat d’Aragó
- La Comunitat d’ Extremadura
- Galicia

Moltes d’aquestes àrees van perdre població als anys 60 i

començament de la dècada del 70 a causa de la immigració a
les zones industrials.
Veure mapa pàg.301. i la font 5 i 6 font 7. pàg 302

Els moviments migratoris a Espanya:

Migracions transoceàniques i migracions modernes

a) Migracions transoceàniques
- període 1911-1915 van sortir d’Espanya 800.000
persones , de les quals van a parar 600.000 a
l’Argentina la majoria de la població procedien de
Galícia, Astúries i les Canàries. Majoritàriament gent del
camp i d’escassa formació.
- Aquests fluxos es van reduir per causes com: la crisi
mundial del 29, la Guerra Civil espanyola (1936/39), la
Segona Guerra Mundial i les crisis polítiques i
econòmiques de diversos països llatinoamericans.

b) Migracions interiors camp-ciutat

- Durant la primera meitat del segle XX, l’augment de
població més significatiu a Espanya es dóna a les regions
rurals de Castella i lleó, Castella la Manxa,
Extremadura i a l’interior d’Andalusia.

Aquestes regions tenien dificultat socioeconòmiques:

 Escassa productivitat
 Predomini del latifundi i minifundi ( sud i nord-
oest)
 Força presència de jornalers i d’atur
 Pobresa i escassetat de terres.

10
 - La millora progressiva de l’economia espanyola va
afavorir a la mecanització del camp i va provocar la
disminució de la mà d’obra agrícola; més atur . la qual
cosa va provocar la migració a les ciutats.
- Segons els censos durant les dècades, entre el 1950 i el
1980 van canviar de província 5,4 milions de
persones, però si es comptabilitzen les migracions
interprovincials, és a dir, de la mateixa província cap als
pobles o cap a la capital provincial, aquesta xifra seria
probablement el doble.

De tot el conjunt de províncies espanyoles onze van

enregistrar el 2001 menys habitants que l’any 1900:
• Terol i Sòria, van perdre la meitat dels seus habitants
• Van reduir notablement la població: Lugo, Ourense,
Zamora Àvila, Palència, Segòvia, Conca,
Guadalajara i Osca.
• Per la seva banda, Burgos i Càceres a penes van
incrementar el nombre d’habitants

dilluns 7
Les zones de recepció de la migració interior espanyola van
quedar molt polaritzades a les àrees industrials de les
províncies de Barcelona, Madrid i el País Basc.

En la dècada dels seixanta van guanyar població

• Madrid i Barcelona 500.000 persones cadascuna
• València, Biscaia i Alacant, entre 100.000 i 200.000
• Balears, Guipúscoa, Tarragona, Àlaba i Girona entre
40.000 i 70.000
• Castellón, Navarra, Canàries i Valladolid amb prou
feina van assolir superàvit.

Pel que fa a l’origen i a la destinació:

11
 • Els andalusos i gran part dels gallecs i extremenys, van
triar el destí de Barcelona.
• La població de Castella i Lleó i Castella la Manxa van
destinar com a destí Madrid

Les migracions exteriors.

• Les migracions sud-nord a Europa comencen el 1950 i

van ser primer mà d’obra italiana i després espanyola i
després van continuar els grecs, turcs, portuguesos, i
de l’antiga Iugoslàvia i més tard s’incorporaran del nord
d’Àfrica.
• Per a Espanya el moment de màxima expansió de
l’emigració a Europa va tenir lloc entre el 1950 i el 1973.
Es calcula que van sortir d’Espanya cap a Europa 2,6
milions de treballadors espanyols.

Causes:
• Fort creixement econòmic dels països europeus ( després
que els EEUU van posar en marxa el Pla Marshall 1948)
• Creació del Mercat Comú 1957

Situació desfavorable que es vivia a Espanya:

• Falta de feina derivada de la mecanització del camp
• Industria insuficient que no va poder absorbir els
excedents de mà d’obra.

L’emigració a Europa procedia de:

• En primer lloc d’Andalusia i de Galicia
• En segon lloc de Castella i Lleó, de la comunitat
Valenciana i d’Extremadura
• Era una emigració amb contracte temporal de feina
(d’un any o més), encara que una part significativa va
optar per quedar-s’hi.

Principals països receptors van ser:

12
França, Alemanya i Suïssa i van veure les avantatges de la
immigració.
• Arribada de mà d’obra barata
• Poca conflictivitat laboral
• Contractes temporals
La població immigrada la formava de manera majoritària
homes joves que feien tasques poc qualificada a l’agricultura,
la construcció, la indústria i la mineria. Eren feines molt dures i
poc pagades.

Les conseqüències de les migracions exteriors:

Des del punt de vista demogràfic:

• La població va disminuir i també la pressió social i
econòmica que representava tantes persones joves sense
feina.

Des del punt de vista econòmic:

• Va representa una entrada de divises important, per les
trameses de diners que els treballadors enviaven a les
seves famílies.

Des del punt de vista social:

• Va significar el desarrelament de milers de persones del
seu lloc d’origen

La crisi econòmica del 1973 va ser el principi de la fi a les

grans migracions exteriors. L’atur va començar a augmentar
a Europa i a la població emigrant va ser la primera afectada;
per això molts treballadors van tornar. Els govern europeus van
començar a dictar lleis més restrictives.

Activitats 9.1; 9.2; 9.3; 9.4; 9.5

2. La dinàmica de la població

A l’any 2007 la taxa de natalitat era del 10.9%0 i la taxa de

mortalitat era del 8,5%0, un creixement vegetatiu de 2,4%0.

13
La natalitat tot i que reduïda ha anat creixent des del 1996 i
la mortalitat té una tendència a disminuir per efecte de la
immigració exterior, no obstant es manté alta degut a l’alt
envelliment de la població.

Veure mapa font 10 pàg.304

Les taxes de natalitat més elevades es donen:

• Façana mediterrània i atlàntica sud, des de Girona fins a
Huelva.
• Al centre peninsular: Madrid i la seva àrea metropolitana
• Navarra.
Les taxes de mortalitat més elevades es donen:
• A la majoria de les províncies de la costa atlàntica i
cantàbrica:
• Castella i Lleó i Aragó.

Una tercera part de les províncies espanyoles tenen un

creixement vegetatiu negatiu ( totes a la meitat nord
peninsular i a l’interior)
• La taxa de natalitat es troba en una posició mitjana en
el context europeu
• La taxa de mortalitat es relativament baixa dins del
continent ja que el nombre de persones nascudes entre el
1960 i 1975 és molt alt i per tant es població adulta ,
encara no ha arribat a la vellesa.

Causes del creixement vegetatiu feble són compatits en el

continent Europeu:
• Baixa natalitat degut al retard de la maternitat de les
dones que provoca davallada del nombre de fills per
parella
• Baixa fecunditat aquesta no arriba al 2,1 fills per dona,
que és el mínim necessari per mantenir estable la
població.

En aquests comportament es barregen aspectes socials,

culturals i econòmics com:
14
 • Cost i manteniment dels fills
• Equiparació d’homes i dones en drets socials
• Importància de la dona en la societat, dret a decidir a ser
mare.

Veure font 11/12/13/14 pàg. 305/306.

2.2 El creixement migratori elevat

País emissor:
• Des del segle XIX fins a l’any 1973, Espanya va ser un
territori d’emigrants.
• Fins a l’any 1960, la major part dels emigrants espanyols
van dirigir-se cap a Amèrica: Cuba, Argentina,
Veneçuela...
• Entre 1960 i 1975 ( coincidint amb la crisi econòmica
llatinoamericana) els emigrants espanyols marxen a
Alemanya, Suïssa i França de manera majoritària.

País receptor:
Des de finals del segle XX, Espanya es un territori receptor
d’immigrants
Causes:
• Evolució positiva de l’economia entre 1995 i 2007
• Buit demogràfic a conseqüència de la baixa natalitat a
partir de 1975
Veure font 16: causes internes i externes pàg. 307 és
important.
Procedència dels immigrants:

Estrangers a Espanya sobre una població empadrona l’1

de gener del 2008 de 46.063511

Països 2007 2008

Romania 527019 728967
Marroc 582923 644688
Equador 427099 420110
15
 *
Regne Unit 314951 351919
Colòmbia 261542 280705
Bolívia 200496 239942
Alemanya 164405 180650
Itàlia 135108 157435
Bulgària 122057 153664
Argentina 141159 145315

INE institut Nacional d’Estadística.

Actualment viuen 5,2 milions de nouvinguts el que
representa l’11% de la població total.
Des del 2000, Espanya ha estat el segon país del món (per
darrera dels EEUU) que ha rebut més immigrants.

Ocupa el desè lloc pel que fa al nombre de població

estrangera.
El gruix de la població estrangera de 16/44 anys: 63%
Comparativament, la població espanyola de 16/44 anys :
44,6% i els més gran de 65:16,6%.

Com han entrat 3,64 milions d’ immigrants?

Avió: 2282902
Autocar de línia 434924
regular 368358
Automòbil 33563
Vaixell

Altres: 115718
Autocar 51543
particular: 34915
Tren : 8259
Pastera: 11487

16
A peu:
Resta:

Procedència dels residents estrangers a Catalunya:

Països tants %
UE 23,7%
Marroc 24,6%
Resta d’Amèrica 17,2%
Equador 9,3%
Resta d’Àfrica 6,4%
Colòmbia 4,8%
Xina 4,5%
Resta d’Àsia 3,6%
Resta d’Europa 3,3%
Paquistan 2,5%

Població estrangera a Catalunya

Any Població % sobre la població total

estrangera catalana
2000 181590 2,9
2001 257320 4,0
2002 382020 5,8
2003 543008 8,1
2004 642846 9,4
2005 789904 11,4
2006 913757 12,8
2007 972507 13,5
2008 1103790 14,9
Font: institut d’estadísitca de catalunya (IDESCAT)

A partir de l’any 2006 es va donar el que es denomina

immigració per reagrupament familiar (les famílies amb
permís de residencia es tornen a agrupar )
Unes de les característiques del procés d’immigració espanyol
ha estat la rapidesa en què s’ha produït si el comparem amb

17
Alemanya, Suïssa, Bèlgica, França o el Regne Unit que ho han
fet de manera més esglaonada i des del 1950.
En tan sols 15 anys Espanya ha arribat a l’alçada dels països
citats i és l’estat de la UE que rep més immigració.

Treballadors estrangers a la seguretat social

Anys Homes Dones total

2000 296658 157780 45443
8
2004 681486 395232 10767
18
2008 1088065 794149 18822
14
en alta laboral

Estrangers afiliats com a treballadors domèstics (març del

2008): total 157058 ( per sexes 142928 dones i 14130 homes).

2.3 La immigració dinamitza la demografia

L’any 2008 vivia a Espanya 5,2 milions de persones

immigrants.
Aquesta població s’ha anat instal·lant a la costa mediterrània
des de Catalunya fins a Màlaga. A les illes Balears i
Canàries i l’àrea metropolitana de Madrid.
Hi ha pocs immigrants: des de la costa cantàbrica fins a
Andalusia occidental ( sector septentrional i occidental de la
península)
Veure mapa 21/22 pàg. 309.

Madrid i Barcelona concentren el 40% de la població

immigrada.
Un 40% més es concentra entre el País Valencià, Andalusia i
les illes Canàries i Murcia
El 20% restant entre les altres comunitats autònomes.

18
Avantatges:
- A elevat l’índex de natalitat i el creixement vegetatiu
- A rejovenit la població ( la majoria d’immigrant estan en la
franja de 20 a 40 anys ). En Catalunya presenta una
mitjana entre 25 i 34 anys. Homes 55% i dones 45%, no
obstant la marroquina 61% es masculina mentre que
l’equatoriana 53% i la boliviana 57%.
- No ha disminuït el nombre d’habitants en molts ciutats
espanyoles
- Actualment la taxa de natalitat espanyola és una de les
més altes conjuntament a la d’Irlanda, França,
Luxemburg.

Activitats: 9,6; 9,7; 9,8; 9,9, 9,10; 9,11; 9,12; 9,13

3. L’estructura de la població

Característiques:

- disminució de la fecunditat i de la natalitat a partir de

1980
- Increment de l’esperança de vida ( ràpid procés
d’envelliment)
- Al 2011 l’esperança de vida estava en 84, 7 anys dones i
homes 79,1 anys aprox.
Des del començament del segle XX, la natalitat espanyola va
mostrar una tendència descendent que es va intensificar al
final de la dècada del 70.
- Al voltants de 1990, Espanya tenia un índex de fecunditat
dels més baixos d’Europa i la societat espanyola va entrar
en una fase d’envelliment progressiu.
- A partir de llavors Espanya va entrar en un repunt de la
natalitat i a l’any 2007 se situa en un 11%0 ( xifra més
alta registrada des de 1980)

19
Al llarg del segle XX, la mortalitat a Espanya ha caigut a
causa del descens important de la mortalitat infantil i l’augment
de l’esperança de vida.

Taxes de població entre el 1900 i el 2007

Anys Natalitat Mortalitat Creixement TMF*
%0 %0 %0
1900/1910 33,2 25,7 7,5 3,3
1920/1950 25,5 17,1 8,4 2,5
1960/1980 19,3 8,3 11 2,7
1985 11,7 8,0 3,7 1,6
1990 10,3 8,6 1,7 1,4
1995 9,3 8,9 0,4 1,2
2000 9.9 9,0 0,9 1,4
2007 11 8,6 2,4 1,4
*Taxa mitjana de fecunditat (fills per dona)
Font. Institut d’Estadística (INE)

Com es mesura la taxa de fecunditat?

Nombres de naixements dividits pel nombre de dones entre 15
i 49 anys i el resultats es multiplica per 1000.

Fent un repàs a les activitats des de la pàg. 321 a la pàg.

329 caldria destacar:

a) examinem de més a prop pàg. 321. Els canvis en la

composició i la formació de les famílies:
- Disminució dels matrimonis i increment de les
famílies monoparentals
• L’edat mitjana de les unions matrimonials cada vegada
és mes elevada: 31,7 anys homes; 29,6 anys per a les
dones l’any 2006.

20
 • Els divorcis i les separacions provoquen que les
famílies monoparentals formades per un adult sol –
habitualment una dona- i un o més fills ja constitueixen
el 7% de les llars (2006)
• Un altra conseqüència és la formació de noves famílies
en què els dos adults aporten fills que van tenir amb
altres parelles.
- Augment de l’edat de tenir el primer fill i més
naixements fora del matrimoni
• L’índex sintètic de fecunditat (ISF) es baix 1,38 fills per
dona l’any 2007. ara està l’1,41 fills per dona
• L’increment de l’edat mitjana de les dones en tenir el
primer fill, ja sobrepassa els 30 anys.
• La fecunditat de dones de 40/49 anys ha augmentat el
doble entre el 1996 i 2006. Més d’una quarta part
d’aquest fills neixen de parelles no casades.
• Mentre que el 54% de les dones sense fills treballa: el
51% treballen en el primer fill i el 42% quan arriba el
segon.

Llars cada vegada amb menys persones:

• Cada vegada les llars tenen menys persones i

augmenten les llars unipersonals que ja representen la
cinquena part de les llars.
• El 5% de llars hi viu una persona sola de més de 65%
anys ( molts casos dones velles)
• A Espanya hi ha 3,4 milions de famílies amb un sol
fill
• 600.000 famílies amb tres fills
• 7% de les llars espanyoles hi viuen cinc o més
persones.

• Les famílies nombroses, amb tres o més fills són

minoritàries en la societat espanyola i europea.

• l’ Institut Estadístic Nacional (INE) a Madrid creat

l’any 1945 és l’organisme encarregat de la coordinació
dels serveis estadístics de l’Administració general de
l’Estat.
21
 • Es recomana veure les fonts i activitats: font 6 ( pàg.
326); 9.32 ( pàg. 327); font 8 ( pàg. 327); font 14
(pàg.329)
• Si us plau mireu els exercicis finals de la unitat 9.

Veure font 24/25726 pàg.311

3.2 Diversitat cultural

A la diversitat del paisatge s’uneix la diversitat cultural d’arrels

remotes. Aquesta diversitat, en l’actualitat està reflexada
políticament en la Constitució de 1978 amb l’establiment de
l’Estat de les Autonomies, resultat d’un llarg procés històric

A l’Estat espanyol hi ha quatre cultures reconegudes:

l’espanyola o castellana, la catalana, la basca i la gallega
( forma part de la cultura galaicoportuguès ). La castellana és la
llengua oficial d’Espanya i les altres tres són oficials en les
comunitats corresponents.
Hi ha a més minories lingüístiques que encara no s’han
trobat solucions: la catalana a la franja d’Aragó i Múrcia i la
gallega a Astúries i Castella i lleó i els estatuts no reconeixen
l`ús d’aquestes llenegues.
Veure font 27/28. pàg. 312/313.

A més trobem a l’Estat espanyol altres llengües no

reconegudes com:
- La llengua asturlleonesa: a Astúries i a Lleó
- La llengua aragonesa a la província d’Osca
- La llengua portuguesa a Badajoz
- La cultura occitana, pròpia de la Vall d’Aran, a Catalunya
(a té el reconeixement de l’Estatut d’autonomia català)
- La cultura amazic de Ceuta i Melilla que no té cap
reconeixement

Amb la immigració actual destaquen les cultures:

22
 - Les cultures sud-americanes que comparteix la llengua
espanyola
- La cultura romanesa
- La berber o amazic
- L’àrab
Veure font 29. pàg. 313.

Activitats: 9.14; 9.15; 9.16; 9.17

RECORDEU QUÈ:

L’Estat democràtic i l’organització territorial en Comunitats

Autònomes L’Estat reconeix la diversitat regional i cultural
d’Espanya. Amb aquest reconeixement públic, queda resolt,
per ara, un problema històric com és l’acceptació de la
plurinacionalitat, l’existència de cultures diferenciades dintre del
territori espanyol
L’Estat Autonòmic actual és el resultat d’un complicat i conflictiu
consens polític i parlamentari
• L’actual organització territorial de l’Estat Títol VIII. De
l'organització territorial de l'Estat
• CAPÍTOL I. Principis generals
• Article 137. L'Estat s'organitza territorialment en municipis, en
províncies i en les Comunitats Autònomes que es constitueixin.
Totes aquestes entitats gaudeixen d'autonomia per a la gestió
dels interessos respectius.
• Article 138
• 1. L'Estat garanteix la realització efectiva del principi de
solidaritat consagrat en l'article 2 de la Constitució i vetllarà per
l'establiment d'un equilibri econòmic adequat i just entre les
diverses parts del territori espanyol, i atendrà assenyaladament
les circumstàncies del fet insular.
• 2. Les diferències entre els Estatuts de les diverses Comunitats
Autònomes no podran implicar en cap cas privilegis econòmics
o socials.
• Article 139
• 1.Tots els espanyols tenen els mateixos drets i les mateixes
obligacions en qualsevol part del territori de l'Estat.

23
• 2. Cap autoritat no podrà adoptar mesures que
directament o indirectament obstaculitzin la llibertat
de circulació i l'establiment de les persones i la lliure
circulació de béns per tot el territori espanyol.
• Article 143
• .En l’exercici del dret a l’autonomia reconegut en l’article 2 de
la Constitució, les províncies limítrofes amb característiques
històriques, culturals i econòmiques comunes, els territoris
insulars i les províncies amb entitat regional històrica, podran
accedir a l’autogovern i constituir-se en Comunitats
Autònomes...L’accés a l’autonomia es realitzà mitjançant
l’article 151 de la Constitució –via ràpida- per a les
comunitats denominades històriques, i l’article 143 – accés
més llarg- per a la resta de comunitats.
• L’actual organització territorial de l’Estat. La configuració
definitiva de les Comunitats Autònomes recull en gran mesura l’
organització històrica existent en l’Edat Moderna, fonamentant-
se en els regnes medievals Catalunya, País Basc, Galícia,
Navarra, Andalusia, Aragó, País Valencià, Balears, Astúries…

• Especial dificultat presentà el disseny autonòmic de la gran

unitat històrica castellana, i s’utilitzaren criteris històrics,
geogràfics o polítics (Madrid)

• En el cas d’altres comunitats s’utilitzaren criteris geogràfics:

Cantàbria, La Rioja…

• En el context migratori actual es parla de: diversitat

cultural; multiculturalisme; estrangeria; immigració;
reconeixement drets humans; drets fonamentals; principi
d’igualtat.

24
4. La urbanització i els sintemes urbans

La ciutat preindustrial

La ciutat romana.

Roma va crear la xarxa urbana més densa i jerarquitzada. La

xarxa estava unida per vies de comunicació (calçades) i
destaquen Emerita Augusta (Mèrida), Toletum (Toledo),tarraco
(Tarragona) i Cesaraugusta (Saragossa).
Les ciutat romanes tenien estructura ortogonal, calçades
pavimentades, aigua potable, canalització... En les ciutats s’hi
concentrava el poder polític i militar.

La ciutat medieval

Als segles IX i X, mestres que els cristians del nord peninsular

vivien dispersos pel camp o en pobles petits a redós de
monestirs o a l’empara d’un castell, els àrabs van fundar un
gran nombre de ciutats.
Cal a l’any 1000 a la zona musulmana hi havia vuit grans nuclis
de més de 15.000 h.: Toledo, Almeria, Granada, Palma,
Saragossa, Màlaga i València i Còrdova tenia 450.000 h. una
de les més poblades d’Europa.
En el món islàmic, el centre de l’activitat econòmica era la
ciutat: cultural, comercial, artístic...
A partir del segle XI la majoria de ciutats del nord peninsular va
començar a recuperar població, sobretot les que estaven a
prop de camins, cruïlles, ponts, etc: Toledo, Burgos, Valladolid,
S. De Compostela, Saragossa, Barcelona...
L’auge polític i econòmic es reflecteix en les construccions de
palaus, catedrals, recintes emmurallats, edificis importants
envoltats de carres estrets i de traçat irregulars.

Sota la protecció del rei, els gremis i la nova classe burgesa

formada per mercaders i artesans van governar les ciutats
juntament amb la noblesa.

25
El rei va concedir a moltes ciutats, el privilegi de batre moneda,
administrar justícia i de recaptar impostos...
Unes ciutats van créixer gràcies a les manufactures: (Segòvia,
Conca, València); altres a causa de l’activitat comercial:
(Burgos, Barcelona); per les universitats: (Salamanca); o per
les seus eclesiàstiques o nobiliàries: (Toledo, Valladolid).
Burgos, Salamanca, Valladolid, Saragossa i Barcelona van ser
les ciutats més grans de l’època, amb una població que
oscil·lava entre 7.000 i els 15.000 h.

La ciutat moderna

Entre els segles XVI i XVII les ciutats van perdre pes polític
davant el procés centralitzador de l’estat.
Felip II va establir, l’any 1561 la capital a Madrid, com a
residencia de la cort i com a seu de l’aparell de l’Estat.
En aquella època Andalusia era una de les zones més
urbanitzades d’Europa: comptava amb 53 ciutats de més de
5.000 h.

El centre peninsular també estava força urbanitzat: Madrid

ciutat de la cort, Burgos controlava el comerç, Valladolid i
Càceres seus de la noblesa castellana, Medina del Campo es
dedica al comerç de la llana; Salamanca i Alcalà eren seus
universitàries.

A partir del segle XVII el creixement urbà es va concentrant a la

costa mediterrània i les ciutats castellanes perdien pes per la
crisi econòmica i la decadència del regne.

La ciutat industrial del segle XIX

En el segle XIX el treball artesà va deixar pas al treball de

producció industrial caracteritzada per la utilització de les
màquines i la mà d’obra assalariada.
L’aparició de les fàbriques va suposar un impacte arquitectònic
i urbanístic important en les ciutats i va provocar el creixement
accelerat del fenomen urbà.

26
La majoria de la industria tèxtil es va instal·lar a Catalunya,
mentre que la industria siderúrgica prospera a Bilbao i la seva
rodalia.

La industrialització va provocar un èxode rural cap a la ciutat i

això i es va iniciar el procés urbanitzador de la població.

Entre 1860 i 1936, el nombre de ciutats amb més de 10.000

h. va passar de 84 a 178.

Una nova divisió provincial (1833) va suposar la concentració

i la jerarquització de les ciutats espanyoles. (Javier de Burgos)

La ciutat industrial va provocar l’enderrocament de les muralles

medievals i va permetre el desenvolupament del transport ( es
configuren eixamples i avingudes) i es va delimitar zones
productives, residencials, de serveis, d’infraestructures...

Dels conflictes asocials entre Burgesia i proletariat van sorgir

diferències socials i espais aïllats, segregats un de l’altre per
les diferències en les condicions de vida, de qualitat de serveis,
etc.

L’any 1930 a Espanya ja hi havia dues ciutats (Madrid i

Barcelona) amb més d’un milió cadascuna i les taxes de
creixement més altes de tot el país.

La ciutat industrial del segle XX

Al llarg del segle XX, fins a la crisi del 1975, les ciutats van
continuar la seva expansió ininterrompuda gràcies a la
immigració i a l’increment de la natalitat.

Creixement descontrolat:
El fracàs de la política autàrquica franquista de la postguerra
va portar a la misèria moltes zones rurals del país i moltes
famílies van emigrat a les ciutats on estava l’ocupació.

La immigració es va accelerar al 1950 i es va desbordar a

partir de 1959. Ciutat com Madrid, Barcelona i Bilbao van
27
augmentar la població i els desequilibris espacials de les
ciutats.

Les ciutats grans van créixer de manera anàrquica, van sorgir

barris nous de gran blocs d’habitatges, sovint sense qualitat
arquitectònica, es van ampliar les zones industrials.

A les perifèries mes degradades s’hi van formar gran barris de

barraques auto-construïdes (en molts casos no arribaven a
20 m2), no disposaven d’electricitat, aigua corrent, canalització
de les aigües i recollida d’escombraries, ni dels serveis públic
més bàsics (escoles, botigues, transports)

La ciutat postindustrial espanyola

Actualment Espanya ha densificat el seu teixit urbà i compta

amb més de vint àrees metropolitanes de diferents mides.
Entre aquestes, les de Madrid, Barcelona, València, Sevilla,
Bilbao i Màlaga acumulen una tercera part de la població
espanyola en una superfície que fa a penes l’1,9% del territori
espanyol.

Madrid i Barcelona se situen entre les sis primeres regions

metropolitanes d’Europa per volum de població, perquè
concentren 9 milions d’habitants (al voltant del 20% del total
espanyol) i són zones de molta influència: administrativa,
financera, econòmica, cultural del país.
També han crescut les conurbacions, que formen un continu de
tendència lineal: Tarragona-Reus, Màlaga-Marbella, Alacant-
Elx-Santa Pola, Pontevedra-Marín...

Població d’algunes províncies espanyoles i de la capital el

2008
Provínci Població Població Provínci Població Població
a Provinci de la a Provinci de la
al capital al. Capital
Madrid 6271638 3213271 Ponteve 953400 80749
dra
Barcelon 5416447 1615908 Granada 901220 236988
a
28
València 2543209 807200 Tarragon 788895 137536
a
Alacant 1891477 331750 Guipúsc 701056 184248
oa
Sevilla 1875462 699759 Badajoz 685246 146832
Màlaga 1563261 566447 Toledo 670203 80810
Múrcia 1426109 430571 Navarra 620377 197275
Astúries 1080138 220644 Cantàbri 582138 182302
a
Illes 1072844 396570 Valladoli 529019 318461
Balears d
Las 1070032 381123 Albacete 397493 166909
Palmas
Saragos 955323 666129 La Rioja 317501 150071
sa

• Per saber el percentatge de població que vivia a cada

capital de província l’any 2008. calcular: la població de
la capital/població de la província i multiplicar per 100.
• Pot calcular el percentatge total provincial d’Espanya
tenint en compte que el total de la població provincial és
de 14 932 206 h. i que la població total espanyola l’any
2008 és de 46 157 822 h.

La urbanització i els sintemes urbans

Els darrers 150 anys el fenomen urbà ha transformat el

territori i la societat espanyola fins al punt que una gran
majoria de la població viu en zones urbanes o
metropolitanes.

L’estil de vida urbà s’ha imposat i s’hagi esdevingut predominat.

En la jerarquia de les ciutats espanyoles destaquen dues grans

àrees metropolitanes: Madrid i Barcelona. I a més València,
Sevilla, Bilbao, Màlaga, Saragossa, Oviedo, Gijòn, Alacant-Elx,
Múrcia-Oriola i las Palmas de Gran Canaria són àrees
metropolitanes de gran dinamisme.
29
El sistema urbà espanyol es conseqüència del
desenvolupament econòmic i més concretament en la
industrialització i els moviments interns de població que es van
produir entre 1960 i 1975. La població va abandonar les
zones rurals i ha produït que en l’actualitat hi hagi una
concentració en les zones urbanes que s’aproxima al 80% de
la població total.
Aquesta concentració urbana a afavorit les gran ciutat però
també les capitals provincials o petites ciutats comarcals,
que van actual de receptores de l’emigració rural del seu
entorn.
Les transformacions urbanes dels darrers anys cinquanta anys
han tingut tres conseqüències principals:

a) La consolidació d’uns eixos territorials en els quals

tendeixen a concentrar-se la població i les activitats
econòmiques
b) El reforçament de la preeminència de les set àrees
metropolitanes principals: Madrid, Barcelona, Saragossa,
Bilbao, València, Sevilla i Màlaga ) o sis subsistemes
urbans: Mediterrani, Central, Meridional, Cantàbric,
Atlàntic, Canari
c) La bicèfalia del sistema urbà espanyol.

Veure font 35. pàg. 317

La ciutat sostenible segons la Unió Europea

La Unió Europea va iniciar els plans Urban I (1994-1999) i

Urban II (2000-2006) per revitalitzar les zones degradades de
les ciutats, renovar-se els espais públic i fomentar les energies
renovables a la ciutat.
També va aprovar la Carta de Leipzing sobre ciutats europees
sostenibles en què s’intenta involucrar-hi cada nivell de govern
(local, autonòmic, estatal i europeu) amb aquests objectius:

30
 - La prosperitat econòmica per mitjà del control del
subministrament de sòl i de l’especulació, de la creació i
la consolidació d’espais públics d’alta qualitat ...
- Afavorir l’equilibri social fent atenció especial als barris
menys afavorits amb l’enfortiment del mercat laboral a
nivell local i amb millor oportunitat educatives.
- Protegir el desenvolupament cultural de les ciutats
europees i mantenir la coherència entre les funcions
urbanes: residencial, industrial, cultural i lúdica.

La jerarquia urbana

Les ciutats del sistema urbà espanyol constitueixen una xarxa

urbana jerarquitzada pròpia d’un país industrialitzat i
exerceixen una certa influència sobre la seva àrea circumdant a
partir de les funcions i els serveis que ofereixen.
Per raons de proximitat i de context econòmic ( Espanya entra
a la UE el 1986), el sistema urbà espanyol està integrat dins
del sistema urbà de l’Europa Occidental i s’hi connecta a
través de dos eixos de comunicacions:
- El principal, l’eix de comunicació mediterrani, a través
de Barcelona i les ciutats franceses de Lió i Marsella
- Un altre de secundari, l’eix de comunicació atlàntic, a
través de Bilbao i la ciutat francesa de Bordeus.

El model de la jerarquia urbana a Espanya

A més de pel nombre d’habitants, les ciutats espanyoles es

poden classificar pels rols que els nivells funcionals de la
globalització els adjudiquen

- Metròpolis globals nacionals. Madrid i Barcelona

exerceixen aquesta funció, perquè concentren molt
habitants (més de 4 milions d’habitants), estableixen una
gran centralitat en una regió metropolitana i estenen la
influència a la resta del país i d’abast internacional.
Compten amb empreses destacades i les institucions
polítiques principals, una xarxa densa de comunicació i un
gran activitat cultural, no obstant tenen molts problemes a
causa de la seva dimensió. Les àrees metropolitanes
31
 estan situades en cinquè i sisè lloc dins d’Europa per
ordre d’importància demogràfica, després de les àrees
metropolitanes de Londres i París i les conurbacions del
Randstard (Països Baixos) i el Ruhr (Alemanya)
Veure font 30 pàg. 314

- Metròpolis regionals. València, Sevilla, Saragossa,

Bilbao i Màlaga constitueixen regions extenses on viuen
de 700.000 a 1.500.000 habitants, amb unes bones
comunicacions i un dinamisme notable.
- Metròpolis subregionals o de segon ordre. Són àrees
metropolitanes petites, com Múrcia, Valladolid o Vigo, que
disposen de serveis especialitzats, com universitats o
grans hospitals. La seva població entre 300.000 i 700.000
habitants i la seva àrea d’influència es relativament
reduïda.
- Ciutats mitjanes. El paper administratiu de moltes
capitals provincials exerceix com a factor d’atracció de
població i de serveis. Santander, Segòvia, Logronyo, o
Ciutat Real, que són aglomeracions de 50.000 a 200.000
habitants, en són bons exemples.
- Ciutats petites. En aquesta categoria els nuclis de
població tenen de 10.000 a 50.000 habitants i disposen
d’equipaments i d’infraestructures bàsiques que els
permeten influir en les localitats del seu entorn comarcal.
Veure font 32 pàg. 315

Eixos dels sistema urbà espanyol

El sistema urbà espanyol es basa en un nucli central i diversos

eixos perifèrics
- L’àrea de Madrid. Se’ns mostra com l’aglomeració
urbana més gran del país situada al mig de la Meseta,
cap on exerceix una forta influència. Manté connexions
amb la resta d’Espanya i relacions estretes.
- Eix mediterrani. S’estén des de la frontera francesa fins
a Cartagena i inclou grans metròpolis com Barcelona i
València. És travessat per autopistes i línies de ferrocarril
que han afavorit el seu desenvolupament. Com a resposta

32
 a la pressió del turisme, l’edificació afecta gairebé tota la
franja litoral.
- Eix cantàbric. Es prolonga des de la frontera francesa
fins a l’aglomeració Oviedo-Gijón. Aquest eix discontinu
inclou zones altament urbanitzades i abans molt
industrialitzades. Hi destaquen també ciutats com Bilbao i
Vitòria.
- Eix de la vall de l’Ebre. Uneix els dos eixos que acaben
d’esmentar a través de Logranyo i Saragossa i de llarg
corredor natural que suposa la vall del riu ebre.
- Eix atlàntic gallec. Entre Ferrol i Vigo, passant per A
Coruña i Pontevedra, hi ha un continu urbà important. No
té dinamisme econòmic ni demogràfic
- Eix andalús. Es divideix en dos: l’un segueix la vall del
Guadalquivir cap a Sevilla i Còrdova i l’altre, basat també
en el desenvolupament turístic, segueix el litoral fins a
Màlaga i Granada.
- Ela arxipèlags balears i canari. Integrats per la seva
finalitat turística

Veure font 33 pàg. 316

Repàs:
A tenir en compte:
La xarxa urbana espanyola:
a) El sistema urbà espanyol no està tancat i les seves ciutats
formen part, per raons de proximitat, econòmiques... d'un
sistema urbà de l'Europa Occidental i s'hi connecta a través de
dos eixos de comunicacions.
− Eix de comunicació mediterrani: a través de Barcelona,
Marsella, Lió...
− Eix de comunicació Atlàntic: a través de Bilbao i la ciutat
de Bordeus...
b) Les àrees metropolitanes de Madrid i Barcelona estan
situades respectivament en cinquè i sisè lloc dins d'Europa per
ordre d'importància demogràfica. Després de les àrees de
Londres, Paris, i les conurbacions de Randstad (P. Baixos) i el
Ruhr (Alemanya)

33
c) El sistema urbà espanyol està encapçalat per les àrees
metropolitanes de Madrid i Barcelona i s'estructura en sis
subsistemes urbans:
− Mediterrani: .Es el més important dels sistemes urbans
peninsulars: habitants, nombre de ciutats, densitat
poblacional, xarxa europea de comunicació, arc
mediterrani...
− Central: integrat per l'àrea metropolitana de Madrid, la
més important de la Península. És l'únic sistema urbà de
l'interior peninsular. Destaca la centralització de les
comunicacions, el desenvolupament econòmic de la
capital i la concentració del poder polític i financer.
− Meridional: Am dos eixos urbans: l'Eix de la vall del
Guadalquivir, que s'estén de Cadis a Jaén, i l'eix litoral, de
Cadis a Almeria. Inclou un bon nombre de ciutats petites i
mitjanes i està ben integrat.
− Cantàbric. Integra les ciutats de la cornisa cantàbrica i el
sector nord de Castella i Lleó, la Rioja i Navarra. Encara
que Bilbao radia molta influència, aquesta no arriba a
articular tot el sistema.
− Atlàntic: Està centrat al voltant de l'eix format per les
ciutats de la Corunya, Santiga de Compostel·la i Vigo. Hi
abunden les petites ciutats i connecta amb el sistema
urbà portuguès a través de la ciutat de Porto. No té un
gran dinamisme econòmic ni demogràfic.
− Canari: L'arxipèlag canari, situat enfront de la costa
africana, a 1.400 km de la Península, forma un sistema
urbà propi a causa del seu aïllament territorial. La
insularitat i la llunyania dificulten les relacions
econòmiques entre les illes i entre la península.

Jerarquia del sistema urbà:

Categoria Àrees Població

Metropolitanes/ciutat
1 Àrees Madrid, Barcelona Més de 4
metropolitan milions
es d'habitants
europees
34
2 Àrees València, Sevilla, De 7000.000
metropolitan Bilbao, Màlaga, a 1.500.000
es estatals Saragossa... habitants
3 Àrees La Corunya, Vigo, De 300.000 a
metropolitan Oviedo-Gijón, 700.000
es Valladolid, Alacant.Elx, habitants
regionals Palma, Las Palmas de
Gran Canaria, Múrcia,
Granada, Badia de Cadis,
Còrdova, Pamplona,
Sant Sebastià, Santander-
Torrelavega, Santa Cruz
de Tenerife, tarragona-
Reus.
4 Ciutats Capitals provincials i De 50.000 a
mitjanes altes ciutats 200.000
habitants
5 Ciutats Ciutats petites De 10.000 a
petites provincials, centre 50.000
d'àrees comarcals habitans

Municipis 1900 2001 2009

Nombre 9267 8108 8112
De més de 18/ 13,73% 119/50,63% 145/52,47%
50.000 habitants
i%
Mida del 2032 5038 5763
municipi mitjà.
Habitants
Menys de 4.208/12,11% 4.951/3,84% 4861/3,22%
10.000 habitants
i%

4.3 L’impacte de la urbanització difusa i la residència

secundària
35
Degut a la concentració poblacional a l’espai urbà, al volum
d’activitats econòmiques, a la millora del transport públics i
privats i a la capacitat i qualitats de les vies de comunicacions
en les àrees metropolitanes Tot això i més, ha comportat una
veritable transformació dels espais metropolitans i caldria
analitzar el següents:
L’expansió de la superfície urbana:
- un gran consum de sòl que s’ha produït per l’expansió
del transport i la integració de nous municipis a la xarxa
metropolitana.
La tendència de la població i de les activitats econòmiques
i comercials a dispersar-se pel territori de l’àrea
metropolitana.
- provoca l’estancament de la ciutat central i un
creixement important de les ciutats perifèriques
(10,20,30,50 km de la ciutat central) aquest fet origina
fenòmens d’urbanització difusa.
L’especialització de funcions dels espais dins l’àrea
metropolitana.
- Degut als centres comercials perifèrics, a les àrees
logístiques, de lleure, a les residencials. Tot això ha
comportat desplaçaments continus, ja que les
autovies,les autopistes, els trens de rodalies, etc.
comuniquen ràpidament aquests llocs perifèrics amb les
àrees urbanes i residencials.
- El fenomen que incrementa el consum de sòl per a usos
urbans és la segona residència.
- Altre fenomen que no consumeix sòl, són les cases de
camp rehabilitades, turisme rural, etc. que han van quedar
abandonades fa 40/50 anys i que els seus propietaris les
utilitzen per a usos diversos.
Veure document 36 i font 37. pàg. 318

Activitats: 9.18; 9.19; 9,20; 9,21; 9,22;

5. la dinàmica urbana i la societat

recordeu que les funcions bàsiques d’una ciutat són

múltiples: la funció administrativa i de serveis, la funció

36
 comercial, la funció residencial, la funció industrial, la funció
militar, la funció de lleure, la funció tecnològica, etc...

Les ciutats globalitzades s’han especialitzat en el sector

terciari. El sector primari és residual i el secundari està
localitzat i atomitzat en polígons o llocs logistics creats a
l’efecte fora de les grans ciutats, però ben comunicats amb
els espais centrals.

Les ciutats centrals actuen com a proveïdores de serveis

de la seva àrea metropolitana, província o comarca.

La jerarquia del terciari va en aquesta direcció, quan més

jerarquia, més especialització o més qualitat tenen els
serveis de les ciutats.

Com hem dit les funcions són diverses i si a més es

concentra en la ciutat el poder polític o autonòmic o és
capital de província, i si la ciutat esdevé ciutat de
l’Administració pública la centralitat augmentarà de
manera notable.
Veure font 38. pàg. 319

5.1 La segregació espacial

La segregació dels espais urbans, bé determinada pel
diferencial econòmic de la població que històricament ha
marginat àrees, barris i ha configurat un traçat urbà disgregat,
marginal en serveis: cultural, socials, econòmic, etc.
La variables de la segregació han estat diverses: qualitat dels
edificis, accessibilitat dels barris, estructura dels
equipament comunals...

En les ciutats centrals els nuclis antics o centres històrics

pateixen una degradació important, ja que es concentren un
nombre d’edificis antics i d’infraestructures inadequades. això
provoca l’abandonament dels barris perquè les classes mitges
marxen a llocs millors estructurats. Contràriament s’omplen de
nouvinguts estrangers o població transeünt.

37
L’administració pública ha de vetllar per aquests tipus de barris,
on es concentra a més de la depauperització, una població
envellida, pobra i autòctona i una taxa altíssima de població
immigrada. Aquest últim se sol concentrar dins dels barris en
carrers, la qual cosa fa augmentar encara més les desigualtats i
la marginalitat en el mateix barri.

Veure font 39. pàg. 320

Activitat 9,23, 9,24; 9,25

Resum:

El 1900 la població espanyola era de 18.830.649 habitants

el 2001 de 40.847.271
el 2009 de 46.745.807
el 2012 passa de 47,1 milions de persones
− Entre el 1900 i el 2012 les províncies costaneres i les del
Vall de l'Ebre, Madrid, van concentrar la major part del
creixement poblacional nacional. Les províncies de
l'interior a prop de Madrid van arribar a perdre una
cinquena part de la seva població
− El 1900, el 12.1 % de la població residia en municipis de
10.000 habitants i el percentatge se situa en aquest últim
decenni en el 3,2%
− El fort procés d'urbanització va provocar el creixement de
les ciutats inter-mitges i l'auge de les ciutats grans. El
1900 només una dècima part de la població residia en
municipis de més de 100.000 habitants. Al final de la
última dècada ho feien més del 40% de la població en
aquest tipus de ciutats.
− La concentració de la població sobre el territori es va
intensificar de forma notable entre el 1900 i el 2012. Així
mentre que el 1900 la dècima part més densament

38
 poblada del territori estava habitada per un 43,5% de la
població, el 2012 ho feia més del 77% de la mateixa.
− Les províncies de Madrid i Barcelona concentren més del
90% de la població CCAA. En els últims anys aquesta
tendència de les poblacions més madures i s'observen
processos de desacceleració
− La població s'envelleix. El 1900 només el 5,2% de la
població superava els 65 anys. En l'actualitat representa
més d'un 17%
− Des de finals del segle XX, la població estrangera resident
s'ha incrementat notablement. En el 1998, el 2,9% era
d'origen estranger el 2011 era del 12,2= 5.730.667
persones. Majoritàriament de Romania del Marroc i de
l'Equador...

Gràcies.

J.Pena

Fi

Salutacions
Molta sort!!!

39