.

Tema 8

L’activitat econòmica d’Espanya

Esquema:

1. L’energia com a element bàsic de l’economia

2. El creixement de l’activitat terciària
3. La producció industrial i la industrialització del sector primari
4. Els desequilibris productius i econòmics entre territoris
Veure i analitzar el mapa d’activitat econòmica i eixos de comunicacions. Pàg. 257

L’Estat espanyol tret de Catalunya, País Basc ( segle XIX) , es un Estat que es va incorporar tard en
el desenvolupament industrial i no es va desenvolupar de manera generalitzada fins a la meitat del
segle passat.
Actualment Espanya forma part dels estats més desenvolupats del món, amb un predomini dels
sector serveis que ocupa el 2/3 de la població activa i només un 4,5% de la població activa es dedica
en el sector primari.

G-7: Agrupa els representants dels set països més industrialitzats del món:EUA,
Alemanya, Japó, Canadà, França, Regne Unit i Itàlia. Últimament Rússia assisteix
com a observador a les seves reunions (aviat serà G-8).Creat el 1975 el seu objectiu
és aconseguir una major concertació en temes que afecten el conjunt del planeta: la
moneda, el comerç, l´AOD ( Observatori del Deute de la Globalització)i, per
descomptat, les qüestions polítiques.

http://geobalaguer.wordpress.com/2011/01/11/principals-arees-industrials-del-mon/

1. L’energia com a element bàsic de l’economia.

Hi ha una gran relació entre el nivell de renda i la demanda energètica, perquè el consum d’energia
augmenta amb la mobilitat i els intercanvis.
Veure font 1/2 pàg. 258.

L’estat espanyol només es consumeix el 18% de l’energia que es consumeix d’aquí la gran
dependència energètica que obliga a fer una gran despesa econòmica.
Analitzeu els gràfics sobre l’Estat espanyol: energia primària

Veure font 1. pàg.258

Energies fòssils:

- Dependència energètica del petroli i gas natural: hidrocarburs ( 49,4%, 19,9%= 69,3%;
2005)
- Nuclear ( 10,2% )
- Carbó (14,6 %)

Veure la font 3/4. pàg. 259

Fixar-vos en les energies no fòssils del diagrama:

- Renovables: 5,9%

Llegir l’energia eòlica pàgina 288

Espanya necessita importar 4/5 parts de l’energia que consumeix i sobretot fixar-vos en el pes del
petroli i el gas natural. Un 70%. ( hidrocarburs.).
- L’explotació d’hidrocarburs a l’Estat és escassa, ja que els jaciments són petits
- La producció pròpia de carbó va a menys, perquè en molts casos els jaciments no són
rendibles i tanquen a més d’altres qüestions.
- La producció energètica : hidràulica i nuclear no avança i romandre estancada.

Veure font 4 pàg. 259; veure els problemes mediambientals associats a les industries.

Veure font 5 pàg. 260

1.2 La distribució de l’energia.

A Espanya hi ha una gran demanda d’energètica des dels diferents sectors productius, llars i demés
i aquesta és bàsica per desenvolupar el sistema econòmic igual que passa arreu del món.
L’energia es distribueix des dels llocs de producció o d’importació fins als llocs receptors
mitjançant: xarxes elèctriques, gasoductes i oleoductes.
Aquesta distribució xoca amb dos problemes:
- El manteniment que ha de ser constant i rigorós per estalvià pèrdues
- Complir la demanda sobretot en hores puntuals.( veure èpoques de fred, o calor etc.)

La xarxa elèctrica
a) A l'Estat Espanyol, més de la meitat de la producció elèctrica s'obté de:
centrals tèrmiques (66,02 %),
la resta procedeix de centrals nuclears de fissió (22,95 %)
centrals hidroelèctriques (11,03 %).

b) El consum d’electricitat s’utilitza per moure motors, produir calor o

fred, il·luminar i transmetre electrònicament la informació. Les diferències
entre CC.AA. depén de la població, l’equipament industrial i la renda per
habitant.

La xarxa elèctrica espanyola d’alta tensió està gestionada per l’empresa:

Xarxa Elèctrica d’Espanya. Aquesta empresa té cura de les
infraestructures ( transport del corrent) i connecta les centrals de generació
amb els punts de distribució i als consumidors.
La xarxa de transport està formada per: 33669 km de línia d’alta tensió
L'Alta tensió transporta l'energia elèctrica des de: tensions nominals superiors a 1.000 Volts
i 3000 substacions de distribució.

L’empresa s’encarrega de fer les connexions a l’exterior: França, Portugal, Andorra, Marroc i actua
com a importadora en els dos primer i n’exporta en el dos últims.

Veure Font.6 pàg. 260. Veure les centrals nuclears espanyoles

- Espanya compta amb recursos miners d’urani però l’enriquiment s’ha de fer a
França.
- L’energia s’aconsegueix quan s’allibera com a resultat d’una reacció nuclear. La gran
quantitat de calor que desprèn escalfa l’aigua i produeix vapor que impulsa les turbines que
mouen grans generadors elèctrics capaços de produir fins a milió de quilowatts.
- Avui l’energia nuclear és fa pel procés de fissió nuclear, encara que s’està estudiant un
nou model basat en la fusió nuclear. Dauteri i el Teiti
 - Avantatges: gran poder calorífic i anergia neta.
- Problemes: fort rebuig social; dificultat d’emmagatzemar els residus de alt nivell; elevat
cost de les intalal.lacions...
- El consum d’energia creixent i la inestabilitat dels preus del petroli ( possible esgotament
de les reserves), plantegen la possibilitat de recórrer a l’energia nuclear.
Veure font 6. pàg. 260 central nuclears

El gas natural
Consisteix en una mescla de gasos, en proporcions variables, en el qual el metà és el que té un
percentatge més gran ( 70%), després el nitrogen: fins al 20%, el diòxid de carboni fins al 20% i
l’età fins al 10%.

És una font d’energètica d’importància creixent a Espanya, davant de les dificultats que plantegen
altres energies. Té avantatges quant a impacte ambiental, ja que produeix menys contaminació.

Espanya té reserves (jaciment d’Osca i les plataformes del golf de Biscaia i de Cadis), però per al
proveïment depèn totalment de l’exterior.

- El gas natural entra a Espanya a través de la xarxa de gasoductes que, salvant la zona de l’estret de
Gibraltar, connecta amb el nord d’Àfrica fins a Algèria, el proveïdor principal.
- La xarxa de gasoductes , es completa amb plantes de regasificació i d’emmagatzematge
( Barcelona, Huelva i Cartagena).
- L’explotació del gas natural a Espanya depèn d’un grup d’empreses i destaca Gas Natural. La
demanda interior ha augmentat pel creixent ús domèstic i industrial. El 2008 la venda de gas natural
va créixer un 10%.

Veure mapa pàg. 261 font 7

La xarxa d’oleoductes

Després de la Segona Guerra Mundial (1939-1945), el petroli va protagonitzar el creixement

econòmic dels països industrialitzats, pel seu baix preu i el seu valor energètic. Tot i així la crisi del
1973 va posa en qüestió el possible esgotament d’aquest recurs.

Espanya no té reserves significatives d’hidrocarburs i la producció de petroli (0,43%), en

comparació amb el consum (48,52%), es insignificant i depèn de les importacions que es fan de
l’exterior: Rússia, Mèxic, l’Aràbia Saudita). El cru arriba a 8 refineries i hi ha amb una xarxa
d’oleoductes de 3835 km de longitud.
Del cru s’obté: gasolina. querosè, gasoil, lubricants, quitrà i altres productes.

Des del 1992, el sector està liberalitzat hi ha diverses empreses que importen, produeixen i
distribueixen els productes petrolífers les més importants són:
Espanya no disposa de prou recursos petroliers per autoproveïr-se i tenim una forta dependència externa i
requerix costoses importacions d’Orient Mitjà (Arabia Saudita, Líbia, Iran, Irak), l’Àfrica (Nigèria),
l’Amèrica Llatina (Mèxic, Veneçuela) i Europa (Regne Unit i Rússia).
Aplicacions: nombroses, especialment per al transport i la indústria (gasoil i gasolines, nafta i querosé,
fertilitzants i producció d'electricitat).
Aquestos productes s'obtenen a Refineries localitzades a la costa, a Puertollano (Ciudad Real) i a Tenerife.

- Cepsa i Repsol-YPF
- La xarxa de distribució està controlada pel grup CLH (companyia Logística
d’Hidrocarburs
- Està BP Oil Espanya (refineria a Castellón)
- Petronor ( refineria a Somorrostro Bilbao)

Veure font 8. pàg. 262. Xarxa de recepció i de distribució del petroli dins l’Estat espanyol

Veure font 9/10. pàg. 263 increment del PIB i de la demanda energètica elèctrica. I destinació final
dl consum 2007.

Aquí 22/març

Fer l’activitat Fon F/Font H/ font1/font G. Pàg. 292.

1.3 El consum energètic creixent

ELS PROBLEMES I LA POLÍTICA ENERGÈTICA
Els problemes energètics d’Espanya són tres:
- una elevada dependència energètica
- una reducció de la competitivitat econòmica, a causa de la despesa
energètica
– un fort impacte ambiental.
–

La política energètica actual pretén aconseguir una energia segura,

competitiva i sostenible, per a això:
a) La seguretat en l’abastiment tracta de minorar la dependència externa.
b) La contribució de l’energia a la competitivitat econòmica es tracta
d’aconseguir reduint la despesa energètica mitjançant l’abaratiment dels
preus i augmentant l’eficiència energètica.
c) La reducció de l’impacte ambiental tracta de solucionar els nombrosos
efectes negatius de la producció d’energia.

Les mesures per a reduir aquests impactes són:

- La disminució del consum energètic a través de la conscienciació dels
consumidors i la major eficiència de les instal·lacions,
- el tancament de les instal·lacions més contaminants,
- l’establiment de quotes d’emissions,
- la depuració de les aigües de refrigeració,
- la reutilització d’alguns residus,
- la investigació per al desenvolupament de tecnologies netes,
– i l’increment de les mesures de seguretat.

Amb el nou Pla d’Energies Renovables 2005-2010 es proposa que

aquestes energies netes aporten el
12,5 % del consum d’energia primària el 2010 i que els biocarburants
representen el 5,83 % del consum degasolina i de gasoil.

Període 1995-2007 el consum d’energètic primàri es va d oblar, coincidint

amb una etapa de creixement econòmic important.

- En els últims decennis la industria ha disminuït progressivament la despesa

elèctrica ja que les activitats secundàries amb minvat, però ha augmentat el
consum energètic del transport, a l’ús domèstic, etc.

- Des del 1973 s’han implantat diversos Pla Energètic Nacional (PEN) basat
en:
• Reduir la dependència energètica de les importacions del petroli
• Incrementar l’ús del gas natural (contamina menys, veure el cicles
combinats)
 • Reforçar l’ús de l’energia hidràulica
• Incrementar les energies renovables programa europeu 20-20-20 20% de
reducció de CO2 ● 20% d'energies alternatives (primàries) ● 20% millora de l'eficiència energètica

- El PEN del període 1991 – 2000, es van introduir per primera vegada les
limitacions d’emissions mediambientals (d’efecte hivernacle): d’òxids de sofre
i òxids de nitrogen i reducció del plom de les gasolines i del sofre en els gasoils
i els fuels.
- El període 2008 – 2011, es va introduir un pla d’estalvi per reduir el 10% de
les importacions de petroli i les emissions de CO2 ( Espanya va signar el
Protocol de Kyoto 1997)

El Carbó

Amb la Revolució Industrial el carbó va substituir la força de l’aigua per moure les
màquines perquè oferia una energia més constant, més eficaç, i a més no obligava a
fer les fàbriques vora els rius.
Al final de la post-guerra (periode d'autarquia) va ser substituit pel petroli. La crisi de 1975 va impulsar de
nou el consum de carbó però a partir de 1984 la producció descendix notablement per diverses raons:
- Alguns jaciments s'han exhaurit i altres són de baixa qualitat.
- Molts presenten dificultats d'explotació.
- Hi ha un minifundisme empresarial.
- Hi ha disminuit la demanda.
- L'entrada a la UE va alliberar els preus i va obligar a presentar el 1990 un Pla de Reconversió ja que les
ajudes estatals a la producció i consum finalitzaran el 2010.
La producció de l'Estat es localitza en 13 conques situades en:
 Zona asturiana
 Zona lleonesa
 Zona palentina
 Zona de Terol

La destinació majoritària és la producció d'electricitat en centrals tèrmiques (80 %).

A la segona meitat del segle XX el carbó va cedir el primer lloc com a recurs
energètic als hidrocarburs. No obstant quan el preu del petroli pujava, augmentava la
demanda del carbó i si el petroli davallava, el carbó perdia interès.

La mineria a Espanya ha estat molt important. En aquest moment es troba en un

moment d’ajustament i s’han tacat moltes mines.
La qualitat del carbó espanyol en general es de baixa qualitat, amb poca hulla per a
que es pugui convertir en carbó de coc per a la siderúrgia.
El preu és elevat en comparació al que arriba de Sud-àfrica, Indonèsia, Polònia i
Rússia.

Les causes:

- Les vetes estretes

- Els terrenys molt fallats que impedeix utilitzar gran màquines.
- Carbó que sobte està barrejat amb altres materials i cal rentar-lo

Zones importants:

- L’asturlleonesa.

Astúries: Langreo, Laviana, Mieres, Figaredo; destaca el gran pou de La Camocha a Gijón
d’excel-lent hulla.
Lleó i Palència tenen mines d’antracita i d’hulla

- La zona sud ( de qualitat inferior)

Ciudad Real, Còrdova, Badajoz i Sevilla. Els jaciments més importants són els de Puertollano a
Ciudad Real i els de Bélmez i Peñarroya a Còrdova.
Catalunya i Aragó: s’extreuen lignits a les explotacions de les conques de l’Alt Llobregat a les
d’Utrillas, Terol.

Conclusió:
Espanya intenta mantenir l’activitat minera del carbó a fi de disminuir la dependència del petroli.
Per aconseguir-ho ha fet un procés de concentració i protegeix empreses com: Hunosa, Minas de
Figaredo o la Camocha.
Les mines d’antracita, hulla i lignit negre es mantenen, en part gràcies a les subvencions de la UE.
A partir del 2010 aquestes ajudes seran dubtosos perquè la UE està compromesa amb el Protocol de
Kyoto a reduir les emissions CO2.

Veure font 13. pàg. 264 – el Protocol de Kyoto -

Veure font 12 i fer les Activitats 8.1, 8.2; 8.3; 8.4; 8.5

2. El creixement de l’activitat terciària

2.1 El sector terciari infraestructural

Les activitats terciàries o de serveis comprèn el conjunt de prestacions destinades a satisfer les
necessitats i demandes de la societat. És un sector molt heterogeni format per activitats molt
diverses.

La terciarització a Espanya es produeix d’una manera notable en la dècada del 1970, sobretot a
Catalunya, Madrid, les Balears, les Canàries, el País Valencià i Andalusia en part per:
- La solidesa de l’economia industrial
- Per una gran implantació de l’Administració pública
- Per la presència de les grans companyies
- El gran desenvolupament del sector turístic

Característiques principals:
- Activitats intangibles i immaterials: es valora la qualitat del servei: ex: un servei mèdic, o
una assessoria.
- Activitats impossibles d’emmagatzemar: Els serveis es fan quan són necessaris o són
requerits.
- Activitats molt diverses: administració pública, serveis financers, comercials, culturals,
oci, serveis sanitaris i educatius, serveis de direcció, de neteja, etc.
- Actualment es tendeix a diferenciar el terciari clàssic i el terciari superior o quaternari,
sector que aplega les activitats més qualificades: investigació, telecomunicacions, alta
tecnologia...
- És un sector que comprèn des de grans empreses amb milers de treballadors fins a petits
empresaris.

L’energia nuclear
a) La energía nuclear de fissió s’empra actualment i procedix de la
separació d'àtoms pesants d'urani.
És una energia recent a l'Estat Espanyol (1969), ja que el seu creixement
està vinculat a la necessitat de disminuir la dependència del petroli després
de la crisi de 1975. Però des de 1984, la seva expansió es va paralitzar
(“moratòria nuclear1”), a causa de l’oposició de l’opinió pública davant els
problemes que genera:
- dependència externa del seu abastiment,
- risc d’accidents,
- emmagatzematge dels residus radiactius.
La producció es realitza amb urani importat del Níger.
La destinació és produir electricitat en 8 centrals nuclears. A més s’empra
en medicina (radioteràpia i radiologia).
b) L’energia nuclear de fusió està encara en experimentació

Central nuclear funcionando.

Central nuclear parada y/o en desmantelamiento.
Proyecto de central nuclear parado por moratoria nuclear.
Instalación de almacenamiento de residuos radiactivos.
Fábrica de concrentrados de uranio clausurada en fase de clausura.
Fábrica de concrentrados de uranio clausurada.
Fábrica de elementos combustibles.
Reactor de investigación.

Centrales nucleares:
Nombre Provincia Potencia1 Año
Almaraz I Cáceres 944 1981
Almaraz II Cáceres 956 1983
Ascó I Tarragona 995 1983
Ascó II Tarragona 997 1985
Cofrentes Valencia 1064 1984
José Cabrera (Zorita)2 Guadalajara 141 1968
Sta. María Garona Burgos 446 1971
Trillo I Guadalajara 1003 1988
Vandellós I3 Tarragona 480 1972
Vandellós II Tarragona 1045 1987
Fuente: PRIS
1 Potencia neta en MWe.
2 Recientemente parada.
3 En fase de desmantelamiento.

• Potencia total de las ocho centrales operativas (que suman 9 reactores): 7.876 Mwe
• Esperanza de vida de las centrales operativas: 40 años (excepto para Zorita)
• Energía eléctrica de origen nuclear generada en 2006: 60.126 GWhe (el 19,80 por ciento de
303.051 GWhe de producción total).
• Acumulado de combustible gastado y otros residuos radiactivos de alta actividad: 6.700
toneladas de uranio (10.000 m3.)
• Acumulado de residuos radiactivos de media y baja actividad (por ejemplo, escombros de
instalaciones en desmantalamiento): 176.000 m3.
• Centrales en proyecto parados “temporalmente” por la moratoria nuclear: Lemóniz I y II
(Vizcaya), Valdecaballeros I y II (Badajoz), Trillo II (Guadalajara), Escatrón I y II
(Zaragoza), Santillán (Cantabria), Regodola (Lugo), Sayago (Zamora).
Fuentes: Secretaría general de la Energía; Informe Nacional de la Convención Conjunta [PDF,
2 MB]; Wikipedia. El mapa vectorial procede los mapas de dominio público de la Universidad de
Texas.
Problemes
- Accidents
- Residus
- Oposició social
- Despesa molt important:
Extracció, enriquiment, construcció central (50 anys de
vida mitjana), tractament residus, desmantellament
instal·lacions...
Ara la UE proposa incentivar energia nuclear coma a alternativa
al petroli (producció pròpia)
Projecte ITER (Rússia, Japó, Canadà i UE)

Grans productors mundials d'urani

- Austràlia
- Canadà
- Federació Russa
Espanya compta amb mineral d'urani, tot i que el seu
enriquiment s'ha de fer a França.
El Transport
El sistema de transport permet el desplaçament de persones i de
mercaderies d’un lloc a l’altre per infraestructures: carreteres, vies fèrries,
ports, aeroports i són necessaris els mitjans: camions, trens, vaixells,
avions...

Els transports tenen assignades tres funcions:

- Es un servei que respon a la necessitat o al desig de desplaçament
de les persones ( gran intensitat de trànsit que depèn de la distància
entre el lloc de residència i els llocs de les feines)
- Satisfer les necessitat econòmiques ( el transport posa en contacte
la producció amb el mercat i a la vegada distribueix els béns i els
serveis). La dotació d’infraestructures està relacionat amb el nivell
econòmic.
- Els transport contribueix a integrar els diferents grups socials i a la difusió de les idees,
les tècniques i les cultures.( veure el transport de la informació i de la comunicació )

Actualment el transport per carretera és el més estès a Espanya ( la

xarxa de carreteres ha provocat un desequilibri en el sistema de transport,
perquè s’ha invertit més que en el transport ferroviari). Arriba a tot arreu i
és el que més mercaderies i passatgers transporta,

Conseqüències:
- Greus problemes de congestió a les àrees metropolitanes i en les
zones més poblades: Madrid, Barcelona, València, Saragossa...
- Una demanda constant de noves vies a causa de l’augment del
trànsit
- Una gran impacte ambiental, tant visual com acústic i de
contaminació atmosfèrica.

Aquí 25/03/2010

Per estudiar l’ús que es fa de les carreteres, cal esbrinar la intensitat d’ús. Aquest
estudi mostra:
- Vies molt carregades en les costes de la mediterrània, gran part de la
 cantàbrica i en el nucli central peninsular.
- Zones mitjanes la Vall de l’Ebre

Veure font 14/15/16/17 pàg. 265

El transport ferroviari:

El traçat del ferrocarril espanyol mai va ser tan radial com el de carreteres i va formar
la xarxa bàsica fins a la Guerra Civil.

Després de la Guerra la xarxa va quedar greument malmesa i el 1941 es van

nacionalitzar totes les empreses ferroviàries i es va crear l’empresa Red Nacional de
Ferrocarriles Españoles (RENFE).

Avui l’empresa RENFE no té el monopoli de la xarxa ferroviària i s’han creat

empreses d’àmbit autonòmic, com els Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya
(F.G.C.), els de la Generalitat Valenciana i l’Euskotren a Bilbao, els de via estreta
(FEVE), etc.
El 90% pertany a ADIF (Administrador d’infraestructures ferroviàries) i està
explotada per Renfe Operadora ( acords que es van ajustar a la normativa europea)

Problemes i reptes de la xarxa espanyola:

- L’amplària de la via espanyola és d’1,67 metres, mentre que a la

majoria de països europeus tenen un amplària de via de 1,42 m.
(AVE ha de pal·liar aquest problema històric)

- Molts trams ferroviaris són de via única, cosa que redueix la

velocitat i la freqüència.

- El mal estat d’algunes infraestructures i la poca demanda de

 passatgers i la competència de la carretera han provocat que molts
trams antics estiguin en desús (veure zones d’interior)

- Actualment s’intenta potenciar el transport de mercaderies per

ferrocarril

- La UE creu que el ferrocarril de passatgers és competitiu en

distancies d’entre 200 i 600 km, quan uneixen grans ciutat, i els
viatges no superen les tres hores.

- Es promocionen trens ràpids ( fins a 200 km hora) i còmodes

com: l’Altaria (Madrid-Cadis); l’Euromed (Alacant-València-
Barcelona) o l’AVE ( alta velocitat superior a 200/250 o més km
hora) amb connexió Espanya/Europa. Són tren que situen el viatger
al centre de la ciutat i eviten els desplaçaments a l’aeroport.

- El sector passa també per potenciar i millorar els serveis de

rodaries a les gran aglomeracions urbanes

Veure font 18.pàg. 267, veure la llegenda l’amplada de via

El transport marítim:

Actualment els transports marítims són rendibles per desplaçar grans

volums de càrrega a llargues distàncies Amèrica, Àsia... fent servir grans
vaixells i reduir-ne el temps d’immobilització dels vaixells en les
operacions de càrrega - descàrrega, cosa que obliga a condicionar els
ports amb infraestructures costoses.
facilitats per a l’emmagatzematge dels contenidors i el transport
combinat per tal de distribuir la càrrega ja sigui en camió o en
ferrocarril.

Els ports competeixen entre ells per tal d’atreure el tràfic marítim amb
serveis i avantatges, i creen les zones d’activitat logística (ZAL) on
emmagatzemen i redistribueixen els contenidors.
El volum més important del transport marítim correspon:
- als líquids a doll: productes petroliers en ports a propers
refineries o centrals tèrmiques (Algesires, Bilbao, Tarragona,
Cartagena, etc), gas naturals, olis, greixos, vins, productes químics...
- El sòlids a granel: carbó, minerals, ciment, adobs, pinsos,
farratge...amb càrrega i descàrrega a Gijón, Tarragona, El Ferrol i
Huelva
- Mercaderies general: automòbils, productes siderúrgics i
químics, fruites, hortalisses, fusta, paper... a Algesires, Barcelona,
València, Las Palmas i Bilbao i els contenidors amb un elevat
moviment al port de València.

Destaca el transport de passatgers: els creuers turístics. Actualment

Barcelona és el primer port d’Europa ( hi ha dubtes d’això) i de la
Mediterrània (això si és possible) i un dels deu primers del món pel que fa
al tipus de trànsit.

Veure font 20 pàg. 268. Trànsit de mercaderies.

El transport aeri.

Destaca el transport de passatgers. El creixement és deu a la generalització

dels vols de baix cost ( fins que el preu del querosè ho permeti). Exemple
d’això es l’aeroport de Girona que l’any 2007 va augmentar un 32,2%
respecte a l’any anterior.

L’aeroport de Barajas, a Madrid, des del 1990 fins al 2008 ha triplicat el

moviment de passatgers, és el més important perquè comunica amb tots
els aeroports regionals. Actua de hub o nus de coordinació de vols des de i
cap altres aeroports nacionals, estrangers i transoceànics.
El segueix en importància l’aeroport de Prat, a Barcelona, que aspira a
tenir un paper de hub.

Destaquen aeroports en zones turístiques com: els de Palma de Mallorca,

Tenerife-sud, Las Palmas, Màlaga, Alacant i Eivissa. A aquestes
destinacions s’hi ha d’afegir els aeroports de Lanzarote, Fuerteventura,
Menorca i la Palma.

La Comunitat Europea ha liberalitzat el trànsit aeri i ha donat per acabat

el monopoli de les companyies estatals, com era el cas d’Iberia. Des de
1992 el cel comunitari s’ha obert a la lliure competència.

Veure font 21/22 pàg. 268. Trànsit de passatgers

2.2 El sector terciari comercial i financer

El comerç interior:

El comerç interior espanyol es caracteritza per la seva dualitat, de manera

que coexisteixen un gran nombre de petites empreses al costat de grans
empreses comercials, ja sigui de capital nacional o bé multinacional.
Aquestes guanyen terreny a Madrid, Barcelona, València, Sevilla...

A Espanya, la distribució comercial mitjançant els canals de

comercialització, genera entorn del 10% del valor afegit total i el 16%
de l’ocupació, cosa que representa prop de tres milions d’ ocupats, la
majoria dones.

En béns d’equipaments: maquinària, vehicles, per a empreses privades,

etc. destaca en la comercialització el lísing ( llogar la maquinària i
pagar-ne una renda amb la possibilitat de compra ) el rènting que inclou el
manteniment i l’assegurança de possibles sinistres però sense opció de
compra específica en el contracte.
Els aliments frescos: destaca la comercialització ràpida, la dimensió
reduïda de les explotacions justifica que hagi una llarga cadena
d’intermediaris, els quals carreguen el preu inicial, que de vegades arriba
al consumidor fins a cinc vegades més car que en origen.

Aquest fet ha propiciat que apareguin la creació de cooperatives i

agrupacions de productors que s’encarreguen de la comercialització. I
també de la venta directa de les grans superfícies o als mercats centrals,
com Mercamadrid o Mercabarna.

La comercialització de béns de consum durable, com els aliments en

llauna i conserves, confecció, electrodomèstics, mobles, etc. molt
atomitzat en petites botigues que fan un amb servei personalitzat.
Des de 1970 estan guanyant terreny les grans superfícies comercials,
els hipermercats i els grans magatzems. Que poden oferir preus més
ajustats. Perquè contractes grans comandes i ofereixen marques blanques
(destaca el comerç petit especialitzat)

El sector financer:
A continuación les dejamos un listado con los bancos más grandes del mundo:
1. Industrial & Commercial Bank of China ostenta un capital de US$170 billones, con 381 mil
empleados en el mundo.
2. China Construction Bank con un capital de US$130 billones y 295 mil empleados. Este banco
tiene el 16,6% del Bank of América.
3. Bank of China es uno de los que más ha crecido (en 2007 no figuraba entre los 20 bancos más
grandes del mundo) con un capital de US$120 billones.
4. HSBC tiene un capital de US$70 billones, cayó al cuarto puesto del ranking, después de haber
estado entre los tres más grandes del mundo. Tiene más de 312 mil empleados.
5. JPmorgan Chase (fusión del JP Morgan & Co. y el Chase Manhattan) tiene un capital de US$60
billones. Sin embargo, recibió US$25 billones gracias al plan de rescate del gobierno
norteamericano.
6. Mitsubishi UFJ Financial acumula un capital de US$48 billones y tiene 85 mil empleados.
7. Banco Santander, el único banco europeo, cuenta con un capital de US$45 billones y 140 mil
empleados en el mundo. Es la entidad financiera más importante que tiene España y uno de los más
sólidos del mundo con un grupo financiero distribuído en Europa, Estados Unidos y Latinoamérica.
Una de las caraterísiticas de Banco Santander es la inmensa cantidad de oficinas que tiene
desparramadas por el planeta, que ofrecen todo tipo de productos financieros.
8. Goldman Sachs, también con ayudas de US$10 billones del Gobierno de Estados Unidos, tiene
un capital de US$40 billones y 30 mil empleados.
9. Wells Fargo tiene un capital de US$38 billones (otro con ayuda del Gobierno) con US$25
billones y una plantilla a 282 mil empleados.
10. Bank of Communications con 77 mil empleados, acumula un capital de US$35 billones.

Desde los especialistas en la materia nos llega la información acerca de que

estamos en las vísperas de una nueva ola de fusiones entre cajas de ahorro. En
este sentido, luego de los últimos movimientos del sector, se ha configurado un
nuevo ranking de entidades financieras, que les acercamos en este articulo.
La combinación de nacionalizaciones efectuadas por el Banco de España, el nuevo rescate a la
banca europea, y la financiación pública para evitar que nuevas entidades se caigan es el cóctel que
va a servir de detonante de la nueva ronda de fusiones en los grupos que han conformado las cajas
de ahorros y la banca mediana.
Los expertos consideran que el tamaño mínimo de una entidad en España en el escenario
posterior a la crisis se situará en 150.000 millones de euros de activo total. Según esos expertos,
ese es el tamaño mínimo para poder tener una estructura propia que genere las sinergias necesarias
para sobrevivir en el nuevo panorama financiero. Hoy en día, solo cinco entidades cumplen con
ese requisito. Allí se apoyan los especialistas para augurar el nuevo panorama de fusiones.

Ranking de Entidades Financieras 2011/2012

Podemos dividir a la totalidad de las entidades financieras en 3 clases: las grandes entidades, las
medianas y las pequeñas. En este contexto, podemos dividir a las entidades de la siguiente manera:
Entidades Grandes:
• Grupo Santander (Santander España + Banesto) A Espanya: beneficio: 6.740 mill. € (2009)
1,06 bill. € (activo total) 63.770 mill. € (recursos propios) Empleados 33.658 (2009). A pesar de
que la sede social este situada en Santander, la sede operativa se encuentra en la llamada Ciudad Financiera del
Santander,1 ubicada en Boadilla del Monte en la provincia de Madrid.
Empleados
El número de empleados del grupo durante el primer semestre de 2011 era de 190.604 personas,
repartidos de la siguiente manera:
• Europa continental 64.101
• España 33.345
• Reino Unido 25.574
• Latinoamérica 89.860
• Sovereign 8.781
• Actividades Corporativas 2.288
Sovereign Bank es una compañía bancaria estadounidense perteneciente al Grupo

Santander. Con sede en Wyomissing, Sovereign tiene su principal mercado en el noreste de

Estados Unidos y posee mas de 90.000 millones de dólares en activos. Cuenta con 750
 sucursales, más de 2300 cajeros automáticos y emplea a aproximadamente 12000 personas.
La compañía ofrece un conjunto de servicios y productos financieros que incluyen
hipotecas, banca particular y empresarial, seguros, etc.

• BBVA: su sede social en Bilbao (País Vasco, España) aunque la mayor parte de los
servicios centrales de la entidad se encuentran en sus oficinas de Madrid, especialmente
concentrados en la Torre BBVA, su sede operativa. posee cerca de 107.000 empleados, unos
47 millones de clientes repartidos en todo el mundo y aproximadamente 1 millón de
accionistas. Beneficio neto 4.606 millones € (2010) Sociedad Anónima (Ibex 35:BBVA
Participaciones
Sector Empresa Participación
Bolsas y Mercados Españoles 6,619%
Financiero Garanti Bank 24,9%
China CITIC Bank 15%
Energía Repsol YPF 3,917%
Telecomunicaciones Telefónica 5,543%
•

• Bankia (és el nou banc de caixa Madrid i BancCaja

• Banco financiero y de ahorros formado per caja madrid, Bancaja, Caja insular de
Canàries, Caja de Segovia i Caja Rioja

CaixaBank : La Caixa, mediante la cual ha aprobado su transformación en banco

convirtiendo Criteria en CaixaBank. La Caixa traspasará su negocio bancario a
CaixaBank, que también agrupará el negocio de los seguros de la entidad y las
participaciones en bancos internacionales y en gestoras de instituciones de inversión
colectiva, así como las de Telefónica y Repsol. Al igual que su predecesora Criteria,
también cotizará en bolsa. Por su parte, La Caixa como entidad continuará siendo una
Caja de Ahorro, manteniendo su Obra Social. La Caixa contará con las participaciones
industriales de Gas Natural Fenosa, Agbar, Abertis y las dos sociedades de Port
Aventura, que agrupará en un holding no cotizado junto a sus negocios de actividad
inmobiliaria (Servihabitat, Metrovacesa y Colonial).
Grupo Popular (Banco Popular + Pastor) Cotiza en la Bolsa de Madrid y forma parte del
IBEX 35

Entidades Medianas:
Banco Sabadell el quinto grupo bancario de capital privado español. 2011Elegido como
banco adjudicatario de Caja de Ahorros del Mediterráneo (CAM). ,

Banco Unicaja (Unicaja + Caja Duero + Caja España), su sede social en Málaga
CatalunyaCaixa integració de Caixa Catalunya, Caixa Tarragona i Caixa Manresa ( possible
compradora del banc Sabadell )

NCG Banco (Novacaixagalicia) entidad nacida tras la fusión entre las entidades Caixa
Galicia y Caixanova tiene su sede social y fiscal en A Coruña y la sede del consejo en Vigo
Cuenta con más de 1.100 oficinas repartidas por toda la geografía española y once países,
aunque el grueso principal está ubicado en la comunidad de Galicia (35% de la red
financiera y cuota de mercado del 42,2%) y la provincia de León.
 • BBK Bank. CajaSur opera actualmente como marca comercial de BBK Bank CajaSur
S.A., entidad de la que BBK es el accionista único con sede en Córdoba.

• Banca Cívica, S.A. es un Sistema Institucional de Protección integrado por Caja Navarra,
CajaCanarias, Caja de Burgos y Cajasol. La entidad anunció su fusión con Caixabank el 23
de marzo de 2012

• Entidades Pequeñas:
BMN El Banco Mare Nostrum SA (BMN) es un grupo bancario español con sede en
Madrid formado por las cajas de ahorros Cajamurcia, Caixa Penedès, Caja Granada y Sa
Nostra1 mediante un Sistema Institucional de Protección (SIP).
Bankinter es el sexto mayor banco español.
Ibercaja El 1 de marzo de 2012 anuncia una fusión con Caja3: El Banco Grupo Cajatres
S.A., más conocido como Caja3, es una entidad financiera española con sede en Zaragoza
que comenzó a operar el 1 de enero de 20112 y que se creó a partir de la integración de las
cajas CAI (Zaragoza), Caja Círculo (Burgos) y Caja de Badajoz.3 La integración de las cajas
se produjo mediante un Sistema Institucional de Protección, fórmula conocida popularmente
como fusión fría. El 1 de marzo de 2012 la caja anuncia su fusión con Ibercaja manteniendo
la sede de la nueva sociedad en Zaragoza
• Unnim Después de la aprobación de la unión de las cajas catalanas Caixa Girona,
Sabadell, Terrassa y Manlleu, se ha conocido la denominación de la marca comercial
“Unnim“, y el lema corporativo será ‘la caixa que suma’.
Banco de Valencia El 21 de noviembre de 2011 el Banco de España se ve obligado a
rescatar a la entidad con un montante de 3000 millones de €.Es el primer banco que se
declara en bancarrota desde que estalló la crisis financiera.
Banca March es un banco español con sede en Palma de Mallorca. Aparte de su actividad
bancaria, Banca March es el principal accionista de la compañía de inversiones cotizada en
Bolsa, Corporación Financiera Alba, copresidida por Juan March Delgado y Carlos March
Delgado.

Corporació Financiera Alba: actualmente, a través de dicha corporación, el grupo Banca March
tiene una importante presencia en sectores tales como:
• Construcción y Servicios: Grupo ACS
• TIC: Indra Sistemas
• Industrial: Acerinox
• Seguridad: Grupo Prosegur
• Actividades Inmobiliarias: Posee una cartera incluye más de 100.000 metros cuadrados de
oficinas, principalmente en Madrid y Barcelona, con un valor de mercado estimado en más
de 240 millones de Euros.
• Seguros: March-Unipsa Correduría de Seguros y March Vida
• Sanidad: Clínica Baviera
• y demas cajas rurales y de ahorro.
el ranking con los activos de cada entidad bancaria española:
Entidades Activo (en miles de millones de euros)
Grupo Santander 316
BBVA 300
Bankia 285
CaixaBank 273
Grupo Banco Popular 161
Grupo Sabadell 96
Banco Unicaja 79
CatalunyaCaixa 76
NCG 76
BBK Bank 74
Banca Civica 72
Banco CAM 71
BMN 68
Bankinter 57
Ibercaja 45
Unimm 29
Banco de Valencia 24
Caja3 21
Banca March 13

Destaca la mundialització de l’economia i la introducció de l’Euro

el 2002. A partir d’aquí s’ha engegat processos de concentració
d’empreses, caixes i bancs.

Les companyies financeres bancàries més importants són: El grup

Santander Central Hispà i el grup Bilbao Biscaia Argentaria
(BBA).

Les caixes d’estalvi més important són: la Caixa

d’Estalvi i
Pensions de Barcelona, la Caixa d’Estalvi de Catalunya i la Caixa
d’Estalvi i Mont de Pietat de Madrid.
El grup Santander es troba entre els primers cent companyies del món;
per tant la mesura del sistema bancari espanyol és molt modest.
2.3 Els serveis socials bàsics.

Els serveis educatius.

Els serveis educatius espanyol, donen feina a 600.000 persones, de les

quals ¾ parts ho fan en el sector públic i la resta en centres privats.

En el 2006 el PIB espanyol en educació estava en el 4,4% els agents

socials demanen des de fa molts anys el 6%
- Finlàndia 6,2 %
- Dinamarca 8,5%
- Itàlia ho feia amb el 5%
- Portugal 5,9%.

El total d’alumnat 2007/8 va ser de 8.587639 (públic i privat)

Per que fa al sector públic. Sector privat

ESO: 19,92% 24,61% *
Batx: 7,62% * 6,45%
E.Profe: 6,19% * 4,94%
E. Univer: 20,29% * 5,74%

La sanitat ( sector sanitaris):

D’acord amb l’article 43 de la Constitució espanyola i la Llei general de

sanitat del 1986, la qual va consolidar la universalitat de l’assistència
sanitària, Segons aquesta llei, els ciutadans tenen dret a rebre atenció
mèdica pública i també els residents i els empadronats encara que
siguin il·legals a Espanya.
La despesa en sanitat l’any 2006 va arribar al 6% del PIB espanyol.

A Espanya, segons l’Anuari estadístic publicat per l’INE el 2008

- Hi ha 3,26 llits hospitalaris en funcionament per cada 1000

hab.
- 1,73 hospitals de tipologia diversa per a cada 100.000 hab.
- 3,4 metges per a cada 1000 hab.
- Dóna feina a 400.000 persones

El país és pioner en transplantament d’òrgans, té molta qualitats. Hi ha

insuficiència en personal mèdic, esperes per algunes visites mèdiques i
operacions quirúrgiques fet que provoca un augment creixent del sector
sanitari privat.

2.4 El sector turístic i el seu impacte

El sector turístic

La gran expansió turística espanyola es produí des del 1960. Basat en

ofertes de preus baixos, el turisme va créixer espectacularment durant més
de deu anys, fins a la crisi del petroli de 1973 i la transició 1975/1978.

Actualment Espanya es una de les cinc potencies turístiques mundial

més destacades, tal per que fa al nombre de visitants que rep com pel
volum d’ingressos que aquests visitants aporten; per això el turisme té una
gran importància.

Turisme mundial el 2007

Països receptors Turistes (en milers) Ingressos (milers de

 milions de $)

França 79083 46,3

Espanya 58191 51,1

EUA 51063 85,7

Xina 49600 33,9

Itàlia 41058 39,1

El turisme més destacat que visita el país és l’anomenat turisme de sol i

platja. Molts d’aquests viatges són organitzats per empreses turístiques,
companyies aèries, cadenes d’hotels i agències de viatges o també per tour
operadors.

La destinació dels visitants estrangers són de majoria de l’Europa

Occidental, el Regne Unit, Alemanya i França i comença a fer-se notar
el turisme de l’Europa de l’Est i de Rússia. La majoria de turistes
d’aquests països arriben en avió durant el mesos de juliol, agost i
setembre i ho fan a través de viatges organitzats. Actualment degut a
l’auge d’internet molts turistes organitzen el viatge a través d’aquest
sistema que sols ésser més econòmic.

Turisme a Espanya el 2006

Països d’origen Turisme en % Despesa total

Regne Unit 27,8* 27,6

Alemanya 17,4* 19,0

França 15,8* 9,2

Itàlia 5,8 5,4

P. Nòrdics 5,3 7,1

P. Baixos 4,3 4,

Portugal 3,8 1,9

Bèlgica 3,1 2,8

Irlanda 2,6 2,7

Suïssa 2,4 2,5

Resta d’Europa 5,1 4,5

Estats Units 1,6 3,2

Resta del món 5,9 9,9

Destinacions turístiques a Espanya el 2006:

- Catalunya 15 milions
- Illes Balears 10,2 milions
- Canàries 9,6 milions
- Andalusia 8,3 milions
- C. Valenciana 5,5 milions
- Madrid 3,9 milions
- Resta CA 5,7 milions

Aportació del turisme al PIB espanyol. El 2000 era de 72.989 milions

d’euros i el 2006 era de 106.374 milions d’euros.

- El turisme nacional destaca el desplaçament de caps de setmana,

 que ha adquirit una gran complexitat, per anar a fer esport
d’aventura per exemple.
- La proliferació de segones residències.

El turisme provoca un gran impacte mediambiental:

- A les zones de la costa destaca l’ urbanització abusiva del
litoral i les edificacions desordenades.
- Les construccions de camps de golfs generen un augment
important de subministrament d’aigua, sobretot a l’estiu, i és quan
els aqüífers estan més baix.
- Els ports esportius, alteren la direcció dels corrents marins els
quals han deixat de sedimentar sorra a les platges.
- A les zones de muntanya l’impacte de les estacions d’esquí és
greu (remuntadors, construccions de pistes, segones residències,
hotels, carreteres subministrament energètics, etc)

Les noves polítiques per al desenvolupament del turisme amb signes destacables positius i negatius:

- Davallada de la despesa mitjana per turista

- Més durada de les estades
- Irrupció de companyies aèries Low cost o baix preu
- Contractació de viatges per internet
- Desenvolupament de noves destinació turístiques força
competidores, etc.

El turisme de sol i platja, en algunes zones està enquistat :

- Es proposa menys construccions
- Modernització hotelera ja que molts hotels han estat construït en
el boom dels anys 60/70
- El foment de la qualitat mediambiental
 - El sanejament i equipament de les platges (reconeixement de
bandera blava)

Turisme cultural i de ciutat:

- Espanya és el segon país del món (qüestionable) amb més
quantitat de conjunts historicoartístics, declarats per la UNESCO
Patrimoni de la Humanitat. Entre aquests, compta amb tretze ciutat,
de les quals Santiago de Compostela, Còrdova i Salamanca són les
més visitades.

Turisme esportiu:
- Espanya ocupa el primer lloc europeu en oferta esportiva de
golf (340 camps l’any 2006) i disposa infraestructura nàutiques (323
ports esportius) que promocionen el turisme d’iot i de vela, de gran
valor econòmic. Les estacions d’esquí (49, amb ofertes
d’allotjament) atrauen molt de turisme nacional i una mica menys
estrangers.

Activitat: 8,6; 8,7; 8,8; 8,9; 8,10

3. La producció industrial i la industrialització del sector primari

3,1 La industrialització de l’agricultura i la ramaderia

El sector primari:

Característiques generals:

- disminució de la superfície cultivada de secà i augment del

regadiu sobretot intensiu
- Augment de la superfície ocupada pels boscos a causa de la
pèrdua d’importància de l’ús de les pastures de l’agricultura
tradicional.
- Augmenta la superfície sense aprofitament agrari a més que
augmenta la pèrdua de sòl agrari a conseqüència del creixement del
 sòl urbà i dels destinat a infraestructures i serveis.
- Increment de la importància econòmica de la ramaderia en la
producció final agrària i pèrdua d’importància dels sectors pesquer i
forestal.
- Lligam progressiu entre les activitats agroramaderes i la indústria
alimentària
- Pèrdua de població activa i envelliment

La península ibèrica està situada a la zona climàtica d’influència

mediterrània ( precipitacions mitjanes 300/600 mm). Això provoca una
gran extensió de l’agricultura de secà: el 79% de la superfície cultivada i el
21% d’agricultura de regadiu que representa 2/3 del valor econòmic de la
producció agrícola.

El cultiu de secà predomina:

- Els cereals: ordi, blat.
- Les oliveres, els ametllers i la vinya sent aquest últim el conreu
arbustiu més estès.

El cultiu de regadiu predomina:

- Les plantes herbàcies: gira-sol, el lli, la soja o els farratges; sent
els millors econòmicament parlant els conreus hortícoles i els
fruiters.
- És important el regadiu hortícola en hivernacles que produeixen
una gamma de productes amb una productivitat molt alta.
Destaquen els arbres fruiters:
- Cítrics (taronja, mandarina, llimona...)
- Les fruites “prunus” ( presseguer, albercoc, pruner)
- Les pomers i les peres.

Evolució de la superfície agrària : superfície agrària útil (SAU)

Segons les dades de l’INE de l’any 2007, la superfície geogràfica

d’Espanya destinada a la producció agroalimentària és de 50,5 milions
d’ha, 24,5 milions de les quals són superfície agrària útil (SAU); la resta
(26 milions d’ha) són zones forestals i altres superfícies (erms, espartars,
rius i llarc , superfície no agrícola).

superfície agrària útil (SAU);

- Terres de conreu: 17,5 milions d’ha.
- Els prats i les pastures: 6,9 milions d’ha.
- Cultiu de secà només rep aigua de la pluja: 78%
- Cultiu de regadiu és de 21,1%

La gran majoria de les explotacions agràries, més del 90% correspon a un

agricultor privat ( tipus familiar), encara que també s’incrementa les
cooperatives i les societat o empreses agràries.

L’explotació mitjana és de 31 ha. A la meseta (secà) és on es troben les

explotacions més grans i a la perifèria peninsular es localitza el regadiu i
es practica l’agricultura a temps parcial ( País Valencià i Canarias) i per
tant les explotacions agràries més reduïdes.

La ramaderia

Espanya és el segon país de la Unió Europea (UE) en importància

ramadera. Es tracta d’un sector tecnificat i molt relacionat amb la indústria
transformadora ( Càrnies i làcties).
La ramaderia aporta a Espanya al voltant d’un 40% de la producció final
agrària. Aquesta participació va créixer de manera significativa a la dècada
del 1960 i s’ha mantingut estabilitzada o potser amb una lleugera
davallada fins avui.

L’explotació ramadera que es practica a Espanya combina sistema de

producció tradicional amb formes de producció intensiva. Destaquen
quatre produccions:

- Bestiar boví: és un dels pilars de la ramaderia tradicional; a més

Espanya és el tercer/quart país de la UE en nombre de caps de bestiar
boví. S’observa una reducció de caps en els darreres anys i una
especialització en la producció de carn i llet.
- Bestiar oví: Han desaparegut les pràctiques tradicionals de cria
de bestiar oví com la transhumància i s’ha produir una
professionalització gradual en el sector. La producció de llana és
residual i interessa més la producció de carn i llet d’ovella i cabra.
- Bestiar porquí: Té un gran desenvolupament i un alt grau
d’industrialització i d’intensificació productiva. La cria de porcs es
destina al consum fresc i a la fabricació d’embotits (xarcuteria).
Espanya és el quart productor del món i exporta el 20% de la seva
producció.
- Avicultura: Està molt industrialitzat i té un rendiment molt
elevat. Destaca la carn i els ous.

La pesca

En general els bons caladors estan situats a les plataformes continentals,

les zones on hi ha corrents marins fred rics en plàncton i les zones on
s’estableix un contacte entre corrents marins càlids i freds.
Les plataformes continentals (zona marítima costera inferior a 300 metres
de profunditat) espanyoles no són gaire aptes per pescar-hi. La plataforma
del golf de Cadis és més extensa, però està limitada per les aigües
territorials del Marroc; també la cota mediterrània s’ha anat empobrint i, a
més, és massa salada i massa càlida.
Caladors:
- La flota d’altura del cantàbric i de Galícia pesca al mar del Nord,
però la UE ha establert quotes de captures i temporades de veda.
- Les aigües de Terranova: han estat freqüentades des d’antic
(bacallà i halibuts), però Canadà hi ha imposat restriccions.
- Banc saharià: s’ha hagut de signar acords amb Marroc,
 Mauritània i Senegal
- S’han buscar altres destinacions com el canal de Moçambic, les
costes de Somàlia i a les aigües de l’Atlàntic de l’Amèrica Llatina.

Avui la Política Pesquera Comunitària (PPC) de UE aposta per la pesca

sostenible i concretament per la aqüicultura a més de ajudes econòmiques
per un període 2007-2013 al països comunitaris en proporció a la
importància econòmica dels sector.

La superfície forestal

El bosc ocupa el 29% de la superfície de l’Estat. El País Basc és la

comunitat autònoma més boscosa més de la meitat (54%) i les Canàries és
la que té menys (14%).

La industria agroalimentària.

Espanya ven a la UE el 75% de les exportacions agràries, però compra a la

comunitat el 57% de les importacions alimentàries: animals vius, carn, blat
per fer pa, begudes i sobretot, productes alimentaris de les multinacionals
europees

La comercialització òptima dels productes agraris depèn del grau de

desenvolupament de la indústria agroalimentària.

Ocupa un 14,3% de la població activa espanyola i és una de les

capdavanteres per població ocupada i valor econòmic. Aquest sector
dinamitza el transport perquè la majoria de productes arriben al comerç
petit: sopes preparades, refrescos, purés infantils, plats precuinats,
congelats, menjar per a animals domèstics, etc.

Els subsectors més importants des del punt de vista econòmic, dins
d’aquest sector industrial són el carni, el làctic, el del pa i la brioxeria, el
de l’elaboració de vins i el de les conserves vegetals.
S’exporta un 20% de la producció i s’importa un 10%.
Destaquen les exportacions de fruites, hortalisses, llegums, oli, oliva, vins i
pesca.

El sector primari espanyol, malgrat que ocupa un percentatge de la

població activa baix, produeix al voltant del 13% del valor econòmic de
tot el sector primari de la UE.

3.2 La producció industrial i la construcció.

Espanya es va industrialitzar entre 1959-1974.

Unes pautes prèvies :

A partir de 1974 l’economia mundial pateix una crisi de beneficis,
augment inflacionista i un atur elevat, desconegut fins ara.

Causes:

Al món:
- L’empresari necessita més ma d’obra per incrementar la
producció i per això la patronal va accedir progressivament a les
peticions dels treballadors ( millores salarials, jornades de treball
dignes, contractes fixos) van disminuir els beneficis.
- L’OPEP va precipitar l’esclat de la crisi energètica i va arribar a
reduir la producció de barrils i augmentar el preu del cru.
- Els països industrialitzar van veure com els nous països
industrialitzats (NPI) competien en el mercat internacional amb
productes a més bon preu.

A Espanya:
Coincideixen tres factors als anys setanta:
- Crisi mundial
 - Una situació industrial deficient
- Crisi política del final de la dictadura i la transició a la
democràcia.

Des de 1975 al 1980 es van perdre mes de vuit-cents mil llocs de treball i
els nivells d’atur van ser els més alts d’Europa.

La reforma industrial es va inicial

- El 1984 amb la Llei per a la reconversió industrial i la

reindustrialització.
La reconversió afectarà a:

- Als sector menys productius: la indústria siderúrgica i les

indústries que en depenien ( drassanes de Bilbao, Vigo i Ferrol) i la
fabricació d’automòbils: reconversió de SEAT.
- L’eliminació d’indústries de línia blanca amb demanda
insuficient, les del tèxtil i el calçat per la forta competència dels NPI.
- Augmenta l’explotació del carbó ja que el petroli estava en els
núvols, la capacitat de les hidroelèctriques i les tèrmiques.
- Es pacten jubilacions anticipades.
- Es van establir zones d’urgent reindustrialització (ZUR) a fi de
reactivar algunes àrees industrials i evitar-ne el declivi econòmic.
- Es van concedir avantatges fiscals i econòmics. A les empreses
que es traslladaven a aquestes zones.
No obstant aquestes mesures van consolidar les àrees industrialitzades ja
existents: Barcelona, Madrid i i els tradicionals desequilibris territorials.

Arran de l’entrada espanyola a la Unió Europea (1986) el país va

“mundialitzar” la seva economia i va amplia els intercanvis a tal punt que
avui en dia una quarta part de la producció del sector industrial es destina a
l’exportació.

Veure font 42 la venda a països de la UE ( el quatre sectors industrials més

exportadors són:

- material de transport
- cautxú i matèries plàstiques
- material i equipament elèctric, electrònic i òptic
- indústria química

L’estructura empresarial de les indústries s’ha incrementat el nombre de

PIME (la petita i mitjana empresa), de fet representa el 98% de les
empreses espanyoles encara que el seu volum de negoci és el 50% del
total.

Beneficia l’activitat de les PIME:

La subcontratació és un procediment habitual que duen a terme les grans
empreses per externalitzar part de la seva activitat .

Negativament podem dir:

Les multinacionals concentren un major volum de negoci i al mateix temps

mantenen el poder de decisió que contradiu la gran implantació i el teixit
industrial espanyol de les PIME.

Veure la taula de les empreses químiques més importants segons els seus
ingressos. Pàg. 281.

La indústria espanyola està localitzada al voltant de dos grans eixos:

- L’eix mediterrani: de Girona a Màlaga

- L’eix de l’Ebre: - d’Àlaba a Lleida

Queda assenyalar la importància de la regió metropolitana de Madrid

Catalunya concentra gairebé la quarta part del volum de negocis de les

empreses industrials d’Espanya, seguida de lluny del País Valencià,
Madrid, Andalusia, i el País Basc entre altres. Veure la gràfica pàg. 281.

Per sectors industrial i per valor de la seva produció destaquen:

- L’alimentació, les begudes i el tabac: 17% del valor de la

producció industrial ( destaca el mercat interior)
- El químic: 15% ( destaquen les empreses farmacèutiques i
d’higiene personal . Destaca el mercat exterior)
- El material de transport: 13,5% ( destaquen les empreses
automòbils. Destaca el mercat exterior)

En un segon grau d’importància destaquen quatre sectors industrials amb

un 28,3% del valor industrial i especialment la indústria metal·lúrgica.

- Producció i transformació de metalls

- Maquinària i equipament
- Productes metàl·lics
- Productes minerals no metàl·lics.

El sector de la construcció

És un gran creador d’ocupació, però depèn molt de la conjuntura

econòmica i està molt atomitzat en petites empreses. Les obres públiques ;
infrastructures ( carreteres, autopistes, canals, línies ferroviàries, etc.) se
les emporten les gran empreses constructores.
En 2007 les sis grans companyies (Fomento de Construcciones i
Contratas, ACS-Dragados, Acciona, Ferrovial, OHL y SACYR-
Vallehermoso) estaven entre les majors empreses europees del sector per
capitalització bursàtil i, segons la revista americana Públic Works
Financing, formaven part de les 12 primeres companyies del món per
obres en execució, concessió de gestió d’infrastructures de transport
(autopistes, ports, aeroports i ferrocarrils) i obres en procés de licitació.
Veure font 47, 48, 49

Activitats 8,11. 8,12. 8,13. 8,14. 8,15

4. Els desequilibris productius i econòmics entre territoris

Històricament les regions o comunitats espanyoles han tingut un

desenvolupament econòmic desigual i per tant actualment hi ha territoris
que tenen major activitat productiva i major nivell de renda.

Veure font 50 pàg. 284. Es pot veure que hi ha cinc comunitats que aporten
el 66% del PIB:
-
- Catalunya 18,7%
- Madrid 17,4%
- Andalusia 13,9%
- C. Valenciana 9,8%
- P. Basc. 6,3%

4.1 Contrastos regionals en el desenvolupament econòmic.

Espanya en la cinquena economia de la Unió Europea i l’onzena del món

en quan al volum del seu PIB.
No obstant el país manté amplies zones poc industrialitzades la qual cosa
repercuteix en una renda per càpita a la baixa.

Veure font 51/54. PIB per càpita, per comunitats autònomes 2007.

Destaquen:
- el País Basc, seguit de la comunitat de Madrid, Navarra i
 Catalunya que quasi doblen la renda per càpita d’Extremadura que
n’és l’ultima seguit per Andalusia i Castella la Manxa en renda
familiar.
- El llindar de pobresa espanyola està en el 20% i afecta a persones
grans, a famílies monoparentals, a persones discapacitades o malalts
mentals, persones sense feina, etc.

4.2 . Les finances de les comunitats autònomes

Hi ha dos tipus de finançament autonòmic.

- El règim comú
- El règim foral

El règim comú ho apliquen la majoria de comunitats i reben de l’Estat

central finançament a través dels:
- recursos tributaris ( diners dels impostos que l’Estat que cedeix
a la comunitat autònoma)
- Recursos no tributaris ( diners de l’estat que no són dels
impostos)
- Les comunitat reben diners de la Unió Europea ( recordeu els
fons estructurals i de cohesió)
- També poden endeutar-se (com ho fa l’Estat) a través dels bancs i
del crèdit.

El règim foral s’aplica a Navarra i al País Basc ( nomenats territoris

històrics per la constitució espanyola Disposició addicional primera i de
l’estatut d’Autonomia del P. Basc i la llei orgànica de reintegració i
millora del Règim Foral de Navarra. ) a través del concert econòmic.

En què consisteix el concert econòmic?:

La pròpia administració autonòmica és la que recapta, controla i gestiona

la major part dels impostos estatals. Després contribueix a la despesa a
l’Estat a través d’una quota en diners.
Què és el cupo?
El cupo es la contribució que té que pagar el País Basc a la caixa de l’estat
per sufragar les competències no transferides: defensa, exteriors, la
corona, entre altres. L’última revisió l’any 2007 va ser de 6,24 per cent del
total de les càrregues no assumides per la comunitat.

Veure font 55/taula56. pàg. 287. Recursos tributaris règim comú

4.3 La redistribució estatal dels recursos
No totes les comunitats tenen transferides les mateixes competències i el
sistema de finançament ha de preveure les diferències de necessitats entre
comunitats.
d’aquest concepte distributiu igualitari neix els fons de suficiència.
Perquè les comunitats sense competències transferides poguin presentar
uns comptes per sobra de la quantitat que se li havia adjudicar per part de
l’Estat central comptes negatius)
La Constitució de 1978, en l’article 158.2, va preveure un fons de
compensació interterritorial (FCI) per corregir els desequilibris econòmics
territorials i fer efectiu el principi de solidaritat. Aquest fons es va posar
en marxa amb l’aplicació de la llei orgànica de finançament de les
comunitats autònomes (LOFCA) de 1980.
La solidaritat interterritorial significa que el que més rep ha de pagar més i
per tant ha de rebre menys diners de l’Estat central aquest mecnisme es
coneix amb el nom de dèficit fiscal.
Aquest mecanisme és molt important per les comunitats més pobres però
crea un gran problema a les comunitats més riques que també han de
cobrir els serveis i les demandes de l’estat de benestar. El dèficit ésr molt
elevat amb respecte al PIB.
Catalunya, les Balears, la Comunitat Valenciana i Madrid ( aquesta rep
importants fons econòmics no comptabilitzats pel fet de ser la capital), han
de suportar uns dèficits fiscals molt grans, mentre que les comunitats amb
règim foral, tot i que tenen un grau de renda molt alt, no aporten gaire res a
la solidaritat interterritorial.
http://www.perquanvinguiunaltrejuny.com/2009/01/26/catalunya-sota-
espanya/index.html
« Tot compromís comporta risc.

Catalunya sota Espanya

By David Boronat

De la lectura de l’estimulant llibre ‘Catalunya sota Espanya’ de

l’Alfons López Tena, en recullo algunes dades prou contundents:
 “Segons descobreix Guillem Graell ens els pressupostos de
1900, de la discriminació territorial de la despesa: Madrid paga
a l’estat 112 milions i rep en despesa pública 166, Barcelona
aporta 147 milions i en rep 16”.
 “L’any 1927 Llord afirma que cada català paga unes 341
pessetes com a tribut anyal a l’Estat, i cada no català,
solament unes 93 pessetes”.
 “Segons Alzina, l’any 1933 els ports de Barcelona i Tarragona,
que recapten el 42,6% dels ingressos marítims i reben una
inversió del 2,3% del total dels pressupostos”.
 “L’any1966 la meitat de les inspeccions de l’Agència Tributària
es van fer a Catalunya”.
 “Les inversions regionalitzables del període 1984-1992 es fan
a Catalunya en un percentatge del 6,72% del total de l’Estat”.
 “En la dècada 1983-1993, la despesa ministerial és a tot
l’Estat de 158.112 pessetes per habitant, catalans
inclosos, però a cada català li corresponen només 80.239
pessetes.”
 “Del 1992 al 2000, la inversió a l’aeroport de Barajas
multiplica per sis l’esmerçada a l’aeroport del Prat”.
 “Del1993 al 1996, el Ministeri de Cultura ha destinat el
51,2% dels seus recursos a Madrid, i el 2,8% a Catalunya”.
 “L’any 2004, l’any de la construcció de l’AVE a Catalunya,
el Ministeri inverteix 1.198 euros per andalús, 894 per
manxecs, 574 per aragonès, 407 per castellà-manxec, i 316
per català.”
  “Segons la Cambra de Comerç, de l’obra compromesa en
pressupostos per a Catalunya l’any 2006, l’Estat només n’ha
licitat el 34%”.
 La diferència entre la renda generada a Catalunya i la renda
disponible al final del procés redistributiu és el 8,(3% l’any
1973, el 10,85% l’any 1980 i el 13,87% l’any 1990. El
percentatge de renda que Catalunya és cada cop més alt.”
 “Siprenem la mitjana espanyola com a 100, cada català
paga 123,95 i rep 87,79, és a dir, paga im 24% més que la
mitjan i rep un 12% menys.”
 “Enganys arreu, enganys sempre, al servei d’un resultat: l’any
1930, Catalunya tenia el 40% del PIB de l’Estat, i la renda dels
catalans superava la mitjana un 87%. Setanta cinc anys
després, el PIB català és el 18,9%, la renda dels catalans
supera la mitjana un 22%”.

Veure font 57

Activitat: 8,16. 8,17. 8,18. 8,19. 8.20