BLOC 4 LA POBLACIÓ I EL SISTEMA URBÀ

DISTRIBUCIÓ DE LA POBLACIÓ MUNDIAL

La població mundial no està distribuïda de forma uniforme per tot el planeta, sinó que tendeix a
concentrar-se a les regions més favorables i riques, o en aquelles que, per alguna raó conjuntural o
històrica, necessiten molta força detreball per mantenir la seva economia, encara que sigui de
subsistència.

PAÏSOS DESENVOLUPATS
Al voltant d'un 20 % de la població mundial viu als països més desenvolupats, la majoria dels quals
estan situats a l'hemisferi nord. Aquest conjunt de països es caracteritza per la riquesa de l'economia,
un alt nivell d'urbanització, una considerable estabilitat política i un creixement demogràfic.
Per això, als països més desenvolupats hi trobem un elevat Producte Interior Brut (PIB) per càpita i
també un índex de Desenvolupament Humà (IDH) alt.

PAÏSOS POBRES
La majoria de la població mundial habita al sud dels països més rics, que se situen principalment a
Asia, a l'Amèrica Latina i a África. Són els països anomenats subdesenvolupats o, a vegades, en
procés de desenvolupament.
Un exemple de països pobres el desenvolupament dels quals és lent o incipient són els països
subsaharians, que viuen en una situació de pobresa i endarreriment tecnològic molt arrelats.

Els països desenvolupats, i des de fa pocs anys la Xina, exploten els seus recursos naturals en
benefici propi i permeten, i a vegades hi donen suport, la permanència de governs corruptes
favorables als seus interessos. Uns altres països, sense recursos naturals i involucrats en guerres
internes, han quedat al marge del sistema.

Nivells de desenvolupament diferents

El països en procés de desenvolupament no són una categoria homogènia, però, en general, tenen
un nivell de vida relativament baix i un creixement de la població elevat. La seva economia acostuma
a tenir una base agrària potent i el desenvolupament industrial és escàs o incipient: tot això determina
un nivel de pobresa força estès.
Això no obstant, alguns països creixen a un ritme molt superior al d'altres països de la resta del món:
són els països emergents, G-5 o BRICS (atenent les inicials del Brasil, Rússia, l'índia, la Xina-i
Sud-àfrica). Aquest grup de països comparteix elements del món ric i del pobre i manté moltes
diferències socials internes.
ESTRUCTURA DE LA POBLACIÓ
3 tipus de piràmide:
EXPANSIVA ( països subdesenvolupats i de la fase II model trans. dem.)
- Correspon a una població jove.
- Base ampla i tronc i cúspide estrets.
- Natalitat alta, mortalitat ha baixat i l’esperança de vida és baixa.
ESTABLE (països en vies de desenvolupament i de la fase III del model)
- Població adulta.
- Base + estreta (per la reducció de la pobl. jove), cúpside + gran (per l’augment de població
anciana) i tronc ampli (per la nombrosa pobl. Adulta).
- Taxes de mortalitat i natalitat iguals.
CONTRACTIVA (països desenvolupats com Espanya o Itàlia i fase VI)
- Població envellida
- Base estreta (poca natalitat) i tronc i cúspide amples (població anciana nombrosa).
- Alta esperança de vida.
- Taxes de natalitat i mortalitat baixes (mortalitat una mica + alta).
ELS INDICADORS DEMOGRÀFICS
Ocupació del territori: densitat de població --> nombre d'habitants / superfície territori = hab/km2
Natalitat i fecunditat:
- taxa natalitat --> (naixements / població total) x 1.000 – No de naixements en un territori en
1 any x cada mil habs.
- taxa fecunditat --> (naixements / dones entre 15 i 49 anys) x 1.000 – No de fills nascuts vius
per dona en edat fertil
- índex sintètic de fecunditat --> nombre mitjà de fills per dona en l’etapa fèrtil.
Mortalitat:
- taxa de mortalitat --> (defuncions / població total ) x 1.000 - No de morts en un territori en 1
any x cada mil habs.
- taxa mortalitat infantil --> (morts de menors d’1 any / total de nascuts vius) x 1.000
- esperança de vida --> mitjana d’anys que viu la població.
Creixement i estructura de la població:
- índex de creixement natural o vegetatiu --> taxa natalitat- taxa mortalitat
- índex de creixement real --> (naixements-defuncions) + (immigrants-emigrants)
- índex d’envelliment --> (població jubilada (> 64) / població menor de 14) x100
- índex de creixement o saldo migratori --> diferència entre emigració i immigració.
TEORIA DE LA TRANSICIÓ DEMOGRÀFICA
FASE 1 - Règim demogràfic antic --> ESTABILITAT DEMOGRÀFICA
Comença al Neolític i a Espanya dura fins al s. XX, fins al 1920.
- Natalitat elevada (5 fills per dona)
- Baixa esperança de vida (35 anys)
- Mortalitat elevada a causa d’epidèmies, males collites, guerres i catàstrofes naturals.
- Mortalitat infantil elevada
FASE 2 - Creixement demogràfic
A Espanya, va del 1920 al 1980.
- La natalitat és elevada. A Espanya té un petit retrocés durant la G. Civil i durant la
post-guerra. Després, dels 60 als 80, es dona el Baby Boom (puja la natalitat).
- Disminució progressiva de la mortalitat a causa de millores en l’alimentació, medicina,
higiene, vacunes, clavegueram... (augment demogràfic de la població).
- Èxode del camp a la ciutat
FASE 3 - Ajustament demogràfic
Va dels anys 80 fins als 2.000.
- Mortalitat continua baixant, per les millores de la fase 2.
- La natalitat disminueix a causa de la planificació familiar, utilització d’anticonceptius,
incorporació de la dona al mercat laboral, escolarització obligatòria, prohibició treball infantil...
FASE 4 - Nou règim demogràfic
A partir dels 2.000.
- Les taxes de natalitat i mortalitat són baixes.
- Alta esperança de vida, entorn els 83 anys.
- Creixement de la població gairebé nul: les variacions de la població estan relacionades amb
les taxes de fluxos migratoris; l’arribada d’immigrants causa un repunt en la natalitat. Ens
trobem amb un ENVELLIMENT DE LA POBLACIÓ.

El principal problema actual és l’envelliment de la població.

Causes: descens de la natalitat i fecunditat, disminució de la taxa de mortalitat i augment de
l’esperança de vida, les migracions (comporta, en els països d’on marxen, disminució de la població
jove i per tant, de la natalitat).
Conseqüències: en l’àmbit econòmic; afecta a la productivitat, les inversions, el consum, el mercat
de treball, els sistemes de pensions... En l’àmbit social, es capgiren les piràmides, modifica la
composició familiar i la demanda de serveis d’atenció a persones grans augmenta.
CAUSES DELS MOVIMENTS MIGRATORIS
1. Causes demogràfiques i econòmiques
- augment de la població
- forta crisi econòmica
- falta d’oportunitats
- falta de serveis públics
2. C per catàstrofes naturals --> terratrèmols, inundacions, sequeres, desertització, plagues...
3. C polítiques --> guerres, persecucions ideològiques/polítiques, exilis forçosos...
4. C socioculturals
- bones condicions climàtiques i socials · motius acadèmics
- atracció cultural · desig de canviar de vida
- desig de més democràcia

CONSEQÜÈNCIES
Per al país d’origen dels emigrants: disminució de la pressió demogràfica, recepció de
transferències econòmiques i disminució de l’atur (positives) // envelliment de la població, pèrdua de
població activa i fuga de cervells (negatives).
Per al país receptor dels immigrants: rejoveniment de la població, arribada de persones formades
amb estudis, augment del consum intern i augment de mà d’obra (positives) // negatives: pèrdua
d’identitat, dumping salarial,, formació de guetos, aparició de sentiments racistes, xenòfobs...
Migracions internacionals
Amb les transformacions econòmiques de finals del segle XX, els moviments migratoris han
esdevingut més regionals i temporals. Es calcula que actualment hi ha 210 milions d’immigrants al
món, el 57% dels quals viuen en països amb un alt grau de desenvolupament.
Les persones immigrades constitueixen el 9% dels habitants d’Europa, el 15% dels habitants de
l’Amèrica del Nord i 16% dels d’Oceania. La majoria de moviments migratoris són per causes
econòmiques però moltes persones es desplacen també per raons polítiques o bèl·liques (refugiats).
Migracions internes
Migracions de camp-ciutat dins d’Espanya (èxode rural), gent que canviava de província o de com.
autònoma.
Molta gent de les regions + pobres i rurals (Galícia, Extremadura, Andalusia...) van emigrar cap a les
+ industrialitzades (Catalunya, P. Basc i Madrid) on hi havia una forta demanda de mà d’obra.
Uns 5’5 milions de persones van emigrar del camp a la ciutat i es van trobar amb manca d’habitatge a
les ciutats, cosa que comportava: xabolisme, manca d’infraestructures com escoles, barris sense
pavimentar…

POLÍTIQUES DEMOGRÀFIQUES
El debat sobre l’immigració està present en l’actualitat. Per això s’han implantat una sèries de
polítiques demogràfiques:
1-Conferències internacional de l’ONU sobre pol demogràfica: Roma 1954, Belgrad 1956,
Bucarest 1974...
2-Política demogràfica de la UE: la UE es troba davant un fort envelliment de la població a causa de
la davallada de natalitat i fecunditat. Per això, s’han implantat les següents mesures correctores:
renovació demogràfica millorant la protecció de les famílies, impuls de l’ocupació millorant la qualitat
de la vida activa, millores de protecció socials i del
sistema educatiu.
3-Pacte europeu de la immigració (2008) per a regular la immigració legal-
4-Espanya: davant l’envelliment de la població, Espanya veu la immigració des de diversos punts de
vista: positiu, aporta mà d’obra jove, rejoveneix la població, augmenta la natalitat, enriqueix la
multiculturalitat... negatiu: pèrdua de cohesió social i identitat nacional/cultural , creació de guetos...
Per això, Espanya (i a altres països) s’han implantat mesures per a regularitzar la situació com:
l’Arraigo (s’empadronen i al cap de 2 anys tenen ja la residència aquí), el reagrupament familiar i el
dret d’Asil (Ginebra 1851 i protocol de 197, amb el qual s’obliga als països a admetre persones
perseguides).
CARACTERÍSTIQUES DEMOGRÀFIQUES DE CATALUNYA I ESPANYA
ESPANYA
- Continu creixement demogràfic a partir del s. XVIII.
Creixement vegetatiu feble a causa de:
- Natalitat va experimentar al s. XX una tendència descendent però al 2000 hi va haver un
repunt. Al 2008 va disminuir a causa de la crisi econòmica, de la fi dels fluxos migratoris i de
la sortida de la franja fèrtil per part de les dones del baby boom. Actualment està igualada
amb la mortalitat.
- Mortalitat elevada per l’alt grau d’envelliment de la població però baixa en comparació amb
altres països gràcies als avenços mèdics, en higiene... A principis del s. XX hi ha un descens
en la mortalitat (gràcies als avenços) però a partir dels 90 és quan viu aquest repunt x
l’envelliment.
- Baixa fecunditat actual.
- Atur estructural degut a la flexibilització del m. laboral, introducció de la dona al treball,
mecanització de la indústria i arribada de fluxos migratoris.
- Major nombre de dones que d’homes.

La població es concentra sobretot a les zones de costa (Bcn, Biscaia, València...) + Madrid
(interior de la península s’extén cap a Toledo, Guadalajara...). També Alacant i les Canàries. Causes:
industrialització a Bcn, Bilbao i Madrid + posteriorment el sector serveis i turisme a la zones de costa.
Les zones menys poblades són l’interior, a Castella Lleó i Castella la Manxa, Aragó, Extremadura,
Galicia, Lleida, Osca. Causa: èxode rural a les ciutats als anys 60 per la industrialització.
CATALUNYA
Dinàmica positiva actual de la població a Cat.
Als segles XVIII I XIX la població augmenta gràcies al creixement vegetatiu però, a partir del s.
XX i XXI l’augment de la població es dona clarament pel creixement migratori.
L’escàs creixement vegetatiu actual es dona a causa de: l’envelliment de la població, augment de
l’edat de maternitat, baixa fecunditat femenina.
Índex d’envelliment elevat tot i l’arribada d’immigrants.
Increment de l’índex de masculinitat.
Distribució de la població
comarques + poblades: Barcelona, zona marítima des del Maresme, Girona, Lleida...
comarques – poblades: interiors i Pirineus. Comarques amb + envelliment: Terra Alta, Conca de
Barberà, Solsonès, Garrotxa...

LA CIUTAT
Una ciutat és el lloc on es concentra la població i les activitats que porten a terme.
de població en les àrees metropolitanes.
La globalització, la reestructuració econòmica i el sorgiment d’una societat en xarxa són processos
que estan transformant la morfologia de moltes ciutats.
CRITERIS QUE DEFINEIXEN UNA CIUTAT
- Nombre d’habitants (criteri relatiu, a Espanya es consideren ciutats aquelles amb + de 10
mil habs).
- Concentració, densitat i continuïtat: conjunt de persones en un espai i no separació entre
nuclis urbans.
- Activitat econòmica de la població diversa.
- Exerciment d’influència territorial: les ciutats han de ser centres de poder polític i econòmic
- Nodes ben connectats.
 - Estils de vida i relacions socials + relacions superficials: trobem estils de vida amb més
dinamisme, anonimat…
- Presència d’estímuls: estímuls visuals, intel·lectuals, econòmics, d’oci..

Actualment la ciutat és un espai complex modelat pels diferents agents urbans. Diferenciem 4 tipus:
1 Propietaris privats de sòl urbà
Són tant els grans promotors immobiliaris com els petits propietaris que només veuen el sòl i la
vivenda pel seu valor de canvi. Creen molta especulació immobiliària, estan pendents de les
requalificacions...
2 Empresaris que no es dediquen indirectament al negoci immobiliari
Són empresaris que obren els seus negocis a barris i que indirectament fan augmentar el preu de la
vivenda o del barri on situen el seu negoci.
3 Poders públics
Ajuntaments, diputacions, governs autonòmics i estatals... Funcions: regular els desequilibris interns
entre els diferents agents i decidir els usos del terreny urbà i recalifiquen mitjançant els plans
urbanístics.
4 Moviments socials urbans
Grups de veïns, cooperatives d’habitatge... veuen la vivenda pel seu valor d’ús i només busquen
satisfer les necessitats bàsiques de vivenda.

Valor d’ús: funció/utilitat de la vivenda per a viure-hi (és com ho veuen els ciutadans) vs Valor de
canvi: consideren el valor de la vivenda pel seu preu ja que l’habitatge els dona beneficis -->
especulació.
FUNCIONS DELS ESPAIS URBANS
La funció residencial
La ciutat és la residència de moltes persones. S’estén per tota la ciutat excepte a les zones
industrials. Moltes ciutats tenen un nucli antic no rehabilitat que acaba sent un barri degrada ton es
dona gentrificació.
A finals del s. XIX-principis del s.XX, les ciutats creixen exponencialment i es creen barris nous: els
eixamples (de classe Mitjana), els barris exclusius a la periferia i els barris obrers amb falta de
serveis.
La funció comercial
Intercanvis de productes i serveis. Hi trobem des de petit comerç fins a grans superfícies comercials.
Es reparteix per tota la ciutat i actualmente s’ha multiplicat
La funció industrial
Funció clau històricament. Actualment les indústries se situen en polígons industrials (sòl + barat,
accés senzill al transport...) a diferencia de a la 1a rev. Industrial, que es situaven a les ciutats.
La funció politicoadministrativa
les capitals abunden els funcionaris públics i hi tenen lloc els actes polítics i les reivindicacions de
societat civil.
La funció cultural
Hi trobem museus, edificis monumentals, concerts, festivals de música... També catedrals i edificis
religiosos, que fan que algunes ciutats siguin considerades santuaris o llocs sagrats. Hi ha ciutats que
s’especialitzen en l’educació i en la investigació.
Funció ludicoturística
El seu principal objectiu és atreure turisme a les ciutats, sobretot amb l’oci. Implica una àmplia oferta
de serveis.
La funció militar
Està caduca però correspon a l'edat mitjana, ja que abans era el motiu fundacional de moltes ciutats;
ja que actuaven com a refugis, fortaleses... per a lluitar a la guerra.
Les funcions exteriors
Fa referencia a que les ciutats queden vinculades a una àrea d’influència, a una ciutat global.
ESTRUCUTRA DE LA XARXA MUNDIAL DE LES CIUTATS
Un plànol urbà estableix la disposición del conjunt de carrers, places i avingudes d’una ciutat. Amb el
pas dels anys, l’estructura mundial urbana de les ciutats ha canviat molt:
Plànol irregular: època medieval o antiga.
- Conjunt caòtic d’edificis alts i sense ordre.
- Carrers estrets, irregulars, amb traçat sinuós o tortuós I sense planificar.
- Una part està deteriorada pel pas del temps (pot estar rehabilitada) i una altra, la part
monumental, conservada pel seu interès artístic de cara al turisme.
Plànol ortogonal: Grècia i Roma clàssiques, però a partir del segle XX es difòn per la massificació
de les ciutats.
- Els carrers es tallen perpendicularment entre ells.
- Divisió de l’entramat en illes ordenades i quadrades.
- Vies en diagonal que faciliten l’orientació.
- Carrers amples, airejats i solejats.
- S’aplica a la segona meitat del segle XIX i principis del segle XX.
-Exemple: Barcelona (Eixample).
Plànol radiocèntric
- Des d’un punt central, important per la ciutat, parteixen les places, les avingudes i els carrers.
- Construeixen vies concèntriques.
- Estructura complicada i impactant.
- En el punt central es concentraran els serveis.
- Radial i concèntrica.

La morfología urbana a partir del Segle XX

Ciutat jardí: Model de Howard, barris de cases unifamiliars amb pati i jardí. Es troba a les afores /
perifèria o límit de la ciutat. Versió de les cases jardí ingleses. Barris amb poca densitat i molt
extensos, amb ús obligat del vehicle. Aquesta ciutat ha esdevingut ciutat dormitori.
Ciutat funcionalista o racionalista: Model de Le Corbusier, blocs de pisos de formigó amb l’objectiu
d’alliberar sòl i poder disposar així de zones verdes. Estan situats en barris o polígons residencials.
Els primers exemples els tenim cap als anys 60, en els quals no s’alliberen totes les zones verdes.
Actualment les principals ciutats es troben a Europa, la Costa Atlàntica i Pacífica d’Amèrica del Nord,
el sud-est asiàtic i alguna ciutat de la Costa Atlàntica d’Amèrica del Sud. Són les més grans. Més ben
connectades (integrades mundialment) i motor de creixement per als seus països, a més, de centres
d’accés als recursos de les seves regions.

L’ESPAI URBÀ A L’ESTAT ESPANYOL

La xarxa espanyola és molt desigual, les ciutats més poblades es troben a la perifèria litoral, excepte
Madrid, i influeixen sobre un espai més gran que la pròpia ciutat d’una manera jeràrquica. Així podem
distingir:
- Metròpolis estatals, com Madrid i Barcelona. Influeix al país i internacionalment.
- Metròpolis regionals, ciutats mitjanes com València, Bilbao, Sevilla
- Ciutats mitjanes - capitals de provincia, com Segòvia, Burgos, Astorga
- Ciutats petites: Valls... Ciutats petites provincials, centres d’àrees comarcals.
- Àrea metropolitana, zona d’influència d’una ciutat que inclou la ciutat els municipis que ja són
interdependents, cas de Barcelona i municipis al voltant.
Espanya ha viscut un creixement descontrolat amb fort èxode rural, cosa que va provocar el contacte
de els ciutats amb les del voltants sorgint així les àrees metropolitanes o conurbacions (continus
urbans).
L’ESPAI URBÀ CATALÀ
Dominat per la ciutat de Barcelona i la seva àrea d’influència amb la meitat o més de la població de
Catalunya.
Barcelona té un nucli antic, un nucli del segle XIX amb l’eixample i el pla d’Ildefons Cerdà i un
creixement desordenat i especulatiu als anys 60.
L’arribada d’immigrants va provocar un creixement desordenat de la ciutat en aparèixer barris de
barraques i els barris dormitori amb grans deficiències.
Poca població rural catalana.
Arribada massiva d’immigrants que fa augmentar la població, un creixement ràpid i caòtic..
Catalunya es pot dividir en diverses àrees: la metropolitana de BCN, la de Tarragona-Reus…

DIFERENTS TIPUS DE MODEL DE CREIXEMENT DE LES CIUTATS

- Sistema urbà: Texit de relacions i interconnexions entre nuclis urbans en una àrea més o
menys densa, policèntrica i discontínua.
- Jerarquia urbana: Organització esglaonada de ciutatssegons la seva àrea d’influència.
- Àrea metropolitana: Àrea d’influència d’una ciutat central vers d’altres de la seva rodalia,
que registren una intensitat molt elevada en els fluxos de persones, de béns i d’informació
entre elles.
- Conurbació: conjunt format per dues o més ciutats, amb les seves àrees metropolitanes.
Són espais urban continus i multipolars propis de països amb una organització política
federal com els EUA o Alemanya.
- Megalòpolis: Sistema urbà policèntric molt extens, format per la unió d’àrees metropolitanes
contigües i expandides. L’exemple més espectacular es troba a la costa est dels EUA entre
Boston, Nova York, Filadèlfia i Washington.
LES XARXES URBANES EUROPEES
Més d’un 50% de la pobl. europea viu en àrees metropolitanes. L’eix principal/urbà tradicional
europeu va des de Londres fins a la Vall del Po, passant per Bèlgica, Països Baixos, Luxemburg, les
conques del Rin, Rur, Roide… anomenat “Banana”. En aquest es concentren la majoria de nuclis
urbans i complexos industrials.
El 2n eix urbà és el corredor/arc mediterrani que neix a prop de València i acaba al Nord-Est
d’Itàlia. Abarca València, Barcelona, Marsella, Gènova, Milà... Als dos eixos es troba la xarxa
d’autopistes més densa, un major consum energètic i un alt nivell de contaminació.
Madrid, París, Berlín i Roma estan allunyades dels eixos, però aquesta llunyania queda compensada
pel seu potencial i influencia com a capital.

DESEQUILIBRIS I DESIGUALTATS A LES CIUTATS

- Creixement descontrolat, amb desequilibris territorials entre el camp i la ciutat, creixement
elevat a la perifèria de les grans ciutats (aparició de barris amb blocs d'habitatges i guetos) i
creixement caòtic, sense planificació ni previsió.
- Polarització social: ciutats riques vs pobres.
- Ciutat dual: barris rics vs pobres. Precarietat de la classe obrera i desmantellament de l’estat
del benestar.
- Sobrecentralitat: zones amb múltiples funcions; s’instal·len seus d’empreses nacionals i
multinacionals i també d’institucions públiques. Solució: crear varies seus arreu del país, ex:
Alemanya, Suïssa.
- Comunitats tancades: zones residencials exclusives amb murs, seguretat privada. A la
perifèria de les grans ciutat.
- Segregació/guetització: la classe social, ètnia d’origen... són factors claus per a la
composició dels barris (sobretot als de la perifèria).
- Perifèries degradades: procés d’empobriment de determinats radis que es dona a causa de
l’abandó per part de les administracions
- Gentrificació: procés pel qual persones amb notables recursos econòmics i activitats
comercials i artístiques d’un alt valor afegit s’instal·len en barris anteriorment degradats i
desplacen els seus antics residents i botigues al no poder asumir els nous costos. Rehabilita i
 revitalitza el barri però alhora encareix la vivienda, expulsa la población i el comer autòcton
del barri…
- Ciutat difusa o dispersa: dispersió de la població del centre cap a la perifèria -->
modificació del model de ciutat compacta que ha donat pas a les ciutats difuses, amb
separació entre zones especialitzades i de diferenciació social (barris, àrees comercials,etc.)
que disminueix la sociabilitat i el contacte humà.
- Deslocalització de les empreses

LA SOSTENIBILITAT A LES CIUTATS

Les ciutats actualment ocupen 2% superfície terrestre i consumeixen 75% recursos.
En un futur, el creixement serà descontrolat en algunes zones. Caldria millorar gestió d’aigua,
residus, transport i planificació urbanística = CREAR CIUTAT SOSTENIBLE
Impactes ambientals de la ciutat
Alt consum del sòl, augment de la mobilitat individual, consum energètic elevadíssim, contaminació
atmosfèrica (l’emissió de diòxid de carboni), contaminació acústica, illa de calor (hivernacles urbans),
alta quantitat de residus urbans.
Sostenibilitat urbana:
· Reducció de deixalles.
· Potenciació transport públic (reduir emissions CO2 i consum d’energia).
· Utilitzar energies renovables .
· Creació d’espais verds. ...

Solucions mediambientals per a les noves ciutats sostenibles

- Carta de Leipzig (2007): propostes de la UE sobre ciutats sostenibles d’implicar a totes les
administracions (locals, autonòmiques, estatals i europea).
Objectius --> control del subministrament de sòl, creació d’espais públics d’alta qualitat i
modernització de les xarxes d’infraestructures (transport), atenció als barris més degradats...