GEOGRAFIA 2n BAT

DEMOGRAFIA
 La demografia és l’estudi de les poblacions humanes
1. ESTUDI DE LA en relació amb la seva renovació segons naixements,
defuncions i moviments migratoris.
POBLACIÓ 1.1 La geografia de la població estudia les relacions
entre territoris i variacions espacials dels fenòmens
demogràfics (distribució, composició, creixement i
migració). De vegades genera polèmica segons la
interpretació que es doni.
Població absoluta: quantitat
total de persones que viuen en
un espai determinat, només
indica si són molts o pocs.
Densitat de població: intensitat
de l’ocupació d’un territori en
relació a l’espai ocupat, però
pot amagar realitats diverses.
1.2 La població en el territori. Hi ha dos conceptes
bàsics: La població, o conjunt de persones que viuen
en un territori delimitat segons criteris de pertinença
en relació a un moment determinat. El territori,
normalment estats, províncies o municipis, que és
d’on provenen les dades.
1.3 Les fonts demogràfiques. Durant l’Edat
Moderna els recomptes de població eren
aproximacions fetes a partir dels focs o fogatges, les
llars de foc, i es feien servir per recaptar impostos o
reclutar soldats. A partir del s XVIII ja es van
començar a fer càlculs de població detallats (edat,
sexe, estat civil) amb freqüència. Les fonts més
importants són:
Cens: És el recompte de la població d’un país que es
fa en un moment determinat, inclou la composició
per sexes, edats, estat civil, estudis, professió, renda,
etc. Des de 1981, a Espanya es fan els anys acabats
en 1.
Padró municipal: Un registre local que comptabilitza
naixements, defuncions i canvis de domicili. Gràcies
a la informàtica està molt actualitzat.
Registre Civil: Comptabilitza a nivell estatal els
naixements, matrimonis i defuncions.
Amb aquestes dades, els organismes oficials, Institut
Nacional d’Estadística (INE) a Espanya i l’Institut
d’Estadística de Catalunya, a nivell autonòmic, fan
les estadístiques de població.
1.4 Les projeccions de
població. A més
d’analitzar l’evolució de
la població, la
demografia estudia la
població futura
mitjançant les
projeccions de població,
simulacions
estadístiques dels canvis.
Aquestes es fan sobre les
dades actuals,
aplicant-les hipòtesis de
com poden variar els
indicadors si es
mantenen les tendències
actuals.

Indicador: senyal quantitatiu

referit als aspectes que
informen sobre la realitat
social i econòmica de l’espai de
referència (municipi, ciutat,
país, comarca,...).
Els indicadors més utilitzats són:

INDICADORS DEMOGRÀFICS

Grup Indicador Mesura

Ocupació de Densitat de població Habitants / Km2

Territori
Natalitat i Taxa de Natalitat Naixements / Població total x 1000
Fecunditat
Taxa de fecunditat / Naixements / Dones (15-49) x 1000
Taxa General de fecunditat
Índex sintètic de fecunditat / Nombre mitjà de fills per dona
Indicador conjuntural de fecunditat
Mortalitat Taxa de mortalitat Defuncions / Població total x 1000
Taxa de mortalitat infantil Morts (< 1 any) / Població total x 1000
Esperança de vida al néixer Nombre mitjà d’anys que viu una persona
Moviment Saldo migratori (SM) Immigrants – Emigrants (I-E)
migratori
Taxa de migració bruta amb l’estranger Immigrants – Emigrants / Població x 1000
Taxa de migració interautonòmica Immigrants – Emigrants / Població Com. x 1000
Creixement i Creixement natural (CN) Natalitat – Mortalitat (N-M)
estructura de
Creixement Real (CR) Creixement Natural + Saldo Migratori (CN+SM)
població
Taxa de creixement natural Taxa de Natalitat – Taxa de Mortalitat
Índex d’envelliment Població (+ de 64) / Població (- de 16) x 100
Sobreenvelliment Població (+ de 85) / Població (+ de 65) x 100
 2. EVOLUCIÓ DE LA
POBLACIÓ
ESPANYOLA

2.1 El model de transició demogràfica,

és una teoria que, d’una banda, explica
l’acceleració del ritme de creixement
mundial dels darrers 200 anys i, d’altra
banda, preveu l’evolució i futur de la
població. S’anomena transició
demogràfica el període de canvi de la
societat preinsdustrial a la societat
moderna. Aquest model mostra moltes
semblances entre els països, però també
diferències, sobretot en el temps en què
succeeix, per exemple entre el Regne
Unit i a Espanya.
2.2 El règim demogràfic
antic, fase 1 “Estacionària
alta”, és una llarga fase
d’estabilitat demogràfica des
del Neolític fins el s XVIII a
Gran Bretanya (s XX a
Espanya). La natalitat era
elevada, degut a una
fecunditat mitjana alta,
necessària perquè la
mortalitat infantil era molt
gran, i l’esperança de vida era
molt baixa. La mortalitat era
alta a causa de les epidèmies,
males collites, guerres i
catàstrofes naturals. A
Espanya, al ser molt rural,
aquesta fase es va allargar
molt, amb diferències entre
l’interior i les zones més
litorals.
2.3 El creixement demogràfic, fase 2, “Primera expansió”, entre 1780 i 1880 a Gran
Bretanya (1920-80 a Espanya). La natalitat continuava alta, però la mortalitat va
començar a davallar. La conseqüència va ser un gran creixement demogràfic. Les causes
van ser millores en agricultura > en alimentació, disminuint les fams; i millora de la
higiene (sabó, recollida d’escombraries). A Espanya va arribar tard, i a més, va ser
interromput per la guerra civil (1936-39); a partir del 1950, l’augment de població va
provocar una forta pressió demogràfica que impulsà l’èxode cap a zones industrials
(Catalunya, País Basc, Madrid), i cap a l’estranger (Europa, Llatinoamèrica).
2.4 L’ajustament demogràfic, fase 3,
“Expansió tardana”, entre final del s
XIX i 1940 a Gran Bretanya (1980 a
Espanya). La mortalitat va continuar
baixant a causa dels avenços de la
higiene i la medicina (vacunes), però la
natalitat va baixar, acostant-se a les
taxes de mortalitat (anys 90 a
Espanya); tancant el cicle de
creixement demogràfic. Les causes de
la baixada de la natalitat van ser:
* Econòmiques, control de natalitat
perquè els fills deixen de ser una ajuda
a l’economia familiar i per a la vellesa
dels pares; escolarització obligatòria,
prohibició del treball infantil i pensions
de jubilació.
* Socials, baixada de la mortalitat
infantil, augment del consum,
incorporació de la dona a la feina
remunerada, canvi de la família
extensa a la família nuclear.
2.5 Nou règim demogràfic, fase 4,
“Estacionària baixa”, al final del s
XX, a Espanya una mica
interromput a principis del s XXI
per la natalitat dels immigrants. Es
caracteritza per taxes de natalitat i
de mortalitat molt baixes, i un
creixement de població quasi nul o
negatiu. Els avenços de la medicina
han elevat l’esperança de vida fins
al voltant d’uns 83 anys.

2.6 “Segona transició demogràfica”?

fase 5?, hi ha una teoria del 1986 que
descriu canvis en la composició de la
família i les unions i patrons de
reconstitució de famílies als països
occidentals. La taxa de fecunditat és
inferior a la de reemplaçament
generacional (2,1 fills/dona); Hi ha
increment de persones solteres,
retard en edat de matrimoni o vida en
parella, retard al tenir els fills,
expansió de fills fora de la parella,
més ruptures matrimonials i
diversificació d’estructures familiars.
 3. DINÀMICA DE LA POBLACIÓ
ESPANYOLA
3.1 Moviment natural de població, és
l’augment o disminució x causes naturals,
si els naixements superen les defuncions el
creixement natural (vegetatiu) és positiu; si
la mortalitat supera a la natalitat, és negatiu.

La natalitat va baixar al s XX, i + ràpid des del

1970, reduint molt el creixement natural.
Entre 2000 i 2008 va repuntar x l’arribada a
edat fèrtil de la generació dels 60 i l’arribada
de molts immigrants.
Des del 2008 torna a baixar x la crisi
econòmica i x generacions de dones menys
abundants, fins a nivells de creixement
quasi nul. La mortalitat del s XX va baixar x
augment d’esperança de vida i x davallada
de la mortalitat infantil (2,82 ‰ al 2014);
fins el 1985, que augmenta una mica x
envelliment de població. La 1a causa de
mort són les malalties cardiovasculars
(2,52 ‰, sobretot dones) i tumors
(2,38 ‰ sobretot homes).
Nupcialitat i Fecunditat. Abans, el número de matrimonis MITJANA DE FILLS PER DONA A ESPANYA
x 1000 habitants era una dada important x la relació amb Anys Fills per Mare Mare
la natalitat, però l’augment de parelles de fet i de famílies dona espanyola estrangera
monoparentals ja no ho deixa clar. En 2014, el nombre de 2005 1,33 1,28 1,66
fills x dona era 1,32, l’índex sintètic de fecunditat més 2006 1,36 1,31 1,69
baix de la UE, després de Portugal. L’edat mitjana de 2007 1,38 1,31 1,72
maternitat està en uns 31,9 anys, bastant estabilitzada, és 2008 1,44 1,36 1,83
elevada x la manca de situació laboral segura. 2009 1,38 1,31 1,68

3.2 Evolució recent de la població. El resultat de la situació 2010 1,37 1,30 1,68

és que el 2011 Espanya va arribar al màxim de població 2011 1,34 1,29 1,58

(47.190.493 hab.), i inicià un retrocés només compensat 2012 1,32 1,27 1,56

pels immigrants. 2013 1,27 1,23 1,53

2014 1,32 1,27 1,61

El 2008, després d’una etapa de gran

immigració, un 11,4 % de ciutadans venien
de l’exterior, amb la crisi econòmica es va
aturar (2014 va tenir un saldo migratori
negatiu), i els darrers anys torna a pujar
(2020, 11,4% de la població). Hi ha grans
diferències territorials per causes socials i
econòmiques, Madrid, Múrcia i Balears
creixen més, mentre que Galícia, Astúries i
Castella i Lleó més aviat perden habitants.
 L’estructura d’una població mostra la composició i distribució
4. per edats i gèneres. Es representa amb una doble gràfica de
ESTRUCTURA barres anomenada piràmide demogràfica (o de població). A
partir de la interpretació i l’anàlisi de la piràmide es pot deduir
DE LA l’evolució de l’estructura demogràfica del passat i perspectives
POBLACIÓ o previsions de futur; la comparació de piràmides d’un país en
diferents moments permet veure i entendre diferents
ESPANYOLA aspectes, així com preveure problemes i necessitats.
Lloc i any
Generalment
a l’esquerra Generalment
Entrants = pèrdua de a la dreta
població x guerres, Eix
catàstrofes, crisis vertical
econòmiques o edat Vèrtex: població
reducció de natalitat anciana, a partir de 65

Sortints = augment de Centre: població adulta

població x immigració en edat de treballar
o pujada de natalitat
Grups
d’edat,
normalment Base: població jove fins
de 5 anys a 14 anys

Eix horitzontal
Font proporció
Tipus de piràmides. El perfil d’una piràmide ens indica el tipus de població d’un lloc.
* Piràmide expansiva, de població progressiva. Té forma de triangle o pagoda, de base
ampla, perquè la població jove és nombrosa. Les taxes de natalitat i mortalitat són altes,
per això el tronc (centre) i la cúspide (vèrtex) es contrauen. La taxa de creixement natural
és alta, però l’esperança de vida és baixa. Habitual en països poc desenvolupats (Guinea),
en la fase 2 de la transició, amb una Ràtio de masculinitat (Rm) una mica superior a 100.
* Piràmide estable, de població estancada, equilibrada. Té forma de campana, en la base la
població jove es redueix pel control de fecunditat; augmenta l’adulta, el tronc s’amplia
perquè augmenta l’esperança de vida. Equilibri de població jove i adulta que assegura el
reemplaçament generacional. Creixement natural moderat. Està en països al final de la fase
3, en vies de desenvolupament (Argentina), i alguns països nous (Austràlia).
* Piràmide contractiva, de població regressiva, envellida. Té forma de bulb o ceba, la base
molt estreta, disminuïda la població jove per sota del relleu generacional; nombrosa
població adulta i vella per gran augment d’esperança de vida (límit biològic). Creixement
natural molt baix o negatiu, compensat per la immigració. En països desenvolupats com a
Europa; en la fase 4, cicle demogràfic modern, amb una Rm una mica inferior a 100.

Ràtio de Masculinitat (Rm):

és el número d’homes per
cada 100 dones. També es
pot calcular la ràtio de
feminitat, a la inversa.
4.1 Piràmide de població d’Espanya. En
funció dels tipus de piràmides, la
d’Espanya és contractiva, com els països
desenvolupats, amb baixa natalitat i alta
esperança de vida, es pot observar:
A) Estrenyiment de la base x baixa
natalitat des del 1979, amb un petit
repunt conjuntural al 2008. C
B) Al tronc (centre), hi ha un
eixamplament important pel creixement
(baby-boom) dels anys 60, junt amb una
part d’immigrants. Aquest grup
s’identifica amb la població treballadora,
tot i que el començament de l’edat activa B
està augmentant per la manca de feina
juvenil i la necessitat de millorar la
preparació tècnica, científica i
professional.
C) A la cúspide (vèrtex), creixen els
esglaons, corresponents a l’elevat A
nombre de població que viu molts anys.
La davallada corresponent a la Guerra
Civil i la postguerra cada vegada es nota
menys pel temps que ha passat i l’edat
dels supervivents.
4.2 Envelliment de la població. És un
procés inevitable i desitjable, ja que
mostra una millor qualitat de vida. Com
altres països de la UE, Espanya té
població envellida, la mitjana d’edat és
de 44 anys.
*Causes: -descens de la natalitat;
generacions joves cada cop més
reduïdes > proporció més elevada de
població vella. -augment de l’esperança
de vida fins 83,59 anys en 2019, degut *Conseqüències: -Econòmiques; afecta
al descens de la taxa de mortalitat la productivitat, inversions, consum,
(sobretot infantil).
mercat de treball, estalvi, estratègies
comercials i les pensions (com la
població treballadora podrà mantenir
els nombrosos jubilats). -Socials; afecta
a la salut, dependència, medicaments i
serveis a la gent gran (Gerontologia).
-Polítiques; afecta l’habitatge,
despoblació, comportament electoral...
-Demogràfiques; afecta la feminització
de la societat.

*Característiques: A inicis del s
XXI hi ha un procés d’envelliment
de la població mundial que
afecta a tots els països. Es
considera població vella a la que
sobrepassa els 65 anys.
En països emissors d’emigrants, al ser població jove,
provoca envelliment en el país. Abans, la vellesa es
considerava signe de saviesa, per la poca proporció
que arribava als 60 anys (20% fa 300 anys) i encara
menys als 80 (3%). La projecció de l’any 2045 diu
que els vells superaran als de 0-14 anys (a nivell
mundial).
A països desenvolupats això va passar per
primer cop el 1998; l’envelliment és
permanent des de 1950.
*Indicadors:
-Sobreenvelliment: Relació entre el nombre de persones de 85 anys i més i
el nombre de persones de 65 anys i més, expressat (en %)
-Índex d’envelliment: Relació entre el nombre de persones de 65 anys i més
i el nombre de joves menors de 15 anys (en %)
-Taxa d’envelliment: proporció de població vella en relació al total de
població (en %).
-Taxa de dependència: Relació entre la població que no té edat per treballar
(menor de 16 anys o major de 64) i la població que sí pot treballar. (en %)
5. DISTRIBUCIÓ DE LA Espanya és un país poc poblat comparat amb
altres països europeus. A principis de 2021
POBLACIÓ AL TERRITORI havia
h/km
46 649 068 hab. i una densitat de 92,2
2

5.1 Distribució desigual. La població es distribueix de forma desigual. Les zones més
poblades es troben a la costa i adjacents, pel desenvolupament econòmic dels darrers 150
anys. La població es concentra en conjunts urbans de gran densitat: Barcelona i àrea
metropolitana, València i voltants, Sevilla-Cadis-Málaga-Granada,
Guipúscoa-Biscaia-Cantàbria, Gijón-Oviedo i La Corunya-Vigo;

també són molt poblades les

illes Balears i Canàries. Com a
excepció, a l’interior destaca
Madrid, la ciutat més gran, que
s’estén cap a Toledo i
Guadalajara, i alguns nuclis com
Saragossa i Valladolid. Les zones
menys poblades es troben a
l’interior, Castella i Lleó, Castella
–La Manxa, Aragó, Extremadura i
Galícia; zones que van perdre
molta població durant les
migracions dels anys 60 i 70.
 6. LA POBLACIÓ
ACTIVA ESPANYOLA
6.1 Dinàmica dels sectors
productius. A mesura que una
societat es desenvolupa hi ha un
transvasament de població des de
l’agricultura cap a la indústria, i
posteriorment cap al sector terciari
i els serveis. Això succeeix quan als
països rics augmenta la renda i es
multiplica el consum de béns i
serveis. L’estructura
socioprofessional de la població és
la classificació de la població
segons activitats econòmiques i
mercat de treball. Reflexa l’evolució
econòmica de la societat. Hi ha dos
grups:

Població no activa és la que no realitza cap activitat remunerada ni busca feina, per
voluntat pròpia, per motius de salut o per edat. Una part és població potencialment activa
(es pot incorporar al món laboral), l’altra és població passiva (jubilats, minusvàlids...).
6.2 Població activa és el conjunt de persones en edat laboral (16-65 anys) que treballa
en qualsevol sector econòmic en una activitat remunerada o està capacitat per fer-ho.
Es divideix en: *Població ocupada: La part de la població activa que treballa
efectivament i guanya un sou, salari, benefici empresarial o guany familiar, en diners. És
la que finança l’activitat pública i paga l´atur a la... *Població desocupada (en atur): La
que ha treballat i es troba sense feina, i la que encara no s’ha incorporat al mercat
laboral i busca feina. La població activa se sol situar entre 2/5 i 3/5 del total, però varia
segons el % d’adults, la diversitat d’ocupació i la incorporació de la dona al món laboral.

La Taxa d’activitat mesura el grau d’activitat socioprofessional d’una població.

Taxa d’activitat: És un
indicador global que expressa
el percentatge de població
activa respecte el total de la
població, mesura la força de
treball potencial d’un país.
La Taxa d’activitat presenta algunes limitacions com: la consideració com inactius
d’estudiants, mestresses de casa o jubilats, que poden treballar a casa, negoci
familiar... , la definició dels límits per formar part de la població activa depèn de les
lleis laborals de cada país i que les estadístiques oficials no comptabilitzen com actius
els ocupats en l’economia submergida, que s’escapen de l’economia oficial i de la
recaptació d’impostos. Això és especialment greu en èpoques de crisi i pot ser
estructural, com el treball infantil als països menys desenvolupats.
La taxa d’ocupació es calcula mitjançant la fórmula:
(Població ocupada / Població activa) x 100 6.3 Situació de la població activa.
L’eina més usada és l’Enquesta de
Població Activa (EPA) que publica l’INE
cada trimestre i dóna tota mena de
dades sobre aquest tema. Segons l’EPA
del quart trimestre de 2020, un cop
superada l’aturada del COVID-19, el
número d’ocupats augmentà en
167.400 respecte al trimestre anterior i
se situava en 19.344.300. L’ocupació
havia baixat en 622.600 persones als
12 últims mesos. El número d’aturats
va baixar aquest trimestre en 3.100
persones i se situa en 3.719.800. La
taxa d’atur era del 16,13%, 13
centèsimes menys que en el trimestre
anterior.
6.4 El problema de l’atur. La
desocupació depèn del creixement, si
l’economia creix l’atur baixa i a l’inrevés.
Des de mitjan s XX hi ha hagut a
Espanya tres crisis importants, 1973
(petroli), 1990 (automatització) i 2008
(financera) amb fortes pujades de
l’atur.
La proporció d’atur de llarga durada (d’un
any o més) va arribar a màxims amb la crisi,
60,5% el 2014; els anys posteriors s'ha reduït
La taxa d’atur es calcula mitjançant la fórmula:
el volum d’aturats de llarga durada i el seu (Població aturada / Població activa) x 100
pes sobre el total, 50,4 % el 2017. L’atur de
molt llarga durada (+ de 2 anys) va baixar al
34,9%.
En aquest aspecte, Espanya presenta les
xifres de les més altes d’atur de la Unió
Europea, sovint doblant els percentatges de
la mitjana europea.
Al 2019, abans de l’arribada del
COVID-19, les xifres havien millorat
una mica, les taxes d’atur eren a la UE
6’7%, a Espanya 14%, i a Catalunya
11%...
L’arribada del COVID-19 va obligar a prendre mesures com el tancament de tota activitat
econòmica, i tot i que milers de treballadors van entrar en ERTO, aturades transitòries
subvencionades, moltes empreses no van poder suportar la situació i es van perdre
molts llocs de treball sobtats. Un cop superat el pitjor moment, sembla que molta part
de l’activitat s’està reprenent i es recuperen llocs de treball.
Segons l’EPA del quart trimestre de
2020, un cop passat el pitjor de la
pandèmia, l’atur va baixar en 3.100
persones respecte de trimestre
anterior, el número total d’aturats se
situava en 3.719.800. És una de les
xifres més altes d’Europa i afecta
sobretot a joves que busquen 1ª feina i
menors de 25 anys.
Un altre problema a Espanya és l’alt
percentatge de contractes temporals, que
sovint retornen a les persones a l’atur i
generen inseguretat.
Les persones en atur reben una prestació, el
subsidi d’atur, de la Seguretat Social durant
un temps, així i tot l’atur és un greu
problema social i personal.
6.5 La incorporació de la dona al món laboral.
L’activitat de les dones era restringida a l’àmbit
domèstic (llar, fills, gent gran...), no comptabilitzava
com feina reconeguda ni remunerada. La societat
de benestar del s XX, amb pensions, atenció
sanitària i menor mortalitat infantil, permet la
planificació familiar i limita el nombre de fills.

El canvi ha portat a reivindicar el dret de

formar-se i ocupar un lloc de treball. La feina
remunerada redueix la dependència econòmica i
permet aspirar a la igualtat; les feines de la llar
poc a poc passen a ser responsabilitat
compartida. S’ha avançat en el camí de la igualtat,
però encara queda per fer. Hi ha una discriminació
encoberta: la diferència salarial homes-dones
continua al sector privat, segons la CEOE el biaix
salarial homes/dones era del 12,2% el 2018. La
taxa d’atur femenina es més alta, i en situacions
de crisi la dona sempre era més afectada per
l’atur que l’home, tret del darrer període de crisi,
en què va créixer més la taxa dels homes; les
dades mostren una tendència a que s’està
corregint.
6.6 Canvis en l’evolució de la dinàmica dels
sectors productius. L’augment de l’atur a partir
de la crisi dels 70 i el procés de mundialització de
l’economia –globalització-, condueix a la
precarització del treball i a l’intent dels estats de
reduir la despesa pública, retallant prestacions
d’atur, pensions i partides socials en general.
S’anomena la crisi de l’estat del benestar als
països desenvolupats. Els països en vies de
desenvolupament segueixen una evolució
semblant, amb situacions i ritmes diferents, i un
retard en el temps. El sector primari encara
manté un pes important i s’inicia l’increment del
secundari. Però en aquest procés es constata una
dualitat entre l’economia oficial o regulada i
l’economia submergida, amb predomini de
subocupació i treball precari. L’augment del
sector terciari en alguns països no és sinònim de
millora de nivell de vida, sinó que és per
“hipertròfia del terciari”, un augment de serveis
marginals i de poca qualificació: venedors
ambulants, enllustradors, ... La baixa taxa
d’ocupació, l’alta taxa d’atur i la subocupació
mantenen una part de la població al llindar de la
pobresa.
 La distribució de la població ocupada per sectors
7. POBLACIÓ econòmics reflecteix un país desenvolupat amb un
ACTIVA A pes específic molt important dels serveis, on
destaquen el comerç, l’hoteleria i l’administració
CATALUNYA pública, i de la indústria.