DRET ROMÀ

PRIMERA PART. HISTÒRIA DEL DRET ROMÀ.

I. ÈPOCA DE L’ESTAT CIUTAT. EL DRET ROMÀ ARCAIC.
LLIÇÓ 3. EL IUS CIVILE DE L’ESTAT CIUTAT.

1.-LES XII TAULES.

Les XII taules, es una llei de mitjans del segle. X aC, fonament dels ius Civiles o ius ciutatis. Era el
dret nacional. És un recull de usos i costums vigents i era font del dret. La seva gènesis es
trobava a la lluita entre patricis i plebeus.

Els plebeus, exigeixen un equip jurídic, polític, social i econòmic als patricis i pretenien que les
lleis estiguin a l’abast de tothom. Al 464 aC es realitza una proposta perquè es composi una
comissió per redactar un cos legislatiu que obeeixi aquests postulats. El senat s’hi va oposar i
finalment s’envia una comissió de tres persones a Atenes perquè estudiïn les lleis vigents.

Al 451 aC es crea una comissió legislativa formada per deu persones a qui s’encomana la tasca
de redactar el cos legislatiu i es disposen a governar. Realitzen la funció legislativa i administrativa
de la justícia amb imparcialitat. Dicten deu taules de lleis justes que es sotmeten a votació del
poble i finalment se’n dicten dues més que completen les anteriors per part d’una nova comissió
formada per tres plebeus.

Aquests membres mostren la seva voluntat de governar el poble durant un any sencer. S’inicia
una època de despotisme, amb tiranies i arbitrarietats. La llei de les XII taules no ha estat
transmesa directament, sinó per fragments. L’estil és arcaic i lapidari.

El dret processal està basat en les legis actiones; fórmules processals i actuacions prescrites a
les parts per defensar el seu dret. Son tan formals que qui s’equivocava en el més mínim detall,
perdia el judici. També s’hi recull la transacció (les parts donen o prometen per posar fi a un
procediment ja iniciato evitar el pleit. Acord extrajudicial per no anar a judici) que regulen la
presència de les parts en el procés i que la sentència s’havia de donar abans de la posta de sol.
El dret penal està marcat per un caràcter privat. L’estat només hi intervé quan és del mateix estat
el perjudicat.

Hi ha dos principis que interfereixen constantment en les XII taules:

• El talió: pena que consisteix en fer patir el delinqüent el mateix mal que ell ha causat.
• Composició: arranjament amb indemnització sobre les conseqüències del delicte en favor
de la víctima o els seus familiars.

Alguns delictes comporten responsabilitat civil. En Dret Penal també es distingeix el dolosi
voluntari i l’homicidi casual. Hi té joc la venjança privada: el delinqüent s’entrega a la família. En
l’homicidi casual es feia un sacrifici animal per calmar els déus.

1
En dret de família i dret hereditari: la família romana era agnatícia, el vincle familiar no està unit
per vincle de sang, sinó per que les persones estan sotmeses a la potestat del pater
familias. Es regula la successió interessada: amb el principi agnatici s’hi distingeixen 3 classes
d’hereus:
• Heredes sui: sotmesos a la potestat del difunt en el moment de la mort.
• Proximus agnatus: junt amb el causant (el difunt) va estar en algun moment sotmès a la
potestat del mateix pater familias.
• Gentiles: cercle familiar més ampli. Aquesta successió només regeix en defecte de
testament.

En dret de coses: la llei separa la propietat de la possessió. Aquí es regula el dret de

veïnatge. Les XII taules eren rurals i es regulen les servituds de pas i de recollida d’aigua.
En dret de coses, les coses es classifiquen en la seva importància econòmic-social(béns mobles
–béns immobles) i es distingeixen:
• Res man cipi: esclau, animals de càrrega, predi, servitud rústica.
• Res nec man cipi: la resta de coses.

La transmissió de la propietat es vertebra a sobre de res man cipi o res nec man cipi, per
transmetre una res man cipi s’usa:
• Una man cipi atio
• In iure cesio
• Tradittio

En dret d’obligacions: s’estableix una auto pignoració del deutor al creditor de manera que, en
cas d’impagament d’un deute el creditor adquireix un dret sobre el deutor. El creditor el podia
vendre o si hi havia molts creditors podien matar-lo i repartir-se els trossos. En dret funerari: es
regulen determinades limitacions a l’ostentació i en el luxe dels enterraments.

2.-EVOLUCIÓ JURÍDICA DESRPÉS DE LES XII TAULES.

La interpretació dels pontífexs i les lleis votades per assemblees populars, son els camins que
segueixen les XII taules per evolucionar. La interpretació del pontífexs: el seu col·legi era una
associació religiosa presidida pel Pontífex Maximus, que juga un paper molt important entre el
dret i religió. Adaptaven les XII taules a les necessitats de cada moment i situació que s’emparava
a les lleis. Els pontífexs custodiaven els formularis processals que eren secrets, això es desprèn
de la concepció que es té del llenguatge, si no s’usa la paraula adequada no s’obté res. Tenien el
monopoli d’aquestes fórmules i s’havia de recórrer a ells fins a l’any 300 que es van publicar.

Les lleis votades fan que Roma es configuri com a poble de Dret, no el poble de la llei. La llei és
molt secundària en la creació del Dret. Les lleis neixen amb una motivació molt concreta i amb
freqüència pretenen solucionar algun conflicte social. Les XII taules tenen un llenguatge clar,
precís i elegant, a diferència de les lleis posteriors.

II. ÈPOCA DE L’IMPERI UNIVERSAL: DRETS PRECLASSIC I

CLÀSSIC.
LLIÇÓ 6. IUS CIVILE, IUS GENTIUM, IUS HONORARIUM.

1.-LA CONTRAPOSICIÓ IUS CIVILE - IUS GENTIUM.

2
Si tenim en compte l’àmbit d’aplicació del dret, parlem o distingim entre ius civile i l’ius gentium.
A l’antiguitat va tenir vigència la personalitat del dret. Cada poble tenia el seu dret. El dret romà
regia els ciutadans romans i els estrangers estaven exclosos de l’aplicació del dret.

L’ius civile, era el dret civil o nacional en sentit estricte. L’entrada de Roma a les relacions
comercials o polítiques mundial, a causa de la seva expansió, porta com a conseqüència
l’aparició de relacions entre romans i estrangers. L’any 242 aC es crea la figura del praetor
peregrinus que era un magistrat encarregat de resoldre les controvèrsies entre romans i
estrangers o entre estrangers.

Quin dret aplicaven? L’aplicava l’ius gentium (era el dret internacional privat). El praetor
pregerinus elabora un dret adequat a cada cas concret; les situacions canviants també son
resoltes per l’ius gentium, que també elabora un dret procedimental especial i propi de l’ius civile,
anomenat procediment formulari: aquí les parts presenten el problema al pretor i aquest redacta
una formula escrita, adequada al cas i nombra a un jutge per a que dicti sentència.

L’any 130 aC aquest procés s’aplica als ciutadans romans i la lex iulia (17 Ac) deroga l’eis
actiones i institueix el procés formulari com a procés d’obligat compliment per als romans i passa
a ser el procés típic del dret romà clàssic.

2.-LA CONTRAPOSICIÓ IUS CIVILE - IUS HONORARIUM.

Segons la font de producció del dret parlem de l’ius civile o ius honorarium. L’ius civile emana les
decisions populars i l’ius honorarium els magistrats. La finalitat de l’ius honorarium o ius
paetronium es de completar, integrar i corregir l’ius civile.

El dret paetrori es va crear per mitjà d’edictes que son dictats per a un cas concret o bé
constitueixen el programa anual d’un magistrat. Cada magistrat confeccionava un edicte i poc a
poc, es va anar creant un seguit de normes que es van mantenint inalterades i es va anar formant
un nucli de conjunt de normes inalterables i aquest fet fa que s’acabi finalment codificant. Aquest
codi s’anomena edictum perpetum (130 Dc). Aquella capacitat innovadora del dret desapareix.

III. EL BAIX IMPERI: DRETS POSTCLÀSSIC I JUSTINIÀ.

LLIÇÓ 11. L’OBRA JURÍDICA DE JUSTINIÀ.

1.-L’ÈPOCA DE JUSTINIÀ.
Any 456 dC, moment en què es produeix la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident. Roma cau en
mans dels bàrbars, tot i això, el dret romà aconsegueix una nova època d’esplendor a Orient
gràcies a l’obra jurídica de Justinià I, que aconsegueix transmetre el dret romà clàssic a la
posteritat i es considera el moment de la fi del seu regnat com el moment en què es produeix la fi
de l’evolució jurídica romana. Aquesta transmissió a la posteritat ho fa compilant els iura i les
leges.

Justinià es va proposar restaurar l’Imperi Romà en les vessants jurídiques, política i religiosa. La
seva obra consta de: una compilació (còdex), les constitucions imperials (leges) i una segona
compilació que són els digesta amb extractes de juristes clàssics (iura).

3
2.-EL PROCÉS DE LA COMPILIACIÓ, ESTUDI ESPECIAL DEL DIGEST.

Al poc de pujar al poder, Justinià fa la recopilació de les leges i nomena una comissió que en un
any acaba l’obra. Aquesta obra s’anomena còdex i és de l’any 528dC. Amb ànim de resoldre
algunes qüestions jurídiques, publica algunes lleis que no s’han conservat l’any 530 dC,
encarrega la formació d’una nova comissió, aquesta és composada per advocats i juristes, i
tenen autorització d’adaptar els textos clàssics a situacions del moment.
L’obra que fa aquesta comissió s’acaba en tres anys. Es publicà i es va adquirir força de llei, i
s’anomenà disgesta. Format per 50 llibres, aquests dividits en títols i els títols tenen extractes
d’escrits clàssics. També es va escriure un tractat per a principiants que dóna força a la llei
que son les institutiones, per tal d’acomodar el còdex i lleis posteriors amb el digest, el que fa
és reelaborar el còdex i el còdex reformat es publica l’any 534 Dc i es diu còdex justiniantus.

El digest és una font de dret molt important en la història del dret romà i no és només important
per ser obra de Justinià, sinó perquè els coneixements actuals del dret romà recauen
sobre el digest. El digest més el còdex més les institutiones constitueix el CORPUS IURIS
CIVILES, que és la verdadera obra legislativa de Justinià. Tot això, es va anar promulgant lleis que
produïen modificacions legislatives en àmbits molt amplis. Modificacions en matèria
d’administració de l’estat, l’església, etc.

Aquestes lleis que promulga posteriors s’anomenen novellae, però no es van compilar. Justinià
estava convençut de la excel·lència de la seva obra que en va prohibir els comentaris.
Només es permetien traduccions en grec. Aquestes prohibicions es van respectar i van
sorgir refundicions del digest.

SEGONA PART. INSTITUCIONS DE DRET PRIVAT ROMÀ.

I.PERSONES
LLIÇÓ 12. LA PERSONA.

1.-CONCEPTES FONAMENTALS. CAPACITAT JURÍDICA, CAPACITAT D’OBRAR, I STATUS.

La capacitat jurídica, es l’aptitud per ser titular de drets i obligacions que s’adquireix, amb el
naixement. La capacitat d’obrar permet realitzar actes jurídics amb efecte vinculant. La
perspectiva jurídica, és la capacitat de respondre dels actes il·lícits (lictuar). La persona jurídica,
l’OJ reconeix la capacitat de persona a determinats béns col·lectius, persones subjectes de dret.
L’ordenament jurídic es el conjunt de normes i lleis que reconeix la condició de persones a
determinats béns col·lectius.

El Dret Roma, no té capacitat jurídica ni ordenament jurídic, però si que fa referència a un

“status”, es una situació jurídica. Es considera que es té plena capacitat jurídica si es compleixen
tres requisits determinants per tres estatus: -Home lliure.-Ciutadà romà.-Persona sui iuris (no està
sotmesa a cap potestat, per exemple un menor d’edat està sotmès als pares, igual que un
incapacitat).

El dret romà fa referència al dret de la imatge. Personalitat, la persona comença amb el naixement
i s’extingeix amb la mort, per considerar-se persona nascuda s’han de complir tres requisits:

* Naixement efectiu: despreniment del claustre matern (tall del cordó umbilical).
4
* Naixement amb viuda: el dret primitiu feia referència a la necessitat que es sentis un “crit”.
* Forma i figura humana: descarta malalties, males formacions...

En el dret romà, era important determinar el moment de la concepció, perquè això permetrà
distingir els fills legítims dels il·legítims, així es podria adquirir la ciutadania romana:

* Fills legítims: concebuts dins al matrimoni, segueixen la condició del pare.

* Fills il·legítims: fora el matrimoni, segueixen la concepció de la mare.

El concebut no nascut, no té drets, però se’l considera nascut als efectes que li siguin favorables,
per exemple, pot rebre una donació, i també per protegir al que naixerà (se’l te per nascituru)

El “Postum” fills de pares morts (poden salvaguardar els drets hereditaris) se’ls podria nomenar
una curada ventrix, per protegir el dret.

Tutor: supleix la falta d’autogovern. Curador: supervisa la persona subjecte de curatela. El

curador ventris, és el que té la tutela o el que protegeix els drets del nastiturus. (Curador, vol dir
tutor i ventrix vol dir curador). Un curador, no es tant com un tutor, depèn del grau de
dependència, o de discapacitat.

En l’època d’August hi ha un registre de naixements, per tant, és l’antecedent del registre civil
actual, però només per els fills legítims. S’estableix una regla amb l’art. 33 del Codi Civil
Espanyol, si vàries persones moren en un mateix sinistre s’entenia que morien totes a la vegada,
no hi havia la presumpció que avui recull l’art. 3 del Codi Civil Espanyol, on la presumpció diu
que: el que sosté la mort anterior d’una persona ha de demostrar que aquella persona ha mort
abans que la resta sinó s’entén que ha mort igual que la resta. En el dret justinianeu és coneixen
supòsits de presumpció per determinats casos, per exemple; en un mateix sinistre moren pare i
fill, es mira el grau de fortalesa del pare i del fill. Si el fill es púber, sobreviu el pare, i si el fill es
impúber preveu el pare.

2.-CIRCUMSTÀNCIES MODIFICATIVES DE LA CAPACITAT D’OBRAR

a. EDAT
Púbers/Impúbers. Hi ha dos escoles que discuteixen sobre què s’entén per Puber i
Impuber.

• Els Sabinians tenen en compte la maduresa sexual de la persona, l’examinen per veure si
ha desenvolupat el caràcter sexual.

• Els Proculeians usen un criteri que busca més exactitud (per tant més capacitat jurídica):
els nens a partir dels 14 anys ja son Púbers, les nenes són Púbers a partir dels 12,
s’estableixen aquestes edats. Abans d’aquestes són considerats Impúbers, dins aquesta
categoria encara hi ha una altre subcategoria: Capacitat Infantia d’obrar o jurídica:

- Infantia: no tenen capacitat negocial i no són responsables en matèria penal.

- Infantia Maiores: Capacitat negocial en tot allò que els aporti benefici, com acceptar
una donació (un nen de 10 anys pot rebre alguna cosa). Per obligar-se
necessiten autorització d’un tutor i tenen capacitat de lictual per delictes de l’ius
civile però no per a delicte de l’ius honorario.
5
 (Hi ha la llei lex laetoria que protegia els menors de 25 anys de la possibilitat
d’engany i a petició del propi menor se li podia aconseguir un curador perquè el protegís.
És a dir, els pubers menors de 25 anys podien demanar aquest curador.)

b. SEXE

Les dones no sotmeses ni a la potestas del pater familias ni a la manus (marit) del marit
necessitaven un tutor i apareix la figura del tutor molieris, que intervé en negocis de l’ius
civile com: l’emancipiatio o la in iure cesio.)

c. MALALTIES MENTALS

Apareixen els furiosi que no tenen capacitat negocial però se’ls reconeix la validesa dels negocis
jurídics en determinades circumstàncies. (Pot ser una malaltia que tingui episodis i que el malalt
tingui èpoques sense cap incident i estigui en plenes capacitats d’obrar i, per tan, de negociar.)

d. PRODAGILITAT

Figura dels Infantia Maiores, aquests no administren de manera diligent el seu patrimoni i posen
en perill el Dret dels que depenen d’ell, com per exemple la ludopatia. Se’ls declara pròdigs i se’ls
hi administra un curador per a que administri el patrimoni de la persona.

LLIÇÓ 13. ELS TRES STATUS:

1.-STATUS LIBERTATIS, POSICIÓ JURÍDICA DE L’ESCLAU

La posició social per al Dret Romà és una figura important; dins l’status libertatis hi ha la figura de
l’esclau que rep una entitat especial a nivell polític, social i econòmic. És important dins
l’expansió de Roma perquè amb les guerres de conquestes van aconseguir molts esclaus per al
conreu de la terra.

Durant l’època arcaica (264-261 aC, monarquia i república arcaica i 1a Guerra Púnica) els
esclaus tenien consideració social, generalment cada família tenia un esclau. Roma
s’expandeix com a conseqüència s’eleva el nombre d’esclaus i la sublimació més gran és la
d’Espartac. Aquests moviments careixen de la consciència de classe. Aquestes reaccions no
són perquè tinguin consciència de classe, sinó perquè volien revelar-se contra els
maltractes que rebien. Hi ha una gran varietat d’esclaus on hi ha diferents classes d’esclaus: els
procedents de Grècia, per exemple, eren molt valorats perquè eren molt cultes i s’usaven com a
mestres o mecànics. Aquests arribaven a ser part de la família.

L’any 27 Ac comença el principat d’August i s’estabilitzen les fronteres i es renuncia a les guerres
de conquesta, així s’estabilitza el nombre d’esclaus. Tot i això, es segueixen dictant lleis, com la
de l’any 10 Dc, que prescriu la tortura de tots els esclaus d’una casa quan l’amo apareix
assassinat.

Durant el segle II dC descendeix el nombre d’esclaus per dos motius

1. Gran nombre de manumissions (alliberament de l’esclau).
2. Després de Trajà i Adrià no hi ha guerres de conquesta.

6
El cristianisme no aboleix l’esclavitud, són les romans els que son ara venuts inclòs a dins del
territori romà. És al 409 dC que es formula una llei que nega les ventes de ciutadans romans dins
el territori romà. Justinià promou reformes però no aboleix l’esclavitud. L’esclavitud és un tema
important dins la història social de l’antiguitat.
Posició jurídica de l’esclau:

L’esclau no és reconegut com a persona, es considera una cosa i no té drets. Amb l’autorització
de l’amo pot tenir una relació permanent amb una altre esclava i també pot tenir una massa de
béns (pecullium) amb les quals pot negociar(no té capacitat jurídica però si capacitat d’obrar). Tot
allò que adquireixi l’esclau beneficia a l’amo i dels deutes que contregui l’esclau en respon l’amo,
fins a la quantitat del pecullium. L’amo respon als delictes de l’esclau i se’n pot alliberar si entrega
l’esclau.

La persona pot ser lliure o pot ser escalava. Dins dels lliures hi ha:
Ingenus: lliures de naixement o líbers: esclaus que ja no ho son per algun motiu.
Hi ha situacions molt afins a l’esclavitud, com per exemple la dels deutors insolvents sota
potestat del creditor.

2.-STATUS CIVITATIS:
Destaquen 3 figures:

CIVES: Romans que tenen dret de vot, dret de ser escollits en les magistratures. En dret privat
tenen l’ius comerci, poden contraure matrimoni amb l’ius civile. A ser titulars de drets de família, a
adquirir domini (per exemple: iure quiritum) i dret a fer testament o a ser hereu. Com s’adquireix?
Per naixement, per manumissió, per disposició legal o per concessió per part del prínceps.

LATINI: Dins els latini s’hi distingeixen:

- Antics ciutadans dels territoris aliats de Roma que ja no ho són. Tenen reconegut el dret
de vot, l’ ius comerci, el dret de contraure matrimoni, també el dret de testament i a ser
hereu.

- Latinis habitants de les colònies; se’ls reconeix el testament i l’ius comercii l’ ius actioni (el
dret d’exercitar accions).

PEREGRINI: Homes lliures que vivien dins les fronteres de l’imperi Romà, però que no són ni
cives nil atini. Pertanyen a una comunitat independent amb lleis pròpies o no pertanyen a
cap comunitat independent per haver-se rendit. Tots participen de les normes de l’ius gentium.

3.-STATUS FAMILIAE, IDEES GENERALS.

L’status familiae determina la posició jurídica dins la família. La figura principal és la del
paterfamilias; tothom hi està sotmès, no és progenitor sinó, cap de família. Per ser
paterfamilias no cal tenir gent sotmesa a la potestat, sinó que només cal que no estigui sotmès
a la potestat de cap persona, com el sui iuris (persona independent del paterfamilias) o els
alieni (dependents del paterfamilias). Per ser-ho cal ser mascle, ciutadà romà i lliure. La dona
sempre està sotmesa a una potestat: o al paterfamilias o al manus (marit).

7
II. COSES
LLIÇÓ 15. CONCEPTE I CLASSES DE COSES.

LLIÇÓ 25. ELS DRETS REALS.

1.- CONCEPTE, DRETS REALS I DRETS D’OBLIGACIÓ.

Dins la denominació de drets patrimonials hi ha dos modalitats:

• Drets d’obligació.
• Drets reals.

Els drets patrimonials tenen un contingut econòmic, son susceptibles de ser valorats
econòmicament. Els drets d’obligació neixen d’una relació immediata entre persones en virtut de
la qual el deutor està obligat a complir amb una prestació (fer o no fer o donar i no donar), en
favor d’un altre persona que és creditor que pot exigir el compliment d’aquesta prestació.

Els drets reals confereixen al seu titular un domini uns cops ple i il·limitat exercint-se en tota la
seva extensió sobre la cosa subjecte al poder d’una persona, i que dona lloc a la propietat que és
el dret més proper i, en ocasions, és menys ple i s’exercita d’una manera limitada sobre alguna
utilitat econòmica de la cosa i que dona lloc als drets reals menors o no plens (el no propietat).

Els drets reals i els drets d’obligació presenten diferències notables; pel que fa al subjecte, els
d’obligació tenen un subjecte passiu i un d’actiu. Als reals hi ha un sol subjecte que és el titular
del dret (propietari). Pel que fa a l’objecte, també hi ha diferències: al real l’objecte és l’objecte del
mateix. En l’obligació es quelcom immaterial (un no fer o un no donar).

En matèria de protecció: les accions per protegir els drets reals es protegeixen per les actiones in
remi els drets d’obligació per l’actiones in personam. Al dret real té eficàcia davant de tothom
(erga omnes), en canvi, en el dret d’obligació tenen eficàcia només davant una persona que és el
deutor.

Pel que fa a la publicitat: en els drets reals es reclama publicitat (com els registres en l’actualitat)
es complementa amb fórmules solemnes. La durada també és una diferència: els reals son
durables (perduren) en l’obligació tendeixen a l’extinció.

2.- CLASSIFICACIÓ DELS DRETS REALS

Hi ha dos categories:
- Drets d’ús i de gaudi:
• Servituds plevials.
• Amfiteusi.
• Dret de superfície.
• Ús de fruit.

- Drets reals de garantia:

• Hipoteca.
• Afidusia.
• Prenda.

8
LLIÇÓ 26. LA POSSESSIÓ

1.- CONCEPTE
La possessió és la tinença material d’una cosa deixant de banda el dret que es tingui sobre ella o
com s’hagi produït.
2.- CLASSES
1. LA POSSESSIO CIVILIS: té poder de fet sobre la cosa, i, a més, cal o requereix que hi hagi una
iusta causa possessionis, hi ha d’haver un títol jurídic que ho justifiqui (la possessió) segons el ius
civile. Qui té el poder sobre una cosa amb aquest titol té el domini fàctic sobre aquesta cosa. És
posseïdor en nom propi i amb ànim d’amo. Aquesta posició és requisit per l’adquisició de la
possessió per usucapió (suposa l’adquisició d’una cosa sempre que s’hagi adquirit una cosa de
bona forma i perdurable en el temps. És la possessió civil).

2. POSSESSIO AD INTERDICTA: segons el dret honorari es caracteritza per estar protegida pels
interdicte (accions platòries, que es substancien per mitjà d’un procediment especial). Qui
posseeix la cosa amb voluntat de tenir-la per si mateix, excloent l’obligació d’entregar-la, és
posseïdor nomine propio.

3. DETEMPTACIÓ: qui té la cosa en el seu poder sense concórrer els requisits propis de la
possessio civilis i de la interdicte, no és posseïdor i es parla d’una aparença de possessió d’una
naturalis possessio.

3.- ADQUISITCIÓ I PÈRDUA.

La possessió és al concurrència del corpus, que és la tinença material de la cosa i de l’animus
que és l’element intern (tenir la cosa per un mateix). Si un d’aquests elements desapareix es perd
la possessió. Justinià hi afegeix canvis: va considerar que en el cas de que es perdés l’element
corporal (element de fet) i només quedés l’animus es mantenia, i no es perdia la possessió. Creu
que amb l’existència de l’animus n’hi ha prou.

4.- TUTELA DE LA POSSESIÓ

La tutela parteix de la consideració de la possessió com un fet i es basa en el poder del
magistrat. La possessió es protegeix a través d’interdicte (ordre decretada pel pretor per mantenir
la pau i seguretat de les relacions privades i en particular per fer respectar situacions jurídiques a
fi de que les reclamacions contra la mateixa es facin jurídicament i no com a privat). Amb els
interdictes possessoris es discuteix el fet de la possessió. Hi ha dos tipus d’interdicte:
• Interdicte de retenir la possessió ( INTERDICTE RETINENDAS POSSESSIONIS): tracten de
mantenir al posseïdor en la seva situació actual.
Aquest tipus servia de base per l’exercici de l’acció reivindicatòria (acció que correspon al
propietari):
• Interdicte per recuperar la possessió (INTERDICTE RECUPERANDAE POSSESSIONIS):
volen recuperar la possessió i tornar-la a qui la perdut. Segons el que s’ha de recuperar hi
hauran diferents interdictes.

LLIÇÓ 27. LA PROPIETAT.

1.- CONCEPTE
La propietat, per el dret clàssic, es el dret privat més àmpli que una persona pot tenir sobre una
cosa, i que si be es susceptible de limitacions diverses, no es conceptual i prèviament limitat.

9
2.- FORMES, LA COPROPIETAT
FORMES:
- Civil
- Preotòria
- Provincial
- Dels peregrins
- Copropietat
a. Dominuti ex iure quiritium. Es la propietat del ius civile, els requisits són:
- Només es accessible a ciutadans romans.
- Només recau sobre el previ itàlic.
- Per poder-se adquirir cal utilitzar un model reconegut per el ius civile. O la usucapio.
Aquesta propietat es protegeix amb la rehibindicatio (acció rehibindicatoria)

b. In bonis habere: es la propietat preotòria. En cas d’entregar-se una restmancipi ex iusta causa,
el preto protegia a l’adquirient, amb una excepció, que estigues posseint la cosa.

c. Propietat provincial, en les províncies no es parla de dominium ex iure quiritum, sinó d’un
objecte de domini públic que podia ser objecte de cessió a un particular a canvi d’una suma de
diners.

d. Propietat dels peregrini, si el dominium ex iure quiritium, es la propietat dels ciutadans romans
de manera exclusiva, es va haver de crear una protecció semblant a l’acció rehibindicatoria per
protegir la propietat dels no romans. D’aquesta manera sorgeix aquest tipus de propietat que es
caracteritza perquè correspon als no romans, i es un mecanisme de protecció semblant a l’acció
rehibindicatòria.

Recapitulant, una persona que adquireix una restmancipi, de qui es propietari quiritati, però no
l’adquireix per mancipatio ni in iure cessió, sinó per traditio que no es una modalitat solemne
d’adquisició de la propietat, no adquireix la propietat quiritaria si el transmietne que va fer
l’entrega de la cosa amb la traditio i continua sent propietati quiritari perquè no la transmetia pot
reclamar-la amb la rehibindicatio i el pretó concedeix a l’adquirent una exceptio rehibindicae er
traditae. El preto atorga a l’adquirent una posició més forta que el propietari quiritari. Respecte el
transmitent, continua sent propietari quiritari de la cosa i pot reclamar-la.

Qui obté la cosa de manera no formal, es diu que la te in vonis, i partia de propietat vonitaria. Si la
cosa transmesa cau en el poder del propietari quiritari, i el posseïdor acciona contra ell per
reclamar la restitució si el demandat, oposa l’exepció iusti domini per defensar la seva propietat
quiritaria, el preto protegeix a l’acció.

La propietat protegida per el preto no deixa de ser un estadi de transició, perquè el propietari
bonitari l’adquireix per prescripció. Copropietat, es el dret de cada propietari, no recau sobre una
part material de la cos sinó sobre una cuota ideal que medeix el dret de cada propietari sobre la
cosa.
Té concurrència de diferents drets de propietat sobre la cosa, feia plantejar-se una sèrie de
problemes, pel que es va configurar la figura de la copropietat que es vertebra sobre dos
conceptes bàsics:
- Quota ideal.
- Possibilitat de sortir de la indivisió.

3.- LIMITS DEL DRET DE PROPIETAT

10
En el dret romà era una figura molt propera a l’expropiació. Art. 33 CE li fa referencia
expressament a l’expropiació forçosa. En les 12 taules, hi ha molts supòsits de aquesta figura,
per exemple en matèria religiosa, per rao d’interes privat, poc a poc, vam apareien limitacions al
dret de propietat, derivades de les relacions de veïnatge, per exemple, la possibilitat de recollir
fruits de l’arbre del predic vei, un altre exemple també son les immissions, que tenen a veure
aquestes activitats que provocant aquesa imisio, l’han de realitzar de forma que provoqui el
menys dany possible.

LLIÇÓ 28. LA PROPIETAT (2)

1.- ADQUISICIÓ DERIVATIVA DE LA PROPIETAT: MANCIPATIO, IN IURE CESSIO I TRADITIO.

La mancipatio, es un acte formal del ius civile, que s’utilitza en diverses finalitats i entre elles la
transmissió de la propietats de les rest mancipi, es un acte solemne, que en un principi es una
compra venda al comptat, que es realitza intercanviant en el mateix acte la cosa i el preu, que
consistia en unes barres de bronze que es pesaven i més tard es va transformar amb un ritual.

La seva energia translativa no deriva de la iusta causa, perquè es un negoci abstracte que està
desconectat de la seva causa, si no que deriva del acompliment d’una forma, que si es compleix i
el transmitent es propietari, passa la propietat. Si el transmitent no es propietari l’adquirent inicia
la usucapió si es donen els requisits per a ella.

En In iure cessió, cessió devant del pretó, es un acte formal i abstracte acomodat al model de la
legis actio Sacramento in rem. T euna gran importància però s’utilitza menys que la mancipatio.
S’utilitza en ocasions també per les rest nec mancipi.

En drets reals, s’utilitza per constituir servituds rústiques i urbanes, per constituir us de fruit, o
drets de naturalesa anàloga, es una modalitat que desapareix en l’època de justinià, i també
segueix un ritual que consisteix en que confereixen davant del pretó, el transmetent i l’adquirent.

El transmetent es el demandat, i l’adquirent el demandant. L’adquirent, afirma que l’esclau li

pertany, i llavors el demandat, propietari transmetent, calla. Llavors el pretó otorga el dret de
propietat al demandant.
La traditio, es l’entrega de la cosa, s una modalitat no formal o solemne, i si s’entrega una rest
nec mancipi, s’enten que es transmet, la propietat civil es a dir, la quiritaria “dominium ex iure
quiritium”. I si s’entrega una rest mancipi, nomes es transmet la propeitat bonitaria. Requereix
l’entrega física de la cosa, i una iusta causa.

La iusta causa, es si el que s’entrega es qualsevol cosa a través d’una compra-venta, no hi ha

dubte de que es transmet, la propietat civil o pretoria segons s’entregui una rest mancipi o una
rest nec mancipi. Pero si la cos s’entrega en virtut de determinades causes, queda clara la
necessitat de retornar aquesta cosa i no es transmet la pietat, per exemple, un dipòsit. Lo
determinant, es la finalitat economico-social que motiva l’entrega.

2.- LA USUCAPIÓ.

La usucapió, es l’adquisició de la propietat per possessió determinada d’una cosa i durant un

temps. El transcurs del temps transforma una situació de fet amb una de dret. Les XII taules ja

11
recullen i permeten atribuir la propietat de la cosa a qui la posseeix indetingudament durant dos
anys.

Les excepcions a la possibilitat d’adquirir el domini es donen a ciutadans no romans, perquè no

volien que el patrimoni surtis de roma, i les coses furtades, si no es perquè tornen en mans del
propietari originadi, i les coses alienades per una dona sense el consentiment del marit o el pater
familias s’adquireix el domini quiritari que també una resta mancipi per la mera traditio.

La usucapió exigeix la possessió en nom propi i amb una iusta causa posesioni, la possessió
civil. També cal bona fé (cal que es doni en el moment de la traditio), i la prova corresponent a qui
al·lega la mala fe (quan l’adquirent coneix la causa d’impediment de l’adquisició justa de la cosa).

En les províncies apareix la figura de longi temporis traescriptio, s’aplica primer als bens
immobles i després als mobles, es pot definir com un mitjà de defensa que es conedeix al
demandat que hagi posseït durant cert temps, i posteriorment s’associa a un mode d’adquirir la
propietat, molt semblant a la usucapió.
- Possesió continuada de la cosa, apte objecte d’usucapió.
- Iusta causa.
- Transcurs de 10 a 20 anys.

Amb el dret post clàssic desapareixen els dos tipus de usucapió, cambien els plaços, desapareix
el requisit de la bona fe. Però justinià, refon la usucapió del ius civile, amb la de les províncies, de
manera que aplica la usucapió als béns mobles i als immobles. També introdueix de nou el
requisit de la bona fe que el dret postclassic havia suprimit.

Trobem els casos en que la propietat s’adquireix ex novo, si no hi ha un anterior transmitent.

- Primera modalitat de adquisició originària de la propietat; ocupació i tresor: implicant la aprensió

i suspèn aquesta aprensió d’una rest nurius, una cosa que no té amo. Perquè es pugui adquirir el
domini cal:

• Voluntat d’adquirir la causa amb ànim de figura pròpia.

• Que es tracti d’una rest nulius
• Aprenció de la cosa: tresor, o animals objectes de pesca o caça.

-Segona modalitat: accessió, dues coses que pertanyen a diferents propietaris, una principal i
una altre accessòria, s’uneixen de manera natural o artificial, i l’amo de la principal adquireix la
propietat de la cosa accesoria. Tipus
• Accesió d’un be immoble a un altre moble. Hi ha tres modalitats:
o Incremoents fluvials
- Aluvio (increment pauleti del previt)
- Abulsio (segregació violenta d’una part de la terra).
o Insula influmnie nato.
o Albeus derelictus: es dona quan s’abandona un torrent.
• Accesió d’un moble a un immoble, en el que regeix el principi de superfície solo dedit,
l’amo d’un terreny adquireix la propietat del que es sembra, planta o edifica amb materials
aliens.
• Accesió d’un moble a un altre moble.

12
 o Ferruminatio: condició de dos coses metàl·liques, dos troços de metall que es fonen i
es fan confundibles, l’amo de la cosa principal adquireix l’accesoria amb la
corresponent indemnització.
o Plumbatio: condició de dos coses que es poden distingir i es poden separar.
- El tercer es l’especificació: creació d’una cosa nova mitjançant la elaboració de
matèria aliena.

Els proculerians consideren que la propietat es de l’especificador si la nova cosa no pot tornar a
l’estat anterior.
• Els sabinians, consideren que la propietat de la nova matèria es,,,,,,, del propietari de la
matèria.

- En quart lloc, confusió barreja de líquits o conmixto, barreja de sòlids. Si hi ha consentiment

dels propietaris, supòsit de copropietat, si no n0hi ha i les dues coses es poden separar,
copropietat, però si no es poden separar cada propietari mantindrà la propietat.

-En cinquè lloc, adquisició de fruits, els fruits naturals estan units a la causa que els ha produït.
Son parts fundi (formen part del predit). Quan es separen de la cosa passen a ser del propietari,
de l’usufructuari o del posseïdor de bona fe amb compensació del seu treball.

LLIÇÓ 29. LA PROPIETAT (3)

1.- PROTECCIÓ DE LA PROPIETAT

- Rehivindicatio: la protecció de la propietat quiritaria es realitza amb la rehibindicatio. La seva

finalitat es doble:
• Fixa o restableix la propietat de l’actor, procurant-li la restitució de la cosa posseïda per el
demandat
• Condemnar el demandat del pagament d’una suma de diners que s’haurà de pagar a
l’actor.

Te legitimitat activa per l’exercici, el propietari no posseïdor (qui afirma in iure) ser propietari civil
de la cosa i està disposat a demostrar-ho. Té legitimitat passiva, el posseïdor no propietari
Corregar de la prova, al demandant actor.
Acció defensiva de la llibertat del domini: dona lloc a l’acció negativa en ocasions el propietari
quiritari rebutja les pretencions del demnadat que manifesta tenir una servitud o qualsevol altre
dret de naturalesa similar.

Acció publisiana: es una acció pretoria que concedeix a determinats posseïdors qualificats quan
perden la possessió de la cosa davant d’altres posseïdors inferiors, la mateixa protecció de la que
gaudeix el propietari a la rehibindicatio. Es una acció que correspon al poseidor usucapió, es a
dir, el que pretén l’adquisició de la cosa a partir de la usucapió.

Exceptio rehibindicate et traditae, qui compra el propietari quiritari una rest mancipi que
representa per tradito queda protegit quan el venador reclama la cosa per rehibindicatio.

V. DRET D’OBLIGACIONS
LLIÇÓ 34. L’OBLIGACIÓ
13
1.- CONCEPTE
2.- OBJECTE DE L’OBLIGACIÓ: LA PRESTACIÓ
LLIÇÓ 35. CLASSIFICACIÓ DE LES OBLIGACIONS.
1.- PER VINCLE
A. OBLIGACIONS CIVILS I HONORÀRIES.
B. OBLIGACIONS NATURALS.
LLIÇÓ 36. CLASSIFICACIÓ DE LES OBLIGACIONS (2)
2.- PER OBJECTE: OBLIGACIONS GENÈRIEQUES, ESPECÍFIQUES I ALTERNATIVES.
3.- PERLS SUBJETES: OBLIGACIONS AMBULATÒRIES, PARCIÀRIES I CUMULATIVES,
ESTUDI ESPECIAL DE LES OBLIGACIONS SOLIDÀRIES.
LLIÇÓ 38. EXTINCIÓ DE LES OBLIGACIONS.
1.- MODELS D’EXTINCIÓ IPSO IURE, ESTUDI ESPECIAL DE PAGAMENT.
2.- MODELS D’EXTINCIÓ OPE EXCEPTIONS
LLIÇÓ 39. INCOMPLIMENT DE LES OBLIGACIONS.
1.- L’INCOMPLIMENT IMPUTABLE AL DEUTOR I LA RESPONSABILITAT CONTRACTUAL.
2.- LA MORA
LLIÇÓ 43: CONTRACTES CONSENSUALS, ESTUDI ESPECIAL DE LA COMPRAVENDA
1.- CONCEPTE (LA COMPRAVENDA COM A CONTRACTE OBLIGACIONAL)
2.- OBLIGACIONS DEL COMPRADOR (RISC DEL PREU A LA COMPRAVENDA)
3.- OBLIGACIONS DEL VENEDOR (RESPONSABILITAT PER EVICCIÓ I RESPONSABILITAT
PER VICIS MATERIALS)
4.- ELS PACTES DE LA COMPRAVENDA

VI. DRET DE FAMÍLIA.

LLIÇÓ 47. EL MATRIMONI ROMÀ.

1.- NATURALESA I EFECTES PERSONALS.

La concepció romana del matrimoni difereix bastant de la moderna que està inspirada en motius
cristians. Al romà, es un fet social que produeix efectes jurídics. El matrimoni suposa una
comunitat de vida entre hom ei dona sostinguda amb l’efecto maritalis. La consciència dels
conjugues que la comunitat que integren és un matrimoni.

La consciència de matrimoni és el sentit del matrimoni, per a que la comunitat compleixi amb els
requisits del matrimoni. Aquesta consciència ha de ser vitalícia, monogàmia i la finalitat principal
ha de ser la procreació, tenir descendència.

El matrimoni és un fet social; es celebra sense la observança de formes jurídiques, ni tampoc al

control estatal. Cada part pot promoure la dissolució sense haver d’explicar els motius.

Es pot definir com a situació socialment reconeguda. El matrimoni romà és una institució del ius
civile i pròpia dels ciutadans romans. El matrimoni legítim només es bo quan l’home, com a
mínim, és romà. Només els fills són ciutadans romans i estan subjectes a la patria potestas del
pare i adquirint la condició d’eredes sui quan aquest mort. Els altres matrimonis no són romans
però poden ser vàlids amb el dret estranger aplicable als conjugues, més reconeguts també pel
dret romà.
14
La doctrina cristiana considera el matrimoni com a organització sagrada indestructible, i això és
l’antecedent al reconeixement del matrimoni com a sagrament. L’essència de la família romana es
caracteritza per ser una rígida associació de persones.

En temps antics, s’exigia que la dona s’integrés i com a posició de cuidadora, requeria la seva
submissió al poder del pater familias, o bé a la potestat del marit. Aquest poder marital en que es
troba sotmesa la dona, s’anomena manus i comprèn el dret de vida de la dona, de castigar-la,
repudiar-la, etc. La dona no té capacitat patrimonial i el que ella adquireixi enriqueix al pater
familias o al manus. Per regla general, es que amb la celebració del matrimoni la dona abandona
la seva llar d’origen i passa a formar part de la família del marit.

2.- REQUISITS I IMPEDIMENTS MATRIMONIALS, LA LEGISLACIÓ MATRIMONIAL

D’AUGUST.

Les XII taules van preveure un mecanisme per tal d’impedir que el marit adquirís la manus sobre
la dona, aquest sistema dona lloc al sine manu (matrimoni cum manu). De no concórrer fan que el
matrimoni sigui defectuós i no matrimonial. Requisits:
1. La capacitat natural (maduresa).

2. La capacitat jurídica (conuvium), això suposa que els conjugues estan a disposició del ius
civitatis i l’ius libertatis. No era matrimoni la relació entre dos esclaus. La conseqüència més
important del conuvium, es que els fills dins d’aquest matrimoni (iustum) queien sota la potestat
del pater familias. El fill d’un romà i d’una estrangera no adquiria ciutadania romana.

3. El consentiment. Aquest no només ha de ser inicial, sinó també duraré (afectio maritaris). Es
manifesta amb la voluntat dels conjugues en matrimoni, el pater familias també ho ha de voler.

Els impediments:
1. Impediments de vincle; el matrimoni és monogàmia, per tant, un matrimoni anterior és un
problema.
2. Impediments de parentesc; en línia recta es prohibeix en termes absoluts, però en línia
colateral està prohibit fins al tercer grau. Aquest impediment va canviant al llarg del temps.
3. Prohibit el matrimoni entre dona adúltera i el seu còmplice.
4. Prohibit el matrimoni entre el raptor i la dona sostreta, igual que es prohibeix el matrimoni d’una
viuda abans que passin 10 mesos de la mort del marit.

El principat d’August s’instaura al 27 aC, aquí es troba un greu problema demogràfic: durant els
darrers anys de la república els naixements disminueixen i les manumissions augmenten, aquests
últims adquireixen ciutadania romana, però tenen elements de procedència exòtica i no tenien
comprensió dels valors de romanitat. August restringeix els nombre de manumissions: les seves
lleis estableixen l’obligació general de contraure matrimoni de tots els romans d’entre 25-60 anys
els homes i 20-50 entre les dones.
A més, aquests matrimonis han de ser fecunds (han de tenir entre tres i més fills), qui ho complia,
tenia facilitats per obtenir càrrecs públics o desfer-se de càrregues o deutes. Els ciutadans
ingenus (lliures de naixement) no se’ls deixava contraure matrimoni amb dones de mala nota i els
senadors i descendents, no podien contraure matrimoni amb libertas, artistes o filles d’artiestes.

3.- ESPOSALLES. CELEBRACIÓ DEL MATRIMONI I ADQUISICIÓ DE LA MANUS.

15
Les esposalles son la promesa recíproca de futur matrimoni. Va ser objecte d’una gran evolució.
Qui tenia potestat sobre una dona prometia una dona al futur espòs. L’espòs prometia a qui tenia
la potestas de portar-la a casa seva (casa de l’espòs). Qui es volia prometre donaria una suma de
diners per si després no es casava, com a garantia.

Durant l’època post-clàssica, la llibertat de matrimoni queda abolida per les arres esponsalícies
(com una garantia, son donatius a l’esposa que haurà de ser tornat si el matrimoni no es porta a
terme i no es justifica) als esposalles per la promesa de matrimoni. La possibilitat d’adquirir
manus sobre la dona era per exercici de continuïtat de la mateixa per un any, si la dona marxava
tres nits de la casa del marit es suprimia.

4.- DISSOLUCIÓ DEL MATRIMONI.

Causes de dissolució:
• Per mort d’algun dels conjugues.
• Pèrdua de la capacitat matrimonial:

- Capitis de minutio màxima: si un ciutadà romà cau presoner de l’enemic es torna esclau i com a
tal el matrimoni es dissol. Si s’escapa del captiveri i torna a Roma, recupera drets menys el de
matrimoni. La possessió i el matrimoni consten d’un element extern (corpus) en la possessió i la
convivència del matrimoni i un elements intern: en la possessió es l’animus (la voluntat de tenir
alguna cosa) i al matrimoni es l’afectio maritalis. En cas que el romà torni del captiveri el que fa en
realitat es una nova situació de fet. S’ha de tornar a casar encara que sigui la mateixa persona. La
dona podia contraure matrimoni sense esperar que tornés del captiveri. Justinià va modificar
aquest règim i va establir la necessitat d’esperar 5 anys. La no observança d’aquests requisits es
considerat com a divorcium sine causa i està sotmès a penes.

- Capitis de minutio mitja: cas de la deportatio: pèrdua de la ciutadania romana, desapareix la

capacitat jurídica i el matrimoni es dissol.

- Capitis de minutio mínima: en el cas d’adopció del gendre o jove que implica dissolució del
matrimoni. Passen a ser germans. Justinià introdueix canvis; exigeix que abans de l’adopció
s’emancipi el fill o la filla.

- Divorci: causa més important de dissolució. A pròpia naturalesa del matrimoni romà implica la
seva dissolució per l’afectio maritalis, es a dir, el matrimoni es dissolia quan acabava la intenció
de ser marit i muller. Per aquest motiu el matrimoni romà és lliure. El divorci en romà clàssic no
requeria cap reforma especial ni necessitava causes especials. Quan el divorci era culpa de la
dona, hi havia sancions econòmiques. Els conjugues no podien excloure la possibilitat de divorci,
era un pacte nul.

El divorci no estava sotmès a cap tipus de fiscalització judicial i tampoc era un negoci jurídic, era
un fet de caràcter privat. Justinià amb el seu dret justinianeu preveu que el divorci es produeixi
mitjançant una declaració oral o escrita a l’altre conjugue en presència de testimonis. El divorci
sense causa portava sancions econòmiques. Hi ha 4 tipus de divorcis:

1) ex iusta causa: l’home es divorcia perquè la dona és adúltera.

2) vona gratia: causa sobrevinguda a la culpa de les parts (impossibilitat de procrear).
3) sine causa: divorci arbitràri.
4) communi concenso: no hi ha causa però hi ha acord entre les parts.

16
La influència del cristianisme sobre el matrimoni es nota. La legislació de Constantí deixa el
divorci només a causes determinades i dificulta la celebració del matrimoni. Justinià estableix que
la dona que es divorci sense motiu és castigada a un claustre i amb una sanció econòmica.

LLIÇÓ 48. RÈGIM DE BÉNS DEL MATRIMONI ROMÀ.

1.- PRINCIPIS GENERALS

El règim dels béns del matrimoni romà està denominat per la manus (poder marital). Quan el
matrimoni es celebra i adquireix el marit la manus sobre la dona, la dona no té capacitat
patrimonial. Si la dona era sui iuris tot el que adquiria anava a mans del marit: règim d’absorció
de béns. En realitat el normal era fer una aportació al matrimoni, és a dir, la dot, per compensar a
la dona per la pèrdua dels seus drets successoris en la família d’origen.

En el matrimoni lliure (sine manus), la dona seguia pertanyent a la família del seu pater familias,
per tant, tot el que adquirís revertia automàticament sobre el seu pater familias, i així, dominava la
separació de béns respecte del marit. La dona no tenia cap dret successori en l’herència del
marit. Aquí hi ha dos principis:

1. Presumpció muciana: diu que totes les adquisicions de la dona que tinguin un origen
indeterminat, es presumeix que venen del marit.

2. Prohibició de donació entre conjugues: es prohibeixen les de sota pena de nul·litat perquè
volien protegir a l’espòs més generós, evitar l’empobriment del conjugue més afectuós. Si
s’admetien els regals mòdics.

2.- LA DOT

Aportació que es fa al matrimoni, aquesta és per ajudar a les càrregues del matrimoni. En el
matrimoni cum manus té la finalitat de compensació anticipada a la dona per la pèrdua dels seus
drets successoris en la família d’origen.

Al matrimoni sine manu, el dot adquireix la naturalesa d’aportació: per ajudar a les càrregues del
matrimoni, aquí l’aportació la fa la dona. El marit és el propietari de la dot i al dot és una propietat
funcional, és a dir, té una funció dins la família. Quan desapareix aquesta funció s’ha de restituir a
la dona o als seus hereus (entregar):

Hi ha dos tipus de dot:

PROFECTICIA: constituïda pel pater familias de la dona.
ADVENTICIA: constituïda per qualsevol altre persona.

No només serveix per a les càrregues matrimonials, sinó que també té la finalitat d’assegurar a la
dona una vida adequada a la seva posició social. Exerceix una funció estabilitzadora del
matrimoni. Pot ser també estimada o inestimada, segons si s’avalua la dot (si s’avalua serà
estimada, sinó inestimada).

L’obligació de dotar en l’època clàssica pesa sobre qui té potestat sobre la dona, sobre ella
mateixa o sobre els seus parents més propers i es un deure moral molt important. Justinià
introdueix canvis en aquesta matèria i transforma aquest deure moral en un deure jurídic, en
17
casos com els del pare de la dona o del pater familias. L’objecte de la dot por consistir en
qualsevol cosa que tingui valor patrimonial (coses corporals o tangibles, drets reals, crèdits,
acabar amb un deute...) Dins el dot, es pot constituir de tres formes:

1. DOTIS DATIO: Transmissió de la propietat de béns dotals utilitzant la forma adequada (si es
mancipatio o in iure cesio: RES MAN CIPI. En canvi, si es traditio es fa per RES NEC CIPI).

La transmissió de la propietat tenia lloc automàticament encara que no s’hagués celebrat el

matrimoni. Si el matrimoni no s’arribava a celebrar, el marit o futur espòs havia de restituir els
béns dotals per evitar l’enriquiment injustificat a costa de la dona.

2. DOTIS PROMISIO: promesa de constitució d ela dot que obliga a transmetre la propietat dels
béns dotals.

3. DOTIS DICTIO: una promesa unilateral de constitució de la dot, és una formula que només
poden utilitzar; la dona, el seu pare o descendents paterns.

Constitució de la dot: durant el període post-clàssic, cauen en desús els negocis formals
(mancipatio, in iure cesio i tradiotio). Teodosi II i Valentinià III permeten la constitució de la dot
amb una promesa simple que no té requisits dels negocis formals i Justinià aporta en aquesta
matèria: fa que aquelles modalitats agafin caràcter general. La dot fa que el matrimoni sigui legal,
abans del matrimoni. La dot es constitueix sota condició de que el matrimoni es celebri. El
propietari de la dot és el marit, però si el matrimoni es dissol, el marit respon de la restitució de la
dot. La dona té una acció per demanar la restitució de la dot; hi ha 2 accions (diferents segons les
parts que haguessin previst la dissolució del matrimoni i a tal efecte haguessin celebrat una
stipulatio o promesa formal de restitució de la dot o les parts no haguessin estipulat res al
respecte): acció basada en la equitat i la bona fe, això donava lloc a un arbitrini judicial. Si el marit
mor, els hereus restitueixen la dot. El dret justinianeu introdueix canvis que tendeixen a enfortir els
drets de la dona en matèria de dot; per una banda, el marit deixa de ser el propietari de la dot i
passa a ser fructuari, en segon lloc, es reformen les dos antigues accions per restituir la dot i crea
una hipoteca general sobre els béns del marit per assegurar la restitució de la dot.

LLIÇÓ 51. CONCEPTES FONAMENTALS.

1.- SUCESSIÓ UNIVERSAL

La mort d’una persona determina el dret de la successió, per això, s’anomena successió mortis
causa. Amb la mort de la persona s’extingeixen els drets de la personalitat com la patria potestat,
la manus del marit... la regla general és que l’hereu ocupa la posició jurídica del difunt.

El dret successori és el conjunt de normes que regulen el destí d’una persona després de la seva
mort. El que és destacable en matèria successòria és: no es tan el traspàs de drets d’una
persona a una altre, sinó la identitat de la posició jurídica. (el de cuius o causant és el difunt).

L’objecte de la successió és el patrimoni com a conjunt de drets transmissibles hereditàriament

( es transmeten per causa de mort ). Comprèn totes les coses que son propietat del causant i els
drets reals que li pertanyen i que son susceptibles a transmissió hereditària igual que els crèdits.
Els deutes no son part integral però la responsabilitat de l’hereu per deutes del causant es va
associar aviat amb l’herència. L’hereu respon pels deutes que hagi contret el causant. La
continuada comunitat d’hereus domèstics entranyen un perill, perquè? Perquè amb el creixement
18
de la família, el patrimoni heretat arribarà a ser insuficient per a cobrir les necessitats de la família.
Les XII taules preveien la possibilitat de que qualsevol hereu pugui instà la divisió de la cosa
comú (situació no favorable econòmicament) implica el perill dels predis i de les propietats i la
seva conversió a no rentables, es crea una figura que es la de la successió universal, amb això,
l’hereu rep la cosa en la seva totalitat; es produeix la transmissió en bloc a un sol hereu i també
es crea la institució d’hereu en el testament. La finalitat última, es superar la no rentabilitat.

Amb el desenvolupament de la economia, o modes de vides, al començament de la República, i

amb el creixement de la consciència de personalitat, es va anar erigint el principi de llibertat
testamentaria. El testament va oferir des del principi la possibilitat de concedir les diverses
disposicions dels causant i es va preveure que el causant donés als seus béns el destí que millor
li semblés. Es confereix al testament primacia respecte de la successió intestada (es mira si la
persona morta té testament, en defecte de testament, intestada). Les limitacions a la llibertat de
testar van apareixent de manera successiva. De manera que apareix la obligació de que el
testador (testador) no s’oblidi de determinades persones (parents propers) en el testament.
També se li concedia la possibilitat de desheretar. A finals de la República, apareix el règim de
legítimes.

2.- HEREDITAS I HONORUM POSSESSIO

El dret antic només reconeix com hereus, els hereus domèstics sui heredes. Els hereus no
domèstics podien aconseguir la condició d’hereus a través de usucapió i tenien una acció per
poder reclamar l’herència, que era una acció real; la reclamació d’herència. El pretor no podia fer
a ningú propietari civil ni tampoc declarar-lo hereu. In bonis habere: es situa a determinades
persones en la mateixa posició que ocuparien si fossin propietaris, protegint-les en certs casos,
contra els qui ho eren segons el ius civile i al mateix temps considera a certes persones com si
fossin hereus com al ius civile sense ser-ho, és a dir, és una ficció jurídica. Això constitueix el dret
hereditari pretori i la concessió per part del pretor del que s’anomena bonorum possessió que
admet diferents possibilitats.

En el dret successori es manifesta la contraposició entre l’ius civile i l’ius honorarium, de manera
que el successor del ius civile s’anomena HEREDES i el successor segons el dret honorari
s’anomena BONORUM POSSESSOR.

El pretor intervé per ajudar o per suplir el dret civil. Si hi ha alguna pugna entre l’heredes i el
bonus possessor la col·lisió es resol de la següent manera: si el pretor no dona suport al
possessor triomfa el ius civile, llavors es parla de bonorum possessio sine re.si el pretor dona
suport al possessio davant l’heredes es parlarà de bonorum possessio cum re. La relació entre
possessio i testament podem parlar de:

1. LA BONORUM POSSESSIO SECUNDUM TABULA TESTAMENT

El pretor concedeix la bonorum possessio a una persona constituïda hereu en el testament.

2. BONORUM POSSESSIO AP INTESTATIO: quan no hi ha testament.

3. BONORUM POSSESSIO CONTRA TABULAS TESTAMENTI: el

pretor concedeix la bonorum possessio en contra de les persones constituïdes hereu en el

testament.

19
3.- DECLARACIÓ DE L’HERÈNCIA.

La delació de l’herència és al crida a la successió.

Hi ha dos tipus de delació:

1. Delació testada o testamentaria: es crida a les persones instituïdes pel de cuius al testament.

2. Intestada o ap intestatio: la crida no és a voluntat del causant sinó que deriva del que diu la llei.

No es poden simultaniejar la testada amb la intestada, és a dir, una persona disposa de part de la
seva herència a persones determinades.

4.- PRINCIPIS SUCCESSORIS ROMANS.

Hi ha dos blocs:

1- PRINCIPI DE LA UNIVERSALITA DE LA SUCCESSIÓ. Conseqüències de la ocupació per part

de l’hereu de la situació que ocupa el causant.

• Responsabilitat ULTRA VIRES HEREDITATIS: L’hereu respon als deutes del causant
encara que l’actiu hereditari no arribi a cobrir-los. Hi ha la possibilitat de que l’herència
s’accepti a benefici d’inventari i, això, vol dir que el deute ha de ser assumit.

2 Incompatibilitat entre la delació testamentaria i la intestada: el mateix que abans.

3 No es pot instituir hereu en cosa certa i determinada, perquè? Perquè no seria hereu, seria
llegatari. L’hereu succeeix en bloc i no en coses singulars.

4 La institució d’hereu és condició necessària i suficient per a l’existència de testament.

2- PRINCIPI DE PRIMACIA DE LA DELACIÓ TESTADA RESPECTE DE LA INTESTADA: primer es

crida al testament i en defecte hi ha la intestada.

20