ASSIGNATURA: Dret Romà

CURS: 2022/2023
Dra. Carmen Gómez Buendia
Dr. Albert Gómez Jordán
Sr. Samuel Urbano Botella

TEMA 7: CONCEPTES IMPORTANTS1

IURA/LEGES = Iura es refereix a comentaris de juristes, i s’utilitza sempre en oposició a leges,
que es refereix a les constitucions imperials. És una terminologia pròpia del dret postclàssic,
quan es van veure necessàries les compilacions, és a dir, reunions de material sistematitzat en
un cos unitari. Aquestes compilacions venen a respondre a un problema que caracteritza el dret
romà postclàssic: el problema de l’incertesa del dret vigent, el problema de la no segura
autenticitat del dret vigent. A l’època postclàssica es coneixen obres jurídiques que compilen o
reuneixen el material més simple dels juristes clàssics (veure p.5 d’aquest esquema).

IUS NOVUM = és l’expressió que designa el dret que creen les constitucions imperials.
L’expressió té sentit si l’analitzem des de la perspectiva oposada, que és el ius antiquum. Les
constitucions imperials evidencien el fenòmen del Dret romà vulgar, ja que manifesten una praxi
provincial i disminueixen el nivell de les grans creacions dels juristes clàssics (veure p.6
d’aquest esquema).

IUS CIVILE = dret dels ciutadans romans, format per les lleis, els plebiscits, els senatconsults,
les constitucions del príncep, la jurisprudència, el costum i la resta del bagatge jurídico-cultural.
Cal fixar-se en què ho definim des del punt de vista de la producció del dret; en un text jurídic
es pot detectar la pertinença al ius civile.

IUS HONORARIUM = dret elaborat pels pretors peregrins, a partir de les fórmules de les
accions, les excepcions i els interdictes, que s’aplicaven als conflictes en els que intervenien no
ciutadans romans. Cal fixar-se en què ho definim des del punt de vista de la seva producció i
aplicació. En un text jurídic es pot detectar la pertinença al ius honorarium. D. 1.1.7.1
Papiniano: << el derecho pretorio es el que por utilidad pública introducen los pretores para
ayudar, suplir o corregir el ius civile, el cuál se denomina también honorario, habiéndose
llamado así por el “honor” [o magistratura] de los pretores.>>

Parlar de ius civile/ius honorarium com a diferents estratificacions de l’ordenament jurídic romà,
només té sentit mentre es manté la diferenciació dels habitants lliures de l’imperi en les
categories de ciutadans, llatins, peregrins. Per tant, la Constitució d’Antonino Caracalla del 212
d C representa el final del que diem pluralitat d’estratificacions jurídiques.

IUS GENTIUM

Roma va utilitzar l’expressió ius gentium en èpoques diferents i amb finalitats diverses, i per
això es difícil reduir-la a un concepte unitari.

Ius gentium és aquell dret que utilitzen tots els pobles, i que conté valors no discutits entre els
homes. És a dir, no és un dret que s’expressa en enunciats, sinó que són un conjunt de valors,
que s’introdueixen paulatinament en els diversos enunciats del dret romà. De la mateixa
manera que Roma va assimilar amb gran facilitat divinitats d’altres cultures, també va saber
introduir en el seu Dret valors jurídics d’altres pobles que la raó natural estableix entre tots el
homes i que, de manera uniforme, s’observa entre tots els pobles i totes les gens (Gai
Institucions 1,1,1). Quan el jurista Gai parla de la sponsio com a contracte verbal propi de
ciutadans romans diu seguidament: les altres formes són de dret de gents, i per això valen
entre tots els homes, tant romans com estrangers (Gai Institucions 3,93). No es pot diagnosticar
que un text jurídic pertany o no al ius gentium, però sí que es pot detectar que un text jurídic del
dret romà és expressió de valors acceptats per tots els pobles, i, per tant, que està inspirat en el
ius gentium.

1
Material docent elaborat a partir dels esquemes de la Dra. Encarnació Ricart, catedràtica jubilada de
Dret Romà de la URV.

1
 ASSIGNATURA: Dret Romà
CURS: 2022/2023
Dra. Carmen Gómez Buendia
Dr. Albert Gómez Jordán
Sr. Samuel Urbano Botella

Dues accepcions:

1. Dret interestatal .- (Utilitzem la paraula “Estat” en un sentit molt ampli; quan parlem
d’Estats, parlem de comunitats molt diferents, i que es reconeixen entre elles mateixes
com a independents). En aquesta accepció, ius gentium es refereix principalment a
dret de les qüestions de guerra i pau; exemples són l’esclavitud de guerra, o el dret al
botí de l’exèrcit vencedor en una batalla. La mateixa esclavitud, és també una institució
del ius gentium en el sentit que els pobles de l’Antiguitat accepten el fet que uns homes
tinguin domini sobre altres homes. Hi ha un conegut text del jurista Ulpià (1
Institutiones a D.1,1,4) sobre la qüestió: También las manumisiones son propias del
derecho de gentes. Manumisión deriva de “dimisión de la mano”, es decir,
otorgamiento de libertad, ya que mientras uno es esclavo, está sometido a la mano y
potestad <del dueño>, pero, al ser manumitido, se libera de la potestad. Lo cual
procede del derecho de gentes, siendo así que por derecho natural todos nacían libres
y era desconocida la manumisión, al no conocerse la esclavitud. Pero una vez que
apareció la esclavitud por el derecho de gentes, siguió el beneficio de la manumisión. Y
aunque nos llamábamos “hombres” por único nombre natural, comenzaron, por
derecho de gentes, a existir tres géneros: los libres y, opuestos a éstos, los esclavos,
y, un tercer género, los libertos, es decir, los que habían dejado de ser esclavos
(aquest text està reproduït a les Institucions de Justinià 1,5, pr).

2. Accepció privatística.- Otto Lenel (1849-1935), Max Kaser (1906-1997), Teo Mayer
Mali (1931-2007), per citar només romanistes de prestigi indiscutible, parlen d’una
accepció privatística de l’expressió ius gentium; aquets romanistes consideren que el
ius gentium és una part del dret romà format pel conjunt d’institucions jurídiques que
Roma va trobar, de forma coincident, en els pobles antics. Aquestes institucions
jurídiques són idees jurídiques essencials que ja estaven als pobles cultes de
l’Antiguitat abans que aquests pobles comencessin els contactes amb Roma, i que la
influència de la Filosofia grega va atribuir a la naturalis ratio o a l’ètica entre tots els
homes, inclosos els romans. Per això el ius gentium no és un dret estranger, ja que
obliga als romans i als no-romans.

Són exemples d’aquesta segona accepció: a) la fides = el respecte a la paraula

donada, gràcies al mandat moral de la fidelitat, b) l’acord de voluntats com a instrument
de creació d’obligacions recíproques com en els contractes consensuals, c) la
rellevància del parentiu cognatici sobre l’agnatici, d) els impediments matrimonials per
raó de parentiu cognatici.

*Bibligrafia sobre ius gentium:

KASER, M., Ius gentium, Granada, 2004, Trad. Andrés Santos, F.J. (signatura: 34(37) KAS).

KOFANOV, L., Le ius gentium comme droit Internationale de l’Anquité, RGDR 19 (2012).