Drets fonamentals . Grup matí. Prof. Marcel Mateu Curs 2021/2022.

Tema 7. El dret a la tutela judicial efectiva.

1. Introducció.
2. Concepte, característiques, titularitat i contingut de la tutela.
3. La prohibició d'indefensió.
4. Les clàusules específiques de l'article 24.2 CE.

1. Introducció.

En el tema 3 ja vàrem veure que els jutges i magistrats són les instàncies a qui els hi
correspon principalment la defensa dels drets de les persones segons l’esquema
institucional de l’Estat de Dret. L’activitat específica dels jutges i tribunals consisteix
precisament en tutelar els drets; davant d’una vulneració dels drets, els jutges en són
la primera i principal garantia.

El dret a la tutela judicial efectiva està recollit a l’article 24 de la Constitució

espanyola, que és l'equivalent en el Dret anglosaxó a l'obligació de respectar el “due
process of law”, que també apareix contemplat en les Esmenes VI i XIV de la
Constitució dels Estats Units d'Amèrica i també en l’art. 24 de la Constitució italiana i
en els articles 19.4,101.1 i 103.1 de la Llei Fonamental de Bon de 1949.

El dret a la tutela judicial és el dret que més demandes de recurs d'empara

constitucional genera: en els últims anys, les garanties processals proclamades a
l'article 24 de la Constitució van ser invocades en un 75% de les demandes d'empara.
Molt per sobre del dret a la igualtat reconegut a l'article 14 CE, que va ser invocat en un
12-14% dels recursos d'empara.

1
2. Concepte, característiques, titularitat i contingut de la tutela.

La Constitució configura el dret a la tutela judicial efectiva com un dret subjectiu, un

dret fonamental recollit a l’art. 24 CE (dins de la Secció primera del Capítol Segon
del Títol I). Podríem definir-lo com el dret que tenen totes les persones a obtenir la
tutela efectiva dels seus drets i interessos legítims davant del jutge ordinari
predeterminat per la llei i mitjançant un procés amb totes les garanties, sense
dilacions indegudes i en el que no es produeixi indefensió. Així, des d’una
perspectiva positiva, suposa l’accés al procés i l’ús dels instruments de garantia que
caracteritzen el procés judicial segons la llei; i negativament, implica la prohibició de la
indefensió (STC 26/1983), que és la veritable clàusula de tancament perquè engloba la
prohibició de totes les violacions de les garanties específiques d’aquest dret i que, a
més, té una connexió important amb el principi d’igualtat.

Així doncs, el dret a la tutela judicial efectiva és un autèntic dret fonamental de

caràcter autònom i amb contingut propi (STC 89/1985), però el Tribunal
Constitucional ha precisat, en relació amb la seva naturalesa, que "no és la d'un dret
de llibertat exercitable sense més, directament a partir de la Constitució, sinó la d'un
dret de prestació, que només es pot exercir per les vies que el legislador estableix o, dit
d'una altra manera, és un dret de configuració legal" (STC 99/1985). Estem, doncs,
davant d’un dret fonamental que comporta una prestació pública, és a dir, posar a
disposició de les persones uns mecanismes propis del poder judicial que han de satisfer
altres drets subjectius. I per tant es tracta també d’un dret fonamental instrumental
que fa possible que els drets i interessos de les persones siguin jurídicament defensats
mitjançant un procés garantit i decidit per un òrgan judicial. Però independentment
d’aquest caràcter instrumental, la tutela judicial efectiva té també una substantivitat
pròpia com a dret fonamental.

La titularitat d’aquest dret correspon a totes les persones, espanyoles i estrangeres, i

no només a les persones físiques sinó també a les persones jurídiques (STC
19/1983), i entre aquestes tant a les de dret privat com a les de dret públic (SSTC
64/1988, 236/2009 o 212/2009, entre d’altres):

2
 En relació als estrangers, l’art. 20 de la denominada llei d’estrangeria (LO 4/2000)1,
estableix en el seu apartat 1 que “els estrangers tenen dret a la tutela judicial
efectiva” i per a fer efectiu aquest dret, l’art. 22 els reconeix el dret a l’assistència
jurídica gratuïta en els processos en què siguin part en les mateixes condicions
que als espanyols (en qualsevol jurisdicció), i també el dret a l’assistència lletrada
en els procediments administratius que puguin portar a la denegació de la seva
entrada, devolució o expulsió, així com a l’assistència d’intèrpret si no comprenen
o no parlen la llengua oficial que s’utilitzi. Aquest dret a l’assistència jurídica
gratuïta es reconeixia inicialment només als “residents”, però ara es reconeix,
teòricament, a tots els que es trobin a l’estat espanyol, sigui quina sigui la seva
situació administrativa, com a conseqüència de la declaració d’inconstitucionalitat
(STC 236/2007) del terme “residents” de l’art. 22.2 de la LO 4/2000, la qual cosa va
portar finalment a la modificació d’aquest precepte per la LO 2/2009, d’11 de
desembre. Però en el dia a dia trobem “excepcions”, com per exemple, els
denominats retorns o devolucions “en calent” d’estrangers que suposadament han
entrat il·legalment a l’estat espanyol saltant les tanques de la frontera que hi ha a
Ceuta i Melilla. Al 2015, una modificació de la Llei 4/2000 (inclosa dins de la Llei
de protecció de la seguretat ciutadana –LOPSC-, aprovada només amb els vots del
PP i denominada per alguns mitjans de comunicació com a “ley mordaza”) va donar
cobertura legal a aquestes pràctiques policials; el TC va declarar que aquesta reforma
era constitucional (amb un vot particular en contra), sempre que s’interpretés
conforme al que el propi Tribunal establia (STC 172/2020 i 13/2021). També la Gran
Sala del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) va establir en sentència del 13
de febrer del 2020 que les “devolucions en calent” dels immigrants que salten la
tanca de Melilla per entrar il·legalment a Espanya no vulneren el Conveni Europeu
de Drets Humans. Aquesta sentència compta amb dos vots particulars i caldrà veure
si en els propers temps el TEDH (que té pendent de resoldre dues demandes més per
aquestes “devolucions en calent”) manté o canvia la seva posició majoritària (i
confirma el criteri previ a aquesta sentència, en què es prohibien aquestes
pràctiques).
La pràctica de les “devolucions en calent” va començar el 2005, a Ceuta i Melilla. Consistia
en el “rebuig” en la mateixa frontera i la devolució immediata al Marroc, sense cap tràmit
addicional, dels immigrants subsaharians que intentaven entrar de forma irregular al territori

1
LO 4/2000, d’11 de gener, sobre drets i llibertats dels estrangers a Espanya i la seva integració social.

3
 espanyol, saltant la tanca de forma organitzada, en grans grups, i en alguns casos per la força
i fins i tot fent servir la violència contra els agents que custodiaven les fronteres.
Per legalitzar aquesta pràctica, el 2015 es va afegir a la LO 4/2000 (la Llei Orgànica de
Drets i Llibertats dels Estrangers) la disposició addicional 10a, en virtut de la qual, “els
estrangers que siguin detectats a la línia fronterera de la demarcació territorial de Ceuta o
Melilla mentre intenten superar els elements de contenció fronterers per creuar irregularment
la frontera podran ser rebutjats per tal d'impedir-ne l'entrada il·legal a Espanya”. La Llei
afegeix tot seguir, que “En tot cas, el rebuig es farà respectant la normativa internacional de
drets humans i de protecció internacional de la qual Espanya és part” i que “Les sol·licituds
de protecció internacional es formalitzaran als llocs habilitats a aquest efecte en els passos
fronterers i es tramitaran d'acord amb el que estableix la normativa en matèria de protecció
internacional”2.
La STC 172/2020 declara que aquesta disposició addicional desena és conforme a la
Constitució, sempre que s'interpreti tal com s’indica al fonament jurídic 8c, és dir, concretat
en els punts següents: a) aplicació a les entrades individualitzades, b) ple control judicial, c)
compliment de les obligacions internacionals. Posteriorment la STC 13/2021 (FJ 2e)
confirma la constitucionalitat d’aquest precepte (però amb dos vots particulars).
Inicialment, en sentència de 3 d'octubre del 2017, una Sala de set jutges del TEDH
(Tribunal Europeu de Dret Humans) va condemnar Espanya per violació de l'art. 4 del
Protocol núm. 4 al CEDH, que prohibeix les expulsions col·lectives, i de l'art. 13 del
Conveni, argumentant que als demandants se'ls havia aplicat una mesura de caràcter general
i havien estat expulsats sense les garanties legals.
Segons el parer del Govern espanyol, la sentència afectava l'eficàcia de la lluita contra la
immigració il·legal a Ceuta i en desconeixia les competències en la matèria, d'acord amb la
normativa Schengen. Per això, va sol·licitar la remissió de l'assumpte a la Gran Sala (GS) del
TEDH, formada per 17 jutges.
Finalment, la Gran Sala del TEDH va establir en sentència del 13 de febrer del 2020
que les “devolucions en calent” dels immigrants que salten la tanca de Melilla per
entrar il·legalment a Espanya no vulneren el Conveni Europeu de Drets Humans.
La Gran Sala va fer una lectura diferent dels fets encausats i estableix per unanimitat que no
existeix violació del Conveni ni del Protocol núm. 4. L'argument principal ha consistit que
els que salten la tanca de Melilla opten per entrar al territori espanyol violant l'ordenament
jurídic , aprofitant-se a més del seu gran nombre i emprant la força. Els demandants podien
haver entrat en territori espanyol sol·licitant un visat o la protecció internacional d'acord amb
els procediments legals i als llocs previstos per a això, en particular al lloc fronterer de Beni
Enzar (on hi ha una oficina per sol·licitar l'asil oberta les hores del dia) o a les
representacions diplomàtiques i consulars als països d'origen o de trànsit. Finalment, la Gran
Sala subratlla que la sentència no posa en qüestió l'ampli consens existent a la comunitat
internacional en relació amb l'obligació i la necessitat que els Estats protegeixin les seves
fronteres d'una manera compatible amb els drets humans, especialment l'obligació de no
tornar els immigrants.
D'aquesta manera, la Gran Sala avala les conegudes com a 'devolucions en calent', que serien
conseqüència de la pròpia conducta de l'immigrant que decideix entrar en territori espanyol
de forma irregular i per la força. Tot i això, en cas de tenir èxit l'intent d'entrada, l'estranger
es beneficiaria de totes les garanties legals que envolten l'expulsió.

 En relació a les persones jurídiques de dret públic cal fer una matisació: el
reconeixement del dret s’ha d’entendre concretat i dirigit només a que puguin
reclamar de l’òrgan judicial la prestació a la que com a part processal tenen dret, però

2
La Disposició addicional desena va ser introduïda pel número 1 de la disposició final primera
de la L.O. 4/2015, de 30 de març, de protecció de la seguretat ciutadana.
4
 no a altres drets fonamentals susceptibles de ser invocats en emparament (SSTC
64/1988, FJ 1, i 100/1993, FJ 2). Es reconeix doncs la titularitat d’aquest dret
excepcionalment a les persones juridicopúbliques, exigint en aquest cas que la seva
situació processal sigui anàloga a la dels particulars, és dir, que la persona pública no
gaudeixi de privilegis processals (STC 91/1991, 100/2000, 175/2001 i 11 i 28/2008).

El contingut del dret a la tutela judicial efectiva comprèn dos grans vessants (STC
46/1982): el dret a la jurisdicció (art. 24.1 CE), és a dir, la garantia d’accés al procés;
i el dret a un procés amb garanties (art. 24.2 CE).

1) El dret a la jurisdicció (art. 24.1 CE):

Aquest dret d’accés a la jurisdicció es concreta en quatre drets (SSTC 102/84 i
190/93, entre d’altres): a) dret a accedir als òrgans de poder judicial sense
limitacions de tipus formalista, b) dret a obtenir dels òrgans judicials una decisió
motivada i fonamentada en dret, c) dret a exercir tots els recursos previstos a
l’ordenament jurídic, d) dret a l’execució de la decisió.

Analitzem sintèticament cada un d’aquests drets:

a) dret a accedir als òrgans de poder judicial sense limitacions de tipus formalista
(SSTC 154/2004 o 29/2010); aquesta és la primera i més elemental dimensió del dret
reconegut a l’art. 24.1 CE: per defensar els legítims interessos i drets cal que s’obri i
substanciï un procés, és a dir, estem davant del dret de ser part en un procés i a
promoure en aquest marc l’activitat jurisdiccional que desemboqui en una decisió
judicial. Però en tant que dret de configuració legal, el seu exercici ha de complir
amb els pressuposts processals legalment establerts: especialment els que fan
referència a la legitimació (perquè el dret a la tutela judicial només existeix en defensa
de legítims interessos i drets personals) o en relació a l’establiment de certs
condicionaments previs (com per exemple haver esgotat la via administrativa per a
poder accedir als contenciós administratiu). Aquest dret es satisfà no només quan el
jutge o tribunal resol sobre el fons de l’assumpte que li plantegen les parts sinó també
quan inadmet una acció en virtut del que disposa l’ordenament, és a dir, en tant que
s’aplica una causa legal i aquesta aplicació no és arbitrària i estigui degudament
fonamentada, per exemple la caducitat de l’acció (STC 220/1993 o 67/2010, entre
moltes d’altres). Ara bé, els jutges han d’interpretar sempre els requisits d’accés de
5
la forma més favorable (principi pro actione), la qual cosa suposa que s’ha de
comprovar que entre la causa legal d’inadmissió i el resultat al que condueix hi
hagi una relació de proporcionalitat (SSTC 203/2004, 44/2005 o 25/2010). Per tant,
l’art. 24.1 obliga als jutges a interpretar amb amplitud les fórmules processals
establertes en la llei per apreciar la legitimació activa per a l’accés als processos (STC
24/1987). D’acord amb la doctrina del TC, la decisió sobre la admissió o no d’una
pretensió, així com la verificació de la concurrència dels pressupostos i requisits
materials i processals són qüestions de legalitat i per tant la resolució li correspon a
la jurisdicció ordinària; però amb l’excepció d’aquells supòsits en els que la
interpretació efectuada per un òrgan judicial sigui arbitrària, manifestament no
raonable o fruit d’un error patent, i també quan la normativa d’accés a la
jurisdicció s’hagi interpretat de forma rigorista, excessivament formalista o
desproporcionada en relació a les finalitats que preserva i els interessos que es
sacrifiquen (SSTC 154/2004, 237/2005, 6/2008, 187/2009 o 29/2010). Així, el TC ha
remarcat que no es poden fer interpretacions de les regles processals que, encara que
puguin estar d’acord amb la literalitat del text normatiu resultin contràries als seu esperit
i finalitat a la llum de l’art. 24 CE; ara bé, això no vol dir que les formes processals no
tinguin cap significació o hagin de ser minusvalorades o no aplicades, sinó senzillament
el reconeixement de què no qualsevol irregularitat formal ha de constituir un
obstacle insalvable per a l’accés i la prossecució del procés.

b) dret a obtenir dels òrgans judicials una decisió motivada i fonamentada en dret
sobre les pretensions adduïdes, encara que no sigui favorable. La necessària motivació
de les resolucions judicials està connectada amb la pròpia essència de la funció
jurisdiccional, perquè les seves finalitats, segons destaca el TC, són garantir la
possibilitat de control pels tribunals superiors, aconseguir la convicció de les parts sobre
la justícia i la correcció de la decisió, i mostrar públicament l’esforç realitzat per l’òrgan
judicial per a garantir una decisió sense arbitrarietat. Així, l’obligació de motivar les
sentències establerta per l’art. 120.3 CE s’integra en el contingut d’aquesta garantia de
l’art. 24.1 CE. Segons el TC, contradiu el dret a la tutela judicial efectiva aquella
resolució judicial que reveli una contradicció interna o incoherència notòria entre
els fonaments jurídics, o entre aquests i la decisió (el fallo, en castellà) perquè les
resolucions judicials han d’estar fonamentades en dret, estar motivades, ser
raonables i no arbitràries. Segons el TC, no cal un raonament jurídic exhaustiu i

6
detallat sinó que és suficient que satisfaci els requisits de la raonabilitat, que són
que es recolzi en raons que permetin conèixer els seu criteris fonamentadors i que
aquestes raons no siguin il·lògiques, contradictòries o estiguin recolzades en errors
patents o en inexactituds que invalidin el procés lògic de l’argumentació en dret i
puguin incidir negativament en l’esfera jurídica del ciutadà (STC 10/1994).

El TC també ha precisat que la congruència és un requisit per a la tutela judicial

efectiva, que exigeix adequació lògica i jurídica entre la part dispositiva de la
sentència i els termes en què les parts han plantejat les seves pretensions. Hi ha
incongruència quan la sentència conté més del que han demanat les parts, o menys, o
quan per error es resol sobre qüestions diferents al debat processal plantejat. Perquè la
incongruència omissiva o en excés sigui rellevant a efectes de l’art. 24 CE cal que
produeixi indefensió (STC 172/1994, entre moltes d’altres). La congruència s’estén
tant al petitum com als fets essencials que el fonamenten però, d’acord amb el principi
iura novit curia, l’òrgan judicial pot basar les seves decisions en fonaments jurídics
diferents dels que al·legaren les parts.

c) dret a exercir tots els recursos previstos a l’ordenament jurídic. Excepte en

l’ordre penal, el dret al recurs no té vinculació constitucional, per la qual cosa el
legislador disposa d’un ampli marge de configuració per establir els casos en els que hi
ha una instància judicial superior i els requisits per a la formalització del recurs (SSTC
16/2003 o 61/2011). En l’àmbit penal, cal tenir en compte l’art. 14.5 del Pacte
Internacional de Drets Civils i polítics que estableix el dret a la doble instància o
revisió per un tribunal superior, “d’acord amb el que prescrigui la llei”; la Constitució
preveu una excepció al dret a la doble instància per als diputats i senadors (art.
71.3CE) i per als membres del govern de l’estat (art. 102.1 CE) perquè ja d’entrada
són jutjats per la màxima instància judicial de l’estat (Sala Penal del TS). El TC
també ha desenvolupat una doctrina constant prohibint la denominada reformatio
in peius, o agreujament de la sentència impugnada, que es produeix quan la posició
jurídica de la part processal que interposa un recurs resulta empitjorada exclusivament
com a conseqüència del recurs, és a dir, sense que hi hagi hagut impugnació directa o
incidental de la contrapart i sense que l’empitjorament sigui degut a poders d’actuació
d’ofici de l’òrgan judicial (SSTC 54/1985, 17/2000 o 310/2005). Segons el TC la
interdicció de la reforma pejorativa és una projecció de la congruència en el segon
o posterior grau jurisdiccional; si s’admetés que els òrgan judicials poden modificar
7
d’ofici en perjudici del recurrent la resolució que ell ha impugnat, s’introduiria un
element dissuasiu per a l’exercici del dret als recursos legalment establerts,
incompatible amb la tutela judicial efectiva (STC 114/2001 o 88/2008).

d) dret a l’execució de la decisió. No hi hauria estat de dret si no es complissin les

resolucions judicials fermes. L’art. 118 CE estableix que “tothom té l’obligació de
complir les sentències i les altres resolucions fermes dels jutges i tribunals i de prestar
la col·laboració que aquests requereixin en el curs del procés i en l’execució d’allò que
hagi estat resolt”. Si no fos així, les resolucions judicials serien només declaracions
d’intencions. Segons el TC, aquest dret inclou tant el dret a que les resolucions
judicial s’executin en els seus propis termes com el respecte a la seva fermesa i a la
intangibilitat de les situacions jurídiques que declarin, sens perjudici de la seva
revisió o modificació mitjançant les vies extraordinàries legalment reconegudes (STC
135/1994, 5/2003 o 209/2005). Per tant, el legislador podrà, per exemple, per raons
d’ordre públic o social excloure determinats béns i drets de l’execució forçosa,
mitjançant la declaració de la no embargabilitat (STC 113/1989). El dret a l’execució de
les resolucions judicials també inclou l’anomenat principi d’intangibilitat de les
resolucions fermes per respecte al principi de seguretat jurídica, al valor de cosa jutjada
i a l’efectivitat del propi dret a la tutela judicial; ara bé, és possible que els òrgans
judicials pugin aclarir algun concepte, suplir qualsevol omissió o error material,
però mai poden arribar a alterar-les, fins i tot en la hipòtesis de que amb posterioritat
entenguessin que la decisió judicial no s’ajusta a dret (entre d’altres, SSTC 23/1994,
262/2000, 193/2009 o 216/2009).

2) El dret a un procés amb totes les garanties (art. 24.2 CE):

Més enllà de les garanties que tot seguit veurem que explicita l’art. 24.2 CE, cal tenir
present que les primeres garanties del procés són la exclusivitat del poder judicial
per a dictar penes privatives de llibertat (art. 25.3 CE) i la prohibició de Tribunals
d’Honor en l’àmbit l’Administració civil i de les organitzacions professionals (art.26
CE). Aquestes garanties venen reforçades pels preceptes continguts a l’art. 25 CE
relatius al dret sancionador, i en especial al dret penal. Segons remarca Isidre Molas 3, el
dret penal té per objecte protegir el mínim ètic d’una comunitat i està destinat a

3
I. Molas (1998): Derecho constitucional. Madrid: Tecnos, pàg. 345.

8
sancionar els comportaments considerats intolerables. No es dirigeix a castigar
comportaments minoritaris, ni tan sols si són rebutjables o criticables per la majoria,
sinó només aquells considerats com a intolerables. Per això el dret penal es regeix pel
principi d’intervenció mínima i per això resulta imprescindible evitar
l’arbitrarietat i garantir la seguretat jurídica mitjançant el respecte al principi de
legalitat4 i el principi d’irretroactivitat de les llei penals i sancionadores no
favorables (art. 25.1 CE).

A més d’aquestes garanties, l’apartat 2 de l’article 24 CE afegeix altres garanties de

caràcter processal per assegurar el dret a la tutela judicial efectiva, que són bastant
comuns als països del nostre entorn. Les garanties processals de l‘art. 24.2 CE, a les
que totes les persones hi tenen dret, són les següents (que ara només citem i explicarem
a l’últim apartat d’aquest tema):
1) dret a que conegui l’assumpte el jutge natural o ordinari, que és el predeterminat
per la llei;
2) dret a la defensa i assistència lletrada;
3) dret a ser informat de l’acusació formulada;
4) dret a un procés públic;
5) dret a un procés sense dilacions indegudes;
6) dret a utilitzar tots els mitjans de prova pertinents per la defensa;
7) dret a no declarar contra un mateix, i a no confessar-se culpable;
8) dret a la presumpció d’innocència;
9) dret a no ser obligat a declarar per raó de parentiu o de secret professional sobre
fets presumptament delictius.

3. La prohibició d'indefensió.

L’art. 24.1 CE acaba establint que en cap cas no podrà produir-se indefensió (que es
pot concebre com la negació o vulneració del dret a la tutela judicial efectiva) 5. Es
tracta d'una clàusula de tancament que cal posar en relació amb els altres drets
que positivament es reconeixen i garanteixen. Segons el TC, "la idea d'indefensió

4
El principi de legalitat exigeix que s’ha d’establir prèviament per llei els comportaments sancionables i,
quan les sancions siguin de privació de llibertat, es requereix Llei Orgànica.
5
Art. 24.1 CE: “tothom té dret a obtenir la tutela efectiva dels jutges i dels tribunals en l’exercici dels
drets i interessos legítims, sense que, en cap cas, pugui haver-hi indefensió”.

9
engloba, entesa en un sentit ampli, a totes les altres violacions de drets constitucionals
que puguin col·locar-se en el marc de l'article 24 CE" (SSTC 48/1984, 146/2003,
199/2006 i 28/2010). Per tant, seguint l'abundant jurisprudència constitucional,
s'origina la indefensió quan de forma il·legítima es priva o limita els mitjans de
defensa produïda en el si d'un procés, produint en una de les parts, sense que li
sigui imputable, un perjudici definitiu en seus drets i interessos substantius. La
indefensió ha de ser imputable a l’òrgan judicial, perquè no hi ha indefensió
constitucionalment rellevant quan el titular del dret voluntàriament o per
negligència es col·loca en aquesta situació.

D’altra banda, d’acord amb el Tribunal Constitucional, la indefensió és una noció

material i no exclusivament formal, que ha de produir un perjudici real (SSTC
88/1999 o 258/2007). Es caracteritza per suposar una privació o minoració substancial
del dret de defensa; un menyscabament sensible dels principis de contradicció i
d'igualtat de les parts que impedeix o dificulta greument a una d'elles la possibilitat
d’al·legar i acreditar en el procés el seu propi dret, o de replicar dialècticament la
posició contrària en igualtat de condicions amb les altres parts processals" (STC
40/2002).

La prohibició d’indefensió imposa als òrgans jurisdiccionals una especial diligència

per a preservar el dret de defensa de les parts, de manera que els correspon als
jutges l’obligació de procurar que en el procés existeixi l’exigible contradicció
entre les parts així com que tinguin iguals possibilitats d’al·legació i prova en
l’exercici del seu dret de defensa al llarg de totes les instàncies (SSTC 138/1999,
114/2000, 212/2007 o 168/2008).

4. Les clàusules específiques de l'article 24.2 CE.

Com hem vist, la Constitució no es limita al reconeixement i protecció del dret d’accés
a la jurisdicció sinó que també reconeix i protegeix el dret fonamental a que el
procés es desenvolupi amb totes les garanties. Aquesta genèrica garantia comprèn
tota una sèrie de garanties processals (9):

1) Dret a que conegui l’assumpte el jutge natural o ordinari, que és el

predeterminat per la llei. El jutge ordinari és el jutge no establert ad hoc, per al
10
 cas concret (perquè faria possible la manipulació d’un litigi) sinó el jutge a qui li
correspon conèixer el cas d’acord amb els criteris establerts per la llei que satisfacin
les exigències d’independència i imparcialitat, que són els interessos directes
protegits per aquest dret (entre moltes altres, SSTC 47/1983, 55/1990, 60/2008 o
134/2010). Segons el TC, la determinació del jutge ordinari implica tres coses:
primer, que efectivament es tracti d’un òrgan judicial ordinari, és a dir, que formi
part del Poder Judicial en els termes regulats al Títol VI de la Constitució, i per
tant que no sigui especial o excepcional (recordeu que l’art. 117.6 CE prohibeix els
tribunals d’excepció); segon, que preexisteixin unes regles d’atribució de
competència amb caràcter general (és a dir, que l’òrgan judicial hagi estat
prèviament creat i determinat per la norma jurídica); i tercer, que aquesta
predeterminació és faci per llei en sentit estricte, tal com estableix literalment la
Constitució, excloent per tant que es faci per Decret llei o per reglament
governamental, precisament en garantia de la independència i imparcialitat del que
ha de jutjar. Perquè entre les garanties més bàsiques que ha de tenir el procés és
el dret a un jutge imparcial, que no només s’intenta assegurar amb la regulació
de les causes d’abstenció i recusació (STC 45/2006) sinó també amb la
prohibició que el jutge que ha portat a terme l’activitat instructora no pugui
actuar com a jutge en el tribunal sentenciador (STC 145/1988), per evitar la
“contaminació inquisitiva”, separant la funció instructora de la de jutjar (STC
60/1995 o 45/2006).

D’altra banda, tot i que és un posicionament discutible i discutit, el TC ha

considerat que l’existència de l’Audiència Nacional i dels seus jutjats centrals
no són contraris a la Constitució (STC 199/1987) 6, perquè “existeixen supòsits

6
L'Audiència Nacional (AN) es troba regulada als articles 62 a 69 de la Llei Orgànica del Poder Judicial.
L'AN té competències en tres jurisdiccions: la penal, la contenciosa-administrativa i la social. En l’àmbit
penal: els jutjats centrals d'instrucció s'encarreguen d'investigar els delictes de terrorisme, contra la
Corona, el narcotràfic a gran escala, els delictes econòmics que causin un greu perjudici a l'economia
nacional, els comesos per espanyols a l'estranger, així com de les extradicions i euroordres. La Sala Penal
s'encarrega d'enjudiciar els delictes anteriors i de revisar les decisions adoptades pels jutjats centrals com
a sala d'apel·lació (vegeu l'article 65 LOPJ). En aquest ordre s'inclouen també el jutjat central penal per a
l'enjudiciament dels delictes amb penes més lleus, el jutjat central de menors per enjudiciar delictes de
terrorisme comesos per joves entre 14 i 18 anys, així com el jutjat central de vigilància penitenciària ,
encarregat del control jurisdiccional dels presos els delictes dels quals siguin competència de l'Audiència
Nacional. En l’àmbit Contenciós Administratiu: és competent principalment per jutjar la legalitat de les
disposicions i actes dels Ministres i Secretaris d’Estado (vegeu l'article 66 LOPJ). En l’àmbit Social
s'encarrega, fonamentalment, de les impugnacions de convenis col·lectius d'àmbit territorial superior a
una comunitat autònoma o que tinguin efecte en l'àmbit territorial superior al d'una Comunitat (vegeu
l'article 67 LOPJ).

11
 que, en relació a la seva naturalesa, a la matèria sobre la que versen, per l’amplitud
de l’àmbit territorial en el que es produeixen, i per la seva transcendència per al
conjunt de la societat, poden portar raonablement al legislador a que la seva
instrucció i enjudiciament es pugi dur a terme per un òrgan judicial centralitzat”
Segons el TC, l’excepcionalitat i raonabilitat de la mesura justificaria la seva
existència, tot i que es tracti d’una mesura centralitzadora (STC 199/1987).

2) dret a la defensa i a l’assistència lletrada.

En el marc d’un procés, el dret a la defensa inclou tant el dret a l’autodefensa (el
dret a defensar-se personalment) com el dret a l’assistència d’advocat (STC
29/1995), però tenint en compte la complexitat tècnica de l’ordenament jurídic és
molt difícil (sinó impossible) assegurar una defensa adequada que eviti la
indefensió sense l’assessorament d’un expert. El TC ha determinat que és
constitucionalment obligada l’assistència lletrada “allà on la capacitat de
l’interessat, o l’objecte del procés o la seva complexitat tècnica facin estèril
l’autodefensa”, la qual cosa s’ha de determinar, en cada cas concret, tenint en
compte “la major o menor complexitat del debat processal i la cultura i
coneixements jurídics del que compareix personalment (SSTC 225/2007 o 7/2011).
Aquest objectiu de defensa adequada dels propis interessos és predicable de
qualsevol tipus de procés però aquesta necessitat d’assessorament jurídic d’un
advocat s’aguditza en el procés penal, tenint en compte els béns jurídics que
poden estar en discussió. Aquest dret de defensa neix amb la imputació, és a dir,
amb l’atribució de la comissió d’algun fet punible a algú que passa a tenir la
condició de “investigat” o “encausat”, i des d’aquest moment sorgeixen uns
altres drets que l’ordenament estableix per assegurar el dret de defensa: el dret a
conèixer l’acte processal que ha motivat l’obertura del sumari o, en el seu cas,
informació suficient de la resolució judicial que obre la instrucció; i, si la persona
està detinguda o presa, els drets que preveuen els articles 17.3 de la Constitució i
520 de la LECrim i, en relació amb el que ara analitzem, especialment la
intervenció del defensor en els interrogatoris i el dret a comunicar-se lliurement
amb el seu advocat (excepte en els supòsits d’incomunicació legalment previstos).
Per tant, entre les garanties d’un procés adequat, la Constitució estableix el dret a
l’assistència lletrada com a mitjà per “assegurar l’efectiva realització dels
principis d’igualtat de les parts i de contradicció que imposen als òrgans

12
 judicials el deure positiu d‘evitar desequilibris entre la respectiva posició de les
parts o limitacions en la defensa que puguin inferir en alguna d’elles resultat
d’indefensió (SSTC 47/1987, 174/2009 o 7/2011).

El dret a que qualsevol acusat pugui ser assistit per un defensor “de la seva
elecció” forma part del contingut essencial del dret a l’assistència lletrada de
l’art. 24 CE (no, en canvi, de l’art.17 CE). Perquè encara que la Constitució no
reculli expressament el dret a la lliure elecció d’advocat, aquest dret s’ha de
considerar inclòs en el dret a l’assistència lletrada, com a mínim en el procés penal,
d’acord amb l’art. 6 del Conveni Europeu de drets humans i l’art. 14 del Pacte
internacional de drets civils i polítics que, conforme a l’art. 10.2 CE, són criteri
interpretatiu de la Constitució en matèria de drets. Així, el TC ha remarcat que
aquest dret comporta que l’interessat pugui encomanar la seva representació i el seu
assessorament tècnic a qui mereixi la seva confiança i a qui consideri més adequat
per a instrumentar la seva defensa. Per tant, en relació als acusats d’un procés
penal, el dret a l’assistència lletrada s’ha d’entendre com el dret a l’assistència
de l’advocat que lliurement es designi. A més, en el procés penal, si l’acusat no
designa un lletrat de la seva elecció, el dret a l’assistència lletrada també inclou
que se ni designi un d’ofici. Fora de l’àmbit penal, la llei regula els supòsits en
què es té dret a comptar amb un advocat d’ofici per falta de recursos
econòmics (perquè l’assistència lletrada genera costos econòmics als que no totes
les persones poden fer front i això estaria en contradicció amb la possibilitat real
d’accedir a un advocat defensor). Això es deriva del fet que la Constitució
prevegi a l’article 119 que “la justícia serà gratuïta quan així ho disposi la llei
i, en qualsevol cas, respecte dels qui acreditin insuficiència de recursos per a
litigar”7. En relació a l’advocat d’ofici, el TC ha precisat que el dret a l’assistència
lletrada no es satisfà amb la simple presència passiva de l’advocat, sinó que és
necessari que hi hagi una defensa real i efectiva. I lligat amb aquesta assistència
jurídica real i efectiva, hi ha el dret a l’intèrpret en les causes o processos penals
perquè és imprescindible que hi hagi una comunicació no només intel·ligible sinó

7
Actualment, la Llei 1/1996, de 10 de gener, d’assistència jurídica gratuïta fixa uns llindars d’ingressos
segons el tipus d’unitat familiar per sota dels quals es considera que hi ha insuficiència de recursos per a
litigar.

13
 fluïda entre defensat i advocat, tant per a establir l’estratègia de defensa com per
a procedir en la fase oral del judici (STC 71/1988)8.

Finalment, el dret a la defensa també comprèn l’anomenat “dret a l’última

paraula”, tal com recullen el CEDH (art.6.3.c) i el PIDCiP (art.14.3.d) i la LECrim
(art.739), com a oportunitat final per a que l’acusat manifesti el que consideri
oportú sobre els fets, les declaracions, etc. Segons el TC, com a manifestació del
dret a l’autodefensa és una de les garanties incloses en el dret de defensa de l’art.
24.2 CE (SSTC 181/1994, 93/2005 o 257/2007).

3) dret a ser informat de l’acusació formulada.

En el procés penal el primer dret de l’acusat i el que condiciona tots els altres és ser
informat de l’acusació presentada contra d’ell. Així, aquesta exigència
d’informació és un dels pressupòsits del dret de defensa perquè difícilment algú
pot defensar-se adequadament contra una acusació que desconeix. I és un garantia
bàsica per evitar la indefensió. El contingut constitucionalment garantit del dret a
ser informat consisteix en que sigui subministrada a l’acusat la informació
precisa i detallada en el més breu termini possible i en la llengua que
comprengui sobre els fets imputats i la qualificació jurídica d’aquests fets.
Perquè la defensa ha de poder desvirtuar els fets i refutar la qualificació
jurídica. Els fets constitueixen l’objecte del procés sobre el que ha de versar el
debat que vincula al jutjador, la qual cosa impedirà jutjar i, eventualment,
condemnar a l’acusat per delictes diferents al formulats per l’acusació i tampoc no
podrà qualificar el fets de forma més greu9. Per tant, tal i com ha remarcat el TC, el
tribunal no podrà “excedir-se dels termes en què ve fonamentada l’acusació o
apreciar fets o circumstàncies que no hagin estat objecte de l’acusació ni sobre
els quals, per tant, l’acusat no hagi tingut l’oportunitat de defensar-se” (SSTC
205/1989, 33/2003, 40/2004, 183/2005 o 155/2009).

8
La STEDH de 28 de novembre de 1978 (cas Luedicke, Belkacen i Koc) és important respecte el dret a
un intèrpret i remarca que la finalitat d'aquest dret és evitar la situació de desavantatge en què es troba un
acusat que no comprèn la llengua i que aquest dret és un complement de la garantia d'un procés just i
d'una audiència pública, així com d’ “una bona administració de justícia”.
9
Excepcionalment, el tribunal podria qualificar els fets de forma diferent si informa a les parts de la
possibilitat que el fet justiciable podria merèixer una altra qualificació legal; ho podria fer en aquest cas
perquè hauria donat a l’acusat la possibilitat de defensar-se contra aquesta imputació.

14
 Aquesta garantia del dret a ser informat de l’acusació formulada és traslladable
(lògicament amb les modulacions requerides) al procediment administratiu
sancionador, en tant que l’expedientat té dret a conèixer els càrrecs que s’hagin
formulat contra ell amb el consegüent dret a la inalterabilitat dels fets essencials
objecte d’acusació i sanció (SSTC 44/1983, 205/2003 o 197/2004).

4) dret a un procés públic.

La Constitució senyala amb caràcter general que “les actuacions judicials
seran públiques, amb les excepcions previstes per les lleis de procediment”
(art.120.CE), que “el procediment serà predominantment oral, sobretot en matèria
criminal” (art.120.2 CE), que “les sentències seran motivades sempre pronunciades
en audiència pública” (art.120.3 CE) i aquestes previsions s’han de connectar
amb el dret fonamental que estableix l’art. 24.2 CE, el dret a un procés públic.
La publicitat acompleix dues finalitats: d’una banda és primordialment un dret
de l’acusat que suposa que hi hagi una possibilitat d’un cert control (encara que
difús no inefectiu) del procés per part de la ciutadania, la qual cosa és una
garantia més que intenta evitar l’eventual indefensió que podria produir-se amb més
probabilitat i impunitat en el cas que el procés fos secret; i, d’altra banda, la
publicitat del procés també pretén crear (si no hi era), mantenir o renovar la
confiança de la comunitat en els tribunals. Aquesta dimensió ha estat destacada
tant pel TEDH (a l’interpretar l’art. 6.1 del CEDH) com pel TC espanyol a
l’interpretar l’art. 24.2 CE (SSTC 96/1987 i 64/1994). El requisit de la publicitat
es compleix, amb independència del nombre de persones que puguin presenciar el
procés, sempre que l’accés al judici sigui lliure (amb el límit de l’espai existent).
Tanmateix, aquesta garantia té tres límits importants: 1) segons la
jurisprudència del TC, el dret a un procés públic només és aplicable en plenitud
a la fase oral del procés, a on es produeixen i reprodueixen les proves de càrrec i de
descàrrec i es formulen les al·legacions i les peticions definitives de l’acusació i de
la defensa, i al pronunciament de la subsegüent sentència (STC 176/1988); 2)
aquesta garantia admet excepcions, d’acord amb el que ja preveu l’art. 120.1 CE,
si hi ha raons fonamentades en el que disposen les lleis; així, un judici es pot
realitzar a porta tancada: a) per raons d’ordre públic i de protecció de drets i
llibertats a les que es refereix l’art. 232 de la LOPJ; b) per raons de moralitat o
d’ordre públic o pel respecte degut a la persona ofesa pel delicte o a la seva família,

15
 als que es refereix l’art. 680 de la LECrim; i c) d’acord amb el que reveu l’art. 6.1
del CEDH, per raons de seguretat nacional en una societat democràtica o quan per
circumstàncies especials la publicitat pogués ser perjudicial per als interessos de la
justícia; 3) segons doctrina del TC, discutible al meu entendre, en el recurs
d’apel·lació no és imprescindible que sempre hi hagi vista pública, sinó que
dependrà de les circumstàncies de cada cas i de la naturalesa de les qüestions a
jutjar.
5) dret a un procés sense dilacions indegudes.
Segons el TC, el dret a que el judici es celebri sense dilacions indegudes és una
previsió constitucional aplicable a tot tipus de procediments (i no només als
penals) i que s’ha d’entendre en termes relatius, ponderant tots els factors que
concorren en cada concret procés judicial. Per tant, no es tracta d’un dret a un judici
ràpid sinó del dret a que el procés no es retardi per l’arbitrària i injustificada
passivitat del jutjador o per la indeguda influència de tercers. Segons la
jurisprudència del TC, aquesta previsió constitucional no implica un dret a que es
compleixin els terminis sinó el dret que la causa es resolgui en un termini
raonable (en concordança amb l’expressió que utilitza l’art. 6.1 CEDH). I per a
valorar la durada en termes de raonabilitat cal procedir de manera plenament
casuística, atenent a les singularitats de cada cas. Per tant, el concepte de “temps
raonable” és en principi obert i indeterminat i s’ha d’apreciar cas per cas,
d’acord amb uns criteris objectius (utilitzats també el TEDH) com ara la
complexitat del litigi, el comportament de les parts o de les autoritats
competents implicades, la forma en què ha estat portat per l’òrgan judicial,
l’estàndard mitjà admissible en aquest tipus de procediments o les conseqüències
del retard per als litigants (SSTC 5/1985, 324/1994, 177/2004, 38/2008 o
93/2008). Per tant, d’acord amb aquesta jurisprudència, no seria suficient per
entendre que hi ha dilacions indegudes el fet que no s’hagi respectat el termini per a
pronunciar sentència ni tan sols que aquest termini s’hagi sobrepassat molt, sinó que
a més caldria que aquesta dilatada durada no pugui ser considerada com a
“raonable”, segons els criteris esmentats10.

10
D’acord amb el TC, el zel que ha de posar l’autoritat judicial en assegurar la rapidesa del procés ha de
ser, lògicament, molt més gran en les causes en que hi hagi una persona presa, atenent a que és la llibertat
el valor que està en joc (STC 8/1990); és el que una part de la doctrina ha anomenat “principi
d’acceleració del procediment” (per exemple, V. Gimeno Sendra: Constitución y proceso. Madrid:
Tecnos, 1988).

16
 D’altra banda, perquè aquest dret es pugui entendre vulnerat és requisit
indispensable que el recurrent hagi denunciat les dilacions en el procediment
judicial previ, mitjançant el requeriment exprés a l’òrgan judicial suposadament
causant per a tal que cessin aquestes dilacions. No es tracta d’un formalisme sinó de
de proporcionar a l’òrgan judicial l’oportunitat de pronunciar-se sobre les dilacions i
perquè puguin posa remei al retard o la paralització de la tramitació del procés
(SSTC 177/2004, 153/2005 o 5/2010).
Finalment, cal tenir present que si s’arriba a provar que la dilació és efectivament
indeguda, sovint serà molt difícil sinó impossible restituir al titular del dret la
seva posició jurídica, i per tant caldrà acudir a les vies compensatòries o
substitutòries existents, com per exemple, rebaixar la pena per l’excessiva durada
del procés o acudir a la indemnització pels danys causats, d’acord amb el que
preveu l’art. 121 CE, per “error judicial” o “funcionament anormal de
l’Administració de Justícia”.

6) dret a utilitzar tots els mitjans de prova pertinents per la defensa.

Són titulars d’aquests dret no només els qui són objecte d’una acció penal sinó
tots els qui acudeixen a la jurisdicció en qualsevol tipus de procediment (STC
173/2000), i també l’expedientat en un procediment administratiu sancionador (STC
212/1990). El contingut d’aquest dret consisteix en què siguin admeses i
practicades per l’òrgan judicial totes les proves pertinents, sense que es pugui
obstaculitzar o impedir el seu exercici. Segons el TC, és preferible incórrer en
excés en l’admissió de proves que en la seva denegació (STC 30/1986), perquè
aquest dret reconeix al qui intervé com a litigant el poder “de provocar l’activitat
processal necessària per a aconseguir la convicció de l’òrgan judicial sobre
l’existència o inexistència dels fets rellevants per a la decisió del conflicte objecte
del procés” (SSTC 19/2001 o 4/2005). Tanmateix, aquest dret, que és de
configuració legal, no comprèn el poder de portar a terme una activitat
probatòria il·limitada que faculti a les parts a exigir qualsevol proba que vulgui
practicar sinó que només atribueix el dret a la recepció i pràctica de les que
siguin considerades “pertinents”, entesa la pertinença com la relació entre els fets
provats i el thema decidendi (SSTC 51/1985, 165/2001 o 147/2002). Prova
“pertinent” és aquella que es pot qualificar com a útil, lícita i idònia per al
procés, i que versa sobre fets que no siguin notoris i que per això necessitin prova i

17
 que estiguin relacionats amb l’objecte del procés i les al·legacions de les parts.
Són les parts que les proposin les que hauran d’argumentar la seva
transcendència i, per tant, que són pertinents, però serà el jutge qui haurà de
realitzar el “judici de pertinença” que el porti a prendre la decisió que
correspongui, decisió que ha de ser suficientment motivada i raonada (SSTC
52/1989 o 70/2002). Per tant, es vulneraria aquest dret i es produiria indefensió,
si es denegués una prova proposada per les parts sense motivació o amb
motivació que resultés incongruent, arbitrària o no raonable, o quan havent
estat admesa la prova no es practiqués per causes imputables a l’òrgan judicial,
i quan aquesta prova fos rellevant per a la decisió 11; perquè el TC ha remarcat
que “no qualsevol irregularitat o omissió processal en matèria de prova causa
indefensió material constitucionalment rellevant” sinó que “cal demostrar que
l’activitat probatòria era decisiva per a la defensa” (SSTC 89/2010) o 14/2011).
D’altra banda, com a regla general, i d’acord amb els principis d’immediació,
oralitat i contradicció que han de presidir el procés penal, les proves que s’hi
practiquin s’han de realitzar predominantment i preferentment en el judici oral, però
quan la seva reproducció sigui impossible (com a vegades succeeix), la denominada
“prova preconstituïda”, realitzada amb anterioritat al judici oral, pot ser vàlida si va
ser practicada amb totes les garanties i pot ser objecte de debat en el judici oral que
possibiliti la defensa de l’acusat.

7) dret a no declarar contra un mateix, i a no confessar-se culpable.

Aquests drets estan estretament connectats al dret a la presumpció d’innocència
(que veurem tot seguit) i al dret a la defensa. La seva constitucionalització respon a
la convicció que l’Estat democràtic de dret no pot posar a l’individu davant del
dilema d’haver de mentir o de perjudicar-se davant d’una acusació, sinó que
l’imputat o investigat per la comissió d’uns fets punibles té el dret al silenci, total
o parcial, i fins i tot deixa d’estar sotmès a l’obligació jurídica de dir la veritat
(SSTC 155/2002, 198/2006 o 148/2008). En aquest sentit, el TC ha considerat
aquests drets com a instrumentals del més genèric dret de defensa en la seva

11
Qualsevol d’aquestes vulneracions del dret han de ser al·legades i provades pel demandant
d’emparament (SSTC 156/2008 i 14/2011). La denegació de proves que el jutjador consideri inútils o
inadequades a la qüestió debatuda no suposen necessàriament indefensió perquè aquesta facultat
denegatòria ve imposada per tal d’evitar les dilacions indegudes; ara bé, a l’hora de valorar la pertinença,
l’òrgan judicial no pot sacrificar la realització de proves a altres interessos com la l’economia processal o
la celeritat.

18
 manifestació passiva, que implica que en cap cas i per cap mitjà, es pot forçar a
algú a declara contra sí mateix o a confessar-se culpable (SSTC 197/1995 o
68/2005). En conseqüència, quan la LECrim regula les declaracions dels processats
(art. 385 a 409) no exigeix jurament, estableix que no es pot emprar cap tipus de
coacció o amenaça i imposa al jutge l’obligació de practicar totes les diligències
necessàries per adquirir el convenciment de la veritat independentment de la
confessió del processat. Així, pel TC aquests drets entronquen també amb una
de les manifestacions de la presumpció d’innocència: la que situa a l’acusació la
càrrega de la prova i la que estableix que no es pot obligar a l’imputat a
aportar proves que suposin una autoincriminació (SSTC 167/2001, 76/2007 o
147/2009). Tanmateix, tal com a remarcat el TC, aquests drets a no declarar contra
un mateix i a no confessar-se culpable no es veuen conculcats quan les persones
han de tolerar deures com l’anomenat control d’alcoholèmia (STC 161/1997,
encara que amb vots particulars discrepants) o el deure de col·laboració del
contribuent amb l’Administració tributària per a que li subministri dades
objectives per a la seva investigació (SSTC 110/1984 o 76/1990).

8) dret a la presumpció d’innocència.

És el fonament del procés penal del modern Estat de Dret i està reconegut amb
formulacions d’igual significat a la DUDH (art.11), al PIDCiP (art. 14.2) i al CEDH
(art. 6.2). No és només un principi del que es deriven límits pel legislador i criteris
per a la interpretació de les normes sinó que és un autèntic dret fonamental que té
com a contingut que ningú pot ser condemnat sense proves que, practicades
legítimament conforme a les exigències constitucionals, l’incriminin demostrant la
seva culpabilitat. I implica per tant que la càrrega de la prova sempre recau
sobre qui acusa i mai s’ha de requerir prova a l’acusat sobre la seva innocència
(STC 109/1986). No obstant això, segons la jurisprudència del TC, aquest dret és
compatible amb l’adopció de mesures cautelars com la detenció o la presó
provisional, sempre que aquestes mesures s’adoptin mitjançant resolució
judicial fonamentada en dret i siguin proporcionades i raonables, havent
d’extremar-se el rigor en el compliment d’aquests requisits en atenció a la
importància del bé jurídic que es protegeix (la llibertat). Si no es fes així, la
presumpció d’innocència, a la pràctica, podria quedar greument lesionada,
especialment al valorar el jutge conceptes tan oberts utilitzats per la LECrim com el

19
 risc de fuga, el perill per a la investigació delictiva (per destrucció, alteració o
ocultació de proves) o el perill de reiteració delictiva. Amb la regulació actual
“l’alarma social” s’ha exclòs com a motiu o finalitat de la presó provisional.
Per tant, fins que es declari en sentència condemnatòria ningú pot ser considerat
culpable (presumpció iuris tantum d’absència de culpabilitat), la qual cosa implica
més enllà d’un principi de dret processal (in dubio pro reo) que el jutge ha
d’absoldre quan no arriba al convenciment de culpabilitat. Perquè
constitucionalment la presumpció d’innocència és un dret fonamental que
empara a tothom fins que la presumpció no queda destruïda per la prova de
culpabilitat, i això es produeix quan existeix prova de càrrec suficient que
fonamenti la certesa de la culpabilitat segons valoració del jutjador, que ha de fer
explícits els raonaments que sustenten la seva convicció. Tanmateix, segons el TC,
no és inconstitucional la “prova indiciària”, que és la que es dóna quan el fet
objecte de prova no és el constitutiu de delicte sinó un altre intermedi que permet
arribar-hi per inferència lògica; aquest tipus de prova sempre ha de ser vista amb
una precaució extrema i requereix que els indicis estiguin plenament provats i
no consisteixin en meres sospites i que l’òrgan judicial expliciti el raonament
lògic que partint dels indicis l’ha portat a la convicció de la culpabilitat de
l’acusat (SSTC 174/1985, 17/2002, 229/2003, 111/2008 o 25/2011).
Finalment, respecte de les situacions extraprocessals, la presumpció
d’innocència també inclou el dret a tenir la consideració i el tracte
corresponent de no ser l’autor o partícip en fets de caràcter delictiu o anàleg (STC
109/1986) i això obliga tothom (i especialment autoritats i mitjans de
comunicació) a tractar com a no culpable l’acusat però no condemnat.

9) dret a no ser obligat a declarar per raó de parentiu o de secret professional

sobre fets presumptament delictius.
L’última frase de l’art. 24.2 CE estableix que “la llei regularà els casos en els
quals, per raó de parentiu o de secret professional, no s’estarà obligat a
declarar respecte de fets presumptament delictius”. Es tracta d’un remissió al
legislador per a la determinació del casos en què s’està exonerat de declarar com
a testimoni, degut a que es considera necessari protegir les relacions parentals des
d’un punt de vista humanitari, o bé perquè es vol protegir en un Estat de dret les
relacions fiduciàries en determinades relacions professionals. Així, independentment

20
de l’exempció de l’obligació de denunciar que preveuen els articles 261 i 263 de la
LECrim, l’art. 416 de la LECrim dispensa de l’obligació de declara als parents
més propers i a l’advocat defensor respecte dels fets que el seu client li hagués
confiat en la condició de defensor. No obstant, uns i l’altre poden declarar, si volen,
sempre després que el jutge els hagi advertit que no estan obligats a fer-ho. D’altra
banda, cal tenir present que la LOPJ (arts. 437.2 i 438.2) obliga a advocat i
procurador a guarda silenci de tots els fets o notícies que hagin conegut per
qualsevol de les seves actuacions professionals i, per tant, no poden ser obligats a
declarar sobre això.

En síntesi, un procés amb totes les garanties, que és el que en definitiva estableix
l’art. 24.2 CE, només es dóna quan s’asseguren aquestes garanties en tots els seus
extrems, que aquí només s’han explicat en els seus elements més bàsics.

21