LITERATURA COMPARADA. GRUP 8 (PROF.

JORDI JULIÀ)

TEMA 5: ELS GÈNERES LITERARIS

Tot sovint, quan parlem de literatura, podem referir-nos a les obres concretes que
llegim, i dir, per exemple, que «Romeu i Julieta ens ha entristit», que «el Quixot ens
ha fet passar bones estones», i que «Les flors del mal ens han sorprès»; i si fem
això parlem de textos particulars i de la impressió que ens han causat. Ara bé, tot
sovint podem fer afirmacions que no remeten a obres determinades, com quan
diem que «sempre m’enduc una novel·la quan viatjo», que «no entenc la poesia» o
que «m’agraden les comèdies perquè em fan riure». Entre la noció de literatura
en general i els textos concrets en particular, hi ha unes categories
intermèdies que ens serveixen de mediació, que agrupen en classes les diferents
obres, i que anomenem els gèneres literaris. Aquests gèneres remeten al model o
al patró que ha proporcionat un text determinat (que ha fet fortuna o que ha
inaugurat una manera de fer) o bé a un conjunt de trets que s’han observat en
diferents obres amb una factura característica o amb un tractament semblant del
tema. La Teoria de la Literatura és la disciplina literària que, amb una mirada
generalista, descriu i analitza els gèneres literaris, tot i que des de la Literatura
Comparada, concretament des de l’àmbit de genologia, s’ha volgut estudiar
l’evolució històrica dels diferents gèneres i l’equivalència d’aquestes formes i
temes entre cultures diferents.
Durant llargs períodes de la tradició crítica occidental s’ha concebut l’estudi de
la literatura com la descripció de les característiques principals de les tres grans
formes genèriques, altrament anomenades per J. W. Goethe formes naturals,
èpica, poesia i drama, i dels seus diferents subgèneres o concrecions històriques:
sàtira, elegia, epigrama, idil·li, novel·la, etc. A vegades, però, els textos, han quedat
simplificats en dos grups, com va fer Gérard Genette amb el concepte de ficció
(literatura que s’imposa pel caràcter imaginari dels seus continguts, com la
novel·la o el teatre) i dicció (obres que s’imposen per les seves característiques
formals, com la poesia), tot i que la divisió a vegades és poc clara.

1
 LITERATURA COMPARADA. GRUP 8 (PROF. JORDI JULIÀ)

Precisament, els primers autors que van explicar les produccions culturals de
la seva època van començar a referir-s’hi a través d’uns models literaris, d’unes
etiquetes categoritzadores. Així Plató, al llibre III de La República, distingia entre
les (1) creacions no mimètiques (la poesia lírica), (2) obres mimètiques pures (en
què parlen directament els personatges, com passa al teatre) i aquelles (3)
imitacions simples, en què el narrador refereix tot el que passa sense cedir la veu
als personatges (com en el cas de l’èpica o el ditirambe). A la Poètica, poc després,
Aristòtil, va explicar que totes les produccions poètiques del seu temps (és a dir,
totes les creacions literàries) eren imitacions de la realitat, però les obres no
sempre tenien els mateixos trets, i va distingir entre els mitjans, els modes i els
objectes de la imitació. Segons els mitjans que fa servir el poeta per imitar, a part
de la veu, tenim els instruments musicals, de manera que en la lírica aulètica o
citarística es canta sempre acompanyada de música (una flauta o una cítara, per
exemple). Segons els modes de la imitació, l’aede podia parlar dels fets de
diferents personatges i puntualment cedir-los la paraula (i tenir el mode èpic),
mentre que l’actor parlava sempre exclusivament per boca d’un personatge
(mode dramàtic). Segons els objectes de la imitació, si una obra es fixa en
personatges superiors a la mitjana normal (déus, semidéus, herois o reis) estarem
davant d’obres èpiques o tràgiques (l’Odissea o Èdip rei), en canvi, si mostra
personatges inferiors a la mitjana normal estarem davant de comèdies.
Aristòtil va establir que la forma d’imitació més elevada era la tragèdia perquè
feia sorgir la catarsi, un benefici per a l’espectador, ja que a través de l’empatia
podia purificar passions com la pietat i el temor. Des d’aleshores fins al segle XVIII,
per a les estètiques de tradició clàssica la tragèdia serà concebuda com el gènere
predilecte (en oposició als anomenats gèneres menors), mentre que, avui dia, el
mode literari de més prestigi és el de la narrativa, i la novel·la en particular. D’acord
amb la preferència d’unes èpoques per unes formes literàries determinades, alguns
autors han descrit una evolució dels gèneres segons diferents períodes històrics o
etapes, com és el cas de G. W. F. Hegel o Ferdinand Brunetière.

2
 LITERATURA COMPARADA. GRUP 8 (PROF. JORDI JULIÀ)

Els gèneres són estructures que van canviant històricament, però que malgrat
les variacions mantenen un patró semblant i proposen un model bàsic. El teòric
canadenc Northorp Frye va parlar d’una radicals de la presentació, és a dir, d’un
conjunt de trets invariables que determinen la situació de comunicació específica.
Així, per exemple, un novel·lista escriu una narració en què parla un narrador a
un narratari (que pot ser un personatge o el lector). Un poeta escriu un poema en
què el jo poètic s’adreça a un tu poètic (ja sigui un altre personatge, ell mateix, o
un oient o lector). I un dramaturg escriu un diàleg teatral on s’expressen diferents
personatges entre ells, i són contemplats (sense ser-ne conscients) pels
espectadors.
A part, és ben clar que aquestes diferents formes literàries responen a uns
desitjos concrets a l’hora de mostrar l’existència humana, i a unes fórmules
discursives i lingüístiques que són les òptimes i adequades per exposar un
contingut. Així, doncs, quan algú vulgui expressar les idees i els sentiments optarà
per un poema o un assaig (en què parla usualment un jo en confidència, de la seva
interioritat), mentre que si algú vol presentar accions o fets, o descriure la gent i
les seves conductes, optarà per escriure una narració (en què parla un narrador i
exposa la seva visió d’un esdeveniment o d’una societat) o una obra de teatre (en
què veiem en escena els personatges actuar i explicar-se entre ells). Des d’aquesta
perspectiva, pot dir-se que aquestes estructures genèriques sovint proporcionen
als creadors un model mental a través del qual poden vehicular les seves idees
particulars o històriques sobre el jo, el món i la condició humana.
Si, com diria Harry Levin, la literatura es una institució, els gèneres també ho
seran, ja que atorgaran literaritat i valor a les obres que s’hi amparen. Els
diferents autors els utilitzen per crear (en la mesura que un text, escrit amb una
determinada estructura, influeix un altre), i la societat fomenta aquests models
(pensem en els premis literaris de poesia, teatre o novel·la). Els escriptors, deixen
pistes dels esquemes que estructuren les seves obres, als títols i subtítols, i per
tant, de les convencions de creació i lectura: com han de ser entesos i llegits.

3
 LITERATURA COMPARADA. GRUP 8 (PROF. JORDI JULIÀ)

En tots els àmbits del saber hi ha la voluntat per agrupar i categoritzar els
diferents animals, vegetals, minerals, etc., en odres, espècies, famílies, grups o
categories, a causa d’una tendència natural humana (1) a buscar semblances
entre diferents elements, (2) a comprendre de manera conjunta fenòmens que
se’ns mostren separades, i (3) a potenciar l’economia del llenguatge que busca
referir el món divers. No és estrany, doncs, que sigui tal la necessitat de
categoritzar les obres, de trobar reconeixement cap a la feina feta (per part d’un
autor) i de guiar el consumidor, que, fins i tot, trobem les marques remàtiques
dels gèneres a la llista dels títols més llegits al diari, als rètols de les biblioteques,
o a les portades dels llibres.

JORDI JULIÀ
Universitat Autònoma de Barcelona