HÉCTOR GARCÍA Y BIEL GUARDIOLA

JOAN FUSTER

Biografia de l’autor.

Joan Fuster i Ortells (1922-1992), natural de Sueca, València, va ser un destacat

advocat, historiador, crític literari, poeta i assagista que va exercir un paper crucial

en la intel·lectualitat valenciana del segle XX. Malgrat els seus humils orígens, la

seua família va donar suport a la seua educació, la qual cosa li va permetre cultivar

la seua passió pels llibres, la lectura i la història local, despertant el seu interés en la

llengua i la cultura valenciana.

Inicialment advocat, Fuster va abandonar eixa professió per a seguir la seua vocació

literària. Va començar com a columnista i crític literari, destacant-se com a poeta i

articulista autodidacta. La seua obra inicial, com "Sobre Narcís" i "Ales o mans," va

marcar l'inici de la seua prolífica carrera literària. A més, va participar com a

codirector de la revista Verb.

Fuster va evolucionar des de la poesia cap a una àmplia gamma de gèneres,

destacant en assajos llargs que abordaven la història cultural i lingüística del País

Valencià. En 1962, la seua obra més coneguda, "Nosaltres els valencians," va

explorar la identitat cultural valenciana, encara que també va enfrontar controvèrsies

amb "El País Valencià."

Diccionari per a ociosos.

L'estructura de Diccionari per a ociosos és senzilla: una sèrie d'escrits d'extensió

desigual i de temàtica variada ordenats alfabèticament. Hi predomina el model

estructural argumentatiu. Són assajos de caire deliberatiu, és a dir, centrats en la

reflexió, amb un to marcadament persuasiu. Fuster també ha conreat els assajos

divulgatius (que nosaltres hem estudiat com assajos acadèmics, és a dir, textos que

representen un punt de vista personal sobre un tema especialitzat). Sovint els textos

queden oberts a interpretacions: Fuster no dóna solucions ni morals, aporta punts

de vista diferents o personals que inciten a la nostra reflexió. Tots els textos van

encapçalats per una paraula que fa de títol. Els títols es poden considerar

parcialment temàtics, ja que ens indiquen el tema que s'hi tractarà però no

l'enfocament ni el punt de vista de l'emissor. Atesa l'estructura de diccionari,

anomenarem «entrada» a cadascun dels títols tal com es fa en els autèntics

diccionaris. Hi ha una varietat de tipologies en Diccionari per a ociosos: des de

l'aforisme a la divagació i la dissertació sistematitzada. A voltes, Fuster parteix d'una

anècdota per iniciar la seua reflexió. Altres vegades, parteix d'una cita o d'una veritat

comunament acceptada que vol revisar. No heu de confondre aquestes anècdotes o

sentències amb el tema dels assajos: són el punt de partença, no el punt d'arribada.

La temàtica és molt variada, sempre centrada al voltant de l'ésser humà, i hi

apareixen tant referències cultes i erudites com elements trets de la quotidianitat.

La llengua és estàndard però molt flexible i àgil. Hi apareixen elements més

col·loquials i d'altres de més cultes (recordeu que són textos literaris) i abundants

figures retòriques. Fuster fa servir l'estàndard oriental. Hi abunden l'humor i la ironia,

cosa que us obligarà a «llegir entre línies» i no quedar-vos en allò superficial i

anecdòtic.
Context històric i social de diccionari per a ociosos.

Diccionari per a ociosos és una obra de l'escriptor i assagista valencià Joan Fuster.

Aquest llibre es va publicar per primera vegada el 1964 i s'ha convertit en una obra

destacada de la literatura catalana contemporània.

Joan Fuster va néixer el 1922 i va morir el 1992. La seua vida i obra van abastar un

període significatiu de la història contemporània d'Espanya i Catalunya. Durant la

seua joventut, va viure el període de la Segona República Espanyola (1931-1939),

la Guerra Civil Espanyola (1936-1939) i la posterior dictadura franquista

(1939-1975). La dictadura de Francisco Franco va ser un període de repressió

política i cultural, durant el qual es van limitar les llibertats civils i es va imposar un

fort control sobre la llengua i la cultura catalanes.

Joan Fuster va ser una figura clau en la resistència cultural i lingüística contra el

règim franquista. Va participar activament en la defensa i promoció de la llengua i la

cultura catalanes, malgrat les restriccions imposades pel govern central. Durant els

anys 60, en ple franquisme, va publicar "Diccionari per a ociosos", una obra que

reflecteix la seua aguda mirada sobre la societat, la cultura i la llengua catalana.

Influències de l’obra.

Aquesta obra, a més de ser un exercici filosòfic, és una immersió en la cultura

catalana i valenciana, ja que Joan Fuster va mantenir una connexió profunda amb la

seva terra natal. Les referències i les al·lusions a aquesta cultura es manifesten al

llarg del diccionari, fent-lo també una crida a la preservació i valoració de la identitat

local.
La influència de les corrents filosòfiques del segle XX, com l'existencialisme i el

pensament fenomenològic, es deixa veure en la manera com Fuster aborda temes

transcendentals i qüestiona la naturalesa humana. La seva obra esdevé, així, un

espai de reflexió profunda sobre la condició humana.

A més a més, la implicació activa de Joan Fuster en els moviments polítics i socials

del seu temps, especialment durant les dècades de 1960 i 1970, s'hi reflecteix. A

través del diccionari, l'autor expressa el seu compromís amb les lluites per les

llibertats democràtiques i deixa clares les seves opinions sobre la situació política i

social del País Valencià.

Analització d’un fragment:

COVARDIA: Si volem —i ho hauríem de voler—, sempre trobarem una raó per a

excusar les accions del covard : la seva covardia. Perquè, ¿qui és que no ha

tingut mai por? És clar que la por pot ser superada : diuen que el valent no és

sinó un que té por i se l’aguanta… Per exemple: covards.

Aquesta entrada forma part de l’obra de Joan Fuster Diccionari per a ociosos

(publicada en 1964 i escrita a la manera del Diccionari filosòfic de Voltaire), on

l’autor reflexiona sobre temes diversos, sobre els problemes de l’ésser humà, de

forma subjectiva. A “Covardia”, trobem molts trets característics dels seu estil com

la modalització intensa a través de la primera persona del plural inclusiu (volem,

trobarem..), de manera que implica el lector en la seua reflexió i, en menys quantitat,

del singular(sé); una interrogació retòrica “qui és…por?”; ús dels guionets per reforçar

el seu posicionament “-i ho…voler-“; verbs d’opinió personal “sé”; cursiva “valentia”,

amb valor connotatiu; perífrasi d’obligació “hauríem de voler”; present de subjuntiu

en les oracions negatives amb valor imperatiu i estructura bimembre en “no

censureu, no condemneu”, verbs performatius (voler, saber, censurar…); lèxic

valoratiu ( És clar que, potser…); interpel·lacions al lector, expressions populars;

frases curtes; sentencionalitat…

Hi podem diferenciar una estructura argumentativa clara: La introducció aniria des

de «Si volem...» fins a «...mai por?», on l’autor planteja ja el tema que tractarà: la

covardia i la seua justificació. El desenvolupament ocupa des de «És clar que la

por...» fins a «...sou un covard». L’autor exposa la relativitat del concepte, adduint que

la valentia no exclou la por i que un excés de valentia pot considerar-se temeritat. La

conclusió ocupa des d’«Una bona regla de conducta...» fins al final del text. En

aquesta part, l’escriptor arriba a la tesi del text: el millor que es pot fer, parlant de la

covardia i de qualsevol altra cosa, és no condemnar ningú per una cosa que és molt

probable que siguem en algun moment determinat. A més a més, l’argumentació

segueix una estructura sintetitzant o inductiva que va de les idees concretes, «Si

volem –i ho hauríem de voler–, sempre trobarem una raó per a excusar les accions

del covard: la seua covardia», a la idea més general, que és, en el cas de

«Covardia»,un consell ètic: «Una bona regla de conducta en això com en tantes altres

esferes i coses, serà aquesta: no censureu, no condemneu ningú perquè siga allò

que vosaltres podeu ser en alguna ocasió. Per exemple: covards».

El text presenta diverses figures retòriques que contribueixen a l'expressivitat i

persuasió del missatge.

En principi, l’epístrofe: La repetició de la paraula "por" al final de les oracions serveix

per reforçar l'èmfasi en el tema central de la por. Aquest recurs estilístic crea una

estructura rítmica que destaca la importància de la qüestió plantejada.

Segons, polisíndeton: La repetició de la conjunció "i" en la frase "Si volem —i ho

hauríem de voler—, sempre trobarem una raó per a excusar les accions del covard"

no només afegeix èmfasi, sinó que també proporciona un ritme particular al discurs.

Aquesta tècnica ajuda a connectar les idees de manera fluida i a mantenir l'atenció

del lector.

A continuació: antítesi: L'ús de l'antítesi es fa evident amb la contraposició entre "si

volem" i "i ho hauríem de voler". Aquest contrast destaca la dualitat de la decisió,

subratllant la importància del desig i la necessitat moral d'aquest.

Per acabar, paradoxa: En l'afirmació "diuen que el valent no és sinó un que té por i se

l'aguanta", s'introdueix una paradoxa interessant. Aquesta afirmació aparentment

contradictòria suggereix que la veritable valentia no rau en l'absència de por, sinó en

la capacitat de fer front a la por i continuar endavant malgrat aquesta.

En conjunt, aquestes figures retòriques enriqueixen la prosa, donant profunditat i

impacte al missatge sobre el paper fonamental de la por i la valentia en la condició

humana.