Joan Fuster

JOAN FUSTER

Rellotge
Aquest text, titulat «Rellotge», forma part del llibre Diccionari per a ociosos, publicat l’any 1964. En aquesta
obra, escrita a la manera del Diccionari filosòfic de Voltaire, es recullen seixanta-una reflexions ordenades
alfabèticament, cada una sobre una qüestió concreta i amb una extensió diversa: n’hi ha que tenen forma
d’aforisme i d’altres ocupen unes quantes pàgines. Fuster fa un repàs dels grans temes del segle xx: el paper
de l’intel·lectual, la justícia, la idea de progrés, la de nació i de nacionalisme; al costat també de temes de
sempre com ara el sexe i l’amor, la mort, la llibertat, la creació artística, l’atzar, etc. Reflexiona i fa reflexionar
sobre els problemes de l’ésser humà modern en un llibre que vol maridar l’ociositat, és a dir, el divertiment,
amb el diccionari, açò és, el saber rigorós i sintètic. Diccionari per a ociosos és considerat, en conjunt, una obra
d’assaig deliberatiu, on l’important no és el tema a tractar, sinó la projecció de la personalitat subjectiva del
qui l’escriu. No és sobrer recordar que Fuster va construir una obra literària coherent i d’una magnitud extraor-
dinària, tant pel que fa al nombre de publicacions com a la qualitat i la influència dels seus escrits.
El text pertany a l’àmbit literari, concretament a la literatura d’idees o assaig, un gènere caracteritzat
perquè s’escriu en prosa, exclou la ficció i hi predomina la tipologia textual argumentativa, disfressada d’ex-
positiva a partir de l’enunciació inicial de la tesi. L’objectiu del conjunt del text és mostrar la personalitat de
l’autor i el seu punt de vista sobre la realitat, però ho fa amb unes característiques formals que recorden al
lector una exposició gairebé científica, amb la càrrega de credibilitat i solvència que s’associa a aquest tipus
de text. Per això, el llenguatge que fa servir Fuster és entenedor però culte, com ho demostren fragments
com aquest: «El fet que hi hagués una abundant literatura gnòmica, de sentit lúgubre i admonitori, destinada
a ornar els rellotges solars, ve paradoxalment a confirmar això».
El títol del text, com ocorre amb totes les entrades del diccionari, és temàtic, tot i que no ens avança cap
a on dirigirà les seues reflexions. Per a fer-ho, Fuster utilitza noms simples a manera d’entrada, en aquest
cas, «Rellotge», un objecte quotidià que li serveix d’excusa per a parlar de temes més profunds, com ara la
consciència del temps, o del pas del temps, en l’època moderna. En el prefaci, l’autor explica la incapacitat
d’ordenar els assajos de manera temàtica o cronològica, i diu: «[...] m’he decidit per una tercera solució, ben
còmoda: la d’encapçalar cada nota amb una paraula clau, i disposar-les segons la gradació alfabètica d’aques-
tes paraules».
Per tant, encara que inicialment el tema principal del text siga el rellotge com a objecte, Fuster reflexiona
sobre com l’evolució d’aquest invent ha afectat la nostra percepció del temps, que ha passat de ser una idea
abstracta a una idea molt concreta, amb minuts i segons, i sempre present en la nostra vida. Fuster, com a
pensador, és el reflex del segle xx, un segle alhora terrible i formidable. Si s’observa la seua obra en conjunt,
és ben fàcil detectar-ho en determinades actituds vitals de l’autor davant la llibertat, la naturalesa, la justícia
o, en aquest cas, la consciència temporal de l’ésser humà.
«Rellotge» es presenta en un únic paràgraf, una estratègia que es repeteix en moltes de les entrades del
Diccionari. Tot i això, hi podem diferenciar una estructura argumentativa clara:
■■ La introducció aniria des de «De vegades penso que la generalització en l’ús dels rellotges...» fins a «...ha

començat a tenir al seu abast la màquina domèstica o personal del rellotge». En aquesta part, Fuster intro-
dueix el tema de què parlarà: el rellotge de butxaca o de monyica i les conseqüències per a l’ésser humà.
■■ El desenvolupament ocupa bona part del text, des d’«El rellotge de sol...» fins a «...a fraccions d’una

velocitat incomprensible». Ací, l’autor argumenta com ha canviat la percepció del temps a mesura que
els rellotges han evolucionat i s’han incorporat a la vida quotidiana, fins i tot, com a objecte portàtil, fet
que ens fa ser conscients en tot moment de la nostra temporalitat.

41
Joan Fuster

RELLOTGE

■■ Per últim, la conclusió del text va des d’«En el puny portem un adust indicador...» fins al final del text.
L’autor conclou que la societat actual ha canviat respecte a la dels nostres avantpassats perquè la nos-
tra percepció del temps és més directa i, fins i tot, indefugible.
Tot el fil de l’argumentació segueix una estructura enquadrada, ja que la tesi s’introdueix al principi del
text («De vegades penso que la generalització de l’ús dels rellotges portàtils deu haver estat una de les revo-
lucions més profundes de la vida de la humanitat, en l’època moderna. Una revolució silenciosa i lenta, quasi
imperceptible en les seves manifestacions, però de conseqüències subtilment acusades») i es recupera al
final («En el puny portem un adust indicador de la incertesa de viure i de la fatalitat de la mort. I això ha hagut
de fer-nos distints –una mica distints, si més no– dels nostres avantpassats. És la revolució de què parlava
al principi»).
Una vegada analitzada l’estructura, podem resumir el text de la manera següent. Joan Fuster reflexiona
sobre com l’ús dels rellotges portàtils afecta la percepció que els éssers humans tenim sobre el pas del temps,
i també sobre com aquesta percepció ens fa distints dels nostres avantpassats, que tenien una consciència
temporal més vaga o lligada a cicles temporals més llargs.
«Rellotge» s’adscriu, com ja hem dit, a l’assaig, en el qual la perspectiva de l’autor té una importància cen-
tral, per això, es tracta d’un text molt modalitzat, en què apareixen diversos díctics que denoten la presència
de l’autor (el subratllat és nostre): en primera persona del singular, «De vegades penso» (l. 1), «Sospito que
tot devia ser ja una mica distint» (l. 20), en primera persona del plural, «Ara tenim comptadors» (l. 22), «ens
han explicat» (l. 31), «no ens n’adonem» (l. 35), etc. L’ús d’aquests díctics ens indica que Fuster no perd de
vista mai el seu públic, i mentre l’informa, procura enunciar-li amb la major veracitat possible el seu punt de
vista sobre l’assumpte en qüestió, alhora que s’esforça a convéncer-lo i a fer-lo pensar sobre el tema per ell
mateix.
Uns altres elements que mostren la modalització del text són l’ús d’un gran nombre de substantius valora-
tius (revolució, exemplaritat, duresa, impacte, incomprensible, advertència, fatalitat, mort), i també d’adjec-
tius (lenta, lúgubre, implacable, altisonant, obscur...) que, com bé diu Fuster, sempre són subjectius. A més,
també trobem adverbis de manera (subtilment, paradoxalment...) i quantificadors (menys, massa, més...).
En el text també trobem diversos recursos literaris, la qual cosa remarca el caràcter literari del text. A tall
d’exemple, en la l. 4 trobem una antítesi (el subratllat és nostre) «conseqüències subtilment acusades», mit-
jançant la qual, amb l’ús de termes oposats, Fuster relativitza les seues idees. En la l. 19 hi ha una metàfora en
l’expressió següent: «escandir les rutines de la gent», ja que escandir és un verb que s’usa exclusivament per a
poesia i que significa ‘mesurar un vers’. Amb l’ús d’aquest verb, Fuster està realitzant una comparació entre la
poesia i la quotidianitat. En la l. 30 trobem una prosopopeia en l’expressió «esfera impassible», ja que l’autor
atribueix a l’esfera del rellotge, és a dir, a un ésser inanimat, una qualitat pròpia dels éssers humans. Detectem
també una altra metàfora en la l. 38 amb «el temps s’escola», on Fuster parla del temps com un líquid que es
filtra i desapareix. Finalment, en la línia 42, localitzem la metàfora següent: «El temps, llavors, era un magma
obscur, insondable, de fluència apagada». En aquest cas, l’autor compara el temps amb un «magma», una
mescla confusa que no es pot mesurar, inescrutable.
Una vegada analitzat el text «Rellotge», podem concloure que es tracta d’un exemple molt representatiu
de la literatura fusteriana, que mitjançant l’assaig i els seus mecanismes textuals (com ara la modalització)
reflexiona i ens fa reflexionar sobre temes molt amplis, en aquest cas, la relació entre l’ésser humà i el temps
a partir d’un objecte quotidià com ara el rellotge.

42