Joan Fuster

JOAN FUSTER

Lectura
Aquest text, titulat «Lectura», forma part del llibre Diccionari per a ociosos, publicat l’any 1964. publicat
l’any 1964. En aquesta obra, escrita a la manera del Diccionari filosòfic de Voltaire, es recullen seixanta-una
reflexions ordenades alfabèticament, cada una sobre una qüestió concreta i amb una extensió diversa: n’hi ha
que tenen forma d’aforisme i d’altres ocupen unes quantes pàgines. Fuster fa un repàs dels grans temes del
segle xx: el paper de l’intel·lectual, la justícia, la idea de progrés, la de nació i de nacionalisme; al costat també
de temes de sempre com ara el sexe i l’amor, la mort, la llibertat, la creació artística, l’atzar, etc. Reflexiona
i fa reflexionar sobre els problemes de l’ésser humà modern en un llibre que vol maridar l’ociositat, és a dir,
el divertiment, amb el diccionari, açò és, el saber rigorós i sintètic. Diccionari per a ociosos és considerat, en
conjunt, una obra d’assaig deliberatiu, on l’important no és el tema a tractar, sinó la projecció de la personali-
tat subjectiva del qui l’escriu. No és sobrer recordar que Fuster va construir una obra literària coherent i d’una
magnitud extraordinària, tant pel que fa al nombre de publicacions com a la qualitat i la influència dels seus
escrits.
El text pertany a l’àmbit literari, concretament a la literatura d’idees o assaig, un gènere caracteritzat
perquè s’escriu en prosa, exclou la ficció i hi predomina la tipologia textual argumentativa, disfressada d’ex-
positiva a partir de l’enunciació inicial de la tesi. L’objectiu del conjunt del text és mostrar la personalitat de
l’autor i el seu punt de vista sobre la realitat, però ho fa amb unes característiques formals que recorden al
lector una exposició gairebé científica, amb la càrrega de credibilitat i solvència que s’associa a aquest tipus
de text. Per això, el llenguatge que fa servir Fuster és entenedor però culte, com ho demostren fragments
com aquests: «El lector anacrònic esgrimeix, per justificar-se, raons d’indiscutible envergadura», «Es referiran,
sens dubte, a les dimensions, fabuloses, del patrimoni cultural de què som, és clar, hereus, el qual sol·licita la
nostra atenció amb el peremptori “ars longa, vita brevis”».
El títol del text, com ocorre amb totes les entrades del diccionari, és temàtic, tot i que no ens avança cap
a on dirigirà les seues reflexions. Per a fer-ho, Fuster utilitza noms simples a manera d’entrada, en aquest cas,
«Lectura», però acaba parlant de temes diversos, de qüestions generals que afecten i preocupen les persones.
En el prefaci, l’autor explica la incapacitat d’ordenar els assajos de manera temàtica o cronològica, i diu: «[...]
m’he decidit per una tercera solució, ben còmoda: la d’encapçalar cada nota amb una paraula clau, i dispo-
sar-les segons la gradació alfabètica d’aquestes paraules».
Per tant, encara que inicialment el tema principal del text siga la lectura, el que Fuster fa, en realitat,
és reflexionar sobre la humanitat i sobre la visió de la vida: la manera com llegim és un reflex de la nostra
manera de ser. De fet, l’escriptor suecà, com a pensador, és el reflex del segle xx, un segle alhora terrible i
formidable. Si s’observa la seua obra en conjunt, és ben fàcil detectar-ho en determinades actituds vitals de
l’autor davant la llibertat, la naturalesa, la justícia o, en aquest cas, la relació entre l’hàbit lector i la condició
humana.
«Lectura» forma part del grup d’assajos més extensos del Diccionari. De fet, es presenta en deu paràgrafs,
on podem diferenciar una estructura argumentativa clara:
■■ La introducció aniria des de «Jo no hi entenc...» fins a «...evitar la cara més inamistosa de la realitat

immediata». En aquesta part, Fuster explica que la societat viu amb por i que busca maneres d’evadir-se
d’una realitat que li és dolorosa.
■■ El desenvolupament ocupa el gros del text, des d’«Així s’esdevé, per exemple, amb les lectures...» fins

a «...l’alcohol, el cinema o el que sigui». Ací, l’autor ens introdueix el tema central de l’assaig, és a dir,
la lectura. Primer parla de què és un clàssic i conclou que els clàssics ho són perquè tenen sentit en el

39
Joan Fuster

LECTURA

context actual. Després explica que tots i totes no demanem el mateix a la literatura, i que hi ha dos
tipus diferents de lector: un que busca evadir-se, «viatjar», i un altre que busca apropar-se a la realitat
per a comprendre-la millor.
■■ Per últim, la conclusió del text va des de «De tota manera...» fins al final del text. L’autor arriba a la

conclusió que, tal com s’ha dit abans, hi ha dos tipus de lectors que busquen en els llibres coses dife-
rents, els uns, reflexionar més profundament sobre la realitat, i els altres, evadir-se’n. Però els dos tipus
de lectors tenen una cosa en comú: busquen ens els llibres allò que els falta en la vida. El fenomen més
curiós és que si aquesta relació fora lògica, els lectors més preocupats per la vida buscarien lectures
amb què evadir-se, i els lectors més somiadors buscarien lectures per a posar els peus a terra. En canvi,
es dona el cas exactament contrari. Els lectors realistes busquen textos realistes i els lectors somiadors
busquen textos de fantasia, perquè, al cap i a la fi, la lectura és una extensió de la vida.
L’argumentació segueix una estructura sintetitzant o inductiva, ja que la reflexió de l’autor va conduint-nos
a la tesi final: «Veiem, en canvi, que cada lector pretén prolongar en la lectura el fil de les seves preocupacions
habituals. El qui té por de la vida del carrer segueix tenint-ne a la mateixa vida en els llibres: les repugnàncies
no es resignen a desaparéixer perquè el seu objecte es presenti sota espècie literària. I, al contrari, l’amor a les
coses i als homes, en la seva tragèdia fatal, es manifesta igualment en el gust del lector. Al capdavall, llegir és
seguir vivint, i cadascú ho fa a la seva manera».
Una vegada analitzada l’estructura, podem resumir el text de la manera següent. Joan Fuster reflexiona
sobre per què llegim. Els éssers humans, com a éssers «malalts» i «incomplets» acudim a la lectura com a
remei i com a calmant. Segons ell, hi ha dos tipus de lectors, els qui busquen evadir-se o els qui busquen posar
els peus a terra i, contràriament al que sembla lògic, els lectors somiadors busquen la fantasia en la lectura i
els lectors realistes busquen textos realistes, perquè la lectura és una prolongació de la vida».
«Lectura» s’adscriu, com ja hem dit, a l’assaig, en el qual la perspectiva de l’autor té una importància cen-
tral. Per això es tracta d’un text molt modalitzat, en el qual apareixen díctics que denoten la seua presència
(el subratllat és nostre): en primera persona del singular, «Jo no hi entenc» (l. 1), «jo no li’n trobaria» (l. 3);
però també en primera persona del plural, quan parla de «l’home de l’actualitat», on s’hi inclou: «Potser ens
trobem» (l. 5), «tots distingim» (l. 34), «Acudim a l’obra literària» (l. 45). L’ús d’aquests díctics ens indica
que Fuster no perd de vista mai el seu públic, i mentre l’informa, procura enunciar-li amb la major veracitat
possible el seu punt de vista sobre l’assumpte en qüestió, alhora que s’esforça a convéncer-lo i a fer-lo pensar
sobre el tema per ell mateix.
Uns altres elements que mostren la modalització del text són l’ús d’un gran nombre de substantius valo-
ratius (neurosi, problema, tragèdia, temor, oblit, temptació, anatema, obligació...), i també d’adjectius (ina-
mistosa, anacrònic, perpetu, abstracte, trivial, peculiar...) que, com bé diu Fuster, sempre són subjectius. A
més, també hi trobem adverbis de manera (impunement, clarament...) i quantificadors (menys, molt, més...).
En el text també trobem profusió de recursos retòrics, la qual cosa remarca el caràcter literari del text. A tall
d’exemple, trobem alguna metàfora, «el remolí quotidià de les sorpreses i les tragèdies», en què l’autor com-
para la vida amb un remolí (l. 4), i alguna comparació (el subratllat és nostre): «La lectura literària s’intercala
en el corrent rutinari de les nostres obligacions de cada dia com una pausa confortadora, com un parèntesi per
recuperar forces, abans de reintegrar-los al seu curs», en què l’autor compara el fet de llegir amb un parèntesi,
amb una pausa de la vida, de la rutina (l. 63-64).
També hi trobem dues interrogacions retòriques: «¿Qui no ha conegut infinits exemplars d’aqueixa mena
de senyor, infal·lible en tota tertúlia, que, desdenyós, “es refugia en els clàssics”?» (l. 15) i «¿Quants literats,
cèlebres per uns anys, no s’han esvaït en l’oblit més irremeiable?» (l. 27). També detectem alguna oració du-
bitativa, que reafirma el caràcter subjectiu del text: «Potser ens trobem davant una malaltia típica del nostre
temps, o, en tot cas, davant una malaltia pròpia de temps, com el nostre, en els quals fan crisi les seguretats
essencials d’una societat».
Una vegada analitzat el text «Lectura», podem concloure que es tracta d’un exemple molt representatiu
de la literatura fusteriana, que mitjançant l’assaig i els seus mecanismes textuals (com ara la modalització)
reflexiona i ens fa reflexionar sobre temes molt amplis, en aquest cas, la relació entre la lectura i les persones.

40