TEMA 1.

EL FET LITERARI: LA DEFINICIÓ DE LITERARIETAT; ELS

ELEMENTS DE LA COMUNICACIÓ LITERÀRIA.

1. Què es la literatura?
Tothom sap que una novel·la, un poema o una obra teatral són obres literàries, però la
dificultat resideix en explicar per què ho són. Els escriptors mateixos sovint ho han
intentat explicar amb definicions molt discutibles i subjectives, que demostren com de
difícil és definir la literatura.
Arrel dels diccionaris, podem definir-la així: art d’escriure i de llegir. Coneixement de
tot el que ha estat escrit. Conjunt de produccions literàries d’un poble i, fins i tot, d’un
període, destinades a un públic determinat.
La funció principal de la literatura és la creació d’una obra amb l’art del llenguatge.
Altres funcions són donar coneixement, la pedagogia, la identificació amb el propi grup,
la transmissió de cultura, la catarsis, alliberació, gratificació i evasió o el compromís.
D’aquestes definicions podem treure algunes conclusions:
 La literatura és una art:
o Antigament, era un sinònim de “tècnica”.
o Actualment, també és una activitat amb l’objecte d’expressar bellesa
mitjançant el color, la forma, el so, el llenguatge, el moviment: pintura,
escultura, arquitectura, música, poesia, dansa. (Aquesta definició sorgeix cap
al s. XIX)
 La literatura és un art elaborat amb la llengua.
o Etimològicament, prové del mot llatí homònim; i aquest, del grec que significa
lletra, tot i que no necessàriament s’ha d’expressar mitjançant l’escriptura.
 El que caracteritza la literatura és que es proposa una finalitat estètica, que la
distingeix d’altres activitats que es fan amb la paraula: periodisme, història... (tot i
que aquestes es poden arribar a considerar literatura). Existeix un cànon de bellesa
universal i atemporal?
 Existeixen tantes literatures com llengües, les quals es comuniquen entre elles.
Literatura universal: obres literàries que han transcendit l’espai de la llengua pròpia i
han arribat a la majoria de les altres literatures. (Cervantes, Shakespeare, Dant...).
*No hem de confondre literatura amb obres impreses. La literatura es va transmetre
oralment fins la creació de suports físics (tauletes, inscripcions en pedra, papirs,
pergamins...), i la tradicional o popular és majoritàriament oral. No per transmetre’s
oralment un text deixa de ser literari, i no per estar imprès és literatura.
Altres concepcions de literatura (incompletes) són les que la restringeix a la literatura de
ficció, a l’obra escrita o a les grans obres.
Distingir quins textos (orals o escrits) són literatura pot presentar una gran dificultat, ja
que no totes les obres literàries varen néixer amb propòsit estètic. Totes les literatures
inclouen obres amb altres objectius: Ramon Llull, Teresa de Jesús, Jovellanos, John E.
Boswell o Gilbert White han passat a la història de la literatura per obres que tenien uns
objectius religiosos, polítics, històrics o científics. La Bíblia es considera literatura, però
no es va escriure amb aquesta finalitat. A més, el concepte de literatura ha variat al llarg
de la història. No és el mateix a l’Antiguitat, a l’Edat Mitjana, al s. XVIII o al món
contemporani (s. XIX-XXI). El concepte que avui tenim és fruit del Romanticisme.

2. La literatura com a ficció:

Aristòtil a la Poètica parteix de la idea de que la literatura és imitació (mimesi) de la
realitat; la tragèdia, d’una acció feta mitjançant la ficció. La literatura imita amb el
llenguatge coses inventades, no reals, però que podrien ser-ho. És a dir, són creïbles:
versemblança. La veritat que transmet la literatura és major, ja que és més general:
universalitat. El seu valor cognoscitiu és major que el de la Història. El que es diu en
literatura no és literalment cert i tampoc no es pot comprovar, però ha de ser coherent
amb les regles que regeixen la realitat. Plató, en canvi, deia que la literatura mentia.
La ficcionalitat:
La relació entre realitat i ficció és complexa. La literatura ens vol fer creure que
representa la realitat, encara que sigui fictici. El lector admet que el que l’autor li conta
és inventat. Emma Bovary no va existir, però sí poden haver existit dones com ella.
Que els personatges no existeixin no implica que no ens despertin cap sentiment, però
aquests són “relatius”: emocions que ja hem sentit, o que pensem que podríem sentir
davant una circumstància semblant. Per això, més que de món imaginari, es parla de
món possible. Aquesta idea permet l’entrada de noves realitat no existents, però sí
possibles, i incloure-hi tant la realitat nostra com la d’altres mons (Tolkien).
Segons Gerard Genette, el narrador no fingeix la realitat, sinó que realitza un acte de
parla: l’acte de narrar una història implica l’existència d’un receptor o lector.
Segons Martínez Bonati, l’inventat no és la història (l’acte de parla), sinó el narrador
que la conta. El que es conta és coherent amb la realitat fictícia del narrador. Tots els
narradors pertanyen al món fictici excepte, tal vegada, el narrador d’un llibre
autobiogràfic.

3. La literarietat:
Segons el Formalisme rus (1914-1930), l’objectiu de l’estudi de la literatura havia de
ser descobrir els aspectes formals o intrínsecs que fan que un text sigui o no literatura.
La seva proposta és fer l’estudi de la literatura científic. Es centraren en la diferència
entre llenguatge col·loquial i llenguatge literari, que es caracteritza per:
• Major complexitat respecte d’altres llenguatges, gràcies a l’ús de figures poètiques.
*Molt relatiu: literatura amb molt poques figures retòriques i expressions literàries que
formen part del llenguatge col·loquial.
• Desviació de la norma.
• Comunicació diferida (els lectors no són presents en el moment de parla).
Segons Pere Ballart i Enric Sulla:
1) Les obres literàries es troben descontextualitzades i sense una situació determinada
emissor-receptor, pel que adquireixen una condició de ficció que originàriament no
tenien. No té la força il·locutiva (pragmàtica) d’un acte de parla ordinari.
2) Aquesta pèrdua il·locutiva crea un grau de complexitat semàntica, perquè potencia
la capacitat de suggerir, evocar o connotar el llenguatge.
3) Les figures retòriques, els trets d’estil... atreuen l’atenció sobre el text.
4) Aquestes estructures secundàries poden comportar una desviació o conflicte amb els
usos habituals, que varien segons època, gènere i autor.
Definir la literarietat a partir únicament del llenguatge resulta pràcticament impossible.
No sols aquest fa que una obra sigui literària, sinó també el contingut: argument, idees...
Els corrents crítics que estudien la literatura des de posicions funcionals tampoc arriben
a un coneixement complet.

4. El text literari:
Característiques que el diferencien d’altres tipus de textos:
a) És immutable. Producte definitiu. Pot canviar el context de lectura, originant
diferents, però el text segueix essent el mateix. Permet una comunicació distanciada al
llarg del temps, i passar d’un registre oral a un escrit.
b) És unilateral. Va només de l’autor al lector. El receptor no exerceix una influència
directa sobre l’emissor, però hi ha el “lector ideal”: el receptor que l’autor té in mente
quan escriu; hi pot haver hagut un “lector real” en contacte amb l’autor: debats poètics
medievals, combats de glosadors, epístoles..., que no s’identifica amb el lector actual.
La unilateralitat de la comunicació literària ens fa plantejar-nos si l’obra literària
existeix sense públic o lector. En l’acte de la lectura (o la representació) és on el text
literari adquireix sentit complet. També s’ha dit que aquest no té destinatari concret:
comunicació entre l’autor i una col·lectivitat. Hi ha textos literaris adreçats a un
destinatari real i concret, però això no implica que la resta del públic lector no pugui
ser-ho també. En la comunicació literària, el circuit emissor → receptor és diferent a les
altres situacions.
El text literari produeix una alteració del llenguatge, allunyament de la norma o
anomalia, degut al caràcter subversiu del llenguatge literari, mitjançant figures
poètiques o recursos del llenguatge: recursos lingüístics i tècniques per provocar al
lector reaccions que no provoquen el llenguatge estàndard o col·loquial. L’ambigüitat i
la connotació solen ser presents en el llenguatge literari, tot i que es poden trobar en
textos no literaris.
Segons el poeta francès Paul Valéry, el poema (i qualsevol text literari) no significa més
que allò que volem que signifiqui. El text és buit de significat i és el lector el que
l’omple. El llenguatge literari no pretén donar un missatge unívoc, sinó que és obert a
moltes lectures i interpretacions possibles, que varien segons el lector i la seva
circumstància.
El llenguatge poètic és l’altre extrem del científic, i entre ells se situaria l’estàndard.
Llenguatge científic: Llenguatge literari:
Índex d’homonímia tendeix a 0 Índex d’homonímia tendeix a ∞
Índex de sinonímia tendeix a ∞ Índex de sinonímia tendeix a 0

5. Funció de la literatura:
-Com a amalgama d’altres sabers (història, mitologia, filosofia, música...), pot tenir una
funció cognoscitiva, ja que implica el coneixement de la realitat. Tanmateix, en la
literatura hi entra la ficció, un entrebanc del coneixement de la realitat: la mentida pot
servir per posar en relleu una veritat. La imaginació és la capacitat de crear una
experiència no real.
-Com a obra artística, cerca individualització, originalitat i creativitat en forma i
contingut. Tot allò que s’havia d’expressar ja ho han fet els clàssics, però es cerca fer-ho
d’una manera diferent: la literatura es regenera i refà al llarg de la història.
-Aristòtil ja veia la funció catàrtica de la literatura: deslliurament i provocació
d’emocions o reaccions en el lector (expressivitat). “No serveix per res”, però és una
vivència especial. Marcel Proust deia que “la vertadera vida, la vida a la fi descoberta i
il·luminada, l’única vida realment viscuda, és la Literatura”.
-Com a fet social, s’ha reconegut des de l’Antiga Grècia, com una manera de denunciar
i corregir comportaments socials injusts o erronis. Ja en el s. XIX, Marx i altres teòrics
socialistes varen interessar-se per la literatura i la seva relació amb la societat. La
novel·la realista o burgesa proporcionava un retrat de la societat de l’època: analitza les
relacions socials del moment i té funció didàctica, en plantejar conflictes socials i donar
solucions.
Cal veure fins a quin punt hi ha un component social a moltes obres. A la postguerra
europea del s. XX, varen aparèixer diversos moviments literaris que posaven en primer
terme aquesta funció social de la literatura: el realisme compromès engloba corrents
com el neorealisme, el realisme històric, el realisme social... que exposen aquesta
literatura posada al servei d’una necessitat social.
Jean-Paul Sartre: “La literatura té un compromís amb la societat”.
Sociologia de la literatura: Robert Escarpit va estudiar el fet literari com a fet social. No
analitza l’essència del fet literari, només les relacions autor-editor-públic i intermediaris
(distribució, venda, biblioteques...). És sociologia, més que no estudi de la literatura.

6. La literatura com a fet lingüístic:

El llenguatge és el material amb què es fa la literatura, pel que la seva naturalesa seria la
lingüística i quedaria adscrita dins ella. La llengua es considera un conjunt de signes que
es comporten segons unes regles, però el material lingüístic no és una matèria inerta. Al
llenguatge s’associa una cultura, una herència històrica, una identitat i una visió de la
realitat concretes. A més de ser un element de comunicació, comporta un seguit de
valors diversos. Una llengua tampoc és homogènia; té usos diversos: col·loquials,
científics, acadèmics...
El fet literari és, per tant, una explotació deliberada i sistemàtica dels recursos
lingüístics, fins al punt de subvertir-los en favor del procés creatiu; és una organització
complexa, formada d’estrats i dotada de múltiples sentits i relacions, i el seu estudi
implica la recerca de l’origen i raó d’aquestes subversions.
Segons Roman Jakobson, l’objecte de l’estudi de la literatura ha de ser allò que
diferencia l’art verbal de les altres arts i manifestacions verbals. La Poètica (estudi de la
literatura) formaria part de la Lingüística; i aquesta, al seu torn, de la Semiòtica.
Jakobson analitza les funcions del llenguatge i esquematitza l’acte comunicatiu: Parlant
 Missatge, Context, Contacte (Canal), Codi  Oient. Cada un d’aquests té una funció
diferent. En el discurs sempre trobem combinades diverses funcions, i unes hi tenen més
relleu. Segons l’element de la comunicació predominant, s’estableix la funció del
llenguatge:
Context > Funció referencial Parlant > Funció emotiva
Missatge > Funció poètica Oient > Funció conativa
Contacte > Funció fàtica Codi > Funció metalingüística
La funció poètica es dona quan l’element destacat és el missatge, però tampoc no es pot
estudiar desconnectada de la resta d’elements del llenguatge; en la comunicació
literària, no és l’única, encara que sigui la més important. Les funcions emotiva,
referencial i metalingüística hi solen ser presents. La funció poètica hi és també en
actes comunicatius aliens a la literatura. Jakobson defineix la Poètica com la part de la
lingüística que tracta la funció poètica i la seva relació amb les altres.
Tanmateix, la majoria de teòrics de la literatura neguen que el seu estudi formi part de la
lingüística. Els avenços en Lingüística de segona meitat del s. XX varen dur a intentar
desenvolupar una teoria literària estretament vinculada a aquesta, en un marc més
general: la Semiòtica. La teoria literària s’integraria en una teoria lingüística general que
estudiaria els diversos tipus de discursos, en l’estudi de tot tipus de signes (verbals o no
verbals).
L’estatus científic de la Lingüística és diferent de la Poètica. La primera tracta d’establir
una teoria lingüística (una gramàtica) que permeti explicar el funcionament de tot el
llenguatge, però dir que la literatura la compon un material primari (el llenguatge) és
una generalitat molt vaga. L’estudi de la literatura no pot fer-se com el llenguatge:
estudia el trencament de la regla, i un estudi metòdic i normatiu ofega aquesta
naturalesa. Es podrien establir regles (un sistema literari, L) que operarien sobre les
estructures lingüístiques, però es limitarien a cada llengua i, fins i tot, a cada època. La
gramàtica (G) és coneguda per tot parlant amb competència, però L (qui té coneixement
del sistema literari), no.
Tot element lingüístic és virtualment un element poètic, però no qualsevol combinació
lingüística esdevé una combinació poètica. Una gramàtica pot predir una estructura
lingüística, però no una poètica. El sistema literari extreu els seus elements del que li
ofereix el sistema de la llengua, i es pot considerar que les estructures poètiques són
“estructures parasitàries” que se superposen a les estructures primàries de la llengua.
El trencament de normes forma part del sistema literari, a diferència del sistema
lingüístic. A aquest, el parlant ha de seguir les normes de la llengua per assegurar la
comunicació. Al sistema literari, en canvi, aquest trencament és constant, fins al punt
que la significació del text perilla.
Les obres literàries és l’objecte d’estudi de la literatura. Els coneixements biogràfics
d’autors o el seu context històric ajuden a entendre i a interpretar millor els seus textos,
però no són l’objecte. Una qüestió primera és identificar els límits del text o fragment:
falta de contextualització que pot suportar abans de perdre significat; fins a quin punt
podem separar un fragment de la totalitat.
La lingüística tradicional s’acabava en la sintaxi o estudi de les oracions, però la
moderna ha desplaçat el seu interès cap al text, l’estudi del funcionament d’estructures
superiors, basant-se en la Pragmàtica. Per això, estudia el llenguatge en el seu context,
incloent elements difusos, però que segueixen funcionant a l’acte comunicatiu, com la
ironia.
Hi ha una idea antiga (s. XVIII) que pretén una Teoria global que integri tot el
coneixement relacionat amb el llenguatge i la Realitat. Ciència total del Text i a la
vegada enciclopèdica de l’Univers. Molt improbable, ja que la ciència tendeix a
l’especialització.