Literatura catalana contemporània

Renaixença (1830-1893)

Moviment ideològic i cultural que té com a objectiu definir i reivindicar la personalitat

pròpia i que té la llengua com a símbol de la identitat nacional.

* Període: segment temporal Moviment: ideologia, plataformes...

Sorgeix pel contacte amb el romanticisme alemany i anglés.

La pàtria, Carles Aribau. Inicia la renaixença a Catalunya (símbol). Mira cap al passat
però no solventa el futur.
La renaixença es fixa en el passat per a canviar el futur. Pretén que el català es torne a
utilitzar en l’àmbit culte.

En los dies del nostre rei fernando, A.Maria Peyrolon. Paral·lela a La pàtria. Obra
valenciana.

* La llengua culta es anomenada llemosí. Es refereix a la llengua medieval.

Rubió i Ors publica els seus poemes amb el pseudònim Lo Gayter de Llobregat. (A
partir de 1839)

Aribau: escriu de manera aïllada. Es lamenta però no té voluntat de canviar.

Rubió i Ors: Sistemàtica. Mira el passat per canviar el futur. Pretén recuperar els jocs
florals. Es recuperen en 1859. Lema “Pàtria, Fides, Amor”. Amb la seua poesia
comença la recuperació de la llengua culta.

Marià Aguiló arriba a València i es converteix en magistrat per a Teodoro Llorente,

peça clau en la renaixença valenciana.

* La renaixença valenciana no pretén convertir el català a llengua culta.

En el cas de la prosa es publica la primera obra històrica l’orfeneta de menargues,

Antoni de Bofarull (1862). Representa un ús molt més complex d’una llengua culta en
el registtre literari adequat a la societat en la qual es viu.

Julita, Martí Genis i Aguilar. Primera obra romàntica de gènere no històric.

La papallona, Narcís Oller(1882). Culminació de la novel·la i la seua plena normalitat.

Gran autor narratiu del segle XIX. Representa el triomf de la renaixença en la narrativa.

Verdaguer. Gran poeta europeu. L’Atlàntida, traduïda i reconeguda pels seus coetanis.
Assoleix la renaixença en la poesia.

Narcís Oller representa l’assoliment en la narrativa.

Frederic Soler. Serafí Pitarra. Practica la paròdia i la comèdia de costums que va

construint una llengua d’escena molt àgil. Fa drama històric i rural.

1
La consolidació es donarà amb Àngel Guimerà. Porta a l’escena La Gal·la Placídia i és
autor d’algunes obres que encara es representen en el teatre català, com ara Terra Baixa.

Lo Gay saber. Revista (1868). Va ser substituïda per La Renaixença que va tindre major
continuitat i es va convertir en el primer diari(1881).

Renaixença valenciana

Tertúlies a València on participen persones que donene espai als idearis de la

Renaixença (a partir de 1820).
Antecedents semblants a Catalunya i el País Valencià. Transmissió de liberals exiliats.

En los dies del nostre rei fernando, A.Maria Peyrolon. Fet significatiu que la publique
en català.

Lo somni, Vicent Salvà (1831). Poeta valencià exiliat a París.

Teodor Llorente, gran patriarca de les lletres valencianes (1859)

A sa majestat la reina Mª Cristina i al Malograt poeta Juan Arolas,Pasqual Pérez,

escolapi romàntic.

Els gèneres populars de caràcter satíric estaven totalment presents a la cultura popular.

* Decret de nova planta, eliminà el català de l’àmbit culte.

El mole(revista satírica valenciana) volia ensenyar el llemosí. Escrivia en castellà.

Alguns autors de la tradició festiva popular volen recuperar el català a l’àmbit culte.

Primer certamen de poesia en català(1859). No tindrà continuitat.

Etapa dominada per Teodor Llorente i el seu grup. Coronat poeta oficial de
valència(1909). Representant de l’alta burgesia. Gran influència en l’opinió pública.
Poeta i periodista. Primer director en l’opinió i després en las provincias. Voluntat
apolítica, recreament de la literatura. Fraternitat entre Barcelona i València.

Tenia un grup d’oposició, Llombart. Format per gent autodidacta i progressista.

Lo Rat Penat, creat pel grup llombartià (1878). Voluntat clara i sincera de recuperar la
llengua com a llengua nacional. Es van mantindre col·laboracions entre les illes i
Catalunya.

Lo Rat Penat calendari llemosí. Autors d’illes i Catalunya. Creada pel grup llombardià.
Llorente també va estar. Es va fer amb el control i va llevar tot tipus d’ambició política
(1879).

Lo Rat penat es convertei en una plataforma que fa que es creen els jocs florals de lo rat
penat(1879) i, tot i que el projecte de Llombart era més ambiciós es converteix en el
punt de referència del país valencià.

2
Llombart recupera la presidència (1884). Van tractar de fer una revista quinzenal però
no van poder. Oposició del grup llorentí i manca de presupost.

Tot i que Lo Rat Penat tenia un caràcter recreatiu, va ser l’inici de tota política posterior
que va començar amb Faustí Barberà amb un discurs de valencianisme polític.

Corrents estilístics del segle XIX

1. Romanticisme: reacció de tipus espiritualista contra la intel·lectualitat del

neoclasicisme. Es pot percebre en el concepte de realitat: * Aquesta és
conflictiva, dinàmica, en evolució, canviant. El valor de la percepció passa a ser
passió, la intuició en lloc de la raó. La natura passa a ser lliure,salvatge... *
Representa una nova concepció del jo. Font de creació literària. Obertura del
concepte del jo amb l’inconscient. Conflicte permament amb la seua identitat.
Exaltació insatisfeta de la subjectivitat. * Voluntat de formar una realitat altra.
Busca l’exòtic. * L’heroi romàntic se situa en centre de l’actuació romàntica.
Rebel, incomprés,proscrit...
2. Costumisme: naix del sentiment d’enyorança per un món que percep que s’està
començant a perdre. Moviment de tipus conservador, no vol progrés. Sempre el
temps passat va a ser millor. Es caracteritza per presentar tipus de personatges en
lloc de personatges individualitzats. Tipus d’auca, Constantí Llombart de
caràcter festiu i popular.
3. Novel·la de fulletó: Modalitat narrativa del segle XIX per excel·lència. Edició
periòdica a l’interior d’un diari. La forma de publicació en fulletó vol dir que
s’inclou una part d’una obra més àmplia, que pot estar o no acabada per l’autor i
que va publicant-la a poc a poc. També pot fer publicacions individuals sense
formar part d’un diari. Es va convertit en el gènere popular per excel·lència.
Cada entrega tenia un nombre determinat de pàgines. Trets característics: * Els
personatges i les trames són de caràcter preestablert i convencional, clarament
esquemàtics. * el final sempre és feliç. Funció de compensació psíquica. * Les
experiències vivides pel personatge no tenen repercussió en la seua vida. *
Tractament del melodrama. To sentimental i emotiu, expressió d’emocions
d’una forma extrema. Estil desmesurat, amb un excés sentimental i una
expressio afectada.
4. Realisme: retorn a la mímesi. La literatura i l’art és un reflexe transparent de la
realitat, ha de fixar-la, reproduir-la fidelment. Fe en la ciència i la raó. El roig i
el negre, Sthendal diu “ la novel·la és un mirall que hom passeja pel camí, i tan
aviat pot reflectir el blau del cel com el fang dels bassals pel camí”. La novel·la,
espill que reflecteix la realitat tal i com és. Descripcions minuicioses i detallades
per a reproduir tots els detalls de la realitat. Entusiasme pel progrés, avanç social
i científic del positivisme i la industrialització. Extraheterodiegètic(extern, amb
focalització zero, omniscient)
5. Naturalisme: Modalitat del realisme que apareix cap als anys 70 amb la figura
de Émile Zola, màxim representant de la literatura naturalista. Proposen
traslladar a la literatura la manera de funcionar de les ciències naturals. Tot
fenomen es pot explicar científicament, ve determinat per una causa. Zola
proposa que l’artista treballe com un científic, amb el mètode experimental,
empíric. Observació, documentació. Ha d’observar el casos desagradables i els
agradables. El personatge serà moltes vegades col·lectiu i, en el personatge

3
 individual s’inclinarà per un personatge embrutit. Narcís Oller representa
l’aportació més important de la prosa narrativa del segle XIX. La seua obra és la
més propera al naturalisme. La papallona es va publicar en francés amb una nota
introductòria de Zola on destacava els mèrits de l’auror i les diferències que hi
havia entre el naturalisme de Zola i d’Oller “nosaltres som positivistes i
deterministes, aspirem a no assajar sobre l’home, sinó sobre experiències i, ell
s’emociona amb els seus personatges”

La renaixença a valència no aconsegueix els seus objectius, no passa del costumisme, de

la prosa satírica. Destaquen Narcís Oller, Jacint Verdaguer i Àngel Guimerà. A
Catalunya si que ho aconsegueixen.

Narcís Oller. Representa l’assoliment dels objectius de la Renaixença en el camp de la

narrativa. Analitza la passió humana mitjançant la descripció i anàlisis d’una
determinada classe social. La febre d’or, l’escanyapobres, la bogeria.
En 1888 va haver una exposició univesal a Catalunya. Va convertir Barcelona en una
ciutat avantguardista i cosmopolita. L’obra més important és La febre d’or, Narcís no
deixa fa un tractament idealista dels seus personatges i premia els bons i castiga els
dolents en funció de criteris morals.

Jacint Verdaguer. Primer clàssic de l’època contemporània. Figura que encarna alhora el
poeta romàntic i representa els interessos de la renaixença política catòlica. Principal
figura propagandística a nivell literari. Fa arribar a la massa social els principis de dit
corrent. Identitat religiosa que forma part del romanticisme alemany. Vol lligar la
identitat lingüística amb la religió. Representant del catalanisme catòlic. Publica
Canigó(1886) i es coronat poeta de Catalunya. Figura d’un intel·lectual poderós.
Canigó ha representat l’homol·logació de les lletres catalanes. Peregrinatge a Terra
Santa, crisi de consciència. Comença a plantejar-se problemes espirituals i acabarà
sumant-se a uns grups integristes. Té problemes amb l’església i li retiren els privilegis
de sacerdoci. En la meua defensa, gran impacte social. Les masses identifiquen
Vergaguer com una víctima de l’abús de l’església. És un poeta romàntic, exalta la
història que s’està construint . Oda a Barcelona, cant optimista a una barcelona
industriosa que creix com a capital. L’emigrant, tracta l’enyorament. El virolai, poesia
religiosa.

Canigó
Poema narratiu de tipus heroic el que es coneix com una epopeia i l’hem d’entendre
com la construcció simbòlica de la nació catalana situat al voltant de l’any 1000 i se
situa en dos eixos:
- L’eix territorial , la conquesta del territori que es guanya als moros. Derivació
paisatgística, el territori apamat per un Verdaguer excursionista que el coneix de
primera mà però també el coneix pel contacte amb la toponímia, els habitants, la
seua cultura... tot això està present en el Canigó . Exaltació d’aquesta cultura. El
mateix punt d’arrencada és la llegenda del jove fadat, assassinat pel seu oncle, és
una llegenda pirinenca que Verdaguer pren com a punt de partida. Com a bon
romàntic coneix la documentació folcklòrica i la reflecteix com a part de la
identitat. En la definició del territori té una enorme importància i és

4
 perfectament subratllat en el llibre, la participació de la Catalunya francesa.
Canigó està dedicat als francesos, es defineix França com una nació que
s’escapa a l’altra banda dels Pirineus i canta al Rosselló perquè la seua pèrdua
encara es manté viva. La fixació i expansió d’un territori amb la integritat
perduda, es un paisatge que és història, foclklore, llengua...Canigó fica el
naixement d’aquesta nació sota el signe de la creu que s’enlaira al cim del
Canigó a la fi del poema. Es pot reinterpretar en termes romàntics. D’una banda
tenim la conquesta militar i per altra tenim la conquesta simbòlica del Pirineus i
que fa fora les fades, les goges, que representen el paganisme i havien fet seu el
territori i ara l’han d’abandonar perquè son empeses per la força espiritual del
Pirineu, per la religiositat cristiana. Representen el paganisme com a símbol.

- La fixació de la identitat espiritual sota el signe de la creu que es planta al cim

del Canigó al fi del poema.

Mètrica i versificació:

- Comptem fins a l’última síl·laba tònica.

- Esdrúixola: una o dues síl·labes sense comptar

- Aguda:cap síl·laba sense comptar

- Plana: una síl·laba sense comptar

Els versos poden tindre cesura, una pausa en meitat del vers que ha de caure sempre
darrere de la mateixa síl·laba en tots els versos del poema. Sempre ha de ser regular.
Quan hi ha cesura, per mesurar els versos, cada part del vers funciona a efectes de mida
com un vers. No pot caure enmig d’una paraula.
Hi ha fenòmens com l’elisió que consisteix a elidir una a o una e àtones en contacte
amb un altre fonema vocàlic,es conta com una sola síl·laba, la sinalefa que consisteix a
fer un diftong sintàctic, per exemple: Elna i Ceret. La sinèresi seria fer un diftong dins
d’una paraula on s’ha de fer un hiatus; s’ha d’evitar, només s’accepta com un ús adequat
en les paraules esdrúixoles acabades en –ia. La rima igualment és una qüestió de so no
de d’ortografia aleshores haurem de saber com funciona correctament en el dialecte en
el qual està escrit.

Modernisme(1893-1911)
1893: PRESENTACIÓ EN SOCIETAT DEL MOVIMENT MODERNISTA. II FESTA
DEL MODERNISME.
1892-1893: GESTACIÓ DEL MODERNISME COM A MOVIMENT

L’avenç. Revista com a plataforma.

El modernisme és una actitud i no un corrent estètic, a l’interior del moviment trobarem
la coexistència i successió de diferents corrents estètics. L’actitud modernista és aquella
en la qual són partidaris de tot el que és modern només pel fet de ser modern. La
modernitat era un valor de progrés, era la voluntat de no viure del passat. Volen

5
importar la novetat, el tipus d’estètica d’una societat que se sent cosmopolita i
avançada.

Els modernistes són els fills d’una burgesia industrial . aquesta burgesia industrial rica
ja té una primera generació de fills que han estat educats en una burgesia avançada que
reclamen uns usos i consums culturals pròpies de les societats avançades.

La generació dels modernistes seran els que podran dur a terme la estratègia
mimetitzada pels modernistes que provenen de la petita burgesia o del proletariat.
Bohèmia daurada: vida d’artista al marge de la societat, és la conseqüència d’aquella
imatge que atribueixen els modernistes als artistes.

La voluntat d’actualització estètica, de situar-se al nivell que correspon, al tipus de

societat cosmopolita i avançada que perceben ja, aquesta actitud farà que defensen tot
tipus de corrents estètics que siguen moderns, sobretot quan entre ells poden ser
incompatibles. Per tant, estèticament, el modernisme està dominat per l’eclecticisme, la
convivència de corrents estètics diversos.

Des del 1906 el modernisme està convivint amb el Noucentisme. Tenen una voluntat
d’actualització, difusió estètica moderna dels autors i el primer intent de normativització
(proposta de Pompeu Fabra i Jaume Massò i Torrens). Aquesta normativització és més
radical que la que es va aprovar en 1913.

En la campanya lingüística de l’Avenç, les propostes ortogràfiques fabrianes són molt

radicals i el nucli de l’avenç va implantant-les als llibres que ells mateixos publiquen.
Des dels anys 90 fins el 11, s’anirà consagrant l’obra gramatical de Fabra que
aconseguirà en el 13 normativitzar la llengua.

1902: lliga regionalista guanya eleccions, és el partit de la burgesia catalana.

En aquest canvi de segle, la industria ha comportat el naixement de la burgesia i el

proletariat, les dos classes socials necessàries per a una societat industrialitzada.
Estat mesocràtic. Regit per les classes mitjanes. La industrialització ha de sorgir del
proletariat.

Joan Maragall. Burgés. Diu que cal fer molt però que cal desfer molt. És un intel·lectual
extraordinari i es va enfrontar a la seua pròpia classe quan ho va trobar oportú.

Tots els corrents respondran a una reacció contra el positivisme. (simbolisme,

decadentisme i prerafaelitisme)

Filosofia de la creació artística:

1. Espontaneisme: s’oposa a una filosofia de la creació artística, l’arbitrarisme. Basa la

creació artística en el geni, en una capacitat innata que socialitza el portador d’aquest
do. El discurs que millor identifica aquest estil és L’elogi de la paraula de Joan
Maragall.

El parnasianisme és de tall arbitrarista. importància de l’ individualisme. El conflicte

entre l’artista i la societat és una línia de tensió que recorre tota la producció artística.

6
L’avenç comença a fer crítica literària moderna. L’elogi de la paraula de Joan
Maragall. Fa referència a la forma de parlar dels enamorats i dels poetes, que diu que
estan també enamorats. Ell preconitzava que el poeta havia de crear en estat de gràcia,
perquè sols en eixes circumstàncies hi havia la paraula viva,la paraula poètica i no
gastada, no emprada en l’ús quotidià. Recreació del llenguatge mitjançant la poesia.
Llenguatge com a única captació possible de la realitat transcendent. Inclou tres
anècdotes: la del pastor que li indica el camí, la de la nena que parla occità i la dels
mariners. És una filosofia de la creació estètica i pot donar peu a estètiques diferents.

La plaça del diamant

“una novel·la són paraules”.
Narrador omnisciente és viable en la narrativa ealista però entra en crisi en el canvi de
segle.
Es busca crear més empatia amb els personatges, emocionar i en lloc de dir que algú
està d’alguna manera, ens ho mostrarà mitjançant altres recursos.
La relació entre el que diem i el que no diem voluntàriament, és el que caracteritza les
narracions de vida. Relació entre autocensura i recelació voluntària.

En la novel·la ens trobem una gran utilització simbòlica de diferents elements. En

aquest cas els coloms.
Narració ulterior(contar una cosa que ja ha passat).
Història d’amor, no amb Quimet sinó amb Antoni.
Narradora personatge, ella ens conta la seua vida.
Novel·la de subjectivitat extrema.

“una novel·la és un mirall... Els ulls són el mirall de l’ànima, del món.” Passa de
l’objectivitat a la subjectivitat.

“una novel·la és un acte màgic...” vol expressar la relació entre experiència viscuda i
literaturització d’aquesta experiència.

En aquesta relació hi ha dues distàncies: 1. temporal: a l’experiència se li donarà un

sentit que no tenia en el moment en què la visquerem, que literaturitzem (necessitem el
temps per a donar-li sentitm entendre una experiència mitjançant la literatura).
Escriptura com a mecanisme de comprensió del món.
2. Ofici: necessitat de convertir
en llenguatge literari l’experiència. Convertir l’experiència vital en llenguatge.

Distinció entre l’art per l’art i el regeneracionisme

1. L’art per l’art: es mostra en la III festa modernista en el discurs de Rosiñol. Art
que no té finalitats més enllà dels valors artístics. No participa d’implicacions
alienes a l’art. La poesia representa els valors característics de l’art. L’art per
l’art crea al marge del mercat. Valoració social a l’alça. L’artista no és artesà.
L’artista modernista critica els que volen viure de l’art, ells viuen per l’art.
Utilització del llenguatge religiós de manera no religiosa (artista= sacerdot,
refugi= temple, actitud= litúrgia) elevant-ne la condició sacralitzant de l’art.
2. Regeneracionisme: Regenerar la societat. Creuen que han de viure
protagonitzant un canvi social, són individualitstes també. Són capdavanters del

7
 canvi social. L’intel·lectual és qui sap on anar, té consciència artística, es
sacrifica pel bé del col·lectiu.

Per tant, l’actitud de l’art per l’art és un món tancat propi, favorable, amb una actitud
compartida. Al regeneracionisme l’artista es compromet a canviar la societat, sacrifici
per la redempció col·lectiva.

Decadentisme i vitalisme

Actituds filosòfiques que tenen un rendiment literari que desemboquen una determinada
sensibilitat. El decadentisme és una de les reaccions contra el positivisme de tipus
subjectivista en nom dels valors de l’esperit però representa una actitud d’un esteticisme
extrem, tenim el personatge que es tanca en la torre D’Ivori per crear un món artístic.
Experimenta reaccions amb substàncies tòxiques a la recerca d’un món que puga
superar el tedi vital. El decadent, basant-se en la teoria de Shopenhauer pensa que
l’actitud pròpia de l’home és superar el tedi i per tant busca experiències extremes.

El vitalisme és l’actitud filosòfica de signe oposat. Nietzsche.

Poemes de Maragall. Gran representant.

1. Excelsior. Maragall sentia pel vitalisme físic una atracció a l’hora que un rebuig.
Les repeticions creen moviment en el vers, tot els símbols són d’activitat i
moviment. Tota la producció del poeta és una oda inacabable perquè mai
acabarà de produir, de captar de forma fugissera, la inspiració com el poeta veu
la realitat profunda, és una experiència momentània i molt puntual.

2. La fi d’en Serrallonga. Vitalisme físic, el personatge té caràcter fort. Està lluny

del penediment. Exaltació de la vida terrena en aquest poema.

Simbolisme
Revolució del llenguatge poètic. Repercusió en la literatura posterior. Es ramifica en els
corrects de canvi de segle. Es creu que la literatura ha de ser experimentació ab el
llenguatge per a crear una realitat autònoma, autosuficient. La prensió de la realitat
profunda que solament es pot captar mitjançant els símbols, l’expressió d’allò que no es
pot expressar d’una altra manera, és una expressió indirecta que capta la realitat
profunda a través del llenguatge i que transforma la percepció del món establint
correspondències entre la informació que arriba mitjançant els diferents sentits.
Elaboració del llenguatge mitjançant la imaginació i aquesta capta la realitat i allò que
no pot expressar mitjançant el llenguatge comú ho expressa des del llenguatge dels
símbols. Per tant, els símbols no es poden traduir, però podem descriure el
funcionament del símbol.

La literatura és buscar altres noms a les coses per a veure si es poden expressar d’altra
manera, amb un altres sentit o dimensió.

Prerafaelitisme
Fa referència al període artístic previ a Rafael perquè pren dels pintora anteriors a
Rafael la idea de puresa, es pren com a models. És un moviment anglès, és barreja
literatura, pintura i música; les figures més importants son W. Morris, DG Rosetti, la
seua proposta estètica és una reacció al món industrial amb el seu materialisme i

8
lletgesa, arriben a contemplar la possibilitat de fer una revolució contra el segle. La seua
iconografia a part de la croada contra la industrialització, de la idea de puresa...és la que
s’inspira en el mite Artúric, la noblesa del cavaller a la recerca del Sant Greal, la
feminitat inspirada en figures com la Beatriu del Dant, ginebra, en el cicle Artúric,
donen peu al mite de la domna angelicatta o damisel·la santa, un ideal incorpori que
funciona com a objecte d’un amor espiritual ( l’estimada ideal és l’estimada morta,
lliure de la carn i des d’un estat espiritual)

Figures del canvi de segle, Maragall amb Oda a Espanya i Víctor Català amb Solitud.

Noucentisme(1906-1923)
Fenomen ideològic que tipifica les aspiracions hegemòniques dels nuclis més actius de
la burgesia catalana i postula els seus interessos en un pla ideal i mitjançant un complex
sistema de signes lingüístics i iconogràfics formula models i projectes que contribueixen
a establir pautes de comportament social tendents a possibilitar la viabilitat d’una acció
reformista.

Fenomen ideològic: És una manera d’entendre el món, la raó ultima que explica unes
accions que té una lògica pròpia.

Sistema de signes lingüístics i iconogràfics: representació literària i artística. Funció de

la literatura en el moviment que forma part d’aquest sistema de signes que té com a
objectiu tipogràfic aquests nuclis de la percepció catalana. Continuen el procés
d’actualització de la llengua catalana.
Creació de la lliga Regionalista i la CSC (coalició solidaritat catalana)amb el líder de la
lliga Regionalista com a líder, Prat de la Riba(1906).
Prat de la Riba és president de la diputació de Barcelona(1907), és el primer càrrec de
govern que rep el nacionalisme català. Representa acció de govern en mans de
nacionalisme.
Representa que aquesta força política té una força de govern.
Govern de la Mancomunitat(1914), té una àrea de govern del conjunt de Catalunya. Té
un marc geogràfic d’àmbit català.
Prat de la Riba entra a l’ajuntament de Barcelona(1915). És tenir una responsabilitat de
govern important. Prat de la Riba autor d’un dels textos més importants, La
nacionalitat catalana va formular la seua teoria de imperialisme, distingia en una acció
Catalunya endins i una altra acció Catalunya enfora i consistia a cohesionar i enfortir
Catalunya abans de plantejar-se incidir en Catalunya dintre d’Espanya.
Prioritzava l’acció de prioritzar Catalunya endins i Francesc Cambó va imposar
Catalunya enfora.

El noucentisme es diferencia del modernisme, supedita la seua producció, supedita el

projecte intel·lectual al projecte polític de la lliga. L’acció de govern necessita una
intel·lectualitat que difonga el projecte, la formulació. No hi ha una vinculació directa
en nòmina amb el partit el que hi ha és una comunitat del projecte. Es pot ser
noucentista estant al marge de l’acció de govern o allunyat.

L’intel·lectual necessita el govern perquè sense ell no hi ha cultura i, per tant no hi ha

cabuda ala seua obra. A més, és la manera de passar a la professionalització erquè
hauran d’encarregar-se de l’acció político-cultural de govern. Participar en la producció
d’aquell projecte.

9
 - Cronologia

1906: Eugeni d’Ors, data inicial del noucentisme. Comença a publicar el seu glosari a
La veu de Catalunya. El glosari, publicació pràcticament diària, es convertirà en l’espai
de difusió de l’ideari noucentista. Es convertirà en l’ideari noucentista, no més el
difondrà sinó que l’articularà. Serà la principal plataforma d’aquest ideari. El 1906 és la
data de publicació de un dels llibres fundacionals de la poètica noucentista, Els fruits
saborosos, Josep Carner.

1920: defecció d’Eugeni d’Ors. Abandona la cultura catalana i es trasllada a madrid

com intel·lectual espanyol Dóna suport a primo de rivera i al franquisme.

Poètica arbitrària: Intervenció: Imperialisme( nacionalitat catalana de prat de la riba)

Arbitrarisme(ètica, estètica. Dominar el
llenguatge i la realitat)

Té en el concepte de l’arbitrarisme en el terreny de l’estètica i de l’ètica; imposar un

domini sobre una determinada realitat del tipus que siga. Imperialisme i arbitrarisme
desemboquen en la civilitat, on desemboca tot el ideari del noucentisme.

Jerarquització dels gèneres

1. La poesia es convertirà en el gènere per excel·lència. Permet expressar la

idealització. Fomulació en el pla ideal de la realitat. Depuració de la llengua
literària moderna. Gènere privilegiat de la poètica noucentista.
2. L’assaig canalitza la necessitat discursiva del noucentisme. Plataforma per a
anunciar el projecte. No únicament l’assaig entés com a enunciador d’idees sinó
com un gènere formal que repon a un treball formal de natura pràcticament
literària.
3. La narrativa breu escapa al reflex de la societat que determina la novel·la. Major
treball forma del llenguatge.

*Exemple de poesia com a gènere superior, La dignitat literària, Josep Carner.

Convertir en esència l’obra literària i alliberar-la de la contingència

Ara ja no hi ha novel·la simbòlica ni psicològica com a gènere. Ara la novel·la es

divideix en:

 Novel·la d’idees com a component fonamental d’aquesta. Quasi no hi ha

diferència amb la normal. Més difuminada. Ideològica. La idea dins la novel·la.

 Novel·la intel·lectual. Prop de l’assaig. Personatges com a manifestació

simbòlica de les idees, no la representen. La ben plantada, Eugeni d’Ors (símbol
classicisme i catalanitat)

 Novel·la de tesi. Els personatges encarnen la idea que es vol transmetre. Tipifica
els personatges en funció de la tesi.

10
Els fruits saborosos, Josep Carner. És un símbol. Es publica quan s’inicia el
noucentisme. El primer poema parla de la infantesa. Usa les maduixes i la pandora per a
representar-ho. La pandora va ser la primera dona moral i això mostra l’inici, la
infantesa. Idealitzar la realitat per tal que esdevinga tendrament exemplar.

Les nous del berenar, Josep Carner. Elogi del germà mitjà, és a dir, es refereix a què
allò mitjà és el millor ja que no és ni la passió irracional del menut ni la rectitut
irracional del major. El terme mitjà és el millor. És intel·ligent, conrola les passions
(valors burgesos).

Els textos de Carner sempre tenen una ideologia.

El noucentisme és el moviment prioritari però no l’únic. Al mateix temps es donen les

avantguardes. Assimilació barrejada dee diferents corrents d’avantguarda. L’obra de
Freud sobre el subconscient, inconscient, somni, trencarà tot l’ideari anterior. La
literatura i l’art tractaran de representar-ho. Trencament del pacte de reflex realista.

Per ordre cronològic van aparèixer : 1 futurisme i cubisme: aparició del caligrama al
cubisme i al futurisme es trenquen els valors clàssics per substituir-los pels actuals, els
maquinistes. Alliberarà el llenguatge literari de les normes que constrenyien. Aboleix
les normes tipogràfiques i sintàctiques. Voluntat de provocació.
2 Surrealisme: Farà servir l’escriptura
automàtica sense passar pel filtre de la consciència. Estat d'hipnosi i és la voluntat
d'expressar el funcionament real del pensament, si està bé o no està bé ho diu la
voluntat moral, el que volen és la influència moral o amoral sense cohersió de la moral.
Veure en la realitat allò que projecta el deliri del seu subconscient.

3 Dadaisme: Agitació de la cultura.

Moviment de trencament. Plasmació estètica amb l’ordre encapçalat com afigura de
referència. Reclama la no-signficació. Açò es mostra en el terme “Dada” que significa
buit. Tristan Izara és el màxim representant. Juga al trencament tipogràfic.

Figura de l’avantguarda: Josep Vicenç Foix. Comença amb el surrealisme però té una
poètica molt personal. Va elaborar sempre la poesia des d’un coneixement profund de
tota la poesia clàssica, medievaal, de les tradicions europees.
Sol i de dol, llenguatge medievalitzant, es tracta de sonets d'una perfecció
extraordinària. En el primer poema dona títol al recull; el jo poètic, la idea de solitud i
de foscor,poesia complexa que va buscant i el terme arcaitzant que li puga donar aquesta
atmosfera medievalitzant.

Postsimbolisme
Es caracteritza per partir de la idea poètica encunyada pel simbolisme segons la qual la
realitat és feta amb el llenguatge.

Promulga l'hermetisme, el culturalisme com a marques distintives de la poesia. És molt

més formal, és inapreciable el mèrit del poema, el valor poètic és el de la suggestió dels
mots i del ritme. Poesia més subtil i intel·lectual. La poesia contemporània comença a
enfosquir-se, nova dimensió. La poesia és cultura exigent. Mirada, sensació, suggestió.

11
No interpretació concreta.

– Marius Torres
– Bartomeu Rosselló-Pòrcel

El primer mor als 32 anys i el segon als 25. la poesia de Pòrcel impressiona més si
tenim en compte que està escrita abans dels 25 anys. Imitació del foc de Pòrcel: copia el
funcionament del foc és un impacte d'una poètica extraordinària.

Imitació del foc i Cançons a Mahalta, Marius Torres.

El poeta postsimbolista per excel·lència és Carles Riba. Un dels poetes més

extraordinaris i que té major trascendència.
Ens trobem amb una persona d'una formació filològica i cultural extraordinària, va
estudiar dret i lletres i va ser en els anys 50 quan el model alemany va perdre
protagonisme i aleshores ja no va ser important per a ser filòleg passar per Alemanya.
Vol ser un dels grans filòlegs alemanys de l'època. La va complementar amb la seua
vocació de catedràtic de grec i un coneixement profund i detallat de les lletres gregues i
de tots els models poètics de l'època. Va traduir l'Odissea i continua apreciant-se la seua
labor. Encara és més apreciable si es compara amb l'original Homèric.

La tannka és un poema de 5 versos tots acabats en paraula plana, sense rima i que han
de medir 4-6-4-6-6. L'última síl·laba de cada vers no entra en el còmput síl·labic. Més
enllà del repte tècnic hi han unes imatges que no tenen un impacte immediat, es busca
alguna característica de la cultura japonesa, açò és la poesia de Carles Riba. És elegant i
el respecte cap a la figura intel·lectual de Riba va ser absoluta fins als anys 70. Van
canviar els valors però la influènciaa de Riba és equiparable a la de Maragall.

D’altra banda hi ha una corrent oposada al postsimbolisme. Té com a màxim

representant a Pere Quart. Forma part de l'anomenat grup de Sabadell conformat per
Francesc Trabal i Armand Obiols

El grup de Sabadell es caracteritza per propugnar una concepció irrònica de la cultura,

comparteixen amb els avantguardistes una iconoclàstia i destrucció. Es basa en el
llenguatge i en la literatura. Una de les fòrmules serà la paròdia, reel·laborar els codis de
la tradició. Diari de Sabadell. Infraestructures que potser a Barcelona no hagueren estat
possibles. Es caracteritza per propugnar una concepció irònica de la literatura.
Comparteix amb els avantguardistes la voluntat iconoclàstica i de demolició.
Reivindiquen l’humor pur que es basa únicament en el llenguatge. La paròdia consisteix
a reelaborar irònicament des de la distància els codis de la tradició. No es tracta d’una
literatura que contemplala realitat sinó un artefacte del llenguatge.

Pel que fa a la narrativa, tenim la recuperació de la crisi i es resoldrà amb el

desenvolupament de les opcions del model psicològic, opcions tècniques que amb grau
de radicalitat el·laboren el monòleg interior com a traducció d'aquell inconscient
rebel·lat per l'obra freudiana.

Una de les novel·les que utilitza esta captació del món interior del personatge és la
novel·la de Miquel Llor , Laura a la ciutat dels Sants (1931). Tracta la interioritat de la

12
Laura i de la seua dificultat per a integrar-se en la societat. (Madame Bovary, Gustave
Flaubert)

En aquest període dels anys 20 i 30 assistirem a l’inici de l’auge d’autors com

Rodoreda...

Postguerra
L’any 39 s’imposa la victòria franquista, una victòria que desde el punt de vista social
és coneguda per la transcendència que va tindre en la societat espanyola durant 4
dècades. Idea d’Espanya basada en el model castellà “Una, Grande y Libre”
Els intel·lectuals i escriptors compromesos en la República en el bàndol català
consideraven que el que estava en lluita era la viabilitat de la cultura nacional. Molts
han de marxar a l’exili per donar suport a la causa nacionalista catalana. Es parla de
derrota de Catalunya. El règim tindrà entre els seus objectius la destrucció de la
literatura catalana. Benet i Jornet parla de Genocidi contra la cultura catalana.
La terminologia que els historiadors fan servir és gairebé apocalíptica, vol posar de
relleu la magnitud de la catàstrofe. Fa referència a l’extrem:
- Fragmentació, la cultura catalana queda partida en dos trossos, interior i exterios,
una part ha de marxar a l’exili, fragmentada en diversos nuclis (França i Mèxic) .
També hi ha una fragmentació entre vencedors i vençuts.
- Dispersió, a l’exili tot i haver-hi dos nuclis, la gent es dispersa. Es troba activitat
cultural en una enorme diversitat de països.
- Substitució de la cultura pròpia per la cultura aliena contra el qual s’organitzarà
una reacció tant interna (clandestina) com externa.

El 26 de gener, les tropes d’ocupació van repartir uns pamflets que estaven escrits en
català i pretenien tranquil·litzar a la població pel que feia a la cultura pròpia. Van ser
escrits per un grup de gent política franquista però que creia possible l’existència d’una
cultura catalana a favor del franquisme.

Va haver una reespanyolització cultural de Catalunya amb lleialtat castellana.

Persecucions a les persones que es comunicaven en català.

* Professions particularment depurades, Periodistes i Professors.

Van posar fi a l’estatut català. El català va deixar de tenir rang oficial. També es van
elimnar els contingut nacionals que havien hagut al voltant de la història.
Repercusió del franquisme en la llengua catalana: L’any 1936 es van publicar 865 títols
en català. Aquesta xifra no es va recuperar fins l’any 1977. 41 anys de pobresa literaria i
cultural catalana.
Actituds dels escriptors després de la guerra:
1. Claudicar: el grup de Burgos. Diari Destino. Revista falangista, Vértice: pretenia
reinventar la història i la cultura des de la hispanitat. Va ser molt minoritària.
Molts consideraven l’opció d’una cultura catalana en català dins del règim
franquista. La revista Destino va evolucionar amb el pas del temps.
2. Exili: l’opció més seguida. Les condemnes a mort al principi van ser milers. Al
voltant de 500.000 persones es van exiliar. Alguns van retornar al cap d’alguns
amesos. Altres van viure un exili de dècades o, fins i tot, van morir sense poder

13
 tornar a la seua terra. Aquesta experiència ha deixat un rastre molt important en
la literatura (tant en el mateix moment com en les memòries dels autors 30 ó 40
anys després)

S’acaba de publicar un llibre Allez Allez, escrits del pas de frontera el 1939, Maria
Campillo. Antologia de textos de la guerra civil. Conta amb el testimoni de Pere
Calders. Prats de Molló que el va escriure en el moment i el va publicar en el seu exili a
Mèxic. Fou republicà però no participà en combat. Era dibuixant. Feia tasca de
topògraf. Ensenyà a llegir els mape militars.

És un exili desamparat. Els països de sudamerica representen un lloc d’acollida però una
cultura molt diferent. L’intel·lectual castellà es pot adaptar però el català ho té més
complicat. La convicció amb què marxen és que la cultura se n’anirà amb ells, se senten
portadors i conservadors d’aquesta cultura.

En el mateix any 1939 es posen en marxa iniciatives destinades a publicacions en català.

Aquestes s’adrecen a la mateixa colònia d’exiliats. Hi ha autors que s’han quedat a
Espanya però participen en les revistes que es creen en alres països.

Els exiliats creen moltes societats com a punt de trobada. Utilitzaran esl casals
recreatius on s’ajuntaven els emigrants per a fer celebracions folcklòriques.

* Editorials a tenir en compte: Proa de Perpinyà.

Revistes: Resorgiment, Buenos Aires. Revista de Catalunya, Quaderns de l’exili. Pont

Blau.

Infraestructura cultural de l’exili: Jocs Florals de l’exili és una plataforma cultural que
hem de tenir present per a entendre l’aportació de l’exili a la cultura. A l’exili se
celebraran anualment cada any en un país i després per tot el món i es convertiran en la
festa cultural de les lletres catalanes , funcionaran com un estímul per als creadors i un
espai de difusió i participen autors de la nova cançó, grups de teatre.( lluita contra el
franquisme) es feien amb la presència de figures intel·lectuals o polítiques d’acollida
tenien una voluntat de posar de manifest el dret d’aquesta cultura exiliada. Tenien lloc a
Amsterdam, Lausana, Munich, Sao Paulo, Buenos aires, Londres, Guadalajara a
Mèxic ...
Política de censura franquista:
1939-1945. 1º període. Etapa de salvació i reorganització inmediata. Va ser el més dur
perquè:
1. Acaben de fer-se amb la conquesta militar però han de dur a terme l’establiment del
poder social, civil... Neteja d’idees, llibres, materials. Repressió republicana.
2. El nodo, reportatge des de la perspectiva de les autoritats, la realitat es mostra
manipulada.
3. La censura és una modalitat de la repressió. Es tracta de restringir les arts, els
espectacles i les idees. Comporta l’empressonament, afussellament de persones...
4. Voluntat d’erradicar el públic lector. Prohibició unicersal d’editar en català.
Començarà clàssics i folcklòrics. Volen reduir la cultura catalana a una cosa passada i

14
localitsta. Es publicarà rimer la poesia que la novel·la perquè s’adreçarà a un públic més
reduït. * Fins 1949 l’editorial valenciana Torre no va poder publicar un llibret en prosa.
5. Des de 1938 fins a 1966 va haver una denegació d’autorització per a publicar. Tot és
universal, qualsevol cosa ha de passar per censura. Un autor en l’exili passa directament
ha estar prohibit. Llites d’autors i temes prohibits. Si algun llibre havia estat traduit per
un republicà es podia publicar però sense el nom de l’autor. Van deixar publicar Las
100 mejores poesias catalanas però amb canvis. Hi havia llibres que es podien publicar
però que no es podien exhibir ni anunciar. També van obligar a escriure els pròles,
epílegs i notes en castellà, fins i tot, van canviar els títols per altres que tingueren
significat en ambdues llengues.

1946.
Aïllament internacional, efímera primavera. “Autorizado con tachaduras” vol dir que es
pot publicar però que hi ha frases o paraules que s’han d’eliminar
* No s’admetia l’adjectiu “hispànic” havia de ser “espanyol”. S’eliminaren certes frases
eufemístiques . El IEC s’havia d’esmenar amb sigles.
L’obra no va més enllà de la poesia. Es prohibeix fins i tot un llibre de cuina pel seu
caràcter tècnic. Les traduccions al català no es van acceptar fins 1957, sols en el cas que
no hagueren estat publicades abans del 1937. El català sols és vàlid per a les coses
locals. En les obres es posava un peu d’impremta fals en dos sentits : 1 la data podia ser
falsa 2 el lloc podia ser fals.
“Llei de premsa i impremta” de Fraga (1966) que no abolia la censura però eliminava la
condició de consulta prèvia.
Un professor mana l’escriptura d’un llibre en català als seus alumnes. Els diu que es
publicarà per a Sant Jordi. No dóna temps a portar-lo a censura prèvia i el retiren. No
va circular fins 1976.
A més va haver autocensura. De forma involuntària a l’hora d’escriure, de fer una tria
estilística s’autocensuren per por que els censuren.

El règim és sempre una dictadura però no sempre funciona igual.

El règim ha de mirar de controlar la situació del país i de conviure amb els països del
seu entorn. La guerra freda entre el món occidental i els països de l’òrbita socialista. A
l’acabament de la guerra civil molts països no van reconèixer el seu govern.
L’any 52 és admesa en la UNESCO, l’any 53 és el seu reconeixement internacional
perquè signa el concordat amb el Vaticà, l’església presentava una terna al govern i
l’església triava els bisbes, Franco anava sota pali en les processons, va ser un element
que va contribuir al seu reconeixement. El concordat amb el Vaticà i els acords militars
i polítics amb els EEUU mitjançant els quals EEUU ajuda a l’Espanya franquista ( en
les escoles públiques se’ls proporcionava llet).
L’any 55 Espanya entra en l’ONU. Podem dividir en dues etapes la resistència cultura i
el treball a l’interior:
- 39/45 on el treball en la clandestinitat té un pes ,majoritari perquè la restricció en
la publicació és universal, és l’etapa de salvació i de reorganització immediata,
perquè el que importa és que no es produisca el tall.

15
 - A partir del 46, fins a l’any 59 parlem d’una etapa de consolidació d’una
infraestructura bàsica si ho mirem des de la perspectiva de com va refent-se la
cultura catalana. És l’any en que es promulga el pla d’estabilització que dóna per
tancat el període autàrquic La postguerra és un període dins del franquisme. Es
fan lectures en una casa per a llegir versos perquè permet crear un espai de
trobada entre les generacions, joves que tenen 18, 19 i 20 anys que eren unes
criatures abans de la guerra i que ara escriuen versos, per exemple en la tertúlia
dels amics de la poesia, en cada lectura es publicava un opusclet, Carles
Salvador i Xavier Casp es van desplaçar fins a Barcelona per llegir els versos.
L’any 42 en la clandestinitat es reorganitza l’IEC , hi ha un seguit de professors
que no poden fer classe en català a les universitats i ho fan clandestinament i ells
no cobren i els alumnes no reben cap certificació però és l’únic contacte que ells
poden tenir amb aquesta cultura com a que han fet eixos estudis, va reprenent-se
l’activitat editorial comencen a autoritzar-se clàssics i folklòrics .

Intent de revistes que no aconsegueixen quallar, seran per a la publicació literària per a
donar una imatge de vida cultura, van disfressar la revista Ariel i li van posar de nom
21, però contínuament veïem articles pels problemes de la vigilància policial i de la
repressió.
L’any 48, la revista Esclat ,que no va passar del 3r número, i la revista Serra d’Or
representarà la revista autoritzada, que era del monestir de Montserrat van obrir les
pàgines a totes les tendències de la lluita antifranquista, va oferir les seues pàgines al
conjunt de la cultura catalana.
Entre el 58 i el 59 es va publicar una revista bilingüe, Sicania, 18 números era una
activitat promoguda i subvencionada per Nicolau Primitiu Gomes Serrano. Té gran
importància perquè en les pàgines centrals portava un col·leccionable “Parleu bé” a
càrrec de Carles Salvador. Comencen a convocar-se els premis literaris:

 Joanot Martorell (1947). Es transforma en el Sant Jordi (1960). El fet de

convocar-se no vol dir que l’obra guanyadora es poguera publicar sense
problemes
 Ciudad de Barcelona i Ciudad de Valencia (1949) Majoritàriament en castellà
 Víctor Català, Narrativa breu (1953)
 Àusias March (1959) De poesia de l’ajuntament de Gandia.
 Antologia contistes catalanas a càrrec de Joan Triadú (1950)
 Antologia Poesia catalana a càrrec de Joan Triadú (1951)
 Poetes insulars de Postguerra a càrrec de Sanchis Guarner. (1951)
 Antologia Poesia valenciana a càrrec de Joan Fuster (1956)

Diccionari per a ociosos. Joan Fuster.

Defensava que tota la seua obra pertanyia al gènere de l’assaig.

Tot s’ha de considerar assaig. L’assaig serà més enllà de la diversitat forma que pot anar
des d’un aforisme passant per un article breu. té la voluntat de practicar la voluntat del
món, pràctica de coneixement. L’assaig no seria sobre un tema, sinó cap a un tema, és el
recorregut el que té sentit i no la conclusió, és el fet d’intentar comprendre el que té
valor. L’assagista es conscient de la provisionalitat del sistema; l’assaig com a
provatura, incessant, permanent, per a comprendre el món.

16
En el diccionari per a ociosos, hi ha una entrada, l’escepticisme; el dubte és la clau de
l’escepticisme. L’assagista el que vol és continuar pensant i el dubte és el motor de la
cerca de la veritat. Un escèptic no és algú que li té igual el bé que el mal, ell no està
segur de poder trobar la recerca de la veritat, la busca perquè creu en l’existència de la
veritat. El dubte és el motor. Cal saber dubtar i ens hem d’esforçar a dubtar. L’assaig té
com a tema la condició humana i té com a mètode conèixer el món.
Aquesta és l’actitud que cal practicar en la lectura de l’assaig. Tant els seus enemics
com part dels seus amics l’han convertit en un doctrinari. L’actitud pròpia de
l’escepticisme es correspondria amb la ironia. Contra el bé i contra el mal sols tenim
una defensa una ironia.
La ironia és la relativització del que no és del tot blanc, no és del tot negre... ens
impedeix de caure en el maniqueisme. Precaució intel·lectual d’aquesta recomanació de
basar en la raó el criteri. Ha de mantenir la distància respecte a qualsevol sistema tancat
de pensament, aquesta independència del intel·lectual calia tenir unes conviccions ben
arrelades.

Una primera pista sobre el títol és el terme diccionari que acudim per a saber les
definicions de paraules que desconeixem, definició clara, concisa, que no provoca cap
mena de dubte. Està ordenat en una seqüència alfabètica.

Ociosos és per a algú que consumeix un producte d’entreteniment i per a una persona
que té unes pretensions per a practicar la reflexió. ( és per a l’oci, és un tebeo)

Ell planteja incògnites sobre els conceptes dels quals tenim una idea monolítica. Ens
planteja que els conceptes no són d’una peça. Són de signe contrari a les definicions
d’un diccionari. Tenim més dubtes en acabar de llegir l’obra que abans de llegir-la.
Son de signe paradoxal, desmunta les idees prèvies. La identificació com a diccionari,
és una ironia per la diferència entre el de Fuster o els diccionaris.
L’estructura de citació + comentari de l’assagista és molt habitual en Fuster. Per a Fuster
les reflexions naixen d’una reflexió cultural. No es tracta d’apropiar la idea sinó d’on
col·locar-la

Situació de Postguerra al País Valencià

Van acusar d’auxili a la rebel·lió els qui donaren suport a la República.
Van empressonar a Martínez Ferrando durant 3 anys. Durant 10 anys va estar privat del
seu lloc de treball.
També va ser empresonat Thous, un dels membres més actius del valencianisme dels
anys 30, va ser empresonat 3 anys i mig, en una pallissa que va rebre a la presó va fer
que tinguera una malaltia pulmonar que el va envellir més encara.
Sanchis Guarner també va ser empresonat 4 anys en la de Montolivet que Don Manuel
va aprofitar per a redactar gran part de la gramàtica valenciana, i fins l’any 51 va estar
en llibertat vigilada.
Miquel Duran de València, havia sigut periodista i funcionari de l’arxiu de València, va
ser exclòs de la seua tasca com a funcionari i fins a l’any 47 en que va morir va ser
exclòs en la premsa valenciana. Havia estat corresponsal de Las Provincias. Va haver de
sobreviure venent els quadres que havia heretat.
El mestre Enric Soler i Godes va ser un dels depurats, va ser desterrat i l’enviaren a
Cantabria i no podia tenir confiança amb ningú, estava sol.

17
El mateix any 39 la societat Lo Rat Penat es autoritzada a continuar les seues activitats,
Teodor Llorente Falcó(fil de teodor llorente) explicava el perquè de la lògica d’esta
activitat. Era un dels valencians que havia passat a la zona franquista a la rereguarda del
bàndol franquista.
Lo Rat Penat no té res a veure amb cap vel·leïtat del sistema nacional, no hi haurà cap
mena de perill. El mateix any es reprenen els Jocs Florals; retòrica del nou règim, el que
canvia és el sentit dels Jocs Florals, ara es converteixen en una exposició del règim
franquista, van extraure una sèrie de poemes d’exaltació a Franco. Als poemes dels Jocs
Floral s’augmenta el nombre de poemes en castellà.

L’any 40 els Jocs Florals van decidir honorar el nou líder de l’Espanya franquista
nomenat regina d’Espanya a Carmencita Franco Polo, la filla de Franco, la visita va
acabar amb un acte que es va nomenar l’ofrena dels vivers i van desfilar per davant
d’ella comissions de totes les poblacions valencianes.

L’any 48 és nomenat president de l’entitat González Martí, un home del règim era molt
amic de Carles Salvador i el va nomenar en desembre president de la secció de literatura
i filologia de Lo Rat Penat, va aglutinar un grup de valencianistes que promovien una
estètica tradicional seguint el model de Llorente.
Al nucli de la editorial Torre el que defensen és que la literatura valenciana només pot
buscaren la normalitat estètica el seu futur.
Aquests dos nuclis sempre estan en conflicte.

Torre(1940-1950), activisme cultural, solidari. Després es convertiran en els líders del

blaverisme valencià.

Quan Fuster encapçala el valencianisme d’esquerres es crea un conflicte violent. Adlert

i Casp volien ser els protagonistes i no volien que Fuster els llevara el seu protagonisme.

Fuster passa a ser un intel·lectual comú als païssos catalans, no sols a València.
Adlert i Casp es converteixen al blaverisme per a tenir protagonisme. Tradueixen tota la
seua obra al blaverisme. El valencianisme de la postguerra és impensable sense ells dos
però després van trair els seus ideals.

A partir de la presidència de Carles Salvador començaran a convocar-se els cursos de

llengua i orals. Enric Valor, Josep Giner, Ferrer Pastor són els noms consagrats de la
filologia valenciana. Sanchis Guarner també participa. Va ser l’únic lloc per aprendre
valencià.

Com que Lo Rat Penat estava adherit al règim, la gnt conscient que no hi havia perill,
va començar a formar grups marxistes dins Lo Rat Penat.

Exposició sobre el Diccionari català-valencià-balear (1951). Van assistir al voltant de

2000 persones. Exaltació de la valencianitat. La unitat de la llengua no es posava en
dubte.

Corrents de la novel·la de postguerra

La novel·la és el gènere per excel·lència. Representa la normalitat de la cultura.

18
Fins 1957 no van permetre traduir obres al català. Fins aleshores no existeix una vida
cultural organitzada, no hi ha suports, plataformes.

Fins als anys 60 no es podrà parlar de corrents estètics. L’alta cultura pot funcionar amb
un circuit literari reduït però la cultura de masses no. Fins aleshores la cultura de masses
no funciona.

Tot i així als anys 60 comença a percebre’s la necessitatde guanyar públic lector.

El canvi que es produeix del premi Joanot Martorell al Cervantes volien que creara
expectatives amb la voluntat de crear un mercat social per anar construint la normalitat
de la cultura catalana. La novel·la de consum no serà una realitat fins arribar als 70.

1. Novel·la testimonial: hi ha una sèrie d’autors que han viscut unes circumstàncies
d’excepció, han viscut la guerra, l’exili, la segona guerra mundial... Volen deixar
testimoni literari d’aquestes experiències

A partir dels anys 40 començarà a escriu-re’s els testimoni de l’escriptura de l’exili i

podem esmentar com a crònica ficcional de la guerra com a espai en què es possible
donar compte d’una forma molt més verídica de les experiències viscudes, la llibertat de
la ficció permet presentar els esdeveniments d’una forma més significativa. Les
experiències més extremes, és la ficció la que permet dir-les. La ficció dóna el pudor
que permet dir les coses.

Tísner, cunyat de Pere Calders va fer una crònica de la guerra, amb la novel·la 556
amics brigada mixta, experiència com a soldat republicà, que es publica en l’any 1945.
L’altra experiència és la del camp de refugiats francès que van viure els exiliats, la
trobem a l’obra Xabola d’Agustí Bartra, apareix en l’any 1943 i serà reescrita anys
després en la novel·la, Crist de dos-cents mil braços.

2. Literatura concentracionista: L’aportació catalana a la literatura de camp de

concentració que és un gènere a partir dels camps de concentració d’exterminis. És la
novel·la de Joaquim Amat-Piniella, K.L. Reich on ficcionalitza la seua estada al camp de
Manthausen, escrita després de la guerra que no va ser publicada fins a l’any 63.

3. Novel·la de l’exili: ens han quedat els testimonis de la novel·la de Vicenç Riera
Llorca, Tots tres surten per l’Ozama , és la primera de les cròniques de l’exili escrita
l’any 46 i entre altres podem assenyalar la novel·la de Lluí Ferran de Pol, Érem quatre,
o de Pere Calders, l’Ombra de l’atzavara, on Calders barreja l’humor amb una amarga
reflexió sobre l’experiència del desterrament, incapacita d’integració en una cultura que
no és la pròpia, ferida de l’exili.

A nivell europeu, hi ha dos grans corrents literaris marcats per la Segona Guerra
Mundial. La segona guerra mundial va representar un impacte en les consciències dels
europeus. Genera una interrogació filosòfica que s’han de plantejar com fer viable.

1. Novel·la existencialista. (Donarà lloc a la novel·la catòlica. )El màxim

representant ateu és J.P.Sartre. Es planteja la consciència de la pròpia existència
humana. Conceb el sentit de la vida en la seua finitud. Els conceptes de mort,

19
 reponsabilitat(de la pròpia existència) i llibertat (l’home viu condemnat a ser
lliure) són claus. Filosofia pesimista. L’infern són els altres. Reflexió sobre qui
som. Després d'auschwitz tots erem jueus, J.P. Sartre. - Propugna el present i la
narració simultània. La novel·la existencialista no sols té repercussió en l’àmbit
filosòfic sinó també en la tècnica narrativa. Al narrar en present no podem
seleccionar, resumir, no sabem que és el més important, té moltes més
limitacions. Per a Sartre respon a l’existència sense sentit, al valor de la mort. -
Altre element decissiu és promoure la narració objectivista mitjançant la tècnica
de focalització externa. - “Novel·la d’entre guerres” Sartre propugna una tècnica
d’objectivació màxima i també el que ell anomna subjectivitat bruta (passar
únicament per la subjectivitat d’un personatge).
2. Novel·la de la condició humana. Hi ha una reacció que intenta fer una filosofia
arrelada en el catolicisme. Autors com Bernanos, Mauriac, Saint-Exupéry es
plantegen temes de la culpa, de la gràcia, de la llibertat, es plantegen fins a quin
punt la culpa és compartida, llavors aquesta literatura està relacionada amb la
moral de la reflexió. In certa glòria, Joan Sales parla de com un individu pot
afrontar una experiència com la guerra. L’anirà reeditant i ampliant. La va
publicar en francés, la quarta obra va ser la definitiva. Principal de les
aportacions catalanes centrada en l’anàlisis i moral de l’impacte de la guerra
amb termes com culpa i gràcia. Brai Bonet va escriure El mar i, Miquel Adlert I
la pau i El salze a la sendera.

L’impacte de la Segona Guerra Mundial, va representar un forçar a aprendre la

determinació de comprometre’s o no a canviar la societat, posar la seua obra al servei
d’aquell canvi amb una voluntat de denúncia, en el panorama de la postguerra europea
això va produir la literatura i el cinema del neorealisme italià i va produir també una
literatura i un cinema d’inspiració marxista.

Al cinema veiem una gran mostra d’aquest tipus de literatura, és un cinema que es vol
apropar als desfavorits, vol mostrar la penúria que es viu en l’ara. És una realisme que
vol anar cap al poble amb voluntat de renúncia. Té la base humanitària i respon a un
cristianisme primogènit.

Neorealisme, construir una societat més justa i que siguem més justos en els problemes
dels més necessitats. El realisme socialista té base marxista. Havien d’explicar el món
tal i com l’entén la unió soviètica, havien de presentar l’heroi positiu que és el jove
proletari el qui vol impedir el dret a la llibertat.

En l’europa posterior a la guerra, una forma de resposta a la injustícia col·lectiva és

creure que és el model de la societat el que no funciona, el capitalista. Pot adoptar el
marxisme com a doctrina que considera que portaria a una societat més justa, més
igualitària prenent el marxisme com a model, cal entendre que per als intel·lectuals
d’esquerres, veïen de forma molt clara que el món en què vivien era un món molt injust,
no atén als més desfavorits promou les desigualtats, en aquesta època els intel·lectuals
creuen que la causa de la segona guerra mundial és aquesta societat tan injusta.

La novel·la que deriva del neorealisme és real, no busca unes tècniques difícils, cal fer
arribar l’ideal a tot el públic.
- Base marxista, realisme social-històric

20
 - Neorealisme que no és marxista sinó d’un humanitarisme d’un cristianisme
primogènit, solidaritat, fraternitat.

En els anys 50 apareix l’obra de Josep Maria Espinàs, aportació del neorealisme a
literatura catalana, Combat de nit. Voluntat de reflectir el que passa en el món més
desfavorit.

Concepció. G. Maluquer, va abandonar la producció als anys 70 per la mort de la seua

filla. Havia escrit obres com Gent del sud o Parèntesi.

Víctor Mora, Els plàtans de Barcelona, i Joaquim Carbó, amb una aportació rellevant
amb aquesta narrativa del compromís, producció del camp en la literatura juvenil, La
casa sota la sorra i té una narrativa per a adults en la producció dels 60 en obres com
Els orangutans o El carreró contra Cossima.

Altres corrents: 1. Narrativa vuitcentista: relat d’una història, narrador que filtra la
matèria des del punt de vista del relat ideològic. Anacronisme teòric a la segona meitat
del segle XX però continua donant novel·les. Tècnicament és tradiconal. S’adreça a un
lector mitjà, es basa en la narració d’una història i en el narrador com artífex. Enric
Valor, L’ambició d’Aleix, novel·la molt consistent i sòlida però tècnicament molt
tradicional.

2. Narrativa psicològica: Mercé Rodoreda La plaça del diamant, El carrer de les

camèlies i Aloma. Reflex de la psicologia del personatge.

Llorenç Villalonga, La sala de les nines i Bearn. El que importa és l’univers de les idees
dels personatges.

Dos dels grans noms de les lletres catalanes.

3. Narrativa ideològica. Novel·la d’idees: es basa en fixar, representar, transmetre amb

estètiques molt diverses la psicologia o el perfil ideològic dels personatges.

4. Narrativa del somni: Joan Perutxo, les històries naturals, El llibre de les cavalleries i
pamela. Jordi Sarsanedas, El martell i Mites. Pere Calders, gran narrador de la segona
meitat del segle XX, Ronda naval sota la boira i Les cròniques de la veritat oculta.
Mercé Rodoreda, Els contes de la meva cristina, Viatges i Flors i Quanta, Quanta
Guerra. Es tracta d’una novel·la que se sembla a la literatura fantàstica del segle XIX
amb la diferència que aquesta no es pot considerar fantàstica ja que considera la
dimensió de l’inconscient tan real com la de la consciència.

Lectura Actual al País Valencià (1939-1979)

Dèficit narratiu al país que s’arrosega fins el 1939. En aquest període hi ha 10
novel·les, 9 novel·les i una novel·la breu. Tindrem a Miquel Adlert amb novel·la
catòlica, a Enric Valor amb realisme vuitcentista i a Martí Domínguez amb Els horts.
D’altra banda tenim una gran producció per part de les dones.

Maria Benedito, influència del realisme social. Obra Poètica, La dona forta.
Beatriu Civera, Entre el cel i la terra i Una dona com una altra.
Maria Ibars, Vides Planes i L’últim serf.

21
Ens trobem també amb el model fulletonesc melodràmatic on es plantegen i resolen les
històries en un to melodramàtic.
Jordi Valor, Lina Morell, novel·la curta.
També tenim a Josep Iborra, Paràboles i Prou, amb clara influència de l’existencialisme.

Apareixen també Vicent Andrés Estellés, potència poètica extraordinària. Combinació

de clàssici prosa quotidiana.
Joan Fuster, Recull de contes valencians.
El camp de la narrativa no arriba en absolut a un nivell homologable. Els novel·listes i
narradors valencians protagonitzaren una tendència arrosegadora en tot el territori
català. Van ser importants Ferran Cremandes, Rafa Ferrando, Amadeu Fabregat... No va
arribar a la mínima normalitat.

Importància en la construcció d’infraestructures en els anys de la postguerra. Compta

amb plataformes de difusió, amb trobades que faran possible algunes aportacions.

Molts autors comencen a escriure perquè falten narradors. Responen a una necessitat i
no a una vocació. Josep Iborra i Miquel Adlert en el 60 deixen de crear.

A la poesia és important la influència de Carles Riba que marcarà en gran mesura la

poesia dels anys 40 i 50. Canvi de paradigma estètic de la mà de Molas i Castellet,
Antologia de la poesia catalana del segle XX, amb la poesia que després marcarà un
canvi, poesia molt allunyada del postsimbolisme per a centrar-se en la idea del
compromís.

Salvador Espriu és la veu poètica de la postguerra. En els anys 30 va ser un

extraordinari prosista. Conrea estils diferents des del líric passant per l’elegíac, satíric,
civil, grotesc, didàctic... Aquesta varietat és la via que assatja per a construir una unitat
en l’àmbit metafísic, moral i filosòfic. Resposta a la crisi del subjecte i un desig de
trascendència.
Té moltes influències però construeix una mitologia personal. Quan es refereix a Sinera,
està anomenant Arenys i Sinera també designa Catalunya tot i que hi ha una segona
denominació per a Catalunya Alfaranja dins de l’univers literari d’Espriu, Barcelona és
Lavínia, Espanya és Konilòsia i el gran mite de Sepharad la península Ibèrica. Càntic en
el temple i La pell de Brau.

Llorenç Villalonga. Té com a objectiu l’aprehensió de la psicologia del personatge.

Importa desxifrar l’ànima humana Allò que importa és l’univers de les idees no la
psicologia dels personatges. Bearn i La Sala de les nines. Pensament il·lustrat, individu
liberal.

Quim Monzó.
Anàlisi literària, article literàri. Criticava la distinció entre narrativa de ficció i
l’articulisme. És un escriptor de Quaderns Crema. Representa un personatge, defensa el
que ell pensa. Representació emblemàtica de l’escriptor català.
Monzó mostra la idealització romàntica del mite, la interpretació lligada a la biologia.
No es pot parlar de Monzó de manera global, hi ha l’evolució d’un xic jove a un de
gran.
Uf, va dir ell. Mostra l’angoixa vital, profunda i subterrània.

22
Guadalajara. Mostra la reactivació dels mites col·lectius.
El millor dels mons. Mostra l’experiència negativa de la mort.

Guadalajara
El tema més monzonià és la insatisfacció del desig.
 Ens trobem d’una banda les relacions familiars (Vida familiar, Les llibertats
helvètiques i Gregor). Monzó tracta la relació entre pares i fills. El pare és
l’elementque amputa el fill. Educar un fill és reprimir-lo. Es donen dos pols,
família i grup contra individualitat. Passa de l’epopeia a la part negativa, la
realitat. Clar homenatge a Kafka (Gregor). L’adolescent va a sucumbir a la
temptació de no-ser. Renunciar a allò que ens humanitza. Renuncies però acabes
tornant. Ha estat prèviament d’adolescent a insecte i, després d’insecte a
adolescent. Mata a la seua anterior família per necessitat de venjar-se
 Mites (Troia, Guillem Tell i Robin Hood). Canvia el registre de l’epopeia pel
registre d’uns homes que porta a la derrota els seus homes, passem de l’àmbit de
l’heroi a l’àmbit de la humanitat.
 La literatura i els llibres. Metaficció, lectura que es mira a ella mateixa. Posa en
evidència els mecanismes del text. Autorreflexió literària.

La força centrípeta o Estratègies ens mostren la impossibilitat d’escapar al laberint del

que ens trobem atrapats.
La vida dels profetes, com viure al èxit i al fracàs, de trobar el seu lloc on la vida es tan
curta, l’oportunitat perduda que tornarà. Laberints dels quals no sabem eixir.

Proposta de Castellet i Molas

Realisme compromés, realisme històric. Text introductori a la Antologia de la poesia
catalana del segle XX.
La poesia ha de situar-se al servei del canvi social. Aquesta proposta no va ser totalment
acceptada. La importància de Molas i Castellet es dóna perquè és la primera vegada que
es crea una proposta amb crítics de referencia. Sistema de funcionament propi d’un grup
literari.
Programa del realisme històric de Castelles i Molas:

1. Actitud del poeta, no hi ha un ser privilegiat, no ser un poeta tancat sinó ser algú
que baixa al carrer i vol ser un entre tants, vol ser poble.
2. El poema ha d’expressar l’experiència de la societat, tindrà validesa com a
expressió de l’experiència de la societat.
3. Poesia accessible i que arribe a tots, una arma per a canviar el món i que la gent
senzilla ho entenga. Cal fer una poesia de tipus realista que puga fer seua
comprensible el conjunt de la societat.
4. Llenguatge, s’ha de fer entendre, la funció comunicativa d’un significat
immediat, el lector ha d’entendre el que diu el poeta i d’una forma clara; no es
deixa reduir a un significat unívoc. Supedita al didactisme gran part del valors
poètics; impedeix utilitzar els recursos d’una poesia més obscura perquè vol
expressar unes realitats per difícils de reflectir.
5. El protagonista del poema, la poesia ja no ha de parlar d’un jo únic sinó d’un jo
que representa un nosaltres que representa els interessos d’un home corrent. Ha
deixat de ser l’expressió d’una subjectivitat a la generalització.
6. Hem de deixar la bellesa com a objectiu, ja no es tracta de l’esteticisme, ara
l’objectiu ha de ser més moral, més ideològic. La poesia passa a tenir un objectiu

23
 d’expressió objectiu.
7. Destinatari del poema, el poeta ha d’escriure per a un sector ampli de la societat,
ha de ser didàctic, no ha de ser obscur, si ha de ser una arma per al canvi social
ha d’arribar al poble. El canvi social es faria en la societat i no en la literatura.

Les crítiques diuen que si la poesia es converteix en un arma de canvi social, es

converteix en pedagogia i deixa de ser literatura.
Pere Calders considerava que la literatura havia de desvincular-se de qualsevol
supeditació ideològica. La literatura el que ha de crear son individus lliures i capaços
d’interpretar el món per a neutralitzar els recursos imposats.

A partir dels 60 apareix un grup d’escriptor que entén la literatura d’una manera molt
diferent als anterior, Generació dels 70.
El més representant, Terenci Moix, El dia que va morir Marilyn i Onades sobre una
roca deserta.
Aquesta generació considera el lloc de l’escriptor de manera molt diferent.
El llibre de referència publicat per Oriol Oi de Cabanyes i Guillem Jordi Graells és La
literatura catalana dels anys 70. És una antologia d’entrevistes a 25 escriptors de la
generació. Funciona com un manifest programàtic de la generació. Els membres seran
nascuts entre 1929-1939. Havien de tenir obres ja publicades o en període de publicació.
Van aparèixer grans noms però també algun que no va tenir un gran desenvolupament
literari. Aquesta obra serà un dels elements de la construcció de la generació dels 70.
En el 71 encara no ha eclosionat el grup valencià d’aquesta generació que després serà
molt important.
Aportació literària contundent, agosarada i transgresora. Josep Lozano, Gandia
Casimiro, Joan Navarro, Salvador Jafer.
Fins aquest moment hi ha que parlar d’una literatura a banda al País Valencia. Ara, a
l’època actula la literatura al País Valencià s’integra en el circuit, forma part del tot.
L’aportació dels autors valencians es integrada en la de tots els Països Catalans. A dia
d’avui s’ha tornat el perill de perdre’s.

Aquesta generació té dos grans referents:

1. La generació de Beat: Kerouac, Burroughts, Ginsberg. Valoració social de la
joventut. Marcarà els models d’una generació. Es rebel·len contra el sistema de
vida americà. Kerouac, A la carretera. Experimentat amb tot tipus de realitat,
viure al carrer... Són una alternativa radical a aquell sistema de ida. Canvi social
que s’origina en l’època actual.
2. Revolta dels estudiants de Maig del 1968 a París. Voluntat de canviar el món.
Revolta contra la autoritat, sistema de vida burgés... No volien convertir-se en
els intruments de la burgesia.

Dos grups que tenen la juventut en el centre. Marca la nostra literatura dels anys 70.
Aquest moviment de revolta sumat a la lluita antifranquista marcarà en la dècada dels
70 una literatura caracteritzada pel textualisme. En el camp de la narrativa cal trencar
les formes de comunicació burgeses. Es desenvolupa una literatura que redueix o
anul·la la història per a esdevenir text, transgressió narrativa.

A nivell d’època la literatura actual estarà marcada per dos tipus de realitats: - Canvi
d’una dictadura a una societat democràtica. – La situació del català en les dues
situacions. Amb la constitució de 1978 i amb la promulgació dels estatus d’autonomia,

24
el català entre en el sistema educatiu i passa a ser considerat llengua oficial . Passa d’un
circuit reduït a un cirucit ampli. Molt més marge de difusió.

La institucionalització de la llengua i la literatura és un factor molt important. La

postmodernitat és el marc de referència de del qual hem d’entendre aquesta literatura.
Hem passat de la lluita a la normalitat social. La literatura catalanaactual s’ha convertit
en un producte més del mercat. Açò hi ha que distingir-ho del que és la creació literària.
Un autor no és millor per ser més famós ni més premiat. Cal saber distingir el bon
producte. Cal tenir criteri distintiu propi.

Postmodernitat i Postmodernisme.
La postmodernitat és un concepte complexe. Assenyala el paradigma cultural social que
es donà després del modernisme.

Societat postmoderna: es generalitza a partir de la crisi del 1973. Crisis de proporcions

globals. Globalitat en un món postmodern. Crisi del petroli. Acabarà de quallar després
de la caiguada del mur de Berlín i la separació de la U.R.S.S. Desaparició d’un mon
social dividit en dos: Capitalista i Socialista.

La base de l’economia ja no és la industria, ara és l’intercanvi de serveis, comunicació i

informació. Societat postindustrial. Predomini de la informàtica i la cibernética. Nova
manera de viure el temps i l’espai. Sensibilitat compartida. Hi ha una saturacio
d’informació i de llengües. Món complex. Gust per la intertextualitat. Hi ha un horitzó
cultural compartit, relativisme. El coneixement cada vegada és més complicat,
problemàtic. Hi ha massa informació contradictòria entre ella. El concepte de veritat es
relativitza. Tret pertorbador de la realitat actual.

Postmodernisme és el corrent estètic i ideologic. Idea que reflecteix de forma satisfeta la

realitat postmoderna. Cap voluntat crítica.

Per tant, La postmodernitat és una època i el postmodernisme és un corrent estètic.

És tota la producció postmodernista? No.

Hi ha corrents que van en contra d’aquest corrent. Reivindiquen la mordernitat.

El postmodernisme es caracteritza per:

- Afebliment del subjecte de la raó i del pensament amb la renuncia a una
comprensió del món en la seua complexitat i de la història. Si acceptem una
complexitat la conseqüència lògica és renunciar a la comprensió racional del
món i de la història. El postmodernisme és l’acceptació d’aquesta societat i la
plasmació estètica. El corrent estètic del postmodernisme renuncia a la
comprensió del món i de la història perquè són complexos a diferència de la
modernitat que es basava en la raó.
- Crisi de fonaments, perquè ja no es busca la causa última dels conflictes,
injustícia d’una societat de classes. La majoria dels comportaments es redueixen
als elements bàsics. En la societat actual hi ha una crisi d’aquests fonaments,
raons últimes d’explicació dels fenòmens de la realitat. Plantejament
ontològicoexistencial.
- El llenguatge substitueix a les coses, el llenguatge arriba a cancel·lar al referent.

25
 - La transtextualitat, designen el conjunt de les relacions possibles entre els textos,
dins de la transtextualitat distingim de diferents tipus, segons Genette,:
 Intertextualitat, presència efectiva d’un text en un altre. Citacionisme.
 Hipertextualitat, transformació d’un text A en un text B.
 Metatextualitat, relació entre dos textos, un text comenta un altre text.

- Fi de l’avantguarda. Ja no hi ha línia que trencar. Fi de contradicccions. Ruptura

de la linealitat històrica. Utilització de referents sense la seua especificitat.
Barreja d’elements. Cap capacitat transgressora. Si no hi ha res cert, no pot
haver-hi contradiccions. La idea d’originalitat ha desaparegut. Sols hi ha còpia,
moda. Desorientació normalitzada. Societat pertorbadora sense consciència de
ser-ho.

Els autors de la narrativa en l’època actual

En la dècada dels 70 trenquen els moviments de ruptura.
En la dècada dels 80 es dóna el debat entre novel·la rural i novel·la urbana.
Identifiquen a Quim Monzó com a autor representatiu de la novel·la urbana i a Jesús
Moncada com a representant de la rural.

A partir de la dècada dels 80 sorgiran autors joves que tenen en el col·lectiu Joan Orja el
seu referent crític i el seu discurs de legitimació generacional a través de la crítica
literària i d’un manifest Farenheit 212.

Ràpida institucionalització de la literatura catalana. Gran demanda. Es creen editorials.

Demanen escriptors. El segell autor jove es converteix en un segell atractiu. Atac a la
generació dels 70. Viscerabilitat desconeguda fins aleshores (s’havien dedicat a fer
ideologia en comptes d’art).
Enfrontament entre els partidaris de la novel·la urbana i la rural.
Criticaven el triomf d’obres rurals en una societat que anava endavant. Era un
anacronisme (és erroni). Pensaven que reflectir la realitat era cosmopolita, avançat. És
erroni perquè l’ambientació no sempre correspon a l’època en què es troba.

Narrativa. Clàssics actuals. Quim Monzó, Jesús Moncada, Carme Riera, Jaume Cabré i
Joan Francesc Mira.

La literatura entesa com un entreteniment és pròpia de la societat de mercat. Representa

entendre la literatura com un pasatemps. Però la literatura és altra cosa, és art.
Actualment estem situant la literatura en altre àmbit.

Jaume Cabré, Senyoria i Viatge d’hivern. Recull sobre què és la literatura.

Sentit de la ficció i La matèria de l’esperit. Reflexionen sobre el fet literàri.

Hem de negar-nos a frivolitzar la literatura. Un escriptor s’enfronta a l’escriptura perquè

sap que vol escriure. No escriu per escriure, sinó perquè ho necessita. Forma part de la
seua manera de viure. La literatura s’alimenta de literatura. No es pot concebre un
escriptor que no llig. La literatura en últim terme és una qüestió del llenguatge “convetir
en vida una idea a partir de les paraules”. La grandesa de la ficció és la seua inexactitud
“l’últim estadi de la expressió humana no és sinó la narració”.
Les estructures són l’element de força de les novel·les.

26
Josep Maria Fonalleras. Autor exquisit, premiadíssim. Llarga vista. Sis homes, recull
unitari. El narrador fa una gran reflexió sobre què és escriure.
El lector ha de trobar la infelicitat, la saviesa.

Els autors de la poesia en l’època actual

Destaca Pere Gimferrer, Maria Mercé Marçal, Comadira, Teresa Pasqual, Joan Margarit
i Ramon Guillem.

1. Pere Gimferrer. Poesia de l’experiència, antiromàntica. Seguidor de Gabriel

Ferrater.
2. Maria Mercé Marçal. Cau de llunes. Cel oberta.
3. Teresa Pasqual. Poemaris extraordinaris. Poesia de l’experiència quotidiana.
Curriculum Vite.
4. Joan Margarit. Aportació en l’etapa de la maduresa
5. Ramon Guillem. Poeta valencià. Un poema escrit.

27