LES PROSES MITOLÒGIQUES

Joan Roís de Corella:

un dels escriptors valencians del segle d’or (s. XV)
més importants de la història de la literatura catalana.

Pàgines d’interès:

Joan Roís de Corella - Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure (wikipedia.org)

(786) Documental 'Joan Rois de Corella' de la sèrie 'L'Edat Daurada'. - YouTube

https://www.escriptors.cat/autors/roisj/comentaris-dobra

Biblioteca Valenciana Digital > Ro?s de Corella (gva.es)

Joan Rois De Corella Biografia - Todo biografias

Materials i recursos de Literatura catalana (educaciodigital.cat)

Joan Roís de Corella o la interioritat de la moral | Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes

(cervantesvirtual.com)

1. Joan Roís de Corella

Joan Roís de Corella i de Cabrera va néixer a València el 28 de

septiembre de 1435 i morí el 1497. Fou senyor de l'alqueria de Beneito i
senyor de Miraflor (La Marina Alta). Al cap i a la fi provenia d’una família
de la noblesa. També destacà per la seva professió com a religiós i
escriptor. Podem observar com tant en la seva vida com creacions
literàries són presents les transformacions socioculturals del segle XV,
és a dir, el pas de l’època medieval al Renaixement.
És important remarcar que Corella constitueix un dels escriptors
importants des del punt de vista de la història de la literatura catalana i
sens dubte un dels intel·lectuals cabdals de la València del segle XV, en
una societat en transició entre l'edat mitjana i l'humanisme
renaixentista.

1
 ● Per què Corella no ha tingut tant ressó com altres escriptors
catalans?
Pel que fa concretament a l'època moderna, és probable que hi
hagi influït un cert disgust estètic davant les distorsions
retòriques de la seva prosa i l'escàs atractiu d'una temàtica tan
poc original com són els episodis extrets d'Ovidi, de la Bíblia o
dels repertoris hagiogràfics més tronats. Però la causa principal
ha estat la visió maniquea per part dels crítics del segle XIX
(aquesta concepció del bé = vides dels sants i del mal = els mites).

2. Personatges
Principals:

1) Mirra (noia protagonista), Cencreis (mare) i Cíneres (pare).

2) Narcís (noi protagonista), Hera i Zeus, Eco (ninfa).
3) Píram (noi) i Tisbe (noia) = els dos amants.

3. Vocabulari:

● Hagiografia: biografia d’un sant o d’una santa.

● Ampul·lós: Grandiloqüent, emfàtic.
● Maniqueu,ea: relatiu o pertanyent al maniqueisme, als maniqueus.
Seguidor del maniqueisme. Que considera les coses, la realitat,
segons els principis absoluts del bé i del mal, sense posicions
intermèdies ni matisos.
● Abreviacions c. o ca.: en llatí circa que significa al voltant de.
● Filogínia: qualitat de filogin. Amant o admirador de les dones.
● Ècfrasi: figura retòrica que consisteix en la descripció d'una obra
artística per mitjà del llenguatge.

2
4. Estat de la qüestió

Obra en vers → 18 poemes = 3 religiosos i 15 profans.

O. prosa:
1. Traduccions del Psalteri (López i Quiles i Ribes i Palmero 1985) i de
la Vita Christi de Ludolf de Saxònia (Colón 1999).
2. Narratives breus:
a) Profanes: 9 proses mitològiques, composicions diverses
(Tragèdia de Caldesa, Debat en cartes entre mossén Corella i
el príncep de Viana i el Triümfo de les dones, el fragment de
La letra honestat escriu a les dones i de l’anomenada Lletra
consolatòria).
b) Religioses (5) = 3 hagiogràfiques.

Característiques de les obres de Corella i valoracions d’altres autors:

1. Disparitat de gèneres.
2. Composicions en vers i prosa.
3. Obres d’autoria i les traduccions.
4. L’autor tria mites tant pagans com cristians. Tradicionalment els
mites pagans representaven l’exemplum negatiu i els cristians
l’exemplum positiu extret d’una tradició.
5. Obra d’autoria en prosa: textos clàssics pagans i cristians i a
partir de repertoris i moralitzacions medievals d’aquests.
6. Corella narrador: mitògraf i hagiògraf.
7. Màxim representat de l’esplendor de la literatura catalana al segle
XV però, alhora, el causant del declivi de la prosa valenciana a
l’edat moderna degut al excessiu recarregament de la llengua.
8. Segons l’historiador i intel·lectual català Antoni Rubió i Lluch (fill
del poeta Joaquim Rubió i Ors i d'Elisea Lluch i Garriga,
considerava que les narracions de Roís eren moltes imitacions
clàssiques i en gran part ovidianes. Eren d’un caràcter gòtic
clàssic que violentava extremadament la construcció llatina.

3
9. Amb l’objectiu de ser molt artístic, caigué en construir relats de
fatigosa lectura.
10. Segons Milà i Fontanals:

<<Tingué molt crit com á poeta y autor de prosa elegant, ab la

qual escrigué algunas narracions religiosas y altres de
profanas.>>

11. Tot i que no va tenir gaire gran recepció també trobem d’altres
amb una valoració positiva com Marcelino Menéndez Pelayo,
polígraf i erudit espanyol del segle XIX. <<La seva prosa és molt
elegant i estudiada, tant en les seves obres profanes com en les
sagrades, i la va aplicar a diversos gèneres de narració,
especialment a les mitològiques.>>
12. Martí de Riquer i Morera va ser un escriptor i filòleg català del
segle XX que realitzà un gran treball amb l’obra de Joan de caire
bibliogràfic, literari, etc.

PAC

13. Segons Joan Fuster i Ortells, escriptor valencià del segle XX que
redactà les seves obres en llengua catalana. És considerat com un
dels assagistes en català més importants del segle XX. Ell ens
explica com el tema amorós amb final tràgic és l’eix fonamental de
les proses mitològiques i el seu vincle amb el context sociocultural
en què viu Corella. Fuster ens expressa que li apassiona buscar
referents reals a les composicions literàries. És per aquest motiu
que trobà a la Tragèdia de Caldesa una història d’amor amb final
tràgic del propi Roís. En l’assaig on l’escriptor contemporani
exposa aquesta temàtica fa ús d’un nou terme el Corella cornut,
tòpic que la crítica a utilitzat a posteriori.

Ampliació de La Tragèdia de Caldesa (datada pels voltants de

1458) és una breu obra en prosa, escrita en primera persona
narrativa, que relata la dissort amorosa del protagonista,
enamorat de Caldesa. El protagonista-narrador va a veure
Caldesa, que el fa entrar i el fa esperar en una cambra perquè ha
de resoldre uns assumptes.

4
 En realitat, el que passa és que ell veu, des de la finestra, com
Caldesa es besa i s'abraça amb un altre amant. Indignat per la
traïció i mort de gelosia, escriu uns versos on critica durament
Caldesa, que clouen l'obra.

Si he de ser sincer, confessaré que jo mateix tampoc no he sentit mai un entusiasme

excessiu per les narracions corellianes: llegir-les constitueix una operació fatigosa, i
cal tenir molt bona fe per a emprendre-la. L'ampul·lositat de dicció, la sintaxi
torturada, l'espinguet sentimental permanent que s'hi percep, la truculència
lacrimògena de les escenes, són trets capaços d'impacientar el lector més resignat. I
tanmateix, Corella és un gran escriptor: a escala nacional, una figura de primera fila.
En sabia, d'escriure, aquell home, i la seva obra representa o encarna ben gràficament
una singular cruïlla de la nostra història cultural, el trànsit de l'Edat Mitjana al
Renaixement, en la qual trobem una inesgotable matèria d'anàlisi i de reflexió.

Joan Fuster. "Lectura de Joan Roís de Corella", dins Obres completes, I. Barcelona:
Edicions 62, 1968, p. 286-289

14. 2 grans treballs per part de Francisco Rico Manrique (1980), filòleg
i acadèmic de llengua espanyola i Lola Badia i Pàmies (1988),
filòloga i medievalista catalana, acadèmica de l'Acadèmia de
Bones Lletres de Barcelona i Premi Nacional de Cultura 2016.

Badia relaciona la mitologia amb la moral i estableix la filosofia de

l’amor o del desengany amorós com l’eix fonamental de Corella.

Tots dos escriptors del segle XX assenyalen que Roís no és ni un

teòleg ni un moralista sense stricto.

5
 Característiques de Les proses mitològiques:

1. Intertextualitat i mise en abyme de l’obra Tirant lo Blanc.

Corella cita algunes parts de la composició de Joanot

Martorell.

2. Referència més directa al context temporal i espacial de

producció.

3. Gènere literari: ficció sentimental. Trets característics:

a) Brevetat
b) Predomini de l’interès psicològic.
c) Visió tràgica de l’amor.
d) Autobiografisme (narració en primera persona o un
narrador que és també un personatge).
e) Inclusió de cartes o de poesies (o de les dues) en les
narracions.

PAC

4. Atenció als estats emocionals i a la psicologia interna dels

personatges.

5. El procés d’enamorament com a element estructurant

d’aquest tipus d’obres tot i que el valencià conclou aquest

amb la fi connatural que li pertoca a tot enamorament mogut

per l’amor-passió, per més honestes que pensem- en el

matrimoni- que siguen les intencions últimes dels enamorats:

la mort.

6. Utilitza una prosa artitzada amb:

(Aquesta tria estilística determinada no és tan sols ampliació sinó que

també la reducció de molts passatges. Trobem a més tècniques
literàries de caire semàntic com les metàfores o les ambientacions.)

6
 a) Epítets. Ex.: feres implacables bèsties.

b) Expressions de caràcter paractàtic emprades en les

traduccions medievals catalanes. Consisteix en l’ús de dos

o més adjectius o noms sinònims. Exs.: adjectius (gran e bella),

sintagmes preposicionals (contra Déu e contra·l proïsme,

de honor e de cavalleria, de ànima e de cos, de les mies

làgrimes e de la tristor de la mia cara -i fins i tot adverbis:

molt tart ho nunqua), substantius (discreció e bellesa), verbs

(dona e amansa).

7. Ús de les formes no personals (infinitiu, gerundi i participis).

Fórmula de gerundi i d’infinitiu.

8. Ús de pronoms febles (me, te, se, nos, us/vos, se).

9. Ús de figures retòriques com la lítote o atenuació. Ex.: no gens

gran treball.

10. Ús d’exclamacions per intensificar el patetisme. Corella passa de

l’exclamació com a vocatiu simple, normalment en la veu dels

personatges, a l’efecte moralitzador implícit de la reflexió emotiva

del narrador literari. La pausa del narrador per a aquesta

intervenció personal, a més dels objectius literaris primaris,

amplifica la història; no obstant això, l’amplificació resulta com a

efecte secundari d’una tècnica amb altres intencions concretes.

11. Ús de recursos com l’ambientació, la metàfora, la hipèrbole i

l’ècfrasi.

7
5. Les fonts de les proses mitològiques

Fonts principals:

1. Les Metamorfosis i les Heroides del poeta romà Ovidi del 43 a.C

PAC

2. Gran empremta: Ausiàs March el va ser un poeta i cavaller

valencià medieval, originari d'una família de la petita noblesa amb
aficions poètiques. Va ser un dels poetes més importants del
Segle d'Or valencià.

Fonts secundàries:

3. L' Eneida poema èpic del poeta romà Virgili al segle I a.C
4. El Convivio del poeta italià Dante Alighieri considerat com un dels
autors més reconeguts de la literatura universal.
5. La Divina Comèdia de Dante en les Lamentacions.

8
4. Història (argument)

És en les proses mitològiques on Corella es llueix com a escriptor i on la

mostra literària està més marcada per l'estil. Pretén acostar-se als més
típics termes de l'antiguitat clàssica per tal de reflectir estats
passionals. La narració mitològica permet tota mena de filigranes
retòriques i d'exhibicions de mestratge en l'elegant ordenació i cadència
dels mots. En aquestes obres Ovidi exercí una gran influència sobre
Corella.

Les proses mitològiques, característiques dels seus primers anys,

1456-1458 ca., pateixen massa de la perspectiva dels estudis teològics
per a desembocar en una dedicació llarga i d'ampli alè.

Lamentacions de Mirra e Narciso e Tisbe = trilogia que recull tres

dissortats amors que Corella compara amb el seu propi fracàs amorós.
Representa un programa moral format a partir de lamentacions que es
deriven d’amors que excedeixen les lleis humanes.

1r part: història de l'amor incestuós de Mirra pel seu pare, Cínaras. (1r
persona i en forma de plany.) Llatinismes associats: hortus conclusus i
lugentes campi.

2n part: la lamentació de Narcís, causada pel seu propi enamorament

en veure's reflectit a l'aigua clara.

9
3r part: llarg parlament dels dos joves, Tisbe i Píram, per trobar-se fora
de les seves cases respectives.

Corella fa, sens dubte, un exercici d’imitatio de models retòrics i

traducció bastant fidel a un text únic i a mesura que avança en el
redactat de les seves narracions veiem com s’allunya relativament fentg
ampliacions i reduccions de les originals. L’obra que aconsegueix el
punt més alt d’allunyament és el del Parlament.

A) Lamentacions de Mirra, filla de Cínaras

B) Lamentacions de Narcís

10
C) Lamentacions de Píram i Tisbe

5. Mites clàssics

A) Lamentacions de Mirra, filla de Cínaras

Mirra és un personatge de la mitologia grega. Va ser una heroïna, filla

de Cínires, rei de Xipre, i de Cencreis. De vegades també se l'anomena
Esmirna.

Diu la tradició que Cencreis, la mare de Mirra, havia ofès Afrodita en

pretendre que la seva filla era més bella que ella, i com a càstig per la
impietat, la deessa va provocar en Mirra un fort desig pel seu pare. Al
comprendre la seva passió, es va voler penjar, però la seva nodrissa li
aconsellà que satisfés el seu amor. Amb la complicitat de la seva dida es
va ajaçar amb el seu pare, fent-se passar per una altra. Però Cínires
descobrí l'engany, i llavors hagué de fugir corrents perquè no la matés.
En arribar al desert d'Aràbia, gràvida per l'incest, va suplicar la
misericòrdia dels déus, i Afrodita la va transformar en l'arbre de mirra.
Al mateix temps, per un forat de l'escorça d'aquella planta va néixer el
seu fill Adonis. Antoní Liberal diu que la seva fusta produeix llàgrimes
cada any. El pare de Mirra es va suïcidar a causa de la vergonya de
l'incest.

B) Lamentacions de Narcís

11
Sobre aquest mite tenim diverses versions, de les que destaquem la del
poeta romà Ovidi, a Les Metamorfosis, el primer a combinar les
històries d'Eco i Narcís, i relacionar-les amb l'anterior història del
vident-cec Tirèsias.

Els pares de Narcís van consultar l'endeví Tirèsias i aquest els constestà
que el seu fill "viuria fins a la vellesa si no es mirava". Narcís era un jove
de gran bellesa i tant donzelles com nois s'enamoraven d'ell, però ell
rebutjava les seves insinuacions i era insensible als requeriments
amorosos de les nimfes.

La nimfa Eco s'encarregava de vigilar a distància la deessa Hera,

esposa de Zeus, perquè aquest no fos descobert quan cantava i jugava
amb les nimfes. Entretinguda amb la conversa d'Eco, Hera no detectava
la infidelitat del seu marit. Un dia Hera se'n va assabentar, va
transformar la nimfa en un eco de manera que no tenia control sobre
les seves paraules, ni podia parlar abans que un altre ho hagués fet, ni
estar callada quan algú havia parlat.

Retirada al camp, la nimfa Eco, es va enamorar perdudament de Narcís,

però incapaç de parlar a Narcís del seu amor no va tenir millor
resposta que els altres. Un dia, quan ell estava caminant pel bosc, va
acabar apartant-se dels seus companys. Quan ell va preguntar <Hi ha
algú aquí?>, Eco va respondre: <Aquí, aquí>. Incapaç de veure-la,
amagada entre els arbres, Narcís li va cridar: <Vine!>. Després de
respondre, <Vine, vine>, Eco va sortir d'entre els arbres amb els braços
oberts. Narcís cruelment es va negar a acceptar el seu amor. Eco,
desesperada, va portar una vida solitària, es va ocultar en una cova i
allí es va consumir, i va aprimar-se tant que només en va quedar d'ella
una veu planyívola. Les noies menyspreades per Narcís van demanar
venjança al cel per a castigar-lo. Nèmesi, la deessa de la venjança, les
va escoltar i va fer que s'enamorés del seu rostre, tan bell, reflectit a les
aigües d'una font. En una contemplació absorta, incapaç de deixar de
mirar la seva pròpia imatge, va acabar llençant-se dins les aigües. Al
lloc on el seu cos havia caigut, va créixer una bella flor (narcissus
poeticus), que va fer honor al nom i la memòria de Narcís.

12
El mite de Narcís ha estat àmpliament representat a les arts plàstiques.
Grans autors com Caravaggio o Nicolas Poussin han representat
aquest personatge a les seves obres.

A partir d’aquest relat els grecs volien transmetre a les generacions

joves que l’amor excessiu per un mateix no és gens bo. Gràcies a aquest
mite, grans autors com Oscar Wilde s’han inspirat en aquesta temàtica:
el narcisisme. Veiem una clara relació en aquest orgull excessiu amb la
novel·la El retrat de Dorian Gray.

C) Lamentacions de Píram i Tisbe

Píram i Tisbe eren dos joves babilonis que van viure durant el regnat de
Semíramis. Eren veïns i s'estimaven malgrat la prohibició dels seus
pares. Es comunicaven amb mirades i signes fins a descobrir una
esquerda en el mur que separava les cases. Així van poder parlar-se,
enamorar-se i desitjar-se cada vegada més intensament, fins que un dia
van acordar que a la nit següent, quan tot quedés en silenci, fugirien
sense ser vists i es trobarien al costat del monument de Nino, a
l'empara d'un moral de mores blanques que allí hi havia, al costat d'una
font.

Tisbe va arribar primer, però una lleona que tornava d'una cacera a
beure de la font la va atemorir i Tisbe va fugir en veure-la, buscant
refugi en el buit d'una roca. En la seva fugida, va deixar caure el vel. La
lleona va joguinejar amb el vel, tacant-lo de sang. En arribar, Píram va
descobrir les petjades i el vel i, creient que la lleona havia matat a la
seva estimada, va treure el seu punyal i es va matar clavant-se l’arma ell
mateix al ventre. La seva sang va tenyir de porpra els fruits de l'arbre.
Tisbe va sortir acuradament del seu amagatall i en arribar al lloc va
veure que les mores havien canviat de color i va dubtar de si era o no el

13
lloc convingut, però llavors va veure al seu estimat amb el punyal en el
pit i cobert de sang. Li va abraçar, va treure el punyal i es va suïcidar al
seu torn, clavant-se ella mateixa.

Els déus, apesarats per la tragèdia, van fer que els pares dels amants
permetessin incinerar-los i guardar les seves cendres en la mateixa
urna. Des d'aquell dia els fruits de la morera van quedar tenyits de
porpra.

6. Interpretacions de l’obra

Una vegada analitzada tota la seva trajectòria literària observem com

l’obra de Roís té una vessant moralitzadora, en altres paraules,
estableix la concepció del bé i del mal; a través de les narracions dels
mites què identifiquem com el mal i les narracions de les vides dels
sants què etiquetem com el bé. També, amb aquesta sintaxi complexa i
culta Corella eleva la seva narrativa al seu màxim esplendor i, d’aquesta
manera, és considerat com l’autor més important del segle d’or
valència, és a dir, entre finals de l’edat mitjana i principis del nou
moviment artístic, social i literari, el Renaixement (el retorn dels clàssics).

14