1. Què és la valenciana prosa: definició i característiques.

Els valencians del Renaixement, orgullosos de la prosperitat del seu Regne, i del
nom d’aquest, València, es complaïen a anomenar-se valencians, per bé que prou
sabien que internacionalment eren coneguts amb el nom de catalans. Per això els
agradava proclamar que escrivien en estil de valenciana prosa.
En aquest nom però, no s'ha de veure cap connotació secessionista, tot i que ha
donat lloc a dues interpretacions diferents. Per una banda, autors com Antoni Ferrando
(Ferrando i altres, Invitació a la llengua catalana, Gregal, València, 1986), hi veuen
un sentit estríctament geogràfic: és prosa feta a València. D'altres, com Martí de
Riquer (Història de la literatura catalana, Ariel, Barcelona, 1964), pensen que s'hi
introdueix una significació d'estil propi.
La valenciana prosa era una llengua artificiosa, ampul·losa, afectada, que tendeix
a imitar el model del llatí clàssic. Hi destaca també un ús abusiu d'adjectivació i
complementació tant nominal com verbal. Sintàcticament, la col·locació del verb al
final de l'oració i el gran nombre de perífrasis emprades el converteixen en un model
certament dens i difícil, fins a tal punt que, en una teoria certament agosarada, alguns
l'han assenyalada com un dels factors que provoquen la decadència del català en el
seu vessant literari pocs anys després.
Els autors que podem encabir en aquest corrent en són ben pocs: Miquel Pérez,
Jeroni Fuster, Joan Escrivà i Francesc Carròs conreen narracions ovidianes o
bíbliques, hagiografies, novel·les sentimentals i reflexions morals amb certa
maldestresa. L'únic autor rellevant, per tant, és Roís de Corella.

2. Aspectes generals i classificació de l'obra, així com la seua obra: La Tragèdia de

Caldesa.

L’obra de Corella és extensa i variada. Podem dir que és l’autor que serveix de pont entre
la cultura medieval i l’etapa del Renaixement. Escriví poesia i prosa.
Una de les característiques més noves del seu art va ser la incorporació dels
elements autobiogràfics, sentimentals i incidentals. La seua poesia amorosa respon a un
dramatisme tens. En prosa pren dues direccions ben definides: les obres inspirades pels
clàssics i les sorgides dels temes bíblics, totes però amarades per un clar sentit
moralitzador.
Estilísticament l’obra corellana és molt rica en imatges i en ambientacions
escèniques, punt clau que demostra el desig de renovació formal.

Pel que fa a la classificació, presenta dificultats. De vegades s'ha fet una separació
entre obres religioses i obres profanes, i d'altres, entre les escrites en prosa i en poesia.
Tot i això, algunes obres són difícils de classificar pel seu caràcter híbrid, com la Tragèdia
de Caldesa, una obra en prosa amb poesies inserides, obra breu però interessant i la més
personal. Molt propera temàticament a la Fiametta de Bocaccio, comença amb una
retòrica on pondera la seua tristesa i el seu dolor, i desitja la mort. L’acció se situa a
València en temps pròxims a la mort d’Alfons el Magnànim i l’adveniment de Joan II
(cap a 1458). Narra l’anècdota, basada possiblement en la realitat, de l’engany amorós a
què una dama sotmet el seu enamorat. Hi ha palès l’odi per la dona que li ha estat infidel.
Una vegada aconseguit el favor de Caldesa, aquesta tanca el protagonista en una cambra
i li fa presenciar els seus amors amb un altre home, Fèrux Beltran, per a més desgràcia
contrafet