EL TEATRE

1. La transformació de text literari a text dramàtic

Els actors són els encarregats de donar vida als personatges, i la seva interpretació està tutelada per un
director, que és qui vetlla perquè es produeixi adequadament la transformació del text literari, redactat
per un autor, en un text dramàtic.

2. Dramatúrgia i escenificació
→ La dramatúrgia, que podem definir com l'art d'elaborar obres dramàtiques. Com hem dit abans, qui
escriu l'obra és el dramaturg (o autor).

→ L'escenificació, que es defineix com l'art de crear espectacles teatrals a partir de materials previs,
bàsicament textos literaris de caràcter dramàtic. El responsable últim d'escenificar una obra, com ja s'ha
dit, és el director.

3. Diferència entre temps escènic i temps dramàtic

En l'àmbit de la representació d'una obra, hi ha un temps escènic, que és l'espai de temps que transcorre
des que comença la representació i fins que acaba, al marge del temps dramàtic, que és el temps
simulat, el de la ficció. Aquest segon tipus de temps es correspon amb el que en la narrativa
anomenàvem temps narratiu.

4. Elements que formen el text teatral

→ El text dialogat (o conversacional), que recull totes les intervencions orals dels personatges i les
respostes a aquestes intervencions.
Cadascuna de les intervencions està encapçalada pel nom del personatge que parla. Aquesta seqüència
continuada de pregunta ←→ resposta esdevé la base de la majoria de les obres, en les quals intervenen
diversos personatges. Un cas a part el constitueixen aquelles obres en què només apareix un
personatge.

Les acotacions (o didascàlies), que recullen les instruccions que l'autor proposa per tal que el text
pugui ser representat. Les acotacions es distingeixen tipogràficament del text dialogat, encara que no hi
ha un sistema únic per fer-ho. Habitualment apareixen entre parèntesis i en lletra cursiva. Contenen
dades relatives a l'escenografia i al tipus d'interpretació que han de fer els actors. Aquests dos tipus de
textos també es coneixen amb els noms de text principal (la part dialogada) i text secundari (les
acotacions), una denominació creada pel filòsof polonès Roman Ingarden.

5. Estructura del text dramàtic

L'obra dramàtica es divideix en actes. Un acte és cadascuna de les parts en què es distribueix
l'argument. Per separar els actes hi ha els intervals, que s'associen a un lapse de temps. Els canvis
d'actes es poden aprofitar per fer variacions en l'escenari, tot canviant decorats o altres elements.
Al seu torn, els actes se subdivideixen en unitats més petites, les escenes. S'inicia una nova escena quan
es produeix un canvi en els personatges que hi ha a l'escenari; o sigui, cada vegada que entra o surt un
personatge.
6. Els personatges

CARACTERITZACIÓ

Cada personatge presenta una sèrie de trets que el distingeixen dels altres. El més habitual és que
aquests trets es localitzin en les acotacions, tot i que en el text dialogat també hi poden aparèixer.
Podem saber com és un personatge dramàtic a partir de:
→ Allò que el personatge expressa amb paraules
→ Allò que el personatge expressa amb gestos, moviments o mirades.
→ Pels comentaris que fan altres personatges
→ Per la manera com es desenvolupa l'acció, com el personatge s'enfronta i resol els problemes

TIPUS DE PERSONATGES
→ Protagonista: És el més important, perquè és el que articula l'obra. S'identifica amb una de les dues
forces del conflicte que mou l'acció dramàtica.
→ Antagonista: És també un dels personatges principals; el tret que el defineix és que s'oposa al
protagonista i prova d'impedir que assoleixi els seus objectius
→ Col·laborador: Es tracta d'un personatge secundari que ajuda un dels personatges principals a
obtenir allò que desitja. El conflicte se centra en els altres personatges i no en els col·laboradors, però la
seva intervenció fa que es produeixi un desenllaç o un altre.
→ Decoratiu o d’episodi: No té cap paper en el desenvolupament de l'acció, però la seva existència
atorga versemblança a les caracteritzacions dels espais on s'esdevé l'acció dramàtica.
→ Col·lectiu: Aquest tipus de personatge pot entendre's de dues maneres:
- Quan apareix un únic individu actuant en representació d'un col·lectiu.

- Quan apareixen diverses persones actuant exactament igual, com en el cas del cor.

- Fer de consciència del personatge

- Pronosticar esdeveniments futurs
- Actuar com un narrador
- Manifestar la veu de tota la comunitat

→ Simbòlic: Es tracta d'un element abstracte que pren la forma d'un ésser humà, al qual li són
transferides les qualitats d'aquest element.

7. El llenguatge dramàtic
MODES D’EXPRESSIÓ

→ Diàleg: Tot i que un diàleg es presenta sempre en estil directe, ja que sentim o llegim exactament els
mots pronunciats per cada personatge, a vegades l'autor pot fer ús de l'estil indirecte, quan fa que un
personatge incorpori al seu discurs allò que ha dit algú altre.
→ Monòleg: Un monòleg és un discurs que fa un personatge sense dirigir-lo a cap destinatari. Serveix
perquè el públic pugui conèixer l'interior de la consciència dels personatges. Cal distingir-lo del soliloqui,
ja que en aquest cas qui parla està totalment sol.
EL TEATRE DEL SEGLE XIX:
1. La Renaixença
La Renaixença és el moviment de recuperació política i cultural del segle XIX.
Al 1833 → “Oda La pàtria” feta per B.C. Aribau
Al 1877 → “Mestres en Gai Saber” Jacint Verdaguer i Àngel Guimerà

OBJECTIUS

- Dignificar la llengua (pàtria) catalana

- Restablir una literatura nacional
- Dotava de prestigi social
- Unitat lingüística: ús de la llengua com a marca patriòtica
- Literatura culta en tots els gèneres
- Unificar un model de llengua literària depurada
- Clàssics medievals
- Fixar la literatura popular
- Crear editorials i premses que comuniquin en català
- Potenciar les institucions i els certàmens com la Reial Acadèmia de Bones Lletres o els Jocs
Florals de Barcelona.

→ Era una gran literatura de l’edat mitjana. La Renaixença es va iniciar a l’any 1833.
→ Es va recuperar el Romanticisme de les literatures nacionals. Tenien interès per recuperar el passat
històric per erudits i historiadors.
→ Institucions: Reial Acadèmica de Bones Lletres de Barcelona, Universitat de Barcelona.
→ Es van fer possibles edicions de gramàtiques o diccionaris, o la catalanització de camps diversos.
→ Els Jocs Florals enllaçar amb el passat medieval i promogueren una plataforma per a la creació
literària en català.
→ Alguns autors coneguts eren: Jacint Verdaguer, Àngel Guimerà I Narcís Oller.

2. El Romanticisme
Moviment d’arrel nacionalista, nascut a Anglaterra i a Alemanya al segle XVIII i segle XIX.

- SUBJECTIVISME / IDEALISME → Sentiment > raó

- NACIONALISME / PATRIOTISME
- FOLKLORE → esperit del poble
- IRRACIONALISME / EXOTISME (evasió i aventura)
- Passat → literatura medieval
- Llunyà → exòtic o Orient
- Somnis → subconscient món oníric
- LIBERALISME → originalitat / creativitat
 - Natura → correlat objectiu dels sentiments íntims del poeta (l’objecte, la situació o
l’esdeveniment s’utilitza en una obra literària com a fórmula per envocar emocions i sentiments.
Per exemple, una forta tempesta com a escenari de la lluita interior del protagonista).
- Temes de la immensitat, la mort, el destí …
- Estil grandiloqüent
- Transgressió de les lleis
- ANTICLASSICISME → rebuig dels cànons clàssics

Alguns referents europeus romàntics són:

- Victor Hugo
- Lord Byron
- Mary Shelley
- Friedrich Hölderlin

2.1 El Romanticisme català

Temes romàntics en el predomini del sentiment, presència del nacionalisme i la nostàlgia del
passat medieval.
Novel·les i narracions romàntiques per entrega de fulletó, l'interès per la història i la consolidació
dels mites nacionals.
Esmenta el costumisme o narrativa de costums i teatre, un gènere situat entre el Romanticisme,
el Realisme. Pretén reflectir la realitat canviant i els oficis (gremis).

2.2 El teatre romàntic

Establert al segle XIX. El tipus de públic que tenia era públic burgès i públic popular.

→ Sainet: peça teatral humorística breu, escrita amb llenguatge planer. Representada sovint en
un acte, reflecteix personatges esquematitzats o arquetípics en situacions que són
identificables per l’espectador. Les varietats de sainet més destacades mostren la vida
picaresca, el món polític, el triangle amorós o els costums de la menestralia i la burgesia.

→ Teatre de sala i alcova: fa referència a les representacions teatrals privades casolanes,

sovint de caràcter festius. Tenien lloc a les cases particulars. Estaven representades per actors
aficionats. Públic burgès i menestral.

→ La tragèdia era el conflicte i la lluita interna d’uns personatges de gran complexitat

psicològica.

2.3 Àngel Guimerà

Àngel Guimerà és considerat un dels millors dramaturgs de la història de la literatura catalana.

Era un tipus de literatura lleugerament desfasada respecte de les tendències dominants a
l’Europa de la seva època.
 ETAPES DE ÀNGEL GUIMERÀ

→ Les tragèdies històriques en vers: Mar i cel. Símbol de les religions, és a dir, en la mort. Drama
romàntic
→ Els drames realistes en prosa: l’època de l’autor. Destaquen obres com Maria Rosa i Terra
Baixa.
→ Etapa de provatures: Modernisme, retorna les seves primeres tragèdies.

TEMES RECURRENTS

→ Mestís: el personatge que se sent a cavall de dues cultures, exclòs, incomprès i solitari, que
busca el seu lloc en el món.
→ La infància i l’orfenesa: enyorada, idealitzada o viscuda de manera traumàtica
→ Fracàs amorós: l’amor d’impediments i circumstàncies adverses.

ENTRE SEGLES: XIX - XX

CONCEPTES CLAUS

- Divorci entre l’artista i la societat

- Catalanisme polític i d’europeïtzació: la societat aspira a ser moderna i europea
- Modernitat i ruptura: la consciència de modernitat porta a una ruptura amb el passat, una
cultura nacional
- Bohèmia: la bohèmia instaura com a forma de vida artística, deslligada de les convencions
socials, amb una actitud de rebuig, provocació i menyspreu envers la societat en què viuen els
artistes. Era un tipus de vida no establerta.
- Barcelona
- Regeneracionisme i esteticisme: dues tendències. El regeneracionisme “regenera” la societat
individualista. El esteticisme mitjançant l’art
- Etapes: 1892 - 1900 i 1901 - 1911: 1892 - 1911.

1. El teatre modernista

→ El teatre modernista català marcat per dos autors: Maeterlinck i Henrik Ibsen.
→ Maeterlinck, és representatiu del simbolisme i reflecteix els estats d'ànim. Simbolista o esteticista o
també anomenada decadentista o maeterlinckiana. Santiago Rusiñol.
→ Ibsen, teatre de denúncia anomenada regeneracionista, vitalista, naturalista. Expressaven l’ideari de
l’artista modernista i el seu xoc amb la realitat social. Bohèmia negre: Puig i Ferreter. Van adoptar el
model ibsenià. Vehicle eficaç de transmissió de les idees modernistes.

1.1 Santiago Rusiñol (bohèmia daurada)

Provinent de l’alta burgesia catalana i visqué un temps a París. Obres de caire simbolista com
L’alegria que passa. El Rusiñol més conegut és el de les obres teatrals humorístiques i
costumistes. Auca del Senyor Esteve.