TEMA 1: LA NARRATIVA DES DE 1939 FINS A L'ACTUALITAT

-CONTINGUTS DEL TEMA:

1. Context històricoliterari
1.1. Narrativa dels anys 20 i 30
1.2. La narrativa de postguerra
1.2.1. De la desfeta a la represa
1.2.2. Corrents estètics
1.3. Els narradors
2. La narrativa actual
2.1. Primera etapa: la narrativa dels anys 70
2.2. Segona etapa
2.3. Autors i autores rellevants
3. Escriptores del segle XX

1. CONTEXT HISTÒRICOLITERARI

1.1. Narrativa dels anys 20 i 30

La producció narrativa d’aquestes dècades incorpora les novetats tècniques de la

novel·la europea (Marcel Proust, Franz Kafka, Robert Musil, Virginia Woolf, James Joyce)
i nord-americana (William Faulkner, John Dos Passos).

Mentre que la literatura del segle XIX i, més concretament, el realisme es basava
en la premissa que tot era explicable i comprensible, en canvi la literatura del segle XX
renuncia a donar una única explicació del món (corresponent a un narrador omniscient
que ho sap tot) i proporciona perspectives particulars de personatges concrets (narracions
en primera persona).

Per això, cobra importància la psicologia

dels personatges (no sols els fets que
protagonitzen o el context històric). La
psicoanàlisi de Sigmund Freud (el món del
subconscient i dels somnis, la sexualitat i els
desitjos reprimits) és la teoria psicològica que
més influència té en la nova narrativa. La
tècnica literària més innovadora en aquesta
època és el monòleg interior, que presenta el
discurs interior d’un personatge que es parla a
si mateix, es fa una autoradiografia, ofereix un
testimoni personal de la història (i, per tant,
parcial). La narrativa, per tant, s’allunya de la
crònica realista per a aproximar-se al relat íntim i personal, autobiogràfic i fins i tot líric
(encara que continua sent ficció). En la narrativa catalana:

-Destaca l’anomenat Grup de Sabadell (Francesc Trabal, Pere Calders, Pere

Quart), exponent de l’humor absurd i lúdic, el surrealisme, la fantasia i la força dels
elements irracionals.
 -Altres figures importants: Carles Soldevila, Miquel Llor, Cèsar August Jordana,
Rosa Maria Arquimbau, Maria Dolors Orriols, Ernest Martínez Ferrando.

1.2. La narrativa de postguerra.

La novel·la, com a gènere que s'adreça a un públic majoritari, és objecte d'una

estreta vigilància per part de la censura i es ressent de la feblesa del circuit literari;
igualment, com a gènere que demana una dedicació continuada, acusa les dificultats de
professionalització dels escriptors. La narrativa breu, en canvi, viurà una època d'auge
relatiu, dins de les modestes condicions generals de la narrativa de postguerra, perquè
s'adequa millor a les circumstàncies d'escriptura i de publicació pròpies de l'època.

1.2.1. De la desfeta a la represa.

La instauració de la dictadura franquista suposa un atac de grans proporcions a la

nostra cultura; a les restriccions i la repressió generals per motius ideològics, s'afig la
prohibició per causes estrictament lingüístiques i culturals. Així doncs, durant la postguerra
i fins als anys 50 hi ha una absència quasi total d'infraestructura editorial, es
prohibeix tota llengua que no siga el castellà i, a més, s'imposa una censura literària
sobre les obres publicades (qüestions ideològiques, temes tabú per al nacionalcatolicisme
com el sexe, etc.). En definitiva, la repressió franquista té com a conseqüència un mercat
literari inexistent. Així, les iniciatives i les publicacions d'exili, al costat de la tasca que es
du a terme en la clandestinitat, seran les encarregades de mantenir la continuïtat cultural.

En els anys cinquanta i, sobretot en els seixanta, s'encarrilarà progressivament la

represa de la vida pública: s'aconsegueixen permisos per a publicar llibres i revistes en
català (sempre que no tinguen cap objectiu polític), a més de la celebració d'alguns actes
culturals. Així, tot i que encara les restriccions i prohibicions es mantindran fins a la fi del
règim, la dècada dels seixanta és una època d'obertura del franquisme al capitalisme
mundial i de relaxació de la censura literària i cultural. Es tracta d'un període caracteritzat
en general per l'anomenat resistencialisme literari, que concep la literatura com un mitjà
de preservació de la identitat catalana que atorga un caràcter simbòlic a la llengua i la
literatura. És a dir, els màxims símbols de la identitat nacional són la llengua i la literatura.

1.2.2. Corrents estètics

Les tendències literàries preferides són:

a) La novel·la psicològica: èmfasi en el món interior dels personatges, més que

l'acció. L'interés de les obres es basa, així, en l'exploració de la vida psicològica dels
personatges. L'obra de Mercè Rodoreda s'adscriu a aquesta modalitat narrativa, al costat
d'altres autors com, en part, el mallorquí Llorenç Villalonga, Maurici Serrahima o Rafael
Tasis.
b) Realisme objectivista: interés pel context històric i
polític i del pensament, sovint amb una actitud de denúncia
de les injustícies. Sorgeix, per tant, com a resposta a la
situació política que es viu sota la dictadura ja que hi ha una
identificació amb els problemes i les injustícies que pateixen
les persones humils, oprimides i oblidades. Destaquen
autors com Josep Maria Espinàs, Teresa Pàmies o
Estanislau Torres.
 c) Literatura fantàstica, humor i ironia: aquesta tendència s'oposa clarament a
l'anterior, ja que posa èmfasi en els aspectes irracionals, l'absurd i la fantasia. Es
caracteritza per prendre com a punt de partida un concepte de realitat que integra
dimensions de l'experiència humana com la imaginació i el somni al mateix nivell que la
realitat externa. L'absurd, el món oníric o les referències literàries i artístiques formen, així,
part de la realitat. Pere Calders, Jordi Sarsanedas, Joan Perucho i Manuel de Pedrolo són
els autors més representatius.

d) Altres corrents estètics de la narrativa de postguerra són la narartiva tesimonial

(sobre les experiències traumàtiques de la guerra i de l'exili viscudes pels escriptors), la
narrativa d'influència existencialista (que segueix el model filosòfic i literari d'autors
com Sartre o Albert Camus), la novel·la catòlica (on s'hi analitza l'ànima humana des
d'un enfocament moral, interessen els conflictes espirituals i metafísics dels personatges),
el realisme huitcentista (que perviu en l'obra d'Enric Valor, qui fa una recreació personal
de la novel·la del XIX) i la novel·la policíaca (destinada a un públic ampli).

1.2.3. Els narradors

a) Mercè Rodoreda (1908-1983) conrea la poesia i el teatre, però dedica a la

narrativa, gènere en el qual va excel·lir, la major part de la seua obra. De de les novel·les
de preguerra, només en va salvar, després d'un procés de reescriptura, Aloma. A l'exili
europeu, Rodoreda troba el seu estil literari de maduresa, amb una sèrie de novel·les i
contes que pertanyen, en la línia creativa dominant, a la narrativa psicològica: La plaça
del diamant (1962), El carrer de les camèlies (1966) o Mirall trencat (1974), entre altres.
En les dues primeres adopta la fórmula del monòleg autobiogràfic, amb unes
protagonsites que conten la pròpia vida, amb un relat que segueix la cronologia ordenada
dels esdeveniments. En Mirall trencat, en canvi, la narració va a càrrec d'un narrador
extraheterodiegètic amb focalitzaió zero. Una altra part de la seua producció s'identifica
amb la recreació de mons fantàstics: Quanta, quanta guerra (1980), Viatges i flors (1980)
o La mort i la primavera (1986), per exemple.

La narrativa rodorediana conté una dimensió simbòlica, en la qual, objectes, flors,

animals, astres, etc. teixeixen un nivell de significació suggerida, imprescindible per a
establir el sentit de l'obra. Els grans temes de la narrativa de Rodoreda són la soledat,
l'estranyament i el pas del temps.

Un factor fonamental per a l'exploració de la vida interior dels personatges ´son les
renovades tècniques de construcció del relat, tant en la veu com en el punt de vista
narratiu (focalització i distància), que Rodoreda assimila a partir del mestratge d'autors
com James Joyce, Virginia Woolf, William Faulkner o Katherine Mansfield; l'aparell
temporal de les novel·les i dels contes seran un instrument igualment valuós en una
narrativa que té com a matèria principal la memòria.

b) Llorenç Villalonga (1897-1980). Algunes de les seues novel·les i contes

segueixen el model psicològic (L'hereva de donya Obdúlia, 1964), però la major part de
la seua producció narrativa, incloent-hi la seua millor novel·la, Beran o la sala de les nines
(1961), s'ha d'adscriure al model de la novel·la ideològica, perquè l'atractiu dels
personatges descansa més en les idees que encarnen i no en l'èmfasi minuciosa de la
problemàtica psicològica. De fet, en les seues obres reivindica el pensament liberal,
racionalista, escèptic i elitista.
 b) Pere Calders (1912-1994), reconegut sobretot pels
seus contes, és autor també de diverses novel·les, entre les
quals destaquen Ronda naval sota la boira (1966) i L'ombra
de l'atzavara (1964), aquesta última en la línia de la narrativa
testimonial. Els seus principals reculls de contes són
Cròniques de la veritat oculta (1955) i Invasió subtil i altres
contes (1978). L'univers de Calders es caracteritza per
prendre com a base un concepte de realitat que incorpora el
somni, la imaginació i la fantasia en pla d'igualtat amb la
realitat quotidiana, amb una versemblança pròpia. Calders
posa en evidència l'absurd d'una existència que confon la
realitat amb els codis de representació cultural establerts, i
que té com a recursos principals la paròdia i la ironia.
Mitjançant la paròdia, reelabora de manera lúcida els tòpics
fixats per la tradició literària, sobretot per la literatura
fantàstica clàssica, però també pel gènere meravellós, la
ciència-ficció o altres gèneres. La ironia utilitza una gran varietat de procediments: des de
la metaficció que posa al descobert les convencions de la ficció literària i reflexiona sobre
la literatura mateixa, fins a tota mena d'ironies verbals o de situació, amb una atenció
preferent cap als jocs de llenguatge i l'ús del discurs figurat (dobles sentits, relació entre
sentit literal i sentit figurat, locucions lexicalitzades, etc.)

d) Manuel de Pedrolo (1918-1990) és autor d'una obra

de proporcions monumentals, tant en narrativa, com en poesia i
teatre. En narrativa, les desenes de novel·les i volums de
contes inclouen un ventall de registres i estils molt ampli, fruit de
la curiositat intel·lectual i de l'afany d'experimentació tècnica de
l'autor. D'una banda, Pedrolo es considera un dels iniciadors de
la novel·la de gènere, tant de la novel·la policíaca com de la
narrativa eròtica o de la ciència-ficció, a aquest darrer gènere
pertany una de les seues obres més divulgades, Mecanoscrit
del segon origen (1974). En la primera etapa de producció
Pedrolo acusa la influència de l'existencialisme i la literatura de
l'absurd; en una segona etapa, domina la temàtica política,
social i nacional. La tercera etapa té com a principal tret distintiu
la investigació de les formes del relat.

e) Josep Maria Espinàs (1927) és l'iniciador de la

narrativa neorealista en la nostra literatura, al
començament de la dècada dels 50. La seua obra
narrativa, formada per novel·les i contes, es divideix
en dues línies creatives: el neorealisme, amb noveles
com Dotze boomerangs (1954) o Combat de nit
(1959), i una altra línia d'obres que s'orienten a
l'anàlisi de la condició humana, amb una influència
marcada de George Simenon, de la qual podem
assenyalar com a obres representatives El gandul o
La trampa. També és autor d'obres teatrals i de
literatura de viatges.
 2. LA NARRATIVA ACTUAL

2.1. Primera etapa: la narrativa dels anys 70

Hi ha dues grans tendències:

1) Continuació de l’obra narrativa de les escriptores i escriptors de

postguerra. És el cas de Mercè Rodoreda, Manuel de Pedrolo, Llorenç Villalonga i molts
altres.

2) Narrativa experimental o textualista: enganxant amb les avantguardes

literàries dels anys 20, afavoreix una ruptura de les normes de representació de la
novel·la realista, que es materialitza en característiques com ara la inserció de múltiples
narradors en l’obra, la narració incoherent i fragmentada (capítols inacabats o que
comencen in medias res), la manca de desenllaç del relat (que acaba de manera abrupta),
la ruptura de la sintaxi (oracions també interrompudes o desordenades) o la combinació
dels codis lingüístic i visual (inserció d’elements gràfics). És un corrent adoptat per alguns
narradors de l’anomenada Generació dels 70, com Quim Monzó, Biel Mesquida, Josep
Lluís Seguí o Oriol Pi de Cabanyes.

A banda de les tècniques transgressores de l’experimentalisme, la Generació dels

70 (amb figures com Montserrat Roig, Baltasar Porcel, Terenci Moix, Carme Riera, Joan
Francesc Mira, Maria-Mercè Marçal, Josep Lozano o Isabel-Clara Simó) manifesten la
influència de la cultura de masses (televisió, cinema, pop-rock, publicitat, consumisme), la
contracultura i l’underground (les cultures juvenils contestatàries que s’oposen al
consumisme de la societat burgesa, l’imperialisme nord-americà i els valors de la
generació anterior com ara el treball o les possessions materials). Les seues obres també
es fan ressò dels moviments socials, que sorgeixen al llarg dels anys 60 i 70: pacifisme,
feminisme, moviment LGBT, antimilitarisme, ecologisme. Des del punt de vista literari, els
seus referents són més europeus, nord-americans i sud-americans (Julio Cortázar,
Gabriel García Márquez) que catalans (amb l’excepció notable de Rodoreda, que influeix
en l’obra de Carme Riera i Montserrat Roig).

2.2. Segona etapa

Aquesta època està marcada per la incorporació de la cultura catalana al

mercat; així la literatura catalana deixa de tenir un caràcter resistencialista com a símbol
d'identitat i el llibre esdevé un producte de consum. Una altra característica és
l'eclecticisme: es cultiven tot tipus de gèneres narratius (novel·la eròtica, fantàstica,
negra i policíaca, de ciència-ficció, històrica) i els corrents literaris més clàssics (realisme)
conviuen amb els més experimentals. Aquesta diversitat de propostes estètiques que
conviuen en la segona etapa, juntament amb el fet que es tracta d'una producció en
marxa, sobre la qual tenim poca perspectiva per a l'anàlisi, fa difícil aïllar i classificar la
narrativa dels escriptors actuals en tendències. En tot cas, el postmodernisme seria el
corrent estètic que més destaca; algunes característiques són:

1) Desaparició de la frontera entre alta cultura i cultura de masses; per exemple,

Quim Monzó escriu una continuació de la sèrie de dibuixos animats Tom i Jerry en el
conte “La fauna”.

2) Fort caràcter intertextual: cultura del remix, el bricolatge, l’apropiacionisme,

pastitx (barreja de gèneres, codis i llenguatges). Aquesta forta hibridació d’estils afecta
igualment l’art, la música, la literatura i el cinema; per tant, en podem trobar exemples en
tots els camps creatius.

3) Metaficció: ruptura de la barrera entre ficció i realitat; es tracta de novel·les

(també pel·lícules) que deixen clar que allò que llegim o veiem en la pantalla és pura
ficció, un artifici. Per exemple, personatges que parlen al lector, o bé l’autor que parla amb
els seus personatges o el narrador que comenta qüestions relatives a la construcció de la
trama o del text.

4) Autoficció: també moltes novel·les i també films narren la presumpta vida real de
l’autora o l’autor, de manera que s’esborra la frontera entre fets i ficció.

2.3. Autors i autores rellevants

-Jesús Moncada (1941-2005) ha recreat literàriament la seua Mequinensa natal,

elaborant, a partir de les seues vivències, un univers mític que ens presenta uns ambients
peculiars, com el de la navegació fluvial, el de les mines o els dels cafés de la vila, amb
una galeria de personatges diversos, d'un gran atractiu. La memòria és el gran tema de la
narrativa de l'autor, però no en el sentit de reconstruir el passat col·lectiu i fixar-ne el
record, sinó amb la voluntat de plantejar-ne els límits i els condicionaments. Amb una
enfocament irònic, Moncada desautoritza constantment la crònica oral, depositaria de la
memòria popular, amb l'objectiu de desdibuixar les diferències entre la realitat que
atribuïm a la història i el caràcter imaginari que és propi de la ficció. Els seus contes i
novel·les es caracteritzen per un domini extraordinari dels recursos tècnics, sobretot pel
que fa a l'estructura narrativa, el joc de veus i les focalitzacions narratives i la construcció
temporal. És autor dels reculls de contes Històries de la mà esquerra (1981), El cafè de la
Granota (1985) i Calaveres atònites (1999) i de les novel·les Camí de Sirga (1988), La
galeria de les estàtues (1992) i Estremida memòria (2004).

-Quim Monzó (1952) inicia la seua trajectòria

literària amb una producció d'estètica textualista, amb
la novel·la L'udol del griso al caire de les clavegueres
(1976) i el recull de contes Self-service (1977),
estètica que més tard, ha rebutjat. És autor de les
novel·les Benzina (1983) i La magnitud de la tragèdia
(1989) i de diversos reculls d'articles, un gènere
literari que ha conreat de manera brillant en diversos
mitjans de comunicació; però sobretot és conegut
com a contista, ja que domina a la perfecció les
tècniques i els recursos de la narrativa breu, amb
volums com Uf, va dir ell (1978), El perquè de tot
plegat (1993), Guadalajara (1996) o Mil cretins (2003),
entre altres. La seua literatura ha evolucionat des d'un
acusat vitalisme fins al pessimisme dels darrers títols,
molt marcats per la presència de l'envelliment, la
malaltia i la mort. Els temes recurrents de la seua
obra tracten de la infelicitat humana: la impossibilitat
de satisfacció del desig, el món convebut com un
laberint hostil que atrapa l'individu, la precarietat del
control de les nostres vides o la fragilitat dels papers que representem. Una part de la
seua literatura és de caràcter metaficcional: una reflexió sobre la mateixa literatura i sobre
els codis culturals que condicionen la nostra visió del món.
 -Carme Riera (1948) presenta una obra molt àmplia i
variada que es pot classificar en tres línies estètiques
principals. En primer lloc, trobem les obres d'estil intimista,
confidencial i poètic que dominen en la primera etapa de
producció (amb títols com l'inicial recull de contes Te deix,
amor, la mar com a penyora, 1975). En segon lloc, podem
destacar les novel·les d'ambientació històrica, com Dins del
darrer blau (1994), Cap al cel obert (2000) i La meitat de
l'ànima (2004). En tercer lloc, cal esmentar el registre irònic
o satíric de L'estiu de l'anglès (2006) o Amb ulls americans
(2009). Riera és també autora del dietari Temps d'una
espera i de les memòries d'infantesa Temps d'innocència. Els grans centres d'interés
temàtic de la seua obra són la indagació en la identitat del subjecte, la recuperació de la
memòria, tant individual com col·lectiva, i la reflexió sobre la literatura.

-Jaume Cabré (1947) és autor, entre altres, de les novel·les Senyoria, L'ombra de
l'eunuc (1996), Les veus del Pamano (2004) i Jo confesso (2011), i dels reculls de
narracions Llibre de preludis (1985) i Viatge d'hivern (2000). La seua literatura es
caracteritza per una elaboració acurada de l'estructura narrativa i pel virtuosisme del punt
de vista narratiu. Els temes recurrents de la narrativa de l'autor són la memòria, la identitat
i algunes de les qgrans qüestions morals, com el perdó i la corrupció del poder. La seua
literatura palesa influències musicals, tant en el nivell de la història com en el nivell de
l'estructura o l'estil. També ha publicat obres d'assaig sobre la creació literària i sobre la
lectura.

3. ESCRIPTORES DEL SEGLE XX

Són moltes les escriptores que, des del segle XIX, han abordat la condició de la
dona en la societat. En concret, l’obra de Rodoreda presenta personatges femenins
víctimes de l’amor romàntic, la infidelitat masculina i la dominació de l’home. Les
escriptores que escriuen sota la dictadura franquista critiquen la moral repressora
imposada pel règim i l’Església Catòlica. Les autores de la generació dels 70 també jutgen
el model femení imposat per la dictadura: l’àmbit domèstic a què la dona està relegada, la
monotonia del matrimoni, la maternitat imposada i, sobretot, les actituds de submissió i
passivitat, a més de la seua condició d’objectes sexuals per als homes. També
introdueixen relacions lèsbiques i l’erotisme femení.

Narradores del segle XIX i anteriors a 1936: Dolors Monserdà, Caterina Albert
(Víctor Català), Rosa Maria Arquimbau, Maria Teresa Vernet, Anna Murià, Aurora
Bertrana, Mercè Rodoreda.
Narradores valencianes de postguerra: Carmelina
Sánchez Cutillas i Beatriu Civera.
Narradores dels anys 60: Teresa Pàmies, M.
Aurèlia Capmany.
Generació dels 70: continuen el model psicologista
anterior representat sobretot per Rodoreda. Montserrat
Roig, Carme Riera, Maria Antònia Oliver, Maria-Mercè
Marçal, Isabel-Clara Simó.
Anys 80: Maria Barbal, Maria Àngels Anglada,
Maria Mercè Roca.
Narradores actuals: Bel Olid, Najat El Hachmi,
Imma Monsó, Empar Moliner, Anna Moner.
 En altres gèneres literaris també hi ha autores amb una obra sòlida:

1) Dramaturgues: Lluïsa Cunillé, Marta Buchaca, Àngels Aymar, Elisenda Guiu

2) Poetes: Clementina Arderiu, Rosa Leveroni, Olga Xirinacs, Maria Beneyto,

Maria-Mercè Marçal, Marta Pessarrodona, Montserrat Abelló, Maria Antònia Salvà, Maria
Àngels Anglada.

3) Assagistes: M. Aurèlia Capmany, Marina Garcés, Fina Birulés, Margarida

Castellano.