JOAN FUSTER.

DICCIONARI PER A OCIOSOS

L’ASSAIG COM A GÈNERE LITERARI

L’assaig és un gènere a cavall entre la literatura de creació, d’una banda, i de la filosofia i el tractat de di-
vulgació, de l’altra. És un dels quatre grans gèneres literaris. Encara que no és fàcil de definir, es pot ca -
racteritzar com un escrit en prosa, en primera persona, seguint el pacte autobiogràfic. Hi predomina l’ar-
gumentació (com a tipologia textual principal de l’assaig) per a fomentar el debat intel·lectual. Convenci-
onalment, l'assaig s'interpreta com un gènere literari que contribueix a orientar als lectors en qüestions so-
cials, polítiques i culturals, sense filtres ficcionals ni formals excessivament definits.

Una característica de l'assaig és el pacte autobiogràfic: nega la ficció, parla en nom propi i assumeix les
conseqüències i les respostes de l’obra; no empra la màscara d’un personatge i és valent per referir-se a
certes reflexions.

Com a macroestructura, com a acte de parla, l’assaig condueix a la persuasió del lector, a convidar al lec-
tor a la reflexió i al diàleg. És, per tant, un text argumentatiu.

Els trets més característics que presenta aquest gènere són:

✔ Actualitat i heterogeneïtat temàtica.

✔ Caràcter obert, fragmentari, inconclús.

✔ Tipologia textual: argumentació. L’assagista opina, interpreta, pensa...

✔ La veu de l’assagista s’identifica amb la veu de l’autor real.

✔ El text és, doncs, una projecció de l’autor (retrat de la personalitat). Subjectiu.

✔ Caràcter dialogal. Fa servir diverses estratègies: apel·lació directa al lector, aparença espontània,
fluïdesa-naturalitat, oralitat (exclamacions, etc.)

✔ Funció bàsica: persuadir el lector.

✔ Estil i valor estètic : prosa artística, lingüísticament molt elaborada.

L’assaig es pot dividir en diferents subgèneres: dietari, aforisme, tractat, article d’opinió, retrat, dicciona-
ri, memòries, llibre de viatges... i Fuster els practicà quasi tots.

És un gènere que naix al segle XVI, amb l'obra de Montaigne ( autor francès citat moltíssimes vegades
per Fuster com a antecessor admirat) com a conseqüència de l’evolució social que deixa enrere l’edat
mitjana. L'assaig apareix a partir del corrent humanista, d’una societat preocupada per millorar, amb un
pensament més obert que l’anterior (idea de llibertat) . L'autor de Sueca és un assagista clàssic a l'estil de
Montaige i de Voltaire que entén que aquest gènere té una funció social. Les reflexions fusterianes se
centren en l’home, «mesura de totes les coses», i en la seua activitat creadora i abracen tota classe de
temes: ideològics, morals, polítics, culturals, de la vida quotidiana. L’humanisme és, en paraules seues,
«mera crítica: de textos, d’idees, de costums, i sempre amb un propòsit d’examen».

En 1764, apareix el Diccionari filosòfic de Voltaire. Es va publicar exactament dos segles abans de Dicci-
onari per a ociosos de Joan Fuster. L’estructura és una de les semblances principals entre ambdues obres.
L’ASSAIG EN LA NOSTRA LITERATURA EN LA POSTGUERRA

Durant la postguerra, com en la resta de gèneres, l’assaig patí una situació difícil i precària a causa de la
censura, que impedia un desenvolupament normal de la reflexió ideològica i el debat. D’altra banda, la
falta de professionals, molts en l’exili, la falta de mitjans de comunicació de massa, la falta d’una opinió
pública, l’aïllament polític i cultural expliquen la poca vitalitat de la prosa assagística. Així, durant els
anys 40, el gènere pràcticament no va existir; una bona part de la producció feta des de l’exili va estar de-
dicada a les causes i les conseqüències de la Guerra Civil; la problemàtica de Catalunya també hi va tenir
un lloc central.

Cap a final dels 50 i, sobretot al llarg dels 60, es produeix un reviscolament de la literatura d’idees, afavo-
rit per un cert rellançament econòmic i per un relaxament de la censura. La conjuntura social aporta nous
temes de reflexió: la joventut, el Tercer Món, el futur europeu, la identitat col·lectiva... Sorgiren noves re-
vistes com Serra d’Or (1959) que esdevingueren plataformes de debat ideològic, i algunes editorials com
Edicions 62 publicaren produccions d’assagistes estrangers i d’autors autòctons.

En la nostra literatura del segle XX, destaquen aquests autors clau:

- Eugeni d’Ors (preguerra) influenciarà molt en J. Pla i J. Fuster. Per a molts mor quan deixa d’escriure
en català.

- Josep Pla: (1897-1981) va ser decisiu en el panorama literari, especialment en les dècades dels 40, 50 i
60. En la seua producció combina el periodisme i la literatura en un estil amb el qual pretenia descriure la
realitat i ordenar el pensament. En El quadern gris (1966), escrita en forma de diari personal, l’autor re-
flexiona al voltant dels esdeveniments socials, històrics i culturals que va viure i que configuren la seua
actitud vital davant el món i la realitat. Diu en una de les entrades d’aquest dietari: “Jo no sóc un producte
del meu temps; sóc un producte contra el meu temps.”

- GAZIEL (pseudònim d’Agustí Calvet, 1887-1964) es va incorporar a la fi dels 50 a la literatura catala-

na. Fou col·laborador en alguns diaris madrilenys i també director de La Vanguardia .A més d’articles de
crítica literària va escriure el dietari Meditacions en el desert. Els temes centrals de la seua obra són Espa-
nya, Catalunya, la democràcia i la Guerra Civil.

La reflexió sobre el país és un dels temes cabdals que també trobem en autors com JAUME VICENS VI-
VES (1910-1960), autor de Notícia de Catalunya, on posa l’erudició al servei d’una tasca d’anàlisi i refle-
xió per al redreçament de Catalunya. L’obra d’aquest autor constituí un estímul i una pauta per a Joan
Fuster, que l’any 1962 va publicar Nosaltres els valencians.

A banda d’aquests autors destacat, caldria afegir Josep Carner, Carles Riba, i a València, Carles Salvador
( més conegut com a gramàtic i com a poeta)

L’ASSAIG EN LA NOSTRA LITERATURA DES DELS ANYS 60 FINS L’ACTUALITAT

Període 1962-1970: el país com a tema

• Són les darreries del franquisme i és el moment en què s’inicia el circuit literari modern. En els úl-
tims anys de la dècada esdevenen fets històrics com el Maig de 68, la Revolució cubana, la Prima-
vera de Praga que inciten un gran debat ideològic internacional.

• L’assagista es mostra com un intel·lectual.

• Hi ha un clar predomini de l’assaig divulgatiu de temàtica nacional i política.

 • Obres clau: Nosaltres, els valencians de Joan Fuster (1962), El quadern gris de Josep Pla(1966)

• Altres autors i obres: Maria Aurèlia Capmany ( Pedra de toc), Gaziel (Tots els camins duen a
Roma), etc

Període 1970-2000: el moment dels dietaris

• Democràcia i autonomia. Consolidació del circuit literari modern.

• L’assagista perd vigència com a intel·lectual.

• Pervivència de l’assaig divulgatiu sobre temes polítics:

JOAN FRANCESC MIRA (València 1939) és escriptor, antropòleg. Sociòleg i professor universitari. A
més de diverses obres de caràcter narratiu, també és autor de nombrosos estudis i investigacions de caràc-
ter assagístic que giren al voltant de l’antropologia, la sociologia. Entre altres treballs, destaquem Els va-
lencians i la terra (1978), Crítica de la nació pura (1984) i Cultura, llengua i nació (1987). Una part consi-
derable dels seus treballs tracten temes com el nacionalisme, la relació entre la cultura i el poder, la crea-
ció i l’evolució de les entitats i els símbols que les conformen, la importància de les llengües per tal de
crear «consciència col·lectiva», i la possibilitat de manipular tots aquests elements en benefici d’interes-
sos molt concrets.

• Estudis literaris:

JESÚS TUSÓN (1939-2017) va ajudar a difondre, amb els seus escrits, la importància de les llengües
minoritàries i a desactivar els prejudicis lingüístics que pesen sobre elles. Destaca per ser un defensor de
la pluralitat lingüística. Entre les obres assagístiques que va escriure destaquem El luxe del llenguatge
(1986), Mal de llengües (1988) i Una imatge no val més que mil paraules (2001).

• Reflexions sociolingüístiques:

Rafael Lluís Ninyoles: Conflicte lingüístic valencià (1968)

• Boom de l’assaig deliberatiu (dietaris i memòries):

MONTSERRAT ROIG (Barcelona 1946-1991). Escriu novel·les i contes, que va alternant amb reportat-
ges i articles periodístics. La temàtica en la qual se centra la seua tasca assagística és, d’una banda, la re-
cuperació de la memòria i, d’altra, el feminisme. El seu ideari progressista i feminista li inspirava temes i
enfocaments, però alhora despertava enemics com la censura política i les inèrcies masclistes de la crítica
literària. El 1977 obté un important ressò amb un rigorós llibre documental sobre Els catalans als camps
nazis, que aporta dades inèdites sobre l'Holocaust i que és guardonat amb el premi de la Crítica Serra d'Or
(1978)Fa també de columnista de la premsa diària en diferents mitjans i es vincula públicament a la lluita
per la condició de la dona.

GEMMA LIENAS (Barcelona, 1951), a banda del gran nombre d’obres literàries que ha escrit, especial-
ment les destinades al públic juvenil, també ha conreat l’escriptura assagística. En aquest camp cal menci-
onar els reculls d’articles d’actualitat que aborden la problemàtica de l’alliberament de la dona: Rebels, ni
putes ni submises (2005), Pornografia i vestits de núvia (2007) o l’assaig Vull ser puta (2006), en què ar -
gumenta abastament contra els que defensen la legalització de la prostitució, com si es tractara d’un tre -
ball i no d’un acte de violència greu contra la dona, que atempta contra els drets humans més bàsics.

Altres autors són: Marià Manent, El vel de Maia (1975); Feliu Formosa, El present vulnerable (1979);
Enric Soria, Mentre Parlem (1991); Rosa Leveroni, Confessions i quaderns íntims (1997), etc
 • Ampliació del camp periodístic (importància de l’article d’opinió):

M. Aurèlia Capmany, Dietari de prudències (1982), Un pensament de sal, un pessic de pebre (1993)

Període 2001-actualitat: les noves textualitats i la pèrdua de pes específic de l’assaig

• Crisi al circuit literari.

• És l’era de la informació. Hi ha una pèrdua d’influència dels intel·lectuals clàssics en benefici dels
creadors d’opinió (tertulians, influencers, etc)

• Manteniment de les línies del període anterior:

Quim Monzó, Esplendor i glòria de la Internacional Papanates; Empar Moliner, ¿Desitja guardar els
canvis?

• Internet i noves textualitats (blogs, Twitter...): Jaume Subirana, Tina Vallès, Marta Rojals, etc.

• Desenvolupament de la no-ficció infantil i juvenil: Carme Miquel, etc.

BIOGRAFIA

Joan Fuster i Ortells (Sueca 1922-1992). Estudià Dret i exercí durant un temps d’advocat. Ben aviat ho va
deixar per a dedicar-se quasi exclusivament a escriure, col·laborar amb la premsa i publicar llibres. Fou, a
més a més, en els darrers anys de la seua vida catedràtic de Literatura Catalana a la Universitat de
València i Doctor Honoris Causa per diverses universitats.
És, com a assagista, una figura cimera en la literatura catalana de l'època. A part de la seva extensa
activitat com a historiador de la literatura, crític literari o historiador social de la llengua. Caldria afegir-
hi, encara, una breu trajectòria poètica, a la darreria dels quaranta i primeria dels cinquanta, que va quallar
en poemes com el famós "Criatura dolcíssima», que forma part del llibre Escrit per al silenci (1954). Ara
bé, el polimorfisme d'aquest escriptor gira al voltant de la seva producció assagística, que no és, en el
fons, més que un fenomen del seu inacabable dietari, on l'escriptor deixa constància quotidiana de les
seves reflexions sobre el món.
L’activitat intel·lectual de Fuster fou molt intensa. D’un costat, les traduccions d’obres d’altres llengües al
català (Camus fou un dels seus autors predilectes); d’altre, nombrosos estudis de disciplines diverses
(crítica literària, història dels Països Catalans o història social de la llengua). A més, apostava per una
societat normal en català amb plenitud de funcions de la llengua pròpia, per això considerava que els
mitjans de difusió de massa (premsa, radiotelevisió o la nova cançó) eren de vital importància. El català
havia de ser vehicle d’expressió vàlid en tots els àmbits de la visa social, des dels usos culturals més
refinats fins al més pràctics. A partir de la mort del general Franco el 1975 i amb la transició democràtica,
Fuster va mostrar una activitat extraordinària, especialment amb l’escriptura d’articles sobre l’actualitat
política i aparicions en actes públics multitudinaris. Aquesta visibilitat social i aquesta rellevància política
van despertar antics odis i van encoratjar a alguns a atemptar contra la seua persona
Obres més conegudes:
El 1962 publica Nosaltres, els valencians, que començava una nova etapa en la conscienciació nacional
dels valencians. Aquest va ser el llibre de capçalera de molts joves intel·lectuals de l'època. També
publicà una guia turística culta El País Valenciano, que no tots entengueren i, a partir d'eixe moment, se'l
considerà enemic del règim i patí una sèrie de represàlies que li tancaren moltes portes com a escriptor.
Podríem citar també: Combustible per a falles i L’home, mesura de totes les coses (1967), Sagitari
(1985); a més de treballs d’història, de crítica i de divulgació literàries com La poesia catalana (1956),
Poetes, moriscos i capellans (1962)

Podem diferenciar dos blocs bàsics de l'obra assagística de Fuster:

- Divulgatiu (cap a fora - objecte), com Nosaltres els valencians, Descrèdit de la realitat. Dirigit als va-
lencians, un públic més ampli, amb un llenguatge obert i sense intimitat.

- Deliberatiu (cap a dins - subjecte), com Diccionari per a ociosos, Sagitari, és més d’anar per casa, amb
un llenguatge més íntim, que se centra en ell mateix, en les seues pròpies reflexions, amb un llenguatge
menys popular, més intern. La majoria de l’obra deliberativa de Fuster està escrita en la dècada dels 60.

Pel que fa a la temàtica podem classificar la seua obra en tres blocs:

1. Obres de temàtica humanística i general, com L’home, mesura de totes les coses, Diccionari per a
Ociosos o el Diari 1952-1960. En aquests llibres Fuster tracta temes que van de la història a la política,
passant pels aspectes més diversos de la vida cultural i quotidiana.

2. Obres destinades a reflexionar sobre la identitat col·lectiva dels valencians com Nosaltres els va-
lencians i Viatge pel País Valencià, llibres bàsics per al coneixement de la història, la cultura i els proble-
mes d’identitat nacional de la nostra terra.

3. Obres d’història i de crítica literàries. Destaquen els estudis dedicats als clàssics medievals com Au-
siàs March, sant Vicent Ferrer o Roís de Corella, i també els dedicats a autors contemporanis com Pla,
Espriu o Estellés. En l’assaig Literatura catalana contemporània recull el panorama de la literatura catala-
na des del modernisme fins a la dècada dels seixanta

DICCIONARI PER A OCIOSOS

Aquest llibre fou publicat el 1964 per Edicions 62, Educaula.

És considerada una de les obres més importants de l'autor, i ha sigut traduïda a diverses llengües: castellà,
francès, anglès i italià.
Fuster defineix les intencions del Diccionari a la introducció:

«Ja des d'aquesta primera línia, vull desenganyar el lector respecte a l’abast del títol del llibre
que té entre mans. La meva pretensió no ha estat —¿calia que ho digués?— de confeccionar un
“diccionari”. Com en altres ocasions, em limito a reunir en volum una sèrie incoherent
d’escrits, diversos en el tema i d’extensió desigual, catalogables dins el gènere elàstic i modest
de l’“assaig”.

Diccionari per a ociosos és una de les obres més emblemàtiques de Joan Fuster, aplega, sota la forma de
diccionari fictici, una sèrie d’assaigs de diversa extensió –des del mer aforisme fins a textos d’una exten-
sió mitjana.
Per les seves pàgines passen els grans TEMES de la literatura com són l’amor, la mort i la guerra, el
temps o la bellesa. També n’hi ha d’altres que són objecte de reflexió històrica o filosòfica com per exem-
ple la metafísica, la llibertat, el nacionalisme, l’ordre, el pensament i també diversos vicis i virtuts; al cos-
tat d’això, algunes realitats tan elementals i concretes com la cadira o el rellotge, el sexe, la xenofòbia o la
gent del carrer.
Fuster ens hi parla de tot un poc amb un discurs racional i intel·ligent, desmitificador i crític respecta a les
percepcions tòpiques de la vida. El sexe i la pornografia, per exemple, són tractats com una realitat nor-
mal, de la qual cal parlar seriosament. El tractament de la cadira, de la història dels seients, ens sorprèn
per l’originalitat del seu plantejament, que ens permet una mirada historicocultural des d’una perspectiva
diferent. Pel que fa al nacionalisme, en l’entrada corresponent, exposa les seues idees, i fa el mateix amb
la novel·la o amb l’amor, sense oblidar mai la referència a la cultura i a la literatura.
En el conjunt de l’obra solen aparèixer pronoms o adjectius referits a la primera persona del plural (nos-
tre, ens, -nos, etc) amb un valor inclusiu del lector i solen referir-se a una identitat compartida (nosaltres
els valencians, nosaltres els catalanoparlants, nosaltres els europeus, nosaltres els humans...)
AFORISMES

Un aforisme (del grec αφοριζειν, definir) és una sentència breu que expressa un pensament complex de
forma colpidora o estètica. Es considera un gènere literari i pot aparèixer dins una composició major o
com a recull de frases i sentències cèlebres. L'aforisme, tot i presentar-se com una veritat absoluta, parteix
de la subjectivitat del seu autor i així es diferencia de lleis científiques o similars, enunciades d'un mode
semblant (màxima concisió).

Els primers aforismes parteixen d'Hipòcrates i s'han conreat al llarg de tota la història de la literatura. Són
especialment abundants durant el període hel·lenístic, al Renaixement i a la Il·lustració.

ESTRUCTURA

Com hem llegit abans en el Prefaci que fa l’autor al Diccionari per a Ociosos, el fet de presentar els assa -
jos com un diccionari és només un recurs retòric. El lector és conscient que el llibre és un fals diccionari,
un diccionari fingit, però aquesta configuració dels textos que s’hi contenen marca unes pautes de lectura.
Sabem que no és un diccionari en sentit propi, que no hem d’esperar una definició seriosa de cada entra-
da, que els articles tindran una mida desigual i que l’ordre de lectura és capritxós.

L’extensió de les entrades és variable; alguns textos són assajos que presenten una extensió notable i d’al-
tres semblen més bé aforismes. També n’hi ha que són exposats amb rigor i esquematisme mentre que
uns altres emprenen una divagació per aspectes diferents que s’entrecreuen, o fins i tot poden contenir
breus fragments narratius o descriptius.

L’ESTIL

Fuster creu que «la primera obligació que té l’escriptor és de fer-se llegir». Aquesta voluntat es concreta
en un estil on predominen la claredat i la precisió. La desimboltura i el to «parlat» van de costat amb el
joc de paraules, les metàfores, les expressions populars, les exageracions i la ironia.

Aquestes són algunes de les característiques més importants:

1. Enunciació subjectiva i, sovint, irònica.

2. Modalització intensa: dixi (personal, com les formes verbals en primera persona del plural: nosaltres),
verbs performatius (creure), substantius valoratius, adverbis de manera (combinació d’adjectiu + adverbi
«sinistrament famosos», característica pròpia), etc.

3. Registre estàndard amb pinzellades d’oralitat (culs plans, ous de colom...) No és el Fuster més «gam-
berro» però en té tocs.
4. Diàleg amb el lector: invita a dialogar (tota l’obra de Fuster té aquesta característica, no només en Dic-
cionari...)

5. Preguntes retòriques :apel·lació directa a eixe diàleg amb el lector.

6. Ús d’incisos, cometes i cursiva :característiques més evidents de l’obra de Fuster, molt accessibles;
aclariments i explicacions, els incisos més característics són entre guions llargs, les cometes i la cursiva
serveixen per a marcar determinades paraules i també per a marcar el ritme d’aquesta argumentació. Les
cometes les fa servir per a indicar xicotetes bombes que l’autor vol aportar a la reflexió.

7. Hipertextualitat. En les entrades triades, no hi apareix.