Continguts del 2n parcial de la 1a avaluació.

- L'adequació:

L’adequació és la capacitat del text per a adaptar-se a la situació

comunicativa en què s’integra.

Les variants lingüístiques. Les varietats geogràfiques

Canal: Oral o escrit.

Tema: Si s’adequa a la situació. (Per exemple, si en un congrés de

meteorologia, parlem sobre les malalties al món, no serà adequat.

Relació emissor-receptor: És molt important saber quina relació hi

ha entre els interlocutors, perquè farà el text siga més formal o més
informal.

Intenció comunicativa: El nostre text haurà de respondre a la

intenció que ha d’acomplir (informar, convéncer, entretenir…).

Àmbits d’ús: Contextos determinats. Els més habituals són

l’acadèmic, el periodístic, el literari, el juridicoadministratiu, el
publicitari i el col·loquial.

Modalitat textual: Una classe determinada de models textuals. Hi

ha textos expositius (explicació objectiva i ordenada);
argumentatius (l’objectiu és convéncer d’una tesi amb una sèrie
d’arguments); instructius (donen una serie de pautes a seguir);
retòrics (usen el llenguatge i els recursos literaris); narratius (conten
uns fets); descriptius (domina la descripció); conversacionals
(caràcter oral).

Gènere textual: Cada àmbit d’ús i modalitat textual va unida a uns

gèneres concrets: àmbit acadèmic (llibre de text, treball de final de
grau); periodístic (notícia, columna, article d’opinió); literari (conte,
novel·la, teatre, poesia, assaig); juridicoadministratiu (decret, ordre,
llei, acta, instància); publicitari ( anunci, cartell, falca); col·loquial
(xat, conversa informal).

Variants de la llengua: depenent de la situació comunicativa haurem de

 fer una tria del tipus de la llengua que utilitzarem. EX: en una entrevista de
treball, utilitzarem un registre estàndard, neutre i amb un llenguatge
relacionat amb la professió a la qual optem.

Variant oriental: Catalunya Nord, Girona, Barcelona, part oriental de

Tarragona, les illes Balears.

Variant occidental: Valls d’Andorra, zona oriental d’Aragó, Lleida, part

occidental de les comarques de Tarragona, la major part de les comarques
valencianes.
Les veus del discurs (interna i externa)

La polifonia es defineix com el conjunt de veus que participen en l'elaboració

de qualsevol situació comunicativa.

Per a descobrir aquest conjunt de veus convé que distingim entre la

perspectiva externa al text i la perspectiva interna.

1. A la perspectiva externa hi ha:

● L'autor/-a real del text: és la persona real que ha escrit el text (l'emissor).
● El lector/-a real que llegeix el text (el receptor)
● L'autor model o la imatge que cada lector es fa de l'autor real, a partir
de la lectura del text.
● El lector model, és a dir, el tipus de lector a qui va adreçat el text i en
qui pensa l'autor quan el construeix.

2. A la perspectiva interna trobem:

● El locutor, és a dir, la veu que condueix el text. Millor dit, qui parla en el
text.
● L'al·locutari, a qui es dirigeix el locutor del text. Pot aparèixer o no.
● L'enunciador o enunciadors, unes altres veus, diefrents als locutors que
parlen al text.

La intertextualitat, o incorporació de textos d'altres autors. Per exemple: Com

deia el meu avi «Qui té salut i llibertat, és ric i no ho sap». (Citació)

Tipus de narradors: les classes de discurs

Habitualment, diferenciem entre narrador extern i intern:
● Narrador extern o extradiegètic: el narrador explica la història en
tercera persona, sense ser-ne el protagonista.

-Narrador omniscient: ho sap tot sobre els personatges i el fets. Utilitza

la tercera persona.
-Narrador observador: el narrador se situa fora de la història, però no
més narra el que veu.
-Narrador editor: el narrador es presenta com una persona que ha
trobat el text, ja escrit, i ell simplement l’ha editat.

● Narrador intern o intradiegètic: un personatge conta la història en

primera persona,d es del seu punt de vista.

-Narrador protagonista: el protagonista conta en primera persona el

que ha vist o li ha passat.
-Narrador testimoni: el narrador es presenta com una persona que
coneix els fets, no és el protagonista però hi té una certa participació.
- Literatura:

Ramon Llull: obra i estil

RELLEVÀNCIA

La figura de Ramon Llull és única a l’Europa del segle XIII i va ser el primer
prosista en català. Amb ell, naix la prosa en llengua catalana com a
consequència de l’obsessió reformista lul·liana. Ramon Llul desitja
intensament transformar la societat en la que viu i per això farà ús de la
literatura i els gèneres que podien seduir el receptor. A més d’escriure, ell
mateix promocionarà les seues idees.

BIOGRAFÍA

Escriu el 1310 Vida Coetània, un text en què narrava la seua vida. Naix a
Palma de Mallorca el 1232 al si d’una familia noble catalana.
Als 30 anys, mentre escrivia poemes trobadorescos se li va aparèixer Jesucrist.

Els tres propòsits de Ramon Llull van ser:

➔ CONVERTIR els infidels.

➔ ESCRIURE el millor llibre del món, que serà un text contra els errors dels
infidels.
➔ FUNDAR monestirs per formar missioners que vagen difonent el seu Art.

Llull ven les possessions, deixa la família i es dedica a l’estudi de la religió

cristiana, l’àrab i el llatí. Per a meditar, es retira al Puig de Randa, on rep una
il·luminació a través de la qual Déu li revela l’Art.

VIDA PÚBLICA

Funda l’escola missionera de Miramar l’any 1276. Viatja a Roma per explicar al
papa el seu pla de crear-ne més escoles però fracassa. L’any 1288 viatja París
on explica les seues idees però no aconsegueix el entusiasme que esperava.
Incansable, exposa les seues idees i es relaciona amb els personatges
europeus més influents.

PREDICACIÓ

Viatja a Tunis on va aconseguir que alguns musulmans notables es

convertiren. Aquest èxit parcial va obligar les autoritats a expulsar-lo. El 1306,
viatja a Bugia, on proclama que la llei cristiana és la vertadera i la dels
sarraïns errònia. L'acció de Llull provoca un gran avalot i és detingut i agredit.
MORT

Segons la llegenda, Ramon Llull hauria mort en el vaixell que el retornava a

Mallorca
des de Bugia a causa de les ferides rebudes. La realitat és que va morir a
Mallorca.

L’ART
El pensament de Ramon Llull, anomenat l’Art, és de base platònica i utilitza els
principis comuns del judaisme, el cristianisme i l’islamisme.

Algunes idees de la seua cosmovisió:

● Hi ha trens mons: el diví (Déu), l’espiritual (els àngels i els ànimes) i el

material (els minerals, les plantes. L’home és la mescla d’ànima i cos.
● L’ànima humana existeix i està formada per tres facultats o potències: la
voluntat, l’entreteniment i la memòria. Aquest número de tres al·ludeix a
la Trinitat divina.
● Déu té una sèrie d’atributs, que són les nou dignitats divines: la bonesa,
la grandesa, l’eternitat, el poder, la saviesa, la voluntat, la virtut i la
glòria.

OBRA

Es calcula que va elaborar 265 (dos-centes seixanta-cinc) obres en diferents

idiomes: català, àrab, llatí i occità. Algunes de les obres són:

➔ Llibre de l’orde de cavalleria: llibre didàctic que explica com ser un bon
cavalleria
➔ Llibre d’Evast, d’Aloma e de Blanquerna: novel·la narra la vida de
Blanquerna, un cristià perfecte que passa per tots els estaments
religiosos fins esdevenir papa de Roma.
➔ Llibre de meravelles: el protagonista va viatjant i qüestionant-se el món.
Inclou El llibre de les bèsties, una faula on es qüestiona la superioritat
dels animals sobre els humans.
➔ El cant de Ramon: el poema és una confessió de caràcter narratiu en
primera persona.
➔ Lo desconhort: poema que expressa la frustració per no aconseguir
l’èxit desitjat.
➔ Llibre d’amic e amat: aquest breviari místic forma part del Blanquerna.

ESTIL

Ramon Llull va ser original en la utilització de diversos recursos emprats

perquè els seus textos foren més atractius:
 ● Ús del locus amoenus
● Ús sistemàtic de l’exemplum
● Ús de la repetició
● Ús de l’antítesi
● Ús d’ell mateix com a personatge secundari en les seues obres

Les quatre Grans Cròniques

Donen notícia dels fets històrics de la corona d’Aragó entre els sXIII i XIV. No
són textos objectius ja que donen una visió parcial i contenen components
ideològics i personals. Tanmateix, tenen un gran valor per conèixer la nostra
història a més d’un gran valor literari. Cal destacar que dues de les cròniques
van ser escrites per reis (Jaume I i Pere el Cerimoniós).

Les quatre grans cròniques són:

● Del sXIII Llibre dels fets de Jaume I i la Crònica de Bernat Desclot

● Del sXIV Crònica de Ramon Muntaner i la Crònica de Pere el Cerimoniós

LLIBRE DELS FETS DE JAUME I

És la primera de les cròniques. No està escrita directament pel rei Jaume I

però si dictada a algú de la seua confiança amb intervenció directa del
monarca.

Característiques

● To personal. El llibre comença amb referències abans del seu

naixement, continua amb la seua infantesa i la joventut fins al casament
amb la reina Elionor de Castella.

● Apareixen els desacords amb el seu gendre i amb els seus fills. La
narració personal arriba fins a la malaltia del rei i els seus últims dies.

● Fets bèl·lics. Narra els enfrontaments interns amb els nobles, la

conquesta de Mallorca i València i les revoltes sarraïnes

● Relació amb déu i amb els regnes. Jaume I narra els fets com si la seua
vida haguera estat Beneïda per Déu.

● Detallisme. El rei recorda anècdotes de les batalles i viatges, reprodueix

converses reals i mostra afectes i odis cap a persones concretes.

LA CRÒNICA DE BERNAT DESCLOT

La Crònica de Desclot narra els regnats des de Ramon Berenguer IV,fins a Pere
el Gran. Aquest últim monarca és qui centra, sobretot, l'interès de l’autor ja que
degué ser funcionari de la Cancelleria Reial.
Característiques

● To objectiu. Per escriure la seu crònica Desclot va fer ús de la

documentació que com a funcionari tenia al seu abast. Està narrada en
tercera persona i manté un to més distant.

● To cavalleresc. Les gestes dels cavallers i del rei apareixen destacades.

Desclot fa ús de cançons de gesta que en la Crònica apareixen
prosificades

● To bèl·lic. Desclot destaca la figura del rei Pere el Gran i no estalvia detall
de les cruentes batalles contra els francesos.

● Perfil psicològic. El protagonista de la Crònica, el rei en Pere, apareix

perfilat psicològicament i ens aproxima a les seues característiques i
virtuts com a persona propera.

CRÒNICA DE RAMON MUNTANER

Ramon Muntaner va ser una persona pròxima a la monarquia. Segons narra

l’autor, la Crònica la va escriure en una masia a Xirivella.

Característiques

● Almogàvers. Ramon Muntaner va estar present en al coquessa de

Menorca i en l’expedició a Orient liderada per Roger de Flor i els
almogàvers.

● Estil. La Crònica de Muntaner és èpica (Joan Fuster la va batejar com

«el millor llibre d’aventures de l’edat mitjana»). El text està pensat per a
ser llegit en veu alta, com demostra l’ús de tècniques joglaresques per
captar l’atenció del lector «què us diré?» ,«ara oirets com».

● Objectiu. L’objectiu de Muntaner és destacar les virtuts de la corona

d’Aragó i per això utilitza un to patriòtic.

LA CRÒNICA DE PERE EL CERIMONIÓS

Pere el Cerimoniós coneixia El llibre dels fets de Jaume I i també volia deixar la
seua versió dels fets viscuts. La fama i l’honor eren molt importants en l’època
i el rei Pere empra la crònica per justificar la seua política.

Característiques

● Vida familiar. El rei relata de la coronació del seus pares als matrimonis
dels seus fills. També presenta les persones properes a ell, com els
eclesiàstics, cosa que justifica el suport de Déu.
 ● Política interior. El rei intervé en la guerra de Mallorca i el Rosselló.
També en la Guerra de la Unió en al qual es revolten els aragonesos i
valencians. Sufoca els alçaments i els reprimeix amb crueltat alhora que
expressa amor pels súbdits amb els quals discrepa terriblement.

● Política exterior. S’esforça per mantenir la sobirania dels regnes

heretats.

● Objectiu. Pere el Cerimoniós escriu fent ús dels seus records, però

també empra documents de la Cancelleria Reial.
○
INTENCIONS DE LES CRÒNIQUES

➔ Exaltació de la monarquia. Les cròniques subratllen l'heroisme dels

monarques de la corona d’Aragó i de les gestes que van protagonitzar
➔ Justificació d’un relat. Tenen la voluntat de justificar les decisions dels
reis.
➔ Exemple de reis. Les cròniques havien de ser un espill o regla de
conducta dels monarques futurs de la corona d’Aragó.
➔ Cohesionar. En les cròniques es desacrediten els enemics i es vol
cohesionar els habitants dels regnes de la corona d’Aragó.

TRETS EN COMÚ DE LES CRÒNIQUES

➔ Fets viscuts. Excepte la Crònica de Bernat Desclot, les altres narren fets
viscuts en primera persona de manera autobiogràfica.
➔ Fets providencials. Sobretot en El llibre dels fets, es presenten de forma
providencial, és a dir, com si el destí decidira que hagueren passat així .
➔ Fets heroics. Els fets que narren es presenten de manera heroica
perquè els súbdits puguen enorgullir-se dels seus monarques i de les
terres a les quals pertanyien.
➔ Fets reals. Les cròniques presenten pocs elements sobrenaturals.

La Cancelleria Reial

Va ser creada per Jaume I i extingida per Ferran el Catòlic. Aquesta institució
tenia cura de tota la documentació de la corona d’Aragó i era l’encarregada
d’expedir documents i de gestionar la diplomàcia amb els
altres regnes europeus.
➔ Les llengües en què redactava els documents eren el llatí, l’aragonés i el
català i tots els funcionaris les havien de dominar.
➔ Aquesta institució va ser lloc de treball de grans personatges (Bernat
metge) i un focus de penetració de l’Humanisme.
➔ Va crear un model de llengua estandaritzat que feia molt difícil saber si
un document havia estat redactat a Catalunya, València o el Rosselló
Sintaxi: l'oració i tipus d'oracions

Classifiquem les oracions en simples (un verb) o compostes (més d’una).

Segons l’actitud del parlant, podem classificar les oracions en els tipus
seguents. Totes poden ser afirmatives o negatives.

➔ Enunciatives: transmetem una informació.

➔ Interrogatives: El parlant formula una pregunta. Poden ser totals (es pot
contestar amb un sí o no) o parcials (no es contesten amb un sí o no),
directes (tenen ‘?’) o indirectes (no porten ‘?’ i es indirectament).

➔ Exclamatives: El parlant expressa sentiments. (!)

➔ Imperatives: Ordre o una petició.

➔ Desideratives: Desig. (Tant de bo)

➔ Dubitatives: Dubte. (Potser)

SUBJECTE I PREDICAT

Segons el subjecte, podem distingir entre:

1. PERSONALS
a) Subjecte lèxic: hi apareix explícitament. EX: Els meus companys m’han
convidat.
b) Subjecte el·líptic: no hi apareix eplícitament. EX: Ha dit que vindrà.

2. IMPERSONALS
a) Oracions impersonals de subjecte indeterminat. EX: Ací s’està molt bé.
b) Impersonals naturals amb verbs que expressen feenòmens de la
naturalessa. EX: Ha nevat
c) Impersonals amb alguns verbs com ara haver-hi, fer, semblar, paréixer o
ser. EX: Hi ha classe demà? Fa sol. És massa tard.

Segons la veu:
1. ACTIVES
El subjecte gramatical té el valor d’agent, realiza la acció
expressada pel verb. EX: Tots van aprovar l’examen.

2. PASSIVES
El subjecte gramatical passa a tindre el valor de tema o pacient.
EX: L’examen va ser apovat per tots.

Hi ha dos tipus de predicat, el nominal (PN: ser, estar, paréixer i semblar) i el

verbal (PV).

Segons el predicat:
 1. ATRIBUTIVES
En el PN el verb fa la funció de còpula. Es forma amb els verbs ser,
estar, semblar i paréixer. EX: El cap d’estudis està de baixa.

2. PREDICATIVES
El PV té com a nucli un ver predicatiu. Les podem classificar de la
manera seguent:

a) Transitives: Han de portar complement directe (CD). EX: He escrit una

novel·la
b) Intransitives: No tenen CD. EX: El teu oncle viurà molts anys.
c) Reflexives: El subjecte realitza i rep l’acció verbal alhora. EX: Joan es
pentina.
d) Recíproques: Dos o més subjectes s’intercanvien l’acció. EX: Elles es
besen.

SEMPRE NECESSITEN
PRONOM