Àmbit d’ús Gèneres

Familiar conversa, nota, xat

Administratiu acta, llei, sentència, instància

Acadèmic investigació article científic, monografia, tesi doctoral

divulgació llibre de text, article científic

estudi resum, examen, esquema

Periodístic informació notícia

opinió article d’opinió, editorial

publicitat cartell, anunci

entreteniment passatemps

Literari narrativa rondalla, conte

poesia cançó, poesia

teatre tragèdia

assaig aforisme (article d’opinió?)

COMENTARI DE TEXT:
1. Introducció: Títol, autor, lloc i data de publicació.
2. Àmbit d’ús: Context físic i social en el qual es fa present un text.

ÀMBIT D’US CONTEXT USOS

Familiar relacions personals converses, correus, xats...

Administratiu institucions públiques i relacions professionals reglaments, judicis, legislació...

Acadèmic ensenyament i investigació classes, conferències ...

Periodístic mitjans de comunicació ràdio, televisió, premsa escrita i

digital….

Literari obres de creació obres literàries

3. Gènere:Els gèneres són conjunts de textos agrupats per una sèrie de característiques formals
i temàtiques, com també per una sèrie de convencions que regulen la manera de produir-los i
de rebre’ls. Per poder diferenciar-los els associem normalment als àmbits d’ús. Es tracten en
el mateix apartat del comentari. Segons la dificultat i el grau de comprensió poden ésser més
formals o més divulgatius, i això estarà directament relacionat amb el registre.
4. Estructura:
 -
Estructura externa: Disposició gràfica (títol, paràgrafs, peu de text…) No en férem
massa insistència l’any passat en aquest punt
- Estructura interna (condicionada pel contingut):
+ Segons l’ordre del contingut:
- presentació-nuc-desenllaç (textos narratius)
- introducció-desenvolupament-conclusió (textos expositius i
argumentatius)
+ Segons la situació de la idea principal:
- Idea principal al començament DEDUCTIVA/ANTICLIMÀTICA
- Idea principal al final INDUCTIVA/CLIMÀTICA
5. Polifonia:
+ Estil directe:
- Presentat amb signes gràfics (guions, cometes)
- Amb verbs de dicció (dir, afirmar, negar, preguntar…)
- “I ell digué: Vull viatjar”
+ Estil indirecte:
- Inclós en el discurs del narrador “Ha dit que vol viatjar”
+ Estil indirecte lliure:
- Encara que està inclós al discurs del narrador utilitza les paraules textuals. No
apareixen elements gràfics, i rarament verbs introductoris.
- “..., Rebeca Cullen, cuya presencia en la tienda yo no había advertido hasta ese
momento, llamó mi atención. Cómo estás, te he visto de lejos, bien y tú,
mirando, decidiendo, yo también, no sé qué llevarme, yo tampoco, están a
punto de cerrar…” Misión Olvido María Dueñas.
La part en negreta, són paraules de Rebeca Cullen i de la narradora de manera
alternativa emulant un diàleg, però estan dins el discurs sense marques ni
advertències de qui parla
6. Resum
7. Tema: Síntesi de la idea principal. És important tindre un objectiu: condensar la idea en una
única frase, si és possible en un únic concepte.
8. Tipologia textual:
NARRATIU RELATA UNS FETS, REALS O DE FICCIÓ

EXPOSITIU EXPLICA CONCEPTES DE MANERA OBJECTIVA

ARGUMENTATIU MOSTRA UN POSICIONAMENT SUBJECTIU, DEFENSA O QÜESTIONA UNA SITUACIÓ O PENSAMENT

DESCRIPTIU INDICA COM ÉS UNA PERSONA, LLOC ...

RETÒRIC VOLUNTAT ESTÈTICA

CONVERSACION MOSTRA UN DIÀLEG ENTRE DOS O MÉS INTERLOCUTORS

AL

PREDICTIU ANUNCIA SITUACIONS FUTURES

 INSTRUCTIU PRESENTA INSTRUCCIONS, REGLES O RECOMANACIONS

NARRATIUS
- Personatges protagonistes
- Combinació amb descriptiu i conversacional
- Polifonia, si en té
- Verbs d’acció, passen coses
- Referències temporals i espacials (connectors: abans..)
- Veu narradora (protagonista, omniscient, testimoni)
- Estructura (P/N/D)

ARGUMENTATIUS
- Localització de la tesi
- Marques de modalització
- Implicació personal amb opinions
- Ús d’arguments per a defensar una postura (d’autoritat, exemples, comparatius…)

EXPOSITIUS
- Objectivitat
- Dóna informació sobre alguna cosa o matèria.
- Caràcter didàctic (busca l’ensenyament de conceptes a altres)
- S’elabora a partir de diferents fonts d’informació.
- No apareix l’opinió de l’autor, o, almenys no és la base del text.
- Els coneixements que transmet han de poder contrastar-se i verificar-se
- Impersonalització

9. Modalització: fenomen que dóna compte de la manera com l'emissor incorpora a l'enunciat
marques de la seua presència i, de vegades, també la del receptor. Aquest concepte ens
remet al de discurs subjectiu, típic de la narració, d'unes memòries, d'un diari personal o d'un
article d'opinió. La subjectivitat d'un discurs és directament proporcional a la quantitat
d'elements modalitzadors que conté.
- To, es percep en la veu (intencionalitat, emotivitat, valoracions) de l’autor
- Ús de la 1a persona, involucració personal
- Lèxic valoratiu
- Recursos tipogràfics
- Modalitats oracionals variades
- Canvis de llengua o registres
- Recursos retòrics (Molt important, no deixar de banda)
 10. Impersonaització: Hi ha textos en què l’emissor amaga la seua presència, és a dir, hi ha una
absència de dixi personal. El discurs esdevé, doncs, aparentment objectiu i l’emissor pretén així
distanciar-se de l’enunciat. Aquesta ocultació deliberada persegueix dos efectes:
- Conferir a l’enunciat un caràcter universal (propi dels textos expositius de caràcter
científic)
- Presentar com a objectiu un text que en realitat no ho és (propi dels textos
argumentatius, on l’emissor intenta presentar com a una veritat sòlida allò que no és més
que una opinió. Es tracta, doncs, d’una estratègia argumentativa.

Procediments d’impersonalització:
a) Perífrasis d’obligació impersonal amb verbs com haver-hi o caldre: S’ha de deixar de fumar/Cal
deixar de fumar.
b) Construccions amb se MPR: Es considera que ... Es diu que…
c) Construccions amb se impersonal: Es va convidar al president.
d) Construccions amb subjecte de caràcter genèric com hom, tothom, la gent, algú, un... : Hom
aconsella...
e) Construccions amb el verb conjugat en determinades persones com ara la 2a del sing. o la 3a del
pl. : Quan veus les notícies... penses…
f) Construccions d’infinitiu: Fumar no és recomanable.
g) Oracions passives: El tabac és desaconsellat.

Al·legoria: Expressió paral·lela d’una sèrie d’idees reals, de sentit directe, d’imatges, de sentit figurat, que es
corresponen entre si, i fan referència a una mateixa significació. Metàfora continuada.
Al·literació: Repetició dels mateixos sons “i enmig del mar immens la mallorquina nau” Bonaventura Carles
Aribau.
Antítesi: Oposició de conceptes per mitjà de mots, pensaments o expressions de sentit contrari.
Apòstrof: Invocació o interpel·lació vehement a algú, siga real o imaginari.
Asíndeton: Omissió de la conjunció de coordinació entre diversos elements que podrien anar units per ella.
Normalment provoca rapidesa “Preguntes, reguerots, escombres, llibres” Joan Brossa.
Comparació: Relació de dos fets o idees, d’acord amb una semblança real o imaginària entre aquests. Es
diferencia de la metàfora pel fet que en aquesta no hi ha nexes comparatius que sí es troben a la comparació.
Enumeració: Relació ràpida i animada de diverses idees o parts d’un concepte o pensament general.
Hipèrbaton: Alteració de l’ordre lògic i sintàctic de les frases.
Hipèrbole: Exageració retòrica que deforma la realitat.
Interrogació retòrica: Enunciació d’una afirmació interrogativament amb una intenció emfàtica.
Ironia: Figura retòrica en què s’afirma el contrari del que es vol fer entendre, com a burla, sàtira o sarcasme.
Joc de paraules: Aprofitament del doble sentit d’un mot (polisèmia) o de paraules que sonen igual, però que
tenen significats diferents (homofonia).
Lítote: Negació del contrari del que es vol afirmar (no és bo = és roí)
Metàfora: Identificació entre dos elements, inicialment diferents, de manera que l’un reemplaça l’altre en el
context. És possible gràcies a una comparació implícita.
Metonímia: Ús d’una paraula per una altra amb la qual manté una relació de contigüitat de significats. Pot
presentar diverses formes:
a) El continent pel contingut: “Ens menjàrem tres plats”
b) El lloc pel producte que procedeix d’ell: “Beguérem una copa de Rioja”
c) La causa per l’efecte, o al contrari: “Li va fer mal el sol - causa” (el calor - efecte), “Sòcrates begué la
mort - efecte amb la seua pròpia mà” (verí -causa)
d) La matèria per l’objecte:”Comprà una valuosa ceràmica”
e) El signe per la cosa significada: “El triomf de la creu” (del cristianisme)
f) Autor per l’obra: “S’ha subhastat un Velázquez”
g) L’instrument per aquell que el toca: “Ha arribat el bateria”
h) La marca comercial pel producte fabricat: “Vull un Danone”

Onomatopeia: Paraules creades per a imitar sons reals “Ooi, quin xicot tan gran cap a l’infern, xof! a les
calderes! Sant Vicent Ferrer.
Paral·lelisme: Repetició d’una mateixa estructura sintàctica en diverses frases seguides.
Paranomàsia: Joc de paraules que s’estableix entre dos mots amb el significat distint, però de fonètica
semblant. També és l’ús de la mateixa paraula amb sentits diferents “La disjuntiva potser fóra: o solitaris o
solidaris” Joan Fuster.
Personificació: Atribució de propietats humanes als animals o a les coses.
Polisíndeton: Repetició successiva o freqüent d’una conjunció per a donar més força a l’expressió.
Reduplicació: Ús reiterat del mateix terme amb clara voluntat rítmica o insistent.
Símbol: Representació d’un concepte abstracte per mitjà d’un altre de concret, amb el qual manté una certa
relació per convenció cultural.
Sinestèsia: Associació de termes que fan referència a sentits corporals i sensorials diferents.

TIPOGRAFIA I ORTOTIPOGRAFIA
1. Recursos ortotipogràfics
Es tracta del tipus de lletra que s’utilitza, originen una jerarquia visual que representa l’ordre
entre les parts del text, en sentit de grandària, diversitat de color o tipografia. Usar negreta, cursiva, versaleta,
majúscula, etc. és un recurs gràfic que mostra una intencionalitat.
Negreta: remarca les paraules o els conceptes en què volen que es fixe el receptor.
Cursiva: s’usa per als títols de les obres que citem (quadres, llibres, revistes, periòdics…). També per a
dir exemples, malnoms, expressions llatines, acotacions teatrals, les paraules d’altres llengües, i, en general,
les paraules escrites incorrectament a propòsit, o que tenen un sentit especial. Vol destacar els conceptes que
marca, emfasitzant, ironitzant, canviant de llengua o de registre.

2. Índex gràfics (xifres, símbols, lletres, guions…)

Equivalen a connectors parentètics distributius: en primer lloc, en tercer lloc…
3. Col·locació dins de la pàgina o dins d’un índex: com més a la dreta més secundària és la
informació.
4. Signes de puntuació: punt i a part per a separar els paràgrafs; punt i seguit, punt i coma, coma,
dos punts, parèntesi… per a ordenar i distribuir les idees dins del paràgraf
Alguns usos del signes de puntuació
PUNT (.) Acabament d’una oració, d’un paràgraf o d’un text.
DOS PUNTS (:) Introduïxen enumeracions, citacions i explicacions.
COMA (,) Separa elements d’una enumeració.
Marca la alteració de l’ordre lògic d’una oració.
Introduïx un incís o aclariment.
Marca l’el·lipsi.
Delimita el vocatiu.
GUIÓ (-) Delimita un comentari o una observació.
Introduïx una intervenció en estil directe.
Delimita el comentari del narrador
PARÉNTESIS (())
Introduïxen explicacions i aclariments, així com ampliacions informatives.
CLAUDÀTORS ([])
S’usen per a indicar les paraules que falten en un text. Si se n’ha suprimit un fragment, es fa
saber amb punts suspensius entre els claudàtors. ([...])

COMETES (“”)
Indiquen citacions, títols, paraules a definir…
PUNTS SUSPENSIUS ((...)) Indiquen que el text no està complet, s’ha seleccionat una part.

LA DIXI
Element gramatical que fa referència dins del text a
- La persona
- El temps
- L’espai

Dixi PERSONAL es refereix :

- a l’emissor
- a l’emissor i receptor conjuntament
Estaran presents al text:
- Pronoms: Jo, nosaltres, em, ens…
- Possessius: el meu, el nostre…
- Formes verbals de primera persona singular o plural: vull, volem…
Dixi SOCIAL:
- És un tipus de dixi de persona
- Sols fa referència al receptor
- Marca la relació amb l’emissor
Dos tipus:
- Indica proximidad o confiança
- Indica allunyament social o respecte
Relació de CONFIANÇA a través de
- Ús del pronom de segona persona: tu i vosaltres…
- Ús de verbs en segona persona singular o plural: penses, penseu…
- Ús d’ hipocorístics: Marieta, Pep…
Relació de RESPECTE a través de:
- Ús del pronom de tercera persona: vosté, vostés
- Ús de verbs en tercera persona singular o plural (solament en relació amb el receptor): pensa
(vosté), pensen (vostés)
- Ús de fórmules de tractament i presentació: excel·lentíssim, senyora, ús del nom i el cognom…
- Altres elements d’impersonalització
-
Dixi temporal: Fa referència a si el temps de l’enunciació és:
- anterior
- simultani
- posterior als fets dels quals es parla al text.
Díctics temporals:
- Formes verbals (sempre) estaran en present, passat o futur respecte al moment enunciatiu.
- Adverbis de temps: ara, ahir...
- Locucions i sintagmes adverbials que expressen present, passat o futur: l’altre dia,
mentrestant…

Dixi espacial:
- Fa referència al lloc
- respecte a la posició dels interlocutors que apareixen en el text
Díctics espacials:
- Adverbis de lloc: ací, allà…
- Locucions espacials: davant de, a la dreta…
- Demostratius: este, aquest, aquell…
- Verbs amb significat locatiu o de movimient: venir, apropar-se...