LA MODALITZACIÓ

El concepte de modalització abraça una gamma extensa d'elements lingüístics i

no lingüístics que vehiculen les actituds, creences, apreciacions, opinions i
intencions de l'emissor respecte a l'enunciat. La modalització és, doncs, el
fenomen que dóna compte de la manera com l'emissor incorpora a l'enunciat
marques de la seua presència i, de vegades, també la del receptor. Aquest
concepte ens remet al de discurs subjectiu, típic de la narració, d'unes
memòries, d'un diari personal o d'un article d'opinió. La subjectivitat d'un
discurs és directament proporcional a la quantitat d'elements modalitzadors que
conté.

Marques de modalització:

1. Fenòmens d'èmfasi: focalitzar, manifestar valoracions positives o negatives,

incredulitat, ironia, sorpresa, etc. Típic de la llengua oral. Exemples: Ah! és ben
interessant allò que expliques! La teua O-BLI-GA-CI-Ó és compartir amb mi les
faenes de casa.
2. Les modalitats oracionals no assertives (interrogativa, exhortativa,
exclamativa, dubitativa i desiderativa) tenen funció modalitzadora. Exemples:
Què vols? Vine cap a casa! És magnífic! Deu ser difícil d'aprovar. Desitge que
ho faces bé.
3. Afixos, prefixos i sufixos que expressen un judici subjectiu de grandesa o
petitesa, afecte, menyspreu, etc. Solen ser els augmentatius, diminutius,
pejoratius i superlatius. Exemples: homenet, ventijol, pardaliu, poetastre,
veuarra, senzillíssim, redolent, superfàcil, arxisabut.
4. Elements lèxics de categoria gramatical diferent que tenen com a missió
evidenciar els propòsits i les valoracions de l'emissor.
-Verbs performatius: felicitar, lamentar, opinar, criticar, etc.
-Verbs valoratius: responsabilitzar, solidaritzar, enganyar, meréixer, pretendre.
-Substantius valoratius: llàstima, admiració, lleialtat, noblesa, esperança, dolor.
-Adjectius valoratius: magnífic, sincer, perfecte, trist, rialler.
-Adverbis i sintagmes preposicionals valoratius: desesperadament, amb
eficàcia...
-Alguns quantificadors: molt, poc, massa, gens, força, prou, bastant...
5. Les interjeccions: ah!, oh!, uf!, hurra!, ca!, carall!, òndia!, diantre!, llàstima!...
6. Les unitats fraseològiques: locucions, fórmules rutinàries i proverbis.
Exemples: vaques flaques (escassesa), clar i unet (transparent), sa i estalvi (
il·lès); per molts anys, i vosté que ho veja, ací pau i allà glòria, ja ho crec, clar
que sí, ni de bon tros, paraula d'honor; el ruc callat, per savi és reputat; més val
vestir sants que despullar borratxos.
7. Algunes figures retòriques, que no sols s'usen en literatura sinó també en la
llengua oral, com ara la interrogació i l'exclamació retòriques, la metàfora, la
hipèrbole, la comparació o la ironia. Exemples: Per què la vida és tan ingrata?
Què he fet jo per a ser tan infeliç? Aquest xic és un ase, o, només li falta la cua
per a ser un ase. Li ix foc pels ulls i serps per la boca, cada vegada que es
posa així, tremole com una fulla (metàfores). La cara que fem quan dormim és
involuntària. No se'ns ha de tenir en compte (ironia de Joan Fuster).
8. L'alternança de codi també pot manifestar en certs contextos una valoració
del que es diu. Es tracta del canvi d'una llengua per una altra. Exemple: El molt
imbècil em va dir: "Pues no sé de qué se queja". Em respon sempre: "Ego sum
qui sum" i m'aguante.

LA DIXI
Parlem de dixi personal quan algun element de l’enunciat remet a les persones
de l’enunciació, és a dir, a l’emissor o al receptor. Les marques lingüístiques de
dixi personal són de tres tipus: pronoms personals (forts i febles) de 1a i 2a
persona, morfemes verbals de 1a i 2a persona, possessius de 1a i 2a persona.
Només en certes situacions on una tercera persona es troba en el context i
l’emissor l’assenyala, poden utilitzar-se aquests pronoms dícticament: Vull
parlar amb ella (assenyalant una dona).

Els pronoms de 1a i 2a persona del plural, i en correspondència els morfemes

verbals i els possessius, poden presentar diversos valors discursius. Nosaltres
(ens, -nos, nostre...) es un terme polisèmic i ambigu. S’esquematitza així:
Nosaltres = jo + 0 : majestàtic (reis) o de modèstia (en textos tècnics)
+ tu (+ tu...): inclusiu ─l’emissor implica el receptor. + ell (+
ell...): exclusiu ─l’emissor no compta amb el receptor.
+ tu + ell (+ tu + ell...): global ─pot incloure el receptor i d’altr.
+ tota la comunitat : universal.

La dixi social: les marques que específicament indiquen la relació entre els
interlocutors es denominen díctics socials. Quan la relació és de distància, es
requereix l’ús de fórmules de tractament formal: vosté, vós. Però hi ha altres
marques no pronominals com l’ús del nom i el cognom, la utilització de títols
com ara senyor/a, doctor, excel·lentíssim i magnífic senyor rector, president/a,
etc. Si la relació és de proximitat, s’utilitza el tractament de tu i un s’adreça al
receptor pel nom directament, no pel cognom: Hola Pep, sóc la Marta, etc.
Aquestes formes poden considerar-se elements díctics, atès que remeten a les
persones de l’enunciació, però es consideren una dixi diferent de la persona pel
fet que no assenyalen directament els interlocutors, sinó el tipus de relació que
hi ha entre ells.

LA DIXI ESPACIAL
L’espai de l’enunciació és aquell que es determina des de la perspectiva dels
interlocutors, és a dir, és el lloc on es produeix l’acte comunicatiu, i a partir del
qual concebem la resta de llocs del discurs, per proximitat i per llunyania. Les
marques díctiques d’espai són els demostratius espacials i els adverbis i
locucions adverbials de lloc. Els demostratius espacials poden correspondre a
tres classes gramaticals diferents: els determinants (aquest, aqueix, aquell,
este, eixe, en aquesta ciutat, etc.), els pronoms neutres (açò, això, allò) i les
proformes adverbials (ací, aquí, allí/allà).
LA DIXI TEMPORAL
El temps del discurs es pot considerar en tres moments: l’ara enunciatiu,
l’abans d’ara i el després d’ara. Les marques que assenyalen aquesta
temporalitat poden manifestar-se sota la forma d’adverbis temporals, sintagmes
nominals amb demostratius o morfemes verbals. En el primer grup, incloem
elements com avui, demà, ahir, ara, aquesta vesprada, dilluns, fa vuit dies, en
un mes, enguany, l’any vinent... Els temps díctics són el present, el perfet i el
futur d’indicatiu. No confonguem amb els elements anafòrics: el lendemà, l’any
següent…

LA DIXI TEXTUAL
És l’ús d’una forma díctica que remet a un element aparegut al text, la qual, en
aquest sentit, s’utilitza com a anafòrica: «Van dir que cal invertir en processos
de reciclatge. Això no és nou / Aquesta idea no és nova.» El pronom díctic això
i el demostratiu aquesta seguit del nom general idea reprenen el contingut
semàntic de la frase anterior i alhora indiquen proximitat en el text, el text és
identificat com un lloc, d’ací la funció díctica –i no fòrica.

LA IMPERSONALITAT
Hi ha molts textos en què no apareixen les marques díctiques de persona ─la
presència dels interlocutors─ . Això ocorre quan l’emissor decideix no
mostrar-se a través dels enunciats que construeix i tampoc no implica el
receptor en el seu discurs. En aquest cas l’emissor es distancia del que diu i
respecte a qui ho diu. Aleshores parlem de discurs «objectiu», caracteritzat per
abundància d’estructures impersonals. Els exemples més significatius es donen
en els anomenats textos científics, especialitzats i divulgatius. Les fórmules
lingüístiques que anomenem fórmules d’impersonalització són principalment les
següents:

Les construccions impersonals reflexes, oracions amb un subjecte genèric, que

contenen el pronom es com a marca de subjecte indeterminat i apareixen
sempre en 3a persona del singular: «Es parla constantment de la mala qualitat
de determinats productes alimentaris, però no es fa res per tal de posar-hi
remei.»
Construccions de subjecte indeterminat corresponent a hom, o amb sintagmes
nominals de caràcter genèric com ara la gent, tothom, algú: «Algú podrà pensar
que és bo fumar.»
Construccions esdevenimentals, que descriuen successos i no accions
realitzades per algun subjecte en concret. Tenen els predicats amb haver-hi,
caldre, fer falta: «Hi va haver molta gent en la festa del meu aniversari.»
Construccions amb el verb semblar / parèixer: «Sembla que vindran avui.»
Interpretació impersonal d’un verb conjugat mitjançant la 3a del plural, la 1a del
plural o la 2a del singular o plural: «Truquen a la porta». «M’han posat una
multa». «En valencià posem accent als mots esdruíxols». «Quan penses en
estes coses, no pots fer més que tremolar». El caràcter indeterminat pot
donar-se per ignorància de l’emissor, per indiferència, perquè se’l vol ocultar
intencionadament o perquè es vol fer referència a un agent global.
Algunes construccions d’infinitiu el subjecte semàntic del qual s’interpreta com
a genèric: «Cridar no ajuda gens a resoldre els problemes».
Les oracions passives produeixen un efecte paral·lel al de les impersonals: el
fet de destacar l’objecte de l’acció verbal fa que es deixe en segon lloc o fins i
tot s’obvie el subjecte lògic (l’agent). Aquesta equivalència es veu clara si
comprovem la relació entre les oracions passives i la impersonal següents:
Les seues aptituds foren molt valorades (pel tribunal). O. Passiva.
Les seues aptituds es van valorar molt. O. Passiva reflexa.
Es va valorar molt les seues aptituds. O. Impersonal.

EL DISCURS CITAT I LA POLIFONIA: VEUS DEL DISCURS

Parlem de discurs citat quan l’emissor d’un enunciat incorpora explícitament un
altre enunciat, el qual correspon a una altra veu, a un altre emissor previ. La
presència d’aquesta veu o de diverses veus diferents de la de l’emissor
s’assenyalen en el text mitjançant mecanismes diversos com és l’aparició d’un
verb de locució (dir, declarar, afirmar, confessar...), les marques de
subordinació substantiva o gràfiques, com les cometes i els dos punts:
a.- [Pere diu] Lluïsa em va va dir: «Demà no podré anar a classe.»
b.- [Pere diu] Lluïsa em va va dir que l’endemà no podria anar a classe.

L’operació d’incorporar paraules d’altri al propi discurs no consisteix tant a citar

un enunciat, unes paraules, com a citar una enunciació, és a dir, una situació
comunicativa pròpia i distinta de la situació enunciativa actual, amb els
consegüents canvis.

El discurs citat és la manifestació més usual de la polifonia. Aquest concepte,

d’abast més general que l’anterior, fa referència a la possibilitat d’advertir en
alguns enunciats la presència d’una o altres veus diferents de la de l’emissor,
tot i que no s’utilitzen marques gramaticals de citació per a identificar-les. En
aquest cas, l’emissor pot citar frases, expressions, proverbis, refranys,
eslògans publicitaris, fragments literaris, fílmics o televisius, frases àmpliament
conegudes de personatges públics que pressuposa que coneix el receptor:
A: ─Desitja’m sort.
B: ─ Ei, que la força t’acompanye.
B2: ─(Com diuen les forces del bé de La guerra de les Galàxies, que la força
t’acompanye).
En aquest exemple, no només se citen unes paraules, sinó tota una situació
d’enunciació com l’explicada en la possible intervenció del parèntesi anterior.

Cal distingir el subjecte parlant del locutor d’un enunciat. El primer fa el paper
de productor de l’enunciat; el segon correspon a la instància que assumeix la
responsabilitat de l’acte de parla. La finalitat d’usar la polifonia als textos és
d’assumir el que altres diuen, la de qüestionar o matisar les afirmacions d’altres
i fins i tot la d’allunyar-se o desqualificar les afirmacions que s’incorporen al text
polifònic. Més exemples:
─Em moriré, em morié, em moriré... Quina llàstima! (per a mi, sobretot)
(Joan Fuster, Consells proverbis i insolències)
En aquesta enunciació en eco (quan un interlocutor reprén una expressió d’un
altre participant en la interacció, la repeteix o la parafraseja) respecte a una
màxima general que ens recorda la nostra condició mortal, Fuster no nega el
contingut de la màxima, però escenifica en el seu aforisme una acceptació
merament resignada, i expressa tot seguit la seua actitud de disgust envers
aquesta constatació. La dissociació entre “subjecte parlant” i “locutor” es
representa ací per procediments subtils que, en el marc d’un microtext literari
com és l’aforisme, insinuen la duplicitat enunciativa que és una de les claus de
la ironia fusteriana.
- - - - - - - - 
Documents d'ampliació i pràctica, descarregables des d'aquests enllaços:
1. Les propietats del text: l'adequació. (4 fulls)
2. Les veus del discurs: polifonia i intertextualitat. (1 full)
3. Introducció al concepte de dixi textual (1 full)
4. La dixi: persona, espai, temps i text. (1 full)
5. La modalització. (1 full)
6. La impersonalitat. (1 full)
7. Fulls d'exercicis per a practicar el reconeixement de l'adequació
textual: (1), (2), (3) i (4)
8. Respostes de la pràctica amb l'exercici (3) en una presentació.