TEMA 3.

3: REFERIR I ADOPTAR PERSPECTIVES

La comunicació en general i la referencial en particular implica tenir en compte el context i saber

adoptar perspectives diferents i saber explicitar bé els referents.

En la comunicació referencial els interlocutors intercanvien informació, realitzant actes de referència.

Cal tenir en compte ordre i linealitat: El llenguatge oral és lineal. L’emissor ha d’expressar informació
tridimensional de manera unidimensional.

REFERIR I ADOPTAR PERSPECTIVES

El discurs s’ancora o s'aferra en referents personals, d’espai i de temps.

A l'hora d'establir un intercanvi comunicatiu ens hem de referir a algunes persones, algun espai o algun
moment per tal de situar l'oient.

Quan parlem utilitzem paraules de les dues llista, però quina diferencia tenen?

Podem utilitzar referents plens o absoluts (noms de les persones, noms dels llocs, dates concretes).

- Personals → Llorenç
- D’espai → BCN
- Temporals → 19 de gener

LA DIXI (TERMES DEÍCTICS)

O també podem utilitzar paraules que prenen sentit en un context determinat:

- Pronoms personals (jo, tu, ell, etc.)

- Possessius (el meu, el seu, etc.)
- Pronoms demostratius (aquest, aquell, això, allò, etc.)
- Adverbis de temps i de lloc (ahir, ara, desprès, aquí, allà, etc.).
La dixi es el conjunt de termes que funcionen d’aquesta manera.

Dixi és una paraula grega que vol dir 'mostrar' o 'indicar'.

El 1934 el psicòleg alemany Karl Bühler va anomenar dixis als termes d'aquest tipus.

Si la referència està en el context, parlarem de termes díctics, però si la referència està en els enunciats
lingüístics, parlarem d'anàfora (també s'inclouen com a dixi textual o del discurs).

Ex: Això és de color negre → terme díctic

Mira el gat i la gata. Ella és de color fosc → anàfora

TIPUS DE DIXI

PERSONA

La majoria de llengües tenen sistemes pronominals, especialment, per a referir-se a les

persones implicades en la conversa.

Exemple d’adquisició del llenguatge sobre la reversibilitat pronominal.:

Nen: "Mi no vull"

Pare: "Si parles tu, has de dir 'jo' i jo seré 'tu', però si parlo jo, també diré 'jo' i tu seràs 'tu'...”
Nen: “Ah!!! Tu no vull!"

En català, les dixis de persones són:

- Els pronoms personals (ell, vosaltres, etc.)

- Els possessius (meu, seva, etc.) ... I quin més?
- La marca de persona de la flexió verbal (ballem, salten).

DIXI SOCIAL

També hi ha un altre tipus de dixi, la dixi social:

Exemples traslingüístics:

- En català hi ha vostè, vos, senyor, senyora, doctor, etc.

- En euskera hi ha nou maneres diferents de dirigir-se a algú, segons si és conegut, familiar, més
gran, etc.
- En japonès encara n'hi ha més, i en tai n'hi ha vint-i-cinc!

LLOC

Generalment el parlant i l'interlocutor se situen en l'"aquí" com a punt de partida, tot i que això pot
variar segons el context de la conversa.

En català el sistema de dixi d'espai o lloc està compost bàsicament per demostratius i alguns adverbis de
lloc.
Altres díctics menys utilitzats serien, per exemple: Ací, açò, esta, eixa, aqueix

Tres tipus bàsics de referència:

- Dixi primària: el parlant és al mateix temps el centre i l'origen del sistema. ("A la meva esquerra
hi ha la porta de sortida").
- Dixi secundària: sols es pot entendre si l'oient sap la relació entre el parlant i l'objecte.
(“L’ordinador està posat a la dreta de la taula”: el receptor ha de conèixer on està el parlant en
relació amb a la taula).
- Dixi intrínseca: la referència és independent del parlant. ("L’ordinador està damunt de la
taula").

La comunicació referencial NO sempre funciona...

PERSPECTIVA, PUNTS DE VISTA

Generalment els termes direccionals impliquen un punt de vista egocèntric o relatiu.

Ara bé, algunes llengües no utilitzen marc egocèntrics sinó marc halocèntrics o absoluts.

Levinson et al. van fer un seguit d’experiments amb llengües egocèntriques (referents relatius) i llengües
halocèntriques (referents
absoluts).
Els parlants d’holandes (llengua egocèntrica) → Elegien els referents relatius

Els parlants de tzeltal (maya) (llengua halocèntrica) → Elegien referents absoluts

Les llengües també poden imposar cert biaix en quant a la perspectiva.

TEMPS

El moment en què es produeix la parla és el centre de referència i, en general, serà el temps present,
l'"ara".

El significat dels termes variarà segons si parlem de coses que passen, passaran o han passat en relació
amb el centre de dixi.

S’utilitzen termes com:

- Adverbis (ahir, demà, etc.)

- Flexions verbals i auxiliars
- Locucions adverbials (d'aleshores ençà, etc.)
- Preposicions i locucions prepositives (des de, fins a, etc.)
- Locucions nominals (aquest any, etc.)

Ahir vaig anar al cinema i demà matí anirem a comprar roba abans d’anar a veure l’àvia i després
anirem a dinar. Aquest curs encara no he anat al teatre. Espero anar-hi la propera setmana encara que
prèviament hauré de comprar les entrades.

Quantes dixis de temps hi ha?

Tipus de referencies:

- L'absoluta o primària: els parlants comparteixen el moment de parla. ("Després anirem al

cine.").
- La relativa: es parla d'un fet que ocorre emmarcat en un altre moment. ("Quan va venir ja
havíem acabat de sopar.")
Aquesta és més complexa d’entendre i processar
Ex: canvi d’hora

EN RESUM
LECTURA TEMA 3.3.

REFERÈNCIA I CONTEXT
LA DIXI
Quan volem situar en un context espaciotemporal a una persona utilitzem paraules per donar un sentit
contextual, com pronoms personals, possessius demostratius, adverbis de lloc i temps… tot això
s¡anomena díctics → dixi és la paraula grega que vol dir mostrar/indicar.
• Si la referència està en el context → díctics
• Si la referència està en els enunciats lingüístics → anàfora

TIPUS DE DIXI
DIXI DE PERSONA
Totes les llengües tenen sistemes pronominals per a referir-se a persones en una conversa.
En català, les dixis de persones són els pronoms personals (ell, vosaltres, etc.), els possessius (meu, seva,
etc.) i la marca de persona de la flexió verbal (ballem, salten).
En algunes llengües hi ha diferents termes per a designar tant el parlant com les persones a les quals
s'adreça marcant l'estatus social. Ex: en català hi ha vostè, senyor…Aquest terme en diem dixi social.

DIXI DE LLOC
En general se situen en l'aquí com a punt de partida, pero pot variar segons el context conversacional.
• Dixi d’espai: composat per demostratius i alguns adverbis de lloc. Quadre estructurat a partir
de dos graus de proximitat:
Funcions dels dixis de lloc segons Fillmore son:
• IDENTIFICAR: ens donen informació per a identificar el referent a partir de la seva situació en
l’espai. Ex: "Mira el cotxe que està aparcat davant de la botiga".
• INFORMAR: informar sobre la ubicació i localització d’un objecte. Ex: “Està sota la taula"
• RECONÈIXER: Amb la dixi d'espai, podeu incorporar informació important per a comprendre el
missatge. ("Vindré demà": el verb venir ens dóna implícitament informació d'on està/estarà el
parlant i a on es desplaçarà, al lloc on estarà el receptor)
Parlant ha de tenir informació sobre el centre díctic de l’oració, com: El parlant: "El quadre està
darrere meu" / Un objecte: "El llibre està davant de la màquina d'escriure".
A partir d'aquí podem distingir tres tipus bàsics de referència:
• Dixi primària: el parlant és al mateix temps el centre i l'origen del sistema. Ex: "A la meva dreta
hi ha la porta de sortida.")
• Dixi secundària: oient sap la relació entre el parlant i l'objecte. Ex: "Està darrere del fanal: el
receptor ha de conèixer on està el parlant en relació amb el fanal.
• Dixi intrínseca: la referència és independent del parlant. Ex: "L'armari està a la dreta de la
televisió."

DIXI DE TEMPS
Moment en què es produeix la parla → centre de referència i en general es el temps present. El
significat variarà segons si parlem de coses que passen, passaran o han passat en relació amb la
centricitat dixica. S’utilitzen adverbis (ahir, demà), flexions verbals i auxiliars, locucions adverbials,
preposicions… Distingim dos tipus de referències:
1. L'absoluta o primària: els parlants comparteixen el moment de parla. ("Després anirem al
cine.")
2. La relativa: es parla d'un fet que ocorre emmarcat en un altre moment. ("Quan va venir ja
havíem acabat de sopar.")
 Quan parlem amb estil directe, fem alguna
citació o narrem una història, els
díctics s'interpreten segons el temps establert i
no es parteix del temps present.
("I la setmana passada em va dir: no ho puc fer
això ara! Ja ho faré demà
passat.")

COMPRENSIÓ DEL DISCURS

INTRODUCCIÓ
Discursos → unitats supraoracionals que posseeixen regularitats estructurals- funcionals que s'han de
descriure en un nivell diferent de les les propietats sintàctiques- semàntiques dels enunciats lingüístics
individuals.
La comprensió del discurs té com a resultat la construcció d'una representació mental del significat del
missatge.

DISCURS I COHERÈNCIA
La coherència del discurs no depèn només de la forma i significat de les oracions, també es transmeten
idees i intencions que van més enllà del nivell oracional. S’ha considerat en aquest context la coherència
com a funció cognitiva on l’oient entén les parts del discurs segons els seus coneixements del món.

ESTRUCTURES LOCALS I GLOBALS

El discurs inclou certs indicis/marcadors que assenyalen quins tipus de vincles de coherència s'han
d'establir i on s'ha de fer.
Una seqüència d’oracions o expressions no tenen perquè estar formant un discurs, no sempre ens
permet la construcció d’un SIGNIFICAT GLOBAL. Ex: El Lluís va patir una operació seriosa. Al seu gat, un
gat persa, li agradava jugar amb el gat del seu veí. El sistema d'aire condicionat del Guillem no
funcionava correctament, de manera que passava molta calor. Aquestes oracions s'han organitzat de
manera que, tot i contenir significat, l'efecte col·lectiu de llegir-les no produeix un significat global.
S’han distingit dos mecanismes per establir coherència:
1. Estructura local: relacionen les oracions del discurs entre sí. Menys costós, es construeix sobre
continguts activats en la memòria a curt termini.
2. Estructura global: permeten la construcció d’un marc general del discurs, mitjançant la
connexió d'elements distribuïts al llarg del text i distants entre sí. Procés cognitiu més costós,
requereix memòria a llarg termini.

Estratègies utilitzades per a establir coherència local o COHESIÓ → es pot establir mitjançant
mecanismes lingüístics diversos: mitjançant la correferència, la referència anafòrica intraoracional i
extraoracional, o la referència catafòrica.
Una estratègia bàsica → lligar informació nova amb la vella.

COHESIÓ REFERENCIAL
Es dona quan elements nominals estableixen relació mitjaçant correferència. Pot ser anafòrica o
catafòrica.
• Referència anafòrica: quan s'utilitza una expressió per a referir-se a alguna cosa esmentada
prèviament en el discurs. Ex: L'Albert s'ha comprat un cotxe. Avui el conduïa.
• Referència catafòrica: quan s'utilitza una expressió per a referir-se a alguna cosa que
s'esmentarà en el discurs més endavant. Ex: Aquí és on l'he trobat. He trobat el llibre al
garatge!"
LA DISTINCIÓ ENTRE INFORMACIÓ NOVA I INFORMACIÓ VELLA
Oients esperen que els parlants ja diferencien informació nova de l'antiga: identificant la informació
donada i la nova, trobar antecedent en la memòria en relació amb la informació donada, afegir la nova
informació a la donada activa en la memòria. Si la informació s’assimila fàcilment a partir del que ja es
coneix, augmenta la facilitat de processament.

DISCURS I MEMÒRIA
S’ha demostrat que recordem l’essència semàntica del discurs, el conjunt d’idees, no el significat literal.

COMPRENSIÓ DEL DISCURS I MEMÒRIA DE TREBALL

Per comprendre el missatge, s’ha de relacionar amb la que tenim a la memòria → importància de la
memòria de treball (MT).
Treball de Daneman i Carpenter (1980) → diferències individuals en memòria influencien la comprensió.
• Tasca: llegir en veu alta unes oracions no relacionades i haurien de recordar les últimes
paraules de cada frase. Després haurien de fer una tasca de comprensió lectora.
• Resultats: correlació significativa entre el nº de paraules recordades en la 1a tasca i comprensió
lectora dels subjectes. La capacitat de la MT té efectes en la comprensió: a més petita capacitat
de MT , més gran dificultat per a comprendre referències que representin tornar molt enrere
en el missatge.

LA MEMÒRIA A LLARG TERMINI EN LA COMPRENSIÓ DEL DISCURS

Durant la comprensió s’estableixen nivells representatius, i la forma dels enunciats es perd i es conserva
l’emmagatzematge de les idees. Segons Van Dijk i Kintsch (1983), del procés de comprensió del discurs,
en resulten tres "traces" de memòria diferents, encara que interrelacionades:
1. Representació superficial → record de paraules exactes al discurs. La forma superficial d'una
oració s'emmagatzema en la memòria de treball fins que el seu significat s'ha comprès. També
hi ha memòria a llarg termini per a la forma superficial.
2. Representació proposicional → interpretació semàntica. Xarxa d'idees interconnectades
subjacent a la forma superficial. Més fàcil memoritzar segons el significat que segons la forma.
El text base està representat per un conjunt de proposicions, ordenat en diferents nivells
jeràrquics –algunes idees són més importants que d'altres en el discurs. Les proposicions es
componen de conceptes-paraula, que no s'identifiquen amb les paraules mateixes, però que sí
amb el seu significat.
3. Representació situacional → Model mental o causal de la informació del discurs. En tant que
comprenem les proposicions d'un text, també construïm un model mental o situacional de
l'estat de coses a les quals es refereix el text. Es construeix amb l'ajuda del text base i del
coneixement.
Estudis han demostrat que els 3 tipus de representacions tenen una persistència diferent a la memòria.
La forma superficial es reté molt poc temps i, tan bon punt el lector traspassa el límit sintàctic entre
dues frases, es comença a esvair. El lector té dificultat per a recordar les paraules exactes de l'oració
immediatament anterior a la que està llegint. La memòria per al text base és més forta i independent de
la forma superficial i dels límits sintàctics. Finalment, la representació situacional és la més persistent, ja
que es manté estable en la memòria durant un temps més gran.

TEORIES EXPLICATIVES
DE LA TEORIA MACROESTRUCTURAL A LA TEORIA DE LA CONSTRUCCIÓ-INTEGRACIÓ (KINSTCH I VAN
DIJK, 1978)
Procés de comprensió té dos nivells de representació: Microestructural: xarxa de proposicions
connectades // Macroestructural: organització de significats que representa els aspectes essencials d’un
discurs mitjançant macroproposicions.
Comprendre un discurs seria el procés que permet d'elaborar la macroestructura a partir de la
microestructura.
Kintsch manté els trets fonamentals de la teoria macroestructural com les dues etapes del procés de
comprensió i el format proposicional de la representació: construcció i d'integració.
MODELS DE SITUACIÓ
Representació del missatge que s'assembla més a la nostra experiència d'una situació –aquella referida
pel text– que a les característiques gramaticals o estructurals del text.
Característiques del model:
• Representen patrons d'informació singulars o únics.
• Són representacions dinàmiques.
• S'assemblen a la nostra experiència, mantenen un cert isomorfisme amb les situacions
representades.
• El nº possible de models de situació és infinit, tot i que hi ha uns paràmetres bàsics que posen
límits a aquesta possibilitat.
• Són representacions reduïdes, de manera que s'optimitzen els recursos cognitius.
• Proporcionen un marc idoni per a l'explicació dels processos inferencials.

ESQUEMES I GRAMÀTIQUES DE NARRACIONS

Esquemes → representacions complexes que es refereixen a conceptes genèrics de diferents tipus:
objectes, successos, accions, situacions… Diferents autors defensen que constitueix un enfocament útil
per a analitzar la comprensió. Un altre recurs que ajuda al lector en la comprensió és el coneixement
sobre com s’organitzen els textos. Permet l’estructuració i construcció d’una representació coherent a
través d'estratègies. Les gramàtiques de narracions són un enfocament sobre això → intenten
especificar l'estructura subjacent a tipus representatius de les narracions.

PROCESSOS INFERENCIALS EN LA COMPRENSIÓ DEL DISCURS

INFERÈNCIES I COMPRENSIÓ DEL LLENGUATGE
Amb les inferències completem el missatge rebut, afegint informació implícita en el missatge però
consistent amb el context comunicatiu i amb el coneixement previ. Són producte de 2 grans factors en
interacció: 1) Informació explícita, i 2) coneixement que s’utilitzen per interpretar la informació rebuda.

TIPUS D’INFERÈNCIES
Molta varietat. Sol ser comuna una divisió entre inferències lògiques i pragmàtiques les quals es
corresponen amb els processos de raonament deductiu i inductiu. Dins de les inferències pragmàtiques,
podem distingir les connectives (o retroactives) i les elaboratives (o proactives).
• Inferències connectives: necessàries per a unir les parts explícites en el discurs. Aquestes
estableixen coherència local, és a dir, es vincula semànticament una unitat lingüística a una
altra d'anterior.
o Inferències pont: afegeixen informació implícita nova per a unir dos elements
explícits.
o Inferències anafòriques i pronominals: correferència entre elements explícits.
• Inferències elaboratives: no necessàries per a la coherència del missatge. La seva funció és la
d'ampliar o completar la informació explícita. Mitjançant aquestes s'anticipa informació.
o Inferències sobre el text-base: associacions semàntiques i substitució de categoria-
membre.
o Inferències sobre el model situacional: instrumentals i predictives.

MODELS TEÒRICS
Les dues conceptualitzacions que han promogut més quantitat d'investigació:
• La hipòtesi minimalista →la quantitat d'informació disponible ràpida per al lector és limitada.
Els lectors se centren primerament a mantenir la coherència local. Si la informació es pot
integrar ràpidament amb informació que es troba a la memòria de treball, no es fan connexions
 amb informació rellevant de parts anteriors del text, ni és necessari activar informació
addicional del coneixement previ.
• La hipòtesi construccionista → lectors busquen contínuament el significat. Guiats per una
"necessitat de saber" sempre busquen explicacions i intenten integrar la informació que reben
a informació prèvia rellevant.
 BLOC II: PROCESSAMENT DEL LLENGUATGE
(PSICOLINGÜISTICA)
UNITAT 4: CARACTERÍSTIQUES COGNITIVES DEL LLENGUATGE

EL PARLANT COM A PROCESSADOR D’INFORMACIÓ

RECORREGUT HISTÒRIC DE LA PSICOLINGÜÍSTICA

- Wundt (1879): psicologia experimental

- Skinner (1957): llenguatge com a conducta → va estudiar com és l’estímul lingüístic i la
resposta a dit estímul lingüístic. De manera que es donava importància a la conducta
observable.
- Chomsky (1957): atac al conductisme → Chomsky proposa que la sintaxi i gramàtica es
universal e innata. Estava interessat en la estructura del llenguatge i com es produïa dita
adquisició del llenguatge a partir d’un dispositiu innat lingüístic.
- La “metàfora del ordinador” → Enfocament cognitiu: El comportament humà s’explica
científicament (sense subjectivismes) si pensem en l’humà com a processador d’informació. Era
la forma d’estudiar el que passava al cervell sense entrar en subjectivismes.
Era una forma de fugir de l’enfocament conductista.
- Connexionisme (xarxes neurals) → postulava un processament en paral·lel, distribuït, massiu...
- Mecanismes cerebrals del llenguatge → aquest es l’enfocament en el que es troba enfocada la
psicolignuistica actualment.

LA NATURA DEL CONEIXEMENT LINGÜÍSTIC

Les disciplines que estudien el llenguatge son:

- Lingüística → intenta descriure l’estructura de la llengua, incloent la seva gramàtica, el sistema

de sons i el vocabulari.
- Psicolingüística o psicologia del llenguatge → tracta de descobrir els processos psicològics
mitjançant els quals els humans adquireixen i utilitzen el llenguatge (comprensió i producció).
- Inteligencia artificial
- Neurociencia cognitiva

ÀMBITS DE LA PSICOLINGÜÍSTICA

- Comprensió
- Producció
- Adquisició (primeres i segones llengües)
- Bilingüisme
- Neuropsicologia

Existeixen molts marcs teòrics que tracten d’explicar com es i com s’explica el llenguatge.

Els marcs teòrics predominants en psicolingüística o en la psicologia del llenguatge són bàsicament dos:

- Formalisme
- Funcionalisme
FORMALISME (innatisme i generativisme)

En aquesta vessant es situen totes les teories que es centren en aspectes innatistes i generativistes.

El punt de vista formalista és el que va assumir i estendre Noam Chomsky.

El llenguatge és, sobretot, un sistema formal:

Destaca la definició del llenguatge de Chomsky → “Un llenguatge és un conjunt finit o infinit
d'oracions, cadascuna d'aquestes de longitud finita o construïda a partir d'un conjunt finit
d'elements”

Aquestes teories formalistes determinen que el que estructura, organitza i caracteritza el llenguatge és
la sintaxi.

L'estructura sintàctica, o la seva manca, determina si un sistema de comunicació és un llenguatge o no

ho és.

El llenguatge és una capacitat específicament humana. Ja que determina que per a ser denominat
llenguatge a un sistema de comunicació aquest ha de tenir una determinada composició sintàctica o
gramatical.

La sintaxi és innata. Hi ha un Dispositiu d’Adquisició del Llenguatge (DAL):

- Gramàtica universal (a totes les llengües)

- Principis i paràmetres (que son els que varien en funció de la llengua concreta)

Aquest dispositiu es el caràcter gramatical i lingüístic innat de l’esser humà, i que en funció de la llengua
s’activen determinats aspectes d’aquest dispositiu per adaptar-se al seu marc cultural lingüístic, però en
si, la sintaxi, es innata.

El llenguatge no és un sistema de comunicació, sinó un altre tipus de capacitat diferent.

Bickerton determina que:

- La funció principal a comunicació sinó la representació

- És un sistema de representació secundari (SRS): permet l'abstracció de l'entorn i la creació de
models mentals més elaborats que els d'altres espècies (que tindrien un sistema de
representació primari, un protollenguatge).
Això vol dir que els humans representem la realitat en un altre nivell del que farien els animals,
els quals representen de forma més primitiva, primaria i terrenal, mentre que els humans
empren representacions més abstractes i secundaries, que permet una abstracció dels aspectes
de la realitat.
Exemples d’aquest nivell d’abstracció son els següents:
o Accions → representades amb verbs
o Objectes → representats amb noms
o Propietats → representades amb adjectius

FUNCIONALISME (constructivistes, emergentista, soci – pragmàtics, interaccionista, us9

La perspectiva cognitiva-funcionalista emfasitza la funció del llenguatge com el seu aspecte principal.

En la base d'aquesta concepció rau la idea de la interacció, entesa en dos vessants: la interacció de
l'ésser humà
 - Amb l’entorn cultural → desenvolupament del llenguatge a partir de la interacció social (entre
individus) i cultural (amb el marc cultural en que ens trobem)
- Entre les diferents capacitats cognitives (interacció amb altres habilitats o funcions cognitives)

En el funcionalisme la base és el significat, entès no com un element estable, sinó generat dinàmicament
en l'ús del llenguatge.

L'estructura regular del llenguatge, és a dir, la sintaxi, emergeix del mateix discurs (Givón, 1995;
Verschueren, 1999). De manera que es rebutja l’argument innat de la sintaxi.

El desenvolupament de la tecnologia en la cultura humana està relacionat amb la capacitat més gran de
representació simbòlica dels humans (Tomasello, 2007).

Llenguatge, cognició i cultura interaccionen per a aconseguir l'extraordinari desenvolupament humà.

FORMALISTES VS FUNCIONALISTES

Arguments del formalisme

- Pobresa de l’estímul
- Període sensible
- Els nens no fan errors a l’atzar “És un home que alt és Joan?”
- Gramàtica universal

Arguments del funcionalisme

- Importància de l’imput
- Es generen les regles extraient regularitats i probabilitats (emergeix)
- Eina pel pensament, relació amb altres processos
- S’ha de demostrar relació genètica amb la gramàtica

ELS COMPONENTS DEL LLENGUATGE

COMPONENTS O SUBSISTEMES DEL LLENGUATGE

Una llengua és un sistema estructurat que podem descomposar en una sèrie de parts o subsistemes:

- Fonologia - Morfologia
- Lèxic - Sintaxi
- Semàntica - Pragmàtica
Fonologia

Fonologia → estudi dels elements fònics, tenint en compte el seu valor distintiu i funcional.

La fonètica contempla l'anàlisi del perfil acústic i fisiològic dels sons, la fonologia s'encarrega
d'interpretar la manera en la qual els sons sorgeixen a nivell abstracte o mental.

Semàntica

La semàntica és l’estudi del significat dels signes lingüístics i de les seves combinacions.

La semàntica, per tant, està vinculada al significat, sentit i interpretació de paraules, expressions o
símbols.
Lèxic

El lèxic és el vocabulari d'una llengua.

Sintaxi

L'estudi de les regles que governen la combinatòria de constituents i la formació d'unitats superiors a
aquests, com els sintagmes i oracions.

La sintaxi, per tant, estudia les formes en què es combinen les paraules, així com les relacions existents
entre elles.

Morfologia

Estudia l'estructura interna de les paraules per delimitar, definir i classificar les seves unitats, les classes
de paraules a les quals dóna lloc (morfologia flexiva) i la formació de paraules (morfologia lèxica).

Morfosintaxi

La morfosintaxi és la totalitat de mecanismes que poden utilitzar-se per expressar relacions gramaticals.
Inclou l’ordre de mots i també tots els morfemes gramaticals d’una llengua, tant partícules aïllades com
la morfologia lligada (Peters, 1995).

Pragmàtica

L'estudi de l'ús del llenguatge en funció de la relació que s'estableix entre enunciat-context-
interlocutors.

Analitza com els parlants produeixen i interpreten enunciats en context, tenint en compte factors com
els interlocutors, la intenció comunicativa, el context o el coneixement del món.

El conjunt de tots aquests components i els processos lingüístics de comprensio i producció del
llenguathe ens permet fer coses com aquestes:
LECTURA 2: UN CONCEPTO DE LA PSICOLOGIA DEL LENGUAJE

Psicología del lenguaje (psicolingüística) → parte de la psicología dedicada al estudio de la forma en que
los seres humanos procesamos el lenguaje.

Objetivo → explicar los procesos de producción y comprensión del lenguaje (mecanismos cognitivos y
cerebrales implicados).

Pese a que en el pasado psicolingüística ≠ psicología del lenguaje, actualmente se determinan

sinónimas.

El termino de psicolingüística comenzó a rodar a partir de los 50s del siglo pasado, momento en que se
determinó que se trataba de “un matrimonio entre la psicología y la lingüística”. Posteriormente se creó
el termino de psicología del lenguaje para desvincular la psicología de la lingüística, pero realmente en la
actualidad se consideran conceptos equivalentes.

Psicología del lenguaje forma parte de la vertiente de la psicología cognitiva (percepción, procesamiento
y almacenamiento de la información).

En sus inicios, la psicología del lenguaje se encargaba de investigar los mecanismos cognitivos que nos
permiten comprender y producir el habla, pero en los últimos años, y con las nuevas tecnologías (ex:
neuroimagen), se ha determinado que esta disciplina se centra también en los mecanismos neuronales
responsables del procesamiento lingüístico. Por tanto, actualmente esta disciplina se centra en conocer
las regiones cerebrales implicadas en el procesamiento y comprensión de la información lingüística.

Dos campos básicos de la PL → producción y comprensión (tanto la forma oral como escrita).

Diferentes definiciones de la psicología del lenguaje

La psicolingüística se ocupa del estudio de los mecanismos mentales que hacen posible a la gente usar el
lenguaje. Su objetivo es conocer la forma en que el lenguaje es entendido y producido (Graham, 1985).
Nosotros queremos saber que ocurre dentro de las cabezas de las gentes cuando hablan, escuchan,
escriben o leen (Eliis y Beattie, 1986)
La psicolingüística es el estudio de la conducta lingüística: como la gente real (por oposición a ideal)
aprende y usa el lenguaje para comunicar ideas. Intenta responder a preguntas sobre cómo se produce,
percibe, comprende y recuerda el lenguaje. Como se usa, como se adquiere y como está representado
en la mente (Taylor y Taylor, 1990).
La psicolingüística es el estudio de los procesos psicológicos implicados en el lenguaje. Los
psicolingüistas estudian la comprensión, producción y recuerdo del lenguaje (Harley, 2009).
La psicolingüística es un campo interdisciplinario que abarca la psicología y disciplinas relacionadas con
el estudio de los procesos de lenguaje. Se centra en los procesos necesarios para la adquisición,
producción o comprensión del lenguaje (Jay, 2003).
La psicolingüística es el estudio de como los individuos comprenden, producen y adquieren el lenguaje.
Ese parte del campo de la ciencia cognitiva (Carrol, 2006).

Pese a que el lenguaje es un ámbito que es estudiado por muchísimas disciplinas, los objetivos y
metodologías son propios de cada disciplina que lo enfoca. La lingüística es la disciplina de estudio del
lenguaje por excelencia, la cual se centra en los elementos formales que constituyen una lengua y las
reglas que rigen la relación entre dichos elementos. Estas reglas son extremadamente importantes para
los psicólogos ya que dichas relaciones nos permiten conocer como pensamos los individuos el lenguaje,
el cual es el objetivo básico de la psicolingüística. De forma que, pese a que existe el mismo objeto de
estudio, el enfoque de dicho estudio es diferente entre las disciplinas.
También son muy diferentes las metodologías utilizadas entre lingüística y psicolingüística.

- Lingüística → método relacional → reflexión de materiales verbales (ex: tratar de descubrir las
reglas que rigen la lengua).
- Psicolingüística → método científico → observación y experimentación para recoger datos
empíricos y verificar hipótesis sobre el uso del lenguaje por parte de las personas.

Además, la lingüística parte de materiales verbales que han sido producidos en situaciones ideales (ex:
frases perfectamente gramaticales), mientras que la psicolingüística parte de materiales producidos en
situaciones reales, con sus consecuentes errores y defectos.

La PL trata de conocer cómo se producen o comprenden dichos materiales, momento a momento,

ayudándose de metodologías conductuales y fisiológicas.

De forma que, en resumen, los lingüistas se interesan por el lenguaje como un producto acabado,
externo a quien lo ha generado, mientras que los psicolingüistas se centran en el proceso que ha dado
lugar a dicho producto acabado.

Pese a las diferencias entre dichas disciplinas, son inseparables, ya que, sin los conocimientos de la
lingüística, no se podría conocer los procesos básicos estudiados por la PL. De hecho, existen ramas de la
PL encargadas del estudio basado en diferentes conceptos definidos por la lingüística (ex: centradas en
fonemas, reconocimiento de palabras…).

Lingüistas analizan el lenguaje para descomponerlo en sus componentes más simples (Jay, 2003), de
forma que el lenguaje se organiza en una jerarquía de diferentes componentes con distinta complejidad:

FONEMAS

- Unidad más pequeña que establece distinciones de significado en la lengua.

- Fonemas (unidades abstractas) ≠ fonos/sonidos (realizaciones acústicas de cada fonema).
Dos sonidos distintos pueden constituir fonemas distintos en una lengua o pertenecer a un
único fonema en otra lengua,
- La variación en el número de fonemas entre lenguas es muy grande (ex: castellano – 24
fonemas / polinesio – 11 fonemas.
La media de fonemas entre todas las lenguas se encuentra en 31 fonemas, de forma que el
castellano se encuentra por debajo del promedio, pero dentro del tamaño típico.
- Generalmente las vocales son más escasas que las consonantes. Pero hay una variabilidad
importante de este número de vocales a través de las lenguas.

PALABRAS (MORFEMAS)

- Unidades más pequeñas cargadas de significado.

- Estos incluyen raíces de palabras, prefijos y sufijos.
- Todas las lenguas tienen dos clases diferenciadas de vocabulario:
o Palabras de contenido
Esenciales para aportar la información semántica.
o Palabras de función (functores) → no contenido semántico pleno, pero modifican
relaciones de significados de las palabras de contenido.
Esenciales para formar estructuras sintácticas.
- La diferencia de cantidad entre palabras de contenido y de función es abismal (contenido >
función).
ORACIONES (SINTAXIS)

- Sintaxis → nivel de organización superior que permite combinar las palabras para formar
oraciones, y son estas las que constituyen la verdadera unidad de significado del lenguaje.
- Todas las lenguas utilizan oraciones. Oración (estructura binaria) = SN + SV.
- Todo hablante sabe cuándo una oración no es gramaticalmente correcta.

DISCURSO

- Discurso → nivel más alto de estructuración del lenguaje, situado en un plano supraoracional,
implicando así varias oraciones que forman una unidad de sentido o coherencia.
- A banda de la coherencia, el discurso también ha de tener capacidad de inferencia, es decir,
que las piezas de la información no explicita en el texto se puedan inferir con coherencia.
- Además, para entender el discurso, el lector u oyente ha de ser capaz de gestionar
inteligiblemente sus recursos cognitivos, con el fin de construir y recordar el sentido general del
texto sin perderse en los detalles. Es decir, extraer la idea general del texto, pero fijarse
también en los detalles.

La psicolingüística no solo nace y extrae sus metodologías y conocimientos de la lingüística, sino

también de otras disciplinas como por ejemplo la sociolingüística (conocer como varían las formas
lingüísticas en distintos grupos sociales o como incluye el lenguaje en la interacción social). Además, la
PL guarda relación con disciplinas medicas estudiosas del aparato y órganos que intervienen en el
lenguaje (Ex: foniatría o la neurología).

DESARROLLO HISTÓRICO DE LA PL

Nacimiento a principios de la década de 1950, momento en que un grupo de psicólogos y lingüistas se

reúnen para discutir sus respectivas relaciones.

- 1951: Primera reunión → Universidad de Cornell → querían marcar una hoja de ruta común
entre la psicología y la lingüística (en términos teóricos y metodológicos).
- 1953: Segunda reunión → Universidad de Indiana.
- 1954: psicólogo Osgood y el lingüista Sebeok publican un libro (Psycholinguistics. A survey of
theory and research problems). Primera aparición del término de psicolingüística, considerada
la fecha de nacimiento de la disciplina.

Se cree que nació en un contexto en que ni psicólogos ni lingüistas estaban conformes con el marco
teórico en el que trabajaban ni con las herramientas que utilizaban, de forma que querían ampliar
horizontes.

ANTECEDENTES

Wundt → creación de la psicología científica:

- Los estudios de PL se iniciaron ya en los inicios de la psicología científica (1879. Primer lab
[Wundt]), momento de desvinculación de la psicología respecto a la filosofía.
- Dio muchísima importancia al estudio del lenguaje, ya que estaba convencido de que este era
un determinante de la naturaleza de la mente humana. De hecho, Blumenthal lo describe como
el maestro psicolingüista, en ser de los primeros en hablar de muchísimos aspectos del
lenguaje.
- Teoría sobre la producción del lenguaje → basada en el concepto de oración, determinando
que esta es la unidad primaria del lenguaje, y no la palabra.
 Considera la producción del lenguaje como el proceso de transformación desde un
pensamiento completo y unitario a una secuencia organizada de segmentos de habla.
- El origen del lenguaje esta en la apercepción de una impresión general de la conciencia, y el
hablante descompone esta apercepción global y identifica las relaciones entre los componentes
(ex: sujeto y predicado).
Oyente reconstruye la impresión general a partir de los componentes. Y lo importante para
este es dicha impresión general, y no tanto el orden de los componentes (gramática).
- Wundt sienta las bases de muchos conceptos posteriores de la PL.

Primeras décadas del siglo XX → conductismo → Paradigma dominante

- Supuso un avance en la psicología hacia la objetividad, dejando de banda la introspección.

- No estudiaban fenómenos no observables, de forma que el estudio de procesos mentales se vio
atrasado del 1920 a la década de 1950 (final del paradigma conductista dominante), entre ellos
el lenguaje.
- Denominaban el lenguaje como “conducta verbal”.
- Skinner → Verbal Behavior → trata el lenguaje como una R a E del entorno, susceptible a
condicionamiento.
- Demostraron que se puede reforzar diferencialmente el uso de ciertas palabras frente a otras.
- Aunque en el marco teórico no aportó mucho a la PL, en el campo aplicado si que aportó mas
(programas de entrenamiento lingüístico).

1950 → cambio de paradigma → del conductismo a la psicología cognitiva

- Psicología cognitiva propició la aparición de la PL.

- Ola de psicólogos (destaca G. Miller) se enfrentan al paradigma conductista, y apuestan por el
cognitivismo, capaz de abordar los procesos mentales conservando una metodología científica.
- Causas del cambio de paradigma → confluencia de factores:
o Crisis y agotamiento del conductismo, a causa de sus limitaciones. Investigadores
conductistas que estudiaban la conducta verbal (aprendizaje verbal), era muy
productivo en este ámbito y recogió muchos datos, con dos tareas fundamentales:
aprendizaje serian y aprendizaje de pares asociados.
Se hicieron muchos experimentos por esta disciplina conductista, con muchos
resultados y datos recabados, pero basados en silabas sin sentido. Hecho el cual animó
a investigadores a comenzar a trabajar con las palabras. Este salto a la palabra provocó
la necesidad de asesoramiento de los lingüistas.
o Los psicólogos conductistas se preguntaban sobre la necesidad de tantos datos
recabados sin ninguna aplicabilidad o generalización.
o Influencia de la teoría de la comunicación (Shannon, 1948).
o Revolución tecnológica → aparición de ordenadores → aportación de la analogía para
la creación de la teoría del procesamiento de la información para la psicología. De
forma que la psicología se llenó de conceptos de la informática.
Pese a que hay que destacar el hecho de que se está empezando a ver la ineficacia
actual del paradigma cognitivista, queriendo cambiarlo por uno neurocientífico.
El surgimiento de la PL fue uno de los fomentos del cambio de paradigma, ya que el
lenguaje no se podía estudiar mediante estimulo-respuesta, debido a su complejidad.
De forma que se necesitaba el uso de conceptos como representaciones internas y
procesos mentales para estudiar el lenguaje.

De forma que en 1951 se hizo una reunión entre psicos y psicoling en la Uni de Cornell.
1957 → publicación Syntactic structures (Chomsky)

- Plantea la gramática transformacional y sienta las bases para la colaboración entre psicos y ling.
- Plantea la existencia de una estructura profunda que se convierte en una estructura superficial,
de donde afloran las palabras y frases del habla, a través de una serie de transformaciones.
De forma que el oyente recurre al camino inverso.
- Muy critico con los enfoques del lenguaje de la época, el mas destacado contra Skinner,
generando el debate Skinner – Chomsky:
Skinner era el máximo representante del estudio conductista del lenguaje (condicionamiento
operante). Llevó al lado radical el estudio conductista del lenguaje, en base a dos vías
(recogidas en el libro de Verbal Behavior):
o Negando la naturaleza interna y simbólica del lenguaje, dándole el nombre: cond verb.
o Negando la validez de toda explicación psicológica de la cond verb más allá de la
relación estimulo – respuesta.
Entiende el lenguaje como un conjunto de operantes verbales del sujeto, adquiridos por
condicionamiento. De forma que rechaza por completo la concepción innata y mental del leng.
Según Skinner el condicionamiento operante es la base de la inmensa mayoría de aprendizaje
humano, incluyendo el del lenguaje. Determina que para aprender el lenguaje lo único
necesario es identificar las variables controladoras que nos permiten predecir ciertos
enunciados.
Skinner clasifica en varios tipos las unidades de conducta ling en base a su valor funcional:
comportamientos repetitivos, textuales, intraverbales…
Chomsky hizo una critica enorme al pensamiento y obra de Skinner, determinando que lo
observado en ratas y palomas en estudios de condicionamiento no puede extrapolarse a la
complejidad del lenguaje humano, debido a la gran creatividad o productividad de este.
Además, la variedad de estímulos que puede estar asociados al lenguaje es impredecible.
La critica fue muy impactante, y de hecho tuvo más repercusión que el propio libro de Skinner.

PRIMEROS PASOS DE LA PL

Chomsky marcó un cambio en la PL, de forma que durante los 60 la mayoría de investigaciones
realizadas en este campo se basaban en los postulados de dicho autor, siendo pocos los estudios
basados en el enfoque conductista a partir de ese momento.

Aspectos mas importantes:

- Oración = unidad fundamental del lenguaje

- Se abandonan las palabras aisladas para centrarse en los aspectos sintácticos de las oraciones.
- Termino de gramática generativa (Chomsky). Características de este concepto que influyen en
los primeros pasos de la PL:
o Distinción entre competencia del hablante (estudiado por la lingüística) y actuación
real que hace del lenguaje (estudiado por la psicología). Delimitación disciplinar.
o Reglas de creación de oraciones (3 tipos):
1) Reglas de estructura de la frase → asignan etiquetas a los elementos para poder
conexionarlos entre sí.
2) Reglas transformacionales → pueden ser obligatorias (generando oraciones
básicas o nucleares, a partir de estas se generan todas las demás) u opcionales
(generando las oraciones complejas)
3) Reglas morfofonémicas → transformar las cadenas terminales de la mente del
hablante en sonidos fonéticos que constituyen la oración hablada.
 o También hace una distinción entre estructura superficial y profunda. La profunda se
refiere al significado que se trata de expresar, y la superficial a la forma gramatical
usada para ello.

Estos argumentos de Chomsky fueron adoptados por la mayoría de psicoling, dejando el conductismo.
Además, el conductismo no permitía hablar de planes organizativos internos de las personas como
causa del lenguaje, cuando claramente era necesario hablar de ello.

En adelante, se trató de comprobar si las reglas propuestas por Chomsky para la formación de oraciones
son las mismas que utilizan las personas cuando producen o entienden oraciones.

- Miller (articulo 1962) → demuestra que los individuos tardan más en comprender oraciones
que necesitan una transformación que las nucleares, argumentando este hecho mediante la
teoría de Chomsky (oraciones complejas requieren transformación y eso requiere tiempo, las
nucleares no).
- Mehler (1963) → demuestra que las o. nucleares se recuerdan mejor que las complejas.

Pero, cabe destacar que en el momento en que se introdujo el componente semántico, los resultados de
estudios basados en la teoría de Chomsky no daban frutos. De forma que se vio que las oraciones
complejas se recordaban i procesaban igual de bien y rápido que las nucleares cuando había un
contexto de conocimiento previo.

Finales de los 60s → extendida la idea de que la oración debe estudiarse de forma contextual y que la
información sintáctica (SOLA) no sirve para explicar procesos de comprensión y producción del lenguaje.

Década de 1970 → mayoría de autores abandonan la perspectiva chomskiana, incluyendo aspectos

pragmáticos y semánticos.

A partir de esto se separaron los caminos de la psico y la ling, adoptando la delimitación disciplinar
propuesta por Chomsky (dicha antes).

Décadas 1970 y 80:

- Numerosos estudios sobre el papel del contexto en la comprensión.

- Por otra banda se toma como objeto de estudio la palabra (unidad mas peque que la oración).
Palabra aislada → poco interesante para los lingüistas, pero mucho para los psicolingüistas
(procesos de reconocimiento visual de palabras escritas, y variables que influyen).
- Durante estos años predomina el paradigma cognitivista, el cual cambia el enfoque de la PL,
naciendo los modelos de “cajas” y “flechas” del lenguaje a partir del paradigma del proc inform.

Década 1980 → modelos conexionistas

- Nacimiento de modelos conexionistas como alternativa a modelos de cajas y flechas. Estos

modelos proponen la conectividad que tienen los elementos del lenguaje en el léxico mental.
Algunas de esas conexiones son activadoras (c + a → casa) y otras inhibidoras (c + a ≠ perro).
Modelos conexionistas más influyentes:
o PDP (procesamiento distribuido paralelo) (Rumelhart i McClelland
o TRACE (McClelland y Elman)

Actualidad → neuroimagen → centrada en el estudio de los mecanismos cerebrales responsables de la

actividad de producción y comprensión del lenguaje.
SISTEMA DE PROCESAMIENTO LINGÜISTICO

El sistema completo de la mente está formado, según el paradigma cognitivo, por estructuras y
componentes relativamente estables que operan con representaciones internas. Al asociar la mente
humana con un ordenador, hablamos de la mente como un conjunto finito de estados internos del
sistema, denominados computacionales.

Asimismo, este estado interno interactúa con un entorno cambiante, de forma que se ha de organizar la
información presente en este entorno, así como clasificarla, categorizarla, denominarla…

El torrente de datos que permanentemente inundan un sistema posee regularidades con las que un ser
(animal, humano o maquina) ha de saber lidiar.

Actualmente sabemos que los sistemas compuestos por muchas unidades elementales de
procesamiento densamente interrelacionadas (como es el caso del cerebro), constituyen un mecanismo
especialmente apropiado para extraer (abstraer) regularidades a partir de una masa variable de datos
de entrada.

La psicología cognitiva propone el uso de representaciones internas usadas por el sistema para operar
sobre un conjunto masivo de datos de entrada, y las cuales son generadas a partir de los estímulos. De
forma que todo sistema cognitivo, natural o artificial enfocado metas ambientales tiene que manejar
representaciones internas de dicho ambiente.

Enfocando esto a la PL, el objetivo es conocer las representaciones internas que se dan en los dos
procesos lingüísticos básicos: comprensión y producción. En el momento en el que se quiere comunicar
algo se pasa por las siguientes fases:

1) Sistema parte de dicha intención inicial y de la representación mental del significado que se
quiere transmitir.
2) Un conjunto de transformaciones y procesos internos hace cambiar la representación,
llevándola a ser una representación formal.
3) Finalmente, dicha representación formal se traduce en determinados movimientos musculares
que orquestan la producción del habla.

Este proceso se da igualmente a la inversa para la comprensión del lenguaje. En este caso el estimulo
entra en el sistema y sufre un conjunto de transformaciones que lo convierten en una representación
interna.

A continuación, se observan los diferentes componentes del sistema de

comprensión del lenguaje, el cual se compone de una serie de procesos u
operaciones cognitivas que se representan mediante cajas o elementos
dispuestos en un diagrama de flujo, en el que la información fluye y se
transforma a través de las diferentes etapas. Cabe destacar que dichas
etapas no son ni necesariamente secuenciales ni necesariamente se ha de
finalizar en una para pasar a la otra.

El objetivo del sistema es transformar el estimulo entrante en una

representación interna con significado. De hecho, la mayoría de las fases
salen de la conciencia humana, entrando en esta solo el primer y último
proceso (presentación estimulo y representación del significado).
Este seria el proceso de comprensión del lenguaje:

1) Estimulo entra en el sistema.

2) Iniciación de procesos perceptivos para la captación de la información auditiva, escrita…
(depende el estímulo se activará una u otra modalidad perceptiva).
3) Mediante dichos procesos perceptivos, la primera tarea consiste en la identificación y
activación de representaciones relativamente estables y discretas a partir de una señal
acústica. Dichas representaciones corresponderían a los fonemas de la lengua.
4) Otro paso necesario es la identificación de las palabras o lexemas contenidos en la señal a
través de los procesos léxicos. Estos son procesos de acceso al diccionario o léxico mental
(estructura en la que se organiza la información asociada a las miles de palabras que conoce el
oyente).
5) El siguiente paso es el de procesamiento sintáctico, en el cual se extrae el significado de
palabras organizadas en oraciones. Las oraciones son la unidad básica de significado del
lenguaje, de forma que el oyente ha de analizar la información individual de las palabras, así
como su estructuración sintáctica para conocer la información del mensaje.
6) Además, se lleva a cabo un proceso de segmentación, por el cual se determina que unidades
de la oración actúan de sujeto, de complemento directo, de predicado…
Dicho proceso se realiza de forma automática e inconsciente (pese a que puede saltar a la
conciencia en situaciones en que detectemos una ambigüedad o error que nos obligue a
analizar de nuevo la sintáctica de la oración de forma detenida).
7) Además, se debe realizar un procesamiento semántico, por el cual basamos en mensaje
escuchado en un significado léxico y le asignamos un determinado tema a los diferentes
componentes de la oración. De forma que se deben identificar y determinar los elementos de
la oración, así como determinar su semántica. De esta forma se podrá determinar la semántica
general de la oración.

Uno de los principales problemas de la PL es determinar el tipo de relación entre el procesamiento

semántico y sintáctico, puesto que un mismo sujeto puede actuar como agente de la acción, y como
receptor de esta, por ejemplo. Es decir, se discute acerca del grado de encapsulamiento que tienen los
mecanismos responsables del parsing, o segmentación sintáctica, respecto de los que operan en el
procesamiento semántico.

Por otro lado, comprender el lenguaje es mas que extraer el significado de oraciones inconexas entre sí,
sino que es también construir una representación global y estructurada del mensaje.

8) La construcción de dicha representación global coherente se correspondería a procesos

pragmáticos, que hacen uso de información más allá de la estrictamente aparecida en el
estímulo, y que debe ser inferida por el oyente (gracias al conocimiento sobre el mundo).
Se asume que dicha información del mundo se encuentra en la MLP, y que podemos activarla
de forma inmediata siempre que sea necesario.
Al mismo tiempo el lenguaje contribuye a la formación de mas de dichas estructuras de
información sobre el mundo.

CUESTIONES CENTRALES EN LA PL

PROCESO ARRIBA – ABAJO Y ABAJO – ARRIBA

Lo primero que pensamos es que la información fluye de abajo a arriba (bottom-up o guiado por los
datos), de procesos perceptivos a semánticos y pragmáticos, pero cabe destacar que muchos autores
determinan que, al mismo tiempo, se da un procesamiento top-down (guiado conceptualmente), de
forma que los procesos superiores influyen sobre los inferiores, facilitándoles la tarea.

Una manifestación del procesamiento top-down se encuentra en el efecto del contexto, el cual
podemos ver en el siguiente ejemplo (de Rumelhart y McClelland):

- En el ejemplo se ve como algunas letras se interpretan como H o como A, de forma que no está
clara la palabra, aun así, todos dicen que pone CHINA.

De esta forma se determina que la palabra se identifica gracias a sus letras, pero las letras también se
identifican gracias a la palabra.

De forma que se ha de concebir la arquitectura cognitiva como un sistema que interactúa

continuamente en ambos sentidos, top-down y bottom-up. De forma que se debe pensar que: cuanta
mas info fluye de arriba abajo, menos se necesita de abajo a arriba.

MODULARIDAD

La mente no es un todo uniforme e indiferenciado, sino que al igual que el cuerpo, está compuesto por
elementos que desempeñan funciones específicas. De este pensamiento nace la pregunta de si alguno
de dichos componentes actuaria como modulo o proceso modular. El teórico de la modularidad por
excelencia fue Jerry Fodor. Propuso el modulo como un tipo de proceso con unas características
particulares:

- Módulos son específicos de dominio

Están especializados en un tipo particular de estímulos y solo trabajan ante una clase especifica
de información.
- Los módulos funcionan de modo obligatorio ante la presencia del estimulo apropiado.
El modulo se activa inevitablemente ante la presencia del estimulo para el que está
especializado.
Ej: no podemos mirar una palabra sin leerla ni escuchar una palabra como si fuera un sonido
ininteligible (en nuestro idioma).
De hecho, el efecto stroop es un efecto muy poderoso imposible de evitar incluso tras meses de
práctica.
- Los módulos están encapsulados, blindados ante cualquier otro proceso.
La activación de un modulo no se ve afectada por la de otros procesos.
- Los módulos son rápidos (milisegundos)
- Los módulos son automáticos y su actividad es poco accesible a la conciencia.
Solo somos conscientes de los productos finales, no de las representaciones intermedias que se
han generado dentro del módulo.
Ej: no somos conscientes de como llegamos al significado de las palabras.
Planteó también otras características de los módulos:

- El desarrollo ontogénico de los módulos sigue una secuencia madurativa fija, de unos
individuos a otros, durante las fases tempranas de la evolución infantil.
- Módulos deben ser compactos y estar localizados en estructuras neuronales fijas.
- Originalmente el planteamiento modular se centraba en los denominados sistemas de entrada,
o procesos perceptivos, y sobre algunos procesos de salida.

Mas allá de los sistemas perceptivos, muchos autores se han preguntado si la función del lenguaje en su
conjunto tiene propiedades modulares.

Chomsky afirma la existencia de un órgano de lenguaje innato, generado por filogenia humana, y que
este funcionaria como modulo separado del resto del sistema cognitivo. Este sería un órgano autónomo,
desarrollado ontogénicamente independiente al desarrollo cognitivo general.

Otros autores, basándose en una tradición psicológica iniciada por Piaget, afirman que el lenguaje es un
proceso cognitivo (no independiente a este), cuyo desarrollo depende del desarrollo cognitivo global.

Ventaja de la concepción modular del lenguaje → permite a sus autores ser modulares también, y
centrarse en aspectos separados e independientes de este.

Cabe destacar que muchos autores no conciben el lenguaje como un modulo en su totalidad, pero si
reconocen propiedades modulares en algunos de sus elementos.

La modularidad es una cuestión que divide a los grupos de investigación focalizados en distintas etapas
del procesamiento. Por una parte, los que defienden la existencia de un mecanismo específico para
percibir el lenguaje, separado de la percepción auditiva general, y por otra los que entienden que el
lenguaje es percibido gracias a los mismos mecanismos generales que intervienen en la percepción de
cualquier sonido.

AUTONOMIA O INTERACCIÓN EN LOS PROCESOS

No cabe duda de que los diferentes componentes se encuentran relacionados entre sí, pero la pregunta
se basa en el grado de autonomía de cada proceso en su ejecución.

Existen dos modelos contrapuestos:

- MODELO AUTÓNOMO
No niega la interdependencia de los componentes en cuanto a sus productos finales, pero
considera que son autónomos durante la ejecución interna de su tarea y que esta no se ve
alterada por influencias exteriores.
- MODELO INTERACTIVO
Considera que la interactividad alcanza al funcionamiento interno de los componentes
cognitivos.

De modo que este debate afecta a muchísimos conceptos, por ejemplo, el efecto contexto:

¿afecta el contexto realmente a los procesos perceptivos en si o simplemente restringe las operaciones
posibles, permitiendo conjeturas por parte del sujeto, es decir, la adivinación del estímulo?
METODOS DE INVESTIGACIÓN EN PL

Tradicionalmente, para el estudio de la comprensión se ha utilizado más la experimentación, y para la

producción la observación, ya que es más fácil manipular variables cuando los sujetos han de
comprender que cuando han de producir por si mismos. Pese a ello, la observación no tiene suficiente
validez ni eficacia científica, puesto que hay que esperar a que el fenómeno a estudiar suceda de forma
espontánea, sin capacidad de poder causarlo de ninguna forma. Es por esto que cada vez se empiezan a
usar más técnicas experimentales para el estudio de la producción del lenguaje.

En función del índice de respuestas que se considere, hay dos tipos fundamentales de técnicas
experimentales en PL:

CONDUCTUALES

- Basadas en el recuerdo
El recuerdo ha sido una variable muy utilizada en PL, especialmente para el estudio de unidades
complejas como la oración o el texto. Basado este índice en que la memoria y la comprensión
están íntimamente relacionadas. Pero este supuesto tiene un problema, y es que la relación
entre lo que se comprende y lo que se recuerda no es tan directa.

- Basadas en tiempos de reacción

Las metodologías más utilizadas son las basadas en tiempos de reacción. El estímulo
presentado puede ser un fonema, palabra, frase o estimulo no lingüístico (ex: dibujo). De forma
que las características del estímulo (frecuencia, tono…) y las características de la respuesta
(pulsar botón, nombrar la palabra…) pueden variar muchísimo. Pese a la gran cantidad de
variaciones de las pruebas por tiempo de reacción, es la prueba más objetiva en psicología
experimental, debido a su estrecha relación con la complejidad del proceso mental utilizado
para el procesamiento del estímulo.

En estas metodologías de tiempos de reacción existen dos tipos distintos de técnicas:

o Las que informan sobre el tiempo total que requiere realizar el proceso determinado
Una de las más conocidas es la prueba de decisión léxica.
▪ Modalidad visual → se presentan series de letras ortográficamente legales, y
se pide a los participantes que respondan, pulsando uno o dos botones,
dependiendo de si se trata de una palabra real (pelota) o no (plota).
▪ Modalidad auditiva → participante escucha series de fonemas y mediante
dos botones decide si corresponden o no a una palabra de su idioma.
La rapidez con la que responde es la rapidez de acceso al léxico (a esa palabra en
específico).
o Las que informan sobre el curso temporal del proceso (técnicas en curso)

FISIOLÓGICAS

En cuanto a las técnicas fisiológicas también hay dos tipos:

- Las que recogen los cambios en la actividad electrofisiológica generada por el cerebro
(potenciales evocados).
- Las que recogen los cambios de activación cerebral (técnicas de neuroimagen)
UNITAT 5: COMPRENSIÓ DEL LLENGUATGE

RECONEIXEMENT DE LES PARAULES

Com reconeixem una determinada paraula i li atribuïm una representació.

Les paraules…. com les trobem? Quins aspectes ens ajuden a trobar-les? De què estan formades?

Lèxic mental

Podríem parlar de diccionari mental per fer referencia a aquest concepte.

Lèxic mental → fa referència al coneixement internalitzat que tenim de les paraules (forma i significat).

Entrada lèxica

Representació d’una paraula en el lèxic mental.

Accés al lèxic

Procés d’accedir a les propietats d’una paraula i el seu significat és el ACCÉS AL LÈXIC

Conceptes

En molts contextos es poden marcar els conceptes com a sinònims de les categories, encara que no son
exactament el mateix.

Els conceptes es poden definir com a base d’un conjunt de primitius o trets o com a representacions
mentals que posseeixen propietats semàntiques.

Tots els exemplars concrets d’una categoria o concepte formaran el concepte com a entitat
representativa:

- Com es formen els conceptes? → Existeixen diverses hipòtesis:

1.- ELS CONCEPTES COM A DEFINICIÓ D’ATRIBUTS
Basats en els estudis de Hull (1920).
Es basa en l'abstracció de múltiples característiques compartides pels membres d’una classe i
que, a més, els diferencien dels d’altres categories:
 2.- ELS CONCEPTES COM A PROTOTIPUS
Basats en estudis d’Eleonor Rosch (1978)

Es basa en l’assignació d’un concepte a una categoria per la comparació amb un prototipus (el
prototipus és el millor exemple de la categoria).
Tenim diferents tipus de categories, en diferents nivells:
a) Categories supraordinals → nivell més general → aliment
b) Categories de nivell basic → fruita
c) Categories subordinades → nivell més concret → plàtan
Els nens comencen a aprendre en les categories subordinades, ja que inicien de forma més
concreta i van generalitzan mitjançant l’establiment de relacions entre categories o conceptes.

Però tots els conceptes estan ben definits?

No, existeixen conceptes que presenten atributs o característiques que el fan poder ser d’una categoria
o d’altra.

Ex: el kiwi i el ornitorrinc son animals que poden classificarse tant com a mamífer com a au, però s’arriba
a un consens sobre la seva naturalesa encara i a les seves característiques ambigües.

Per accedir a cada mot necessitem informació sobre:

- La forma com es percep

- La forma com es pronuncia
- La forma com s’escriu
- La categoria sintàctica a la que pertany
- La seva morfologia
- El seu significat

ALGUNES TASQUES PER ESTUDIAR L’ACCÈS A UNA PARAULA

1- TASCA DE DECISIÓ LÈXICA

Es presenta una paraula i el subjecte ha de dir si és paraula o pseudoparaula i es calcula el
temps que tarda.

2- TASCA DE NOMERAMENT (NAMING)

Es presenta paraula en dibuix o escrita, i la persona ha de dir la paraula calculant quant tarda i
els encerts i errors.
 3- TASCA D’OBERTURA SUCCESSIVA (GATING TASK)
Es va escoltant fragments de la paraula fins que el participant la detecta.
4- DETECCIÓ D’ESTÍMULS (MONITORING)
Es mesura el temps que es tarda en detectar un estímul lingüístic, un fonema, una síl·laba, una
paraula, etc.
5- TASQUES DE PRIMING
L'exposició a un estímul influeix en una resposta a un estímul posterior, sense orientació o
intenció conscient.
Existeixen diverses formes de priming en base a l’aspecte lingüístic en el que ens centrem:
• Priming fonològic → escoltes uns fonemes i això fara que despres tinguis activats dits fonemes
• Priming semàntic → esoltes determinades paraules i posteriorment les identifiques amb més
facilitat o a les similats.
• Priming sintàctic → el mateix que les anteriors però amb estructures sintàctiques.
• ...

FACTORS QUE INFLUEIXEN EN L’ACCÈS A LES PARAULES

FREQÜÈNCIA

- Alta frequencia → paraules amb major frequencia al llenguatge quotidià, de manera que
permeten una major activació i accés al lèxic.
- Baixa frequencia → aquelles paraules que no s’empren tant en el llenguatge quotidià, de
manera que el seu accés es més complicat i per tant té una menor frequencia.

IMAGINABILITAT, CONCRECIÓ I ABSTRACCIÓ, EA

En funció de si les paraules son mes o menys imaginables l’acces a les paraules es mes fàcil o no.

A major imaginabilitat, major facilitat d’accés a les paraules.

Les paraules concretes com CASA són més fàcils d’imaginar que la paraula DEMOCRÀCIA.

Paivio (1969) va trobar que les paraules d’imaginabilitat elevada (concretes) es recordaven millor que les
de baixa imaginabilitat (abstractes).

Les paraules adquirides abans també és recuperen abans (Edat d’adquisició).

LA CATEGORIA GRAMATICAL I LA INFORMACIÓ SINTÀCTICA

És més fàcil recuperar noms que verbs i més fàcil recuperar verbs de pocs arguments (intransitius) que
amb molts arguments (transitius i ditransitius) (Andreu, Sanz-Torrent, Guardia, 2012).
Les imatges cerebrals mostren que existeixen zones anatòmiques diferents involucrades.

- Noms nous: processament visual d’alt nivell (gir fusiforme)

- Verbs nous: processament gramatical (còrtex inferior frontal i gir temporal mig posterior)

En patologies veiem que alguns pacients perden la capacitat de recuperar classes de paraules. Ex: noms
però no verbs. Alguns pacients poden saber el gènere d’una paraula però no el lexema.

FONOLOGIA / INFORMACIÓ GRAFÈMICA

Algunes vegades recordem informació fonològica d’una paraula però no la paraula.

Ex: punta de la llengua

Alguns errors de parla són per raons fonològiques.

Fenomen punta de llengua:

- Nom de pila del jugador del Barça suec que va jugar l’any 2009 i 2010 → ZLATAN IBRAHIMOVIC
- Soroll que fa una porta al obrir-la. Verb → GRINYOLAR
- És una mascota virtual creada en 1996 por Aki Maita y comercialitzada por Bandai, que has de
cuidar, donar menjar, etc... → TAMAGOCHI

INFORMACIÓ SEMÀNTICA

S’ha vist com les paraules semànticament relacionades, o els cognats (paraules que es pronuncien i
s’escriuen de forma molt semblant. Ex: gat / gato) s’activen més rapideament.

Aquest factor s’estudia mitjançant la tasca de priming semàntic:

Tasca de decisió lèxica amb priming semàntic (Meyer y Schvaneveldt, 1971)

Grup A → perro grup A → gato

Grup B → mesa grup B → gato

a) Gato < gato

b) Gato > gato
c) Gato = gato

Resultats:
Efecte priming o facilitació semàntica:

És més fàcil processar un estímul si abans se n’ha processat un altre amb característiques similars
(semàntiques, fonològiques, ortogràfiques)

Efecte de facilitació a llarg termini per repetició:

Si una paraula ha estat presentada prèviament (des de

minuts fins a dies) després és reconeix més ràpidament .

Els errors de parla son altra forma d’estudiar el factor

semàntic d’influència en l’accés a les paraules.

MODELS D’ACCÉS AL LÈXIC

QUÈ INTENTEN EXPLICAR ELS MODELS D’ACCÉS AL LÈXIC?

- Vocabulari
o Unes 60.000 (estimades pel angles)
- Hi accedim ràpidament
o Comprensió 200msg
o Producció 2/3 mots per segon
(500 – 300 msg)

MODEL DE COHORT (Marslen-Wilson)

És un model de reconeixement auditiu.

Proposa d'accés directe, es a dir, que l'accés al lèxic es du a terme directament a partir dels trets
acusticofonètics del senyal d'entrada.

E- activa moltes paraules / EL- restringueix altres paraules donant peu a un nou repertori

MODEL DE DOBLE RUTA

Aquest model proposa dos camins o vies en la lectura de paraules en veu alta:
 - La ruta lèxica (visual, directa, superfície).
- La ruta fonològica (conversió grafema – fonema indirecta, no lèxica).

Amb la primera columna emprem la ruta lèxica, ja que son paraules que existeixen i que podem llegir de
forma rapida i directa.

En canvi, la segona columna empra la ruta

fonològica, en tant que es tracta de paraules

inexistents.
La via directa, visual o lèxica ens serveix per a la lectura de
paraules conegudes i que son freqüents en el la nostra
quotidianitat lingüística. Ex: Casa.

En canvi, la via indirecta o fonològica ens serveix sobretot

per a la lectura de paraules desconegudes. Ex: tetraclorobenzoquinona. Però tambe ens serveix per a

paraules escrites malament. Ex: niuiorc (New York).

Aquest model de doble ruta té un substrat neuropsicològic, de manera que:

- Ruta fonoogica → via dorsal

- Ruta lèxica → via ventral

COMPRENSIÓ D’ORACIONS

Qüestions centrals en la psicolingüística:

- Autonomia vs interacció en els processos

- Processos top – down / processos bottom – up
AUTONOMIA VS INTERACCIÓ EN ELS PROCESSOS

Autònom o modular → Els processos mentals modulars només tenen accés a un tipus particular
d'informació i operen sense rebre cap influència ni dels sistemes centrals ni dels restants mòduls.
(Fodor).

- Es tracta de processos automàtics i obligatoris.

Enfocament interactiu → afirma que les propietats generals d'activació parcial i satisfacció de
constriccions guien els processos de comprensió en tots els nivells de representació. (Trueswell,
MacDonald, ..)

FRASES AMBIGÜES

“El policia va entrevistes la filla del coronel que va tenir l’accident” → qui va tenir l’accident?

Frases com aquestes denoten prediccions diferents, en funció de si emprem un enfoc autonòmic o
interaccional.

- Des del model de via morta (garden path) → es proposen diverses propostes de resolució de
frases ambigües
o Adjunció mínima (estructura simple és la que es considera determinant o certa)
o Tancament tarda (unitat més propera a l’acció és aquella que la realitza)
En aquest cas es considera que la persona que pateix l’accident és el coronel.
- Model interactiu → Semàntica, frequencia, context... serveixen per a determinar la naturalesa i
significat de la frase ambigua
En aquest cas es considera que la persona que pateix l’accident és la filla.

PROCESSOS ASCENDENTS I DESCENDENTS

Altra qüestió important és determinar si els processos son bottom – up o top – down.

Bottom – up → descobrir el significat de les paraules, l’estructura de l’oració i finalment esbossar el

significat global.

Top – down:

- El context discursiu crea expectatives en relació al contingut del discurs.

- Quan es comença a processar un fragment de discurs es recorre a l’experiencia pel fet d’haver
processar anteriorment altres fragments de discursos similars.
- Tambe es recorre a l’experiencia que es tingui de com son les coses del mon.

COM ENTENEM LES FRASES? COM FEM L’ANALISI LINGÜÍSTIC DE LES FRASES?

El processament sintàctic (parsing) s’enten com el conjunt de procediments de còmput responsables de

la construcció de la representació sintàctica de l’enunciat en els processos de comprensio.

COMPONENTS DE PROCESSAMENT PER A L’ATRIBUCIÓ D’UN SIGNIFICAT

Exemple: “L’assassí va colpejar l’home amb un pal”

1) Segmentació de la cadena d'entrada en unitats estructurals, com ara sintagmes.

[<L’assassí> <<va colpejar> <l’home> <amb un pal>>]
 2) Assignació de papers estructurals o sintàctics als constituents lingüístics segmentats.
[<L’assassí (SN)> <<va colpejar (V)> <l’home (SN)> <amb un pal (SP)>(SV)>(O)]
3) Establiment de dependències o relacions entre els constituents
segmentats i etiquetats
Implica la construcció d'una estructura jeràrquica (es pot representar amb
un arbre sintàctic)
4) Acoblar o buscar la correspondència entre
- Els papers sintàctics (SN, SV, o subjecte, objecte, etc.)
- Els papers temàtics (agent, pacient, tema, instrument, etc.).
[<L’assassí (Subjecte/agent)> <<va colpejar> <l’home (OI/pacient)> <amb un pal
(CC/instrument)>>]
[<L’home (Subjecte/pacient)> <<va ser colpejat> <per l’assassí (OI/agent)> <amb un pal
(CC/instrument)>>]
1) Representació proposicional

COM ENTENEM EL DISCURS

Els lectors i els oients construeixen un model del discurs.

Dóna compte de les entitats, individus, esdeveniments, objectes, etc. presents, explícitament o
implícitament, en els enunciats lingüístics.

QUINES TEORIES TENIM SOBRE COMPRENSIÓ DEL DISCURS?

TEORIA MACROESTRUCTURAL

La teoria macroestructural de Kinstch i Van Dijk (1978) proposa que s'estableixen dos nivells de
representació:

- La microestructura és una xarxa de proposicions connectades.

- La macroestructura fa referència a l'organització de significats que representen els aspectes
essencials d'un discurs.

“La mare canta una cançó mentre l’Eduard llegeix un llibre. Està estudiant biologia. Ell aprovarà
l’examen si estudia”.

Les dues etapes s'anomenen de construcció i d'integració.

EXEMPLE DE COMPRENSIÓ D’UN TEXT

Comprengueu el discurs oral següent.....

Si tens la MACROESTRUCTURA es facilita la comprensió del fragment.

Sense la guia del títol (tema), es fa difícil organitzar les idees d'un discurs.

TEORIA DELS ESQUEMES

Esquema → Forma de representació del coneixement organitzada en memòria d'una manera fixa com
una unitat completa d'un coneixement estereotípat.

Propietats dels esquemes:

- Un esquema pot tenir unitats més senzilles (objectes, personatges, rols, accions,...)
- No és isomorfic amb la realitat
- Intervé la memòria semàntica

EXEMPLE: ESQUEMA DE RESTAURANT

Fixos: cadires, taules... seure, elegir menú, pagar Variables: forma de

les taules, de les cadires...

Tipus d’esquemes

Poden haver-hi molts tipus d’esquemes, en podem destacar els següents:

Situacionals (activitats rutinàries, estereotipades), de domini (en un informe científic esperem que hi
hagi introducció, mètode, discussió,...)

Socials (de categories de grups socials, esquemes de persones)

De creences

D'autoconcepte
ELS MODELS MENTALS O MODELS DE SITUACIÓ (Johnson-Laird, 1981)

És una construcció episòdica (intervé la memòria episòdica) que representa coneixements individuals en
relació als aspectes implicats.

La comprensió d'un discurs es guiada per representacions relacionades amb les situacions a què es
refereixen.

També s’anomenen Escenaris.

Els models mentals permeten un marc on ubicar les referències i permeten fer inferències.

És isomòrfic amb la realitat.

TEORIES CORPÒRIES DE LA SIMULACIÓ SENSOMOTRIU

La comprensió d'oracions implica la simulació sensomotriu dels esdeveniments.

Ex:

- Frases amb objectes → motiven representacions visuals

- Accions → representacions motores
- Frases emocions → expressions facials.

Compatibilitat oració-acció → Es facilita o interfereix en funció de si les accions coincideixen o no amb

l’acció a fer.

- Facilitació → “el nen ve cap a tu”→ tocar palanca cap a tu

- Interferència → “el nen va cap a ella” → tocar la palanca cap a tu

La comprensió del discurs no sols es regulada per l’aplicació d’estructures generals de coneixements
(esquemes, guions) també implica la definició de models de caràcter específic sobre els referents
concrets del discurs.

FEM INFERÈNCIES DISCURSIVES A PARTIR DELS ESCENARIS QUE ES VAN CONSTRUINT?

EXPERIMENT 1: "anar a l'escola" (tenim un esquema del fet d'"anar a l'escola"). Suposem el text següent
(Sanford i Garrod, 1981). A mesura que llegiu les oracions apunteu totes les coses que es deriven de
cada oració:
Algunes conclusions

- Els esquemes ens ajuden en la comprensió del discurs, són paquets de coneixement genèric i
estereotipa.
[Edifici, aules, taules, cadires, alumnes, professors]
- Els escenaris es formen en fases inicials del processament de textos, dirigeixen els processos
d’inferència, són dinàmics, tenen isomorfisme referencial (analogia).

La comprensió del discurs, es basa en representacions / anàlisis proposicionals o bé amb models

mentals?

- Representació proposicional esta basada en símbols que es corresponen u a u amb els ítems
lèxics del llenguatge natural.
- Models Mentals: construcció d’una representació interior (escenaris) d’una situació a partir
dels referents concrets.
- Sembla existir diferents nivells de representació:
1.- Comprensió superficial: representació proposicional
2.- Comprensió més profunda: models mentals

Experiment:

La Lara obre la palanca. La porta del fons de l’habitació s’obre. Apareix un tigre i la Lara activa l’arma i
dispara. Veu que s’ha quedat sense munició. Recorda que en l’habitació anterior hi havia una farmaciola
i bales. Al obrir la porta, però, s’ha tancat la reixa de la porta per la que havia entrat. Es tira a la piscina i
pels túnels intenta arribar a una altra palanca. Obrint la palanca podrà tornar a la sala. El símbol de
l’aire comença a acabar-se.

- Quants de vosaltres no teniu gens de coneixement sobre el què parla el text? →GRUP NOVELLS
- Quants de vosaltres teniu molt de coneixement sobre el què parla el text? → GRUP EXPERTS

Seguint els resultats de l’experiment de Kintsch, Welsch, Schmalhofer, Zimmy (1990) amb un text de
llenguatge de programació ‘LISP’

- Més contestes literals → Els Novells

- Menys contestes literals → Els Experts

Experiments de De Groot amb novells i experts en escacs

Memòria de posicions de peces d’escacs reals en el tauler → Experts (grans mestres) > Novells

Memòria de posicions de peces d’escacs a l’atzar en el tauler → Experts (grans mestres) = Novells
Els experts construeixen amb més facilitat un model mental i obtenen pitjor puntuació en el record
literal de les oracions.

Els novells fan un anàlisis més lingüístic (proposicional) i obtenen millor puntuació que els experts en el
record literal de les oracions.

Els experts poden explicar amb més detall el text comprés donat que tenen un escenari construït de la
situació que els permet fer més inferències.

En resum:

Per comprendre el discurs es donen tots els processos de comprensió a nivell de paraula i frase i a més a
més:

- Es combinen els significats de múltiples oracions, establint la coherència, extraient les idees
principals i fent inferències a partir del coneixement del món i això es dona en línia.
- En la conversa, cal alineació interactiva, que vol dir que s’han de compartir models de situació,
també es comparteixen algunes estructures sintàctiques i el lèxic. Fins i tot, gestualitat i
moviments (relacionat amb les neurones mirall).
LECTURA CAP 6

INTRODUCCIÓ

Reconeixem i comprenem ràpidament les paraules que escoltem (aprox una persona de bach coneix
entre 40000-80000 paraules, segons Millner i Gildea, i que aquest marge pot ser per conèixer o no
segons que nom, lloc etc. En tot cas, una persona de bach ha après 5000 paraules anuals de promig)

La paraula es considera la unitat mínima de significat, encara que realment és el morfema, ja que
aquests poden formar paraules per si mateixos. Existeixen els lliures i els lligats com per ex. la -s de
gatos i la a- de anormal, respectivament.

- LLIGATS → modifiquen el significat de tota la paraula, i poden anar davant o darrere del lexema
(morfema amb significat autònom).
Per altra banda, trobem morfemes derivatius i flexius.

- FLEXIUS → creen per derivació noves paraules xq el lexema es canvia (ex. el prefix des- canvia
cansar per descansar, canviant al contrari el significat)
- FLEXIVOS → no alteren el significat permetent la flexió codificant el nº, gènere i temps verbal.
(ex. dir “gat” “gats” “gata”... no són paraules totalment diferents)
Quan evoquem una paraula en la nostra ment activem molta info, com el seu significat. A més, activem
la info fonològica (conj de sons de la paraula), info ortogràfica, les funcions que té cada paraula (verb,
nom, adjectiu…)

Quan parlem o escolten lleng de manera comprensiva hem d’activar paraules, pero per qualsevol
mecanisme d’activació és evident que aquest ha de ser:

- Ràpid ja que es dóna en menys d’un segon

- Molt eficient, ja que hem d’activar una uni léxica entre mils posibles
L’activació de les paraules no només ocòrre quan parlem, sinó també quan llegim o escrivim

ESTR I ORGANITZACIÓ DEL LÈXIC

Tot i la diversitat de llenguatges, els vocabularis de les llengües s'ajusten a uns principis generals descrits
a continuació:

DOS VOCABULARIS BÀSICS

Existeixen dos classes de paraules que es processen distintament al cervell. Des del punt de vista
lingüístic aquestes dues categories són la classe oberta (noms, verbs, adjectius i alguns adverbis) i la
classe tancada (articles, preposicions, conjuncions, auxiliars,...)

- CLASSE OBERTA O PARAULES DE CONTINGUT → tenen significat ple i són el grup majoritari. Es
denominen de classe oberta xq són un conj que no cesa d’incorporar noves paraules. Són
paraules que sorgeixen al carrer i que després acaben formant part de l’idioma (en el nostre cas
és la RAE qui s'encarrega d’aquesta funció)
- CLASSE TANCADA O PARAULES DE FUNCIÓ O FUNCTORS → formats per el. sense contingut
semàntic ple. Serveixen per modificar el significat d’altres paraules i establir relas entre elles
(ex. No és el mateix dir “vaig desde valència” que dir “vaig a valència”)
Per Aitchison, les paraules de funció uneixen a les paraules de contingut, són claus per la
construcció de l’estr sintàctica. Són poques paraules, però es fa ús freqüent.
Hi ha evidència que en la repre i el processament de les dues tipologies de classes hi ha diferències, com
les següents:

Lesions cerebrals: una lesió pot afectar més a un tipus que altre de vocabulari (tancada o oberta). En l’afàsia
de Broca → més dificultat per fer ús de paraules de funció, el que comporta tenir dificultats en l’estr sint, en
comprensió i lleng telegràfic

En l’afàsia de Wernicke → més dificultat per fer ús de paraules de contingut, el que comporta dificultats per
produir-les

Adquisició del llenguatge: a l’hora del desenv de 1a llengua, hi ha diferències en els dos tipus. Ordre
d’aparició del llenguatge: paraules de contingut → lleng telegràfic (omissió de morfemes i paraules
funcionals) → paraules de funció

Resultats experimentals i observacionals: experiments amb adults sans comporten diferents resultats entre
unes i altres paraules. Sembla que les paraules de funció no s’afecten per la freq léxica. La prob d’omissió és
molt major quan la lletra forma part d’una paraula de funció que contingut.

ORGANITZACIÓ DEL LÈXIC MENTAL

Belinchón et al “comprendre una paraula implica comparar i acoplar un E extern (escrit o parlat) amb
estr d’info prèviament representades en la mem de l’oient.”

Sembla que el procés de comprensió es dóna immediata i instantàneament, llavors, quant de temps
passa desde que escoltem la paraula “mosca” i l’evoquem mentalment “insecte”?

La comprensió es creu que es fa de manera inconscient, sense passar per cap pas abans, PERÒ només es
dóna aquesta atemporalitat de manera aparent.

REALMENT → la comprensió és la culminació d’un conj de subprocessos que es donen ràpida i

automàticament (no som conscients). Només som conscients del resultat final.

Llavors, comprendre significa unir info externa amb estr d’info preguardades en la mem. Però, com i on
guardem la info relacionada amb les paraules del nostre idioma?, Com està organitzat el nostre “léxic
mental”?

TRADICIONALMENT → proposat concepte de diccionari o léxic mental, com una estr que representa
aquesta info organitzada. Oldfield va ser el primer el desenv aquesta idea.

Seguint aquesta idea, el nostre lèxic mental segueix certs principis, amb els que s’organitza. Aquest lèxic
consta d’una red d’entrades lèxiques:

➔ Una repre fonològica sobre els sons que formen la paraula (pronunciació)
➔ Una repre ortogràfica, el conj de lletres que formen la paraula (com s’escriu)
➔ Una repre morfològica que reflexi l’estr i cat ramatical
➔ Una repre sintàctica que indiqui les f(x) que pot representar la paraula, quin lloc ocupa dins la
sintaxi (subjecte, instrument…)
➔ Una repre semàntica sobre el significat, la qual pot variar molt d’una paraula a altra
➔ Conceptes associats a l’entrada léxica pels seus significats
A vegades, poden haver errors en la connexió entre algunes de les representacions, com en el fenòmen
de la “PUNTA DE LA LLENGUA” → no som capaços d’activar la info fono i orto, però sí la semàntica
(podem dir aspectes del seu significat, funció… però no dir la paraula). Ocòrre de manera esporàdica,
però algunes lesions cerebrals poden donar anomia = dificultat per recordar nom de paraules, inclós les
més comunes.

Llistat exhaustiu o parcial?

En l’hipotètic léxic mental, paraules com “menjar” “menjador”... tenen una única entrada en la qual es
deriven les variants morfològiques? 2 alternatives d’hipòtesi

1) Llistat exhaustiu: considera que cada variant té la seva entrada o repre pròpia
2) Llistat parcial o segmentació obligatòria: el lèxic només conté la llista parcial d’entrades
lèxiques, la qual inclou les arrels o forma base i els afixos (suf i prefix). Segons aquesta hipòtesi,
hem d’agafar la paraula i només centrar-nos en la seva arrel. Dades empíriques donen suport a
aquest tipus.
El temps de reacció amb paraules pseudoprefixes és major que amb paraules control ja que realment
no tenen prefixos, però sí ho sembla, com en el cas d’interés o resultat per in- i re.

Per altra banda, el temps de reacció amb les pseudoparaules com floristerio o panaderista és major que
amb paraules reals.

REALMENT → al que realment donen suport és a una síntesi de les dues, anomenada la hipòtesi mixta o
dual. Aquest diu que existeix un llistat exhaustiu per les paraules irregulars, per les monomorfèmiques i
les molt familiars (encara que siguin regulars) ja que, fem un gran ús d’aquestes i és més operatiu
mantenir les repres indepes de totes les seves formes, a més que estarien les paraules segmentades per
l’arrel i els afixos.

Les dues parts es processen per separat i després s’uneixen → procediment especialment útil per a les
paraules de ↓ freq ja que, no es necessari conèixer totes les formes derivades per entendre la paraula en
sí (ex. no és necessari conèixer totes les formes verbals de “bracear” per entendre la paraula
“braceábamos”)

Sembla que un factor que influeixi en la descomposició de les paraules és el ºC de transparència que
aquestes tenen per nosaltres. Si una paraula composta no és transparent respecte als seus components,
se representarà com altra paraula (ex. “camaleón” no és transparent respecte als seus components
“cama” i “león”, per lo que s’emmagatzema independentment d’aquestes últimes).

Paral·lelament, una distinció útil és la que existeix entre la morfologia de tipus I (hi ha alteració de
l’arrel; ex. de soñar sueño, de toro taurino) i la de tipus II (no s’altera l’arrel; ex. de comer comedor; de
misa misal).

Probablement, les transformacions de tipus I donen lloc a unitats noves de lèxic mental, mentre que
les de nivell II depenen d’una sola entrada lèxica.

Accés lèxic

Quina és la 1a repre de l’E que ens permet accedir al lèxic mental i activar tota la info d’una paraula?

(quina és la clau de cada entrada lèxica?)

En psicoling es coneix com el codi d’accés al diccionari mental.

Com a R a la ?, moltes investigacions han suggerit dif unitats funcionals que fan aquest paper. Inclús,
aquestes unitats podrien canviar depenent de les propietats de cada paraula: per ex. una paraula molt
freq podria reconèixer-se com un tot, sense necessitat d’analitzar les seves parts, però altra paraula
menys comú si necessitaria un anàlisi visual i fonològic per conèixer-la millor.

Molt autors entenen que l’operació d’accedir al lèxic té un paper imp en la primera porció de la paraula.
Altres (els connexionistes) creuen que és innecessari plantejar que existeix un mecanisme d’accés
separat al de l’activació léxica.

La majoria dels enfocs teòrics sobre l’accés al lèxic, en referència al reconeixement de les paraules
parlades, diuen que intervenen dos mecanismes: ACTIVACIÓ i COMPETICIÓ.

Hi ha consens en acceptar que l’input (info que entra) activa un conj de “candidatos” que competeixen
entre sí en la identificació lèxica de la paraula.

METODOLOGÍAS EXPERIMENTALS

Els psicoling tenen tècniques experimentals per explorar els processos d’accés lèxic o reconeixement de
paraules. A més, usen tècniques de neuroimatge sobre l’activació cerebral.

TECNICA GATING (OBERTURA SUCCESSIVA) → Grosjean

Un E ling (normalment una paraula monosílaba) es va presentant en successius segments de duració

creixent fins que la persona l’identifiqui. Aquests segments, normalment s’inicien des del principi de l’E.
El 1r segment sol ser curt (20-30ms) i l’últim és l’E sencer.

- Variants: difereixen segons el tamany de l’increment, direcció de presentació, el tipus de R…

- La VD és la duració mínima de l’E en la que ja es pot identificar
DETECCIÓ D’ESTÍMULS (MONITORING) → Foss

Es fan dues tasques simultàniament

→ LA PRIMERA TASCA: respondre ràpidament, prement un botó, cada vegada que aparegui un E det
(fonema, sílaba…)

→ LA SEGONA TASCA: processa det material ling (paraula, oració…)

El temps de reacció per detectar l’E es considera un reflex de la carga de treball que té el sist cognitiu
en aquell moment mentre processa aquest material.

Llavors, si el fonema que s’ha de detectar forma part d’una paraula amb un difícil processament, la seva
detecció tardarà més ms que si el fonema està en una paraula que es processa fàcil. Mateixos resultats
si fos detectar una paraula en oració complexa que senzilla.

DECISIÓ LÈXICA

És una de les tasques MÉS USADES (en modalitat aud i visual)

→ VISUAL: ha de decidir ràpidament si l’E està format per un conj de lletres és una PARAULA d’un
idioma o no.

→ AUDITIVA: ha de decidir si els son que escolta (normalment amb auriculars) formen una PARAULA o
no.
En les dues modalitats cal que el participant emeti la R prement un botó o tecla de l’ordinador: botó del
SÍ o del NO.

- La VD és, en primer lloc, el temps de reacció, els ms que es donen entre la presentació de l’E i la
R del subjecte, i en segon lloc, és la proporció d’errors
S’entén que el participant accedeix i busca ràpidament en el seu diccionari mental fins trobar la unitat
lèxica, en aquest cas respondria al botó del SÍ.

En canvi, si busca però “agota” el diccionari sense trobar la unitat lèxica ha de prémer el botó del NO, el
que a més, gastaria més temps xq revisa TOT EL DICCIONARI.

Aquesta tasca posa de manifest la utilització d’un subprocés aliè a l’accés lèxic, que és la pròpia “presa
de decisions”, el que també consumeix temps.

ALTRES MÈTODES

Per estudiar el significa de les paraules s’usen tasques de decisió o categorització semàntica.

- El participant ha de prendre una decisió ràpida prement un botó en R a processos de caràcter

semàntic.
Ex. la paraula “naranja” és una fruita o verdura? és més gran un gorrió o un gat?

També hi ha tasques de categorització sintàctica com la decisió de gènere Ex. la paraula càrcel és
femenina o masculina? → el procediment que es dóna permet en castellà l’estudi de processos
gramaticals (morfosintàctics) ja que en el nostre idioma (castellà), el gènere de molts noms no té
connexió amb cap propietat semàntica del referent (atributs sexuals): la paraula “mesa” degna un
objecte sense propietats de femella per si mateixa, es tracta d’info inequivocament ling.

Cutler i Norris introdueixen una tasca de localització de paraules, usat *en investigacions sobre influ de
l’estr prosòdica del lleng en el reconeixement lèxic.

- S’administra auditivament una llista de no-paraules, o paraules sense sentit, on en algunes de

les quals presenten una paraula (a l’interior) i la persona l’ha de detectar el més ràpid possible.
Ex. “sal” en “salpe”
- Les persones no saben quines paraules hauran de trobar, només que han d’indentificar-la
- Té certa validesa ecològica ja que, intenta simular el procés natural del reconeixement de
paraules dins d’una corrent continua de parla
No existeix cap tasca PURA que reflexi únicament el subprocés que s’intenta estudiar. Totes les tasques
presenten altres processos, els quals poden contaminar els resultats (fer soroll). Inclús, existeixen
tasques que poden interactuar amb el que es vol estudiar.

- Harley “és com si utilitzés un telescopi per jutjar el color de les estrelles, però el color de les
lents d’aquest canvien en funció de la distància d’aquestes”
Per ex, la tasca de decisió lèxica inclou un procés de presa de decisions la qual consum temps i és aliè al
propi accés lèxic.

VARIABLES QUE INFLUEIXEN EN EL RECONEIXEMENT DE PARAULES

La app dels mètodes ha permès descobriments.

PUNT D’UNICITAT

Un dels efectes més determinants del reconeixement oral de paraules és el del punt d’unicitat (= el punt
de paraula en la que es converteix en única de l’idioma ja que, no hi ha cap que comenci amb els
mateixos fonemes, encara que també existeixen en la posició del final)

Punt d’unicitat al principi:

En el lleng oral existeix una seqüenciació temporal, és a dir, que els fonemes van arribant d’un en un a
l’oient. LLavors, quan aquest rep el primer fonema, en el seu lèxic, s’activen totes les paraules que
comencen per aquest mateix fonema, ex. en escoltar el fonema /e/ s’activaran les paraules com /escola/
/edat/…. Quan arriba el segon fonema, com /l/ s’activaran paraules que continguin /el/ com /elàstic/
/elaborat/… Quan arriba el tercer fonema com /e/ s’activaran paraules com /elèctric/ /elegant/… I a
l’arribar al quart fonema com per ex /f/ ja només tenim activada la paraula /elefant/ xq es l´única que
conté aquests 4 fonemes d’aquesta manera. Inclús, sap quina és la paraula abans de saber-la sencera.

Punt d’unicitat al final:

Per el contrari, les paraules que tenen el punt d’unicitat al final, cal esperar a que acabi de dir la paraula
per saber els fonemes i reconèixer-la.

Això dóna info sobre que existeix una variable determinant dels temps de reconeixement de les
paraules parlades, és a dir, que quan més al principi estigui aquest punt d’unicitat, abans es reconeixerà
la paraula.

FREQÜÈNCIA LÈXICA

És un dels efectes més robusts de la psicoling: es pot replicar en qualsevol lab amb llengües i condicions
molt diverses.

Consisteix en que les paraules que tenen més freqüència en un idioma s’identifiquen més fàcil i ràpid
que les que menys. Ex. es processa més ràpid la paraula “amistad” que “arrabal”.

Com veiem, el paper de la freqüència lèxica és molt imp, i per això s’han fet diccionaris de freq per
poder quantificar de manera fiable aquesta variable.

- Diccionaris fet a partir de recomptes amb un corpus o conj de mostres naturals del lleng *escrit,
extretes d’ambients variats com literatura, revistes…
Les dades obtingudes de molts idiomes aporten un mateix patró general: unes poques paraules, *les de
funció, s’usen molt mentre que altres amb menys freqüència. I entre aquestes dos extrems es reparteix
el conj de paraules.

Han trobat diferències quan el lleng és escrit o oral, però en lo substancial, aquest patró, es manté.

S’usava com a referència el Diccionari de freqüències de Juilland i Chang-Rodriguez, el qual estava

format per un corpus de mig milió de paraules usant la tecnologia d’aquell moment, basat en les
targetes perforades.

Una avantatge d’aquest diccionari és que comptava amb un tractament individualitzat de cada vocable,
diferenciant entre homògrafs (=paraules diferents que s'escriuen igual), com per ex “que” com a
conjunció i “que” com pronom.
Tenim diccionaris més recents com el de Alameda i Cuetos, o el LEXESP, el qual inclou un conj de cinc
milions d’unitats lèxiques. Aquest diccionari es va elaborar a partir de 6 dominis ling: narrativa,
divulgació científica, assajos, premsa, seminaris i premsa esportiva.

El LEXESP, no sol ofereix la freq absoluta i relativa dins del corpus, sinó també altres indicis usats en la
psicoling com la familiaritat, concreció, imaginabilitat, etc.

La distri de les paraules ordenades per la seva freq és molt asimètrica i jerarquitzada. Llavors, amb
aquesta manera de distribuir, els decrements entre freq consecutives implica començar per la major i va
disminuint a mesura que avances. Existeixen irregularitats, però aquestes diferències van sent cada
vegada més petites fins que les paraules tenen la mateixa freq.

Una DESAVANTATGE amb aquesta tipologia de diccionaris: han sigut fets a partir de mostrejos de textos
escrits, quan realment existeixen diferències entre el lleng escrit i oral. Això podria implicar que els
diccionaris servisin per tasques de lectura, però no per les de lleng oral.

- No existeixen diccionaris de lleng oral per el que costa obtenir un corpus de la parla
- PERÒ, amb els anys han anat fent diccionaris a partir dels subtítols de les pelis i series per la
facilitat d’obtenir-lo per internet
Un dels primers treballs sobre els efectes cognitius de la freq lèxica és el de Foss amb la tècnica de
detecció de fonemes.

- Els participants han d’escoltar un E de parla continua i fer dues tasques a la vegada: a)
entendre el missatge contingut en aquest E i b) prémer un botó cada begada que es doni el
fonema /b/ en l’E (El fonema podia presentar-se immediatament després de la paraula
freqüent o poc freqüent de l’anglés).
- Resultats de Foss: les latències per detectar el fonema eren més curtes després d’una paraula
freqüent ja que, tenien menys carga a processar que una paraula poc freqüent.
En realitat, la vertadera variable psicològica és la FAMILIARITAT subjectiva que les pers tenen amb cada
paraula. Aquesta familiaritat està determinada per la història biogràfica de cadascú i no tant per les
vegades que hagi aparegut la paraula en un diccionari de freq.

La familiaritat que tingui la persona am una paraula s’obté amb estudis normatius, on la persona
assigna puntuacions a un conj de paraules sobre la familiaritat que tingui amb aquestes.

- Resultats: mostren que les puntuacions subjectives tenen una estreta rela amb els indicis
objectius en els recomptes estadístics i que el coeficient de correla és alt.
- Per aquesta raó, en els experiments soles usar-se indicis objectius dels diccionaris de freq
Es segueix discutint sobre el vertader “locus” de l’efecte de la freq en el processament lèxic, és a dir,
sobre quin subprocés porta aquest efecte. Doncs, Balota i Chumbley rebutgen que sigui un efecte genuí
d’accés lèxic.

El plantejament d’aquests dos autors és el següent: Si la freq és una variable que influeix directament en
l’accés lèxic, el seu efecte hauria donar-se amb qualsevol tasca que impliqui accés al lèxic.

Balota i Chumbley NO van donar amb l’efecte de la freq en una tasca de categorització semàntica on,
havien de decidir ràpidament si una entitat pertany a una cat semàntica prèviament fixada Ex. amb la
cat prefixada “ave”, s’ha d’emitir decisió ràpida sobre els E com “gallina” “pinguino” “mosca”...
 - Aquests dos autos van interpretar que l’efecte de freq que van trobar en altres estudis, *basats
en la decisió lèxica, es donava per les peculiaritats de la pròpia tasca, concretament quan el
procés tractava de una presa de decisions.
- Conclusions: consideren que la freq d’ús NO influeix en l’accés al lèxic mental, sinó que influeix
en el proslèxic de la presa de decisió.
Respecte al “locus” encara és un debat obert → molts autors defensen que la freq lèxica té una influ real
i automàtica en el reconeixement de paraules, i que es dóna en qualsevol tasca que no requereixi presa
de decisions.

Per altra banda, l’efecte de la freq lèxica podria NO donar-se en tasques de categorització semàntica on
el temps són llargs i hi ha influ d’altres variables més “poderoses” Ex. un gorrió i una gallina són
exemplars més típics “d’ave”, que un pingüi, per tant, aquesta variable té una forta influ respecte als
temps de reacció.

PERÒ, és difícil aïllar l’efecte d’aquesta variable de les altres amb les que normalment té una rela en el
vocabulari. La variable freq lèxica tendeix a relacionar-se amb altres variables com: el ºC de concreció, el
nº de significats, la longitud de la paraula… La que cada vegada té més importància és l’edat
d'adquisició de cada paraula.

EDAT D’ADQUISICIÓ

Es refereix a l’edat en la que s'aprèn cada paraula al llarg de la nostra vida (algunes als primers anys de
vida, altres en l’escola i altres quan són més grans).

Conclusió de nombrosos experiments: l’edat d’adquisició és una variable molt determinant del
reconeixement de paraules, amb independència del mètode que usi per aprendre-les. Alguns autors la
determinen més important, inclús, que la freq de l’ús ja que, molts resultats atribuïts a la freq realment
són per l’edat d’adquisició.

Per tant, freqüència i edat d’adquisició són variables molt relacionades ja que, normalment, les
paraules que els nens aprenen abans són les més freqüents. Per això, actualment, es tenen en compte
les dues variables.

Des del punt de vista metodològic, les dues variables es poden separar mitjançant alguns mètodes:
tècniques estadístiques (amb anàlisi de regresió); amb diseny factorial; amb paraules de baixa freq i edat
tardía.

- Resultats: les dues variables tenen efectes indepes i que les dues són imp
- Cadascuna de les variables té més importància segons la tasca que es faci: en tasques de
decisió lèxica té més importància la variable de freq, i en tasques de categorització semàntica
té més importància la variable de l’edat.
Una DESAVANTATGE de l’edat d’adquisició és que és més difícil de quantificar que la freqüència.

- Per la freq cal només tenir molts textos i usar un programa informàtic per quantificat el nº de vegades
que surten det paraules.

- Amb l’edat d'adquisició cal saber en quina edat aprenen les paraules, el que ho complica. En alguns
casos es fan anàlisis dels registres de la parla dels nens, però realment no registren totes les paraules
que aquests utilitzen. Per altra banda, es pot preguntar als pares o professors sobre el que creuen ells
que els nens coneixen.
 La mesura més usada va ser la de Morrison, Chappel i Ellis, en el que se li presentaven dibuixos
als nens de dif edats perquè els nombrés. Per tant, cada dibuix es presenta a cada edat i es
pren com a punt de tall quan la majoria d’aquella edat és capaç de nombrar el dibuix i quan un
nº petit d’una edat inferior també és capaç de nombrar-ho

Ex. si només el 25% dels nens de 3 anys consegueixen nombrar el dibuix d’un lleó, però un 60%
dels nens de 4 també pot, llavors es considera que en l’edat de 4 anys ja han adquirit la paraula
“lleó”.

El procediment d’aquests tres autors és objectiu però ardu quan volem obtenir una àmplia base de
dades sobre l’edat d’adquisició. Amb aquest mètode és difícil recollir dades per a les paraules abstractes
que no es poden representar amb fotos o dibuixos.

Per aquest motiu, les mesures més usades són les escales subjectives d’edat d’adquisició.

Es presenta una llista de paraules a adults per a que puntuin sobre una escala (*1 a 7 → 1 = apresa
abans dels 2 anys, el 2 entre els 3-4 anys etc) l’edat a la que creuen que s’aprenen aquelles paraules.

Encara que sembli subjectiva, els resultats guarden una gran correla amb els obtinguts en els dibuixos de
Morrison, Chappel i Ellis.

Selecció d’E en els experiments:

Per seleccionar-los, avui dia existeixen estudis normatius sobre paraules castellanes que inclouen la
variable edat d’adquisició usant mesures subjectives.

Per altra banda, alguns investigadors plantejen si el vertader efecte d’aquesta variable és l’edat
adquisició per ser o es, en realitat, l’ordre que segueixen les paraules per ser adquirides.

LEXICALITAT

En la tasca de decisió lèxica, el temps necessari per decidir si l’E és una paraula és menys que si no ho
és, degut a que, quan no és una paraula s’ha donat compte quan ja ha vist tot el seu diccionari mental i
respongui amb el botó NO → AIXÒ SEMPRE PASSA QUAN ES DÓNA UNA CONDICIÓ: que els E no-paraula
s’ajustin a les normes ortogràfiques i fonològiques de l’idioma (han de ser pronunciables i amb
seqüències permeses en la llengua al que li anomenem com pseudoparaules (quant més s’assemblin a
les paraules existents més es tardarà en decidir)

SI NO ES COMPLEIX AQUESTA CONDICIÓ el temps de reacció és menor.

VECINITAT FONOLÒGICA

Es consideren veïns fonològics d’una paraula quan comparteixen fonemes, excepte un, i en les mateixes
posicions Ex. la paraula “topo” “tino” “tomo”... són veïnes de “tono”.

Les paraules amb molts veïns es troben en vecindaris dens o populosos Ex. “casa” té com a veïns “cosa”
“capa” “cama”...

Per altra banda existeixen les paraules ermitanyes, les quals no tenen veïns com “tifus”

Majoria d’estudis → la vecinitat fonològica inhibeix el reconeixement de paraules parlades degut a que,
quants més veïns tingui una paraula, més es tarda en reconèixer perquè té més competidors a inhibir
per trobar la paraula correcta.
A més del nº de veïns (índex N) també és imp la freq lèxica d’aquests veïns, ja que si són veïns que
s’usen molt costaran més d’inhibir.

EFECTE DEL CONTEXT (PRIMING)

Se sap que el reconeixement de paraules es fa més ràpidament si aquestes van precedides d’un context
amb el que té rela. Aquest context pot ser una oració o una sola paraula.

Experiments clàssics → es va comprovar que les persones reconeixen més ràpidament la paraula
“mermelada” quan anava precedida de “mantequilla” que quan anava precedida d’una paraula NO
RELACIONADA.

L’efecte que té el context previ sobre el reconeixement de paraules, *quan es tracta d’una paraula
previa sobre la següent, es coneix com priming

- Es vol mantindre el terme de priming en anglès xq és molt conegut per psicolingüistes

- Es vol mantindre el terme de prime per referirse a l’E previ i el terme target per la paraula que
s’ha de reconèixer.
Experiments de priming → consisteix en presentar primerament un punt de fixació (ex un asterisc)
durant 500-1000 ms, després es presenta el prime durant 250-500 ms i seguidament s’escolta el target.

La separació entre prime i target sol ser d’un temps breu anomenat com SOA (stimulus onset
asynchrony)

Els efectes de priming es calculen comprovant els temps de reconeixement del target quan va
precedida del prime respecte a quan va precedida d’una no-paraula.

- Els efectes poden ser: a) facilitadors si disminueixen el temps de reconeixement o b) inhibidors

quan l’augmenta → el fet de ser facilitador o inhibidor depèn del SOA i el tipus de rela entre el
prime i target.
- Existeixen dif tipus de priming segons la rela com a) priming afectiu = existeix relació emo entre
les paraules i b) priming sintàctic = quan es faciliten certes estr sintàctiques
El fenòmen del priming afecta NOMÉS a les paraules reals, no a E no-paraula. Així en el priming de
repetició es dóna una facilitat en el cas de “mesa-mesa”, però no quan és “nizo-nizo” → implica que el
priming és una efecte lingüístic no purament perceptiu.

ALTRES VARIABLES

Altres variables que també tenen efectes sobre el temps de reconeixement.

Els experiments han de tenir un control de les variables que no són objecte d’estudi per+o que podrien
influir com la freq lèxica.

★ IMAGINABILITAT
Fa referència a la facilitat d’imaginar el significat d’una paraula. Existeixen paraules fàcils d’imaginar
(amb una imatge mental) i altres que no.

S’ha demostrat que les paraules concretes i altament imaginables es RECORDEN MILLOR que les
abstractes i difícilment imaginables en les proves de mem.
La raó és xq les paraules concretes produeixen millors temps en la tasca de decisió lèxica, *en paraules
de baixa freq lèxica. En experiments de priming les paraules concreten faciliten millor a les concretes, i
les abstractes a les abstractes.

Com en l’edat d’adquisició, la imaginabilitat es medeix a través de qüestionaris subjectius on els

participants han de puntuar en una escala (entre 1 i 7 → les que són fàcils d’imaginar corresponen a la
puntuació pròxima de 7) la facilitat que té aquella paraula per imaginar el seu significat

La imaginabilitat està estretament relacionada amb la concreció/abstracció ja que, els objectes

concrets són més fàcils d’imaginar i els abstractes més difícils, encara que no són conceptes estretament
iguals degut a que, hi ha paraules abstractes que sí es poden imaginar (ex. justicia → dona amb una
balança).

Una DESAVANTATGE de la imaginabilitat és que com es quantifiquen amb escales subjectives pot ver-se
influenciada per altres variables com la familiaritat o la freq. Encara que molts estudis demostren la
independència de la imaginabilitat.

★ POLISEMIA
Fa referència al nº de significat que té una paraula.

Majoria d’estudis → indiquen que les paraules que tenen major nº de significats es reconeixen més
ràpidament, que les que tenen pocs, *les paraules de baixa freq.

Cal dir que les paraules polisèmiques tenen un parentesc semàntic Ex. la paraula “cabeza” pot referirse
a una part del cos, a un alt càrrec (lideratge)... Pel contrari, les paraules homògrafes també tenen varis
significats, però aquestes no tenen CAP relació Ex. la paraula “banco” pot significat el moble urbà, una
entitat monetaria o grup de peixos.

Hi haurà més efectes polisèmics quanta més implicació semàntica hi hagi en la tasca, el que significa
que en la tasca de decisió lèxica trobem, però en la de categorització semàntica més encara.

Per altra banda, és imp que els significats vagin en la mateixa direcció (polisemia) ja que, quan els
significats són diferents (homografia) els resultats no són tan clars.

★ MORFOLOGIA
Té importància com estan representades les paraules morfologicament complexes i com s’accedeixen
a aquestes amb el procés de reconeixement de paraules escrites.

Aquesta qüestió ha guanyat importància *en el castellà per la gran riquesa morfològica.

Dues hipòtesis sobre el reconeixement de les paraules

1) La hipòtesis del llistat exhaustiu → cada paraula composta té la seva pròpia repre lèxica
independent, i és la freq de cada paraula és la que det els temps de reconeixement.
2) La hipòtesis de segmentació obligatòria → les paraules són segmentades en els seus morfemes
permetent accedir a la seva arrel i els afixos de manera indepe, per tant, podem reconèixer la
paraula a partir de la freq de l’arrels i els afixos corresponents.
ACTUALMENT la hip més definida és una combi de les dues: el model mixt o dual que assumeix
ambdues possibilitats de processament per reconèixer la paraula.

- Les paraules de morfologia irregular i les freqüents tenen la seva pròpia repre lèxica, i les
paraules regulars i de baixa freqüència es descomposen per la seva arrels i afixos.
 ★ CONTINGUT EMOCIONAL
El contingut emocional de la paraula també influeix en el seu processament (reconeixement).

Els temps de reacció seran més ràpids per a paraules que tinguin un alt component emocional.

Un exemple de paraules d’alt component emocional són les tabús. No es processen igual que altres
paraules. Aquestes es recorden millor en proves de mem i deterioren el record de la paraula precedent i
posterior → la paraula tabú absorbeixen els recursos de processament centrant-se només en aquestes.

MODEL DE RECONEIXEMENT DE PARAULES

¿POR QUÉ UN MODELO?

S’usen models per entendre millor el que ocorre. Un model pretén ser una construcció teòrica que
representa certa realitat que és difícil d’observar directament.

Un model ofereix una visió unificadora sobre els fenòmens dispersos que no s’evidencien a primera
vista. Ajuden a conèixer millor el nostre món i com a conseq a millorar la nostra existència.

Els models parteixen de les dades de la realitat, però sí que són fonts de noves hipòtesis que han de ser
verificades empíricament.

Per altra banda, no existeix el model perfecte. El principi de falsabilitat de Popper estableix que una
bona to¡eoria ha de ser falsejable (refutar les seves dades) per comprovar si és bona.

Per a que els models siguin útils, aquestes han d’establir prediccions que puguin ser verificades o
falsejades. Segons Popper, cada bona teoria és realment una prohibició: prohibeix que certs fets es
donin; per ell, quantes més prohibicions millor serà la teoria, més específiques seran les prediccions.

Una teoria psicològica que intenti explicar-ho tot a posteriori i que no planteji a priori una hipòtesi
específica, no ajuda a avançar.

Ex. la dinàmica de gasos es va entendre millor a partir del model de boles de billar o el model del sac
sobre el confinament dels quarks obrint noves perspectives en la física quàntica.

El MODELS TEÒRICS SOBRE L’ACCÉS AL LÈXIC intenten explicar i donar coherència als descobriments
(efecte de freq, priming…). La desavantatge que existeix és que la psicoling és una disciplina que casi no
existeix.

Els models sobre l’accés lèxic es divideixen entre els que defineixen un accés directe (com el model del
logogén) o els que consideren l’existència d’algun tipus de mecanisme de recerca serial (com el model
de Forster)

MÈTODES D’ACCÉS DIRECTE: MODEL DEL LOGOGÉN

Segons aquest model, cada paraula que coneixem està representada en la nostra mem per un dispositiu
anomenat logogén.

Logogén = mecanisme que acumula evidència o activació respecte a una paraula i que quan aquesta
activació arriba a un umbral prefixat, el logogén es dispara reconeixent la paraula. Llavors, quan entra
info al sist o conj de logogens, aquestes acumulen l’activació sobre les paraules fins que un d’aquestes
(logogens) alcança l’umbral i resulta ganador. Si no hi ha activació, els logogens estan en una activació
basal o repòs.
S’anomena model DIRECTE perquè la recerca lèxica no es fa serialment, sinó que des del principi tota la
info és accessible al sist complet de logogens i aquests s’activen paral·lelament. Per entendre-ho millor
és com si en una hab fosca plena de làmpades apagades, una o varies s’encenguessin i serien detectades
directament.

Com hem dit abans, l'arribada de la info als logogens es fa de manera paral·lela des de tres
fonts: a) les repres ortogràfiques obtingudes per l’anàlisi visual de les paraules escrites, b) per
la repre auditiva de les paraules parlades i c) per la repre semàntica del sist cognitiu.

- LES DUES PRIMERES → són fonts externes al subjecte

- LA TERCERA → és info interna que procedeix del propi sistema cognitiu; és la que
s’usa en la producció del lleng quan nombrem dibuixos o objectes o quan pensem en
paraules que usarem
PERÒ, pel model del logogén, aquestes tres fonts són externes, no hi ha distinció entre
aquestes.

Llavors, una vegada que la info ingresa en el sist de logogens aquesta té la mateixa importància
independentment sigui el seu origen.

D’aquesta manera, Morton explica l’efecte de context: a mesura que els logogens tenen més info del
sist cogn (info de baix a dalt) necessitarà menys info sobre l’E de baix a dalt per identificar les paraules.

Mentre llegim o escoltem un lleng organitzat i coherent el nostre sist cogn va elaborant una repre
(simultàniament) del significat i envia la info al sist de logogens preactivant paraules que siguin
congruents amb el missatge. Llavors, gràcies a l’efecte de context (de Morton) aquests logogens
necessiten menys info d’entrada per activar-se i identificar el lèxic.

ÉS UN MODEL INTERACTIU ja que, la info contextual influeix des del primer moment en quan
reconeixement les paraules.

El model explica la majoria dels fenòmens:

Interpretació d’alguns fenòmens empírics segons el model

del logogén de Morton.
Després d’activar-se un logogén per identificar una paraula, aquesta activació descendeix a un nivell de
repós, però NO instantàniament, cal un cert temps.

D’aquesta manera, les paraules recent activades tindran una activació residual sup a la de repós durant
un curt temps. Llavors, si en aquest temps entra un altre E, és el mateix logogén el que torna a activar-
se, però s’activarà més ràpid (reconeixement més fàcil) → això és el que anomenem priming de
repetició.

El model de logogen de Morton tracta d’explicar l’efecte de la freq lèxica de la següent manera:

Cada logogen té un nivell d’activació diferent. Les paraules d’alta freq i que són familiars per al sist de
logogens tenen umbrals d’activació més baixos (s’activen abans) i les paraules poc freqüents necessiten
més activació per aconseguir el nivell necessari.

Per altra banda, aquests logogens estan connectats entre sí, el que significa que es comuniquen
l’activació, és a dir, que aquesta s'estén als logogens pròxims. Amb això tracta d’explicar el priming
semàntic: Aquesta connexió no es dóna instantàniament. Les paraules que tenen proximitat semàntica
(significats similars) tenen els seus logogens propers entre sí, el que significa que tenen major prob de
comunicar les seves activacions.

- Ex. quan llegim paraula “hospital” s’activa un logogen, aquesta activació s’estén als logogens
pròxims com “doctor” “quiròfan”... Llavors, si en aquell moment entra info congruent amb la
paraula “doctor”, el logogen que correspon a “doctor” s’activarà abans gràcies a l’activació del
logogén de “hospital”.
Toca parlar de les no-paraules segons aquest model. Quatre autors van suggerir que hi ha un temps
límit per reconèixer les paraules en el sist de logogens. Si aquest temps s’acaba i no s’ha activat cap
logogen l’E es rebutja com si fos una no-paraula. Si aquest E té una semblança amb alguna paraula es
tardarà més en rebutjar ja que es donarà una activació PARCIAL dels seus logogens.

Morton NO va poder mantenir el seu esquema inicial per la incap d’explicar algunes dades
experimentals com per ex que el model només opera amb unitats lèxiques i no se sap com es processen
les unitats sublèxiques (síl·labes …) o que, el model prediu que un canvi de modalitat en la info de visual
a aud o viceversa, no ha d’afectar al procés de priming però els experiments no diuen això.

Segons Morton hauria d'existir un priming transmodal de repetició per a que hi hagi una facilitació clara
entre modalitats sensorials diferents.

Dos autors van demostrar que la lectura en veu alta d’una paraula FACILITAVA el seu reconeixement
taquitoscòpic posterior, però si es donava una paraula en un dibuix o dir-la en una R NO INFLUIA en el
seu reconeixement taquitosòpic.

- Morton i cols van volver plantejar una nova versió en resposta a aquest descobriment: Van
considerar tres sistemes diferents de logogens, un per a cada modalitat sensorial (un per visual,
per auditiva i de sortida). D’aquesta manera els sistemes estan separats sense ser influenciats
entre ells.
- Més tard van descobrir que hi havia quatre sistemes (per llegir, escoltar, parlar i escriure)
Han anat apareixent noves versions i variants del model del logogén.
MODELS DE RECERCA SERIAL: MODEL DE FORSTER

Els sistemes de recerca serial tenen mecanismes semblants als d’identificar una paraula en un diccionari
convencional, és a dir, que exploren a partir d’entrades lèxiques, ordenades per facilitar la recerca. Una
vegada es localitza la paraula, el diccionari proporciona tota la
info sobre aquesta.

El model més conegut és el de Forster:

Planteja una recerca en dues etapes

1) es faria a través de fitxers d’accés

2) es faria en un gran arxiu principal
PRIMERA FASE → es dona en un dels tres possibles fitxers
d’accés, específics d’una modalitat: un és un fitxer d’accés
ortogràfic per a paraules escrites; altre és un fitxer d’accés
fonològic; el tercer guarda info semàntica i sintàctica, usat en la
prod del lleng

Quan una paraules es presenta visual o auditivament, l’E

d’entrada s’envia a l’arxiu d’accés apropiat per analitzar-lo.

Llavors, aquests fitxers proporcionen indicadors que es dirigeixen a l’arxiu principal, el qual guarda tota
la info del lèxic mental.

Per ACCELERAR el procés de recerca, els fitxer d’accés estan dividits en bins (compartiments separats)
sobre la base de la primera síl·laba o primeres lletres.

Per explicar l’efecte de la freq lèxica en la velocitat del reconeixement es fa de la següent manera:

Dintre de cada bin, els ítems es troben ordenats segons la seva freq d’ús, on les més freq al principi per
localitzar-les més ràpid.

Una vegada s’ha localitzat la paraula en el fitxer d’accés, l’indicador dirigeix l’entrada corresponent al
fitxer pal on es troba tota la info d’aquesta.

ÉS UN MODEL MODULAR ja que, la info dels nivells ling superiors (oracional i supraoracional) no
incideixen directament en el procés d'accés o localització de les paraules.

Per explicar el priming semàntic és fa de la següent manera:

Respecte l’efecte de context, l’únic efecte de context que es pot donar és a través de les referències
creuades dins del fitxer pal. Els efectes de context es donen a través de mecanismes posteriors o de
tipus postaccés, és a dir, una vegada identifiquem la paraula, aquesta es contrastaria usant-la en una
frase i en altres nivells superiors.

El priming de repetició es dóna ja que, pot haver un canvi temporal en l’ordre dels ítems de cada bin,
segons el seu ús. Les no-paraules es rebutgen quan ha hagut una recerca exhaustiva en el bin
corresponent i el temps s’ha consumit.

El model de Forster i el plantejament del mencanisme de recerca serial té GRAN INFLUÈNCIA en la

psicoling, però ha tingut crítiques *al mecanisme serial.
El model prediu que els efectes de priming estan limitats al priming semàntic dins un arxiu pal sense que
el reconeixement de paraules es vegi influenciat per info de tipus a dalt a baix procedents de nivells
superiors com frases.

EL MODEL FORSTER ha tingut modificacions: una versió recent assumeix dif nivells d’act per a les
entrades dels fitxer d’accés, per explicar el priming basat en similituds ortogràfiques. Aquest efecte
activaria unes entrades més que altres el que permet una semblança amb el model del logogén.

Altra punt dèbil és la incap per explicar la pronunciació i processament de les no-paraules.

Altres models de recerca serial que intenten superar aquestes limitacions, com el model de verificació
de Becker, el qual pretén explicar el priming semàntic.

Altre model, el del diccionari de bolsillo de Glanzer i Ehrenreich plantegen que existeixen dos diccionaris
mentals, un amb info de totes les paraules i altre amb info de paraules més comuns i alta freq.

- Aquests mateixos autors defensen que l’efecte de freq es dóna per l'ús d’un o altre diccionari,
però que el temps necessari per la recerca no varia amb la freq lèxica.
MODELS MIXTOS: MODEL DE COHORT

El model de cohort de Marslen-Wilson suposa una SOLUCIÓ mixta entre els models d’accés directe i els
de recerca serial.

Aquest model postula una seqüència ordenada en etapes on s’activen paral·lela i simultàniament varis
elements lèxics. Es tracta d’un model només per a paraules parlades.

Els E auditius necessiten desplegar-se en els temps i no es presenten tots a la vegada com si se'ns
presentés una paraula a la pantalla.

Llavors, el model planteja el següent: mentre una persona està escoltant una paraula (“elefante”), des
del principi s’activaran paral·lelament un conj finit o cohort de paraules congruents amb els sons inicials
(totes aquestes cohorts seran candidates lèxiques de l’E, és a dir, són repres que competeixen entre sí
en el procés d’identificació).

A mesura que l’E va entrant al sist perceptiu la cohort inicial es redueix i es van desactivant els candidats
incompatibles amb la seqüència de sons fins trobar la paraula corresponent (s’ha de tenir en compte
que sol identificar-se la paraula abans d’acabar-la). El model planteja l’existència d’un punt d’unicitat (=
punt òptim de reconeixement), amb el que permet conèixer l’únic candidat Ex. el punt d’unicitat de la
paraula “elefante” és “elef”.

Els autors d’aquest model van usar la tècnica experimental del ombrejat (shadowing), és a dir, que el
participant escoltava una frase i havia de seguir-la amb una ombra repetint la paraula el més ràpid
possible.

- Resultats: van observar que les paraules es repetien amb temps de reacció molt curts, el que
indicava que les identificaven abans d’acabar la paraula. Això no passava quan l’E era una no-
paraula, el que significa que no era una imitació cega de fonemes.
En tasques de correcció d’errors, una variant de l’ombrejat on els oients havien de repetir correctament
una paraula amb algun fonema canviat Ex. repetir “tragedia” quan escoltaven “travedia”. Aquests errors
es corregien millor quan es trobaven a la primera síl·laba.
 - Conclusions: la percepció d’una paraula es basa en un continu estretament dels amplis
candidats possibles fins arribar al punt d’unicitat (anar reduint aquestes candidats) permetent
la identificació lèxica.
El punt d’unicitat canvia segons la paraula ja que cadascuna té uns candidats diferents. La info del
context pot influir en l’eliminació dels competidors.

DESAVANTATGES del model mixt són que no pot explicar alguns efectes empírics. El que provoca que
avui dia sigui difícil parlar d’un únic model de cohort.

1) PRIMERA DEBILITAT → per qualsevol min discrepància de l’E (en les seves parts inicials) serà
exclós de la cohort i la seva repre no podrà ser activada. Les dades demostren que quan
escoltem la paraula breaker (cubeta) també s’activa speaker (parlant) degut a que el final de les
dues paraules són iguals (eaker)
2) SEGONA DEBILITAT → no explica bé l’efecte de la freq lèxica
MODELS CONEXIONISTES: TRACE

El TRACE és un model altament INTERACTIU proposat per McClelland i Elman per reconèixer paraules
parlades. És un model derivat d’un anterior sobre paraules escrites.

ÉS UN MODEL CONNEXIONISTA format per múltiples unitats simples connectades entre sí. Aquestes
unitats estan organitzades en tres nivells de processament:

1) PRIMER NIVELL → es troba en la part inferior, i correspon a les unitats

d’entrada encarregades d’analitzar l’input (analitzar trets fonològics).
Aquest nivell està connectat amb el següent nivell
2) SEGON NIVELL → aquest representa als fonemes i aquest es connecta
amb un nivell superior
3) TERCER NIVELL → correspon a les paraules
Com veiem en l’esquema, la info ascendeix des de nivells inferiors a superior,
però a la vegada, els nivells superiors influeixen en els inferiors facilitant la
tasca.

LA CARACTER MÉS IMP DEL TRACE és que dóna molta importància als processos top down (d’adalt a
baix), de manera que les paraules actuen sobre els fonemes i aquests sobre els trets fonològics.

Dins de cada nivell, les unitats que el composen estan connectades lateralment entre sí per unes
connexions inhibidores. Pel contrari, les connexions entre nivells diferents són excitatories i són
bididreccionals.

L’entrada de l’E activa dif unitats dels trets, que competeixen entre sí inhibint-se mútuament. Els trets
guanyadors transmeten la seva En al nivell següent (fonemes), on també existeixen inhibicions
recíproques. Finalment, l’activació dels fonemes guanyadors s’envien al nivell superior (paraula), on
només una resulta la guanyadora (activada) el que permet la seva identificació/reconeixement.

A la vegada que es dóna el procés d’abaix a dalt, es dóna un processament d’adalt a abaix que ajuda a
que guanyin les unitats coherents amb les repres superiors.

Per entendre-ho, quan arriba un E com “cosa” i el fonema /s/ no ha estat ben pronunciat, la unitat
superior “cosa” retroalimenta al nivell inferior activant els fonemes coherents amb aquesta paraula.

Llavors, encara que el fonema /s/ rebi poca activació, s’activaria igualment ja que es rep la info des de
dalt (és un clar exemple de l’efecte de context)
Una AVANTATGE del model TRACE és que es pot usar en computadores de manera matemàtica per fer
simulacions. A més explica bé els efectes del context lèxic i els fenòmens associats com la restauració
fonèmica i la coarticulació.

Els DESAVANTATGES són que certs efectes no són simulats de manera adequada, a més que el temps
que s’usa en l’E d’entrada no sembla realista.

BASES NEUROLÒGIQUES

La primera hipòtesi plantejada és que el lleng oral es percep a través de l’esc auditiva ja que, els
pacients amb dificultats en comprensió (afàsia de Wernicke) tenien lesions en la circumvolució
temporal sup de l’HE (aquesta regió, *la part posterior, és clau per entendre les paraules segons el
model clàssic de Wernicke-Lichtheim)

AQUEST DESCOBRIMENT va ser desafiat per dos descobriments més tardans:

1) Alguns trastorns en la cap de processar sons del lleng (fenomes) tenien poca rela amb les
dificultats en comprensió observades en l’afàsia de Wernicke
2) La destrucció de la circumvolució temporal sup esq pot coexistir amb la comprensió normal,
però també amb problemes en la prod oral.
A més, se sap que la circumvolució transversal de Heschl (àrea aud primaria dels lob temporals) intervé
directament en el processament de tota classe de sons (ling i no ling).

Hickok i Poeppel van proposar un model d’organització cortical de la percepción en la parla.

Aquest model consisteix en que l’entrada sensorial aud es processa a través de dos sistemes o rutes
neurals (streams), una ventral i altra dorsal.

1) RUTA VENTRAL → processa la señal de la parla per comprendre. Es diu que és una ruta
bilateral, encara que hi ha diferències entre els dos hemisferis.
2) RUTA DORSAL → projecta aquesta info sobre les xarxes articulatòries del lob frontal esq. És una
ruta fortament lateralitzada predominant en l’HE.

Esquema sobre el model dual de Hickok i Poeppel sobre la

org cortical al processar la parla.

Segons aquest model, la info sensorial que es projecta en l'àrea aud primaria pateix un primer
processament en la part sup dels lob temporals (zona blanca de la foto).

En la regió pròxima, en els dos hemisferis, es dóna un anàlisi de les caract espectrotemporals de
qualsevol E aud.

Posteriorment, la info neural es bifurca en els dos sistemes (ruta ventral i dorsal), en el que el sistema
ventral (via del qué) posa en contacte el so amb el seu significat (la info acústica amb la seva repres
semàntica)

El model proposa que aquest conj de xarxes ventrals abarca àrees de la part mitja e inf dels dos lob
temporals (bilateralitzada) estan connectades entre sí per fibres del cos callós i estr subcorticals.
Segons Hickok i Poeppel no se sap amb certesa si la parla implica obligatòriament tots els nivells de
processament serial i jeràrquicament o, actuen en paral·lel i amb flexibilitat segons la tasca que es faci.

Dins el sistema ventral trobem diferències computacionals en els dos hemisferis, *per integrar la info.

L’HD mostra una selectivitat per actuar en una escala de 150-300 ms, mentre que en l’HE és menys
selectiu actuant en una escala de 20-50 ms (processament ràpid).

- Aquesta nova perspectiva difereix del punt de vista que diu que l’HE està especialitzat en el
processament ràpid de la senyal acústica.
Respecte al sistema dorsal (via del dónde), i seguint la línia antiga, és una ruta que actua d’interfície amb
el sist motor del lob frontal esq.

El circuit d’aquest sistema va desde la part posterior del lob temporal, en frontera entre el lob parietal
i la cissura de Silvi (regió equivalent a l’àrea de Wernicke) on s’extendeixen els circuits que connecten
amb regions del lob frontal (que inclou l’àrea de Broca).

La ruta doral correspon a les xarxes articulatòries i és essencial per a la integració auditivomotora.

Hickok i Poeppel donen importància a les primeres etapes de la parla: aprendre a parlar és una tasca
d’apr motor guiada per un feedback auditiu.

Per altra banda, hi ha evidències de l’efecte disruptiu que es dóna en els adults quan hi ha una alteració
del feedback.

Els autors suggereixen que hi ha mín, dos nivells d’INTERACCIÓ:

1) Nivell estren on estan implicat els segments fonètics

2) Nivell més ampli on estan implicades les seqüències de segments, el qual intervincria en
adquirir nou vocabulari
LESIONS UNITALERALS en sistema dorsal → causen freqüentment dificultats en producció de la parla, el
que s’anomena com a afàsia de conducció. Aquesta desconnexió es caracteritzada per una bona
comprensió oral (ja que la ventral està INTACTA i si no ho està, l’HD ho compensa) però amb errors
fonèmics en la prod verbal.

- Cal saber que aquests símptomes són sensibles a la càrrega de processament: aug la prob
d’errors quan la paraula sigui més llarga, o sigui menys freq o tingui menys restriccions
semàntiques pel context.
RESUM DEL MODEL DUAL: pretén integrar moltes observacions empíriques que inclouen processos
perceptius bàsics, aspectes del desenv de la parla, fets neuropsicològics i psicoling.

El concepte bàsic que la info sensorial ha de processar-se per dos sistemes diferenciats (un conceptual o
de significat i l’altre articulatorio-motor) s’ajusta ble quan es planteja per un domini visual i
somatosensorial.

Segons Hickok i Poeppel, la semblança podria indica que aquest processament dual obeeix a un principi
més general d’organització dels sis sensorials.
UNITAT 6: PRODUCCIÓ DEL LLENGUATGE

Produïm al voltant de 2/3 paraules per segon, unes 150 per minut o uns quinze fonemes per segon.

Sistema de memòria per emmagatzema milers de paraules (entre 10.000 i 100.000)

Al dia en parlem entorn a 15.000

PRODUCCIÓ DE LA PARLA

1) Seleccionar els conceptes i idees que es vol expressar (sistema conceptual o semàntic).
2) Determinar en quina situació comunicativa es troba en relació amb l'interlocutor per a evitar
tant redundàncies com ambigüitats.
3) Decidir quines paraules i registre s'han d'utilitzar per a comunicar aquesta idea.
4) Organitzar aquestes paraules en oracions que compleixin les regles gramaticals de la llengua que
s'està parlant i que així puguin ser desxifrades per l'interlocutor.
5) Recuperar les propietats fonològiques (els sons) de les paraules que es produiran.
6) Traduir aquestes representacions fonològiques en programes motors que puguin ser produïts
pels òrgans articulatoris.

CONCEPTUALITZADOR → es genera el missatge, hi ha

intenció comunicativa i es genera el missatge preverbal.

FORMULADOR → dona forma a aquella intenció

comunicativa, buscant paraules, sintaxi i fonologia que
corresponent.

ARTICULADOR → donaria les ordres motores per

articular la parla i fer parla manifesta.

FASES DE LA PRODUCCIÓ DEL LLENGUATGE

1) CONCEPTUALITZACIÓ: És la fase cognitiva en la qual es planifica o conceptua la informació

que va a integrar el missatge.
→ intenció comunicativa i el missatge pre-verbal
2) FORMULACIÓ LINGÜÍSTICA: La informació a transmetre en el missatge és traduïda en una
seqüència organitzada de paraules.
→ Selecció lèxica
→ Recuperació propietats gramaticals
→ Recuperació propietat fonològiques
3) ARTICULACIÓ: Es dóna curs al missatge a través de diferents vies d'expressió.
CONCEPTUALITZADOR → Intenció comunicativa i missatge preverbal

Intencions comunicatives → Macroplaning

- Intenció comunicativa (què vull dir)

- Seqüència de subobjectius (amb quin objectiu o quins)
- Selecció de la informació (què incloure, que no dir)
- Contingut dels actes de parla (com ho dic, ordre, consell, etc..)
- Linealització (què dir primer i desprès)

Missatges preverbals → microplaning

- Donar-li el format adequat al missatge preverbal (marcar els referents com a nous o coneguts,
marcar el tema o tòpic principal)
- Donar forma proposicional al missatge
- Perspectiva (figura-fons)
FORMULADOR

Sequencia temporal de subprocessos en els que participa l’àrea de Broca:

1) Selecció lèxica → Aprox 200 ms

2) Flexió gramatical → Aprox 320 ms
3) Codificació fonològica → Aprox 450 ms

LA SELECCIÓ LÈXICA

El parlant ha d'escollir entre totes les paraules del lèxic mental les que corresponen a la seva intenció
comunicativa.

RECUPERACIÓ DE LES PROPIETATS GRAMATICALS DE LES PARAULES

El parlant necessita recuperar les propietats gramaticals de les paraules.

Ex: el gat persegueix al gos.

La recuperació de les propietats gramaticals és fonamental perquè es pugui seguir les regles de la
llengua.

Serveix per:

- Determinar el tipus de relacions que una paraula pot establir amb les altres dins de l'oració.
- Ordenar les paraules en l'oració.
- Seleccionar altres paraules que depenen o concorden amb determinades propietats
gramaticals d'altres paraules.
RECUPERACIÓ DE LES PROPIETATS FONOLÒGIQUES

Aquesta etapa es denomina codificació fonològica.

La codificació fonològica es refereix a aquells processos pels quals el parlant recupera les propietats
formals o fonològiques de les paraules.

També és recuperen altres propietats com la seva estructura sil·làbica i el patró accentual de la paraula.

/k/ /a/ /z/ /a/ → CA-SA → CA-SA

S'han d'acomodar al context fonològic en què apareixen.

“port blau” vs “port olímpic”

Durant la reconstrucció és quan sorgeixen els denominats errors de parla fonològics.

Ex:
o Intercanvis → ‘És Kovin Kestner’ per ‘És Kevin Kostner’
o Perseverances → ‘La taula taixa’ per ‘La taula baixa’
o Anticipacions → ‘El vebre verd’ per ‘El pebre verd’

La seva anàlisi detallada ha permès de detectar certes regularitats.

Ex: Els intercanvis en paraules properes: La quantitat d'informació fonològica codificada en un

moment donat de manera simultània és relativament petita (una o dues paraules alhora).
Ex: Els inicis de síl·labes tendeixen a interactuar amb altres inicis de síl·labes i no amb finals de
síl·labes. “la taula taixa”

ARTICULADOR

PRODUCCIÓ DELS SONS DE LA PARLA

A partir de les unitats fonològiques de les paraules, es coordinen els diferents òrgans fonadors per a
produir els sons del missatge que es vol comunicar.
MODELS DE PRODUCCIÓ ORAL

MODELS DISCRETS O MODULARS

- Cada fase funciona independentment, de manera seqüencial.

- No es passa a la següent fase fins que es finalitza la que s’ha iniciat

MODEL MERRILL GARRETT

[Basat en dades d’errors de parla]

3 fases:

1) Representació missatge, conceptual

2) Oracions
3) Motor i articulatori

MODEL DE LEVELT

[Basat en naming]

- Seqüencial
- Hi ha supervisió per auto-corregir
Ex: disfèmia (deficiència en la supervisió)
MODELS INTERACTIUS

- Paral·lel.
- Activacions en paral·lel en totes les capes i també interactius entre capes.
- Hi ha retroalimentació.

MODEL DE DELL, CHANG, GRIFFIN

Hi ha 3 nivells: semàntic, lèxic i fonològic.

És bidireccional.

MODELS DE CASCADA

- Paral·lel.
- Unidireccional.
- No hi ha retroalimientació.

MÉTODES D’ESTUDI DE LA PRODUCCIÓ DE LA PARLA

- Fenomen punta de llengua

- TR Denominació / fluïdesa semàntica / fonològica
- Interferència dibuix-paraula
- Observació, registre i transcripció
- Evidències neurocientífiques
- Dades pacients

FENÒMEN PUNTA DE LLENGUA (TOT → Tip Of The Tongue) (segons Levelt)

DENOMINACIÓ I FLUÏDESA

- Denominar aquests dibuixos

- Digueu totes les paraules que comencin amb P que pugueu en 1 minut (fluïdesa fonològica)
- Digueu noms d’animals durant 1 minut. (fluïdesa semàntica)
INTERFERÈNCIA PARAULA – DIBUIX (TASCA STROOP)

Es demana al pacient que determini ràpidament el nom del dibuix, de forma que el temps de
processament és major degut a la interferència entre el dibuix (taula) i la paraula en ella (cadira).

OBSERVACIÓ, REGISTRE I TRANSCRIPCIÓ

- Observar i enregistrar parla espontània o dirigida

- Molt informatiu en casos d’afàsia, anomia, agramaticals, TDL, demències, etc.

EXEMPLE: NEN AMB TDL (8 anys)

FEM PAUSES PER PLANIFICAR (ACCÉS LÈXIC I PLANIFICAR) I DESPRÉS FEM FRASES MÉS LLARGUES
ELS ERRORS DE PARLA

ELS ERRORS ESPONTANIS DE PARLA

Produïm un error cada 1000 paraules.

Classificació errors de parla:

Desplaçament Esta tarde vienes tús (vienes tú)

Intercanvi Con samor a jabón (sabor a jamón)
Anticipació No, si eso se venia venir (veía venir)
Perseveració Se me ha olvidado coger el colso (bolso)
Addició Prefiero que carlos vienga mañana (venga mañana)
Omissió Esta sopa està demasiado caliete (caliente)
Substitució Le tuvieron que poner alestesia (anestecia)
Fusió Me encanta el zumo de manzándanos (manzana / arándanos)
Prosòdia Altóque tiróyo
Parafàsia (semàntica) Assenta’t a la taula (cadira)
Intercanvi lèxic Cordar-se les sabates dels cordons.
Morfològics (sintàctics) S’ha morit!
Lapsus freudià / Lo que nosostros hemos hecho, cosa que no hizo usted, es engañar a la
conceptualitzador /altres gente.