Procés d’escriptura: 1.

Coneixements culturals → Llenguatge (viatges, residència en altres

llocs, d'interès lingüístic…)
2. Capacitats gramaticals i lèxiques
3. Tècniques d’escriptura.

En quina època hi havia la cultura més extesa a nivell internacional?

En el s.XV; Renaixement.

Perquè avui dia no podem saber de tot?

Perquè no ens podem especialitzar de tot. Especialització del saber.

1. Oralitat i escriptura

La llengua oral és la forma originària de llenguatge, constitutiva de la nostra espècie

Comunicació quotidiana a totes les cultures del món.
És desenvolupada a partir dels dos anys d’edat, no aprenentatge formal, per simple
contacte i interacció amb els altres éssers humans.

L’escriptura: forma de llengua històricament molt posterior. Tecnologia específica per

traslladar els mots en l’espai i en el temps, i demana un aprenentatge explícit.

L’escriptura és un fenomen relativament recent i escàs en la història de la humanitat.

Invenció fa 5000 anys, quan els humans ja feia alguns centenars de milers d’anys que
parlaven, i durant segles va estar restringida a grups socials molt determinats. No ha estat
fins al segle XX que l’alfabetització s’ha generalitzat a tota la població d’alguns països del
món.

L’oralitat és l’estat natural de totes les llengües, que quan deixen de ser parlades
s’anomenen “llengües mortes”, encara que se’n conservi l’escriptura. La llengua oral és
primigènia en la història de la humanitat i en la vida de cada individu.

Conversa quotidiana Escrit acadèmic

1. Efímera, fugaç 1. Permanent, fixa
2. Simultània en l’espai i en el temps 2. Distant en l’espai i en el temps
3. Discurs espontani 3. Discurs elaborat
4. Informal 4. Formal
5. Interpersonal, subjectiva 5. Informativa, objectiva
6. Llenguatges no verbals i entonació 6. Poc pes dels llenguatges no
7. Exclamacions, interjeccions i mots verbals
crossa 7. Selecció acurada del lèxic
8. Anacoluts, el·lipsis, 8. Sintaxi regular
redireccionaments… 9. Predomini de noms i adjectius
9. Predomini de verbs 10. Correcció normativa i llengua
10. Col·loquialismes i dialectalismes estàndard
Gran complexitat tant l’oralitat com l’escriptura. Aprendre a escriure demana temps i esforç
perquè l’escriptura és una habilitat afegida a la cognició humana.

Parlar, habilitat constitutiva de l’ésser humà, però no és més simple: fonètica, entonació, etc.
L’enorme facilitat amb què parlem no ha de fer pensar que la llengua oral no sigui complexa.

2. La conversa quotidiana
La conversa és la forma prototípica de la llengua oral. Es caracteritza pel fet de ser informal,
espontànica i de tema improvisat.
S’estructuren en torns de parla, que són cadascuna de les intervencions dels parlants dins
de la conversa. Els torns de parla estan regulats per les normes de comportament social,
per evitar que hi hagi gaires solapaments o que tothom parli alhora.

TEMA 3
1. L’escriptura al llarg dels segles
1.1 L'origen de l’escriptura
Mesopotàmia (3300 a.c.). Situat entre els rius Tigris i Eufrates, va sorgir una civilització,
desplegaven una intensa activitat econòmica; anotacions comptables, els pagaments, etc.,
generats per tràfic comercial.

Amb la seva aparició es resolia la gran limitació del llenguatge oral: la seva evanescència.
L’escriptura permetia fixar el llenguatge i preservar els acords i les transaccions. A més feia
possible la fixació de la memòria de la humanitat i permetia accedir als coneixements i les
vivències dels pobles que ens han precedit.

Atribució a la intervenció divina i a reservar-ne el domini a sacerdots, escribes i grups

relacionats amb el poder.

1.2 Tipus d’escriptura

L’escriptura va iniciar amb signes que es referien globalment als conceptes, els ideogrames,
fins que van aparèixer sistemes de representació de sons, primer síl·labes, el sil·labaris, i al
final, amb una lletra per cada so, els alfabets.

- Les escriptures prealfabètiques

En un primer moment es van utilitzar els pictogrames, ja que la semblança entre els signe i
l’objecte facilitava la interpretació. Els dibuixos es feien en tauletes de fang.

El pictograma deixava pas així al cuneïforme (3300 a.c). Els signes que s’empraven tenien
ja un val lingüístic: representaven paraules, síl·labes i, fins i tot, algunes marques
fonètiques.

Al voltant de l’any 3000 a.c., apareix l’escriptura jeroglífica a Egipte. Sistema en què es
combinen dibuixos, que representen conceptes o objectes (ideogrames), amb signes que
equivalen a una o més síl·labes (fonogrames). La combinació d’aquests símbols va
permetre escriure les paraules amb què els egipcis plasmaven les seves creences i el món
que els envoltava.
L’escriptura jeroglífica egípcia va ser desxifrada per François Champollion (1824), a partir de
la troballa de la pedra de Rosetta (1799), en què apareix un mateix text en tres sistemes
d’escriptura: jeroglífica, demòtica i grega.

- L’escriptura alfabètica:
Desenvolupament de l’alfabet. Troballa transcendental. Permet relacionar individualment un
signe amb cada so de la llengua. D’aquesta manera es redueix extraordinàriament el
nombre de signes utilitzats.

Les empentes comercials van difondre els alfabets per la Mediterrània cap al 1000 a.C. Cap
al 1700 a.c., primera escriptura alfabètica, alfabet protosinaític.

1.3 La impremta
Els còdexs o llibres antics es reproduïen a mà. Còpia resultava lenta i cara, la qual cosa en
dificultava la difusió. Aquesta situació va canviar radicalment arran de la invenció de la
impremta mitjan segle XV. Imprimir un gran nombre de llibres utilitzant tipus (lletres)
metàl·lics combinables. El primer llibre imprès va ser la Bíblia (1456)

La impremta i la difusió del llibre van capgirar els hàbits culturals vigents.

1.4 Les noves tecnologies

Segle XX, les innovacions tecnològiques van capgirar els models de transmissió cultural
vigents durant cinc segles. La proliferació de la imatge, la difusió global de la informació, la
lectura en pantalla, la intercomunicació mòbil, etc.

2. El procés d’escriptura
2.1. Escriptura i lectura
En les nostres activitats quotidianes utilitzem la llengua escrita per intercanviar missatges,
explicar pensaments i reflexions, manifestar emocions, etc. La llengua escrita ens obliga a
perfilar el nostre pensament amb estructura i precisió.

Escriure exigeix un entrenament i, alhora, posa en joc un ampli conjunt de coneixements i

capacitats: → Coneixements culturals
procés d’escriptura → Capacitats gramaticals i lèxiques → text
→ tècniques d’escriptura
Per això, la lectura és imprescindible en l’adquisició de l’escriptura. A través de les coses
que llegim accedim a un fons cultural extraordinari i, alhora, ampliem el lèxic, assimilem
estructures i coneixem un repertori ampli de models textuals.

Ai l’hàbit lector és primordial, també ho és la pràctica sistemàtica de l'escriptura. L’esforç

d’encabir les idees en un text, adaptant-nos a les exigències sintàctiques i retòriques del
gènere i de la situació, ens fa adquirir més l’habilitat de l’expressió escrita.

D’altra banda, la lectura i la imitació dels grans escriptors i periodistes ens poden posar a
l’abast estils diversos fins que acabem de perfilar un estil personal. Però no s’ha de
confondre la imitació com a forma d’aprenentatge amb el plagi, que no aporta res a la
nostra formació personal, és una pràctica fraudulenta i, si es publica, constitueix un delicte.
En la tasca de l’escriptura, un factor primordial és posar-se en el lloc del lector, ja que és
el destinatari de tota l’activitat d’escriptura i cal que comprengui el que li expliquem.

De fet, escriure per ser llegit és molt diferent d’escriure per a un mateix. Això sembla una
evidència, però perdre de vista el lector és un dels errors més comuns. La prosa madura és
la prosa pensada i adreçada centralment al lector.

2.2 Les etapes del procés d’escriptura

En l'elaboració de qualsevol text escrit podem diferenciar tres etapes, la planificació, la
redacció i la revisió, cadascuna de les quals inclou al seu torn diverses operacions.

La planificació→ La fixació de l’objectiu

→ La generació i la recerca d’idees
→ L’organització de les idees:
- L’estructura global del text
- Les estratègies de composició textual
La redacció → La tria del vocabulari
→ La construcció de l’oració
→ La disposició del paràgraf
→ El disseny tipogràfic:
- La tipografía
- El disseny de la pàgina
La revisió → La revisió de la redacció:
- La coherència
- La cohesió
→ La revisió de la correcció

Aquestes fases no sempre presenten un desenvolupament lineal, perquè, al llarg del

procés, sovint fem salts endavant i endarrere per modificar l’escrit o afegir-hi algun aspecte.

2.3 La planificació
- La fixació de l’objectiu
Abans de posar-nos a escriure hem de tenir clars els factors de la situació comunicativa en
què estem immersos:
● A qui m’adreço?
● Què em proposo?
● Quins són els coneixements compartits amb el lector?
● Quina llargària ha de tenir el meu escrit?
La resposta correcta a aquestes preguntes farà que encarem de manera adequada la
composició del text. En primer lloc, perquè ens orienta sobre la tria del registre lingüístic,
que inclou el tipus de text, la formalitat i el to idonis. I en segon lloc, perquè ens permet
adequar el contingut als coneixements i valors del destinatari, que és qui, en definitiva, ha
de poder entendre i acceptar el que li expliquem.
- La generació i la recerca d’idees
Per elaborar un bon text sobre qualsevol aspecte de la realitat cal tenir-ne coneixements.
Per això ens cal utilitzar fonts diverses per documentar-nos: manuals escolars, revistes de
divulgació i pàgines web generalistes que ens permeten una primera aproximació al tema.
Si el que cal és generar idees, podem utilitzar tècniques diverses: pluja d'idees, el cub,
l’estrella, la xarxa, etc.

● Pluja d’idees: es deixa anar la imaginació i s’anoten totes les idees que surten, està
prohibit dir “això no val”. En una segona fase, se seleccionen aquelles que realment
poden formar part del text.
● Cub: aborda un tema