Signes, llengua i cultura.

Sebastià Serrano

Si alhora d’enfrontar-nos amb una definició intencional de cultura, o dit d’una altra
manera, d’elaborar l’estatut de la cultura, ens preguntem pel primer dels signes
culturals, per aquell, si n’hi ha un, que pot representar-la de manera ben escaient, crec
que anirem a parar al llenguatge. Durant molt de temps els teòrics de la cultura
5 pensaven –alguns ho pensen encara avui– que els primers signes, els més humils
signes que feien pensar en una civilització, eren els objectes manufacturats. En
aquesta perspectiva definien l’home, bàsicament, com a homo faber, fabricant d’estris,
i aquest tret era el més característic de la cultura. El tret que permetia fer el salt de la
naturalesa a la cultura. Avui s’ha canviat d’opinió i creiem que la línia de demarcació
10 entre la cultura i la naturalesa no són els estris, els atuells, sinó el llenguatge articulat.
Penso que el llindar de la humanitat és el llenguatge. Amb el llenguatge es produeix
realment el salt.

Recordo ara, d’aquella meravellosa pel·lícula d’Stanley Kubrick, 2001: una odissea de
l’espai, el moment en què un d’aquells primats, després d’haver agafat una mandíbula
15 de terra i colpejat el crani d’un enemic que cau abatut, la llança enlaire, tot just
descoberta com a arma, i vola amunt, amunt, amunt, sobre el fons del cel blau, fins
que, com a final d’una prodigiosa metonímia, la més bella que he vist al cinema, es
transforma en una nau de l’espai. Milers i milers d’anys transcorreguts en aquesta
breu volada de la primera extensió del braç de l’antropoide. D’una era s’ha passat, en
20 el film, a una altra, deixant-ne encara una pel mig. Del llindar de la humanitat a l’espai.
Com a figura retòrica resulta precisa i com a signe estètic val la pena de contemplar.
Ara, en sentit estricte, avui, considerem que el salt a l’hominització es donà amb el
llenguatge.

La llengua se’ns manifesta, doncs, com el fet cultural per excel·lència, i això per
25 diferents raons. Primer perquè és una part de la cultura, una d’aquelles actituds o
hàbits que rebem dels nostres avantpassats per via de la tradició. En segon lloc, perquè
el llenguatge és l’instrument essencial, el mitjà privilegiat pel qual assimilem la cultura
de la nostra comunitat.

Un nen esdevé membre de la comunitat, aprèn la cultura perquè se li parla: se li

30 enraona, se li parloteja, se li remuga, se li rondina… i això amb paraules. És veritat, i ho
veurem llargament, que també amb gestos i moviments del cos que acompanyen el
llenguatge. Finalment, i sobretot, perquè la llengua és aquella manifestació de la
cultura que li dona fonament, ja que tota reflexió o pensament sobre qualsevol forma
de cultura passa pel llenguatge. El domini de la reflexió és un domini lingüístic.

35 Crec que la comunicació és el procés mental i constitutiu de tota cultura per tal com la
comunicació regeix el comportament humà. La percepció del món que tenim ens ve
programada per la nostra llengua, i no seria gens agosarat que aquest principi
l’apliquéssim a la totalitat de la cultura. És a dir, persones de diferents cultures no sols
parlen llengües diferents sinó que, en certa manera, habiten diversos mons sensorials.
40 Aquesta consideració ens porta, de l’estudi de la comunicació verbal, al de la
comunicació no verbal.
1. Lèxic: busca un sinònim per als mots que hi ha en negreta.
2. Morfologia: anota la categoria gramatical del mots subratllats.

3. Quin és el TEMA del text? Anota-ho solament amb una oració.

4. Fes un ESQUEMA del text amb l’objectiu de deixar palesa la informació que consideris més
rellevant. Compara-ho amb un company.

5. Busca al diccionari la definició de “cultura” i l’origen etimològic.

6. L’autor considera la llengua com el fet cultural per excel·lència. Quins arguments utilitza?
7. Al darrer paràgraf, Sebastià Serrano relaciona la llengua amb la apercepció del món. De
quina manera ho fa?