El llenguatge no és pas un dels mitjans pels quals la consciència es posa en presència

del món. No representa, al costat del signe i de l’eina – que pertanyen certament també al
caràcter essencial de l’home – un tercer instrument. El llenguatge no és ben bé un instrument,
una eina; perquè pertany a l’essència de l’eina que nosaltres en dominem l’ús, la qual cosa vol
dir que la prenem amb les mans, i que la deixem quan ha fet el seu servei. No passa el mateix
quan pronunciem les paraules que una llengua posa a la nostra disposició, i que nosaltres
retornem, un cop han servit, a la reserva general de paraules de la qual disposem. Una analogia
com aquesta és falsa, perquè no ens trobem mai com una consciència davant del món, i no
cerquem mai, en un estat diguem-ne desproveït de llenguatge, l’eina de la comunicació. Més
aviat ens trobem sempre i ja, en tot saber sobre nosaltres mateixos i en tot saber sobre el món,
encerclats pel llenguatge que és el nostre. Ens fem grans, aprenem a conèixer el món, aprenem a
conèixer els homes, i finalment a nosaltres mateixos, aprenent a parlar. Aprendre a parlar no vol
pas dir: ser introduït en l’ús d’una eina ja disponible per a la denominació del món que ens és
familiar i que coneixem; sinó que vol dir: assolir la intimitat i el coneixement del món en ell
mateix, tal com ve al nostre encontre.

H. G. Gadamer: L’home i el llenguatge (1976)

Humboldt mostra fins a quin punt determinats plantejaments sobre l’origen del
llenguatge són incorrectes, perquè suposen la construcció d'un món humà sense llenguatge,
l'elevació del qual a la lingüisticitat hauria tingut lloc en algun moment i d'alguna manera.
Enfront d'aquesta classe de construccions ell subratlla amb raó que el llenguatge és humà des
del seu començament. Aquesta constatació no sols modifica el sentit de la qüestió de l'origen del
llenguatge sinó que és també la base d'una antropologia de molt llarg abast.
El llenguatge no és només una de les dotacions de què està proveït l'home tal com és en
el món, sinó que en ell es basa i es representa el fet que els homes simplement tinguin món. Per
a l'home el món hi és com a món en una forma sota la qual no té existència per a cap altre ésser
viu. I aquesta existència del món està constituïda lingüísticament. Aquesta és la vertadera
substància d'una frase expressada per Humboldt amb una altra intenció, la que diu que les
llengües són accepcions del món. Amb això, Humboldt vol dir que el llenguatge afirma enfront
de l'individu pertanyent a una comunitat lingüística una mena d'existència autònoma, i que
introdueix l'individu, quan aquest creix en ella, en una determinada relació amb el món i en un
determinat comportament cap a ell. Però més important encara és el que queda implícit en
aquesta afirmació: que el llenguatge no afirma al seu torn una existència autònoma enfront del
món que parla a través d'ell. No sols el món és món en tant que accedeix al llenguatge: el
llenguatge només té la seva vertadera existència en el fet que en ell es representa el món. La
humanitat originària del llenguatge significa, doncs, al mateix temps la lingüisticitat originària
del ser-en-el-món de l'home.

H. G. Gadamer: Veritat i mètode (1960)