Llengua Alemanya per a les Humanitats

El llenguatge és l’eina que hem desenvolupat per a comunicar-nos, i per tant també per
comunicar els nostres sentiments. Però bé és cert que el llenguatge és també sentiment,
la forma que tenim de fer ús del llenguatge neix dels nostres sentiments. El llenguatge té
una gran carrega emotiva i sentimental i això el fa ric i ple de matisos. El llenguatge
sempre genera un sentiment de pertinença, però també el llenguatge el pot canviar. El
llenguatge té un gran poder d’atracció en tots els aspectes de la vida perquè es beneficia
dels sentiments.

El llenguatge ha jugat un paper molt important en la historia d’alemanya. En primer

lloc cal tenir en compte que és el llenguatge el que genera un sentiment de pertinença a
un lloc concret. El sentiment envers Alemanya ha anat variant al llarg del temps, però
sempre ha destacat un amor cap a la terra malgrat les circumstàncies. El sentiment cap
a Alemanya està dotat d’una perdurabilitat. Heinrich Heine va haver de marxar a l’exili
per les polítiques de censura i qüestions polítiques però sempre parlarà d’alemanya amb
una certa nostàlgia: “plantad la bandera negra, roja y oro [...] haced de ella el
estandarte de la humanidad libre, y derramaré por ella la major sangre de mi corazón”
(Heine, 2001: 10), i és que el sentiment cap al teu lloc es porta al ser. I així mateix ho
defensaran anys més tard el grup de la Rosa Blanca, que malgrat estar en desacord amb
les polituqes de Hitler estimen la seva terra: “estem intentat de fer una renovació des de
dins de l’esperit alemany greument ferit” ().

Si bé el llenguatge genera un sentiment, com tots els sentiments pot ser canviat i
manipulat. La censura sol ser una arma per manipular i limitar el llenguatge. A
alemanya s’ha recorregut nombrosos cops a una censura considerable en el llenguatge
per qüestions, generalment polítiques i ideològiques. Heine va viure un període del
S.XIX on la censura literària tenia molt poder efectiu, tant que va haver de recorre a
l’exili. Degut a això el sentiment de Heine respecte a Alemanya s’omple de nostàlgia i
ressentiment i d’aquesta manera ho expressa: “no echaría en falta Alemania,/ de no
tenir allí a mi madre; / la patria no perecerá,/ mas la anciana puede morir.” (Heine,
1981: 75). Durant la segona guerra mundial també es dona un període de censura en el
llenguatge que dona una situació de pobresa lingüística carregada d’eufemismes (“La
causa de muerte estarà indicada con precision ....”) i d’un ressò arcaic que porta a una
deshumanització de la llengua. Klemperer, va viure en la pell de jueu durant la segona
guerra mundial, i s’adona del sentiment de les paraules i explora i posa de manifest el
sentiment que provoca cada paraula: “’privilegiado’ es la segunda ...” o “’exterminar’,
 Llengua Alemanya per a les Humanitats

en cambio, es un verbo ....”. també la Rosa Blanca posa de manifest la manipulació

ideològica que esta duent a terme el partit nazi mitjançant l’us del llenguatge, doncs
“totes les paraules que surten de la boca de Hitler son mentides. Quan diu pau, vol dir
guerra” (Scholl, 1983: 90). Com a resultat podem veure com aquests autors van
experientar en si mateixos que el significat de les paraules és vivencial i significatiu.

Paral·lelament, s’ha vist al llarg de la historia el poder de la paraula, i aquest poder es

deu a la gran carrega sentimental i emocional que té la llengua, Heine ho expressa així
des de l’exili: “y al oir la llengua alemana/ sentí una cosa extraña” (Heine, 2001: 17). En
la paraula resideix la llibertat, és el lloc on l’home pot expressar realment el que és. La
paraula també pot ser dèbil i quan es debilita pot ser manipulada. Però tant Heine, com
Kemplerer com el grup de la Rosa Blnaca van desenvolupar una força extraordinària en
la paraula quan fins i tot els pensaments mancaven de llibertat, “todo ha sido adoptado
de otros sitios y [...] pertenece para siempre a la LTI, [...] ha quedado impregnado por el
veneno de la tendència bàsica del nazismo” (Kemplerer, 2001: 251). La paraula
d’aquests autors és renovació, llibertat, oposició i per davant de tot, Veritat, perquè neix
del sentiment que genera el llenguatge sense cap manipulació: “no ens quedarem
callats...” (Scholl, 1983: 92)

En resum, el llenguatge és vehicle d’expressio del sentiment i, a la vegada, neix del

sentiment. El llenguatge té un valor molt gran: amaga o mostra; disfraça o despulla;
esborra o dibuixa la veritat. El llenguatge és el pont entre l’abisme que hi ha entre la
llibertat de pensament i la llibretat real. I en la historia d’alemanya s’ha demostrat que
el llenguatge té un valor emotiu i sentimental que pot fer molt mal però que malgrat tot
el sentiment envers alemanya i la seva llengua “siempre perdura,/ el país rebosa de
salud” (Heine, 1983: 75) mentre hi hagi persones com Heine mateix, Klemperer o la
Rosa Blanca, que mantinguin el valor i el poder de la paraula des de la veritat.