RESSENYA DE “LAMENTO DE PAZ” D’ERASME DE ROTTERDAM

L’edició de Lamento de Paz que he utilitzat per a elaborar aquesta ressenya, és l’edició
de l’any 2021 de l’editorial Acantilado, la traducció feta per Eduardo Gil Bera.
Personalment considero que és una edició prou actualitzada amb una traducció
excel·lent i meticulosa. Tot i això considero que és una edició incompleta, hi manca un
pròleg que ajudi a comprendre en la seva totalitat l’obra amb el context històric i una
breu introducció a l’autor i la seva intencionalitat al desenvolupar l’obra.
Tot i així si que penso que les notes a peu de pàgina han estat útils, però com ja he dit,
considero que hagués estat prioritari que tingues un bon pròleg per davant d’aclariments,
contextualitzacions i acompanyaments al llarg de l’obra, tot i que també han estat
necessaris i útils.

Si a dia d’avui intentem comprendre la meitat de successos internacionals que han

desencadenat conflictes bèl·lics, crisis humanitàries o situacions en les que es vulneren
els drets humans o fonamentals, no podem fer-ho sense veure que en molts moments
són els interessos econòmics i individuals de les elits els que ho provoquen. I és
precisament d’això, del que parla Erasme de Rotterdam a un Lamento de Paz, fa una crida
a la pau apel·lant a la consciència col·lectiva, tot això ho duu a terme a través dels
postulats cristians, però també des d’una ideologia crítica amb la realitat la qual vivia.

Erasme de Rotterdam va esdevenir un pilar central de l’humanisme, en concret del segon

humanisme europeu, tot i que les seves condicions familiars no van ésser les idònies per
a convertir-se en el que seria una eminència dels seus temps. Erasme va néixer l’any 1466,
fill d’un clergue, un sacerdot, per tant ell va ser tota la vida considerat un fill il·legítim,
bastard, fet que el va marcar de perd vida. Es va quedar orfe al llarg de la seva infantesa,
arrel d’això va ingressar a l’orfenat de Deventer i amb els anys al de Bois-le-Duc.
(Fernández, 2004). Va ser en aquest segon orfenat on es va suscitar el seu interès per
l’antiguitat grecollatina, fet característic de la seva obra i la seva trajectòria, però en
concret destaca molt al llarg de “Lamentos de Paz”. Més enllà de despertar interessos
intel·lectuals, també va començar a forjar-se un lloc dins de l’aparell eclesiàstic i va
començar a obtenir càrrecs de més resposnabilitat i poder dins d’aquest: L’any 1492 fins
l’any 1496, va ser nomenat sacerdot tot i que com que sempre va prioritzar el seu paper
com a humanista i les tasques que desenvolupava entorn això, mai va exercir com a
tal(Cusin i Martín Serra, 2017).

Enric de Berghes, bisbe de Cambrai, al adonar-se de la capacitat intel·lectual d’Erasme, i

del potencial que tenia, va decidir apadrinar-lo, tot convertint-lo en el seu secretari
particular. D’aquesta manera, sota la seva protecció va fomentar tot aquest potencial, i
el va incitar a estudiar al Col·legi Montaigu. També va ser durant aquest periòde que va
acabar el seu primer assaig, “Antibarbari”. (Fernández, 2004)

Al llarg de la seva formació com a persona, com a humanista i com a eminència, va topar
amb un seguit de persones que van influenciar en les seves idees: Robert Gaguin, persona
per la qual va abandonar el Col·legi Montaigu. D’altres personatges destacats que van
incidir en la seva trajectòria, van ésser John Fisher o Tomás Moro, que va conèixer al seu
viatge a Anglaterra l’any 1499. Aquest darrer va ser el que el va introduir a l’alta societat
cultural i política de l’època. En aquest viatge a Londres també va poder deixar enrere
quelcom que portava arrossegant tota la seva vida i que havia incidit en els seus trets
psicològics, la condició de bastard, de fill il·legítim. (Cusin i Martín Serra, 2017)

Aquest viatge va ser decisiu, no només pel posicionament social dins de els estrats
superior de la societat, sinó també per a augmentar la base del seu coneixement. Així
doncs va decidir seguir duent a terme viatges de caire formatiu: A Itàlia on es va doctorar
a la Universitat de Torí i on va conèixer a fons el Reinaixement Italià, a Orleans, a París,
des d’on va acabar d’escriure i publicar “Adagios” o Gran Bretanya, des d’on per primera
vegada va desafiar l’església coetània als seus temps a través de l’obra “Elogi a la follia” i
on va impartir classes a la Facultat de Teologia de Cambridge. Tot i aquest gran nombre
de viatges va decidir retornar al seu lloc d’origen, els Països Baixos, durant un període de
temps, aproximadament des de 1515 fins a 1522.

Les seves idees però el van conduir a l’exili durant una temporada, a causa de la seva idea
del bé i de com aquest s’havia de dur a terme, va ser obertament crític amb la mala praxis
de l’església, així com amb els estrats més elevats de la societat: cavalleria etc. El seu lloc
d’exili era Basilea, Suïssa. Tot i així el context el va fer traslladar-se temporalment a
Friburg de Brisgòvia, Alemanya. Tot i així, la seva última voluntat va ésser traslladar-se a
Basilea, on va publicar la seva última obra “Preparación para la muerte” i va morir.

Com hem anat veient al llarg de la seva biografia, Erasme va ésser un puntal de
l’Humanisme, moviment que juntament amb el Renaixement, sorgia per trencar amb les
dinàmiques, marcs intel·lectuals i espais on s’institucionalitzaven com les universitats, així
com les praxis que se’n derivaven pròpies de l’Edat Mitjana.

Si ens centrem en l’Humanisme en concret, és important remarcar que aquest va néixer

a Itàlia al s.XIV amb Francesc Petrarca, però es va començar a estendre a mitjans del s.XV.
La seva diferència substancial amb el Renaixement, és que l’esquelet de l’humanisme és
l’exaltació de la dignitat de l’home, i tot el que això comporta: La millora de les emocions
humanes, la rellevància de l’educació com a camí cap a la veritat, fet que veiem molt
plasmat a “Lamento de Paz”, així com l’antropocentrisme en contraposició del
teocentrisme.

Centrant-nos més concretament en l’obra de la qual durem a terme la ressenya, és

important contextualitzar-la no només en l’autor i el moviment al qual pertany com ja
hem fet, sinó en el seu context històric: Els segles colindants al moment en que s’escriu
aquesta obra és un moment on el conflicte bèl·lic, i la ruptura de la moralitat i la crisi baix
medieval regeixen la totalitat del dia a dia, un exemple en seria la Guerra dels Cent Anys,
així com la Guerra de Successió de Bretanya, entre d’altres, així com la Pesta Negra.
D’aquesta manera en un període on el descontrol i el conflicte bèl·lic eren els pilars, el
desig de pau i tranquil·litat fos quelcom present, fet que concorda amb el títol de l’obra i
el contingut d’aquesta.

Al llarg de “Lamento de Paz”, Erasme posa en relleu les contradiccions del conflicte bèl·lic
amb la fe de Déu, així com amb els principis bàsics que promovia aquest: la felicitat i
l’amor, comprès com l’acció d’estimar el proïsme, que va estretament lligat amb el
concepte de pau i concòrdia.
Tot això però, ho fa duent a terme una exaltació de la figura de l’ésser humà, deixant
entreveure com només aquest te una sèrie de virtuts i característiques. Tot i així aquestes
virtuts les presenta com un arma de doble fil, ja que no les utilitza únicament per elogiar
la figura humana, sinó que també les utilitza per a dur a terme una crítica sobre com tot
i tenir-les, les utilitza per a conduir la humanitat a fer el mal, al conflicte bèl·lic, i sobretot
quan aquest està motivat pels interessos particulars, fet que utilitza per a reforçar la seva
postura.

En aquesta línia, al llarg de l’obra, fa una crítica a un ventall molt ampli de la societat, a
personatges concrets com podrien ser religiosos, prínceps etc. D’un inici sembla que
aquesta crítica ve motivada per motius diferents a cada un, el comú denominador de tots
ells és el mateix: són cristians, però posen per davant la seva voluntat i els interessos
egoistes per davant del bé comú i de la col·lectivitat. En aquesta línia presenta com són
els governants, qui tot i tenir la capacitat de fer la pau opten per l’opció de la guerra.

Però no només exposa les contradiccions i les critica, sinó que també a través del tret
característic propi de l’humanisme, la rellevància de l’educació per accedir a la veritat,
Erasme apel·la a tots aquells que tenen influència a la comunitat, modifiquin el seu
discurs, fomentin la pau en detriment de la bel·ligerància i fomentin el benefici del bé
comú, així com predicava Déu: el bé comú, la pau i la concòrdia.

S’ha de posar en relleu que tot i que l’obra està regida per una visió antropocèntrica, es
veu com Erasme utilitza constantment, una visió de la religió originària, i tot i que crítica
amb aquesta mateixa i la forma en que es pràctica, sempre és fidel a aquesta i no
l’abandona en cap moment. Ans al contrari, és la seva fe en Déu el que fa que segueixi
tenint esperances i aquestes idees sobre com dur a terme el bé.

L’estructura del text, és l’estructura pròpia d’un assaig, no consta de capítols ni canvis de
temàtica, ja que tot el cos gira entorn a un eix vertebrador: El posicionament en contra
de la guerra, la necessitat de fer la pau i una crítica contundent a tots aquells individus
que tot i tenir els mitjans per a evitar-ho posen per davant una sèrie de motivacions
individuals i aquestes acaben comportant el conflicte bèl·lic.
Al llarg del text utilitza una sèrie de preguntes retòriques, que en molts moments van
seguides del posicionament de l’autor. Aquest és un tret característic de l’obra, de l’autor ,
però també de l’humanisme, ja que fomenten la reflexió de l’autor. Per altra banda també
utilitza el recurs literari de la personificació al llarg de tota l’obra, ja que presenta tots els
temes que hem dit anteriorment des del punt en que la Pau, té veu pròpia i qüestiona de
forma constant l’elecció del conflicte bèl·lic. Al llarg de l’obra s’observa també com l’autor
té un ampli coneixement i és una eminència, ja que fa constant referència a citacions i
comparacions tant amb profetes, com amb autors grecollatins.

Tant Erasme, com la traducció fan que la lectura no sigui excessivament feixuga i es pugui
dur a terme amb uns mínims coneixements i sense moltes dificultats. Considero que és
una obra que tot i que molt influenciada pel dogma cristià, molt arriscada per la seva
època i molt crítica. Considero que és una molt bona obra per a aprofundir i comprendre
el context, així com per absorbir l’essència de l’humanisme i entendre el posicionament i
la rellevància d’aquest en el seu context històric.

BIBLIOGRAFIA
Rada, J. P. (2010). Las ideas políticas en la Educación del príncipe cristiano de Erasmo de
Rotterdam. Revista de Filosofia (Venezuela), 66(3).

de Róterdam, E. (2021). Lamento de Paz. Acantilado.

Palacio, J. (2010). Las ideas políticas en la educación del príncipe cristiano de Erasmo de
Rotterdam. Revista de Filosofía, 66, 1–25.

Von-Wedel, C. C. (2017). Erasmus of Rotterdam. In Erasmus of Rotterdam. University of

Toronto Press.

Fernández, Tomás Y Tamaro, E. (2004). Biografía de Erasmo de Rotterdam. Biografías y

Vidas. Recuperado 2 de abril de 2022, de
https://www.biografiasyvidas.com/biografia/e/erasmo.htm
Zweig, S. (1937). Triunfo y tragedia de Erasmo de Rotterdam. Editorial Juventud

Cusin, D. (2017). Erasmo de Roterdam: El principe de los humanistas (M. Martín Serra,
Trad.). 50minutos.es.