tema-5-idealisme-i-romanticisme.

pdf

annamf

Historia del Pensamiento

1º Grado en Historia del Arte

Facultad de Geografía e Historia

Universitat de València

Reservados todos los derechos.

No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad.
 TEMA 5 – IDEALISME I ROMANTICISME:

No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad.
L’EVOLUCIÓ ESPIRITUAL DE L’ART

1. Idealisme i romanticisme alemanys

Lo important es veure que després de Kant va hi haure una reflexió importants de diferents autors per
intentar anar més enllà de les qüestions de Kant, qüestions que Kant es va deixar per fora. Per
exemple, Kant parla de l’estètica, i els seus hereus veuen que aquesta te a veure amb l’art i no sols
amb la natura. També els dualismes kantians. Moltes coses que Kant va plantejar seran superats per
l’idealisme alemany i ja no es podrà tornar enrere. Per tant es podria dir que l’idealisme seria la
superació del pensament kantià, i un avanç.

Autor més rellevant del primer idealisme. No és filòsof de professió, encara que si que va estudiar
prou filosofia. A més a més, llig a Kant amb interessos polítics. La majoria de les seues obres son

Reservados todos los derechos.

polítiques prou fortes.

Shciller va nàixer a Suàbia a mitat del segle XVIII, de la mateixa secció d’alemanya d’on era Hegel.
Després d’acabar la seua educació volia estudiar filologia, però a l’alemanya d’aquell moment no
existia com a tal, i tampoc hi havia una alemanya unida. A més a més, Schiller pertanyia a una família
destacada i el ducat li va dir que ell havia d’entrar en l’acadèmia militar, amb 13 anys. Acabà sent
metge militar, però no li agrada l’experiència. Estant allí tancat s’interessà per la lectura, i va escriure
la seua primera obra dramàtica de teatre, que va publicar una ny després d’eixir amb 21 anys. Aquesta
obra es va fer famosíssima. Però quan publica el ducat li prohibeix escriure poesia i per tant ha de
fugir.

Es va formant i coneix a Herder, un dels pares del romanticisme alemany, de la filosofia de la historia
i de la llengua nacional, quan el coneix ja havia escrit La filosofia de la historia. Schiller arriba fins i tot
a escriure historia dels països baixos. També gracies als contactes dona classes en Jena, per
recomanacions de Herder, una càtedra o lliçó inaugural què es fa molt famosa. Tot açò es com a
premia dels seus textos.

Quant arriba a la maduresa abans de escriure les seus obre dramàtiques es dedica a llegir i estudiar a
Kant, primer per les seus historia de la filosofia, i després per la crítica de l’estètica. Li diu a un amic
per carta que es dona conter que Kant és el primer en auto determinar-se i ficar unes normes. A partir
d’ací escriu textos sobre el sublim, etc.

Fins que en 1775, sobre la poesia ingènua i sentimental i l’altre les cartes sobre l’actuació estètica de
l’home. Escriu unes cartes filosòfiques, que no estan destinades a ningú concretament. Estes cartes
son les que li donen fama en un moment de cladessència social i política, període de la revolució
francesa. Shciller pensa que la solució als grans problemes socials no es per la via sinó per la via
estètica, és a dir, ha de ser estètica abans que política. Això ho va descobrir a Kant amb allò que diu
de l’harmonia de les facultats i la imaginació, també llegint a Fichte, deixeble de Kant. Fichte plantejarà
algunes idea sobre la relació del món amb l’esser humà.

El que diu Schiller és que l’esser humà tos estat, el sensible i el racional o moral, sensibilitat i moralitat.
Dos sensibilitats que conviuen però que s’oposen, però també esbossen tot el que és l’esser humà.
Aquestes facultats s’oposen perquè el sensible està pegat a lo concret, mentre que la facultat racional
te a veure amb la lliberta, general, autonomia. La idea de Schiller és que no es pot eliminar cap d’elles
per a poder entendre l’esser humà. A més pensa, que els problemes que hi ha a la seua època són
perquè una d’aquestes dos facultats s’han eliminat o oblidat.

pàg. 1

a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-7631175
 L’època en la que ell viu, segons ell, és l’època de l’evolució de la racionalitat. Els essers humans poden
ser lliures i auto-determinar-se. És l’època en la que ens poden auto-determinar, però també és
l’època de la apatia, la gent no aprofita eixa llibertat. Moment de major racionalitat i a la vegada de
major irracionalitat, tal com hui en dia. Per tant la solució no sols està en la racionalitat, perquè per
molt que dones eines si al gent no les aprofita no s’arregla res. Segons Schiller el que cal no es canviar
les lleis, sinó és transformar l’esser humà moralment, i per a fer-ho cal una educació estètica. Una
necessitat de l’esser humà, perquè farem que l’Estat també es transforma.

No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad.
La cultura moderna ha excedit o separat a l’esser humà, mitjançant l’especialització. Per aquesta
especialització o desenvolupem o la sensibilitat estètica o la part més racional. Snow diu que al segle
XX hi ha dos cultures, una científica i una humanista, i no hi ha relació entre elles. Ens especialitzem
en un tema i no sabem de cap altre. Per a Schiller açò perjudica a l’ésser humà, els transforma en un
fragment i acabem seient una ombra del treball que fem, una mena de fragment que sap molt d’una
tema però de la resta res. Però, a més a més, atrofiem la resta de coneixements. Ens transformem en
especialistes, i ens convertim en fragmentaristes. Això fa que estem en desavantatge amb altres
cultures, comparant-nos amb l’educació grega. Nosaltres no complim l’ideal grec, però Schiller no vol
dir que hi ha que tornar al món grec, que no es tractava d’això. No és tracta de proposar tots els sabers
com al mon grec, sinó que es tracta d’educar-nos estèticament per a poder eixir de l’impàs de
l’especialització, conflictes terribles per la falta d’unitat de l’esser humà.

Per tant la proposta de Schiller no pretenia la tornada al món antic, proposa l’aprofundiment dels

Reservados todos los derechos.

sabers estètics en el món contemporani. El que sol es dedica a la sensibilitat menysprea al cultura. El
que deixa de banda els impulsos sensibles és el barbar, és aquell que deixa de costat la natura i l’instint,
perquè li dona massa importància a la raó, l’enteniment i la cultura. Els dos extrems estan equivocats.

Açò interessa perquè en l’època en la que ell viu és l’època de la il·lustració. No sol es tracta d’il·lustrar
l’enteniment també la sensació amb allò que té a veure amb al naturalesa, l’orgànic, el físic. De fet
una de les idees essencials és que l’enteniment ha de presidir a l’emoció, desenvolupar l’enteniment
i la sensibilitat. I açò ho explicava Schiller amb una frase: educar el caràcter. Proposa aquestes idees
als ciutadans a través de les seus cartes per solucionar la crisi o dificultat històrica. Aquest cultiu de la
sensibilitat farà que d’alguna manera pugam transcendir els problemes que estan ocupant-nos. Per
poder superar les decisions fa falta mantindre els dos factors al mateix nivell.

Per a conrear aquesta educació estètica Schiller proposa la seua teoria dels impulsos, idea que en
l’esser humà te uns impulsos que són naturals. Són els que cal combinar-los per a lligar-los en un tercer
impuls, que és un impuls creat en l’educació. Hi ha dos impulsos, un primer impuls és l’impuls material,
o de la vida, el que esta lligat a la facultat de la sensibilitat i te a veure en el fet que l’esser humà és
receptor de sensacions que van variant la llarg del temps, impuls material. Pràcticament és la
manifestació de la temporalitat de l’esser humà.

Al mateix temps hi ha un altre impuls, el de la norma, un impuls que te a veure amb el de la

permanència. Gracies al que veiem les coses amb certa continuïtat, aquest te a veure amb la
intel·ligència. Darrere de les coses que canviem veiem certa regularitat, darrere de de les coses
canviants podem veure certa continuïtat. Hi ha possibilitat de veure canvi detectar regularitat o lleis.
Aquests dos impulsos són propis de tots els essers humans i estan lligats a la nostra particularitat.

La seua proposat d’educació és diu el discurs del joc.

Segons Schiller és absurd perquè vivim una vida fragmentaria en . Front això Schiller po. Un impuls
que s’urgeix davant de la forma vident”.

pàg. 2

¿Seis meses gratis en Netflix, Disney+, Spotify...? ¡Hazte cliente de BBVA!

a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-7631175
 La idea de Schiller va més enllà de la seua època i arriba inclús a la nostra.

Hegel és un filòsof complicat, amb idees molt abstractes i amb un llenguatge propi que el fa difícil de
comprendre. Però ha sigut molt influent en el pensament de l’estètica contemporània del segle XXI.
Hegel no va escriure exactament una obra sobre estètica, sinó que va donar molts cursos d’estètica i
els seus alumnes prengueren nota, i es feren una edició dels seus apunts després de la seua mort,
editats pòstumament, perquè no es trobaren els apunts que ell tenia.

No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad.
La idea principal del seu sistema per entendre la bellesa es la idea de l’esperit absolut. La idea és que
no hi ha realitat sense racionalitat, la realitat es una manifestació o exteriorització de la raó, una raó
general. La naturalesa mateixa és una manifestació de la racionalitat, encara que inconscient, per això
els processos naturals segueixen una ordre o unes lleis. Les lleis de la naturalesa són un reflex de la
racionalitat que està incita.

La raó és alinear-se o exterioritzar-se per mig de la naturalesa, i eixa exteriorització després ha de

tornar a fer-se auto-conscient o present a si mateix. Pren consciència en diferents graons. Primer pren
consciència en nosaltres, nosaltres som una pressa de consciència de l’esperit per mig del raonament,
nosaltres com a subjectes som plasmacions d’eixe esperit absolut. El següent pas, la raó és objectiva
no subjectiva, la raó objectiva és l’estructura o l’organització de la societat de tipus racional. El tercer
i últim punt és la plasmació de la raó absoluta, que és la veritat i que per a Hegel és la filosofia.

Reservados todos los derechos.

L’art té un paper molt important per a Hegel, que està dins d’aquest sistema, és a dir, l’art té un paper
en el sistema. I el que va fer Hegel fou reflexionar sobre quin és el paper de l’art al sistema. Per a Hegel
allò important de l’art és la manera de desenvolupar la raó mitjançant conceptes amb diferents
característiques. La raó està lligada per mig de conceptes amb diverses característiques. L’art per a
Hegel es una aparició sensible d’idees, das sinnliche, però és una cosa rara perquè per a Hegel com
per a nosaltres les idees és una cosa mental. L’art és una copia de segon nivell i a més a més l’art és
una copia que és mòbil , imperfecta, canviant que no té una permanència, com la idea. Però Hegel diu
que la idea en l’art apareix, en l’art les idees apareixen en allò sensible.

El que significa que una idea és faja sensible o perceptible és, de primeres, és la nostra relació amb el
sensible, per mitja d’una consciència que ella anomena sensible. És a dir, les nostres reaccions són
diferents a les d’altres animals, tenim una relació d’entendre els objectes sensible. El que ens
demostra l’art és que no tot el que veiem és reial, que hi ha una cosa més enllà de les aparences, i que
com diu Hegel les aparences no ho són tot. L’art té a veure amb els sentits i allò sensible es central,
però va més enllà del sensible, una noció central per a Hegel és la de superació, el que va fer l’art en
la seua reflexió és superar allò sensible.

Per a Hegel l’art que imita la natura no és tan bo o destacable, perquè el fet que l’art mostre que hi
ha una cosa més és el que fa més valuós l’art no imitatiu. Per a Hegel, quan ocorre açò és el que em
anat més enllà de la aparença que compartim amb els animals, que suposa l’aparició de la idea. En
l’obra d’art capem l’aparença i per darrere captem l’esperit, idea que hi ha una racionalitat darrere.
L’art supera la fal·làcia dels sentits, darrere de l’aparença hi ha una intel·ligència. El que lliga amb la
fantasia es la capacitat dels essers humans per crear imatges inventades o idees. La fantasia te una
mena d’instint creador i una mena de racionalitat, un element de consciència per crear i aportar a
l’esser humà, i un element d’inconsciència de crear sense referents.

La idea per a Hegel es la plasmació material o concreta del concepte que fa l’art, mentre que l’art és
la plasmació de les idees mitjançant la racionalitat i el sensible. Per a diferenciar-se l’esperit ha de
manifestar-se o exterioritzar-se per mig de les obres d’art. Açò dona una mirada històrica que mai

pàg. 3

¿Seis meses gratis en Netflix, Disney+, Spotify...? ¡Hazte cliente de BBVA!

a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-7631175
 havia donat cap altre autor de l’art. Per a Hegel el desenvolupament de l’Art li dona una estructura

No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad.
racional més enllà de la estructura lògica de Winckelmann, és el primer historiador d’art en donar-li
una estructura orgànica o natural al desenvolupament de l’art.

Hegel és el primer que s’adona que la raó es desenvolupa i ha d’exterioritzar-se per a existir amb les
obres d’art, on es desenvolupa per complet. Així l’art té una perspectiva històrica. És una estructura
racional per a l’art, aplegant més enllà de Winckelmann. La clau per a entendre la història de l’art ja
en la relació entre idees i característiques sensibles. L’art és el primer pas en el desenvolupament de
les idees i la raó de manera conscient, després de la natura. La clau per entendre la Història de l’Art
és comprendre que l’art es manifesta coma dialèctica, que l’intel·lecte sorgeix una lluita entre els
mitjans de plasmació i les idees.

En l’art el que diu Hegel és que en la lluita dels mitjans de plasmació i les idees sensible, fa dos
diferències. El primer art és l’art de l’orient, els pobles anteriors al grec, de l’antic Egipte, i el que més
destaca d’aquest art és l’arquitectònic. Llavors segons Hegel l’art primitiu o inicial tindria com a

Reservados todos los derechos.

manifestació l’arquitectura, però no acabaria de desenvolupar la manifestació de la idea. En segon
lloc, el segon moment seria el de Grècia, i concretament ell diu que és el moment de l’escultura. En
aquest art hi ha un equilibri entre idees i mitjans per plasmar les mateixes idees, equilibri entre les
idees particulars i el mig objectual.

I ja es passa directament a la modernitat, situant la pintura en una manifestació més abstracta. Encara
més ho fa la musica perquè deixa darrere l’espai, aquesta fica de manifest que no és una repetició
d’allò sensible. I per últim la poesia, que és l’art més elevat i apropat al pensament al no plasmar-se,
donat que la seua mediació és mínima. Però la poesia es queda curta, la superen les idees. De tots els
arts, seria la poesia l’art de l’època de Hegel. El que diu Hegel és que hi ha idees que no es poden
plasmar a través de l’art.

I ací ve la seua famosa teoria de la mort de l’art, perquè l’art no arriba a expressar les idees que són
massa complexes per representar-les amb el mig de l’art. I per tant després de l’art es passa a la religió,
i després de la religió a la filosofia. L’art a esgotat les seus possibilitats de representar idees, i ja no pot
plasmar-les, i l’únic que pot fer és copiar el mateix o eixir-se per fora, que no contribueixen al
desenvolupament de l’esperit. Després del segle XVIII segons Hegel, l’art s’ha esgotat i el que queda
són reflexions al voltant d’ell, i és la reflexió teòrica i la filosofia el que l’ha substituït. És més important
la reflexió que la materialitat de l’obra. En realitat el que hi ha és una intel·lectualització, és més
important en mesura que l’art humà és una manifestació racional conscient que es desenvolupa i pren
consciència, i es desplega. També perdura la idea que és millor l’art humà que l’art de la naturalesa,
perquè plasma de les idees de manera molt més explicita.

Després de Hegel una volta mort, els seus hereus es divideixen en dos .

Hi ha maneres de comprendre el món i a nosaltres mateixos, més enllà del coneixement: a través de
l’art i la religió. Interès no sols en la forma de l’art (com Kant) sinó també en el seu contingut o significat
i en el seu desenvolupament històric.

2. Història filosòfica de l’art (no entra, crec)

L’art ha passat per tres èpoques que són, alhora, tres formes artístiques fonamentals: art simbòlic, art
clàssic i art romàntic. És un narrativa històrica de la interdependència entre les formes d’expressió
artística i les concepcions del món.

Construcció històrica amb què Hegel integra de manera sistemàtica la filosofia de l’art en la filosofia
de la història. Evolució de la idea com a filosofia de la història de l’art.

pàg. 4

a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-7631175
 Model historiogràfic potent: evolució necessària en fases de l’art com a manifestació sensible de la
idea.

La idea cerca una expressió adequada de la seua essència sense trobar-la.

Art (o pre-art) oriental antic, de l’indi a l’egipci. Desacord entre forma i significació: és una mera cerca
de la forma per a un contingut encara indeterminat. Manifestació insuficient i vaga de la idea en

No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad.
formes inadequades. Primacia de l’arquitectura.

L’esperit desperta i troba expressió natural i adequada en la figura humana.

L’art grec es caracteritza per l’equilibri entre forma i contingut. Compenetració perfecta entre esperit
i manifestació sensible. L’home grec fou capaç d’expressar la seua religió, el seu esperit absolut, en
l’art. L’escultura grega.

L’esperit se supera i adquireix consciència de la seua naturalesa infinita.

L’art cristià es caracteritza per la interiorització, la subjectivitat infinita. Declivi de l’art: es devalua la
realitat sensible, es nega el món exterior. La idea dominarà i l’espiritualització serà completa. Primacia

Reservados todos los derechos.

successiva de la pintura, la música i la poesia (forma menys material i més elevada).

L’art evoluciona cap a la desmaterialització i, així, cap a la seua superació per una altra forma de
coneixement. L’art ja no compleix la funció d’altres èpoques...
“...el cas és que l’art ja no proporciona aquella satisfacció de les necessitats espirituals que els temps
i pobles antics buscaren i trobaren en ell; una satisfacció que, almenys respecte a la religió, estava
íntimament vinculada amb l’art.”
“...la forma de l’art ha deixat de ser la necessitat suprema de l’esperit.”

Hegel no parla estrictament de “la mort de l’art”, sinó del seu esgotament. No deixarà de fer-se art,
però sense que supose un avanç expressiu.

L’art ha arribat a una mena de final hegelià en el segle XX en perdre poder la claredat amb què certs
tipus d’objectes tenien un significat ontològic com a obres d’art. El pop art o l’art conceptual han fet
que les propietats visuals o perceptives no siguen suficients per a identificar els objectes artístics.

Aquestes pràctiques acaben amb el caràcter únic de l’objecte artístic, i amb el significat estètic de
l’acte de contemplar-lo. És un moment en el desplegament de la nostra autoconsciència: preservant
allò profund i vertader de l’art, ha convertit l’art en pur pensament. El significat de l’art s’ha traslladat
dels objectes artístics a la filosofia de l’art.

Hegel s’ocupà de la gran majoria d’aspectes de l’art. L’empresa sistemàtica de Hegel ha tingut pocs
seguidors o imitadors. La seua obra ha tingut una enorme influència de manera fragmentària. Gran
repercussió de la tesi del final de l’art. Influència molt gran en Heidegger, Gadamer, Adorno, Danto...

pàg. 5

¿Seis meses gratis en Netflix, Disney+, Spotify...? ¡Hazte cliente de BBVA!

a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-7631175
 L’objecte se situa en el centre, ja no Déu, manifesta la falta de creença religiosa. Naix a finals del s.
XVIII al cercle de Jena, que contrastaven l’art mou front al clàssica. És el moviment de trencament on
l’art ja no és un missatges que ens connecta amb la veritat, no obeeix a les lleis universals. El primer
romanticisme suposa un canvi lligat a ala pèrdua de sentit. Substituint a Déu en l’art apareix el
subjecte, el geni creador, que expressa emocions sense importància de les pròpies, la rellevància de
la sinceritat, expressar la vida i emocions del geni. Aquesta idea és essencialment romàntica i no es va
donar en períodes anteriors.

Altres tret important és el valor cognitiu de l’art, creant una veritat unint-se al món i la natura. La

No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad.
veritat ja no és abstracta, sinó que és creada per l’artista, qui l’imagina i el connecta amb el món.
Aquest coneixement es rebel·la mitjançant l’expressió de les emocions, per a transmetre-les als
espectadors. El geni creador és un geni ja que és una força natural que expressa la potencialitat del
món. En un principi és ell qui crea les normes i no es sotmet a cap. Aquesta concepció situa a l’artista
com a més important que l’obra. Les obres romàntiques mostraran progressivament més emocions,
mostrant ja no una realitat, sinó allò que vol mostrar l’artista, una experiència subjectiva. L’art no ha
acabat després de la mort de l’art, però s’ha produït un canvi.

Reservados todos los derechos.

pàg. 6

¿Seis meses gratis en Netflix, Disney+, Spotify...? ¡Hazte cliente de BBVA!

a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-7631175