KANT:

1. VIDA i OBRES DE KANT

Immanuel Kant va néixer l'any 1724 a la ciutat prussiana de Königsberg

(actualment Kaliningrad, a Rússia), al si d’una família modesta, protestant de
matís pietista (variant austera del luteranisme que combatia el dogmatisme). Fou
el quart d’onze germans; va estudiar al Collegium Fridericianum de 1732 a 1740,
on va aprendre llengües clàssiques i humanitats, bàsicament. A partir de 1740, a
la Universitat de la seva ciutat natal, cursà estudis de Filosofia, Ciències Naturals i
Matemàtiques. Estudià Leibniz i també Newton, el qual l’impressionà
enormement. A partir d’aquesta època ja no va viure amb la seva família, i es
guanyava la vida donant classes particulars a les cases de diverses famílies
acomodades. El 1755 obtingué per fi el doctorat i ingressa a la Universitat de
Königsberg com a Privatdozent —professor no numerari—, on donarà classes
durant 42 anys. Hi va ensenyar una mica de tot: matemàtiques, ciències naturals,
geografia física, antropologia, pedagogia, lògica, metafísica, ètica, teologia
natural, i fins i tot art de la fortificació i pirotècnia. Al poc del seu ingrés va soŀlicitar
un parell de cops —sense èxit— una càtedra fixa, primer de Matemàtiques i
Filosofia, després de Lògica i Metafísica. Finalment el 1770, després d’haver
rebutjat dues ofertes de les universitats de Jena i Erlangen per anar-hi a treballar
com a professor fix, va rebre la càtedra de Lògica i Metafísica de la Universitat de
Königsberg. Kant tenia 46 anys. Pensà fins i tot a casar-se, però finalment no ho
va fer, ni ho farà en tota la seva vida. Poc després abandonà el seu càrrec de
bibliotecari de la Biblioteca reial. L’any 1785 va publicar la seva primera obra de
contingut ètic, la Fonamentació de la metafísica dels costums. L'any següent fou
nomenat Rector de la Universitat de Königsberg, la qual cosa li va permetre el
luxe de comprar-se una casa pròpia. L'any 1789 va publicar la seva obra més
important, la Crítica de la Raó Pura, que tot i la seva gran extensió i complexitat
va ser rebuda amb gran admiració per la majoria de la inteŀlectualitat alemanya.
L'any 1798, però, als setanta quatre d’edat, Kant es jubila. A poc a poc es va
debilitant. Tot i que segueix escrivint, les obres d’aquesta època ja no tenen el
vigor d’èpoques anteriors. El 1800 va caure greument malalt, i va ser atès fins al
moment de la mort per una germana seva. El desembre de 1803 no pot escriure
ja ni el seu nom, va perdent progressivament l’ús de la paraula, la memòria i la
vista. Va morir el 12 de febrer de 1804, a l’edat de 80 anys. A la seva tomba es
gravaren unes paraules seves prou significatives: Dues coses omplen el meu
ànim sempre amb nova i creixent admiració i respecte: el cel estrellat damunt meu
i la llei moral dins meu. Kant era baixet, amb el pit enfonsat i amb un cap
excessivament gran per al seu cos; la seva salut fou sempre delicada. D’altra
banda, però, era agradable, tenia sentit de l’humor, li agradava tenir amics, era
conversador i curiós. Va tenir una gran enteresa moral; fou antimilitarista i
antixovinista, sempre oposat al nacionalisme prussià. Va simpatitzar amb la
Independència dels Estats Units i, sobretot, amb la Revolució Francesa. Diuen
que fins i tot un dia es va desviar del seu camí habitual cap a la Universitat per
atansar-se a un quiosc a comprar-hi el diari i rebre així més informació sobre els
esdeveniments! Va dur una vida molt reglamentada. Durant molts anys, de set a
deu del matí, alternava els cursos de filosofia amb l’antropologia i la geografia
física i, en ocasions, amb la física i les matemàtiques. No dictava cursos, sinó que
exposava lliurement. Es va guanyar l’estima dels seus conciutadans, pel seu
agradable tracte. La seva reputació va ser tan gran que a Alemanya, Polònia i
Lituània es va formar, cap a 1790, una indústria de copistes que reproduïa les
exposicions orals de Kant. El seus escrits van cridar tant l’atenció, fins i tot durant
la seva vida, que quan va morir ja s’havien publicat més de tres mil obres
comentant la seva filosofia. És difícil escriure la història de la vida de Kant, car ell
no va tenir ni vida ni història; va viure una vida cèlibe, mecànicament organitzada i
gairebé abstreta, en un apartat carreró de Königsberg. Dubto molt que el gran
rellotge de la catedral hagués acomplert la seva tasca visible amb menys passió i
regularitat que el seu compatriota Immanuel Kant. Llevar-se, esmorzar, escriure,
donar la seva càtedra, menjar, passejar, tot tenia la seva hora fixa, i els veïns
sabien amb exactitud que eren dos quarts en punt de tres quan Kant, amb frac
gris i jonc espanyol a la mà, sortia de casa seva i s’encaminava vers la curta
avinguda dels tiŀlers, la qual, en record d’ell, es diu avui Avinguda del Filòsof. I si
el temps no era gaire bo es podia veure, darrere el filòsof, el seu vell criat Lampe,
el qual, preocupat pel seu senyor, anava amb el paraigua obert, com una imatge
de la Providència. E. Heine, Alemanya. Jo he tingut la felicitat de conèixer un
filòsof que va ser el meu mestre. El seu front espaiós, fet per al pensament, era la
seu d’una impertorbable serenitat i alegria; sempre tenia a punt la broma,
l’agudesa i l’humorisme, i la seva erudita lliçó oferia sempre l’aspecte més divertit.
Tot ho valorava i tot ho referia a un coneixement sense prejudicis de la natura i al
valor moral dels homes. La història dels homes, els pobles i la naturalesa, la
doctrina de la naturalesa, les matemàtiques i l’experiència, eren les fonts que
donaven vida a la seva lliçó i a la seva conversa. Res que fos digne de ser
conegut no li era indiferent, cap càbala, cap secta, cap prejudici, cap nom de fama
no tenia per a ell la menor importància davant l’increment i esclariment de la
veritat. Animava i obligava dolçament a pensar per un mateix; el despotisme era
aliè al seu esperit. Aquest home, a qui jo anomeno amb el més gran dels
agraïments i les veneracions, és Immanuel Kant; la seva imatge és sempre davant
els meus ulls. Herder, Cartes per a l’educació de la Humanitat.

2. INTRODUCCIÓ A L'ÈTICA KANTIANA. CONCEPTES BÀSICS.

A la seva obra més important, Crítica de la Raó pura (1781), Kant es va proposar
donar resposta a la pregunta: què puc conèixer? És a dir, quins són els límits del
meu coneixement? Un cop resolt aquest tema, Kant es planteja la segona gran
pregunta del seu sistema filosòfic: què he de fer? És a dir, com he d'actuar, i
quines són les condicions que fan possible la decisió moral, i que fan que jo pugui
prendre partit lliurement per una opció o per una altra. Així doncs, la reflexió ètica
esdevé el segon gran tema de la filosofia de Kant. Ell va escriure dues obres per
exposar la seva teoria ètica: - Fonamentació de la Metafísica dels Costums (1785)
- Crítica de la Raó Pràctica (1788)

a) Crítica a les ètiques materials

L'ètica kantiana planteja una gran novetat respecte de les ètiques anteriors. De
fet, totes aquestes ètiques antigues (la d'Aristòtil, la d'Epicur o l'ètica cristiana, per
exemple), com també alguna que vindrà posteriorment, com la de Mill, són el que
Kant qualifica com a ètiques materials. Són ètiques plenes de contingut, de
manaments concrets o d'objectius concrets a assolir. Són guies morals que
consideren que la bondat o maldat de la conducta humana depèn de quelcom que
es considera un Bé Suprem (la felicitat, el plaer, la salvació de l'ànima); i per
assolir aquest gran objectiu, ens diuen què hem de fer: sigues compassiu i humil,
renuncia a les preocupacions innecessàries, santifica les festes religioses, tria
sempre l'opció que et doni més plaer, porta una vida austera, etc. En altres
paraules, són ètiques empíriques, basades en l'experiència, en fets a posteriori.
Així, per exemple, si estem habituats a veure que la majoria de nosaltres cerquem
el plaer i tendim a evitar el dolor (això és un fet, ho estem veient contínuament),
acabarem arribant a la conclusió que cercar el plaer, per a mi o per als altres, és
un acte moralment bo; en canvi, provocar dolor, especialment si li faig a una altra
persona, és moralment dolent. Les ètiques materials imposen uns criteris
d'actuació que són sempre hipotètics o condicionals (els quals per a Kant, com
veurem més endavant, no són vàlids). Tenen sempre el següent aspecte: si vols
B, fes A. Si vols aprovar, estudia; si vols que et tractin bé, tracta bé les altres
persones. Aquests criteris, com veiem, no són universals: només has d'actuar així
si vols assolir l'objectiu; si tu no tens aquest objectiu, aleshores no cal que actuïs
així. Kant anomena aquests criteris imperatius hipotètics, i mai, segons ell, podem
constituir una ètica correcta basant-nos en aquesta mena d'imperatius.

b) La proposta kantiana:
una ètica formal... Davant d'aquestes ètiques materials, Kant té molt clar que una
ètica correcta ha de ser una ètica formal, formulada amb uns imperatius que
siguin universals i independents d'objectius concrets i de l'experiència. Es diu
ètica formal perquè només ens indica la forma, la manera com hauríem d'actuar,
no els actes concrets que hauríem de fer. Així, per exemple, l'imperatiu "Sigues
generós amb els altres" no et diu què has de fer en concret (regalar diners? fer
favors?), sinó quina màxima ha d'inspirar els teus actes, siguin els que siguin. No
ens hem de fixar, per tant, en com es comporta la gent (a posteriori, valoracions
posteriors a l'experiència), sinó en com s'hauria de comportar (a priori, previ a
l'experiència). L'ètica de Kant serà, per tant, clarament racionalista, ja que es basa
en la raó, no en l'experiència. La raó em diu, abans d'actuar (a priori), que aquest
comportament és correcte, i per tant així és com hauré d'actuar. Seguint amb
l'exemple anterior, la raó m'ordena que sigui generós, no pas perquè amb això
aconsegueixi cap benefici particular, sinó perquè la meva raó considera que
aquest és el millor principi d'actuació que puc tenir.
c) ... i autònoma
Kant critica també les ètiques materials tradicionals, perquè diu que no són
autònomes, sinó que són heterònomes, és a dir, que vénen donades o imposades
des de fora, per una altra persona, una institució o un llibre sagrat (el prefix
hetero- en grec significa altre), o bé simplement pel fet de voler un premi i evitar
un càstig. Per exemple, si em comporto bé perquè no vull que em castiguin, o si
ajudo en les tasques de casa per aconseguir que el cap de setmana em deixin
sortir, o si tinc un comportament humil perquè em crec que així salvaré la meva
ànima, el meu criteri moral no surt de mi mateix, per pròpia convicció, sinó que
actuo així guiat per alguna idea o estímul exterior a mi (el premi, la salvació de
l'ànima,...). Això per a Kant tampoc no pot constituir una ètica correcta i
universalment vàlida. L'ètica, doncs, ha de ser autònoma. La manera correcta
d'actuar ha de sortir de mi, de la meva raó, de la meva pròpia voluntat, de manera
natural i gairebé instintiva. Per exemple, jo m'ofereixo a ajudar una companya de
classe a preparar l'examen de Matemàtiques de demà, no pas per mirar d'assolir
algun objectiu egoista, sinó perquè la meva raó m'està indicant que aquesta és la
manera correcta d'actuar. En resum, l'ètica que proposa Kant és autònoma i
formal: - autònoma perquè la norma moral no ha de dependre de cap principi
extern sinó d'ella mateixa. La persona troba la norma moral dintre seu com a
constitutiu essencial. - formal perquè no diu què s'ha de fer sinó la forma com cal
obrar.

3. LA BONA VOLUNTAT COM A PRINCIPI DEL DEURE

Com hem indicat al capítol anterior, la primera obra en què Kant exposa
sistemàticament la seva teoria ètica és la Fonamentació de la Metafísica dels
Costums, publicada el 1785. L'obra comença amb una frase molt coneguda i molt
citada: És impossible imaginar-se res, dins o fora del món, que pugui ser qualificat
com absolutament bo, excepte una bona voluntat. Kant comença l'anàlisi de la
moralitat afirmant que l'única cosa realment bona sense cap mena de restriccions
és la bona voluntat. ¿I què és la bona voluntat? És la voluntat d'actuar per deure.
¿I què és el deure? És la necessitat de realitzar una acció per respecte a una llei
moral, és a dir, en virtut d'una màxima que determina a obeir una llei. Anem a
pams. En relació al tema del "deure", diu Kant que una persona no ha de procedir
per inclinació (cercant la satisfacció d'un fi) sinó simplement per "deure". Per
exemple, un acte pot semblar bo (per exemple, ajudar la mare o el pare a fer una
feina de la casa) però pot encobrir un objectiu egoista (fer-ho amb la intenció que
el cap de setmana et deixin sortir més estona de l'habitual). Per a Kant, obrar bé
no és perseguir un objectiu, sinó simplement actuar per deure, sense tenir cap
circumstància. Tal com diu ell mateix, una acció feta per deure té el seu valor
moral, no en el propòsit que es vol assolir, sinó en la màxima per la qual es regeix
aquesta acció; no depèn, doncs, de la realitat de l'objecte de l'acció, sinó només
del principi del voler. Obrar bé és respectar una llei moral, no perseguir determinat
fi considerat bo: "el deure és la necessitat d'una acció per respecte a la llei", diu
Kant. A la Fonamentació de la Metafísica dels Costums, Kant vol argumentar que
una moral no s'ha de fonamentar en l'experiència sinó en principis a priori (és a
dir, previs i independents de l'experiència). Aquesta és la veritable moral, per a
Kant. Per a ell no obra bé qui actua d'acord a situacions o circumstàncies
contingents de l'experiència (per exemple, per conveniència). I sí obra bé qui
actua d'acord a principis pràctics que es troben a la nostra raó a priori, és a dir
independentment de l'experiència. Per tant, la llei moral cal que derivi de la pròpia
voluntat. Només així serà una ètica racional i autònoma. Per això Kant ha
començat dient que el que és bo o dolent no són els nostres actes sinó la mateixa
voluntat. Només la voluntat és bona: fins i tot podem fer actes "bons" però moguts
per una mala voluntat. O sigui que el que interessa és la bona voluntat més que
l'acte mateix. Diu Kant: "la bona voluntat no és bona pel que efectuï o realitzi, no
és bona perquè arribi a algun fi que ens hàgim proposat; és bona només pel voler,
és a dir, és bona en si mateixa". O sigui, no interessa el què sinó el com: no
interessa quin fi perseguim amb els nostres actes, sinó com busquem
aconseguir-ho, i això últim es pot fer amb mala voluntat o amb bona voluntat.
Posem-ne un bon exemple: dues amigues, la Laia i la Queralt, s'apunten com a
voluntàries per ajudar en un campament de refugiats que fugen del seu país en
guerra. Hi dediquen el seu mes de vacances, sense cobrar res per la feina que
fan. Han fet una bona acció, sembla indubtable. Però mentre la Laia no ho ha
comentat amb ningú ni s'hi ha fet cap foto, la Queralt portava mesos anunciant-ho
a tots els seus amics, s'hi ha fet moltes fotos, les ha publicades a les xarxes
socials i ha inclòs l'experiència al seu currículum, amb l'esperança que li "doni
punts" per aconseguir una bona feina. Vistes així, és evident que les valoracions
morals de l'acció de cadascuna no poden ser les mateixes. La màxima que ha
empès una i altra a obrar com ho han fet és ben diferent en cada cas: la Laia ha
obrat per consciència, per bona voluntat, perquè ho considerava una obligació
moral, mentre que la Queralt ho ha fet per aconseguir un objectiu més personal (i
egoista?). Tot això porta a qualificar l'ètica de Kant com a deontològica, perquè és
una ètica basada en el concepte de deure (deon- en grec significa deure,
obligació), a diferència de la majoria de teories ètiques anteriors (i alguna de
posterior, com la de Mill) que se solen qualificar com a teleològiques, ja que
sempre cerquen un fi, un objectiu (telos en grec vol dir finalitat, objectiu), i a partir
d'aquest objectiu qualifiquen els actes humans com a bons o com a dolents. Per
tant, ja veiem que l'ètica kantiana està buida de contingut. El deure serà el criteri
bàsic per distingir una bona acció d'una acció dolenta. Jo actuo correctament
només quan actuo per pur i simple respecte al deure. Però què és el deure? I què
és obrar per deure? El deure és aquell impuls interior que em fa actuar per
respecte a una màxima, una llei moral. No hi ha un objectiu, un fi concret a assolir,
sinó un respecte total a la màxima moral que em mou a actuar, una màxima que,
com veurem a continuació, jo he de voler que es converteixi en llei moral
universal. Amb un exemple ho veurem més clar. Estic assegut/da a l'autobús i
veig que hi entra una dona embarassada, i no queda cap seient lliure. El sentit del
meu deure moral m'empeny a aixecar-me i deixar-li el seient. Per què? No hi ha
un perquè, no hi ha cap objectiu: és el meu deure, és la meva màxima moral que
em diu "aixeca't i deixa-li a ella el seient". En canvi, si jo li cedeixo el seient per tal
que la gent que ho veu tingui una bona imatge de mi, aleshores ja no he obrat per
deure, sinó per interès (donar una bona imatge davant la gent), i això li restaria al
meu acte tot el seu color positiu. Sí que seria una bona acció, però fruit d'un
plantejament ètic pobre i egoista.

4. ELS IMPERATIUS MORALS

a) Hipotètics o categòrics?
Tota moral té uns principis pràctics d'acció (fes x, no facis z, etc.), ha de tenir
alguna proposició que impliqui obligació. D'aquestes proposicions que ens
"obliguen" Kant en diu imperatius. Totes les morals tenen en comú judicis
imperatius. Podem parlar, però, de dos tipus d'imperatius:

hipotètic: suposa una condició, no obliga sempre, només en el cas que vulguis
obtenir quelcom determinat. Per exemple, "si vols aprovar, has d'estudiar", "si vols
que et tractin bé, tracta bé als altres", etc.

categòric: obliga absolutament, no està sotmès a cap condició i, per tant, cal
complir-lo sempre. Per exemple, "estima els altres", "mai no diguis mentides", etc.

Tothom ha de confessar que una llei, per valer moralment és a dir, com a
fonament d'una obligació- ha d'anar acompanyada d'una necessitat
(=obligatorietat) absoluta; que una ordre com "no has de mentir" no té validesa
limitada només a algunes persones, com si altres éssers racionals s'en poguessin
desentendre. I el mateix passa amb la resta de lleis pròpiament morals; que, per
tant, el fonament de l'obligació no cal cercar-lo en la naturalesa de l'ésser humà o
en les circumstàncies de l'Univers on està ficat, sinó a priori, exclusivament en
conceptes de la raó pura.

La llei moral que inspira les màximes del nostre obrar val per a tot ésser racional.
D'aquí que la llei aparegui com un manament de la raó que determina la voluntat.
S'anomena imperatiu. Kant, com hem vist, en distingeix. dues classes: hipotètics i
categorics. D'aquests dos tipus, els hipotètics no poden constituir mai la moralitat,
ja que no expressen un model d'actuació necessari i universal: has de fer una
cosa, només si vols aconseguir un objectiu. Si no, no cal que la facis. Aquest tipus
d'imperatius per a Kant no poden constituir una veritable moral.

L'ideal moral ha d'estar, doncs, format per imperatius categòrics, és a dir, per
manaments que ordenen l'acció o l'omissió d'un acte sense condició, és a dir,
sense que aquest acte sigui considerat com un mitjà. L'imperatiu categóric és
rigorós i no dóna opció a cap tria, sorgeix de la meva pròpia voluntat i s'imposa
com a proposició a priori, (és a dir, no fonamentada en l'experiència). L'imperatiu
Categòric no em diu mai "si vols B, fes A", sinó que sempre em dirà "fes A". I per
què he de fer A? Doncs perquè sí, perquè és el meu deure, no hi ha un motiu, un
perquè, un objectiu. He de fer A i punt.

Amb un bon exemple ho veurem més clar:

-Sigues amable amb la gent.

-Per què he de ser amable? Què en trec?

-No n'has de treure res, sigues amable amb la gent perquè és la teva obligació
moral.

-I si els altres no són amables amb mi?

-No té res a veure que els altres no ho siguin amb tu, has de ser amable

perquè és la manera correcta de comportar-se i, per tant, és el teu deure. Els teus
actes no poden dependre del que facin els altres, el teu deure moral és fer el que
creus que és correcte. I fer-ho sempre.

La llei moral no ha de tenir un fi determinat, només cal conformitat entre l'acció i la

llei. Per exemple, mentir per conveniència no pot valer com a llei universal, perquè
portaria conflictes entre les persones. Davant la pregunta, doncs, de si podem
mentir per conveniència, haurem de respondre que no, ja que si la màxima de la
nostra voluntat digués que sí, el món seria un caos. És evident que no podem fer
de la nostra mentida una llei que serveixi per a tothom.

b) L'Imperatiu Categòric

El concepte d'imperatiu categòric és l'aportació més important de l'ètica de Kant. I

és que les ètiques anteriors a ell actuen com si només hi hagués imperatius
hipotètics, i per això es diuen també "ètiques teleològiques", ja que assenyalen el
fi últim i estableixen els mitjans concrets per assolir-lo.

Kant fa servir tres maneres per enunciar l'essència de l'Imperatiu Categòric. Són
les següents:

1. Obra de tal manera que la máxima de la teva voluntat pugui valer

com a principi d'una legislació universal.

No és una norma concreta, com veiem, no em diu què he de fer o qué no he de
fer, sinó que em diu com han de ser o que han de tenir en compte totes les
normes morals que han de guiar les meves accions. Segons aquest enunciat,
l'objecte de l'imperatiu categoric no és altre que el de ser universal; és a dir, he
d'obrar sempre segons una máxima que jo desitgi que esdevingui una llei
universal, he de desitjar que tothom actuï d'acord amb la mateixa maxima, sempre
i a tot arreu. No és qüestió de fer del meu judici una llei universal, sinó de fer
meva una màxima només perquè hi veig que pot ser universal. Si veig clarament
que seria desitjable que tothom apliqués aquesta màxima als seus actes,
aleshores concloc que la máxima és bona i, per tant, l'aplicaré sempre.

Reprenent l'exemple anterior (sigues amable amb la gent), jo no

només em sento obligat moralment a actuar així sempre i amb tothom, sinó que a
més vull, desitjo, que tothom tingui el mateix criteri a l'hora d'obrar, desitjo que
tothom sigui sempre amable amb els altres.

El problema que es presenta ara és esbrinar quina és aquesta famosa llei que fa
que, si la respectem, puguem dir que la nostra voluntat és bona en forma absoluta
i sense restriccions. Aquesta llei diu el següent: "he de obrar sempre de manera
tal que la meva màxima s'hagi de convertir en llei universal". Per exemple, si jo
faig una promesa que sé que no compliré, i vull saber si això està bé o no
moralment parlant, m'he de preguntar què passaria (llei universal) si tothom fes el
mateix? Passaria que ningú no creuria ningú, i llavors el meu obrar d'aquesta
manera seria inútil, ridicul. Concloc per tant que vaig obrar malament. Segons
Kant, per tant, jo el que m'he de preguntar és això: "¿puc voler que la meva
màxima es converteixi en llei universal? Si no és així, és una màxima reprovable, i
no per algun perjudici que pugui ocasionar-me a mi o a un altre, sinó perquè no
pot convenir, com a principi, en una legislació universal possible".

Un individu es veu empès per la necessitat a demanar que li prestin diners. Ell sap
molt bé que no podrà tornar-los però també veu que no li prestaran res si no
promet fermament de tornar-ho en un temps determinat...La màxima de la seva
acció s'expressaria aixi: "Quan cregui que necessito diners, els demanaré prestats
i prometré tornar-los, encara que sàpiga que no ho faré mai "... És just?... Què
passaria si la meva máxima esdevingués una llei universal? Aquí veig tot seguit
que mai no podrà valer com a llei universal. "

En suma, la voluntat és bona quan es regeix per una màxima que, en ser
transformada en llei universal, no pot mai contradir-se (recordem l'exemple
anterior de la promesa que sé que no compliré). Consegüentment la voluntat no
depèn de fins, inclinacions cap a les quals tendir, no depèn de lleis alienes a ella,
és a dir, no és heteronoma. És autònoma ja que es regeix per la seva pròpia llei,
que és el principi universal autoimposat.
 2. Actua de tal manera que mai no prenguis la humanitat ni en tu ni en els altres
com un mitjà sinó com un fi.

El respecte a la raó implica el respecte a l'ésser humà. D'aquí s'originarà el

principi d'autonomia moral: la persona, l'ésser racional, sempre és un fi en si
mateix, mai un mitjà per assolir algun benefici o objectiu. L'imperatiu categoric, per
tant, val tant per als deures amb un mateix com per als deures amb els altres. Per
exemple, si dono una almoina a un captaire perquè vull que tothom em vegi
mentre ho faig i pensin que sóc una persona compassiva i generosa, estic obrant
malament, ja que estic fent servir una altra persona (el captaire) per assolir un
determinat fi (que els altres tinguin de mi una millor opinió).

Tracta una altra persona com un fi és dignificar-la, tractar-la com a persona,

mentre que si la faig servir com un mitjà, l'estic convertint en un objecte, com una
cosa que faig servir per assolir un benefici. L'ésser humà no és ni pot ser mai una
mercaderia: té dignitat, no preu. No és ni ha de ser mai objecte de compra-venda.

Per exemple: "no mataràs", no pas perquè ho diguin els 10 Manaments o el Codi
Penal del meu país, sinó perquè no és propi de persones treure-li la vida a un
altre..

3. Obra com si per mitjà de les teves màximes fossis sempre un membre
legislador en un regne universal dels fins.

Aquesta és la darrera formulació que fa Kant de l'Imperatiu Categòric, i com veiem

ve a ser com un combinat dels dos anteriors. He d'actuar sempre com si els meus
criteris d'actuació (les meves màximes) les volgués fer servir en un hipotètic regne
del qual jo en seria el màxim governant i legislador. En altres paraules, m'he
d'imaginar que sóc la persona que redacta les lleis d'un país imaginari. Com que
sóc una persona de bé, redactaré les millors lleis possibles per tal que el país
funcioni a la perfecció; doncs precisament aquestes lleis són les que han de guiar
la meva actuació quotidiana amb les persones que m'envolten. Seré solidari,
pagaré els impostos que em pertoquen, seré amable i generós; en definitiva,
tractaré els altres tal com a mi m'agradaria que em tractessin.

c) Els postulats de la Raó Práctica

Kant afirma que la Raó Pràctica (la que regeix el meu obrar quotidià) requereix
una sèrie de postulats, sense els quals no seria possible fer cap mena de reflexió
ética. Recordem que un postulat és una proposició no demostrable, però que cal
pressuposar, en aquest cas com a condició de la moral. Kant parla de tres
postulats bàsics:
a) La Llibertat humana. L'exigència moral d'obrar per respecte al deure
pressuposa la Llibertat. Si l'ésser humà no fos lliure, la moralitat no tindria cap
sentit. No se'm pot culpar ni responsabilitzar de res si no he tingut llibertat
d'actuació. Per exemple, jo he pogut triar lliurement entre copiar o no copiar en un
examen, i he triat copiar;

m'han enxampat, per tant hauré de pagar per la meva mala acció.

b) La immortalitat de l'ànima. La raó ens ordena aspirar a la virtut, és a dir, a

l'acord entre la meva actuació i la meva llei moral. Aquest acord, aquesta
identificació total és gairebé impossible d'assolir en aquesta vida (no som
màquines, fem el que podem,...); per tant, cal pressuposar que l'ànima humana ha
de ser immortal per tal de poder assolir aquest objectiu, que aquí és impossible,
en

una altra vida. c) L'existència de Déu. La diferència evident entre el ser i l'haver de
ser (entre la realitat i el que hauria de ser, entre com som les coses i com haurien
de ser), exigeix l'existència de Déu com a ideal, com a mirall que ens ha de servir
per millorar-nos com a persones. Hem de creure en l'existència de Déu, per tal
que l'acció moral tingui sentit.

MILL:

CONTEXT HISTÒRIC I CULTURAL. EL SEGLE XIX DE MILL

En la darrera part del curs estudiarem dos autors gairebé contemporanis, ja que tots dos
van viure al segle XIX: un anglès, Mill, i un alemany, Nietzsche. El rerefons històric,
doncs, és gairebé el mateix en tots dos, i tot i que els seus interessos intellectuals són
radicalment diferents, mirarem de destacar tots aquells aspectes que configuren el
context cultural del segle XIX i que són més o menys comuns a tots dos.

Mill va escriure les seves principals obres pels volts de 1860, que era un moment ple de
convulsions i revolucions arreu d'Europa. En qüestió d'un parell de generacions la
Revolució Industrial havia canviat d'una forma rapidíssima i traumática la manera de
produir, d'organitzar-se, de viure i de pensar de la major part del continent europeu; i com
que la majoria de governs no estaven preparats per assumir aquests canvis amb la
mateixa celeritat, l'experiència va ser molt dolorosa per a bona part de la població
europea. Per tot arreu se succeïren revolucions de caire liberal, en demanda de drets i
llibertats per als ciutadans (per exemple, les de 1830 o 1848); algunes van tenir un cert
èxit, d'altres (la majoria) van ser aixafades una vegada i una altra per uns governs que
encara no havien assumit ni de bon tros l'essència de la Revolució Francesa: "Liberté,
Égalité, Fraternité». Malgrat tot, es pot dir que el concepte de Llibertat començava ja a
estar present tant en els lemes de totes les revolucions, com també en les reflexions
d'escriptors i intellectuals de l'època, fins al punt que el camí cap a la Llibertat semblava ja
del tot irreversible.
Enmig d'aquest panorama va anar sorgint la nova societat industrial, així com l'economia
empresarial i el lliure mercat. La burgesia tirava amb força del carro del progrés
econòmic, tot i que en el seu impuls arrossegava la població obrera cap una situació
d'explotació i misèria cada cop més insostenible. La classe obrera, la filla pobra de la
Revolució Industrial, suportà durant les primeres dècades de Capitalisme unes condicions
laborals i de vida realment esfereïdores. A les fàbriques i les mines hi treballaven fins i tot
els nens i nenes a partir dels vuit anys. Ho feien la major part del dia, en jornades laborals
d'entre catorze i setze hores diàries, sense cap tipus de mesura higiènica o de seguretat,
per un salari miserable que tot just donava per alimentar el propi treballador (no la seva
familia) I, evidentment, sense cap mena d'ajut o subsidi per malaltia, invalidesa o vellesa.
Treballaven tots els dies de la setmana, sense vacances. El Liberalisme s'aplicava
plenament en el món laboral, ja que es considerava que en un acord privat entre
l'empresari i el treballador l'Estat no havia d'intervenir per res. Això va provocar tota mena
d'abusos per part de molts empresaris, que contractaven i despatxaven a qui volien i
quan volien, o canviaven a voluntat el sou o les condicions laborals dels treballadors,
sense haver de donar explicacions a ningú. Revolució liberal de 1848 a França

Però un sistema com el Capitalisme, l'essència del qual són la propietat privada i la
llibertat (de producció, de preus, de sous, de contractar i acomiadar, de fer la
competència, etc), demanava a crits la implantació d'un sistema polític també liberal, que
donés cobertura legal als seus principis bàsics. És en aquest context que cal entendre
obres com "Sobre la Llibertat", de John Stuart Mill, on es demana de manera clara i
decidida que els governs adoptin els principis bàsics del Liberalisme: protecció de la
iniciativa privada, defensa de la llibertat individual i apologia de la tolerància vers actituds i
costums que no representen cap perjudici per a la societat.

A partir de 1848 també es van generalitzar les demandes favorables al sufragi universal i
a la participació de la dona a l'hora de votar en les eleccions democràtiques. Comencen a
aparèixer un bon grapat d'associacions feministes i defensores dels drets de les dones i
dels nenes (absolutament desprotegits per la legislació de l'època a tots els països
europeus). El propi Mill va ser també un gran defensor (i no en va ser l'únic) del dret de la
dona no només a votar sinó també a accedir a l'educació, a la cultura i a prendre
lliurement totes les decisions que haguessin d'afectar la seva pròpia vida. Sens dubte la
batalla va ser llarga, perquè fins a ben entrat el segle XX (en concret l'any 1918) el govern
britànic no va autoritzar el vot de les dones, tot i que feia moltes dècades que les
explotava en el treball industrial en unes condicions sovint més miserables que les dels
homes.

A mitjans del XIX, per tant, ja veiem que va tenir lloc una forta onada revolucionària arreu
d'Europa. En alguns països, l'Absolutisme va haver de cedir davant els atacs de la
burgesia radical, recolzada pel proletariat. Però el resultat d'aquestes revoltes va ser força
desigual, i en la majoria de casos, com per exemple a França, les monarquies tradicionals
van acabar refent-se i recuperant el poder perdut. S'inicia, doncs, un periode en què el
moviment obrer comença a organitzar-se a tots els nivells. L'any 1864 es funda a Londres
la primera Associació Internacional de Treballadors (AIT), amb l'objectiu d'impulsar la
lluita obrera per la millora de les seves condicions de treball i de vida.
Un dels fets que més va commocionar la societat europea de mitjans del XIX va ser la
publicació l'any 1859, per part de Charles Darwin, de "L'origen de les espècies". A partir
d'aquesta publicació es van començar a posar sobre la taula tot un seguit de dades,
fòssils, proves i estudis seriosos que contradeien de forma clara i rotunda tot el que
l'Església havia defensat sempre sobre l'origen de l'Univers, de la vida, dels éssers vius i
de l'home. La commoció que s'hi va derivar fou enorme, ja que es plantejava per primera
vegada que l'ésser humà no és l'elegit de Déu, sinó un animal més, potser el més
afortunat dins la cursa evolutiva, però al cap i a la fi només això, un animal. De confirmar-
se la teoria de Darwin, la religió quedaria tocada de mort, al menys la religió entesa com a
lectura literal de la Biblia, que era com s'entenia en aquella època. Per això, uns i altres.
van esforçar-se a confeccionar bons arguments per defensar les seves tesis. Però més
enllà de qui va resultar vencedor d'aquest debat, es pot afirmar que tot plegat va servir
per encetar el primer gran debat ideològic de l'època contemporània.

Però aquest tret intellectual no és pas l'única característica del segle; la majoria dels
autors del XIX tenen en comú un cert afany de crítica i de denúncia. Per primer cop a la
historia comencen a sentir-se veus que critiquen i denuncien obertament els governants,
els empresaris, l'Església i el que calgui; en definitiva, tot allò que comporta injustícia,
explotació o irracionalitat. Com veurem, Marx, Freud i Nietzsche seran anomenats els
filosofs de la sospita i la denúncia, ja que amb les seves tesis defensen idees noves i
revolucionàries, amb les quals s'enfronten a bona part de la societat del seu temps.

6. VIDA I OBRES DE JOHN STUART MILL

John Stuart Mill va néixer a Londres el 20 de maig de l'any 1806. Ell va ser el primer d'una
familia de vuit germans. El seu pare, l'escocès James Mill, es va fer càrrec personalment
de la seva educació, i el va sotmetre personalment a un sistema educatiu molt dur i
exigent. Als 3 anys ja va aprendre grec clàssic, i entre els 3 i els 7 anys va llegir bona part
dels clàssics grecs en la seva llengua original: Herodot, Xenofon, Llucià i part de les obres
de Plató. A partir dels 4 anys va començar a rebre també lliçons d'Aritmètica. El
complement d'aquestes dues matèries van ser les lectures de grans historiadors britànics,
com Gibbon o el propi Hume.

Als 8 anys va començar a estudiar llatí, i va llegir Virgili, Horaci, Ovidi, Ciceró i altres
grans clàssics llatins. Amb 10 anys ja dominava les matemàtiques, la física i la química
del seu temps. Durant les hores de "descans" passejava amb el seu pare i discutien sobre
política, filosofia o temes d'actualitat social.

Amb 14 anys va anar a estudiar a França durant dos anys. En tornar va completar la seva
formació amb un parell d'anys d'estudis de filosofia i dret. Amb setze anys ja va fundar
una societat cultural, i durant la seva joventut va collaborar en diaris, va dirigir
publicacions i també amb 16 anys va començar a treballar a la Companyia de les Indies
Orientals, on va treballar fins a la jubilació.

Però aquesta "perfecció" intel·lectual havia de tenir per força un contrapunt en el vessant
personal i afectiu. Als 20 anys va patir una forta depressió, que va durar un any. Quan
tenia 25 anys, va començar una relació sentimental amb una dona casada, Harriet Taylor,
dos anys més jove que ell. Aquesta relació va durar vint anys, durant els quals la precăria
salut de Harriet (patia tuberculosi), l'obligava a viatjar sovint a la recerca de metges,
balnearis i climes més benignes. Mill l'acompanyava sovint en aquests viatges. Finalment
el mariet de harriet, John Taylor, va morir de cancer l'any 1849, i al cap de dos anys, el
1851, Mill i Harriet es van poder casar.

Durant els períodes en què la tuberculosi els concedia una certa treva, escrivien junts
obres i articles de tota mena de temes: politica, história, filosofia, feminisme,... Ella era
una dona molt culta i sensible, que va exercir en Mill i en les seves obres una gran
influència.

Harriet Taylor El matrimoni va durar només 7 anys, ja que ella va morir el 1858, a la ciutat
francesa d'Avinyó. Mill va comprar llavors una finca a prop d'Avinyó, on era enterrada la
seva dona, i allà va viure la major part de la resta de la seva vida, dedicat gairebé en
exclusiva a la seva feina intellectual. En aquest periode va escriure les seves obres més
importants i conegudes: "Sobre la Llibertat (1859) i "L'Utilitarisme" (1863).

Va ser durant tota la seva vida el lider indiscutible del moviment utilitarista i del liberalisme
radical, i durant el seu període com a parlamentari va recolzar la inclusió de les dones en
el dret a vot (cosa impensable en aquella època). Finalment va morir el 7 de maig de
1873, però no de tuberculosi, sinó d'erisipela, una infecció de la pell. Tenia 66 anys. Va
ser enterrat al costat de la seva dona, al cementiri de Saint-Varan, a Avinyó.

7. L'UTILITARISME

John Stuart Mill és el més típic representant d'una manera de pensar anomenada
Utilitarisme, el pare de la qual va ser en Jeremy Bentham, un bon amic de la familia Mill.
La idea de fons no és pas nova, ja que recorda molt alguns aspectes del relativisme moral
dels sofistes, d'Epicur o de Hume, per exemple; però en mans dels filòsofs britànics del
XIX té, com veurem, unes altres connotacions. El propi terme "utilitarisme" (en anglès
"Utilitarianism") va ser una invenció del propi Mill, tot i que el seu significat ja l'havia
plasmat en Jeremy Bentham, però referint-se només al "Principi d'utilitat" de les accions
humanes.

Mill primer va publicar l'obra "Utilitarianism" l'any 1861 en forma d'articles separats en tres
números de la revista Fraser's Magazine, i després com a volum conjunt l'any 1863. Tenía
57 anys; en feia cinc que la seva dona havia mort, i va aprofitar la tranquil·litat de la seva
vida a la finca d'Avinyó per posar ordre a uns escrits que ja havia esbossat feia molts
anys però que mai no havia publicat d'una manera precisa i compactada.

a) El Principi d'Utilitat
Segons l'Utilitarisme, una acció és moralment bona si tendeix a promoure la felicitat; però
no pas la felicitat de la persona que fa l'acció, sinó "la major felicitat del major nombre de
persones" (the greatest happiness of the greatest number). Segons aquest criteri, una
acció, una cosa o fins i tot una institució social és bona si proporciona la major felicitat
possible per al major nombre possible de persones.

L'Utilitarisme, per tant, és una teoria ètica que afirma que el Bé suprem consisteix a
promoure la felicitat (i no, per exemple, la salvació de l'ànima, com afirma l'ètica cristiana).
Ser feliç és, doncs, la meta de la vida humana, i a tal fi, els humans busquem sempre el
plaer i mirem d'evitar el dolor. L'Utilitarisme identifica, doncs, el Bé amb la felicitat, per la
qual cosa podem afirmar que és una ética eudemonista (eudaimonia en grec vol dir
felicitat), emparentant-se així també amb l'ètica d'Epicur. També es pot qualificar com a
hedonista, ja que identifica felicitat amb plaer i absència de dolor. D'entrada, doncs, el
plantejament és clarament finalista o conseqüencialista (les accions no es valoren per
elles mateixes, sinó per les seves conseqüències, en aquest cas el grau de felicitat
promogut) i, per tant, ben diferent del plantejament de Kant.

Mill insisteix sobretot en l'aspecte comunitari de la felicitat, el que ell anomena la "felicitat
general" (general happiness). Aquesta és la clau de la felicitat: "la felicitat que configura el
criteri utilitarista del que és una conducta bona no és pas la felicitat del mateix autor de
l'acció, sinó la de tots els afectats per l'acció".

La creença que accepta la Utilitat o el Principi de la Major Felicitat com a fonament de la

moral sosté que les accions són justes en la proporció amb què tendeixen a promoure la
felicitat, i injustes en la mesura que tendeixen a produir el contrari de la felicitat. S'entén
per felicitat el plaer i l'absència de dolor; per infelicitat, el dolor i l'absència de plaer.

Segons aquest principi, la finalitat última a causa de la qual són desitjables tota la resta
de coses, és una existència exempta de dolor i abundant en plaers, al màxim possible,
tant en quantitat com en qualitat. Aquest és, segons l'Utilitarisme, el criteri de moralitat.
Podem, doncs, definir-lo com el conjunt de regles i preceptes de conducta que cal seguir
per tal que es pugui assegurar al gènere humà una existència. com la descrita, tant com
sigui possible.

b) La Felicitat General, el cami directe cap a la meva felicitat

Així doncs Mill ve a identificar els conceptes de bo, útil i plaent, tot emparentant-se així
amb l'hedonisme clàssic d'Epicur i altres. Però amb una diferència fonamental: mentre
Epicur cercava el plaer individual (la meva felicitat), l'utilitarisme de Mill persegueix el
benestar collectiu, sota la idea que només a partir d'aquest pot derivar el benestar
individual. L'utilitarista creu que l'individu és bàsicament egoista per naturalesa, però que
si és degudament educat, entendrà que la millor direcció que pot prendre la seva recerca
de la felicitat passa per assolir el benestar dels qui l'envolten. Per tant, allò útil per a
l'home, en tant que ésser social, és la millora de la societat.

Bo útil per al benestar general

Dolent perjudicial per al benestar general

La tesi de fons, com veiem, és que jo no puc ser realment feliç si no ho són també tots els
qui m'envolten. La felicitat dels individus, de cada un, depèn de la felicitat dels altres. Si jo
aconsegueixo la felicitat dels altres, contribueixo a la felicitat general i, de retruc,
aconsegueixo també la meva pròpia felicitat. Per tant puc dir que a mi em resulta útil
aconseguir la felicitat del conjunt de la meva societat. Amb un exemple ho veurem més
clar: si jo aconsegueixo ser una persona molt rica, famosa, amb bona salut i una vida
plena de plaers i satisfaccions, però visc envoltat de gent que no és feliç (per problemes
de feina, de salut, de relació), puc sentir-me realment feliç? Mill està convençut que no,
que mai no podré ser-ho (la seva pròpia experiència vital en pot ser un bon exemple). En
canvi, si gràcies a la meva aportació aconsegueixo millorar el nivell de felicitat dels qui
m'envolten, em puc sentir feliç? El meu sentit comú m'està dient que sí, la qual cosa
demostra per si sola que potser aquest és el camí a la felicitat: contribuir a la felicitat
general.

8. LA FELICITAT, L'ÚNIC I VERITABLE FI DE LA VIDA HUMANA

a) Una moral basada en la recerca del plaer no és una "moral de porcs"

Al llarg del capítol 2, a banda de la formulació clara del Principi d'Utilitat que ja hem vist,
Mill es defensa de la gent que critica l'ètica utilitarista. En primer lloc es defensa d'aquells
que l'acusen de pensar només en el plaer, entés en el seu sentit més groller, com si a la
vida no existissin altres fites més elevades, nobles i adients per a l'ésser humà. Per això
alguns van qualificar l'Utilitarisme com a "moral de porcs".

Per defensar-se d'aquesta acusació Mill comença distingint dos tipus de plaers:

Plaers intel·lectuals, exclusius de l'ésser humà, com per exemple el que prové de la
lectura, la reflexió o l'aprenentatge. Aquí l'ésser humà pot exercitar les seves facultats
superiors, com ara la sensibilitat estètica, la intel·ligència i els sentiments morals:
aquestes facultats li permeten assolir un tipus de plaers més valuosos i qualitativament
superiors.

Plaers corporals, que són plaers purament físics, sensuals, propis de qualsevol animal (el
plaer sexual, la diversió en sentit ampli...). Una persona pot sentir satisfacció gràcies a
aquesta mena de plaers corporals, però això no implica que necessàriament s'hagi de
sentir feliç, ja que la felicitat va lligada a l'exercici de les capacitats superiors de l'ésser
humà que hem esmentat abans. Un cop passa l'efecte que ha provocat la satisfacció, la
persona torna a l'estat anterior.

Mill defensa que els plaers intellectuals són clarament superiors als corporals, i insisteix
que en aquest tema és més important la qualitat que no pas la quantitat de plaers. I per
demostrar-ho diu que cal fer servir l'eina favorita dels empiristes, l'experiència: consultem
aquells que han experimentat els dos tipus de plaers, que són clarament capaços de
distingir-los i de gaudir tant d'un com de l'altre, i veurem com tots es decanten clarament
pels plaers superiors, on es poden exercitar les seves facultats superiors. Cap ésser
humà, diu Mill, que conegui els plaers superiors i n'hagi gaudit, no es canviaria mai per un
que no en sabés gaudir. Aquesta és, doncs, la diferència entre satisfacció (plaer corporal)
i felicitat (plaer intellectual), i és aquí precisament on rau l'essència de la dignitat humana,
que tota persona té en proporció al desenvolupament de les seves facultats superiors.

Vet aquí un dels textos més típics de Mill, on assenyala clarament la diferència entre la
satisfacció i la felicitat, o el que és el mateix, entre una persona com cal i un porc:

És un fet inqüestionable que els qui tenen un coneixement igual i una capacitat igual
d'apreciar i gaudir, donen una marcada preferència a la manera d'existència que empra
les seves facultats superiors. Poques criatures humanes consentirien que se les convertis
en algun dels animals inferiors, a canvi d'un gaudi total de tots els plaers bestials; cap ser
humà intel-ligent no consentiria en ser un ximple, cap persona instruïda en ser ignorant,
cap persona amb sentiment i consciència en ser egoista i infame: ni tan sols se'ls podria
persuadir que el ximple, l'estúpid o el criminal estan més satisfets amb la seva sort que
ells amb la seva. (...) Tot aquell que es pensa que aquesta preferència comporta un
sacrifici de la felicitat -que l'ésser superior, en circumstàncies proporcionalment iguals, no
és més feliç que l'inferior confon les idees ben diferents de felicitat i satisfacció. És millor
ser un home insatisfet que un porc satisfet, és millor ser Sòcrates insatisfet, que un ximple
satisfet. I si el ximple o el porc són de diferent opinió, és perquè només coneixen el seu
propi costat de la qüestió. L'altre extrem de la comparació coneix ambdós costats.

Queda clar, doncs: per sobre de tot ser persona i ser capaç de gaudir dels plaers
superiors, encara que no es tingui prou satisfacció física, material. Per a Mill, no hi ha
color: en qualsevol circumstància, millor un ser un Socrates insatisfet, que un porc
satisfet.

b) Els ingredients de l'autèntica felicitat

Mill insisteix que la felicitat no és un estat continu d'entusiasme, sinó una sèrie de
moments ocasionals de plaer i absència de dolor que no solen durar massa. Per això
l'objectiu ha de ser portar una vida amb predomini de plaers i el mínim possible de dolors i
patiments. Això pot semblar molt fàcil sobre el paper, però la realitat ens mostra que la
majoria de persones gaudeixen més d'infelicitat que de felicitat. Com és això? Quines són
les causes d'una vida infeliç?

Les causes d'una vida infeliç solen ser, segons Mill, quatre:

L'egoisme: pensar només en un mateix ens fa portar una vida pobra, per la qual cosa cal
fomentar l'interès collectiu en les nostres accions.

La manca de cultiu intellectual, ja que una ment cultivada troba motiu d'estímul en tot: una
obra d'art, la música, l'estudi de la natura o de la história, un viatge, una pel-licula, un bon
llibre, etc.

Desitjar coses fora del nostre abast, a causa d'haver-nos posat unes expectatives massa
allunyades de la nostra autèntica realitat.

Viure en "condicions socials imperfectes" (pobresa, ambient de violència i abusos,...).

Però Mill està convençut que superar la majoria d'aquestes dificultats (especialment les
tres primeres) està

al nostre abast, encara que sovint sigui després d'un procés llarg i dificultós

Mill es pregunta també si és possible viure renunciant a la pròpia felicitat. És a dir, pot una
persona dir que

no té com a objectiu la seva pròpia felicitat? És possible -i fins i tot desitjable- renunciar a
la pròpia felicitat? De fet, hi ha gent que si que ho ha fet i ho segueix fent, però sempre
amb un únic objectiu: la felicitat general. Si no es persegueix aquest objectiu, está clar
que és un sacrifici inútil que no aporta res ni a la pròpia persona ni a la societat. Cal
honorar totes aquelles persones que han renunciat al plaer personal en nom de la felicitat
general. Mentre el món sigui imperfecte (i és evident que ho és), la millor manera de
servir els altres és la renúncia a la pròpia felicitat: és precisament aquesta renúncia el que
fa realment feliç la persona. Per això caldria que les lleis combinessin bé l'interès
individual i el col·lectiu, i que l'educació incidís en crear dins la ment de cada individu una
"associació indissoluble" entre l'interès particular i el general. D'aquesta manera l'individu
no entendria mai l'interès general com oposat al seu propi, i sovint sortiria d'ell actuar en
benefici del benestar general. Vet aquí el gran repte de futur.

c) Ser utilitarista no és ser egoista

També al capítol 2, Mill aprofita per defensar-se dels qui acusaven l'utilitarisme de ser una
moral egoista. Mill insisteix a dir que l'objectiu de les accions humanes, segons
l'Utilitarisme, no ha de ser la felicitat de la persona que fa l'acció, sinó de les persones
que puguin resultar afectades per l'acció. Per això cal fer les accions des d'un punt de
vista benvolent i desinteressat, com per exemple quan ajudo a un company de classe a
aclarir un dubte d'un problema de matemàtiques, o quan cedeixo el meu seient del tren a
una persona gran.

Per això les accions no les hem de fer de manera incondicional, com passava amb els
imperatius categòrics de Kant (sempre i en tota circumstància), sinó que s'han d'adaptar
al context concret de cada acció (la persona o persones concretes que reben l'efecte de
la meva acció. A més, he d'avaluar les conseqüències de la meva acció, en termes
d'augment de plaer i disminució del dolor que les persones afectades puguin
experimentar: no és el mateix, per exemple, ajudar una veïna gran que m'ha demanat ajut
per pujar les bosses de la compra perquè s'ha espatllat l'ascensor, que ajudar una
persona que em demana ajuda per portar cap al seu cotxe les bosses de diners del banc
que acaba d'atracar.

d) Pot haver-hi altres fins a la vida a més de la felicitat?

Al capítol 4. Mill afirma, com també havia dit Aristòtil, que la felicitat és el fi últim i el bé
suprem per a l'ésser humà. En altres paraules, l'únic bé desitjable com a fi és la felicitat;
tota la resta de possibles finalitats que hom pugui plantejar (el poder, els diners, la fama,
els plaers materials...) no són més que mitjans per aconseguir aquest fi. Aquest

és el gran -i únic objectiu de la vida. Com ho podem demostrar? La millor forma de

demostrar-ho és el fet que tothom hi està d'acord (tothom té la felicitat com el gran fi de la
seva vida). Com que la felicitat és un bé per a cada persona, això vol dir que també ho és
per a la suma de totes les persones.

Ara bé, diu Mill que algú pot oposar-se a això dient que a la vida també es pot tenir com a
fi, per exemple, els diners, la fama, el poder, l'èxit o la virtut: sembla evident que molta
gent pot desitjar alguna d'aquestes coses per ella mateixa, i no com a mitjà per arribar a
la felicitat. És cert, diu Mill, els ingredients de la felicitat són molt variats, i la prova la
tenim quan preguntem a cada persona per separat què és important per a la seva felicitat.
Prenguem per exemple els diners, que en principi es desitgen com a mitjans per
aconseguir coses, però que també poden ser desitjats per ells mateixos, només per
l'afany de posseir més i més diners. Ara bé, Mill opina que fins i tot en aquests casos, la
possessió de molts diners, la consecució de fama o de poder politic, el que fa en el fons
és fer-nos més feliços: per tant, tornem al que dèiem, que el fi últim no és pas altre que la
felicitat.

L'exemple que posa Mill en aquest capítol és el de la virtut. Pot una persona desitjar com
a fi de la seva vida la possessió de la virtut? Mill considera que desitjar la virtut të sentit si
amb ella s'assoleix l'objectiu principal: la felicitat general. Si el fet que jo sigui una persona
més virtuosa no serveix per millorar el nivell general de felicitat, la virtut com a tal no té
cap valor. Per tant, en qualsevol cas, la virtut seria novament un mitjà per assolir la
felicitat, mai un fi

D'altra banda, desitjar la virtut (voler ser bona persona, per exemple) no és quelcom
natural, tot i que pot arribar a ser-ho com a fruit d'una educació adient de la persona. Aquí
un cop més Mill insisteix que la clau de tot és l'educació, que si és com ha de ser,
aconseguirà ja des de bon començament que la persona identifiqui la virtut amb allò
desitjable, i per tant acabi tenint com una tendència natural a fer sempre allò bo i virtuós, i
a rebutjar sempre de fer allò viciós i pervers.

¿Per quins mitjans es pot enfortir una voluntat dèbil? ¿Com pot ser virtuosa una voluntat?
Només fent que la persona desitgi la virtut, fent que hi pensi com quelcom agradable o
mancat de dolor, associant l'obrar bé amb el plaer i l'obrar malament amb el dolor.

Per tant, doncs, com que estem d'acord que la felicitat és el fi últim dels actes humans i
un bé suprem, és evident que desitjarem allò que ens doni plaer i evitarem sempre tot allò
que ens comporti dolor, tant a nosaltres mateixos com als altres. Això és el que observem
que fem totes les persones de qualsevol condició: aquesta és la millor prova que aquest
és un criteri d'actuació correcte i universalment valid.

Los seres humanos son motivados únicamente por el deseo de obtener placer y evitar el
dolor.

(Jeremy Bentham)

9. COMPARACIÓ ENTRE LES ÈTIQUES DE KANT I DE MILL

Per cloure aquest tema, assenyalem els punts essencials per a una comparació entre
aquestes dues concepcions ètiques:

Kant planteja una ètica deontològica (déon deure, en grec), que posa l'èmfasi en l'origen,
el motiu, la causa que m'empeny a fer un acte: faig una acció perquè la meva raó em diu
que allò és el que he de fer (imperatiu. categoric). L'ètica utilitarista de Mill, en canvi, és
teleològica (télos fi, en grec) posa l'èmfasi en el fi, les conseqüències de l'acte,
mesurades en termes d'augment de plaer i disminució de dolor entre les persones
afectades per l'acció: com més gent en surti beneficiada, millor haurà estat l'acció.
La raó és, segons Kant, el fonament de les accions. El motor de qualsevol acció ha de ser
sempre la bona voluntat i el respecte al deure moral, i per això la bondat d'una acció no
pot vincular-se als beneficis o perjudicis que genera, ja que llavors estariem parlant d'una
ètica heterònoma i formada per imperatius hipotètics. Segons Mill, en canvi, en la
moralitat d'una acció no s'han d'avaluar les virtuts personals ni les seves intencions, sinó
els efectes, les conseqüències, els beneficis (o els perjudicis) que l'acció genera en els
altres: la moral ha de ser pragmàtica i buscar per sobre de tot la felicitat humana, tant la
pròpia com la dels altres.

La moral ha d'estar formada, segons Kant, per imperatius categòrics, els quals ens
obliguen sempre i en tota situació. Segons Mill, en canvi, els imperatius haurien de ser en
tot cas hipotètics, condicionats a l'assoliment d'un fi determinat (la felicitat).

Kant dóna molta importància a la integritat personal, la dignitat; per això el fi mai no
justifica els mitjans. Un kantià radical optaria per salvar una persona innocent (l'imperatiu
categòric m'hi empeny), encara que aquest fet tingués com a conseqüència l'inici d'una
guerra o la destrucció del món. Per la seva banda, Mill dóna la mà- xima importància a la
millora del grup, de la societat, i en alguns casos puntuals defensaria que el fi pot arribar
a justificar els mitjans. Un utilitarista radical, per seguir amb el mateix exemple, potser
optaria per sacrificar una persona innocent si amb aquest sacrifici es pot evitar una
desgràcia molt més gran (una massacre, una guerra...).

Podem concloure definint l'ètica kantiana com l'ètica de la convicció, en contra de l'ètica
de Mill, que podriem batejar com a ètica de la responsabilitat.