1.

VIDA i OBRES DE KANT

Immanuel Kant va néixer l'any 1724 a la ciutat prussiana de Königsberg

(actualment Kaliningrad, a Rússia), al si d’una família modesta, protestant de
matís pietista (variant austera del luteranisme que combatia el dogmatisme). Fou
el quart d’onze germans; va estudiar al Collegium Fridericianum de 1732 a 1740,
on va aprendre llengües clàssiques i humanitats, bàsicament. A partir de 1740, a
la Universitat de la seva ciutat natal, cursà estudis de Filosofia, Ciències Naturals i
Matemàtiques. Estudià Leibniz i també Newton, el qual l’impressionà
enormement. A partir d’aquesta època ja no va viure amb la seva família, i es
guanyava la vida donant classes particulars a les cases de diverses famílies
acomodades. El 1755 obtingué per fi el doctorat i ingressa a la Universitat de
Königsberg com a Privatdozent —professor no numerari—, on donarà classes
durant 42 anys. Hi va ensenyar una mica de tot: matemàtiques, ciències naturals,
geografia física, antropologia, pedagogia, lògica, metafísica, ètica, teologia
natural, i fins i tot art de la fortificació i pirotècnia. Al poc del seu ingrés va soŀlicitar
un parell de cops —sense èxit— una càtedra fixa, primer de Matemàtiques i
Filosofia, després de Lògica i Metafísica. Finalment el 1770, després d’haver
rebutjat dues ofertes de les universitats de Jena i Erlangen per anar-hi a treballar
com a professor fix, va rebre la càtedra de Lògica i Metafísica de la Universitat de
Königsberg. Kant tenia 46 anys. Pensà fins i tot a casar-se, però finalment no ho
va fer, ni ho farà en tota la seva vida. Poc després abandonà el seu càrrec de
bibliotecari de la Biblioteca reial. L’any 1785 va publicar la seva primera obra de
contingut ètic, la Fonamentació de la metafísica dels costums. L'any següent fou
nomenat Rector de la Universitat de Königsberg, la qual cosa li va permetre el
luxe de comprar-se una casa pròpia. L'any 1789 va publicar la seva obra més
important, la Crítica de la Raó Pura, que tot i la seva gran extensió i complexitat
va ser rebuda amb gran admiració per la majoria de la inteŀlectualitat alemanya.
L'any 1798, però, als setanta quatre d’edat, Kant es jubila. A poc a poc es va
debilitant. Tot i que segueix escrivint, les obres d’aquesta època ja no tenen el
vigor d’èpoques anteriors. El 1800 va caure greument malalt, i va ser atès fins al
moment de la mort per una germana seva. El desembre de 1803 no pot escriure
ja ni el seu nom, va perdent progressivament l’ús de la paraula, la memòria i la
vista. Va morir el 12 de febrer de 1804, a l’edat de 80 anys. A la seva tomba es
gravaren unes paraules seves prou significatives: Dues coses omplen el meu
ànim sempre amb nova i creixent admiració i respecte: el cel estrellat damunt meu
i la llei moral dins meu. Kant era baixet, amb el pit enfonsat i amb un cap
excessivament gran per al seu cos; la seva salut fou sempre delicada. D’altra
banda, però, era agradable, tenia sentit de l’humor, li agradava tenir amics, era
conversador i curiós. Va tenir una gran enteresa moral; fou antimilitarista i
antixovinista, sempre oposat al nacionalisme prussià. Va simpatitzar amb la
Independència dels Estats Units i, sobretot, amb la Revolució Francesa. Diuen
que fins i tot un dia es va desviar del seu camí habitual cap a la Universitat per
atansar-se a un quiosc a comprar-hi el diari i rebre així més informació sobre els
esdeveniments! Va dur una vida molt reglamentada. Durant molts anys, de set a
deu del matí, alternava els cursos de filosofia amb l’antropologia i la geografia
física i, en ocasions, amb la física i les matemàtiques. No dictava cursos, sinó que
exposava lliurement. Es va guanyar l’estima dels seus conciutadans, pel seu
agradable tracte. La seva reputació va ser tan gran que a Alemanya, Polònia i
Lituània es va formar, cap a 1790, una indústria de copistes que reproduïa les
exposicions orals de Kant. El seus escrits van cridar tant l’atenció, fins i tot durant
la seva vida, que quan va morir ja s’havien publicat més de tres mil obres
comentant la seva filosofia. És difícil escriure la història de la vida de Kant, car ell
no va tenir ni vida ni història; va viure una vida cèlibe, mecànicament organitzada i
gairebé abstreta, en un apartat carreró de Königsberg. Dubto molt que el gran
rellotge de la catedral hagués acomplert la seva tasca visible amb menys passió i
regularitat que el seu compatriota Immanuel Kant. Llevar-se, esmorzar, escriure,
donar la seva càtedra, menjar, passejar, tot tenia la seva hora fixa, i els veïns
sabien amb exactitud que eren dos quarts en punt de tres quan Kant, amb frac
gris i jonc espanyol a la mà, sortia de casa seva i s’encaminava vers la curta
avinguda dels tiŀlers, la qual, en record d’ell, es diu avui Avinguda del Filòsof. I si
el temps no era gaire bo es podia veure, darrere el filòsof, el seu vell criat Lampe,
el qual, preocupat pel seu senyor, anava amb el paraigua obert, com una imatge
de la Providència. E. Heine, Alemanya. Jo he tingut la felicitat de conèixer un
filòsof que va ser el meu mestre. El seu front espaiós, fet per al pensament, era la
seu d’una impertorbable serenitat i alegria; sempre tenia a punt la broma,
l’agudesa i l’humorisme, i la seva erudita lliçó oferia sempre l’aspecte més divertit.
Tot ho valorava i tot ho referia a un coneixement sense prejudicis de la natura i al
valor moral dels homes. La història dels homes, els pobles i la naturalesa, la
doctrina de la naturalesa, les matemàtiques i l’experiència, eren les fonts que
donaven vida a la seva lliçó i a la seva conversa. Res que fos digne de ser
conegut no li era indiferent, cap càbala, cap secta, cap prejudici, cap nom de fama
no tenia per a ell la menor importància davant l’increment i esclariment de la
veritat. Animava i obligava dolçament a pensar per un mateix; el despotisme era
aliè al seu esperit. Aquest home, a qui jo anomeno amb el més gran dels
agraïments i les veneracions, és Immanuel Kant; la seva imatge és sempre davant
els meus ulls. Herder, Cartes per a l’educació de la Humanitat.