Descartes y Locke

Estructura de l'examen
La prova parteix del text d’un filòsof i es demana que es respongui una sèrie de preguntes,
algunes de les quals estan directament relacionades amb aquest text. Es vol avaluar la
maduresa intel·lectual, la capacitat d’anàlisi i la capacitat de raonament crític, així com la
comprensió de les principals teories i conceptes filosòfics estudiats en la matèria Història
de la Filosofia.
Hauràs de respondre 5 preguntes repartides en tres exercicis: l’exercici-1 (que constarà
d’un text i 3 preguntes relacionades directament amb aquest text), l’exercici-2 (que tindrà
una sola pregunta) i l’exercici-3 (també amb una sola pregunta).
Cadascun dels tres exercicis tindrà dues opcions: l’opció A i l’opció B (que seran
formalment iguals). Per a cadascun dels exercicis podràs triar fer l’opció A o l’opció B. És
possible triar, per tant, si es vol, l’opció A en un dels exercicis, i l’opció B en un altre.
L’exercici-1 inclourà un text. El text de l’opció A i el de l’opció B seran d’autors diferents.
En cadascuna de les dues opcions (opció A i opció B), totes les preguntes estaran
relacionades amb el pensament de l’autor del text de l’exercici-1 (tot i que les preguntes de
l’exercici-2 i l’exercici-3 no tenen perquè està relacionades amb la temàtica específica del
text de l’exercici-1).
Cadascun dels textos serà d’un dels autors i materials seleccionats (que s’indiquen més
avall).
En les cinc preguntes de la prova, agrupades en tres exercicis, es demana el següent:
Exercici-1 (que inclou un text)
Pregunta (i): Explicar breument les idees principals del text i com hi estan relacionades (2
punts).
Pregunta (ii): Explicar breument el significat de dues paraules o expressions del text (1
punt).
Pregunta (iii): Explicar les raons de l’autor a favor d’una determinada afirmació que fa en el
text. Per explicar aquestes raons, s’haurà de fer referència als aspectes pertinents de
pensament de l’autor, encara que no siguin explícitament expressats en el text. (3 punts)

Exercici-2
Comparar un concepte o idea important en el pensament de l’autor amb un altre concepte
o idea del propi autor o d’algun altre/a autor/a o corrent de pensament. (El concepte o idea
de l’autor que cal comparar serà un concepte o idea que apareix en les lectures
proposades però no té necessàriament per què aparèixer en el text de l’examen) (2 punts).

Exercici-3
Fer una avaluació raonada i personal d’una afirmació filosòfica. Aquesta afirmació estarà
relacionada amb les temàtiques discutides per l’autor del text (l’afirmació que es proposi
avaluar, però, no té per què estar relacionada amb la tesi o tesis que l’autor discuteix en el
text de de l’exercici-1; sí estarà relacionada, però, d’alguna manera, amb les temàtiques
que l’autor tracta en les lectures proposades) (2 punts).
DESCARTES
B1. Descartes: Meditacions Metafísiques, Parts I, II, V i VI.
Part 2 comentari text: https://selectivitat.io/wp-content/uploads/2021/04/DESCARTES.pdf
LA FILOSOFIA MODERNA: EL RACIONALISME
RENÉ DESCARTES
1. BIOGRAFIA
2. CONTEXTHISTÒRIC
3. CONTEXTFILOSÒFIC
4. ELRACIONALISME
5. PROJECTE FILOSÒFIC
6. EL MÈTODE
1. 6.1. LES REGLES DEL MÈTODE
2. 6.2. EL DUBTE METÒDIC
7. LA METAFÍSICA
7.1. LA PRIMERA VERITAT
7.2. LES IDEES
7.3. DEL “COGITO” A DÉU 7.4. DE DÉU AL MÓN
7.5. LES TRES SUBSTÀNCIES
8. LA RELACIÓ ÀNIMA/COS
9. LA MORAL PROVISIONAL
10. LA FÍSICA
LA FILOSOFIA MODERNA: EL RACIONALISME
RENÉ DESCARTES
1. BIOGRAFIA
1.1. Anys de formació́ :

1596: Renè Descartes (en llatí́: Cartesius) neix a La Haye (Turena, Franc ̧a, al sud-
est de Paris; avui la localitat s’anomena Descartes), el 31 de març de 1596. El seu
pare era un membre del Parlament de Rennes (a la Bretanya francesa). La mare
del petit René mor a l’any següent del seu naixement i el futur filòsof va ser educat
per l’àvia, mentre el pare es tornà a casar. Això̀ ha estat considerat important per
alguns biògrafs, perquè Descartes tenia un temperament força esquerp, pessimista i
tímid. Mai no es va casar i (a la manera estoica) va preferir una vida allunyada del
poder.
1606-1614: Estudia al Col·legi Reial de La Flèche, dirigit pels jesuïtes i dedicat a

l’educació de joves nobles. Descartes era un noi malaltís que tenia sovint permís per
estar-se al llit i llegir. Aquesta tendència a la misantropia va conservar-la sempre.
Descartes sempre es sentí molt orgullós de ser alumne dels jesuïtes. Va estudiar
amb ells la física de Galileu (que, oficialment, estava prohibida) però la filosofia que
va aprendre fou, en canvi, molt tradicional
i escolàstica.
1616: Es llicencia en Dret per la Universitat de Poitiers; però mai no exercí.
1.2. Anys de recerca:

1618: Per tal de “llegir el gran llibre del món” i com era habitual entre joves nobles,
s’allista a l’exèrcit de Maurici de Nassau. Participa en els primers temps del que
després va ser la Guerra dels 30 Anys.
1619: Canvia de bàndol en la guerra i s’allista amb Maximilià de Baviera. Aquest fet
avui ens pot sorprendre, però era habitual a l’època, amb soldats mercenaris.
Trobant- se aïllat per la neu a la caserna de Neuburg es produeix la intuïció del seu
mètode: la famosa “meditació de l’estufa”, després de la qual decideix abandonar
l’exèrcit i dedicar-se de ple als estudis filosòfics (1620). La “meditació de l’estufa”
(el dia 10 de novembre de 1619) és el moment en què, segons ell mateix va
explicar al Discurs del mètode, va tenir la intuïció de la necessitat del mètode i de la
primera veritat. És una reflexió que feu, aïllat en mig de la guerra, sobre la idea
d’ordre a l’hora d’establir i deduir els coneixements i les conseqüències que d’aquest
fet se’n podien seguir per a la fonamentació d’una filosofia.
1.3. Anys de producció:
1625-1628: Viu a París, pràcticament reclòs, posa en ordre els seus pensaments i
comença a redactar.
1629: Marxa a Holanda (l’únic país europeu del moment sense restricció a cap
pràctica religiosa i que respectava la llibertat de consciència) on viurà fins al 1649,
retirat, solitari i dedicat al seu projecte filosòfic.
1633: La Santa Seu condemna Galileu i Descartes renuncia a publicar el llibre

sobre El món.
1637: Al juny publica el Discurs del mètode que, com el seu nom indica, era el
pròleg o l’explicació del mètode que li havia permès escriure tres llibres científics:
Diòptica, Meteors i Geometria editats al mateix volum (formaven part del que era la
seva gran obra Tractat del món que va amagar prudentment per por que no li
succeís el mateix que a Galileu). En el Discurs se’ns ofereix, en definitiva una
autobiografia intel·lectual (ell en diu “la història del meu esperit”) i, en síntesi, els
seus principis gnoseològics i metafísics.
1640: Publica en llatí les Meditationes de prima philosophia [Meditacions
metafísiques]. El text es tradueix al francès l’any 1647.
1643: Polèmica contra Descartes, atacat, entre d’altres, pels jesuïtes.
1649: Publica el Tractat de les passions. Cristina de Suècia, reina de tarannà obert,
convida Descartes a viatjar a Suècia. Com que a Holanda la polèmica anticartesiana
augmentava decideix acceptar la invitació i dóna classes de matemàtiques a la
reina. 1650: Descartes s’ensopeix a la Cort, escriu que Suècia és “el país dels
óssos” i vol marxar; però mor d’una pulmonia l’11 de febrer.
2. CONTEXT HISTÒRIC
La vida de Descartes transcorre durant la primera meitat del segle XVII. És un
període de crisi a Europa: es trenquen els fonaments de la societat feudal i
s’anuncia el naixement d’un nou món. El període es caracteritza per:
a. Crisi del vell ordre feudal: gràcies al comerç i als imperis colonials la burgesia
comercial de les ciutats amenaça el predomini de la noblesa.
b. Ruptura del món cristià i crisi religiosa: després de la Reforma protestant i de la
Contrareforma, Europa es divideix i es produeix la Guerra dels trenta anys, que
enfronta l’Europa catòlica i feudal amb la protestant i burgesa. D’aquí se’n deriva la
persecució del lliurepensament i la intolerància religiosa.
c. Crisi política: és el moment del naixement dels estats sobirans i independents de
l’Església.
d. Crisi de la cultura medieval: neix la nova ciència i es passa d’una visió del món
teocèntrica a una cultura antropocèntrica, on la raó humana i l’home són el centre
del món. En aquest marc històric hem de situar la publicació del Discurs del mètode.
3. CONTEXT FILOSÒFIC
El segle XVII representa la continuació dels grans canvis que s’inicien durant el
Renaixement:
a. Retorn als clàssics i redescobriment de l’art, la ciència i la cultura de l’antiguitat.

b. Humanisme: l’home en el centre o el nou naixement de l’home (Renaixement).
c. La nova ciència: la força més poderosa de canvi en aquesta època és la

revolució científica. La física aristotèlica, el paradigma científic dominant fins ara,
es mostra inoperant i es substituït per un nou model d’explicació del món, en el que
s’ha anomenat Gir copernicà. Els elements més característics de la nova ciència
són els següents:
  Teoria heliocèntrica: Copèrnic, Kepler i Galileu, entre d’altres posen les

bases de la nova física que culminarà amb l’obra de Newton.
  Nou mètode científic o mètode hipotètico-deductiu creat, sobre tot, per
Galileu.
  El model matemàtic: les matemàtiques són el llenguatge en que està
escrit el gran llibre del món i un model de ciència que es caracteritza per la
seva certesa i claredat.
  Confiança en el poder de l’home per dominar la naturalesa: apareix un
nou tipus de filòsof-científic que s’interessa pels descobriments tècnics i la
seva aplicació en la producció, la guerra, la navegació,... Es viu un temps
d’invents (brúixola, telescopi, termòmetre, el rellotge de pèndol,...) i
d’optimisme.
  Visió mecanicista del món: no només l’univers és descrit com un gran
mecanisme de rellotgeria sinó que també es descriuen els moviments dels
animals i del cos humà com a processos mecànics. Leonardo da Vinci, per
exemple, realitzà nombroses disseccions en cossos animals i humans i mirà
la seva anatomia com una màquina a la que es poden aplicar les lleis de la
mecànica.
d. L’escepticisme, una de les escoles de filosofia antiga, reneix amb una

força sorprenent. Contra els dogmàtics, que creuen que l’home pot tenir
certeses absolutes, els escèptics afirmen que res és cert i segur, que els
sentits sovint ens enganyen, que hi ha varietat d’opinions i costums,...i que el
millor que podem fer és abstenir-nos de jutjar, obtenint així la tranquil·litat de
l’ànima. Descartes aprecià i llegí a escèptics com Montaigne, i fins i tot va fer
servir algun dels seus arguments, però practicà una forma de dubte molt
diferent del dubte dels escèptics.
e. Trencament amb l’escolàstica o filosofia cristiana medieval. L’escolàstica
era la filosofia oficial de les escoles i universitats d’arreu d’Europa. Després
de Tomàs d’Aquino l’escolàstica entra en crisi: cada cop més gent creu que
la raó, la filosofia i la ciència han de seguir un camí diferent al de la teologia.
Durant el Renaixement hi ha una reacció per part dels grans filòsofs
humanistes (Pico de la Miràndola, More, Erasme,...) que intenten superar el
pensament cristià i alliberar la raó i la filosofia de la feixuga càrrega de la fe,
l’església i l’autoritat. No és que es vulgui trencar amb la religió sinó que
l’home vol viure la vida terrenal.
PER QUÈ DESCARTES ÉS EL PARE DE LA FILOSOFIA MODERNA?
S’acostuma a considerar que Descartes és el pare de la Filosofia Moderna perquè

amb la seva obra es produeix un canvi en la pregunta central de la filosofia. Des
d'Heràclit i Parmènides la filosofia grega s’havia plantejat el tema de: què és
l’ésser?. Els medievals van adaptar la pregunta preguntant: queè és l’ésser diví́?.
En canvi a partir de Descartes la pregunta fonamental és: com arribem a conèixer
l’ésser?. El “jo” que coneix és la porta a qualsevol cosa coneguda(“antropocentrisme
racionalista”). Una filosofia moderna és una filosofia basada en el jo. De la pregunta
per l’ésser (metafísica) és passa a la qüestió del coneixement (centrada en les
capacitats cognoscitives de l’ésser humà). En el Racionalisme i en l’Empirisme no
deixen de preguntar-se per l’ésser; però la pregunta per l’ésser es subordina a la
pregunta pel coneixement. El tema filosòfic central en Descartes i Hume és: com
l’home arriba al coneixement del que existeix?. És el subjecte el que és capaç de
valorar el món a través del coneixement humà. És per això que de vegades es diu
que amb Descartes neix el subjectivisme modern perquè només el subjecte és
capaç de tenir l’evidència del coneixement.
4. EL RACIONALISME
El Racionalisme és la teoria filosòfica que inaugura la modernitat i es caracteritza

per una absoluta confiança en la RAÓ com a font de coneixement. La raó és
autònoma i autosuficient.
D’una manera més restringida, s’anomena “racionalisme” el corrent filosòfic del
segle XVII al qual pertanyen Descartes, Spinoza, Malebranche i Leibniz. Seguint
el model de les matemàtiques, que és un sistema deductiu, els racionalistes
pretenen deduir la veritat i tot un sistema d’explicació del món a partir d’uns principis
evidents per si que la raó conté en ella mateixa, prescindint totalment de
l’experiència.
Habitualment es tendeix a contraposar a l’empirisme que és un corrent filosòfic
fonamentalment britànic de finals del segle XVII i del segle XVIII al qual
pertanyen Locke, Berkeley i Hume. Els empiristes defensen que l’origen del
coneixement es troba en l’experiència sensible i prenen com a model científic el
mètode experimental de la física, que és un sistema inductiu.
TESIS BÀSIQUES DEL RACIONALISME:
1. Confiança en la raó:
És un element bàsic del racionalisme, que recull de l’herència cultural del
Renaixement. Després d’un període medieval en què la raó es va subordinar a la fe,
el Renaixement va defensar l’autonomia de la raó, per sobre de la tradició
religiosa. La raó és el fonament també de la ciència i és l’instrument a partir del qual
l’home pot conèixer la veritat, actuar correctament i dominar el món.
2. Menyspreu del coneixement sensible:
Aquesta qüestió enceta la polèmica entre racionalisme i empirisme. Els racionalistes

consideren que els sentits ens poden enganyar (donant informació falsa, com seria
el cas dels miratges). La sensibilitat no té el caire universal i necessari de la raó i,
per tant, no és una bona guia de l’acció humana.
3. L’innatisme:
És l’afirmació segons la qual en la raó humana hi ha idees innates, que neixen i es
desenvolupen amb nosaltres. Són universals (les tenim tots els humans sempre) i
són el fonament de qualsevol raonament. Plató ja havia defensat que en l’ànima hi
ha un coneixement innat de les Idees. Descartes segueix la tradició de Plató i Agustí
d’Hipona i considera que les idees Innates són evidents per si mateixes.
4. La necessitat del mètode:
Pensar correctament és “pensar ordenadament”. Si ens equivoquem en el

raonament és perquè no ho fem amb mètode, és a dir, amb ordre, pas per pas.
Etimològicament, la paraula “mètode”, que ve del grec, significa “camí cap a...”. Un
mètode és un camí per arribar a la veritat. Els racionalistes diuen que si Galileu i la
ciència física han superat el model medieval de la naturalesa és perquè han pensat
amb regla, amb mesura, pas a pas. Si el mètode matemàtic havia funcionat en la
física de Galileu, també ha de funcionar en la metafísica
5. La racionalitat del món:
Si la raó és l’instrument que té l’home per conèixer el món és perquè el món mateix
és racional. El món podria ser un atzar; podria haver-hi un univers sense cap mena
de regles, però observem que en la Física hi ha lleis universals i necessàries. Per
tant, entre el món i l’ésser humà hi ha un element en comú: ambdós són racionals.
Tots dos són expressió d’una raó i és per això que l’home pot conèixer
objectivament.
5. PROJECTE FILOSÒFIC S’ha de tenir present que la
característica principal del pensament modern, iniciat per Descartes, és que
abans de plantejar-se els problemes metafísics es planteja un problema previ, el
del coneixement: com coneixem la realitat, d’on provenen les idees, quines
capacitats i límits té el pensament humà, com evitar l’error, en què consisteix la
veritat, ... Descartes centra la seva filosofia en la lluita contra l’escepticisme (escola
filosòfica que, en essència, afirma la impossibilitat d’assolir el coneixement vertader
perquè la raó és limitada per naturalesa) i cerca un fonament cert i segur pel
coneixement humà. L'objectiu bàsic de l'obra cartesiana és la recerca de la
VERITAT. Per tal d’assolir aquest objectiu serà necessari procedir a una completa
renovació de la filosofia. Descartes havia quedat molt decebut després dels seus
estudis. A la primera part del Discurs ens explica la insatisfacció que li havia produït
la filosofia escolàstica que havia après amb els jesuïtes. Quan es refereix a la
filosofia escolàstica diu que la filosofia no ha progressat. La física, gràcies a la
matemàtica, ha augmentat el coneixement humà, en canvi en filosofia continuen
discutint les mateixes qüestions que discutien Plató i Aristòtil. Aleshores decidí
trencar amb el passat i començar de zero. Comparà la saviesa de l'època, el
conjunt de coneixements acumulats fins aleshores, a un vell edifici construït a
diverses èpoques per molts d’arquitectes, que per tant no té unitat, ni ordre, ni
harmonia. Calia enderrocar-lo i construir-ne un de bell nou. Descartes no pretenia
crear una filosofia nova i original, sinó més aviat una filosofia certa i ordenada. La
condició bàsica per dur endavant el seu projecte era trobar el mètode adient, un
mètode “per conduir bé la raó i cercar la veritat en les ciències”. S'havia d'aplicar
a tot el saber humà un nou mètode, semblant al model matemàtic. El projecte
cartesià suposa també la unificació de totes les ciències: encara que hi ha ciències
molt diverses totes elles formen una unitat orgànica, comparable a un gran arbre
les arrels del qual són la metafísica, el tronc la física i les branques totes les altres
ciències (medicina, mecànica i moral serien les fonamentals).
6. EL MÈTODE
"Entenc per mètode, algunes regles certes i fàcils gràcies a les quals tots els qui les
observin exactament no suposaran mai veritable el que és fals".
Un mètode no és més que un conjunt de regles certes i fàcils que serveixen per
utilitzar correctament les nostres capacitats mentals naturals. La nostra ment és
infal·lible si no es veu destorbada pels prejudicis, les passions o una educació
incorrecta. El mètode és una forma de fer progressar la raó. Sense mètode només
hi pot haver confusió. Però si la intel·ligència humana avança pas per pas, és a dir,
d’una manera ordenada i racional, no caurà en l’error, i no confondrà el que és
veritable amb el que és fals.
Descartes cerca un mètode segur i exacte per a la reflexió filosòfica, que faci
avançar la filosofia tal com ho va fer en aquella època la nova física.
EL MÈTODE CARTESIÀ ESTÀ INSPIRAT EN LA MATEMÀTICA: a partir

d’una o diverses veritats evidents, indubtables, tan certes que negar-les impliqui
contradicció (axiomes), es van deduint noves veritats amb l’ajut d’una sèrie de
regles segures i certes. Això és el que fan els matemàtics que disposen d’axiomes,
teoremes i regles de càlcul. Comencen amb les coses més simples i evidents per
elles mateixes i van avançant pas per pas, a través d’encadenaments rigorosos
d’unes veritats amb unes altres. “Evidència i certesa” és el que busquen els humans
en totes les coses de la vida i és el que, segons Descartes, fins ara només s’ha
trobat en l’àmbit de les matemàtiques .
6.1. LES REGLES DEL MÈTODE

Les regles del mètode ideat per Descartes es basen en les dues operacions
fonamentals que pot realitzar l’enteniment humà: la intuïció (activitat simple de la
ment que es produeix quan copsa una idea evident, “clara i distinta”) i la deducció
(operació de la ment que ens permet concloure noves veritats a partir del que ja es
coneix anteriorment).
En la segona part del Discurs del mètode el filòsof francès formula les quatre regles
del seu mètode:
1. Regla d'evidència: És la regla fonamental. Descartes la descriu així: "no

acceptar mai cap cosa com a vertadera sense conèixer evidentment que ho era (...)
i no incloure en els meus judicis res més que allò que es presentés al meu esperit
tan clarament i tan distintament que jo no tingués cap motiu de posar-ho en dubte”.
Així doncs, metodològicament, si alguna cosa pot ser considerada dubtosa cal
considerar-la falsa. Es a dir, no podem acceptar com a vertader res que no ens
aparegui a la ment com a completament evident. Descartes ens dirà que cal
començar posant en dubte tots els nostres coneixements; es tracta d'aplicar el
DUBTE METÒDIC, que consisteix en dubtar de tot fins a descobrir quelcom
absolutament evident (veure 6.2. EL DUBTE). L'evidència es dóna a través de la
INTUÏCIÓ: operació mental per la qual la ment veu de manera immediata,
transparent i sense possibilitat d’error idees simples i absolutament vertaderes. Les
idees evidents es caracteritzen per ser clares i distintes. DUBTE METÒDIC:
https://www.slideshare.net/mvillarpujol/descartes-i-el-dubte-metdic
2. Regla d'anàlisi: “Dividir cadascuna de les dificultats que examinés en

tantes parts com fos possible i que es requerissin per tal de resoldre-les
millor”. La paraula “anàlisi” en Descartes significa el mateix que divisió.
La segona regla consisteix a dividir el problema plantejat en tantes parts com sigui
possible fins a arribar als elements o idees més simples, que puguin ser
coneguts immediatament com a veritables i dels quals no pugui formular-se cap

dubte. Es tracta de descompondre o dividir el problema que s'analitza en tantes
parts com sigui possible, arribant així a les idees més senzilles.
3. Regla de síntesi o composició: “conduir amb ordre els pensaments,
començant pels objectes més simples i fàcils de conèixer i anar ascendint a
poc a poc i gradualment fins al coneixement dels més compostos”. En aquest
punt és on intervé la DEDUCCIÓ: partint de les primeres veritats o evidències cal
extreure noves veritats que se’n derivin necessàriament.
4. Regla d'enumeració completa: consisteix en fer freqüents comprovacions o

revisions, per tal d'evitar qualsevol classe d'error.
6.2. EL DUBTE METÒDIC
Hi ha un tòpic absurd que presenta Descartes com un filòsof que passava el seu
temps dubtant de tot. Però més aviat es tracta del contrari: per a un cartesià només
és veritat allò indubtable. Dubtem per arribar a quelcom que no pugui ser dubtat i
que resulti evident per si mateix; dubtem, doncs, per trobar la veritat. Descartes creu
que si volem edificar un sistema filosòfic nou i aclarir les principals qüestions
filosòfiques, hem de partir d'uns fonaments certs i segurs. L'única manera de
trobar un fonament sòlid per filosofia és sotmetre-ho tot al dubte. Allò que passi la
prova, que sigui vertaderament indubtable, serà pres com a punt de partida, com
una primera veritat. El de Descartes no és un dubte escèptic, que no creu en la
possibilitat d'un coneixement cert. Es tracta, ben al contrari, d’un dubte metòdic,
ordenat, que avança pas per pas fins al coneixement de la veritat. Dubtem per
arribar a una posició en què deixem de dubtar. És un dubte voluntari,
provisional i teòric d'una ment que cerca la veritat.

7. LA METAFÍSICA
Un cop definit el mètode, Descartes comença a edificar la metafísica, l'arrel de

l'arbre de la ciència. El més important era establir una primera veritat absolutament
evident per a fonamentar a partir d’ella tot el sistema d'explicació de la realitat.
7.1. LA PRIMERA VERITAT: “COGITO, ERGO SUM”
La primera regla del mètode, la regla d’evidència, consistia en dubtar de tot fins
arribar a una veritat indubtable o, dit d’una altra manera, aplicar el dubte metòdic a
tot el que no resultés evident. S'havia de desprendre de totes les idees adquirides
prèviament i començar de zero. Tres són els motius de dubte:
Comença per dubtar dels SENTITS: ens podem fiar totalment de les informacions
que ens proporcionen els sentits? La realitat no és sempre com ells ens fan veure.
El cert és que de vegades ens enganyen. Quina seguretat tenim aleshores de que
no ens enganyen sempre?
LA FILOSOFIA MODERNA: EL RACIONALISME. RENÉ DESCARTES 15
  També podem dubtar dels nostres RAONAMENTS, ja que si sovint ens

equivoquem en operacions senzilles seria possible que ens equivoquéssim
sempre.
  Fins i tot es possible dubtar de la REALITAT DEL MÓN; els mateixos
pensaments que tenim desperts els podem tenir mentre dormim i aleshores
les nostres idees sobre el món serien fruit de la il·lusió. Com podem estar
segurs que tota la nostra vida no és un somni?
  A la seva obra Meditacions metafísiques Descartes introduí un dubte
final i radical, conegut com “la hipòtesi del geni maligne”. Consisteix en
imaginar la possibilitat que existís un Déu enganyador que fes que ens
equivoquéssim fins i tot en aquelles coses que ens semblen més evidents,
que ens fes confondre el que és vertader amb el que és fals.
Del mateix dubte, del fet de dubtar de totes aquestes coses sorgirà
precisament la primera certesa: Descartes s’adona que mentre dubta de la
veritat de tot el que coneix, troba una cosa evident i indubtable, i és el fet
que ell està dubtant. El fet de dubtar implica pensar, la qual cosa implica la
necessitat de la meva existència en tant que ésser que dubta, que pensa.
Com que dubtava, necessàriament havia de pensar, i com que pensava,
havia de ser un ésser que pensa. Això és el que reflecteix la famosa frase
de Descartes "Penso, per tant existeixo", probablement una de les citacions
filosòfiques més conegudes.
“Però immediatament després vaig copsar que mentre volia pensar així, que
tot era fals, calia necessàriament que jo, que ho pensava, fos alguna cosa. I
advertint que aquesta veritat, penso, per tant existeixo, era tan ferma i tan
segura que totes les suposicions més extravagants dels escèptics no eren
capaces de fer-la trontollar, vaig creure que sense escrúpols la podia acollir
com a primer principi de la filosofia que cercava”.
Per Descartes el pensament o "cogitatio" inclou funcions mentals tan diverses com
dubtar, imaginar, voler, ...totes elles conscients. El Cogito és la intuïció directa de
la relació necessària entre el pensar i el ser, la simultaneïtat
entre pensament i existència. Aquesta evidència que sorgeix de l'interior del
subjecte té les següents característiques:
  És una intuïció: no es tracta d’una deducció o d’un raonament sinó d’una
intuïció immediata en la que el meu pensament i la meva existència són
percebuts clarament.
  És una idea clara i distinta, és vista amb total nitidesa i és simple,
precisa i separada de qualsevol altra idea.
  És una veritat immutable.
Descartes es capta a si mateix com un "jo pensant", més real que el món
material. Aquesta substància pensant o ànima és distinta i independent del
cos. Ens diu que ell pot pensar que no té cos, que no hi ha món ni espai,
però no pot pensar que ell no és res. "D'això vaig saber que jo era una
substància l'essència o naturalesa de la qual no és altra que pensar".
Podem nedar enmig d’un mar de dubtes; podem pensar que no existeix Deu,
ni el món, ni els altres, però no puc pensar que jo, que penso aquestes
coses, no existeixo. És possible que tot sigui fals i que el que veig no
existeixi, però de l’existència del meu pensament no en puc dubtar.
Descartes ha trobat així el primer principi de la filosofia que cercava, la

PRIMERA VERITAT, un puntal absolutament indubtable (dubtar d’ella és
contradictori) sobre el que construir tot l'edifici del saber.
Però el cogito no és només la primera veritat, és també el model de tota
veritat, el model del criteri de veritat. A partir d’aquesta primera veritat
Descartes pot establir les característiques d’allò vertader: El Cogito és una
idea evident, és a dir, clara i distinta. D’ara en endavant pren com a
CRITERI DE VERITAT o com a regla general “que
són vertaderes totes les coses que podem concebre clara i distintament”. El
Cogito és el fonament sobre el qual Descartes vol aixecar tot l’edifici del saber. El
“jo penso” és el punt de partida des del qual trobar noves veritats.
A partir d’aquí Descartes s’ha d’enfrontar al problema de deduir l’existència del món
de l’existència del meu pensament. Podem formular el problema així:
Com es pot demostrar l’existència real del món partint exclusivament de
l’existència del pensament? Com demostrar que les meves idees sobre el món es
corresponen a la realitat?
La realitat de les coses és dubtosa. Però el nostre pensament conté una sèrie
d’idees. Descartes creu que si les analitzem tal vegada en puguem trobar alguna
que ens permeti demostrar l’existència d’una realitat fora de la ment.
7.2. LES IDEES
Descartes analitza les idees que té el pensament per intentar esbrinar si podem
trobar en la nostra ment alguna idea que ens permeti assegurar l’existència d’alguna
altra cosa, a part del propi pensament.
Amb aquesta intenció distingeix tres classes d'idees:
Adventícies: provenen de l'experiència externa i són extremadament enganyoses.

Exemples d’aquestes idees són la de cavall, calor, color, etc.
 Factícies: són aquelles que la ment construeix a partir de l’associació d’idees

adventícies. Podem dir que són creades per la imaginació: centaure, sirena,...
 Innates: no provenen ni de l’experiència ni de la imaginació, sinó que es troben

en l’enteniment, que les conté en ell mateix. Són poques però molt importants. Es
tracta de les idees nascudes amb mi: broten de manera natural i espontània de la
nostra ment.. El Cogito i la idea d’infinit són exemples d’idees innates. Són clares i
distintes i no es deriven de l'experiència. El cogito no és una construcció de la ment
a partir de l’experiència. L'existència de les idees innates és un dels principis bàsics
del racionalisme.
7.3. DEL COGITO A DÉU
Un cop trobada la primera veritat, base de tot el sistema filosòfic de Descartes,

l’autor no es pot parar aquí, sinó que ha d’aconseguir derivar d’aquest primer
axioma tota la resta de coneixement.
Analitzant la naturalesa de la seva pròpia existència, s’adona que ell és una cosa
(substància), l’essència de la qual és pensar (al Discurs llegim que bé pot ell
imaginar- se sense cos i no per això sense existència, mentre que li és totalment
impossible imaginar-se sense pensament). Acte seguit s’atura a observar quins
són els continguts de la seva ment i els anomena “idees”. Així doncs, de moment
podem dir que sabem que jo existeixo, que sóc una cosa que pensa i que penso
idees.
1
No podem negar que en el subjecte hi ha una gran multiplicitat d’idees . El problema
sorgeix, però, quan intentem passar d’aquestes idees a la realitat, ja que aquestes
2
idees no ens asseguren res, en principi, respecte del que realment existeix . Sembla
com si el “cogito” (l’afirmació de la pròpia existència) ens tanqués en un cercle del
qual
1
Hem vist que Descartes les divideix en tres grups, segons quin sigui el seu origen.
2
Jo puc tenir les idees d’arbre, lluna i lleó, sense que això garanteixi l’existència d’aquestes
coses fora de la meva ment (és a dir, podrien existir només com a idees que la nostra ment,
erròniament, crea).

no poguéssim sortir. Com podem demostrar l’existència de les coses si només
sabem del cert que pensem? De fet, ni tan sols sabem si els nostres continguts
mentals són vertaders o falsos. Qui ens ho pot assegurar?
PROVES DE L’EXISTÈNCIA DE DÉU
L’única forma de resoldre la situació anterior és trobar entre els continguts mentals
del subjecte alguna idea que no hagi pogut produir el propi subjecte (i, és clar,
només un subjecte existent l’hauria poguda produir).
3
 PROVA GNOSEOLÒGICA (O DE LA IDEA D’INFINIT)
Així, analitzant les idees que es troben en la substància pensant, és com Descartes
descobreix una idea que no ha pogut ser produïda per ell mateix: la idea
d’infinitud o perfecció.
Ens hem adonat que dubtem, la qual cosa garanteix que existim, però mostra, al
mateix temps, que som imperfectes, limitats (perquè està clar que seria més
perfecte no dubtar, tenir absoluta certesa sobre les coses). És d’aquesta manera
com descobrim en nosaltres la idea d’un ésser infinit en perfeccions.
Aquesta idea no pot ser adventícia (ja que no tenim experiència de la infinitud o de
la perfecció mitjançant els sentits), ni tampoc no pot ser factícia (no la podem haver
creada nosaltres a partir de les nostres idees d’imperfeccions; és més, Descartes
afirma que si no tinguéssim ja aquesta idea no ens consideraríem a nosaltres com a
éssers imperfectes o finits, sense la idea de perfecció no seríem conscients de l
nostra imperfecció). Així doncs, la idea d’un ésser infinit en perfeccions, és a dir, la
idea de
3
Aquesta prova la podeu trobar als paràgrafs 49-55 de les Meditacions metafísiques.

Déu, és una idea innata. No ha estat creada per mi (com podria, a partir de
quelcom imperfecte, generar-se la idea de perfecció?); tampoc no pot provenir del
no res (Descartes té ben clar que “res no procedeix del no res”). Llavors aquesta
idea ha d’haver estat posada en mi per un ésser que realment sigui perfecte i
aquest ésser l’anomenem “Déu” (la idea d’un ésser infinit només pot provenir del
mateix ésser infinit).
4
 PROVA DE LA CAUSALITAT
5
Aquesta prova està directament enllaçada amb la que hem explicat abans .
Descartes diu que si coneixem algunes perfeccions que nosaltres no posseïm, és
necessari que existeixi un ésser que les posseeixi, el qual ha de ser necessàriament
més perfecte que nosaltres. I afegeix que nosaltres depenem d’aquest ésser
perfecte, ja que gràcies a ell hem adquirit el que tenim.
Per això, Déu és la causa que tinguem la idea de Déu (ja que la capacitat de
concebre la infinitud seria impossible si no hi hagués una correspondència en una
existència infinita real) i també és la causa de la nostra pròpia existència (si jo
existís com a ésser totalment independent hauria de posseir totes les perfeccions
atribuïdes a Déu; com que no les posseeixo, he de dir que som depenent i que
depenc de Déu).
 PROVA ONTOLÒGICA (argument ontològic de Sant Anselm)
Descartes dona un altra prova, que és una nova versió de l’argument ontològic, el
més famós i controvertit de tots els intents de demostració de l’existència de Déu.
Va ser formulat per primera vegada per Anselm de Canterbury al segle XI. Aquest
4
Veure paràgrafs 57-66 de les Meditacions.
5
De fet, en alguns llibres de text no es diferencia entre dues proves, sinó que els dos arguments
es consideren part de la mateixa prova de la causalitat
argument pretén provar l’existència de Déu partint de la idea mateixa de Déu..

Sant Anselm el formulà així:
Tots els homes tenen una idea de Déu, i entenen que és un ésser tal que és
impossible pensar-ne un de més gran i més perfecte que ell. Un ésser així ha
d’existir no només en el nostre pensament sinó també en la realitat, ja que si només
existís en el pensament en podríem pensar un de més gran que ell, que
tindria la perfecció de l’existència. En conseqüència Déu ha d’existir en la realitat.
En el Discurs el filòsof francès ens l’exposa de la manera següent: “... tornant a

examinar la idea que posseïa d’un ésser perfecte, trobava que l’existència hi era
compresa, de la mateixa manera que en la idea de triangle s’hi comprèn que els
seus tres angles són iguals a dos rectes, o a la d’una esfera en què totes les parts
són equidistants a un centre, i fins i tot de manera encara més evident; i, en
conseqüència, és tan cert, almenys, que Déu, que és l’Ésser perfecte, és o existeix,
com ho pugui ser qualsevol demostració de geometria”.
L’EXISTÈNCIA DE DÉU COM A GARANTIA DEL CRITERI DE VERITAT
Descartes explica que l’existència de Déu ha estat demostrada i que sabem que és
un ésser dotat de totes les perfeccions que puguem imaginar, entre les quals s’hi
troba la veracitat. Déu no pot, per tant, mentir, confondre ni enganyar. Així doncs,
queda refutada la possibilitat que havia imaginat Descartes de l’existència del geni
maligne. Per tant, és Déu qui, en darrer terme, ens assegura que allò que
percebem amb evidència és vertader (ja que ell no permetria que ens
equivoquéssim en percebre quelcom de forma clara). Déu esdevé així garantia que
el criteri de veritat que havíem suposat (és a dir, que tot allò que el meu enteniment
concep de forma evident és necessàriament veritable), és vàlid.
Segons explica l’autor, si no fos perquè sabem que les idees clares i distintes (és a
dir,
evidents) provenen de Déu, no podríem estar del tot segurs de la seva veracitat.
Cal dir que el gir que fa Descartes introduint aquest argument ha estat molt criticat
6
per filòsofs posteriors, ja que pot comportar un perillós cercle viciós .
7.4. DE DÉU AL MÓN
Hem vist fins ara com Descartes, aplicant el seu mètode i el dubte que aquest
prescriu, ha trobat una veritat inqüestionable i absolutament evident (l’existència del
nostre propi pensament), de la qual ha deduït una altra veritat: l’existència d’un
ésser infinit en perfeccions (Déu), causa de l’existència del jo i origen de la nostra
idea de perfecció i infinitud. Però, de moment, només podem afirmar amb seguretat
l’existència d’aquestes dues substàncies: la infinita (Déu) i la nostra ànima. Ara bé,
què passa amb les idees que tenim sobre el món exterior? Tenen algun fonament o
són il·lusòries? Podem assegurar que existeix alguna altra cosa, a part de Déu i
el meu propi pensament?
Veurem com per a contestar aquestes qüestions Descartes torna a recolzar-se en

l’existència de Déu, la qual esdevé un pedestal central dins el sistema cartesià, ja
que la seva existència i perfecció es converteixen en la garantia del criteri de veritat
(l’evidència) i de les idees que tenim sobre el món exterior.
6
L’evidència li havia servit de punt de partida per arribar a l’afirmació de l’existència del nostre
propi pensament i per deduir després, a partir d’ella, l’existència de Déu. Ara Descartes ens diu
que és precisament l’ésser diví́ el que garanteix el criteri que li havia servit de punt de partida.
Sembla que quedi així anul·lada la veracitat de la seva deducció inicial, que havia permès,
precisament, arribar a afirmar l’existència de Déu. Ho mostrem en un esquema:
CRITERI DE L’EVIDÈNCIA►EXISTÈNCIA DEL “JO”►EXISTÈNCIA DE
DÉU►CRITERI DE L’EVIDÈNCIA
LA FILOSOFIA MODERNA: EL RACIONALISME. RENÉ DESCARTES 23 
L’EXISTÈNCIA DE DÉU COM A GARANTIA DE LA VERITAT DE LES IDEES DEL
MÓN EXTERIOR
Ara ja sabem que podem estar segurs que les coses concebudes amb claredat i
distinció són vertaderes (ja que Déu ens garanteix la seva veracitat). Però el nostre
esperit també posseeix idees de coses corpòries, del món exterior, que no són
percebudes per la raó de forma evident. Com podem saber si aquestes idees
representen la realitat o bé són una il·lusió?
Descartes ens diu que aquestes idees no les podem haver creades nosaltres, ja
que una substància pensant no pot produir idees de coses diferents al pensament.
Així doncs, afirma que aquestes idees han estat produïdes per la realitat exterior,
la qual, efectivament, existeix. I diu que podem estar absolutament segurs d’això, ja
que Déu (que és veraç i bo) no permetria que ens enganyéssim tenint idees d’un
món que no fos existent.
Ara bé, Descartes no ens assegura que aquestes idees que tenim sobre el món
exterior siguin un fidel reflex de la realitat, sinó que només afirma que, si les tenim,
és perquè la realitat que percebem existeix de veritat. Però recalca que és del tot
necessari no deixar de guiar-nos mai per la raó.
Així doncs, i seguint Galileu, Descartes distingeix en les coses corpòries

qualitats primàries i qualitats secundàries. Les primàries són aquelles que poden
expressar-se matemàticament: l’extensió o volum, el moviment i la figura. Aquestes
qualitats són clares i distintes, i es pot afirmar que existeixen objectivament,
independentment del subjecte. Les qualitats secundàries, en canvi, com l’olor, el
color, el so,... no existeixen objectivament en les coses, sinó que són només un
reflex de com percebem nosaltres la realitat.

7.5. LES TRES SUBSTÀNCIES
Com hem vist Descartes dedueix tota la realitat a partir del Cogito. Aquesta realitat
està composta per tres tipus de substàncies o coses. A cadascuna de les
substàncies li correspon un atribut (el que determina la substància, la seva
essència) i uns modes (diverses formes de ser de la substància). També ens diu
que la substància pot ser finita (limitada, imperfecta) o infinita (il·limitada,
perfecte).
 Substància pensant o "res cogitans"

La substància pensant és el jo, l’esperit, l’ànima, i es tracta d’una substància finita,
l’atribut de la qual és el pensament. Els modes del pensament són: jutjar, raonar,
voler, imaginar, sentir, recordar, etc.
 Substància extensa o "res extensa”

La substància extensa fa referència als cossos, a les realitats materials, al món que
percebem amb els sentits. Es tracta també d’una substància finita i seu atribut és
l’extensió: els cossos són extensos en l’espai –longitud- i en el temps –finitud-. I els
seus modes són la figura i el moviment (la resta de característiques que atribuïm a
la substància extensa no són trets objectiu d’aquesta, sinó que són fruit de la nostra
7
percepció subjectiva .
 Substància infinita o “res infinita”

La substància infinita no pot ser altra que Déu, l’única realitat perfecte i il·limitada.
L’atribut essencial d’aquesta substància és la infinitud, la perfecció i els seus modes
són la bondat, la omnisciència, la omnipotència, la immutabilitat, eternitat, etc.
7
Vegeu la distinció entre qualitats primàries i qualitats secundàries a la pàgina 15.

Defineix SUBSTÀNCIA com quelcom concret existent que no necessita més que
de si mateix per existir. D'aquesta definició es pot deduir que només Déu és en
sentit estricte substància, ja que la resta d'éssers necessiten d'un creador per
existir. Per això Descartes anomena la resta de substàncies “finites”.
8. RELACIÓ ÀNIMA-COS. Les passions i la

llibertat.
El pensament de Descartes entorn a aquesta qüestió és confús i contradictori. No és

capaç de resoldre satisfactòriament el problema de la comunicació de les
substàncies, que serà transmès als racionalistes posteriors. Descartes elaborà una
teoria antropològica dualista, és a dir, una concepció de l’ésser humà com un
compost de dues substàncies separades: ànima i cos (ment i matèria, diríem avui).
Només l'home té ànima; els animals són pura matèria i la seva vida i els seus
moviments es realitzen mecànicament. L'home és un ésser dual, format per una
ànima i un cos, que constitueixen dues substàncies distintes i independents. El
cos humà, com tot allò material o extens, està sotmès a les lleis naturals i
mecàniques, mentre que l'ànima és lliure i té iniciativa pròpia.
Però Descartes no podia negar que hi ha una constant RELACIÓ entre l'ànima i el
cos: el cos i l’ànima, tot i ser distints, estan estretament units. L'ànima es veu
constantment afectada per sensacions i afectes relacionats amb les necessitats del
cos i, malgrat tot, es pot desprendre d'aquests impulsos bàsics i actuar
independentment del cos. Com explicar aquesta relació? Aquest és un problema
amb el que s’han enfrontat infructuosament tots els dualismes.
El nostre autor explicà que l'ànima se troba en una petita glàndula del cervell que ell
anomenava "glàndula pineal", des d'on dirigia part de les activitats del cos.
Les passions i la llibertat.
Dins aquest terreny tan complex que és l’ésser humà Descartes s'ocupa d'un tema
significatiu que exemplifica la interacció ànima-cos: les passions.
El “Tractat de les passions” (1649) és la quarta i darrera obra publicada per
Descartes, després del “Discurs del mètode” (1637), de les “Meditacions
metafísiques” (1641) i els “Principis de la filosofia” (1644). Conté l’essencial de la
moral cartesiana, en continuïtat amb les màximes de la tercera part del “Discurs del
mètode”.
Les passions són percepcions i emocions de l'ànima causades pel cos. El més
característic d'elles és que són involuntàries, bones, mentre no creixin
excessivament, i quasi sempre irracionals. La relació entre l’ànima i el cos
s’assembla a un combat entre els instints naturals o passions, propis del cos, les
forces obscures, i la raó i la voluntat que són facultats de l’ànima, un conflicte
present en la vida de tots els humans.
Descartes realitza un nou inventari de les passions “primitives”, que queden

reduïdes a les sis següents: admiració, amor, odi, desig, alegria i tristesa.
Les passions són una arma de doble tall, perquè “enforteixen i conserven
pensaments en els quals no és bo detenir-se”, però els avantatges, diu el filòsof,
superen clarament els inconvenients, ja que les passions “per la seva naturalesa,
són totes bones i només n’hem d’evitar el mal ús o l’excés” (art. 211). I, en tot
cas, són elles les que ens permeten de “gaudir més dolçament d’aquesta vida”.
Descartes creu que cal aprendre a governar les passions segons el criteri de la raó;
no es tracta de lluitar en contra d'elles, sinó tan sols d'evitar que siguin elles les que
controlin la nostra voluntat. En aquest punt, Descartes toca un tema típicament
estoic: el tema de l'autodomini o autocontrol. La seva actitud davant de les
passions no és
absolutament negativa: no es tracta de rebutjar-les o d'eradicar-les per principi. Cal

enfrontar-se, no a les passions com a tals, sinó a la força cega amb què tracten
d'arrossegar la voluntat, sense deixar lloc per a la reflexió raonable.
En aquesta lluita per controlar les passions és on entra en joc la llibertat. L’ànima té
dues funcions:
̈ l’enteniment, que és la facultat de pensar,
̈ la voluntat o facultat de triar, que Descartes identifica amb la llibertat.
Per ell l’existència de la llibertat és evident (idea innata) i és, a més, la màxima
perfecció de l’home. En què consisteix la llibertat? Bàsicament en la capacitat de
triar entre les diverses opcions que se’ns presenten, i més concretament, en que la
voluntat triï allò que l’enteniment li presenta com a bo i vertader. Llibertat és
sotmetre la voluntat a l’enteniment.
I, com explica el mateix Descartes al Tractat de les passions, la virtut consisteix,

precisament, a “tenir sempre la voluntat d'emprendre i d'executar tot allò que jutgem
que és el millor”. Cal considerar, doncs, un criteri de vida consistent a fer sempre
allò que jutgem que és el millor, que pot ser anomenat indistintament “virtut” o
“generositat”, mots pràcticament sinònims per Descartes, i que és font de serenitat
de l’ànima. La generositat consisteix precisament en la consciència que res no ens
pertany veritablement sinó el lliure albir i la voluntat de fer-ne sempre un bon ús, és
a dir, de fer sempre allò que jutgem que és el millor, cosa que equival a la virtut.
L’home generós/virtuós és el que sap que el seu valor depèn del bon ús que faci
del lliure albir.
«Un home no és d’una vegada per totes el que era el dia del seu naixement.»
L’home es construeix a sí mateix i és només per això que es fa digne d’estimació.
Descartes

arribarà a dir que: "El lliure albir és la cosa més noble que pugui haver en nosaltres,
tant que ens fa d’alguna manera semblants a Déu".
9. LA MORAL PROVISIONAL
A banda de les qüestions metafísiques i epistemològiques, la filosofia racionalista

també té una profunda preocupació per l’ésser humà, per l'orientació de la conducta
humana, de manera que sigui possible una vida plenament racional.
“Així, tota la filosofia és com un arbre, que té per arrels la metafísica, per tronc la
física i per branques les altres ciències, que es redueixen a tres de principals, a
saber, la medicina, la mecànica i la moral –vull dir la més alta i més perfecta moral,
la qual, pressuposant un coneixement complet de les altres ciències, és el darrer
grau de la saviesa.”- diu Descartes a la seva obra Els principis de la filosofia.
Quan Descartes comença el seu procés personal i filosòfic de recerca de

coneixements vertaders, s'adona que també haurà de respondre la pregunta "com
he de viure?". I és per això que en el Discurs del mètode accepta seguir unes
regles de conducta que, tot i no ser resultat del mètode, prendrà com a
provisionals i necessàries per conviure amb els altres. Si la moral definitiva ha de
ser la coronació del sistema, cal una moral provisional per a travessar el període
d’elaboració del sistema. Descartes resol d’aquesta manera, en el Discurs, el
conflicte entre les exigències del mètode (que suposa temps) i la urgència de lavida
(que no tolera ajornament). La moral provisional és l’art de viure moralment malgrat
el dubte teòric. Com que després no la va tornar a revisar per fer-ne la versió
definitiva, hem de considerar-la la seva teoria ètica.
La “moral provisional”, també anomenada “moral per provisió”, i que s’explica a la

3a part del Discurs del mètode, consisteix, doncs, en un conjunt de regles de
prudència (conducta i saviesa pràctica) que Descartes decideix emprar per poder
fer un procés de dubte metòdic en pau i tranquil·litat. La moral per provisió és una
estratègia per intentar aconseguir la calma necessària per a reflexionar enmig del
trasbals propi d’un segle de guerres de religió. Es podria dir que Descartes s’inspirà
en principis estoics i epicuris. Com els estoics, creu que l’home s’ha de vèncer a si
mateix abans que intentar canviar el món, seguint la idea de l’autodomini del savi.
Com els epicuris procura “viure amagat”, un tant al marge de la societat.
La moral per provisió és consistent amb aquesta concepció del món. L’expressió
“moral per provisió” s’ha d’entendre en el mateix sentit que per fer una excursió o
una expedició militar es necessiten provisions pel camí. Es tracta de viure d’una
determinada manera, atenent i acceptant exteriorment les lleis del país per tenir, a
canvi, la calma i la tranquil·litat necessàries per poder dedicar-se a l’ofici de pensar
lliurement.
Les regles de la moral per provisió són:
1.- Obeir les lleis i els costums del país, conservant la religió dels pares.
Al Discurs de mètode explica que cal"obeir les lleis i els costums del meu país,
mantenint la religió en què Déu m’ha fet la gràcia de ser educat des de la infantesa i
guiant-me en tota altra cosa per les opinions més moderades i més allunyades de
l’excés que fossin més admeses en la pràctica pels més assenyats d’aquells amb
qui hauria de viure”
Entre diverses opinions, doncs, triava Descartes les més moderades perquè, segons
ell, són sempre les més còmodes en la pràctica i les millors, ja que tots els
excessos solen ser dolents.
2.- Ser al màxim ferm i segur.
La segona regla suposa "ser tan ferm i decidit com pogués en les meves accions
una vegada hagi elegit una alternativa" de manera que, fins i tot en les decisions
més dubtoses, un cop assumides, hom ha d'obligar-se a seguir-les amb constància.
Ell mateix compara la situació a la dels viatgers que es troben perduts en un bosc,
no han d’errar fent tombs ara cap aquí ara cap allà, i encara menys aturar-se enlloc,
sinó caminar sempre tan dret com puguin cap al mateix costat “i no canviar de
direcció per raons fluixes, encara que al començament fos potser només l’atzar el
que els hagués determinat a triar-la; perquè d’aquesta manera, si no van allà on
volen, almenys acabaran arribant en algun lloc on estaran millor que al mig del
bosc. I així, com que les accions de la vida sovint no admeten espera, és ben veritat
que, quan no tenim la possibilitat de discernir les opinions més veritables, hem de
seguir les més probables, ens hem de decidir tanmateix per algunes”.
3.- Dominar-se a si mateix abans que intentar vèncer la fortuna.
La tercera regla aconsella cenyir-se al principi de realitat, és a dir, “procurar sempre
vèncer-me a mi mateix més aviat que a la fortuna, i canviar els meus desigs i
propòsits més que no pas l’ordre del món. I en general acostumar-me a creure que
no hi ha res que estigui enterament en el nostre poder sinó els nostres pensaments,
de manera que, quant a les coses que ens són exteriors, després d’obrar tan bé
com he pogut, tot allò que no ens surt bé és, pel que fa a nosaltres, absolutament
impossible”. En altres paraules: acceptar que tot allò que succeeix en contra dels
nostres desitjos és impossible de canviar. El que cal, doncs, és acostumar-se a no
desitjar aquells béns que no es troben al nostre abast; val més adaptar-se al curs
de la realitat més que esperar que la realitat canviï i s’adapti a les meves
necessitats.
Aquesta última regla ens duu a considerar la influència de l'ètica estoica en
Descartes, és a dir, aquella ètica que ens parla de l'autodomini, de la paciència
davant
esdeveniments incontrolables i de la distinció entre les coses que es troben sota el

nostre control i les que no. “No cerquis que les coses s’esdevinguin tal com vols que
s’esdevinguin, sinó que has de voler que s’esdevinguin tal com s’esdevenen i viuràs
feliç” (Epíctet, Enquiridió, 7)
4.- Dedicar-se al conreu de la raó.
“Com a conclusió d’aquesta moral, se’m va acudir de fer una revisió de les diverses
ocupacions que tenen els homes en aquesta vida per tal de procurar elegir la millor;
i vaig pensar que no podia fer res de millor que continuar en aquella mateixa en què
em trobava, és a dir, dedicar tota la meva vida a cultivar la raó i avançar tant com
pogués en el coneixement de la veritat, seguint el mètode que m’havia prescrit”.
Finalment, doncs, com a elecció de vida, cultivar la raó, perquè “n’hi ha prou de
jutjar bé per a obrar bé, i de jutjar al millor possible per a obrar també al millor
possible”.
Com es pot observar, aquestes normes, bastant senzilles i d’inspiració estoica, ja

indiquen que Descartes no era de cap manera un radical ni el seu dubte volia portar
a l’escepticisme sinó a la fonamentació de la racionalitat.
L’EXPLICACIÓ MECANICISTA DEL MÓN
Hi ha un retrat de Descartes que es conserva al museu d’Utrecht en què el filòsof

apareix amb un llibre obert. Si ens hi fixem, al llibre posa: Mundus est fabula. Per
què apareix aquesta inscripció? En quin sentit podia creure Descartes que el món
és ficció? La resposta, més que en el desengany del món propi del Barroc, cal
trobar-la en la seva relació amb la física galileana. Galileu ha mostrat que la imatge
del món que provenia de la tradició aristotèlica medieval era, estrictament, parlant,
una faula.
10. LA FÍSICA:
Convé no oblidar que Descartes havia escrit que si la física de Galileu era falsa,
llavors també ho seria la filosofia cartesiana perquè ell havia reflexionat seguint les
pautes del mètode galileà en física: "Confesso que si aquest sentiment del
moviment de la terra és fals, també ho són tots els fonaments de la filosofia". La
condemna de Galileu per l’església (1633) significa un trencament entre fe i raó que
ressona encara avui. Reivindicar Galileu és una forma de reivindicar el mètode.
Descartes considera que, després de Galileu, cal prescindir de la idea de causa

final. En la realitat, l’únic que importa és la causa eficient: el cosmos es mou per si
mateix segons regles matemàtiques de caire objectiu. Galileu ha mostrat que, en el
món físic, la pregunta “per a què” no és important. El que cal és saber el “com”,
perquè la naturalesa s’explica a si mateixa –i la raó pot comprendre-la perquè, com
ell va dir en una famosa frase: El llibre del món està escrit en caràcters
matemàtics-.
A l’època renaixentista havia estat força divulgada la idea que al món hi ha una
mena d’ànima còsmica, més o menys divina. Descartes, com Galileu, s’oposa a
aquesta concepció. El que hi ha al món són un conjunt de lleis físico-matemàtiques
que l’expliquen. La naturalesa no consisteix en una mena de moviment còsmic, sinó
en un conjunt de moviments que són matematitzables.
Hi ha tres lleis que expliquen el moviment dels éssers, que en llenguatge

modernitzat, podem anomenar: principi d’inèrcia / principi de conservació de la
quantitat de moviment / principi de privilegi del moviment rectilini. Amb aquests tres
principis i les matemàtiques podem fer una descripció demostrativa del món.
1.- Principi d’inèrcia: Cada part de la matèria continua sempre en un mateix estat,
mentre no es trobi amb una altra que l’obliga a canviar.
2.- Principi de la conservació de la quantitat de moviment: Quan un cos n’empeny

un altre no pot donar-li cap moviment si no en perd a la vegada igual del seu, ni
prendre-l’hi que el seu no augmenti.
3.- Principi de privilegi del moviment rectilini: Quan un cos es mou, cadascuna de
les seves parts tendeix a continuar en línia recta.
Amb aquests tres principis podem imaginar el món com una gran màquina
[mecanicisme]. Els tres principis tenen, a més, una altra utilitat: permeten prescindir
de l’aparença sensible dels fenòmens i reconstruir-los racionalment, només en base
a les seves propietats físiques i matemàtiques, de manera que la raó triomfa sobre
l’experiència purament sensible i no matemàtica. De fet, tota la ciència moderna
funcionarà així: prescindint de l’experiència sensible i reconstruint la realitat de
manera racional amb ajuda de les matemàtiques.
Tot i que el món sigui una entitat infinita i oberta en totes direccions, Descartes
creu haver trobat unes regles que ens permeten descriure’l d’una manera clara i
distinta. Quan Descartes parla del Mètode cal tenir present que el que pretén és
traslladar a la filosofia –i específicament a la metafísica- allò que en la física
cartesiana ja ha funcionat correctament i de manera creativa.
La ciència del segle XVII propugnà una visió mecanicista i determinista de la

naturalesa: l'univers sencer és un gegantí mecanisme harmònic sotmès a
inexorables lleis físiques. Un exemple molt clar de la concepció mecanicista del món
és un rellotge de corda en el que tots els moviments que se produeixen són
automàtics i deriven d’altres moviments que es transmeten per contacte.
Descartes mateix, coneixedor de les teories científiques del moment, entén que els
organismes vius, plantes, animals i el mateix cos humà, són màquines molt
complexes sotmeses també a les lleis físiques del moviment. En el món físic i
natural tot està determinat i no hi ha lloc per la lliure acció (l'única excepció la
trobam en el cas de l’ésser humà, que sí que té voluntat i és lliure, perquè té
ànima).
Filosofia moderna
Va néixer a Somerset, al sud de Bristol (Anglaterra) el 29 d’agost de 1632 i va pertànyer

a una família benestant de religió puritana3. El seu pare, un lluitador polític partidari
d’un govern parlamentari durant la guerra civil en l’època de Carles I. A partir dels 24
anys s’interessa per les ciències experimentals i la medicina i coneix a diferents
personalitats importants de l’època. Relacionant-se va interessar-se per la ciència,
l’experiència i l’observació.
Les seves obres cabdals, publicades el 1690, un any després de la «Revolució Gloriosa»,
són:
v Dos tractats sobre el govern civil: són les principals obres en què exposa el seu
pensament polític. La seva influència en el pensament polític va quedar reflectida en la
Declaració d’Independència dels EUA (1776).
v Assaig sobre l’enteniment humà: és el primer tractat de la «teoria del coneixement».
L’empirisme d’aquesta obra va influir poderosament en les idees de Berkeley i Hume.
Altres obres escrites en aquesta època són:
v Carta sobre la tolerància (1689): on es mostra en contra de la idea de Hobbes d’un

Estat confessional.
v Compendi (1685): resum del tractat sobre l’enteniment.
JOHN LOCKE (1632 - 1704)

1. Biografia.
John Locke -contemporani de Hobbes i Newton, entre d’altres, és, junt amb Berkeley i
Hume, una de les figures més importants de l’empirisme1 clàssic anglès. Les seves
idees, tant en filosofia com en política, van exercir una influència determinant en els s.
XVII i XVIII i en els pensadors francesos de la Il·lustració. Precisament a Locke se’l
considera també el «pare» del liberalisme2 polític.
2. OBRA: Assaig sobre l’enteniment humà.
Es considera el primer tractat de la «teoria del coneixement»: es tracta d’una obra que
investiga la naturalesa, el valor i els límits del coneixement humà. Segons ell, això ho
vol aconseguir seguint «un senzill mètode històric», és a dir, mitjançant una simple
descripció dels fets que intervenen en el procés del coneixement. No vol partir
d’hipòtesis: Déu creador, Descartes....
L’obra va sorgir – tal com explica Locke en la Carta al lector – arran de nombroses
reunions amb amics seus on discutien de forma inacabable sobre diverses qüestions.
Locke va arribar a la conclusió que, abans de discutir sobre certs temes, «cal examinar
les nostres capacitats i veure quins objectes estan al nostre abast i quins altres estan més
enllà del nostre enteniment»
El tractat Assaig sobre l’enteniment humà comprèn 4 parts o llibres:
I. «De les nocions innates»: critica la teoria innatista del coneixement de

Descartes.
II. «De les idees»: exposa la seva peculiar teoria de les idees.
III. «De les paraules»: presenta la seva filosofia del llenguatge, segons la qual
tant les paraules com les idees són signes.
IV. «Del coneixement»: esbossa un resum final i les conclusions que es deriven
de la seva teoria: què és el coneixement, quins tipus i quins graus hi ha, abast,
probabilitat, raó i fe.
Quan Locke diu que vol estudiar la naturalesa de l’enteniment assumint d’entrada els
seus límits, posa de manifest que està en contra de la posició de l’optimisme
epistemològic racionalista4. Segons ell, l’experiència és l’origen del coneixement i les
capacitats de l’enteniment basten per dur una vida raonable (en el sentit intel·lectual i
moral). Per tant, l’empirisme de Locke suggereix, a diferència de l’optimisme
intel·lectual dels racionalistes de l’època (com Descartes i Spinoza), valorar amb certa
moderació i prudència la capacitat de l’enteniment humà.
3. El procés del coneixement.
1. 1) La ment no conté cap idea ni principi innat.

§ Nipelquefaalalògicanipelquefaalamoral.
2. 2) Tot el que hi ha en la ment ha de venir de l’experiència.
o § No hem de recórrer a l’hipòtesi de les idees innates, sinó que hem de
suposar que la ment és “com un paper en blanc”, sense res escrit, sense
cap idea.
o § Quan tenim idees? Quan comencem a percebre.
o § Com arribem a tenir les idees? A partir de l’experiència (2 tipus).
3. 3) Les percepcions procedents dels sentits o de la reflexió formen idees simples,
que
«són el material del nostre coneixement».
4. 4) La qualitat és el poder de produir una idea en el meu enteniment a partir
d’unes
sensacions o percepcions. Diferencia qualitats primàries i secundàries.
5. 5) Les qualitats primàries i secundàries produeixen en la ment idees simples.
Distingeix les quatre classes segons d’on provenen:

§ D’un sol sentit: un color determinat (vista).
§ De diferents sentits: distància espacial (vista i tacte). § De la reflexió: voler,
pensar
§ De la reflexió i la sensació: plaer, dolor.
6. 6) Estableix les idees complexes.

7. 7) Estableix les característiques de les idees.
8. 8) Parla sobre la substància degut a la seva poca claredat.
9. 9) Parteix de les idees i les paraules per diferenciar essències.
10) Conèixer és conèixer idees: estableix quatre tipus de coneixement.
§ D’identitat o diversitat
§ De relació
§ De coexistència o connexió necessària § D’existència real
11) Parteix del coneixement d’existència real, diferència tres graus de coneixements: §
Intuïtiu
§ Demostratiu
§ Sensitiu
12) Després d’haver explicat la teoria de les idees i diferenciat tipus i graus, parla sobre
l’abast, el valor i els límits del coneixement humà.
Locke arriba a la conclusió que allò que no podem conèixer és la naturalesa de les coses
físiques. Potser tenim idees «clares i distintes» (no molt confuses), però no tenim idees
«adequades» (representen perfectament allò a què corresponen). Les idees comunes que
tenim de les coses ens basten per la vida ordinària, per la «conversació comú», amb els
nostres, però sense idees adequades «no estarem capacitats per tenir un coneixement
científic, ni podrem mai descobrir veritats generals i indubtables dels cossos». En resum, que
no podem fer ciència dels cossos. Per tant, no podem aspirar a la certesa i a la demostració,
només a la probabilitat.
4. Ampliació de les seves conclusions a partir del procés del coneixement.
Si del món natural no en tenim un veritable coneixement, no hi ha ciència física estricta;

coneixem l’existència de les coses, però la seva naturalesa física, la seva constitució
interna, ens és desconeguda.
«M’inclino a dubtar que.... el coneixement científic pugui estar al nostre abast»
El coneixement no arriba és enllà de les idees simples basades en les qualitats primàries
i secundàries i en les idees complexes de modes i relacions. L’essència real, la idea
complexa de substància de les coses, no és a l’abast de l’enteniment.
Per tant, quedem reduïts a l’observació i a l’experiment i, per tant, al coneixement

experimental, de les probabilitat, el qual mai arriba a ser certesa. És a dir, el nostre
coneixement és limitat.
Però Locke diu que no hem de lamentar-nos per la limitació del nostre enteniment: « la
llum de la candela (la llum de la raó) que ens il·lumina fa prou llum per poder viure
confortablement. » I per tant, cap al final de la seva obra, anima el lector a incrementar
el coneixement adquirint en la ment «idees clares i distintes» i a procurar que les idees
de les substàncies siguin «tan completes com puguin ser».
5. Tipus d’experiències.
Si partim del fet que no són innates... Com arribem a tenir les idees en la nostra ment?
A partir de l’experiència.
v L’experiència externa: a partir de la sensació. Ex: la idea d’un color (blau), d’un sabor
(dolç)...
v L’experiència interna o introspecció: a partir de la reflexió (la percepció de les

operacions de la nostra ment).
Ex: pensar, voler, dubtar, creure...
A partir d’aquests dos orígens tenim les idees que posseïm.
Per tant, «preguntar en quin moment tenim idees és tant com preguntar-nos quan
comencem a percebre, perquè tenir idees i percebre són la mateixa cosa».
6. Idees i qualitats.
A una idea en la ment hi correspon una qualitat en la cosa. És a dir, «qualsevol objecte
immediat, qualsevol percepció que es troba en la ment quan pensa, és una idea».
Mentre que el poder de produir una idea en la ment ho anomeno qualitat.
Exemple:
 allò que és blanc, allò que és fred, allò que és rodó, en tant que són sensacions o
percepcions en la ment = idees.
 allò que és blanc, allò que és fred, allò que és rodó, en tant que troben en una
bola de neu, la qual té el poder de produir aquestes idees en el meu enteniment =
qualitat.
Tipu
Simples
Complexes
Idees
Són el material del nostre coneixement.

Són a la vegada signes perquè a una idea en la ment hi correspon una qualitat en la cosa.
TIPUS
La ment es mostra passiva, perquè rep simplement un qualitat primària (percebent-la)
o bé rep les qualitats secundàries.
Són el resultat de que la ment combini activament (unint o separant) idees simples. Per
tant, no provenen directament de l’experiència, sinó d’una activitat de la ment, sempre
fonamentada en una experiència .
T
IPUS
Com la ment per si mateixa no pot produir cap idea simple, pot a partir d’aquestes
formar de complexes.
D’un sol sentit: un color determinat (vista).
De diferents sentits: distància espacial (vista i tacte).
De la reflexió: voler, pensar.
De la reflexió i la sensació: plaer, dolor.
Modes: propietats de les substàncies (espai, duració, nombre...)

Substàncies: nom que apliquem a un suposat substrat que percebem. Aquell “no sé
què”, que diu Locke, sustenta i fa estable l’existència de les qualitats.
Relacions: maneres de considerar quelcom que implica l’existència o presència d’una

altra.
(causalitat, identitat, més gran que...)
Les idees – simples i complexes – poden ser.

- Determinades (Descartes diria clares i distintes) o confuses.
- Reals (tenen un referent empíric) o quimèriques.

- Adequades (representen perfectament allò a què corresponen) o
inadequades.
- Vertaderes o falses.
· Les simples: reals, adequades i vertaderes.

· Les complexes (modes i relacions): adequades per si mateixes, pq representen una
activitat de la ment.
· Les complexes (substàncies): ni determinada, ni real ni adequada (quan pretén expressar
l’essència real d’una cosa).
5
6.1 Idea complexa: substància.
Qualitats
Primàries
Secundàries
Dependents de la percepció humana.
A diferència de les primàries, aquestes no tenen la

Inseparables de l’objecte.
característica de ser semblants a un objecte:
Independentment de l’estat en què
representen una activitat de la ment provocada per
es trobi de la percepció humana.
les qualitats primàries de l’objecte.
Ex: solidesa, nombre, extensió, forma i
«Són els poders de les diferents combinacions de
moviment o repòs.
les qualitats primàries»
Ex: colors, sons, gustos...
Presenta més problemes perquè no en tenim una idea clara i distina, és una idea fosca i
confusa. És quelcom desconegut (no empíric), incognoscible... però al qual recorre la
ment per poder entendre l’existència i l’estabilitat de les qualitats sensibles d’un
objecte.
«L’home no té cap idea general de la substància, coneix les idees que la subsisteixen»
7. Idees i paraules.
Entre les idees i les paraules hi ha una estreta connexió i relació:
§ les ideesàsignes de les coses

§ les paraulesàsignes de les idees.
Per tant, una paraula que no remet a una idea de la ment serà «fosca i confusa». Quan li
posem paraules a la idea de substància, parlem de l’essència real o nominal. Essència
real Essència nominal
Són les «partícules insensibles» als sentits,

desconegudes per nosaltres (No en tenim
És la idea complexa significada per una
una idea adequada).
paraula, la seva definició.
Són la causa de les qualitats sensibles que
descrivim amb l’essència nominal.
EN d’or: és la definició que fa referència
ER d’or: són els constitutius materials dels
a una matèria groga, pesant, mal·leable,
quals no en tenim una idea adequada.
fusible i constant.
En resum: segons Locke desconeixem l’essència real de les coses físiques, ja que només
coneixem les seves manifestacions a la ment humana, trameses per les qualitats
primàries i secundàries.
8. “Conèixer és conèixer idees”.
Segons Locke, «la certesa del coneixement consisteix a percebre l’acord o el desacord
de les idees, segons s’expressa en una proposició». L’acord o desacord es fonamenta en
4 conceptes diferents i per tant hi haurà 4 tipus de coneixement:
Percepció de l’acord o desacord segons...
Coneixement derivat de la idea d’una cosa i la seva existència real.
8.1 A partir dels graus de certesa d’un coneixement:
Les diferències que hi ha en la claredat del nostre coneixement permeten distingir tres
noves classes de coneixement amb tres graus diferents de certesa.
 Ä Coneixement intuïtiu (grau de certesa més alt).

Quan la concordança o no concordança entre idees és percebuda de manera
immediata i evident. No hem de recórrer a cap idea intermèdia.
Ex: existència del propi jo, certes veritats de la matemàtica i de la moral.
 Ä Coneixement demostratiu (el grau de certesa disminueix respecte de
l’anterior). Quan no coneixem de forma immediata, sinó que necessitem recorre
al raonament. Obtenim idees per mitjà d’un encadenat d’intuïcions.
Ex: existència de Déu, qualsevol demostració matemàtica o moral acompanyada
d’arguments basats en un coneixement intuïtiu.
 Ä Coneixement sensitiu de l’existència de les coses finites.
Quan percebem les idees procedents dels objectes externs . Coneixem mentre es
produeix la percepció sensible. Tot i que no arribi a cap dels dos graus de
certesa anteriors, admet el nom de coneixement.
Ex: coneixement de distingir allò que és real d’allò que és un somni o un producte de la
imaginació = coses reals i particulars,
Coneixement derivat de la lògica: és impossible que una cosa sigui

Identitat o
i no sigui. Cada idea està lògicament d’acord amb si mateixa. Ex:
diversitat
allò blanc és blanc i no és verd.
Coneixement derivat de la relació que es dóna entre idees
Relació connectant-les i comparant-les. És el més ampli de tots i s’aplica a
la matemàtica i la moral.
Coneixement derivat de la connexió necessària d’idees. Concepte
Coexistència o que s’aplica sobretot a les substàncies.
connexió És propi de la filosofia natural (la física); és el coneixement que
necessària apliquem en la vida quotidiana quan ens referim a les substàncies
de les coses, que solem definir per les seves qualitats secundàries.
Existència real
Coneixement intuïtiu de la pròpia experiència. Coneixement demostratiu de

l’existència de Déu. Coneixement sensitiu de l’existència de les coses finites.
9. OBRA: Dos tractats sobre el govern civil.
Els Dos tractats sobre el govern civil són les principals obres en què exposa el seu
pensament polític. Parlen de la naturalesa de la societat i del ciutadà. Les idees
bàsiques formen part dels orígens de la teoria moderna de l’Estat de dret. La seva
influència en el pensament polític va quedar reflectida en la Declaració
d’Independència dels EUA (1776).
Tal i com diu el full de portada de l’obra:
v En el 1r tractat: es detecten i destrueixen els falsos principis i la fonamentació que

en fan Sir Robert Filmer i els seus seguidors.
v En el 2n tractat: és un assaig sobre el veritable origen, abast i finalitat del govern
civil.
Context històric
Primer tractat.
Sir Robert Filmer era un defensor del rei Carles II, que va escriure una obra (El
Patriarca o el poder natural dels reis, 1680) inspirada en Hobbes. En aquesta intentava
donar fonament al dret diví́ dels monarques: sostenia que el poder polític derivava del
poder paternal, patriarcal, donat per Déu a Adam en inicis de la humanitat, i que per
designi diví́ va passar per herència als reis.
Locke va argumentar en el seu primer tractat que, segons les afirmacions de Filmer,
«tots els homes, menys un, han nascut esclaus». A més, va voler desemmascarar «els
falsos principis» de les teories de Filmer ja que estava en contra de l’idea d’una
monarquia on el rei actua com un patriarca amb poder absolut sobre la resta.
Segon tractat: «el veritable origen, abast i finalitat del govern civil».
Estat, societat política, societat civil i govern civil són diferents noms de la mateixa
cosa.
Locke es planteja la següent pregunta: D’on prové el poder polític?
Segons ell, el poder polític és el dret a dictar lleis i a fer ús de la força de la comunitat
en l’execució de tals lleis i en la defensa de l’Estat. L’única intenció del poder polític és
procurar el bé públic.
L’estat de natura és aquell estat en què no existeix el poder polític. És una expressió
que ens recorda a les teories polítiques de Hobbes. Ve a ser, aquella condició en què es
troba l’home (considerat com a producte de la naturalesa), abans de qualsevol
aportació d’ordre cultural.
Daltabaixos provocats per les lluites religioses i polítiques de l’època, en especial els
conflictes entre el parlament i la monarquia absolutista dels Estuards.
Locke utilitzarà la condició d’estat de natura com un recurs metodològic. D’aquesta

manera entendrà el sentit que ha de tenir viure en societat. Segons ell, «tots els homes
es troben naturalment en tal estat, i hi romanen fins que, per pròpia voluntat,
esdevenen membres d’alguna societat política.
PROCÉS QUE SEGUEIX LOCKE PER RESOLDRE EL SEU DUBTE Suposem que
partim d’una societat en estat de natura.
Hobbes va dir en les seves teories polítiques que «l’home és un llop per als altres
homes» i en tal estat hi ha una «guerra de tots contra tots».
Locke en canvi, suposa que l’estat de natura:
è és un estat de «perfecta llibertat i igualtat»,

è on governa la llei natural (la raó)
è on l’home té dret a preservar la seva vida, la seva llibertat i els seus béns.
Locke també afegeix que «l’estat de natura té una llei natural que el governa» i que
cada home té també el dret d’executar tal llei natural, que és la raó. Aquesta llei
ensenya a tots els humans que, sent tots iguals i independents, ningú no ha d’atemptar
contra la vida, la salut, la llibertat, ni les possessions d’un altre.
Però el fet que tothom tingui el poder executiu en l’estat de natura, pot arribar a ser
arbitrari.
Malgrat que l’estat de natura no sigui un estat natural de guerra de tots contra tots
(com digué Hobbes), el dret de fer justícia per compte propi pot derivar fàcilment en
un estat de guerra, perquè es farà amb el poder absolut que té cada individu, propi de
l’estat de natura, on cadascú és jutge i executor. Tenint en compte que en la humanitat
hi ha passions i venjances, direm que l’aplicació de la llei natural conté en la pràctica
uns inconvenients que cal evitar. I per aquest motiu, els homes s’inclinen a entrar en
societat.
La situació d’incertesa i constant inseguretat els duu a establir «els límits de la societat
civil, per conviure amb benestar, pau i seguretat». D’aquesta manera podran gaudir
tranquil·lament de les seves propietats i protegir-se més fermament
Per salvaguardar la seva integritat personal, els homes abandonen l’estat de natura i
institueixen la societat civil.
Únicament el pacte fonamentat en el mutu consentiment d’entrar en una comunitat i

de formar un sol cos polític pot posar fi a l’estat de natura entre els homes.
«Allò que origina la comunitat i sostreu els homes del lliure estat de natura per
integrar-los en una societat política és l’acord que cadascun estableix amb la resta
per unir-se i actuar com un sol cos, i constituir, així, un Estat diferenciat. »
En aquest pacte rau el “poder polític” que s’erigeix en el jutge imparcial dels conflictes.
Segons Locke, NOMÉS TENIM UNA SOCIETAT CIVIL, sempre que qualsevol nombre
d’homes s’uneixen en societat de manera que cadascun d’ells renunciï al seu poder
executiu de llei natural i el cedeixi al poder públic.
El resultat final del pacte no és, per tant, un poder absolut, sinó un poder polític que
resideix en el poble. Tot home es sotmet a les decisions de la majoria.
Locke també subratlla amb claredat que aquest poder que cada individu atorga a la
societat no tornarà ja mai més als individus: resta per sempre en mans de la comunitat.
J.L accentua que la finalitat que busca l’home abandonant l’estat de natura és preservar
la propietat, és a dir, preservar les seves vides, la seva llibertat i les seves possessions.
Gairebé per acabar, Locke diferencia els tres tipus de poders polítics, els quals més
endavant es precisaran i modernitzaran fins convertir-se en els actuals.
o Legislatiuàel de fer lleis per regular la propietat,

o Executiuàel dret natural de jutjar i castigar.
o Federatiuàeldedeclararlaguerrailapauiestabliraliancesitractats.
!! Recordem que el poder executiu és a la vegada el dret natural al qual la societat civil ha
renunciat a través del pacte social.
«L’Estat, la societat, el poder civil i polític, no tenen altra finalitat, i no els justifica
res més, que el benestar del poble.»
10
10. Respecte altres pensaments filosòfics.
Descartes: s’oposen perquè Locke és un empirista que com a tal vol arribar al
coneixement a partir de descripcions de l’experiència. En canvi, Descartes prefereix
partir d’hipòtesis com la d’un Déu creador que garanteixi la certesa de les coses.
Coincideixen en el fet que distingeixen qualitats primàries de secundàries (igual que
Galileu),
Berkeley: també és empirista però no distingeix qualitats primàries de secundàries i

defensa que totes les qualitats són secundàries: “ser és ser percebut”.
Hume: A partir de la definició de substància que va fer Locke, Hume va sotmetre la

idea de substància a una crítica severa i va suposar que és un “feix d’impressions i
idees”.
Hobbes: Els dos parlen sobre l’estat de natura en les seves teories polítiques.
11. Glossari:
1. Empirisme: l’experiència és l’origen i el límit del coneixement / proposa l’origen

de les idees a partir de l’experiència externa o interna / determina límits al
coneixement humà.
2. Liberalisme:
3. Religió puritana:
4. Optimisme epistemològic racionalista:
11
PREPARACIÓ ENFOCADA A L’EXAMEN DE LA SELECTIVITAT
1. Explica breument (entre seixanta i cent paraules) les idees principals del text i com
hi apareixen relacionades.
Si es tracta d’un fragment de l’Assaig sobre l’enteniment humà, ens podem fer explicar...
v En aquest fragment Locke argumenta en contra de qui afirmi el següent: pot ser
que una persona tingui a la ment certa proposició, però que no la conegui ni sigui
conscient de tenir-la. Poder conèixer no significa conèixer.
v Segons Locke no i hauria cap raó per distingir entre les veritats innates i les que no
ho són. Es podria dir que qualsevol veritat que algú passa a saber, era una veritat
innata però que la persona no era conscient que la tenia en la seva ment.
v En aquest text es defensa que no hi ha principis innats, i es fa de dues maneres:

Primer, s’assenyala que l’argument principal a favor de l’existència de principis innats
no és correcte: a partir de l’assentiment universal no es pot concloure que hi ha
principis innats, si és que es pot explicar que hi hagi assentiment general sense assumir
aquests principis innats. Segon, es dona un argument en contra de l’existència de
principis innats: Si hi haguessin principis innats haurien de ser universals, i segons
Locke, no hi ha principis universals.
Si es tracta d’un fragment de l’Assaig sobre el govern civil II, ens podem fer explicar...
v Locke descriu les condicions fonamentals que determinen l’existència de l’home en

l’estat de naturalesa. Tots són iguals i llei natural que governa (la raó) fa que ningú
atempti contra la vida, la salut, la llibertat i les possessions d’un altre. Però alhora, la
capacitat mateixa de conservar i protegir aquests principis, permet castigar i reprimir
als possibles agressors.
v Si un legislador actua de forma contrària a la protecció de la llibertat i els bens del

poble, aquest legislador es posa en estat de guerra amb el poble.
v Dir al poble que es pot rebel·lar contra el legislador que no compleix la seva tasca
no és fer quelcom que pugui causar de forma il·legítima aldarulls, sinó que el que
causaria els aldarulls seria la conducta inadequada dels dirigents que no compleixen
amb el seu deure.
v Les persones van decidir formar una societat per tal de poder tenir protecció i
seguretat.
v Si el govern atempta contra la vida, la llibertat o la propietat dels ciutadans, viola
el pacte que el justifica i deixa de complir la funció per la qual es va establir i els
ciutadans, per tant, deixen de tenir cap obligació d’obeir-lo, i el poden destituir i
establir-ne un de nou.
12
2. Expliqueu breument (entre cinc i quinze paraules en cada cas) el significat que
tenen en el text les expressions següents:
Capacitat innata: facultat per adquirir coneixement que es té des del moment de néixer.
Veritats adventícies: veritats que requereixen de l’experiència per poder adquirir-les.
Principis pràctics: regles que guien l’acció.
Principis especulatius: que es basa en idees o pensaments sense fonaments ni base real.
Inherent a l’ànima: quelcom que l’ànima té i que no podria deixar de tenir.
Estat de guerra: quan algú intenta violar el dret a la vida o altres drets bàsics d’un altre.
Estat de llibertat: estat de naturalesa o pre-polític caracteritzat pels drets naturals que la
llei natural (la raó) atorga a tots els individus per igual.
Poder legislatiu: aquella part de l’estat que té la capacitat de fer i modificar lleis.
Dret a castigar: capacitat executiva que cada home pot exercir per tal de defensa els
seus drets naturals.
Rebels: aquells que s’oposen per força a l’ordre que estableix en les lleis.
Legisladors: aquells que tenen l’autoritat per promulgar lleis.
Usurpar: apropiar-se injustament del càrrec, la funció o la identitat d'una altra persona.
13
3. Parleu sobre els aspectes del pensament de John Locke encara que no apareguin
explícitament en el text.
« No hi ha cap principi innat. »
 - Explicar què vol dir que un principi sigui innat

 - Presentar els diferents arguments que Locke dóna en contra de l’existència de
principis innats a l’Assaig

o Explicar les raons en contra de l’argument principal per a defensar que
hi ha principis innats
“Encara que de fet fos cert que hi ha veritats admeses per tota la humanitat, això no provaria
que fossin innates, mentre hi pugui haver una altra forma de mostrar com han arribat els homes
a tenir aquest assentiment universal en allò que tots admeten; cosa que em penso que es pot fer.
“
o L’argument principal a favor de l’innatisme parteix de la premissa que hi ha principis

que tothom accepta i conclou que això mostra que hi ha principis innats; Locke objecta
que la conclusió no se segueix de la premissa: del fet que tothom assenteixi a un
principi no es pot concloure que sigui innat: pot ser que la raó per la qual tothom hi
assenteixi sigui una altra –i no el fet que sigui innat.
o L’argumentdeLockeencontraquehihagiprincipisinnats+posarcom exemple que nens+

idiotes no coneixen alguns dels candidats més clars a ser principis universals.
no hi ha cap principi al qual la humanitat assenteixi d’una manera universal.
o si hi haguessin principis innats serien universals, però no hi ha cap principi universal:
o Quan l’innatisme defensa que “els principis són innats però cal temps per a que la
ment els reconegui”, Locke objecta: si diem això, aleshores no hi ha cap diferència entre els
principis innats i qualsevol altre principi vertader que algú pugui arribar a conèixer al llarg de
la seva vida.
14
« Si hi ha veritats que poden estar impreses en l’enteniment sense ser percebudes, no sé
veure com poder diferir, pel que fa al seu origen, de les veritats que la ment pot
conèixer: cal que siguin totes innates o totes adventícies; i és empresa vana voler
distingir-les. »
 - Què vol dir que una veritat sigui innata.

 - Els diferents arguments de Locke en l’Assaig van en contra de l’existència de
principis innats.
o Explicar la rèplica de Locke a l’argument principal dels qui defensen
que hi ha principis innats Aquest argument a favor de l’existència de principis innats

es basa en el suposat assentiment universal a certs principis. Locke els hi replica que
l’assentiment universal a cers principis no mostraria que aquests fossin innats ja que hi
ha altres maneres d’explicar que hi hagi assentiments universals.
o Locke defensa que no hi ha principis innats perquè si n’hi haguessin serien universals
i no sabem que no tothom té el mateix coneixement (nens i idiotes).
o Davantdelsquedefensenl’innatismedientque“elsprincipissóninnats però la ment pot

trigar temps a reconèixer-los”, Locke objecta que “si diem això, aleshores no hi ha cap
diferència entre els principis innats i qualsevol altre principi vertader que algú pugui
arribar a conèixer al llarg de la seva vida.
- Explicar alguns dels aspectes bàsics de l’epistemologia de Locke partint que es pot
accedir al coneixement humà sense apel·lar a l’existència de principis innats.
«Sempre, doncs, que el poder legislatiu transgredeixi aquesta norma fonamental [...]
haurà posat el poder que el poble li havia concedit al servei d’objectius ben oposats, de
tal manera que el poble recuperarà aquell poder i tindrà dret a recobrar la llibertat
inicial [...]»
«[el poble] resta eximit d’obediència quan s’atempta il·legalment contra les seves
llibertats i propietats [...]»
 - Els trets bàsics de la concepció política de Locke: o

dretsnaturalsiestatdelanaturalesa,
o contractesocial,
o lanaturalesadelpoderpolític.
 - Situacions que farien que el govern no complís la funció per a la qual es va
establir, i que farien que fos legítim desobeir-lo i destituir-lo.
Quina és la finalitat fonamental que Locke atribueix a la societat civil?
 - Objectiu principal de la societat civil: conversar aquells drets que l’home

disposa de forma natural.
o Dretsnaturals:vida,llibertatipropietat.
 - Origen del pacte social: es necessita garantir aquests drets (sobretot el dret a
la
propietat) ja que en l’estat de naturalesa es troben parcialment desprotegits

degut a la subjectivització dels poders legislatiu i executiu que cada individu
s’aplica de maner autònoma i particular.
 - En l’estat de naturalesa els homes tenen una certa tendència a la bondat
natural i a la sociabilitat.
 - Els individus esdevenen legisladors i jutges de la seva pròpia causa i això fa
que els drets naturals es vegin greument amenaçats.
o Poderlegislatiu:capacitatd’aplicar-selespròpiesnormes.
o Poderexecutiu:capacitatdefer-secàrrecd’aplicaruncàstig.
 - El pacte social es basa en:
o Cedir parcialment les llibertats de tots els individus a canvi de que el poder
resultant garanteixi els drets fonamentals, que en l’estat de naturalesa es troben
amenaçats.
 - Perspectiva iusnaturalista: vol conservar els drets naturals més enllà de

l’elaboració del pacte.
 - La cessió de les llibertats de cada individu es troba condicionada a que el
govern derivat del pacte compleixi amb la seva obligació inicial de garantir els
drets naturals. En cas contrari, els individus podran fer ús de la força i la
violència, i exercir el dret a la revolució per tal d’enderrocar el govern corrupte.
4. Compareu la concepció de Locke amb la concepció sobre aquesta mateixa qüestió

d’un altre autor/a destacat de la història de la filosofia occidental.
Teoria política.
Diferencies:
En estat de natura i segons Locke, l’home és bo i existeixen dos poders subjectius. En
estat de llibertat i segons Hobbes, l’home és dolent i viu en un estat de guerra i de
constant caos i inseguretat. A més, hi ha absència de dret i justícia.
Segons Locke els homes tenen uns drets naturals que són previs a tota constitució
social o política i es troben ja presents en l’estat de naturalesa juntament amb els
poders legislatiu i executiu. En canvi, per Hobbes, tots els drets de que disposen els
homes són sempre drets positius, posteriors al pacte social.
Pel que fa a la propietat privada, segons Locke és un dret natural i segons Hobbes
únicament és un dret social i positiu.
Per Locke, l’objectiu del contracte social és establi una estructura política que
garanteixi els drets naturals a partir de la separació i l’objectivització dels poders polítics.
Per Hobbes en canvi, es crea un contracte social per tal que hi hagi pau i seguretat: han
de sobreviure.
Per Locke el pacte suposa una cessió dels poders però no treu que els individus tinguin
dret a la revolta (el poder per Locke és revocable à parlamentarisme o liberalisme)
en cas que els governants deixin de representar-les voluntats individuals del poble. Per
Hobbes es cedeixen tots els poder i s’accepta una obediència fidel a canvi de conservar
la vida. Qui assumeix tots els poders dels individus cobra un caràcter il·limitat i absolut
(el poder per Hobbes és irrevocableàabsolutisme).
Semblances:
Tan Locke com Hobbes situen l’origen del poder polític en les persones, que
mitjançant un pacte en igualtat de condicions constitueixen la societat civil.
Què dóna legitimitat a un govern

Per a Locke i per a Hobbes és la sessió del poder legislatiu i executiu. Per a Locke el
govern pren una foma de parlamentarisme, liberalisme, i per a Hobbes, d’absolutisme.

Sobre si és possible el coneixement del món material.
Sobre la possibilitat que hi hagi coneixement innat i el paper que aquest té en el
coneixement general.
5. Expliqueu si esteu d’acord o en desacord amb Locke quan afirma que...
Forma
 Malgrat les diferències generalitzades que mantinc amb el plantejament de

Locke, sobretot pel que fa al seu [...] i la seva valoració sobre [...], coincideixo
amb aquesta apreciació sobre [...].
 Ara bé, sota el meu punt de vista [...]
 En aquest sentit assumeixo una postura més aviat [...]
Cos
Negar que hi hagi coneixements innats és perfectament compatible amb creure
que hi ha capacitats innates que ens permeten adquirir coneixements a partir de
l’experiència.
Defensar que no és desitjable que sigui massa fàcil poder justificar una
revolució.

Descartes y Locke

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

Descartes y Locke

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

Estructura de l'examen

Part 2 comentari text: https://selectivitat.io/wp-content/uploads/2021/04/DESCARTES.pdf

LA FILOSOFIA MODERNA: EL RACIONALISME

1. 6.1. LES REGLES DEL MÈTODE

2. 6.2. EL DUBTE METÒDIC

1.1. Anys de formació́ :

1606-1614: Estudia al Col·legi Reial de La Flèche, dirigit pels jesuïtes i dedicat a

1616: Es llicencia en Dret per la Universitat de Poitiers; però mai no exercí.

1.2. Anys de recerca:

1.3. Anys de producció:

1633: La Santa Seu condemna Galileu i Descartes renuncia a publicar el llibre

a. Retorn als clàssics i redescobriment de l’art, la ciència i la cultura de l’antiguitat.

c. La nova ciència: la força més poderosa de canvi en aquesta època és la

  Teoria heliocèntrica: Copèrnic, Kepler i Galileu, entre d’altres posen les

d. L’escepticisme, una de les escoles de filosofia antiga, reneix amb una

PER QUÈ DESCARTES ÉS EL PARE DE LA FILOSOFIA MODERNA?

S’acostuma a considerar que Descartes és el pare de la Filosofia Moderna perquè

El Racionalisme és la teoria filosòfica que inaugura la modernitat i es caracteritza

TESIS BÀSIQUES DEL RACIONALISME:

2. Menyspreu del coneixement sensible:

Aquesta qüestió enceta la polèmica entre racionalisme i empirisme. Els racionalistes

4. La necessitat del mètode:

Pensar correctament és “pensar ordenadament”. Si ens equivoquem en el

5. La racionalitat del món:

EL MÈTODE CARTESIÀ ESTÀ INSPIRAT EN LA MATEMÀTICA: a partir

6.1. LES REGLES DEL MÈTODE

1. Regla d'evidència: És la regla fonamental. Descartes la descriu així: "no

2. Regla d'anàlisi: “Dividir cadascuna de les dificultats que examinés en

coneguts immediatament com a veritables i dels quals no pugui formular-se cap

4. Regla d'enumeració completa: consisteix en fer freqüents comprovacions o

6.2. EL DUBTE METÒDIC

una primera veritat. El de Descartes no és un dubte escèptic, que no creu en la

arribar a una posició en què deixem de dubtar. És un dubte voluntari,

provisional i teòric d'una ment que cerca la veritat.

Un cop definit el mètode, Descartes comença a edificar la metafísica, l'arrel de

7.1. LA PRIMERA VERITAT: “COGITO, ERGO SUM”

LA FILOSOFIA MODERNA: EL RACIONALISME. RENÉ DESCARTES 15

  També podem dubtar dels nostres RAONAMENTS, ja que si sovint ens

LA FILOSOFIA MODERNA: EL RACIONALISME. RENÉ DESCARTES 16

Descartes ha trobat així el primer principi de la filosofia que cercava, la

LA FILOSOFIA MODERNA: EL RACIONALISME. RENÉ DESCARTES 17

7.2. LES IDEES

Amb aquesta intenció distingeix tres classes d'idees:

Adventícies: provenen de l'experiència externa i són extremadament enganyoses.

 Factícies: són aquelles que la ment construeix a partir de l’associació d’idees

LA FILOSOFIA MODERNA: EL RACIONALISME. RENÉ DESCARTES 18

 Innates: no provenen ni de l’experiència ni de la imaginació, sinó que es troben

7.3. DEL COGITO A DÉU

Un cop trobada la primera veritat, base de tot el sistema filosòfic de Descartes,

LA FILOSOFIA MODERNA: EL RACIONALISME. RENÉ DESCARTES 19

PROVES DE L’EXISTÈNCIA DE DÉU

LA FILOSOFIA MODERNA: EL RACIONALISME. RENÉ DESCARTES 20

 PROVA ONTOLÒGICA (argument ontològic de Sant Anselm)

argument pretén provar l’existència de Déu partint de la idea mateixa de Déu..

tindria la perfecció de l’existència. En conseqüència Déu ha d’existir en la realitat.

En el Discurs el filòsof francès ens l’exposa de la manera següent: “... tornant a

L’EXISTÈNCIA DE DÉU COM A GARANTIA DEL CRITERI DE VERITAT

7.4. DE DÉU AL MÓN

Veurem com per a contestar aquestes qüestions Descartes torna a recolzar-se en

Així doncs, i seguint Galileu, Descartes distingeix en les coses corpòries

LA FILOSOFIA MODERNA: EL RACIONALISME. RENÉ DESCARTES 24

 Substància pensant o "res cogitans"

 Substància extensa o "res extensa”