LA FILOSOFIA DEL JOVE WITTGENSTEIN

28 9 20

A) Vida

Ludwig Wittgenstein neix a Viena el 1889, el mateix any que nasqué Heidegger. El seu pare,
Karl, es va convertir en un dels homes més rics d’Europa. Així, Ludwig es va criar en un
ambient en què l’art era present i els autors més importants de l’època eren assidus a la
seva mansió. Fou el més petit de nou germans. Estudià Enginyeria Aeronàutica a
Manchester i es va interessar pels problemes relacionats amb la fonamentació de la
matemàtica. Gottlob Frege li digué que no el podia ajudar i el va recomanar que marxés a
Cambridge a estudiar amb Bertrand Russell, el millor filòsof de les matemàtiques del
moment. Allí també es trobà amb George Eduard Moore, filòsof del llenguatge ordinari, i
també amb Keynes, qui va mantenir una relació propera amb Wittgenstein. El 1913 es va
construir una cabana a un fiord noruec per a retirar-se i reflexionar.

El 1914, amb el començament de la Primera Guerra Mundial, s’allista a Viena com a

voluntari amb l’exèrcit austríac. A més, també renuncia a l’herència familiar. No volia tenir
diners que no fossin per treball propi i renuncia en favor dels seus germans. Wittgenstein no
s’allistà per a defensar el país si no que s’oferí una oportunitat per a demostrar-se a si
mateix que tenia dret a viure, que tenia alguna cosa interessant a fer amb la seva
existència. Ell sentia que la seva existència estava buida de sentit, de significació. La seva
experiència fou horrorosa, els seus companys no entenien els motius que tenia Wittgenstein
per a anar a la guerra. Durant la guerra és fet presoner a Montecasino, i justament allí és on
acaba el Tractatus. Aquesta obra va tenir moltes dificultats per a ser publicada, ja que volia
que algú s’interessés realment pel seu treball. Va aparèixer primer en una revista, però un
any més tard, com que Russell va fer la introducció, va ser publicat. Wittgenstein, però,
considerava que, tot i que aquest hagués fet la introducció, no hauria entès el llibre.

Alguns dels autors que més apreciava Wittgenstein foren Schopenhauer, Tólstoi,
Weininger i William James. Fou també mestre d’escola, jardiner, i dissenyà una casa amb el
seu amic Engelmann per a la seva germana Margarethe. El 1929 torna a Cambridge a
petició de Keynes. Presenta el Tractatus com a tesi doctoral. Durant la Segona Guerra
Mundial treballa al Guy’s Hospital i al Newcastle Hospital, on hi treballa de porter i de
“janitor”. L’any 1946 Karl Popper va a Cambridge i, segons expliquen, Wittgenstein va
acabar amenaçant Popper amb l’atiador de la xemeneia. El tema de discussió era si
existeixen o no els problemes filosòfics (Popper sí, Wit no, els problemes filosòfics s’han de
dissoldre i no resoldre, es provoquen per un mal enteniment del llenguatge). El 1950
Wittgenstein ja està malalt, i mor el 1951 a casa del Dr. Bevan. El 1953 es publiquen de
forma pòstuma les Investigacions filosòfiques.

29 9 20

El segle XX va ser el segle del llenguatge, tant en filosofia, com en el naixement de

la lingüística,... El llenguatge comença a ser objecte, però també instrument, de reflexió
filosòfica. El problema de la significació lingüística requereix del llenguatge per a ser
estudiat. Aquesta idea que pren cos al segle XX fou novedosa per la intensitat amb què es
tractà, però no era el primer cop que es debatia.
Wittgenstein va ser un dels iniciadors d’aquesta tendència, i també un dels que va
transformar la tendència inicial. Un dels més influents en el naixement i en la modificació de
la filosofia del llenguatge. Aquests dos períodes corresponen a l’època del Tractatus (1921) i
a l’època de les Investigacions Filosòfiques (1953). Wittgenstein, però, no sols escribí
aquestes dues obres, sinó que de forma pòstuma els seus amics i col·laboradors van
ordenar i publicar altres escrits de l’autor. El Tractatus és un llibre format per aforismes
ordenats al voltant de 7 proposicions principals, no explica mai el seu pensament de forma
narrada. Les Investigacions són “un àlbum” d’observacions aïllades però que tracten unes
d’altres, són apunts de camins i de paisatges filosòfics. És el conjunt de les anades i
tornades, dels laberints en els quals es perd Wittgenstein. La temàtica no és la mateixa que
la del Tractatus.
La manera d’escriure de Wit no és una elecció estilística, sinó que no vol privar al
lector de l’experiència de pensar. De què serviria que expliqués el que pensa, el que vol és
reproduir la seva experiència filosòfica, com ha arribat allí. Trenca amb la tradició, amb la
narració filosòfica, amb l’argumentació de les tesis. Per tant, no es pot ser wittgenstenià a
l’hora d’explicar Wittgenstein.

Wittgenstein no es reconeixia com a filòsof del llenguatge, no tenia cap interès en fer
una teoria del llenguatge, tenia poc interès pels filòsofs acadèmics i per qualsevol tipus de
teoria. Ell el que feia era filosofia des del llenguatge i amb el llenguatge. No filosofia del
llenguatge.

5 10 20

Prefaci de l’autor al Tractatus:

Distinció essencial: per a Wit, hi ha coses que es poden dir, i coses que es poden mostrar.
Allò que es pot dir és allò que el llenguatge pot dir de manera vertaderofalsa (aquelles
expressions lingüístiques susceptibles a ser vertaderes o falses, és a dir, proposicions). I
això és precisament el que no fa la filosofia de Wit, sinó que mostra, no diu res que pugui
ser vertader o fals. El llibre tracta els problemes filosòfics i mostra la correcció dels seus
aforismes. També mostra que, com diu tot seguit al pròleg, que el plantejament dels
problemes depèn de la mala comprensió de la lògica del nostre llenguatge. Aquí podríem fer
una distinció: per a Wit, tota la resta de filòsofs plantegen problemes i respostes que són
disbarats i insensateses, producte d’una mala comprensió de la lògica lingüística. Però el
seus aforismes també són insensateses, però suis generis, insensateses filosòficament
correctes. El Tractatus no diu res vertader o fals, sinó que mostra la incorrecció de la resta
de filosofies, i la correcció de la filosofia wittgensteniana, les seves insensateses són les
correctes.

Vam comentar que tots els aforismes principals, que són 7, estan desenvolupats per
tal d’explicar-los en mes detall, menys el darrer. “D’allò que no es pot parlar, cal guardar-ne
silenci”. Així, aquest no està desglossat perquè seria contradictori fer-ho. I què és allò de
què no es pot parlar, què és allò que es mostra? El llibre pretén marcar el límit dels
pensaments, o millor dit, a l’expressió dels pensaments, a allò que es pot dir amb el
llenguatge. Un dels errors tradicionals de la filosofia és que molts han pensat que es podia
pensar allò que no es podia dir, o que es podia pensar allò que no es podia conèixer (com
Kant, que pretén marcar els límits al coneixement i dir: això es pot conèixer –física,
matemàtica - , i allò altre no es pot conèixer –metafísica, Déu, ànima -, però tot seguit afirma
que no es poden conèixer però això no significa que no es puguin pensar). Per Wittgenstein,
però, allò que es pot conèixer es pot dir, i allò que es pot dir es pot pensar. Per tant, els
límits de les tres coses és el mateix, no podem pensar allò que no podem dir, i per tant, no
podem pensar allò que no podem conèixer. El que es troba més enllà del límit, doncs, és
una insensatesa. Allò que es pot dir significativament és allò que es pot dir
vertaderofalsament. Així, la manera com sembla que hauríem de llegir el Tractatus és com
una mena de llibre de filosofia transcendental, en el sentit kantià de la paraula. És a dir, que
és una investigació que fixa les condicions a priori de possibilitat. En el cas de Kant, a la
Crítica de la Raó Pura busca fixar les condicions a priori de possibilitat de coneixement, i ho
fa des de la infinitat del pensament (segons Wit, aquest és el seu error, ell busca fixar les
condicions a priori de possibilitat de la significació lingüística). Pretén marcar els límits entre
allò que es pot dir, i allò que es pot mostrar. Com és possible el coneixement vs. Com és
possible el llenguatge.

Quan al darrer fragment del pròleg escriu veritat es refereix a la correcció filosòfica
dels seus pensaments, i ho són perquè pretenen dir lingüísticament la lògica del llenguatge,
i la lògica del llenguatge no es pot dir, segons Wit, sinó que sols es pot mostrar, per això els
seus aforismes són insensats, perquè intenten dir allò que no es pot mostrar. No parla d’una
veritat empírica dels aforismes, és una veritat filosòfica. Els aforismes que escriu són les
insensateses filosòficament correctes perquè pretenen dir la lògica del llenguatge tot i que
aquesta no es pot dir, sinó sols mostrar. Aquest intent de dir allò que sols es pot mostrar és
el que fa que els aforismes siguin insensats, però són les insensateses correctes perquè
permeten entendre-la (per això, hem de “llençar l’escala” per veure la llum, hem de deixar
de banda els aforismes per entendre la lògica).

La part més important del llibre és la que no està escrita. I aquesta és la seva
significació ètica. Ell avisa que tot el seu treball sobre el llenguatge té molt poc valor filosòfic
perquè deixa sense respondre les preguntes més bàsiques dels éssers humans, a saber,
com viure. El problema del sentit de la vida personal. I aquesta és la qüestió més important
sense Wit i aquesta és la que ell deixa sense respondre. Ell afegeix que de la qüestió de
l’ètica o del sentit de la vida, d’això no es pot dir res vertaderofalsament, sinó que això es
mostra en la nostra conducta, en el nostre silenci, en la nostra manera de relacionar-nos
amb els altres i amb nosaltres mateixos.

6 10 20

L’ètica que ha de regir la nostra vida no pertany a la categoria del dir, sinó a la del
mostrar. Per això, Wittgenstein no escriu la part més important del seu llibre. Els valors ètics
amb els quals tu et compromets es mostren en el que fas, no en el que dius. I el sentit que
té la teva existència, com l’entens i com l’organitzes, això també es mostra en els actes, en
el comportament. No hi ha res que pugui ser vertaderofals, cap proposició ètica que no sigui
una insensatesa (donat que la base del llenguatge és la lògica extensional, formada per
proposicions, el llenguatge és un càlcul extensional sobre proposicions elementals). És a dir,
si la lògica és l’essència del llenguatge, el que li exigeix la lògica a la proposició p per a
poder treballar és que pugui ser vertadera o falsa. Així, totes les coses que es poden dir
amb sentit estan fetes amb proposicions vertaderofalses. La significació lingüística és ser
vertader o fals. Les proposicions ètiques (no mataràs) són vertaderofalses? No. És un
manament, una prescripció, un imperatiu, que pots voler seguir o no. Però la proposició p
ètica no és vertaderofalsa, per tant l’ètica per a Wittgenstein no té sentit. Per a ser bo no cal
demostrar que hem de ser bons. Per a ser bo simplement s’ha de ser bo. No es pot dir, sinó
que s’ha de mostrar. I això no vol dir que per a Wittgenstein no sigui important l’ètica (és el
més important!), però no es pot dir. Els clàssics discursos pretesament vertaderofalsos
sobre ètica el que fan és degradar-la. Els valors ètics per a Wit són absoluts, i com que són
absoluts no es poden dir, simplement es poden mostrar.

D’altra manera: quan amb el discurs vertaderofals parlem de valors ètics aconseguim fer
imperatius hipotètics (si mates, aniràs a la presó). Són enunciats vertaderofalsos però
segueixen sent hipotètics. Wit dirà que valors ètics s’han de voler per si mateixos, sense
mirar les conseqüències, perquè son absoluts. I s’han de mostrar en l’acció humana.

Comentari fragments FILOSOFIA del Tractatus

La pregunta principal és Com és possible que el llenguatge descrigui la realitat? Com és

possible que una proposició sigui la descripció d’un possible estat de coses? Això és el
mateix que dir “Com és possible que p sigui vertaderofalsa?”, és a dir, “Com és possible que
una proposició vertaderofalsa descrigui un possible estat de coses?”. Així doncs, l’essència
del llenguatge (de qualsevol llenguatge significatiu) és la lògica. Aquesta és la intenció de
Wittgenstein. Per a ell la filosofia és això, la resolució d’aquesta pregunta. Però, com ho fa la
filosofia?

Aforisme 4.111: La filosofia no és cpa de les ciències naturals

Així, si les ciències són les que s’ocupen d’allò que es pot dir, la filosofia no s’ha d’ocupar de
com és el món. Els científics són els qui parlen vertaderofalsament sobre el món. Segons
diu al Pròleg, la filosofia sols ha de marcar els límits del que es pot dir.

Aforisme 4.112: La finalitat de la filosofia és la clarificació lògica dels pensaments

El que caracteritza típicament els filòsofs és la confusió. Per tant, la finalitat de la filosofia ha
de ser la contrària, és a dir, clarificar i aclarir el que es pensa. Però per a marcar límits cal
fer-ho des de l’essència del llenguatge, per tant, des de la lògica. El filòsof no ha de dir res a
ningú, no ha de donar lliçons, sols pot mostrar als altres com ho fa ell. El que s’ha d’intentar
és viure autènticament, no per les conseqüències de les accions sinó perquè es
considerava que el que s’ha fet és el que s’havia de fer. La filosofia no és una doctrina, és
una activitat. És anàlisi del que es diu i el que es pensa. No existeixen les proposicions
filosòfiques, sempre són insensateses. La feina del filòsof és l’aclariment conceptual que
dissol els aparents problemes. Les úniques “proposicions lògiques” correctes són les seves
perquè venen de la lògica, però tot i així acaben essent insensateses al final.

Aforisme 4.1121
L’anàlisi s’ha de fer des del llenguatge i amb el llenguatge, i el perill estaria en intentar posar
límits al pensament des del pensament.

Aforisme 4.113: La filosofia limita el terreny discutible de la ciència natural

La ciència només pot dir allò vertaderofals, no pot explicar res que no sigui d’aquesta
naturalesa. No ens pot dir quin és el sentit de la nostra existència, o perquè no he de matar
a ningú. La filosofia també delimita la ciència, i l’enmarca en el dir.

Aforisme 4.114: Ha de delimitar el que és pensable i, així l’impensable

Aforisme 4.115: Significarà l’indicible tot exposant clarament el que es pot dir

Aforisme 4.116: Tot el que es pot arribar a pensar, pot ser pensat clarament

Aforisme 6.211: En filosofia la pregunta “Per a què serveix aquella paraula?” porta a
valuoses clarividències

La matemàtica s’utilitza en la vida diària per a qüestions pràctiques, és un mètode d’usar el

llenguatge. No existeixen veritats lògiques ni matemàtiques eternes. Són creacions
humanes a partir de la lògica del llenguatge.

Aforisme 6.53: El mètode correcte de la filosofia seria pròpiament el de no dir res més que
allò que es pot dir

És a dir, no podria dir res més que proposicions de la ciència natural, no pertanyents a la
filosofia. Quan es vol dir alguna cosa pertanyent a la filosofia, s’intenta córrer contra els
límits del llenguatge, dir el que no es pot dir. Però cal mostrar que quan tracta de fer això no
estava usant amb claredat les paraules que utilitzava, que era víctima d’una confusió
lingüística. És un mètode insatisfactori per al filòsof però és l'únic correcte.

Aforisme 6.54: Les meves proposicions són il·luminadores [...] quan es reconeixen com a
insensates.

Les seves proposicions són intents de dir allò que no es pot dir, perquè tracten sobre lògica,
i la lògica no es pot dir. El llenguatge no pot dir quina és la seva pròpia lògica, el llenguatge
parla del món, no de la seva lògica. La paraula “Pere” no diu res sobre el tipus lògic de
símbol que és, sobre si és un nom o no, la paraula “Pere” sols diu “Pere”. La lògica del
llenguatge no la pot dir el llenguatge, sinó que la mostra l’ús del llenguatge. És la manera
com usem la paraula “Pere” que mostra que és el nom d’una persona. Per tant, està anant
més enllà d’on es podia anar quan fa un llibre tractant la lògica del llenguatge. És en l’acció
lingüística on es mostra la lògica del llenguatge.

14 10 20

Wittgenstein fou un autor antiintel·lectualista, creia que la filosofia no hauria de convertir-se

mai en una teoria. Ho deixa per escrit tant al Tractatus com a les Investigacions: la filosofia
és una activitat aclaridora. Allò que es pot dir ens resulta insatisfactori, volem grans
explicacions i teories filosòfiques. Witt hi està en contra perquè aquestes són origen de
confusions. Tendim a fer-nos preguntes insensates i a buscar respostes iguals. Filosofia
com a detergent. Desfer els embolics, sevetllar les trampes que ens fem/fa el llenguatge.
Allò que ens permet pensar (el llenguatge) és el que ens fa delinquir. La filosofia ha de ser
una activitat dilucidatòria = anàlisi lògica del llenguatge (ho sosté només en la seva 1a
etapa). La seva pressuposició en el Tractatus és que l’essència d’un llenguatge o sistema
de definició és la lògica. Això implica que l’activitat aclaridora que és la filosofia consistirà en
l’anàlisi lògic.
Física: sistema lingüístic de descripció de la realitat. Substituir llenguatge per
sistema de descripció ens permet entendre millor el punt de vista de Witt. A la lògica li
interessen les característiques lògiques intrínseques de les proposicions, és a dir, el seu
caràcter vertaderofals. p només pot ser vertaderofalsa si és una descripció d’un estat
possible de les coses. “El gat està sobre l’estora” és una descripció d’un possible estat de
les coses, una imatge del món que pot ser vertadera o falsa. “Pere” no descriu res,
anomena o apel·la. “Qui ha matat algú?” no descriu, interroga. “Fes el llit” no descriu,
exhorta.
Dir que l’essència del llenguatge és la lògica implica que la funció essencial del
llenguatge és descriure. Amb el llenguatge ens imaginem la realitat, fem descripcions de
possibles estats de les coses. Més tard deixa de tenir una concepció tan restrcitva de la
significació lingüística, però al Tractatus només el llenguatge descriptiu és significatiu.

L’àmbit propi de la filosofia hauria de ser dir només allò que es pot dir, és a dir, llenguatge
descriptiu,és a dir proposicions de les ciències naturals. Les ciències no es preocupen de
com hauria de ser el món, formules teories sobre com és (sobre els seus possibles estats).
Més tard, entén la lògica com un llenguatge més, i no com l’essència del llenguatge.
Tensions internes: la filosofia no ha de ser una teoria, però dir que la lògica és
l’essència del llenguatge, no és prendre una posició teòrica?
No es pot fer filosofia sense alguna pressuposició, sense compromisos
teòrics, normatius. Si al Tractatus Witt diu que només té significació allò vertaderofals, allò
descriptiu (ens està donant una norma per filosofar). La filosofia sempre té un component
normatiu. Qüestions normatives: què és la significació lingüística? La filosofia no pot ser
només una activitat aclaridora. Quins són els límits de la significació lingüística? Caràcter
normatiu. Com és possible la singificació lingüística? Quines són les condicions a priori de la
possibilitat de la significació lingüística? Filosofia transcendental.

LLISTA DE QÜESTIONS:
(i) què és el significat?
(ii) intencionalitat lingüística
(iii) normativitat lingüística
(iv) la relació llenguatge-realitat
(v) problema dels límits
(vi) problema de la insensatesa

19 10 20
 Resolució problemes Ariadna: el més important per a Wit és saber com s’ha de
viure, és a dir, ètica i problema de l’existència. I la seva resposta és que sobre aquestes
qüestions no es pot dir ni pensar res que sigui vertaderofals, és a dir, que sigui demostrable.
Per això tracta de posar els límits al pensament i al llenguatge. El llenguatge es basa en les
proposicions vertaderofalses, per tant el llenguatge és descriptiu i no prescriptiu. No es pot
escriure un discurs filosòfic vertaderofals, i, per tant, tot el que diguem serà insensat (tot i
que serà molt important).

Llistat de les qüestions que tota teoria de la significació lingüística ha d’abordar:

(i) què és el significat?: doble sentit: les proposicions tenen sentit, i els noms (expressions
referencials) tenen referència. Tenir sentit significa descriure vertaderofalsament un possible
estat de coses. I quan nosaltres diem ‘el gat està sobre l’estora’ i descrivim un possible estat
de coses, l'expressió referencial ‘el gat’ fa referència a un gat concret, i així també l’estora.
(ii) intencionalitat lingüística:
(iii) normativitat lingüística
(iv) la relació llenguatge-realitat
(v) problema dels límits
(vi) problema de la insensatesa: aquesta qüestió està lligada amb la qüestió del significat i
de la normativitat. Aquest és un cas extrem d’insensatesa (exemple de classe) perquè es
van violar totes les normes lingüístiques, no s’ajusta a la normativitat lingüística. Hi ha un
altre tipus d’insensateses, les filosòfiques. És aquella proposició que aparentment sembla
que podem saber què vol dir però que realment no està dient res. Són les típiques
afirmacions dels filòsof. És qualsevol afirmació com ‘penso, aleshores existeixo’. NO estan
descrivint cap estat possible de les coses. I és aquí on s’ha d’aplicar el que diu Wit al
penúltim paràgraf del Tractatus. Les afirmacions típiques dels filòsofs són insensates perquè
fan servir expressions lingüístiques que no tenen cap tipus de significació.
Així, tenim per un costat les insensateses absurdes que apareixen quan trenquem
les normes del llenguatge, que no són perilloses; i d’altra banda tenim les insensateses
filosòfiques, que sí que son perilloses perquè d’entrada tenen l’aparença que són
significatives i ens fan pensar i filosofar erròniament. Tenen aparença i correcció normativa i
gramatical de manera que sembla que tinguin un sentit. No és significativa perquè no està
descrivint vertaderofalsament cap estat de les coses. Cal descobrir quin és l’ús il·legítim de
les paraules que ens fa creure que les proposicions són correctes.
També hi ha les insensateses il·luminadores, les correctes segons el Tractatus. Són
insensateses perquè són un intent de dir allò que no es pot dir, un intent de dir la lògica del
llenguatge. Però si és un intent de dir la lògica del llenguatge, és un intent insensat de dir
allò que és correcte. El llenguatge no pot expressar la seva pròpia lògica (‘Pere’ no significa
nom de persona, significa Pere). Les característiques pròpies del llenguatge no les pot dir el
propi llenguatge. Tot intent d’usar el llenguatge per a parlar de la lògica del llenguatge és un
intent insensat, tot i que allò que intenta dir és correcte. Per això les insensateses del
Tractatus són insensateses correctes.
És important distingir entre insensateses pròpies de filòsofs (incorrectes, producte
d’una mala comprensió de les paraules) i les insensateses que proposa Witg. El que Wit vol
fer amb el Tractatus és mostrar en què consisteix la significació lingüística i quins són els
seus límits. I quan el lector acabi el tractatus veurà que el que fa Wit és un intent de dir allò
que no es pot dir, que només es pot mostrar.
 Ara usarà un símil per entendre els dos Wittgenstein. Al paràgraf 8 de les
Investigacions compara el llenguatge amb una ciutat. Com podria haver-se imaginat la ciutat
lingüística a l’època del Tractatus? Doncs ens imaginem l’Eixample: una ciutat ideal, amb
els carrers paral·lels, ben calculats,... Per contra, a l’època de les Investigacions Wit parla
de la ciutat real, no de la ideal. La ciutat real no és l’Eixample, sinó que aquest és sols un
barri de la ciutat. La ciutat és una agrupació irregular de barris i de suburbis amb estructures
diferents i que han aparegut al llarg de la història a causa de necessitats humanes diferents.
La ciutat real, el llenguatge real, té un laberint de carrerons i places, de cases velles i noves.
D'aquestes dues formes és com Wit interpreta el llenguatge al llarg de la seva vida. I
si a l’època del Tractatus la imatge és la ciutat ideal, s’entén perquè l’aproximació que fa al
llenguatge és de manera ahistòrica i atemporal i ideal, com aquell arquitecte que dissenya
l’Eixample i s’imagina que tota la ciutat ha de ser com l’Eixample, ell identifica el llenguatge
amb la lògica, que també sembla atemporal i perfecte. Per contra, l’aproximació del Wit
madur pren en consideració contínuament el caràcter històric i temporal, per això indica que
les normes lingüístiques que pensa que són d’interès filosòfic són les regles efectives,
regles que es produeixen en els usos concrets de les paraules en contextos concrets, no hi
ha una idealització del llenguatge. I la lògica, per a Wittgenstein serà un llenguatge més, un
barri més de la ciutat, no un element present en tots els barris de la lingüística.

Aquesta és una presentació de la diferència entre els dos pensaments del Wittgenstein jove
i del madur. Per al primer Wit, el llenguatge té la funció bàsica de descriure la realitat. Però
la segona filosofia de Wit considera que aquesta no és la seva funció bàsica. Amb el
llenguatge es poden fer moltes més coses que descriure la realitat. El llenguatge crea
dimensions noves dintre les quals transcorre la nostra existència. El llenguatge té la
capacitat de crear realitat (al 1r Wit només es limita a descriure la realitat).

Aquestes dues concepcions del llenguatge van acompanyades de dues maneres d’entendre
l’anàlisi filosòfica. 1r Wit, l’anàlisi lògica del llenguatge en funció de les condicions de veritat
de les proposicions. Com és possible que les proposicions siguin vertaderofalses? En
aquesta manera d’entendre l’anàlisi del llenguatge, el model a seguir és la teoria
russeliana de les descripcions definides.

20 10 20
Paràgraf 4.0031.Tota filosofia és crítica del llenguatge, però no en el sentit de Maulnier, en
l’estela del pensament que ha obert Bertrand Russell.

La forma lògica superficial de les proposicions no és la seva forma lògica real,

profunda i autèntica. Cal recordar la teoria de Russell de les descripcions definides. Va
ser el paradigma que molts filòsofs en la primera meitat del segle XX van usar per inspirar
les seves teories de filosofia del llenguatge. Bertrand Russell, entre 1910 i 1911 publica amb
Whitehead els primers volums de Principia matematica. Però Russell ja al 1903 havia
publicat Els principis de la matemàtica. Recordem que Wit havia estudiat aeronàutica i allí
es va interessar per la filosofia de la matemàtica, i que va anar a Jena a parlar amb Frege i
aquest el va recomanar Russell a Cambridge. Russell pretenia fonamentar i reconstruir la
matemàtica a partir de la lògica extensional. Es va trobar amb moltes dificultats, una en
particular, presentada a l’any 1905 a l’article On denoting. Allí analitza aquelles proposicions
on apareix una descripció definida.
TEORIA RUSSELLIANA DE LES DESCRIPCIONS DEFINIDES
proposicions que atribueixen una característica o propietat a un objecte que és
denotat a través d’una descripció definida (El tal i tal…) i.e. “El rei de França”, “El rei de
França és calb”

Forma lògica aparent (gramatical): S és P /subjecte-predicat / Px

1 manera de ser V, però 2 maneres de ser F (podria ser que el rei de França no fos
calb, o que no hi hagués rei de França). Asimetria entre els valors de veritat.

Ambigüitat sobre la F: --? en --Px, que va en contra del caràcter bipolar (V-F) de les
proposicions en el càlcul extensional. (la taula de veritat d’una sola proposició sols te una
manera de ser vertadera i una manera de ser falsa).
Solucions no desitjades:
- Renunciar a la semàntica referencialista, abandonar la idea que el significat de les
expressions referencials (noms, descripcions definides,...) són l’objecte denotat. El
significat és l’objecte designat.

- Abraçar un platonisme respecte els sentit de les expressions referencials (Frege).

Distingir dos aspectes de la significació lingüística (sentit/referència). La referència
és l’objecte denotat, designat. El sentit és allò que sabem de l’objecte. Apliquem això
a l’exemple anterior. Referència= el rei de França. Sentit= que aquest objecte és rei
de França. Problema: Frege s’hauria de comprometre amb un cert platonisme. Si es
pregunta “quines coses existeixen?” estava obligat a contestar que d’una banda
existeixen els objectes i d’altra banda, els sentits. Els objectes existeixen, els sentits
subsisteixen, dirà Frege, perquè no tenen el mateix tipus d’existència.

A Russell l’horroritzava la multiplicació d’entitats. Quantes menys entitats existents

postulem, millor. Com més econòmica i simple sigui la nostra ontologia, millor (a l’estil
d’Occam). Russell no accepta ni la renúncia al referencialisme ni tampoc vol abraçar el
platonisme.

Solució de Russell: novedosa i revolucionària

- diferenciar entre forma lògica aparent i forma lògica real
No ens hem de fiar de les aparences, la forma lògica superficial de S és P no és vertadera,
sinó que és una proposició existencial.
Forma lògica real: proposició existencial
Només d’aquesta manera podem fer desaparèixer l’ambigüitat sobre la falsedat. Perquè si
és de S és P no sabem mai per quina de les dues raons és falsa. No és una Px sinó que és
existencial.

mirar document signes raros.

Existeix un objecte que té la característica de ser rei de França, i si existís un altre

objecte que fos rei de França serien el mateix objecte, i a més aquest objecte és calb. Així,
aquesta proposició ja no és elemental, ja no només és una P.
Així elimina l’ambigüitat de la falsedat, d’aquesta manera se sap perquè són falses.
La proposició ordinària és falsa de dues maneres, però quan la reescribim d’aquesta
manera es veu per a quin motiu és falsa.
 Conseqüències filosòfiques: (Russell)
- desconfiar de la gramàtica superficial del llenguatge. Primera condició per a
filosofar.
- no sabem realment de què estem parlant (ni què coneixem) quan parlem
- necessitat d’un llenguatge lògicament perfecte, on desapareguin les
ambigüitats respecte la falsedat de les proposicions, l’haurem de fer servir els
filòsofs a l’hora de filosofar.
- epistemologia i ontologia cartesianes (knowledge by acquaintance / sense
data). La ontologia i la teoria del coneixement de Russell són empiristes.
Filosòficament és un empirista a l’estil clàssic britànic dels segles XVII i XVIII.
I com que aquest empirisme era cartesià, seguia la línia de la filosofia de la
consciència, Russell utilitzarà la teoria de les descripcions definides per a
construir un sistema empirista.

Un llenguatge lògicament perfecte seria aquell llenguatge les expressions referencials del
qual serien noms propis en sentit lògic. I quins serien aquests noms propis en sentit lògic?
Els demostratius. Unes expressions referencials sense una càrrega denotativa. Si ho
pensem bé, en l’expressió ‘Pere’ o ‘el rei de França’ tenen una connotació, un sentit
associat segons Frege. Així, un nom propi en sentit lògic és una expressió referencial sense
càrrega connotativa, seria purament referencial. I això només ho poden ser els demostratius
(aquest, aquell, aquí, això, allò,...). Un llenguatge lògicament perfecte seria un llenguatge en
el qual els noms serien aquest, aquell, allà,... Sense components descriptius ni connotatius.
I quan dic aquest, com sé a quin ‘aquest’ em refereixo? No s’entén pel context
epistemològic. Els objectes que estic assenyalant els assenyalo amb la ment, per això són
objectes de coneixement directe (filosofia de la consciència) i aquests objectes són dades
sensorials. És a dir, ‘el rei de França és calb’ traduïda a la perífrasi existencial voldria dir que
existeix una dada sensorial (i.e., una taca de color carn) que és rei de França, i si existís
una altra taca de color carn que fos rei de França seria la mateixa que l’altre, i a més, és
una taca de color carn sense pèl. Així, no parlem d’objectes quotidians sinó dades
sensorials, dades de coneixement directe i que lingüísticament són designats a través de
demostratius. En la mesura que és seguidor dels empiristes anglesos, acceptava tot allò
que Hume havia acceptat, a saber, el marc ontològic del cartesianisme.
Com sé jo, però, quin és el contingut mental dels altres, de quins objectes estan
parlant els altres, si els objectes a què em refereixo són sols sades sensorials? Això porta al
problema del solipsisme i al problema del llenguatge privat.
Moltes interpretacions del tractatus han entès que Wit seguia fil per randa tot el
projecte russelia, que acceptava totes les conseqüències de la teoria de Russell.
Wittgenstein en el Tractatus només n’acceptarà la primera. No hi ha una defensa del
llenguatge privat, ni de la necessitat d’un llenguatge lògicament perfecte ni accepta que el
món estigui fet de dades sensorials i impressions sensibles privades.

Malgrat que el llenguatge ordinari és el que fa les trampes per a cometre errors i
insensateses filosòfiques, segons el Tractatus està en perfecte ordre lògic i no cal construir
un llenguatge lògic perfecte.

26 10 20
 Lectura fragments: 4.002, 3.323, 3.324, 3.325, 3.326. Comentaris al llibre.

ONTOLOGIA: La comentarem perquè és la manera com Wittgenstein obre el Tractatus. Això

ocupa dels paràgrafs 1 al 2.063.

El món és tot el que s’escau (tot el que s’esdevé). Problema: i l’escaure’s d’allò que
s’escau? Hi ha una diferència entre els fets que s’escauen i l’escaure’s dels fets. El món no
és únicament la totalitat dels fets, com veurem al final de les classes, sinó que també
l’esdevenir-se dels fets. Definició molt estàtica del món, el món és el resultat de
l’esdevenir-se del món. Aquesta definició, doncs, és una descripció que li ve exigida per la
lògica. Sí que tenia en compte la dimensió dinàmica, de l’esdevenir-se dels fets, però no li
interessa en aquest context. Ens ofereix, doncs, una ontologia congelada o estàtica. El món
és la totalitat dels fets, no de les coses ni del procés en què s’esdevenen els fets. Allò de
què està fet en última instància el món no són els objectes (contràriament a Russell, que
considera que el món està fet d’aquests objectes que podem definir). Els últims àtoms de la
realitat no són objectes, sinó fets. Per tant, la unitat última de significació lingüística no són
el snoms, sinó les proposicions, per contra de Russell. Per tant, el nivell ontològic i el nivell
lingüístic van de la mà.
Al món no hi ha res més enllà dels fets que s’escauen, que es poden descriure
vertaderofalsament, no hi ha res ocult ni amagat (antiplatònic). Els fets subjectes a la veritat
són el que formen el món. Els fets només poden ser el cas dins l’espai lògic (una tautologia
com P o no P està mostrant quin espai lògic, quin marge de maniobra, té la proposició P).
No és possible que plogui o no plogui al mateix temps. Per tant, tot allò que s’escau ho fa
dins l’espai lògic, no hi ha possibilitats alternes.
El món es descompon en fets, no en objectes, la unitat última d’anàlisi són fets. Això
no significa que no hi hagi coses, sinó que els objectes només poden existir dins els fets.
Els objectes no poden existir independentment, no es troben objectes que no formin part
d’un fet. No et pots trobar el teu gat en una situació que no sigui formant part d’un fet.
Sempre que parlem del nostre gat en parlem a l’interior d’un fet, ja sigui que sigui sobre
l’estora, que sigui al carrer,...
La idea també tindrà una traducció lingüística: per a Witt, les expressions
referencials, els noms, només poden existir dins les proposicions. La unitat última de la
significació lingüística no són els noms, sinó les proposicions. I això vol dir que un nom
només pot existir a l’interior d’una proposició, i quan aquesta proposició és elidida, sols cal
un mínim esforç per a veure com l’ús del nom forma part d’una proposició.
L’idealisme tendeix a considerar que ben mirat sols existeix un objecte al món,
l’ésser, però si les coses són com diu Witt, no podria existir un món on sols hi hagués un
objecte, ja que sempre ha de formar part d’un fet, i que per tant sempre ha d’estar connectat
amb altes objectes, perquè què és un fet sinó una concatenació d’objectes. Tampoc podria
existir un llenguatge amb una única expressió referencial. Perquè la unitat última del
llenguatge és la proposició. Russell, en cert moment, va presentar com a una possibilitat
metafísica que la seva ment comencés a existir en un moment determinat, conegués un
objecte (la sensació de dolor), que li posés un nom, ‘dolor’, i que acte seguit desaparegués.
Una ment comencés a existir, existís uns breus segons per a poder conèixer un objecte i
detectar-lo, i que li pogués posar un demostratiu, i que deixés d’existir la ment altre cop. Per
a Witt, això és una impossibilitat.
 1.21 “Quelcom es pot escaure o no, i tota la resta romandre igual”. Un fet podria ser
el cas i que tota la resta seguís igual. Això per a Witt significa que l’existència d’un fet és
lògicament independent de l'existència de qualsevol altre fet. Tesi de la independència
lògica dels fets. Pensem en les taules de veritat. p pot ser vertadera (o falsa) tant si q és
vertadera com si és falsa. p i q han de ser lògicament independents. El fet que s’escaigui el
fet que descriu p és lògicament independent del fet descrit per q. Una cosa pot succeir o no i
tota la resta romandre igual.
2.01. Quan parlem d’un objecte sense parlar d’altres objectes, estem fent una
abstracció, perquè a les coses i els objectes el s és essencial estar sempre relacionats amb
altres coses.

2 11 20

Per a Witt, la pregunta de com és el món en si mateix, de què està fet el món,... són
preguntes sense significació, disbarats sense sentit. Els filòsofs tendeixen a donar prestigi a
certes paraules. Witt diu que hauríem de tractar totes les paraules com a paraules ordinàries
(perquè els filòsofs no es preocupen per la paraula ‘làmpada’?). No ens hauríem de deixar
impressionar per certes paraules (i.e. realitat tal i com l’entén el realisme metafísic). El
realisme metafísic considera que té sentit preguntar-se com és el món en si mateix, i també
quin és el millor coneixement i el millor llenguatge per a descriure i conèixer el món en si
mateix. Però per a Wittgenstein, això és un disbarat. Per això la ontologia que presenta
s’allunya d’aquestes qüestions. La paraula realitat que descriu com és el món en si mateix
és un pseudoconcepte, s’hauria de tractar de forma ordinaria tal i com tractem la resta de
conceptes.
Elabora una ontologia formal, no una ontologia material. Wit no vol contestar aquella
pregunta, sinó que pretén una altra cosa. Per a Wit no té sentit parlar del món en si mateix
perquè parlar del món en si mateix seria parlar del món d’una manera no humana (parlar del
món des de la perspectiva divina, per exemple). Però per als humans el món és sempre un
món parlat, humanament conegut. Per això no té sentit el concepte de realitat en si mateixa,
perquè seria una realitat no humanament coneguda. Critica el que s'anomena el punt de
vista diví, o també la perspectiva no perspectivista. Els humans no podem abandonar la
nostra perspectiva. Això és el realisme metafísic que Wittgenstein no accepta, perquè un
realista metafísic sempre acaba dient que hi ha una mena d’helicòpter filosòfic que permet a
algún ésser (Déu, els àngels o el filòsof) agafar-lo i pugui desempallegar-.se del seu
perspectivisme per tal de conèixer le món en si mateix. Però Witt ens indica que no
existeixen helicopters d’aquesta manera, no podem anar més enllà de la condició humana
(de la condició lingüística humana, més concretament, donat que no podem conèixer ni
descriure res sense el llenguatge). Per això, per al Witt del Tractatus el món sempre és el
món humanament conegut i descrit. No ens podem escapar epistèmicament fora del
llenguatge, el llenguatge és allò que ens permet pensar, conèixer, i és també el límit dins el
qual estem situats. Aquesta és la condició lingüística humana.
Així, ens ofereix una ontologia no material, formal. Ens dirà quines són les
característiques lògiques o formals del mon. Com ha d’estar estructurat el món per a poder
ser descrit a través del llenguatge. Ens ofereix la lògica del món. Qualsevol llenguatge que
vulgui descriure el món ha de ser la descripció d’un món que tingui aquestes
característiques. el món està fet de fets i que al seu torn són objectes concatenats, no són
amuntegaments d’objectes, un fet no és una barreja d’objectes, un fet és una articulació
d’objectes.
 Ara potser sorgeix la pregunta “i quants mons hi ha?” o “quins són el sobjectes del
món?”. Són preguntes absurdes, ens hem de limitar a dir que qualsevol llenguatge que
vulgui descriure el món ha de ser un llenguatge que parli d’un món fet de fets, i que els fets
són articulacions d’objectes. I aquí s’acaba la ontologia del Tractatus.

Wit no dirà mai quins són els fets o els objectes, però no ho dirà mai. Això es pot
explicar també d’una altra manera. Witt no accepta l’epistemologia de Russell, no sol perquè
estigui equivocada sinó perquè Wit no adopta l’actitud de l’epistemòleg, no fa epistemologia,
sinó que ell fa lògica, adopta una actitud abstracta i analitza el llenguatge i el món des de la
lògica. A ell no li interessa dir quins són els fets o els objectes del món. Ell només assegura
que el món per a poder ser descrit ha d’estar fet de fets i que aquests siguin concatenacions
d'objectes. Això és un coneixement a priori, perquè així ho marca la lògica. Aquí la lògica és
transcendental en el sentit kantià, la lògica marca les condicions a priori de la possibilitat: de
la significació lingüística i de la intel·ligibilitat del món. La lògica és doblement
transcentental, en dues dimensions: la lògica marca les condicions a priori de la possibilitat
de la significació lingüística; i també marca les condicions a priori de la possibilitat de la
intel·ligibilitat del món. Un món que no estigui fet de fets que siguin articulacions d’objectes
seria, per a Wit, un món no comprensible, no humanament compresnible. No sabríem
entendre un món que no fos així. De la mateixa manera que no podríem entendre un
llenguatge que no estigués fet de proposicions que fossin, al seu torn, concatenacions o
articulacions de noms.
Qui mana aquí, qui marca la pauta? El llenguatge. Perquè el món sempre és el món
humanament parlat. La lògica del llenguatge és la lògica del món perquè és la lògica del
llenguatge, perquè el món sempre és el món humanament parlat. La lògica és doblement
transcendental perquè primàriament és la lògica del llenguatge. Per tant, mana el
llenguatge.
Així com el llenguatge és un entramat de proposicions elementals que es lliguen
entre elles per càlcul lògic, doncs aixpo té com a correspondència a la ontologia que le món
sigui un entramat de fets els quals són articulacions d’objectes.

Una altra conseqüència, la independència lògica: si el llenguatge té una estructura

extensional, les proposicions elementals, les unitats bàsiques de la significació, són
lògicament independents, perquè p és vertadera o falsa independentment de quin valor de
veritat assignem a altres variables com q, r, s,... Aquesta és la independència lògica de ls
proposicions elementals. És una exigència de la lògica, i Witt està actuant com un lògic. Així
doncs, els seu paral·lelisme en el nivell ontològic comporta que si els fets elementals són el
que correspon a les proposicions elementals (són el que fa vertaderes les proposicions
elementals), aleshores si les proposicions elementals són lògicament independents perquè
així ho mana la lògica, els fets elementals també han de ser lògicament independents.
Aquesta doctrina s’anomena atomisme lògic, però no com el de Russell (que seria
un atomisme d’objectes) perquè el de Witt és un atomisme de fets o de proposicions, les
unitats últimes de la realitat són els fets. Els fets estan fets d’objectes, però els objectes no
poden existir fora dels fets, els objectes sempre es presenten articulats, coordenats els uns
amb els altres. El llenguatge no està fet de paraules, està fet de proposicion. Les paraules,
els noms, només existeixen a l'interior de les proposicions. L’atomisme de Witt, doncs, no és
igual que el de Russell, perquè en el fons, hi ha una mena d’holisme en Wittgenstein. Les
unitats bàsiques de significació i de realitat són totalitats. Una proposició es una totalitat de
noms, un fet és una totalitat d’objectes.
Tornant a la independència lògica dels fets: un fet pot succeir i la resta dels fet ser
diferents
Exemple de Hume: que sigui lògicament possible que demà no surti el Sol, no
significa que haguem d’estar preocupats per si demà no sortirà el Sol. Tenim tota l’evidència
empírica possible per a afirmar que demà sortirà el Sol. Però no obstant, des del punt de
vista lògic, demà podria no sortir el Sol, perquè aquest fet és lògicament independent de
tota la història de l’univers.
Per tant, parlar com un lògic i com un científic són dues coses diferents. I aquest
problema, aquesta actitud és una de les coses que acabarà abandonant quan s’adoni que
el que importa no és el que diu la lògica, sinó els fets dels quals parlem que no són
lògicament independents (si jo porto un jersei verd -p-, serà fals que porto un jersei vermell
-q-). És irrellevant que no sigui una contradicció lògica que demà no surti el Sol, perquè això
no explica confiem en què demà sortirà el Sol.

3 11 20
Cada llenguatge (el de la física, el de la biologia, el quotidià,...) apunta cap a una
ontologia diferent. Problema: si cada sistema de descripció diferent, cada llenguatge
concret, es compromet amb una ontologia diferent, no hi haurà algun sistema de descripció
que ens acosti més a com és el món en si mateix? Però per a Witt aquesta pregunta és
insensata. Reformulem. SI és possible descriure el món amb diferents sistemes, amb
diferents llenguatges i parlar-ne usant diferents ontologies, ¿no hi haurà algun llenguatge, o
algun sistema de descripció o alguna ontología que sigui preferible?, ¿hi ha llenguatges o
sistemes de descripció que ens ofereixen una descripció més correcta o exhaustiva que
altres llenguatges?
Només introduirem el problema, el tractarà al final del Tractatus.

2.1 Ens fem figures dels fets

Direm ‘ens fem imatges dels fets’. Comentarem primer els paràgrafs anteriors.

2.0272 La configuració dels objectes forma l’estat de coses

Marca la distinció entre estat de coses i fets, per a dir que els fets és allò que s’escau,
mentre que l’estat de coses és allò que imaginem a través de les proposicions. Un fet és un
estat de coses que s’escau. Hi ha estats de coses que existeixen i estats de coses que no
existeixen. Ara bé, aquesta simetria que tenen els estats de coses no la tenen el sfets, no
existeixen fets negatius, fets no existents. Els estats de coses que existeixen són els fets,
però als estats de coses que no existeixen no els correspon cap fet.

2.06 L’existència i no-existència de coses és la realitat (l’existència d’estats de

coses, també l’anomenem un fet positiu, la no-existènica un fet negatiu)
El món son tots els fets que s’escauen, els fets positius. La realitat, però, són els estats de
coses existents i també els no-existents. Amb aquesta distinció ens indica que el llenguatge
crea una descripció del món, que és la realitat. Els estats de coses existeixen
lingüísticament, això és la realitat, Després alguns seran existents i d’altres no.

2.063 La realitat total és el món

Sembla que fa una identificació, ara. La idea és que amb el llenguatge, amb les
proposicions, ens imaginem la realitat, i després els fets són el món (‘el món és allò que
s’escau).

2.062. De l’existència o no-existència d’un estat de coses no es pot concloure

l’existència o no-existència d’un altre
Aquí reitera el dit a 1.21, la independència lògica dels fets. De la mateixa manera que hi ha
aquesta independència lògica, també n’hi ha entre els estats de coses. Tot i així, qui mana
és la independència de les proposicions elementals.

Amb el llenguatge apareixen els estats de coses possibles, alguns dels quals
constituiran fets i formaran el món.

2.04. La totalitat dels estats de coses existents és el món

2.014. Els objectes contenen la possiblitat de totes les situacions

2.0141. La possibilitat el seu aparèixer en estats de coses, és la forma de l’objecte.
Per a Witt, els objectes tenen forma, i aquesta és una idea uq eno la trobaríem mai en la
ontologia atomista de Russell. En l’objecte està prefigurat el conjunt de situacions en les
quals pot aparèixer. Això formaria part de la significació del nom que designa aquest
objecte. Si els noms lògics són els demostratius, l’objecte denotat per un demostratiu no té
forma, la seva significació s’esgota en l’acte de designar-lo. Exemple: tornant al gat, si jo dic
‘la meva gata ha guanyat les eleccions als EUA’ . És fals? Si pogués fser fals, és que podria
ser vertader, i òbviament no pot ser vertader. Hauríem de dir que tal proposició és una
insensatesa, perquè l'expressió referencial ‘la meva gata’ no pot combinar-se amb el fet de
guanyar unes eleccions. Aquesta proposició no descriu un possible estat de coses. Això a
nivell lingüístic, i a nivell ontològic podem dir que els gats no són el tipus de coses, d’entitats
que poden realitzar una acció com aquesta.
Així, cada objecte té un conjunt de possibilitats de combinació amb altres objectes.
Ho podem explicar tant a nivell lingüístic com a nivell ontològic.

Però qui decideix quines combinacions possibles d’objectes són correctes? Què
m’impedeix fer una combinació lingüística com l’anterior? Witt dirà que el propi llenguatge és
qui marca el slímits en la combinació de signes, el qui marca la normativitat lingüística. El
llenguatge s’ocupa de si mateix, no necessita de res diferent per a marcar o fixar la
normativitat. La mostra d’això és que per a Witt tant els objectes com les paraules tenen
forma, ja està encriptada la seva possibilitat de combinació amb altres signes. L’articulació
de les paraules en proposicions, o l’articulació d’objectes en fets no depèn del subjecte, del
parlant, sinó que depèn del propi llenguatge.
Ara bé, des de la perspectiva russelliana, la màxima autoritat lingüística és el
subjecte, i ell és qui decideix quines combinacions són significatives i quines no. La
perspectiva de Russell és cartesiana, primacia de la ment sobre la resta de les coses.

2.0123. Si conec l’objecte, llavors també conec totes les possibilitats del seu
aparèixer en estats de coses (És impossible que les paraules es presentin de dues maneres
diferents: soles i en la proposició). No es pot trobar posteriorment una nova possibilitat
 2.01231. Per conèixer un objecte, no haig de conèixer precisament les seves
propietats externes, però haig de conèixer totes les seves propietats internes.

2.02. L’objecte és simple

2.021. Els objectes formen la substància del món. Per això no poden ser compostos.
2.0211. Si el món no tingués cap substància, llavors uq euna proposició tingués
sentit dependria d’això: que una altra proposició fos vertadera.
2.022. 2.023. 2.0231. 2.0232
Aquests paràgrafs ens mostren el caràcter formal de la seva ontologia. Diu que si
pensem un món diferent, o un món imaginat tant diferent del real com es vulgui, aquest món
ha de tenir quelcom en comú amb el món real, una forma. Una estructura formal idèntica, ha
d’estar format per fets que siguin articulacions d’objectes. Aquesta és una forma invariable,
tots els móns comprensibles han de tenir aquesta forma invariable, composta d’objectes
articulats en fets, i a nivell lingüístic, en estats de coses. Aquesta estructura que ha de tenir
qualsevol món que imaginem i descrivim amb el llenguatge no té cap propietat material. No
és possible donar cap descripció material de la substància del món, només una descripció
formal, perquè la substància del món només té una estructura formal.

Tornem a la idea que l’objecte és simple. Què vol dir això? Quan Witt diu simple no està
donant una descripció material de simplicitat, no diu que siguin materialment indivisibles.
Està fent una descripció formal. Els objectes han de ser simples, i la simplicitat pot ser
contextual (depenent de com la tractem, amb què la comparem). Com sabem, però, que
estem davant d’un objecte simple? Com hem d’entendre la simplicitat?
Resposta: Si la proposició ‘la gata està sobre l’estora’ només pot ser falsa d’una manera,
aleshores és simple. És l’ús lingüístic el que decideix la simplicitat o complexitat de l’objecte
designat. Dit d’una altra manera. Imaginem que un món només té dos objectes: una gata i
una estora. En aquest món, l’objecte gata i l’objecte estora són simples. Llavors, la
proposició ‘la gata està sobre l’estora’ només té una manera de ser falsa, i, igualment, una
sola manera de ser vertadera.

9 11 20
Teoria de la imatge (2.1-2.225)
Per què Wittgenstein es veu obligat a parlar de la imatge? Perquè segons Witt les
proposicions són imatges, i de la mateixa manera que una imatge presenta possible estat
de coses, les proposicions també ho fan. Per a Witt, el llenguatge és sempre un entramat de
proposicions, construccions de proposicions, i distingeix entre les proposicions elementals i
les proposicions moleculars. Les elementals són la base de les construccions, les unitats
mínimes de significació lingüística (igual que els fets serien unitats mínimes de la realitat).
Aquestes proposicions elementals entre si es poden combinar segons les regles del càlcul
lògic (disjunció, conjunció,...). L’entramat de proposicions que és el llenguatge és el resultat
de calcular lògicament amb les proposicions elementals. I aquestes proposicions que són
resultat del càlcul lògic són les proposicions moleculars. (p,q,r → elementals, pvq, pvr →
molelculars o complexes). Això ve a dir que l'essència del llenguatge és la lògica
extensional. Per tant, si Witt vol marcar límits al que es pot dir i al que no, si Witt vol trobar
quines són les condicions a priori de la possibilitat de la significació lingüística, tot això en el
fons pensa Witt que es redueix a una única pregunta: si el llenguatge té una estructura
lògica, què és una proposició elemental? Com és possible que una proposició elemental
sigui significativa, que sigui vertaderofalsa independentment del valor de veritat de la resta
de proposicions? La solució que troba és dir que la proposició, p, ha de ser una imatge. Ha
de representar un possible estat de coses de la mateixa manera que una imatge representa
un possible estat de coses. I què diu una proposició elemental, quin és el seu sentit? Doncs
el possible estat de coses que ella representa.
La significació lingüística per a la proposició és tenir sentit, i la significació lingüística
de la proposició consisteix en l’articulació dels noms que la composen, de les expressions
referencials que la composen. Igual que un fet era una concatenació d’objectes, una
proposició és una combinació de noms.
Una proposició elemental és vertaderofalsa, i Witt creu que tota la seva tasca es
redueix a explicar això. Totes les connectives lògiques provenen del caràcter vertaderofals
de les proposicions, i això vol dir que la lògica només existeix perquè hi ha llenguatge, neix i
creix amb el llenguatge. No existeixen veritats lògiques, no hi ha veritats eternes. Una
proposició elemental és vertaderofalsa. Quan és vertadera? Quan existeix un fet que
correspon a l’estat de coses que la proposició representa. Una proposició no té sentit per
ser vertadera, és perquè una proposició té sentit que pot arribar a ser vertadera.
I què és la veritat? La veritat, igual que la falsedat, és una propietat de les
proposicions. La veritat i la falsedat són propietats del llenguatge, són conceptes lògics que
existeixen perquè existeix el llenguatge. Els fets no són vertaders, són allò que fan
vertaderes a les proposicions.

Imatge (bild) - Proposició (satz)

Wittgenstein fa una distinció de conceptes important:
● Forma de reproducció: als elements de la imatge han de correspondre elements en
l’estat de coses que representa, han de tenir la mateixa multiplicitat lògica. I la
manera en què els elements de la imatge estan estructurats s’han de correspondre
la manera com els elements de l’estat de coses estan connectats. Problema: tota
imatge, tota forma de reproducció, fa servir una forma de reproducció, convencions
pictòriques i lingüístiques. A vegades, algunes formes d’exposició ens són
incomprensibles (xinès, cubisme,...)
○ Forma lògica (de reproducció)
○ Forma d’exposició
● Relació reproductiva: per a que una imatge sigui una imatge d’un possible estat de
coses cal que un parlant projecti els elements de la imatge en els elements del
possible estat de coses, en els elements del fet. Per a que sigui una imatge, hi ha
d’haver algú que la utilitzi. S’evidencia en il·lusions perceptives en les quals el
mateix signe pot representar dos objectes. Què representa per ell mateix? Res.
Representa un ànec o un conill en funció del que pensi aquell qui se’l representa. Un
signe lingüístic només ho és quan està en ús. El llenguatge és activitat. Per això
Witt, quan acaba de parlar de la imatge, introdueix el tema del pensament, perquè
una imatge no pot ser una imatge de res si no pensem què està representant, si no
la utilitzem per a parlar de determinats objectes. El segment ‘el gat està sobre
l’estora’ així sol no és encara una imatge. Per a que el signe lingüístic sigui una
proposició algú l’ha d’utilitzar.

10 11 20
2.1 Ens fem imatges dels fets
Els éssers humans són éssers lingüístics, es creen llenguatges, i els humans quan parlem
ens fem imatges de la realitat i dels fets. Accentua el caràcter actiu de l’ésser humà, ens idu
que el llenguatge és una acció lingüística.

2.11. La imatge presenta la situació en l’espai lògic, l’existència i no-existència

d’estats de coses
Amb les imatges no reproduïm els fets, sinó que ens imaginem com podrien ser els fets.
Ens imaginem l’existència o no existència de certs estas de coses. En l’espai lògic: quan
ens fem una imatge d’un gat sobre una estora, ens representem la possibilitat que sigui
vertader que el gat estigui sobre l’estora o que no sigui vertader. Això és l’espai lògic, quan
fem una imatge de qualsevol fet dins l’espai lògic de que és així o no és així (p o no p)

2.12 La imatge és un model de la realitat

Diu el mateix d’una manera diferent i il·luminadora. No és una reproducció de la realitat, sinó
que és tal i com ens la imaginem, és un model que després els fets el confirmaran o no. Ens
fem models de la realitat.

2.131 Els elements de la imatge representen en la imatge els objectes

2.14 La imatge consisteix en això: que els seus elements es comporten d’una
determinada forma i manera els uns amb els altres.
Igual que les proposicions no són una barreja de paraules i els fets no són una barreja
d’objectes. L’articulació de la imatge es correspon amb l’articulació de les proposicions. Els
elements de la imatge representen els objectes del fet.

2.141 La imatge és un fet

La imatge és un artefacte físic, però és més que això.

2.15 Que els elements de la figura es comportin …

No únicament els elements de la imatge representen els objectes del fet i que la imatge està
articulada i el fet també, sinó que l'articulació dels fets de la imatge és el que possibilitat uq
el a imatge sigui una representació del fet. La concatenació dels elements de la imatge
representa la concatenació dels elements del fet. La forma, com la imatge, s’imagina el fet.

2.151 La forma de reproducció és la possibilitat que les coses es comportin les unes
amb les altres igual que els elements de la figura
Allò que fa possible que la imatge sigui una imatge d’un fet és la forma de reproducció

2.1511 La imatge està enllaçada així amb la realitat; arriba fins a ella
És com la imatge pot ser una imatge, la forma de reproducció és el que permet que sigui la
imatge d’un fet

2.1513 Segons aquesta concepció, pertany, doncs, a la figura fins i tot la relació
reproductiva que fa que la imatge sigui tal
A la imatge li pertany fins i tot la relació reproductiva que fa que la imatge sigui tal. Per tant,
alguna cosa li havia quedat pendent a 2.1511, no sols és la forma de reproducció, sino qu
per a que una imatge sigui una imatge li cal també la relació reproductiva
 2.1514 La relació reproductiva consta de les coordinacions dels elements de la
imatge amb les coses
En una imatge està tot funcionant alhora, i ell fa unes distincions però que funcionen totes
alhora. Per tal que els elements de la imatge representin els objectes, cal que algú estableixi
la coordinació, la connexió, entre els elements de la imatge i els objectes del fet. Cal algú, i
això té relació amb 2.1, els humans són aquest algú, el llenguatge és acció lingüística duta a
terme pels humans.

2.1515 Aquestes coordinacions són, per dir-ho així, les antenes dels elements de la
imatge amb els quals la imatge toca la realitat.
2.16 El fet, per a ser imatge, ha de tenir quelcom en comú amb allò que és reproduït.
Fa un pas enrere, torna a la forma de reproducció, deixa de banda la relació reproductiva.

2.161 En la imatge i en allò que és reproduït hi ha d’haver quelcom d’idèntic, perquè

l’un pugui ser, en absolut, la figura de l’altre.
(...)
2.171 La imatge, però, no pot col·locar-se fora de la seva forma d’exposició
Una proposició no pot mostrar la seva lògica, una imatge no pot descriure la seva forma de
reproducció, sinó que la mostra, la manifesta.

2.173 La imatge exposa el seu objecte des de fora (el seu punt de vista és la seva
forma d’exposició); per això la imatge exposa el seu objecte correcta o incorrectament
2.174 Ara bé, la imatge no es pot colocar fora de la seva forma d'exposició
Les convencions lingüístiques o pictòriques no són quelcom accidental, sinó que formen
part de la imatge. La imatge no es pot colocar fora de les convencions, són intrínsecament
necessàries a la imatge.

2.18 El que cada imatge, de la forma que sigui, ha de tenir en comú amb la realitat
per a poder-la reproduir bé o malament és la forma lògica, és a dir, la forma de la realitat
La forma de reproducció, aquesta articulació dels elements de la imatge, ala forma de
reproducció, ha de ser un a forma lògica. Si no és així no serà capaç de reproduir un fet, no
serà un model.

2.181 Si la forma de reproducció és la forma lògica, llavors la figura s’anomena

figura lògica
2.182 Cada imatge és també una figura lògica (per contra, tota imatge és per
exemple una imatge espacial)
2.19 La imatge lògica pot reproduir el món, 2.2, 2.201,
La imatge reprodueix la realitat.

2.21 La imatge concorda o no amb la realitat, és correcta o incorrecta, vertadera o

falsa, 2.22, 2.221 La imatge el que exposa és el seu sentit
La significació lingüística de les proposició és tenir sentit, expressar un possible estat
de coses, i això mateix pretenen fer les imatges. El que diu la imatge no és la seva forma
lògica, sinó que diu el seu sentit, la possibilitat de coses que representa. Igual que una
proposició no diu de si mateixa que és una proposició, tampoc ho fa la imatge, una imatge
no diu d’ella mateixa no diu que és una imatge.
 2.222, 2.223, Hem de comprovar a la realitat si la imatge és vertadera si hi ha un fet
que es correspon amb el que diu: Teoria de la veritat com a correspondència. Però cal tenir
present que per a Wit, el sentit de la proposició, de la imatge, la significació lingüística és
ANTERIOR a la correspondència. El llenguatge no es correspon amb la realitat, una
proposició no té sentit per ser vertadera, sinó perquè té sentit pot arribar a ser vertadera.
Per tant, hi ha una bretxa entre el llenguatge i la realitat. El llenguatge no és la reproducció
de la realitat.

2.224 A partir de la imatge sola no es pot conèixer si és vertadera o falsa

2.225 Una imatge vertadera a priori, no existeix
Al igual que no hi ha cap proposició que sigui vertadera a priori, dirà. Per a Witt, no
existeixen les veritats a priori. Tot el que és vertader, podria ser fals. Es refereix, però, a les
proposicions empíriques, no al llenguatge de la lògica. Per a Witt, les tautologies són buides
de sentit. P o no P // P i no P no diuen res. Simplement es mostra l’espai lògic en el qual es
mou P.

3. La imatge lògica dels fets és el pensament

El pensament és allò que fa possible la relació reproductiva. Perquè la imatge sigui imatge
d’un fet, hem de pensar-la, hem de connectar els objectes, els elements de la imatge amb
els objectes del fet, hemd e projectar la imatge, fer que la imatge toqui la realitat. I hemd e
pensar també que la concatenació dels elements de la imatge reprodueix la concatenació
dels objectes del fet. No pot existir una imatge si no la utilitzem com a tal, sense pensament.

16 11 20

Per tal que una imatge no sigui simplement un fet físic sino una imatge, no sigui un signe
sinó un símbol, que pugui represtnar vertaderofalsametn un estat de coses, cal que algú
pensi el sentit de la imatge, que algú projecti els elements de la imatge i la configuració dels
elements de la imatge, els projecti sobre un estat de coses. Això és en el que consisteix la
relació reproductiva de què parla en 2.1513 (crec). Per a Wittgenstein el llenguatge no és
allò que estudien els lingüistes, sinó que és primordialment i primerament acció lingüística,
és un conjunt d’actes de parla descriptius.
El que converteix el signe mort del llenguatge en quelcom viu, és l’activitat, el
pensament del parlant. Per això primàriament el llenguatge és acció.

3. La imatge lògica dels fets és el pensament

3.001. “Un estat de coses és pensable” vol dir: ens en podem fer una imatge
3.01 La totalitat els pensamnets vertaders és una imatge del món
3.02. El pensament conté la possibilitat de la situació que ell pensa. El que és
pensable, també és possible
El pensament és la imatge lògica dels fets, i la imatge lògic dels fets és el poder descriure'ls.

3.03. No podem pensar res il·lògic, perquè altrament hauríem de pensar

il·lògicament
No podem anar en contra de la normativitat lingüística, no podem pensar res absurd ni
insensat. El que diem i el que pensem està tenallat per la lògica i per la normativitat
lingüística.
 5.5422 L'explicació correcta de la forma de la proposició A fa el judici que P, ha de
msotrar que és impensable fer com a judici una insensatesa.
No podem pensar il·lògicament, no podem pensar insensateses. Segons Witt, la teoria de
Russell no pot demostrar que sigui impossible pensar insensateses.

3.031. Es deia en altre temps que Déu pot crear-ho tot, tret de res que fos contrari a
les lleis lògiques. - No podríem, certament, dir d’un món “il·lògic” quin aspecte tindria.
La lògica és doblement transcendental: la lògica ens diu a priori com ha de ser un
llenguatge per a ser significatiu i com ha de ser el món per a poder ser comprensible i
descriptible a través del llenguatge.

3.04 Un pensament corrcte a priori seria aquell la possiblitat del qual condicionari ala
seva veritat.
Però no creu en l'apriorisme, la veritat d’una proposició sempre ha de ser a posteriori. Així,
Witt està en contra de totes les filosofies que creuen en les veritats sintètiques a priori.
S’allunya de la tradició kantiana i hegeliana.

Aquí comença a fer la transició al problema de la proposició i al problema del llenguatge.

Comença parlant del mon, després de la imatge, fa una petita incursió al pensament i tot
seguit parla`ra del llenguatge i la proposició.

3.1. En la proposició, el pensament s’expressa de manera sensiblement perceptible.

Si no hi hagués llenguatge, no podríem comunicar els pensaments. És un tema molt debatut
el tema de què entén Witt per pensament en l’època del Tractatus. Nosaltres hem desplaçat
la pregunta i considerem que ens hauríem de fixar en el llenguatge com a acció lingüística,
que pensar és parlar. Cal que ens traiem del cap la interpretació cartesiana del pensament,
el fet que quan parlem, al mateix temps que emetem sons, es produeix a la ment un altre
procés ocult, privat i que acompanya en paral·lel al llenguatge que és el que llavors
s’expressa a través de les paraules. EL pensament, per a Wit, és simplement llenguatge, i
aquest llenguatge pot ser acció lingüística pública i sonora o també pot ser acció lingüística
en silenci.

3.11. Utilitzem el signe sensiblement perceptible (signe fonètic o escrit, etc.) de la

proposició com a projecció de la situació possible. El mètode de projecció és el pensar en el
sentit de la proposició.
En està dient el mateix que quan parla de la relació reproductiva de les imatges a 2.1513
(crec). El signe a través del qual expressem el pensament en diem signe proposicional, i la
proposició és el signe proposicional en la seva projecció al món.

3.13. Pertany a la proposició tot el que pertany a la projecció, però no allò que és
projectat. Per tant, la possibilitat d'allò que és projectat, però no aquest mateix. En la
proposició, per tant, encara no està contingut el seu sentit; sí, però, la possibilitat
d’expressar-lo. (“El contingut de la proposició” vol dir el contingut de la proposició plena de
sentit)
El gat i l’estora no pertanyen a la proposició, no són dins la proposició. Pertany a la
proposició la projecció però no els objectes sobre els quals tracta. El signe proposicional
aplicat és el pensament. El pensament no és quelcom ocult i privat, sinó que és el signe
proposicional aplicat, usat, i aquest és alhora la proposició plena de sentit. La proposició
sempre és plena de sentit, perquè és el signe proposicional pensat, usat, projectat.

3.14. El signe proposicional és un fet

Coincideix amb el que diu a 2.141 quan diu que la imatge és un fet.

3.141 La proposició no és cap barreja de paraules (Com el tema musical, cap barreja
de sons)

3.1432. No: “El signe comples ‘aRb’ diu que a està en la relació R amb b”, sinó: Que
“a” està en una determinada relació amb “b”, diu que aRb.
És la relació en què es troben a i b que fa possible que aRb. aRb és ‘el gat està
sobre l’estora’. Què expressa que aRb? Que el signe a està en una determinada relació
amb b
No existeixen els predicats, ni els universals ni les relacions. El que permet dir que el gat
està sobre l'estora no és l'existència d’un objecte que sigui una relació ‘estar sobre’ sinó la
manera en què articulem les expressions lingüístiques gat i estora. És la relació d’a i b el
que diu aRb.
És l’articulació d’a i b el que permet dir que el gat està sobre l’estora, podríem
prescindir de l'expressió ‘estar sobre’. Podríem tenir un llenguatge sense una expressió
lingüística com “estar sobre”. Si el món està fet d’articulacions d’objectes, què passa amb
les relacions, amb els universals i els predicats? Calia que Witt digués que no existeixen,
calia que digués que les relacions són simplement la manera com articulem les expressions.

Les proposicions no són noms, són descripcions.

3.2 En la proposició, el pensament pot estar expressta de tal maenra que als
objectes del pensament els corresponguin elements del signe proposicional
3.201 Aquests elements, els anomeno jo “signes simples”, i la poroposició
“completament analitzada”
3.202 El signes simples emprats en la proposició s’anomenen noms.
3.203 El nom es refereix a l'objecte. L’objecte és la seva referència (“A” és el maTeix
signe que “A”)
3.2 ESCRIURE
El nom és representant de l’objecte en la proposició, només aquí el nom denota un objecte.
3.3 Només la proposició té sentit, només en el context de la proposició té significat
un nom.
Això ens duu a la pregunta: com s’aprèn el significat d’un nom? Sembla que la resposta no
pot ser sinó que a través de proposicions. Aprenem el significat dels noms a través de
proposicions, no a través del que s’anomena un baptisme inicial.

Witt ens diu que han d’existir objectes en el món, ho diu la lògica, però aquesta no tracta
quins objectes són, aquesta és una qüestió de l’epistemologia. Witt no fa teoria del
coneixement. Repeteix aquesta idea a 3.23. L’existència de signes simples, de noms, és
una exigència a priori de la lògica

3.262. El que en els signes no arriba a expressar-se, ho mostra llur aplicació. El que
els signes es mengen, ho expressa llur aplicació.
MIRAR VIDEO AQUEST ÚLTIM QUART D’HORA

17 11 20
Com aprenem la significació d’un nom si els noms sols poden tenir significat dins les
proposicions, si l’objecte que denota aquest nom només el coneixem a l’interior d’un fet?
Els noms només apareixen a l’interior de les proposicions. Els parlants quan
aprenem el primer que fem és aprendre proposicions, no noms.

3.263 El significat dels signes primitius poden ser aclarits per mitja d’elucidacions.
Les elucidacions són proposicions que contenen els signes primitius. Només poden ser
enteses, per tant, si ja són conegudes les referències d’aquests signes.
No és el cas que quan algú aprèn un llenguatge aprengui abans que res el significat dels
noms. Aprenem proposicions de les quals ja intervé el nom. Com aprèn un nen quina és la
referència de la paraula gat? No a través d’un baptisme inicial a través del qual ,’adult diu
“això és un gat”, sinó que aprèn a dominar-la a l’interior de proposicions com “on està el gat,
deixa el gat tranquil, no el molestis, mira un gat”.
Witt està en contra del que s’anomena definició ostensiva: això es diu x.

Russell amb la seva caracterització dels noms lògics com a demsotratius estava fent servir
una definició ostensiva, és típica dels filòsofs cartesians. El nen aprèn quina és la
significació d’algunes expressions referencials en la mesura que va introduint-se en el
llenguatge. Per tant, l’aprenentatge dels noms no és el punt de partença de l’aprenentatge
del llenguatge, sinó les elucidacions de les proposicions.

4.026. Els significats dels signes simples ens han de ser explicats a fi que els
entenguem, amb proposicions, però els podem entendre.

La idea és molt potent, situa la filosofia del llengautge de Witt en un territori cartesià, erquè
critica la idea de la definició ostensiva.

3.3 Només la proposició té sentit, només en el context de la proposició té significat

un nom, té referència.

3.31 De cada part de la proposició que caracteritza el seu sentit, l’anomeno una
expressió (un símbol). La proposició mateixa és una expressió. Una expressió és tot allò,
essencial per al sentit de la proposició, que les proposicions poden tenri en comú.
L’expressió caracteritza una forma i un contingut.
3.311. L’expressió pressuposa les foems de totes les proposicons en les uqals pot
aparèixer. És la marca característica comuna d’una classe de proposicions.
Els noms els aprenem dins les proposicions, però no dins una única proposició. Sinó que
ha de ser introduït a una gran quantitat de proposicions en les quals aparegui la paraula en
qüestió.
En la teoria cartesiana del baptisme inicial la idea és diferent, perquè en un baptisme
el nen comença a dir-se Pere a partir d’una única definició, el lligam entre paraula i objecte
es forma d’una manera misteriosa. Però això a Witt no li agrada, per això parla
d’elucidacions i de proposicions. Quan tenim això present entenem que en tot el conjunt de
l’aparició del nom en tot aquest conjunt de proposicions, el que fa es mostrar-nos quin és el
conjunt de situacions en les quals pot aparèixer l’objecte, es fa manifesta la forma de
l’objecte. I alhora, es fa manifesta la forma del nom, és a dir, el conjunt de proposicions en
les quals pot aparèixer la paraula gat.
Així com Witt deia que els objectes tenen forma,
De la mateixa manera que els objectes tenien forma, que era l’estat de coses en els quals
podia aparèixer l’objecte, passa el mateix amb els noms. Les expressions lingüístiques
referncials tenen forma. A banda de referenciar un objecte (que en això consisteix la seva
significació) els noms també tenen forma, que és la possibilitat de la seva aparició en una
proposició, el conjunt de possibilitats d’aparició que té en una proposició. Per això a l’igual
que un gat no pot guanyar unes eleccions, no podem construir una proposició en la qual un
gat aparegui participant en unes eleccions, perquè si ho diguéssim, estaríem dient una
insensatesa, hauríem anat en contra de la forma del nom
Això té una conseqüència, encara que Wit digui constantment que la significació dels
noms és tenir referència, en realitat diu una cosa però també diu que formaria part de la
significació del nom la seva forma.

3.11 L'expressió pressuposa les formes de totes les proposicions en les quals pot
aparèixer. És la marca característica comuna d’una classe de proposicions.

3.32 El signe és allò que és sensiblement perceptible en el símbol

3.326 . Per reconèixer el símbol en el signe, hom ha de parar antenció a l’ús ple de
sentit
Com s’utilitza el signe per a reconèixer allò que significa el signe.

3.332 Cap proposició pot enunciar res sobre si mateixa, ja que el singe proposicional
no pot estar contingut en si mateix, (això és tota la “Theory of types”)
La forma lògica de la proposició es manifesta en l’ús.

3.34. La proposició posseeix drets essencials i casuals. Casuals són els trets que
deriven de la manera particular de produir-se el signe proposicional. Essencials aquells
únics que capaciten la proposició per a expressar el seu sentit.

3.344 Allò que un símbol designa ACABAR

3.4 La proposició determina un lloc en l’espai lògic. L’existència d'aquest lloc lògic
està garantida tan sols per l’existència dels elements
3.5 El signe proposicional aplicat, pensat, és el pensament.
4. El pensament és la proposició plena de sentit.
4.001 La totalitat de les proposicions és el llenguatge.

El llenguatge no fa una descripció del món, sinó que descriu possibiltiats del món. La realitat
és comparada amb allò que imaginem sobre ella.

4.02 Això ho veiem a partir d’aquí: que comprenem el sentit del signe proposicional
sense que ens hagi estat explicat.

Aprenem les expressions referencials a l'interior de porosiconsi, però un cop dominem l'ús
d’aquestes som capaços d’entendre oracions que no hem vist.
 4.03 Una porposicion lakndflksdfnd

4.022, 4.023, 4.1,

Esquema Món, Llenguatge i Lògica.

23 11 20
Avui prepararem la pel·lícula.
Tenim document de preparació de la peli.

30 11 20
Document ‘Món, llenguatge i lògica’
Problema relació entre llenguatge i realitat:
Notat entre 6.3-6.372
6.3 La investigació de la lògica signific la investigació de tota regularitat. I fora de la
lògica tot és casualitat.

Recordem que no és possible parlar filosòficament de la relació entre el llenguatge i la

realitat, perquè ens hauríem de col·locar fora del llenguatge. Per tant, Wittgenstein
s’apartarà de la concepció del realisme metafísic, perquè si no té sentit el concepte de la
realitat en si mateixa, no té sentit el conèixer la realitat en si mateixa ni el llenguatge que
descrigui la realitat en si mateixa. No ens seria possible saber si un coneixement és de la
realitat en si mateixa perquè ens hauríem de situar fora del llenguatge i, per tant, fora del
coneixement.
En aquest aforisme, es diu que només dins la lògica, només quan fem tautologies o
contradiccions, en el terreny del càlcul proposicional, és on trobarem la necessitat (les
tautologies són necessàriament vertaderes). Fora de la lògica, tot està obert a qualsevol
possibilitat. Això és el que en el fons Witt deia que els fets o les proposicions elementals
entre si són lògicament independents. És a dir, que el fet que p sigui vertadera no afecta al
valor de veritat de q.

6.3.1 L’anomenada llei d'inducció no pot ser, en cap cas, cap llei lògica, car és,
manifestament una proposició plena de sentit. - I per això no pot ser tampoc cap llei a priori.

6.363. EL procés d’inducció consisteix en el fet que acceptem la llei més simple que
es pugui fer ocnsonar amb les nostres experiències.
6.3631 Aquest procés, però, no té cap fonamentació lògica, sinó només psicològica.
És clar que no hi ha cap raó per creure que ara també tindrà lloc realment el cas més simple

La nostra creença que demà sortirà el Sol té un fonament psicològic: que estem
acostumats a veure que tots els dies el Sol surt a l’horitzó. I només tenim fonamentació
psicològica. Tots els dies ens despertem. Però la nostra creença que demà ens despertarem
no té una fonamentació lògica, sino sols psicològica. Està fonamentada en la costum i en
l’hàbit. No ho podem saber, simplement ho podem creure, perquè semep existeix la
possibilitat lògica que demà estarem vius o que sortirà el Sol. I tota l’evidència acumulada
que tenim no serveix com una raó lògica. Aquí Witt és fidel a Hume.
 6.37 Una obligació perquè una cosa hagi de succeir atès que ha succeït una altra,
no hi és. Només hi ha una necessitat lògica.
Puc haver-me despertat viu tots els dies de la meva vida però si demà no m’hi aixeco, la
resta de coses romandran igual (com bé diu al principi del llibre)

6.3.6.2. El que es deixa descriure, també pot esdevenir-se, i el que la llei de

causalitat hagi d'excloure, tampoc no es pot descriure.
El que la llei de la causalitat diu o afirma, és allò que es pot desciure i pot esdevenir. I el que
exclou aquesta llei no es pot descriure. Fins ara Witt només ens havia parlat del llenguatge
com un entramat de proposicions que s’uneixen a través de les connectives lògiques, de
càlculs prposicionals segons les regles de la lògica. Però quan fem induccions, o quan
parlem i diem que ‘demà sortirà el Sol’ o quan diem ‘el cop de la pedra és la causa del
trencament del vidre’, quan fem aquest tipus de proposicions estema anant més enllà del
càlcul lògic, perquè no hi ha connectives lògiques que puguin explicar una inducció o una
proposició causal. I Witt n’era conscient, d’això, i la teoria del llenguatge que fins ara havia
presentat es queda curta quan volem parlar del món. En el cas de la inducció apel·la als
hàbits psicològics de les persones, diria que els humans som uns éssers inductius, com
digué Hume,estem acostumats que una cosa va seguida d’una altra. Però al parlar
d’animals o éssers inductius, és dir que és escapar-se del llenguatge. Ja no és el llenguatge
l’única cosa que podem fer servir per explicar el coneixement, llavors Witt apel·la al caràcter
inductiu dels éssers humans, i la inducció és un hàbit.
El que es pot desciure pot passar, i el que exclou l allei de la causalitat, no es pot descriure.
Anem enrere a comentar la causalitat.

6.32. La llei de la causalitat no es cap llei, sinó la forma d’una llei.

La llei de la causalitat entesa per Witt és dues coses: primer, no succeeix res al món que no
tingui una causa; segon, a causes iguals efectes iguals.
Això no és una llei, la llei de la causalitat descriu la realitat, no és una llei de la
naturalesa. És la forma d’una llei, la manera en què els humans construeixen les lleis
científiques. La forma que tenen les proposicions de la ciència. Ens hem escapat de la
concepció inicial del llenguatge com a simple entramat de proposicions, perquè a banda
d'això, els humans a vegades (com quan coneixen el món o fan prediccions) fan enunciats i
prediccions causals. Això s’escapa de la concepció inicial de Witt, i ell apela a la manera en
què els humans donen forma a les proposicions. No sols som éssers inductius sinó també
causals, estem interessats en les regularitats, de manera que tendim a veure com un fet
sempre és seguit d’un altre fet. I això, i si es inimaginable que l’efecte es produeixi sense el
fet anterior, això ho entenem com a causa efecte. Som els humans els que busquem
aquestes regularitats i les expressem amb enunciats causals i enunciats inductius.
En el fons, els enunciats presentats per l’aforisme són enunciats que es recolzen en
els nostres hàbits psicològics, en la manera de ser de l’animal humà. L’animal humà no sols
parla sinó que parla del món de determinada manera. I per això elabora enunciats en forma
de llei igual que fa enunciats predictius.

Aquí comença a tractar estrictament el problema de la relació entre llenguatge i

realitat. La idea de Witt és que els humans quan coneixem llencem una xarxa - el
llenguatge- sobre el món. Però hi ha diferents tipus de xarxes (el llenguatge quotidià, el
llenguatge de la física,...). La descripció del món que obtenim llançant la xarxa del
llenguatge quotidià és diferent a la que obtindrem quan llencem la de la física de Newton.
Perquè cada llenguatge fa servir proposicions i noms diferents, i aleshores la pesca, la
descripció del món, és diferent.

6.341. La mecànica newtoniana, per exemple, porta la descripció del món a una
forma unitària. Considerem una superficie blanca en la qual hi haguessin taques negres
irregulars. Ara diem: ACABAR
Jo puc descriure el món a la manera quotidiana, o puc usar la física de Newton, o
puc usar la física quàntica,... Això genera un problema, perquè què vol dir tenir una
descripció més simple, que és més bella, que fa servir menys objectes, …?

6.342. ESCRIURE.
Que el món es pugui descriure segons la mecànica newtoniana no diu res sobre el món (en
si mateix), no podem dir que el món isugi en si mateix tal i com l’hem descrit. Sí,en canvi,
que es pugui descriure a través d’ella de la manera en com s’escau de fer-se, és a dir, que
sí que diu sobre el món que el món es pugui descriure amb la física newtoniana o amb la
física quàntica. El qu evol dir, doncs, és que no és que enunciï sobre el món alguna cosa el
fet que es pugui descriure amb un llenguatge determinat, sinó que mostra alguna cosa
sobre el mon el et que es deixi descriure per un llenguatge. I que es pugui descriure més
fàcilment per un llenguatge que per un altre, també mostra quelcom sobre el món.
I, doncs, què és el que es mostra sobre el món que es pugui descriure a través d’un
llenguatge? Doncs sols hi ha una resposta que no es troba en el Tractatus, i és que le que
es msotr aquí és que el món es deixa fer, el món fa bondat. El món fa bondat a les nostres
descripcions. I el món fa més bondat a les descripcions newtonianes que no a les
aristotèliques. El món es deixa fer i, quan fem una predicció, el món fa bondat a la nostra
predicció.
La metàfora que estem usant és una metàfora moral, en contra de la metàfora del
realisme metafísic que és la metàfora de la correspondència. No té sentit dir que el món és
com descriu la física, sols que es deixa fer per ella. I quan arribem al límit, el que hem de fer
és usar una metàfora, un símil. Un realista metafísic consdiera que conèixer és descobrir, i
per a un no realista metafísic, l’important és que el coneixement funcioni, el coneixement és
una activitat imaginativa dels humans. Els humans creen coneixement, i l’important del
coneixement és que ens permeti fer descripcions simples, prediccions de futur,... El
coneixement no té la funció de descriure la realitat en si mateixa.

Llegir 6.371 i 6.372.

1 12 20
La visió moderna del món a què es refereix és el cientifisme (la ciencia ho podra
resoldre tot en el futur). El cientifisme es basa en una il·lusió que les proposicions
científiques descriuen i descobreixen el món en si mateix. Els cientifistes s’aturen en les lleis
de la naturalesa com si fossin intocables, de la mateixa manera que els antics parlaven de
la força del destí o en el poder diví. Tot i que els antics veien el problema amb més claredat,
ja que reconeixien un final on no tot es podia explicar, i això els moderns no ho fan, donat
que la força del destí i la voluntat de Déu són inexplicables.

L’esdevenir-se dels fets de què parla Witt al primer aforisme és el que la ciència no
pot explicar. L’error del cientifisme és creure que la ciència ho pot explicar tot. Però no pot
explicar l’esdeveniment dels fets, sí, però, pot explicar el món com a totalitat de fets.
 La pregunta metafísica de ‘per què existeixen les coses’ és una pregunta que la
ciència no podrà mai explicar, i els antics ho entenien millor que no els moderns.

6.44 No com és el món, és allò que és místic, sinó què és.

Com és el món és el tema de la ciència o del llenguatge descriptiu, el món és la totalitat de
fets. Allò que és místic és que el món és. I que el món sigui és quelcom inexplicable, és,c
com dirà, el miracle estètic.

TEMA 2. EL SUBJECTE
Quan més parla del subjecte és entre 5.6 i 5.641. Entre 5.54 i 5.5422 hi diu quelcom
interessant sobre el subjecte. Parlar del subjecte no és només parlar de la normativitat
lingüística, sinó també sobre la intencionalitat lingüística.
La normativitat lingüística depèn del subjecte de la mateixa manera com també ho fa
la intencionalitat. Witt, però, dirà que la intencionalitat depèn del subjecte, però té clar que la
normativitat no depèn del subjecte, no és le parlant qui crea les normes lingüístiques, qui
crea la lògica o la sintaxi. Qui la crea? La lògica té cura de si mateixa, i el llenguatge també.
La lògica i les normes lingüístiques depenen del propi llenguatge. El llenguatge és per
nosaltres una gàbia perquè la seva normativitat no està en les nostres mans.

5.54 En la forma general de la proposició, la proposició apareix en la proposició

només com a base de les operacions de veritat
Està parlant de les proposicions moleculars i elementals, i allí tota proposició apareix com a
base d’operacions de veritat. Expressa el caràcter extensional del llengautge

5.541. A la primera vista sembla com si una proposició pogués aparèixer en una
altra també d’una altra manera.
Al primer cop d’ull, si no ho pensem bé, sembla que hi ha casos de proposicions moleculars
el valor de veritat de les quals no seria el valor de veritat de les proposicions integrants
(‘Pere creu que ara fa sol’ és vertadera mentre que ‘Ara fa sol’ és falsa). ‘Pere creu que ara
fa sol’ és vertadera independentment del valor de veritat de la proposició molecular p.
Aquestes proposicions tenen contingut ‘intensional’. El valor de veritat de la proposició
completa és independent del valor de veritat de la proposició que inclou. I, també, van en
contra de la extensionalitat del llenguatge, i van en contra també de la idea que els
proposicions moleculars tenen un valor de veritat que és el resultat de calcular lògicament
amb el valor de veritat de les proposicions integrants. I aquesta excepció que provoquen
aquest tipus de proposicions no és marginal, perquè són molt usades. eLs contextos
intencionals són molt freqüents al llenguatge (creure, imaginar, pensar, saber,...) i posa en
qüestió la tesi de la extensionalitat del llenguatge.
Sembla com si p estigués en relació a un objecte A, el que irreflexivament creiem és
que hi ha una relació entre la proposició p i el subjecte A (un objecte simple i un subjecte
simple). Però Witt estarà en contra que aquestes proposicions s’analitzin d’aquesta manera.
Les teories filosòfiques que parlen d’un subjecte simple seran, per exemple, el
cartesianisme, perquè si el subjecte fos complex i no simple seria material, no podria ser
complexa. I també el platonisme considerarà que l’ànima és simple, si no no podria ser
immortal. També Russell ho creu.

5.542. És clar, però, que “A creu que p” “A

 5.5421
Això també mostra que el subjecte, l’ànima, tal i com es concep en la psicologia superficial
d’avui dia és una absurditat, perquè una ànima composta ja no seria una ànima. Ja no està
parlant del subjecte simple cartesià, perquè un cop que ha criticat aquest, ara critica el qui
consideren la ment com a complexa, com a composta.
El subjecte que fa que el llenguatge sigui llenguatge no és ni simple ni complex, i la raó és
que aquest subjecte no pertany al món. No pot aparèixer en una proposició, en un fet, i
només les coses que apareixen als fets, aquelles objectes que podem designar amb el
llenguatge, poden ser simples o complexos. Però el subjecte metafísic de Witt no pertany al
món, per tant no és ni simple ni complex.

La proposició “‘p’ diu p” ha de mostrar que és impossible dir un sense sentit. La teoria de
Russell no satisfà aquesta condició. La teoria de Russell

Esquema Normativitat Lingüística -Subjecte

14 12 20
Si la màxima autoritat és la ment del subjecte, per què aquesta proposició ‘Otelo
creu que laberint posa caram lluna i una’ no significa res si el és l’autoritat sobre la
normativitat i sobre el sentit?
La resposta de Witt és que la normativitat lingüística no depèn de l’activitat de l’individu, sinó
que depèn del propi llenguatge. Estem atrapats en el llenguatge, no podem pensar res
il·lògic. I això queda reflectit en la forma ‘p diu p’, que és la forma lògica com he d’analitzar
les proposicions que expressen actituds proposicionals i contextos intensionals. Aquí ha
desaparegut el subjecte, Witt ha fet desaparèixer el subjecte (que era fonamental en
l’explicació de Russell). Què vol dir Witt amb ‘“p” diu p’?.
Mirar esquema normativitat.

15 12 20
Llegirem del 5.6 al 5.641

5.6 Els límits del meu llenguatge signifiquen el slímits del meu món
QUè vol dir límits del llenguatge i límits del món? Què vol dir el meu llenguatge?

5.61 La lògica omple el món; els límits del món són també els seus límits. No podem
dir, per tant, en lógica: en el món hi ha això i això, allò no. I és que això pressuposaria
aparentment que excloem determinades possibilitats, i això no pot ser el cas, ja que
altrament la lògica hauria d’anar més enllà dels límits del món; si és que ella pogués
contemplar aquests límit també des de l’altre costat. Allò que no podem pensar, no podem
pensar-ho; per tant, tampoc no podem dir el que no podem pensar.
Qualsevol món que sigui intel·ligible ha de ser un món constituïts de ets, que al seu
torn són objectes coordinats. I això és el límit del llenguatge perquè el llenguatge està fet de
noms concatenats. La lògica no diu com és el món, què hi ha, sinó que diu com ha de ser el
món per a ser comprensible.Podem notar i ensopegar amb els límits, però no podem
posar-nos a l’altre costat del llenguatge o del límit, perquè no hi ha un altre costat, en
realitat. No té sentit pensar en la possibilitat de com seria el món més enllà del llenguatge
que utilitzem. No sabríem de què estem parlant. El filòsof ens mostra els límits. Més enllà
dels límits només hi ha silenci.
 5.62 Aquesta observació ofereix la clau per decidir la pregunta fins a quin punt el
solipsisme és una veritat. I és que allò que el solipsisme vol dir és totalment correcte, només
que no es deixa dir, sinó que es mostra. Que el món és el meu món es mostra en això: que
els límits del llenguatge (de l’únic llenguatge que jo comprenc) signifiquen els límits del meu
món.
La qüestió del solipsisme està íntimament lligada amb la concepció del ‘meu’ llenguatge.
Ens hem de fer dues preguntes, a) què és el solipsisme? i b) què entén Witt per solipsisme?
No podem entendre o descobrir la subtilesa de la resposta a la segona pregunta si
abans no hem aclarit què és el solipsisme en general. Witt diu que fins a cert punt, el
solipsisme és (filosòficament) vertader (= correcte). Hi ha un solipsisme raonable o correcte
(el de Witt, que no es pot dir) i un d’incorrecte i insensat.

a) Solipsisme equivocat: és el solipsisme cartesià. És el que diu que no puc estar

segu que existeixin altres ments, o que no pot saber què estan pensant les altres
ments, no puc conèixer els continguts mentals de les altres ments. És un solipsisme
metodològic, perquè Descartes sí creu que hi ha altres ments. També podria haver-hi
un solipsime ontològic, que diria que els altres són simplement continguts de la meva
ment, i acabaria dient que el mon no existeix, sols existeix la meva ment. Ambdós
són posicions insensates. La manera en què Russell interpreta el significat de les
paraules condueix a un solipsisme cartesià. L’error és pensar que el significat d’una
paraula és un contingut mental. La conseqüència del solipsisme insensat és que mai
no sabem què estan dient els altres, no podem estar segurs de saber què diuen els
altres, d’entendre’ls. Aquests solipsismes destrueixen la intersubjectivitat lingüística.

El nostre punt de partença en el llenguatge és la idea que el llenguatge i la significació són

públics, que és intersubjectiva la significació. En un segon moment, secundàriament,
parasitàriament, podem intentar explicar la manera com cadascú parla, com cadascú diu el
que diu. El problema amb el solipsisme és que si el punt de partença és el jo i els seus
continguts mentals, mai no es podrà explicar la intersubjectivitat lingüística, perquè no hi ha
manera de saber què vol dir l’altre. Sempre hi haurà el dubte que els altres no usin i
signifiquin les paraules tal i com ho fem nosaltres. Si adoptem com a punt de partida la
posicion cartesiana, un solipsisme lingüístic come el de Russell, la filosofia aboca
inexorablement amb no poder explicar l’intersubjectivitat. Witt pren el punt de partida
contrari, la normativitat lingüística no parteix del subjecte.
b) Solipsisme raonalbe: FALTA

Sempre parlem del món objectiu des d’una perspectiva subjectiva. Això és una mena de
confusió amb el que acabem de dir, perquè sempre parlem del món a partir del llenguatge
que té cadascú. Això està incorporat i en embrió en una idea que hem repetit a classe, i és
que per a Witt el món sempre és el món humanament parlat, humanament conegut. NO ens
podem desfer de la perspectiva subjectiva. Però la perspectiva subjectiva no vol dir una
perspecitva incomunicable, perquè podem compartir la nostra perspectiva subjectiva.
5.621 El món i la vida són u

5.63 Jo sóc el meu món. (El microcosmos).

 5.631 El subjecte que pensa, que es fa representacions, no existeix. Si jo escrivís un
llibre: El món tal com me’l vaig trobar, també s’hi hauria d’informar sobre el meu cos i s’hi
hauria de dir quins membres estan sotmesos a la meva voluntat i quins no, etc.; i és que
aquest és un mètode pre aïllar el subjecte, o més aviat, per mostrar que, en un sentit
important, no hi ha subjecte, a saber: que d’ell tot sol, no se’n podria parlar en aquest llibre.
El subjecte que pensa i que es fa representacions no existeix empíricament, com un objecte
del món. Existeix d’una altra manera.

5.632 l subjecte no pertany al món, sinó que és un límit del món físic.
El subjecte, responsable de la intencionalitat, no pertany al món com un objecte, sinó que és
un límit del món. Però existeix o no? No existeix com existeixen les coses ordinàries, però
existeix metafísicament. I on es pot mostrar aquest subjecte? Existeix d’alguna manera,
però no de forma ordinària.

5.633 On es pot notar en el món un subjecte metafísic? Tu dius que aquí es

comporten les coses com amb l’ull i el camp visual. Però l’ull, tu realment no el veus. I res
en el camp visual no permet concloure que aquest és vist per un ull.

5.6331 I és que en el camp visual no té, posem per cas, una tal forma (dibuix)

5.634 Això està relacionat amb el següent: que tampoc cap part de la nostra
experiència és a priori. Tot el que veiem, també podria ser d'una altra manera. Tot el que en
principi podem descriure, també podria ser d’una altra manera. No hi ha cap ordre a priori
de les coses.

21 12 20
El subjecte que forma part del món és complex i les ciències empíriques parlen
d’aquest subjecte biogràfic. Però el que li interessa a Witt i a la filosofia, segons ell, no és ni
simple ni complex, i això és difícil d’entendre. És un subjecte que no forma part del món i del
que cap disciplina empírica podria parlar. I per això es un subjecte, però alhora no ho és.
Això Witt ho barreja amb una concepció del solipsisme que ve a parar a la idea que la
vivència qu tenim els humans del món objectiu, del món que compartim, sempre és una
vivència subjetiva. I que les descripcions que fem del món son sempre persspectives
subjecitiqes, i que no ens en podem desfer, ni quan vivenciem el món ni quan el descrivim.
És una concepció curiosa, estem condemnats a descriure i viure el mon objectiu
d'una manera subjectiva, i això no és cartesianisme, sinó que és un tret de la nostra forma
de vida i un tret del llenguatge. El llenguatge, a més, malgrat que és una estructura
impersonal alhora s’estructura personalment, i una gran part del llenguatge està en clau
personalitzada (‘jo veig’, ‘jo sento’,...). Aquestes dues realitats del llenguatge fins ara havien
quedat ocultades, ja que Witt parlava del llenguatge com una xarxa impersonal, però el
llenguatge genera en cada parlant una mena de remolí en el qual una gran part del
llenguatge és un llenguatge personalitzat. I això és el que Witt intenta capturar amb la seva
idea del solipsisme. Hi ha, doncs, una tensió entre el llenguatge impersonal i la
personalització del llenguatge.

5.641 Hi ha, per tant, realment un sentit en el qual, en filosofia, es pot parlar del jo de
manera no psicològica. El jo entra en la filosofia a través d'això: que “el món és el meu
món”. El jo filosòfic no és l’home, no és el cos humà, o l’ànima humana de què tracta la
psicologia, sinó el subjecte metafísic, el límit - no una part del món.
La correcció del solipsisme, el solipsisme ben entès no cartesià, és el que fa entrar
en filosofia quan filosofem el jo. El jo no és el cos humà, ni l’ànima humana de què tracta la
psicologia. No és complex no és l’home tal i com l’estudia la biologia. No és complex i
tampoc simple. El jo del qual parla és el subjecte metafísic. El subjecte no empíric, perquè
de l’altre ja parlen les ciències (cos, ment,..). El subjecte metafísic és una altra cosa, i no és
un objecte del món, no pot ser simple o complex, és el límit del món. El problema, doncs, és
què és el subjecte metafísic.

5.631, 5.632,

FALTA
Witt a l'hora de parlar del subjecte i de la intencionalitat es veu obligat a començar pel
solipsisme, perquè és el solipsisme ben entès on es mostra el subjecte, on podem notar el
subjecte metafísic, l’existència no existent del subjecte metafísic. Encara no hem dit, però,
què és o qui és aquest subjecte.
Quan Witt compara la representació lingüística del món amb el camp visual i parla
de l’ull ens fa pensar en un objecte, hauria sigut millor que parlés de mirada, perquè ja no es
generaria el problema de si es simple o complex. Una mirada és una activitat, i per tant la
nostra comprensió del problema canvia, perquè el subjecte metafísic, la condició a priori de
la possibilitat de la representació lingüística del món, és una activitat. I ha de ser una
activitat no mecànica, perquè si ho fos seria una activitat empírica que formaria part del
món. Ha de ser una activitat que no formi part del món donat que és un límit del món.
Ha de ser una activitat que és voluntat, no mecànica. És la voluntat la que fa
possible la representació lingüística del món. Al fer aquesta substitució d’ull per voluntat
hem guanyat en comprensió. No cal caure tampoc en la confusió que genera la paraula
‘voluntat’ perquè podríem erròniament pensar que estem parlant de voluntat empírica. Però
la que estem tractant és metafísica, no la voluntat que estudien les ciències o la psicologia.
La voluntat d’anar de viatge o d’agafar un taxi son voluntats mundanes, empíriques.
És cert que hi ha coses que faig a voluntat, però quan parlo, parlo perquè vull? Quan penso,
penso perquè vull? He decidit pensar, quan penso? (pensar i parlar són equivalents, aquí).

FALTA

22 12 20
Aquesta voluntat, és personal o impersonal?
El subjecte considerat com a persona no és el subjecte metafísic. El subjecte metafísic no
sóc jo, entès com a persona. És impersonal vol dir que no n’hi ha un per a cada persona, i
tanmateix és com si estigués present en cada persona. S’insinua i es mostra en el fet que el
món sempre és el meu món. Que el llenguatge sempre és el meu llenguatge, que els limits
del meu món sempre els mostren en el meu llenguatge. És a dir, que en un sentit no és
meva aquesta activitat (perquè és la que fa possible que le meu llenguatge sigui el meu
llenguatge), però en un altre sí que ho és.
“Jo sóc el món” aquí seria l’activitat. L’activitat ue anima la meva vida biològica, la
meva vida lingüística. És a dir, la vida entesa com a l’activitat que crea el camp visual. La
vida entesa en sentit metafísic.
 NO és meva la voluntat metafísica perquè jo la posseeixi, sinó que és meva perquè
ella em posseeix a mi. I també en la mesura en què posseeix la emva voluntat empírica, les
coses que jo vull. La persona que jo sóc no decideix moltes de les coses que la conformen.
La voluntat metafísica és impersonal, però es fa meva, és en un sentit meva perquè
em posseeix. Els filòsofs que arriben al límit del que es pot dir no tenen més remei que usar
metàfores o símils, perquè tot no es pot dir amb el llenguatge quotidià.
El meu jo, la persona empírica que sóc, és una mena de cristal·lització mundana del
subjecte metafísic de la voluntat, que es la vida, l’acció. Que des del moment de la seva
irrupció en el món -el naixement-, del meu cos que a la llarga anomenaré meu, i que va fent
de mica ne mica que el món sigui el meu món. Aquesta cristal·lització, aquesta objectivació,
individualització de l’anònima i impersonal activitat metafísica, fa que el món acabi sent el
meu món. Witt s’està inspirant en Schopenhauer. Schopen també està usant una metàfora
quan parla de la voluntat cega i impersonal.
La negació d’un desig és un acte de la voluntat. El mecanisme de l’ètica ascètica de
Schopenhauer també el trobarem en Witt, una ètica de negació del jo.
En tant que em posseeix la voluntat, puc intentar reprimir-la, negar-la, però és una
lluita constant. Concepció agonista de l’ètica, perquè no aconseguim mai reprimir del tot la
voluntat que ens domina. L’ètica té a veure amb l’actitud i l’acció, no amb el discurs i
l’argumentació. Per a Witt, tot el discurs ètic sobra, i a més desvirtua els valors ètics.

El solipsisime de WItt es basa en reconèixer que le món sempre és el meu mon, i la

correcció d’aquesta teoria no pot ser dita sinó que es mostra en le fet que el llenguatge
sempre és el meu llenguatge i que els límits del meu llenguatge sempre són els límits del
meu món. Que és correcte es mostra en el fet que el món objectiu sempre és viscut i sentit
des d’una perspectiva personal o subjectiva. I estem condemnats a tenir una vivència i una
visió, a usar descripcions, subjectiva i personal del món objectiu. I això, diu Witt, no es pt dir,
sinó que es mostra en l’ús que fem del llenguatge. I no es pot dir peruqè el que pretén dir el
solipsisme no és un fet del món, perquè els fets són i.e. ‘Que Ferran porta auriculars’, però
que el mon es el meu món no és un fet, sols es mostra. No podem comprovar la veritat del
solipsisme perquè no es pot dir, no hi ha argumentació possible perquè no és un fet del
món. És allò que s’insinua en aquesta característica del món, en l’inescapable ús personal
del llenguatge públic i intersubjectiu. Que el món és el meu món es mostra en el ‘fet’, en la
característica, de l’únic llenguatge que jo entenc, el que té com a essència la lògica.
Per aquest motiu, el solipsisme de Witt coincideix amb el realisme, perquè el meu
llenguatge i el meu món és accessible als altres, no hi ha cap dubte sobre el món en el qual
visc o del món del qual jo parlo. Només cal que ens comuniquem.
Si el solipsisme coincideix amb el realisme perquè parlem de solipsisme? Quin valor afegit
té? Què afegeix la correcció del solipsisme? Doncs que el món del realisme és sempre un
món viscut personalment. Un món sempre viscut subjectivament, el subjecte es dilueix, no
modifica en res el realisme. Perquè és el món en tant que meu, en tant que viscut
personalment,e l que mostra la presència de la voluntat impersonal, que habita i em
posseeix. I que puc dir que és meva en tant que em posseeix.
Encara que jo visqui el mon personalemnt des del moment que neixo, i tu visquis el teu món
personalment, tu tens el meu llenguatge i jo el meu i els límits dels nostres mons puguin ser
diferents, tu i jo habitem el mateix món i usem el mateix llenguatge, i podem parlar del
mateix món. Al realisme, la descripció del món que fa el llenguatge de la ciència és
aparentment anònim (els científics no parlen dient ‘jo penso’,...), llavors les lleis de la física
no fan servir contextos intensionals. Aquesta descripció del món del realisme no és
incompatible amb el solipsisme, podem compartir el món i el llenguatge. El solipsisme
estrictament portat fins al final coincideix amb el realisme. Però el solipsisme aporta el matís
metafísic que el món del realisme, el món que compartim, cadascú el viu subjectivament.

11 1 21
IMPORTANT DE CARES A L’EXAMEN

ÈTICA DEL TRACTATUS

Witt només va donar una conferència a la seva vida, el 1929, al club dels herètics, és
una conferència sobre ètica.

6.371 A la base de tota la moderna visió del món es troba la il·lusió que les lleis
anomenades de la naturalesa són les explicacions dels fenòmens naturals. Així resten
aturats els moderns en les lleis de la naturalesa ocm en una cosa intocable, igual que els
antics en Déu i el destí. FALTA
El realisme científic és una il·lusió, però els antics estaven més encertats perquè
posaven com a última explicació realitats humanament incontrolables, Déu i el destí, i
aquesta concepció és més clara que la moderna perquè ve a dir que no és possible
explicar-ho tot.

6.373 El món és independent de la meva voluntat

El món és tot el que s’escau, la totalitat de fets, son independents de la meva
voluntat els fets que s’escauen.

6.374
Tant els fets que s’escauen com el mateix escaure’s dels fets són independents de la nostra
voluntat. I quina relació hi pot haver entre la meva voluntat, els fets i l’escaure’s dels fets, és
a dir el món? Quina relació hi pot haver entre la meva voluntat i el meu cos, el meu
caràcter? Es ocença a dibuixar el problema de l’ètica per què sorgeix la pregunta com he de
veure, què he de fer amb la realitat que jo sóc? Com he de viure la meva vida?. El problema
que li interessa és el de com viure, quin és l’ideal de vida que ha de tenir el filòsof? Aquesta
posició és premoderna o antiga perquè Witt rebutja l’ètica com a discurs filosòfic, considera
que és una insensatesa, un conjunt de disbarats. La modernitat tracta de fer discursos sobre
el bé o la virtut, però això no és el que busca Witt, la seva posició és més antiga, similar als
estoics, epicuris, etc. I això ja ho deia al pròleg, quan deia que s’havien resòlt els problemes
filosòfics però que això no aportava gaire resposta al problema existencial.

6.52 Tenim la sensació que fins i tot quan totes les possibles preguntes cientifiques hane sta
ocnsetades, els nostres sprobmeles vitals encara no hane stat gens tocats. Ben cert. lalvors
ja no resta, justament , cp més pregunta; i precisanet això és la rspoasta.
La ciència, ni el llengautge descriptiu, no esnd oennc cap respota el problema ètic o
exisencial. La resposta està en què no anem a trobar la resposta allí.

6.53 La solució al problema de la vida es nota en la desaparició d’aquest problema

La solcuío és no ferse la pregutna en el sentit empíric. Si la ciència ie l llengautage
descirpctu no ens donen la resposta a la pregutna ètica, què hem de fer?
 6.4 Totes les proposicions tenen el mateix valor
És a dir, no tenen cap valor ètic, perquè totes les proposicions són vertaderofalses,
proposcions empíriques, i aquí no es trob el vlor ètic. Tant de valor té si polu com si no plou.

6.41 El sentit del món ha de trobar-se fora d’ell En el món tot és ocm és i tot
succeeix com succeeix, no hi ha en ell cap valor - i si n’hi hagués, no tindria cap valor
El món és mut de valor, de significació ètica o existencia. El món simplement són els fets,
que podrien ser uns altres. I llavors, on ha d’estar el valor? Si tornessim a l’al·legoria de la
mirada i el camp visual, anem a trobar-nos com l’activitat subjectiva és el lloc on es troba el
valor, en l’actitud del subjecte.

6.42 Per això, tampoc no pot haver-hi cap proposició d’ètica. Les proposicions no
poden expressar res de més alt.
L’ètica no pot ser cap discurs, no poden haver-hi proposicions d'ètiques, el llenguatge
descriptiu es limita a descriure els fets que s’escauen, però l’ètic no és descriptiva, és
prescriptiva. Si l’ús significatiu del llenguatge és el descriptiu, l’ètica ha de ser una
insensatesa, no poden existir proposicions ètiques significatives. Que les proposicions
ètiques no tinguin sentit, però, no vol dir que l’ètica no tingui sentit, sinó sols que l’ètica com
a discurs és un disbarat, però com a actitud sí que en té.

6.421 És clar que l'ètica no es deixa expressar. L’ètica és transcendental (l’ètica i

l’estètica són u)
És condició a priori de possibilitat de la vivència del món. La vivència del mon es possible
perquè tenim una actitud ètica determinada. Segons quina és la nostra actitud ètica, així
serà la nostra vivència dels fets.

6.422
Una proposició ètica, en tant que prescriptiv i no descriptiva, sempre té la forma d’imperatiu i
hipotètic. Són enunciats sobre fets, sobre regularitats de fets. Són enunciats descriptius,
enuncien que uns fets van sempre acompanyats d’uns altres fets. I no tenen cap valor ètic,
l’ètica no parla de premis o càstigs, ni de conseqüències.
Witt diferencia entre valors absoluts i relatius, aquests darrers són els típics valors que
s'expressen a través d’imperatius hipotètics (‘no mataràs’ si simplement no ho fas per no
anar a la presó, és relatiu a les conseqüències). Els valors que imposen els imperatius
hipotètics són relatius, expressats en llenguatge descriptiu. Els valors ètics sóne ls absoluts,
i no es poden expressar a través de proposicions verdadero falses. Es mostren en l’actitud
de les persones. I sobre aquests valors no es pot parlar, i si en parles els degrades, es
converteixs en valors relatius. Quins són els valors absoluts? Doncs no ho diu. En la
conferència en posa alguns exemples, com ara meravellar-se davant l’existència del món,
veure'l com quelcom inexplicable, o també sentir-se segur, pensar que no ens passarà res,
que estàs sa i estalvi en sentit moral també és un valor absolut. El darrer exemple és el de
sentir-se culpable.

6.423
No se'n pot parlar perquè no és una voluntad empírica, la que estudia la psicologia, la que
formaria part dels imperatius hipotètics. La voluntat ètica és la voluntat metafísica, és la
mateixa del subjecte metafísic, la que es va fent cada cop més meva i la que és
responsable de la inescapable perspectiva personal, la del solipsisme. I com ho fa, aquesta
voluntat metafísica?

6.43 Si el bon o le mal voler canvien el món, llavors només poden canviar els límits
del mon, no els fets; no allò que pot ser expressat mitjançant el llenguatge. Breument,
llavors, el món ha d'esdevenir així absolutament un altre. Per dir-ho així, ha de disminuir o
augmentar com un tot. El món del feliç és un altre que el de l’infeliç.
La voluntat empírica pot canviar alguns fets, la metafísica no, sinó els límits del món.
Exemple: el de l’ampolla mig plena o mig buida. Els fets no han canviat, són els mateixos.
Aquesta és la descripicó objectiva, vertadroefalsa del món. Però un viu els fets d’una
manera i l’altre d’una altra manera. L’actitud vital de l’optimista és una actitud diferent de la
del pessimista. Viuen els fets de maneres diferents. Així, el món de la persona feliç és
diferent del de l’infeliç malgrat que continguin els mateixos fets. L’actitud ètica vital és la que
fa que el mateix món sigui viscut feliçment o infeliçment per les persones, que el món
esdevingui absolutament un altre. Quan Witt parla de límits del món es refereix a vivència
del mon, és la nostra amenra de virue la que altera els límits del món, la nostra vivència. El
llenguatge no parla de l’actitud del subjecte, sinó que fa una descripció de la realitat.
(‘l’ampolla està per la meitat’ - descripció =/= ‘l’ampolla està mig buida’ - actitud).

6.432 Com és el món, és completament indiferent per a allò que e´s més alt. Déu no
es revela en el món.
6.4321 Els fets pertanyen, tots ells, només a la tasca, no a la solució
El valor es troba en l’actitud amb què vius al món, no amb el què hi passa.

6.44 No com és el món, és allò que és místic, sinó què és.

Explicar l’exis`tenci del món i la nostra existència, que el món sigui, no com és, és quelcom
místic, és el miracle estètic de l’existència del món. I és quelcom inexpressable, allò místic.

6.522 Existeix, tanmateix allò que és inexpressable. Això es mostra, és allò que és
místic.
I allò místic es mostra en l'actitud ètica i existencial del subjecte. Ètica i estètica van
unides, i estan reconduides a l'actitud del subjecte. El seu espai no és el discurs. El subjecte
pot modificar la seva vivència del món, aquí està la feina de l’ètica.

12 1 21
Intentar imaginar la no existència del món mostra que en és possible dir una
proposició vertaderofalsa sobre l’existència del món, és una proposició que de ser posible
hauria de poder ser sempre vertadera. Allò místic no és només l’existència del món,

6.45 La contemplació del món sub specie aeterni és la seva contemplació com un tot
- limitat. La sensació del món com un tot limitat és allò que és místic.
Sub specie aeterni és contemplar-los des de l'eternitat, des de fora del temps, com si no
tinguessin res a veure amb nosaltres, perquè la nostra existència és temporal, la nostra vida
és una mena de negociació constant amb els fets. Quan ens col·loquem sub specie aeterni
estem fora de la temporalitat. Veure el món com una realitat feta i acabada, com un conjunt
de fets que no podem alterar. I aquí tornem a connectar amb l’ètica, quan deia que el
subjecte no pot alterar els fets del món, són quelcom incanviable, limitat. Quan contemplem
el món com un conjunt de fets que no podem modificar, és quan tenim la visió mística del
món. Quan ens retirem de l’acció, no intervenim perquè no podem alterar el món. La
sensació del món com un tot limitat és allò místic. Però no podem canviar els fets del món
però sí els límits del món: en això consisteix l’actitud ètica, la manera com vivim els fets del
món.

Mirar-se els seus apunts

L’art el contemplem per si mateix, deslligat de qualsevol flfjslf

Ètica i estètica son la mateixa cosa, perquè són una manera de contemplar. Què passa
quan l’actitud estètica recau sobre la pròpia vida o el llibre de la nostra vida (en cas de Witt,
el Tractatus)? O quan contemplem el llenguatge sub specie aeterni? Doncs que aleshores la
nostra vida, llengautge, obra, etc. adquireixen una dimensió estètica, i no únicament ètica o
mística. El Tractatus, que té una significació ètica, també la pot tenir estètica, format per
proposicions en variants i acaba en silenci. I això mateix es pot fer amb la vida, convertir-la
en una obra d’art.

5.621 La solució de problema de la vida es nota en la desaparició d’aquest problema

És a dir, en el silenci.

6.431, 6.4311, 6.4312, sobre la mort.

Tal com en morir el món nocanvia, sinó que cessa. La mort no és cap esdeveniment
de la vida. De la mort, no se’n té vivència.
Si per eternitat no s’entén infinita durada temporal, sinó intemporalitat, llavors viu
eternament qui viu en el present. La nostra vida és tan sense fi com el nostre camp visual és
sense límits.
La immortalitat temporal de l’ànima de l’home, és a dir per tant, la seva pervivènia
eterna també després de la mort, no només no està garantida de cap manera, sinó que,
sobretot, aquesta suposició no acompleix en absolut el que sempré es volgué aconseguir
amb ella.
És a dir, intentar explicar el sentit de la nostra vida amb el que suposadament succeeix
després d’aquesta, la suposada vida eterna de després.

Fi del problema de l’ètica

falta