Metafísica I

El problema dels universals:

empirisme i platonisme com a realisme metafísic
• Imaginem una sentència com la que segueix:

“En Joan va llegir-se les deu últimes pàgines a corre-cuita.”

• El significat d’aquesta sentència és una proposició, a saber, que

en Joan va llegir les deu últimes pàgines a corre-cuita.

• Pel que ens ocupa, tractarem les proposicions i els fets com a
essent metafísicament equivalents. El significat de la setència
és allò que la fa vertadera, això és, el fet que en Joan va llegir-se
les deu últimes pàgines a corre-cuita
• El fet que en Joan va llegir-se les deu últimes pàgines a corre-cuita és
independent de la forma concreta com aquest fet va esdevenir-se. De la
forma concreta com s’esdevé un fet en direm “esdeveniment”.

• Un esdeveniment és aquella mena d’entitat en virtut de l’ocurrència

de la qual s’obté un fet. És un fet que en Joan va llegir-se les deu
últimes pàgines a corre-cuita perquè en algun moment, en algun lloc, va
existir un cert esdeveniment, consistent en la lectura, per part d’en Joan,
de les deu últimes pàgines a corre-cuita.

• Els esdeveniments són particulars i els fets són universals. El fet que
en Joan va llegir-se les deu últimes pàgines és independent de com
això va ocórrer; mentre que l’esdeveniment és, precisament, la
forma com això va ocórrer.
Considerem les següents propietats dels fets:

1. Suposem que en Joan va llegir-se les deu últimes pàgines a corre-cuita davant
del foc. Si no ho hagués fet davant del foc, existiria el mateix fet que en Joan
va llegir-se les deu últimes pàgines a corre-cuita. Els fets poden instanciar-se
de moltes maneres; i el fet que s’instancia és el mateix amb independència
de la forma com ho faci.

2. Un fet s’instancia sempre d’una manera concreta. En Joan no pot llegir-se

les deu últimes pàgines a corre-cuita de totes les maneres possibles.

3. L’existència d’un fet fet involucra lògicament l’existència de molts altres

fets. Si en Joan s’ha llegit les deu últimes pàgines a corre-cuita, llavors ho ha
d’haver fet d’una certa manera, posem-hi, davant del foc; i per tant, ha d’ésser
un fet que ho ha fet davant del foc. Aquest fet, al seu torn, també s’instancia
d’una manera concreta. Això és, en Joan s’ha llegit les deu últimes pàgines a
corre-cuita, davant del foc, a les 20h, etc.
• El món és un conjunt d’esdeveniments, això és, de situacions concretes,
particulars (el Big Bang, la Segona Guerra Mundial, la passejada que vaig
fer ahir al vespre, etc.) Aquests fets es composen d’objects, també
particulars. Amb les facultats del pensament i del llenguatge podem
enunciar fets a partir d’atribuir propietats als particulars, és a dir, als
esdeveniments i als objectes.

• Un fet involucra l’exemplificació d’una propietat, per exemple, la

propietat de ser entretingut. Dir que el llibre és entretingut, això és, que
és un fet que el llibre és entretingut, consisteix a predicar d’aquest objecte
la propietat de ser entretingut.

• La propietat de ser entretingut, o la propietat de ser un llibre, no és

enlloc. No ocupa espai, ni ocorre en cap moment. El llibre ocupa espai, i
el puc manipular; però la propietat de ser entretingut no la puc tocar.
• Com que els fets involucren l’exemplificació d’una propietat
per part d’un particular, podem fer la següent transició:

Com que un fet sempre involucra l’existència d’un altre fet,

l’exemplificació d’una propietat sempre involucra l’exemplificació
d’una altra propietat.

• Si una rosa és vermella, no pot ser vermella de totes les maneres

possibles. Això vol dir que si la rosa exemplifica la propietat de
ser vermell, llavors ha d’exemplificar també o bé la propietat de
ser vermell granate, o bé la propietat de ser vermell rosat, etc.
Recapitulem:

• Esdeveniment: una situació concreta del món, que ocorre en

un lloc concret, en un moment concret. Per ex.: la lectura per
part d’en Joan de les deu últimes pàgines.

• Fet: l’atribució d’una propietat a un particular, posem-hi, a

un esdeveniment. Per ex.: el fet que en Joan fa la lectura a
corre-cuita.

• Propietat: un concepte que pot predicar-se d’una cosa. Per

ex.: la propietat de ser fet a corre-cuita.
• Si un fet involucra l’atribució d’una propietat a un particular,
llavors la nostra capacitat d’evaluar si un fet s’obté o no s’obté ha
d’involucrar necessàriament la nostra capacitat d’ordenar el món
en classes de semblança, com ara GAT i BLANC. Podem evaluar
si és un fet que en Sushi és un gat blanc, això és, si té les
propietats de ser gat i de ser blanc, perquè som capaços d’entendre
aquest parell de conceptes.

• Entendre un concepte és ser capaç d’emprar una regla de

classificació dirigida a separar les coses del món segons si el
concepte se’ls aplica o no. Si algú és competent amb el concepte
BLANC, llavors sap separar les coses blanques de les no
blanques; i si algú sap separar les coses blanques de les no
blanques, llavors és competent amb el concepte BLANC.
• El fet que l’atribució de propietats a particulars involucri
necessàriament la capacitat d’ordenar el món en classes de
semblança suscita automàticament la pregunta següent: “es troben
aquestes classes de semblança justificades per la mena de fets que
per mitjà d’elles som capaços de pensar?”

• En l’introducció vam veure dues respostes a aquesta pregunta:

1. Realisme metafísic: la veritat del que diem depèn que les

classes de semblança que constitueixen allò que diem s’ajustin
a la realitat.

2. Realisme ordinari: la veritat del que diem no depèn que les

classes de semblança que constitueixen allò que diem s’ajustin
a la realitat.
• Des d’un punt de vista històric, hi ha dues posicions que sobresurten per
damunt de la resta quant a l’explicació del que podríem anomenar “problema
dels universals”. El problema dels universals concerneix l’explicació de
com és possible d’arribar a tenir conceptes universals, i l’explicació de
com els universals representen els particulars:

1. Platonisme: la capacitat de veure semblances entre particulars depèn de

conèixer una relació de semblança.

2. Empirisme: la capacitat de conèixer una relació de semblança depèn de

veure semblances entre els particulars.

• Per entendre ambdues tesis necessitem entendre la distinció entre la idea de

veure que dues coses s’assemblen (veure que dos cavalls s’assemblen) i la
idea de conèixer una relació de semblança (conèixer el concepte CAVALL).
Aquesta és la distinció de què parlarem a partir d’ara.
• Per l’empirisme, la nostra capacitat de formar-nos conceptes
generals depèn de la nostra capacitat de copsar semblances
entre les coses.

• Segons aquesta explicació, la capacitat humana de dividir el

món en, posem-hi, aquella mena de coses que anomenem
“taules”, “llibres” i “cavalls”, depèn de la capacitat d’abstreure
la generalitat que subjau a cada particular d’aquesta mena, això
és, a tots els particulars que són taules, llibres o cavalls.

• Pretesament, adquirir el concepte CAVALL passa per observar

varis exemplars de cavalls; veure que mantenen una certa
relació de semblança; i anomenar “ser un cavall” a la propietat
de participar d’aquesta relació.
• Plató ja va veure un problema fonamental a la mena d’empirisme
rudimentari que defensaven els sofistes. La crítica platònica a aquesta
mena d’empirisme és extensible a qualsevol tesi que defensi que
copsem conceptes universals a partir de copsar semblances entre
particulars.

• Per copsar-la, fixem-nos en aquest parell de predicats:

1. “X és a la dreta de Y.”

2. “X s’assembla a Y.”

• Gramaticalment, aquest predicats són anàlegs. Es predica quelcom d’X

en relació a Y. Però el fet és que (1) i (2) no són predicats anàlegs.
Perquè no té sentit dir que X s’assembla a Y sense dir quin és el sentit
en què suposadament s’assemblen.
• La idea que un concepte general pot adquirir-se per abstracció parteix
del supòsit incoherent que és possible d’evaluar si dues coses
s’assemblen sense que s’hagi determinat l’aspecte sota el qual se
suposa que hem de jutjar si s’assemblen.

• “X s’assembla a Y” és un enunciat incomplet. Atès que és impossible de

determinar com hauríem d’evaluar si s’obté, és impossible de determinar
què diu. De quina manera se suposa que han d’assemblar-se X i Y? Totes
les coses són semblants des de certs criteris de semblança; i
dissemblants des de certs altres.

• “X s’assembla a Y” és un enunciat tan incompelt com “X és a la dreta de”.

La forma completa d’un predicat d’aquesta mena és “X s’assembla a Y en
relació a Z”, on Z és l’universal que es jutja si pot predicar-se tant de X
com de Y, en virtut de la qual cosa X i Y s’assemblarien en tant que Z.
• Alternativament, consideri’s els parells de coses següents:

• Un cavall i un altre cavall.

• Un cavall i una pomera.

• Un cavall blanc i un cavall negre.

• Un cavall i una taula.

• De quina manera se suposa que hem d’evaluar si el primer component

s’assembla al segon, si no sabem en relació a què hem de jutjar si són
semblants o dissemblants?

• Un cavall i un altre cavall s’assemblen a ser cavalls; un cavall i una pomera

s’assemblen a ser sers vius; un cavall blanc i un cavall negre no s’assemblen a ser
cavalls d’un determinat color; un cavall i una taula s’assemblen a ser entitats
materials, etc.
• Si la idea de semblança només té sentit a la llum d’una determinada classe de
semblança, llavors tota la idea empirista d’accedir a classes de semblança per
abstracció és incoherent. Hom només podria veure que dues coses s’assemblen qua
cavalls si ja estés familiaritzar amb la idea de cavall, això és, si ja sabés en què
consisteix la propietat de ser un cavall, i a partir d’això pugués jutjar si tant un
element com l’altre la tenen.

• Una altra manera de veure-ho és la següent. Com que un judici sobre la semblança de
dues coses només té sentit en relació a un universal, llavors veure que dues
s’assemblen pressuposa conèixer l’universal en relació al qual s’assemblen. Però si
això és així, seria circular de dir que podem conèixer universals a partir de veure
relacions de semblança. No pot ser que veure que dues coses s’assemblen ofereixi
accés a un universal si només podem jutjar si s’assemblen si coneixem l’universal
en relació al qual se suposa que s’assemblen.

• En definitiva, qualsevol relació de semblança pressuposa un criteri de semblança,

de tal manera que cap relació de semblança no pot involucrar el descobriment d’un
criteri d’aquesta mena.
• L’empirisme és una forma de realisme metafísic.

• Això és així perquè per l’empirisme la nostra capacitat de tenir

conceptes universals descansa sobre la nostra capacitat de veure
que existeixen semblances entre les coses. Aquestes semblances
entre les coses no depenen de les nostres capacitats conceptuals;
precisament, els nostre conceptes depenen d’elles.

• Per l’empirista, la nostra organització dels objectes del món

en classes de semblança no és arbitrària. Per contra, la
tendència de la ment a agrupar les coses en classes de
semblança es veu justificacada per l’existència de semblances
en aquestes coses mateixes.
• Això comporta una super-intel·lectualització de les nostres
capacitats conceptuals. L’organització del món en classes de
semblança és una activitat intel·lectual en la mesura que depèn
d’evaluar correctament la veritat d’una proposició que
concerneix la pretesa semblança entre dues o més coses.

• Degut a això, l’empirista rudimentari ha de creure que els

conceptes poden ser correctes o incorrectes, atès que la capacitat
de descobrir semblances entre les coses pot exercitar-se amb
diversos graus de correcció. Els conceptes correctes són aquells
que són fruit de l’exercici virtuós de la capacitat de veure
relacions de semblança, això és, de l’execució correcte de la
capacitat intel·lectual que acabem de mencionar.
• Això no vol dir que com que el platonisme s’oposa al
relativisme, i el relativisme és una forma de realisme
metafísic, llavors el platonisme no és una forma de realisme
metafísic.

• Anem a considerar ara el platonisme; i vegem per què el

platonisme és també una forma de realisme metafísic.

• Tal com veurem, el platonisme també assumeix que per tal de

tenir coneixement del món, els nostres conceptes han de
capturar semblances que existeixen en el món mateix, amb
independència de la nostra idiosincràsia.
• Pel platonisme la nostra capacitat de percebre relacions de
semblança entre els particulars depèn de la nostra capacitat de tenir
familiaritat prèvia amb les idees.

• Per Plató aquesta és una qüestió crucial en l’explicació de la

possibilitat de tenir coneixement, en oposició a opinió. El
coneixement platònic, que és absolut, immutable i etern, es
correspon allò que hem anomenat “coneixement de les coses en
elles mateixes.”

• Conèixer les coses en elles mateixes depèn de poder subtreure’ls

allò accidental, i reconèixer-les així sota l’aspecte de la
universalitat. Poder subtreure’ls allò que és accidental requereix que
un posseeixi cognició previa de l’universal, això és, de la idea de
cavall, de taula, de justícia, etc.
• Per Plató, la relació que existeix entre els particulars i els universals és
una relació de participació. Dos exemplars de cavall s’assemblen entre
ells en virtut del fet que tots dos participen de la idea de cavall.

• Però com hem d’entendre-la, aquesta idea platònica de participació?

D’alguna manera, que dos particulars participin d’un universal comporta
que s’hi assemblen. Dos exemplars de cavalls s’assemblen entre ells
perquè cada un d’ells s’assembla a la idea de cavall.

• D’entrada, aquesta idea sembla problemàtica. No és fàcil de veure com

es pot explicar de quina manera s’assemblen dues coses a partir del
fet que totes dues s’assemblen a una tercera cosa. Si la relació de
participació ha d’entendre’s en termes de semblança, sembla que aquesta
relació no pot explicar res, atès que s’obté precisament perquè exhibeix la
mateixa mena de propietat que aquesta relació hauria d’explicar.
• Efectivament, aquesta és l’essència de la crítica aristotèlica a la
teoria de les idees de Plató. Aquesta crítica se sol conèixer com a
“argument del tercer home”.

• L’argument del tercer home consisteix a dir que la relació de

semblança entre el particular i l’universal requereix al seu torn
un criteri de semblança:

A1 s’assembla a A2 en el sentit que tots dos s’assemblen a A.

Però per explicar en quin sentit A1 i A2 s’assemblen a A, necessitem
un altre criteri de semblança, això és, un altre universal. Posem que
aquest universal és A*. Però per explicar en què s’assemblen A1, A2 i
A respecte de A*, necessitem un altre criteri de semblança, posem-hi,
A**. I així ad infinitum.
• En altres paraules, cap taula particular no és idèntica a la idea de taula. La taula
particular, posem-hi, fa 75 cm. d’alçada, mentre que la taula ideal no fa 75 cm.
d’alçada. Però llavors, per dir en què s’assemblen el particular i la idea,
necessitem un criteri de semblança. Això comporta que no hem avançat res a
partir d’invocar una idea platònica. Una idea platònica segueix essent una cosa
i, com a tal, quelcom que pot assemblar-se o no assemblar-se a qualsevol altra
cosa en relació a quin sigui el criteri de semblança que s’adopti.

• La successió infinita de relacions de semblança es veu implicada pel fet que per
qualsevol altre universal que invoquem, aquest també s’assemblarà o no
s’assemblarà a qualsevol altra cosa en relació a una certa relació de semblança. I
això comporta que haurem d’invocar un altre universal, i un altre universal
després d’aquest, etc.

• En última instància, si hi ha una successió infinita d’universals, això vol dir

que la relació de semblança entre dues coses no pot explicar-se com a una
relació de participació entre un particular i un universal.
• El platonisme, igual que l’empirisme, sobre-intel·lectualitza la
nostra capacitat d’adquirir conceptes.

• Totes dues teories participen de la idea que la nostra capacitat de

classificar les coses en classes de semblança pressuposa la nostra
capacitat de copsar l’existència de semblances en les coses, les
quals, consegüentment, són independents de la nostra capacitat de
classificar-les.

• Això comporta que l’exercici correcte de la capacitat de copsar

semblances antecedeix lògicament l’exercici de les nostres
capacitats classificatòries. L’exercici de la capacitat de copsar
semblances és correcte si un captura aquelles semblances que
existeixen en les coses mateixes.
• Podríem dir que el platonisme és una solució que no necessitem a un
problema que no tenim. El platonisme pretén omplir el buit que deixa la
incoherència de l’empirisme; però fent-ho, el platonisme acaba
participant de la mateixa incoherència, la qual es funda en un supòsit
fals, a saber, que els conceptes han d’ajustar-se al món.

• En altres paraules, la tensió entre el platonisme i l’empirisme constitueix

un fals dilema. Totes dues idees xoquen contra la intuïció que podem
dir la veritat de manera absoluta encara que els nostres conceptes no
tinguin cap mena de justificació.

• El platonisme i el l’empirisme són exemples de realisme metafísic; i el

realisme metafísic és contrari a aquesta aquesta intuïció. Això vol dir que
tant el platonisme com l’empirisme han de ser teories equivocades si
aquesta intuïció és correcta.
• De nou, tornem a encarar-nos amb la confusió entre contingut i
veritat:

• Els nostres conceptes depenen de la nostra idiosincràsia.

• La veritat d’allò que diem quan fem servir els nostres

conceptes no depèn de la nostra idiosincràsia.
• Conceptes com TAULA, BLANC o FOC pressuposen certes particularitats de
la nostra natura, les quals fan que reaccionem de manera semblant a les coses
que designem amb els termes “taula”, “blanc” i “foc”. No és acurat de dir
que reaccionem de manera semblant a certs fenòmens perquè percebem
que s’assemblen; en canvi, és la nostra percepció d’aquestes semblances
que depèn d’aquest conjunt de reaccions.

• Vam veure-ho amb l’exemple del foc. Dir que reaccionem de manera semblant
als fenòmens que anomenem “foc” perquè veiem que tots els focs s’assemblen
amaga el fet que aquesta presumpta relació de semblança no pot explicar-se
amb independència del conjunt de les nostres reaccions.

• Per contra, un plantejament intel·lectualista dels mecanismes d’adquisició de

conceptes es comprometria amb la idea que tenir un cert concepte pressuposa
que som capaços de veure relacions de semblança que sí que són independents
d’aquestes reaccions.
• Ja vam veure que quan fem un enunciat del tipus “hi ha més focs a l’estiu
que a l’hivern”, la veritat del mateix no depèn de la nostra idiosincràsia,
encara que sigui veritat que tenir el concepte FOC depèn de la nostra
possessió de certs trets que ni existeixen en el foc mateix, ni són requerits
per l’existència de focs.

• El contingut bàsic dels nostres termes està fixat per reaccions que són,
diguem-ne, animals, en oposició a intel·lectuals. En aquest sentit, els
nostres conceptes són arbitraris. Però d’això no se segueix que aplicar un
terme concret en una situació concreta sigui arbitrari. Cada situació
concreta del món fa que sigui correcte o incorrecte de fer servir uns termes
o uns altres. Per exemple, si existeix un foc, és el món que decideix que el
concepte de FOC s’aplica; i això vol dir que la seva aplicació no és
aribtrària. Consegüentment, encara que no tinguem raons per tenir el
concepte de foc, podem tenir raons per jutjar que en una certa situació
existeix allò que anomenem “foc”.