Els tres principis metafísics (o hipòstasis) de Plotí: Ennèades, II, 9 (33) i V, 1 (3-10).

[II, 9] Doncs, atès que la natura simple del bé se’ns ha mostrat també com a primera —car tot el
que no és primer no és simple— i com quelcom que no té res en ell mateix, sinó com una sola
cosa; i, com que la natura d’allò que denominem u és la mateixa —car no és una altra cosa i
després u ni aquest és una altra cosa i després el bé—, cal que quan diguem l’u i diguem el bé
considerem que la seva natura és la mateixa i que la denominem una no pas per afirmar-ne res,
sinó per mostrar-nos-la a nosaltres mateixos tal com podem; que el denominem el primer perquè
és del tot simple, i l’autosuficient perquè no prové d’una diversitat, ja que, si fos així, dependria
d’allò de què estigués fet; i que no és en una altra cosa, perquè tot el que és en una altra cosa
també prové d’una altra cosa. Si, doncs, no prové d’una altra cosa, ni és en una altra cosa, ni és
cap compost, forçosament no hi ha res per sobre d’ell. Per tant, cal que no anem a buscar altres
principis, sinó que posem aquest en primer lloc; en segon lloc, i després d’aquest, l’intel·lecte i
el primer pensar; a continuació, i després de l’intel·lecte, l’ànima —perquè aquest és l’ordre
segons la natura—, i no posar en el món intel·ligible ni més ni menys principis que aquests,
perquè, si se n’hi posen més, s’hauria de dir que l’ànima i l’intel·lecte són el mateix, o que ho
són l’intel·lecte i el primer. Però que són diferents entre ells ja ho hem demostrat de moltes
maneres. Ara resta, però, per examinar si n’hi ha altres a part d’aquests tres i, si fos així, quines
serien les seves natures.

Ningú no podria trobar cap principi més simple que el principi de totes les coses tal com s’ha
descrit, ni cap que hi estigui per sobre. Perquè, certament, no diran que n’hi ha un en potència i
un altre en acte, ja que seria ridícul, en els éssers en acte i immaterials, distingir potència i acte
per fer-ne més natures. I tampoc no es pot fer amb els éssers que vénen després d’aquests, ni es
pot pensar d’una banda en una mena d’intel·lecte calmat i de l’altra en un altre movent-se,
perquè, què serien la calma de l’intel·lecte, el moviment i l’acte de prolació?1 I la passivitat de
l’un i l’acció de l’altre? L’intel·lecte està com està, sempre de la mateixa manera, reposant en
acte estable, mentre que el moviment vers ell i entorn d’ell ja és una acció de l’ànima, i hi ha
una raó que va de l’intel·lecte a l’ànima fent que l’ànima sigui pensant, sense cap altra natura
entre l’intel·lecte i l’ànima.2 Ni tampoc hem de voler fer que hi hagi diferents intel·lectes a base
de suposar que n’hi ha un que pensa i un altre que pensa que pensa, ja que, si bé en les coses
d’aquí una cosa és pensar i una altra pensar que es pensa, tanmateix es tracta d’una sola pulsió
no inconscient de les seves pròpies accions. De fet, seria ridícul suposar això en l’intel·lecte
veritable; al contrari, el que pensa que pensa serà exactament el mateix que pensava. Si no fos
així, l’un seria només el que pensa, mentre que l’altre seria el que pensa que pensa, i doncs el
que hauria pensat ja seria un altre i no el mateix.

[V, 1 (3)] L’ànima, com a procedent que és de l’intel·lecte, és pensant. El seu pensament es
troba en els raonaments i la seva perfecció prové, encara, d’ell, com d’un pare que ha criat un
fill a qui va engendrar imperfecte comparat amb ell. L’ànima, doncs, té el seu fonament en
l’intel·lecte, i té la seva raó en acte quan l’intel·lecte és contemplat per ella. I aquestes són les
úniques activitats de l’ànima que cal esmentar: les pensants i les de dins seu, mentre que les
inferiors, en canvi, vénen de fora, i són les passions pròpies d’aquesta ànima inferior.
L’intel·lecte, doncs, fa l’ànima més divina per tal com és el seu pare i l’assisteix. En efecte, no
hi ha res enmig dels dos, llevat que són dues entitats diferents: l’una com a successiva i

1
Els valentinians distingien entre una Intel·ligència en el si del Primer Principi, en quietud, i un
Intel·lecte emès, que té moviments intel·lectuals (cf. Ireneu, Adversus Haereses I, 1,1; 2,1). Vegeu II, 9,6.
2
Els valentinians distingien entre Intel·lecte i Logos, cf. Adversus Haereses I, 1,2.
receptiva, i l’altra com a forma. A més, la matèria de l’intel·lecte és bella perquè la seva forma
és com la del pensament i perquè és simple. I la manera com és l’intel·lecte és evident per això
mateix: perquè és superior a l’ànima, i això que aquesta ja és prou excel·lent.

[V, 1 (5)] Aquest déu que és per damunt de l’ànima és, doncs, múltiple. A l’ànima li correspon,
si no vol desertar, de trobar-se inserida entre aquestes entitats. Per tant, quan s’ha acostat a ell i
ha esdevingut com si fos una amb ell, viu per sempre. I qui ha engendrat aquest déu? Aquell que
és simple, que és anterior a aquesta multiplicitat; qui ha causat que aquest sigui i sigui múltiple,
el creador del nombre. Perquè el nombre no és primer: l’u és anterior a la díade, en segon lloc hi
ha la díade, que, sorgida de l’u, el té com a definidor; però ella és, per ella mateixa, indefinida, i
quan és definida ja és un nombre, i un nombre com a essència. I l’ànima també és nombre,
perquè les entitats primeres no són masses ni dimensions: aquestes feixugueses són posteriors,
encara que els sentits les prenguin per éssers.

[V, 1 (7)] Diem que l’intel·lecte és imatge d’aquell —cal, en efecte, parlar més clarament— en
primer lloc perquè l’engendrat ha de ser, d’alguna manera, aquell, i ha de conservar-ne molts
aspectes i ser-hi semblant, de la mateixa manera que la llum respecte del Sol.3 És veritat que
aquell, però, no és l’intel·lecte: com, doncs, engendra l’intel·lecte? Doncs perquè en girar-se
vers ell hi va veure, i aquesta visió és intel·lecte.

[V, 1 (10)] S’ha de considerar, doncs, que les coses són així: que existeix allò que és més enllà
de l’ésser, és a dir, l’u, tal com el nostre argument ho volia mostrar en la mesura que en aquestes
qüestions és possible una demostració; i ja hem mostrat que, a continuació, hi ha l’ésser i
l’intel·lecte, i, en tercer lloc, la natura de l’ànima. I de la mateixa manera que aquests tres
nivells de què hem parlat són en la natura, també hem de considerar que es troben en nosaltres.
Vull dir que no es troben en l’àrea del sensible —car són exempts— sinó per damunt del que és
fora del sensible, i aquest «fora» és el mateix que el d’aquells que són fora del cel sencer; i de la
mateixa manera allò propi de l’home és el que Plató anomena l’home interior.4 Per tant, també
la nostra ànima és cosa divina i d’una altra natura, com la natura general de l’ànima, però és
perfecta la que té intel·lecte.

Plotí. Ennèades. Traducció de Carles Garriga. Edició a cura de Josep Montserrat Torrents.
Barcelona: Edicions 62, 2005.

3
La distinció entre el Sol i la seva llum es troba en Plató, República 509a.
4
República 589a.