TUSON, Jesús (2001). Una imatge no val més que mil paraules. Ed. Empúries.

Barcelona
ISBN: 978-847596-782-0

Una imatge no val que mil paraules, és un llibre de sociolingüística, que tracta sobre els diferents
prejudicis que es tenen sobre la lingüística. Jesús Tuson ,mitjançant arguments i donant el seu punt
de vista, nega tots aquestos tòpics i gràcies a aquestes reflexions, ens adonam que cada llengua té la
se seva importància, que cap és ni més ni menys important que l'altra. Mai ens hem de tancar en la
nostra llengua ni ignorar les que no coneixem. L'autor, divideix el llibre en tres parts. La primera
part , parla de la importància de les llengües avui en dia i de la nostra escriptura. Ja que gràcies a
aquestes, hem avançat i construït la societat en la que avui en dia pertanyem. A la segona part, vol
dir-nos que cap llengua és menys que l'altra. Cada llengua és única, ninguna és ni més fàcil ni més
difícil, que cap llengua és rara i que no hem de menysprear les llengües amb menys parlants.
Finalment, a la tercera part, parla que totes les llengües tenen la mateixa estructura, cadascuna va
evolucionant i per això s'han de respectar i no reduir-les. Sobretot, no arribar a un monolingüisme.

Les llengües, actualment, cada vegada són més importants i imprescindibles, ja que gràcies a
aquestes, podem anar construint la nostra societat. Avui en dia, les persones cada vegada immigren
més i en conseqüència d'això, la diversitat de llengües és més necessària, no tan sols com mitjà de
comunicació, sinó per poder entendre, ordenar, classificar, la nostra societat i finalment evolucionar.

Jesús Tuson posa èmfasi en negar els tòpics lingüístics que ens envolten avui en dia.
En primer lloc, ens parla de comunicació oral i escrita. Defensa que el llenguatge val més que les
imatges, ja que segons Tuson, les imatges tenen una capacitat discursiva limitada, i que no poden
expressar significats abstractes. Mentre que amb l'ús oral de la llengua podem expressar tota la
realitat i fins i tot crear imatges mentals i aconseguir una auto comunicació(diàleg amb un mateix).
L'autor posa un bon exemple de dos caçadors que volen caçar un bisó i un l'ha de dibuixar una
imatge per explicar a l'altre el seu plan. Finalment el bisó desapareix.
Tuson defensa que és més pràctic l'ús oral de la llengua que no pas les imatges, i que amb paraules
és més fàcil d'entendre. Per altra banda, defensa que l'escriptura no ha de desaparèixer, ja que tot el
que ens envolta són textos escrits, cartells... L'escriptura ens dona més facilitat alhora d'organitzar la
nostra societat. Sense l'escriptura tot seria molt més complicat. No haurien les noves tecnologies i la
nostra societat es veuria molt simplificada.

A la segona part, ens parla dels mites innocents. Un dels mites que Jesús Tuson nega, són els que
diuen que la nostra llengua és més fàcil. Amb això l'autor vol dir que la facilitat de cada llengua és
relativa, ja que depèn d'allà on vius i la llengua de la teva infància. Per exemple per a un nin que viu
a Catalunya, pot ser que la llengua més fàcil per a ell sigui el català i no pas el xinès. Però per a un
nin de Xina, la llengua més fàcil és el xinès. Seguidament, nega el prejudici de que les llengües amb
més parlants són més útils. L'autor argumenta aquesta negació amb la tesi que la llengua és útil
depenent d'on et trobes o que vols fer, perquè si vius a Espanya, la llengües més útils serien les que
es parlen a aquest país, perquè et relaciones amb gent de la mateixa llengua. En canvi si vols anar a
treballar a Anglaterra, és clar que la llengua més útil seria l'anglès. Jesús Tuson defensa en tot
moment que cap llengua és més o menys difícil que altres, i que cadascuna és única i les hem de
respectar.
Finalment, a la tercera part parla de mites perversos. Jesús Tuson nega que en algunes llengües no
es poden parlar de coses abstractes. Diu que aquesta afirmació pretén la superioritat d'uns pobles o
ciutats a altres. Argumenta que cada llengua té la gramàtica necessària per classificar els objectes,
animals, sentiments ... com totes les llengües. Finalment desfà aquesta afirmació amb un bon
exemple com que els xinesos han creat conceptes tan abstractes com el ying i el yang. Un altra idea
que defensa és que s'ha de tenir respecte a la diversitat lingüística, ja que les llengües són drets i no
s'ha de tenir en compte l'economia en aquest aspecte. Amb això vol dir que si diuen que un estat
pru-lingüista és molt car, aleshores voldrien reduir les llengües per no gastar tant. Però com ja he
comentat abans , tenim dret a tenir una diversitat lingüística, l'han de respectar i confiant en les
diferents llengües, ja que sense la parla no podríem fer res, menys viure en un món mono lingüista.

Jesús Tuson, des del meu punt de vista, escriu molt bé ja que és molt fàcil d'entendre els seus
arguments. Aquest llibre és un assaig, ja que et dona la llibertat de reflexionar sobre aquestos mites
tan falsos. Està argumentat des d'un punt de vista subjectiu per part de Jesús Tuson i aleshores té un
vocabulari generalment connotatiu.
Jesús Tuson redacta el llibre amb un lèxic senzill, per transmetre fàcilment les seves opinions.
Hi ha una abundància dels recursos retòrics. Destaca indubtablement l'analogia, ja que tots els
arguments els sustenta amb diferents exemples com pot ser : “Un estat plurilingüe és molt car de
mantenir” i ha d'haver-hi només una llengua, llavors “Un estat amb ensenyament públic i gratuït és
molt car de mantenir”. També abunden les ironies, un bon exemple podria ser: “[...] els altres,
pobres, [...]” . A més a més utilitza un ús estètic de les paraules, és a dir , utilitza metàfores,
personificacions ; “[...] el sistema de fixar les paraules voladores [...]”. Seguidament predomina la
funció apel·lativa, pel simple fet, que en tot moment vol convèncer al lector de les seves idees i la
funció poètica per l'abundància dels recursos retòrics.
Per una part, Tuson aconsegueix el seu objectiu; la reflexió del lector i fer un replantejament de tots
aquestos mites. Però per l'altra part ,hi ha alguns mites que crec que són veritat, com pot ser; “La
meva llengua és més fàcil” ja que per a tu és clar que la teva llengua és la més fàcil i que per altra
persona el xinès siga la llengua més fàcil per a ell o ella. Llavors, els arguments que dona Jesús
Tuson no van més allà d'això.

Finalment, aquest llibre està bé elaborat però hi ha errades i algunes exageracions que podrien
haver-hi set més reduïdes, com l'abús dels recursos retòrics o les ironies. Una imatge no val més
que mil paraules el recomanaria a tots els diferents lectors, ja que és un llibre que et fa reflexionar
sobre els prejudicis lingüístics, tot i que no et dones compte quan els menciones i que et podries
haver equivocat.

Paraules clau.
Prejudicis, sociolingüística, importància d'una llengüa, tòpics, utilització lingüistica.

Andrea Cerezo Argüello

2nB Batxillerat