TEMA 1: LA COMUNICACIÓ HUMANA

El llenguatge com a particularitat humana.

Què és el llenguatge?
Segons Sapir; el llenguatge és un mètode purament humà i no instintiu de comunicar idees,
emocions i desigs mitjançant un sistema de símbols produïts voluntàriament.
El llenguatge és un mètode?
(Definir mètode): Mode de dir o fer un ordre. El llenguatge és un mètode perquè segueix
unes normes/ regles que la fan ser un llenguatge
El llenguatge és purament humà?
-Senyals comunicatius intencionats vs senyals informatius inintencionats.
-Comunicació lingÜística vs comunicació no lingÜística
Segons Fischer, en qualsevol cas, avui els entomòlegs plantejen que durant cent milions
d’anys les formigues s’han anat comunicant a través de complexes combinacions de
feromones, llenguatge corporal i so.

Fischer acaba en la conclusió de què els animals també tenen llenguatge, el que passa que
els humans no ho entendrem.

1.Desplaçament
Segons Yule, permet als usuaris de la llengua parlar de fets i aconteixements que no estan
presents en l’entorn immediat. De fet, el desplegament ens permet parlar de coses i llocs
(…) que la seva existència ni tan sols podem estar segurs. En general, es considera que la
comunicació animal no té aquesta propietat.
2.Productivitat
És la capacitat de generar contínuament noves expressions i enunciats a través de la
manipulació dels recursos lingüístics per descriure nous objectes i situacions.
3.Dualitat
Les llengües estan configurades per dos nivells: el de les unitats del so (fonemes) i el de les
unitats del sentit ( morfemes). Les primeres són molt poques però les seves combinacions
ens permeten obtenir un nombre elevadíssim de les segones.
4.Capacitat metalingüística
5.Transmissió cultural
6.Arbitrarietat
Segons Fischer, el millor que es pot fer es considerar els animals com a gestors (de
gestuals), molt similars a nosaltres, que intenten aconseguir a través de distints mètodes
comunicatius que altres criatures els obeeixin en coses que beneficin l’individu, al grup i a
l’espècie. Aquest joc entre la gestió i la valoració podria explicar el desenvolupament de la
comunicació animal en general:.

Segons Tuson, l’arbitrarietat, la parla desplaçada, la duplicitat de nivells, la productivitat i l’ús

metalingüístic són 5 propietats que no es manifesten en cap altre sistema comunicatiu. El
llenguatge humà i, més en concret, cadascuna de les llengües del món, es diferencia
clarament de la resta dels comportaments amb què es pot transmetre una informació. És
per això que podem dir, de manera ben legítima, que homo sapiens és sinònim d’homo
loquens, d’ésser parlant que fa servir un sistema riquíssim sense analogia en el món animal;
un sistema que ens permet la intercomunicació i que és la trama mateixa del nostre discurs
intrapersonal.

Fer totes les lectures detingudament i extreure conclusions per l’examen.

El llenguatge no és instintiu?
Els animals es comuniquen per instint, però i nosaltres?

Segons Sapir, el llenguatge és un mètode purament humà i NO instintiu.

Es referirà als òrgans de la parla i la seva evolució al llarg de la història, a més a més, dels
factors socioambientals.
pñ
Segons Pinker, la llengua és complexa i especialitzada, que cada infant desenvolupa
espontàniament en el seu entorn sense esforç conscient. Per tant, la llengua és una facultat
psicològica, amb un òrgan mental (cervell) i un sistema neuronal amb un mòdul
computacional.

Segons Anderson i Lightfoot, l’habilitat de parlar i entendre una llengua natural és el resultat
de una rica estructura i una capacitat específica i biològica determinada per la nostra
espècie. La facultat del llenguatge és una part humana amb una distinta part de les facultats
cognitives.

L’instint del llenguatge

Natural vs cultural (artificial)
El llenguatge s’adquireix amb molt poc temps, això no seria possible si no fos una facultat
innata. El llenguatge que desenvolupa cadscú és una construcció rica i complexa
indeterminada respecte de la pobresa de dades de què disposa. Chomsky argumenta que
les dades disponibles per als infants són molt més pobres que les estructures que són
capaços de generar. Totes les llengües del món s’assemblen molt entre elles des d’un punt
de vista estructural. S’explica l’existència dels universals lingüístics com a base de
l’innatisme.
UL= Condicions que totes les llengües respecten.

El llenguatge: és la capacitat humana de comunicar-se i d’aprendre un sistema de signes

de determinades característiques. És el conjunt de característiques d’un sistema de signes
emprat pels humans per a la comunicació.
La llengua
Segons Saussure, la llengua no es confon amb el llenguatge: la llengua no és més que una
determinada part del llenguatge. És alhora un producte social de la facultat del llenguatge i
un conjunt de convencions necessàries adoptades pel cos social per permetre l’exercici
d’aquesta facultat als individus.
LLengua vs parla
Separar la llengua de la parla, segons Saussure, és com separar allò que és social d’allò
que és individual. La parla és un acte individual de voluntat i d’intel·ligència. I la llengua és el
producte que l’individu enregistra passivament.

SEGONS SAUSSURE
• Llengua (langue): és la part social del llenguatge, exterior a l’individu, el qual tot sol no pot
ni crear ni modificar. Sistema estructurat de signes lingüístics.
• Parla (parole): és la part individual del llenguatge, és l’execució (fonació).
• Llenguatge (langage): és una capacitat universal i innata que permet a l’home
comunicar-se.

L’origen del llenguatge

Segons Sapir, és altament probable que el llenguatge sigui un instrument originalment usat
amb finalitats no tan elevades com el pla conceptual, i que el pensament hagi sorgit com
una interpretació refinada del seu contingut. Per l’altra banda, la classificació genètica de les
llengües és la que intenta arranjar les llengües del món en grups i subgrups segons les
línies generals de connexió històrica, les quals es poden palesar a partir de les proves
documentals o de la comparació acurada de les llengües estudiades.
La reconstrucció històrica
Avui en dia existeixen més de 6.900 llengües amb una esperança de vide de 2.000 anys.
Caracteritzades per més de 90 famílies (grups de llengües amb un mateix origen). I cal
destacar la idea de la “protollengua” (Estat primitiu d'una llengua parlada en una àrea en
una època determinada que ha donat lloc a diverses llengües o varietats dialectals).

Segons Eifring i Theil, no sabem si el llenguatge ha sorgit diverses vegades o només una
vegada. És molt probable que aquells humans moderns que van sortir d’Àfrica 50 000 - 40
000 anys BP tinguessin llenguatge.

L'adaptació física
Segons Tuson, el caràcter oral de les llengües presenta un seguit d’avantatges davant
d’altres sistemes de comunicació com ara els visuals. La veu es pot percebre en la foscor i,
per tant, els senyals lingüístics funcionen dia i nit. A més, com que el so s’escampa de
forma radial, no cal que el receptor mantingui una posició frontal respecte de l’emissor (com
en el cas de la comunicació visual). Un altre avantatge és que al llarg del dia tenim la boca
més aviat poc ocupada, cosa que no ens passa amb les mans. Finalment, el so pot arribar
relativament lluny, fins i tot travessant alguns objectes. Tots aquests factors fan que l’opció
verbal sigui la més rendible per a la comunicació, en condicions generals, i són sense dubte
la causa que moltes espècies animals (i entre aquestes els humans) hagin triat la
vocal-auditiva per transmetre informació.

El cervell
Segons Carstairs-McCarthy, si es pogués demostrar que una zona del cervell humà modern
associada exclusivament al llenguatge estava present al cervell dels homínids en una data
determinada, semblaria raonable concloure que aquells homínids tenien llenguatge. Però
aquesta línia de raonament té tres problemes. Primer, ja que els cervells no es fossilitzen,
determinar la seva estructura depèn de la interpretació de crestes i solcs a l'interior dels
cranis, o més aviat dels seus homòlegs sobre "endocasts" fets de cranis. A més, passem de
la biologia a la cultura. El sentit comú suggereix que un salt relativament sobtat de la
sofisticació del comportament lingüístic humà, si es produís, hauria de deixar empremtes
immediates en el registre arqueològic en forma de salt sobtat en la sofisticació dels
artefactes conservats (eines, ornaments i obres d'art). També es produeix un salt de
sofisticació i quan? De fet, hi ha un gran augment en la varietat i la qualitat de les eines que
es troben a Europa i Àfrica fa uns 40 000 anys, seguides de les famoses pintures rupestres
de Lascaux i altres llocs des de fa uns 30 000 anys. Però això és inconvenient tard com a
data per a l’aparició d’un llenguatge plenament modern, ja que és contemporani o fins i tot
més recent que l’última data plausible per a l’assentament d’Austràlia. Això no ha desanimat
a alguns estudiosos d’utilitzar aquest tipus d’evidències per argumentar que el llenguatge va
evolucionar “tard”; però, en examinar-lo, resulta generalment que el que signifiquen aquests
estudiosos per “llengua” no és el que signifiquen els lingüistes, sinó l’ús conscient de si
mateix dels símbols.

La genètica
Segons Gibson, molts psicòlegs i psicolingüistes consideren que les eines, el llenguatge i la
intel·ligència es basen en substrats cognitius i de desenvolupament comuns. Piaget, per
exemple (1952, 1954, 1955), va suggerir que l'ús d'eines, la lògica, les matemàtiques i el
llenguatge es basen en capacitats constructives mentals similars. [...] Greenfield (1978)
també ha mostrat profundes similituds entre la maduració del llenguatge i les tècniques de
construcció de blocs. Altres han notat sincronies de desenvolupament entre llenguatge,
manipulació d’objectes i habilitats socials [...].
● Homo erectus: 100.000 anys-1,6 Ma/ 550-1050 cm cúbics de cervell (ja podia crear
ganivets de pedra).
● Homo neanderthalensis: 28.000-300.000 anys feia 1500 cm cúbics de cervell. (ja
feien ganivets millors i rituals funeraris).
● Homo sapiens: 300.000 anys-actualitat. 1500 cm cúbics. (ja feien art rupestre, caça,
escultures, rituals…)
● Amb l’invent i l’aparició de la tecnologia s’ha desenvolupat nous llenguatges
tecnològics.

L’edat mínima del llenguatge

El llenguatge va aparèixer amb les modificacions físiques dels humans moderns fa
60.000-40.000 anys. L’homo neanderthalensis ja devia tenir qualque tipus de llenguatge fa
130.000-40.000 anys. És una hipòtesi dominada per les evidències culturals.
Segons Gribbin i Cherfas, les persones neandertals eren certament intel·ligents: utilitzaven
eines, pintaven imatges a coves, construïen refugis i fins i tot enterraven els seus morts amb
ritual, a jutjar per l’evidència d’una tomba amb llit de flors que es troba a l’Iraq.

L’edat màxima del llenguatge

També, domina la hipòtesi per les evidències anatòmiques. Per tant, quin paper hi juga la
mida del cervell?
La reconstrucció del tracte vocàlic de l’homo neanderthalensis demostra que el tracte
vocàlic de l’homo sapiens no hi cabria.
Segons Lieberman, els neandertals posseïen clarament llenguatge i discurs, però les seves
capacitats de parla eren intermèdies entre les dels homònids encara anteriors i les dels
humans moderns. El discurs neandertal s'hauria percebut immediatament com a diferent del
dels nostres [humans moderns] avantpassats.
Per tant, els neandertals degueren posseir qualque tipus de llenguatge però no degué
assolir l’estat de desenvolupament com els humans moderns fins fa, aproximadament,
130.000-40.000 anys.

FOXP2
El FOXP2 és un gen present en alguns mamífers com humans i ratolins. Aquest gen
en els humans presenta algunes mutacions característiques, que el farien el
"causant" de la producció de la parla. FOXP2 codifica per una proteïna del mateix nom,
que podria actuar activant i inhibint l'expressió d'altres gens, i és indispensable per al
funcionament de les diverses zones cerebrals del llenguatge que ajudaria a articular les
paraules i dominar la sintaxi. D'aquesta manera es creu que deu intervenir en la regulació
d'alguns moviments de la cara i de la mandíbula. Les mutacions del gen que fan possible tot
això es creu que es van donar fa uns 200.000 anys. En l'anàlisi comparativa entre el gen
dels ximpanzés, macacos, goril·les, orangutans i ratolins, els científics van descobrir que en
els éssers humans una modificació de només dos aminoàcids seria la responsable d'aquest
canvi tan fonamental.

Segons Nudel i Newbury, els estudis sobre la família KE van aparèixer a la literatura
científica a principis dels anys 90. [...] Per tant, era evident que els membres de la família
KE afectats tenien una deficiència lingüística i una deficiència extra-lingüística. Tenint en
compte l’herència paterna, semblava probable que un gen fos la causa del trastorn, però
donada la diversa naturalesa del deteriorament, no era clar fins a quin punt aquest gen
afectava directament el llenguatge.

Diversos estudis han investigat la possibilitat que la variació genètica normal, en

contraposició a la mutació genètica, a través de FOXP2 pugui estar implicada en l’etiologia
dels trastorns neurològics. Es va fer una anàlisi d’associació i una pantalla de mutació del
gen FOXP2 a famílies amb autisme o deteriorament específic del llenguatge, però no es va
trobar cap evidència per a la implicació directa de FOXP2 en cap dels trastorns. Tot i això,
algunes variants genètiques de FOXP2 van mostrar associació amb algunes habilitats de
lectura i llenguatge i activitats de motor seqüencials en una cohort de dislèxia.
Com s'ha demostrat, les interrupcions del gen FOXP2 causen dèficits tant lingüístics com no
lingüístics. Quin mecanisme podria explicar aquest fet? La proteïna FOXP2 és un factor de
transcripció. Els factors de transcripció són proteïnes que s’uneixen a l’ADN genòmic i
poden activar o reprimir gens específics, és a dir, poden augmentar o disminuir la producció
de transcripcions d’un gen.

Un estudi del 2007 de Krause et al. van trobar les dues substitucions d'aminoàcids, T303N i
N325S, en dues mostres de Neandertal. Els autors defensen que, donades les seves dades,
és probable que els canvis en el FOXP2 i l'escombrat selectiu es originessin en
l'avantpassat comú dels neandertals i els humans moderns, cosa que suggereix que es van
produir en algun moment entre 300,000 i 400,000 anys enrere.

FOXP2 no es troba només en humans; Els ortòlegs FOXP2 es troben en altres vertebrats i
la proteïna FOXP2 es conserva en diferents espècies. Si es prescindeix de dos trams de
poliglutamina, que varien en espècies diferents, la proteïna FOXP2 es conserva molt entre
diferents espècies. Així, és possible estudiar la funció del gen en altres espècies, moltes de
les quals, com els humans, es comuniquen vocalment.

Llenguatge i cervell
Cas de Phineas Gage
Va ser un obrer de ferrocarrils, que a causa d’un accident va patir danys severs en el cervell,
específicament en part del lòbul frontal. Gage va sofrir canvis notoris en la seva personalitat
i temperament, que es va considerar com a evidència que els lòbuls frontals eren els
encarregats de processos relacionats amb les emocions, la personalitat i les funcions
executives en general.

Àrees anatòmiques i funcionals del cervell

1.Àrea Visual: és lleuger i s’encarrega del receoneixement d’imatge i de la percepció de la
imatge.
2.Àrea associativa: s’encarregà de la memòria a curt termini, de l’equilibri i de l’emoció.
3.Àrea Motora Funcional: s’encarrega d’iniciar els músculs voluntaris.
4.Àrea de Broca: s’encarrega dels músculs implicats en la parla.
1.Àrea de Broca: és la secció del cervell humà involucrada en la producció de la parla, el
processament del llenguatge i la comprensió. El dany en aquesta àrea comporta una
dificultat extrema per parlar, a més a més, és l’àrea que gestiona les reaccions (output). La
seva afàsia , anomenada no fluent, es perd l’habilitat d’elaboració de paraules, i el pacient
comprèn el que escolta. L’afàsia de Broca es caracteritza per:
● Reducció substancial del discurs.
● Articulació distorsionada i lenta.
● Dificultats per parlar.
● Omissió de morfemes funcionals.
● Discurs agramatical.
● No presenta problemes de comprensió, només de producció.
2.Àrea de Wernicke: el seu paper fonamental radica en la descodificació auditiva de la
funció lingüística (es relaciona amb la comprensió del llenguatge), es complementa amb
l’àrea de Broca, que processa la gramàtica. L’afàsia d’aquesta àrea s’anomena fluent, de
manera que el pacient no presenta problemes en l’articulació de paraules, no hi ha disfunció
motriu de la parla, però aquest no comprèn el que sent. L’afàsia de Wernicke es caracteritza
per:
● Dificultats en la comprensió auditiva.
● Producció d’un discurs fluït però inintel·ligible.
● Ús de termes semànticament generals.

3.Còrtex motor: és l’àrea del cervell que controla els moviments musculars. Prop de l’àrea
de Broca hi ha el control motor dels músculs de la cara.

4.Fascicle arquejat: és un conjunt de fibres nervioses que connecta l’àrea de Wernicke

amb la de broca.

La hipòtesi localista
En l’exposició dels fonaments bàsics de la lingüística cognitiva, hem remarcat el fet que en
el canvi lingüístic sol haver-hi una tendència a l’abstracció o a la subjectificació; això és,
tendim a expressar conceptes més abstractes partint de entitats o conceptes més concrets.
En aquest marc, adquireix una importància rellevant la noció d’espai, noció que ha estat
considerada bàsica no només des d’una orientació cognitivista, sinó també des d’altres
àmbits lingüístics que defensen la dominada hipòtesi localista. Certament, l’espai es
constitueix com una esfera essencial de la nostra experiència, i és a partir d’aquest espai
concret que percebem, que configurem dominis cognitius més abstractes. Així, és possible
connectar usos sintàctics diferents partint del concepte de relació espacial. (informació
extreta de
https://books.google.es/books?id=3LRN34zpFa8C&pg=PA54&lpg=PA54&dq=la+hipotesis+lo
calista+linguistica&source=bl&ots=gvbygtrYnR&sig=ACfU3U0G0ZuHhILKLdXi5Wen-GOTau
7-mw&hl=ca&sa=X&ved=2ahUKEwjXs_i_8bXzAhXx_7sIHYM8BNQQ6AF6BAgVEAM#v=on
epage&q=la%20hipotesis%20localista%20linguistica&f=false )

(Mirar la diapositiva del tema 2 sobre “A la punta de la llengua”)

Lapsus linguae
És l’error involuntari que es comet al parlar.

Lapsus de l’oïda
És l’error de escoltar a algú i no entendre el que diu perquè es confon amb una altra paraula
i aquest fet du a possibles confusions.

Afàsies
L’afàsia és un trastorn cerebral caracteritzat per una pèrdua més o menys exclusiva de la
producció o la comprensió (o ambdues alhora) del llenguatge parlat o escrit o d’ambdós,
sense lesions a l’aparell de la fonació ni malalties psíquiques.
-Afàsia de Broca (explicada anteriorment)
-Afàsia de Wernicke (explicada anteriorment)
-Afàsia de conducció: es carcateritza per NO tenir, normalment, problemes d’articulació, un
aparla fluïda però entretallada amb pauses i dubtes. La seva comprensió normalment és
correcta. El que se sent i se comprèn no es transfereix adequadament de Wernicke a Broca.

L’escolta dicòtica
Consisteix en la presentació simultànea de dos estímuls auditius distints, aquests poden
variar desde paraules a sil·labes, inclòs sons musicals, poden canviar també aquests
paràmetres com el nombre de presentacions o la intensitat.

La facultat del llenguatge

Aquesta facultat és la facultat humana de poder comunicar els propis pensaments o
sentiments a un receptor o interlocutor mitjançant un sistema o codi determinat de signes
interpretable per ell.

El que anomenem facultat del llenguatge és la connexió entre dos conjunts de facultats
d’abast diferent:
-FLN : faculty of language (narrow sense)
El centre de la facultat del llenguatge és un mòdul de funcionament sintàctic que crea
estructures gràcies a la recursivitat. Per entendre el concepte de recursivitat (o principi
d’encastament) cal preguntar-se si el nombre d’oracions possibles és finit o infinit.

-FLB : faculty of language (broad sense)

El mòdul central del llenguatge (FLN) es connecta amb dos mòduls auxiliars, que conformen
l’FLB.
● El sensoriomotor, que posa en moviment els òrgans de la parla, i
● El conceptual-intencional, que estructura les peces del FLN segons les unitats
mentals en què es tradueix la captació del món.
FLN/FLB
Definició: la FLN és el nucli computacional de la facultat del llenguatge en sentit ampli (FLB).

Hipòtesi:
-La FLN és la part de la FLB que és únicament humana.
-La FLN és equivalent a la capacitat de recursivitat.

ALtres capacitats necessàries, però externes a la FL són generals del cos com la respiració,
circulació, memòria…

Comparació amb altres espècies

Segons Hauser, Chomsky i Fitch, tot i que la majoria de FLB no són compartits amb altres
espècies, [...] El FLN pot ser únic per als humans [...]. Si, però, s’entreté la hipòtesi que la
recursió va evolucionar per resoldre altres problemes computacionals com la navegació, la
quantificació de números o les relacions socials, és possible que altres animals tinguin
aquestes habilitats [...].. Durant l'evolució, el sistema de recursió modular i altament
específic del domini pot arribar a ser penetrable i general del domini. Això va obrir el camí
perquè els humans, potser de manera única, apliquessin el poder de recursió a altres
problemes.

El llenguatge és comunicar?
Segons Tuson, la comunicació és un procés mitjanant el qual algun tipus de missatge, que
conté informació, és traslladat des d’una font a un destí. A més, la comunicació humana
més característica es basa en l’ús del llenguatge. El llenguatge humà és fet de senyals
arbitraris (símbols) produïts voluntàriament i rebuts per la via auditiva (l’escriptura hi té un
paper secundari).
Les maneres de comunicar-se
Trobam moltes maneres de comunicar-se, desde sistemes de comunicació com el sistema
Morse, el Braille o el sistema de símbols dissenyat per C.K.Bliss.

El llenguatge usa un sistema de símbols?

Segons Peirce, el signe és alguna cosa que significa algú per alguna cosa en algun
respecte o capacitat.

Teoria del signe lingüístic

-Significat: és la definició o imatge mental de la paraula, és a dir, un concepte compartit

pels parlants d’una llengua. Per tant, és el fet semàntic del signe.
-Significant: és la forma escrita o parlada d’una paraula, és a dir, el conjunt de grafies o
sons. Per tant, és el fet físic del signe.
-Referent: és l’objecte representat pel signe, tots els significats tenen com a mínim un
referent.

Arbitrarietat del símbol

Segons Sapir, hi ha un fet que sovint ha contribuït a impedir el reconeixement del llenguatge
com un sistema merament convencional de símbols sonors, que ha induït l’opinió popular a
atribuir-li una base instintiva que de fet no té. És la ben coneguda observació que sota la
tensió de l’emoció, per exemple d’un dolor sobtat o d’una alegria desenfrenada,
involuntàriament emetem sons que l’oient interpreta com a indicadors de la mateixa emoció.
Però hi ha tota la diferència del món entre una expressió involuntària d’aquesta mena i el
tipus normal de comunicació d’idees que és la parla. La primera classe d’expressió és
evidentment instintiva, però és no simbòlica.

Segons Yule, el suggeriment és que les paraules primitives podrien haver estat imitacions
dels sons naturals que els primers homes i les dones van sentir al seu voltant. Quan un
objecte va volar, fent sonar una cova, l’home primerenc va intentar imitar el so i el va utilitzar
per referir-se a la cosa associada al so. [...] Si bé és cert que diverses paraules en qualsevol
idioma són onomatopeiques (fent ressò de sons naturals), és difícil veure com la majoria
dels sons, així com les coses abstractes del nostre món, es podrien haver referit en un
llenguatge simplement ressò. Sons naturals.

Símbols: mantenen una relació arbitrària amb el referent.

Icones: mantenen una relació de semblança amb el referent.
Indicis: mantenen una relació física amb el referent:
● Significant previ (auguri).
● Significant simultani (símptoma).
● Significant posterior (vestigi).
Convenció: conjunt de normes o estàndars que respon a precedents o costums.
S’estableix per la tria del significat i la categorització del significat.

La hipòtesi Sapir-Whorf
Segons Parra, en una llengua donada, és el vocabulari el que reflexe més clarament
l’ambient físic i social dels parlants posat que per mitjà d’ell s’expressen totes les idees
d’una comunitat. Coneixent el vocabulari d’una tribu es pot concloure com és el seu ambient
físic i quines carcaterístiques té la seva cultura.

Segons Whorf, per ella arribam a un nou principi de la relativitat que diu que no tots els
observadors s’enfronten amb una mateixa visió del món a través dels mateixos fets físics, si
el seu fons lingüístic no és parescut o no pot reduir-se d’un mode o un altre a un
denominador comú.

● Determinisme lingüístic: el pensament està totament determinat pel llenguatge.

● Indeterminisme lingüístic: de certa manera, el llenguatge està un poc condicionat
pel llenguatge.
● Relativisme lingüístic: el llenguatge pot alterar la percepció de l’individu. Exemple
de les ulleres i de la gramàtica de Navaho: classifica els verbs de subjecció
depenent de la característica física dels objectes. Altres exemples de relativisme són
la percepció, classificació i el pensament abstracte.
● EXEMPLE DE BOAZ i ESCALERA (CRÍTICA DE BOAZ).

«Per tornar a prendre l'exemple de l'anglès, trobem que la idea de l'aigua s'expressa
en una gran varietat de formes: un terme serveix per expressar l'aigua com un
LÍQUID; un altre, l'aigua en forma d'una gran extensió (LLAC); d'altres, l'aigua com a
corrent en un cos gran o en un cos petit (RIU i RIEROL); encara altres termes
expressen l'aigua en forma de PLUJA, ROSADA, ONA i FOAM. És perfectament
imaginable que aquesta varietat d'idees, cadascuna de les quals s'expressa per un
únic terme independent en anglès, es pugui expressar en altres idiomes mitjançant
derivacions del mateix terme. Un altre exemple del mateix tipus, les paraules per a la
NEU en Eskimo, es pot donar. Aquí hi trobem una paraula, aput, que expressa la
NEU a terra; una altra, qana, que cau NEU; una tercera, piqsirpoq, que cau NEU; i
una quarta, qimuqsuq, una SNOWDRIFT.» (BOAZ 1911: 25-6).

«El mite en qüestió consisteix en el següent: que els esquimals posseeixen moltes
paraules per a referir-se a la neu. Geoffrey Pullman afirma, citant l'article de Laura
Martin, que l'origen del mite es troba en la introducció del llibre The Handbook of
North American Indians de Franz Boas. És en aquesta introducció on Boes afirma
que els esquimals posseeixen quatre arrels per a referir-se a la neu. D'aquí, Pullman
assenyala que Whorf va elevar aquest número a 7. El número es va expandir
posteriorment fins a llistes de 54, 100 i, segons afirma Pullman, seguint l'article de
Martin, fins a 400 paraules diferents per a referir-se a la neu.» El mite de les
paraules per a neu s'origina efectivament amb Franz Boas i es perpetua —segons
implica l'autora— per Whorf en fallar tant aquest com aquell a fer una distinció entre
paraules, arrels i termes. Atès que les llengües esquimals són aglutinants —és a dir,
formen paraules i oracions per afixació múltiple—, la formació d'oracions que es
refereixin a la neu (per exemple) en aquestes llengües, tindrà sempre l'arrel per a
neu més els afixos addicionals per a expressar la idea desitjada. Així doncs, —els
següents exemples són meus— enunciats en espanyol com “està caient neu”, “hi ha
neu sobre el camp”, “la neu s'està fonent” s'expressarien en les llengües esquimals
per mitjà de tres diferents construccions aglutinants tenint l'arrel per a neu en comú i
creant així la il·lusió de tenir tres “paraules” diferents per a neu.
(Escalera 2012: 72)
 «Dit d'una altra manera, és un disbarat lingüístic inferir, de les característiques
pròpies de la llengua esquimal, l'existència d'una multiplicitat de paraules en aquesta
llengua per a referir-se a la neu. [...]. I basats en aquesta falsa premissa lingüística,
és encara més greu [...] treure conclusions sobre la cultura, la cognició i la psicologia
dels parlants d'aquestes llengües, constituint això un error de recerca antropològica
majúscula.»
(Escalera 2012:73)

El llenguatge és voluntari?
Sí, segons la definició de Sapir sobre el llenguatge, és voluntari.

Una llengua pot fer el procediment de donar el mateix significat a dos objectes diferents, i
una altra llengua pot donar diferent significat a dos objectes parescuts.