TEMA 1: INTRODUCCIÓ A LA PSICOLOGIA DEL LLENGUATGE

LLENGUATGE I COMUNICACIÓ
Llenguatge i comunicació no són el mateix però sovint es confonen.
Tal i com veiem a la imatge tenim la persona que envia el missatge
que es activa i el que rep el missatge que es passiu. Quan comencem
un procés comunicatiu el que fem es a través de diferents processos
psicològics, escollir que es el que volem dir (el missatge que volem
transmetre). La forma com ens comuniquem és el codi (verbal o no
verbal).
En el cas de la foto, l’emissor esta transmetent el missatge via lingüística (a través de la llengua utilitzada) i
l’altre codi són els moviments que realitza amb la cara (no verbals, no lingüístics). S’estan utilitzant dos codis,
el verbal i el no verbal. Finalment el canal (channel) és l’espai, la manera a través de la qual la persona es
comunica. El canal visual permet que s’enviï el llenguatge no verbal i l’aire permet que el llenguatge verbal
arribi a les orelles del receptor per entendre la conversa. A la imatge veiem tots els elements que hem de tenir
en compte quan volem analitzar un procés comunicatiu. Tot això es dona en un context.
Sabem que quan ens comuniquem amb les persones, el 93% del
missatge, del que estem comunicant es basa en el llenguatge NO
verbal. Mentre que el llenguatge verbal només representa el 7%, en
aquest fet som diferents a la resta d’animals, i això ens caracteritza
doncs, tenim una forma molt complexa d’utilitzar la llengua verbal.
Com a espècies ens diferencia molt més aquest 7% de LLV, que el 93%
de LLNV (llenguatge no verbal). Una mateixa frase costa molt més de transmetre amb llenguatge no verbal
que amb llenguatge verbal.
Només repetir ja es comunicar? No, perquè no hi ha una intenció, només sap
repetir però no es capaç de crear una resposta a una pregunta qualsevol.

Comprem el nostre tipus de llenguatge amb el de d’altres espècies animals:

Els dofins són els més similars a nosaltres! Al 2011 un grup d’investigadors
van estar investigant els diferents tipus de sons d’aquests animals i van veure
que no només tenen paraules sinó estructura gramatical.

CARACTERÍSTIQUES DEL LLENGUATGE HUMÀ:

• És intencional i jeràrquic: Intencional perquè necessitem la intenció de
comunicar-nos per utilitzar la llengua verbal i jeràrquica perquè el
llenguatge té petits elements que tenen estructura. Quan diem alguna cosa
la frase esta composta d’elements que segueixen una estructura (EX: nom,
verb, CN, CV...).
• És modular: es a dir, que podem canviar la manera en que dèiem els
elements de la frase i segueix tenint el mateix significat. Els elements més
petits podem intercanviar-se. EX: estic molt contenta per la samarreta que
m’he comprat o per la samarreta que m’he comprat estic molt contenta.
• Creativitat infinita: la llengua verbal no es
alguna cosa estàtica o que només es pugui
utilitzar d’una manera. Existeixen infinites
paraules que podem combinar de formes
diferents.
• Conceptes abstractes: aquesta característica no ha estat trobada en cap
altra espècie animal, ni tan sols en dofins. Els conceptes abstractes fan
referència a coses que no estan presents, que no són reals. Com capaços
de crear conceptes abstractes, de coses que no existeixen. EX: imaginar i
parlar sobre un unicorn.

DESENVOLUPAMENT FILOGENÈTIC DEL LLENGUATGE

Els animals entenen el llenguatge humà? Alguns estudis han intentat esbrinar si els
gossos entenien tota la informació que els humans els hi enviem, tan verbal com no
verbal. Se’ls van passar als animals diferents àudios amb múltiples entonacions i es
va registrar a través de RMIf i van veure que la part de lèxic es processava a l’hemisferi
esquerra la entonació al dret. Els gossos no únicament entenen el llenguatge verbal.

Els Apes (micos parents nostres) no tenen estructura cerebral que els permeti parlar
verbalment, com s’explica? Es qüestió de que no tenen la musculatura a nivell facial
per produir aquestes paraules o es que no tenen les regions cerebrals indicades
per fer-ho?
- Van arribar a la conclusió de que tenien la estructura a nivell facial per
comunicar-se de forma similar però que els faltava la estructura
cerebral per utilitzar aquestes músculs. Tenen la capacitat muscular
però els falta l’estructura cerebral.

El gen que ens fa humans. La família KE (dispraxia verbal):

KE família: va ser una família amb molts cassos de dispraxia verbal que va ser
cas d’estudi.
Que és la dispraxia verbal? És un tipus de trastorn del llenguatge. (Trastorno
específico del desarrollo del habla en los niños, el cual les provoca un
problema a la hora de pronunciar tanto palabras como las sílabas y sonidos).

El gen FOXP2:
Van veure que la dispraxia en aquesta família estava relacionada amb
el gen FOXP2, es el que tenien diferent els membres afectats. Aquest
gen ens permet potenciar l’estructura verbal (a l’àrea de broca i de
Wernicke) per utilitzar els músculs que ens permeten comunicar. Es un
gen que va mutar fa molts anys (500.000 anys) i que creiem que ha
suposat un abans i un després en el llenguatge humà.
- Podríem dir que es el gen més important en el llenguatge.

Existeixen diferències entre sexes en la expressió d’aquests gens:

- Les noies quan són petites tenen una expressió molt major que els
nois.

El FOXP2 un gen no només pel llenguatge:

Experiment: tenim les rates línies blanques i les rates mutades amb el gen FOXP2 humà q son les línies negres.
El que es va voler veure es si aprenien a la mateixa velocitat.
➔ I van veure que els rates amb el gen humà aprenien molt més ràpid que les altres. Això ens indica que el
gen FOXP2 és un gen molt important per altres processos com el raonament o l’aprenentatge.
CONCEPTES CLARIFICADORS
• Llenguatge: Qualsevol comunicació intencional amb una estructura jeràrquica, modular que ens dona
creativitat “infinita”, que permet comunicar idees reals o imaginàries i està basat en la interpretació.
• Llengua (idioma): Qualsevol sistema de comunicació oral o escrita
amb estructura sintàctica explicable mitjançant principis d’economia i
de sintaxi generativa propi d’una comunitat humana. Com la capacitat
lingüística general és filtrada per la cultura, com l’hem adaptat al
nostre entorn. I ha un únic llenguatge humà però moltes llengües.
• Dialecte: variant d’una llengua degut a diferent regió geogràfica. EX:
valencià.

PSICOLINGÜÍSTICA:
- La lingüística es el que hem estudiat a les assignatures de català o castellà al llarg de l’etapa educativa.
Es descriptiva, no normativa.
- La psicolingüística es l’estudi dels mecanisme psicològics del llenguatge.
TEMA 2: ELS LÈXICS PRIMITIUS
PARAULES I SIGNIFICATS:
Les paraules i els significats són el mateix?
Les paraules i els significats són entitats molt relacionades però
separables/diferenciables. Utilitzem paraules per referir-nos a significats però no
són el mateix.
Shakespeare: “a rose by any other name would smell as sweet”. Amb aquesta frase volia dir que
independentment de la paraula que utilitzem per fer referència a aquesta flor, la flor real olorarà igual. Les
paraules només són fonemes que els humans han inventat per fer referència a qualsevol cosa. Les paraules
fan referència a significats, a coses reals.

Tenim 3 arguments per a separar-les:

1. Traducció: Aquest argument ens parla de les diferències entre llengües. Podem tenir significats sense
paraules o paraules sense significats.
A vegades tenim paraules sense significats. La paraula “thriller” per exemple es anglesa i dona nom amb un
gènere de cine, de pel·lícules però en català/castellà no existeix, no té un significat clar perquè no hi ha un
mot concret en la nostra llengua per fer referència a aquest tipus de gènere en concret.
ROSCH (1972) va fer una recerca antropològica que ens ajuda a entendre millor
aquest argument de traducció. En la llengua Dani que es parlada a Nova Guinea hi
ha només dos paraules per a fer referència als colors: “mola” i “mili” i a la imatge
veiem a quina franja de color estan fent referència quan diuen cada frase. Què
significa això? Aquestes persones només veuen 2 tipus de colors? No. El que sabem
es que la llengua Dani no té suficient vocabulari (paraules) per tants significats.
Veuen tots els colors però no tenen suficients paraules diferents per fer-hi
referència. Els esquimals per exemple tenen 25 paraules per referir-se a les
diferents tonalitats de blanc i nosaltres tot i distingir-les només tenim una paraula per referir-nos al blanc.
Aquest argument de la traducció no només funciona amb la llengua Dani, tenim molts més exemples
relacionats amb el català, el castellà o l’anglès: Una de les majores dificultats amb l’anglès per exemple, es
entendre com utilitzen les preposicions in/on/at perquè cadascuna d’elles significa una cosa diferent mentre
que en català o en castellà sempre utilitzem la mateixa preposició.
A la imatge veiem els exemples de significats sense paraules. Aquestes 3
frases en català són construïdes amb la mateixa paraula per referir-nos a
situacions diferents (utilitzem “en” per fer referència a 3 significats
diferents. Tenim significats sense paraules especifiques) mentre que en
angles tenim una paraula diferent per a cada significat.

2. Projecció imperfecta: en totes les llengües tenim paraules polisèmiques i sinònims.

Es similar a la traducció però amb algunes diferències:
- La projecció perfecta seria quan una paraula té un únic significat.
- En el cas de l’acudit de la imatge veiem que els dos homes estan parlant de dos “banys diferents”.
Tenim una paraula amb diferents significats (Polisèmica). Les paraules polisèmiques no tenen una
projecció perfecta (1 paraula – 1 significat).
- O podem tenir la situació contrària Diferents paraules amb el mateix significat (només 1 significat):
Sinònims.

3. Elasticitat: Aquest argument esta relacionat amb el context.

Com podem saber quin es el significat correcte i específic d’una paraula polisèmica si no tenint en compte el
context? EX: quan diem se me’n va la pinça, no ens referim a que haguem perdut una pinça literalment.
El context: és la clau per entendre un significat específic: Quan hi ha ambigüitat o quan utilitzem paraules
polisèmiques necessitem el context per entendre el significat específic que té en cada situació. Moltes vegades
per poder entendre el que s’està dient necessitem alguna cosa més que les paraules tal que proposa el model
lingüístic.

Així doncs, si les paraules i els significats són entitats diferents podem estudiar-les separadament.
Anem a veure com les paraules i els significats s’organitzen a la nostra ment:

PRIMITIUS LÈXICS:
Com estan organitzades les paraules en la nostra ment? Aquí tenim un exemple per explicar i veure com
funcionen les dues hipòtesis més importants que s’han proposat:
1. Paraules com a primitius lèxics ( 1 paraula = 1 unitat d’informació).
2. Morfemes com a primitius lèxics ( 1 morfema = 1 unitat d’informació).

Les paraules com a primitius lèxics VS Els morfemes com a primitius lèxics:
La primera hipòtesis es que el que guardem a la nostra ment/memòria és una
paraula, que és una unitat d’informació. En la frase que veiem a la imatge
“overcoming públic speaking anxiety” pensem que segons aquesta hipòtesis
s’emmagatzema la paraula “overcoming” completa, la paraula “públic”
completa, la paraula “speaking” completa i la paraula “anxiety” completa.
De forma contrària, segons la hipòtesis dels morfemes com a primitius lèxics, la unitat d’informació més
important que emmagatzemem no són les paraules, sinó els morfemes (la quantitat més petita de lletres que
necessitem per a fer referència a alguna cosa).
En la majoria de llengües distingim entre morfemes arrel (aquells que
agafen el significat bàsic de la paraula. EX: speak en la paraula
speaking.) o morfemes lligats (Que poden combinar-se amb
morfemes arrel. EX: -ing en la paraula speaking). Aquesta 2na hipo.
proposa que el que emmagatzemem a la ment són tots els morfemes,
independentment de si són d’arrel o lligats. Podem veure per
exemple, q en el cas de la frase de la imatge que parlàvem, la paraula
“overcoming” seria emmagatzemada com a over – com – ing.

Comparem les dues hipòtesis (WPL vs MPL):

Depenent de quina hipòtesis prenem coma certa això implica una sèrie de diferències en l’arquitectura de la
nostra ment lèxica:
- Hem de pensar que si emmagatzemem només morfemes necessitem emmagatzemar menys
informació que si hem d’emmagatzemar la paraula sencera. Però, contràriament si prenem com a
certa la hipòtesis de les paraules com a primitius lèxics necessitem més capacitat d’emmagatzematge.
- D’altra banda, si ens fixem en la velocitat de processament, que també es molt important, veiem que
la hipo. De les paraules com a primitius lèxics implica que
la nostra ment es més ràpida que la hipo. De els
morfemes com a primitius lèxics doncs les paraules
impliquen que la paraula completa ha de ser
emmagatzemada i quan hem de recuperar-les només
hem d’activar una sola paraula (menys esforç) mentre
que en el cas dels morfemes la ment ha d’activar-los tots
per formar la paraula i enllaçar-los (més esforç).
Així doncs, depenent de quina de les dues hipòtesis sigui correcta això influirà en l’arquitectura de la ment.
Quina de les dues hipòtesis és correcta doncs?

MACKAY (1978) va fer un experiment que va consistir en:

• Presentar un morfema arrel “servi” i posteriorment demanar
que pensessin amb una paraula amb el morfema arrel “servi”
i només un morfema lligat → servit, servible...?
• I després que pensessin amb una paraula amb morfema arrel
“servi” i dos morfemes lligats → inservible, servicial.

Quina de les dues situacions ha estat més complicada de pensar? Normalment la gent diu que es més
complicat quan hem de buscar dos morfemes lligats enlloc d’un pq necessita més temps i més esforç cognitiu.
Els resultats de MACKAY van dir que efectivament a la gent li costava més troba dos morfemes que un.
Aquestes resultats doncs, quina hipòtesis semblaven confirmar? Si afegeixo més morfemes serà més
complicat pq la ment treballa amb morfemes com a primitius lèxics. Si emmagatzemem la paraula completa
hauria de ser igual de fàcil activar la paraula “servit” que “inservible”. Si el fet d’afegir morfemes complica la
tasca dona suport a aquesta hipòtesis.

SANDRA (1990) I MONSELL (1985) van fer alguna cosa diferent:

Van fer un estudi en q les persones havien de dir el significat i diferenciar si les paraules eren realment paraules
o no. Diferenciaven entre 3 tipus de paraules:
- Paraules simples: morfema arrel i algun morfema lligat. EX: Table.
- Paraules compostes amb significat ocult. EX: Butterfly (té el
significat ocult perquè butter en principi significa mantega, fly
mosca i quan unim les dues paraules estem fent referència a una
papallona, res a veure amb les dues paraules que la componen).
- Paraules compostes amb significat transparent. EX: Buttonhole
(button es botó i hole es forat = forat del botó. El significat es veu
clarament).
En aquesta investigació es presentaven paraules i no paraules i la persona havia de decidir si ho eren o no i es
mesurava el temps de reacció (TR):
• Quins resultats en aquest estudi donarien suport a la hipòtesis de les paraules com a primitius lèxics? Si
aquesta fos la hipo. Correcta el TR en les 3 condicions de paraules hauria de ser el mateix pq no complica
l’esforç el fet de que tinguin més o menys morfemes.
➔ TR = TR = TR
• Quins resultats donarien suport a la hipòtesis dels morfemes com a primitius lèxics? Que els temps de
reacció en les 3 condicions de paraules fossin diferents. Possiblement per les paraules simples tindríem un
TR menor i les compostes major.
I finalment, quins van ser els resultats del seu estudi? Van trobar que era cert que el TR de les paraules
simples era diferent al de les compostes amb significat transparent però que era el mateix que el de les
paraules compostes amb significat ocult. → TR = TR ≠ TR
Avui en dia sabem que ambdues hipòtesis semblen ser certes però generalment
els morfemes com a primitius lèxics sembla ser la millor hipòtesis per pensar
com les paraules estan organitzades a la nostra ment. Tot i així, en cassos
excepcionals com les paraules compostes amb significats ocults a vegades es la
paraula completa la que es emmagatzemada.
TEMA 3: FACTORS QUE INFLUENCIEN L’ORGANITZACIÓ LÈXICA
Els humans tenim emmagatzemades més de 150.000 paraules. Les paraules estan organitzades en la nostra
ment en funció de:
1. La freqüència.
2. Imaginabilitat.
3. Significat.
4. Gramàtica.
5. Fonologia.

1. FREQÜÈNCIA
- Les paraules casa, residencia, casal o habitacle podem fer-les servir per referint-nos a un lloc habitable
però es cert que en la nostra llengua utilitzem més la paraula casa per referir-nos a on vivim que no
pas residència.
- Quan parlem de freqüència ens referim a la freqüència en que una paraula es emprada per referir-nos
a un concepte.

Balota i Chumbley (1984): Primer van fer un experiment amb paraules i no paraules (lletres combinades de
forma que no son una paraula en la nostra llengua). “Poxmi” no existeix en català encara que per la combinació
de lletres podria ser-ho. Les persones havien de dir si els estímuls que veien eren o no una paraula i després
es tenia en compte el temps de reacció (TR), el q tardaven en discriminar si cadascuna d’elles era o no una
paraula.
• El que van veure es que el TR era similar per discriminar
una paraula coneguda, d’una que no, però en canvi, casal,
una paraula existent però poc freqüent costava més de
processar i tenia major temps de reacció. Es tractaria d’una
mena de gradient, quan la paraula es menys freqüent, més
esforç necessita la ment per reconèixer-la i saber si es o no
es una paraula.
El segon experiment va ser una verificació de categories, una
metodologia que implica presentar una frase i preguntar als
participants si la paraula “casa” o “residència” té sentit/encaixa en
aquesta frase i el seu context. Van trobar que la freqüència de les
paraules no influenciava el TR.
Avui en dia, sabem doncs que:
- Les paraules més freqüents són més fàcils d’activar. La organització de les paraules a la ment depèn
en part de la freqüència en que les emprem.
- Però amb processos cognitius complexos la importància de la freqüència decreix.

2. IMAGINABILITAT
Imaginem que dibuixem un llibre, o una pera, o la llibertat, o coneixement... Com ho faríem?
- Quan parlem d’aquest concepte, parlem de si podem imaginar-nos aquest concepte. Normalment els
conceptes concrets (llibre) són més fàcils de representar que els abstractes (llibertat).
L’experiment que va fer Bleasdale (1987) va ser preguntar si la paraula 1 evocava la segona, presentant 3
condicions diferents:
1. Paraula concreta – concreta.
2. Abstracta – Abstracta.
3. Concreta – abstracta.
I van veure que el TR era major quan la primera era concreta i la segona
abstracta. En les altres 2 condicions el TR era més o menys igual.
- Les paraules no només s’organitzen per la seva freqüència sinó per la Imaginabilitat, entesa com
l’habilitat per representar un concepte en la nostra ment.
- Les paraules concretes són més fàcils d’activar.
- I sembla que tenim una organització diferent per les paraules concretes i abstractes.

3. SIGNIFICAT
Direm 3 paraules i hem d’escriure el més ràpid que puguem la primera paraula que ens vingui a la ment quan
les veiem:
- Humit → sec.
- Astut → llest.
- Poma → fruita.
Perquè algunes persones han escrit sec, llest i fruita? Es tracta d’una
associació semàntica.
Les paraules i els significats son coses diferents però estan molt relacionats. Moltes vegades les persones
pensen amb l’antònim, també poden activar significats similars o paraules que pertanyen a la mateixa
categoria (fruita). No em respòs a l’atzar, les paraules que ens han vingut a la ment estaven relacionades
d’alguna manera amb la paraula que ens han dit.

Avui en dia, sabem també que hi ha un altre tipus de associació:

Jenkins (1970) i Palermo (1963) van fer diversos experiments, amb tasques d’associació lliure, per identificar
com el significat era important per a l’organització de les paraules per adults i nens. Els resultats van indicar
que:
• Els significats similars són importants per als adults i per als nens (es
a dir, quan els presentem la paraula poma, tendiran a dir-ne una de
la mateixa categoria).
• En el cas de l’associació de parells són importants tant per adults com
per a nens (si ens diuen la paraula rei, segurament pensarem amb
reina).
• Però en canvi l’associació per categories gramaticals similars es comuna en adults però no en nens (si dic
jugar, puc pensar en guanyar pq s’assemblen gramaticalment, però els nens no tenen el domini suficient
per fer aquest tipus d’associació).

4. CATEGORIA GRAMATICAL
• La categorització de paraules d’acord a la gramàtica es diferent si tenim
paraules directament relacionades amb el significat o no.
• Tenim paraules funcionals, que no tenen un significat relacionat directament
amb la paraula i que ens permeten unir les paraules i crear frases amb significat
(a, bajo, cabe, contra, de, desde...) i paraules de significat que per si soles ens
aporten tot el significat (casa, cotxe, animal, núvol...). EX: vaig a casa (vaig i casa
tenen un significat molt concret i “a” és una paraula funcional, que no té més
significat).
Bradeley et al. (1980) i (1983) en diferents experiments de decisió lèxica, van comparar paraules de significat
i funcionals freqüents i no freqüents:
• Els resultats d’aquest experiment van trobar que quan realitzem l’estudi
amb les paraules de significat les freqüents van ser més fàcils de
processar que les altres.
• Mentre que quan comparem paraules funcionals, ambdues
independentment de la seva freqüència necessitaven el mateix TR, eren
igualment difícils de processar.
Aquesta es una prova de que no totes les paraules són iguals, les que són més fàcils de processar son les que
tenen significat i les funcionals no son tan fàcils de representar.
També tenim evidències neuropsicològiques d’aquest fet: Quan una persona desenvolupa afàsia es comú que
tingui dificultats per organitzar les paraules d’acord a la gramàtica.

5. FONOLOGIA
També sabem que les paraules estan organitzades per la seva fonologia, la info
fonològica associada a la paraula.
Aitchison (1987) ens parla de l’efecte banyera: Avui en dia sabem que l’efecte banyera
significa que normalment quan parlem, la majoria d’errors son realitzats a l’inici o al final
de la paraula. A la part central de la paraula, on es troba el significat normalment, no
acostumem a tenir errors al parlar. Fonèticament aquest efecte significa que quan
parlem realitzem més errors (substitucions fonètiques) al principi i al final de les
paraules i no al centre.
- La informació fonològica es important per organitzar les paraules al cervell.
TEMA 4: MODELS D’ACCÉS LÈXIC
QUAN NECESSITEM LES PARAULES?
Per parlar, per comunicar-nos, per llegir, per escoltar, per escriure...

Quins processos psicològics estan relacionats amb cadascuna d’aquestes activitats que hem mencionat?
• Per llegir → necessitem percepció visual per tal d’introduir l’estímul a la nostra ment i després desxifrar
les paraules. El lèxic a través de la visió.
• Per tal d’escoltar → necessitem percepció auditiva, desxifrem
la info lèxica a través de l’audició.
• Quan parlem → necessitem tenir el lèxic present en la nostra
ment i posteriorment expressar-les verbalment, necessitem
habilitats motores fonològiques, per pronunciar.
• Per escriure → també necessitem tenir el lèxic present en la
nostra ment i a més a més hem de tenir habilitat motora a les
mans per poder escriure.

PRIMER MODEL DE CERCA SERIAL (FOSTER, 1976)

En psicologia tenim bàsicament 2 models que intenten explicar com la nostra ment funciona:
1. Serials: El model serial entén que només podem manejar una informació al mateix moment i que per
tant les processem una darrere l’altra.
2. Paral·lels: El model en paral·lel considera que podem processar diferents estímuls a la vegada.

Comencem per la lectura: aquest model proposa 4 estadis diferents:

1. Transducció (Stage 1): Traslladem la informació escrita en el llibre
o en qualsevol altre lloc (input) en la llengua de la ment.
(Transducció → allò que veiem a través dels ulls, es converteix en
química i electricitat que es el q entén el cervell).
2. Estadi de selecció (Stage 2): Seleccionar en quina carpeta la nostra
ment ha d’anar a buscar la informació. Quan ja tenim totes les
lletres traduïdes al llenguatge de la ment el següent pas es saber a
quina carpeta ha d’anar. Tenim 3 tipus de carpetes diferents:
a. El primer té informació ortogràfica.
b. El segon només informació fonològica de cada paraula.
c. El tercer només informació semantico-sintactica de cada paraula.
Si la info que hem llegit ens ha arribat a través de paraules anirem a buscar a la carpeta ortogràfica.
3. Revisió post accés (Fase 3):
• Buscar la informació dins de la carpeta. Imaginem q en cada sub carpeta tenim una paraula i que en
cada carpeta hi ha una petita descripció del que hi ha dins de cadascuna de les carpetes, segons aquest
model això explicaria pq la ment es tan rapida en trobar la informació.
• Dins de la carpeta orogràfica la ment fa una cerca serial per comprar la primera paraula que tenim a
la representació mental del que estem llegint amb la lletra que esta a la carpeta. Això suposa que en
aquest estadi la ment obre la carpeta que comença per la lletra Ca (perquè ha llegit CASA).
• Quan obrim una subcarpeta de la carpeta ortogràfica aquesta estarà relacionada amb un altra
subcarpeta de la carpeta fonològica i una de la carpeta sintàctico - semàntica. En aquesta etapa tenim
una primera revisió (curta → CA) i posteriorment un altra (CASA). Quan llegim realitzem 3 etapes:
Buscar les primeres lletres de la paraula i si encaixen amb les que apareixen a la versió curta de la
paraula en la subcarpeta. Quan busquem una paraula que significa casa, la primer paraula que estarà
 relacionada amb aquets concepte serà CASA pq es la més freqüent, de manera que en la carpeta
ortogràfica les paraules més freqüents són les que es troben en les primeres posicions.
(En la imatge veiem el que aquest model proposa que hi ha a la nostra memòria. Les carpetes són info que
tenim a la nostra ment i aquest model proposa que la info lèxica s’organitza en 3 tipus de carpetes segons
freqüència).
• La ment ha de comparar constantment el que observem, llegim, diem (captat a través de
processos atencionals) amb la nostra imatge mental. La carpeta ortogràfica conté dos
subcarpetes, la short i la full.
• Comparem les primers paraules q tenim a la ment amb les primeres lletres que veiem a través de
la representació perceptiva-atencional (el que veiem) llavors la ment obre la carpeta per veure la
info completa del que hi ha dins (mira la versió full). Un cop la ment ha decidit que la paraula de
la subcarpeta correspon amb la que hem reconegut a través del procés atencional aquesta
subcarpeta anirà lligada a una carpeta fonològica i a una de significat. Per això el significat ens ve
seguit després de reconèixer la paraula.
En la carpeta fonològica comparem els 3 primers fonemes de la paraula més freqüent amb els 3 primeres
fonemes de la info que tenim a la ment, quan no quadra, passa a comparar els fonemes de la segona paraula
més freqüent i si aquest tampoc encaixa passa a la següent per això es considera un model serial.
Quan volem transformar les paraules que tenim a la ment a l’escriptura o volem parlar, quina carpeta
utilitzarem? Amb quina carpeta començarem?
➔ Començarem per la carpeta semàntica sintàctica pq primer hem de pensar amb el significat abans de
pensar en l’ortografia.

MODEL LOGOGEN (MORTON, 1969; 1979):

Aquest autor va pensar q el que tenim a la ment era alguna cosa com els gens. Va dir que cada paraula seria
com un gen. En el model previ la info esta dins de carpetes i en aquest cas tenim 2 etapes que són pràcticament
les mateixes:
1. En el primer estadi tenim la transducció (arriba input i es transdueix a l’idioma de la ment).
2. En aquest cas no hem de seleccionar carpetes pq no n’hi ha. Tenim logogens que s’activen al mateix
temps que el primer estadi comença a processar la info q s’està introduint a la ment.
• Proposa q si estem llegint, la primera lletra de la paraula casa es la “c”, entra en la ment al lletra “c” i
automàticament tots els logogens que comencen amb la lletra “c” s’activen.
3. En el 3r estadi s’activen totes les lletres que formen els logogens que contenen les mateixes lletres que la
nostra paraula. En el cas de la imatge, en al 3ra lletra carro deixa de concordar amb “casa” i per tant,
aquest logogen ja no s’activarà.
• EX: paraula “habitació”, la escoltem. Totes les paraules que continguin el fonema de la lletra “ha”
s’activaran, tots els altres que no tingui aquest fonema al començament no s’activaran i així anirem
avançant per cadascuna de les lletres de la paraula. En el model Foster, nomes activem una paraula i
quan aquesta no concorda amb la que tenim a la ment hem d’anar a buscar un altra paraula. En canvi
aquets model activa ja d’entrada totes els paraules que
comencen igual. Això diferencia un model serial d’un en
paral·lel.

Quin d’aquest models es més ràpid? El del logogen, es el que millor

simula el que fa la nostra ment alhora d’accedir a les paraules.
TEMA 5: SIGNIFICATS
PRIMITIUS SEMÀNTICS
Característiques = trets = primitius semàntics
Les definicions de la flor poden ser de diferents tipus, en funció de les característiques:
• Micro-estructurals: aspectes físic referents a la estructura.
• Perceptius: relacionats directament amb els nostres sentits. Ens diuen alguna cosa de la que en podem
ser conscients a través dels sentits.
• Funcionals: fan referència a la funció que té l’objecte.
• Social/convencional: quin significat té l’objecte a nivell cultural o social.
Aquest tipus de trets són els que la nostra ment utilitza per retenir informació sobre els objectes.

Quins trets són els bàsics (els mínims) per a definir un concepte i entendre’l?
Hem de tenir teories que tinguin en compte que la ment es molt ràpida en el processament de la informació i
que la memòria té una capacitat limitada:
1. Teoria clàssica dels trets: el primer autor en definir-la va ser Aristòtil, Katz i Fodor (1975), Glass i Holyoak
(1975).
a. Els trets han de ser els necessaris i suficients:
Intentem definir el cercle groc: “A round plane figure whose
boundary (the circumference) consists of points equidistant
from a fixed point (the centre)”. El q Aristòtil i després els
altres autors van proposar es q el q emmagatzemem a la
memòria són els trets mínims que necessitem per a
reconèixer l’objecte, no més dels que calen. Les paraules q
poden utilitzar per definir que es un cercle poden ser
diferents entre les diferents persones però el concepte que
tenim per saber diferenciar si els objectes són o no un cercle,
és el mateix per a tots (Veure si la figura té angles o no en
té).
b. Un altra característica es que cap element que encaixi amb la mateixa definició es millor que l’altre.
Si encaixen en la definició són vàlids igualment.

2. Teoria de la família similar (SFT) Wittgenstein (1953) i Rosch (1975):

Escrivim totes les espècies d’ocells que coneguem:
1. Lloro.
2. Periquito/canari.
3. Estruç.
4. Pingüins.
5. Paloma.
Escrivim tots els trets que defineixen un ocell:
• Ales.
• Pic.
• Vol.
• Plomes/pelatge.
Tots els ocells que hem dit tenen els mateixos trets? No.
La teoria clàssica deia q el q emmagatzemem a la ment es lo mínim per a definir un objecte però que tots els
objectes que encaixen en la definició són igual de vàlids i representables. Però, els pingüins volen? NO. La
teoria clàssica dels tets no es bona, només serveix per definir objectes molt simples i concrets.
➔ Quan volem pensar en com la nostra ment maneja tots els trets veurem que la definició clàssica dels trets
no es correcta.
Tenim 2 tipus de trets:
• De definició: aquells que amb la excepció de molt pocs casos encaixen sempre amb la definició. EX: bec i
ales en els ocells. Tots els ocells tenen bec i ales.
• Característics: No es definitori però es característic. Hi ha un percentatge important dels ocells que tenen
plomes, però no tots. Ens permet distingir entre ocells. Habitualment encaixen.
L’exemple perfecte/òptim no es el mateix per tothom: Es aquell en que quan llegim els trets definitoris i els
característics pensem en primera opció amb l’objecte que volíem descriure. En aquest cas algú podria pensar
en primera instància amb el colom i d’altres amb el lloro.
El cas del lloro es un exemple representatiu, normalment tenen els trets característics i els definitoris però no
són l’objecte que primerament ens ve a la ment quan pensem amb un ocell d’aquestes característiques (EX:
penso primer amb els coloms).
• D’altra banda, tb tenim exemples NO representatius q són aquells q tenen els trets definitoris però no
tenen els característics o la majoria d’ells.
• El cas del kiwi es un exemple estrany pq no compleix els trets característics però tampoc tots els
definitoris.

Com introduïm/integrem nous trets definitoris?

• Imaginem que no sabem que són els avions i que només coneixem que són les coloms i hem entès que
són ocells aquells que tenen les característiques d’aquest. Quan identifiquem l’objecte l’avió, ens ve a la
ment el exemple relacionat (l’ocell) que era l’exemple òptim.
• I quins trets defineixen el exemple òptim? Comparem amb l’avió i veiem que comparteixen ales i que volen
així doncs, podria ser un ocell però l’altra imatge de l’ocell encaixa més. Si hi ha molts trets definitoris que
l’objecte nou no té, no serà introduït a la categoria d’ocells i anirà amb un altra.

MODELS DE SIGNIFICAT
Com estan organitzats els significats?
Model de la xarxa semàntica (SNM: Collins i Quillian; 1969):
Pretén entendre com s’organitzen els trets a la nostra ment. Proposat per aquests psicòlegs deia que
l’organització dels trets i significats es jeràrquica.
• En el nivell 0 de la piràmide tenim els conceptes més concrets i ens els nivells superiors els conceptes més
generals.
Aquesta es una bona manera per explicar com la nostra ment es tant ràpida
per entendre i definir conceptes, perquè no tenim a la ment que el canari
es un animal que té pell, que es pot moure, que te ales... Els conceptes
s’organitzen de forma q tenim info molt especifica a la base i trets més
generals en els nivells més alts. El que estem dient es q per la capacitat
limitada del cervell no es assumible que com a definició de canari tinguem:
es groc, canta, te plomes... i així de cada objecte sinó que es molt més fàcil
tenir nivells.
Tardem el mateix temps en dir que el colom es un ocell o que es un animal?
Quin resultat seria lògic que tinguéssim?
• En principi els primers resultats van dir q es tardava menys en dir q era
un ocell, pq nomes havíem d’anar del nivell 0 al nivell 1, mentre q dir q
era un animal implicava anar fins al nivell 2.
• Però, el que es va trobar quan es va repetir l’experiment per altres autors es que es donava l’efecte
contrari. Era més fàcil accedir a nivells superiors que inferiors i per tant, es tardava menys en saber que
era un animal que dir que era un ocell. Aquesta teoria no pot explicar l’efecte invers d’economia
cognitiva que es donava en moltes mostres.
Aquest model però no pot integrar conceptes abstractes: Per a conceptes concrets i en segons quines mostres
si q prediu la ment humana però hi ha hagut massa experiments que han anat en contra del que proposa la
teoria. Per tant, NO ES UN BON MODEL.

Posteriorment, Collins va pensar en un altre model juntament amb Loftus (1975) que va anomenar:
Model de propagació de l’activació de trets:
• Al llarg de la vida tindrem diferents associacions amb trets i
conceptes i com més llarga es la línia entre els conceptes menor
serà l’associació. (Línia + llarga, - associació)
• En el gràfic de la imatge veiem quina es l’organització d’una
persona exemple. A aquesta persona quan li diguin canari q
pensarà més ràpid en ocell o en volar? En ocell pq els conceptes
estan més aprop. En aquest moment tots els conceptes
relacionats s’activaran.
Com explica aquesta teoria l’efecte d’economia cognitiva? Perquè aquestes persones per la forma en com
han adquirit els seus aprenentatges tenen més aprop aquestes dos conceptes que els altres. Es un model
doncs q té en compte les DDII.

SFA (Semàntic Feature analysis):

Es un mètode q ens ajuda amb persones que han tingut una lesió que ha
afectat a el llenguatge i q serveix per associar paraules. S’està utilitzant en
pacients amb anòmia sobretot.
• Aquest gràfic ens mostra un cas en el q a mesura q s’anaven treballant els
conceptes amb aquesta eina el percentatge de reconeixement d’objectes
anava augmentant.
TEMA 6. POWER PARAULES I SIGNIFICATS
PARAULES I SIGNIFICATS: EVOLUCIÓ
Imaginem que arribem amb una illa, ningú ens coneix i trobem una persona habitant de l’illa que comença a
parlar-nos i no entenem res pq no parla cap de les llengües que coneixem. Veiem un lloro que se’ns apropa
volant i immediatament l’home que hem conegut diu “RIYU!”.
Què serà “riyu” en aquesta situació? LLORO. Perquè temporalment la paraula la pronuncia quan apareix
l’estímul (lloro), la nostra ment farà una associació entre el que ha dit i l’animal que ha aparegut. A vegades
aquestes associacions poden ser errònies i portar-nos a errors però molts cops són correctes. Aquesta es la
forma com considerem que la ment comença a associar paraules amb significats.

Associacions entre paraules i significats:

Tot i així, hi ha altres mecanismes/principis que contribueixen a fer les associacions a nivell cerebral. Aquestes
són els HEURÍSTICS (Clark (1983); Markman i Watchel (1988); Waxman i Gelman (1986)), que molts cops ens
condueixen a la resposta correcta però que d’altres ens porten a error:
1. Principi de referència: diu que quan un objecte apareix i immediatament es diu una paraula, associem
ambdós estímuls. La paraula amb l’objecte nou que ha aparegut i que es present. (EX: RIYU).
2. Principi d’assoliment de l’objecte: el que ens diu es q si hem vist l’objecte, la paraula que estem sentint
esta relacionada amb l’objecte complet no només a una part. (EX: Si apareix el lloro i el veiem
completament i l’home pronuncia Riyu immediatament no pensarem que es refereix a les ales o al bec,
sinó al lloro al complet).
3. Principi d’extensibilitat: proposa com nosaltres podem estendre el significat d’una paraula. EX: estem en
un illa, la persona ens diu riyu quan apareix el lloro però pot referir-se al lloro o a ocell. La nostra ment fa
una associació sobre si la nova paraula es refereix a lloro en concret o a ocells com a espècie més general.
Imaginem que quan a aparegut el lloro l’home ens hagués dit “riyu” i que al següent ocell que aparegui tu
li preguntis “es un riyu?” ens permetrà saber si es refereix al lloro o a ocells en general. Si la nostra ment
dubta entre si es refereix al lloro o a ocells estem aplicant el principi d’extensibilitat. Fins que no tenim
més informació del sistema no podem saber a que es referia riyu exactament.
4. Principi d’assoliment de categoria: diu q totes les representacions del mateix objecte es diran amb la
mateixa paraula. Si veiem un ocell de les mateixes
categories també li direm “riyo”, encara que sigui més
gran o més petit.
5. Principi de la nova paraula de la mateixa categoria:
diu q quan objecte apareix i una nova paraula apareix,
associem el nou objecte amb la nova paraula.
Imaginem que apareix un colom i en aquest moment
l’home diu la paraula “Boir”. Immediatament el que
farem es entendre que la paloma es diu Boir i el lloro
Riyu.
Més o menys aquestes 4 principis expliquen que es el que fa la nostra ment quan una paraula es associada
amb un objecte.

Un altra cosa important es que el CONTEXT ens ajuda a predir/determinar el significat d’una paraula
(Waxman i Gelman (1986):
• Si dic “X poxe to Y” sense entendre q significa “poxe” som capaços d’arribar a la conclusió de que X causa
Y, gracies a la proporció “to”.
• Si dic “X poxe with Y”, pel fet de la preposició “with” ja no entenc
causalitat, sinó que hi ha algun tipus d’associació no causal.
• Si dic “X i Y are poxing”, la preopició i la resta de la frase ens
indiquen associació no causal.
Això ens permet veure la importància del context sintàctic d’aquestes frases per entendre el significat. Una
frase són un conjunt de paraules col·locades en un ordre que facilita entendre el que volem dir. La sintaxis es
molt important pq ajuda la nostra ment a entendre el significat de paraules especifiques. El context sintàctic
ens dona pistes.

PARAULES I SIGNIFICATS: CERVELL

• En aquesta imatge tenim el Model de Wernicke-Geschwind que es el clàssic per estudiar el llenguatge.
Proposa que quan una paraula arriba a la ment l’àrea de wernicke s’activa i escoltem i comprenem la
paraula.
• A nivell cognitiu l’àrea de wernicke passa la info a l’àrea de broca, d’aquí viatja a l’àrea facial de l’escorça
motora, als nervis cranials i parlem.
Fins ara s’havia pensat Wernicke crea la frase i broca l’activa però
no es correcte. Es massa reduccionista pensar que funciona així. I
sabem això perquè els diferents estudis i tests electrofisiologics i
de neuroimatge que s’han utilitzat per estudiar al relació entre
paraules i significats ens diuen que les àrees no estan tan
especialitzades.
Segons aquets model l’àrea de broca no té feina cognitiva a fer en
la construcció de les paraules, nomes motora.

Avui en dia però, sabem que la nostra ment funciona basada en models en xarxa: S’han fet diferents estudis
de decisió lèxica, en els q es presenta una paraula i una pseudoparaula i s’ha de dir si el q presentem es o no
es un paraula.

En aquestes estudis amb electroencefalografia han trobat com s’activa la nostra ment depenent de si sentim
una paraula d’acció o una paraula relacionada visualment:
• Les paraules relacionades amb el moviment a més a més d’activar
Broca i Wernicke activen l’escorça sensoriomotriu
• Les paraules relacionades amb el sistema visual a més a més
d’activar Broca i Wernicke activen el lòbul occipital.

Model en xarxa del cervell (Püllvermuller; 2001):

En aquesta imatge veiem l’omunculus (representació del cos a l’escorça):
Quan sentim una paraula relacionada amb la cama s’activaran tant l’àrea
de broca com la de wernicke però tb la part de l’escorça sensoriomotriu
corresponent a la cama i així igualment amb paraules relacionades amb els
braços o la cara.
➔ Per tant, s’activaran les àrees de broca i wernicke però tb les parts
sensoriomotrius de l’escorça que corresponen a aquestes parts del cos.
El model clàssic té una part de raó però no es cert que només l’àrea de
wernicke es la més determinant.
ERRORS DE LA PARLA (l’hem fet nosaltres, ell no ha fet res a classe)
Els errors de la parla són desviacions involuntàries de l’execució que s’aparten de la intenció fonològica,
gramatical o lèxica del parlant.

Funcionalitat científica:
- Serveix per a estudiar els processos subjacents de la producció del llenguatge.
- Els errors no són aleatoris: sufixes per sufixes, paraules per paraules, etc.

Classificació dels errors:

Unitat afectada per l’error:

Naturalesa de l’error:
TEMA 7: SINTAXIS EN LA PRODUCCIÓ DEL LLENGUATGE
Universals sintàctics o universals gramaticals: En tots els idiomes i llengües del
món existeixen els subjectes i els predicats com a estructures sintàctiques. Els
universals sintàctics fan referència doncs, a aquesta manera de generar les frases
i que es comuna en totes les llengües. Es universal pq es refereix a com combinem
les paraules per expressar-nos i construir les frases.

NOAM CHOMSY (1959)

Era lingüista i va fer una especial aportació en el tema de la sintaxis, en com construïm les frases els humans.
Proposava que aquests universals sintàctics estaven d’alguna manera determinats genèticament i no pq es
trobessin a l’ADN, sinó que existiria algun tipus d’estructura que faria que construíssim les frases d’aquesta
manera.
• Quan construïm les oracions la nostra ment va al “lexicon”(diccionari de les
paraules a la ment) i les agafa de forma desordenada, i es a mesura q es
mouen desde el diccionari al lloc on les hem d’utilitzar es on es construeixen
les oracions. Aquests universals sintàctics fan, que de forma natural, les
paraules del lexicion que hem escollit de forma desorganitzada es vagin
ordenant.
• L’altra manera seria quan nosaltres pensem. El procés de pensament està molt lligat al llenguatge (la
majoria de vegades que pensem, pensem parlant, utilitzant el llenguatge). Lo bo d’aquest proposta es q
des d’un punt de vista lingüístic els universals lingüístics existeixen en totes les llengües i q tenim en comú
tots els humans.

EXEMPLE: “The woman sees man with binoculars”

Nosaltres del lexicon activem les paraules q volem utilitzar, les envia cap a speech i pel
viatge es va muntant i ordenant la frase.

I que passa al cervell?

Segons el model clàssic de GESCHWIND (Wernicke-Lichtheim-Geschwind
model), el lexicon estarà a l’àrea de Wernicke. Planteja q en wernicke anem
extraient les paraules i es comença a muntar el missatge, s’envia la info pel
fascicle arquejat i l’àrea de Broca ho munta i ho transforma en els moviments
de la boca, nomes tindria a veure amb la fonologia.
Però, el model clàssic no es correcte i el de chosmy tampoc! Avui en dia sabem
que el cervell no funciona com sempre ens ha explicat el model clàssic. Es més
complicat que això.

Coneixement actual:
Bokheimer (2002): va fer un metanàlisis on estudiava la implicació de broca en la execució i interpretació del
llenguatge i va dir que:
• (Regió de Broca, no àrea): Quan pensem en Broca, no hauríem de pensar
en l’àrea de broca, sinó en la regió (un àrea es una gran quantitat de
cervell especialitzada en un procés i en canvi, una regió seria una zona
del cervell dins de la qual hi ha subdivisions que són les àrees). Una regió
seria el sumatori d’àrees i tindria una funció més general). De tal manera
que ja van identificar que la regió de Broca tindria aquestes 3 àrees:
1. Pars Opercularis (BA 44) → especialitzada en informació fonològica
2. Pars Tringularis (BA 45) →especialitzada en informació sintàctica
 3. Pars Orbitalis (BA 47) → especialitzada en informació semàntica (significat)
(I cadascuna d’elles s’activa en Broca quan utilitzem determinada informació).
Seguint aquest fil també s’ha proposat que el model de CHOMSKY realment tampoc pot ser correcte.

Hi ha moltes teories intenten explicar com el nostre cervell va construint les frases:
MODEL MUCK, Hagoort, 2005 (memory, unification, control):
Com veurem són 3 processos bàsics i el que proposa no es únicament quin es
el procés per anar construint les frases sinó quina es la unitat d’informació que
tenim emmagatzemada a la nostra ment (morfemes paraules, significats..?).
1. Memòria.
2. Unificació.
3. Control.
Proposa que cada paraula té 3 elements importants per després poder anar formant les frases i que tindríem
a la MLT (MLP).
Tenim 3 nivells:
- Diem que el node arrel seria la part de la frase on ha d’anar aquesta paraula.
- El node funcional vindria a ser una nomenclatura per utilitzar conceptes més lingüistes.
- El node d’unió implica els possibles llocs on cada paraula pot anar unida.
EXEMPLE:

Quina es la part més important d’una frase? La paraula nuclear en activar-se serà el verb.
• El que proposa aquest autor en el seu model es que la creació de les
farses, tenint en compte el verb, es un procés que va implicant una
selecció de les paraules, un muntatge i al mateix temps el nostre cervell
va avaluant si el procés s’està fent correctament. I es el que anomenem
online comprenhension (comprensió online).
• El nostre sistema valora constantment si l’oració que esta muntant
evoluciona correctament. Aquest procés d’unificació es fa en la
memòria de treball (working memory). Dos magatzems importants
seran la MLT i la MCT. Un cop agafades les paraules del lexicón en el MLT s’enviarà a la memòria de treball
a muntar-la.

La unificació implica agafar la paraula de la MLT (EX: “the”). La fase de

control esta molt relacionada amb la comprensió online (Això q he fet està
bé? Si sí continuo). La primera paraula estarà bé perquè es la primera.
La següent seran “woman”, l’agafarà del lexicon i pensarà on la podem
posar, serà fàcil pq només hi ha 2 paraules però ja ens permet veure com
funciona la cosa. Aquestes només es podran unir si el node arrel de la
paraula “the” coincideix amb el node d’unió de la paraula nova “woman”.
(node arrel de la primera paraula i node unió de la segona han de
coincidir, el de dalt i el de baix).

Com que sabem q la regla es q el node arrel i el d’unió han de coincidir,

si coincideixen anem bé. Després agafem la paraula “sees” i veiem les
opcions que té per col·locar-lo. El verb “sees” es pot unir pq l’arrel
encaixa amb el node d’unió. La frase es va muntant a mesura que anem
requerint les paraules encara que tot plegat sigui qüestió de milisegons.
Això explica que a vegades el sistema cometi errors pq la fase de control
no ha funcionat.

De moment estem construint una frase que es fàcil, però en farses més
complexes ens adonem de q el procés psicològic que hi ha al darrere
implica un control correcte per construir la frase desitjada. El procés de
control en afegir “with” veu que hi ha múltiples llocs on el pot col·locar.

Que fa en aquesta situació?

➔ Utilitza un procés d’inhibició lateral, elimina les possibles opcions errònies
i quan aquestes han estat descartades i només en queda una aquesta serà
la opció més probable. Finalment “binoculars” s’uneix al final pq només hi
ha un node NP lliure.

EL PROCÉS SEMPRE IMPLICA 3 PASSOS: MEMORIA, UNIFICACIÓ I CONTROL:

• Memòria: anar a buscar les paraules a la MLT.
• Unificació i control: a la memòria de treball (WM).
Bases biològiques del model MUC Hagoort (2005): proposa quines són les parts del cervell que farien cada
funció:
• Escorça temporal (El que clàssicament es diu Wernicke): procés de memòria
• Gir frontal inferior: procés d’unificació
• Escorça prefrontal dorsolateral: procés de control. Es on es
trobarien les Funcions executives (les + fredes): processos
cognitius que ens permeten planificar, controlar, activar els
mecanismes necessaris per fer determinades accions. Controlen
q el cervell faci les coses de la forma més òptima possible.

XIANG et al., (2010)

Actualment hi ha investigacions que demostren quines són les rutes
d’activació i coordinació de diferents regions cerebrals i que lliga amb el
que hem explicat de la regió de Broca. Avui en dia sabem que es cert que
Broca té aquestes àrees especialitzades i que això no es només una
característica de Broca.
• Cadascuna d’aquestes regions tindrà subàrees depenent de quin tipus
es la info que rebo. Ens venen a indicar que tot el procés, tal i com
 funciona el cervell, es molt més complex del que hem pogut veure. De tal manera que, totes les regions
del cervell que es dediquen al llenguatge tenen subespecialitzacions i q com passa amb molts altres
processos, el nostre cervell no treballa en sèrie sinó en xarxa. (Segurament es cert que la informació
comença en algun lloc però es tot molt més en paral·lel del que fins ara sabíem).
➔ Per construir una oració, el nostre cervell no només té en compte la info sintàctica sinó també la semàntica
i fonològica.
➔ No té perquè haver-hi exactament un correlat fisiològic que encaixa a la perfecció amb com creiem que
funciona la ment.
TEMA 8: LA SINTAXI EN EL PROCESSAMENT DE FRASES
Anem a veure com la nostra ment i el nostre cervell processen la informació sintàctica per entendre el missatge
d’una frase.
QUINA ÉS LA FUNCIÓ DE LA SINTAXI (A NIVELL LINGÜÍSTIC)?
La sintaxi ens ajuda a la predicció del significat:
Fixant-nos en l’exemple de les oracions de la imatge pensem una paraula que
pogués encaixar en l’espai en blanc:
- The big man wanted food.
- Harry Potter is the best magician.
Amb una mica de vista podríem haver endevinat les paraules que anàvem a posar en aquestes espais. Perquè?
Perquè en el cas de la primera oració, per exemple, segur que totes les paraules que hem pensat eren noms o
en el cas de la segona eren verbs.
La informació sintàctica ajuda a la nostre ment a seleccionar el tipus de paraula concreta que ha d’anar en
l’oració. Diem que el lexicon (diccionari mental) el tindríem organitzat en base a la categoria gramatical.
Podríem dir q tenim tots els verbs organitzats en un espècie de capítol, en tindríem un altre amb tots els noms,
amb tots els articles. De tal manera que com que la nostra ment ha analitzat que les paraules que feien falta
en els espais eren un nom i un verb ha obert els capítols corresponents i ha buscat allí la informació.
- Es per aquest motiu que la sintaxi es un element molt important i útil per ajudar al nostre sistema a
identificar quina es la paraula que ha d’emprar i quin es probablement el significat.

Una falta d’estructura sintàctica impedeix la comprensió lingüística (del significat):

Com ja sabem un dels símptomes per diagnosticar l’afàsia que es més evident i important es l’agramatisme.
Es quan una persona pot dir paraules i fins i tot dir-les adequadament a nivell fonològic però no té la capacitat
de posar-les totes en l’ordre correcte segons la sintaxis correcta. De manera que es una prova més a nivell
neuropsicològic que quan una persona té regions del cervell lligades al llenguatge que no funcionen
adequadament no pot articular bé la parla (la parla no es únicament dir paraules q tenen sentit sinó posar-les
correctament).
Conclusió → El processament sintàctic és essencial per entendre els significats. La funció principal es ajudar al
sistema a escollir els significats i per tant, donar una lògica en base a els normes sintàctiques per organitzar
els significats i posar-los en ordre de forma que siguin comprensibles.

SINTAXIS I SIGNIFICAT
Són 2 conceptes que estan molt relacionats però la sintaxis només es al cap i a al fi l’ordre en el que es
col·loquen les paraules per construir una oració. I el significat es allò al que fa referència una paraula en el
món real. Aquí es on entra el document que vam llegir l’altre dia del CV sobre el processament en serie VS en
paral·lel., els 2 models que competeixen entre si en la psicologia cognitiva.

Model de processament serial:

Plantegen que la nostra ment quan processa una frase ho fa per parts, un procés després de l’altre.
Si tenim en compte la oració següent: “to take a train, Fidel drove in a very dangerously”. En quantes parts
podríem dividir aquesta frase? Diferents sintagmes? Podríem separar-ho en:
- To take a trai, (el que va abans de la coma).
- Fidel Drove in a very dangerously.
Tindríem el que s’anomena 2 clàusules que en psicolingüística es com s’anomena a les diferents parts de
l’oració que poden tenir un sentit unitari, concret (no es tracta tant de sintagmes. En aquest cas com que
tenim 2 verbs podríem diferenciar aquestes dues clàusules en les q el verb seria la part central).
GARRET et al., (1966)
Per tal de fer un primer experiment per comprovar si el processament de
la info lingüística era en serie o en paral·lel va elaborar el procediment
CLICK: consistia en gravar la frase posant un soroll de click en meitat de
diferents parts de la frase.
• En la condició 1 anava entre take i the .
• En la condició 2 després de la coma entre traint i Fidel.
• En la condició 3 entre very i dangerously.
Si el processament de la info es serial (hem de fer primer una cosa, s’acaba i després en comencem un altra),
en quina condició creiem que la gent escoltava més el CLICK? A la 2. Pq el click estava entre dues clàusules. El
nostre sistema esta tant pendent de processar tota la info semàntica i sintàctica que en la condició 1 pot ser
q no sentim el click pq estem processant la info de la frase.

Model de processament interactiu (Paral·lel):

GROSJEAN (1980): procediment d’activació
Aquest autor va idear un altre procediment per veure si realment hi havia un processament amb sèrie o no.
En aquest cas el que feia era preparar diferents condicions en les quals se’ls presentava un interval variable
de milisegons inicials d’un paraula.
De tal manera que, imaginem q la paraula “dangeurous” costa de
dir 500 milisegons i es presentaven fragments de 50, 100 i 200 ms.
Si el processament en serie ens diu que anem per passos i que fins
que no fem una cosa no podem passar a la següent, Podríem
reconèixer la paraula sentint només els primers milisegons i no la
paraula completa? No podríem segons aquest model. D’altra
banda si fos en paral·lel seria més fàcil reconèixer-les.
- La conclusió de l’experiment va ser que només presentats 175/200 milisegons som capaços
d’identificar les paraules.
- Si presentem els 300 primers milisegons fora de context sintàctic la podríem identificar. La sintaxi, el
context sintàctic, fa que encara sigui més fàcil i necessitem menys temps de presentació per saber el
significat de la paraula que vindrà.
Tenim diversos resultats que plantejen doncs, q el processament de la informació seria en paral·lel (tb en
tenim d’altres q recolzen el processament en sèrie). Així doncs, amb que ens quedem? Al final el que van fer
els investigadors des de l’àmbit neurocientific va ser agafar aquestes dues teories (sèrie i paral·lel) i veure com
funcionava la ment (Pulvermüller, 2009).
Les primeres investigacions es van traduir, en un moment donat, en veure com serien aquests 2 processos al
cervell. Gracies a d’altres dades d’investigació va sorgir la teoria de que el cervell processa la info lingüística
de forma paral·lela o quasi paral·lela. Es fan moltes coses en un període molt curt de temps (no del tot en
paral·lel) i a partir dels 300ms es feia un anàlisi en paral·lel d’info sintàctica, semàntica, lèxica...
En aquesta imatge tractem de simbolitzar les dues teories q venen de les investigacions anteriors que són
competidores alhora d’explicar com funciona la nostra ment →

Models neurals del processament sintàctic:

La major part d’investigacions s’han fet amb potencials evocats (permeten enregistrar la resposta de diferents
regions del cervell quan es presenta un estímul): plantejen que quan es presenta una frase, haurem de dir si
es correcta o no i nosaltres a través de l’encefalograma enregistrem el moment en q es presenta la frase i els
ms que hi ha mentre es processa. Quan hi ha una diferencia molt gran entre la línia de punts i la solida en el
gràfic interpretem que s’està produint un processament de la informació.
EX:
“the fish lives in the sea” → és correcta
“the fish mouth in the sea” → violació sintàctica, frase mal construïda.
“the fish jacket in the sea” → violació sintàctica
Aquí el que tenim es la gràfica de P600, veiem que en aquell punt es
marca q hi ha una deferència important entre la línia solida i la de punts
la qual cosa ens indica que hi ha un processament. El numero ens indica
el numero, el temps. Sembla que quan presentem una frase, al ms 150
hi ha un processament de la sintaxis i al 600 també.
Quan comparem dues farses una correcta i incorrecta amb la diferencia
de “sea” o “jaquet” veiem els gràfics: Es troba sobretot una diferència
en N400 la qual cosa ens indica q als 400ms d’haver presentat una frase
el nostre cervell fa el processament semàntic de la informació. Els
estudis de potencials evocats clàssics indicarien que al ms 250 de quan
es presenta la frase es fa un processament sintàctic, al 400 semàntic i al
600 un altre sintàctic. Aquestes dades doncs, quin dels 2 models
confirma? (processament en serie o en paral·lel?)
- Serial, primer una cosa, després l’altra... això ens indicaria que els processament es serial.

Near-simultaneous early brain reflection:

Pulvermüller et al.,(2009) ens explica que s’han fet investigacions molt concretes amb una tecnologia molt
innovadors similars als potencials evocats però q ens permeten fixar-nos en els milisegons concrets. De tal
manera que s’ha trobat que quan presentem una frase entre el ms 0 i el 300, al 136 es processa la info lèxica
de les paraules, al 140 es processa la info fonologia, al ms 143 es fa un anàlisi semàntic, als 150 ms
processament semàntic, després un altra vegada lèxic, semàntic, sintàctic... entre el 100 i el 200 en diferents
milisegons específics hi ha processament de tot.
De tal manera que tot posat en comú, avui en dia es considera, com sol passar amb moltes teories, que
realment els dos models tenen raó però en diferents models
temporals. Sembla que al principi hi ha un processament quasi
simultani que es tan ràpid que es considera paral·lel, entre el
milisegon 100 i el 300 seria processament quasi simultani (quasi
paral·lel) però a partir del ms 300 la info viatja a altres regions que
fan q hi hagi un processament en serie molt marcat. A partir del ms
600 es torna a analitzar sintàcticament tota la frase. En els primers
ms el cervell analitza molt ràpid tot la info però després per poder
assimilar bé les coses fa un anàlisi amb profunditat de la semàntica
i de la sintaxis.
➔ Completament en serie a partir del ms 400.
➔ Entre 0 i 300 en paral·lel.
TEMA 9: EL DISCURS I EL TEXT
Comencem per definir quina diferència hi ha entre discurs i text, i es que bàsicament no n’hi ha cap. El discurs
és un text parlat. El discurs serien un conjunt de frases unides per un ordre per explicar un fet o una història.
Anem a veure a nivell de psicolingüística que es el que s’han investigat els últims anys sobre com fem els
humans per executar el discurs.

ELEMENTS BÀSICS DEL DISCURS

Els elements bàsics dels discurs serien 5 i es classificarien en dos grans
estructures:
- Microestructura: té a veure amb com anem emprant les frases, com
les anem col·locant i ordenant pq el discurs es pugui entendre.
- Macroestructura: els factors macroestructurals tenen a veure amb
com la ment es posiciona davant de qualsevol text o discurs. No es
refereix tant a com anem lligant cada frase sinó a com la nostra ment
li dona forma.

LES PROPOSICIONS
Dinàmica 1a: “llegiu el text següent”
DEF de proposició (Perfetti & Britt): seria la mínima
unitat d’informació que utilitzem els parlants, que
relaciona diferents conceptes entre si, i que les
persones que escolten entenen fent un anàlisi de la
oració.
Podríem dir que una proposició es equivalent a una
frase.
Exemple de proposició: No equival exactament que
una frase sigui una preposició, hi ha oracions que poden
tenir més d’una proposició. En aquest cas per exemple,
hi ha dues proposicions, dues unitats d’info que
nosaltres volem fer arribar al receptor:
1. Que hem arribat ( arrive → i, there)
2. La hora a la que hem arribat (Hour → 9.45 aprox.)
Són dues infós diferents i són les més importants de l’oració marcada. Si he arribat i amb quina hora ho he fet.

Característiques de les proposicions:

Dinàmica 1b: Escriu a sota tot el que recordis del text anteriors
• 9.45h.
• Investigació.
• Policia.
El 80% de les vegades recordem les proposicions que nosaltres hem comprés, la informació que no hem entès
no la podem transmetre. I quan la comprenem, les paraules no se’ns queden a la memòria tal qual estaven
escrites sinó que se’ns queda la unitat d’informació, el q es volia dir. I després ho repliquem amb les nostres
pròpies paraules. El que fa la nostra memòria es emmagatzemar no només la untat d’info sinó l’ordre en el
que es va donant pq sabem, a nivell narratiu, com s’han d’explicar les coses pq es puguin entendre.
Com a resum → les proposicions serien la unitat d’informació bàsica que volem dir utilitzant paraules i frases
i que estan posades en un ordre determinat per conformar el discurs. La idea es fer una ansis de les oracions
que anem fent i anar extraient quan es la unitat d’info bàsica que es el q es queda a la memòria i no tant les
paraules especifiques. D’aquesta manera, quan nosaltres hem de replicar el discurs ho posem tot en el mateix
ordre però canviant aquestes paraules per les nostres pròpies.

Dinàmica 2a:
Quin dels dos textos és més clar? El de la dreta, número 2.
I quina es la diferència? Que el primer text es una sola oració amb moltes
preposicions subordinades mentre que el segon, presenta més pauses i
separacions. Si entenem una frase com aquell conjunt de paraules que
van des d’un inici fins un punt i seguit, independentment de les comes
que hi hagi, tenim una gran frase. Mentre que en el 2n text hi ha més
d’una oració, pq tenim més pauses i separacions.
De fet, avui en dia es sap que cada vegada que subordinem una informació (que posem un “que”, un “com”...)
reduïm un 30% la probabilitat d’entendre el text i per tant, de recordar-lo adequadament. Es per això q es
recomana en molts àmbits, sobretot acadèmic, que si volem transmetre bé la informació es molt millor no
utilitzar oracions subordinades (el millor seria una proposició = una oració).

Dinàmica 2b: Recordeu el text de la primera dinàmica? Expliqueu que va passar.

Normalment quan fem aquest tipus de proves (recordar una cosa de fa molta estona), de més a llarg termini,
degut a la capacitat limitada de la memòria, acabem reduint el que recordem a la frase que ha estat més
significativa per a nosaltres, més important (la importància es una cosa subjectiva).
Les macroproposicions serien aquelles proposicions que per a la
nostra ment són el més important. Es per això, que la
macroproposició es genera analitzant el text complet i deduint el
significat comú de totes les oracions. Totes les oracions estan
destinades a explicar-nos una cosa en concret q es pot dir en una
única frase.

LA COHESIÓ
Com hem vist, les proposicions són frases o parts de frases que tenen unitats d’info però, normalment, quan
parlem no es troben soles sense cap tipus de cohesió. Així doncs, es important q tinguem en compte que la
cohesió són: les relacions de significat que hi ha dins d’un text i que el defineixen com a tal (Halliday & Hasan,
1976).

Exemple de cohesió:
En el text “9:45del matí” i després “en aquell moment” fan referència al
mateix. Com que la info de les 9:45 ja s’ha donat no cal repetir
exactament les mateixes paraules, sinó que podem utilitzar d’altres
paraules que cohesionen el text i lliguen una part del text amb un altra
per ajudar al receptor a entendre,
En el discurs, per tant, no són únicament importants les frases que anem dient i en quin ordre sinó anar
intercalant de forma natural maneres de cohesió que ajuden a generar la macroproposició que hem anomenat
abans i que ajuden a aportar sentit complet.

Tenim dos tipus bàsics de cohesió:

• Catàfora: són paraules que s’empren per fer referència a coses que
vindran després en el text.
• Anàfora: són paraules que s’utilitzen en un moment fonat però que fan
referència a elements que han aparegut abans.
Exemples d’anàfores i catàfores:

LES INFERÈNCIES:
Les inferències són deduccions o assumpcions que estan basades en la evidència que ens aporta el text i que
normalment estan derivades del coneixement pre-existent que té la persona (Berko & Bernstein, 1999).
- És important diferenciar bé que són les inferències, els esquemes i els guions. Tots tenen en comú que
es basen en coneixements previs (c.p). Les inferències son deduccions de les proposicions i per això
les veiem com a elements de la microestructura, perquè fan referència a com nosaltres entenem que
funciona el món i com en base a l’enteniment del món apliquem els c.p per entendre les oracions i el
que volen dir.
Exemple inferència: Si ens llegim el text de nou, qui podem dir
que va decidir trucar a la policia estatal? Molts direm que es
el Sargent però no acaba de quedar clar. Dins dels nostres c.p
tenim al cap la idea de q habitualment la policia funciona
d’una forma jerarquia així doncs haurà estat el sergent el q ha
pres la decisió. Fem una inferència encara que no ens ho hagin
dit en base als nostres c.p de la realitat.
- En una narració escrita les coses que tothom entén com són o com funcionen no cal que les
expliquem.
- Les inferències són un dels errors més grans que trobem en la comunicació humana i una de les fonts
principals dels errors comunicatius.
- Les inferències com hem dit son interpretacions que nosaltres fem de frases específiques.

Els altres dos elements importants dels discurs són els esquemes i els guions, són elements de
macroestructura:
ELS ESQUEMES:
Dinàmica 1b: Escriviu a sota el que recordeu de la “guerra dels
esprits”
Aquest text fou utilitzat per Bartlett (1932) per fer un dels primers
estudis per demostrar la existència dels esquemes:
Al passar aquest mateix text en mostres de diferents ètnies va veure
que quan se’ls demanava que recordessin el text els occidentals
utilitzaven terminologia més occidental.
Exemple: persones d’ascendència africana empraven una terminologia més oriental. Pq el text té
determinades infós que fan que quan escoltem el text l’interpretem en base als nostres esquemes, a com
funciona la realitat per nosaltres.
Definició: Els esquemes són l’expectativa general de com serà la realitat que ens serveix per interpretar un
discurs i donar-li forma en la memòria. Per poder fer les inferències a novell microestructura necessitem
activar els esquemes de com funciona la realitat. Quan interpretem un text parlat o escrit, anem activant els
esquemes de com funciona la nostra realitat.
Exemple:
Nosaltres hem activat l’esquema de com funciona la policia i hem
fet la inferència de que hauria estat el sergent qui hauria fet la
trucada.
- Per fer inferències necessitem els esquemes.

Característiques dels esquemes:

1. Estan basats en la nostra experiència
2. Són flexibles: a mesura que anem tenint experiències al llarg d ela vida els esquemes es van
configurant. Tenen a veure, en certa mesura, amb la nostra personalitat. (EX: una persona amb un alt
neuroticisme tendeix a tenir esquemes més negatius del que suposa el món i són aquestes els que
aplica per interpretar-lo).

Teràpia basada en esquemes:

• Hi ha un tipus d’abordatge terapèutic que s’anomena teràpia basada en els esquemes. Aquesta tracta de
fer que la persona reflexioni sobre els seus esquemes de la vida, sobre com l’entén pq moltes vegades el
problema que tenim es q la nostra comprensió de com funciona la vida es diferent de com funciona en
realitat.
• En aquesta teràpia els esquemes es refereixen a esquemes maladaptatius que són patrons emocionals i
cognitius d’autoderrota establerts des de la infància i repetits al llarg de la vida. Aquestes esquemes
negatius poden derivar de memòries emocionals passades de tragèdies, pors, abusos, abandonament o
falta d’afecte.
• Es un tipus de teràpia que esta demostrant la seva eficàcia per tractar trastorns de personalitat. Com
sabem els trastorns de personalitat són els més difícils d’abordar pq no són una qüestió d’estat actual.

ELS GUIONS:
Definició: Són expectatives específiques de com serà la realitat que ens serveix per interpretar un discurs i
donar-li forma en la memòria.
Podríem dir que tenim una gradació entre el que es una inferència, un esquema i un guió. L’esquema es la
interpretació més general que hi ha, el guió es una interpretació de com s’estructura aquesta realitat i la
inferència es a interpretació que anem fent frase per frase. El esquema es en general com funciona i el guió
ho hem d’entendre com l’índex quan estem escrivint alguna cosa.

Exemple:
En el text del policia primer arriben els policies, informen, el sergent
decideix i busquen evidències. El guió serien com es seqüencien les
accions.

Característiques:
- Es basen en la nostra experiència, igual que els esquemes i per tant, es poden modificar.
- Són més rígids que els esquemes.
- Normalment fan referència a concatenació de fets, com s’estructuren els fets els uns darrere els
altres.
Com que tenen a veure més amb la execució que amb la cognició els guions són més rígids. EX: seria com una
recepta de cuina. Normalment fem les coses amb el mateix ordre per això són més difícils de modificar i més
rígids.
➢ El guió en part forma part de l’esquema i la inferència diguem que seria cada pas de la recepta!
TEMA 10: EL DISCURS COM A CONTEXT
El discurs no es queda únicament amb el que vam veure en el tema anterior sinó que hi ha elements
contextuals que s’han de tenir en compte la comprensió humana i com generem el discurs.

DISCURS COM A CONTEXT

1. Parlem primer DE LA COMPRENSIÓ:
Realment perquè pugui deixar una petjada a la memòria qualsevol text l’hem de comprendre sinó ho fem no
serem capaços de retenir-ho. Però, la majoria de les vegades, per comprendre un text no són només les
paraules i els esquemes que activem sinó molta altra informació contextual que s’ha de tenir en compte.

2. NORMES IMPLÍCITES:
Com a informació contextual s’han identificat unes regles implícites i que totes les persones interpretem que
es donen quan parlem.
RICE (1975): va proposar quines eren les regles implícites de la parla que nosaltres utilitzem i que en principi
maximitzen la eficàcia de la comprensió de la parla. Tenim les màximes de:
- Màxima de qualitat: els parlants sempre diuen la veritat tal i com la saben o, si tenen dubtes,
reconeixen els seus dubtes sobre el que s’explica. Nosaltres inferim que les persones diuen les coses
tal i com ells les entenen.
- Màxima de mode: els parlants s’esforcen per ser clars i inequívocs, no desordenats i desorganitzats.
Les persones diuen les coses de manera no ambigua i clara i això implica com posem les paraules dins
d’una fase i com muntem les frases dins d’un discurs. No parlem a l’atzar.
- Màxima de quantitat: Els parlants diuen tot allò que es necessari però res més. Les persones utilitzen
les mínimes paraules necessàries per que s’entengui el seu discurs.
- Màxima de ratio (de raó): els parlants es limiten al que es rellevant. De tot el que volem explicar
explicarem les proposicions que considerem les importants, la macroproposició.

3. AMBIGÜITAT:
A vegades els humans utilitzem l’ambigüitat per comunicar-nos.

Quan en una situació hi ha ambigüitat, utilitzem el context:

Que hem interpretat en el text de dalt? Que parlava de nenes
robustes o dels vaixells de Cristòbal colon? Ara tornem a llegir el
text tenint en compte que realment parla de la historia de Cristòbal
colom. Pq ara hem trobat sentit a totes les frases? Probablement
quan l’hem llegit per primer cop hi havia moltes ambigüitats i per
tant, hem anat interpretant cada oració de forma literal.
Per poder interpretar que quan diu “les 3 germanes robustes” no parla de les nenes sinó de els caravel·les
hem de fer una interpretació figurada.
➢ L’ambigüitat s’interpreta d’una manera o d’un altra depenent de la info prèvia que tenim sobre el text.
quan no troba una interpretació clara, interpreta literalment i quan amb aquestes no se’n surt pq no
troba el sentit comença a fer interpretacions figurades.
➢ La interpretació de cada frase depèn del context cognitiu. En el moment en que ens diuen de que va
el text ho interpretem diferent. Necessitem un context cognitiu en la ment.

4. METÀFORES (formen part de l’ambigüitat):

Són una forma indirecta de fer referència amb un concepte (llenguatge figuratiu). EX: la imatge que veiem.
Avui en dia tenim una hipòtesis per interpretar com s’ho menta la ment per fer la interpretació metafòrica
(figurativa) del text que estem processant:
Graded Salience Hypotesis (hipòtesis graduada destacada) (Giora, 2002): proposa que el nostre sistema
analitza el component que considera que es més important i depèn del punt en el qual estigui fa un tipus
d’anàlisi o un altre:
• Quan nosaltres interpretem que hi ha un significat literal
fem un anàlisi literal del significat.
• Quan ens trobem amb metàfores quotidianes (que utilitzem
molt sovint) el nostre sistema segons la hipòtesis fa un
anàlisi figuratiu del significat (ja sabem que no hem de
prendre aquelles paraules de forma literal).
• I quan s’activen metàfores noves (i no sabem si realment
hem d’emprar l’anàlisi literal o el figuratiu), el nostre sistema fa primer un anàlisi literal i després, quan
veu q el que ha interpretat no té sentit o no quadra amb el context cognitiu o real fa un anàlisi figuratiu
de les paraules.
Aquest fet, s’ha demostrat inclús a nivell cerebral. Aquestes imatges de RMI funcional ens ensenyen els dos
hemisferis i l’activació quan el nostre cervell ha d’interpretar metàfores convencionals contra metàfores noves
i quan fem una interpretació literal (Mashal et al,. (2005):
- En les interpretacions literals s’activen els dos
hemisferis del cervell però sobretot regions més de
l’esquerre, Broca i Wernicke.
- En les interpretacions de metàfores convencionals i
noves veiem que les metàfores convencionals
prepondera l’hemisferi esquerre i en les noves
prepondera l’hemisferi dret.

Metàfores al cervell: els dos hemisferis són activats en el processament del significat.
• Hemisferi esquerre: centrat en una petita part de significats estretament associats.
➢ Conceptes més concrets
• Hemisferi dret: més divers, diferent, associacions inusuals.
➢ Conceptes més abstractes

5. IRONIA:
Definició: La ironia consisteix en dir el contrari del que es vol dir, intencionadament. Si amb aquesta ironia se
li afegeix una certa actitud de mofa tindrem el sarcasme però no sempre la ironia té per que ser sarcàstica.

La ironia al cervell (Eviatar et al., 2006): utilitzant RMIf van veure que
passava quan les persones havien d’interpretar informació literal,
metàfores i ironia. I com veiem, el que van trobar es que bàsicament
activem les mateixes regions del cervell, sobretot si comparem la ironia
amb la metàfora. Això ens ve a dir, que per la nostre cervell la ironia i al
metàfora són més o menys el mateix, depenent de la intenció que
nosaltres li donem a al info figurativa que acaba d’entrar entendrem q al
info es irònica o que es simplement una metàfora.
6. ACTES DE LA PARLA /PROSÒDIA:
Definició prosòdia: és el conjunt de fenòmens fònics que abasten més
d’un fonema o segment: entonació, accentuació, ritme, velocitat de la
parla, etc. dialectal.
Els actes de la parla, la prosòdia es com nosaltres utilitzem el llenguatge
moltes vegades per fer referència a alguna cosa directa (evident) o
indirecta (utilitzar les paraules per dir una cosa de forma indirecta.
Donant per fet que l’altre activa el mateix esquema que nosaltres).
Exemple: quan li pregunta “Saps on hi ha una panaderia?” la dona no espera que li digui sí i ja, espera que si
té la info li doni tota.
• Acte directe de la parla:
➢ Quan la dona li demana un cigarret
• Acte indirecte de la parla:
➢ Quan la dona diu “Tens un cigarret?”. Es una manera indirecta de demanar un cigarret.

Avui en dia sabem que la interpretació de la prosòdia depèn de 4 factors bàsics:

1. Tipus de frase (paraules) utilitzada per executar el discurs. Hi ha paraules q fan que activem l’acte
indirecte.
2. El entorn físic en el que succeeix.
3. Les accions desenvolupades pel parlant.
4. Les inferències fetes pel receptor. I per tant, dels esquemes d’aquesta persona que escolta.

GENERES
Són formes que tenim d’explicar les coses. Quan tenim un discurs depenent de si ens posicionem en un gènere
o en un altre la forma de posicionar i estructurar les frases anirà canviant.
Tenim 3 generes principals:
1. Narratiu:
➢ Té com a objectiu entretenir.
➢ Té un principi, un nus i un desenllaç. (Narratiu i Expositori sovint es confonen)
2. Expositori:
➢ Té com a objectiu informar.
➢ No té ordre, només posar la info de forma clara.
3. Humor:
➢ Té com a objectiu fer riure a la gent.
➢ Pot tenir claus diferents.

Narratiu VS expositiu en l’aprenentatge:

A nivell d’aprenentatge sobretot, hi ha hagut un gran debat sobre si es millor el mètode narratiu o expositiu
per fer arribar contingut. La conclusió es que depén!

Wolfe & Mienko (2007): van fer diferents estudis q demostren que depenent de com es faci pot ser millor un
gènere que un altre.
• Quan un contingut es difícil normalment la gent els entén millor de forma narrativa, donant una
coherència, com si estiguéssim explicant una història.
• D’altra banda, si els continguts són més fàcils però a més a més estan
relacionats amb coses que s’han explicat abans i podem activar els c.p.
el mètode expositiu es el més eficaç.
Claus de l’humor:
Dingfelder (2006): va fer una revisió en la explicava les claus de l’humor, que fa falta per q un text sigui
humorístic i eficaç:
1. Ha de suposar una incongruència (violació de les expectatives): quan un acudit es dolent es pq podem
preveure el final. Els divertits són els que ens sorprenen. Ens canvien l’expectativa.
2. Activació de diferents esquemes al mateix temps: compara USA amb la realitat d’Espanya.
3. La veritat soterrada: els monòlegs si tenen gracia es pq parlen d ela veritat de forma figurativa però
evident.
TEMA 11. INTRODUCCIÓ A LA PSICOLOGIA DEL RAONAMENT
Què és un problema? Com podríem definir que és un problema?
Definició: Quan un individu vol assolir un objectiu però no pot fer-ho amb un procediment directe o automàtic
(Ballesteros & Garcia, 1998). Per tant, hem de pensar en noves maneres per poder fer front a la situació. Quan
pensem amb problema haurem de fer-ho amb aquesta definició. No nomes tenir un problema sinó no tenir
una manera directa o automàtica de solucionar-lo.

Quin ha estat un dels majors objectius que hem aconseguit com a espècie?
1. El foc, saber crear-lo. El que molts antropòlegs pensen que va succeir es que va caure un llamp en un arbre
i es va incendiar. El que va passar al final pq poguéssim arribar a entendre com crear foc es que un humà
es va fixar en que mentre l’arbre es cremava el foc passava d’una branca a l’altra de manera que el
raonament diu... si jo agafo una branca que no té foc i l’apropo a una que està cremant aquesta tb tindrà
foc i aquest es un raonament fonamental que va ser la gestació que ens va permetre realitzar altres
raonaments que ens van portar a saber crear el foc.
2. Un altre aspecte es la creativitat que implica que podem imaginar un curs diferent de coses quotidianes.
Aquell humà que va veure això no només va fer el raonament de les branques sinó que un pal, una branca
a més a més de servir per a pegar amb algú per exemple podíem utilitzar-lo per transportar el foc de l’arbre
que cremava.
- Així doncs per poder aconseguir molts dels avenços que hi ha hagut al llarg de la nostra espècie el
raonament ha estat un procés cognitiu fonamental que ha anat acompanyar de d’altres com la
creativitat.
- El raonament és segurament un dels processos que més ens caracteritza com a humans.

TIPUS DE RAONAMENT
Distingim principalment 2 tipus de raonament:
1. Raonament deductiu:
Trobem diferents tipus com:
• Conjuntiu → (a i b).
• Disjuntiu → (a o b).
• Condicional → (si a, b).
2. Raonament inductiu (no deductiu):
• Inductiu.
• Analògic.
• Probabilístic.
• Quotidià.
Clàssicament la major diferencia ha estat entre deductiu i inductiu però com que avui en dia en distingim molts
més tipus els integrem tots en 2 grans grups, deductiu i no deductiu. Es molt important saber diferenciar entre
inductiu i deductiu.
Anem a diferenciar-los:
• Una manera d’entendre-ho es q l’inductiu comença amb coneixements
específics i l’objectiu es desenvolupar coneixement general, poder fer
generalitzacions i establir un paradigma.
• Mentre que en el deductiu comencem amb coneixements generals i el
objectiu es desenvolupar coneixements específics (comença amb
generalitzacions i volem arribar a pensar en coses especifiques).
Experiments específics per testar la teoria. La teoria ens permet fer
prediccions dels experiments concrets.
Taula de característiques dels raonaments:
• A la part de baix tenim 2 exemples que ens ajudaran a comprendre que es cada tipus de raonament fora
del mètode científic:
➢ EX deductiu: tots els homes són mortals (general), el Wang es un home i per tant es mortal (Específic)
➢ EX inductiu: el Wang es xines (específic), els Wang es petit, tots els xinesos són petits (generalització).
• En el llenguatge deductiu la conclusió ha de ser certa si les
premisses són certes. Mentre que en l’inductiu les
conclusions a les que arribem no tenen la garantia de ser
certes perquè com hem vist a l’exemple, quan fem un
raonament inductiu, estem tenint en compte exemples
concretes (si tenim la sort de que l’exemple concret que
escollim es molt representatiu pot ser certa la conclusió)
però sinó, podem haver trobat el cas estrany o únic i que
això no sigui realment generalitzable ni representatiu.

INTRODUCCIÓ AL RAONAMENT DEDUCTIU

Lògica formal: Ens explica un problema i l’hem de resoldre: → tenim un passadís amb un única porta al fons.
Imaginem que a l’inici del passadís hi ha aquestes 3 claus de llum (FOTO) i una d’elles es la que controla la llum
de la porta tancada (desde fora no podem saber si al llum esta oberta o no). Que hauríem de fer per averiguar
quin es el pany de llum que obre la llum d’aquella porta? Només tenim un intent.
- Solució: n’escollim una, es igual quina primer. Toquem la llum A i ens esperem 10 minuts, passats 10
min apaguem la A i posem la B i anem cap allí. Si hi ha llum com que tenia encesa la B es aquella, si
no hi ha llum però la bombeta calenta es la A que per això ha estat encesa la A i si quan anem no hi
ha llum i tampoc està calenta serà la opció C.
Per poder arribar a la conclusió necessitem:
- Coneixements previs (saber que la bombeta es calenta).
- Creativitat i pensament lateral (perquè se’ns ocorri aquest procediment).
- Raonament deductiu (si no hi ha llum i la bombeta calenta A, si no hi ha llum i bombeta freda C i si hi
ha llum B). Es deductiu perquè jo vaig amb la teoria al cap i vaig cap allí a veure el cas concret.

Com traduïm la lògica formal en paraules?

1. La primera premissa es al premissa major, construïda tenint en
compte dos proposicions i un connector. (If p then q, Si la primer
premissa, la segona tb)
2. Després tenim la Premissa menor, només hi ha un component, un
proposició.
3. Després tenim la conclusió a la que hem d’arribar després del raonament. Té una única proposició també.

Tipus de raonament deductiu:

Mètode de demostració (deducció natural):
TEMA 12: MODELS MENTALS
L’últim dia ens vam quedar amb que hi havia 4 tipus de raonament deductiu diferents: Recordem que en un
raonament deductiu les conclusions son vertaderes si les premisses o són i que al final els arguments son vàlids
o invàlids i les conclusions falses o vertaderes. Menter que en el cas del raonament inductiu les conclusions
no tenen perquè ser certes encara que les premisses ho siguin.

En aquesta taula tenim que passa si les dues proposicions són un SÍ/SÍ, SÍ/NO, NO/SÍ o NO/NO:
• Comencem per la conjunció que utilitza la preposició “si”. Mirem quina combinació de proposicions fan
veritat el raonament.
• La disjunció es quan emprem la preposició “o”. Tenim la
inclusiva i la disjuntiva:
➢ Disjuntiva → p o q però no les dos. Llavors la
combinació “p” yes i “q” yes serà falsa i les dos
condicions de “p” yes i “q” no o “q” yes i “p” no serien
vertaderes.
➢ Inclusiva → “p” o “q”, o les dos. Llavors les condicions
yes/yes, yes/no i no/yes serien vertaderes i només la
no/no seria falsa (o una vertadera o les dos però les dos
falses no).
La diferencia entre al inclusiva i la disjuntiva es que una inclou que les dues premisses puguin aparèixer juntes
i l’altra no. La inclusiva permet que la conclusió sigui vertadera si una de els premisses o les dos són vertaderes
en canvi, la disjuntiva només permet que sigui vertadera la conclusió si només una de les premisses es
vertadera.
• En el condicional estem dient si “p” llavors “q”. “q” no vol dir que sempre q hi hagi “q” estarà “p”. EX:
sempre que surt de festa la Maria surt la Paula però no sempre que surt la Paula surt la Maria.
• Bicondicional: estem dient que si i tan sols si “p” llavors “q”. La única manera de que existeixi “q” es que
hi hagi “p”.

Com podríem resoldre el problema de la bombeta de la classe anterior segons les taules de la veritat?
Agafem el problema i el transformem en premisses lògiques. If “p” then “q” és una condicional doncs mirem
la taula de la condicional:
Agafem la premissa major i apliquem la taula de la veritat. Ara
hem d’afegir la premissa p, hem de construir la taula de la
veritat amb les dos premisses. Comparem la columna 3 amb la
2 p = mirem columna 4:
• T i T dona T.
• F i T dona F.
• T i F dona F.
• T i F dona F.
El raonament acaba quan jo aconsegueixo que en totes les combinacions possibles, totes les files acaben amb
veritat.

Mètode de demostració d’Aristòtil: Nosaltres tenim una serie de regles del sistema de deducció natural.
Fruit de les taules de la veritat hi ha hagut autors que consideren que la nostra ment quan fan un raonament
deductiu fa servir la metodologia de la taula de la veritat i d’altres que consideren que empra el mètode de
demostració.
Models teòrics del raonament deductiu:
(Johnson-Laird i Byrne, 1991) proposen el model mental del funcionament del raonament deductiu i
l’expliquen fent servir les taules de la veritat.

INTRODUCCIÓ ALS MODELS MENTALS:

• La diferència fonamental entre els models mentals i els que es basen en les regles d’inferència es q en els
mentals hipotetitzem que la nostra ment no utilitza regles d’inferència sinó q es tracta d’un procés iteratiu
per anar proposant solucions temptatives fins que es queda amb una d’elles i considerem que es certa.
• Els models mentals en principi es fonamenten en el significat comú que tenen totes els possibilitats, es
adir, en certa mesura són un model semàntic en el sentit de que el que planteja el model mental es que
nosaltres acabem treballant amb el significat pur del que tenim, de la realitat.
EX: bombeta → quan una bombeta està encesa és calenta. La bombeta de l’esquerra es una bombeta, i la de
la dreta? No tenen la mateixa forma però quan estan enceses es calenten. Nosaltres fruit de l’experiència
generem una idea de que una bombeta calenta es relaciona amb la llum. La realitat seria la imatge de la
esquerra i el model mental la de la dreta.

MODEL MENTAL: EL PROCÉS

El model mental no implica regles, és un procés sistemàtic. Que consta de 3 passos:
1. Interpretació i representació inicial de les premisses a través d’un model mental
2. Formular la conclusió temptativa
3. Procés deductiu
En teoria la nostra ment fa les fases per ordre i depèn de com acabi la 3a torna endarrere!
1. De tal manera que la primera fase consisteix en cercar un model mental q esta format per tokens i el
model implícit.
➢ EX: imaginem la premissa major del raonament de la llum (si al bombeta està calenta hi ha hagut
llum). La nostra ment el q fa es generar el model mental de la primera premissa format per 1 token,
el model implícit i un altre token. El token es la representació mental de la primera proposició que
forma part de la premissa, toke seria el significat per a tu, la idea que
tenim de bombeta calenta i l’altre token seria la idea que tenim de la
segona proposició. Tenim tants tokens com proposicions a la premissa).
El model implícit l’imaginem com una carpeta en la que tenim els
models que estan amagats (seria com la taula de la veritat que hem vist
abans i que estan amagades dins de la ment).

Una forma d’entendre-ho es: quan la ment tradueix la premissa creem un

token i un altre token que ja impliquen una de les 4 possibilitats de la taula
de la veritat i els altres 3 s’ordenen en els model implícits:
• Dins d’aquesta carpeta dels models implícits tenim les possibilitats
ordenades segons probabilitats de forma que posa la relació més
probable com a explicitada i les altres les guarda però en el ordre en
que siguin millors.
• La nostra ment utilitza el principi de possibilitat i el de veritat:
1. El de possibilitat consisteix en atorgar quin dels models explícits
es més probable que passi en la realitat segons la nostra
experiència.
2. El principi de veritat es aplicar al taula de la veritat tal qual de tal
manera que en la carpeta del model implícit trobem les 3 opcions
 menys probables ordenades per probabilitat segons la taula de la veritat i la última seria la falsa
segons les taules.
3. En teoria la nostra ment faria aquests dos càlculs, calcular al
probabilitat de que es donin aquestes cassos i aplicar els principis
de veritat.
Primer aplica el principi de veritat i després el de possibilitat! I després
posa les primeres les que són vertaderes tenen una major probabilitat
de ser! I tot això estaria dins de la carpeta →

En el cas de la premissa menor que estaria amagat en el model implícit?

Si té una proposició generarà 1 token però també té un model implícit i
que hi ha dins? Si el token es que sí està calenta dins del model implícit
tindríem la opció de que NO està calenta. Es a dir tindríem el contrari de
“p” (que “p” estigui o no estigui són les opcions així doncs, si tenim explícit
que si que esta dins del model implícit tindrem la opció menys probable
que es que no estigui).

FORMULAR UNA CONCLUSIÓ TEMPTATIVA

El segon pas es plantejar una conclusió però no ho fa aleatòriament sinó que ha de complir amb 4
característiques que s’anomenen regles extra lògiques (estan fora de la lògica).
- Si el producte del raonament no s’ajusta a aquestes 4 regles NO es considera una conclusió.

El primer que fa es mirar si la nostra conclusió té aquestes 4 tipus de les regles extra lògiques:
1. Regla informativa: el producte ha de ser informatiu, la conclusió ah de revelar informació NO coneguda.
EX: jo tinc en el meu cap al teoria de q si quan vaig a la
habitació la bombeta està calenta voldrà dir que hi ha hagut
llum, si vaig i està calenta la conclusió de que hi ha hagut llum
serà informativa pq m’informa de la realitat.

2. No explícit en les premisses: la conclusió de que hi ha hagut

llum es una idea q esta implícita en la primera i per això la
conclusió compleix amb la regla de q el que cabo de definir
no esta explicitat abans.

3. Ha de ser semàntica: el que vol dir es que el producte del

raonament no pot contenir menys informació que les
premisses. La conclusió no pot tenir menys de una proposició
en aquets cas pq el mínim de proporcions que hi ha en aquest
cas és 1.
➢ EX: si tinguéssim una premissa amb 3 proporcions i la menor amb 2 com a mínim la conclusió hauria
de tenir 2 de premisses.

4. Parsimònia: el producte ha d’estar formulat de la forma més simple

possible.

Com a resum la conclusió temptativa seria → activar el Token de que hi ha hagut llum!
PROCÉS DEDUCTIU
• Segons alguns autors consisteix en buscar conclusions alternatives que
siguin millors que la conclusió temptativa que jo he generat. Després de
la primera fase, en la segona frase escolliria una idea i en la tercera
buscaria unes altres possibles conclusions que siguin competidores de
la primera que he escollit i les compara.
• Si trobem que hi ha alguna conclusió alternativa q te pinta que pot
ser millor a la extreta a la fase 2 es torna a fer el 2n procés i es
valora bé segons les regels extra lògiques si aquesta conclusió es
adequada i tornem a buscar una conclusió alternativa fins que el
sistema troba una conclusió que compleix amb els requisits i no
torba una conclusió competidora millor. Es diu iteratiu perquè esta
fent el mateix constantment.
TEMA 13: REGLES FORMALS DELS MODELS D’INFERÈNCIA
MÈTODE DE DEMOSTRACIÓ (DEDUCCIÓ NATURAL)
L’últim dia vam veure que les taules de la veritat eren una possibilitat de
resoldre problemes deductius. Però a més a més tenim el mètode de
demostració, que és el més clàssic, inventat per Aristòtil. En aquest mètode
el que fem es bàsicament en el primer pas traduir la oració (premissa major)
en símbols, i després emprem els símbols per simbolitzar els connectors i
establir el tipus de raonament. Rn aquets mètode emprem diferents tipus de
símbols (les conjuncions utilitzen un connectors, les condicions un altre, els disjuntius un altre...).
Seleccionarem la regla correcta que ha estat dissenyada per solucionar cada tipus de problema. Tenim entre
20 i 30 regles deductives per resoldre problemes. Buscarem la normal que millor encaixi amb el nostre
problema.
- Modus ponens: norma que ens diu que quan tenim aquesta situació directament hem d’eliminar la
primera part de la premissa.

MODELS TEÒRICS DEL RAONAMENT DEDUCTIU

En aquest mètode nomes hem de comparar el format de la premissa major i
menor i mirar la norma que té la mateix estructura i activant aquesta norma
activem la resposta i tenim la solució. El mètode de demostració es el emprat
per demostrar els models de regles formals d’inferència que són un gran
clúster de diferents models (com per exemple el model PSYCOP, el lògic mental...). La majoria de models que
tenim per explicar el raonament deductiu empren normes formals d’inferència.

EL MODEL PSYCOP: ESTRUCTURES

Una gran diferencia entre aquest tipus de models, com el PSYCOP, respecte els models mentals que vam veure
ahir es que: en aquests els autors defineixen diferents
estructures diferents a les proposades als models mentals: Els
models mentals tenen un procés i la nostra ment només
activa els diferents models però no proposen cap estructura
cognitiva on fer això. En canvi, en aquests models els autors
si que proposen diverses estructures mentals que hauríem de
tenir en compte.
Tenim 3 estructures implicades en el procés deductiu:
1. Memòria de treball.
2. Regles de la inferència.
3. Sistema de control.

La memòria de treball:
Hem de pensar que la memòria de treball (WM) és com una pissarra en la que realitzem el procés deductiu.
Quan comencem a pensar de forma deductiva estem activant diferents elements.
1. Es suposa q la primera cosa que la nostra fa es traduir la primera premissa en símbols ( A → B) i la
estructura mental on ho fem és a la WM. Emmagatzema el procés mental mentre realitzem el
raonament deductiu.
Però avui en dia sabem tb que la WM tb fa dos activitats més:
2. Crea vincles deductius: enllaçant regles d’inferència amb les conclusions.
3. Crear vincles/enllaços de dependència: relaciona les premisses amb les conclusions.
Quan acabem un procés deductiu emprem la conclusió com a premissa major d’un altre procés deductiu.
Aquests enllaços són importants pq si finalment la conclusió es incorrecta, quan necessita repassar pot anar
a través d’aquestes links a diferents parts del raonament. Els enllaços deductius i dependents són enllaços
cognitius que la nostra ment activa quan fem un raonament deductiu pq alleugerar el procés en cas de errors.

El model PSYCOP: Regles d’inferència

El model PSYCOP ens diu q tenim un llibre amb totes les normes d’inferència i el que
fem es comparar si encaixen amb l’estructura del problema que hem resolt. Aquestes
normes d’inferència les tenim a la memòria a LL/t.
• Hem de tenir present que aquest model proposa que tenim 2 estructures
implicades en el procés deductiu:
- La WM.
- I la memòria a LL/T que es el mateix que dir les regles d’inferència.
• Distingim les regles que tiren endavant (forward rules) i les que tiren endarrere (backward rules) dins de
les regles formals d’inferència:
Es considera que emprem aquest tipus de regles de diferents maneres depenent del tipus de tasca que
haguem de solucionar. Si vull posar un problema deductiu puc posar-lo de dues maneres:
1. Com una tasca de producció: escric o dic la premissa major i la
menor i dic la pregunta i nosaltres hem d’arribar a la conclusió.
2. Com una tasca d’avaluació: ens diu la premissa major i la menor
però ens proposa possibles conclusions.
Quan volem solucionar un problema o una tasca de producció només
utilitzem les regles forward (cap endavant) i quan volem solucionar una
tasca d’avaluació podem emprar les forward o les backward.

El sistema de control:
Es la estructura que decideix:
- Quina regla d’inferència s’ha d’aplicar.
- Quin es l’ordre d’aplicació: 1r les més bàsiques...
- Comprova que els enllaços deductius i dependents creats per la WM siguin correctes.
- I ho fa emprant regles extra-lògiques. Ç

➢ Regles cap endavant (forward): van de la regla a la conclusió.

➢ Regles cap endarrere (backward): van de la conclusió a la regla.

Les regles extra lògiques són:

1. Informativa.
2. No explicita en les premisses.
3. Ha de ser semàntica.
4. Parsimoniosa.
TEMA 14: PRINCIPALS RESULTATS DEL RAONAMENT DEDUCTIU
Recerca en raonament disjuntiu: quan emprem el connector “o”. Hem de decidir entre una cosa o un altra.
La disjunció pot ser exclusiva o inclusiva.
- Disjunció exclusiva: o estàs amb un o amb l’altre però no amb els dos.
- Disjunció inclusiva: o estàs amb un, o amb l’altre o amb els dos.

Com interpretem les disjuncions?

Normalment en aquesta situació de la Noemi i l’Aless ho interpretaríem de forma exclusiva segurament.
- Els adults usualment quan hem d’interpretar raonaments disjuntius
sense cap altra pista entenem normalment que la situació és
exclusiva però contràriament trobem que els nens usualment
interpreten els raonaments disjuntius més comunament de forma
inclusiva que exclusiva.
- Com més petits són els nens més inclusives interpreten les
disjuncions.

EVANS (1993): després de diversos experiments va arribar a la conclusió que

els nens petits interpreten normalment el raonament disjuntiu com a inclusiu
pq no saben la diferencia entre conjuncions i disjuncions i sempre ho
interpreten tot de forma conjuntiva perquè els nens no han desenvolupat
suficientment el cervell.

Però no només la edat influeix en trobar resultats diferents, també el context i les abstraccions influeixen en
com interpretem:
• En situacions abstractes: el nostre cervell sempre aplica el resultat més probable o comú en situacions
reals.
• Situació concreta 1: quan ens trobem en una situació en que es donen dos possibles solucions i podem
fer les dos, s’interpreta de manera inclusiva.
• Situació concreta 2: aquesta és diferencia de la situació 1 es el context: es com atribuïm la intenció del
emissor, depèn de com la interpretem farem una interpretació inclusiva o exclusiva. En aquest cas el
emissor vol que puguem fer les dos coses, no cridar i menjar. Així doncs dependrà de la intenció de la
persona que està parlant.

El problema THOG de raonament disjuntiu (Abstracte):

Tenim dos tipus de figures i dos colors (quadrats i cercle si blancs i grisos).
La regla és una disjunció exclusiva → serà un THOG aquell element que
es iguala una de les propietats q tinc escrites però no a les dos. Per a que
el quadrat blanc sigui un THOG he pogut escriure quadrat blanc o cercle
negre. El element que jo estic mirant ha de coincidir amb una
característica amb el que jo he escrit. Ara hem de generar les hipòtesis: o
quadrat blanc o cercle negre (el quadrat blanc no compleix amb cap de les dues, en canvi el cercle blanc amb
les dues hipòtesis només compleix una premissa llavors podríem
assegurar que és un THOG!
- EL 66% de la població respon incorrectament, perquè?
Hipòtesis de confusió: la gent confon les propietats de l’objecte
amb les de les hipòtesis.
- Amb materials realistes més gent resol correctament el
problema.
Experiment posterior (Newstead et al., 1982): on es comparava el experiment abstracte que hem fet posar
el problema exactament igual però amb material més realista.

RECERCA EN RAONAMENT CONDICIONAL

Tasca de selecció (Wason, 1966):
E K 4 7
Aquestes targetes tenen lletres (consonants o vocals) a una cara i números
(parell o senar) de l'altra. Si la targeta té una lletra al costat visible, aleshores
ha de tenir un número al costat ocult. De la mateixa manera, si una targeta té
un número al costat visible, llavors ha de tenir una lletra al costat ocult. La teva
feina és indicar quines dues cartes hauries de girar per saber si la regla següent
és vertadera o falsa.
- La majoria de la gent sol dir E i 4. Però lo correcte és E i 7.

Biaix de confirmació (Wason i Johnson-Laird, 1970): tenim la tendència a

buscar arguments que confirmin la nostra regla i tot el que suposi lo
contrari ens costa de fer.
Segons (Evans, 1989): la gent no escull la opció de E i 7 perquè el 7 no
apareix en la regla.

Tasca de selecció reformulada (Griggs & Cox, 1992):

Imagina que ets un policia i entres a un bar. Segons la legislació
vigent, no es permeten begudes alcohòliques als menors de 18 anys.
Quan entres hi ha gent que beu alcohol, gent que no beu alcohol,
menors i adults. Quins 2 grups hauríeu de demanar per fer la vostra feina bé?
- Diuen que amb material realista es més fàcil i la gent resol millor. EX: polis. Miraríem els que beuen i
els que són menors.

RAONAMENT DEDUCTIU AL CERVELL

Hipòtesis neurocientfiques bàsiques:
• Les regles d’inferència dels models mentals són processos lingüístics:
➢ A nivell cerebral s’activa l’àrea de Broca, si demostrem que la
activació es més frontal afavorirà els models més lingüístics i de
les regles d’inferència.
• Els models mentals són processos visoespacials:
➢ A nivell cerebral s’activaria el lòbul occipital. Si es demostra l’activació més parietal occipital afavorirà
els models mentals.
Models mentals → visoespacials
Però, en general sembla q cap de els dues hipòtesis anteriors guanya. I l’activació és més general a nivell
cerebral però es moderada segons la tasca:
• Raonaments d’Arguments relacionals: quan demano relacionar una cosa amb un altra com en l’exemple
els resultats es que en aquests raonaments les regions que s’activen son parieto occipitals. Per tant, van
a favor dels models mentals.
• Arguments categòrics: es un tipus de raonament més lingüístic i les
investigacions han trobat que les regions del
cervell que s’activen principalment són més
frontals i per tant afavoreix al model de
regles formals d’inferència.

• Arguments proposicionals: les regions que s’activen són

frontals però també parietals posteriors per tant, afavoreix als
models de les regles d’inferència
i al dels models mentals. Als dos.

Per concloure:
- Els arguments categòrics i preposicionals van a favor dels models de les regles d’inferència.
- Els arguments relacionals i els proposicionals van a favor dels models mentals.
EL DOS MODELS TENEN RAÓ.
TEMA 15: RAONAMENT INDUCTIU
Raonament inductiu per categories: si dos mostres representatives succeeixen al mateix temps o de la mateixa
manera podem generalitzar. La intenció principal és fer generalitzacions.
- El coneixement de les característiques d’un exemple representatiu fa que qualsevol altre exemple
representatiu tingui les mateixes característiques.

Raonament inductiu com a forma de generar estereotips:

- Un estereotip és una idea que associem a un grup o col·lectiu, normalment són negatius (encara que
també poden ser bons.
- Tot depèn de la validesa de les premisses. En un raonament inductiu si les premisses en les que ens
basem no són vàlides ni verídiques les conclusions que obtindrem no seran vertaderes.

Tipus de raonament inductiu basat en categories:

El raonament inductiu pot ser de 4 tipus:
1. De lo general a lo general.
2. De lo particular a lo particular.
3. De lo particular a lo general.
4. De lo general a lo particular.

Quins fenòmens afecten al raonament inductiu?

- No avaluarem si una conclusió es vertadera o falsa pq depèn totalment de la veracitat o falsedat de
les premisses.
- Distingirem 4 fenòmens: Similaritats, Tipicalitat, diversitat de premisses i estabilitat.

SIMILARITATS
Imaginem que hem tingut la experiència de que “les persones
subsaharianes fan mala olor”.
En quina de les 2 situacions (A o B)/raonaments és més fort? Per
què? El A perquè els subjecte de baix s’assembla més als que vaig
veure la primera vegada i vaig pensar que feien mala olor. En la
opció A la persona de baix és més similar a les premisses que en la
B.
- Si la premisses son molt similars i la conclusió tb és similar pensarem que el procés està bé. Aquest
experiment ha estat simulat en diverses poblacions.

TIPICALITAT
En la opció A l’ocell té bec, com a conclusió els ocells tenen bec. En la situació
B veiem dos pingüins, veiem que tenen bec, els ocells tenen bec com a
conclusió.
- Per nosaltres és més comú veure un lloro que veure un pingüí per
tant, el raonament inductiu que farem serà més fort en el cas del lloro.

Tipicalitat X estabilitat: si a més a més de ser el més comú, és estable el procés serà més fort. EX: alguna gent
pensa que els immigrants ens col·lapsen el sistema sanitari, a la imatge
de l’esquerra sub-saharians i a la dreta un giri angles. Ens es més fàcil
pensar que els que col·lapsen el sistema sanitari són els sub-saharians i
no els anglesos. La característica de la població sub-sahariana és més
estable.
El fenomen de la diversitat de premisses:
- Situació A: si ens mengem la poma amb pell tindrem bon trànsit intestinal, la conclusió és si mengem
la fruita amb pela ens ajudarà al trànsit intestinal.
- Situació B: AMB UNA POAM I UNA PERA. En els dos casso son fruites però en la B tenim 2 fruites
diferents i en la A la mateixa.
Com més diverses les premisses, millor i més fort el raonament inductiu.

Els raonaments inductius (estereotips) són estables?

EX: molta gent pensa que els musulmans venen a cometre crims. Quina de els dues situacions (A o B) reforcen
més aquest argument?
• A: home musulmà que parla català i castellà i que parla de
forma amable.
• B: cèl·lula yihadista trobada a una carnisseria a Villareal.
Quan ens trobem un cas com l’A l’atribuïm a una excepció. Les
conclusions que extrèiem son tan fortes que ni tan sols casso que
van en contra d’aquets argument ens fan canviar d’opinió. Sinó
que les prenem com a excepcions.
El problema del raonament inductiu es que si els exemples en els que ens basem no son representatius de la
realitat la conclusió mai podrà ser vertadera.
TEMA 16: RAONAMENT PROBABILISTIC
Recordem:
- La probabilitat d’un succés oscil·la entre 0 (impossible) a 1 (vertader). Per exemple: per saber si de
una moneda sortirà cara o creu hi haurà una probabilitat de 0.5.
- Si dos fets s’exclouen mútuament, la probabilitat conjunta és la suma de les dos probabilitats per
separat.
➢ Disjunció exclusiva (o si només; or if only).
- Si dos fets són independents, multipliquem la seva probabilitat.
➢ Conjuntiva (and; i).
- Probabilitat condicional.

La fal·làcia del jugador:

Tenim la següent situació:
Llancem un dau 6 vegades i en totes surt el numero 2. La probabilitat de que surti el 2 surti un altre cop és 1/6
(perquè el dau té 6 cares). Al haver sortit tantes vegades el 2
podríem pensar que la probabilitat és major o menor però
aquest pensament NO es real, la probabilitat seguirà sent 1/6.
Quan passen coses a l’atzar, la probabilitat es dilueix, si tirem
el dau múltiples vegades podríem trobar cassos que ens
confonguin però la probabilitat sempre serà la mateixa.

La fal·làcia de les conjuncions:

“Linda is 31 years old, single, open and very bright. He graduated in philosophy. When she was studying, she
was very interested in issues of discrimination and social justice, and she also participated in anti-nuclear
demonstrations.” Order the following possibilities from most to least likely?

A partir d’aquesta descripció, ordena les següents possibilitats de la més probable a la menys:
a. La Linda està associada al moviment feminista
b. La Linda és banquera
c. La Linda es banquera i està associada al moviment feminista
La majoria de vegades ordenarem les probabilitats A,C, B. Des del punt de vista de la probabilitat, això és fals.
La ocurrència de 2 events no pot ser més probable que la d’un de sol. En la probabilitat de les conjuncions es
multipliquen les diferents opcions. Per la qual cosa seria: A0.5 X B0.5 (Ambdues opcions tenen la mateixa
probabilitat) i C seria 0.25 (resultat de la multiplicació de les dos principals). Per tant, la A i la B estan al mateix
nivell i per darrere de la opció C.

Explicacions:
- Aquestes resultats es deuen al fet d’estar sota els efectes de l’heurística de la representativitat
(Tversky i Kahneman, 1983): La descripció de la Linda s’assembla més amb la d’algú a favor de lluitar
contra les desigualtats a algú que treballa en un banc, per la qual cosa hem descartat aquesta opció.
- Factors lingüístics (Politzer i Noveck, 1991): Les assumpcions que tenim quan llegim i volem
comprendre un text semblant a l’anterior impliquen que si escollim una opció, estem descartant
l’altra (si escollim el feminisme no escollim que sigui banquera), però en veritat això NO està escrit
enlloc. (Recordem el raonament disjuntiu o deductiu?)
➢ Els humans confonem el que es probable amb el que es possible.
Rebuig de les probabilitats prèvies:
Un grup de psicòlegs van entrevistar a 30 enginyers i 70 advocats. A partir d’aquesta informació van fer
descripcions de cadascuna d’aquestes 100 persones i després en van extreure 5 a l’atzar.

Del 0 al 100, quina probabilitat creus que té la següent descripció de pertànyer a un enginyer?
“En JACK és un home de 45 anys, casat amb 4 fills, conservador, meticulós i ambiciós. No mostra interès per
aspectes polítics o socials i dedica la major part del seu temps lliure als seus hobbies, que inclouen bricolatge
domèstic i trencaclosques matemàtics.”
- Segurament la majoria de nosaltres pensaríem que és enginyer i NO advocat però, la probabilitat de
que en JACKL sigui enginyer es d’un 30% (30/100) doncs, la suma total de persones que han participat
és de 100 (30 enginyers i 70 advocats).

Heurístic d’accessibilitat (Tversky i Kahneman, 1974):

Quin animal causa més morts en humans, els taurons o els hipopòtams? La tendència que tenim es a contestar
que taurons tot i que no és cert doncs els hipopòtams maten moltíssimes més persones cada any que els
taurons a tot el món.
La heurístics d’accessibilitat ens fa estimar les probabilitats dels esdeveniments en base a la facilitat amb la
que es representa mentalment un exemple: Es molt més comú que haguem vist pel·lícules, series, vídeos... en
les que un tauró atacava a una persona que situacions en les que haguem vist un hipopòtam atacar un humà.
- En la nostra ment es molt més accessible el tauró com animal perillós que no pas, l’hipopòtam.

Heurística d’ajust d’ancoratge (Tversky i Kahneman, 1984):

Aquest heurístic planteja que quan se’ns diu un numero el càlcul de l’operació es veu condicionat pel valor
inicial. Per exemple: es demana a una persona que faci la següent multiplicació → 1x2x3x4x5x6x7x8x9x10, i a
un altra persones se li demana al reves → 10x9x8x7x6x5x4x3x2x1, el primer al començar pel numero 1 diu un
numero més baix i el que comença per 10 diu un numero major.
- Aquesta heurística ens diu que quan els judicis es realitzen a partir d’un valor inicial, la inferència
resultant es veurà afectada per aquell valor inicial.

Pedra, paper, estisores:

La probabilitat de guanyar una partida és de 1/3. La millor estratègia per a guanyar es anar canviant de
continuo el que trèiem. Però realment no fem això, el que fem es repetir. Es van fer diferents estudis i es va
veure que:
- Quan es guanya una ronda es repeteix el moviment, en canvi, quan perdem tendim a canviar.
Posem que guanyem una ronda amb la pedra, doncs a la següent la tornarem a treure. En canvi, si haguéssim
perdut amb la pedra la pròxima ronda haguéssim tret o paper o estisores.

Conclusió general (Tversky i Kahneman, 1974):

Quan s’ha de fer un raonament probabilístic, no emprem les lleis de la probabilitat sinó que tendim a basar-
nos en la heurística (que es un estat cognitiu que ens ajuda a predir que és el més probable que succeeixi), la
majoria de cops aquesta heurística estarà en el correcte però es cert, que en d’altres ocasions, ens portarà a
biaixos cognitius importants!
TEMA 17: BIAIXOS COGNITIUS

QUÈ SÓN ELS BIAIXOS COGNITIUS?

Els biaxos cognitius són útils per...
− Ens ajuden a filtrar la informació i focalitzar-nos en el que és realment important.
− Ajuden a eliminar l'ambigüitat anant directament al que tingui més significat.
− Ajuden a actuar de manera ràpida que en el nostre dia a dia és necessari.
− Consideren el que necessitem recordar, perquè la nostra memòria no és infinita.

MASSA INFORMACIÓ...
Ens fixem en coses que ja estan gravades en la memòria o que es repeteixen amb freqüència:
• Efecte de la veritat il·lusòria → Tendim a creure'ns coses encara que siguin falses per repetició.
• Fenomen Baader – Meinhof → El nostre cervell necessita patrons. Un exemple d'aquest seria per
exemple quan algú està embarassada veu embarassades per tots costats.
• Efecte bizarrre → La tendència de material bizar és que sigui millor recordat que el comú.
Coses estranyes, gracioses, cridaneres sobresurten més que les coses no estranyes/no divertides:
• Efecte Von Restorff → Quan es presenten múltiples estímuls homogenis, l'estímul que es diferencia
de la resta és més probable de ser recordat. Per exemple, si totes les pomes són verdes i hi ha una
vermella, ens recordarem més d'aquesta.
Ens adonem que alguna cosa ha canviat:
• Biaix d’anclatge → Confiar massa en la primera informació que se'ns dona sobre un tema. Per
exemple, hem de l'opció de comprar una tassa per 300€ i veiem la mateixa que abans costava 1000€
i ara 300€. A pesar que costi el mateix anirem cap a la segona opció perquè hi ha hagut un canvi
(favorable) que ens beneficia.
• Biaix de distinció. Veure dues opcions com més distintives quan se les avalua al mateix temps que
quan es fa per separat. Tenim la tendència a veure dues opcions diferents depenent si les veiem juntes
o no, la nostra ment compara i extreu o maximitza visualment l'element que és més atractiu.
Ens atreuen els detalls que confirmen les nostres creences:
• Biaix de confirmació → Buscar, interpretar, afavorir i recordar la informació de manera que confirma
o dona suport a les creences o valors previs d'un.
• Reflex de Semmelweis → La tendència reflexa a rebutjar noves proves o nous coneixements perquè
contradiu les normes, creences o paradigmes establerts.
Notem més fàcilment els defectes dels altres que els propis:
• Biaix del punt cec → Reconèixer l'impacte dels prejudicis en el judici dels altres, mentre no veure
l'impacte dels prejudicis en el propi judici. Reconeixem abans els errors dels altres que els nostres.
• Realisme naïf → Creure que veiem el món que ens envolta de manera objectiva, i que la gent que no
està d'acord amb nosaltres ha d'estar desinformada, ser irracional o estar esbiaixada. Cadascun veu la
seva realitat i raó objectiva.

SIGNIFICAT INSUFICIENT
Trobem històries i patrons fins i tot en dades escasses:
• Confabulació → Producció fabricada, distorsionada o malinterpretada de records.
• Fal·làcia anecdòtica → Usar una experiència personal o un exemple aïllat en comptes d'argument sòlid
o una prova convincent.
Completem les característiques d'estereotips/generalitats sempre que hi hagi nous casos específics o llacunes:
• Error d'atribució de grup → Tendència de creure que les característiques d'un individu d'un grup es
poden atribuir al grup com a conjunt.
 • Efecte Bandwagon → Tendència de les persones a adoptar uns certs comportaments, estils o actituds
simplement perquè els altres també ho fan.
Imaginem a la gent que ens és familiar o que ens agrada millor que als quals no coneixem:
• Halo effect → Impressions positives d'una persona, empresa, marca o producte per influir de manera
positiva en l'opinió o sentiments d'algú en un altre àmbit.
• Efecte cheerleader → Pensar que els individus són més atractius quan estan en un grup.
Simplifiquem les probabilitats i els números per a fer-los més fàcils a l'hora de pensar:
• Càlcul mental → Tractar una suma de diners diferents d'una altra igual en funció del càlcul.
• Llei de Murphy → Pensar que tot el que pugui anar malament ira mal.
Creiem saber el que els altres pensen:
• Curs del coneixement → Un individu, que s'està comunicant amb uns altres, suposa que té els
coneixements necessaris per a entendre.
• La il·lusió del transparent → Un individu, que està comunicant-se amb uns altres, suposa que té els
coneixements necessaris per a entendre-ho.
Projectem la nostra mentalitat actual i assumpcions al passat i al futur:
• Hindsight bias → Percebre que els esdeveniments passats han estat mes predictibles del que realment
van ser.
• Time-saving bias → Estimar malament el temps que es pot estalviar (o perdre) quan s'augmenta (o
disminueix) la velocitat.

NECESSITAT D’ACTUAR RÀPID

Per a poder actuar, necessitem tenir confiança en la nostra capacitat d'influir i sentir que el que fem és
important:
• Overconfidence effect → La confiança subjectiva de la persona en els seus judicis és major.
• Effort justification → Atribuir un valor a un resultat pel qual s'ha fet un esforç major.
Per a mantenir-nos concentrats, afavorim l'immediat i pròxim:
• Apel·lar a la novetat → Una idea o proposta és superior solo per ser nova o moderna.
• Efecte mata identificable → Oferir una major ajuda quan una persona identificable és observada en
una situació crítica en relació a un grup que es té mateixes necessitats.
Per a aconseguir qualsevol cosa, estem motivats en aquelles en les quals ja hem invertit:
• Loss aversió → Preferència d'ignorar l'opció de perdre a poder adquirir habilitats.
• Ikea effect → La gent li dona un valor més alt als productes que han creat parcialment.
Per a evitar errors i *dec irreversibles, mantenim la nostra autonomia i estatus en un grup
• System justification → Hi ha necessitats que varien dels uns als altres, poden ser satisfetes per la
defensa i justificació del statu quo, fins i tot quan el sistema pugui ser desavantatjós per a unes certes
persones.
• Maslow hammer → Excés de confiança en una eina coneguda.
Afavorim les opcions que semblen senzilles o que tenen una informació més completa:
• Efecte d'ambigüitat → La gent tendeix a seleccionar opcions que tenen una probabilitat de resultat
favorable coneguda i no algunes en les quals el resultat sigui desconegut.
• Menys és millor efecte → L'alternativa més petita d'una proposició és preferida quan s'avalua de
manera separada però no quan s'avalua de manera conjunta.

QUÈ HAURÍEM DE RECORDAR?

Editem i reforcem alguns records a posteriori:
• Misattribution of memory → Identificació errònia de l'origen d'un record per part de la persona que
el realitza.
 • Cryptomnesia → Un record oblidat torna sense que sigui reconegut com a tal pel subjecte.
Descartem especificitats per a formar generalitats:
• Estereotip implícit → Atribució prereflexiva de qualitats particulars per part d'algú o membre d'algun
grup social extern.
• Fading effect bias → Els records associats a les emocions negatives tendeixen a oblidar-se més
ràpidament que els associats a les emocions positives.
Reduïm esdeveniments i llistes als seus elements clau:
• Peak-end rule → Jutgem una experiència en gran manera en funció de com ens hàgim sentit en el
punt àlgid i en la seva final. En comptes de basar-nos en el global.
• Serial-position effect → Tendència d'una persona a recordar millor els primers i últims elements d'una
seriosa, mentre que els intermedis no es recorden tan bé.
Emmagatzemem els records de manera diferent segons la forma en què les experimentem:
• Efecte de superioritat de la imatge → Les imatges són més fàcils de recordar que el text. De fet un text
o un àudio acompanyat per una imatge romandrà en la memòria.
• Testing effect → La memòria a llarg termini sol augmentar quan una part de l'aprenentatge és dedicat
a recuperar la informació que es recordarà.
TEMA 18: RAONAMENT QÜOTIDIÀ
TEMA 19: CREATIVITAT I RESOLUCIÓ DE PROBLEMES

CREATIVITAT
Qui defineix el que és la creativitat? Últimament és la societat qui ho decideix. Si tenim en compte la
perspectiva computacional, en la qual els autors importants són Boden i Johnson-Laird, es defineix que quan
l'humà comença un procés creatiu est es caracteritza per:
1. Està basat en elements constituents que són determinants, no ve del no-res.
2. Quan es comença un procés creatiu, no hi ha un objectiu concret.
3. El procés creatiu ha de produir una cosa nova, però no tot el nou és creatiu.
4. Una idea és creativa quan és original per a cada persona.

Perspectiva computacional (Johnson-Laird, 1993)

La creativitat és un procés que es basa en dos passos:
- Generació: A partir del coneixement previ la nostra ment duu a terme una pluja d'idees, que tindrà
com a resultat una cosa nova. S'han de respectar les característiques bàsiques.
- Avaluació: Es mirés si s'ha arribat al que es volia, si el procés ha estat correcte, si és viable, si pot ser
beneficiós…

La teoria de la impossibilitat (Boden, 1991-1994)

La teoria de Tolomeo proposa que els planetes es mouen al voltant del Sol en cercles, perquè antigament es
considerava la forma idònia. Hypatia va proposar que podria ser una el·lipse. Per a Boden això és creatiu
perquè compleix amb el primer pas de la seva teoria. Una idea, per a ell, és creativa quan no es pot generar
amb les estructures i processos d'altres idees conegudes. Per a Boden la creativitat és un procés basat en dos
passos:
1. Representational redescription: Quan es fa explicito el que era implícit. Es tracta del procés
d'identificar les coses que estan amagades.
2. Recognition: Reconèixer que la idea és nova, original i diferent. Cal defensar aquest fet. Si es té una
idea creativa però no la defenses, no és creativa. Cal creure en ella.

RESOLUCIÓ DE PROBLEMES
La millor manera de resoldre un problema és a través de diferents passos, en un format processo. Podem tenir
dos processos diferents: la presa de decisions i la resolució de problemes. En el cas de la primera les
alternatives seran clares, mentre que en la resolució de problemes no.

Model d’Zurilla and Goldfried (1971)

Pas 1: Orientació al problema.
Un problema és una oportunitat per a millorar. En el primer *step cal orientar a la persona en el sentit que el
problema és un repte, la persona ha de confiar en les seves habilitats per a resoldre el problema. Cal creure
també en què els problemes de la vida es poden resoldre. L'actitud davant el problema ha de ser positiva. Cal
esforçar-se i dedicar temps a la solució.

Pas 2: Trobar una solució.

Si arribem a la valoració el problema no s'ha resolt, cal tornar a començar.
- Definició del problema.
- Generar alternatives.
- Pensar en les conseqüències.
- Estimació de l'impacte de les conseqüències.
- Decidir.
- Acció.
- Valoració.