LING Apunts 2021-22 Prof.

: Jaume Solà

0. La lingüística

La lingïstica estudia la natura el llenguatge humà, des de diversos punts de vista:

- funcionals (per a què serveix el llenguatge):

- comunicatiu: el llenguatge com a eina comunicativa.
- social: el paper del llenguatge en les relacions socials (sociolingüística).
- cultural: el paper del llenguatge en la cultura (d’un individu o d’un col·lectiu, per
exemple ètnic)
- formals (com és el llenguatge):
- estructural: quina és l’estructura de les expressions lingüístiques (com construïm frases
a partir de paraules: la casa de la meva germana).
- cognitiu: quina és la base mental del llenguatge.
- neurocognitiu: quina és la base cerebral del llenguatge.
- evolutiu: el llenguatge com a tret biològic que s’ha desenvolupat amb l’espècie humana.

Per a estudiar el llenguatge humà, cal estudiar les llengües, com a manifestacions
particulars del llenguatge humà. Ens referirem als conceptes de llenguatge humà (com a
capacitat general de l’espècie humana) i llengua particular, i intentarem delimitar l’abast
i la significació de cadascun.

Un estudi lingüístic pot ser d’una sola llengua, independentment de les altres: cada llengua
té un munt de característiques pròpies, dignes d’estudi.

L’enfocament d’aquest curs, però, és la lingüística comparativa, que estudia quines

característiques són pròpies d’una llengua particular i quines ho són de tot el llenguatge
humà i, per tant, comunes a totes les llengües. Les característiques comunes a totes les
llengües s’anomenen universals lingüístics.

Per exemple, el fet que totes les llengües tinguin oracions subordinades seria un universal
lingüístic, mentre que el fet que les oracions subordinades siguin encapçalades per una
conjunció no seria un universal lingüístic:
Diu que vindrà. (català)
He says (that) he’ll come. (anglès)
Esatenn du etorriko dela. (basc)
Tā shuō tā huì lái (xinès)

L’enfocament d’aquest curs està d’acord amb la meva formació lingüística, amb allò
que conec millor i crec que s’acosta més a la realitat, tenint present la l’orientació a la
traducció.
Hi ha d’altres enfocaments, de fet molts, alguns dels quals comentarem breument. El meu
enfocament és el de la gramàtica generativa.
Per tant, l’enfocament d’aquest curs és molt parcial. Però dedicar el curs a fer una revisó
de tots els enfocaments possibles seria una dispersió, i no podríem aprofundir en res, no
passaríem de les qüestions més bàsiques.
També és habitual plantejar un curs de lingüística partint dels orígens (la lingüística
medieval, la del segle XVII, la del segle XIX, la dels anys 50 del segle XX). Jo vaig
directament a la lingüística de finals del segle XX o del segle XXI, que és molt sofisticada,
però que jo plantejaré de manera simple.

Per tant, el que presentaré no és allò que heu de creure, simplement heu de saber que
existeix aquesta manera de veure el llenguatge. Als treballs i a l’examen, podeu exposar
altres punts de vista.

En aquest curs no farem “lingüística aplicada” en el sentit de presentar eines TIC aplicades
a la traducció: cadascuna d’aquestes eines requereix simplement un “manual de l’usuari” i
entrenament, té unes possibilitats ben delimitades, i és objecte d’estudi en altres
assignatures.

L’objectiu d’aquest curs és reflexionar sobre la diversitat i uniformitat lingüístiques

tenint com a objectiu la traducció. Abordarem aspectes que normalment no s’aborden
des de lingüística aplicada convencional. Intentarem establir què és particular de cada
llengua i què és universal. En altres termes, l’objectiu és que tingueu més perspectiva sobre
què podeu trobar en llengües diverses, i també quines propietats (universals) trobareu
en qualsevol llengua.

El curs consta d’una introducció teòrica sobre la natura del llenguatge, i una segona part
més pròpiament comparativista, il·lustrada amb totes les llengües B i C d’aquest grau.

[0. 1 ex. 1]
1. Nocions bàsiques sobre el llenguatge
1.1. El llenguatge com a fenomen natural i cultural.

Bibliografia
Chomsky, Noam. (2000). ‘Language as a natural object’. In N. Chomsky, New
Horizons in the Study of Language and Mind. Cambridge: Cambridge University
Press.
Chomsky, N. (2002). On Nature and Language. Cambridge: Cambridge University
Press.

Si ens plantegem quina és la natura del llenguatge, quin tipus de fenomen és el llenguatge,
podem afirmar que el llenguatge humà és un fenomen bàsicament natural (en oposició a
cultural), tot i que té molts molts aspectes culturals derivatius.

Estem acostumats a sentir que el llenguatge és (una part de la nostra) cultura. Però
veurem que, en un sentit bàsic, el llenguatge és un fenomen natural, com ho és la nostra
capacitat auditiva, visual o digestiva, que són part de la nostra natura biològica.

Si el llenguatge és un fenomen natural, podem dir que és una facultat o capacitat

biològica, com ho són la visió o l’audició: són capacitats naturals de l’ésser humà, que
formen part de la nostra natura biològica.
Si fos un fenòmen cultural, seria una invenció o creació, com ho van ser l’agricultura (fa
uns 10.000 anys), la trigonometria (que van inventar els egipcis i els grecs) o els avions (un
invent del segle XX): l’home hauria inventat el llenguatge. Al llarg de la història hi ha
hagut un continu d’invencions, i el llenguatge seria un invent molt antic.

- Les facultats (com a trets biològics naturals) són innates: naixem amb la capcitat de
veure-hi o sentir-hi, i de parlar.
- Les invencions no són innates: no naixem amb la capacitat de resoldre problemes
trigonomètrics o de construir avions, o de jugar a futbol.

- Les invencions o creacions, les podem modificar i perfeccionar constantment: podem

millorar els nostres coneixements sobre trigonometria o sobre la construcció d’avions, o
sobre els telèfons mòbils.
- Les facultats no són perfeccionables: no podem perfeccionar la nostra facultat de la
visió (per a veure infrarojos o ultraviolats).

Si volem defensar que el llenguatge humà és un tret natural, vegem primer com es
diferencien els fenòmens (biològics) naturals dels culturals.

1.1.1. El llenguatge com a fenomen natural

1) Un tret biològic natural és propi d’una espècie. Són trets propis de l’espècie humana,
per exemple, la nostra capacitat de caminar (però no de volar), o la facultat de la visió
(la visió humana, diferent de la dels insectes), o la funció digestiva humana (diferent de
la des herbívors), etc. Els trets biològics naturals són propis de cada espècie, encara que
hi hagi similituds d’una espèdie a una altra.
Clarament, el llenguatge és un tret propi de l’espècie humana, completament diferent
de qualsevol sistema de comunicació animal. Els animals no poden comunicar, a
través del seu llenguatge, una cosa com: M’hauria agradat que haguessis pogut venir.
2) Els trets naturals són determinats genèticament: les cartacterístiques genètiques d’una
espècie, com ara l’Homo sapiens, determinen que tinguin els trets propis de l’espècie. I
es transmeten de pares a fills pels mecanismes genètics de la reproducció.
Dins d’una espècie també hi ha variació genètica, hi ha trets que no són propis de tots
els individus de l’espècie: els trets racials, i els individuals (el color dels ulls, diferents
habilitats innates pròpies de cada individu, etc.). Aquests trets també són genèticament
controlats, però no són universals -uniformes- dins l’espècie.
El llenguatge, però, és un tret universal: qualsevol individu de qualsevol raça pot
aprendre qualsevol llengua.

3) Tots els individus de l’espècie Homo sapiens tenen uns certs trets naturals universals
propis de l’espècie (caminar, veure-hi, sentir-hi, etc.): si no en tenen algun, o no funciona
normalment, hi ha una anomalia patològica, poc o molt greu (malaltia, trastorn,
síndrome, minusvalia, traumatisme, etc.). Una anomalia patòlògica és no poder caminar,
no veure-hi, no digerir correctament, etc.
Les anomalies patològiques poden ser genètiques (innates, derivades d’una anomalia en
els gens) o adquirides (per malaltia o traumatisme).

Pel mateix raonament, el llenguatge és un tret universal propi de l’espècie humana, i si

alguns individus no el tenen o el tenen alterat, és perquè hi ha una anomalia
patològica (per ex., l’autisme, que és genètic, o una afàsia, que és deguda a un accident
cerebral). Si el llenguatge humà fos cultural, la seva absència en un individu no seria una
anomalia patològica. És ben clar que l’absència o l’anomalia en la parla d’un nen a
partir d’un any és una anomalia patològica: quan els pares la detecten han d’anar a
un especialista.

4) Un fenomen cultural és una habilitat [jugar a escacs, jugar a futbol, saber

matemàtiques], un costum [anar a missa], una troballa o invenvió [la invenció de la
roda, fa > 5.000 anys, la invenció de l’avió]; també és una manera de veure el món [la
democràcia], o un sentit comú de com són les coses [la nostra vida depèn del destí o
de la voluntat individual].
Aquests trets són clarament diferents dels trets naturals (genètics):
- tot i que es transmeten d’una generació a una altra, no es transmeten genèticament,
sinó per aprenentatge (el fill d’un jugador de futbol no li transmet genèticament
aquesta habilitat).
- no els tenen tots els individus de l’espècie: no tothom és creient, sap jugar a futbol o
sap matemàtiques. Els trets culturals no són universals.
- no tenir-los no és una anomalia patològica: no és patològic no saber jugar a futbol,
ni saber-ne poc.

Ras i curt: no saber jugar a futbol o jugar-hi malament (cultura) no és patològic; no

poder caminar o caminar malament (natura) és patològic; no poder parlar o tenir
una anomalia en la parla és patològic.

5) Hi ha habilitats culturals que considerem pròpies d’una comunitat cultural (una ètnia),
i podria semblar que són universals dins d’aquesta ètnia (per exemple, practicar el tai-
txi dins l’ètnia xinesa). Tot i això:
 - no hi ha cap connexió genètica amb la raça d’aquesta ètnia: les característiques
genètiques racials dels xinesos no estan connectades amb la cultura xinesa: un nen
xinès adoptat a occident no té trets culturals xinesos.
- només es tracta de tendències, no d’universals: no tots els xinesos practiquen el tai-
txi, o saben preparar cuina xinesa.
En definitiva: la cultura no és un tret determinat genèticament, ni és universal (general en
tota l’espècie, o en una ètnia).

Actualment, hi ha moltes habilitats culturals que tendeixen a ser universals (l’ús del
telèfon mòbil). Tot i així, no tots els individus del món tenen aquestes habilitats.

Els trets culturals no són universals. Els trets naturals, com el llenguatge, sí (tret
d’anomalies patològiques).

6) Els trets naturals tenen un desenvolupament genèticament controlat (la genètica d’un
gos fa que desenvolupi els trets biològics d’un gos i no d’una tortuga). Podem dir que tots
els individus (no patològics) d’una espècie desenvolupen els trets que són propis de
l’espècie.
El desenvolupament dels trets biològics (naturals) té un “calendari biològic”, un període
en què es desenvolupen:
- Molts trets es comencen a desenvolupar intrauterinament (en el desenvolupament del
fetus), com ara la formació del cor, que es comença a formar en un moment
determinat de la gestació (tot i que el desenvolupament continua extrauterinament).
- D’altres, tenen una desenvolupament extrauterí (o, si més no, una manifestació
extrauterina): per exemple començar a caminar bípedament (comença al voltant d’un
any de vida). És un fenomen genèticament programat: el tenen tots els nens no
patològics, i sempre comença al voltant d’un any. No depèn de si el nen rep
“entrenament”, és “més fort”, etc.
El calendari biològic també s’anomena període de maduració. Tots els trets biològics
tenen un període de maduració (només intrauterí, intrauterí-extrauterí o només
extrauterí).

El llenguatge humà es desenvolupa bàsicament entre 1 i 6 anys (tot i que la maduració

completa és una mica mes llarga, potser fins als 10 anys; i hi ha aspectes previs
intrauterins): és el període de maduració, que està genèticament programat per a
aquesta edat. No hi ha nens que aprenguin a parlar a partir dels 4 anys (com no n’hi ha
que aprenguin a caminar a partir dels 4 anys).
De fet, no és possible aprendre a caminar o a parlar a partir dels 4 anys, perquè el
període de maduració comença a un any.
Si el llenguatge humà fos un fenomen cultural, es podria adquirir a qualsevol edat (es pot
aprendre a jugar a futbol a qualsevol edat).
Podem aprendre una llengua nova a qualsevol edat? Sí, amb moltes limitacions. Però hi
ha d’haver una llengua materna que s’adquireix dins el període de maduració.

7) Els trets culturals es desenvolupen per aprenentatge, més o menys conscient:

- cal ensenyar als nens els trets culturals dels adults;
- o els nens els han d’aprende per observació.
Sense aquestes condicions, no es desenvolupen. Podem dir que els trets culturals
requereixen ensinistrament o observació.
No hi ha un calendari biològic fixat: així com el tret biològic de caminar comença sempre
al voltant d’un any, el d’aprendre a jugar a futbot o a escacs pot començar a qualsevol
edat.
El llenguatge no es desenvolupa per ensinistrament (només per observació): els adults no
ensenyen a parlar. Els adults poden ensenyar paraules als nens, dir-los frases senzilles
perquè els resultin més fàcils, però no els ensenyen com funciona la llengua que
aprenen:
- l’ús de l’article (in)definit ( l’alumne / un alumne)
- quan cal usar el subjuntiu (Estic content que hagis vingut)
- com es constreix una oració de relatiu (el llibre que vull que portis)
- en quin ordre han d’anar les paraules (tots aquests altres deu llibres)
- la recursivitat (la clau de la porta del despatx del director de l’empresa de...)

Fixeu-vos que el funcionament d’aquests trets és molt complex, i hauria de requerir unes
instruccions molt precises, com les que es donen per a aprendre a resoldre una equació de
segon grau. Però cap adult no es dedica a explicar als nens com funciona el llenguatge en
aquest sentit.

I si algú intentés ensenyar a parlar, faria un esforç inútil:

- perquè no sabria com fer-ho (com es pot explicar a un nen petit el funcionament de les
oracions subordinades?)
- i no canviaria res. Els nens no solen fer cas de les instruccions: si un nen diu arribat
papa i li dius que digui ha arribat el papa no sol fer-ne cas, per raons que veurem.
- entre els adults, els mestres d’escola (que ensenyen durant part del període de
maduració) són els qui donen més instruccions, però de cap manera es pot dir que
ensenyin a parlar: ensenyen a escriure i algunes nocions molt bàsiques de gramàtica.

Si fossin els adults que ensenyessin a parlar els nens, hi podria haver pares que fossin més
“bons mestres” o més “mals mestres”; però l’habilitat de parlar que adquireixen els nens és
independent d’una suposada habilitat “pedagògica” dels pares: no sentirem a dir que un
nen utilitza millor l’article definit o el subjuntiu gràcies a una habilitat pedagògica millor
dels pares.

Algunes “tècniques” que fan servir els adults (com ara dir tatano en comptes de cavall
perquè sigui més fàcil de pronunciar) no ajuden gens: al final el nen haurà d’aprendre a dir
tatano i cavall. Tampoc no són significativament perjudicials: el nen ha d’aprendre milers
de parauales i no ve d’una.

Tampoc hem de pensar que si li parlem molt, el nen aprendrà abans. Hi ha cultures en què
els adults parlen poc als nens, i els nens aprenen a parlar sentint els adults.

Els nens d’un a sis anys aprenen una llengua amb facilitat i sense instruccions perquè gran
part del que necessiten per a aquesta llengua és universal, no ho han d’aprendre:
- que hi ha recursivitat
- que hi ha oracions subordinades (només ha d’aprendre com són les or. subordinades)
- que hi ha verbs transitius (només ha d’aprendre si hi ha cas nominatiu i acusatiu)
- que hi ha sintagmes nominals (només ha d’aprendre si hi ha article definit)
- que hi ha preposicions (només ha d’aprendre com s’expressen les preposicions)
- etc.
[1.1.1. exs. 1/2/3/4/5/6]
1.1.2. El llenguatge com a fenomen cultural

Hem vist que el llenguatge és un fenomen bàsicament natural. De fet, però, el llenguatge
té molts aspectes culturals derivatius:

- És el transmissor principal de la cultura, i representa un avantatge enorme per a

transmetre-la. Els animals que “aprenen” una activitat (com els cadells que aprenen dels
adults a caçar) han de presenciar com els adults l’executen. Amb el llenguatge
podem explicar allò que sabem fer (com caçar) sense necessitat d’executar-ho o
mostrar-ho. El progrés ràpid de la cultura i la tècnica no hauria estat possible sense el
llenguatge.
- L’ensenyament a través de la llengua (que s’ha anat sofisticant al llarg del temps) és un
instrument poderosíssim de la conservació i difusió de la cultura.
- L’escriptura és un invent cultural d’una potencialitat enorme per a la cultura. Permet
transmetre coneixements a una gran quantitat d’individus durant un temps il·limitat.
- El lèxic és (en gran part) cultural: cada llengua té un lèxic adequat a la seva cultura:
llança, metall, carro, vaixell, pantalons, aixeta, tractor, ordinador, mòbil, etc. En cada
moment de la història hi ha hagut paraules apropiades als conceptes propis de la cultura
del moment.
Hi ha elements lèxics que expressen “conceptes” universals, no pròpiament culturals, que
apareixen en totes les llengües, com ara ‘voler’, ‘poder’, ‘aquest’/’aquell’, els pronoms,
les preposicions, etc.
- La manipulació de la llengua amb finalitats literàries, còmiques, etc. és cultural. Un cas
extrem és la poesia amb mètrica i rima. Un altre és la poesia surrealista.

En definitiva, el llenguatge és present en una gran part de les manifestacions culturals.

Un exemple no lingüístic comparable el doble vessant, natural i cultural, del

llenguatge serien les mans de l’home:
- són un fet natural, determinat per la nostra genètica.
- però són i han estat una de les bases més importants del desenvolupament de la
cultura:
- maniplulació i fabricació: arts manuals, cuina, etc.
- adquisició de destreses: caçar, música instrumental, esports, etc.

Les mans no són el producte de la cultura, sinó que (una part important de) la
cultura és el producte de les mans.
Podríem dir, semblantment, que el llenguatge no és el producte de la cultura, sinó
que (una gran part, encara més important, de) la cultura és un producte del
llenguatge.

Dit altrament, la natura determina la cultura i no al revés:

- la forma de les mans determina com poden ser els instruments de corda (guitarra o violí),
i no al revés (no és que primer creem un instrument de corda i després “creem” les mans
que s’hi ajusten).
- la forma del llenguatge determina quina cultura pot expressar, i no al revés. Per exemple,
podríem voler que el llenguatge expressés imatges visuals (que ens transmetés la cara
d’una persona) però la natura del llenguatge no permet aquesta expressió.
En termes del problema de l’ou i la gallina, el llenguatge és primer: el llenguatge ha fet
possible (una gran part de) la cultura, no a l’inrevés (la cultura no ha determinat com és
el llenguatge).
***

De tot plegat, en podem concloure que el llenguatge, com a fenòmen natural, no és

quelcom que puguem manipular lliurement:
- El productes culturals (tecnològics, ideològics, polítics, etc.) es poden manipular,
canviar, fer evolucionar per a obtenir-ne de nous i millors de manera constant (pensem
en l’evolució frenètica dels telèfons mòbils).
- No hi ha, en canvi, una evolució constant de la llengua catalana (ni de qualsevol altre
llengua) per a fer-la una eina més útil (català 2.0).

L’única evolució útil de les llengües és la del lèxic: crear noves paraules per als nous
conceptes (àtom, electró, any llum, forat negre).

Però no tenim, per exemple, un “ús més útil del subjuntiu”, o una “concordança nom-
adjectiu més útil”, o un “complement directe més eficient”. Ningú no es dedica a intentar
millorar aquests trets lingüístics, perquè no són culturals, sinó naturals. Seria com intentar
millorar els batecs del cor o la digestió: hi podem intervenir amb medicaments o tèctiques
mèdiques, però no podem alterar el fet bàsic que són fenòmens naturals que funcionen com
funcionen.
De fet, en el llenguatge, hi podem intervenir menys que en altres trets biològics: és
fàcil de trobar medicaments que intervinguin en la digestió, però sembla impossible
de trobar una manera d’intervenir en com parlem: de modificar les oracions
subordinades, de controlar l’article difinit, etc.

Hi ha un tipus d’intervenció en el llenguatge que és molt comuna: com parlar

correctament, o com parlar la llengua estàndard. En aquest cas, no es tracta de com parlar
“més eficientment”, si no de com parlar d’una certa manera, que no és més eficient. Per
exemple, he d’anar-hi no és més eficient que tinc que anar. Hi ha maneres de parlar que
no es consideren estàndard. Igual que hi ha llengües que no es consideren “estàndard” en
certs contextos.

[1.1.2. ex. 1]
1.1.3. El llenguatge, la cultura i la intel·ligència

Bibliografia
Bickerton, Derek. (1990). Language and Species. Chicago: University of Chicago Press.
Lieberman, Philip (1984). The biology and evolution of language. Cambridge, Mass:
Harvard University Press.
Mellars, P. A. (1998). ‘Neanderthals, Modern Humans and the archaeological
evidence for language’. In: Jablonski, N.; and Aiello, L. (eds.).
The origin and diversification of language. California: University of California Press,
pp. 89–116.

Reflexions biològiques sobre la cultura en un sentit antropològic:

- La cultura no és quelcom “decoratiu”. En la història de l’home ha estat un instrument:
- de supervivència en condicion difícils (saber caçar o cultivar)
- d’adaptació a medis variables: a diferència dels altres animals, que només poden
viure en el medi que els és propi –el seu nínxol ecològic–, l’home ha creat tècniques
per a adaptar-se a climes diferents (vestits per a protegir-se del fred), a règims
alimentaris diferents (agricultura), etc.
- i de domini progressiu (en general destructiu) de l’home sobre el planeta (l’home ha
eliminat boscos, ha exterminat animals, ha creat embassaments, etc.).

La cultura és “bona” o “dolenta” (serveix per a practicar l’agricultura i per a exercir la

tirania, o per a fer la guerra).

- Hi ha cultura des dels primers homes (Homo habilis, fa més de 2 milions d’anys): eines
de sílex, tècniques de caça, adaptació al medi, etc. Aquesta cultura ha progressat amb
l’evolució genètica:
Homo habilis (2.400.000 a. – 1.400.00 a.)
Homo ergaster (1.900.000 a. – 1.400.000 a.)
Homo erectus (2.000.000 a. – 70.000 a.)
Homo antecessor (900.000 a.)
Homo heidelbergensis (600.000 a. – 200.000 a.)
Homo neanderthalensis (230.000 a. – 28.000 a.)
Homo sapiens (> 150.000 a.)

Aquestes espècies eren cada vegada més evolucionades genèticament i més “intel·ligents”,
i, com a aconseqüència, tenien una cultura “superior” (per ex., eines més perfectes).

Però, segons ens mostren els jaciments fòssils (i la interpretació que se’n pot fer), fins a
l’Homo sapiens la cultura havia evolucionat molt poc: instruments de tallar i de caçar una
mica més perfectes. En canvi, hi ha una explosió de la cultura amb l’aparició de l’Homo
sapiens, fa uns 50.000 anys, que (cal pensar que) coincideix amb l’aparició del
llenguatge. És el que es coneix com la “revolució humana” o “gran salt endavant”: en
molt poc temps apareix una cultura molt superior, amb eines molt més evolucionades i,
sobretot, amb un simbolisme (pintures significatives -simbòliques i religioses- a les
parets de les coves) i signes d’espiritualitat (enterraments). Aquesta nova cultura implica
una capacitat organitzativa i creativa molt superiors.

És a dir, l’evolució cultural del gènere Homo va ser molt lenta durant 2.400.000 anys fins a
arribar a l’Homo sapiens, que en 50.000 ha evolucionat de manera “explosiva” (50.000
 anys és el 2% de la història dels humans, i en aquest període hem passat de viure a les
cavernes als telèfons mòbils).

- Podem dir, doncs, que el llenguatge humà és una eina molt “potent” per a crear cultura:
permet compartir coneixements, transmetre’ls als més joves, col·laborar a l’hora
d’inventar, etc. I sobretot: permet simbolitzar i conceptualitzar (per tant, “pensar
millor”): tenir consciència d’aspectes superiors a allò més immediat (consciència de
grup, conceptes que classifiquen la realitat).
***

Remarquem un aspecte molt important: el llenguatge humà va aparèixer

“instantàniament”. Expliquem-ho.

A) L’evolució genètica progressiva de la capacitat mental dels pre-sapiens va ser molt

lenta: en 2,4 milions d’anys van evolucionar poc, i probablement el seu llenguatge també
va evolucionar poc i, probablement, no era essencialment diferent del llenguatge dels
animals en general (un conjunt de missatges atòmics).
Això no és sorprenent: en general, l’evolució genètica és lenta i sol comportar milions
d’anys, per a assolir canvis petits. És cumulativa: un petit canvi adaptatiu darrere l’altre.
Per exemple, l’evolució de l’ull humà ha comportat milions d’anys, i ha evolucionat
“passet a passet”.

B) L’evolució genètica que donà el llenguatge va ser molt ràpida: en 50.000-100.000 anys
va aparèixer el llenguatge humà (i la intel·ligència de l’Homo sapiens). En termes
evolutius, 50.000 anys és un instant.
L’explicació plausible d’aquesta rapidesa és que el llenguatge (i la intel·ligència) és un cas
d’evolució simple (no progressiva i acumulativa). Per què el llenguatge és simple? Potser
perquè l’essencial del llenguatge humà es la recursivitat, la capcitat il·limitada de
combinar.
La recursivitat és un tret (mental-cerebral-biològic) simple però molt potent. Amb
mecanismes simples podem obtenir resultats molt complexos:
la clau de la porta del despatx del director de l’empresa del polígon.
el llibre que va comprar l’estudiant que volia presentar-se a la prova que oferia la
facultat.
Diu que vol que diguis que volem que ho faci.
En paraules de Wilhelm von Humboldt (1767-1825), la recursivitat és l’ús infinit de
mitjans finits.

De fet, la recursivitat, en lingüística com en altres facultats (el sitema numèric), pot crear
expressions il·limitadament complexes (no podem establir quin és el màxim de paraules
que pot tenir una frase): el límit rau en altres factors, com la memòria, la utilitat
comunicativa, etc.

Bona part d’aquesta reflexió sobre evolució i llenguage es basa en hipòtesis controvertides:
la línia de pensament oposada diria que el llenguatge ha anat evolucionant
progressivament des de l’Homos habilis fins a l’Homo sapiens, de manera que a mig
camí en aquesta evolució (per exemple l’Homo antecessor) hi havia un llenguage que
tenia la meitat de la complexitat i eficiència que el de l’Homo sapiens.
L’objecció òbvia és que entre la no-recursivitat i la recursivitat, no ha ha una posició
intermèdia: no podem tenir “mitja recursivitat”.
És a dir, no pot existir un llenguage on existeixi l’expressió la clau de la porta però ja no
sigui possible “allargar-la” (la clau de la porta de la casa de la veïna...)
Passa el mateix amb els nombres: són infinits perquè són recursius (cada nombre és el
resultat de sumar 1 a l’anterior), i no pot existir “mitja recursivitat”: un sistema numèric
que només arribi fins vint, o fins a mil; si arriba fins a mil, arribarà fins a mil u, i així fins
a l’infinit.

La recursivitat és il·limitada: no podem tenir mitja recursivitat.

La hipòtesi més raonable és que els presàpiens no tenien res semblant al llenguatge de
l’Homo sapiens, perquè no tenien recursivitat, i que l’aparició de la recursivitat és un
canvi genètic sobtat , que no requereix (gaire) evolució genètica cumulativa (perquè la
recursivitat és simple).

Potser l’aparició del llenguatge humà va requerir 100.000 anys, perquè la recursivitat no
és l’únic tret del llenguatge humà, però 100.000 anys són un període ínfim en
comparació amb els períodes evolutius que introdueixen canvis acumulatius (que solen
requerir milions d’anys).

El llenguatge no és només recursivitat. Hi ha lèxic (paraules), morfologia (declinació i

conjugació: menjo, menges, menja, ...), construccions (tant ...com...), perífrasis (haver
de), locucions (gràcies a), concordança (casa blanca), règim (consistir en), trasllat
(Què dius que vols --?), etc.
Però tots aquests aspectes tenen una cosa en comú: són trets generals relativament simples
que s’apliquen a molts casos. Com la recursiviat, són “pocs recursos per a obtenir
expressions molt complexes”.

La gramàtica és finita, mentre el nombre d’expressions que podem crear és il·limitat.

Simplificant, la recursivitat és universal (i simple). La resta de trets lingüístics no és

necessàriament universal, però també és relativament simple.

[1.1.3. exs. 1/2/3/4/5]

1.1.4. La cultura i el llenguatge en la història

La història és allò que coneixem de l’Homo sapiens, sobretot allò que està documentat
(des de fa una 5.000 anys).
Un indici clar que el llenguatge és bàsicament un fenomen natural és que no s’ha
perfeccionat al llarg de la història. Al llarg de la història, la cultura (la tecnologia, les
ideologies, els sitemes polítics, etc.) s’han perfeccionat enormement, i cada vegada més
ràpidament: en menys temps la cultura evoluciona més (noves tecnologies, noves
ideologies, nous costums, nova política, etc.).

No podem dir que el llenguatge “s’hagi perfeccionat”: el grec antic, o el xinès antic, no
eren llengües més rudimentàries, menys perfectes (simplement eren diferents), ni el grec
modern o el xinès actual són llengües més perfectes. Les llengües evolucionen, canvien,
però no es perfeccionen en el sentit que esdevinguin millors.

De fet no hi ha llengües més o menys perfectes. Qualsevol llengua supodadament

“primitiva” (com ara llengües africanes o ameríndies) és tan perfecta com qualsevol altra.
No hi ha llengües amb una gramàtica més “apta”. No hi ha cap llengua on no es pugui dir
“La hipotenusa al quadrat és igual a la suma dels catets al quadrat”: només cal tenir el
vocabulari (terminologia matemàtica).

Fins alsegle XIX, predominava la ideologia que hi havia llengües més o menys aptes, i
que les llengües dels “pobles primitius” eren més rudimentàries.

L’únic que distingeix el “progrés” de les llengües és el vocabulari: algunes llengües, i no

d’altres, tenen un vocabulari apropiat per a parlar de física quàntica, o de tecnologia
avançada. Altres llengües, “primitives”, poden tenir un vocabulari molt ric per a parlar de
la seva cultura pròpia (entorn natural, creences, mites, etc., un vocabulari que potser no
tenen les “llengües avançades”).

El vocabulari és la part menys essencial de la llengua: varia constantment per a expressar

nous conceptes, però no altera l’essència de cada llengua: l’essència de la llengua és
estructural, el vocabulari és una “agregat” de mots, que es creen un per un.

Hi ha altre fet històric que diferencia el llenguatge de la cultura. Els progressos culturals
(les invencions) tenen una data i un lloc: l’agricultura va aparèixer fa 10.000 anys a
Mesopotàmia; l’ús del bronze va aparèixer fa 6.500 anys a l’Orient Mitjà i fa 3.800
anys a Europa. El telèfon es va inventar fa més de 100 anys a Amèrica.
No hi ha cap notícia de l’aparició de llenguatge en una data i un lloc. Totes les notícies
que tenim és que tots els homes d’arreu del món han parlat sempre. Sempre, des de
quan? Probablement des que existeix l’Homo sapiens, és a dir, des de fa almenys 50.000
anys. Com que l’aparició de l’Homo sapiens és un cas d’evolució genètica, cal pensar que
el llenguatge va aparèixer per evolució genètica, que és com apareixen els trets naturals
d’una espècie: no va aparèixen en un lloc i una data de la història (com l’agricultura).

[1.1.4. exercicis 1/2/3/4]

1.1.5. Possibles similituds entre l’aprenentatge del llenguatge i de la cultura.

Bibliografia
Chomsky, N. (1988). Language and problems of knowledge. Cambridge, Massachusetts:
MIT Press.

He vist que el llenguatge és un fenomen (bàsicament) natural. Una objecció a aquesta idea
és que l’aprenentatge del llenguatge sigui similar a l’aprenentatge dels trets culturals.

a) L’aprenentatge per error i correcció

L’aprenentatge d’una habilitat cultural procedeix per error i correcció: en un determinat
moment de l’aprenentatge, cometem errors, i els anem corregint. Si l’aprenentatge té èxit,
al final no cometem errors (o en cometem pocs).
Al llarg de l’aprenentatge de la llengua, podríem dir que el nen també fa “errors”: no
aconsegeix parlar com els adults (de la mateixa manera que fa errors un nen que aprèn
matemàtiques).

Si el llenguatge és un tret natural, no hauria de ser així: els sistemes biològics no cometen
“errors” (en tot cas, hi ha anomalies patològiques). Per tant l’aprenentatge de la llengua
sembla cultural.

Però, des de la postura que el llenguatge és un fenomen biològic, podem considerar que el
nen passa per estadis de maduració (nivells de desenvolupament al llarg de procés de
manduració). El nen està biològicament programat perquè als 2 anys produeixi un tipus de
frases, i als 4 anys un tipus més sofisticat de frases, etc. Si als dos anys no parla com un
adult és perquè, pel seu calendari biològic, encara “no és el moment”. Per exemple, als dos
anys el nen parla sense articles i sense verbs auxiliars: nino caigut (‘el nino ha caigut’). No
s’equivoca: en aquest estadi de maduració “no li toca” d’utilitzar articles ni verbs auxiliars.

Comparem-ho amb la facultat de la visió. El nadó acabat de néixer, té una visió molt
“imperfecta”: veu taques difuses. El desenvolupament passa per diverses fases: als dos
mesos sap moure els ulls per seguir el moviment, al 5-6 mesos comença a tenir percepció
de produnditat, als 6 mesos té plena agudesa visual, etc.
No podríem pas dir de cap manera que el nen comet “errors” en la seva capacitat de visió:
a cada estadi hi veu tan perfectament com li permet l’estat de maduració de la seva
facultat visual.

Podem suposar, doncs, que el nen que adquireix el llenguatge no comet errors: als 4 anys
parla tan bé com li permet l’estadi en què es troba. Els estudis sobre adquisició infantil de
la llengua mostren clarament que hi ha etapes (estadis) amb característiques comunes a
tots els nens: a un any, diuen paraules aïllades, a dos anys, fan frases de dues paraules, etc.
A més, els nens “es resisteixen” a les correccions o indicacions dels adults que no
corresponen al seu estadi. (Un exemple seria: si el nen encara parla sense articles -vull
pilota-: per més que li diguis que ha de dir Vull la pilota, el nen t’igmora: encara no toca.)

Tots els nens passen pels mateixos estadis a les mateixes edats. En l’aprenentatge cultural,
en canvi, hi ha nens que als 6 anys saben més matemàtiques que altres nens de 10. No hi
ha estadis en l’aprenentatge de les matemàtiques.
Tota aquesta reflexió és sobre com s’adquireix la llengua materna, dins el període
natural de maduració. Com adquirim segones llengües en edats més avançades és
diferent: no hi ha un període de maduració, i cometem molts “errors” deguts a la influència
de la nostra llengua materna (“tenim accent”). En parlem més endavant.

b) El control conscient de com parlem

En principi, en qualsevol habilitat cultural, tenim control conscient de com l’exercim.
Sabem què estem fent. Sabem que estem conduint o que estem preparant un menjar. En
canvi, els trets naturals (com ara la digestió o la visió) no estan subjectes a control
conscient: simplement “digerim” o “hi veiem”.
Si el llenguatge és un tret natural, no n’hauríem de tenir control conscient. En aquest sentit,
podem tenir control conscient del llenguatge? En molts sentits sí:
1) el més comú i general és el control sobre el vocabulari (les paraules): sovint pensem
quina és la “paraula justa” que volem usar (per a parlar amb claredat, parlar
planerament o tècnicament, no ofendre, etc.). Però, com hem vist, el lèxic és una part
“perifèrica” del llenguatge.
2) més enllà del lèxic (sobre la gramàtica), podem tenir coneixements (conscients) sobre
una llengua (la nostra o una altra), apresos a l’escola, en un curs d’idiomes, en estudis
especialitzats, etc. Aquests coneixements poden ser:
- merament culturals: ens ensenyen que el nom concorda amb l’adjectiu, però no ens
cal aquest coneixemenent per a realitzar aquesta concordança: no és un
coneixement que ens serveixi per a controlar conscientment com parlem.
- coneixements de gramàtica per a “monitoritzar” una llengua estrangera (un
idioma après) o una varietat (la llengua correcta, estàndard) en la mesura que
encara no hi som competents (veurem més avall la noció de competència
lingüística). Aquests coneixements (i el control de com parlem que en podem
obtenir) són molt ineficaços: la manera realment eficaç de parlar una llengua o una
varietat és ser-hi competent. sobretot en llengua oral: és molt difícil controlar com
parlem oralment.

Així, és ben evident que, a banda del lèxic, el control conscient del llenguatge és molt
limitat:
- els coneixements conscients sobre com hem de parlar són molt poc eficaços: només
serveixen per a controlar un text escrit, i amb poca fiabilitat (penseu en qui intenta dir
correctament els pronoms febles).
- un “analfabet” (en el sentit que no ha estudiat mai gramàtica) pot parlar sense tenir cap
instrucció sobre com ha de parlar. És el cas d’una una gran part dels humans, tots fa
10.000 anys).
- la majoria del temps, parlem sense “aplicar” instruccions conscients.

En molts casos, els trets naturals no poden ser susceptibles de control conscient (batecs del
cor, digestió). Però el fet que la nostra capaciat de parlar, tot i ser un tret natural, pugui
estar subjecta –molt parcialment– al control conscient, no és tan sorprenent, també hi
estan altres trets naturals:
- sentir - escoltar
- veure - mirar / enfocar
- respirar - controlar la respiració
- plorar - contenir el plor
- hi ha gent que sap controlar els batecs del cor
Per tant, que una facultat sigui accessible al control conscient no vol dir que sigui un tret
cultural: els trets naturals permeten un cert control.

En resum: el llenguatge està subjecte al control conscient, però no gaire.

I sobretot: no està subjecte al control conscient en els aspectes més essencials: l’ús de
l’article definit, l’ús de les oracions subordinades, l’ús del subjuntiu, la dintinció entre
subjecte i complement directe, etc.

[1.1.5. exs. 1/2/3]

1.2. El llenguatge i les llengües

Newmeyer, F. (1994). “The Chomskyan revolution”. Dins C. P. Otero (ed.). Noam

Chomsky: Critical Assessments (Vol. III. Tom II). 422-442. London: Routledge

Parlar de llenguatge humà i de llengües és parlar d’una capacitat universal i de variació:

- hi ha trets universals que són comuns a totes les llengües.
- hi ha trets particulars de cada llengua.

Pot semblar, d’entrada, que els trets particulars de cada llengua són enormement més
importants que allò que hi ha de comú entre les llengües: les llengües poden ser
aclapadorament diferents, i tenir poc en comú. És una idea usual.

Però això és un efecte iceberg: la part que veiem (que hi ha sobre l’aigua) és enorme, però
la part submergida és 10 vegades més gran. Semblantment, les diferències entre les
llengües (en les quals ens fixem) són enormes, però les semblances son molt més grans.

Vegem-ho, però, amb un exemple:

(Yo) he visto a mi padre.
Ich habe meinen Vater gesehen.
jo he meu pare-ACC vist

Hi ha diferències òbvies:
- la fonètica és diferent.
- les paraules són diferents (visto /gesehen).
- la morfologia és diferent: meinen Vater va en cas acusatiu.
- el subjecte de l’oració alemanya (ich) pot “no s’expressar-se” en castellà.
- l’ordre de mots és diferent.

Però també hi ha trets comuns obvis, i molt més importants:

- hi ha molts aspectes fonològics comuns (consonants oclusives, fricatives, vocals, etc.)
- hi ha pronoms personals, adjectius possessius, noms, verbs, etc.
- hi ha verbs auxiliars
- hi ha verbs finits i no finits
- hi ha sintagmes verbals, sintagmes nominals, etc.
- hi ha funcions gramaticals de subjecte i complement directe
- hi ha verbs transitius
- són oracions principals (no subordinades)
- són oracions que expressen temps passat (no present).
- són oracions declaratives (i no interrogatives).

Aquests trets els tenen totes les llengües

I molts més. Totes les les llengües tenen:

- oracions subordinades completives, condicionals, causals, etc.
- oracions de relatiu
- oracions interrogatives
- preposicons o equivalents
- elements negatius
- adverbis de lloc, de temps, de manera, etc..
- demostratius
- circumstancials de manera, de temps, d’instrument, de causa, de finalitat.
- predicats
- etc. etc. etc.

Des d’aquesta perspectiva, la variació lingüística no és és il·limitada: només és la

concreció dels trets universals:
- com s’expressa un verb transitiu (en alemany requereix un CD en cas acusatiu)
- com s’expressa una oració interrogativa (en català requereix un sintagmna
interrogatiu com ara quin llibre, en xinès, com veurem, és diferent.)
- com s’expressa el temps passat (en moltes llengües és un sufix del verb)
- com s’expressa una subordinada substantiva de complement directe (en català ha
d’anar encapçalada amb la partícula que)
- com s’expressa una oració de relatiu: en algunes llengües va encapçalada amb un
promom relatiu (per ex., en anglès, who) i en d’altres (com el xinès), no.
- etc.

No hi ha qualsevol cosa, en les llengües: hi ha universals en una forma concreta. Això

és el què qualsevol traductor busca: com s’expressa un tret d’una llengua en una
altra llengua.

És natural que quan comparem llengües ens fixem en les diferències, que ens poden
semblar enormes (i dificultoses): les similituds les donem per descomptades. Però
intenteu imaginar una llengua que no tingués oracions subordinades, o no tingués SNs, o
pronoms. Seria inconcebible.

La traducció és un indici clar que els trets universals són presents en totes les llengües:
altrament, la traducció seria impossible. Seria impossible traduir una novel·la a una llengua
que no tingués SNs, oracions subordinades, verbs transitius, etc.

[1.2. exercicis 1/2]

1.3. El comparativisme lingüístic
Bibliografia
Rizzi, Luigi. (1989). ‘The New Comparative Syntax: Principles and Parameters of
Universal Grammar’. Cahiers Ferdinand de Saussure 43: 65-78.

A partir de les consideracions que hem fet, podem enfocar la segona part d’aquest curs
dins el comparativisme: comparar llengües (variació lingüística) dins la perspectiva del
llenguatge humà (universals lingüístics):
- la comparació és necessària si volem caracteritzar les diverses formes del llenguatge
humà (llengües).
- la comparació només és possible si hi ha trets comuns (universals) entre les llengües:
no es poden comparar coses que no tenen res en comú (no podem comparar llagostins
amb núbols)..

Descobrirem que hi ha:

- trets que ens podrien semblar universals i no ho són (per exemple, que totes les llengües
són de marc verbal – ho veurem més endavant).
- trets que ens podrien semblar particulars d’una llengua i realment són universals (per
exemple, els pronoms febles).
- trets universals però que tenen manifestacions particulars que emmascaren la seva
universalitat (per exemple, la correlació cas nominatiu-concordança de subjecte).
- trets que semblen molt semblants (entre llengües properes) i són molt diferents (per
exemple, el pretèrit indefinit –he vingut / I have come).
- trets que no sembla que tinguin cap relació (són de llengües llunyanes) i són molt
semblants. (els patrons, que veurem més endavant, de marc verbal i marc satèl·lit)
- trets que es manifesten clarament en unes llengües i (aparentment) no es manifesten en
d’altres (per exemple, l’expressió de present-passat).

Tots aquests casos tenen una gran importància:

- en el vessant gramatical de la traducció: com podem trobar l’equivalent en l’altra
llengua
- i també en l’aprenentatge de llengües: quines dificultats podem trobar quan aprenem
una llengua i, com en el cas de la traducció, com podem trobar l’equivalent d’allò que
sabem expressar en la nostra.

[1.3. exercici 1]
1.4. Innatisme i adquisició

1.4.1. Innatisme
Bibliografia
Pinker, S. (1994). The Language Instinct.  London: Penguin.

El fet que tots els humans tinguem la capacitat de parlar (tret de casos patològics) ens porta
a pensar que aquesta capacitat és innata. Una capacitat innata és una capacitat que està
determinada genèticament. Els gens de cada espècie determinen els trets biològics que
posseeixen.

Els trets genètics d’una espèrie també poden ser variables (el color dels ulls, els trets
facials) o (essencialment) invariables (la facultat visual, la capacitat de caminar, el sistema
digestiu, etc.).

La facultat del llenguatge sembla essencialment invariable. Tothom té, essencialment, la

capacitat de parlar:
- independentment de la raça: un nen de qualsevol raça pot aprendre qualsevol llengua.
- independentment de la “intel·ligència general” o de l’educació. Quan diem que algú parla
“molt bé” o “molt malament”, ens referim a aspectes no essencials del llenguatge:
- que tingui un lèxic ric o pobre, o groller (el lèxic és un aspecte perifèric del
llenguatge).
- que tingui capacitat d’ordenar les idees (i parli “brillantment”). Això no depèn del
llenguatge, sinó de la intel·ligència.
- que parli en una varietat “correcta” o dialectal (hi ha varietats amb més o menys
prestigi, però totes són lingüísticament “perfectes”).

1.4.2. Adquisició
Si el llenguatge és innat, com és que no parlem tots el mateix llenguatge?

És una gran pregunta, i no hi ha una resposta òbvia.

He argumentat que el període d’adquisició d’una llengua (a partir d’un any) és un període
de maduració. La maduració d’un tret biològic està genèticament programada (té lloc en
un període determinat i es desenvolupa uniformenent en tots els individus sans).

Però la maduració d’un tret biològic sovint és sensible el context:

- un fruit necessita llum per a madurar.
- un nen necessita exercici per a aprendre a caminar.
- els ulls d’un nadó necessiten llum per a madurar (si li tapéssim els ulls, quedaria cec).

En altres mots, la maduració pot necessitar estímuls externs per a madurar. Podríem dir,
doncs, que la facultat del llenguatge necessita un estímul extern (sentir parlar) per a
madurar. En essència, necessita adquirir un lèxic. Per dir-ho de manera simplificada, el nen
“ja sap” construir estructures sintàctiques, però necessita elements lèxics (mots) per
combinar-los en estructures sintàctiques. El lèxic no és innat: és la part més variable de les
llengües.

Per expressar-ho de manera simple, posem aquest exemple. Un nen no neix sabent el mot
caramel ni el mot vermell. Però una vegada adquirits aquests mots, sabrà crear l’expressió
caramel vermell, possiblement sense haver sentit aquesta expressió. I més endavant sabrà
dir Vull (el) caramel vermell, sense que necessàriament hagi sentit aquesta expressió.
Perquè el llenguatge maduri, cal que el nen adquireixi, com a mímim, paraules.

Podríem dir que l’adquisició d’una llengua no és una creació a partir de zero. De fet, no
seria ni tan sols una modificació de la capacitat innata, seria una concreció: la facultat
innata (universal) és abstracta i necessita concretar-se, com a mínim amb un lèxic (també
la fonologia i molts aspectes gramaticals).

Podem resumir dient que la capacitat de parlar consta de:

- trets universals, genèticament determinats.
- trets propis de la llengua adquirida, que necessiten un estímul extern (la parla de l’entorn)
per a ser adquirits.

Terminològicament:
- anomenen gramàtica universal la part innata del llenguatge, la part que el nen no ha
d’adquirir, perquè deriva de la seva dotació genètica, i és comuna a tots els humans.
- anomenem gramàtica particular la suma dels trets universals i particulars d’una
llengua. La gramàtica particular no modifica la universal: només la concreta.

Hem vist que d’aquisició d’una gramàtica particular és relativament “fàcil” per al nen (té
lloc en pocs anys): això fa pensar que la part universal del llenguatge és molt més
important que la part particular.

Evidentment, l’adquisió de la gramàtica particular d’una llengua és laboriosa. Com a

mínim, el nen:
- ha d’adquirir la fonologia de la llengua: ja “sap” que hi ha vocals i consonants,
consonants oclusives i fricatives, etc., però ha de concretar quines.
- ha de memoritzar milers de paraules.
- ha de aprendre la morfologia d’aquestes paraules (menjo, menges, menja, menjava, etc.)
- ha d’aprendre algunes particularitats de la sintaxi (per exemple l’odre de mots)

Però és molt més important allò que és universal i no s’ha d’aprendre:

a) el llenguatge és composicional: una expressió lingüística consta de constituents, mots
que s’agrupen en constituents:
[ la [clau [de [la porta ]]]
i no pas:
la-clau-de-la-porta
b) el llenguatge és recursiu:
la clau de la porta de la casa del director de ...
Dius que vol que digui que vaig prometre que vindria
c) els constituents (típicament) consten d’un nucli (un mot) i un sintagma:
- veure + el paisatge
- la + por de caure
- amb + la seva germana
d) els tipus de mots que trobem en les llengües són sempre els mateixos: noms, verbs,
adjectius, preposicions, determinants, conjuncions, etc. Podem dir que són categories
universals. L’adquisició d’una llengua particular consisteix, essencialment, a aprendre
quins mots corresponen a cada tipus.
El problema de la proporció entre què és gramàtica universal i què és gramàtica particular
s’ha anomenat problema de l’aprenentatge (o problema de Plató). En termes generals,
el problema de Plató és: com podem arribar a saber tant si allò que percebem és tan
pobre i caòtic?
- Com concebem figures geomètriques perfectes si no existeixen en la realitat?
- Com podem concebre que una línia recta es projecta fins a l’infinit, si l’infinit no el
podem percebre?
- Com identifiquem l’harmonia i el ritme d’una cançó encara que les notes no siguin
perfectes?
- Com veiem en color si els colors no existeixen?

La resposta és que gran part del que sabem ja està preestablert en el nostre sistema
cognitiu. El nostre sistema cognitiu està preparat per a crear formes (figures
geomètiques), colors, regularitats (música), estructures (cercles concèntrics), progressions
(números), etc. Aprendre, entendre, només és processar els ínputs visuals, auditius, etc.
dins aquests esquemes preestablerts. No és introduir “material” en una capsa buida,
sinó en una màquina processadora (que és el nostre cervell). Aquesta màquina “ja sap
moltes coses”, i la percepció només les concreta.
En aquest sentit, aprendre a parlar no és partir de zero: ja “sabem” gran part del que és el
llenguage i només s’ha de concretar.

[1.4. exercici 1/2]

1.5. La competència lingüística
Anomenem competència lingüística la capacitat de parlar en una llengua particular.
Pel que hem vist fins ara, la competència lingüística consta de dos components: el
component universal i el component particular de cada llengua.

La competència lingüística, com s’entén aquí, no és qualsevol competència relacionada

amb la llengua (com ara els coneixements i habilitats que en puguem tenir), és una facultat
mental independent dels “coneixements”.

Es tracta d’una capacitat mental altament inconscient i automàtica: bàsicament, per a

parlar no cal reflexionar sobre “com ho fem per parlar” (de la mateixa manera que per a
veure-hi no reflexionem com ho fem per a veure-hi): per a parlar, hem de pensar què
volem dir, i la manera com ho diem flueix automàticament. No hem de reflexionar sobre
com usem l’article definit, el subjuntiu o les oracions adverbials.

Hi ha dos matisos a aquesta afirmació general:

1) quan parlem podem buscar el vocabulari adequat: si diem demano o exigeixo, me’n
vaig o foto el camp, mal de cap o migranya, etc. No dedicim, en canvi, si fem servir una
preposició, un article definit, o una partícula subordinant.

2) quan parlem (o intentem parlar) una llengua o varietat lingüística de la qual no tenim
plena competència lingüística, per exemple:
- una llengua que estem aprenent.
- un registre que no dominem (“correcte”, “formal”, “estàndard”).
En aquests casos, podem parar-nos a pensar sobre com ho hem de dir. Aquesta reflexió es
basa en coneixements explícits apresos (Ex.: en anglès, el CD va immediatament després
del verb: I saw (*yesterday) Peter.).
Aquests coneixements són “cultura”, són una habilitat apresa conscientment (amb més o
menys èxit), que té la finalitat de controlar com parlem, i que no forma part de la
competència.
Aquest control pot ser eficaç en la llengua escrita, en què tenim temps per a reflexionar.
Oralment, només és eficaç si el domini de les regles apreses és molt alt.

En llengua col·loquial, tothom hi és plenament competent. Però el repte d’aprendre

altres varietats a part de la llengua col·loquial (la “llengua correcta”, la llengua estàndard)
és tan general arreu del món que la il.lusió que cal aprendre molt sobre la llengua per a
poder-la parlar “bé” pot ser molt popular: “la nostra llengua no la podem parlar bé si no
n’aprenem”. En ralitat, la nostra llengua estàndard/correcta no la podem parlar si no
l’adquirim.
A l’escola no “ens ensenyen a parlar”, ens ensenyen a parlar la varietat correcta o
estàndard, que és una llengua poc o molt diferent de la col·loquial (molt diferent per a
qui aprèn el xinès mandarí a partir del xinès de Xangai, menys diferent per a qui aprèn
l’àrab estàndard a partir de l’àrrab marroquí; molt menys diferent per a qui aprèn el català
estàndard a partir del mallorquí). L’aprenentatge d’aquestes varietats estàndard pot ser
més o menys dificultosa, i pot pot basar-se en coneixements, tot i que l’objectiu sempre és
adquirir-hi competència (que permet prescindir dels coneixements).
***

Una característica prominent del llenguatge humà és que podem expressar-nos-hi amb
llibertat, en el sentit que:
- podem parlar o callar.
- podem decidir què expressem (la veritat, una mentida, una suposició, un desig, etc.).
- podem parlar de fets presents i propers, o de fets passats, o llunyans, o possibles, o
desitjables, o necessaris.

Hi ha indicis que els animals, amb els seus llenguatges:

- no poden callar: quan hi ha una situació de perill, l’animal necessàriament emet el
missatge de perill (encara que d’aquesta manera el predador els detecti més fàcilment).
- no poden decidir què expressen: en una situació determinada emeten un missatge
determinat, sense matisos.
- només poden expressar “l’ara i aquí”. No poden parlar del passat o el futur, o del que els
ha passat lluny d’on són, o d’allò que voldrien.
***

Una especulació teòrica és que llenguatge i pensament racional són dues cares de la
mateixa moneda:
- només podem pensar racionalment allò que també podem dir
- i, viceversa, només podem dir allò que podem pensar racionalment.

Fins i tot podríem arribar a dir que quan raonem, parlem. És freqüent que, per a fer un
raonament, imaginem “com ho diríem”. Evidentment, no sempre que raonem “parlem
mentalment” (amb els sons de les paraules), però potser és cert que sempre que raonem
parlem en un llenguatge abstracte, encara que sigui sense sense sons.

Per tal d’aclarir millor què és la competència lingüística, hem de reflexionar sobre què és
una llengua.

[1.5. ex. 1/2/3]

1.6. El concepte de llengua i el plurilingüisme
1.6.1. El concepte de llengua
Si un individu té una competència lingüística, diem que parla una llengua. A grans trets, és
una afirmació correcta.

Tanmateix, el concepte de llengua és un concepte social, no individual. Dins l’àmbit del

que es considera una llengua (normalment un territori), hi ha (moltes) maneres de parlar
(dialectes, registres, sociolectes, etc.). Anomenem-les varietats lingüístiques (parlant més
estrictament, seria un conjunt d’idiolectes, maneres de parlar individuals).

Què fa què un conjunt de varietats lingüístiques siguin considerades una llengua?

Bàsicament, es tracta de factors:
a) polítics:
- és un territori que constitueix un estat, una regió (com els territoris de parla àrab), etc.
- els habitants d’aquest territori tenen la voluntat política que les varietats que hi parlen
constitueixin una sola llengua. (Per exemple, els àrabs tenen la convició que l’àrab és
una sola llengua, tot i que té dialectes molt diferents).
b) culturals:
- hi ha un sitema ortogràfic unificat (com en el cas de l’arab).
- hi ha una cultura compartida (literatura, mitjans de comunicació, etc.)
c) lingüístics:
- hi ha una varietat (més o menys uniforme) anomenada llengua estàndard, o llengua
culta, o varietat comuna.

Per tant, competència lingüística no és equiparable a llengua, sinó a varietat lingüística. En

rigor, és equiparable a idiolecte: la manera de parlar de cada individu. Cada individu té
una o més capacitats de parlar.

El concepte de llengua és una simplificació útil per definir què parlem, com ens
comuniquem (i què traduïm), però sempre cal precisar: parlem (o traduïm) francès
europeu o del Quebec, xinès mandarí o cantonès, traduïm Shakespeare o un slang de
l’anglès, etc.
No traduïm llengües: traduïm varietats lingüístiques.

Si cadascú parla una varietat lingüística (un idiolecte) diferent, com ens comuniquem?
Hi ha dos factors diferenciables:
a) els idiolectes dels individus que es comuniquen són poc o molt semblants (per exemple
un català de Bacelona i un mallorquí; un català i un italià). Això facilita, poc o molt, la
comunicació.
b) Podem haver adquirit la competència (parcial o total) de la varitat de la persona amb qui
parlem (competència passiva). Per exemple, els castellanoparlants de la península
tenen una competència passiva de l’andalús.

Aquest segon punt ens porta a parlar del plurilingüisme: podem tenir més d’una
competència lingüística. Convencionalment, el plurilingüisme és el fet de parlar dues o
més “llengües” (francès i alemany). Però de manera més generalitzada, el plurilingüisme
és extensible a qualsevol varietat lingüística (parlar francès estàndard, francès col·loquial
de França, francès del Quebec).
Per exemple, un anglès de Birmingham pot tenir competència en el dialecte de
Birmingham, en l’anglès “estàndard” i en l’anglès de Shakespear (com a competència
passiva).

En aquest sentit, podem parlar de competència lingüística “activa” i passiva”. En aquest

sentit ampli, tots som poc o molt plurilingües.

Un cas prototípic de plurilingüisme és l’adquisició de la varietat estàndard-formal, que

s’adquireix a l’escola. En alguns casos, el dialecte natiu i la varietat estàndard són poc
diferents, en altres ho són molt (dialecte de Xangai - mandarí).

1.6.2. El plurilingüisme
Hem vist que el plurilinngüisme és una capacitat general de qualsevol individu: tenim una
capacitat innata del llenguatge, general per a tot humà, i la capacitat d’adquirir una o més
llengües (una o més competències lingüístiques).

De totes les competències que podem adquirir, n’hi ha una (en alguns individus més d’una)
que adquirim “des de petits”: l’anomenen la llengua nativa. En realitat, pel que hem vist,
és la “competència lingüística nativa” , la parla de l’entorn familiar (el dialecte natiu). És
la manera com parlem sense esforç, de manera “natural”.

En edats més tardanes, o en el context limitat de l’escola, podem adquirir altres

competències. Generalment, aquestes altres competències són menys espontànies, més
insegures. La capacitat d’adquirir “noves competències” disminueix amb l’edat: en
general, després dels 15 anys, la capacitat d’adquirir noves competències comença a
davallar. En aquest sentit, podríem pensar que l’etapa de maduració va des d’un any fins
als 15 anys, aproximadament.

La competència nativa és la més “sòlida” perquè s’ha adquirit en el període òptim de

maduració del llenguatge, el període on tot nen sa ha d’adquirir una competència
lingüística. Això crea una forta asimetria entre la competència nativa i la no nativa:
- hi ha indicis que les regions del cervell que processen la llengua nativa són diferents de
les de la llengua no nativa.
- a partir d’una certa edat (en general els 15 anys), qualsevol llengua adquirida es parla
“amb accent”: no com un parlant natiu.

Podem dir que hi ha diversos tipus de competència:

a) la competència nativa, que ens permet parlar amb fluïdesa i sense haver de pensar com
parlem.
b) la competència “amb accent”: permet parlar amb fluïdesa, però conté trets de la varietat
nativa.
- Un cas típic de competència amb accent és el dels immigrants que no tenen limitacions
d’expressió però tenen trets de la seva llengua nativa (de pronunciació, de sintaxi).
- Un altre cas de competència amb accent és els dels parlants que parlen la varietat
“estàndard” (correcta), però fan “incorreccions” pròpies del dialecte.
c) la competència parcial: hi ha llacunes d’expressió (el parlant no sap com dir certes
coses), que es poden suplir amb la reflexió i, en el cas de la llengua escrita, amb l’ajut
de diccionaris, gramàtiques, etc.
En qualsevol cas, podem convindre que només es considera competència la capacitat de
parlar “sense pensar” en com parlem. La competència no té a veure amb els
“coneixements conscients” que ens poden ajudar a trobar l’expressió que volem
produir. En la mesura que hem de reflexionar sobre com construïm una frase, no hi sóm
competents.

La competència i els coneixements conscients es poden solapar: un parlant competent pot

adquirir coneixements sobre la seva llengua (generalment en l’ensenyament, i també
perquè és un lingüsita, un filòleg o un traductor). Cal notar, però, que molt sovint
aquests coneixements tenen la finalitat d’adquirir una altra competència (la llengua
correcta, estàndard).

[1.6. exercici 1]
1.7. La introspecció
A banda dels coneixements conscients, hi ha una altra manera d’obtenir informació sobre
la nostra competència lingüística: la introspecció.

La introspecció consiteix a valorar intuïtivament si una expressió lingüística (una frase o

un fragment d’una frase) correspon a la nostra competència lingüística, és a dir, si és com
ho diríem espontàniament. Del resultat de la introspecció, se’n diu judici de
gramaticalitat. En aquest sentit, diem que una expressió és gramatical o no ho és per a
un parlant.
Per exemple, qualsevol parlant del català, fent introspecció, decidirà que l’expressió
M’agrada que treballes és agramatical (hauria de ser: M’agrada que treballis).

Per tal de fer intospecció adequadament:

- no hem de tenir en compte els nostres coneixements, que poden distorsionar el judici de
gramaticalitat (per exemple, si hem après que una expressió, que de fet diem, és
incorrecta: podríem dir que no la diem quan en realitat volem dir que no l’hauríem de
dir). Per exemple, si fem introspecció sobre la nostre llengua col·loquial, la frase Tinc
dos pot ser l’opció gramatical, encara que sapiguem que és incorrecta (hauria de ser En
tic dues).
- no hem de tenir en compte allò que ens sona familiar, hem sentit a dir, però que no és
com ho diríem espontànament. Per exemple, ens pot sonar familiar una frase com Poc
que hi he anat, tot i que no és la nostra opció gramatical.
- la introspecció és sobre una varietat (una competència), en la mesura que som
plurilingües. Així, per a molts francesos, en llengua col·loquial és gramatical Tu veux
quoi? (tu vols què = Què vols?), tot i que la forma gramatical en llengua formal és
Qu’est-ce que tu veux?

Aquest darrer punt és especialment delicat. Considerem el “plurilingüisme” de qui parla un

dialecte i la varietat estàndard. Li pot resultar difícil distingir una varietat de l’altre.
Considerem aquestes dues expressions:
(A ells, les notes) Els hi he donat (català dialectal)
Els les he donades (català estàndard)
Si fem fer introspecció a un parlant sobre el seu dialecte (la seva varietat col·loquial),
possiblement hauria de jutjar la primera frase com a gramatical, i la segona com a
agramatical. Si, alternativament, li fem fer introspecció sobre la seva varietat estàndard,
podria jutjar la segona frase com a gramatical i la primera com a agramatical.

En aquests casos, però, els fets poden quedar enfosquits per diversos factors:
- el català dialectal ha incorporat, en individus joves, trets del català estàndard.
- el domini del català estàndard és parcial (la segona frase “li sona” però no és com ho
diria).

En qualsevol cas, la introspecció és una eina importantíssima per al traductor: la

traducció “literal” dona expressions que no són gramaticals en la llengua d’arribada. El
traductor pot tenir coneixements per a controlar el problema, però, fins i tot sense
coneixements, pot identificar si la l’expressió traduïda és gramatical o no.
Com a exemple, considerem aquesta frase anglesa i una possible traducció literal:
John drove back to the theater
En John va conduir endarrere al teatre.
Aquesta traducció és clarament agramatical (almenys com a equivalent a l’original).
Podem tenim coneixements de la gramàtica de l’anglès i del català que ens permetin
resoldre aquest problema (més endavant considerarem aquest tipus de construccions de
l’anglès). Però fins i tot si no en tenim, la introspecció ens diu que la traducció és
agramatical. La introspecció no ens diu quina és la traducció apropiada (En John va tornar
amb cotxe al teatre), però ens indica que hem de buscar una traducció alternativa.

Aquest exemple és d’una traducció molt òbviament agramatical. Però abunden els casos
més subtils en què es fan males traduccions que es podrien esmenar per introspecció.
Considerem la traducció:
A new world is possible.
Un nou món és possible.
Aquesta traducció ha estat acceptada de manera general, però la introspecció ens diria que
no és gramatical (en realitat, l’opció gramatical és És possible un nou món).
Les males traduccions que es podrien esmenar amb la introspecció són abundantíssimes.

[1.7. exercicis 1/2]

1.8. El llenguatge humà com a facultat

Bibliografia
Cinque, G. (1994). “On the connections between Chomsky’s work in linguistics and
cognitive science, and his social views and attitudes”. Dins C. P. Otero (ed.). Noam
Chomsky: Critical Assessments. (Vol. 3.3). 333-346. Londres: Routledge.
Jacob, Pierre. (2002) “Chomsky, Cognitive Science, Naturalism and Internalism”. HAL
Archives Ouvertes. http://jeannicod.ccsd.cnrs.fr/ijn 00000027.

Resumim i precisem el que hem vist fins ara:

El llenguatge humà és una capacitat/facultat (del cervell) (com la capacitat visual, la

capacitat digesiva, etc). Aquesta facultat:

1) és exclusiva dels humans. Els altres animals tenen “llenguatges” notablement diferents
de l’humà. Típicament tenen un conjunt limitat de missatges atòmics (típicament sons),
que:
- no són composicionals (cada signe té un significat aïllat, diferentment de les paraules)
- són “obligatoris”: quan es produeix una situació (de perill, de trobar menjar,
d’aparellament, etc.), l’animal emet el missatge, sense decidir-ho, automàticament.

2) és mental/cerebral:
Que el llenguatge sigui un fet social no implica que no sigui mental/cerebral: els fets
socials són el resultat que els fets mentals són (poc o molt) compartits. El feminisme és
un fet social perquè moltes ments el comparteixen.
- de l’aspecte cerebral en coneixem la localització (àrees de Brocca i de Wernicke) i
l’activació (dades sobre l’activitat local), però no en coneixem el funcionament en
detall (ni estem en condicions de conèixer-lo aviat, ja que no podem “visualitzar”
experimentalment les interaccions exactes entre neurones i grups de neurones). És a
dir, no coneixem els circuits exactes d’interacció com podem conèixer els d’un
ordinador.
- de l’aspecte mental, en tenim hipòtesis (“gramàtiques”, teories lingüístiques), poc o
molt versemblants, molt elaborades i detallades, sobre el funcionament de la sintaxi i
la fonologia (com en tenim de la visió o l’audició). Però estem lluny d’una hipòtesi
definitiva i completa.

I hi ha el problema de la unificació de les teories de la ment i les del cervell. Donem

per fet que la ment és el “funcionament del cervell”. Però com es relacionen les
teories gramaticals (hipòtesis sobre la ment) amb els coneixements neurològics
(hipòtesis sobre el cervell)? Som lluny de saber-ho.

3) és individual. Quan diem que el llenguatge és “social” volem dir que els individus
tenen una facultat del llenguatge poc o molt similar: molt similar dins un dialecte o
entre dialectes propers, menys similar entre llengües properes (català-italià), menys
similar entre llengües allunyades. Però entre dues llengües o varietats, sempre hi ha
prou similaritat perquè es puguin traduir.

De fet, qualsevol fenomen social és individual (i mental): si diem que els alemanys són
disciplinats, no pot voler dir altra cosa que (un nombre significatiu d)els alemanys
tenen una ment disciplinada (una ment, no pas les mans, o l’audició).
4) és universal:
- Tots els humans tenen la facultat del llenguatge.
- totes les llengües tenen trets comuns (universals)

5) és innata, determinada genèticament. De la mateixa manera que els nostres gens

determinen que tenim la facultat de la visió, determinen que tinguem la facultat del
llenguatge.

6) És cognitivament específica: no és un producte de la “intel·ligència general”, sinó d’un

component del cervell que té la funció del llenguatge. Si fos un producte de la
intel·ligència general, probablement seria cultural. Aquest punt l’elaborarem a l’apartat
següent.

[1.8. exercici 1]
1.9. L’especificitat del llenguatge i els trastorns del llenguatge
Hem vist que el llenguatge és una facultat específica de la ment, diferenciada d’altres
facultats (la visió, l’olfacte).

a) Si el llenguatge és una facultat específica de la ment (no un producte cultural de la

“intel·ligència general”), també ha de tenir un component del cervell que en sigui
responsable.
Actualment tenim un “mapa” relativament detallat de quines parts, localitzacions, del
cervell són responsbles de les diferents facultats mentals (per exemple la visió se situa al
lòbul occipital). La “intel·ligència”, en aquest mapa, és molt dispersa (“intel·ligència”
són moltes coses), però se situa principalment al lòbul fronal i lateral.

El llenguatge està relativament ben localitzat, principalment a les àrees de Broca (lòbul
frontal esquerre) i Wernicke (lòbul parietal esquerre).

La localització cerebral de les facultats de la ment és molt lluny de ser precisa i ben
compresa. No és com localitzar el disc dur o el processador d’un ordinador. En realitat, si
hi ha una unitat del cervell responsable d’una facultat, aquesta unitat no
necessàriament està concentrada en un “tros” del teixit cerebral: està formada per un
conjunt de connexions neuronals que podrien distribuïrse de manera dispersa. Però
suposem que aquestes unitats són reals (encara que totes les unitats estan, poc o molt,
connectades).
De la idea que hi ha unitats cerebrals per a casa facultat, se’n diu modularitat (cada unitat
és un mòdul). Sobre la hipòtesi de la modularitat, hi ha consens quan parlem de facultats
tan ben diferenciades com la visió o l’audició. Aquesta hipòtesi és polèmica quan
plantegem si el llenguatge és un mòdul diferenciat de les altres facultats.

b) Si la facultat del llenguatge és biològicament específica (es localitza en una part del
cervell i constitueix una unitat diferenciada del cervell), hi pot haver patologies que
afecting especifícament el llenguatge (com n’hi ha que afecten la visió, l’audició, la
memòria).
Contràriament, si el llenguatge fos una manifestació cultural de la intel·ligència general,
qualsevol patologia que afectés la intel·ligència general afectaria el llenguatge. És cert?
No, amb les matisos que exposo a continuació.

La primera impressió ingènua és que no: hi ha gent poc intel·ligent que parla
perfectament bé i hi ha gent molt intel·ligent que té dificultats per a expressar-se.
Però més enllà d’una apreciació intuïtiva, podem desglossar-ho en dos casos:
- hi ha patologies que afectin la intel·igència i no afectin el llenguatge?
- hi patologies que afectin el llenguatge i no afectin la intel·ligència?

La respota a totes dues preguntes podria ser que sí. Vegem-ho:

a) Patologies que afecten la intel·ligència (en algun sentit) i no el llenguatge:

- esquizofrènia (afecta alguns aspectes del llenguatge, però no completament).
- un conjunt imprecís de casos que podem anomenar “oligofrènia” (quoficient
intel·lectual significativament baix).
- un cas una mica límit és la síndrome de Down: la intel·ligència està disminuïda més
que la capacitat lingüística.

a) Patologies que afecten el llenguatge i no la intel·ligència:

- SLI (specific language impairment), de caràcter congènit: des de petit, un nen té
dificultats per a parlar sense tenir la intel·ligència disminuïda.
- alguns tipus d’afàsia de producció (una afàsia és deguda a lesions cerebrals):
l’individu no ha perdut la intel·ligència però té dificultats per a expressar-se
lingüísticament.
- autisme (l’intel·ligència és molt alta en alguns sentits, però el llenguatge està molt
afectat)
- dislèxia i altres alteracions menors.

De totes maneres, és una qüestió difícil de decidir, perquè cal decidir en què consisteix una
alteració del llenguatge o de la intel·ligència. Els esquizofrènics, per exemple, tenen un
llenguatge “gramatical” però amb un contingut completament mancat de sentit.

[1.9 exercici 1]
1.10. Funcionalisme i formalisme

Bibliografia
Lakoff, G. i M. Johnson (1999). “Chomsky’s Philosophy and Cognitive Linguistics”.
[cap. 22]. Philosophy in the flesh. 469-512. Chicago & London: The University of
Chicago Press.
Noonan, Michael. (1999). ‘Non-structuralist Syntax’. In: Darnell, M. et al.: 11-31.
Nuyts, J. (2007). “Cognitive linguistics and functional linguistics”. Dins Geeraerts, D. i
H. Cuyckens (eds). The Oxford Handbook of Cognitive Linguistics. Oxford & New
York: Oxford University Press.
Van Valin, Robert D. Jr. (1999). ‘Functional linguistics’. In: Aronoff, M.; Rees-Miller,
J. (eds.). The Handbook of Linguistics. Oxford: Basil Blackwell, pp. 319-336.

Formalisme i funcionalisme són dues hipòtesis sobre la relació de causa-efecte dels fets
biològics:
- segons el formalisme (que és la postura defensada aquí), la forma (estructura biològica)
ve donada primer i la funció o funcions que té en són una conseqüència. És el que hem
vist fins ara sobre el llenguatge: el llenguatge és un tret biològic amb una “forma”, i com
a conseqüència se’n deriva una funció (comunicar-se, enganyar, etc.).
Un cas on el formalisme és òbviament adequat és la facultat de la visió: la forma d’uns
òrgans (ull + nervi òptic + part del cervell que la processa) ve donada genèticament, i de
la forma d’aquests òrgans se’n deriva la funció visual (no qualsevol: exactament la que
permet forma d’aquests òrgans, diferent de la que tenen els insectes, per exemple).
El llenguatge, segons hem vist, seria un tret biològic amb una forma (òrgans articuladors i
auditius, més part del cervell que la processa), i d’això se’n derivaria la seva funció.

- segons el funcionalisme, la funció (que l’humà concep per a resoldre un problema o

obtenir un avantatge) ve donada primer i la forma se’n deriva com una invenció. Un cas
on el funcionalisme és òbviament adequat és la cultura dels invents tecnològics. Per
exemple, els humans van concebre la necessitat (la funció) de volar i van donar forma a
l’avió (primer va ser voler volar i només després van inventar l’avió).

Segons el funcionalime, en el cas del llenguatge, els humans van concebre la necessitat
d’obtenir un sistema comunicatiu (una funció comunicativa) i van inventar, donar forma
al llenguatge.

Hi ha diversos arguments, part dels quals ja hem vist, en contra del funcionalisme aplicat al
llenguatge. Vegem-los:

a) universalitat i antiguitat de la invenció del llenguatge: tots els human haurien

inventat el llenguatge fa molt temps, des de temps immemorials (no hi ha constància
històrica de cap civilització sense llenguatge), mentre no tots els humans van
inventar la roda al mateix temps; els inques precolombins no havien inventat la roda,
hi ha tribus de l’Amazones que no l’havien inventada quan els van descobrir.
Segons els funcionalistes, el llenguatge seria una invenció tan antiga i generalitzada
perquè la necessitat de comunicar-se seria tan forta que tots els humans haurien
inventat el llenguatge. Però aquest argument és molt feble: la necessitat no porta
necessàriament a una invenció. L’home pot haver sentit una gran necessitat de
veure-hi en la foscor absoluta (com els rat-penats), de volar per damunt d’un riu
(com un ocell), de saber si algú ens menteix (per telepatia). Però si biològicament no
 tenim aquestes capacitats, la necessitat no les pot fer aparèixer de manera
generalitzada.

b) uniformitat de la instrucció-aprenentatge: el llenguatge s’enseyaria a tos els nens,

mentre altres habilitats no s’ensenyen a tots: tots els nens aprenen a parlar, mentre
que no tots els nens aprenen les habilitats culturals.

c) transmissió-instrucció: el llenguatge es començaria a transmetre (ensenyar) de pares

a fills a partir d’un any de vida, mentre que la majoria de les habilitats culturals
(matemàtiques, ús de la forquilla i el ganivet, conducció d’un automòbil), es
comencen a ensenyar (tranmetre) molt més tard.

d) els invents culturals es van perfeccionant: els mitjans de transport, de navegació, es

van desenvolupant cap a formes més eficaces, mentre l’eficàcia del llenguatge
només progressa, com hem vist, amb la creació lèxica, no amb un sistema més
perfecccionat.

El funcionalisme és un enfocament adequat per al desenvolupament cultural, no per al

llenguatge. Tanmateix, la concepció funcionalista, com a teoria explícita o com sentit
comú de molta gent, és molt popular, i coherent amb idees com ara que el llenguatge
s’ensenya a l’escola (com si fos una habilitat), que hi ha gent que hi té més habilitat, etc. I
fins fa poc, hi havia la idea que hi ha llengües més primitives i més avançades (més
útils?), que els esclaus no sabien parlar (xerrotejaven), etc., etc.

En el cas del llenguatge, les teories formalistes van començar a tenir molt de prestigi als
anys 60, amb l’aperició la gramàtica generativa (amb Noam Chomsky).

[1.10. exercici 1]
1.11. Relativisme dels llenguatge respecte a la cultura i la visió del món

Von Humboldt, Wilhelm F. (1836) On Language: The Diversity of Human Language-

Structure and its Influence on the Mental Development of Mankind., ?? 1968
Von Humboldt, Wilhelm (1836). Sobre la diversidad de la estructura del lenguaje
humano y su influencia sobre el desarrollo espiritual de la humanidad. (Trad. Ana
Agud). Barcelona: Anthropos, 1990. pp.435. ISBN: 84-7658-203-X.
Whorf, Benjamin L. (1954). ‘Language, mind and reality’. Theosophist. Madras, India,
January, April.

Un argument parcial en contra de la idea que el llenguatge és un tret biològic, i no cultural,

és la hipòtesi coneguda com hipòtesi de Sapir-Worf (el relativisme lingüístic).

Segons aquesta hipòtesi, de la dècada del 1940, les característiques de cada llengua estan
fortament connectades amb el pensament (i, per tant, amb la cultura): cada llengua
determina com l’individu conceptualitza, memoritza i classifica la realitat. En
conseqüència, la llengua determina la cultura del lloc on es parla. Per tant, el llenguatge
és un fet essencialement cultural.
Si, en canvi, el llenguatge és un tret formal universal, no hauria d’influir en el
pensament de manera diversa, perquè és essencialment uniforme.

Segons aquesta visió, les característiques de la llengua xinesa determinarien que els seus
parlants tinguessin una certa “visió del món” i, per tant, una certa cultura. No es podria
entendre la forma (estructura) de la llengua xinesa sense relacionar-la amb la cultura
xinesa. En definitiva: parlar diferentment implica pensar diferentment i viceversa. La
“visió del món” està relacionada amb la llengua.

Aquesta hipòtesi és molt feble:

- Com hem vist, la cultura de cada ètnia s’expressa bàsicament en el vocabulari, que
és una part no essencial a l’estructura d’una llengua. Els xinesos tenen un vocabulari
apropiat per a la seva cuina, religió, costums, etc. Però també per al telèfon mòbil, el
tren, o el microones.
- És difícil argumentar que la gramàtica del xinès té cap relació amb la seva cultura.
La cultura japonesa ha rebut una gran influència de la xinesa, però la llengua japonesa
té unes característiques molt diferent de la xinesa. L’anglès no té flexió de gènere
(masculí i femení): això vol dir que els angloparlants tenen menys interès en el gènere?
Un parlant del xinès que viu als Estats Units i està totalment integrat, té una visió del món
diferent pel fet de parlar xinès? Els parlants bilingües xinès-anglès tenen dues visions
del món?

La hipòtesi del relativisme lingüísitc (de manera explícita o implícita) ha esdevingut molt
popular, potser d’acord amb la idea que el llenguatge és bàsicament cultura i per tant
interactua estretament amb la cultura. És molt comú sentir a dir que la cultura alemanya
està estretament relacionada amb la llengua alemanya. En quin sentit?? Els suïssos que
parlen alemany, tenen una cultura molt diferent dels que parlen francès? Els ciutadans dels
EEUU tenen la mateixa llengua que els britànics: tenen la mateixa cultura?

Constatem que en una regió determinada s’hi parla una llengua i hi ha una cultura, però no
necessàriament estan relacionades.
L’article de Dan Slobin que teniu a la bibliografia dona una alternativa més concreta i
raonable a la hipòtesi de Sapir-Worf.

[1.11. exercici 1]
1.12. Formalisme i funcionalisme en la traducció
Probablement heu llegit i sentit milers de vegades que una bona traducció ha de garantir la
comunicació entre llengües: que el text traduït expressi (tan com sigui possible) el mateix
contingut que l’original (en significat, connotació, referències culturals, expressivitat,
caràcter poètic, etc.). Una mala traducció pot desfigurar, canviar el sentit del que volia dir
l’autor del text ogininal. Aquesta és una idea funcionalista: la traducció ha de complir la
funció d’expressar el mateix que l’original.
Des del punt de vista formalista, la traducció, a més, ha de tenir una forma pròpia de la
llengua d’arribada.

Tant el funcionalisme com el formalisme són requeriments raonables en una traducció: la

traducció ha d’expressar el mateix que l’original (fins on sigui possible) i ha de tenir una
forma pròpia de la llengua d’arribada.

En la pràctica, el funcionalisme sol predominar sobre el formalisme. Hi ha un gran

nombre de males traduccions que no afecten el contingut, sinó la forma:
The bird flew through the hole.
> L’ocell va volar a través del forat.
OK: L’ocell va passar volant pel forat.
There was something in his mind he could not make precise.
> Hi havia alguna cosa en la seva ment que no podia fer precisa.
OK: Li ballava alguna cosa pel cap i no sabia què.
He had it in his pocket.
> Ho tenia a la seva butxaca.
OK: Ho tenia a la butxaca.
Give me the fucking keys!
> Dóna’m les putes claus!
OK Dóna’m les claus, hòstia!
He ran up the stairs.
> Va córrer escales amunt.
OK Va pujar les escales corrent.
(“córrer escales amunt” no implica “pujar les escales” = “arribar al capdamunt de les
escales”)
Le he olido un perfume de mujer.
> Li he olorat un perfum de dona.
OK: Li he sentit (olor de) perfum de dona.

Totes les males traduccions anteriors satisfan el requeriment funcionalista d’expressar el

mateix contingut que l’original. Per què hi ha tantes males traduccions des del punt de
vista formal?
De les males traduccions des del punt de vista formal, només se’n sol queixar la gent
experta (en llengua, en traducció, en literatura, etc.). La majoria de gent ho ignora (o ho
tolera) sense cap maldecap. Per tant, les males traduccions formals (que són el 99% de les
males traduccions!) queden “impunes” o, dit altrament, no es premia fer-ho millor.

Per què cal traduir formalment bé, doncs? És una qüestió d’orgull professional: si algú
dedica 4 anys de la seva vida a estudiar traducció, ha de tenir l’orgull professional de fer-
ho bé, com més millor. I fer-ho bé no és només “que es transmeti el missatge”, és obtenir
una taducció impecable tant funcionalment com formalment.
Abans he dit que “som esclaus” de la forma del llenguatge. Ara diria que hem de ser
esclaus de la forma de la llengua d’arribada. Si en aquesta llengua es diu Va entrar volant,
no hauríem d’admetre Va volar a dins, encara que, funcionalment, el “missatge” quedi
perfectament expressat.

[1.12 exercici 1]
1.13. L’arquitectura del llenguatge

Bibliografia
Cook, Vivien J. (1988). Chomsky’s Universal Grammar. Oxford: B. Blackwell.
Cook, Vivien J.; Newton, Mark. (1996). Chomsky’s Universal Grammar. An
Introduction. 2nd edition. Oxford: B. Blackwell.
Haegeman, Liliane. (1991). Introduction to Government and Binding Theory. Oxford:
Blackwell.
Haegeman, Liliane. (1991). Teoria de la Recció i del Lligam. Barcelona: Enciclopèdia
Catalana, 1993. [Trad. del Grup de Gramàtica Teòrica de la UAB)].
Lorenzo, Guillermo; Longa, Víctor Manuel. (1996). Introducción a la sintaxis
generativa. Madrid: Alianza Editorial.

1.13.1. La connexió entre el pensament i el so lingüístic

El llenguatge humà connecta pensament amb el so i el so amb al pensament:
- el pensament a comunicar es tradueix en el so produït (articulat): cordes vocals,
vel del paladar, llengua, mandíbules i llavis.
- el so percebut auditivament amb el pensament comprès.
El so percebut pels òrgans auditius arriba al cervell i el llenguatge el tradueix en un
pensament.

En aquest procés, la gramàtica “tradueix” el pensament en so i el so en pensament. Ho

podem esquematitzar així:

(producció)
pensament > gramàtica (lèxic + sintaxi +fonologia) > articulació > so

(comprensió)
so > gramàtica (fonologia + lèxic + sintaxi) > pensament

Nota: en lingüística, la gramàtica no és un llibre de gramàtica, o els coneixements de

gramàtica que tenim: és una facultat mental que connecta pensament i so.

En aquest esquema:
- el lèxic són les paraules
- la sintaxi és la manera com es combinen les paraules
- la fonologia és la relació entre les combinacions de les paraules i l’articulació o la
percepció auditiva.

La fonologia de l’articulació (que determina els moviments de la mandíbula, els llavis, la

llengua, el vel i les cordes vocals), sembla molt diferent de la fonologia de la percepció,
que interpreta el so lingüístic.

Tanmateix, notem que la fonologia de l’articulació i la fonologia de la percepció estan

molt relacionades:
- quan articulem, ens escoltem, per controlar com pronunciem (articular i percebre van
junts).
 - generalment, només percebem totalment bé el so lingüístic que podem produir (no
percebem bé el so de l’alemany si no el podem parlar).

En qualsevol cas, en un sentit mental, fonologia de l’articulació i fonologia de la percepció

són equivalents. Per tant, podem proposar un esquema simètric:

pensament <-> gramàtica (lèxic + sintaxi + fonologia) <-> so

La connexió del pensament amb el so passa per la gramàtica: el lèxic més la sintaxi més la
fonologia.

El lèxic és la ‘base’ de la sintaxi: els elements lèxics (mots) són les unitats que es
combinen per formar una estructura sintàctica.
[ Ell [estima [la noia] ] ]

Un element lèxic és complex. Conté tres tipus d’informació (vegem-ho amb un exemple de
l’anglès, amb el mot I ‘jo’):

sintàctica pronom de 1a sing

semàntica ‘jo’ = ‘qui parla’
fonològica [aj]

Aquests tres tipus d’informació són essencials perquè el llenguatge estableixi una connexió
entre el pensament (‘jo’ ‘el qui parla’) i el so ([aj]).

Un altre exemple d’element lexic és el verb anglès to love ‘estimar’:

sintàctica verb transitiu

semàntica ‘estimar (x,y)’
fonològica [lov]

En aquestes representacions lèxiques, fem servir el català per a representar la semàntica,

perquè és la llengua dels apunts: això només vol dir que aquesta representació és una
manera simplificada i imprecisa de reperesentar la semàntica, “perquè ens entenguem”. La
representació semàntica apropiada va més enllà del propòsit d’aquest curs.

Els elements lèxics es combinen per a formar estructures gramaticals: sintàctiques i

fonològiques. Vegem-ho amb un esquema simplificat, que representa la frase de l’anglès I
love you:
Fonologia Lèxic + sintaxi Pensament
F
‘estimar’ (‘jo’, ‘tu’)’ ↔ ‘estimar (‘jo’, ‘tu’)’

SV
‘estimar’ (x, ‘tu’)’


pro V pro
‘jo’ ‘estimar (x,y)’ ‘tu’
ajlóvju ↔ aj lov ju

Noteu la difererència entre la part fonològica i la part semanticosintàctica de cada mot:

- la combinació fonològica és concatenatòria: crea una cadena (una seqüència) de sons

lèxics per a donar un ‘so’ més llarg, posant-los un a continuació de l’altre. (A part de
formar-se una cadena, hi ha altres factors: accent, entonació -prosòdia).

- la combinació semanticosintàctica és combinatòria: [V ‘estimar (x,y)’] es combina

amb [pro ‘tu’] i crea una unitat nova, que ja no és lèxica, sinó sintàctica i semàntica: SV
‘estimar (x, ‘tu’)’. És a dir, substituïm la variable y per ‘tu’.

En la part fonològica, A +B = AB.

En la part sintàctico semàtica, A + B = C

En altres mots, la part fonològica crea seqüència i la part semanticosintàctica crea una
estructura.

L’estructura semanticosintàctica és composicional: un element es combina amb un altre,

i el resultat es combina amb una altre.

Parlem de la composicionalitat, que és un tret molt important del llenguatge. La

composicionalitat sintàctica comporta:

1) discretitud (no continuïtat). Combinem unitats, no quantitats:

alt <-> [més alt ] <-> [ [ molt més ] alt ] NO: alt - aalt - aaaalt
Sé que és fals <-> Sé segur que és fals NO: Sééé que és fals

Un sistema continu és el dial de volum d’un aparell de música.

Un sistema discret és un tauler d’escacs (passem d’un escac a l’altre, no podem deixar
una fitxa en una posició intermèdia). No podem avançar un peó 0,3: o l’asvancem un
escac o no l’avancem.

El llenguatge és un sistema discret, es basa en unitats, no en quantitats.

2) recursivitat: podem recórrer a un (tipus de) mot més d’una vegada:

[ crec [ que [ va dir [ que ho proposaria ] ] ]
 La recursivitat és la base de la infinitud (il·limitació de la combinatòria)
crec que va dir que proposaria que li diguéssim que ...

3) La combinatòria és asimètrica:
- un verb transitiu (com trencar) requereix combinar-se amb un SN (com el gerro:
trencar el gerro).
- un SN (com el gerro) no requereix combinar-se amb un verb transitiu (pot combinar-
se amb una preposició: amb el gerro).

Dit altrament, perquè dos constituents es combinin:

- un ha de ser semànticament incomplet: ‘trencar (x,y)’ no té un significat complet si
no especifiquem x i y.
- l’altre ha de ser adequat: el SN el gerro és adequat. El SP amb el gerro no és adequat
(*trencar amb el gerro), perquè amb el gerro no és del tipus SN, sinó un SP.

Diem que y és una variable sobre SNs (com el gerro).

Dit altrament, y significa “qualsevol SN”.

Per tant, la definició completa del significat del verb to love (‘estimar’) és:

‘estimar’ (x,y), on
- x és un SN amb referent humà.
- y és un SN (the boy, you, icecream)
 1.13.2. La semàntica
És normal, en la concepció de l’estructura de la gramàtica, suposar que entre la sintaxi i
el pensament hi ha un component intermedi: la semàntica.
pensament -> semàntica -> sintaxi + lèxic -> fonologia
fonologia -> sintaxi + lèxic -> semàntica -> pensament

La semàntica seria la part del pensament que el llenguatge expressa.

En general, allò que realment pensem és més complex que el que diem. Per exempe, en
un context com:
(Vaig al despatx a buscar informació sobre el contracte.)
la frase:
Els documents són a sobre la taula
realment correspon al pensament:
‘Els documents sobre el contracte són a sobre la taula del despatx’

Per tant, la semàntica és la part del pensament que expressem lingüísticament: no

diem tot allò que pensem.

La semàntica, tal com es concep habitualment, no expressa aspectes del pensament que
no s’expressen en el llenguatge: casa alta, sintàcticament i semànticament, no expressa
que una casa alta és molt més alta que persona alta. Aquesta idea formaria part del nostre
‘coneixement del món’. El mot alta té el mateix significat semàntic en tots dos casos,
però no expressa el mateix pensament.

Per tant, la semàntica és un filtre que determina el pensament expressable.

Terminològicament, la semàntica està associada a significat, mentre el pensament és

el pensament racional.

Tanmateix, en aquest curs deixarem de banda la semàntica com a objecte d’estudi en si

mateix. Només tindrem en compte el significat (= semàntica) en la mesura que es
correspongui a un fenomen gramatical específic que estudiem.

[1.13 exercicis 1/2/3]

2. La sintaxi i el lèxic
Com hem apuntat, la sintaxi i el lèxic són la part central de la gramàtica, entre la
fonologia i i la semàntica-pensament.
fonologia <–> sintaxi + lèxic <–> (semàntica) < –> pensament

Ens centrarem en aquests dos components:

a) El lèxic. Com hem vist, el lèxic es divideix en lèxic gramatical (verbs auxiliars,
preposicions, conjuncions, articles, etc.) i vocabulari (casa, caminar, protó, etc.)

Del lèxic, n’estudiarem principalment:

- el lèxic gramatical (verbs auxiliars).
- la morfologia gramatical del lèxic: els afixos de temps, d’aspecte, de cas, etc.
- les generalitzacions sobre tipus (conjunts) d’unitats lèxiques: verbs transitius, verbs
causatius, preposicions de lloc, etc.

b) La sintaxi l’abordarem en diversos aspectes:

- estructura sintagmàtica (com s’agrupen els mots)
- estructura de la frase (com és una frase)
- l’ordre de mots

Tant el vessant lèxic com el sintàctic tenen aspectes universals i particulars de cada
llengua, que considerem des de la perspectiva comparativista.
2.1. Estructura temàtica i estructura funcional
La sintaxi ( i la semàntica) pot expressar, a grans trets, dos tipus de relacions:
a) les relacions temàtiques, que són molt fàcils d’intuir:
A estima B
A dona B a C
A camina
A cau
A va a B
A és sobre B
A és pare de B
A és dins de B
A està content de B

A estima B correspon al que anteriorment expressàvem com a ‘estimar (x,y)’.

Les relacions temàtiques estableixen relacions entre diverses entitats, que lingüísticament
s’anomenen arguments. En el cas de x estima y, x i y són els dos arguments del verb
estimar, que no són iguals: x és ‘l’estimador’ i y és ‘l’estimat’.

b) les relacions funcionals, que són molt més abstractes, però que són una part essencial de
llenguatge:
Amb la relació temàtica A estima B, podem tenir:
- en el present/passat (l’estima / l’estimava)
- és segur/possible (l’estima / deu estimar-lo)
- imperfet / perfet (l’estimava / el va estimar)
- tòpic-focus (En Joan, només l’estima la Maria)
- etc.

Tant l’estructura temàtica com l’estructura funcional tenen aspectes universals i particulars
de cada llengua, que considerem des de la perspectiva comparativista.

D’alguna manera, podríem pensar que les relations temàtiques són accessibles a la
intel·ligència dels animals superiors: un mamífer pot entendre que A ataca B, o que A és
pare de B, o que A és dins B.
En canvi, els animals no sembla que tinguin cap comprensió de les relacions funcionals:
els animals comprenen l’aquí i l’ara; la relació amb el passat, la probabilitat, la
continuïtat de l’acció, etc. és inexistent o purament instintiva. Per tant, les relacions
funcionals són exclusives del llenguatge i el pensament humans.
Pel que fa a la “comprensió de l’estructura temàtica” per part dels animals, pot ser que no
sigui “intel·ligent”, sinó instintiva: una ovella “sap” que un xai és fill seu simplement per
l’olor. Les ovelles tenen l’instint d’alletar i cuidar un xai que faci una olor. Evidentment, hi
pot haver espècies més “intel·ligents” que potser conceben “relacions temàtiques
intel·ligents”.
2.1.1. Estructura temàtica
Bibliografia
Haegeman, Liliane. (1991). Introduction to Government and Binding Theory. Oxford:
Blackwell. Chapter 1. Introduction.

Terminològicament, la teoria de l’estructura temàtica fa servir els termes predicat i

argument. Els predicats i els arguments estableixen una relació asimètrica:
- un predicat requereix un o més arguments d’un tipus determinat.
- els SNs d’un tipus determinat es pot combinar amb un predicat.

Per exemple:
- el predicat treballa (‘treballa (x)’) requereix un argument del tipus SN [+humà].
- el SN el professor és un SN [+humà] i, per tant, es pot combinar amb ‘treballa (x)’ (>
‘treballa (el professor)’ > el professor treballa). Però el professor no requreix combinar-
se amb treballa (podria combinar-se amb sense)

També és terminològicament estàndard que, per tal de definir el tipus d’argument que
requereix un predicat, a més d’especificar la categoria (SN, SP, etc.), es faci servir la noció
de paper temàtic.

Per exemple: el predicar desar conté dues variables: “desar (x, y)’ El tipus de les dues
variables és SN (per exemple: en Joan i les camises). Però una de les variables és del paper
temàtic agent i l’altra és del paper temàtic tema.
Per tant, podríem dir que:
- la variable x és del tipus SN-agent (en Joan, però no les camises)
- la variable y és del tipus SN-tema (les camises)

Terminològicament, diem que un predicat com ‘desar (x,y) està insaturat, i que, quan es
combina sintàcticament amb els seus arguments, esdevé un predicat saturat: ‘desar (en
Joan, les camises). Un predicat saturat expressa:

- un esdeveniment (dinàmic) (En Joan desa les camises)

- un estat (estàtic) (John likes Mary)
- una propietat (En Joan és català)

Una manera intuïtiva de definir insaturat és que “no té sentit complet”.

La sintaxi ens dóna sintagmes:

[O [SN en Joan] [SV [V desa] [SN les camises] ] ]

Hi ha raons per a pensar que saturació i sintagmes són els mateix (o les dues cares de la
mateixa moneda): cada sintagma va associada a una saturació (i viceversa).

Tornant a la teoria temàtica, els arguments poden tenir papers temàtics diferents:
- agent (el subjecte de treballar). És necessàriament humà (animat).
- causa (el subjecte de matar). No és necesspariament humà-animat (L’ha matat un
càncer).
- experimentador (el subjecte de veure, estimar, preocupar-se). Correspon a un un
esdeveniment o estat de la ment)
- pacient (el CD de matar, atacar)
- beneficiari/malefiaciari (el CD de guarir, perjudicar)
- tema (el CD de llegir)
- tema afectat (el CD de pintar -‘una paret’)
- tema creat (el CD de pintar -‘un quadre’)
- meta (el CI de donar, o el compl. preposicional de posar)
- etc.

És una classificació incompleta, com ho indica l’etc., i imperfecta, perquè és massa

extensa: els lingüistes no s’han posat d’acord a establir quins i quants papers temàtics hi
ha. Per exemple, és molt difícil distingir entre pacient (en Joan matar l’ocell) i
beneficiari/maleficiari. (en Joan cuidar l’ocell)

Una bona teoria no té classifcacions en 10-15 tipus. Idelament, té classificions en dos

tipus: partícules menys massa (electrons, positrons), més massa (protons, neutrons).

Però la classificació anterior és una classificació útil per a descriure com funcionen totes
les llengües.

Amb totes aquestes consideracions, podem parlar de certs trets universals i particulars de
cada llengua:
a) universals:

1) Totes les llengües tenen els mateixos papers temàtics, siguin quins siguin els que
puguem identificar. Per exemple, en l’expressió ajudar en Joan no és obvi si el paper
temàtic del CD és tema o beneficiari. Però totes les llengúes tenen aquest paper temàtic.

Aquest tret universal és el més bàsic, i pròpiament relacionat amb l’estructura

temàtica. La resta de trets universals i no universals que s’exposen a continuació
tenen a veure, en realitat, amb altres factors sintàctics, que veurem més endavant.

2) En totes les llengües, la majoria de predicats són un mot, i els arguments són
sintagmes:
Predicat Arguments
veure en Joan / els núvols
treballar el professor

3) els predicats poden tenir un sol argument, dos o tres, no més. Els complements
circumstancials (anglès adjuncts) no són arguments.
- un: treballar / caure
- dos: estimar / tallar / veure
- tres: donar / posar
I cadascun d’aquests tres tipus de verb va associat a unes característiques sintàctiques i
semàntiques diferents, que veurem més endavant.

[Lògicament, els predicats podrien tenim molts més arguments: podria existir el predicat
“x donar y a z perquè ho doni a m perquè ho doni a n”: Jo he donat el document al
secretari al gerent al director]
 4) L’argument agent o causa sempre és el subjecte, tret que es tracti d’una oració
passiva. Això no és exacatament correcte (en llengües com el basc), però ho és per a les
llengües A, B i C d’aquesta facultat.

5) Si un verb té 3 arguments, hi ha una relació predicativa entre el CD-tema i el

complement no nominal:
Juan considera el libro interesante
Juan pone el libro en la mesa
Juan da el libro a María

Això fa pensar que els verbs de tres arguments són realment de dos:

[ Juan [ considera [ el libro interesante ] ]]

= [ Juan [ considera [ que el libro és interesante ] ] ]

6) Un dels arguments del verb és el subjecte de la frase. Si un verb només té un

argument, aquest argument és el subjecte. No hi ha frases amb un argument objecte
sense subjecte.
Subjecte Objecte
en Joan entra els cotxes
els cotxes entren.
*entra els cotxes

b) Trets particulars de cada llengua

Els factors més importants que diferencien les llengües són:

1) L’experimentador pot ser subjecte o datiu (no depèn només de cada llengua, sinó
sovint de cada verb):
He likes linguistics Li agrada la lingüística
Él adora la lingüística
Ele gosta da linguistica
He is interested in lingüístics Li interessa la lingüística
Él està interesado en la ling.

És a dir, l’expressió de l’experimentador pot variar d’una llengua a l’altra (He likes
linguistics / Li agrada la lingüística), però també dins una llengua (Li interessa la
lingüística / Ell està interessat en la lingüística).

2) El pacient/beneficiari s’expressa amb un complement indirecte en algunes llengües i

amb un possessiu en d’altres:
I washed his car Li vaig renta rel cotxe
He dropped his pencil Li ha caigut el bolígraf

3) Amb verbs de moviment (córrer, volar // entrar, pujar) i de canvi d’estat (trencar,
obrir, matar), hi ha un cotrast (força sistemàtic) entre llengües que veurem a l’apartat
2.1.3.
Va matar la mosca amb un cop / He hit the fly dead

Una alternativa als papers temàtics?

La teoria dels papers temàtics que hem vist és ‘excessiva’, descontrolada, perquè n’hi ha
molts i no sabem quants i quins. Mirem de posar-hi ordre.
a) Els papers temàtics de en Joan {convidar / matar / veure} la Maria (agent, causa,
experimentador) ‘són la mateixa cosa’. En podem dir originador.
b) Els papers temàtics de posar el llibre al pretatge / donar el llibre a en Joan són el
mateix. En podem dir localitzat: el llibre queda localitzat ‘al pretatge’, ‘en en Joan’.
c) Els papers tempatics de posar el llibre al pretatge / donar el llibre a en Joan són el
mateix: en podem dir locatiu.

La localització no només és de lloc físic (hipòtesi locativa):

donar el llibre a en Joan
posar el llibre al prestatge
posar el llibre {en venda / al revés}
posar en Joan en perill
posar els fets en coneixement d’en Joan
(el disgust) portar en Joan a la mort

L’estructura temàtica més complexa seria:

[ en Joan [posar [ [el llibre] [al pretatge] ] ]

Una estructura temàtica menys complexa seria:

[quedar [ [el llibre] [al pretatge] ]

Per tant només tenim dos parells de papers temàtics:

- originador (sempre subjecte) /originat
- localitzat (generalment objecte) /locatiu (generalment
preposicional: datiu o locatiu)

Notem que un predicat només tindria dos arguments com a màxim:

en Joan [ posa [ els plats a la taula ]

els plats [ a [la taula ]

Va posar la carta a la bústia a Barcelona

El paper temàtic de locatiu de vegades està ‘disfressat’, se sintetitza amb el verb:

posar els bolets al cistell <-> encistellar els bolets
posar el llibre en venda <-> vendre el llibre
(el disgust) portar en Joan a la mort <-> matar en Joan

Causar [ els bolets EN-CISTELL]

L’originador i el localitzat no es ‘disfressen’ (sintetitzen) mai:

posar els bolets al cistell <-> *enboletar al cistell
posar el llibre en venda <-> *enllibrar en venda

Dins una mateixa llengua, el caràcter ‘disfressat’ (sintètic) del locatiu sempre alterna amb
el de transparent. Exemples:
portar en Joan a la desesperació = desesperar en Joan
 posar el pis en venda = vendre el pis

Aquí, entrem en l’anomenada teoria de la descomposició lèxica: alguns elements lèxics

(‘mots’) corresponen a una sintaxi complexa.

encistellar <-> [ ‘posar’ [ x en ‘cistell’ ]

Aquest teoria pot semblar ‘massa abstracta’. Com veurem, però, un fenomen molt general
del llenguatge humà (concretat en cada llengua i en cada element lèxic) és el contrast entre
l’opció analítica i la versió sintètica:

En Joan està preocupat - En Joan es preocupa

Jon will come - En Joan vindrà
John was reading - Ivan čital - Juan leía
John Donostian bizi zen – En John vivia a Donostia
John dakit Kepa etorri dela - Juan sabe que ha venido Pedro

En parlarem a l’apartat 2.2. Notem, de moment, que tant amb una teoria de papers temàtics
‘estàndard’ com amb la teoria que hem presentat ara (on es redueixen a originador,
localitzat i locatiu), la universalitat és un fet gairebé obvi: només varia el paràmetre
analític-sintètic.

Dins aquesta perspectiva general, que dos elements tant distints com verb i locatiu és
“fusionin” en un verb (posar + al cistell = encistellar) no és tan estrany.

Notem que quan un predicat (un verb, una preposició) té 2 papers temàtics (és relacional),
podem parlar de paper temàtic intern i extern:
[ A [ Pred B] ] Ex.:
[ A [ estimar B ] ]
[ A [ en B ] ]
[ A [ amb B ] ]

Aquesta representació sintàctica (on Pred es combina primer amb B, i llavors [Pred B] es
combina amb A) no queda expressada si utilitzem la formulació Pred (x,y), que seria
compatible amb una sintaxi: [ Pred A B ]

Per exemple, els predicats relacionals (veure (xexp, ytema)) se saturen amb dos arguments: en
aquest cas, experimentador (per ex.: en Joan) i tema (per ex.: el paisatge) (en Joan veu el
paisatge). Podria ser que tots dos arguments se saturessin alhora:

[veure (xexp, ytema) [en Joan]exp [el paisatge] tema ]

Però hi ha raons per pensar que la saturació té lloc en dos passos:

[SV veure(x,y) [el paisatge] ]
[ [en Joan] [SV veure(x, [el paisatge] ) ]

d’acord amb la idea tradicional que el paisatge és el CD i en Joan és el subjecte.

Diem que el paisatge és l’argument intern i en Joan és l’argument extern.

De manera semblant, en els predicats locatius (preposicions), tenim un argument intern (el
locatiu) i un argument extern (el localitzat):)
[ [el llibre] [ sobre [la taula]]] (El llibre (és) sobre la taula)

Recordem que els verbs de tres arguments és representen així:

[ en Joan [ posa [ [el llibre] [sobre [la taula] ] ] ] ]

on:
- l’argument intern de sobre és la taula; l’argument extern de sobre és el llibre.
- l’argument intern de posa és [el llibre] [sobre [la taula] ] ]; l’argumetn extern de posa
és en Joan

[2.1.1. exercicis 1/2/3]

2.1.2. Adjunts

Pel que hem vist, els arguments d’un verb poden ser el subjecte i els complements:
Subjecte Complements
En Joan veu el paisatge
El llibre (és) sobre la taula
En Joan posa el llibre sobre la taula

En Joan posa [el llibre sobre la taula]

En la terminologia anglosaxona, es distingeix entre complements del verb, que són

arguments, i els adjunts (adjuncts), que no són arguments. En la nostra terminologia, els
adjunts són els complements circumstancials. Com que aquí considerarem que els
“complements circumstancials” no són complements (ni arguments), adoptarem la
terminologia anglosaxona (complements circumstancials > adjunts).

En Joan saluda la Maria amb la mà a l’estació

subjecte CD adjunt adjunt
argument argument no argument no argument

Notem el contrast:
- els arguments són necessaris per a saturar el predicat saluda (l’agent en Joan i la meta
la Maria): no es pot entendre el significat de ‘saludar’ sense que hi hagi un agent i un
destinatari.
- els adjunts no són necessaris per a saturar el predicat saluda.
- més aviat és al revés: amb la mà, com adjunt, és una expressió insaturada que
necessita un verb com saluda per a saturar-se. Passa el mateix amb a l’estació.

Considerem l’adjunt a l’estació. La preposició a estableix una relació localitzat-locatiu:

[ A [ a B ]] (‘A es localitza a B’)

Per ex.: Ha posat [ el llibre [a [la taula ] ]

on el llibre és l’argument extern (localitzat) i la taula és l’argument intern (locatiu)

Però en el cas anterior (En Joan saluda la Maria a l’estació):

- l’estació és l’argument intern de a (locatiu).
- en Joan saluda la Maria és l’argument extern de a
(localitzat).
És a dir: en Joan saluda la Maria és localitza a l’estació.

Per tant:
- a l’estació no és un argument de saluda (és un adjunt),
sinó que:
- saluda (en Joan, la Maria) és un argument extern de a
l’estació.

Els adjunts no són arguments del verb sinó que el verb (o el SV) és l’argument
extern de l’adjunt.
 En Joan posa [ la carta a la bústia] a Barcelona
***

A banda d’aquestes consideracions, podem establir el següent universal:

Quan en una frase hi ha arguments i adjunts:

1) La manera com es manifesten els arguments pot variar segons la llengua i el verb que
considerem. Ja ho hem vist:
John likes Mary / La Maria agrada a en Joan
John loves Mary / En Joan estima la Maria
This depends on the temperature / Això depèn de la tempertura
John looked at the landskape / En Joan va mirar el paisatge

Si voleu saber com s’epressa un argument en una llengua determinada, heu de

consultar el verb.

2) La manera com es manifesten els adjunts pot variar segons la llengua, però no segons
el verb que considerem:
John will work / walk / help Mary for three days.
En Joan treballarà / caminarà / ajudarà la Maria (durant) tres dies.

Trabaja / murió en París / en Provenza / en un taller.

Treballa / va morir a París / a Provença / en un taller.
Il travaille / Il és mort à Paris / en Provence / dans un atelier.

Si voleu saber com s’expressa un adjunt en una llengua, no heu de consultar el verb.

[2.1.2 exercicis 1/2/3]

2.1.3. Llengües de marc verbal i de marc satèl·lit

Bibliografia
Aske, John. (1989). ‘Path Predicates in English and Spanish: A Closer Look’.
Proceedings of the 15th Meeting of the Berkeley Linguistic Society. Berkeley: 1-14.
Mateu, Jaume. (2002). ‘Arguing our way to the Direct Object Restriction on English
Resultatives’. Unpublished ms., Universitat Autònoma de Barcelona.
Paul, Waltraud. (2004). ‘The “serial verb construction” in Chinese: A Gordian knot’.
Atelier du 9 décembre 2004, Ehess, Paris La notion de «construction verbale en série»
est-elle opératoire. Fédération TUL.

2.1.3.1. L’expressió de canvi i de manera de canvi

Podem expressar un canvi i una manera de canviar amb expressions com les següents:

Canvi de lloc Manera

(l’ocell) ha entrat a la casa volant
(el nen) ha passat pel jardí corrent
(el noi) ha caigut del turó rodolant
(jo) he tret el clau d’una estrebada
(tu) has dut en nen a teatre amb cotxe

Canvi d’estat Manera-causa

(la porta) s’ha tancat d’un cop
(el cargol) s’ha endurit amb el rovell
(la mosca) s’ha mort de fred
(jo) he xafat el ferro amb un martell
(tu) has netejat la taula amb un fregall

A partir del que hem vist fins ara el verb principal descriu l’esdeveniment bàsic, que és un
canvi, i la manera és un adjunt:

[ [SV has dut el nen al teatre] amb cotxe ]

En termes del que hem dit anteriorment, el verb principal (dur) té el seu complement (el
nen al teatre), mentre amb cotxe és un adjunt:
- portar ‘exigeix’ un localitzat i un locatiu (el nen / al teatre), perquè és un predicat
insaturat.
- portar no exigeix un SP com amb cotxe: al contrari, és amb cotxe que exigeix un verb
d’acció (com portar, arrencar, separar, etc.).

Però hi ha llegües (com l’anglès) on, aparentment, l’expressió del canvi i la manera és la
inversa:

Canvi de lloc Manera Manera Canvi de lloc

(l’ocell) ha entrat a la casa volant flew into the house
(el nen) ha passat pel jardí corrent ran by the garden
(el noi) ha caigut del turó rodolant rolled down the hill
(jo) he tret el clau d’una estrebada pulled the nail off
(tu) has dut en nen al teatre amb cotxe drove the kid to the theater
 Canvi d’estat Manera-causa Manera-causa Canvi d’estat
(la porta) s’ha tancat d’un cop slammed locked
(el cargol) s’ha endurit amb el rovell rusted stiff
(la mosca) s’ha mort de fred froze to death
(jo) he xafat el ferro amb un martell hammered the iron flat
(tu) has netejat la taula amb un fregall wiped the table clean

Podem veure que en català el verb express el canvi de lloc i l’adjunt expressa la manera.
En anglès, el verb expressa la manera i l’adjunt expressa el canvi de lloc:

Verb Adjunt
l’ocell entra (a la casa) volant
the bird flies in(to the house)

Verb Adjunt
ell neteja la taula amb un fregall
he wipes the table clean

Les llengües com el català s’anomenen de marc verbal perquè la expressió de canvi (de
lloc o d’estat) és verbal (entrar / netejar).

Les llengües com l’anglès s’anomenen de marc satèl·lit perquè l’expressió de canvi (de
lloc o d’estat) s’expressa o es pot expressar amb un sintagma preposicional o adjectival (un
“satèl·lit” respecte al “centre” que és el verb):

to run in(to the house) / to wipe the table clean.

verb satèl·lit verb satèl·lit

Si comparem les frases:

L’ocell sortí (de la casa) volant.
The bird flew out (of the house).

podem veure que l’equivalent autèntic de sortir en anglès és out (que té, en totes dues
llengües un complement opcional)
sortir (de la casa)
out (of the house)

Un diccionari ens diu que l’equivalent de sortir és to go out, però:

- to go out no és un verb: és el verb to go + out.
- to go out no no és l’únic equivalent perquè també hi ha:
- to come out
- to run out, to fly out, to jump out, etc.
- existeix el verb to exit (que veurem més endavant).

Per tant, el català sortir (de) equival, realment, en anglès, a out (of), que va acompanyat
d’un verb finit que és, o bé un verb díctic, o bé un verb de manera:
- díctic: go / come out (of)
- de manera : run / fly / ... out (of)
Notem el paral·lelisme en les equivalències (amb la mateixa opcionalitat dels
complements):
Va entrar He went in
Va entrar a la casa He went into de house
Va pujar les escales He went up the stairs
Va pujar al terrat He went up to the terrace
Va baixar les escales He went down the stairs
Va baixar al soterrani He went down to the cellar
Va passar pel jardí He went by the garden
Va travessar el carrer He went across the street
Va travessar el bosc He went through the wood
etc.

Més exemples del contrast en anglès-castellà:

2.1.3.2. Les llengües, són de marc verbal pures i de marc satèl·lit pures?
Una manera d’identificar una llengua de marc verbal és que té verbs no compostos del
tipus entrar, sortir, pujar, baixar. Si en una llengua, per tal de dir sortir, cal dir anar fora,
és que és de marc satèl·lit. Però hi ha uns quants matisos que cal fer.

a) En anglès (i altres llengües germàniques) existeixen uns quants equivalents de marc

verbal:
- sortir > exit, entrar > enter (de caràcter tècnic),
- pujar > ascend, baixar > descend (de caràcter culte)
Això no representa, realment, un contraexemple al caràcter de marc satèl·lit d’aquesta
llengua. Són verbs excepcionals (si voleu convidar algú a anter a casa vostra, no digueu:
Please, enter!, sinó Please, com in!)

b) Les llengües de marc satèl·lit sembla que també poden tenir construccions de marc
verbal:
Va entrar a la casa corrent
= He went into the house by running / He entered the house by running

PERÒ:
- notem que el primer equivalent també és de marc satèl·lit (went into).
- Són frases molt inusuals: prodrien ser apropiades com a resposta a la pregunta Com va
entrar exactament a la casa?, però no és la és la manera habitual de dir Va entrar a la
casa corrent > He run into the house.

c) Les llengües de marc verbal sembla que tenen algunes construccions de marc satèll·lit:
The cat jumped onto the terrace. = El gat va saltar al terrat.
The cat fell onto the terrace. = El gat va caure al terrat.

Però es tracta de casos molt limitats:

*L’ocell va volar al terrat.
**En Joan va caminar al terrat

Sembla que les construccions aparentment de marc satèl·lit en català (i en llengües

romàniques) només són amb verbs que expressen una manera sobtada de moviment.
Compareu:
John jumped into the house
= En Joan va entrar a la casa d’un salt = Va saltar a dins la casa
= En Joan va entrar a la casa salt(iron)ant = *Va saltar a dins la casa

Per tant, es tracta d’una casuística molt limitada, que potser no constitueix un cas real de
marc satèl·lit.

d) S’ha de distingir:
*En Joan va caminar a casa (marc satèl·lit que no és possible en català)
de
En Joan va caminar cap a casa (que és gramatical)

Les estructures de marc satèl·lit autèntiques són tèliques: expressen un canvi de lloc
(arribar a casa). En canvi, caminar cap a casa no implica arribar a casa (és un predicat
atèlic). Els predicats atèlics no entren dins del que són estrucures de marc verbal o satèl·lit,
que estem estudiant.
Tèlic implica canvi de lloc. En els exemples anteriors, canvi de lloc dignifica passar de no
(‘ser a casa’) a sí (‘ser a casa’)

Compareu:
to walk into the wood (tèlic) =/= caminar bosc endins (atèlic)
to run up the stairs (tèlic) =/= pujar escales amunt (atèlic)
to swim across the river (tèlic) =/= nedar a través del riu (atèlic)

e) Per cultpa dels maledetti traduttori, hi ha estructures de marc satèl·lit en les traduccions
al català (i a les llengües romàniques), de manera limitada:
En Joan va córrer a la farmàcia. (Però: *Va caminar a la farmàcia)
?
En Joan va volar a Nova York. (Però: ?*Va navegar a Barcelona)
?
Va conduir els turistes a la Sagrada Família. (Però: *Condueix-me a casa!)

Seria interessant estudiar per què el calc que fan els traductors (de l’anglès) és poc o molt
possible segons els casos. Sembla que els calcs són més viables en llengüatge més
sofisticat/poètic:
Per fi podia volar a la ciutat dels seus somnis.
?
Dilluns volo a Nova York.

Els buoni traduttori no n’haurien de deixar passar ni un, de calcs de marc satèl·lit! Però el
lector de novel·les traduïdes ja s’ha avituat a alguns casos.

[2.1.3.1 exercicis 1/2/3/4]

2.1.3.3. El contrast verbal-satèl·lit amb canvi d’estat

Hem discutit i exemplificat aquest contrast amb canvi de lloc:

entrar corrent (a la casa) - to run in(to the house)

Com hem apuntat al començament, també existeix aquest contrast amb el canvi d’estat:

morir-se de fred - to freeze to death

Recordem els exemples:

Amb verbs intransitius:

Canvi d’estat Manera-causa Manera-causa Canvi d’estat

(la porta) s’ha tancat d’un cop slammed locked
(el cargol) s’ha endurit amb el rovell rusted stiff
(la mosca) s’ha mort de fred froze to death

Amb verbs transitius:

Canvi d’estat Manera-causa Manera-causa Canvi d’estat

(jo) he xafat el ferro amb un martell hammered the iron flat
(tu) has netejat la taula amb un fregall wiped the table clean

De les estructures de canvi d’estat que considerem, també se’n diuen resultatives, perquè
expressen un esdeveniment que resulta en un estat. (De fet, amb les de canvi de lloc,
l’esdeveniment resulta en un lloc.)

Què en podem dir, de les resultatives de canvi d’estat?

1) Per a un parlant de llengua romànica, aquests casos són més sorprenents, més difícils
d’adquirir, incomprensibles d’entrada. És més sorprenent:
The door slammed locked que
The bird flew though the window.

2) Ni els traductors més ineptes no poden introduir calcs: The fly froze to death > *La
mosca s’ha congelat a mort.

3) En llengües romàniques hi ha casos aparents de marc satèl·lit de canvi d’estat (com hem
dit que n’hi havia de canvi de lloc -saltar al terrat):
tallar la carn ben fina / a daus
bullir les bledes ben cuites

Però són casos molt limitats:

*refredar el suflé més sòlid
*bullir les patates desfetes

4) Una llengua pot ser de marc satèl·lit de canvi de lloc sense ser de marc satèl·lit de canvi
d’estat, o viceversa.
 Canvi de lloc Canvi d’estat
ll. romàniques marc verbal marc verbal
ll. germàniques marc satèl·lit marc satèl·lit
ll. eslaves marc satèl·lit marc verbal
japonès marc verbal marc satèl·lit

[2.1.3.3 exercicis 1/2/3/4]

2.1.3.4. Marc verbal/satèl·lit: variació
Considerant tres grups de llengües:

- En llengües romàniques tenim els patrons:

- Verb-de-canvi-de-lloc + adjunt de manera:
sortir (de la casa) corrent
- Verb-de-canvi-de’estat + adjunt de manera:
matar la mosca d’un cop

- En llengües germàniques, tenim els patrons

- Verb-de-manera + adjunt de canvi-de-lloc:
run + out (of the house)
- Verb-de-manera + adjunt de canvi-d’estat:
to hit the fly + dead

- En llengües eslaves, tenim: prefix-de-canvi-de-lloc + verb-de-manera (+ complement del

prefix):
Rus:
vy+bezhal (iz doma)
out-ran of house
Noteu que l’expressió completa de canvi de lloc és vy iz doma, i només la preposició vy
es prefixa al verb. Compareu l’anglès amb el rus:
He ran out of the house
On vy+bezhal iz doma

Aquestes classificacions es basen en la distinció entre verb finit i un predicat no finit. En

llengües de marc verbal, el predicat de canvi (de lloc/estat) és un verb finit. En llengües de
marc satèl·lit el predicat de canvi (de lloc/estat) NO és un verb finit:
sortir de la casa
out of the house

Aquest contrast és morfològic: sortir té morfologia verbal; out no en té. Per tant:
- en anglès és impossible construir una frase de marc verbal que expressi ‘sortir de’,
perquè no té un verb sortir. L’quivalent de sortir (out) no té morfologia verbal.
- en català és impossible construir una frase de marc satèl·lit (*córrer a fora de la casa =
‘sortir corrent de la casa’), perquè no té l’equivalent suposat de out (fora) no és un
predicat de de canvi de lloc, sinó una expressió de lloc estàtic.

El xinès és un cas especial: com que no té morfologia verbal (els verbls no tenen
concordança, ni temps), no és evident si és una llengua de marc verbal o satèl·lit, perquè
no és evident què és un verb i què és una preposició. Per exemple, el mot que expressa
‘travessar’ no és evident si correspont a l’anglès to cross (un verb) o a across (una
preposició).

Aquesta mena de llengües se solen anomenar de verb serial. En l’esquema següent es veu
com una mateixa frase es podria glossar com a de marc verbal, de marc satèl·lit o,
simplement, com a serial:

ta zou jin -le gongyuan

he walk into PERF park (> marc satèl·lit)
 ell caminant entrar-a PERF parc (> marc verbal)
ell caminar entrar-a PERF parc (> verb serial)

En general, però, molts autors argumenten que el xinès és de marc satèl·lit. Caldria veure
si hi ha criteris per a decidir si un predicat és preposicional o verbal. Per exemple, si jin
s’usa com a verb (no serial) (si és possible dir ta jin-le gongyuan), aleshores jin no és una
preposició tenim una estructura de marc verbal.

2.1.3.5. El contrast marc verbal-satèl·lit i la distinció entre predicat, argument i

adjunt

La distinció entre un predicat i un adjunt sembla òbvia:

Va estudiar geografia a Barcelona.
Viatja amb un company

Però si considerem el contrast:

En Joan va treure el clau de la fusta d’una estrebada
John pulled the nail off the wood

veiem que si passem d’una llengua a l’altra:

- l’adjunt d’una estrebada passa a ser el verb principal (pulled)!
- el verb principal (treure) passa a ser un adjunt (off)!

Però fixem-nos que:

- No és cert que un argument passi a ser un adjunt i viceversa:
- el clau/the nail són arguments del tipus localitzat.
- de la fusta / off the wood són arguments del tipus locatiu. L’estructura temàtica no
varia.

- És raonable de dir que el predicat principal i l’adjunt no varien:

- off the wood i treure de la fusta són els predicats principals: expressen un
esdeveniment de canvi (de lloc).
- pulled i d’una estrebada són els adjunts (expressen la manera)

- Aleshores tot es redueix a una qüestió morfològica: si el predicat principal té flexió

verbal (treure) o no en té (off).

- En català, tenim fora (que tampoc no té flexió verbal, com off), però fora no és suficient
per a expressar sortir: *En Joan va caminar fora (del bosc); fora és una preposició
locativa estàtica, no de canvi de lloc.
- En català, d’una estrebada no té flexió verbal: existeix el verb estirar, però aquest verb
no té el sentit de manera-de-treure.

Incorporació i marc verbal/satèl·lit

Les dues estructures més complexes de l’estructura temàtica són:

treure el cotxe del pàrquing: CAUSAR [el cotxe FORA del pàrquing ]
sortir el cotxe del pàrquing: ESDEVENIR [el cotxe FORA del pàrquing]
A partir d’aquestes estructures abstractes, podem obtenir diverses possibilitats per
incorporació (síntesi):

- en català, hi ha la incorporacó: CAUSAR + FORA = treure

Esdevenir + Fora = sortir
- en anglès no hi ha incorporació de CAUSAR + FORA; hi ha la incorporació de:
CAUSAR + MANERA = push (He pushed the car out of the parking)
ESDEVENIR + MANERA = role (The car roled out of the parking)

L’anglès té una gran quantitat de verbs de manera de caminar o desplaçar-se

(ESDEVENIR + MANERA):
- ‘Furtive motion’: crawl, creep, sneak
- ‘Obstructed motion’: stumble, trip
- ‘Smooth motion’: glide, slide
- ‘Leisurely motion’: hike, trek
- ‘No aim in motion’: roam, saunter
- ‘Joyful, playful motion’: scamper, frolic
- ‘Violent motion’: charge, dash
- ‘Unsteady motion’: totter, stagger
- ‘Speed of motion: hurry, dash, zoom
- ‘State of Figure’: limp, traipse, stroll, swagger
- ‘Length of Steps’: stride (long steps), scurry (small short steps)
- ‘Shape of Legs’: goosestep
- ‘Use of Figure’s Hands’: crawl, climb, vault

Aquí els partidaris de les teories sobre el caràcter no universal, lligat a la cultura, de les
llengües, ‘es freguen les mans’: els angoparlants tenen una visió/concepció molt més
precisa que altres llengües/cultures pel que fa a les maneres de caminar. Són una cultura
“sensible” a la manera com les persones es desplacen (com els esquimals són sensibles
als tipus de neu).
Fals! En les llengües com el català ens podem expressar amb la mateixa precisió, però
generalment ho fem amb expressions adverbials, no verbals (satèl·lits): de pressa, a
grans gambades, de quatre grapes, com un llamp, etc. etc.:

He dashed out of the house > Va sortir esperitat/com un llamp de la casa,

Per tant, el català pot fer les mateixes distincions de manera de desplaçament, però, essent
una llengua de marc verbal, la manera s’expressa adverbialment..

El que sí que és cert és que, tot i tenir aquestes distincions disponibles, en llengües de marc
verbal no se’n fa tant ús. L’equivalent de:
He walked / strode out of the house.
pot ser simplement:
Va sortir de la casa.
(sense expressar a peu, a grans gambades)
Això, tant com a traducció com en l’ús espontani.

Tampoc traduiríem He walked to the bathroom per:

Va anar el bany caminant (tret que sigui algú hemiplègic i volem emfasitzar caminant)
Va anar el bany a peu (tret que el bany sigui a tres quilòmetres).
Podem dir que els angloparlants expressen més sovint la manera, mentre els
catalanoparlants, tot i que la poden expressar, no ho fan tan sovint. Aquesta és la base de
la teoria thinking for speaking: els angloparlants, per tal d’expressar un esdeveniment de
sortir ‘han de pensar’ la manera del desplaçament, o com a mínim han de pensar la
direccionalitat díctica (go-come).

Per què en una llengua de marc satèl·lit s’expressa més la manera? Quan un
catalanoparlant diu En Joan ha sortit de casa no hi ha necessitat d’especificar la manera.
Si un angloparlant vol dir el mateix ha de recórrer a l’estructura:

John V out of home.

Aleshores es veu obligat a triar: substituir V per went, came, walked, ran, etc. Aquesta tria
forçosa el porta a escollir (possiblement i sovint) un verb de manera de moviment.
2.1.4. Estructura funcional
Biblografia
Borik, Olga; Reinhart, Tania. (2002). 'Telicity and perfectivity: Two independent
systems'. In Hunyadi, L.; Rakosi G.; Toth, E. (eds). Proceedings of LOLA 8
(Symposium on Logic and Language). Debrecen, Hungary: 13-34.
Bybee, Joan L.; Dahl, Osten (1989). ‘The Creation of Tense And Aspect Systems in the
Languages Of The World’. Studies in Language 13-1: 51-103.
Ogihara, Toshiyuki. (1999). ‘Tense and Aspect’. Published as Chapter 11: ‘The
Semantics of Tense and Aspect in Japanese,’. In: Tsujimura, Natsuko (ed.). The
Handbook of Japanese Linguistics. Oxford: Blackwell, pp. 326-348.
Reinhart, Tania; Borik, Olga (2004) 'Telicity and perfectivity: Two independent
systems'. In: Hunyadi, L.; Rakosi, G.; Toth, E. (eds) Proceedings of LOLA 8

L’estructura temàtica (predicativa) defineix les combinacions més bàsiques de

constituents. Semànticament, quan un predicat està totalment saturat, expressa un
esdeveniment (En Joan ha vist en Pere, En Pere s’ha mort) o un estat (En Pere és mort).

De les categories “bàsiques”, predicatives, també se’n diu categories lèxiques, per
oposició a categories funcionals. Les categories lèxiques són V, N, A i P, mentre que
serien categories funcionals Aspecte, Temps, Modalitat, etc.
Exemples de com les categories lèxiques expressen esdeveniments, estats o propietats:
V: A trobar B (esdeveniment)
N: (la) mort d’A (esdeveniment)
N: odi d’A a B (estat)
N: A (és el ) nom de B (propietat)
A: A content de B (estat)
P: A sobre B (estat)
P: A (és) de B (propietat)

Els esdeveniments, els estats i les propietats són el terreny semàntic que ens resulta més
fàcil de “visualitzar”: “coses que passen” o “com estan les coses”. És “allò que describim”
quan parlem del “mon real” (En Joan ha vingut) ( o “no tan real” Aquesta idea és
inadmissible), però sempre fàcilment comprensible.

Ara veurem combinacions sintàctiques (i semàntiques) “posteriors”: partim dels predicats

lèxics saturats i els combinem amb categories funcionals (com ara futur)

[ will [ (John) meet Mary ] ]

Aquí will és una funció (insaturada: will (x)) que requereix combinar-se amb un x que
sigui un esdeveniment o un estat:
will (x) + [(John) meet Mary ]
will (x) + [(John) come ]
will (x) + [(John) be happy ]

El significat de will (x) és ‘x és posterior al present’.

Un aclariment: En anglès no es diu Will John meet Mary sinó John will meet Mary.
Això és degut al fet que un dels arguments del verb (John) “esdevé” subjecte, un
concepte que estudiarem més endavant.
La sintaxi de les categies funcionals no és essencialent diferent de la des predicats
d’esdeveniment/estat: tenen un esdeveniment com a argument, i se saturen:
will (x) + [John meet Mary] = will ([John meet Mary])

Les categories funcionals s’apliquesn recursivament: el resultat d’aplicar una categoria

funcional pot ser l’argument d’una altra categoria funcional. Considerem:

(Next Thursday) [ John [ willFut [ haveAnt [ finished [his task] ]]]]

‘(Dijous vinent) en John haurà acabat la feina.’

on tenim:
haveAnt (x) + [finished his task] = [ haveAnt([finished his task]) ]
que s’interpreta com: finished his task és anterior a un punt de referència (next
thurday)

willFut (x) + [ haveAnt ([finished his task]) ] = will ([ haveAnt ([finished his task]) ])
que s’interpreta com: el punt de referència (next thursday) és posterior al Present

La sintaxi consisteix, com fins ara, en combinacions binàries, típicament d’un mot amb un
sitagma.

En la tradició gramatical, molt sovint se’ns diu que will-have-finished és “el verb”, una
forma del verb. Això és òbviament fals. En la frase:

John will probably have already finished his task

no hi ha un “verb” will-have-finished com a unitat morfològica. Pert tant, aquí no tenim un

simplement un verb, sinó una estructura de frase amb categories funcionals independents
del “verb pròpiament dit”, la categoria lèxica finish(ed).]

Com hem vist, les categories funcionals també s’assemblen a les lèxiques en el sentit que
són funcions insaturades:

will (x) +[ (John) meet Mary ] = will ([ (John) meet Mary ])

will és una funció F(x) que té un argument del tipus esdeveniment. [ (John) meet Mary ] és
un constituent d’aquest tipus, i pot saturar will.

Més detalladament, will (x) significa [x és posterior al present]:

[x és posterior al present] + [ (John) meet Mary ] = [[ (John) meet Mary ] és posterior al
present]

Les categories lèxiques i les funcionals: la recursivitat

Tornant a reflexions anteriors, podem especular que els humans no sóm els únics animals
que “pensem” en esdeveniments o estats, però sí que sóm els únics que pensem en el futur,
o en altres precisions semàntiques/cognitives que ens proporcionen les categories
funcionals (aspecte, temps, modalitat, etc.)
Per exemple, podem especular que un gat “comprèn” l’esdeveniment “ratolí entra en
forat”, o l’estat “ratolí és en forat”. El que un gat no podria concebre és, per exemple: ‘el
ratolí serà al forat”, “el ratolí havia estat al forat” o “el ratolí pot ser al forat”.
Dit altrament, sembla que els animals no tenen l’anomenat “desplaçament” semàntic (un
esdeveniment o un estat situat en un altre temps, en les possibilitats, etc.): només conceben
l’esdeveniment o estat en l’ara i aquí.

Aleshores: fins a quin punt les categories funcionals són una cosa molt nova, molt diferent,
respecte a les categories lèxiques? Quin és el salt cap a la intel·ligència humana que està
associat a les categories funcionals?

Podem veure-ho així:

- biològicament, les CFs proporcionen (o s’associen a) capacitats cognitives molt
innovadores, de l’Homo sapiens respecte dels animals.
- sintàcticament, semblen el mateix que les categories lèxiques: combinacions binàries
d’una funció insturada amb un argument. Què les fa especials, doncs? La recursivitat.

És a dir, independentment del significat exacte que pugui tenir una CF (com ara futur o
imperfectiu), l’essència del seu caràcter biològicament innovador és la recursivitat: que es
pot aplicar a l’output (de l’output...) de, per exemple, el predicat [el ratolí [entrar [al
forat]]]

[ podria [ haver [ (el ratolí) entrat al forat ] ] ]

Un gat podria concebre:

[el ratolí [entrar al forat]] (ara i aquí)

Però no:
[ podria [ haver [ el ratolí [entrat al forat]] ] ]

Ja que aquest exemple requereix recursivitat:

[entrat al forat]
[haver [entrat al forat]]
[podria [haver [entrat al forat]]]

Per dir-ho d’una manera, si un ximpanzé no pot concebre el futur no seria tant perquè la
seva intel·ligència estigui mancada d’aquest concepte concret, sinó perquè està mancada
del tret distintiu del llenguatge humà, la recursivitat, que és imprescindible perquè aquest
concepte es pugui aplicar a un esdeveniment.

Per definició, aleshores, una categoria funcional és una categoria que és el resulttat de la
recursiviat, que té com a argument un objecte sintàctic que expressa un esdeveniment,
prèviament generat.

[Notem la noció de ‘previ’: per poder generar/concebre (Futur (venir (John))) primer hem
de generar/concebre (venir (Joan)). No té res a veure amb l’ordre en què ho diem.

En definitiva, igual que en cas dels predicats lèxics, amb les categories funcionals:
- tenim combinacions binàries: will + [finish the work].
 - tenim una semàntica binària: el significat de [will finish the work] és ‘will’ + ‘finish the
work’. Més concretament, will és una funció insaturada Futur (x):
Futur (x) + ‘finish the work’ = Futur (‘finish the work’)
on x és una variable de tipus esdeveniment/estat (Cf. *I will the table)

Un altre exemple de categoria funcional és l’article definit el, que podem representar com
la funció Def(x):
[el [llibre de text]]
Def(x) + ‘llibre de text’ >> Def (‘llibre de text’)

Aquí hem passat, amb aquesta il·lustració, de les categories funcionals de frase (que
combinen amb esdeveniments/estats) a les categories funcionals nominals (que combinen
amb noms comuns).
***

Procedim a caracteitzar les CFs. Alguns trets prototípics són:

1. Pel que fa al significat, és més subtil, més difícil de “visualitzar” (per exemple el
significat de l’article definit, o el significat del mode subjuntiu). En alguns casos, es pot
pensar que no tenen significat (el subordinant que, que simplement marcaria l’inici
d’una subordinada).
2. Pel que fa a la forma, solen ser monosil·làbiques o a tot estirar bisil·làbiques, en dues
modalitats:
- mots independents (el mot subordinant que, el futur anglès will, l’article def. el, etc.)
- afixos (el sufix subordinant -to del japonès, el futur romànic -ré, l’article romanès -ul).
Hi ha una equivalència interlingüística òbvia (semàntica) entre la forma lliure i la forma
afixada d’aquestes categories funcionals. Això va en la línia del que hem dit abans: el
caràcter analític/sintètic de les llengües.
3. Pel que fa a la universalitat, hi ha variació entre presència i absència: llengües amb mot
subordinant o sense (català/xinès), amb marca de futur o sense (català/japonès), amb
article def. o sense (català/rus).
Hi ha dues hipòtesis:
- en algunes llengües algunes categories no hi són (el rus no té article definit).
- en algunes llengües algunes categories no tenen contingut fonològic, però sí sintàctic
i semàntic (l’article definit del rus existeix però no es pronuncia).

En qualsevol cas, sembla clar que totes les llengües poden expressar totes les categories
funcionals:
- en llengües sense article definit, hi ha demostratius que són inambiguament definits.
- en llengües sense la c.f. futur, hi ha adverbis que expressen inambiguament futur.
El context, evidentment, també ajuda a la interpretació d’aquestes c.f. “absents”.
La idea que una categoria (funcional) no tingui contingut fonològic pot semblar
estranya, però el llenguatge té, sense cap dubte, categories sense contingut fonològic:
Tu m’ajudes a mi i jo t’ajudo a tu

La noció de paradigma
Les categories funcionals, que es manifesten com a mots o com a afixos, són lèxicament
molt limitades, dràsticament limitades. Així com de la categoria dels verbs n’hi ha milers,
d’articles o de ‘futurs’ n’hi ha molt pocs. D’aquest nombre limitat, se’n diu paradigma, i
el paradigma més típic és binari. Per exemple:
[+/-futur] [+futur]: menjarà / [-futur]: menja
[+/-anterior] [+anterior]: havia menjat / [-anterior]: menjava
[+/-imperfectiu] [+imperfectiu]: menjava / [-imperfectiu]: menjà

Fem servir la notació +/- per a expressar les dues opcions d’un paradigma binari:
[+futur] / [-futur]
[+passat] / [-passat]
[+plural / [-plural]

Establir quins són els paradigmes és subtil, ja que, de les dues opcions d’un paradigma,
una sol ser el morfema nul, la no marcada:
They will come [+futur] / They come [-futur]
alumnes [+plural] / alumne [- plural]

Hem de distingir aquesta noció de paradigma (normalment binari) de la noció tradicional

de paradigma, en què se’ns diu que el verb català té 77 formes (menjo, menges, menjava,
hagués menjat, etc., etc.), que en realitat es desglossen en: [+/-passat], [+/-subjuntiu], [+/-
anterior], [+/-futur], etc.

És possible i raonable de fer una identificació dels paradigmes binaris:

a) El cas més “visible” és quan tenim dues formes visibles (morfemes) que contrasten:
- japonès: [+imperf.] tabe-masu / [-imperf.] tabe-ta
- català: [+subj.] mengés / [-subj.] menjava
- castellà: [+imp.)] comía / [-imp.] comió
- castellà: [+fem.] alta / [-fem.] alto

b) Un altre cas molt freqüent és el contrast entre un morfema visible i un “morfema zero”:
- català: [+fem.)] alta [-fem.] alt
- rus: [-imp] procital (va llegir) [+imp.)] cital (llegia)
- xinès: [+prog.] ta zai changge [-prog.] ta changge
ell PROG cantar ell cantar
‘Està/estava cantant.’ ‘Canta/va cantar.’
- xinès: [-imp.] ta changge -le [+imp.] ta changge
ell cantar PERF ell cantar
‘Canta/va cantar.’ ‘Canta/cantava.’

En aquests casos, del contrast visible/no visible, se’n diu (morfològicament) marcat/no
marcat.
Existeix la noció de semànticament marcat / no marcat.
En un sentit semàntic, l’opció marcada és la que està especificada semànticament, i
l’opció no marcada és la que no està especificada. Exs.:
- en castellà [+femení] és marcat (expressa gènere femení), mentre que -femení
(masculí) és no marcat i es pot aplicar a homes i dones: Los alumnos están contentos.
Los alumnos y las alumnas están contentos.
Actualment hi ha un intent de promoure, en llengües romàniques, que tant el femení com
el masculí siguin marcats.
- el temps +passat és marcat, mentre el -passat (present) és no marcat i es pot fer servir
per a expressions atemportals (Els lleons mengen carn.)
- en castellà, +progressiu (estava comiendo) és marcat, mentre el +/-progressiu (comía)
és no marcat i es pot interpretar com a +progressiu o -progressiu. (Comía en aquel
momento / Comia cada día a las dos).

+Progressiu: Estaba trabajando {continuamente / *cada día}.

+/-Progressiu: Trabajaba {continuamente / cada día}.

+Progressiu: Estubo leyendo el libro {durante tres días / *en tres días)
+/-Progressiu: Leyó el libro {durante tres días / en tres días)

Però no sempre hi ha una opció semànticament no marcada: en anglès el [+progressiu]

només es pot interpretar com a progressiu, i el [-progressiu] només es pot interpretar com
a no progressiu.
+Progressiu: He was reading the book {for three days / *in tree days}
-progressiu: He read the book {for three days / in tree days}
***

El cas més complex és quan, en un paradigma, les dues opcions contrasten no només en
dos morfemes (o amb un de marcat i l’altre no), sinó en els mots on es manifesten els
morfemes. Exemple:
- català: (+imp.) menjava / (-imp.) va menjar

menjava va menjar
V +pass. +imp. +pass. -imp V

- anglès: (-futur) he works/worked / (+futur) he will/would work

worked would work

V +pass. -fut. +pass. +fut. V

- alemany: (-prog.) er arbeitete (+progr.) er war am arbeiten

V +pass. -prog. +pass +prog V

Aquests casos corresponen al que s’anomenen formes verbals simples/perifràstiques.

Encara hi ha més complicacions. Considerem el progressiu en català. A la forma:

estava menjant

estava menjant
 +past. +imp. V +progressiu

hi una altra condició: la forma menjant ha d’anar regida pel verb estar:
*era menjant
*havia menjant.
Aquests opcions impossibles contenen les mateixes CFs que estava menjant, però la forma
de l’auxiliar ha de ser una de determinada:
estar regeix -ant
haver regeix -at (*havia cantant)

En àrab, en canvi, l’auxiliar que expressa anterior (corresponent a haver) regeix la forma
finita:
kataba
va-escriure
‘va escriure’
kāna kataba
[+anterior] va-escriure
‘havia escrit’

En alemany, am regeix -en (infinitiu).

En anglès, el futur (will/would) regeix la forma “despullada” del verb.

Aquest casos corresponen a l’anàlisi tradicional de les formes perifràstiques, segons la

qual una unitat paradigmàtica pot correspondre a dos mots independents:
- el [+progressiu] (estava treballant) no s’expressa
simplement en treballant, sinó amb estava teballant .
(estar regeix gerundi)
- el [+anterior] (havia treballat) no s’expressa simplement
amb amb treballat, sinó amb havia treballat (haver
regeix participi)

Des d’un punt de vista teòric, però, és sorprenent que una unitat interpretativa correspongui
a dues unitats morfològiques.
Aquí adoptarem el punt de vista que les categories funcionals NOMÉS s’expressen en una
unitat morfològica (prògressiu: canta-NT, anterior: canta-T), i que els auxiliars estar i
haver, com el seu nom indica, només hi fan un paper auxiliar.

[2.1.4. exercicis 1/2/3]

2.1.4.1. Aspecte progressiu
L’aspecte és una de les categories funcionals més fascinants pel seu caràcter difícil d’intuir
(o en tot cas d’explicitar). L’aspecte +/-progressiu estableix una relació entre un
eseveniment i un subesdeveniment pertinemt (‘del qual estem parlant’):

+progressiu
He was reading the book
Estuvo leyendo el libro
--[Esdev----------------------]-----
---------[Subesd]-------------------
-progressiu
He read the book
Leyó el libro
--[Esdev----------------------]-----
--[Subesd---------------------]----

Notem que, com és títip, una de les opcions del paradigma, la -progressiu, és no marcada
(no té un sufix, o un mot, associat).
L’opció -progressiu també és semànticament no marcada, en un sentit: el
subesdeveniment simplement coincideix al l’esdeveniment total, i per tant el tret [-
progressiu] és ‘semànticament innocu’, és ‘com si no hi fos’.

Hi ha una altra noció, més important per a nosaltres, de semànticament no marcat: una
opció d’un paradigma A és no marcada quan tant es pot interpretar com a +A com com a -
A. En aquest sentit, He read the paper NO és l’opció no marcada: només es pot interpretar
com a [-progressiu]. L’anglès contrasta clarament amb el castellà, on l’opció no
progressiva Leía el periódico es pot interpretar com a progressiva (en aquel momento) o no
(cada día).

Per tant, el paradigma progressiu de l’anglès seria: [+progressiu] / [-progressiu]

mentre el paradigma progressiu del castellà seria: [+progressiu] / [+/-progressiu]

[2.1.4.1. ex. 1/2]

2.1.4.2. Aspecte anterior
L’aspecte anterior té una interpretació que no és difícil d’intuir: és un ‘passat’ respecte a
un punt que no és (necessàriamenet) el present. D’aquest punt, en direm interval de
referència.

+anterior
A les tres, en Joan ja havia acabat.
------[Esdev---]-----------
--------------------[Ref.]-- (referència posterior)
-anterior
A les tres, en Joan ja acababa.
------[Esdev---]----------
------[Ref------]---------- (referència coincident)

Notem que tant el valor negatiu d’anterior, com el de progressiu, donen una interpretació
de “coincident amb l’esdeveniment base”, i en aquest sentit són no marcats.

En termes de recursivitat, l’aspecte anterior s’aplica a l’output de l’aspecte progressiu:

[ havia [estat [llegint el llibre]]]

----[Esdeveniment ------------------------------]
Aspecte progressiu ----------[Subesdeveniment]--------------------
Asprecte anterior -------------------------------------[Ref.]

[2.1.4.2. ex. 1/2/3]

2.1.4.3. Aspecte imperfectiu

L’aspecte imperfectiu és, essencialment, i sorprenentment, molt semblament al progressiu,
i moltes gramàtiques l’hi assimilen:
He was working - Treballava
He worked - Va treballar

De fet, però, es pot mostrar fàcilment que imperfectiu i progressiu són independents:
+ imperfectiu + progressiu: estaba trabajando
+ imperfectiu - progressiu: trabajaba
- imperfectiu + progressiu: estuvo trabajando
- imperfectiu - progressiu: trabajó

D’aquesta situació se’n diu distribució lliure entre dues categories, i mostra que són
completament independents.

L’oposat a distribució lliure és la distribució complementària. Per exemple, +plural i

+massa estan en distribució complementària: si és +massa és –plural i si és +plural és –
massa.
+massa + plural: *anhídrics carbònics
+massa –plural: anhídric carbònic
- massa +plural: molècules
- massa –plural: molècula

Concretament, l’anglès no té la distinció +/-imperfectiu i

 John was reading the book (+progressiu)
es pot traduir com:
En John estava llegint el llibre (+progressiu +imperfectiu) o
En John va estar llegint el lllibre (+progressiu -imperfectiu)

Com dèiem, l’imperfectiu s’assembla al progressiu perquè expressa “una part”, no el tot:
Cuando llegué, preparaba la comida
-----[Esdeveniment-------------------]--------->
------------[Subesdeveniment]----------------->

La diferència amb el progressiu és una qüestió de nivell, de recusivitat: l’imperfectiu

expressa una subpart d’una referència. Vegem-ho amb dos exemples:

Se duchó cuando ya había terminado el trabajo.

-------[Esd--------]------------------------>
+anterior ------------------------[Ref------------]--->
+imperfectiu ---------------------------[Subref--]------->

Se duchó cuando hubo terminado el trabajo.

-------[Esd--------]------------------------>
+anterior ------------------------[Ref------------]---->
-imperfectiu ------------------------[Subref--------]-------->

Notem com les combinacions de +/-imperfectiu i +/-progressiu tenen possibilitats

sintàctiques diferents:
Netejava el pis en aquell moment cada dia durant una hora en una hora
Estava netejant el pis en aquell moment *cada dia *durant una hora *en una hora
Va netejar el pis *en aquell moment cada dia durant una hora en una hora
Va estar netejant el pis *en aquell moment cada dia durant una hora *en una hora

Quan tenim -progressiu i -anterior, el +imperfetiu s’interpreta com el progressiu:

Cuando terminaba los estudios, me vino a ver.

-------[Esd----------------]------------------------>
-progressiu -------[Subed-------------]------------------------>
-anterior -------[Ref----------------]------------------------>
+imperfectiu -----------[Subref-]------------------------------->

Finalment, vegem: Estuvo trabajando (durante) tres meses.

-------[Esd----------------]---------------------->
+progressiu -----------[Subed----]--------------------------->
-anterior -----------[Ref-------]--------------------------->
-imperfectiu -----------[Subref---]--------------------------->

que és la prova que progressiu i imperfectiu no són el mateix:

Estuvo trabajando (durante) tres meses. [+prog / -imp]

*Estaba trabajando (durante) tres meses. [+prog / +imp]
El progressiu és incompatible amb estats (*I was loving you, *He was living in London).
L’impefectiu no ho és. [Te quería / Vivía en Londres.]

Vegem el cas amb tots els valors negatius de les tres categories funcionals que hem vist
fins ara.

Leyó el libro.
-------[Esd---- ---]--------->
-progressiu -------[Subesd----]--------->
-anterior -------[Ref--------]--------->
-imperfectiu -------[Subref-----]--------->

La impressió és que és que les caterories funcionals és “com si no hi fossin”, perquè tot
queda igual.

[2.1.4.3. ex. 1/2]

2.1.4.4. El temps futur

Estem acostumats a concebre el futur com a part de l’eix passat > present > futur, però
podem veure fàcilment que, lingüísticament, passat i futur són dos eixos independents:
- passat - futur : Ara treballa
- passat + futur: Demà treballarà
+ passat - futur: Aleshores treballava
+ passat + futur: (Va dir que) l’endemà treballaria

Hi ha una certa resistència a reconèixer que treballaria (angl. would work) és el futur del
passat (tot i que, clarísimament, would és el passat morfològic de will). Ho és clarament a
Va dir que vindria (He said he would come).

El caràcter intuïtiu de la tripartició passat - present - futur no s’ajusta a un dels dels grans
principis bàsics del llenguatge: el caràcter binari dels paradigmes funcionals. El paradima
passat-present-futur, per senzill, elemental i intuïtiu que ens pugui semblar, seria “massa
complicat” per al llenguatge i, potser, per al nostre sistema cognitiu.

Considerem, doncs, ara, el futur com a categoria funcional independent de [+/-passat].

Sense gaires sorpreses, el +futur crea una referència que és anterior a un esdeveniment:

Dimarts passat, va dir que vindria

---------------------------------[venir]----------------------------->
------[Ref.: dimarts]----------------------------------------------->

Avui, ha dit que vindrà

---------------------------------[venir]----------------------------->
------[Ref.: avui]----------------------------------------------->

Si considerem la relació amb el present, tenim les possibilitats següents:

(Dimarts va dir que...) vindria a sopar ahir.

------------------[venir a sopar]------------------------------------->
------[Ref--]--------[ahir]---------------Pr-------------------------->

(Dimarts va dir que...) vindria a sopar avui.

-------------------------------------[venir a sopar]------------------>
------[Ref--]-----------------------------Pr-------------------------->

(Dimarts va dir que...) vindria a sopar demà.

-----------------------------------------------------[venir a sopar]-->
------[Ref--]-----------------------------Pr-----------[demà]------->

Hem vist les categories funcionals:

+/-progressiu
+/-anterior
+/-imperfectiu
+/- futur
Ara veurem la categoria +/- passat
[2.1.4.4. ex. 1]
2.1.4.5. El temps passat
La categoria funcional [+/-passat] (present, passat) és de les més conegudes:
- potser comprensiblement, perquè hi ha tantes llengües indoeuropees que tenen temps
verbal [+/-passat] morfològic.
- potser immerescudament, perquè hi ha tantes llengües no indoeuropeees que no tenen cap
manifestació morfològica de [+/-passat]! (Per exemple, el xinès)
- potser immerescudament, perquè [+/-futur] és un assoliment biològic més sorprenent
(pensar en el futur és pensar en la no experiència!).

[+/-passat] és semblant a [+/-anterior] (tot es va repetint) a un nivell jeràrquit més alt:

[+passat]: El lunes, había terminado el trabajo.

-------[Esd----------]---------------------------->
+anterior ------------------------[Ref---------.]---------->
+passat------------------------------------------------------ [Pr]>

[-passat]: Hoy, ha terminado el trabajo.

-------[Esd-----------]--------------------------- >
+anterior ------------------------[Ref---------]---------->
-passat ------------------------------------[Pr----]--------------->

Cal tenir en compte que el pretèrit indefinit (+anterior/-passat) està subjecte a molta
vaiació interlingüística impredictible:
- ha trabajado (cast. pensinsulat), ha treballat = període actual (avui, aquest mes, etc.)
- ha laborato / il a travailé (it. i fr. estàndard) = passat perfectiu (‘ha treballlat’/’va
treballlar’)
- er hat gearbeitet (= passat perfectiu/imperfectiu)
- he has worked (=/= he worked) = ‘ha treballat’

El temps i l’aspecte: confusions

En molts textos es diu que llengües com el xinès, el japonès i l’àrab tenen temps +/-passat.
Sembla clar, almenys en xinès i japònès que això és fals: aquestes llengües tenen aspecte
+/-imperfectiu. Intentem explicar perquè hi ha aquesta confusió.

La confusió consisteix a assimilar:

+imperfectiu amb present
- imperfectiu amb passat

Per exemple, es diu que:

Àrab Japonès
Present yuktubu tabe-ru
Passat kataba tabe-ta

en comptes de dir que:

Àrab Japonès
Imperfectiu yuktubu tabe-ru
Perfectiu kataba tabe-ta
L’aspecte +imperfectiu és el que es refereix a un subesdeveniment, a un esdeveniment
incomplet. L’aspecte -imperfectiu (=perfectiu) es refereix a l’esdeveniment complet.

En principi, en una llengua sense [+/-temps], l’aspecte +imperfectiu es pot interpretar com
a present o com a passat (ho veurem als exercicis). Per tant, és incorrecte assimilar
+imperfectiu a present:

imperfectiu: +/-passat (tabe-masu : ‘menja’/menjava’)

En principi, també en una llenghua sense [+/-temps], l’aspecte perfectiu es pot interpretar
com a present o com a passat.

perfectiu: +/-passat (tabe-ta: ‘menja’ / ‘va menjar’)

El que passa és que el perfectiu i el present són, en general, incompatibles: un

esdeveniment no pot estar passant ara i ser complet. Per tant, el perfectiu, en la majoria
de casos, s’interpreta com a passat, i d’aquí ve la confusió de perfectiu i passat.

Hem vist les categories funcionals:

+/-progressiu
+/-anterior
+/-imperfectiu
+/- futur
+/- passat

Ho podem il·lustrar amb:

(Va dir que dimarts estaria cansat perquè...)
el dia abans hauria estat treballant moltes hores

[2.1.4.5 ex. 1/2/3/4/5/6]

2.1.4.6. Els modals, els modes i els infinitius

La relació que hi ha entre aquestes tres categories es pot veure en l’equivalència d’aquestes
tres frases:
Espero que vingui / I expect that he (should) come / I expect him to come

a) Els modals són verbs que són molt lluny de ser verbs lèxics (com cantar, treballar), i es
poden considerar categories funcionals. Sobretot, formen el paradigma obligació
(must/have to) /possibilitat (may/can), un paradigma binari.
b) Els modes són formes molt abstractes, “disfressades”, de modals, i solen tenir modals
implícits (Vull que vinguis > ‘que hagis de venir’ / Espero que vinguis > ‘que puguis
venir’)
c) L’infinitiu és un mode. És d’una simplicitat enganyosa. És morfològicament simple,
però sempre té modals amagats (Li he ordenat de venir > ‘que ha de venir’ / Li he suggerit
de venir > ‘que pot venir’)

El mode romànic es podria caracteritzar així:

-mode > indicatiu (En Joan diu que treballa)
+mode:
+obviatiu > subjuntiu (En Joan vol que treballi)
-obviatiu > infinitiu (En Joan vol treballar)

+/-mode seria un paradigma ‘semàntic’, que demarcaria una distinció entre

‘real’/’veritatiu’ i ‘semàticament opac’.

En canvi, +/-obviatiu seria una distinció més ‘morfològica’: serviria per a indicar si el
subjecte és correferent amb el de l’oració principal. Hi ha llengües (grec, algunes llengües
balcàniques) que no fan la distinció +/-obviatiu).

Notem que l’anglès, dins el terreny +/-obviatiu NOMÉS fa servir infinitius (I want you to
come / I want to come).

Hi hauria, doncs, tres tipus de llengües:

a) Llengues amb infinitiu i subjuntiu (català)

Vull (‘jo’) venir - Vull que (‘tu’’) vinguis
b) Llengües (pràcticament) només amb infinitiu (anglès)
I want (‘me’) to come - I want you to come
c) Llengües només amb subjuntiu (grec):
Thélo na értho - Thélo na értheis

Dins el terreny romànic, hi ha un ús del subjuntiu que és ben sorprenent: els subjuntiu amb
verbs factius avaluatius que expressen un fet objectiu: Estic content/Em disgusta que ho
hagis aconseguit. (implica necessàriament que ‘ho has aconseguit’!).

Hi ha el subjuntiu alemany (Konjunktiv) que expressa discurs indirecte (reported speech)

en llenguatge formal (periodístic). Que se’n digui subjuntiu o conjuntiu és poc significatiu,
no és el mateix que el subjuntiu romànic (però és un dels usos del subjuntiu del llatí
clàssic).
 "Ich bin ein ehrlicher Mensch. Ich habe kein Geld gestohlen."
I am an honest person. I haven't stolen any money. >>

Er sagte, er sei ein ehrlicher Mensch. Er habe kein Geld gestohlen.

ell va-dir ell sigui una honest persona ell hagi cap diner robat

Hi hauria un contrast entre aquest cas (discurs indirecte per a expressar el punt de vista
subjectiu d’algú) i un cas en què el discurs indirecte contingués una veritat objectiva o una
obvietat, en què no s’usaria en Konjunktif.

[2.1.4.6. ex. 1/2/3/4/5]

2.1.4.7. Modalitat i complementadors
Per evitar confusions, cal distingir:
- mode i modals (que hem vist a l’apartat anterior)
- modalitat, que veurem ara.

Intentem relacionar els conceptes de modalitat i complementador:

a) La modalitat té el paradigma:
- assertiu (declaratiu) (Vindràs)
- interrogatiu (Vindràs?)
- directiu (Vine)
i és una propietat de les oracions principals.
b) Els complementadors són partícules subordinants amb el paradigma:
- que (assertiu): Sé que vindràs.
- si (interrogatiu): M’ha preguntat si vindràs.
- que (directiu): Que vingui!
i són una propietat de les oracions subordinades.

Tot i que formalment (morfològicament) semblen dos paradigmes poc relacionats,

semànticament ho estan trivialment: tenim oracions assertives, interrogatives i directives
a nivell d’oració principal i subordinada:

You saw John (I know) (that) you saw John

Did you see John (I wander) if you saw John
Who did you see (I wander) who you saw
Come here (I want) (that) you come here

Les tres modalitats (assertiva, interrogativa i directiva) es corresponen a actes de parla,

allò que “fem” quan parlem (l’acte de declarar, de preguntar i d’ordenar), tot i que és una
idea que no ens interessa gaire, perquè les volem correlacionar amb el que passa a les
oracions subordinades, on no hi ha, aparentment, actes de parla, almenys en un sentit obvi.

En gramàtica generativa, de la categoria gramatical de la modalitat se’n diu

complementador (COMP), i es considera que tant les oracions principals com les
subordinades tenen un COMP. Típicament, EL COMP de l’oració subordinada té
partícules com que, si, etc., i el COMP de la principal, no, tot i que també n’hi ha:
- en català tenim un que interrogatiu principal (Que m’hi ajudaries?)
- i un de directiu (Que hi vagi ell!).

Segons les teories generatives, en moltes llengües indoeuroeuropees, en l’oració principal,

el verb es desplaça a la posició de COMP, en interrogatives (i en altres tipus d’oracions en
germàmic occidental i del nord):
[C Isi ] John ti working?
Heute [C isti ] Hans ti gekommen.

Podríem dir que el COMP (interrogatiu, o no) principal no té un morfema assignat, però sí
que té una ‘patró’ assignat: atreure el verb, cosa que dóna aquesta característica d’ordre
verb-subjecte, que també s’anomena verb-segon.
A poc a poc, el patró verb-subjecte es va morfologitzant:
(holandès)
Is zie hier? > Izze hier? (‘És aquí?)
Ben ik gek? > Benk gek? (‘Que sóc boig?’)
(alemany)
Hast du gearbaitet? > Hastte gearbaitet?

Això també ha passat amb el francès, on ja no existeix el patró:

*Est Jean venu?, però sí: Est-i(l) venu?

Les llengües cèltiques tenen partícules de COMP tant en oració principal com en
subordinada. La asimetría del germanicoromànic entre partícules a la subordinada i patrons
verbals a la principal potser no és aire representativa del conjunt de les llengües del món.

Irlandès:
Principal:
Ní théann Máire go dtí an siopa.
neg go.pres M to the shop
‘Máire doesn’t go to the shop.’
An dtéann Máire go dtí an siopa?
Q go.pres M to the shop
‘Does Máire go to the shop?’
Subordinada:
An buachaill a phóg an cailín
the boy aL kiss.past the girl
‘The boy that the girl kissed’
Creidim go gcuirfidh sí isteach air
believe.1sg that put.fut she in on.it
‘I believe that she’ll apply for it.’

Notem també que les partícules que, that, etc. que han estat considederades elements sense
significat tenen continguts: són la contrapart subordinada de asserció. És un fet curiós que
totes tenen un origen etimològic en pronoms demostratius (that < demostratiu; que < llatí
quod, ‘aquest’ neutre).

Després d’aquest revisíó, mirem de fer una mica de binarisme. Fem servir una
terminologia molt lliure. Podríem parlar, en termes de la relació entre parlant i oient (acte
de parla), de:
+/-demanda-d’acció
on:
-demanda-d’acció és asserció, la modalitat més neutra i menys interactiva. (Fa sol).
No demanes res a l’interlocutor (sinó que t’escolti o t’entengui)
+demanda-d’acció correspon a preguntes i directius. A aquesta especificació positiva
hi correspon el tret +/-demanda-d’acció-verbal:
-demanda-d’acció-verbal (imperatiu): directius, ordres (Vés a mirar qui ha vingut.)
+demanda-d’acció-verbal (interrogatiu): preguntes (Qui ha vingut?)

La modalitat es diferencia dels modals d’aquesta manera:

- els modals són mes aviat sobre el que sabem (“on han de ser o poden ser les claus”).
- la modalitat és més aviat sobre el que volem dir o fer.
[2.1.4.7. ex. 1/2]
Ara fem una mica de depàs de totes les CFs que hem vist:

1. +/-progressiu:
és una funció sobre: esdeveniments
i dóna: subesdeveniments.
2. +/-anterior:
és una funció sobre: subesdeveniments
i dóna: intervals posteriors de referència
3. +/-imperfectiu:
és una funció sobre: intervals de referència
i dóna: subintervals de referència
4. +/-futur:
és una funció sobre: subintervals de referència
i dóna: intervals anteriors de referència
5. +/-passat:
és una funció sobre: intervals de referència
i dóna: un interval posterior de referència (‘moment actual)

6. +/-modal:
és una funció sobre: esdeveniments/estats com a conjunts de móns possibles
i dóna: subconjunts de móns possibles (també esd. o estats).

7. +/-modalitat:
és una funció sobre: esdeveniments com a conjunts de móns possibles
i dóna: actes i actituds sobre esdeveniments: dir-ho/preguntar-ho/voler-ho.
2.2. Flexió i analiticitat
Hem vist que hi ha categories funcionals lliures (futur: He will read the book) i flexives
(Llegirà el llibre). Les categories funcionals flexives representen un repte per a la
combinació binària de les CF. Considerem l’estructura següent:

[+fut [ SV ]

que pot correspondre a He will read the book, on:

+fut correspon a will.
- SV correspona a read the book.

[SFut will [SV read the book] ]

SFut

+Fut SV

will
V SN
read the book

Anàlisi tradicional:

SV

V SN

will read the book

En contra de l’anàlisi tradicional:

John will most probably read te book

SFut

+Fut SMod

will SV

most prob.
V SN
read the book

en què will read no pot ser el verb. Un altre exemple:

John will probably have already finished the work.

en què will have finshed no pot ser una forma del verb to finish.
Diríem que la categoria funcional futur de l’anglès és lliure. En canvi, a Llegirà el llibre,
en la forma llegirà, la categoria funcional futur és lligada: forma una sola paraula amb el
verb. Com podem reconciliar aquests dos fets?

Hauríem de tenir:

[ -rà [ SV llegi- el llibre]

on cada morfema apareix en el seu lloc. Però el caràcter sintètic de llegirà ho fa

aparentment impossible. Una manera d’abordar aquest problema és la hipòtesi del trasllat.
La idea del trallat és que hi ha constituents (en aquest cas paraules) que parteixen d’una
posició sintàctica i “es traslladen” a una altra:

[SFUT -- [SV llegiràel llibre] ]

[SFUT llegirà [SV llegirà el llibre] ]

SFut

+Fut SV

llegirà
V SN
llegirà el llibre

on hi ha una posició de partida (llegirà) i una posició d’arribada (llegirà)

El mot llegirà el podem representar com:

‘llegir’ +furur
[llegirà]

Aleshores:
- ‘llegir’ s’interpreta a la posició de partida
- +futur s’interpreta a la posició d’arribada
- [llegirà] s’interpreta a la posició d’arribada

Que la part fonètica de l’element traslladat es pronuncia a la posició d’arribada es veu

clarament en un tipus de trasllat que veurem més endavant:
Què dius que vol què?

SC

què SV

dius SC
 que SV

vol què

‘alguna
INT
cosa’
[kɛ]

on:
- què s’interpreta com a CD de vol a la posició de partida
- què s’interpreta com a interrogatiu a la posició d’arribada (complementador-modalitat)
- [kɛ] s’interpreta a la posició d’arribada

Dit altrament, quan una paraula conté morfemes que pertanyen a posicions sintàctiques
diferents, aquest “problema” s’ha de solucionar amb el trasllat.

Podeu notar que per a generar comería (V + Fut + Pass) calen dos trallats, pertquè aquest
mot conté dues categories funcionals (passat i imp):
[ Passat [ Fut [ comería ]]]

Per a generar el llatí amaveram ‘havia estimat’ (V+ Ant + Imp +Pass) calen tres trasllats:
[ Passat [ Imp [ Ant [ amaveram ]]]]

Més exemples de trasllat:

En l’exemple de més amunt (havia estat llegint el llibre), tindríem:

[+pass havia [+imp havia [+ant estat [+prog llegint [SV llegint el llibre ] ] ] ] ]

El trasllat canvia l’ordre de mots. És a dir: l’interès teòric del trasllat no és només que les
categorries funcionals apareguin en el seu lloc correcte. El trasllat prediu que l’ordre de
mots serà l’ordre que correspon segons al posició de les CFs.

No [+pass havia [ pas [+ant llegit [SV llegit el llibre ]]]]]

No [+pass llegia [ pas [-ant llegia [SV llegia el llibre ]]]]]

No [+pass havia [+ant llegit [ mai [-prog llegit [SV llegit el llibre ]]]]]
No [+pass ha via [+ant estat [ mai [+prog llegint [SV llegint el llibre ] ] ] ] ]

He [+fut will [ never ... [SV finish the book ] ] ] ] ]

No [+fut acabarà [ mai ... [SV acabarà el llibre ] ] ] ] ]

En aquests exemples es veu com la part fonètica de l’element traslladat es pronuncia a la

posició d’arribada.

Que la part fonètica de l’element traslladat es pronuncia a la posició d’arribada es veu

clarament en un tipus de trasllat que veurem més endavant:
Què dius que vol què?
[2.2. ex. 1/2/3/4/5/6]
2.3. Categories buides
Les categories buides són constituents (paraules o sintagmes) “que no es pronuncien”. Si
suposem que, per principi, tota paraula té un un significat i una pronunciació, no haurien
d’existir les categories buides. Aquesta seria la base la la postura contrària a les categories
buides.
És evident, però, que hi ha constituents del llenguatge que “no es pronuncien”.

2.3.1. Les categories funcionals buides

Moltes de les categories funcionals que hem vist poden “no estar presents” en una llengua:
llengües sense distinció entre present i passat, o entre perfectiu i imperfectiu, o entre
anterior no anterior, o entre progressiu i no progressiu.

+/-passat: (japonès) tabe-masu (menjo/menjava)

+/-passat: (àrab) yuktubu (escric/escrivia)
+/-imperfectiu:(anglès) he lived (vivia/va viure)

Com hem d’interpretar aquesta “absència”?

- La interpretació més radical és que les categories funcionals “no hi són”. Aquesta visió
sembla falsa. No hi ha cap parlant de cap llengua del món que sigui incapaç de copsar els
matisos d’aquestes CFs, entre d’altres raons, perquè la llengua té adverbis que ho poden
fer: ara/llavors, aquell dia/el dia abans, durant un dia/en un dia, etc.

- La interpretació raonable, doncs, és que, en certes llengües, certes categories funcionals

són buides: són morfemes amb contingut semàntic però sense contingut fonològic.

fon. -
sem. +imp

fon. -
sem. -imp

[ John [ST was [SIMP [+imp] [SPROG living [SV living in London ]]]]
‘John estaba viviendo en Londres.’

[ John [ST was [SIMP [-imp] [SPROG living [SV living in London ]]]]
‘John estubo viviendo en Londres.’

- Una possibilitat intermèdia seria que no hi són a la sintaxi però que són perfectament
manipulables i intel·ligibles a un nivell interpretatiu (semanticofuncional).

[2.3.1. ex. 1]
2.3.2. Les categories buides pronominals i de trasllat
El llenguatge és ple de categories buides:
- Quan vindràs a fer la feina - Demà vindré a fer la feina

Hi ha, entre d’altres, dos tipus de categroia buida que considerem:

a) la categoria buida pronominal:
pro menj-o patates
del subjecte, relacionada amb la concordança.
fon. -
sem. ‘jo’

Aquest tipus de categoria buida és qüestionable: podriem considerar que el subjecte de la

frase Menj-o patates és -o. Però aleshores no sabríem com analitzar la frase Jo menj-o
patates: hi hauria dos subjectes?

b) la categoria buida que deixa el desplaçament o trasllat:

Què dius que vol t
que s’anomena traça. També l’hem representada així:
Què dius que vol què

fon. -
sem. ‘què’

D’acord amb el que hem dit més amunt sobre el trasllat, la representació de què seria:

fon. [kè]
‘quelcom Int
sem.
’
on:
- ‘quelcom’ s’interpreta a la base, com a complement directe de vol.
- Int s’interpreta a la posició d’arribada, a l’especificador de COMP.
- [kè] també s’interpreta a laposició d’arribada.

[2.3.2. ex. 1/2]

2.4. El subjecte
La noció tradicional de subjecte és un SN que es combina amb un SV:

en Joan SV

V SN
llegeix el llibre

El verb pot ser complex:

en Joan SV

V SN
havia estat llegint el llibre

Ja hem vist considerat la idea que havia estat llegint no és un verb, sinó l’expressió de verb
més categories funcionals, i que els arguments del verb se saturen dins el SV:

ST
SAnt

havia SProg
estat
llegint SV

en Joan V’

llegint el llibre

Aquesta idea s’anomena Hipòtesi del subjete intern: el subjecte d’aquesta frase (en Joan)
té com a posició bàsica o originària el SV.

Dins aquest SV, distingim l’argument intern (el llibre) i l’argument extern (en Joan).
O, dit d’una altra manera, tenim un complement (el llibre) i un especificador el llibre).

Recordem que en realitat l’estructura del SV és més complexa:

SV

en Joan V’

matar la Maria
 SV

en Joan V’

Caus
SP

la Maria P’

en mort

La idea que
La hipòsesi del subjecte intern fa així:
a) El verb satura els seus (dos) arguments dins el SV:
[SV John [see Mary ] ]

b) El SV es combina successivament amb les categories fucionals:

[+pass had [+ant been [+prog seeing [SV John [ seeing Mary] ] ] ] ]

c) Per raons que encara no hem explicat, la CF Temps (que hem anomenat +/-Passat) té
trets de persona i nombre i atreu un SN a la seva posició d’especificador:

[SPass John [+pass had [+ant been [+prog -ing [SV John [ see Mary] ] ] ] ]

Per què Temps atreu John i no Mary? Perquè és estructurament més “a prop”. Diem que
atreu l’argument extern abans que no pas l’intern.

Si l’agent és “absorbit” per una morfologida passiva, aleshores Temps passa atreure
l’argument intern:
[ST Mary [ will be [SV (someone) seen Mary ] ] ]

El contrast activa-passiva il·lustra que el subjecte pot ser l’argument extern o l’intern.
Podem il·lustrar-ho també amb l’alternança causatiu-inacusatiu:

[ST Mary [ will [SV Mary [ sink the boat ] ] ] ]

[ST the boat [ will [SV sink the boat ] ] ]

De tot plegat, en podem treure dues conclusions:

1) Que el subjecte de la frase no és (o no té assignat) un paper temàtic, com solen dir les
gramàtiques tradicionals (“el subjecte és el que fa l’acció del verb” > és l’agent). El
subjecte “s’acontenta” amb el paper temàtic que troba disponible dins el SV: agent
(típicament amb verbs transitius), o el pacient.
Dit altrament:
- la posició d’especificador del SV és, generalment, un originador.
- la posició de complement del SV és, generalment, un tema (o localitzat)
En canvi, no podem dir que el subjecte tingui un paper temàtic determinat.

[ST Mary [ will [SV Mary [ kill John ] ] ] ]

 [ST John [ will [SV die John ] ] ]

2) Que hi pot haver una gran distància entre el subjecte i la seva posició temàtica:
[ST ta [SProg zai [SV ta mai shu ]]
ell prog comprar llibre
[ST ell havia [SImp havia [SAnt estat [SProg llegint [SV ell llegint el llibre ] ]

El subjecte és un tret sintàctic estrany: no té una funció semàntica fixada.

Aleshores en podem preguntar per què la CF de Temps, que conté +/- Passat, és la que
atreu el subjecte? Hem dit que té trets de persona i nombre (trets de concortdança: menjo,
menges, menja, ...). I el subjecte té aquests mateixos trets: jo, tu, ell, en Joan,...
Potser la raó és que tant +/-passat, que és una categoria díctica (relacionada amb el
moment present, el moment de la parla) com la persona (relacionada amb qui parla) són els
dos eixos clau de l’acta de parla: l’ara i el qui. Per tant, la categoria Temps (+/-Passsat)
seria, en realitat, la categoria Dixi.

Aleshores, el tret persona atreu un SN perquè els SNs tenen persona (jo, tu, ell, la casa).
Podríem veure-ho així:
- Temps (+/-passat) és, en realitat, una categoria díctica que conté alhora trets de temps i de
persona (dos trets díctics).

Dixi
2a persona:
+passat:
persona a qui
anterior al
s’adreça
moment de parla
el qui parla
menjaves

- Per tal de manifestar persona, atreu un SN

[ST you [ will [SV you [ see Mary] ]

- Algunes llengües manifesten els trets de persona redundantment en el verb finit, en forma
de concordança.

Dèiem que el subjecte és estrany perquè no té una funció semàntica fixa: pot ser agent o
tema. En realitat, la seva funció semàntica és díctica:
+parlant (jo)
- parlant
+ interlocutor (tu, vosaltres)
- interlocutor (ell, ells, els nois, ...)

[SV he [killed him] ]

[SV [died him] ]

El subjecte té altres característiques:

 - pel que fa a l’ordre de mots, el subjecte sol precedir totes les categories funcionals tret
del complementador: ... que en Joan havia estat llegint el llibre. Per tant, és
estructuralment molt lluny del SV.
- en moltes llengües el subjecte concorda amb el verb finit (el verb lèxic o funcional que
conté la CF +/-passat). És una manifestació de la dixi de persona.
- en moltes llengües, el subjecte té una morfologia especial que anomenem de cas
nominatiu, que contrasta amb la morfologia del CD, que té cas acusatiu. El cas
nominatiu és una especialització morfològica per a marcar el trasllat a l’especificador
del ST.
- en moltes llengües, el subjecte és obligatori: totes les oracions finites tenen un subjecte.

Passem a veure aquest darrer punt. És un fet difícil d’explicar: podria ser perquè la dixi de
persona és absolutament necessària en una frase.

[2.4. ex. 1/2]

2.4.1. Obligatorietat. Expletius
En llegües com el francès, l’anglès i l’alemany, el subjecte és obligatori. Això té tres
manifestacions:

1. Quan el sintagma verbal conté un predicat sense cap argument (ploure), Temps no pot
atreure cap SN a la posició de subjecte, i aleshores, com a subjecte, hi apareix un pronom
sense significat que anomenem (pronom) expletiu:
it has rained
il a plu
es hat geregnet

2. Quan el subjecte és una subordinada que apareix darrere el verb, hi ha un expletiu en

posició de subjecte:
it is strange that he is here
c’/il est étrange qu’il soie ici
es ist überraschend dass er hier ist
En aquest cas, l’oració que fa de subjecte apareix a la dreta del verb perquè les oracions
tenen un comportament especial.

3. Els subjectes que són indefinits, poden aparèixer en una posició postverbal, i la posició
del subjecte l’ocupa un expletiu (possiblement diferent dels anteriors):
there has appeared a monster (anglès “literari”)
il est apparu un monstre (francès literari)
es ist ein Ungeheur erschienen

En aquest cas el subjecte apareix a la dreta perquè és indefinit, però hi ha un pronom en la

posició de subjecte.

Podríem dir que, en llengües amb subjecte obligatori, el subjecte apareix tant sí com no: si
el SV no conté cap SN disponible (verbs com ploure), o si els sintagmes disponibles
(subordinada, SN indefinit) no apareixen en posició de subjecte, la llengua recorre a un
expletiu.
Fixem-nos que aquesta obligatorietat és, aparentment, antifuncional: els expletius no
tenen cap funció comunicativa, perquè no signifiques res.
[De fet, fins i tot els subjectes amb contingut poden ser vistos com a no funcionals: per
què complicar l’estructura de la frase fent que un SN argument del verb s’hagi de
desplaçar per raons que no són clarament semàntiques?]

Què passa amb les llengües que no tenen subjecte obligatori (català, per ex.). Cal observar
que:
- el SN amb contingut semàntic que fa de subjecte en llengües amb subjecte obligatori,
també fa de subjecte en llengües amb subjecte no obligatori, i això es detecta clarament
amb la concordança verbal:
they killed John - ells van matar en Joan
En aquest sentit, aquestes llengües són de subjecte obligatori: sempre hi ha d’haver un SN
subjecte tret que aquest SN sigui expletiu.

- En aquestes llengües, el subjecte pot ser nul, però es detecta per la concordança:
they killed John - pro van matar en Joan
- quan el subjecte hauria de ser un expletiu, no apareix:
it rains - (*ell) plou
it seems strange that he is here - (*ell) sembla estrany que sigui aquí
there appeared a monster - (*ell) ha aparegut un monstre

En realitat, aquesta diferència amb les llengües amb expletius es pot explicar fàcilment.

1) Els expletius sempre són pronoms mínims (febles): pronoms àtons de 3a persona del
singular.
il pleut / *lui il pleut

Passa el mateix amb en anglès i en alemany:

it rains / *he rains
es regnet /* sie regnet

2) La diferència que hi ha, en francès, entre lui (pronom fort) i il (pronom feble) és la
mateixa que la que hi ha en català entre ell (pronom fort) i pro (pronom feble):
Lui il mange / ell menja
Il mange / pro menja

Pronoms Pronoms
forts febles
anglès HE he, it
alemany ER er, es
francès lui il
català ell pro

Si els expletius han de ser pronoms mínims, han de ser del tipus il en francès (com és el
cas) i de tipus pro en català (com és el cas):

Il pleut – pro plou

D’acord amb aquest raonament, totes les llengües tenen expletius. I, més important, totes
les llengües tenen pronoms forts i febles. Una il·lustració de la importància d’aquest
contras és:
La Maria va insultar la Coia i ella li va donar un cop de puny.
La Maria va insultar la Coia i pro li va donar un cop de puny.

La Maria i en Joan viuen a Barcelona, però ell treballa a Sant Cugat

En Joan viu a Barcelona, però (*ell) treballa a Sant Cugat.

Tornem a la pregunta de per què el els subjecte és obligatori fins i tot quan no caldria per
raons semàntiques. Una altra il·lustració d’aquesta obligatorietat són els verbs inacusatius i
construccions similars.

[2.4.1. ex. 1]
2.4.2. Els verbs inacusatius
Sorace, Antonaella. (2000). ‘Gradients in Auxiliary Selection with Intransitive Verbs’.
Language 76: 859-890.

Fins ara hem vist que el subjecte no expletiu s’obté, per desplaçament, de l’especificador
del SV:
[SN en Joan] va... [ SV [SN en Joan] [ matar [SN la Maria] ] ]

En alguns verbs un dels arguments és opcional (anglès sink ‘enfonsar(-se)):

[SV the missile [ sank the ship ] ] (‘el míssil va enfonsar el vaixel’)
[SV [ sank the ship ] ] (‘s’enfonsà el vaixell’)

On:
- the missile és l’originador (l’argument extern)
- the ship és el localitzat (l’argument intern)

Aquestes dues representacions serien adequades per a representar els dos sentits de sink: el
causatiu (que té dos arguments) i el no causatiu (que només té un argument). El que
observem en anglès (i en moltes llengües) és que en el primer cas, l’especificador del SV,
l’originador, (i no pas el complement, el localitzat) esdevé subjecte, però en el segons cas,
si l’especificador no hi és, aleshores és el complement que esdevé subjecte.

Podria semblar funcionalment més transparent que tinguéssim l’alternança:

the missileNomsank the boatAcc
sank the boatAcc

que no pas l’alternança:

the missileNomsank the boatAcc
the boatNom sank
que és el que observem

Un altre exemple: seria més simple

heNom calmed herAcc
calmed herAcc

que no pas:
heNom calmed herAcc
sheNom calmed

Un altra manera se dir-ho que que seria més simple que:

- el nomimnatiu sempre tingués el paper d’originador
- l’acusatiu sempre tingués el paper de localitzat.

Un cas semblant al del subjecte és el “domini de la mà dreta amb els coberts”:

- si hi ha ganivet i forquilla, el ganivet va a la dreta, i la forquilla a l’esquerra;

- si només hi ha forquilla, la forquilla va a la dreta.
- Sempre hi ha d’haver un cobert a la dreta (i no cal que n’hi hagi a l’esquerra).
Paral·lelament:
- si hi ha argument extern i intern, l’extern esdevé subjecte, i l’argument intern, objecte;
- si només hi ha argument intern, l’argument intern esdevé subjecte;
- sempre hi ha d’haver un subjecte (i no cal que hi hagi objecte).

Per tant, resumint, el subjecte és, aparentment, poc funcional per a la comunicació perquè:
- de vegades no té significat (expletius)
- quan té significat, no expressa una funció semàntica fixa.

Hem vist més amunt que aquesta manca de funcionalitat pot ser aparent: la funció del
subjecte és proveir la categoria Temps-concordança de trets díctics de de persona.

El cas que hem vist amb sink és representatiu de molts casos, anomenats verbs causatius i
inacusatius:
- Com sink, molts parells de verbs alternen entre una interpretació causativa i una
d’inacusativa: sink ‘enfonsar(-se)’, melt ‘fondre(‘s)’, break ‘trencaer(-se)’, open
‘obrir-se’, close ‘tancar(-se)’, madurar, entrar, pujar, baixar, etc.
- En alguns casos, l’alternança comporta dos verbs diferents: kill-die, bring-come, llevar-
ir, deixar-quedar(-se), etc.
- En alguns casos, hi ha una relació sistemàtica entres causatiu i incoatiu: en llengües
romàniques, l’inacusatiu va amb un reflexiu > fondre/fondre’s, enfonsar/enfonsar-se,
adormir/adormir-se etc.

Un cas semblant als inacusatius és la veu passiva, que fa que l’especificador del SV
esdevingui implícit:

- Causatiu: John ... [SV John sank the boat ]

- Inacusatiu: The boat ... [SV sank the boat ]
- Passiva: The boat was ... [SV (‘algú’) sunk the boat ]

- Causatiu: En Joan ... [SV en Joan enfonsà la barca ]

- Inacusatiu: La barca ... [SV s’enfonsà la barca ]
- Passiva: La barca ... [SV (‘algú’) s’enfonsà la barca ]
- Passiva: La barca fou... [SV (‘algú’) enfonsada la barca ]

Els inacusatius tenen diverses propietats:

A) En algunes llengües, els inacusatius requereixen l’auxiliar ‘ser’ en comptes d’haver’:

Els inacusatius van amb ser i els causatius van amb haver:
La barque est enfoncée / Jean a enfoncé la barque
La barca è affondata / Gianni ha affondato la barca
Das Fährboot ist gesunken / Hans hat Das Fährboot versenkt

Els inacusatius van amb ser i altres verbs van amb haver:
Jean est venu / Jean a travaillé
Gianni é venuto / Gianni a laborato
 Hans ist gekommen / Hans hat gearbeitet

B) En algunes llengües, només els inacusatius permeten la construcció expletiu + subjecte

postverbal:

Il est venu un homme / *Il a travaillé un homme

%There came a man / *There worked a man.

Però l’alemany també ho permet amb verbs transitius:

Es ist ein Mann gekommen / Es hat ein Mann gearbeitet

C) En algunes llengües, el pronom clític ‘en’ es comporta igual amb el subjecte dels
inacusatius que amb l’objecte dels no inacusatius:

Il en a acheté trois. / Il en est arrivé trois / *Il en a travaillé trois

Ne ha comperate tre / Ne sonno arrivate tre / *Ne sonno laborato tre
N’ha comprades tres / N’han arribades tres / ?N’han treballat tres

Ell n’ha ensonsades tres / Se n’han enfonsades tres

D) En algunes llengües, l’alternança té una determinada morfologia o morfosintaxi:

enfonsar/enfonsar-se, cansar/cansar-se
però no és sistemàtica:
emmalaltir/emmalaltir(-se), entrar/entrar, matar/morir

Curiositat: en el llenguatge científic, per interferència de l’anglès, tenim:

fondre’s > fondre, congelar-se > congelar, evaporar-se > evaporar, liquar-se > liquar, etc.
Aquest metall fon a 835º i evapora a 1350º.
Aquest interferència és possible perquè el marcatge amb el reflexiu no és sistemàtic, i pot
tenir pareticularitats lèxiques.

E) Els verbs inacusatius i els seus alternants causatius són predicats tèlics: expressen que
una cosa passa de no-A a A. En aquest sentit, podem dividir els verbs en:
- tèlics:
- inacustius: adormir-se, enfonsar-se [SV enfonsar-se la barca]
- causatius: adormir, enfonsar [SV ell enfonsar la barca]
- altres: agafar, regalar, ...
- atèlics:
- inergatius: dormir, treballar, caminar... [SV ell treballar --- ]
- psicològics: veure, estimar
- estatius: recordar, saber

Com podríem resumir tots aquest fets?

1) Encara que el subjecte dels inacusatius sigui un subjecte (en el sentit que concorda amb
el verb, per ex.), conseva la possibilitat d’àparèixer en la seva posició base (complement
del verb)
Han pogut entrar partícules al radiador
(Cf.: He ficat partícules al radiador)

Possiblement, el subjecte:
- es desplaça a una posició inicial (Les partícules han pogut entrar al radiador).
- té cas nominatiu (They may have got into the radiator).
- concorda amb el verb (Han pogut entrar partícules al radiador)

Per tant, esdevenir subjecte no necessàriament implica desplaçar-se a la posició de

subjecte. Pot implicar altres aspectes: concordança i cas nominatiu. Notem que en el cas
francès:
Il est venu deux hommes
ni hi ha concordança ni cap cas nominatiu visible. Si pensem que es tracta d’un subjecte és
per un raonament més abstracte: aquesta frase alterna amb Deux homme sont venus amb
un significat molt proper.

2) Podríem dir que el clític en és un clític de la posició interna del SV, tant si aquesta
posició esdevé objecte com si esdevé subjecte.
[en Joan [ enfonsar una barca] ] >> N’ha enfonsada una
[ [ enfonsar-se una barca] ] >> Se n’ha enfonasada una

3) En llengües que no són de subjecte nul, mantenir el subjecte d’un verb inacusatiu “en
posició bàsica” requereix un expletiu:

Il est [SV venu un homme]

Es ist [SV ein Mann gekommen ]

L’alemany també pot deixar el subjecte d’un verb no inacusatiu “més ensota”, com el
català:
Es hat ein Mann gearbeitet
Ha treballat un home

[2.4.2. ex. 1]
2.4.3. El subjecte nul
Hem vist que hi ha llengües en què el subjecte pot ser nul:

He worked - (Ell) va treballar

S’anomenen llengües de subjecte nul.

S’ha utilitzat l’expressió “paràmetre del subjecte nul”. Què vol dir, paràmetre del subjecte
nul?
- Un paràmetre és un factor de variació entre llengües: en aquest cas: +/-subjecte-nul.
- Un paràmetre és un factor “bàsic”, que té conseqüències diverses.

En el cas del paràmatre del subjecte nul, a partir del factor +/-subjecte-nul podem observar
una multiplicitat de fets:
1) si una llengua és +/-subjecte-nul, els subjectes poden/no poden ser nuls.
2) si una llengua és +/-subjecte-nul, els subjectes pronominals febles són +/- nuls.
he came / - ha vingut
HE came / ell ha vingut
il est venu / - ha vingut
lui, il est venu / ell ha vingut

3) si una llengua és +/-subjecte-nul, els expletius són +/- nuls.

It rains / Plou
4) un paràmetre és un factor que depèn de la morfologia flexiva:
- una llengua és +/-subjecte-nul si la morfologia flexiva distingeix/no distingeix sis
formes pronominals.

Notem que tots aquestes manifestacions de la tria entre + i - subjecte nul estan
relacionades, i es podrien reduir a un fet: si la morfologia flexiva d’una llengua permet
o no permet que els pronoms febles de subjecte siguin nuls.

A la llista de manifestacions del paràmetre del subjecte nul, se n’hi pot afegir una altra que
no hi està tan òbviament relacionada: la possibilitat d’inversió lliure de subjecte, que
només poden tenir les llengües de subjecte nul.
Ho ha fet en Joan
*Did it John
*L’a fait Jean

5) si una llengua és +/-subjecte-nul pot/no pot tenir inversió lliure de subjecte

Les llengües que no són de subjecte nul poden tenir inversió restringida de subjecte, que
va associada a un expletiu:
Il est arrivé un homme
Aquesta inversió és restringida en dos sentits:
1) Només es pot fer amb indefinits:
*Il est arrivé l’homme
2) Només es pot fer amb verbs inacusatius:
Il est venu un homme.
*Il a travaillé un homme
És possible que la inversió lliure de subjecte comporti un expletiu (nul):
pro ho ha fet en Joan
però té unes possibilitats més àmplies que la inversió restringida de subjecte.

Com veurem més endavant, la inversió de subjecte, lliure o restingida, incideix en la

interpretació tòpic-focus (o tema-rema), de manera que el subjecte preverbal sol ser tòpic i
el subjecte invertit sol ser focus.

El paràmetre del subjecte nul, com a teoria pretesament universal, és un fracàs: moltes
llengües orientals (xinès i japonès) són de subjecte nul
- sense cap associació amb la morfologia (factor 4)
- sense inversió lliure de subjecte (factor 5)

Cal dir, però, que els subjectes nuls del xinès i el japonès tenen unes caracterçistiques
diferents dels subjectes nuls de les llengües romàniques.

[2.4.3. ex. 1]
[18/12]2.5. Ordre de mots

Huang, Cheng-Te James. (1997) ‘More on Chinese Word Order and Parametric
Theory’. Huang, C.-T. J.; Li, A. (eds.). New Horizons in Chinese Linguistics
Dordrecht: Kluwer Academic Press, pp. 15-35.
Huang, James. (1994). “More on Chinese word order and parametric theory”. In: , Lust,
B.; Suñer, M.; Whitman, J. (eds.) Syntactic Theory and First Language Acquisition:
Heads, projections, and Learnability. Hillsdale, N.J.: L. Erlbaum Associates, pp. 15-
35.
Mohammad, M. (1989). ‘The problem of subject-verb order in Arabic: Towards a
solution’. In: Eid, M. (ed.). Perspectives on Arabic Linguistics. Amsterdam: John
Benjamins, pp. 95-125.

En un constituent, hi ha dos aspectes independents:

- quins subconstituents els formen. Per exemple, tenim un constituent format pel verb i el
CD (en totes les llengües).
- en quin ordre apareixen. Per exemple, el verb precedeix/segueix el CD (segons la
llengua).

L’ordre nucli complement sol ser uniforme en una llengua:

[ comprar el llibre ]
[ compra del llibre ]
[ content del llibre ]
[ sense el llibre ]
En català el nucli sempre precedeix el complement.

És diu que una llengua és de nucli inicial quan el nucli precedeix el complement, i que és
de nucli final qual el nucli segeix el complement. De l’ordre entre el nucli i el complement
se’n diu ordre bàsic.

Hi ha un altre factor de variació en l’ordre de mots que no és “bàsic”: el trasllat (o

desplaçament).

Exemple: en català, l’ordre Verb-CD és bàsic: Llegía llibres

El trallat dóna un ordre no bàsic: Què llegia?

[SCOMP què ... [SV llegia què] ]

L’opció nucli inicial/nucli final és, en molts casos, un tret uniforme de la llengua. Un
exemple d’aquesta uniformitat és és el japonès, on:
- els complements del verb precedeixen el verb:
taro-wa kawa-o watatta
Taro-TOP riu-AC travessar-PERF

- el complement de la preposició precedeix la preposició (que passa a dir-se posposició).

taro-ga dookutsu-kara de -ta
taro-NOM cova-de sortir-PERF

- el complement del nom precedeix el nom.

yamada-no hon
 Yamada-de llibre
‘el llibre de Yamada’

Ko otoosan-no hanasi da yo
aquesta pare-Gen història és Int
‘Aquesta és una història del pare’

Les llegües romàniques serien un exemple de nucli inicial uniforme.

Hi ha llengües, però, en què aquest tret no és uniforme. El xinès n’és un exemple.

L’alemany, un altre.

[2.5. ex. 1]

2.6. El trasllat
2.6.1.1. Trasllat qu

Biblografia
Cheng, Lisa L.-S. (1991). On the typology of wh-questions’. Doctoral dissertation,
University of Toronto.

Hem parlat d’alguns casos de trasllat. Les característiques del trasllat són:
1) un mot o sintagma no apareix on podríem esperar que aparegués (per raons més o
menys òbvies):
no està pas treballant
no treballa pas treballa
dius que fa això
què dius que fa què?

2) La raó del trasllat és la doble semàntica d’un mot o sintagma:

treballa és alhora verb i temps
què és alhora SN i interrogatiu

En canvi:
treballant no és verb + temps
això no és SN + interrogatiu
i, per tant, no hi ha trasllat.

Fins a on es pot traslladar un constituent? Fins a la posició més propera on pugui

interpretar “l’altre” component semàntic.

Una forma verbal com treballa és pot desplaçar fins al nucli de temps (+/-passat) (i s’hi ha
de desplaçar). Una forma verbal com treballant, no s’hi pot desplaçar.

No [ST havia pas [SAnt estat [SProg llegint [SV llegint el llibre] ] ] ]

Un sintagma interrogatiu com quin llibre s’ha de desplaçar a la posició de modalitat

interrogativa més propera:

[SC quin llibre [ST has estat llegint quin llibre ] ]

SC (Sintagma Comp) és “la frase sencera”, i té com a paradigma +/-interrogatiu:

[SC C-Int [ST has estat llegint el llibre ] ]

[SC quin llibreC+Int [ST has estat llegint quin llibre ] ]
[SC que C+Int [ST has estat llegint el llibre ] ]

En una subordinada, el caràcter +/-Int està determinat pel verb principal:

Sé [SC [C-Int que ] [ST has estat llegint el llibre ] ]

Pregunto [SC quin llibre[C+Int - ] [ST has estat llegint quin llibre ] ]
Pregunto [SC [C+Int si ] [ST has estat llegint el llibre ] ]

Podríem dir que una sintagma interrogatiu es desplaça al primer C+Int que troba:

[SC C-Int [ST preguntes [SC què [C+Int - ] [ST ha llegit què ] ] ] ]
[SC què C+Int [ST penses [SC [C-Int que] [ST ha llegit què ] ] ] ]

S’anomena trasllat qu- al trasllat d’interrogatius i de relatius:

[ amb quina recepta ([ dius que) [ha preparat el bacallà amb quina recepta ] (]) ]
la recepta [ amb la qual ([ dius que) [ha preparat el bacallà amb la qual ] (]) ]

2.6.1.2. Variació en el trasllat qu

Bayer, Josef. (2000). ‘Wh-in-situ?’. Ms., University of Konstanz.
Cheng, Lisa L.-S. (1991). On the typology of wh-questions’. Doctoral dissertation,
University of Toronto. Capítol 1.
Li, Yen-Hui Audrey. (1992). ‘Indefinite Wh in Mandarin Chinese’. Journal of East
Asian Linguistics 1: 125-155.

Exemples de Bayer, Josef. (2000). ‘Wh-in-situ?’. Ms., University of Konstanz.

(3) Meige-ren dou maile shenme (-ne)

everyone all buy what (-INT)
‘What did everyone buy?’

(4) a. Jean a vu qui?

Jean has seen whom
‘Whom has Jean seen?’

(5) Was glaubst du, wann er kommt?

what believe you when he comes
‘When do you believe that he will come"

A (3) i (4) hi veiem el que s’anomena wh in situ: l’interrogatiu (que esperaríem que es
desplacés) no es desplaça. A (5), hi veiem el trasllat parcial:
- l’interrogatiu es deplaça parcialment al COMP de la subordinada.
- la posició on realment s’hauria de desplaçar (i on s’interpretat) està ocupat per un
interrogatiu expletiu (was). L’alternativa, més “canònica”, seria: Wann glaubst du, dass er
kommt?

Com hem d’interpretar aquests fets? Reconsiderem com interpretàvem el trasllat

d’interrogatiu (trasllat wh) en català:

[SC quin llibreC+Int [ST has estat llegint quin llibre ] ]

Per què quin llibre s’ha de traslladar? La resposta que hem vist més amunt és:
- quin llibre és alhora un SN (‘un llibre’) i un interrogatiu (INT). És una expressió
sintètica.
- com a SN és el complement de llegint
- com a interrogatiu ha d’aparèixer a la categoria Modalitat (Sintagma Complementador,
que precedeix el verb)
- aquesta contradicció (ha d’aparèixer en dues posicions diferents) es resol amb al trasllat:
‘primer’ apareix a la posició de complement i ‘després’ es trasllada a la posició de
modalitat.

El fet que existeixin expressions sintàtiques com quin llibre (un llibre + INT), qui (algú +
INT), on (en un lloc + INT), etc. és comprensible: hi ha una relació entre la interrogativitat
(INT) i el SN ‘sobre el qual s’interroga’.
No és dona el cas, per exemple, d’expressions que siguin sincrètiques entre SN i +/-
passat.

Ara reconsiderem els casos anteriors, començant pel xinès:

Meige-ren dou maile shenme ne
everyone all buy what INT
‘What did everyone buy?’

En aquesta frase hi veiem:

- una manifestació d’Interrogatiu (ne).
- un pronom amb el qual ne està obviament relacionat: és l’element sobre el qual
s’interroga.
La hipòtesi més simple és que el xinès difereix del català en què:
- en català l’interrogatiu què és una forma sintètica: [SN ‘alguna cosa’ + INT]
- en xinès tenim la versió analítica: [ne] és INT i shenme és [SN ‘alguna cosa’]

Als exercicis veurem més dades sobre això.

[2.6.1.2 ex. 1/2]

2.6.2.1 Trasllat de tòpic i focus

Bibliografia
Alshboul, Sabri; Al Shaboul, Jousef; Asassfeh, Shail M. (2011). ‘The left periphery in
Modern Standard Arabic (MSA): A minimalist account’. GeSuS Proceedings 01/2011.
Antinucci, Francesco; Cinque, Guglielmo. (1977). ‘Sull’ordine delle parole in italiano.
L’emarginazione’. Studi di grammatica italiana 6: 121-146.
Barry, C.; Yang, Y. (2013). ‘On topic/focus agreement and movement’. Proceedings of
the 37th Annual Meeting of the Berkeley Linguistics Society (2013), pp. 399-413.
Boškovic, Zeljko. (2004). ‘Topicalization, Focalization, Lexical Insertion, and
Scrambling’. Linguistic Inquiry 35-4: 613-638.
Haegueman, Liliane. (1991). ‘Aspects of the Syntax of Germanic Languages: Word-
order Variation and Government and Binding Theory’. Chapter 11. Introduction to
Government and Binding Theory. Oxford: Blackwell.
Hein, Johannes. (2011). ‘Scrambling in Dutch and German’. Ms., University College
London.
Martins, Ana Maria. (l994). ‘Foco e Clíticos no Português Europeu’. Ph.D. dissertation,
University of Lisbon.
Ryding, Karin C. (2005). ‘Arabic Word Structure: An Overview’. In: Ryding, K. C.
(ed.). A Reference Grammar of Modern Standard Arabic. Chapter 3. Cambridge:
Cambridge University Press, pp. 44-56.
Yamashita, Hiroko. (2002). ‘Scrambled sentences in Japanese: Linguistic properties and
motivations for production’. Text 22(4). De Gruyter, pp. 597–633.

Podem definir tòpic com ‘allò de què es parla’, ‘informació activa en el context’,
‘informació vella’:

Aquest llibre, no l’he llegit.

Probablement és un universal que el tòpic apareix al començament de l’oració.

El focus és pot definir com la ‘informació nova’: la informació que el parlant creu que
l’nterlocutor no té i vol que tingui.

El regal, el compraré demà.

El parlant sap que l’interlocutor té present la idea de comprar el regal en algun moment, i
demà és la informació que omple el buit de ‘quan el comprarà’.
Focus, rerefons i tòpic
En general, podem identificar el focus com el constituent que es correlaciona amb un
interrogatiu:
Aniré a casa després. (Quan hi aniràs, a casa?)
Després aniré a casa. (On aniràs, després?)

El focus generalment ocupa la part final de l’oració, amb l’ambigüitat que això comporta:
He anat a casa a dinar. (Què hi has anat a fer, a casa?)
He anat a casa a dinar. (On has anat?)
He anat a casa a dinar. (Què has fet?)

Definim rerefons com la part de l’oració que no és focus. En els exemples anterior, el
rerefons seria:
He anat a casa a x.
He anat a x.
(No hi ha rerefons)
El rerefons també es pot anomenar presuposició: qui pregunta On has anat prepssuposa
que ‘Has anat a x’

Finalment, definim tòpic com la part del rerefons que té una sintaxi especial de tòpic-
Comparem:
He anat a casa a dinar
Rerefons Focus

A casa, hi he anat a dinar

Tòpic Focus
_________________
Rerefons

Tòpic en diferents llengües

Podem observar en moltes llengües que el tòpic apareix al començament de la frase,
subjecte a construccions específiques:

1) llengües romàniques:
En Joani [ no li’he vist en Joani ]
2) anglès:
Johni [ I didn’t see Johni ]
3) alemany
Hansi [ have ich nicht Hansi gesehen ]
Hans he jo no vist
4) japonès:
John-wai [ watasi-ga Johni minakatta ]
John-top jo-nom veure-no
5) xinès:
Johni (a) [ wo meiyou kanjian-le Johni ]
John (top) jo no veure-perf
6) àrab:
Kareem-uni [ ra?a-hu Zayd-un Kareemi]
Kareem-nom va-veure’l Zayd-nom
Tòpic i focus en diferents llengües

La distinció tòpic-focus apareix en totes les llengües. Cal plantejar-se, però dues
qüestions:
1) Quines estructures sintàctiques vehiculen l’expressió de tòpic i focus?
2) Quines equivalències interpretatives hi ha d’una llengua a l’altra?

Per tal de veure contrastivament les diferents opcions de les llengües, considerem
quines opcions tenim en català.

En català (com en les altres llengües romàniques) , la manera de marcar un tòpic és la

dislocació:

He posat els llibres a sobre la taula.

Els llibres, els he posat a sobre la taula. (Dislocació a l’esquerra)
Els he posat a sobre la taula, els llibres. (Dislocació a la dreta)

La dislocació fa que una part del rerefons esdevingui tòpic.

Com el castellà i l’italià, el català té una altra construcció: la focalització.

ELS LLIBRES, he posat a sobre la taula!

Amb la focalització, el focus té un caràcter més emfàtic.

He comprat un llibre. (focus neutre)

UN LLIBRE, he comprat. (focus emfàtic)

El focus emfàtic difereix del neutre:

- el focus neutre expressa la informació que l’interlocutor ha d’introduir en el seu
coneixement.
- el focus emfàtic expressa la informació que l’interlocutor ha de processar de manera
especial (s’hi ha de fixar bé, ha de coregir un error, etc.)

Resumint, tenim:
- focus neutre i focus enfàtic.
- rerefons i tòpic (part del rerefons)

Il·lustrem totes aquestes possibilitats en català, amb aquests tres exemples:

(1)La roba, la posa a rentar al matí

tòpic rerefons focus neutre
(disl. E)

(2)La roba, AL MATÍ, la posa a rentar

tòpic focus emf. rerefons
(disl. E) (focalització)

(3)La roba, la posa a rentar AL MATÍ, en Joan

 tòpic rerefons focus emf. tòpic
(disl. E) disl. D

Els exemples (1) i (2) il·lustren el que hem explicat: hi ha un tòpic dislocat a l’esquerra,
i el focus és neutre quan no es desplaça, i emfàtic quan es desplaça amb focalització.
L’exemple (3) ens introdueix a un fenòmen nou: quan hi ha un dislocat a la dreta (en
Joan), el focus precedent esdevé emfàtic.

Podem fer la generalització següent:

Els focus no final és emfàtic.

A (2), el focus és no final perquè està focalitzat; a (3), el focus és no final perquè hi ha
un dislocat a la dreta. Com veurem, aquesta generalització s’aplic a altres llengües.

Intentem trobar equivalències de cadascuna d’aquestes possibilitats en altres llengües:

1. focus no emfàtic
2. focus emfàtic i tòpic final.
3. pressuposició i tòpic marcat
A. Focus no emfàtic:
En llengües com el català, el castellà, l’anglès i el francès, apareix en posició final
(amb l’ambigüitat que això implica):

Ha anat a dinar a casa.

-------
------------------
------------------------------

En llengües on el verb apareix o pot aparèixer després dels complements, com

l’alemany o el japonès, el focus apareix en posició final sense considerar el verb:

Ich habe das Buch gelesen.

watasi-wa hon-o yonda
-----------

B. Focus emfàtic i tòpic final.

He vist que, en català, el focus emfàtic pot aparèixer en dues construccions:
a) dislocació a la dreta:
L’he posat A SOBRE LA TAULA, el llibre.

b) Focalització:
A SOBRE LA TAULA, he posat el llibre.

Tenen en comú que el focus no apareix en posició final, i PER AIXÒ és emfàtic. També
tenen en comú que allò que segueix el focus és tòpic (no contrastiu).

El castellà té lopció (b) però no la (a):

*Lo he puesto SOBRE LA MESA, el libro.
SOBRE LA MESA, he puesto el libro

El francès té la opció (a) però no la (b):

Je l’ai mis SUR LA TABLE, le livre.
*SUR LA TABLE, j’ai mis le livre

L’anglès, i el castellà, tenen una opció extra: L’ACCENT DE FOCUS NO FINAL.

I put THE BOOK on the table.
He puesto EL LIBRO sobre la mesa.

Aquesta opció té en comú amb la dislocació a la dreta l’entonació. Se’n diferencia pel
fet que no hi ha pronom feble ni reordenació de mots:
*I put ON THE TABLE the book.
*he puesto SOBRE LA MESA el libro.
(Cf. L’he posat A SOBRE LA TAULA, el llibre)

Una altra diferència important és que en llegua escrita no se sol diferenciar del focus
final:
I put THE BOOK on the table. = I put the book ON THE TABLE.

(De vegades l’autor pot fer servir la cursiva, però no és sistemàtic).

2.6.2.2. Variació en el trasllat de tòpic i focus
Boskovic, Zeljko. (2004). ‘Topicalization, Focalization, Lexical Insertion, and
Scrambling’. To appear in Linguistic Inquiry. 35-4 pp. 613-638.

Tòpic marcat Pressuposició Focus

He posat el llibre sobre la taula.
El llibre, l’he posat sobre la taula.

Se sol proposar que el tòpic marcat apareix com a especificador del Sintagma Tòpic
(STop):
[STop El llibre [ST l’he posat sobre la taula ] ]

En castellà i francès, hi ha la mateixa estratègia que en català per a marcar el tòpic: la

dislocació a l’esquerra:

Tòpic marcat Pressuposició Focus

El libro, lo he puesto sobre la mesa.
Le livre, je l’ai mis sur la table.

En alemany hi ha una estratègia que consisteix a col·locar el tòpic davant del verb finit
amb inversió subjecte verb:
Ich habe das Buch auf dem Tisch gelegt.
Das Buch habe ich auf dem Tisch gelegt.
Er hat der Frau die Bohnen gegeben
ell ha a la dona les mongetes donat
Die Bohnen hat er der Frau gegeben
Der Frau hat er die Bohnen gegeben

El castellà i el català també tenen aquesta opció

Él le ha dado las judías a la mujer.
Él le ha dado a la mujer las judías .

També té una topicalització dins el SV:

Er hat der Frau die Bohnen gegeben

Er hat die Bohnen der Frau gegeben

L’anglès col·loquial té una mena de dislocació sense pronom de represa, que s’utilitza
en un subconjunt dels casos del català:
This book, I didn’t read.

El marcatge de tòpic implica una relació entre tòpic i pressuposició: podem marcar
temes que “extraiem” de la pressuposició:

Tòpic/es marcat(s) Pressuposició Focus

He posat la roba a rentar al matí
La roba, l’he posada a rentar al matí
La roba, a rentar, la hi he posada al matí
La roba, l’he posada a rentar

Doncs bé, en el registre col·loquial de llengües com el català, el castellà i el francès (i

potser l’alemany), la pressuposició ha de ser mínima: només el verb o complex verbal
(en contra del que hem vist en molts exemples):

- Quan portaràs el llibre?

Tòpic Pressuposició Focus
*Portaré el llibre demà.
(El llibre,) el portaré demà.

- Què faràs:
Portaré el llibre demà.

Això és especialment clar quan el tòpic és contrastiu:

- On has posat els coberts:
- *He posat les forquilles al calaix i he deixat els ganivets a la taula.
- Les forquilles, les he posades al calaix i, els ganivets, els he deixats a la taula.

Llengües com l’anglès no tenen el requeriment de pressuposició mínima:

- On has posat els coberts?

- I put the forks in the drawer and I left the knives on the table.
- The forks I put in the drawer and the knives I left on the table.
Barry, C.; Yang, Y. (2013).

(8) a. *He the booki returned ti.

b. *He even the booki returned ti.

(9) a. [IP ta shui [vP huan ti ] le ]

he book return Perf.
‘He returned the book.’
b. [IP ta lian shui dou [vP huan ti ] le ]
he even book all return Perf.
‘He even returned the book.’

(10) a. ?The booki, he has returned ti.

b. ??Even the booki he has returned ti.

(11) a. [CP Shui [IP tahuan ti le ] ]

book he return Perf.
‘The book, he has returned (it).’
b. [CP lian shui [IP tadou huan ti le ] ]
even book he all return Perf.
‘Even the book he has returned (it).’

Els SNs desplaçats han de ser definits o específics:

(16) a. ta huan shu le.

he return book Perf.
‘He returned a/the book.’
b. [IP ta shui [vP huan ti ] le ] (=(9a))
he book return Perf.
‘He returned the book..’
c. [CP shui [IP ta huan ti le ] ] (=(11a))
book he return Perf.
‘The book, he returned (it).’

Els SNs subjectes preverbals definits o específics:

(17) a. ren lai le.
person come Perf.
‘The person has come.’
b. gou zai jiao.
dog Prog. bark
‘The dog is barking.’

Els sintagmes que són focus, s’ha de despalçar a una posisició preverbal:

(18) a. [IP ta [ lian shu]i dou [vP huan ti ] le ]

he even book all return Perf.
‘He returned even the book.’
b. [CP [ lian shu ]i [IP ta dou huan ti le ] ]
even book he all return Perf.
 ‘Even the book he has returned (it).’
c. *ta [vP huan [ lian shu ] ] le
he return even book Perf.
‘He returned even the book..’

Alshboul, Al Shaboul & Asassfeh (2001)

(1) Kareem-un ra?a-HU Zayd-un

Kareem-nom saw3ps-HIM-acc Zayd-nom
‘En Kareem, l’ha vist en Zayd.’
(Cf.: A mi, m’ha vist en Joan / ?Jo, m’ha vist en Joan.)

(2) Kareem-an ra?a(-HU) Zayd-un.

Kareem-acc saw-3ps(-HIM) Zayd-nom
‘A EN KAREEM, ha vist en Zayd (no a en Yusuf).’

El tòpic precedeix els interrogatius:

(15) a. Zayd-un mata qabalt-u-hu? ( Topic-comment)

Zayd-NOM when met-you-him(acc)
b. *mata Zayd-un qabalt-u-hu?
when Zayd-NOM met-you-him(acc)

El focus segueix els interrogatius:

(16) a. *Zayd-an mata qabalt-u-hu? (Verbal Occupation)
Zayd –ACC when met-you-him
b. mata Zayd-an qabalt-u-hu?
when Zayd-ACC met-you-him
(17) mata rajul-an qabalt(u-hu)? (Topicalization)
when man-acc met-you

El tòpic precedeix el focus:

(19) d. ar-rajul-u ibna-hu (la ?baah-u) wajadt?
the man-Nom(Topic) son-acc-his(focus) not father-his found-you

Boškovic, Zeljko. (2004). ‘Topicalization, Focalization, Lexical Insertion, and

Scrambling’. Linguistic Inquiry 35-4: 613-638.

(1) [IP Sono hon-oi [IP John-ga [CP [IP Mary-ga [VP ti katta]]] to] omotteiru]].
that book-ACC John-NOM Mary-NOM bought that thinks
‘It is that book that John thinks that Mary bought.’

(7) Kazdogo mal’cika kto-to xocet, ctoby Boris uvidel e.

every boy someone wants that-SUBJ Boris saw
‘Every boy, someone wants Boris to see.’
(Bailyn 2001)
(8) Ja bystro xocu, ctoby oni dopisali kursovye e.
I quickly want that-SUBJ they wrote papers
‘I want them to write their papers quickly.’
(Bailyn 2001)

[2.6.2.2. ex. 1]
2.6.3. Quantificació, abast i trasllat

2.6.3.1. Abast del trasllat

Considerem un contrast que ja hem vist:

[SC C-Int [ST preguntes [SC què [C+Int - ] [ST ha llegit què ] ] ] ]
[SC què C+Int [ST penses [SC [C-Int que] [ST ha llegit què ] ] ] ]

Hi podem observar dos fets:

- l’interrogatiu què s’ha de desplaçar a una posició interrogativa (C+Int)
- en el segon cas, què ha de saltar “per damunt” d’un C-Int (que). En diem trasllat llarg,
perquè l’interrogatiu ha de sortir a la subordinada per a anar a l’oració principal.

2.6.3.2. Illes de trasllat

Bàsicament, hi ha possibilitat de trasllat llarg d’interrogatiu sota dues condicions:

1) que la subordinada de la qual surt l’element traslladat sigui de CD (o, més limitadament,
de subjecte):

Què vols [ que digui què] (Extracció de subordinada de CD)

?Què et preocupa [ que digui què ] (Extracció de subordinada de subjecte)
*Què t’enrabies [ si dic què ] (Extracció de subordinada condicional)
*Què estàs content [perquè ha fet què ] (Extracció de subordinada causal)

2) que la subordinada no sigui interrogativa:

*[SC què C+Int [ST preguntes [SC [ per què C+Int - [ST ha llegit què per què] ] ] ]

En aquest cas, l’interrogatiu què ja té una posició C+Int a la subordinada, i no es pot

desplaçar a la principal.

Les subordinades que no són d’objecte directe o que són interrogatives no permeten el
trassllat larg; és a dir, no permeten l’extracció: que l’interrogatiu “surti de” la subordinada.
D’aquestes subordinades, en diem illes de trasllat.

Una subordinada causal, o condicional s’anomena illa de trasllat. Una subordinada

interrogativa és una illa interrogativa.

2.6.3.3. L’abast dels quantificadors

Els quantificadors són SNs de tipus:

- existencial: un llibre, algun llibre, molts llibres, pocs llibres, tres llibres, etc.
- universal: tots els llibres, tot llibre, cada llibre

Hi ha SNs que no són quantificadors: en Joan, ell

Els quantificadors tenen una interpretació especial, com s’il·lustra a continuació en dos
casos bàsics:
 Un alumne aprovarà: Existeix un x, x és un alumne, x aprovarà
Tot alumne aprovarà: Per tot x, si x és un alumne, x aprovarà

Una representació sintàctica simplificada seria:

[ [un allumne]i [ xi aprovarà ] ]
[ [tot allumne]i [ xi aprovarà ] ]

Diem que els quantifcadors [un alumne] i [tot alumne] tenen abast sobre l’oració [x
aprovarà].

Allò que és més interessant és l’abast relatiu entre dos quantificadors. Considerem:
Tothom ha ha comprat un llibre.

En la interpretació més normal d’aquesta frase, tothom té abast sobre un llibre:

Per tota persona x Existeix un llibre y tal que [x ha comprat y]

Però també hi hauria, en principi, la interpretació inversa, en què un llibre té abast sobre
tothom:
Existeix un llibre y tal que Per tota persona x [x ha comprat y]

Aquesta segona interpretació seria l’unica possible amb la frase:

Tothom ha ha comprat un cert llibre.

Fins ara hem vist que:

- els quantificadors tenen una interpretació especial.
- quan n’hi ha més d’un, l’abast relatiu pot variar.
- però no hem dit res sobre quins factors fan que variï l’abast relatiu. Un factor que hi
pot incidir és el trasllat.

Simplificant una mica, podem dir que els SNs (i concretament els quantificadors) poden
traslladar-se en casos com:

He comprat un llibre <> Un llibre, l’he comprat per internet

Aquest tipus de trasllat, l’hem vist com una estratègia de l’estructura informacional:
marcatge de tòpic.

Tanmateix, el trasllat de quantificadors pot influir en la interpretació d’abast.

Comparem:

a) A tothom li han regalat un llibre.

b) Un llibre l’han regalat a tothom.
on el complement indirecte o directe s’han traslladat

La interpretació més natural de a) és:

Per tota persona x existeix un llibre y tal que han comprat x a y
Diem que el quantificador tothom té abast sobre el quantificador un llibre.

La interpretació més natural de b) és:

existeix un llibre y tal que per tota persona x han comprat x a y
Diem que el quantificador un llibre té abast sobre el quantificador tothom.

En aquest cas, hi ha una correlació entre abast i trasllat: el constituent traslladat té abast
sobre el constituent que no es trasllada.

Representem les dues oracions:

[STop a tothomi [ST li han regalat un llibre ti] ]

[STop un llibre [ST l’han regalat ti a tothom ] ]

Ara podem establir que:

Un quantificador A té abast sobre un quantifcador B si A c-comanda B.

A c-comanda B si B és dins el germà d’A.

Una versió més simple de l’abast seria:

Un quantificador A té abast sobre un quantifcador B si A precedeix B.

Sembla que la segona versió no pot ser certa si considerem casos com:

Han regalat un llibre a tothom

En aquest exemple, un llibre precedeix a tothom, però hi pot haver abast de tothom
sobre un llibre.
Passa el mateix amb

Han regalat tots els llibres a algú

La representació d’aquestes oracions podria ser:

Han [ [ regalat un llibre] a tothom ]

Han[ [ regalat tots els llibres ] a algú ]

En qualsevol cas:
- els quantificadors s’interpreten amb un abast determinat.
- possiblement, l’abast depèn del c-comandament.
- possiblement, el trasllat influeix en el c-comandament