1.

Introducció 

Les  llengües  són  sistemes  complexos  que  es  poden  concebre  des  de  diversos  punts  de 
vista.  D’una  banda,  són  eines  sofisticades  de  comunicació  en  què  es  combinen  factors 
variats  (unitats  fonètiques  o  fonològiques,  morfemes,  lexemes,  sintagmes,  oracions,  etc.) 
que  convencionalment,  en  una  disposició  determinada  d’uns  i  dels  altres  generen  uns 
significats  o  uns  altres.  D’una  altra  banda,  són  el  mecanisme  que utilitzem per organitzar 
el  pensament  humà  de  forma  compartida  amb  altres  individus,  de  manera  que  són, 
també,  un  element  cohesionador  de  col•lectivitats  i  diferenciador  d’uns  altres  grups 
humans,  per  la  qual  cosa  són  sovint  aprofitades  amb  finalitats  polítiques.  A  més,  les 
llengües  no són un instrument estàtic, sinó que són molt versàtils i canviables: varien en el 
temps,  segons  l’individu  que  les  fa  servir,  els  usos  que  els dona, l’època en què les utilitza, 
les  finalitats  que  busca,  la  persona  amb  qui  es comunica, etc. Entre totes eixes variacions, 
podem  distingir,  també,  unes  manifestacions  lingüístiques  populars  que  s’han  passat 
generacionalment  en una zona determinada i un variant culta, que tant pot manifestar-se 
de forma oral com escrita. 

Si  ens detenim en l’última distinció, podem afirmar que els individus aprenem una variant 
lingüística  de  forma  natural  durant  la  infantesa,  però  després  n’aprenem  una  altra,  la 
culta,  a  l’escola,  aquella  escrita  o  oral  que  trobem  en  llibres,  situacions  formals,  etc.  Això 
s’evidencia  en  realitzacions  fonètiques,  lèxic  col·loquial,  no-correspondència  completa 
entre  grafies  i  fonemes...  Una  part  d’aquesta  diferència  es  pot  entendre  millor  si  pensem 
en  llengües  com  el  francés  o  l’anglés,  que  presenten  més  distància entre la tira fònica i la 
gràfica  que  no  el  valencià  o  el  castellà.  Mentre  que  les  llengües  en  la  seua  forma  natural 
són  pròpies  de  la  pràctica  totalitat  de  la  humanitat  des  de  fa  milers  d’anys,  les  variants 
cultes  ens  acompanyen  des  de  fa molt menys temps i són aquelles que es treballen quasi 
en  exclusivitat  en  la  institució  escolar,  tant  si  l’alumne  domina  una  variant  natural  prèvia 
de  la  mateixa  llengua  com  si  no  la  domina.  Molta  de  la  tasca  que  es  fa  en  la  classe  de 
llengua  es  basa  en  eixa  dicotomia,  en  la  qual  cal  intentar  alliberar-se  de  prejudicis  i 
qualificatius pejoratius cap a la variant natural: cada varietat (col·loquial, culta, escrita, oral) 
té  un  lloc  en  els  usos  socials,  ja  que  no  sempre  ens  movem  els  individus  en  situacions 
cultes i formals. 

2. La diversitat lingüística 

Al  món  hi  ha  al  voltant  de  6.000  llengües,  la  majoria  de  les  quals  són  parlades  als 
continents  africà  i  asiàtic  i,  en  menor  mesura,  al  Pacífic  i a Amèrica (només a Indonèsia hi 
ha  més  de  700  llengües,  més  de  500  a  l’Índia).  De  fet,  20  països  acumulen  el  70%  de  les