IES JOAN RAMIS – LLENGUA I LITERATURA CATALANES (2016-2017)

TEMA 5- Sociolingüística

1. Sociolingüística
La sociolingüística és la disciplina que estudia la relació entre la societat i el llenguatge; tant en la manera com
una comunitat usa la llengua com els trets culturals que es poden deduir del discurs.

Des d’aquest darrer punt de vista existeix la sociolíngüística,la disciplina que estudia l’ús de la llengua en la
societat. És un terme que aparegué a la dècada de 1950 als Estats Units per explicar la situació dels immigrants
arribats al país que no dominaven l’anglès, sobretot els procedents de Mèxic.

2. Comunitat lingüística.
Una comunitat lingüística és el conjunt de parlants d’una mateixa llengua. Generalment, està assentada en un
determinat territori icomparteix també una història,a més de referents culturals i de laconsciència de pertànyer
a un mateix grup.

El català es parla en diversos territoris repartits entre quatre països:a l’Estat espanyoles parla a Catalunya, les
Illes Balears, el País Valencià, una franja d’Aragó paral·lela al límit autonòmic amb Catalunya; a França es parla al
que es coneix com la Catalunya Nord i comprèn el Capcir, la Cerdanya, el Rosselló, el Conflent i el Vallespir; a
Andorra,i a l’Alguer, una població de l’illa de Sardenya, pertanyent a Itàlia.

Actualment, diversos factors amenacen el futur de moltes llengües, com és el cas del català: el possible conflicte
amb una altra llengua, la globalització de la cultura, les onades d’immigrants i l’hegemonia de l’anglès com a
llengua de les noves tecnologies de la comunicació i de la informació. Tot açò pot provocar que els individus que
formen part d’una comunitat lingüística determinada vagin perdent la consciència de pertànyer-hi i acabi
desapareixent la llengua i la cultura d’un poble.

3. Contacte de llengües.
Els membres d’una comunitat lingüística en situació, diguem-ne, normal,solen ser monolingües en les seves
interrelacions (això no vol dir que no coneguin altres idiomes). No necessiten cap altra llengua per comunicar-se
entre ells, la seva és l’única necessària en el territori propi i la que utilitza en general en tots els àmbits.

3. 1. Conflicte lingüístic.
Però en molts casos, conviuen en un mateix lloc dues llengües en una situació que no sol ser harmònica. Aquest
fenomen de contacte de llengües es coneix per conflicte lingüístic,és a dir, la pugna existent entre dues
comunitats lingüístiques per ocupar àmbits d’ús.Qualsevol contacte lingüístic implica parlar de conflicte perquè
sempre apareixen fenòmens d’imposició d’una llengua sobre una altra.

3. 2. Diglòssia.
La diglòssia és aquella situació de conflicte lingüístic en què els parlants d’una llengua, a més de la llengua pròpia,
apresa per transmissió natural, han d’aprendre una segona mateixa llengua.

En la mesura que una llengua és la pròpia (L1) i l’altra és l’adquirida (L2), es produeix una divisió de funcions
lingüístiques que acompleixen diferents funcions socials, de manera que la L2 ocupa progressivament els àmbits
d’ús de la L1. Així, la L2 és emprada en els àmbits formals i la L1, en els àmbits informals. Per tant, la L2 es
converteix en la llengua de cultura i de prestigi mentre que la L1 queda relegada.

3. 3. Llengua dominant i llengua minoritzada.

Anomenam minorització lingüística la situació en què la llengua pròpia d’una comunitat pateix un procés de
reducció dels seus usos, a causa de la presència d’una altra llengua (d’una altra comunitat) que compta amb el
suport del poder polític, econòmic, etc. i que es converteix, per això, en llengua dominant.

Quan la llengua d’una comunitat és reemplaçada progressivament per una altra, hi ha un procés de substitució
lingüística.Les raons d’aquest procés sempre són extralingüístiques, és a dir, es relacionen amb condicionaments
externs de tipus polític, econòmic, militar, etc.
El contacte de llengües no és una situació estable, sinó un conflicte transitori que passa per una sèrie d’etapes i
que desemboca en la substitucióo en la normalització.

3. 4. Substitució lingüística.
En un procés de substitució lingüística es donen una sèrie de símptomes característics:
1. La interferència:conjunt de canvis en l’estructura de la llengua minoritzada motivats directament per la
influència de la llengua dominant. Pot ser a nivell fònic, morfològic, sintàctic, lèxic, semàntic.

2. La interposició:l’idioma dominant s’interposa en les relacions entre la comunitat lingüística minoritzada i

la resta del món. El grup minoritzat es converteix en una mena de satèl·lit del grup dominant, ja que els
seus membres fan servir generalment la llengua dominant en lloc de la pròpia per relacionar-se amb altres
cultures, i les altres cultures accediran al grup minoritzat generalment a través de la llengua dominant.
Les situacions de minorització generen prejudicis lingüístics.Per ex. molts parlants d’idiomes minoritzats tenen un
complex d’inferioritat pel que fa a la seva llengua que els genera dificultats a l’hora d’usar-la, sobretot en
determinats contextos. Contràriament, els parlants de la llengua dominant sovint consideren que aquesta és
superior i no dubten a imposar-la. Aquests prejudicis generen unes normes d’ús restrictiu per a la llengua
minoritzada que potencien la substitució progressiva.
La bilingüització és el fenomen pel qual, al llarg del procés, els parlants de la llengua minoritzada esdevenen
bilingües. Si el procés no s’atura, arriba un moment en què desapareixen els monolingües en la llengua pròpia del
territori i, en canvi, apareixen monolingües en la llengua dominant.

4. Bilingüisme.
El bilingüisme s’ha considerat durant molt de temps com el domini equivalent de dues llengües. Molt sovint es fa
servir aquest terme per definir casos de minorització i presentar-los com a situacions naturals, estables, neutres i
igualitàries.

Però no és ben bé així, no podem parlar d’un bilingüisme equilibrat i igualitari, sinó d’un bilingüisme unilateral o
unidireccional.Així, doncs, en usar el terme bilingüisme,convé matisar què volem dir exactament, ja que té un
abast molt ampli i pot definir molts tipus de situacions diferents.

5. Normalització lingüística.
Un dels desenllaços possibles i desitjables del procés de substitució lingüística és la normalització. Aquest pot ser
un procés lent (segons el nivell de substitució a què s’havia arribat, dels recursos que s’hi destinen, de l’estratègia
que se segueix, etc.), gràcies al qual la llengua minoritzada recupera la plenitud d’usos i funcions, és a dir, va
reemplaçant la llengua dominant en els àmbits que aquesta havia ocupat.

La normalització d’una llengua va lligada als processos de normativització i d’estandardització

que, malgrat no ser suficients, són necessaris perquè la llengua pugui ser usada sense dificultats per tots els
parlants en tots els àmbits.

La normativització és un procés d’establiment de normes lingüístiques que té per objecte fer d’una llengua un
instrument adequat per a la comunicació. Perquè una llengua estigui normativitzada ha de comptar amb una
ortografia, una gramàtica normativa i un diccionari normatiu, o diccionari de la llengua. La secció filològica de
l’Institut d’Estudis Catalans vetlla perquè el model de llengua normativa sigui l’adequat, tenint en compte els
canvis en el llenguatge col·loquial, els avenços tècnics i científics, etc. El model s’actualitza i adapta a les
necessitats de cada moment.