La sociolingüística

Introducció

La sociolingüística és la disciplina que estudia les interaccions entre la llengua i el medi social,
especialment la influència mútua entre fets lingüístics i fets socials. Una llengua no és només una
estructura lingüística, sinó que implica també un ús lingüístic. Mentre la lingüística tradicional
s’ocupa de l’estructura lingüística (fonètica, lèxic, regles morfosintàctiques…), la sociolingüística
s’ocupa de l’ús –o el no ús– que de la llengua fan els parlants, dels fenòmens de contacte entre
llengües, dels processos de canvi, etc. La sociolingüística va néixer a la dècada dels 50 del segle
passat.

Conceptes bàsics

● Ús lingüístic: és la realització comunicativa de la llengua, a nivell oral o escrit. Les llengües

existeixen en les societats que les fan servir, però el seu ús presenta variacions que estan
relacionades amb la diversitat de situacions que es pot trobar un parlant.

● Àmbits d’ús: consisteixen en els diversos marcs socioculturals en què una llengua (o
varietat lingüística) és usada: familiar, educatiu, judicial, mitjans de comunicació, etc.
L’àmbit d’ús és una situació comunicativa que depèn d’un conjunt de variables –qui parla a
qui, de quin tema, per quin canal, en quin context i amb quina intenció. A partir d’aquests
elements diferenciam dos grans tipus d’àmbits: els formals​i els informals​.

● Normes d’ús: cada societat estableix quines varietats lingüístiques són les adequades per a
cada àmbit d’ús. Les normes d’ús són dictades i reforçades per una societat que les imposa
d’una manera quasi irresistible, són impersonals, “semblen naturals”. La gent les compleix i
les fa complir sense adonar-se’n. Però en realitat han estat el resultat d’un joc de forces.
Són sempre respostes i solucions a problemes pràctics, situacions en què cal triar entre
diferents alternatives.
Exemples:
➔ Amb els castellanoparlants (fins i tot quan saben parlar català) cal parlar
castellà.
➔ Als estrangers se’ls parla en castellà encara que sàpiguen català.
A partir d’aquí, podem distingir entre:
Ús convencional​: ús lingüístic que s’adapta a l’ús d’una societat, és a dir el considerat ús
normal.
Ús​​intencional:​ús lingüístic que no segueix les normes d’ús, que les posen en dubte.

L’ús intencional contribueix a recuperar una llengua. L’ús convencional contribueix al

desprestigi i al procés de substitució d’una llengua.
 1
● Comunitat lingüística i consciència lingüística: Una comunitat lingüística està formada
per membres que tenen en comú almenys una varietat lingüística o una llengua, i que
comparteixen regles o normes d’ús per al seu ús correcte. No coincideix necessàriament
amb un grup ètnic, religiós, nacional ni territorial, però ha de ser una comunitat ben
cohesionada. No hi ha criteris absoluts ni objectius per definir la comunitat lingüística, és
imprescindible compartir la mateixa llengua, encara que aquest factor no basta, ja que el
coneixement de la llengua no implica el seu ús. Determinades actituds compartides en
referència a l’ús i valoració de la llengua contribueixen a cohesionar-la o al contrari,
valoracions negatives, desercions en el seu ús i actituds passives poden conduir a la
dissolució de la comunitat lingüística. Compartir els elements simbòlics és el factor més
determinant per a la cohesió del grup: acceptació d’una normativa per a la llengua,
identificació amb un registre estàndard, adopció d’un nom específic global…

● Actituds lingüístiques: ​Quan en una societat apareix una segona llengua és important una
consciència lingüística per tal d’estabilitzar la comunitat lingüística, aquesta actitud
s’anomena lleialtat lingüística. La lleialtat lingüística pot ser definida com la resistència per
part dels parlants a l’abandonament de la llengua pròpia. Per contra, la deslleialtat o rebuig
és un sentiment negatiu envers aquesta llengua, cosa que en facilita l’abandó definitiu. Es
pot arribar a l’autoodi cap a la llengua pròpia, que es manifesta en el rebuig a usar-la i en
l’admiració per tot el que està relacionat amb el grup dominant.

● Prejudicis lingüístics: són idees preconcebudes que parteixen de l’egocetrisme cultural

com per exemple: la llengua pròpia sempre és la més senzilla, la més rica, la més dolça...
El cas contrari és l’autoperjudici, en territoris on hi ha una llengua dominant, els parlants de
la llengua subordinada, que va perdent àmbits d’ús i parlants, creen sentiments de rebuig
cap a la llengua pròpia i deixen d’empar-la (la consideren massa rústega per parlar de certs
temes, massa gutural per a la creació poètica, etc). Històricament l’actitud dels humans
envers altres llengües s’ha basat en prejudicis lingüístics.

La variació lingüística

La variació és una característica natural de les llengües. En el moment en què el codi lingüístic es
posa en funcionament, és a dir, en què el parlant usa la llengua, la variació és un fet. Les llengües
no s’usen de manera monolítica sinó que s’utilitzen de manera diferent segons una sèrie diversa
de factors. Així, el lloc on un parlant ha nascut o ha viscut des de petit, la seva classe o grup
social, la seva professió, etc. condicionaran l’ús que faci de la llengua. I, encara, el mateix individu
en diferents situacions, depenent del tema, el grau de formalitat i el canal (oral o escrit) usarà la
llengua de manera diferent. La llengua, per tant, és un fenomen heterogeni pel que fa al seu ús.

La variació lingüística s’associa a dos factors: els grups i les situacions.

Tipus de variació lingüística

 2
● Segons el grup humà que les parla:

❏ Varietats històriques. També anomenades diacròniques, vénen determinades en

funció de l’època en què viu el parlant (català medieval, català de la Renaixença,
català actual...).

❏ Varietats geogràfiques. Fan referència als usos lingüístics diferenciats que presenten
diferents territoris. (Català Oriental: rossellonès, central, balear o insular, alguerès /
Català Occidental: nord-occidental, valencià )

❏ Varietats socials. En funció del grup social, segons les condicions socioculturals dels
parlants. En català no són varietats molt marcades. Com sí passa en altres llengües
com l’anglès (argots professionals, parlar xava, parlar amb excés de cura...).

● Segons la situació comunicativa del parlant. Els registres.

Quan la variació no depèn del grup humà, sinó d’altres aspectes –del tema de què es parla
(general o especialitzat), del canal que s’utilitza (oral o escrit), del propòsit o la
intencionalitat de la comunicació (objectiva o subjectiva), del grau de formalitat que hi ha en
la relació entre emissor i receptor (formal, familiar, etc). Aquest tipus de varietats
s’anomenen registres lingüístics.
Es poden dividir en :

❏ Registres formals:

Registre estàndard: És un registre definit, generalitzat i relativament neutre. Es

diferencia tant dels usos vulgars com dels registres especialitzats però es diferencia
del col·loquial en què té un cert grau de formalitat. Té una finalitat utilitària. No s’ha
d’identificar amb la llengua usual. És el registre que s’usa als mitjans de
comunicació. Està basat en la norma gramatical.

Registre científic i tècnic: El seu ús requereix una certa preparació cultural. És clar i
precís (tendeix a la denotació). Fuig de les figures estilístiques. Els termes que
utilitza han de ser biunívocs: cada concepte ha de tenir un únic significat i viceversa.
En algunes disciplines usa signes propis (matemàtiques, química, etc.) Hi ha
abundància de tecnicismes i neologismes. Evita els períodes oracionals llargs,
procurant no abusar de la subordinació, que pot dificultar la comprensió. També
bandeja les frases exclamatives, desideratives, etc. per la seva subjectivitat, en
canvi usa les frases enunciatives i les passives. Com que persegueix la neutralitat
emotiva (nivell de formalitat alt) i l’objectivitat, aquest registre procura ocultar la
presència dels interlocutors i, per tant, no sol fer ús ni de la primera ni de la segona
persona.

Registre literari: Descriu una realitat inventada per l’autor. S’adreça a un receptor
desconegut i universal. Té el màxim grau d’elaboració formal. Té com a intenció
 cridar l’atenció sobre el text mateix (el missatge). Elabora estèticament el llenguatge
(en major o menor mesura, d’acord amb la intenció). Potencia l’efecte connotatiu i

3
polisèmic de les paraules (suggerint més significats dels habituals). Organitza
intencionalment tots els elements del text (estructura). És producte d’un context i
una tradició sòcio-cultural. Pot tenir més d’una interpretació del text segons el
receptor.

❏ Registres no formals:

Registre col·loquial: Està associat a temes generals, temes de la vida quotidiana,

amb propòsits o finalitats subjectives (usos privats). Es caracteritza per la
subjectivitat del parlant. Les relacions personalitzades entre els interlocutors es
caracteritzen per no ser solemnes ni formals. El seu grau de formalitat és baix. És
un registre oral. Els casos de col·loquial escrit són secundaris. Hi ha interacció
durant l’emissió del text. L’emissor pot comprovar la reacció del receptor i pot
modificar el seu discurs segons aquesta. Els interlocutors es troben presents al
mateix lloc i al mateix moment. El telèfon n’és una excepció. És un tipus de text poc
elaborat, espontani, que s’ajuda molt dels codis no verbals: moviment del cos, de
les mans, gestos… Usa estructures poc estereotipades. Té tendència a usar
estructures sintàctiques simples. Usa un lèxic poc formal. Cal fer notar l’ús de
termes genèrics de gran abast semàntic, de mots o expressions més o menys
vagues, de tics lingüístics, de mots o expressions crossa, d’onomatopeies, de frases
fetes, de refranys, etc. Hi ha una baixa freqüència de mots amb significat específic.

❏ Registre vulgar: A més d’usar un llenguatge poc elaborat, usa elements lingüístics
considerats vulgars, bé perquè són usats per grups socials “baixos” o bé perquè fan
burla de certs temes tabú: sexe, activitats fisiològiques, religió, etc. Palesa un grau
alt d’incorreccions. Per tant, s’aparta de la norma lingüística i de la norma social. És
el registre més allunyat del nivell formal, ja que dóna lloc a l’ús d’un llenguatge molt
desestructurat, farcit d’imprecisions i, en el cas del català, d’interferències d’altres
llengües. Absència d’eufemismes. Ús de mots considerats grollers (paraulotes i
renecs), amb els quals es transgredeixen certs tabús o s’ataquen certs valors
socials.

❏ Els argots: Podríem definir l’argot com la parla privada d’un grup social (per tant,
també en podríem parlar com d’un dialecte social) o estament determinat que es
considera diferent dels altres. En origen són varietats de grups socials definits.
Actualment tenim manifestacions d’argots entre els drogaddictes, els gitanos, la
gent dedicada al joc i, en general, en tots els grups socials més o menys ben
diferenciats i delimitats: estudiants, toreros, polítics... Una part important del lèxic
dels argots ha entrat al català a través del castellà. Tenen una funció críptica de
llenguatge secret. En aquest sentit utilitzen diversos recursos com la deformació
dels significants per tal que els mots generals no siguin reconeguts per altres grups.
Molts elements lèxics dels argots han passat en l’actualitat al registre col·loquial. No
són un tipus de discurs en sentit complet sinó que es redueixen a un lèxic especial.
En la formació d’aquest lèxic intervenen molts recursos expressius (metàfores,
sinonímies, etc.).
 4
Llengües minoritàries i llengües minoritzades

Parlar de llengües majoritàries i de llengües minoritàries suposa un criteri quantitatiu​: el

nombre de parlants. Així una llengua és majoritària si compta amb molts parlants i minoritària si el
seu nombre de parlants és reduït.

En aquest sentit, caldria posar-se d’acord en el nombre a partir del qual definim una llengua com a
minoritària i una altra com a majoritària. Recordem que al món hi ha unes 6.000 llengües i només
unes quinze o vint són utilitzades per més de cinquanta milions de parlants. La majoria de llengües
del món tenen un nombre reduït de parlants. A Europa poques llengües passen dels deu milions
de parlants. Entre cinc i deu milions de parlants: suec, búlgar, català, danès... Menys de cinc
milions: noruec, finès, albanès, eslovac, lituà, letó, eslovè…

El nombre de parlant no implica cap reconeixement qualitatiu respecte a la llengua. El concepte de

llengua minoritària o majoritària és, doncs, totalment arbitrari però sovint s’empra per prestigiar
una llengua. Tanmateix, tota llengua neix com a llengua minoritària i són sempre factors
extralingüístics els que poden portar-la a ser parlada per molts milions de persones.

Una llengua minoritzada​, en canvi, és aquella que pateix la interposició d’una altra llengua i està
immersa en un procés de retrocés en els usos dins de la pròpia comunitat lingüística. Així una
llengua minoritzada és aquella que perd àmbits d’ús en el seu propi territori i tots els seus parlants
es veuen obligats a practicar un bilingüisme unilateral, ja que la llengua pròpia és insuficient per
viure-hi. Són llengües minoritzades: català, bretó, occità, basc, gallec, sard, cors, caló…

No existeix un paral·lelisme entre llengua minoritària i llengua minoritzada. Hi ha llengües

majoritàries que són minoritzades en alguns territoris (castellà a Puerto Rico, francès al Quebec) i
moltes llengües minoritàries no minoritzades (danès a Dinamarca, noruec a Noruega, etc.). Però la
majoria de llengües minoritzades són també minoritàries.

Llengües en contacte

El contacte entre llengües és un fenòmen força habitual. La majoria d’Estats tenen més d’una
llengua, basta adonar-se que al món hi ha unes 6.000 llengües i el nombre d’estats és
d’aproximadament 180. A Europa, els únics estats monolingües són Islàndia, Albània i Portugal.

Per altra banda, és habitual que les llengües entrin en contacte. Per exemple, el català al llarg de
la història ha estat en contacte amb:

– L’aragonès: contacte administratiu.

– L’occità: contacte literari
– El llatí: contacte administratiu, eclesiàstic i acadèmic.
– El francès: contacte acadèmic, jurídic i social (des dels segles XVI-XVII)
 – El castellà: contacte literari, acadèmic, jurídic, social (des dels segles (XVI-XVII) 5

Veim doncs que, al llarg de la història, una llengua determinada entre en contacte amb més d’una
llengua. Per altra banda, el contacte entre llengües no ha de comportar necessàriament conflicte
entre elles. Normalment, si el contacte es dóna en condicions d’estricta igualtat, no hi haurà
conflicte. El conflicte apareix quan una llengua envaeix el territori d’una altra.

El bilingüisme

Introducció
Les comunitats lingüístiques viuen en contacte directe, no aïllades. El coneixement d’altres
llengües possibilita la intercomunicació dels pobles. Conèixer una llengua diferent de la pròpia és
un fet relativament normal. S’ha de tenir en compte que al món hi ha més de 6.000 llengües i
menys de 200 estats. Un incís: els estats també apareixen i desapareixen. Per tant, el més normal
és que dins d’un mateix estat convisquin diverses llengües. El monolingüisme estatal –un estat
amb només una llengua– és una situació infreqüent. Sovint s’explica que a Europa només Islàndia,
Albània o Portugal disposen d’una sola comunitat lingüística. En el cas de Portugal seria dubtós,
perquè té zones de parla lleonesa. En canvi a Papua-Nova Guinea es parlen més de 800 llengües.
A Espanya, el 40% de la població viu en una comunitat autònoma amb dues llengües oficials.

No hem de confondre monolingüisme estatal amb l’acceptació d’una sola llengua oficial: cas de
França, Itàlia, Turquia, EUA, Marroc, Austràlia, Espanya fins no fa gaire temps... Aquests estats
apliquen una política de negació o menyspreu de les altres cultures i llengües per tal de refermar
la unitat nacional al voltant d’una sèrie de símbols unitaris: una sola llengua, una sola cultura, una
sola història…

En una comunitat on conviuen dues o més llengües, sovint es produeix una situació de bilingüisme
per part dels que parlen una llengua (de menys prestigi o protecció legal) i de monolingüisme per
part dels que parlen l’altra (l’oficial, la de prestigi, la de més cobertura legal...). El concepte de
monolingüisme militant que empra algun sociolingüista es refereix al fet que alguns parlants es
neguen a aprendre una segona llengua perquè consideren que amb la seva no només en tenen
prou, sinó que se’ls ha de garantir el dret a tenir-ne prou. D’aquesta manera arriben a exigir a
altres parlants que aprenguin la seva llengua però ells no n’aprenen cap.

Tipus de bilingüisme
En principi, doncs, cal dir que el bilingüisme és un concepte ambigu que s’ha utilitzat sovint pels
governants per amagar un procés de substitució lingüística. Les societats no són bilingües, ho són
els individus. Un individu pot ser bilingüe, trilingüe... segons el nombre de llengües que domini. Dit
això, però, podem parlar de diferents tipus de bilingüisme: individual, social i territorial.

A- Bilingüisme individual: relacionat amb el poliglotisme. Es refereix a la persona que parla dues
llengües (encara que en pot parlar moltes més). N’hi ha de diferents tipus:
 ● Bilingüisme passiu i bilingüisme actiu: el parlant coneix dues llengües però una no l’empra
(passiu) o coneix i empra les dues llengües (actiu).

6
● Bilingüisme simètric i asimètric: és simètric si el parlant domina per igual les dues llengües en
tots els àmbits d’ús. Si no, és asimètric.

● Bilingüisme instrumental: un individu aprèn una llengua per raons laborals o econòmiques.

● Bilingüisme integratiu: s’aprèn una llengua per integrar-se dins d’un nou grup (per exepmple
els immigrants).

B- Bilingüisme territorial: es dóna quan en un país trobam geogràficament ben delimitades les
diferents comunitats lingüístiques. Cadascuna d’elles disposa d’una sola llengua pròpia. És del cas
de Bèlgica: el nord parla neerlandès i el sud francès, la capital és bilingüe i, a més, hi ha unes
petites regions de parla alemanya. També a Suïssa hi ha multilingüisme territorial: cada cantó té
una llengua pròpia (alemany, francès, italià i romanx o retoromànic, aquest darrer en una situació
d’inferioritat oficial).

C- Bilingüisme social: es tracta de situacions on el bilingüisme individual afecta col·lectius sencers

d’una societat. Si bé és normal que en un mateix estat hi hagi més d’una llengua, no ho és tant
que dins d’una mateixa comunitat lingüística hi hagi bilingüisme. Aquest ha estat ocasionat com a
conseqüència de guerres, ocupacions colonials, situacions polítiques, econòmiques o socials en
què un poble en domina un altre. En aquest cas, els parlants d’una llengua es veuen obligats a
conèixer tots una mateixa segona llengua. Aquest cas es coneix com bilingüisme unidireccional,
perquè els parlants de l’altra llengua no aprenen la dels primers. Les normes d’ús estableixen
quina llengua s’ha d’emprar en cada situació, i la nova llengua apresa ocupa els àmbits d’ús més
formals.

El mite del bilingüisme

El bilingüisme dels pobles no és un fet natural, ja que per a cada societat basta una llengua. Una
societat bilingüe manifesta una situació de conflicte, ja que la presència de dues llengües és
innecessària: una llengua està ocupant l’espai de l’altra. A llarg termini, una d’elles desapareixerà.

El mite del bilingüisme es refereix al fet que alguns sectors socials promouen la ideologia que hi ha
societats intrínsecament bilingües. Curiosament, molts defensors d’aquest bilingüisme són
monolingües. Defensen que la situació de bilingüisme és perfecta, que no hi ha problemes, que en
tot cas seria un problema “obligar” tothom a conèixer la llengua en situació de minorització.
Neguen l’existència del conflicte afirmant que “tot va bé” quan en realitat la llengua pròpia de la
societat està en recessió, en procés de substitució. Els defensors del bilingüisme s’anomenen
bilingüistes i, en realitat, el que pretenen és manipular la societat per mantenir el conflicte lingüístic
(que condueix a la desaparició de la llengua pròpia).

En conclusió, el concepte de bilingüisme només es pot aplicar amb correcció si ens referim a
persones concretes. Si ens referim al conjunt d’una societat, és més adequat parlar de conflicte
lingüístic o diglòssia que no de bilingüisme social.

7
La diglòssia

Encara que el concepte de diglòssia va néixer per definir la relació entre dues variants d’una
mateixa llengua en una comunitat lingüística, ara s’aplica sobretot al diferent ús de dues llengües
en una mateixa comunitat lingüística. En situació de diglòssia, una llengua és emprada per a
funcions formals i estàndard; aquesta és la llengua de prestigi anomenada llengua A (alta). L’altra
llengua, la pròpia, s’empra en situacions informals i s’anomena llengua B (baixa).

El català ha estat durant el segle XX i segles anteriors en una situació diglòssica, però avui no. És
llengua oficial i, encara que amb matisos, llengua de prestigi en àmbits formals.

El conflicte lingüístic

Existeix un conflicte lingüístic quan el contacte de dues llengües origina una situació en la qual dos
sistemes lingüístics competeixen entre ells desplaçant parcialment o total un sistema en els
diversos àmbits d’ús, és a dir quan dues llengües compateixen en un mateix territori pels mateixos
àmbits d’ús. Es tracta per tant d’una situació dinàmica i inestable. Sorgeix quan una llengua forània
comença a ocupar els àmbits d’ús d’una altra en el territori propi d’aquesta. Una vegada començat
el procés, el desenllaç és la desaparició de la llengua pròpia i la seva substitució per la forània, és
a dir, substitució lingüística; o bé el procés contrari: la normalització lingüística.

La substitució lingüística
En els casos de conflicte lingüístic, el desenllaç més habitual és la substitució lingüística, que és
un procés que es desenvolupa en diverses etapes:

1a etapa. Procés de bilingüització: és l’etapa més llarga. Les classes altes, les ciutats més
poblades, els joves... són els primers a adoptar la segona llengua. Aquesta comença a ocupar les
funcions formals en detriment de la llengua pròpia.

2a etapa. Procés de monolingüització en la llengua dominant. A poc a poc es va abandonant la

llengua dominada (llengua B) i és suplantada per la llengua A (dominadora). Aquesta fase és molt
ràpida, atès que tota la societat coneix ja la llengua A. Es presenten diversos factors acceleradors
del procés:

1. Autoodi: els que s’han passat a l’altra llengua reneguen del seu origen lingüístic, del
qual volen distanciar-se menyspreant-lo.

2. Mitificació del bilingüisme: es generalitza la falsa creença de la compatibilitat jeràrquica

 de les dues llengües. En realitat la llengua dominada va reduint els seus àmbits d’ús i la
dominant els amplia.

3. Creació dels prejudicis lingüístics. Són prejudicis socials sense cap base científica
manifestats contra una llengua: llengües aspres i dolces, fàcils i difícils, de cultura i

8
primitives, superiors i inferiors... En cap cas es parteix d’apreciacions objectives, més aviat
al contrari, de punts de vista subjectius i amb la intenció de menysprear allò diferent. Els
prejudicis lingüístics condicionen la predisposició a utilitzar o aprendre una llengua.

4. Bilingüisme unidireccional. La llengua dominant ha esdevingut llengua necessària i la

dominada ho ha deixat de ser, de manera que hi ha parlants monolingües en llengua A
però en llengua B només n’hi ha de bilingües.

3a etapa. Per últim, quan el procés s’ha completat, tenim l’abandó absolut de la llengua dominada
i l’ús exclusiu de la llengua nova.

Un fenomen paral·lel a la substitució lingüística és el de la interposició o mediatització. Es produeix

quan la llengua dominant interfereix les relacions entre la comunitat lingüística minoritzada i la
resta del món. Llavors parlam de cultures satèl·lit. Exemples: els parlants empren la llengua
dominant per traduir una tercera llengua; els immigrants aprenen la llengua dominant per
integrar-se i no la llengua pròpia de la comunitat; els préstecs lèxics d’una tercera llengua
s’adapten a través de la llengua dominant...

La interferència lingüística
La interferència lingüística són els canvis en l’estructura d’una llengua ocasionats per la influència
d’una segona llengua. Les llengües en contacte s’influeixen mútuament, sobretot a nivell lèxic
(adstrat), però en una situació de conflicte lingüístic és la llengua dominant la que interfereix quasi
exclusivament la llengua dominada, que pot acabar significativament transformada. Segons el
prestigi de les llengües, la lleialtat lingüística dels parlants, el nombre d’integrants de la comunitat
lingüística, etc. les interferències seran majors o menors.

El paper dels mitjans de comunicació i de l’ensenyament és molt important en aquest aspecte. Es

tracta d’un procés constant i difícil de corregir perquè sovint el parlant no s’adona de la
interferència i defensa com a pròpia la forma aliena.

Hi ha tres tipus d’interferències:

a. Fòniques: introducció de fonemes nous. Per exemple la “j” o la “c” castellanes: jefe,
bandeja; 3r C, càncer, un CD...
b. Lèxiques: és el nivell més permeable a l’entrada d’interferències, anomenades
barbarismes.
c. Morfosintàctiques: canvi de gènere d’alguns mots (sa costum, sa compta, sa
senyal...); ús pronominal d’alguns verbs intransitius (callar-se, caure’s...); ús de la
preposició “a” amb complement directe (“he vist a n’Andreu”), etc.
La normalització lingüística

Encara que a l’apartat anterior hem dit que un procés avançat de substitució lingüística acaba
habitualment amb la desaparició de la llengua pròpia, de vegades es produeix una reacció per part

9
dels parlants i s’intenta evitar la desaparició de la llengua pròpia. Es tracta del procés la
normalització lingüística.

La normalització lingüística és un procés de resposta al conflicte lingüístic, un procés de cohesió

de la comunitat lingüística. Pretén recuperar els àmbits d’ús i el nombre de parlants de la llengua
pròpia per lluitar contra la seva desaparició.

La normalització implica el reconeixement del conflicte lingüístic com una situació anormal que cal
superar canviant les normes d’ús de la comunitat lingüística. S’han de reorganitzar les funcions
lingüístiques de les dues llengües per readaptar les funcions socials de la llengua. El seu objectiu
és la normalitat lingüística incidint en els següents aspectes bàsics:

● Augmentar el nombre de parlants.

● Augmentar la freqüència d’ús de la llengua.
● Ocupar tots els àmbits d’ús de la llengua.
● Introduir unes normes d’ús favorables a la llengua dominada.

Cada procés de normalització lingüística genera el seu model particular d’acord amb determinats
factors socials: la cohesió del grup, la consciència lingüística dels parlants, el marc legal vigent, els
moviments sociopolítics. I segons la durada del procés de conflicte lingüístic tindrà major o menor
probabilitat d’èxit. En qualsevol cas, per tal que un procés de normalització lingüística tengui èxit,
s’han de donar dos factors, que són del tot imprescindibles:

● Intervenciópolítica.
● Predisposició favorable de la societat.

La normalització és sempre una decisió històrica conscient, implica canvis culturals, socials,
polítics, i sobretot una actitud favorable cap a l’idioma.

Va lligada a altres processos modernitzadors de la societat: economia, democràcia, ensenyament,

mitjans de comunicació...

Aquest procés inclou dos processos inseparables:

1. La normativització (codificació de la llengua)

2. La intervenció sociopolítica, la política lingüística.
La normativització
Encara que habitualment parlam de normativització, seria més propi el terme estandarització que
inclou l’anterior. Una de les característiques d’una llengua normalitzada és el fet de disposar d’un
estàndard, és a dir, d’una varietat neutra, supradialectal i amb un alt grau de formalitat. Qualsevol
llengua normalitzada necessita disposar d’una varietat comuna a tots els parlants sigui quin sigui
el seu dialecte geogràfic, social o generacional. Aquest model de llengua comuna garanteix una
comunicació eficaç en els àmbits més o menys formals i, per això, és utilitzada als mitjans de
comunicació, en el sistema educatiu, en l’administració pública, etc.

10
El procés d’estandarització és un procés social orientat a fixar aquesta varietat comuna apta per a
tots els usos i a disposició de tots els parlants. Consta de quatre fases:

a. Selecció: és la tria d’una varietat geogràfica (model unitarista) o la combinació de

més d’una (model composicional). És habitual treballar damunt d’una determinada
varietat per motius de prestigi social. En el cas del francès, l’italià o el castellà, per
exemple, s’adoptaren les varietats de l’Illa de França, la Toscana o Castella
respectivament. En el cas del català, el model és força composicional, és a dir, hi
són representats les diferents variants geogràfiques.

b. Codificació o normativització: és l’establiment de normes per a l’ús oral i escrit de la

varietat seleccionada. Inclou tres subprocessos:

■ Establiment de les normes ortogràfiques.

■ Fixació de les normes gramaticals (morfologia i sintaxi)
■ Confecció de l’inventari lèxic amb l’espicificació del significat de cada mot, és
a dir establir un diccionari normatiu.

En el cas del català modern, Pompeu Fabra va dur a terme aquestes tres etapes
entre 1912 i 1932 gràcies a l’impuls que el noucentisme i el catalanisme polític
varen donar a les institucions. Actualment, la fixació de l’ús correcte del català
parteix de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC).

c. Vehiculació o implementació: consisteix en l’ensenyament de la llengua codificada a

tota la població mitjançant el sistema escolar i en la implementació a tots els àmbits
de la comunicació formal. Per assolir aquesta fita cal poder polític: si la comunitat
que parla la llengua en vies d’estandarització no en pot impulsar satisfactòriament la
instal·lació completa en els àmbits formals, podrem parlar d’una llengua codificada,
però no d’un estàndard reeixit. En aquest sentit, els mitjans de comunicació de
masses tenen un paper especialment rellevant en la legitimació social i en
l’acceptació de l’estàndard, sense les quals és impossible l’establiment d’una
llengua de cultura, imprescindible per a la supervivència de l’idioma.

d. Elaboració: consisteix a adequar la varietat codificada a tots els usos i àmbits,

actualitzant-la amb l’elaboració de diccionaris especialitzats, llibres d’estil, etc.
Finalment, hem d’esmentar les dificultats amb què sovint topa l’estandarització de les llengües
subordinades. A les comunitats lingüístiques no subordinades la llengua estàndard es relaciona
amb la funcionalitat de la comunicació i exerceix una funció de discriminació social, és una
condició per a qualsevol mena d’ascens social dels individus. Les nocions de correcció i bon ús hi
són inherents. En canvi, en les llengües subordinades, la correcció és substituïda per la idea d’allò
que és propi de cada lloc. Per exemple, per a un parlant espanyol el fet de substituir “pa” per “para”
és un canvi de qualitat de llengua, mentre que per a molts catalanoparlants substituir “naltres” per
“nosaltres” o “mos” per “ens” és percebut com un canvi d’identitat lingüística. La codificació i la
funcionalitat no es discuteixen per a les llengües “normals”; en canvi, qualsevol intervenció damunt
la llengua subordinada és rebuda sovint com una impostura o un atemptat a l’essència de la
llengua. Sempre que s’explica o es debat el tema l’estandarització, no falta qui ràpidament alarma
sobre el perill de desaparició dels dialectes. I les apologies de la llengua “real”

11
fetes pels defensors del català light, així com les crítiques a qualsevol programa de planificació
que alteri l’ordre “natural” de la llengua, s’ha de situar dins aquest context ideològic.

La política lingüística
La política lingüística és l’activitat que desenvolupa un govern sobre l’ús de les llengües. Aquesta
actuació pot ser conscientment exercida o inconscientment provocada. És la gestió del
plurilingüisme. Les intervencions dels poders públics sobre les llengües al llarg de la història han
estat freqüents. N’hi ha de dos tipus, per acció o per omissió.

a. Liberalisme o no-intervenció: no s’intervé i es deixa que un procés de conflicte lingüístic es

desenvolupi.
b. Dirigisme o intervenció: es publiquen decrets, lleis... Poden servir per mantenir l’hegemonia
d’una llengua o, pel cantó oposat, per frenar-ne els procés de substitució.

Planificació lingüística i contraplanificació. Exemples

La planificació lingüística són les distintes formes d’intervenció conscient sobre una llengua. Es
parteix d’una anàlisi de la situació inicial, que es considera insatisfactòria. A partir d’aquí es
plantegen els objectius que ha d’aconseguir la llengua.

Un govern pot optar per la substitució de la llengua pròpia de la seva societat. Llavors parlem de
contraplanificació: el conjunt de mesures destinades a dificultar la normalització d’aquesta llengua.

Cal tenir en compte que una política lingüística no serà efectiva si no hi ha una resposta positiva,
un suport de la societat, que és la que al cap i a la fi cal transformar. En la mesura que la societat
manifesti consciència i lleialtat lingüística, es podrà garantir o no l’èxit de la política lingüística.

Models​​i​exemples​​de​​política​​lingüística

Hi ha dos models teòrics en les fórmules legislatives de les polítiques lingüístiques:

● El principi de personalitat que permet que un individu disposi dels seus drets lingüístics
independentment de la zona de l’estat plurilingüe on es trobi.
 ● El principi de territorialitat, en canvi, només concedeix els beneficis públics d’una llengua dins
d’una zona ben delimitada d’un estat, però no en la seva totalitat territorial. Es pot actuar en
diferents àmbits: en educació, en l’administració, en mitjans de comunicació, en serveis, en
cines, etiquetatge...

Exemples

A Bélgica un belga de parla francesa té garantits tots els seus drets lingüístics a la zona valona del
país, i un belga de parla neerlandesa els té en la zona flamenca. Si un ciutadatà canvia de zona
lingüística ja no disposa dels seus drets lingüístics. Impera el principi de territorialitat. A Suïssa
ocorre el mateix en cadascun dels cantons o regions.

12
A Finlàndia, en canvi, tots els parlants de suec (només un 10% aprox.) i de finès tenen els seus
drets lingüístics garantits a tot el país. És el principi de personalitat.

A l’estat Espanyol tenim un model mixt, s’hi combinen els dos: per als castellanoparlants hi ha el
principi de personalitat, però per a bascs, gallecs i catalans el de territorialitat, de manera que es
perpetua el conflicte lingüístic, ja que uns ciutadans estan obligats a conèixer dues llengües (la
pròpia i la castellana) i altres només una, l’oficial a tot l’estat.

La majoria d’estats tenen una política lingüística en què només es reconeix una sola llengua oficial
i els ciutadans que en parlen una altra no tenen cap dret lingüístic: França, Itàlia, EUA, Grècia,
Rússia, Marroc, Turquia...

Situació actual de la llengua

És difícil predir un futur per al català, però els darrers estudis no són gaire optimistes. En els últims
anys, des de la fi del franquisme i les seves seqüeles, s’ha millorat molt la presència de la llengua
catalana en àmbits públics i formals. També ha augmentat el nombre de ciutadans que entén, sap
parlar, llegir i escriure el català... però tanmateix es percep que el català s’empra cada vegada
menys en les relacions interpersonals. La gent tendeix a parlar més en castellà, sobretot si entre
un grup de gent hi ha almenys una sola persona que parla castellà. Aquest fet condueix al que
s’anomena “llatinització” de la llengua: es coneix més perquè s’estudia més i guanya prestigi però
s’empra poc o gens (com el llatí).

Sovint es recorre a l’anàlisi d’estadístiques per comprovar la “salut” de la llengua. En el cas dels
mitjans de comunicació veiem que han augmentat notablement els que utilitzen el català, però
continuen sent majoritaris els que empren exclusivament el castellà. Dels que citem, només uns
pocs arriben a tots els Països Catalans.

Premsa escrita: Avui, El Punt, El Periódico (versió en català i castellà), Ara, Ara Balears, El
Temps, El Nou 9...
Televisió: TV3 i Canal 33, IB3 (bilingüe), Canal 4, Btv, 8tv… Cal assenyalar que algunes televisions
bilingües emeten sèries i pel·lícules en castellà les hores de màxima audiència. Ràdio: Catalunya
Ràdio, Flaix Ràdio (especialitzada en música), IB3 Ràdio, Catalunya Música, Catalunya
Informació, Icat FM, desconnexions d’emissores espanyoles algunes hores al dia (SER, COPE,
RNE), i nombroses emissores locals a Catalunya.
Internet: l’ús del català en les webs de la xarxa és percentualment entre les primeres llengües del
món, per damunt fins i tot del castellà.
En molts àmbits la presència del català és molt reduïda o nul·la: exèrcit, justícia, notaries, policia...
Cap mitjà de comunicació emet en català per a tot l’estat. RNE va mantenir durant una època
emissions conjuntes per a Catalunya, País Valencià i Illes Balears. Aviat van anul·lar el projecte.

13
Situació actual del català als diferents territoris
La situació de la llengua és molt desigual entre els diferents territoris, tant pel que fa a
reconeixement legal com a l’ús lingüístic. Analitzarem primer el marc legal general i després farem
un ràpid repàs de cada un dels territoris.

Marc legal general

El domini lingüístic català no coincideix, en l’actualitat, amb un espai únic de sobirania política,
motiu pel qual la llengua es troba en contextos legals diferents. El fet que els territoris de parla
catalana estiguin repartits entre l’Estat espanyol, el francès, l’italià i l’andorrà comporta que la
llengua no tengui la mateixa consideració legal a cadascun dels territoris esmentats, així com la
impossibilitat de poder fer una planificació lingüística que abasti la totalitat dels Països Catalans.

La referència legal comuna a l’Estat espanyol és la Constitució de 1978​. Aquest text fixa a
l’article tercer l’estatus jurídic del castellà, amb aquesta denominació, i de les altres llengües de
l’estat, però sense anomenar-ne cap pel seu nom, ni establir-ne el nombre. Així, amb la menció
explícita d’un idioma i el silenci absolut pel que fa a la identitat dels altres, es palesa un criteri de
tracte desigualitari del català, el basc i el gallec, a benefici de la supremacia de l’espanyol.

L’article tercer estableix, a més, el castellà com a únic idioma oficial en tot el territori de l’Estat, i
l’obligació de conèixer-lo. L’oficialitat dels altres idiomes, sense concretar de quins idiomes es
tracta, es redueix a l’àmbit geogràfic de cada comunitat autònoma i el seu tractament jurídic és el
que estableixen els seus respectius estatuts d’autonomia.

Anàlisi per territoris

ANDORRA. El català és l’única llengua oficial, però les condicions polítiques del principat la
converteixen en un miniestat totalment dependent de França i Espanya. Té una forta immigració i
es percep que el castellà és cada vegada més la llengua més emprada. Hi ha ciutadans que no
saben parlar català, única llengua oficial. Pel que fa a l’ensenyament, segueix un plantejament
basat en el multilingüisme. S’ofereixen tres línies: en català, en castellà o en francès.
CATALUNYA NORD: Es coneix amb aquest nom la Catalunya que forma part de l’Estat francès,
inclosa dins l’anomenat departament dels Pirineus Orientals, sense cap tipus d’autonomia.
Recordem que l’Estat francès és un dels pocs que no ha firmat la Carta Europea de les Llengües
Minoritàries.

Actualment, la situació del català, que s’havia mantingut bastant viu fins als anys 60, està en total
recessió. No obstant això, han anat sorgint associacions en defensa de la llengua i la cultura
catalana. La situació, tanmateix, es troba molt lluny de la normalitat.

L’ALGUER. L’Alguer és una ciutat del nord-est de l’illa de Sardenya. Fins els anys 60 del segle XX,
la gent que arribava a la ciutat aprenia català, perquè era l’única llengua emprada al carrer. Però
amb el desenvolupament del turisme, la mobilitat de la població i, sobretot, amb l’allau de mitjans
de comunicació en italià, s’accelerà el retrocés de la llengua, especialment entre els joves. També
a l’Alguer la iniciativa ciutadana ha vetllat per la seva conservació i promoció. L’any 1997, el

14
parlament regional de Sardenya va aprovar, després de moltes temptatives fracassades, una llei
de “Promoció i valorització de la cultura i la llengua de Sardenya”.

Actualment, no és llengua oficial i les generacions més joves coneixen el català de cada vegada
menys. Els índexs de catalanoparlants són cada vegada més baixos. A penes hi ha ni tan sols
mitjans de comunicació locals.

FRANJA DE PONENT. Les localitats aragoneses limítrofs amb Catalunya tenen un altíssim
percentatge de catalanoparlants, però el fet de no ser reconeguda la llengua com a oficial, de ser
matèria voluntària en els estudis i sobretot el poc grau de consciència i lleialtat lingüística (diuen
que parlen xapurriau o fragatino, etc...), fan que el català gaudeixi de molt poc prestigi. Hi ha una
clara situació de diglòssia i abandó institucional mantingut per l’anticatalanisme social.

PAÍS VALENCIÀ. La situació de la llengua catalana al País Valencià té unes especificitats, resultat
de tot un seguit de factors, principalment polítics, que han incidit negativament sobre l’ús de la
llengua i la seva identitat. Així, la denominació “català” i “llengua catalana” no apareixen en cap
dels textos que configuren el marc legal de la llengua a aquest territori: l’Estatut d’Autonomia, de
1982, i la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, de 1983.

Pel que fa a la situació sociolingüística, també es manté la situació de diglòssia, tot i que el català,
amb el nom de valencià, és llengua cooficial. Els mitjans de comunicació són en castellà, excepte
la RTVV. Hi ha hagut l’intent de fer un diari en català, El Punt, però ha fracassat. El govern de la
Generalitat Valenciana no afavoreix la normalització del valencià, que a pesar de tot encara es
parlat per la meitat de la població i sobretot als pobles gaudeix de gran vitalitat. La llengua del
sistema educatiu continua essent el castellà en la majoria d’instituts de secundària. Encara que els
estudiants demanen cada vegada més estudiar en català, el govern hi posa impediments en lloc
de facilitar-ho. Els estudiant es divideixen entre els que estudien en castellà (excepte alguna
assignatura) i els que estudien en valencià, paradoxalment, però, no tenen garantit que tots els
professors faran l’assignatura en aquesta llengua perquè els professors no estan obligats a
conèixer el valencià.
A les ciutats –València, Alacant, Castelló, Elx, Torrent, Sagunt– el valencià està en clara recessió.
Tanmateix, existeixen associacions cíviques capficades en la seva recuperació. Destaca Acció
Cultural del País Valencià i els Casals Jaume I, estesos per tots els Països Catalans, i l’entitat
Escola Valenciana, que lluita per la promoció del valencià al sistema educatiu.

CATALUNYA. L’Estatut d’Autonomia, de 1979, reconeix el català com a llengua pròpia i n’estableix
la cooficialitat amb el castellà. El 1983 va ser proclamada la Llei de Normalització Lingüística, i una
segona llei normalitzadora, més ambiciosa, fou aprovada pel parlament de Catalunya el 1998.

Catalunya és, des del segle XIX, el motor de la llengua i la cultura que compartim els Països
Catalans. Sense Catalunya el futur de la llengua seria, de segur, ben negre. La política lingüística
del la Generalitat Catalana i l’acció privada i personal de nombrosos professionals de diversos
àmbits, han propiciat que el català s’hagi convertit en els darrers vint anys en una llengua de
prestigi. Té una notable presència en els mitjans de comunicació, és la llengua vehicular del
sistema educatiu, és la llengua primera de l’administració, etc. Però el castellà és avui –fa
cinquanta anys no ho era– una llengua de comunicació interpersonal majoritària a nombroses
zones, sobretot a Barcelona i ciutats dels voltants.

15
Si aquí, en el territori on més s’ha incidit des del govern a portar a terme la normalització del
català, no s’ha triomfat, almenys en la totalitat dels objectius (convertir el català en una llengua
normal), és fàcil d’imaginar què passarà en la resta dels Països Catalans.
ILLES BALEARS. L’any 1983 s’aprovà l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears, que proclama la
cooficialitat de català i castellà i, a més, reconeix l’estatus de “llengua pròpia” a la llengua
catalana. La llei de normalització lingüística s’aprovà el 1986.
La situació de cada illa és molt diferent. A Eivissa els índexs de catalanoparlants són baixos,
sobretot entre la població jove. A més, els parlants tenen una autoestima molt baixa. La immigració
d’origen castellà ha estat aclaparadora i no s’han assimilat als eivissencs, al contrari. La presència
del català al món de l’ensenyament no és del tot majoritària. Hi ha associacions en defensa del
castellà i de la fragmentació del català (“defensa del ibicenco”).
A Mallorca també hi ha hagut molta immigració que no s’ha adaptat a la cultura local. El món del
turisme és un problema greu en aquestes dues illes per al futur del català, ja que la llengua
clarament majoritària en aquest àmbit és el castellà, i després l’anglès i l’alemany. Palma està molt
castellanitzada, quant a índexs d’ús hi ha una gran diferència entre la ciutat i els pobles, on l’ús del
català manté una gran vitalitat. La política lingüística del govern actual és ambigua i poc decidida,
contràriament a l’anterior Pacte de Progrés. Els membres del govern no parlen sempre en català i
no s’han adoptat mesures eficients i d’ampli abast.
Menorca té els índexs de catalanoparlants més alts. La no assimilació de la immigració podria
començar a ser també un problema per al futur del català.
Amb tot, àmbits tan importants com l’educatiu, l’acadèmic i les administracins autonòmiques i
locals, estan plenament normalitzats. Cal destacar també la tasca d’organitzacions cíviques com
l’Obra Cultural Balear i Joves de Mallorca per la Llengua.

Conclusions
Actualment es produeix un fenomen que a primera vista pot semblar paradoxal: augmenta l’ús del
català en els àmbits formals i s’aferma com a vehicle d’alta cultura, però paral·lelament continua el
retrocés en l’ús de la llengua en els àmbits informals. Cada vegada és més evident el divorci entre
el català culte i el català col·loquial.
Ni tan sols la introducció del català a l’ensenyament no ha comportat un augment de l’ús social de
la llengua, almenys no al nivell que s’esperava.
Amb tot, la supervivència de la nostra llengua és en les mans de cada un de nosaltres,
considera-ho cada vegada que hagis de triar una llengua. Intenta deixar de banda els
automatismes i pren consciència que la teva actitud també és important.

16