LLENGUA CATALANA PER A MESTRES

1. La llengua com a activitat social

1.1. La llengua com a activitat social ​+PDF
1.2. La pragmàtica ​+PDF exemple

2. Escola i varietat lingüística

2.1. La varietat lingüística
Tasco 1: autobiografia lingüística
Tasca 2: resum “la lingüística i els grups humans”
Tasca 3: activitats variació lingüística
Test variació lingüística
Trivial
Comentari de text
2.2. L’estàndard
Apunts
Test
Vocalisme (PDF)

3. Activitat discursiva, gèneres discursius i tipus de text

3.1. L’argumentació
Tasca 1: identificació fal·làcies
Tasca 2: redacció

4. Norma i ús
4.1. Fonètica i fonologia
4.2. Apostrofació
Tasca
4.3. Conjuncions
Tasca
4.4. Perífrasis verbal
Tasca
Correccions norma i ús
 1. LA LLENGUA COM A ACTIVITAT SOCIAL
1.1. La llengua com a activitat social
La vida moderna exigeix un domini de l'escriptura, que ha anat arrelant en la major part
de l'activitat humana, des d’aprendre qualsevol ofici fins a complir amb els deures fiscals
o participar en qualsevol activitat de la comunitat. En aquest context, escriure significa
molt més que conèixer l'abecedari i saber ajuntar lletres, vol dir ser capaç d'expressar
informació de manera coherent I correcta perquè l'entenguen altres persones.

ESCRIURE​: saber dibuixar lletres i unir-les per formar paraules no és saber escriure. sap
escriure Qui és capaç de comunicar-se coherentment per escrit, produint textos d'una
extensió considerable sobre un tema de cultura general. ​MODEL D’ESCRIPTURA​:
 LA COMPETÈNCIA COMUNICATIVA EN CONTEXTOS MULTILINGÜES I ELS SEUS
COMPONENTS:
INTRODUCCIÓ
L'ésser humà té la capacitat de comunicar-se i és gràcies a aquesta capacitat que les
persones es relacionen i poden conviure en societat.
Dins de la comunicació humana, la llengua, oral o escrita, és el codi més utilitzat i, per
aquesta raó, el més important.

LA COMUNICACIÓ
❏ Des que sona el despertador al matí fins que ens acomiadem amb un simple B
​ ona
nit!​ abans d’anar a dormir, se succeeixen tot de processos comunicatius. El telèfon,
els senyals de trànsit o Internet poden proporcionar-nos un munt d’exemples.
❏ Cada dia, codifiquem i descodifiquem missatges i transmetem i rebem tot tipus
d'informació. Bona part d’aquests missatges ens arriben gràcies al llenguatge, el
sisè sentit humà, com l’anomenen algunes cultures orientals.
❏ La comunicació ha anat adquirint tant de pes en la societat contemporània que el
món actual no pot ser entès sense ella.

Definició​: si es mira l’origen etimologic del mot, comunicació va del llatí ​COMUNICARE​, és a
dir “posar en comú”.
Hom ha definit tradicionalment la comunicació com el procediment de transmissió
d’informació des d’un punt d’emissió (origen) fins a un punt de recepció (destinació),
mitjançant un missatge, en un codi conegut pels implicats en l’acte de comunicació,
transmès a través d’un canal concret i en un context determinat.
Tipus de comunicació​: la comunicació no és exclusiva dels humans, taambé n'hi ha entre
animals (zoosemiòtica) o entre màquines (cibernètica), tot i que aquesta última té al
darrere indirectament la petja humana. Hi ha tres tipus de comunicació en funció de la
naturalesa de l'emissor i el receptor:
➔ la comunicació humana​: la que es dóna entre persones, amb l'ús de codis verbals i
no verbals.
➔ la comunicació no humana​: entre animals o entre màquines d’intel.ligència
artificial.
➔ la comunicació mixta o al.logènica​: que es dóna entre persones i animals, o bé
entre persones i coses.
Funcions i finalitats de la comunicació​: la comunicació té dues finalitats bàsiques
➔ la ​finalitat convencional​ (informar o informar-se i establir contacte amb altres
persones)
➔ i la ​finalitat estètica​ (crear literatura).
Les funcions de la comunicació són:
➔ la informació​: Ja que difon notícies per entendre les situacions i prendre les
mesures adients.
➔ la socialització​: en tant que facilita l'individu d'integrar-se en la societat.
➔ l'educació​: perquè transmet a les persones coneixements que els permeten
formar-se i abastar camps diversos del saber.
➔ l'esbargiment​: car afavoreix la difusió d'activitats recreatives tan diverses com la
literatura, l’esport o la música.
➔ la integració​: atès que facilita l'accés de totes les persones, grups o cultures a
conèixer-se i a comprendre’s mútuament.
Elements de la comunicació​:
➔ emissor​: qui origina la comunicació.
➔ receptor​: qui rep i interpreta la informació transmesa per l'emissor.
➔ missatge​: informació que es vol transmetre.
➔ codi​: sistema de signes i regles per xifrar o desxifrar el missatge que ha de ser
compartit per l'emissor i el receptor. els codis segons el seu origen poden ser
naturals o artificials.
➔ canal​: metafísic havia a través de la qual circula el missatge des de l'origen fins a
la destinació.
➔ context​: conjunt de circumstàncies extralingüístiques en què es produeix la
comunicació i que condicionen la recepció del missatge.
➔ referent: té a veure amb la realitat objectiva a la qual es refereix el missatge.

L’ENFOCAMENT COMUNICATIU
L'enfocament comunicatiu és una proposta o plantejament didàctic aplicat a
l'aprenentatge de llengües, que vas a les seues actuacions en el fet que aprendre una
llengua és aconseguir el domini del seu ús en qualsevol circumstància. Aquesta
metodologia té com a objectiu que l'alumnat no només domine una llengua en termes
d’estructura (gramàtica i vocabulari), sinó que també obtinga una competència
comunicativa.
Què és ensenyar llengua? No n'hi ha prou amb saber firmar per considerar-se
alfabetitzat. Estar alfabetitzat és tenir la capacitat d’actuar eficaçment en el teu grup.

La competència comunicativa​: és la capacitat d'usar el llenguatge apropiadament les

diverses situacions socials en què ens trobem cada dia.
➔ competència lingüística o gramatical​: és la capacitat d'usar les regles formes de
llenguatge. inclou els coneixements i les habilitats lèxiques, fonètiques i
sintàctiques, i altres dimensions de la llengua com a sistema.
➔ competència sociolingüística​: es refereix a les condicions socioculturals en l'ús de la
llengua.
El component sociolingüístic -sensible a les convencions socials (les normes de
cortesia, les normes que governen les relacions entre generacions, sexes, classes i
grups socials, la codificació lingüística d'alguns rituals fonamentals per al
funcionament d'una comunitat)- afecta tota comunicació lingüística entre
representants de diferents cultures, encara que els participants sovint no siguen
conscients de la seva influència.
➔ competència pragmàtica​: és el conjunt dels coneixements i les habilitats que fan
possible l'ús adequat de la llengua, que té interioritzats un usuari ideal de la
llengua.
Està relacionada amb la utilització funcional dels recursos lingüístics (producció de
funcions lingüístiques, d'actes de parla), tot sobre la base de guions o escenaris
d'intercanvis comunicatius. També es relaciona amb el domini del discurs, la
cohesió i la coherència, la identificació de tipus i formes de text, la ironia i la
paròdia.
1.2. La pragmàtica
Què és?​ Estudia els factors extralingüístics del llenguatge, circumstàncies concretes d’un
enunciat, com s’interpreta un enunciat depnent del context.
La interpretació va més enllà del significat literal. No hi ha correspondència total entre
allò que diem i allò que volem dir.
La pragmàtica estudia el problema del significat convencional.
EXEMPLE:​ +power investigació en pragmàtica alumnat
-Sabeu quina és la capital d’aquest país? (bandera França)
Hem contestat que França perquè hem entès que jo volia saber la capital de França no si
volia saber que ho sabíeu. I açò depèn d’este moment de la situació. Jo no vos havia
preguntat la capital de França. Heu entès alguna cosa que jo no havia dit directament, heu
comprès que és França.
-Quan algú ens pregunta pel carrer “Tens hora?”, els nostres mecanismes de recuperació
dels records activen les situacions de petició de l’hora, que són les més pertinents en
aquest context i ens orienten a la interpretació adequada de l’enunciat.

2. ESCOLA I VARIETAT LINGÜÍSTICA

2.1. La varietat lingüística
LLENGUA I DIALECTE:
La llengua no l'usen igual tots els individus que pertanyen a una societat, fins i tot un
mateix individu pot utilitzar la llengua de manera diferent en diferents contextos.
Variació lingüística: dóna compte de les diferències derivades dels usos diversos que
qualsevol llengua presenta.
Variació​: fenomen pel qual una llengua és diferent segons l’època, el lloc i el grup social
que la parla.
Varietat​: ús específic que es fa d'una llengua d'acord amb la procedència geogràfica,
històrica o social dels parlants o la funció comunicativa i que es caracteritza per una
determinada concurrència de variants lingüístiques.
Variant​: una expressió diferent d'una altra per la forma, és a dir, fa referència a les
diverses formes que pot adoptar una unitat lingüística.

TIPUS DE VARIACIÓ LINGÜÍSTICA​ (​PDF​)

Tipus de Temps Espai Grup social Situació

variació comunicativa

diacrònica varietats
històriques

diatòpica varietats
dialectals

diastràtica varietats
socials

diafàsica

➔ Diacrònica o històrica (temps): cronolecte

Dóna compte de les maneres distintes de parlar segons el moment històric. En la nostra
llengua podem distingir cinc etapes:
1. Català preliterari (s. VIII-XIII).
2. Català medieval (s. XIII-XV).
3. Català de la Decadència (s. XVI-XIX).
4. Català de la renaixença (s. XIX i primer quart del s. XX).
5. Català actual.
➔ Diatòpica o geogràfica (lloc): dialecte
Configura unes maneres de parlar afins entre grups que conviuen per proximitat
geogràfica. ​Dialecte​: terme originari de la Grècia Clàssica.
Elements que permeten l'adscripció d'un dialecte a una llengua determinada: les afinitats
estructurals, la intercomprensió, la consciència lingüística i la tradició històrica i literària.
No té cap connotació pejorativa.
Les varietats dialectals són les modalitats parlades en l'àmbit territorial d'una llengua. es
caracteritzen pel fet de posseir alguns trets fonètics, morfològics, sintàctic i lèxics
diferencials. Ningú no parla “la llengua”.
Les ​fronteres lingüístiques​ sovint no coincideixen amb les fronteres territorials.
A Europa només hi ha tres estats monolingües: Portugal, Islandia i Albania. El
multilingüisme estatal és habitual. Allò estrany és trobar un estat on sols es parla una
llengua.
A l'Estat espanyol es parlen quatre llengües: 3 de romàniques ( gallec, castellà, català) i
una d'anterior a la romanització, l’èuscar. Cal, però, no oblidar l'existència d'altres llengües
d'àmbit molt restringit, com ara l'aranés, l'aragonés i el bable.
TERRITORI LINGÜÍSTIC D’UNA LLENGUA ​ ​és l'àrea geogràfica habitada pels parlants que la
tenen com a pròpia, és a dir, com a materna. Diferents estats: Andorra, l’Estat espanyol,
França i Itàlia. Dos grans blocs: oriental i occidental. 7 o 8 milions de catalanoparlants.
ELS DIALECTES GEOGRÀFICS DEL CATALÀ
​Bloc occidental: català nord-occidental, valencià (valencià septentrional, castellonenc,
valencià apitxat, valencià meridional, alacantí).
​Bloc oriental:​ rossellonès o català septentrional, català central, balear, alguerés.
La divisió dialectal del català oriental i occidental la va proposar Mila i Fontanals a l'any
1861. es va basar en el tractament de les vocals àtones. així, les vocals a, e neutralitzen
en ( ) en el català oriental i es mantenen diferenciades en l'occidental. Semblantment,
les vocals o,u neutralitzen en ( ) en l’oriental i es diferencien en l’occidental.

➔ Diastrática o social (grup social): sociolecte o argot

Es produeix en grups de parlants socialment afins que generen una fraseologia i unes
maneres expressives significatives per al grup. Aspectes: l’edat, el sexe, l’hàbitat o la
professió.

➔ Diafásica o funcional (àmbit d'us): registre

La llengua presenta unes característiques lingüístiques relatives a un àmbit o context
d’ús determinat. El propòsit de la comunicació.
Tres factors bàsics:
1. Camp: tema general o específica de què tracta la comunicació.
2. Mode: canal oral o escrit de la comunicació.
3. To: nivell de formalitat del text.

Vulgar Col.loquial Estàndar Culte

 Camp quotidià quotidià general especialitzat

Mode oral espontani oral espontani escrit/oral no escrit/oral no

espontani espontani

To molt informal informal formal molt formal

Tipus de registre:
● Col.loquial
● Estàndard
● Administratiu
● Literari
● Científic

Classificació​ ​basada en el to interpersonal (Antoni Ferrando):

● Registres formals: llenguatges específics (científico-tècnic, jurídic-administratiu,
periodístic i publicitari, etc.).
● Registre estàndard.
● Registres informals: col.loquial.

L’ESTÀNDAR
És la varietat lingüística menys marcada per trets temporals, geogràfics o socioculturals i
la que menys informació aporta a l'hora de determinar l'origen dels parlants.
Ningú No aprèn l'estàndard espontàniament, com s'aprèn la varietat dialectal pròpia, sinó
que cal estudiar-lo a l’escola.
L'existència del estándar és una condició per assegurar la continuïtat i el progrés d'una
comunitat lingüística en el futur. Exerceix diverses funcions: unificadora i discriminant.

Els àmbits d’ús:

El conjunt de situacions socials en què és usada una llengua.
Totes les llengües s'hi veuen afectades i tenen registres diferents de la mateixa llengua
per als distints tipus d'interacció, per als diferents usos. però en algunes situacions
comunicatives la tria no és entre distintes varietats d'una mateixa llengua, sinó entre
dues diferents.
Aquesta triar entre una llengua o una altra a l'hora d'establir un acte de parla pot estar
influïda per diversos condicionants.

LES ACTITUDS I ELS PREJUDICIS SOCIOLINGÜÍSTICS A L’ESCOLA

Anàlisi de la situació actual de l’ús de la llengua catalana:

➔ A nivell institucional/oficial: malgrat que la llengua gaudeix a la major part del
territori lingüístic de reconeixement oficial, el desenvolupament d'aquesta oficialitat
és considerablement precari.
➔ A nivell d'ús lingüístic: amb el reconeixement cada vegada més generalitzat de la
llengua i amb el seu reconeixement oficial, no s’ha garantit, en canvi, un augment
del seu ús. actualment, Hi ha molta gent que té uns certs coneixements de la
llengua catalana però que no la utilitza mai o gairebé mai.
➔ A nivell d'actituds lingüístiques:​ lleialtat lingüística, autoodi i xovinisme.

L’actitud lingüística:
Es pot definir com la preinscripció que té qualsevol parlant a usar un determinat registre
o una determinada llengua. Aquesta actitud pot ser positiva, de d'acceptar d'acceptació, o
negativa, de rebuig. Tot usuari de la llengua manifesta una actitud determinada perquè
una actitud neutra és del tot impossible.
Tipus d'actituds lingüístiques:
➔ lleialtat lingüística:​ actitud normal de defensa i ús habitual de la pròpia llengua.
➔ autoodi​: consideració negativa cap als propis trets d'identitat.
➔ xovinisme​: l’actitud de considerar la pròpia nació, la pròpia cultura o la pròpia
llengua, superior a qualsevol altra.
➔ menfotisme o passotisme​: actitud d’aquells que consideren inexistent el problema
de la llengua, que se pensen que tant val la llengua que usen habitualment i que
no volen implicar-se en la qüestió.

Prejudicis i estereotips en situacions de conflicte lingüístic:

Què és un prejudici? D'entrada, se sol considerar que és una opinió agosarada, precipitada,
que no té com a base el coneixement veritable, contrastat, fonamentat en les dades
reals de l’experiència.
➔ prejudici lingüístic: un tipus determinat de prejudici social, manifestat en una
desviació de la racionalitat que té la forma de judici de valor emès siga sobre una
llengua o alguna de les seves característiques, siga sobre els parlants d'una
 llengua, generat directament, per la ignorància o per la malvolença, ajustat a
estereotips maniqueus i dictat pel neguit que ens produeixen les diferències.

Tipus d’actituds lingüístiques prejudicioses:

Interlingüístiques​: concepcions relacionades amb la llengua com a mitjà de comunicació
respecte dels altres llengües (per tant, es donen entre dues llengües diferents).
-Llengües fàcils / llengües difícils
- llengües importants / llengües poc importants
-Llengües aspres / llengües suaus
-Llengües primitives / llengües de cultura
-Llengües útils / llengües inútils
-Llengües riques / llengües pobres respecte el lèxic
-Llengües superiors llengües / inferiors per la seva literatura
Intralingüístiques​: tenen relació amb la visió de la diversitat interna de la llengua (es
donen entre varietats d'una mateixa llengua).
-Relació genètica i jeràrquica entre llengua i dialecte
-Menyspreu de les varietats alienes
-Denigració de les formes no estàndard
-Menyspreu de l’estàndard

Estereotip:
Creença negativa que consisteix a atorgar a priori característiques a un individu pel fet de
pertànyer a un grup lingüístic.

Prejudici Estereotip DIscriminació

Una persona no parla Creure que tots els que Una persona no es
valencià perquè es pensa parlen valencià són de relaciona amb una altra
que és una llengua inferior. poble. per parlar en valencià.

El castellà sona millor. Literatura valenciana = “Háblame en cristiano”

literatura popular. Quan en l’àmbit públic ens
facen parlar castellà.
2.2. L’estàndard
¿QUÈ ÉS L’ESTÀNDARD?
La varietat comuna superadora de la diversitat, no solament conegut (compartit) per
tothom, sinó que ha de ser acceptat (sentit com a propi).
Funcions​:
Facilitar de forma amplificadora (no restrictiva) models de llengua per a situacions
formals i transdialectals. Té una alt valor simbòlic i aglutinant ( identificador) que serveix
de referència per a tot els parlants.

LLENGUA ESTÀNDARD I NORMATIVA

La normativa és el resultat de la fixació o reglamentació d'un codi en els nivells
ortogràfics, gramaticals i de vocabulari que en avant es consideraran com a correctes.
L'estàndard: és la rèplica a nivell de Comunicació oral i de masses.

ESTRUCTURA I ÚS​ (PDF)

3.​ ​ ACTIVITAT DISCURSIVA, GÈNERES DISCURSIUS I TIPUS DE TEXT

3.1. L’argumentació
Definició i característiques:
L’argumentació és l’operació lingüística mitjançant la qual un enunciat mira de fer
admetre una conclusió a un/s destinatari/s, oferint-li/los una raó per admetres aquesta
conclusió.
ARGUMENTAR​: convéncer, judicis de fet, objectius, demostrables.
PERSUADIR​: seduir (orientat a un auditori concret i opera sobre la voluntat amb recursos
més primaris), judicis de valor, subjectius, no demostrables, fal·làcies.
Les estructures:
➔ La introducció​ (​exordium​):
La part inicial del discurs. Presentació del tema problemàtic: se situa l’emissor en el
context, en les circumstàncies que emmarquen el tema. Legitimació de l’emissor: en
qualitat de què escriu es presenta el tema que es vol defensar o rebatre i la tesi.
➔ Exposició de fets​ (​narratio​) ​o arguments​ (​argumentatio​):
Exposició de els argumentacions o raons a favor de la tesi que defensa l’emissor o en
contra de la idea defensada per l’oponent.
➔ Conclusió​:
Recapitulació i presa de postura.
La tesi:
És la idea fonamental en torn a la qual es reflexiona. Segons on aparega en el text,
parlem de…
❏ Analitzant​ o deductiva: al principi.
❏ Sintetitzant ​o inductiva: al final.
❏ Enquadrada​: al principi i al final.
❏ Reiterativa​: es repeteix en tots o en quasi tots el paràgrafs.
❏ Implícita-explicativa​.

TIPUS D’ARGUMENTACIÓ
a) senzilla​: conclusió basada en un sol argument.
b) múltiple​: basada en diversos arguments:
→​múltiple coordinada: suma d’arguments:
"Aquest llibre no té qualitats literàries. Té un mal estil. Els diàlegs són artificials.
La trama no presenta sorpreses ... "
→​múltiple subordinada o argumentació en cadena: cada argument es despenja de
l'anterior:
"Les dones tenen una lògica pròpia. resolen els trencaclosques d'una manera
diferent als homes. les dones comencen per diferents llocs al mateix temps. els
homes només per un... "
c) Contraargumentacions​: no defensa una opinió pròpia, sinó que rebat la d’un altre.

Argumentació lògica o demostració: ➔ Es basa en les regles de la lògica

➔ Tracta de demostrar la veritat formal.
d’uns fets o afirmacions. ➔ Es construeix sense tenir en
compte al receptor.
 ➔ Objectiva i els seus conclusions ➔ Utilitza els recursos expressius de
definitives. les llengües naturals.
➔ Nombre d’arguments ➔ Es construeix pensant al receptor.
predeterminat. ➔ Subjectiva i els seus conclusions
➔ S’aplica a l’àmbit de les ciències. provisionals.
➔ Nombre d’arguments
Argumentació pragmàtica o discursiva: indeterminat.
➔ Persegueix la efectivitat: persuadir ➔ S’aplica a diferents àmbits:
al receptor. publicitat, Fòrums jurídics, discurs
polític, periodístic, etc….
ELS ARGUMENTS

Arguments per associació​:

➔ Causal​: que relaciona un fet amb la seua causa, o dos fets successius.
➔ Pragmàtic:​, que proposa l’èxit com a criteri objectiu de validesa.
➔ Relacions fins i mitjans​: el mitjà per arribar a un fi o al revés.
➔ De la persona o d’autoritat​: s’apel·la a persones de prestigi, institucions,...per
recolzar la tesi. També l’autor pot legitimar-se com a enunciador per donar més
credibilitat a la seua argumentació.
➔ Els exemples​: una manera de defensar la tesi però també la de contraargumentar
➔ Les comparacions​: la comparació enfronta dos objectes o més per avaluar-los
entre sí.
L’ANALOGIA, és una manera de relacionar dos o més termes i de focalitzar-ne algunes
característiques.
METÀFORA, és una analogia condensada, serveix de punt de partida de les
argumentacions, com quelcom indiscutible.
Algunes conclusions també es poden expressar metafòricament. A=B i C=D : SÍMIL. A=C :
METÀFORA.
➔ Proverbis i refranys​: tenen una gran força expressiva i un valor de veritat
comunament acceptat i admès per tots.
➔ La repetició​.
➔ Cites​: reproduir de manera literal el que diu una persona.
➔ Generalitzacions indiscutibles​: son veritat evidents per als membres d’una societat.
➔ Tòpics​: són termes repetitius acceptats i establits en la societat.
➔ Dades i estadístiques​: xifres i percentatges.
Arguments per dissociació:
➔ Parells contraris​: pretenen treure partit dels parells contraris admesos per la
majoria.
➔ El ridícul​: afirmar que les opinions del contrari són inadmissibles perquè les
conseqüències d’acceptar-les serien ridícules.
➔ Reducció a l’absurd​.
➔ La ironia​: que comporta sempre l’activació de coneixements complementaris.
➔ Les definicions​: que són argumentatives perquè poden ser justificades i valorades.
Podem recórrer a l’etimologia o a les definicions per les condicions i per
conseqüències.
➔ La regla de justíci​a: que pretén que s’aplique el mateix tractament a éssers o
situacions d’una mateixa categoria.
➔ La reciprocitat​: on apel·lem a l’aplicació d’una simetria entre elements.
➔ La inclusió​.
➔ La divisió del tot en parts​: sovint es fa servir per provar l’existència o la
no-existència d’una part.
➔ Experiència personal​: la vivència de l’emissor constitueix una prova que avala la
tesi.

Altres arguments:
➔ Argument del model: es presenta una persona o comportament com a model que
cal imitar.
➔ Argument del benefici​: s’al·lega els beneficis que es derivaran d’una actuació
determinada.
➔ Argument del malbaratament o balafiament​: es defensa una actuació
determinada per no malbaratar els recursos o els esforços que ja s’hi han invertit.
➔ Argument de justícia o d’identificació de situacions​: consisteix a identificar la
situació objecte de l’argumentació amb unes altres situacions similars.
➔ Apel·lar a la quantitat o a la qualitat​.
➔ L’apel·lació a valors superiors​.
 LES FAL·LÀCIES
Són un raonament no vàlid o incorrecte però amb aparença de raonament correcte. És un
raonament enganyós o erroni (fal·laç), però que pretén ser convincent o persuasiu.

Formal​: tenen una estructura lògica no vàlida. Són enganyosos perquè són semblants a
formes vàlides de raonaments.
➔ Afirmació del conseqüent​:
-Aquesta fal·làcia es produeix quan admetent una relació de causa-efecte entre dos fets i
passant l'efecte es diu que ocorre també la causa.

-Un exemple "Si plou es mullen els carrers, els carrers estan mullats. Després podem
concloure que ha plogut ". Encara que en aquest exemple semble que la conclusió és
correcta no és així ja que el que realment diu la implicació és que si plou es mullen els
carrers (relació causa-efecte) però no suggereix res sobre la possibilitat que l'efecte (els
carrers mullades) es produeix a causa de qualsevol altra causa (camió de reg, la rosada
del matí, etc.).
➔ Negació de l’antecedent:

-Fal·làcia formal segons la qual en una relació causa-efecte la negació de la causa implica
la negació de l'efecte.

-Un exemple: "Si plou es mullen els carrers, no plou. Després podem concloure que els
carrers no estan mullades ". Com és una contrapartida de l'exemple anterior es veu clar
que la relació causa-efecte no implica que la no ocurrència de la causa comporte la no
ocurrència de l'efecte ja que els carrers podrien estar mullats per altres motius, com ja
hem vist, sense que la relació causal "pluja-carrers mullats" quede trencada per això.
 ➔ Sil·logisme disjuntiu fal·laç:

•​Aquesta fal·làcia es produeix quan una disjunció inclusiva i l'afirmació d'un dels elements
de la disjunció comporten la negació de l'altre element de la disjunció.

-Exemple:. Si en un hotel, per exemple, es col·loca un cartell que pose "Tots els nostres
cambrers saben parlar alemany o rus" no vol dir que un cambrer que sàpiga alemany no
puga saber també l'altre idioma, pot ser que parle un, l'altre o tots dos . Aquesta última
possibilitat que en la disjunció concorren els dos elements és ignorada per aquesta
fal·làcia formal.

No formal: raonament en els qual el que aporten les premisses no és adequat per a
justificar la conclusió a que es vol arriba.
➔ Fal·làcia ad hominem​ (dirigit contra l'home):
Raonament que, en lloc de presentar raons adequades per rebatre una determinada
posició o conclusió, s'ataca o desacredita la persona que la defensa.

➔ Fal·làcia ad populum​ (dirigit al poble provocant emocions):

Raonament o discurs en què s’omet les raons adequades i exposen raons no vinculades
amb la conclusión però que se sap que serán acceptades per l’auditori, despertant
sentiments i emocions. Ës una argumentació demagógica o seductora.
EX. Tot el món sap que la millor festa del món són les falles.

➔ Fal·làcia ad baculum​ (s'apel·la al bastó):

Raonament en què, per establir una conclusió o posició no s'aporten raons sinó que es
recorre a l'amenaça, a la força o a la por. És un argument que permet vèncer, però no
convèncer.

➔ Fal·làcia ad ignorantiam​ (per la ignorància):

Raonament en què es pretén defensar la veritat (falsedat) d'una afirmació pel fet que no
es pot demostrar el contrari.
 ➔ Fal·làcia ad verecundiam​ (s'apel·la a l'autoritat):
Raonament o discurs en què es defensa una conclusió o opinió no aportant raons sinó
apel·lant a alguna autoritat, a la majoria o a algun costum.

➔ Fal·làcia de l’home de palla​:

Consisteix a modificar un argument vàlid per un altre que se semble., però siga equivocat.
D’aquesta manera és més senzill rebatre’l i fer perdre la credibilitat a l’altra persona.
EX.
A: No considere apropiat que els menors de 16 anys isquen a soles de matinada.
B: Aleshores si ixen de casa a soles es convertiran en drogoaddictes i violadors?

➔ Fal·làcia A silentio:
Consisteix en extraure una conclusió basada en el silenci o ausència d’evidència.
A: Saps la contrasenya del correu electrònic de la teua dona?
B: Sí, la sé.
A: I quina és?
B: No és assumpte teu.
Quan A segueix preguntant per la contrasenya, B no li fa absolutament cap cas. Així que,
usant l'argument des del silenci, A arriba a la conclusió que B no coneix realment la
contrasenya de la seua dona. No obstant això, aquest argument des del silenci no és
raonable, ja que una contrasenya és un mecanisme de seguretat que no ha de ser
compartit amb una altra persona simplement perquè ho pregunte. És raonable assumir,
per tant, que B coneix la contrasenya però no la vol compartir per motius de seguretat.

➔ Fal·làcia del fals dilema​:

Consisteix en plantejar un dilema entre dues opcions, quan poden existir altres opcions
que no es diuen o no es plantegen.
“O esteu amb nosaltres i la llibertat, o amb ells i el terrorisme”.

➔ Fal·làcia Ad antiquitatem:
Consisteix a afirmar que perquè alguna cosa s'ha fet o creient des de fa molt de temps,
llavors està bé o és veritable. Aquesta fal·làcia es veu molt freqüentment quan fan servir
la paraula "ancestral" o "mil·lenari" com a característica que suposadament reforça la seua
veracitat. També en les frases com "sempre es va fer així" per justificar determinada
forma d'actuar o realitzar alguna cosa.
 LA CONTRAARGUMENTACIÓ

Les estructures contraargumetatives més importants:

❏ La concessió​:
Consistent en acceptar una proposició que sembla contrària a la tesi que es defensa, per
després limitar la seua força argumentativa; per exemple: "Els xics i les xiques tenen una
preparació física diferent, les xiques són en general més flexibles i els xics són més rígids,
però això no vol dir que no puguen practicar l'esport junts. Sempre es poden aprendre
tàctiques i formes de jugar veient com ho fan els altres.
EX: Tot i que les xiques i els xics són diferents, si s'eduquen junts, les qualitats d'uns i
altres serviran per millorar les capacitats de tots ".

❏ La refutació​:
Consisteix a referir-se a arguments que no es comparteixen per contradir-los en el
mateix text:
"No trobem correcte que es diga que els negres són pitjors que els blancs perquè tots
som iguals. ¿Per què, doncs, hi ha les races? Nosaltres vam contestar: existeixen diferents
característiques físiques -color de pell, etc.-, però a l'interior tots som iguals, tots els
éssers humans, posseisquen el color de pell que tinguen, tenen sentiments similars: dolor,
tristesa, alegria, amor, solitud ».

La contraargumentació té, doncs, ​2 funcions​:

1. construir la imatge del destinatari al qual s’apel·la amb l’argumentació
2. contrarestar les possibles objeccions que aquest destinatari podria posar a la tesi
que defensa el locutor.

Tipus de textos argumentatius:

❏ «Podem trobar argumentacions en moltes classes de textos i, a l'inrevés -diu MJ
Conca-, hi ha molts textos que constitueixen parcial o totalment una
argumentació.
❏ Els representants més típics de l'argumentació són : Els debats, les negociacions,
les discussions, els judicis, etc., en el nivell oral, i les cartes al director o els articles
d'opinió, en el nivell escrit.
❏ Però també són argumentatius, en una gran mesura, els anuncis publicitaris,
encara que tradicionalment s'han tractat com a textos retòrics, ja que pretenen
convèncer l'auditori que adquireixi un producte.
 ❏ Fins i tot el flirteig o procés de seducció entre dues persones es pot entendre com
una argumentació ».
❏ Per la seua importància en l'àmbit humanístic, tractarem amb més deteniment
l'assaig​.

L’ASSAIG
→ ​És un dels textos més habituals a través del qual es manifesten en l'actualitat
l'exposició i l'argumentació.
→ ​Gaudeix de gran expansió i difusió, probablement a causa de la flexibilitat i les
possibilitats d'adaptació que ofereix: apareix tant en el periodisme de fons com en estudis
de temàtica molt variada.
→ ​És un gènere lligat a la reflexió lliure, en discórrer en llibertat i per això és l'instrument
idoni del que es val la cultura en la seva constant evolució.
→ ​És un gènere literari que pretén suggerir més que informar o convèncer.

Classificació temàtica:

Característiques
➔ Pel que fa als ​recursos lingüístics​, l'assaig sol caracteritzar-se per la falta d'una
tendència definida.
D'una banda, conserva la precisió i la claredat; d'un altre, i amb força freqüència, pren els
recursos estètics propis del llenguatge literari. A vegades adquireix girs i estructures del
llenguatge col·loquial.
➔ L'estructura de l'assaig és lliure: no ha d'avançar de forma lògica; associacions i
digressions poden motivar un canvi de direcció, una interrupció en el camí traçat i
la introducció de nous temes.
El bon assagista sap exposar i argumentar d'una manera personal. És freqüent la
utilització de l'estructura deductiva
➔ L'assagista ​recorre amb freqüència a cites​, no per recarregar el text d'erudició, sinó
per posar en relleu la connexió amb una tradició legitimada pel pas del temps..
➔ La brevetat​, ja que no es pretén transmetre tot el coneixement sobre un tema,
sinó reflexionar sobre algun aspecte.
➔ Varietat temàtica
Encara que sol associar-se amb temes pertanyents a disciplines humanístiques. Abunden
els assaigs crítics, polítics, sociològics, històrics, biogràfics, literaris, artístics, etc.
➔ Caràcter subjectiu​.
L'enfocament personal condiciona el to amb què s'interpreta el món, la vida, la natura, els
éssers humans. El to adoptat sol ser seriós, però també humorístic i fins satíric.

ALTRES TIPUS DE TEXTOS ARGUMENTATIUS

❏ Diari​: explica, dia a dia, els fets personals més importants i les reflexions i opinions
sobre temes diversos. De caràcter autobiogràfic, en primera persona, successió
cronològica, verbs en present…
❏ Memòria​: és escrita retrospectivament, l’autor recorda la seua vida amb
posterioritat als fets viscuts. Successió no necessàriament cronològica, verbs en
passat…
❏ Article d’opinió​: text de poca extensió a la premsa escrita per a expressar el p.d.v.
de l’autor sobre un tema determinat caracteritzat per la pretensió de claredat i
bellesa. Relacionat amb temes d’actualitat.
❏ Aforisme​: assaig concís que es caracteritza per la brevetat, la rotunditat lapidària,
l’economia expressiva, la paradoxa, ironia, antítesi... Sentència breu que enuncia una
norma científica, filosòfica o moral sense argumentar -la. Les seues
característiques són la contundència i el propòsit persuasiu.
❏ Glossa​: assaig breu, d’extensió gairebé mai no superior a una pàgina, on s’emeten
judicis valoratius o ´’invita a la reflexió sobre temes diversos. Article breu i concís
que reflexiona sobre un mot o una idea inicial.
❏ Llibre de viatges​: narracions d’experiències, impressions o records d’una ruta.
❏ Diàleg​: converses i entrevistes caracteritzades per l’ intercanvi d’idees.
❏ Diccionari fingit​: textos independents ordenats alfabèticament segons els títol.
 ❏ Epístola o carta simulada​: estructura de carta, adreçada formalment a una
persona o a persones particulars, reals i imaginàries.
❏ Dissertació​: reflexió extensa sobre un tema.

4. NORMA I ÚS
4.1. Fonètica i accentuació
→ ​Estudia el ​SO​ = substància física del signe lingüístic.
Tres perspectives:
1. Articulatòria​: estudia el procés de producció dels sons (òrgans que hi intervenen).
2. Acústica​: analitza els sons amb paràmetres físics (freqüència i amplitud d’ona,
timbre, durada, intensitat
3. Auditiva​: es basa en la percepció dels sons per part de l’oïda humana.
→​ Estudia els ​FONEMES​ = abstracció, mental.
→ ​Unitat mínima de significació d’una llengua:
Aïllats /p/ /s/ = desprovistos de significats
Combinats = creens i diferencien significats
pel [pɛl]
mel [mɛl]
tel [tɛl]
cel [sɛl]

Fonema Al·lòfon
-Representat per un dígraf -Representat per un o més sons
/ɲ/ [ɲap] nyap /n/
-Un mateix fonema representat per [n] nen, cansament
diferents grafies [ŋ] encara, angoixa
/s/ = [s] caça, tassa, cacera, sis /b/
/z/ = [z] casa, zebra [ b] vacances, barcelona
[β] cava, abismal
-Variacions articulatòries que no
provoquen canvi significat

AFI (alfabet fonètic internacional)

→ ​Transcriure els sons de totes les llengües del món
→​ No és l’únic però sí el més divulgatiu i conegut
→​ Un símbol per a cada so
→​ Fonema entre barres i so entre claudàtors

NIVELLS DE DESCRIPCIÓ FONÈTICA I FONOLÒGICA

La producció dels sons:

Hi intervenen 3 grups d’òrgans:
➔ òrgans de la respiració​ - pulmons, bronquis i tràquea
➔ òrgans de la fonació​ - glotis, cordes vocals i laringe
L’aire puja fins a la laringe. La laringe conté les cordes vocals. Buit del mig: glotis. Curtes =
so agut; llargues = greu.
-Cordes relaxades = glotis oberta = passa aire = ​SO SORD​.
-Cordes tenses = glotis gairebé tancada = aire força pas = ​SO SONOR​.
➔ òrgans de l’articulació​ - faringe, cavitat nasal i cavitat bucal
Imprescindibles perquè la veu siga audible. Aire puja fins a la faringe.
-Úvula abaixada = aire cap al nas = ​SO NASAL​.
-Úvula elevada fins part posterior gola = obstrucció via cap a les fosses nasals = aire cap
a la boca = ​SO ORAL​.

FONÈTICA ARTICULATÒRIA
Classes de sons:
➔ Sons sonors i sords
Els sons sonors es produeixen quan les cordes vocals vibren
[b] és sonor
[p] és sord

➔ Sons orals i nasals

El so oral es produeix quan l’aire passa lliurement a la boca
Els sons nasals corresponen a les lletres m, n i ny
La resta de consonants i vocals són sons orals

➔ Sons vocàlics i consonàntics

El so vocal es produeix quan l’aire no troba cap obstacle en la seua sortida
Tots són orals, totes són sonores.

SONS VOCÀLICS Segons el grau d’avançament de la llengua

Segons el grau anteriors centrals posteriors

d’elevació de la
llengua

Altes màxim i u
tancament

Mitjanes altes e o

Mitjana ə

Mitjana baixes ɛ ɔ

Baixa màxima a
obertura
Variants dialectals:
-Subsistema tònic
Gairebé igual a tot el territori
Balear [Ə] tònica
Rossellonès no hi ha [Ɛ] ni [ɔ]
Timbre varia segons variant
Distribució diferent
-Subsistema àton
Reducció vocàlica al bloc oriental

DÍGRAFS
Són 2 lletres que representen un sol so.
N’hi ha 2 tipus:
❏ se separen: són ​rr ​(terra)​, ss ​(dimissió)​, tg ​(fetge)​, tj ​(platja)​, ts, tz ​(horitzontal)​, tx
(fitxer)​, ix, sc ​(escena).
❏ no se separen: són ​gu ​(morgue)​, qu ​(aquest)​, ll ​(fallar)​, ny ​(castanya)​, ig (​ lleig).

LLETRES
Es composen de 26 lletres ​simples​.
Lletres ​compostes ​(mm, nn, tl, tll, tm, tn, l·l) - són combinacions que representen 2
consonants o 1 consonant geminada, encara que es puguen pronunciar com a simples.
Lletres ​modificades ​(à, è, é, í. ï, ò, ó, ú, ü, ç) - són una sèrie de lletres que es poden
modificar amb signes diacrítics.

LA SÍL·LABA
Una síl·laba és el so o el grup de sons d’una paraula que es pronuncia en un sol cop de
veu.
➔ Conceptes associats: dígraf, diftong, accentuació, dièresi.
➔ Presenta una estructura formada per sons marginals (explosius o implosius) i
nucli (una vocal).
➔ Poden ser obertes/lliures o tancades/travades.
➔ Poden ser ​tòniques ​(on recau la major intensitat de la veu, Pe-BROT) o ​àtones ​(que
es pronuncien amb una intensitat menor, PE-brot).

Què és un ​diftong​? És un grup de dues vocals seguides pronunciades dins d’una mateixa
síl·laba.
Tipus de diftongs​:
❏ Creixent​ (VOCAL FEBLE + VOCAL FORTA)
1 Grup qua, qüe, qüi, quo
2 Grup gua, güe, güi, guo
Exemples: qüestió, quota, pingüí, paraigua, pasqües, llengua, llengües
3 A principi de síl·laba, la i o la u
seguides d’una vocal
Exemples: iogurt, iode, ioga, iaia, iot, hiat, hiena , cauen, preveien
❏ Decreixent​ (VOCAL FORTA + VOCAL FEBLE)
1 Grup ai, ei, ii, oi, ui
2 Grup au, eu, iu, ou, uu
Exemples: mai, remei, novii, noi, cuiner, blau, neu, ciutat, couràs, duus.

Què és un ​triftong​? És una síl·laba constituïda per tres vocals, i és el resultat de la

combinació d’un diftong creixent més un de decreixent. EX: A-guai-tar; Pa-ra-guai; Fé-ieu;
Cre-ueu; O-bli-qüeu.

Què és un ​hiat​? És un grup de dues vocals seguides que es pronuncien en síl·labes

diferents.
Està format per:
❏ vocal forta + vocal forta EX: po-e-ta
❏ la i​ ​ i la ​u​ entre consonant i vocal EX: cu-a
❏ vocal forta + vocal febles amb accent o dièresi EX: ve-í, ve-ïns

ACCENTUACIÓ
Síl·laba tònica ÚLTIMA: ​agudes​, s’accentuen quan acaben en vocal, vocal +s, en , in.
Síl·laba tònica penúltima: ​planes​, s’accentuen quan no acaben en vocal, vocal +s, en, in.
Síl·laba tònica antepenúltima: ​esdrúixoles​, s’accentuen sempre.

Paraules compostes:
➔ Formades amb la unió de dos o més components lèxics, segueixen les regles
generals d’accentuació, independentment de l’accentuació gràfica dels components
originals considerats separadament. Cal distingir els casos següents:
➔ Compostes cultes, el primer component perd l’accent i la paraula s’accentua segons
les normes com si no fóra composta: ​fisicoquímic, audiovisual.
 ➔ Però els compostos amb guionet conserven l’accent dels components:
despús-demà, pèl-roig.
➔ Els adverbis en –ment conserven l’accent de l’adjectiu a partir del qual es formen:
així, ràpidament ​s’accentua perquè ​ràpida porta accent; per aquest mateix motiu,
veloçment no s’accentua​.

Accentuació diacrítica:
La dièresi:
És un signe gràfic que consta de dos punts volats (¨) i que es col·loca exclusivament
sobre les vocals ​i o
​ ​u​ per a indicar que:
-Es pronuncia la u
​ ​ dels diftongs creixents güe, güi, qüe, qüi.
-La​ i​ i la​ u​ no formen diftong amb la vocal anterior. raïm, veïna, heroïna...
-Una i​ intervocàlica és vocal i​ ,​ per tant, no forma diftong amb la vocal anterior ni
amb la posterior. agraïa, beneïa, conduïen…

4.2. Apostrofació
➔ el/ de
S’apostrofa davant vocal o h muda, menys:
i/u consonants (/y/, /w/) EX: iode, uade.
➔ la
S’apostrofa davant vocals o h muda, menys:
i/u consonants EX: hiena.
i/u àtones EX: la història, la universitat, l’illa.

4.3. Conjuncions
I/O
Diferència del castellà, les conjuncions i, o, davant de paraules que comencen
respectivament per i o per o no canvien mai per e, u (castellà)
Ex: ​Laura I Isabel són amigues. / M’he deixat la porta tancada o oberta?

DONCS
Es ​consecutiva ​(equival a 'per consegüent'), i ​no causal (contrasta amb el 'pues' castellà,
que té els dos sentits),
EX: N
​ o vols anar a passejar? Doncs queda't a casa.
L’ús de doncs no és correcte si en lloc de doncs es pot posar ,perquè o ja que:
EX: ​No vol anar a passejar? Ja que / perquè plou ( i No vol anar a passejar? Doncs
plou).
 PERQUÈ PER QUÈ
❏ Causa + indicatiu ❏ Interrogatiu​ = per
Hem vingut perquè ens quina cosa / per
han trucat (=ja que). quina raó
❏ Finalitat + Per què has arribat tan
subjuntiu tard?
T’ho dic perquè ho No entenc per què no
sàpigues (=amb la m’ho vas dir.
finalitat que / a fi que). ❏ Relatiu ​= pel qual
❏ Nom / per la qual / pels
Explica’m el perquè de quals / per les
tanta preocupació. quals
Aquesta és la raó per
què estic tan
emprenyada.
PER A QUÈ
❏ Interrogatiu ​= per
a quina cosa / per
a quina finalitat
Per a què serveix
aquesta màquina?
No entenc per a què cols
posar-hi més sal.
❏ Relatiu ​= per al
qual / per a la
qual / per als
quals / per a les
quals
L’empresa per a què
treballo ha obert una
sucursal aquí.

QUE
La conjunció ​que ​introductòria d'una oració subordinada no es pot ometre
→ ​Li pregue que vinga de seguida (​I no​ Li pregue vinga de seguida).
La conjunció ​que​ no porta preposició davant
→ ​La possibilitat que haja sigut ella és remota.....
No s'ha d‘ometre tampoc la conjunció que darrere de l'adverbi d'afirmació sí
→ ​Ell sí que està interessat.

MENTRE/S

Mentre​ és una conjunció temporal ("durant el temps en què"):

➔ Expressa que un fet és contemporani d’un altre
➔ No funciona mai tota sola.
➔ Com a conjunció, sempre enllaça dues oracions i pot anar en primer terme o en
segon terme.

EX:​Mentre no s'arriba a aquesta segona intervenció, el malalt haurà d'estar connectat al

cor artificial.
El malalt haurà d'estar connectat al cor artificial mentre no s'arriba a aquesta segona
intervenció
*​També pot introduir oracions condicionals si el verb va en subjuntiu: ​Mentre condueixis a
poc a poc no tindràs cap accident.

MENTRE QUE

Mentre que​ és una conjunció adversativa.

➔ Indica oposició i equival a “però”:
➔ Tampoc funciona mai tota sola.
➔ S'usa per contraposar dues accions.

EX: M
​ entre que els sindicats demanen un augment dels sous, l'empresa defensa una
retallada salarial

MENTRESTANT

Mentrestant ​és un adverbi ("durant el temps que passa alguna cosa"): :

➔ No enllaça cap element sinó que funciona sol
➔ Vindré dissabte; mentrestant, fes el que puguis​.
➔ Sovint es fa servir la conjunció ​mentre a
​ mb el valor de m
​ entrestant​, ús que és
incorrecte i s'ha d'evitar.
EX: ​Truc! Si el podem treure i la frase segueix sent correcta és mentrestant.

Vés fent cua; jo, mentrestant, aparcaré el cotxe. *​Vés fent cua; jo, mentre, aparcaré el
cotxe

AIXÍ QUE
L’ús de l'​adverbi només com a conjunció temporal és un ​calc del castellà​. En aquests casos
cal usar ​així que​, de seguida que, tot seguit que, quan:
EX: ​Així que vingueren, se’n anaren (​i no​ *Només vingueren, se n’anaren).
Així que també pot tindre un valor de conseqüència o de recapitulació ('de manera que'):
EX: ​Tenim molta pressa, així que no ens faces esperar.

SEMPRE QUE
La locució s
​ empre i quan és un altre c​alc del castellà. S’ha de substituir per ​sempre que o
amb Ia condició que​.
Ex: A
​ nirem a passejar sempre que no ploga.

SEGONS I CONFORME

Segons​ s’utilitza com a:

➔ Preposició: O
​ brarà segons la seua consciència​.
➔ Conjunció (tal com): S
​ egons faces, tindràs​.
Conforme​:
➔ És adjectiu: ​Jo no estic conforme amb això que has dit.
EX: ​Fa una temparuta conforme a l’época en què estem.
➔ Però conforme NO es pot usar com a ​conjunció amb valor de ​progressivitat
temporal​. En aquest cas cal usar les ​locucions a mesura que o tal com​.
EX: ​Col·locarem els invitats a mesura que vagen arribant​.

SINÓ / SI NO
La conjunció adversativa ​sinó​, que s'escriu en una sola paraula, s'usa, principalment, per a
contrapo​sar un concepte a un altre.
Ex: No estudia, sinó que treballa.
Si no​ (Conjunció si + adverbi no) introdueix una oració condicional.
Ex: Si no estudies, no aprovaràs.

COM ​= igual que, de la mateixa manera COM QUE

que Quan la conjunció ​com té ​carácter causal
EX: En Joan camina com el seu pare (En es reforça amb la partícula que s’usa a
Joan camina igual que el seu pare) començament d’oració.
Darrere del com podríem repetir el verb: EX: C
​ om que era tan bona
El Joan camina com caminava el seu
persona, de segur que li anirà bé en la
pare
vida.

COM A​ = en qualitat de, amb caràcter de, d’acord amb, en funció de...
Estudia la música com a teràpia.
El meu germà ha organitzat una trobada amb l'autor com a responsable del club de
lectura.
Han considerat el seu projecte de final de carrera com a excel·lent.
➔ Quan el sintagma comparatiu va precedit d’un determinant, com l’article
definit o indefinit, la preposició com a es redueix a com:
EX: ​Els supervivents es partien el menjar com uns bons germans.

4.4. Perífrasis verbals

Què és?
Una perífrasi és la unió de dos verbs que formen un únic nucli verbal.
1. El primer dels verbs es conjuga en el temps i la persona corresponents, i té
caràcter ​auxiliar​.
 2. El segon verb, anomenat en aquest cas ​principal​, és el que aporta el significat
bàsic que es vol expressar i té forma no personal (infinitiu, gerundi o participi).

ESTRCUTURA DE LES PERÍFRASIS

➔ Verb auxiliar + nexe + forma impersonal d’un verb

CLASSIFICACIÓ DE LES PERÍFRASIS VERBALS

Segons la ​forma​:
❏ d’infinitiu

SENTIT ESTRUCTURA EXEMPLE

imminència anar a + infinitiu Anava a sortir i l’ha vist

posar-se a + infinitiu Es posava a cantar quan
plovia
estar a punt de + infinitiu Era a punt de marxar quan
va venir

inici començar a + infinitiu Comencen a sortir a les 6

repetició tornar a + infinitiu Torna a ploure

probabilitat deure + infinitiu Deuen ser les 5

obligació haver de + infinitiu Han de treballar molt

possibilitat poder + infinitiu Poden arribar demà mateix

finalització deixar de + infinitiu Han deixat de fumar

acabar de + infinitiu Acaben d’arribar

❏ de gerundi

SENTIT ESTRUCTURA EXEMPLE

duració estar + gerundi Està plovent molt.

anar + gerundi Anava cantant pel carrer.
Porta estudiant tot el dia.
portar + gerundi

permanència continuar + gerundi Continua parlant del fill.

seguir + gerundi Segueix esperant que
vinguis.
 ❏ de participi

SENTIT ESTRUCTURA EXEMPLE

resultat tenir + participi Tinc pensat anar al cine.

conseqüència quedar + participi Queda demostrat que ho

deixar + participi pots fer.
Deixa enllestit el dinar.
restar + participi Restà callat tota l’estona.

Segons el ​sentit​:
❏ modals

SENTIT ESTRUCTURA EXEMPLE

obligació haver de + infinitiu Has d’anar-hi

caldre + infinitiu Cal que hi vagis
És precís que vinga
ser + precís

possibilitat poder + infinitiu Pot anar bé

probabilitat deure + infinitiu Deuen ser les 5

intenció voler + infinitiu Volen sortir d’hora

aproximació venir a + infinitiu Ve a dir que és la solució

❏ aspectuals

SENTIT ESTRUCTURA EXEMPLE

imminència començar a + infinitiu Comence a ballar.

arrencar a + infinitiu Arrenca a córrer
Passa a contestar
passar a + infinitiu

reiteració tornar a + infinitiu Torna a ploure

duració estar + gerundi Està plorant

anar + gerundi Anava corrent Continua
suant Segueix volant
continuar + gerundi
seguir + gerundi

finalització arribar a + infinitiu Van arribar a cantar allà

 acabar de + infinitiu Acaben d’arribar
tenir + participi Tinc acabat el treball
Quede parat!
restar/quedar + participi Porta estudiats dos temes
portar + participi

ATENCIÓ!!

SENTIT INCORRECTE CORRECTE

obligació *Tinc que comprar el pa. He de comprar el pa.

*Hi ha que regar les flors. Hem de regar les flors.
Cal que tanquis la porta.
És precís tancar la porta.

probabilitat *Serien les cinc. Devien ser les cinc.

*Què els haurà passat? Què els deu haver passat?
*Igual ataquen l’Iraq! Potser ataquen l’Iraq!

temps *Al sortir de casa, l’he vist. En sortir de casa, l’he vist..

causa *Al tenir molts deutes, Tanquen el negoci perquè

tanquen el negoci tenen molts deutes.

imminència *Vaig a pensar un desig. Ara pensaré un desig.

(No desplaçament)

aproximació *La casa ve a costar això. La casa deu costar això.

necessitat *És d’esperar que millori. Cal esperar que millori.

duració *La casa està sent Una empresa important

construïda per una està construïnt la casa.
empresa important.

continuïtat *Li vinc dient des del gener Des del gener que li dic que
que ha de treballar més. ha de treballar més.

temps *Porta 5 anys estudiant. Fa 5 anys que estudia.

resolució *El detingut va acabar per El detingut finalment va

confessar. confessar.
CORRECCIONS NORMA I ÚS

A lo millor​, demà ​per ​la vesprada ​tenim que anar a ​l’universitat en la que ​varem estudiar
per a que​ la ​secretaria​ em done el ​paraigues​ de​ Lluisa​.
1- ​A lo millor​- Traducció del castellà “a lo mejor”Loc. Adv. A la millor en valencià. El “lo”
només és possible com a pronom feble o com article.
2- De vesprada i no ​PER​- Traducció del castellà de l’expressió temporal “por la tarde”
3- ​Tenim que anar​- Hem d’anar- Perífrasi d’obligació en castellà tener +que + inf en
valencià haver + de+ inf.
4- ​La universitat​- La u es àtona i per aquest motiu no es pot apostrofar.
5- ​En la Que​- En la qual o en què o (a) on- Oració Relativa (adj explicativa) amb
antecedent.
6- ​Vàrem​- Paraula plana acabada en m i per aquest motiu s’ha d’accentuar.
7- ​Per a que​- Perquè- oració subordinada final i no interrogativa.
8- ​Secretària​- Paraula esdruíxola i per aquet motiu porta accent.
9- ​Paraigues​- Paraigua- En valencià té flexió de nombre per aquest motiu será en
singular.
10- ​Lluïsa​- porta dièresi perquè és una paraula plana i per norma d’accentuació no és
possible accentuar-la i per a trencar el diftong apareix la dièresi.