llengües 

mundials.  A  Europa,  en  canvi,  es  parlen  només  un  3%  de  les  llengües  del  món. 
Segons  l’​Atlas of the World’s Languages in Danger ​de la UNESCO (2010), vora la meitat de 
les llengües mundials estan en perill d’extinció i 230 han desaparegut des de 1950. 

Quinze  de  les  llengües  mundials  sobrepassen  els  50.000.000  de parlants i acumulen més 

de  la  meitat  de  població  del  planeta;  vora  200  llengües  sobrepassen  el  milió  de  parlants, 
mentre  que la meitat de llengües del món no arriben als 10.000 usuaris. De fet, el 95% dels 
idiomes tenen menys de 100.000 parlants (Mollà, 2002).  

La  llengua  més  parlada  al  món  és  el  xinés  (si  bé  alguns  estudiosos  la  reconeixen  com  a 
varietat  estàndard  més  que  no  com  a  llengua),  amb  més  de  1.000  milions  de  parlants, 
seguida  de  l’anglés,  que  en  té  més  de  700  milions  (63  milions  dels  quals  a  Europa),  i  del 
castellà,  que  en  té  uns  365  milions  (40  milions  dels  quals  a  Europa).  El  valencià  (també 
anomenat  català  en altres comunitats autònomes i en l’àmbit científic) compta, al llarg de 
tot  el  domini  lingüístic,  amb  uns  7.000.000  de  parlants  i  és  llengua  pròpia  o  oficial  en  un 
territori  de  14.000.000  de  persones.  És  la  llengua  “regional  o  minoritària”  de  la  Unió 
Europea  que  té  més  parlants  i  supera  en  nombre  algunes  de  les llengües d’alguns estats 
europeus, com el danés, el finés, l’eslovac, el lituà, el letó, l’eslové o l’estonià (Mollà, 2002). 

Per  famílies,  la  major  part  de  les  llengües  europees  són  indoeuropees,  derivades 
d’antigues  llengües  que  es  van  expandir,  mitjançant  diverses  colonitzacions  i  migracions 
des  del  tercer  mil·lenni  aC  entre  Europa  i  l’Índia.  A  més,  a  la part occidental del continent 
són  majoritàries  les  romàniques,  derivades  de  diferents  evolucions del llatí. Això explica la 
gran  semblança  entre  aquestes  llengües  (valencià,  castellà,  portugués,  francés,  italià, 
occità,  romanés,  sard,  retoromànic...)  i  alhora  la  coincidència  de  molts  elements  amb 
llengües  més  allunyades  i  no  derivades  del  llatí.  Vegeu,  per  exemple,  la  semblança  entre 
els tres primers números en diverses llengües indoeuropees: 

valencià  anglés  rus  grec  bengalí  bretó  lituà 

un  one  odin  ena  ek  unan  viens 

dos  two  doa  dio  doi  daou  du 

tres  three  tri  tris  tin  tri  trys 

Font: López (1999:17).